L'empremta del CENTRE núm. 11 Primavera 2014 by Centre de Sarrià

L’empremta

del

CENTRE

primavera 2014

nº 11

SUMARI

Primavera 2014 PRESENTACIÓ Editorial - Fent pinya! (Monserrat Morera) La visita del cardenal Martínez Sistach (la redacció) Des de la lógica del do (Mn Manuel Valls) L’Estel de Natzaret es renova i recorda (Flor de Neu) El Teatre de Sarrià et necessita

1 2 3 6 7

PERSONES L’Entrevista - Manuel Cubeles (Genciana) - continuació

ELS GRUPS DEL CENTRE La Bambolina Negra - Magnólies d’acer (Marta Carreras) L’Orfeó Sarrianenc - L’abella motoritzada (Bárbara Gòndek) L’Esbart Sarrià actua a Andorra (Laura Lloreda) L’Orfeó Sarrianenc participa a la festa de la cançó de muntanya a Ripoll (la lira sarrianenca) La Bambolina Negra - El sopar dels idiotes (Joaquim Vilar)

12 13 14 15 16

REPORTATGE FOTOGRÀFIC

L’Intemporal Sextet ens fa gaudir d’allò més (Flor de Neu) Les orquestres de l’Àngel Villagrasa Clam per la Dignitat - Religiosos mercedaris en el barri de El Chorrillo (Amparo Liliana Ramírez) Els premis Ateneus

25 26 27 29

LES ACTIVITATS DEL CENTRE Sarrià veu món! El gegantó del Pitu (Carme Pérez) Més de 110 anys de sardanes a Sarrià (Llorenç Codern) El I Cicle de Cinema Espiritual (la redacció) L’Espai Jove de Treball i el projecte “Jove, emprèn!” (la redacció)

30 31 32 33 34

TRIA I REMENA La cuina del Tirol. Gulash. Per acompanyar els knödels. (Bruna Julià i Gerhard Landauer) El conte fresc del dia - Perdre la música (Carme Miralles de Imperial) El racó del poeta. Homenatge a Mn Àngel Obiols. (Frederic Bou) Cartes dels lectors - (Francesc Vergés) (Jaume Llansó)

35 36 38 39

PASSATEMPS Escacs. Pèrdua de la iniciativa a l’obertura. (Juan Carlos Lozano) Problema matemàtic. Torneig d’escacs al Centre (Joan Miralles de Imperial) L’Endevinalla i el Sudoku

JUNTA DIRECTIVA DEL CENTRE

Rector: Mn Manel Valls President: Montserrat Morera Vicepresident: Joan Grimalt Secretària: Carme Miralles de Imperial Tresorer: Ricard Julià Vocals: Núria Abella, Míriam Benavent, Llorenç Codern, Magalí Frappant, Ramon Noguera Consell de redacció: Míriam Benavent, Llorenç Codern, Carme Miralles de Imperial Disseny i realització: Jesús Peró

40 40

PRESENTACIÓ Editorial

FENT PINYA! Després d’un llarg període de temps torna la revista del Centre. Al llarg d’aquest temps han passat moltes coses, com s’explica en el seu interior. El més important és que continua la reforma del Teatre gràcies a la Parròquia, als socis i amics del Centre i a l’Ajuntament de Barcelona per mitjà de l’ICUB (l’Institut de Cultura de Barcelona) i a les facilitats i col.laboració del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Quan llegiu aquestes línies haurem acabar la primera part de les obres d’aquesta segona fase i possiblement ja haureu gaudit de l’Estel en aquest nou teatre amb calefacció, lavabos a la platea, més insonoritzat i aïllat tèrmicament. D’aquí mig any tornarem a tancat per fer la part final: canviar el terra, les butaques de la platea i posar butaques a l’amfiteatre. La confiança de la Parròquia i de les institucions en aquest projecte és un reflex del que sens dubte transmetem des del Centre: grups diversos, formats per voluntaris i units per una causa comuna: transformar el Centre i el Teatre en un lloc de referència tant per la qualitat dels components dels diferents grups com la qualitat artística i cultural de les activitats que s’hi realitzen. Això ho acabem de veure amb els premis rebuts aquest mes de desembre. Per una banda de l’Obra Social de La Caixa per les activitats socials i solidàries que fem, com l’Estel amb els avis, i per l’altra amb els dos premis de la Federació d’Ateneus de Catalunya rebuts al Parlament de Catalunya de ma de la Presidenta del Parlament de Catalunya, Molt Honorable Sra. Núria de Gispert i Català i del Sr. Lluís Puig, Director General de Cultural Popular i Associacionisme del Departament de Cultura : el primer premi “Jove proposa”, que ha valorat la feina del nou grup de teatre jove del Centre “Guió en blanc” i el segon premi a la creativitat artística per Sarrià canta activitat que vol apropar l’òpera als estudiants del secundària. Enfortir els lligams entre totes les seccions dels Centre, fomentant la solidaritat i el compromís és indispensable per anar fent realitat aquest projecte. Fem pinya i sarrianajem!. Montserrat Morera

PRESENTACIÓ

La visita del cardenal Martínez Sistach el Centre és ben viu, amb molt de jovent i activitat, i ens va felicitar per les hores de voluntariat i la bona feina feta. Va explicar que a Itàlia, les parròquies no es concebien només com un lloc de culte i que les esglésies havien de tenir un centre parroquial on la gent pugués fer vida social i cultural complementària de l'espiritual. Així mateix va agrair que l'Ajuntament hagués fet una aportació econòmica prou important per a la reforma i va explicar que això no hagués estat possible si el Centre no hagués tingut uns estatuts civils. L'església -afegí- també és part de la societat i així vaig recordar-ho a les autoritats municipals i de la Generalitat, parlant d'aquest tema. Finalment ens va encoratjar a seguir endavant amb la segona fase de la reforma del teatre ja que, amb les seves pròpies paraules, això no ho para ningú.

El 15 de desembre de 2012 el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach va venir a conèixer la nova caixa escènica fruit de la primera fase de la reforma del Teatre de Sarrià. Va ser un acte àgil i reeixit en què cada secció del Centre va saludar al cardenal des de la platea en ser presentada per la presidenta del Centre, Montserrat Morera. Es va veure onejar els fulards de l'esplai, les mans de la Bambolina, de IUSI Teatre i la pancarta de la catequesi. Van alçar-se les pilotes del club de futbol, es va sentir cantar l'orfeó, es va veure ballar els petits de l'esbart i van acompanyar-nos Clam per la Dignitat i el Casal Pere Tarrés. Mn. Manel ens va dirigir unes paraules i ens va fer saber com havia pogut costejar la major part de les despeses de la primera fase de la reforma. Va fer un agraïment especial a la presidenta i el tresorer de la Junta per la seva empenta i tossuderia positiva, esmerçant temps i treball de manera altruista per fer un bé a tots els sarrianencs. I també esmentà la donació econòmica de moltes persones anònimes, especialment d'aquelles que, a través de la parròquia, van donar al Centre els seus béns en herència.

Després d'una pregària dirigida pel vicari Mn. David, vam compartir coca, refrescos i una copa de cava. L'Arquebisbe va fer la visita de la caixa escènica i va quedar entusiasmat. I també va poder veure penjada de nou la imatge de Maria Auxiliadora, que tants anys va presidir el nostre teatre des d'una columna de l'escenari. Des d'aquí un agraïment a Natàlia Portabella que hi va fer una bona feina de restauració.

La redacció

El cardenal Lluís va agrair l'acollida, va constatar que

PRESENTACIÓ

Des de la lògica del do. Paraules de Mn. Manuel Valls i Serra, amb motiu de la visita del cardenal Lluís M Sistachs a Centre i al Teatre Saviesa 7, 15.16: “Que Déu em concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que he rebut d’Ell… Nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i tota la destresa, estem a les seves mans”.

que, amb ell, vàrem haver d’afrontar el precinte durant nou mesos del Teatre per ordre judicial, acomplint una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fins a aquest nivell arribà la denúncia sobre un suposat incompliment de la normativa del so. Ens va costar demostrar on era realment el problema, però es va poder aconseguir.

Una cordial benvinguda al nostre Pastor diocesà La primera cosa i la més assenyada, d’acord amb la cita del llibre de la Saviesa, és donar-li la més cordial benvinguda, Sr. Cardenal. Vostè és el nostre Pastor, és el pare d’una gran família: l’Església diocesana. Els més petits estic segur que l’heu vist al costat del Sant Pare quan va venir a Barcelona, a la Sagrada Família. Alguns dels aquí presents heu rebut de les seves mans el sagrament de la Confirmació. L’acollim amb estimació i respecte. Li agraïm que vulgui conèixer la nostra realitat, el que som, la nostra història, tot allò que en aquesta darrera etapa, amb no poca gosadia, hem emprès en aquesta casa. Sigueu benvingut. Em toca dir ara algunes paraules, però són les seves paraules avui, i no les meves, les que desitgem escoltar.

Una Junta entusiasta, creativa, emprenedora Després, altres hi han aportat el seu gra de sorra, el seu saber fer, amb molt bona voluntat, amb molta estimació, però potser es van trobar sols en decisions que s’havien de discernir i consultar. Penso ara en l’amic Joan Benavent. El 2007, però, una nova Junta és cridada a donar la seva aportació. Emprèn una tasca intensa, un nou impuls. El 2007 se celebra el Centenari de l’Estel. El 2008 es concedeix la medalla d’Honor de la Ciutat. Després s'endega el projecte de reforma del Teatre, definit el 2010. L’any 2011 n’hem executat la primera fase. Es tracta d’un projecte ambiciós de restauració del Teatre, potser massa pretensiós, però carregat d’il·lusió i de sa protagonisme, cosa que no ha deixat, al llarg de les obres, de comportar una certa tensió.

On ens trobem? Qui som? La segona cosa: On ens trobem? Qui som? Tenim una llarga trajectòria, la qual començà el 1896 quan es fundà l’Acadèmia Josefina, ubicada en un altre lloc. És l'època de Gaudí, la construcció de la Sagrada Família, la devoció a Sant Josep. El Centre Parroquial porta una marca josefina! L’any 1905, l’Acadèmia es transformà en Institut de Sant Josep, i amb aquest nom tingué lloc l’estrena de l’Estel de Natzaret. Hi seguí després la creació de l’Orfeó Sarrianenc el 1917, que tingué una gran volada, talment que el 1927 enderrocà el petit teatre que hi havia, i en construí un de nou, amb un escenari a la italiana còpia del Teatre Romea. El mestre d’obres fou Jacint Torner.

Tot amb tot, podem parlar d’un orgull legítim, d’una gran empenta, de la voluntat indòmita de no deixar passar més temps sense resoldre el problema d’una restauració que era urgent de dur a terme, d’un voler retornar als feligresos i a tots els sarrianencs aquest Teatre únic a la Vila. És el Teatre del Centre Parroquial, però no ens desplau anomenar-lo “Teatre de Sarrià”, amb vocació de servir, des de la nostra identitat, a tothom qui ho demani, obert a les necessitats del barri. De tot això, sí, n’estem orgullosos.

Fou el 1943 que es constituí com a tal el Centre Parroquial de Sant Vicenç de Sarrià. Les seccions actuals deriven de les que aleshores es van formar. No és aquí el moment de resseguir-ne tota la trajectòria, però cal esmentar l’esforç durant el rectorat de Mn. Felip Casañas en l’edificació del nou edifici del carrer Pare Miquel de Sarrià. Vull esmentar també l’amic incondicional, malauradament traspassat, en Miquel Freixas, que tan es va preocupar del Centre, i 3

PRESENTACIÓ estimada. Les persones que esmentaré no són, en aquest cas, gent poderosa ni notable, no són uns magnats. Primordialment són gent humil, perquè, alguns d’ells, encara que posseint béns d’una certa magnitud, no els exhibiren mai i els posaren, en part, o totalment, al servei de la parròquia. Ho explico:

De l’orgull legítim, a la humilitat necessària Ara voldria que passéssim de l’orgull legítim, que el deixéssim de banda per un moment, i que parléssim d’humilitat. A les portes de Nadal, penso que és el que ara més s’escau, el que més necessitem. ¿Com s’ha pogut finançar aquesta primera fase? Es una pregunta important, que no puc obviar, més encara, sobre la que considero un deure de justícia dir i explicar a vostè Sr. Cardenal, com també a tots els presents, la veritat. Perquè han circulat informacions que no corresponen a la realitat dels fets. Potser perquè jo mateix no he volgut revelar-los fins ara, pensant en no ferir susceptibilitats, atès que algú podria interpretar-ho com a voluntat de protagonitzar en exclusiva el projecte, quan sense l’entusiasme, l’enteniment i la destresa de la Junta i de tants amics, aquest rector, o el que fos, no s’hauria atrevit a prendre segons quines decisions. S’ha pogut sumar, i això és el que importa!

- l’import total de la reforma, en la primera fase ha estat de 784.000 € - l’aportació de la Parròquia ha estat de 561.500 € - l’aportació de l’Ajuntament ha estat de 200.000 € - la quantitat recollida en les campanyes de suport ha estat de 22,500 € L’import amb que ha col·laborat la parròquia ho devem a les següents persones. Dic la més rellevant: el llegat de la Sra. Margherita Zannetti, que deixà en testament, no només el pis on vivia, sinó uns 250.000 €. Aquesta dona italiana, humil i fràgil, fou mestre de pàrvuls durant molts anys a l’Escola Italiana de Sarrià. A ella devem la traducció a l’italià de tota la documentació enviada a Roma per al procés de canonització del Dr. Pere Tarrés.

¿D’on han sortit els diners? En aquest camp –ja se sap- l’imaginari popular és ric en descriure la procedència i en concloure, entre altres coses, que la Parròquia de Sant Vicenç disposa de molts recursos. Potser sigui convenient aclarir alguna cosa, en un exercici d’humilitat, insisteixo.

A continuació vull revelar l’aportació més petita, i absolutament inesperada, que revela una gran estimació envers tots nosaltres: la de Mn. Frederic Ràfols, que deixà els seus estalvis d’anys, també a la Parròquia: 16.000 €.

Hi ha una cosa que m'ha constret imperiosament: quan he percebut que la manera com algunes persones tracten aquestes coses és alimentada pel pensament que “tot els hi és degut”, gairebé com una exigència. Un raonament despersonalitzat que, de situar-se només en aquesta lògica del “degut”, esdevé incapaç aleshores de copsar una lògica molt diferent: la lògica del do!

Dues persones més, i de diferent forma, hi han contribuït també, amb els respectius llegats: Antoni Argullol Ferran, Maria Assumpció Figueras i Salvadó. Ambdós s’estimaren la Parròquia i el nostre Centre Parroquial!

Us convido, doncs, a entrar en la lògica del do. M’hi convido a mi mateix, en aquest exercici conjunt d’humilitat, perquè comprenguem que tot això ha estat possible gràcies a rostres concrets, a persones concretes. Dir “la parròquia”, el “bisbat” o qualsevol altra entitat, entesa com a quelcom abstracte, impersonal, fins i tot aliè, quan l’Església és “comunió”, lloc de fraternitat en el qual es dóna i es rep, fora una visió esbiaixada que ens situaria al marge de la lògica del do.

Cloenda Sí, hem d’estar agraïts a tots ells. Saber-ho ens pot ajudar a entrar en “la lògica del do”, i a no viure pensant “que tot ens és degut”. Sense ells, les coses haurien estat molt més difícils d’afrontar. Ens hauríem quedat, sí, amb el nostre orgull, però poca cosa més. La lògica del do és la lògica evangèlica, que no és lògica de poder, sinó exercici d’humilitat i de servei a la comunitat com ho ens mostren aquestes persones que, estimant l’Església, i la seva Parròquia, no varen pensar sinó servir-la mitjançant un gest que els honora. Els hi estem profundament agraïts

Els donants, persones que s’han estimat la parròquia La riquesa -no només material- d’una parròquia està en les persones que se l’estimen i que se l’han 4

PRESENTACIÓ ment i destresa. Els necessitem per a continuar la segona fase. El sentiment ens diu: ara no hi ha qui ho aturi! Però sense enteniment i destresa podríem errar el tret, perquè la Parròquia ja no podrà donar gaire suport com fins ara ho ha pogut fer. Caldrà cercar els recursos d’altres fonts. Es preveu una nova aportació municipal, de Cultura, de 360.000 €. És una bona injecció, però la Parròquia no pot hipotecar el poc que li queda de patrimoni. Es necessita, en una segona fase, enteniment i destresa, per tal que la recerca de fons aliens no hipotequi la nostra identitat ni la comprometi. Som “a les seves mans”, en les mans de Déu, i cal que confiem en la seva Providència. Penso que no hem de voler estar en “altres mans” que les seves.

Aquest especial reconeixement, que ara he volgut fer públic, no significa que no valorem l’aportació de l’Administració, que ha estat imprescindible. Hem d’agrair la sensibilitat que ha tingut per ajudar-nos en aquesta reforma tan important, però també he de dir que per a fer-la possible ens ha calgut creat una associació gestora exclusivament del Teatre, amb núm. fiscal propi i així s’ha pogut signar el conveni corresponent. Sap greu, Sr. Cardenal, que les administracions públiques no considerin un Centre Parroquial com a tal, amb la seva personalitat i identitat pròpia, com a realitat que mereixi ser ajudada directament, obertament, sense haver de recórrer a crear una mena de “doblatge” perquè es pugui concertar la seva ajuda. També hem pogut comptar amb algunes petites aportacions de socis i amics, i els 6.000 € que ens han vingut de la “Fundació de la Caixa”.

Moltes gràcies a tots, i a vostè Sr. Cardenal en particular, per l’atenció que m’heu prestat. I ara, estimat Sr. Cardenal, desitgem escoltar-lo! Estic segur que les seves paraules ens orientaran sobre la realitat actual del Centre i sobre el seu futur. Novament, gràcies.

Retorno, en acabar, a la cita del començament: “Nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i tota la destresa, estem a les seves mans”. Enteni-

Mn Manuel Valls

TSeatre arrià de

PRESENTACIÓ

L’Estel de Natzaret es renova i recorda

ció escènica, els passen el testimoni brindant la seva col·laboració eficaç i altruïsta, com sempre han fet a L'Estel.

Fa 107 anys que, al Centre de Sarrià, representem L'Estel de Natzaret de Ramon Pàmies. I com cada anys, durant els assajos tots els dies de la setmana actors i cantaires, dansaires i coreògrafs, grans i petits, encarregats del vestuari i dels decorats, en fi, tot un bullit de gent ha omplert de tràfec, rialles i il·lusió els nostres locals. En el moment de les representacions, a aquest tràfec s'afageix el nerviosisme per a que tot surti bé.

Menció especial mereix el comiat de Jaume Mateu i Ullé, veterà Jehú que la temporada passada va posar punt i final a la seva participació com actor de l'Estel. Discretament, sense anunciar-ho ni fer-ne publicitat. Però emocionadament, perquè va segellar la seva actuació lliuraant al Centre el llibre del text de l'Estel que l'ha acompanyat tota la vida, un exemplar de l'edició de 1903. La seva forma de donar-lo va ser fer-ne ofrena al Nen Jesús durant l'escena del Naixement, com a final ben marcat de la seva llarga carrera d'actor. No us en vau adonar? Ara el Centre conserva una veritable joia al seu arxiu, com un patrimoni de gran valor.

Tràfec i nervis continuen, però aquest any, hi ha canvis importants. D'entrada, serà la primera actuació després de la reforma parcial de la caixa pública del Teatre de Sarrià. A més, estrenem direcció a càrrec de Ramon Casas, Jordi Matas, Pere Pons i Jordi Recasens. Tots quatre ens han fet gaudir de la interpretació de diversos personatges de l'obra durant molts anys i ara, a més, formen equip per responsabilitzar-se Però encara hi ha més novetats. Àngel Villai coordinar la direcció. L'equip director sortint (Miriam Benavent, Eva Ribas i Francesc Vergés), grasa, que ha actuat sovint al Teatre de Sarrià amb la seva orquestra Ripieno Consort, dirigirà juntament amb Joan Ribas, que deixa la direcl'orquestra L'Inquietudine com a nova orquestra de l'Estel i reintroduirà la trompeta i les timbales que tants de nosaltres trobàvem a faltar. És una orquestra jove i destra. Esperem els primers acords amb emoció.

Tampoc oblidem la gent gran. Com anem fent des del centenari, representarem L'Estel amb els avis a la residència Casa de Família. I recordem també la gent que ens ha deixat, persones que ho han donat tot per L'Estel i que han obert pas als que enguany fan les primeres passes amb emoció. Entre elles recordem la Teresa Navarro, la Teresita per molts, que amb el seu somriure peremme era una de les responsables de vestuari. Que des del cel pogui veure el nostre Estel mentres nosaltres, des de l'escenari li enviem una abraçada plena d'agraïment.

Flor de Neu

PRESENTACIÓ

El Teatre de Sarrià et necessita La culminació de l’obra de remodelació del Teatre de Sarrià Entre l’agost i el desembre de 2013 es va dur a terme una gran part de l’adequació de la caixa pública del Teatre de Sarrià. El primer objectiu era millorar la seguretat de les estructures de la teulada i les seves mesures contra incendis amb intervencions puntuals sobre les encavallades de fusta i coberta de fibrociment. El segon, millorar l’aïllament acústic i tèrmic de la sala, fet que s’ha aconseguit recobrint les parets amb un bon gruix de materials especials. I el tercer, millorar el confort dels espectadors amb la construcció de serveis a platea i la climatització de tot l’edifici per tenir calefacció a l’hivern i aire condicionat a l’estiu. El resultat ha estat espectacular i ha donat un nou aire acollidor al vell teatre que ara convida a entrar-hi i a quedar-s’hi.

són l’element que hem triat per a que tothom que vulgui pugui implicar-s’hi i ajudar al seu acabament. L’operació ”apadrina una butaca” és l’oportunitat de deixar la vostra empremta posant el vostre nom a un dels nous seients. D’aquesta manera no esdevindreu propietari de la butaca sinó que ”la vostra butaca” serà el testimoni de que vau assistir i participar del gran espectacle de la remodelació del Teatre de Sarrià amb la vostra contribució i estima.

Per què el que es tracta és de mostrar l’estima pel nostre vell teatre. Apadrinar una butaca té un cost econòmic de 300€, però es poden fer altres contribucions segons les possibilitats de cadascú. L’estima pel teatre també es pot exercir assistint als seus espectacles i fer-ho de forma assídua, amb descomptes, fent-se soci L’obra de la remodelació encara no ha finalitzat. del Centre. O simplement donant a conèixer el El proper mes de juny tornarem a tancar les Teatre de Sarrià als quatre vents tot explicant portes per al darrer acte. Un dels punts forts que Sarrià té un teatre que s’ha rentat la cara i serà la rehabilitació de l’amfiteatre, el segon pis espera la visita de tots per a que el coneguin i tants anys tancat al públic, amb la millora de per compartir el seu ús i el seu art. Que entre l’aïllament acústic i tèrmic i la construcció de tots arribem a bon port i fem que el Teatre de serveis, com s’ha fet a platea. Dos elements pro- Sarrià inici una nova etapa d’intensa i còmoda pis d’aquest espai, però, singularitzen la feina a activitat. fer: el canvi del sostre, salvant la decoració floral del llum central, i la necessària construcció d’un ascensor per a l’accés de les persones de mobilitat reduïda. L’obra culminarà amb el canvi dels paviments, per a que el terra sigui anti lliscant, i la substitució de les butaques per nous seients de materials ignífugs. Això suposarà canvis ens els passadissos d’accés i pèrdua d’aforament de la platea que es compensarà amb els nous seients del segon pis. En total, el teatre passarà a tenir 350 places d’aforament, amb magnífiques butaques que permetran seguir els seus espectacles amb tota comoditat. Les noves butaques són el símbol del darrer esforç que cal fer per culminar l’obra. Per això 7

PRESENTACIĂ&#x201C;

Apadrina una butaca per donar suport a les obres

PRESENTACIÓ L’entrevista

Manuel Cubeles i Solé (continuació)

per Genciana

Quan aneu a Sarrià? Vaig anar a Sarrià a l'època del Congrés Eucarístic de Barcelona, l'any 1952. Per a mi, Sarrià era un somni, una quimera, un poble fabulós, però no hi coneixia ningú. Era famós pels seus paletes i mestres d'obra, com els Torner de Can Coletes, els Seriola, etc. Cal saber que a Barcelona hi havia dues grans escoles de constructors, la de Sarrià i la d'Horta, que es disputaven l'autoria de la volta catalana.

la seva filla, la Núria Cubas , que després va ser la mestra de ball que va marcar l'estil de tot un batalló de noies amb les que vaig muntar la nova coreografia. El Santiago Torner, un Satanàs impressionant que vaig disfressar com el Don Joan de Mozart, amb una capa que era grisa amb ratlles negres, i que si es tombava era negra amb ratlles grogues, em penso. D'aquesta manera agafava un aspecte diferent quan es girava a la fogaina, per a amagar-se.

Però vós no els coneixíeu, els Torner? No. Van contractar l'Esbart Verdaguer a Sarrià dos anys per la Festa Major, per actuar al Centre Parroquial. Va coincidir que començaven a preparar la celebració del cinquantenari de L'Estel de Natzaret a Sarrià i que volien llençar la casa per la finestra per l'ocasió. El Sr. Josep Recasens va venir a demanar la meva col·laboració per resoldre tota la part de moviment i... amb bones paraules, me'l vaig treure de sobre. A la Junta del Centre Parroquial hi havia més gent: en Frederic Amat, president; el Sr. Sariola, fantàstic; el Sr. Xatart, el Sr. Piquet, etc.

En Navinés pare provava de modernitzar el quadre de llums. Un gran home. Juntament amb el Sr. Queraltó, es van entusiasmar amb els tubs de llum negre i van crear una escena en què s'obria un llibre amb uns fils que en estirar passava les pàgines i apareixia un ballet irreal. Va durar tres anys i després la van suprimir. Molt posteriorment, en un segona etapa de direcció a l'Estel, vaig tocar una altra escena: la del casament de Josep i Maria. La vaig modificar introduint-hi les vestals del Temple, que tenien la funció d'encendre el canelobre i, juntament amb els pastors, aguantar el tàlem nupcial. Vaig fer un casament jueu actual, agafant com a referència el de la pel·lícula El violinista en el tejado.

Jo començava el període de cansament amb l'Esbart Verdaguer, després de l'estrena mundial al Liceu de l'òpera Canigó, del pare Antoni Massana (1953). M’havien operat per poder caminar sense bota ortopèdica... I arribo a Sarrià, al Centre Parroquial, veig aquell escenari i penso: què magnífic, quin teatre, quin espai, quina sala! És llavors que conec al Sr. Josep Torner i el seu fill Santiago, el Sr. Piquet, fuster sempre polit, el Sr. Mota, el tresorer, i un grapat d'artistes que cada quinze dies assajaven una obra de teatre. També em presenten la inefable Paquita Carrió i a Mn. Àngel Obiols, l'organista de la parròquia i director de l'Orfeó Sarrianenc. I un home que és el sant de la bonesa, el Sr. Queraltó. I un cap dels tramoies, que era en Gabarró. I en Joanet, que tenia tres fills. I uns joves inquiets amb ganes de fer coses. No m'hi vaig poder resistir i després de la Festa Major de 1953 em vaig engrescar i vaig acceptar de col·laborar en l'Estel.

Altres canvis que vaig fer per al cinquantenari de L'Estel: Fins llavors, l'arcàngel Sant Miquel era representat per una noia amb un vestit de guerrer llarg i blanc i tirabuixons rossos al cap. Vaig fer que en Jordi Torres fos el primer Sant Miquel home i li vaig canviar el tipus de vestit. A l'escena de l'Anunciació de Maria es va introduir el duet amb Sant Gabriel. També vaig fer el vers de Sant Gabriel, vam allargar una mica l'escena de les tenebres i es va encarregar un Glòria al pare Massana, un famós compositor. Se li va demanar que la peça tingués una durada màxima de quatre minuts. Al Queraltó li vaig encarregar que fes un decorat com una nit plena d'estels i, a dalt de tot, la Mare de Déu amb l'Infant. La gent sortia amb uns ciris encesos, representant la humanitat. En Santiago Torner té una foto on surt el seu pare, Josep Torner, jo mateix i el pare Massana dirigint aquesta obra, que va set l'última que va escriure. En resum, la representació del cinquantenari, que es va estrenar la Nit de Nadal, va durar quatre o cinc hores: va ser espantós!

Vaig agafar a Mn. Àngel i vaig començar a arreglar el pròleg, traient i posant gran quantitat de música i introduint un ball de diables, vestits amb pantalons bombatxos. Tenia catorze o quinze joves que hi ballaven! A més, vaig incorporar noies, les harpies, que portaven perruques portades pel Sr. Cubas d'una casa del Paral·lel. És important el Sr. Cubas! Ell pujava amb

Que llarg! Féreu altres aportacions? Amb les modificacions de L'Estel descobreixo el teatre i, ja abans del cinquantenari, va sortir la idea de fer un 9

PRESENTACIÓ L’entrevista

a Manuel Cubeles i Solé auto sacramental. El 1954 la Paquita Carrió havia trobat La Cena del Rey Baltasar i m'hi vaig entusiasmar. Això va permetre l'aparició del duo Santiago Torner / Manuel Cubeles. Ell té el do del teatre i jo, el do de l'espectacle. Mai, en cap assaig, jo vaig corregir res de la lletra, de com tractava el text, ni ell es va ficar amb la meva feina. El mateix any fèiem El sueño de una noche de verano i Diálogo de Carmelitas, i el 1955 El burgués gentilhombre, però en aquells moments ja s'havia plantejat una altre repte: la creació d'un esbart. Aquesta és la gran fita de la vostra estada a Sarrià. Com es va produir? Jo ja havia introduït balls a l'Estel i en les obres de teatre, però es tractava de donar més presencia a la dansa. La Junta del Centre va donar suport al projecte i el senyor Amat em contractava com a secretari, perquè m’hi pugui dedicar. Es va mobilitzar molta gent: en Cirici dissenya el vestuari i el Sr. Lluís Gili el realitza. Assajàvem quatre dies a la setmana: al teatre baixaven el teló de ferro i creaven dos espais d'assaig: un, a l'escenari, per al text de les obres teatrals, i l'altre, a la platea, enretirant les cadires, per a l'esbart. I finalment, per la festa de Sant Josep de 1955, vam debutar amb un programa de diverses danses com el Ball de l'Escombra, La Moixiganga, La Disfressada... De seguida s'actuà a d'altres escenaris com el Palau de la Música, Premià de Mar, Castellterçol... Teatre i dansa era un conjunt i l'esbart actuava en moltes obres de teatre on m'encarregava del moviment. El 1956 fem La Santa Virreina, una obra per la que vam encarregar una salve marinera a Joaquim Serra, avui perduda. El mateix any es commemorava el 25è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol i l'esbart va participar en la representació de l'Auca del senyor Esteve, al Liceu, feta no pas per actors professionals sinó per personalitats de la societat del moment. La premsa no va donar ressonància a la representació ni dir res de l'Esbart Sarrià, ens va fer boicot, i només va parlar dels famosos que hi van intervenir. Ho va tractar com una “nota de sociedad”. Més tard vam fer El mercader de Venècia i El gran teatro del mundo, l'obra més important i de més< envergadura feta al teatre del Centre fins aquell moment. Per l'ocasió el senyor Mota va confeccionar i cosir un ciclorama que il·luminàvem des del darrera amb dos focus. L'obra començava amb la música del primer acte de Loengrin, que primer plovia des del sostre i després sortia dels altaveus de la llotja. Amb tot a les fosques, de cop apareix Déu (el senyor Julià, quasi cec) penjat

del ciclorama. Causava sensació. Quan l'esbart arribà al seu cinquè aniversari vam estrenar noves coreografies: el Ball Pla del Rossinyol, el Carnestoltes del Prat del Llobregat, el Ball de Sant Isidre, L'Espolsada del Maresme i Retaule Bergadà. Però llavors la meva mare va patir una trombosi que m'obligà a estar molt per ella i m'impedí seguir treballant al mateix ritme. Al final vaig deixar el Centre i la feina amb el senyor Amat per fer-me càrrec d'ella. M'ho vaig passar econòmicament molt malament i sort en vaig tenir de Mn. Enric Colet, el rector de la parròquia en aquell moment, que m'ajuda econòmicament. Els dansaires de l'Esbart Sarrià em van venir a veure per saber qui havíem de posar com a director. Jo els vaig dir que podia dirigir-lo qualsevol d'ells, perquè en sabien més que qualsevol que pogués venir de fora. En Jordi Torres va ser l'elegit, va pagar de la seva butxaca els deutes de l'esbart i li va donar un altre aire. Ell vivia per la dansa i va decidir cobrir el fossar dels músics, del teatre, per poder tenir un escenari amb més espai per a ballar. De tota manera, en el moment que es va fer això ja no s'hi feia gaire teatre. Després de marxar de l'esbart vaig entrar a treballar a Ràdio Nacional. Rafel Ferrer, concertino successor d'en Toldrà a l'orquestra de Barcelona i molt amic de Joaquim Serra, hi treballava i em va facilitar la feina. Així va començar un altre capítol de la meva vida. Si, però quedem-nos a Sarrià. Quina relació manteniu amb Sarrià després de deixar l'esbart? Mantinc el contacte amb algunes persones, però perdo el contacte amb el Centre, sobretot a partir del moment que deixo de viure al barri. No serà fins el 25è aniversari de l'esbart (1980) que torno a col·laborar-hi, però poc perquè sobretot em dedico a fer teatre amb en Santiago Torner i el seu pare, el senyor Josep Torner, a qui el 1982 vam fer un homenatge amb l'obra Bon Nadal Mr. Scrugge. Aquesta obra va ser la més important en què va actuar en la seva vida, amb més de 80 anys! Com és que amb aquella edat va aguantar? Doncs perquè vam fer un circuit de filferro tot al voltant de l'escenari i, a través d'un comunicador a distància i un amplificador a l'orella, li van poder dictar els moviments que havia de fer en cada moment i les paraules que havia de dir. Era una adaptació del conte de Dickens. Començava amb un fanaler que feia aparèixer una mica de llum que deixava veure una castanyera a la llotja de pros 10

PRESENTACIÓ L’entrevista

a Manuel Cubeles i Solé Per la Festa Major de 1989 vam representar Les alegres comares de Windsor i per la de l'any 1990 El castell dels tres dragons i Dol d'alivio. L'any 1991 vaig aconseguir quatre subvencions de la Generalitat que van permetre revisar la instal·lació elèctrica del teatre i vam aconseguir una revifada representant el Pigmalió.

ceni. Mr. Scrooge avança per l'escala central cap a un marc de porta amb un rètol que diu “Mr. Scrooge, antiquari” que, en obrir-se, feia sonar unes campanetes. Alguns membres de l'esbart venien menjar entre la gent de la platea, com si fos el mercat. Al final de l'obra nevava sobre el públic de platea mentre cantava una cançó que la Paquita Carrió havia fet assajar abans de començar la funció.

Sabem que per aquella època el Centre us va fer un homenatge. Si, va ser l'abril de 1989. Va ser una sorpresa per a mi. M'hi van portar enganyat. Em vaig emocionar molt.

Aquest no va ser l'únic homenatge que vau organitzar, oi? No. El 1986 en vam fer un altre al poeta Foix -que havia participat a la primera representació de L'Estel de Natzaret a Sarrià, el 1907- i a l'arquitecte Joaquim Llobet -que havia arreglat els camerinos del teatre-. Vam representar Gente bien i Els Jocs Florals de Can Prosa, de Rusiñol. Amb aquestes obres vam reprendre el costum d'oferir estrenes per la Festa Major. L'any següent va ser El malalt imaginari, de Molière, que també es va representar a casa del Sr. Bartomeu, de Pedralbes. Era una casa amb un gran jardí, on s'hi feien molts concerts, que en morir va llegar a la Generalitat per a que hi fes un Centre de Documentació Musical. Però el projecte no ha tirat endavant i al Sr. Bartomeu no se li ha fet cap homenatge.

Quin record us queda del Centre? El Centre l'estimo i hi tinc bons amics. Amb el Sr. Frederic Amat va viure un gran moment, però era un home de caràcter i això va generar tensions. Més tard, el Centre va viure una nit fosca en què va aguantar gràcies a bona gent i a l'esbart, de la mà del Jordi Torres, un bon amic. Ara es pot revifar. Sarrià, que té un gran potencial econòmic i intel·lectual, ha de tenir ànima i rellançar-lo. Després van venir les distincions públiques. Creieu que se us ha reconegut la vostra aportació? No us respondré. Només us diré que en una ocasió en què el president Pujol comentava que els esbarts no sempre assolien un nivell acceptable, vaig respondre que a mi no m'interessava si els esbarts ho feien bé o malament, sinó que ballessin pel país. Tot el que he fet ho he fet per Catalunya. Per això, i després de rebutjar-la tres vegades, em van donar la Creu de Sant Jordi.

Com era el Centre quan el retrobeu en aquesta època? El Sr. Freixas n'era el president i una nova generació d'actors començava a agafar protagonisme. Alguns d'aquests nois em van venir a veure per fer teatre i els vaig animar a participar a El malalt imaginari. Però ells preferien fer comèdies i van començar a fer les representacions del Jesucristo Superstar. També hi havia la gent del MIJAC (el Movi) que va participar en una altra obra que vam fer el 1988, El somni d'una nit d'estiu.

Voleu afegir alguna cosa més? Una vegada l'abat Escarré em va dir: “Sou un signe de contradicció: un coix que ensenya a ballar!” Aquesta ha estat la meva vida.

El Centre tenia problema de diners i el Sr. Freixas ho resolia com podia. Es va deixar de fer la música de l'Estel en directe i es va plantejar de fer una gravació per suplir-la. El Sr. Xatart, que tenia una botiga d'electrodomèstics a Sans, va oferir el seu establiment i el material necessari per fer-la. El Sr. Rector, en Freixas, en Torner i jo mateix havíem d'anar a veure el local per concretar-ho, però al final en Freixas no ho va voler i va encarregar la gravació al Lluís Miralvés, que ara es monjo de Montserrat i llavors era director musical de l'Estel. En Miralvés disposava de menys mitjans i la gravació va ser de menor qualitat, però en Freixas no va donar explicacions, És clar que hi havia les obres del nou edifici del Centre i això ho complicava tot molt. 11

ELS GRUPS DEL CENTRE La Bambolina Negra

MAGNÒLIES D’ACER

per Marta Carreras

A primers de Juny d’aquest any vam estrenar al teatre del Centre, Magnòlies d’acer. L’autor, en Robert Harling, va escriure el guió en morir la seva germana, com a homenatge a la seva valentia en afrontar la malaltia i totes les conseqüències que d’ella se'n van derivar. Hi ha qui pensa que l’obra està basada en una pel·lícula que es va estrenar amb el mateix títol l’any 1989 amb molt d’èxit en què, per cert, la Júlia Roberts va guanyar un Oscar per la seva interpretació. Però no és així. Originalment es tractava d’un guió per teatre, únicament apareixen sis actrius i tota l’acció es desenvolupa en una perruqueria. En fer l’adaptació pel cinema, l’autor va afegir més personatges, més localitzacions i va idear un final mes “cinematogràfic”.

obra en la qual tots els integrants de l’espectacle, la directora, les regidores, la perruquera, la maquilladora, etc, serien dones. Per acabar-ho d’arrodonir, les músiques que es van triar per la funció estaven interpretades només per dones. De tota manera també s’ha de reconèixer que vam tenir l’inestimable ajuda en la realització dels decorats, en els llums i en el so d’alguns integrants masculins del grup. També el magnífic text que combina humor, tendresa i drama en dosis molt equilibrades va ajudar a decidir-nos. Està molt ben escrit i l’interès per la trama va en augment a mesura que van avançant els esdeveniments. Tot comença amb els preparatius pel casament d’una de les clientes d'una perruqueria de barri d’una petita ciutat dels Estats Units. Amb aquest pretext, l’autor desenvolupa el text en un ambient molt distès on apareixen les xafarderies, les confidències, les enveges... però que a mida que avança l’obra, i sense perdre els tocs d’humor, aprofundeix en els vincles que uneixen a aquestes sis dones, en la força que té la seva amistat per afrontar els dramàtics fets que els ofereix la vida.

En veure la magnífica resposta del públic, tant en assistència com en els comentaris posteriors, vam veure clar que havíem fet una bona elecció en triar aquesta obra. I és que cada cop que hem d’escollir un text per assajar-lo amb l’objectiu de presentar-vos-el... és una feina difícil. Normalment, estem treballant en l’obra gairebé un any. Si no fas una bona tria, pots acabar avorrint el text, els personatges i fins i tot el director i els companys.

Ara estem preparant Boeing-Boeing, la divertidíssima obra d’en Marc Camoletti que us oferirem aquest juny. Esperem encertar un altre cop en la tria i, naturalment, esperem amb molta il·lusió que ens volgueu acompanyar.

Quan vam llegir per primer cop el text de Magnòlies d’acer, ens va cridar l’atenció el ben definits que estan els personatges de les sis dones que hi apareixen. Ens va atraure la idea de que tots els participants en l’obra fossin dones. Seria el primer cop que La Bambolina Negra presentaria una

ELS GRUPS DEL CENTRE L’Orfeó Sarrianenc. L’Abella motoritzada

seva manera un d'aquests animalons i l'imita amb el seu cos i en el seu so. Aquests dos jocs estimulen la nostra espontaneïtat i ens ajuden a gaudir com a infants. L'edat no importa, som xiquets i xiquetes encara que superem els vuitanta anys. I perquè no sentir-nos així? Jugant aconseguim acostar-nos a la joventut i posar-nos contents. Aquests són els elements principals de la nostra salut mental i física. Hi ha una fantàstica i molt verídica dita catalana que no em canso de repetir: “qui canta els seus mals espanta”. Tots l'hauríem de recordar i practicar més sovint per trobar humor i alegria al fons del cor i compatir-la amb els altres.

Encara que el títol no ho sembli, aquest escrit tracta de la música coral que realitzem cada dijous a l'Orfeó Sarrianenc. L'any passat vaig començar a portar la direcció musical d'aquesta entitat. Em dic Bàrbara i sóc de Polònia on vaig realitzar els meus estudis amb cos i ànima. La música per a mi significa joia i alegria, i crec que sense aquests elements no pot transmetre el seu missatge. Per aquest motiu, abans de cada assaig proposo una sèrie de jocs, que no exercicis, que ens preparen per obrir la imaginació, despertar la nostra creativitat, desinhibir les emocions i fer-nos sentir com uns nens.

Els cantaires de l'Orfeó han batejat aquests moments com els del joc de l'abella motoritzada, una estona divertida i enjogassada que ens relaxa i ens fa tornar a la infantesa, a més de donar títol a aquest article. Potser, estimats lectors, us agradaria compartir amb nosaltres aquests moments i el nostre compromís amb la música.

Un dels jocs consisteix a fer de motorista, és a dir córrer amb les mans agafades a l'imaginari manillar tot imitant el so de la moto. El següent és el de les abelles, on cadascú representa a la

Estaríem encantats!

Bàrbara Gòndek, directora de l’Orfeó Sarrianenc

ELS GRUPS DEL CENTRE L’Esbart Sarrià actua a Andorra L'11 de maig el Ballet Folklòric de Sarrià- Esbart Sarrià va visitar Andorra per participar en la celebració del 50è aniversari de l’Esbart Laurèdia, de Sant Julià de Lòria, que va tenir lloc al Centre Cultural de Congressos Lauredià. Per celebrar l’aniversari, l’Esbart Laurèdia va organitzar un aplec amb tots els esbarts de les valls d’Andorra: el propi Esbart Laurèdia i l’Esbart Sant Romà (Encamp), l’Esbart de les Valls del Nord (Massana i Ordino), l’Esbart Santa Anna (Escaldes-Engordany), Dansaire d’Andorra la Vella i, com a convidat especial, l’Esbart Sarrià. L’Esbart Sarrià i l’Esbart Laurèdia tenen un gran vincle d’unió ja que durant divuit anys van compartir mestre i director, en Jordi Torres.

L’espectacle va ser un èxit. El teatre estava ple i tant el públic com els dansaires s’ho van passar d’allò més bé. Hi va haver dansa catalana, però amb un estil contemporani, danses valencianes i fins i tot hi va haver qui es va atrevir amb el “Lord of the Dance” de caire celta. Com a cloenda es va realitzar una ballada conjunta d’un fragment de les Gitanes del Vallès per part de quatre representants de cadascun dels participants.

per Laura Lloreda

La sortida va començar amb un bona àpat a Os de Civís, on vam poder celebrar l’aniversari d’un dels dansaires, amenitzat per un grup de trompetistes francesos que també dinaven allí i que ens va marcat a tots. Després del dinar ens vam dirigir al teatre on vam rebre les indicacions del director de l’Esbart de Sant Julià, en Jaume Torra, i vam poder fer un assaig previ a l’actuació per tal de situar-nos a l’escenari.

ELS GRUPS DEL CENTRE

L’Orfeó Sarrianenc participa en la Festa de la Cançó de Muntanya, a Ripoll Després de la missa, acte de benvinguda i presentació de la jornada per part de l’organització i les autoritats, a la plaça. I nova cantada. Acte seguit, visita al renovat Museu Etnogràfic i retorn al pavelló esportiu per al dinar: arròs de muntanya. Els embotits de l’esmorzar van ser millors.

El passat 2 de juny l’Orfeó Sarrianenc va participar en la 49a Festa de la Cançó de Muntanya que enguany es va realitzar a Ripoll amb motiu de la capitalitat de la cultura catalana. La nostra participació va ser fruit de la invitació expressa del organitzadors, que aquest any van ser els amics i veïns de barri del Centre Excursionista Els Blaus.

Per la tarda, retorn al monestir per la gran cantada, presentada per l'amic Pere Pons. Vuit corals -Cantaires del Blaus, Coral Núria de la UEC de Gràcia, Orfeó Sarrianenc, Cantaires Muntanyencs del CE Gràcia, Coral Xiribec de Castellà del Vallès, Capella de Música de Ripoll, Coral de la Unió Excursionista de Sabadell i Antics Cantaires de l’Orfeó Graciencvan interpretar dues peces cadascuna. L’Orfeó va escollir “Jodlre”, cant de l’Estiria, i “Aloha”, cant del Hawai reciclat com a cant de muntanya. Per concloure, quatre peces comunes, incloent el sempre difícil Cant de la Senyera, tant de cantar com de dirigir. Els cants, però, no es van acabar aquí sinó que ens van acompanyar durant el viatge de tornada en autocar.

La jornada va començar a quarts de vuit del matí quan un autocar ens va recollit a la plaça de Sarrià. Amb la idea de passar tot el dia a Ripoll, els organitzadors ens hi van convocat a esmorzar. El pavelló esportiu de la vila va ser l’escenari de la trobada de tots els participants i de la degustació de pa amb tomàquet i magnífics embotits del país. Amb les piles carregades, tots cap al monestir per cantar a la missa major d’una diada tan senyalada ja que s'esqueia el dia de Corpus. El marc de la celebració -el monestir de Ripoll- magnífic: la reproducció de l'estand art de Puig i Cadafalch presidia la nau central i, als laterals, les tombes dels primers comtes de Barcelona ens recordaven el caràcter de bressol de Catalunya de la vila. El celebrant, sense comentaris.

La Lira Sarrianenca

ELS GRUPS DEL CENTRE La Bambolina Negra

EL SOPAR DELS IDIOTES: un sopar per a riure, plorar i pensar La Bambolina va representar aquesta obra el mes de maig. La història, en aparença, és molt senzilla. Es tracta d’un grup d’amics que es reuneixen cada dimecres per sopar. Cadascun hi ha d’acudir acompanyat d’un idiota, i aquell que porta el mes fava guanya la competició. Una nit, un dels amics, Pere Canut, un editor acomodat, que no ha trobat encara cap notable per presentar, es deixa aconsellar per un amic, que li recomana portar Francesc Pinyol, un funcionari d’Hisenda obsessionat a fer maquetes amb mistos. Com que encara no el coneix, Canut decideix invitar-lo a casa seva, la cual cosa, a la llarga, es convertirà en un dels pitjors malsons de la seva vida. Pinyol, a pesar d’actuar sempre de bona fe, demostra ser un autèntic malastruc. La situació es complica cada vegada més en un bucle infinit, i l’idiota no sols li agreuja el lumbago, sinó que, a mes, aconsegueix que Cristina, la seva dona, l’abandoni, que aparegui Marlena, una examant obsessionada amb ell, que es vegi obligat a recórrer al seu millor examic, amb qui no es parlava des de feia temps, que el fisc l’investigui, etc.

voler i l’altre meitat tractant d’arreglar-ho. Resulta que el presumible idiota té molt de sentit comú i, sobretot, és una gran persona. Al final es produeix una tragèdia imperfecta, perquè els personatges mostren situacions límit de crueltat humana i el públic no para de riure; però quan tornem a casa, a la nostra pròpia soledat, la tragèdia se’ns revela en tota la seva magnitud. Al capdavall, l’obra pretén ser una crítica moralitzant a la crueltat de Pere Canut i la classe social que representa, l’alta burgesia avorrida i decadent. Les genials intervencions telefòniques de Pinyol i la humanització del seu personatge, infeliç, i mediocre, però que vol caure bé, fan que la venjança contra l’esmentada crueltat ens sembli poca.

per Joaquim Vilar

En aquesta obra de teatre, a penes conèixer la idiosincràsia dels personatges, intuïm que ens petarem de riure, i després descobrim que la cosa no es així. L’aparentment idiota de l’obra passa la meitat del temps ficant la pota sense

El cardenal MartĂnez Sistach visita el Teatre de SarriĂ per conĂ¨ixer els resultats de la primera fase de la reforma

Més que comiats, L'Estel de 2012- 2013 ha tingut canvis de rol

La direcció, l'Àngel Ribas, la Míriam Benavent i el Francesc Vergés, passen el testimoni al Ramon Cases, el Jordi Matas, el Pere Pons i el Jordi Recasens. El Joan Ribas ha deixat la direcció escènica. El Jaume Mateu va brodar el seu darrer Jehú, fent ofrena al Nen Jesús d'una primera edició de L'Estel de Natzaret. Però a tots els hem pogut veure aquest any, si no dalt l'escenari sí com a públic. Gràcies pel vostre suport!

La Bambolina ens fa un Sopar dels Idiotes i MagnĂ˛lies d'Acer ben reeixits

La Fresca, abans IUSI teatre, segueix portant animaci贸 a carrers i locals

En els 60 anys de la secci贸 de futbol, homenatge gegant al seu president, Pitu Calder贸

El Teatre ha finalitzat la primera part de la reforma de la caixa pública Tenim calefacció, aïllament tèrmic i acústic i lavabos. Al juliol seguirem amb el terra, les butaques i l'amfiteatre.

Els dimonis han proliferat en les representacions de L'Estel 2013-2014 Potser ha estat per la calefacció, que tanta falta ens feia. Amb una gran multitud a banda i banda del teló, l'orquestra Inquietudine d'Àngel Villagrasa ha acompanyat les representacions, tan reeixides com sempre.

Guió en Blanc, grup de teatre juvenil del Centre de Sarrià,

ha rebut un premi abans de fer la primera representació. La FAC (Federació d’Ateneus de Catalunya) li ha atorgat el primer premi a la iniciativa Jove proposa! Felicitats i... endavant, nois!

ELS GRUPS DEL CENTRE L'Intemporal Sextet L'Intemporal Sextet ens fa gaudir d'allò més El grup de jazz Intemporal Sextet, té un repertori format per temes de creació pròpia i estàndards de repercussió cabdal en la història del jazz. Recupera la tradició de tocar en sextet, tal i com van fer Miles Davis, Charles Mingus, Gerry Mulligan i tants d'altres. Una base sòlida de piano, baix i bateria fa que els tres solistes de vent (saxo alt, saxo tenor i trombó) puguin desplegar totes les possibilitats d’improvisació, harmòniques i interpretatives. Està format per Glòria Torres al saxo alto i veu, Josep Maria Ricou al saxo tenor, Roc Riu al trombó, Tomàs Becket al piano, José Borjas al baix elèctric i Fernando Pedemonte a la bateria.

com aquest. A l'octubre, per la Festa Major de Sarrià no van voler quedar enrere i van actuar a l'entrada del Centre, amb el caliu de les tauletes del ja clàssic cafè-concert, decorades amb una espelma de sal. I al novembre han travessat el carrer i, contractats pel Mercat de Sarrià, van animar la Tasting Night mentre els sarrianencs picotejaven les exquisideses preparades pels venedors de les parades. Ja veieu: la seva música, a més de lligar bé amb el ball, lliga fantàsticament amb el plaer de la gastronomia.

Flor de Neu

Ja fa uns quants anys que assagen al Centre de Sarrià. Els caracteritza la gran qualitat de la interpretació de la seva especialitat musical. Aquest any, al mes de juny, ens van oferir un sopar-concert sota els estels del pati que, combinat amb els suculents àpats del César Griset, ens van fer gaudir dels pròdroms de l'estiu i començar a assaborir les vacances que s'acostaven. Més endavant, pel setembre, van fer una aposta pel públic dansaire. Per a aquesta ocasió van triar els temes més ballables per lyndi-hop i swing mentre el públic podia triar entre reposar gaudint del so o animar-se a la bellugamenta. Confiem que ens segueixin regalant espectacles

ELS GRUPS DEL CENTRE Les orquestres de l’Àngel Villagrasa Ja fa uns quants anys que va començar la relació del Centre amb aquest jove director català. Amb l'orquestra The Ripieno Consort va fer diversos concerts de música barroca al Teatre de Sarrià. Aquest any l'Àngel ha dirigit l'orquestra Inquietudine interpretant la música de L'Estel de Natzaret 2013 – 2014. Amb aquesta orquestra ha reintroduït la trompeta i les timbales que molts actors de L'Estel trovaven a faltar. L'efecte va ser fantàstic. Fa ben poc també van actuar al nostre teatre interpretant Les quatre estacions de Vivaldi. Però encara hem fet un pas més endavant en la nostra relació. Des d’aquestes línies donem la benvinguda com a nou grup del Centre a l’orquestra The Ripieno Consort, creada i dirigida per ell, qui n’és alhora el director i clavecinista.

A partir d'ara hi assajen setmanalment. És un ensemble instrumental format per joves músics d’un alt nivell professional que aborda el repertori de tots els estils i èpoques, posant especial atenció en la música barroca (la seva especialitat). The Ripieno Consort es caracteritza per fer una interessant fusió entre instruments originals de l’època barroca i instruments "clàssics", aplicant en tot moment criteris històrics interpretatius. La seva composició és variable en funció del repertori. Aquesta formació va acompanyar els cors de cambra Dyapason i Ars Nova en la interpretació del Messies de Haendel al Teatre de Sarrià

ELS GRUPS DEL CENTRE

Clam per la Dignitat Religiosos Mercedaris en el barri de El Chorrillo (Panamà) L’Orde dels Mercedaris és una Obra inspirada per Nostra Senyora de la Mercè a Sant Pere Nolasc, el 2 d’Agost de 1218. A l'inici el seu objectiu principal era proporcionar als captius l’alliberament integral. Avui, l’esperit mercedari no és només una forma de viure, sinó també una forma d’actuar en clau d’alliberament, seguint el carisma de Sant Pere Nolasc, atenent a la seva obra redemptora als llocs i zones on de manera evident apareixen unes altres formes de captiveri humà: captius per la ignorància, la fam, el maltractament, la violència. La Parròquia de Fàtima, a El Chorrillo, Panamà, va ser lliurada als religiosos mercedaris el 23 de març de 1980 per l’Arquebisbe McGrath, el qual amb anterioritat havia sol·licitat la presència dels mercedaris a El Chorrillo al P. Provincial a Barcelona.

fusta són perilloses trampes on juguen els nens innocentment. En aquest espai, on tot semblaria dolent, existeixen projectes que aposten per la gent. Un d’aquests projectes és el CENTRE DE SUPORT HUMÀ DE LA PARRÒQUIA DE FÀTIMA A EL CHORRILLO dirigida pels Religiosos Mercedaris. La missió Mercedària actual a El Chorrillo es concreta en redimir les noves formes de esclavitud que sorgeixen avui a les societats d’alt risc: nens desnodrits i abandonats, vells desemparats, persones empresonades, drogoaddictes, malalts, dones i nens maltractats. A l’interior del nostre propòsit hi ha un carisma, “un instint mercedari”, que ens ha portat a veure el rostre de Crist als rostres sofrents de molts nens. Desitgem formar homes i dones noves, capaços de ser els constructors i realitzadors de la Civilització de l’Amor.

El barri de El Chorrillo es caracteritza per ser una comunitat de la perifèria de la ciutat de Panamà, d’alt risc i gran problemàtica social: atur, venda i consum de drogues, desintegració familiar, delinqüència i un alt índex de bandes juvenils. El Chorrillo té una superfície de menys de mig quilòmetre quadrat, amb una comissaria de policia i l’existència de 13 bandes en les que l’edat mitjana d’ingrés dels seus membres és de 12 anys. Els problemes socials d’aquest barri s’agreugen amb l’amuntegament a mida que creixen les famílies. Els habitatges són molt petits i els habitacles de

ELS GRUPS DEL CENTRE Obres Socials de la Parròquia: • Llar de nois i noies: acullen aproximadament a 40 nenes i nens entre els 6 i els 17 anys que per diferents motius no tenen familiars que es facin responsables d’ells o que per la situació econòmica no poden mantenir-se dins l’entorn familiar. • Llar de gent gran: amb noves inquietuds i necessitats es va crear, el 17 de febrer de 1985, la Llar de Gent Gran “Sant Pere Nolasc”. Avui la llar allotja al voltant de 20 ancians, homes i 20 dones que han trobat aquí una lloc on passar els seus darrers dies. • Menjador: en anys anteriors el menjador es va habilitar per ajudar amb el problema de la desnutrició de nens i ancians. Posteriorment, amb l’inici del Institut Nostra Senyora de la Mercè, el menjador serveix per alimentar aproximadament a 500 nens que assisteixen al Centre infantil, de preescolar i primària. • Institut Nostra Senyora de la Mercè: escola de preescolar i educació bàsica que ofereix un espai segur per als estudiants, on reben una atenció integral tant en les matèries acadèmiques com en valors i educació artística. Aproximadament són 560 nens de 4 a 12 anys amb la perspectiva de seguir augmentant els propers anys.

• Clubhouse: el ComputerClubhouse és un centre innovador, recolzat per Intel, en col·laboració amb el Museu de Ciències de Boston i amb el Laboratori de Mitjans del Institut Tecnològic de Massachussets (MIT), on els joves es reuneixen fora de l’escola per dissenyar i crear amb tecnologia. El programa va més enllà de proveir únicament l’accés a la nova tecnologia i ajuda els joves a desenvolupar habilitats que els obrin noves oportunitats, crear confiança en si mateixos i estimular la seva creativitat. • COIF: Centre d’Orientació Infantil Familiar. Atén a nens des de l’edat de 6 mesos fins als 3 anys i d'aquesta manera ajuda les mares de família a treballar i buscar el manteniment de la seva família. • Clínica Popular: centre per prevenir, curar i millorar la qualitat de vida de les persones de baixos recursos, especialment els nens. Disposem d’un programa odontològic

Amparo Liliana Ramírez Fernández

(aliliana.r24@gmail.com) coordinadora de programes especials de l’escola del Chorrillo

ELS GRUPS DEL CENTRE Els premis Ateneus

Des de 1983 la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) treballa per potenciar, facilitar i millorar la tasca de les entitats socioculturals -ateneus, centres parroquials i morals, etc- d’arreu del país. Aquesta experiència ha estat ininterrompuda i s’ha anat adaptant a les necessitats canviants dels diferents moments que hem viscut. Els Premis Ateneus són els guardons que la Federació convoca anualment, des de l’any 1989, amb l’objectiu de reconèixer projectes de qualitat en alguna de les categories proposades, creativitat, l’originalitat, la qualitat i l’esforç que fan les diferents associacions culturals per promoure la cultura i l’associacionisme cultural. L’entitat premiada rep un reconeixement i una contraprestació econòmica que promou la continuïtat i/o innovació en els seus projectes.

laida Frías, el proper mes de març.

El 2013 ha estat l’any del trentè aniversari de la FAC i per aquest motiu l'acte de lliurament dels Premis Ateneus van tenir lloc al Parlament de Catalunya. Tres-centes persones van assistir-hi amb l’objectiu de conèixer i premiar l’esforç que fan les entitats culturals sense ànim de lucre fan dia a dia per obrir les portes i oferir activitats als seus socis. l

El director de l’orquestra Francesc Pagès va composar aquesta òpera breu (35’), amb ritmes actuals (jazz, swing, pop, rap) de dos solistes (soprano i tenor) i cor jove (estudiants de 1er d’Eso) acompanyats per un quartet de corda més un músic convidat que tocava el cajón. Els dos solistes vocals (tenor i soprano) eren estudiants de música de l’Esmuc i els nois i noies que cantaven alumnes de 1er d’ESO de l’escola Sant Isabel de Sarrià.

L’Associació Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià, l'entitat que gestiona el Teatre de Sarrià, forma part de la FAC i enguany ha esta guardonada amb dos premis: - El primer premi JOVE PROPOSA per al grup de teatre juvenil Guió en blanc, el grup de més de joves entre 14 i 20 anys que després de diversos anys col·laborant en l’Estel, en les obres de teatre de la Bambolina i altres activitats teatrals del Centre (Carnestoltes, Sant Josep) va decidir constituir-se en grup teatral jove del Centre. Per preparar les obres compten amb directors i actors dels grups d’adults del Teatre de Sarrià: Pere Pons, Ramon Matas i Míriam Benavent, així com amb la Laura Gonzàlez i en Josep Torras. La primera obra que presentaran al Teatre de Sarrià serà Rodatge al parc de l’escriptora Ade-

El jurat estava format per tres persones vinculades a l’àmbit juvenil català: un representant de la Direcció General de Joventut de la Generalitat, un representant del Consell Nacional de Joventut de Catalunya i una representant de l’entitat guanyadora del primer premi en l’edició anterior. - El segon premi a la CREATIVITAT ARTÍSTICA ha estat per la proposta Sarrià canta. L'`opera jove de Sarrià: Jordi i Mireia. Durant dos anys consecutius s’ha proposat a les escoles de secundària de Sarrià la participació conjunta en una òpera adequada a aquests alumnes, a interpretar juntament amb l’orquestra de cambra Concertante.

L’òpera JORDI I MIREIA explica la història de dos joves que estan enamorats però no s’ho han dit, i queden per anar al cinema. Ell, en Jordi, és un activista de Greenpeace i de Comerç Just en lluita per un món millor. Acaba convencent a la Mireia d’anar a una manifestació per protestar contra els empresaris que no respecten el codi ètic en les seves indústries. I la Mireia s’adona que un d’aquests és el seu pare. Finalment també s’apunta a la lluita del Jordi, tot cantant amb el cor juvenil Tot pot fer-se realitat. Aquests dos premis, i el reconeixement que comporten per la tasca que estem fent , ens han omplert de satisfacció i ens esperonen a seguir endavant. 29

LES ACTIVITATS DEL CENTRE Sarrià veu món!

Com ja sabeu, el motor del Centre és inquiet i no para de cercar iniciatives que uneixin les persones per créixer en cultura, salut, solidaritat, capacitats artístiques... És tan important per a nosaltres oferir coneixements d'interès com fer-ho de manera col·lectiva. Perquè estem convençuts que l'enriquiment coral, en equip, es potencia en progressió geomètrica. No en va la missió del Centre de Sarrià és ser un punt de trobada de persones i entitats per sarrianejar. En aquesta línia, el Centre ha engegat la iniciativa Sarrià veu món!, paral·lela a Sarrià camina! (les excursions mensuals que organitzem juntament amb el CE Els Blaus). Es tracta de fer una visita cultural periòdica, guiada, per conèixer els testimonis muts de la ciutat de Barcelona. El mes d'abril de 2013 ens vam estrenar amb la visita de la Catedral de Barcelona i les seves terrasses. També hem visitat la Basílica de la Sagrada Família i el primer monestir de Sant Pere de les Puel·les, el del seu emplaçament original a Ciutat Vella. Estigueu atents a la programació per les properes sortides!

La redacció

LES ACTIVITATS DEL CENTRE El gegantó del Pitu Quina il·lusió veure realitzat un projecte! Ara fa més d'un any, una reflexió en veu alta va ser assimilada mol bé i ràpidament per les persones que la van sentir. Mai havia vist tant consens en un projecte! Animats per l’Ajuntament, la Junta del CP, simpatitzants i amistats ens vàrem posar a treballar. La idea era fer un gegantó d’en Josep Calderó, conegut per “Pitu”, fundador i president -d’això ja en fa 60 anys- del CP de Sarrià - secció Futbol. La primera tasca va ser buscar un artista especialista en fer gegants i així va ser com varem conèixer al Sr. Ventura Hosta. Fer el gegantó ens va exigir nombroses visites al seu taller de Navata, que sempre van ser molt interessants i profitoses: s'havia d'escollir la foto que faria de model, posar dates a tot el procés, fer modificacions i retocs... Els mesos que van durar aquestes visites van fer que el bon treball del Sr. Ventura Hosta ens anés il·lusionant cada cop més.

temps, va ser comptar amb el compromís i la complicitat de tothom de no dir res al Pitu. I això es va aconseguir. Quin moment!!!! Quina cara la del Pitu al veure que per la porta sortia el PITU. I també quines cares les dels que erem a la plaça!!!! Els dos PITUS eren iguals!!!! Des d’aquell moment el PITU forma part de la comitiva de Gegants de Sarrià i ha passat a ser un més a representar les nostres tradicions i associacions com la Laieta i el Gervasi, en Martí i l’Elisenda o en Benet i la Roser, el Blauet, el Trenot i el capgròs Vicenç. Ara, TOTS JUNTS BALLARAN PELS CARRERS DE SARRIÀ. FELICITATS PITU T’HO MEREIXES!!!!!!!!

Carme Pérez

Teníem clar que volíem que en Pitu lluís el seu vestit de mudar i el polo amb el colors del CP (ell mai s’ha posat l’equipatge del CP ja que mai ha jugat a fútbol). També havia de portar l’escut del club i el que li havia concedit l’Ajuntament de Barcelona. A sota el braç una pilota. Us diré que una de las preocupacions d’en Pitu és que no es perdin les pilotes, que són molt cares. Però també heu de saber que en els 60 anys del club no ho ha aconseguit mai! Són tants els moments dels entrenaments o partits en què el veus així, amb la pilota sota el braç! Els terminis per la finalització del gegantó es varen complir i vam poder fer la presentació per la Festa Major. El diumenge 6 d’octubre el PITU gegantó estava amagat al vestíbul de l’Ajuntament i el Pitu president del CP seia en un banc de la plaça de la Vila, convençut que tenia una reunió institucional. Una de les coses més maques, durant tot aquest 31

LES ACTIVITATS DEL CENTRE Més de 110 anys de sardanes a Sarrià

Dins el programa de la Festa Major de Sarrià de 1903 trobem la següet informació: “Dia 4 (...) Desde las quince á las diez y ocho, se celebrará un baile popular en la Plaza de la Constitución, tocándose por la banda de la Casa provincial de Caridad típicas danzas y características sardanas (...) En el programa de 1930 es recordava aquesta data amb les següents paraules: “Des de l'any 1903 (...), introduïda al programa de la nostra Festa Major, [la sardana] constitueix la nota més excel·lent i més popular d'aquesta, caracteritzant-la d'un esperit essencialment nacional” La passada Festa Major, doncs, es van complir 110 anys de la primera ballada de sardanes a Sarrià. Sembla que inicialment només es ballaven per la Festa del Roser. Ara hi ha ballada un cop al mes. Entremig hi ha hagut èpoques de ballades setmanals. Els altibaixos en la freqüència de les ballades han sovintejat i ja en l'escrit de 1930 es parlava d'un refredament que feia témer per la continuïtat de l'activitat vinti-set anys després de la primera. Hi ha hagut èpoques sense sardanes i aquestes interrupcions han fet perdre la consciència que fa més de 110 anys que es va iniciar la tradició. Celebrem-ho, encara que sigui amb retard i confiem que en el futur la sardana continuï present a la plaça de Sarrià sense més interrupcions. Us deixem amb la reproducció de l'escrit que hem citat, com a testimoni històric de la presència més que centenària de la sardana a Sarrià.

Llorenç Codern

LES ACTIVITATS DEL CENTRE El I Cicle de Cinema Espiritual

“Hannah Arendt”, una reflexió filosòfica sobre la banalitat del mal fruit de l'experiència del judici contra el criminal de guerra nazi Adolf Eichmann “Incondicional”, sobre l'experiència de canvi interior realitzada per una dona després de l'assassinat del seu marit

Aquest curs el Centre de Sarrià s'ha afegit a la iniciativa que ja fa deu anys funciona a Barcelona -la Setmana de Cinema Espiritual- i ha pres la iniciativa de realitzar un cicle cinematogràfic sobre aquesta temàtica. L'anomenat cinema espiritual inclou les pel·lícules que tenen com element destacat els valors, tant si són fruit d'una experiència creient com aliena a tota creença religiosa.

La presentació de les pel·lícules i l'animació del fòrum posterior ha enriquit l'experiència de forma molt notable. En algunes ocasions el debat ha estat viu i en totes l'interès molt gran. La prova ha estat una assistència mitjana de més de trenta persones per sessió.

Han estat quatre les produccions que s'han projectat: “Jo Crec”, un documental fet a Catalunya sobre el Credo i les raons de diversos testimonis per creure “The lost medallion”, una pel·lícula per a públic familiar, no estrenada encara a casa nostra, sobre les aventures de Billy Stone, un noi a la recerca d'un medalló perdut que obre la porta a un viatge al passat i esdevé font de noves experiències personals

Aquest resultat encoratja a repetir l'experiència l'any vinent.

La redacció

LES ACTIVITATS DEL CENTRE L’Espai Jove de Treball i el projecte Jove, emprèn! Una de les conseqüències de l'actual situació de crisis ha estat el naixement d'experiències comunitàries de recerca de recursos i creació de dinàmiques col·lectives capaces de generar respostes a les noves necessitats. En el món anglosaxó, una d'aquestes experiències va néixer a l'entorn del cibercafes, establiments públics que oferien accés a Internet i servei de bar, que en alguns casos van crear o reunir conjunts d'estudiants i col·lectius de persones interessades en tot tipus de qüestions, amb el denominador comú de l'accés comunitari al nou món de les noves tecnologies. En el cas dels col·lectius de persones interessades en qüestions laborals, recerca de feina o la creació de negocis i empreses, l'experiència va donar lloc a la creació centres de treball col·lectiu anomenats coworking centers.

adient i l'imprescindible accés a internet. El servei està disponible els matins laborables, de 9 a 14h, i està coordinat per una jove tècnic, contractada pel Centre, encarregada d'atendre els usuaris i la secretaria.

El segon element, és l'oferiment de la formació necessària, mitjançant xerrades i assessorament personalitzat, sobre qüestions necessàries per a l'èxit d'un projecte professional. La formació més formal s'ha canalitzat a través de tres xerrades, obertes tant a usuaris de l'Espai Jove de Treball com a tota persona interessada, sobre les següents qüestions: − Comunicació i màrqueting per a joves emprenedors, sobre com donar a conèixer projectes i activitats a baix cost, per Mònica Beneyto, llicenciada en comunicació social i política i experta en Sense pretendre esdevenir un coworkig center, el activitats del món cultural − I si em poso pel meu compte? Els grans Centre de Sarrià recull aquesta experiència amb dubtes i reptes del (pre)emprenedor, per Maria la creació de l'Espai Jove de Treball i el projecte Jove, emprèn! Es tracta d'una iniciativa destinada Ramos, enginyera de Monts i gestora del centre Coworkingràcia al col·lectiu de joves sense feina, el col·lectiu més L'accés del joves al món del treball, per ampli d'aturats del nostre país. que pretén facilitar − dos elements importants per al desenvolupament Guillem López Casasnovas, catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, especialista en de projectes professionals en el camí de l'emprenedoria. hisenda pública i conseller del Banc d'Espanya El primer, la cessió de les sales del Centre com a espais de treball gratuïts, equipats amb mobiliari

La redacció

Perquè la gent et conegui ANUNCIA’T a L’EMPREMTA! Per a més informació envia’ns un mail a:

empremtadelcentre@gmail.com

Carrer Cardenal Sentmenat, 35 08017 Barcelona Horari: de 8.30h a 14.00h de 16.00h a 20.30h dissabtes de 9.00h a 14.00h

TRIA i REMENA

La cuina del Tirol Gulash. Per acompanyar els knödels Encara que el gulasch és original d’Hongria, a Àustria també és un plat ben tradicional. No hem d’oblidar l’època imperial d’aquest país i, per tant, la seva relació històrica amb els països del seu entorn. Aquest cop, doncs, aprendrem a fer un bon gulasch perquè acompanyi o sigui acompanyat dels semmelknödels que vam aprendre la darrera vegada. Hi afegirem un toc original amb els zwiebelringe, anells arrebossats de ceba fregida. Els ingredients que necessitarem són els següents: • 300 g carn de vedella • 200 g de ceba • 60 g de mantega • 30 g de farina • 200 g de patates (no calen si teniu knödels) • 1 cullereta de pebrot en pols • vinagre • sal • comí (alcaravia) • marduix (opcional) • una ceba extra per al zwiebelringe

El gulasch és relativament senzill de fer però

demana temps com tot estofat. Talleu la ceba i fregiu-la amb la mantega fins que sigui ben daurada. Afegiu-hi una mica de vinagre i el pebrot en pols, i la carn prèviament tallada a trossets i enfarinada. Salpebreu-ho i tireu-hi el comí i el marduix. Estofeu la carn amb una mica d’aigua fins que estigui feta al vostre gust. Per fer els zwiebelringe, talleu una ceba a rodanxes. Enfarineu les rodanxes (vigilant que no es trenquin) i fregiu-les. Serviu els anells de ceba acompanyant els knödels i el gulasch. Ens agradaria molt saber la vostra experiència quan proveu aquests plats. Escriviu-nos un correu electrònic a empremtadelcentre@gmail.com amb els vostres comentaris i els publicarem a la següent revista!

Bon profit! Mahlzeit! Per Bruna Julià i Gerhard Landauer

TRIA i REMENA

El conte fresc del dia PERDRE LA MÚSICA (2012) La Muriel, amb els nusos de la mà, pica a la fusta lacada del despatx, just per sota del rètol daurat on diu Sofia Recoder, càtedra de cant. En obrir, veu el somriure de la mestra estimada, asseguda darrera la gran taula i gira la vista amb complicitat cap al piano de mitja cua.

La Muriel abraça la vella mestra i surt de la sala amb el sobre amagat sota la jaqueta. El cor li batega fort dins el pit. L'ha d'ensenyar a casa. I, a més, tindrà més temps per a estudiar-la. Ja anirà amb compte. Travessa la porta gran i l'aire fresquet del vespre li escombra la cara.

—Seu Muriel, —la veu sona alegre— t'haig de donar una bona notícia. —Mentre seu, la Muriel observa els ulls il·lusionats de la dona que l'ha fet famosa i que ara espera que segui amb un sobre esgrogueït entre les mans. —Saps que t'hem triat per a obrir el recital d'àries del cent-cinquantè aniversari del teatre.

El carrer és ple de gent sense mirada que es creuen en tots els sentits. De sobte, una cara li és familiar. És l'Eva! La saluda amb la mà des de l'altra banda del carrer. Quant de temps sense veure's! Potser fa vint anys. Es fan un petó i decideixen entrar al Cafè Mozart. És un bar antic, amb taules petites, amb bancs encastats a la paret i tamborets folrats de vellut blau. La Muriel deixa el sobre a una cantonada del banc, el cobreix amb la jaqueta i s'asseu al costat. L'Eva s'ha instal·lat al davant i no para de xerrar i riure. És tan divertida com sempre. Fa tant de temps que no es veuen! Repassen juntes els records de joventut mentre el rellotge de paret va donant voltes a les manetes. De sobte, la Muriel mira enfora. Si ja és fosc! Li diu a l'Eva que ho sent, però que ha de marxar perquè se li escaparà l'autobús. Una abraçada i surt esperitada carrer amunt, amb la jaqueta penjant del braç. L'autobús arriba a la parada just al moment que ella entra a la plaça Fa un darrer esprint i puja just al darrera de l'últim passatger. El vehicle es posa en marxa. Pica el bitllet fent tentines. Es deixa caure sobre el seient. Esbufega. Li ha anat d'un pel que no el perd!

—Sí, però què cantaré? Ja no queda gaire temps per a estudiar —La Muriel respon emocionada, sense poder evitar el neguit. La Sofia s'aixeca. Amb parsimònia, dóna la volta a la taula i col·loca el sobre misteriós a les mans de la Muriel. —Aquest serà el teu tema. La Muriel treu del sobre una partitura de paper gruixut i vores desgastades. Un reguitzell de taques i línies negres llisquen sota la mirada. Però ella, dins el seu cap, sent una música lleugera i dolça que tan aviat l'acarona com la sacseja, la fa estremir o la relaxa. Les llàgrimes li omplen els ulls. —És preciosa. No la coneixia —els fulls tremolen entre les mans. —És una joia. També té cent-cinquanta anys. La va compondre Frederica Pàmpols per inaugurar el teatre i la va interpretar ella mateixa. Des de llavors, ha quedat arraconada a l'arxiu, on l'he trobada.

El moviment de l'autobús la gronxa i les espatlles es relaxen més i més. Li agafa una son dolça i comença a recordar. Què simpàtica és, l'Eva. Quina sort això de la partitura. Però... ostres! S'adona que no la porta. Ja ho entén: se l'ha deixada al cafè. S'aixeca. Pica el timbre per demanar parada. Sembla que no arribi mai, la ditxosa parada. Per fi baixa, esperitada. Apreta a córrer per desfer el camí. L'aire li fa mal en passar pel coll. No es pot aturar. Ensopega amb

La Muriel sent la mà de la Sofia sobre l'espatlla: —Cuida-la bé. No la treguis del teatre —la veu sona greu— No hi ha cap altra còpia. Ningú no la recorda. Serà una sorpresa magnífica. 36

TRIA i REMENA El conte fresc del dia

alguna espatlla. Perdó. Ho sento. Sense parar. Travessa la porta del cafè. El cambrer la mira indiferent, amb ulls d'incomprensió. Mira al racó del banc on seia fa una estona. No hi ha ningú. S'hi acosta. No hi ha res. El cor li fa un salt. Es gira cap al cambrer. No ha vist pas un sobre...? No, no ha vist res de res. Es gira i prepara més cafès. La Muriel surt al carrer i sent un rierol de llàgrimes que rellisquen per la seva cara. L'ha feta grossa. Ha traït la confiança de la bona mestra. Segur que ha perdut l'oportunitat de cantar al recital. Però, sobre tot, ha perdut la música. Una música irrecuperable. I tan bonica... No sap com afrontar-ho. Camina fins a un banc del carrer. Hi seu amb la cara entre les mans. Se sent desesperada. Un mal tan gran i sense remei. Què tonta ha estat. Però donant voltes al tema no arreglarà res. Quant abans expliqui a la Sofia el que ha passat, millor. Potser no voldrà saber res més d'ella. Potser haurà de pagar una multa per la pèrdua. Però dirà la veritat. Entre la Sofia i ella les coses sempre han estat tal com són. Per això l'aprecia tant. Mira el rellotge. Encara hi deu ser, la Sofia. Res no serà pitjor que el sentiment de culpa que ja té.

La Muriel aixeca un cos que pesa com mai i arrossega els peus cap al teatre estimat, amb una tristesa inacabable. Una Muriel amb els ulls secs, culpables, clavats als peus, travessa el rebedor del teatre. Ni la llum de les teranyines la pot il·luminar. Puja els graons a poc a poc. S'atura davant la porta lacada, amb un rètol daurat. Surt una escletxa de llum per sota: encara hi és. El cor li batega amb força. Amb un sospir, agafa aire. Tusta la porta. Endavant! La Sofia la rep amb sorpresa. Deu pensar què hi fa aquí tan tard. La Muriel, sense aixecar la vista del terra, li explica que ha fet una cosa horrible i que ve a demanar-li perdó. Que ja sap que ha estat irresponsable i que haurà de patir-ne les conseqüències. Ha perdut... Abans de dir la paraula temuda, en un rampell de valentia, aixeca la mirada i troba el somriure afable de la vella amiga. La Sofia, sense dir res, obre el calaix i treu un sobre esgrogueït. La Muriel l'abraça entre sanglots.

Carme Miralles de Imperial

TRIA i REMENA El racó del poeta

HOMENATGE A MOSSÈN ÀNGEL OBIOLS (1888 – 1973) en el 125è aniversari del seu naixement El passat, avui ens porta a gaudir d’un record dolç, la gent gran qui no recorda l’estimat mossèn Obiols.

La parròquia, un gran artista va acollir de molt bon grat, col.locant-lo d’orguenista tot seguit de ser ordenat.

A Sarrià un dia naixia i per sempre s’hi quedà, dotat d’alta bonhomia va ser esplèndid capellà.

Una acció molt positiva és quan funda l’Orfeó, encertada iniciativa del qual fou el director.

Al carrer Major vivia, just davant cal Fideuer i en el barri convivia amb tothom la mar de bé.

Va saber molt bé compondre bona música i cançons i per tot Sarrià difondre excel.lents composicions.

Vocacions dues tenia: religiosa i musical, moltes peces componia de tendència celestial.

Caramelles i sardanes peces maques per l’Estel, l’obra seva ens agermana mentre està el mossèn al cel.

Any 2013 PLAÇA DE SARRIÀ

Frederic Bou

TRIA i REMENA Cartes dels lectors El tren de Sarrià fa festa

El 23 de juny del 2013 ha fet 150 anys des que va sortir el primer tren de foc de Barcelona a Sarrià per Francesc Vergés Enguany s’escau el 150è aniversari de la línia ferroviària Barcelona-Sarrià. En ocasió d’aquesta efemèride, s’ha editat un segell commemoratiu que reprodueix una imatge de la locomotora núm. 59 i el logo “Tren de Sarrià, 1863-2013”. El tren pujava des de la plaça de Catalunya enfilant el que després seria el carrer de Balmes i tenia parada a la vila de Gràcia i al poble de Sant Gervasi de Cassoles. Després, el trajecte seguia per la Via Augusta i a Muntaner girava cap a ponent en direcció a Sarrià, després de passar pels nuclis de La Bonanova i les Tres Torres. Diuen que el dia de la inauguració el poble de Sarrià ho va celebrar amb molta alegria. Inicialment, la línia era de via estreta i més tard es va adaptar a l’ample europeu, per ajustar-la als materials ferroviaris que venien d’Europa. Primer era un tren de foc, però posteriorment el van electrificar i va adoptar les característiques d’un tramvia. Això va fer que el temps de recorregut millorés força. Així, en poc temps, el Tren de Sarrià va esdevenir un dels més importants de la seva època. Amb el temps, va traspassar Collserola i va arribar a les Planes, Valldoreix i La Floresta, fins a Sant Cugat. D’allí, es va prolongar cap a Rubí i Terrassa i, més tard, es va fer la línia de Sant Cugat a Sabadell. Actualment, la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) és una de les més utilitzades i té una freqüència màxima. A més, els FGC ara també arriben fins a Martorell, Igualada i Manresa.

Francesc Vergés

Un Sarrià més agradable en bicicleta elèctrica Som la gent de freeel. Empresa catalana de disseny i enginyeria de bicicletes elèctriques amb un producte molt ajustat qualitat preu. El millor del mercat. I hem obert una botiga a Major de Sarrià 123, amb voluntat de facilitar una mobilitat sostenible per al barri de Sarrià. Les bicicletes elèctriques ens aporten una nova manera de moure’ns i per tant fer barri i ciutat més agradable. Menys contaminació, menys soroll, menys volum vol dir que guanyen protagonisme les persones. La bicicleta elèctrica és un producte amb molta més història del que imaginem. Ja existia algun model Juncker del 1933 però no ha estat fins l’increment de la crisi del petroli que a nivel europeu i mundial ha començat a plantejar-se com un producte que el mercat demanda i cobreix una necessitat bàsica com és la mobilitat de les persones. De totes maneres aquesta mobilitat sostenible que pot tenir hàbits i comportaments més conscients i responsables per part de la ciutadania. Així amb tot, apuntem alguns elements que considerem rellevants a la bicicleta elèctrica: - No contamines i no emets CO2. - No pagues benzina. - És una passejada i no et canses. - No tindràs problemas d’aparcament, de porta a porta. - És silenciós i no fa soroll. - Oblida’t de les cues. Us convidem a passar pel nostre establiment amb el valor afegit de voler un Sarrià millor, menys contaminat i més agradable. Us esperem!

Jaume Llansó - freeel Sarrià

PASSATEMPS

Escacs Pèrdua de la iniciativa a l’obertura per Juan Carlos Lozano En aquest article s’il·lustra la manera en la que una obertura defectuosa per part de les blanques condueix a un aclaparador joc d’atac de les negres. Tot i el clar avantatge de material per part de les blanques, les negres plantegen un brillant i insidiós atac que força l’abandonament de les blanques en relativament poques jugades. 1. P4CD P3R 2. A2C C3AR

Les blanques allunyen la seva dama de la zona calenta. Tenen les seves peces desorganitzades i tracten d’aconseguir guanys de material. Això no sembla preocupar gaire les negres, que veuen un atac segur tot i les pèrdues de material que hauran de concedir. 9 … AxP + 10. R1D P5D Si les blanques fessin CxC les negres avançarien la dama a D8R i seria escac i mat. 11. DxT + R2R 12. DxA PxC

En només dues jugades, les negres ja estan atacant i les blanques defensant-se. La primera jugada de les blanques, clarament dolenta, ha provocat aquest canvi de papers. Veurem com a partir d’ara, les negres desenvolupen les seves peces ràpidament i les blanques ho hauran de fer de manera laboriosa i condicionada. 3. P3TD P4A 4. P5C P4D

Si les blanques juguen 13. AxP , les negres juguen 13 … CxA + 14. R2D ; C5R + 15. R3D ; D7D+ 16. RxC ; D6R mat. 13. A1A

Els peons negres dominen el centre del tauler. Les blanques no tenen cap peó al centre. Van cap al desastre. 5. P4D D4T +

C2D

Tot i el gran avantatge material de les blanques, les negres preparen un demolidor atac mortal. 14. DxT DxPC 15. A4A D4D + 16. R1A A6R + 17. AxA C7A

Aquesta agressiva jugada de les negres obliga les blanques a jugar C3AD per a protegir el PCD. 6. C3AD C5R 7. D3D PxP 8. DxP A4A 9. DxPC

Les blanques abandonen. Després de 18. AxC ; D7D + i és mat en dues jugades. Les negres han sabut aprofitar el feble plantejament inicial de les blanques, que han perdut la iniciativa des del primer moment i no l’han pogut recuperar.

Problema matemàtic per Joan Miralles de Imperial Solució de El bon perruquer L’alpinista es dirigeix a la perruqueria bruta i desendreçada. I ho fa així per un motiu ben senzill: si el perruquer endreçat llueix un tall de cabell impecable, li ha d’haver fet l’altre perruquer. Per tant, el perruquer que talla bé els cabells ha de ser el desendreçat. Una vegada més, no ens hem de refiar de les aparences...

Un torneig d’escacs al Centre El Centre ha organitzat un torneig d’escacs amb un bon èxit de convocatòria, i en Lluís s’hi ha apuntat. Cada jugador jugarà una partida contra cadascú dels inscrits. Si guanya, s’anota un punt. Si fan taules, s’anoten mig punt cadascun. Sense comptar en Lluís, els jugadors s’han anotat un total de 99 punts. Quants jugadors s’havien inscrit al torneig? Quants punts ha aconseguit en Lluís? 40

PASSATEMPS

L’endevinalla

Què tenen en comú aquestes persones?

a.- van néixer el mateix any b.- són actors de L’Estel c.- són ex-directors de L’Estel d.- viuen al carrer Major de Sarrià

Solució a l’endevinalla anterior Amb motiu del 60è aniversari de la creació del club de futbol CP Sarrià per Mn Ignasi Armengol vam celebrar una missa amb ell, vam compertir un dinar, vam fer partits i vam crear un himne. La lletra de l’himne és de Joan Cerón, però... de qui és la música?

A) Àlex Cusó B) Jordi Recasens C) Carme Miralles de Imperial D) Joan Eloi Vila

Resposta a l’endevinalla: D

Miriam

Sudoku-11 6

5 8

1 7

2 5

6 3 1

8 9

3 3

5 6

4 8

Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià

C/ Pare Miquel de Sarrià 8, 08034 Barcelona - 93 203 97 72 cpsarria@gmail.com - empremtadelcentre.blogspot.com www.centredesarria.cat - www.teatredesarria.cat