L'Empremta del Centre, núm. 3 by Centre de Sarrià

L’empremta del

CENTRE

primavera 2010

núm. 3

SUMARI EDITORIAL (Montserrat Morera) AGENDA primavera 2010 L’ENTREVISTA: Jesús Mestre i el “Retaule de Sant Vicenç” (Flor de Neu) Inauguració de les rèpliques del Retaule de Sant Vicenç (Carme Miralles de Imperial) L’ESTEL: Miracle? Tradició? Records? (Joan Ribas) HEM LLEGIT...: Queridos deberes (José Antonio Marina) SOLIDARITAT: Un nou projecte a Sarrià: SCS-Nadís (Pilar Clarasó) GENT DE SARRIÀ: Paquita Carrió, coneguda com la professora de piano (Flor de Neu) L’ORFEÓ SARRIANENC (Llorenç Codern) L’ESBART: 55 anys d’Esbart al Centre Parroquial (Lluis Fabregat) FUTBOL: Estada a Graus (Josep Maria Herta) L’ESPLAI: Cinquè concurs de cuina per a novells (Maria Cusó) EXCURSIONS: Pujar a Montserrat a peu (Ponç Diàleg) EL CONTE FRESC DEL DIA: La llavor (Teresa Navarro) UN TRESOR DEL CENTRE: Els ceramistes Sunet (Jaume Sunet i Espinar) EL RACÓ DEL POETA (Mª Carme Pujalt) CARTES DELS LECTORS ESCACS (Rafael Floría) PASSATEMPS

JUNTA DIRECTIVA DEL CENTRE Rector: Mn. Manel Valls President: Montserrat Morera Vicepresident: Joan Grimalt Secretària: Carme Miralles de Imperial Tresorer: Ricard Julià Vocals: Míriam Benavent, Mª José Conejeros, Mª Josep Sanchis, Ramon Noguera Consell de redacció: Míriam Benavent, Llorenç Codern, Carme Miralles de Imperial Disseny i realització: Jesús Peró

1 2 4 5 6 8 9 10 12 13 14 16 17 18 19 20 21 22 23

EDITORIAL La il·lusió que marcava el segon número de la nostra revista ha anat augmentant i ara hem de donar les gràcies a tots aquells que amb les seves aportacions ajuden que el Centre vagi creixent. Haureu vist el fantàstic Pessebre que ha adornat el finestral del Centre al llarg de les festes de Nadal, en l'entrada del carrer Pare Miquel. És regal de la família Rami-Porta Rami-Porta, molt vinculada a una de les seccions del Centre, el Casal del Dr. Pere Tarrés. A ells,, els donem les gràcies i també a tots els qui han fet possible celebrar una vegada més el Nadal amb l'Estel de Natzaret Natzaret. El fred no va espantar ni actors ni públic i de nou, i gràcies a la dedicació, l'esforç, la responsabilitat i el compromís de maquinistes, actors, cantants, músics, encarregades del vestuari, del maquillatge, responsables de la venda d'entrades, de la sala, del so i la música, del cos de ball, de la coreografia, regidors, voluntariss i sobretot directors, el 103è aniversari ha estat un gran èxit. El nombrós públic assistent - en una sessió fins i tot assegut en cadires suplementàries - i els grans aplaudiments,, n'han donat fe. Agraïm també a l'artista sarrianenca Maria Dolors Macarulla la donació que ha fet al Centre de la pintura a l'oli realitzada l'any 1997 que veieu en aquesta pàgina i en la contraportada d'aquesta revista. Aquest quadre està inspirat en una fotografia periodística. Una reproducció fotogràfica d'aquesta pintura també es pot trobar en la plana n. 94 del llibre "La vida rai, la guerra mai" de M. D. Macarulla i Ricard Jordana editat per Arola Editors (Tarragona 2003). En aquesta reproducció s'hi van afegir uns textos en la part superior i inferior (en morse) i el suggerent títol "NO GWARRA NO". Gràcies a l'artista sarrianenca Mai Xartó Xartó, poetessa, escriptora, pintora i autora d'obres de teatre,, ò que ens ha llegat un exemplar de totes les seves obres: dues obres de teatre i dos monòlegs, diversos llibres dels que ella n'és l'autora i els 4 CDs enregistrats dels seus poemes musicats. Nascuda el mateix any que l'Orfeó Sarrianenc, manté ben viva la il·lusió per la vida: ““Encara sento l'ànima jove, ” Trobareu els seus sento que tinc molt per fer, quan miro el temps enrere, veig el que encara puc fer”. llibres i els seus CDs a la Biblioteca del Centre. Fan de bo llegir i sentir. També esperem poder-vos oferir algunes de les seves obres al teatre del Centre. I les últimes gràcies per a La Teranyina Teranyina, el nou grup de teatre infantil, sorgit dels il·lusionats actors i ballarins més joves de l'Estel i dirigits per dues entusiastes directores voluntàries, la Marta Peró i la Bea Valer. Són la il·lusió i sobretot el futur del Centre, que com veureu en l'ampli ventall d'activitats programades consolida una oferta plural i de qualitat i us convida a tots a SARRIANEJAR AL CENTRE! Montserrat Morera

Amb la col·laboració de:

AGENDA PRIMAVERA 2010

empremtadelcentre@gmail.com

Tertúlies Dimecres 1, 8, 15 i 22 a les 8 del vespre, Cicle de conferències quaresmals

testimoniatge, sacerdoci i perdó 1 de març

El martiri dels temples. Una memòria sense rancúnia. per Mn. Josep M. Martí Bonet 8 de març

La dimensió sacramental. La forma que torna. per Mn. Robert Baró i Cabrera 15 de març

Un any sacerdotal. Per què? per Mn. Josep M. Turull i Garriga 22 de març

La virtut del perdó. L’art de començar de nou. per Francesc Torralba i Roselló 21 d’abril a les 8 del vespre Tertúlia a determinar 19 de maig a les 8 del vespre Tertúlia a determinar 16 de juny a les 8 del vespre Tertúlia - sopar sobre egiptologia per Alberto Pérez

Excursions 21 de març Sortida a peu i en bicicleta per la riba del riu Besòs 18 d’abril, a les 8 del matí Excursió a Montserrat: pels volts del coll de Can Maçana 14 i 15 de maig Pujada a Montserrat a peu des de Sarrià Sortida al vespre i arribada a Montserrat l’endemà al matí

13 de juny, a les 8 del matí Pujada al Turó de l’Home i les Agudes 28 de juny, a les 8 del vespre Pujada a Sant Pere Màrtir i revetlla al Mirador dels Xiprers

El documental del mes 12 i 24 de març, a les 8,30 del vespre 9 i 28 d’abril, a les 8,30 del vespre 14 i 26 de maig, a les 8,30 del vespre 11 i 22 de juny, a les 8,30 del vespre

“Cooking history” “Burma VJ” (a determinar) (a determinar)

AGENDA PRIMAVERA 2010 Actes al TEATRE DE SARRIÀ Música: Concert de gospel per la Bella Quirze Band Divendres 5 de març, a les 9 del vespre

Música: Festa de Sant Josep amb la participació de totes les seccions del Centre Dissabte 20 de març, a les 6 de la tarda

Música: Un passeig musical pel barroc per l’orquestra The Ripieno Consort Divendres 26 de març, a les 9 del vespre

Teatre musical: Jesucristo Superstar Versió castellana en play-back a càrrec de La Bambolina Negra Dissabte 27 de març, a les 10 del vespre i diumenge 28 de març, a les 6 de la tarda Dissabte 10 d’abril, a les 10 del vespre i diumenge 11 d’abril, a les 6 de la tarda

Poesia: Recital poètic per Grupo Inquietudes Dissabte 6 de març, a les 6,30 de la tarda

Teatre: Ulisses Per la companyia Pirates Teatre Diumenge 18 d’abril, a les 6 de la tarda.

Música: Melodies de Broadway Espectacle de música i dansa dirigit per Maria Dolors Cortés Divendres 23 d’abril a les 9 del vespre i Dissabte 24 d’abril a les 6 de la tarda.

Música: Cor de cambra Manon Troppo Dissabte 24 d’abril a les 9 del vespre

Música: Glòria de Vivaldi i Missa de la Coronació de Mozart Interpretat per la Coral Esclat i l’Orquestra Ars Cambra Diumenge 25 d’abril a les 6 de la tarda

Música: Concert de final de curs de l’Orfeó Sarrianenc Acompanyat per la Companyia de Teatre Infantil “La Teranyina” i els Cantaires del Centre Excursionista Els Blaus. Dissabte 12 de juny a les 6 de la tarda.

Música: Antologia de la Sarsuela Diumenge 13 de juny, a les 6 de la tarda

Altres activitats Solidaritat: sopar de la fam Organitzat per l’ONG Clam per la Dignitat Divendres 5 de març a les 9 del vespre

Primavera Coral a l’Espai Pere Pruna Amb la participació de l’Orfeó Sarrianenc Dijous 22 d’abril, al vespre

Sardanes a la plaça de Sarrià Organitzades per la Taula d’Entitats de Sarrià Diumenge 25 d’abril a les 11 del matí

Sardanes a la plaça de Sarrià. Homenatge a Pere Massats Organitzades per la Taula d’Entitats de Sarrià Diumenge 30 de maig a les 11 del matí

Sardanes a la plaça de Sarrià Organitzades per la Taula d’Entitats de Sarrià Diumenge 20 de juny a les 11 del matí

Revetlla de Sant Joan al Centre Cadascú porta alguna cosa i ho compartim Dimecres 23 de juny a les 9 del vespre

L’ENTREVISTA

empremtadelcentre@gmail.com

Jesús Mestre i el “Retaule de Sant Vicenç”

per Flor de Neu

Jesús Mestre és historiador i president de l’Associació Cultural Casa Orlandai. D’ell i altres persones ha partit la iniciativa de portar a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià una reproducció del retaule de Sant Vicenç màrtir, dipositat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) Què és el retaule de Sant Vicenç? El va encarregar la Junta d'Obres de la parròquia de Sarrià a mitjans del segle XV, just quan s'havia acabat l'església gòtica de Sant Vicenç. Deurien tenir força diners pels lligams amb el monestir de Pedralbes i van decidir encarregar el retaule per a l'altar major a Jaume Huguet, el pintor més prestigiós del moment. L'encàrrec es va anar dilatant en el temps ja que com que era car tenien problemes per aconseguir els diners. Jaume Huguet va morir sense haver acabat el retaule. No en coneixem la seva composició exacta. Segurament constava de 12 plafons. Huguet en va fer 5. Al segle XVI un pintor de Sardenya dit el Mestre de Castelsardo va fer altres taules, però ja amb estil renaixentista. L'última està feta per un pintor anònim. A mitjans del segle XVI s'acaba i s'instal·la a l'altar major fins que al segle XVIII es reforma la parròquia i es decideix substituir-lo per un altar barroc. L'obra queda esquarterada i només s'han localitzat 9 taules. Què destacaries del retaule? Es considera una de les obres més important de la pintura gòtica catalana. Agafa els millors moments de la maduresa pictòrica de Jaume Huguet. Passarà a presidir la sala gòtica del MNAC que ara s'està remodelant. Per què està al MNAC? Està al MNAC perquè va ser cedida l'any 1902 per a una exposició i mai no es va retornar. Se la van quedar els museus municipals tot i que en diversos moments es va reclamar amb diversos procediments. Però va ser una manera que es conservés i es restaurés i que l'obra estigui totalment recuperada perquè la pugui veure molta gent.

Com va sorgir la idea de recuperar-lo per a Sarrià? Jo pujo sovint a un poblet dels Pirineus on el MNAC havia fet una rèplica magnífica d'els frontals de fusta de l'altar. Vaig pensar que potser podien fer això mateix amb el retaule de Sarrià. Em vaig posar d'acord amb la Carmen Sobrevila, el meu pare i Mn. Manel Valls. Ell va escriure una carta demanant si això seria possible, tenint en compte que és propietat de la Parròquia de Sarrià. La directora Maria Teresa Ocaña va atendre les peticions amb molta amabilitat i atenció. Per què creus que és important que hi hagi una còpia a la parròquia? És una obra de la parròquia i és bonica la història que la van pagar els veïns de Sarrià. És la forma que això es conegui, que ho sàpiguen els sarrianencs. Com valores l'acte de retorn del 12 de febrer, dia de Santa Eulàlia? És un acte que està agafant molta volada, hi ha interès per moltes parts que això es faci i és interessant que sigui un acte molt obert a tots els veïns de Sarrià amb parlaments de les diferents autoritats que ens explicaran la història d'aquest retaule. És bonic que sigui un acte de molta participació cívica ja que és un retorn que se'ns fa a tot el poble de Sarrià d'aquesta obra. Per això cal que hi hagi representació de la parròquia, el MNAC i les autoritats civils.

Gràcies Jesús, per col·laborar en la difusió de la història i la cultura de Sarrià.

Retaule de SANT VICENÇ INAUGURACIÓ DE LES RÈPLIQUES DE VUIT DE LES TAULES DEL RETAULE DE SANT VICENÇ Divendres 12 de febrer de 2010, diada de Santa Eulàlia, a les 7 del vespre, a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, va tenir lloc un acte públic de rebuda de les taules gòtiques, realitzades pel mestre Jaume Huguet, en format fotogràfic digital d'alta qualitat. Gerard Carrión, periodista de Ràdio Estel i del butlletí Flama, va fer de mestre de cerimònies d'un acte en què Mn. Manuel Valls, rector de la parròquia; M. Teresa Ocaña, directora del MNAC; Mn. Josep M. Martí Bonet, delegat diocesà del Patrimoni Cultural; Rafael Cornudella, cap de la Col·lecció d'Art Gòtic del MNAC; Joan Puigdollers, president del Consell del Districte Sarrià - Sant Gervasi, Sara Jaurrieta, regidora del Districte Sarrià - Sant Gervasi i Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona; van fer diversos parlaments de gran interès per als assistents. Hi havia una satisfacció general per la bona entesa entre l'Església, el MNAC, l'Ajuntament i els sarrianencs que va permetre d'una manera tan satisfactòria i generosa que tothom pugui gaudir d'aquesta obra meravellosa tan al seu lloc d'origen com al museu on més bé es pot conservar i estar a l'abast de tothom. Molta gent manifestava la sorpresa en veure el canvi sofert per l'obra després de la restauració, acostumats com estem a veure-la en les reproduccions del llibre del mil·lenari de Sarrià. Seguidament es va celebrar la missa de Santa Eulàlia, patrona de Sarrià, amb la participació de l'Agrupació de Cant Gregorià de Vilafranca del Penedès que, com cada any, ens van acompanyar en aquesta diada i vam cantar plegats els Goigs de Santa Eulàlia. Com a conclusió, Mons. Sebastià Taltavull va deixar-nos la frase començada per Mn. Manel en la seva introducció de benvinguda: Accende lumen sensibus, infunde amorem cordibus (Encén amb la teva llum els nostres sentits, infon el teu amor als nostres cors). Que aquesta sigui la inspiració que les taules provoquin en els seus visitants. Carme Miralles de Imperial

L’ESTEL MIRACLE?

empremtadelcentre@gmail.com

TRADICIÓ? RECORDS?

La meva experiència de 63 anys relacionada amb la nostra tradicional obra nadalenca, m'ajuda a reviure records de fets succeïts durant aquest temps. L'Estel ha tingut molts alts i baixos. Ha estat un continu "anar i venir" de gent col·laboradora. Avui però, procuraré que els meus records s'ajustin a fets, no a gent ni a circumstàncies. Fins l'any 1952, es va continuar amb unes representacions basades en una tradició que ja venia de temps. Aquest any però, una revolució s'iniciava: el Mestre Manel Cubeles, director de l'Esbart Verdaguer, va introduir unes dances que realçaven les representacions i el nostre director artístic, en Pere Queraltó, creava "El llibre de l'Estel" de tamany monumental, amb diverses pàgines pintades en colors fluorescents, il·luminades amb llum negre. Amb el pas del temps i la manca de manteniment, els últims anys de la seva existència, tenia menys fulls i els colors anaven perdent vida. L'any 1973, amb força pena, vam viure la seva retirada definitiva; els que vàrem poder gaudir d'aquest espectacle encara l'enyorem avui. El 1952, també es va incorporar en el quadre del "retorn del fill pròdig" una escena de pastors descansant abans de tornar a la feina, que finalitzava amb una cançó molt pastoril. Aquesta escena es va seguir representant fins l'any 1958. L'any 1952, es va incorporar una apoteosi final inspirada en una glosa del "Cant dels ocells" escrita pel compositor Rd.P.J.Masana expressament per a l'ocasió. La interpretació, d'extensa durada, precisava de moltes veus i molt ben preparades; aquest final tan sols es va interpretar dos anys. Aquell mateix any es va incorporar una nova dansa representant els set pecats capitals i les set virtuts, es va estrenar vestuari i es varen fer diversos decorats nous. Aquestes noves modificacions i incorporacions feien que les representacions s'allarguessin molt, tant que començaven a les 4:30 de la tarda i no acabaven fins les 9 del vespre tocades. El 1982 va ser un any trist: el pressupost no ens permetia cobrir les despeses que l'orquestra representava i es va recórrer a diferents tipus d'enregistraments amb més o menys encert, amb els quals es va anar tirant fins l'any del centenari. L'any 1984, es va fer un allargament de l'escenari, cobrint la fossa dels músics ja que no es considerava necessària. Aquest any es varen tornar a fer nous decorats que varen durar fins l'any 1987. Algun d'ells era molt atrevit. El 1987, l'Estel dóna un nou gir: s'estrena decorat al Pròleg, realitzat pel conegut pintor i escenògraf Josep Mestre i Cabanes.

L’ESTEL L'any 1988, vam representar l'Estel al Teatre Romea. En una altra ocasió, s'havia representat al Teatre Poliorama, i, a poc a poc, s'anaven renovant els decorats. L'any 1994, s'estrena decorat al Naixement, que és el que s'utilitza actualment. I passant els anys, Estel rere Estel, el 2007, celebràvem el centenari i novament tornàvem a tenir orquestra, però no tot podia ser perfecte; no teníem les partitures, malgrat això, a força d'anar recopilant diversos documents de la història de l'Estel, el Mestre Lluís Cabal els revisa i aconsegueix instrumentar-los. La meva opinió és que tots units hem aconseguit, al llarg de tants anys, oferir unes representacions molt dignes que ens han permès arribar on som avui. La gent respon amb la seva assistència i il·lusió premiant-nos amb llargs i calorosos aplaudiments. Com a director escènic agraeixo a tots els actors la seva col·laboració i dedicació. Com a membre de l'equip, felicito a tots els que, any rere any, fan posible que s'aixequi el teló: actors, cantaires, dansaires, músics, responsables de so, responsables de llum, tramòia, vestuari, maquillatge, a la Junta del Centre i d'una manera molt especial als quatre joves de l'equip responsable de la coordinació. Amb les meves lletres no vull fer història; em limito a exposar i recordar una sèrie de vivencies que durant 63 anys m'han marcat i m'han promogut a estirmar més el nostre "Estel". Moltíssimes són les persones que han estat força importants al llarg dels anys, persones que l'han mangingut viu fent-hi revifar aquest foc que tant caliu ens dóna a tots. Gràcies i fins la propera temporada. Joan Ribas

HEM LLEGIT...

empremtadelcentre@gmail.com

Fragment de l’article “QUERIDOS DEBERES” De José Antonio Marina, filòsof i professor

Suelo hacer una pregunta a mis alumnos adolescentes: "¿El amor está sometido a deberes?". Contestan unánimemente que no, que el amor es espontaneidad, expansión gozosa, libertad, y eso implica no hacer nada por obligación. Entienden que todo lo que se hace por deber es una hipocresía, una falta de autenticidad, una impostura o todo a la vez. Cumplir un deber es siempre una tarea ardua y molesta, y una relación amorosa, por el contrario, ha de ser siempre fácil, estimulante y placentera. No me extraña que el amor, tal como lo entienden, resulte tan frágil, puesto que se esfuma a la menor frustración, molestia o desencuentro. A lo que más se parece el amor es a una estimulante conversación. Ambas relaciones están sometidas a los mismos deberes: hablar, escuchar, mantener viva la comunicación, interesarse o divertirse mutuamente, esforzarse en que no haya pausas ominosas, evitar los malentendidos, las susceptibilidades -no se puede conversar con un susceptible- y, sobre todo, proporcionar esos pequeños premios que hacen que la otra persona desee seguir conversando. (...) El verdadero creador se mueve en otra onda. Paul Valéry decía que el poeta se somete siempre a más deberes, que es, curiosamente, la misma definición que Ortega daba a la aristocracia. La euforia de crear permite salvar todos los obstáculos. Con facilidad podemos caer en el "error de la paloma", que nos desveló Kant. Cada vez que la paloma mueve las alas piensa que volaría mejor si el aire no ofreciera resistencia. No se da cuenta de que sin esa resistencia se caería. En la tarea creadora, incluida la amorosa, la alegría está en la realización del proyecto. Jugar bien al baloncesto o bailar bien el tango o tener un gran amor es maravilloso, pero son cosas que precisan de un entrenamiento, que suele ser plúmbeo. Hay que elegir. A mi me gusta bailar bien el tango.

José Antonio Marina, Toledo, 1939, és llicenciat en Fisofia per la Universitat Complutense de Madrid i Doctor Honoris Causa per la Universitat de València. Algunes de les seves obres són: “El laberinto sentimental, Aprender a convivir i Anatomía del miedo. Col·labora a La Vanguardia, en el setmanari es. Ha rebut el premi Anagrama de Ensayo, el premi Nacional de Ensayo i el premi Juan de Borbón, al millor llibre de l’any. És catedràtic excedent de filosofia en un institut de Madrid i compagina la seva tasca investigadora amb col·laboracions a la premsa, la radio i la televisió.

SOLIDARITAT Engega un nou projecte a Sarrià :

empremtadelcentre@gmail.com

SCS - Nadís

Al nostre barri hi ha una petita escola, anomenada Nadís. És una escola pionera, investigadora i especialitzada en nens amb paràl·lisi cerebral profunda. Actualment, té 20 alumnes que seran desallotjats el proper mes de juliol perquè no els renoven el lloguer del local. Vaig conèixer aquest greu problema a través de voluntaris de l'AMPA del nostre col·legi, Sagrat Cor Sarrià, i a través de la Inspecció d'Ensenyament de la Generalitat i vam decidir buscar una solución. De moment hem aconseguit: a) que la Congregació del Sagrat Cor cedeixi el terreny per a la construcció del nou Nadís - Sagrat Cor Sarrià, a l'entrada del col·legi pel carrer de Ràfols. b) que la Conselleria d'Educació es comprometi a donar al nou Nadís - SCS els concerts propis d'una escola d'educació especial, l'antiguitat en els contractes dels professors i totes les ajudes que es donen actualment a nens afectats greument en la seva mobilitat i comunicació i subjectes a la llei de dependència. c) gràcies a l’ajuda de famílies, personal de l'escola, alumnes, diverses fundacions i amics hem aconseguit bona part del finançament per construir el local, però encara ens en falta una part. Fa més de 160 anys, el 1846, la família Serra va regalar una finca a la Congregació del Sagrat Cor, on encara tenim el col·legi. Ara ens toca complir, com diu Sant Pau: "Allò que gratuïtament hem rebut, gratuïtament ho hem de compartir” Com que aquesta és una bona notícia, us la vull transmetre, a tots els sarrianencs que estimeu el nostre barri. Espero amb molta il·lusió poder-vos anunciar la inauguració del nou Nadís - Sagrat Cor Sarrià, ben aviat. Pilar Clarasó Directora del col·legi Sagrat Cor Sarrià

GENT DE SARRIÀ Paquita Carrió

empremtadelcentre@gmail.com

per Flor de Neu

Paquita Carrió Solà és coneguda a Sarrià com la professora de piano. Nascuda el 1918, farà pròximament 92 anys. Ha dedicat la seva vida a la música i al Centre Parroquial. Quina ha estat la seva relació amb Sarrià? Vaig venir a viure a aquesta casa als 2 anys. En Lluís Bonet Garí, que és sogre d'en Manuel Cubeles (director de l'Esbart Verdaguer i fundador de l'Esbart Sarrià, director artístic de L'Estel de Natzaret de Sarrià...) va ser l' arquitecte que la va arreglar. Sempre que el veia em preguntava per les bigues. Quin va ser el primer cop que va anar al Centre Parroquial? Als 7 anys (1925) vaig anar a veure L'Estel per primera vegada. També era la primera vegada que anava a l'Orfeó (ara Centre Parroquial). M'hi va acompanyar el meu germà gran, que tenia 11 anys. Sola no em deixaven sortir al carrer. Després ja hi vaig anar cada any, a veure L'Estel. Vaig començar a participar-hi fent d'angelet, però mai vaig fer de Mare de Déu perquè vaig considerar que de Mare de Déu només en podia ser una persona molt clara, molt neta de pensament i ànima. I jo era tremenda. M'agradava escapar-me i això era un pecat, llavors. La meva mare era molt bona. El meu pare era molt bo, però era un dictador. Per una mala contestació em va castigar a quedar-me interna a les teresianes. Era de l'Antic Règim. Per qualsevol cosa no em deixava anar a l'Orfeó. Llavors, en sortir de la feina, anava directament al cafetí i així em saltava el possible càstig. Ara potser la llibertat... és massa, però abans era pitjor. Com va arribar al món de la música? El meu pare em va deixar estudiar música, però després m'ho va retreure amb freqüència. Els meus avis vivien al carrer més baix de Sant Pere i no costava gaire acostarse al Palau de la Música. La meva mare hi cantava. Jo hi vaig cantar una sola vegada com a solista, amb Lluís Millet (fundador de l'Orfeó Català) com a director, que tenia una paciència...! Com que jo era menuda,

m'acompanyaven a la porta fins que els meus pares em venien a buscar. L'edifici de l'Orfeó Català és una meravella. Està fet per a l'Orfeó. Al Centre Parroquial hi vaig treballar arreglant les músiques, buscant vestuari, dirigint assajos, fent classes de piano... Vaig fer de sub-directora musical de L'Estel. També era sub-directora de l'Orfeó Sarrianenc,i després, com a directora musical de l'Esbart Sarrià. Com va entrar a l'Orfeó Sarrianenc? Vaig començar-hi a cantar als 17 anys. M'hi havia d'acompanyar la meva germana Nuri. Després de la guerra jo feia els assajos, sota les ordres i consells de Mn. Obiols. Ell no podia perquè estava empiocat. L'anava a veure a casa seva. Vivia al carrer Major, davant de Cal Fideuer, a sobre del matalasser. Recordo que vaig fer fora la meva germana Núria i al seu novio, en Ràfols, perquè festejaven durant l'assaig i no callaven. Jo havia de sentir la veu de cadascun dels cantaires. No es pot admetre que es parli durant un assaig, m'ho va dir en Lluís Millet. Li vaig dir a la Núria: "A festejar, al cafetí". Es va enfadar, però no va tornar a cantar a l'Orfeó. Jo havia acabat la carrera de música als 21 anys, amb un “sobresalient “de tots els blocs. El meu pare deia: - "Això et donarà pa", en to de sorna. Però quan vaig donar-li la primera mesada va quedar parat. Em llevava a les 9 del matí per a fer classes de música al Liceu Montserrat, l’Acadèmia Giner,...i classes de cant i rítmica a nens discapacitats, a una escola de la Montserrat Andreu, al carrer Santa Magdalena Sofia. Van guanyar el primer premi d'un concurs. Vaig aprendre molt. Vaig aprendre que als nanos no se'ls pot cridar, perquè s'espanten. Quan arribava a casa feia classes de piano, i si no tenia classe anava al Centre Parroquial. No tenia més vida que això.

GENT DE SARRIÀ La imatge de l'Orfeó és la mare del Santiago Torner. És molt maca, oi? Jo no la vaig conèixer, però sí que coneixia el Pepet, el seu marit. Després de la guerra l'Orfeó va trigar quatre o cinc anys a funcionar de nou ja que anava contra la llei, per política: cantàvem en català! Vaig anar dues vegades a parlar amb l'ajuntament, però no em van donar permís per cantar en català fins que vaig anar a la policia, al carrer Iradier. Li vaig dir - "Bon dia" i el policia em va dir - "Aquí se habla cristiano". Jo vaig respondre - "Pues esto me va muy bien porque estoy bautizada por un obispo, soy confirmada por un obispo...quiere más cristiandad?" Es va posar a riure i al final ens vam fer molt amics. Finalment em va donar el permís i vam acabar parlant català. Li vaig dir. - "A mi me es igual porque soy políglota". - "Y qué quiere decir eso?" (riu). Mossèn Àngel era molt dur, en sentit musical. Era molt exigent, però vaig aprendre molt. Vam guanyar tres trofeus a trobades d'orfeons, de vegades dirigint en Pérez Moya. Va dirigir l'Orfeó Sarrianenc durant una temporada, després de Mn. Àngel Obiols, per divergències que no he sapigut mai. Jo mai no vaig dirigir un concert de l'Orfeó perquè hi havia Mn. Àngel davant meu. Jo li feia els assajos i ell sortia a dirigir als concerts. L'Orfeó va acabar poc després de la guerra, perquè els semblava que feia antic: ens el van passar de moda. Però va seguir cantant a L'Estel de Natzaret. Quan el cor era petit li dèiem Coral Santa Eulàlia, igual que una es diu Montserrat i li diuen Montse. Hi havia un cor infantil, un cor de noies, un cor d'homes i el cor complet. Cantaven uns o altres segons les necessitats de la música. No sé quants cantaires hi havia, no els havia comptat mai. Després de l'Orfeó, al Centre vaig començar una coral infantil, però de cop i volta es va fondre. Assajar els nanos després de sopar és molt difícil. El cor no tenia encara nom. No vam arribar a fer cap concert perquè hi havia polèmiques amb els pares... Jo no tenia temps de sopar... Quan va sentir per primera vegada el Rosari Pastoril?

a dir-li-ho a Mn. Joan Úbeda i em va dir que si trobava algú que li ho ensenyés... Jo mateixa vaig anar a buscar les partitures, que es van trobar de misteri a la rectoria. Vaig preguntar, qui les havia portat i em van dir que no se sabia. Han desaparegut moltes partitures de l'Orfeó. Jo no en tinc cap perquè no vull res que no sigui meu. Quina relació va tenir amb l'esbart? Ja no hi havia l'Orfeó. Va ser molt divertit. Vaig dirigir la música i la cobla. No volia cobles de poble, acostumades a portar el ritme fix. Però la Principal de Barcelona, ja avesada a fer coses artístiques per a acompanyar bé l'esbart, era perfecta. Han de ser més mal·leables, per acompanyar danses. Però tu saps què és dirigir els homes?! A la temporada de l'esbart vaig disfrutar moltíssim, perquè els vaig arribar a, perdoneu, dominar. El Cubeles era el director i jo la directora musical. Jo anava a veure Mn. Àngel com a professor de direcció. M'ensenyava com dirigir l'esbart. Sempre he anat a buscar consell musical. He sigut més alumne que professora. Quan en Cubeles va plegar, jo també. Cada mestre coreogràfic fa la seva coreografia, i la música s'hi ha d'adaptar. Cada director té la seva manera de fer, i això és bo, perquè sinó tot seria igual i avorrit. Posem això, traiem això... Què més va fer al Centre, després de l'esbart? Res. Vaig deixar el Centre perquè la meva mare estava bastant atropellada i l'avi també. He trobat molt a faltar el Centre. Més avorrida, estava... Sarrià està fet malbé perquè no és el poble. Recordo els Tres Tombs, la processó de Santa Eulàlia, que es baixava del desert a la parròquia, la processó de Corpus... Estic contenta que l'Orfeó s'hagi tornat a revifar. Jo, quan entrava algú a l'Orfeó, els feia parlar un moment i els col·locava a la seva corda. Només que hi hagi una persona que tiri enrere ja se'n va tot a l'aigua. Si us puc ajudar en alguna cosa, m'ho dieu i ja està. La música m'ha donat moltes alegries i molts mals de cap (aquests darrers només pel meu pare, que sempre es queixava).

Em va venir a les mans quan feia uns anys que no es feia i vaig pensar: S'ha de fer el dia de Sant Vicenç. Vaig anar 11

L’ORFEÓ SARRIANENC

empremtadelcentre@gmail.com

La història de l'Orfeó Sarrianenc està per escriure. Sabíem que fou creat el 1917, que havia actuat en l'acte d'hissar la bandera catalana que el poble de Sarrià costejà per què onegés a la façana del seu ajuntament, que beneí el seu penó i estrenà el seu himne a les festes del Roser de 1918, que es convertí en l'entitat dels laics de la parròquia de Sant Vicenç en substituir l'Institut de Sant Josep l'any 1919. Però desconeixem les circumstàncies i detalls de tots aquests i altres fets. A la revista La Cònsola, publicació sarrianenca, la qual JV Foix era una de les ànimes i que sortí entre els anys 1919 i 1920, hem trobat el que segurament és el primer esbós d'història de l'Orfeó. En el seu número 20, d'octubre de 1920, apareix un article sense signar que dóna compte de la seva vida fins aquell moment. Ens descobreix detalls inèdits per a nosaltres que ens ajuden a entendre el caràcter d'aquella entitat creada per la gent de Sarrià. Jutgeu-ho vosaltres mateixos. Llorenç Codern

L’ESBART

empremtadelcentre@gmail.com

55 ANYS D'ESBART AL CENTRE PARROQUIAL El dia 19 de març farà 55 anys que l'Esbart Sarrià va presentar-se en públic per primera vegada. Com no podia ser d'altre manera, aquella estrena va tenir lloc al Teatre del Centre Parroquial, que tantes i tantes actuacions de l'Esbart ha acollit des de llavors. En 55 anys de vigència i d'activitat ininterrompuda hi ha hagut dies de tot, primer era un esbart de gent jove, sota un gran director, en Manuel Cubeles, que va marcar un segell de qualitat tècnica als seus dansaires. Desprès, amb el mestre Jordi Torres l'esbart es va fer gran, ell va sostenir el grup i li fa donar molt bones coreografies, incloent-hi danses internacionals. Va crear l'escola de dansa, que va arribar a tenir més de 200 nens i nenes de Sarrià. Actualment podríem dir que l'esbart es un esbart de "veterans", un grup de gent unit per l'amor a la dansa i per l'amistat, que intenten que els llegats dels mestres Cubeles i Torres no quedin a l'oblit. Tots els components de l'esbart estem molt satisfets amb la nostra tasca, però ens preocupa que no tinguem un relleu generacional que la tiri endavant. Per això, ens agradaria molt poder reiniciar l'escola de dansa i poder impregnar en els nens i nenes l'amor al folklore de casa nostra i de les nostres tradicions. També estem oberts a incorporar noves persones al cos de dansa, hi ha un bon ambient i tothom es ben rebut. Amb una mica de voluntat tothom pot aprendre els passos bàsics del folklore català i participar amb les nostres actuacions. Per donar-vos una idea del que fem a l'Esbart, us diem que ara hem tancat un any que ha estat important. Ens hem constituït com a associació i hem tingut alguna actuació especial. Entre elles cal destacar, apart de la tradicional de la Festa Major de Sarrià, la que vam fer per commemorar els 50 anys de TVE a Catalunya. Va ser al juliol, en directe des d’els jardins on hi havia els antics estudis de Miramar i ens van veure en la edició nacional de tots els "telediarios". L'Esbart Sarrià ja va ser a l'acte inaugural i ens van tornar a cridar pels 50 anys, el més curiós és que hi ha alguns dansaires que han ballat en els dos actes. Una vegada més, amb el suport del Centre Parroquial, vam organitzar la desena edició de la Trobada d'Esbarts a Sarrià. Aquest esdeveniment coincideix sempre amb la Marató de TV3 i no cobrem entrada, però les aportacions voluntàries dels espectadors es donen a la Marató. Ens agrada ser solidaris amb aquesta acció i esperem poder-ho seguir fent durants molts anys. Això és l'Esbart, un grup d'amics units per la dansa, on tots hi sou convidats, us esperem. Lluis Fabregat

FUTBOL

empremtadelcentre@gmail.com

Estada a Graus El dia 24 d'agost varem sortir un grup important de nois des de Barcelona en direcció a Graus, un municipi d'Osca. Sens dubte, es tractava d'una bona ocasió per realitzar activitats esportives i d'aquesta manera reanimar els músculs que durant tot l'estiu no havien treballat, però sobretot per conviure durant uns dies amb una colla d'amics. Ens vam allotjar a l'alberg municipal de Graus al qual varem arribar cap al migdia; la veritat és que des del primer moment ens va causar molt bona impressió, ja que era acollidor, gran i tranquil. Al llarg de tota l'estada l'ordre i la disciplina eren essencials per tal de dur a terme totes i cadascuna de les activitats diàries programades pels entrenadors, de manera que seguíem un estricte horari que feia possible que cada jornada poguéssim gaudir de les grans instal·lacions municipals de Graus durant els extensos entrenaments que realitzàvem al camp de gespa natural o bé durant els moments de lleure, en els quals aprofitàvem per banyar-nos a la piscina, jugar al futbolí o bé a tennis taula. Per un altre costat també varem disputar diversos partits de futbol contra equips de la zona i també realitzàvem competicions entre nosaltres.

Un dels moments més esperats del dia era l'hora de menjar, degut a la gana que teníem tots i a l'excel·lent treball i tracte de les cuineres que ens servien cada jornada amb molt d'afecte un dinar casolà, abundant i variat.

FUTBOL Gairebé cada dia, després de sopar ens reuníem en una sala de l'alberg, allà els entrenadors o bé duien a terme unes sessions tàctiques o bé ens proposaven diverses pel·lícules per veure, sovint relacionades amb el futbol. En altres ocasions jugàvem a cartes i realitzàvem activitats d'oci o simplement xerràvem. Els adults que ens van acompanyar, la majoria d'ells de la directiva del club, estaven en tot moment a la nostra disposició, i s'encarregaven també de proveir-nos un entrepà i begudes isotòniques al final de cada entrenament. A la nit però, mentre nosaltres ens preparàvem per anar a dormir, descansaven prenent la fresca tot mirant els estels o el diari. D'altra banda vam aprofitar per visitar els espais curiosos del poble, com ara la zona antiga (barri de Barrichós), i vam tenir la possibilitat de parlar amb els habitants del poble que ens van fer propaganda dels seus productes característics, la trufa i la llonganissa. També vam poder gaudir d'un bon aperitiu, al qual el President del club ens va convidar a tots, en un bar situat al carrer principal del poble. El darrer dia, en acabar l'estada i ja de tornada, i conjuntament amb alguns pares dels jugadors que es van afegir varem fer un dinar de comiat que va tenir lloc en un restaurant de les rodalies de les espectaculars instal·lacions de futbol del C.F. Binéfar, en les quals prèviament al dinar varem dur a terme un emocionant partit amistós, contra un dels equips del poble, desafiant al sufocant calor. En definitiva, l'estada a Graus va servir per reforçar els vincles d'amistat entre nosaltres i sens dubte per retornar a Barcelona en plena forma física i poder fer front a la temporada 2009-2010 amb esperances i bons resultats. Josep Maria Herta entrenador del CP Sarrià

L’ESPLAI

empremtadelcentre@gmail.com

Cinquè concurs de cuina per a novells Cap de setmana de l'esplai Sant Vicenç, 6-7 febrer. El rellotge de la plaça marca dos quarts de nou del matí. Els carrers de Sarrià encara dormen, aprofitant els últims minuts abans que comenci l'atrafegat cap de setmana. Sembla que és només el fred qui s'atreveix a caminar pels carrers adormits de Sarrià. Bé, el fred i una colla de 40 nens i monitors de l'Esplai Sant Vicenç carregats amb motxilles, màrfegues i sacs preparats per marxar de cap de setmana a Osona. Ben puntual arriba l'autocar que ens portarà a Sant Pere de Torelló per participar al Cinquè concurs de cuina per a novells; i així, ben carregat de motxilles i pastissos fets pels nens, emprèn el viatge cap al Molí de la Riera. Un cop a la casa de colònies, participem de tots els avantatges dels certàmens de cuina: ben d'hora, de matí, té lloc un curs de cuines del món, on dues hostesses ens expliquen els plats més característics dels diferents llocs del món. És impressionant veure com a través de la cuina pots conèixer altres cultures de primera mà! Després de dinar té lloc el tan esperat certamen, on l'originalitat i el bon gust erigeixen tres guanyadors. Però no són només els nens qui participen al concurs, sinó també un misteriós cuiner i els seus dos ajudants, els quals ens fan tastar un pastís de color taronja amb un gust molt estrany... i, abans d'anar a dormir, trobem una esgarrifosa nota en la qual se'ns avisa que hem estat enverinats! Al matí següent ens despertem, nens i “monis”, amb unes sospitoses pigues de colors per tota la cara! Els efectes del verí, segur. Però gràcies a la nostra audàcia descobrim el culpable (que resulta ser l'ajudant del xef) i tornem a casa sans i estalvis, amb moltes experiències noves a la motxilla. Ha estat un cap de setmana inoblidable: ple de somriures, jocs, activitats, bromes, excursions, moments sota les estrelles, activitats de nit, confessions dins el sac, cartes i pilotes, benvinguda als nous nens amb la respectiva imposició del foulard, cançons i guitarres,... I és que són totes aquestes petites coses les que fan que un simple cap de setmana és converteixi en una gran experiència. Són tots aquests detalls els que formen l'esplai, més enllà de les activitats, les xiruques i els jocs. Tot allò que representa el nostre foulard i que nosaltres estem orgullosos de transmetre. Perquè, sabeu què? Al cap i a la fi són els nostres nens i tot allò que ells aporten a l'esplai els que donen sentit a qualsevol activitat i que fan que caps de setmana com el que vam viure el 6-7 de febrer passin a ser un record inoblidable. Maria Cusó

EXCURSIONS

empremtadelcentre@gmail.com

Pujar a Montserrat a peu Aquest any tornarem a pujar a Montserrat a peu, continuant la vella tradició de milers de persones que des de Sarrià han fet d'aquesta ruta un romiatge des de temps antics. Romiatge o pelegrinatge són el termes que en català defineixen el viatge que per devoció es realitza a un santuari. El primer aparegué al segle IV a Orient per designar els viatges dels occidentals -és a dir els romans- que anaven a Terra Santa, encara que posteriorment també designà els viatgers que anaven a Roma. El segon és més tardà i s'aplicava als llargs viatges que per anar a un lloc sant es realitzaven per boscos i camps -de per ager, pels camps, peragrinus-, a terres llunyanes i estranyes. Montserrat no és una terra llunyana i estranya, sinó un santuari molt significat a casa nostra pel culte a la Mare de Déu i per l'acolliment que ofereix la comunitat monàstica que hi resideix. Anar a Montserrat és, doncs, anar a casa i sempre ha estat una experiència de trobada espiritual i humana. Trobada amb la Mare de Déu, trobada amb Déu, trobada amb els monjos acollidors, trobada amb els altres pelegrins, trobada amb un mateix. I si bé és cert que tot romiatge es basa en la necessitat de la fe i de la pregària, no ho és menys que també es basa en la necessitat de l'alegria. L'alegria de compartir un camí i una fita que a tots diu alguna cosa, que interpel·la i que es manifesta de forma quasi explosiva en el moment de l'arribada a la plaça del monestir. L'alegria que, tal i com diu el diccionari del Institut d'Estudis Catalans, és un sentiment de plaer que neix d'una viva satisfacció de l'ànima i que, afegeixo, omple tot l'ésser de la persona que l'experimenta en totes les seves dimensions. No cal recórrer al tòpic de la satisfacció que produeix vèncer el cansament i el dolor del cos, que hi és, o d'haver superat la prova de passar la nit en vetlla i a les fosques caminant per boscos, camps, camins i carreteres. L'experiència de trobada és la font de l'alegria que s'experimenta en finalitzar el camí. I el millor record que s'emporten tots els que l'han realitzat. La nostra ruta és una combinació dels dos camins marcats que existeixen per pujar a Montserrat a peu des de Barcelona: el Sender de Gran Recorregut (GR) núm. 6 i el núm. 96 o Camí Romeu a Montserrat. L'itinerari que seguirem surt de Sarrià i travessa la serra de Collserola per Vallvidrera per anar a Can Busquets, on es realitza la primera parada. Segueix cap a Rubí -segons parada- i per la serra de l'Oleguera fins el poble d'Ullastrell -tercera parada-. Després baixa cap a la riera de Gaià per anar a Olesa de Montserrat -quarta parada- per seguir cap la Colònia Sedó, al terme d'Esparreguera, i el pont de l'Astruc, al peu de la muntanya de Montserrat dins el terme de Collbató, on es fa la cinquena parada. Finalment puja fins l'ermita de Sant Miquel i el monestir, on podrem experimentar que "la nostra alegria ningú no ens la prendrà". Tot això serà el divendres i dissabte 14 i 15 de maig. Us convidem a experimentar l'alegria de la trobada fent el camí cap a la casa de tots que és Montserrat.

Ponç Diàleg

EL CONTE FRESC DEL DIA

empremtadelcentre@gmail.com

LA LLAVOR Tot va començar quan, a l'interior de la terra, es produí un petit moviment. Alguna cosa es bellugava per dintre com si volgués foradar-la. De sobte, ningú no sap d'on vingué, es va despertar i, estirant-se amunt, amunt, va traspassar la terra per treure el seu caparró i mirar on era. El lloc li agradà i amb un somriure va decidir de créixer en aquell lloc. Respirava l'aire pur per tal d'omplir-se els pulmons. Admirava l'herbei que l'envoltava, les grans fileres de formigues, carregades amb les llavors tot fent camí cap al seu niu, un cuc feixuc arrossegant-se amb dificultat, una marieta presumida netejant amb molta cura la seva caseta, i un pobre cargol que, pas a pas i amb molta calma, pujava per un tronc per tal de menjar-se les fulles tendres del capdamunt. Un cop va haver vist tot el que l’envoltava, digué, tota satisfeta: - Crec que aquí seré molt feliç. L'herba anava creixent, però s'adonava que ningú no se la mirava. Ningú no passejava per les seves fulles. Ja feia esforços per semblar simpàtica, però res de res. Es preguntava què tenien les altres que ella no tingués. Començà a mirar el seu voltant i observà les bestioles on anaven. Després d'una llarga estona se n'adonà: Ella no tenia flors. Quin desengany! Per això, cap animaló no se li acostava. No tenia res per oferir. Només unes fulles llargues i primes, on ningú no s'hi podia posar, perquè relliscaven. L'herba estava trista i plorava. Tant era així, que les llàgrimes mullaven un cargol que dormia prop d'ella. El cargol, pensant-se que plovia, sortí de la seva caseta per tal d’ anar a fer un vol. Al moment s'adonà que no era pluja sinó llàgrimes i que eren de l'herba. Tot commogut li preguntà: Bona herbeta, per què plores ? -Ella, tota trista, li digué: Però, que no ho veus? Que no veus que sóc molt lletja? Ni tan sols tinc flors per poder presumir. El cargol, que d'herbes en sabia una estona llarga, esclatà a riure. L'herba, davant d'aquella rialla quedà confosa i li demanà una explicació. Ell li digué: No t'enfadis bona herba, veuràs.... tu ets molt jove encara, et manca créixer una mica més i podràs veure molt aviat quines floretes més maques que et sortiran. Tothom vindrà a veure't. Fins i tot necessitaran del teu pol.len, ja veuràs ja. L'herba no s'ho acabava de creure, ja que en aquell prat no hi havia cap herba com ella. El temps anava passant i l'herba aviat començà a treure capolls, dels quals sortiren unes precioses flors blanques, que eren l'admiració de tot el prat. Ella estava molt cofoia, se sentia feliç! Els animalons s'hi acostaven per admirar-la, les abelles s'apropaven tímidament per poder xuclar el seu pol.len , les marietes després de contemplar les flors es llançaven rient per les seves fulles, com si fossin tobogans. L'herba era molt feliç! El cargol, que de tant en tant la visitava, li aclucava l'ull i li deia: Ho veus dona, s'ha de tenir paciència, molta paciència . I aquella formosa flor, l'anomenaren TULIPA.

Teresa Navarro

UN TRESOR DEL CENTRE

empremtadelcentre@gmail.com

Els ceramistes Sunet Ja feia força temps que em corria per el cap una idea, però no sabia com portar-la a terme... Volia buscar la manera de recollir, guardar i donar a conèixer les obres fetes per dos Ceramistes Catalans, en Salvador Sunet Urgellès i en Salvador Sunet Pahissa, el meu avi i el meu pare. Cap al juny del 2008, vaig descobrir la força d' internet i dels blocs, eines que em permetien poder realitzar els meus desitjos de publicar les obres que havien fet l'avi i el pare. Quan ja disposava de tots els mitjans, vaig adonar-me que tan sols coneixia 7 o 8 obres familiars. El cas era que jo no vaig conèixer l'avi ( va morir el desembre de 1948) i el meu pare es va retirar quan jo era molt jove i no vaig viure en directe les seves obres. L'avi va crear un taller on feia les seves obres que estava inicialment a “la Calle 4, Sans” ( ho sabem per la signatura d'algunes de les seves obres), que posteriorment va ser el carrer Arizala,68 (Barcelona). A la mort de l'avi, la tasca la va continuar el meu pare, fent quadres de rajola i decoració de vaixelles ceràmiques. El meu pare no va poder mantenir el negoci i va anar a treballar a Ceràmiques Vicens (C/Tallers, Barcelona) on feia quadres que no podia signar. Malhauradament, tenim molt poques dades del taller on es van fer la majoria d'obres de l'avi i l'empresa en què va treballar el pare va tancar ja fa uns quants anys. Va ser aquí quan va començar la tasca de recerca de dades i el primer va ser parlar amb la família. La meva mare i les meves dues germanes (Anna i Carme) van començar a dir-me de llocs propers ,i altres de no tant, on teníem obres familiars. Algunes d'elles les havia vist mil vegades i d'altres no n’havia sentit a palar mai. Així, vaig començar a publicar obres que estan a Sants, Sant Andreu, Bellver de Cerdanya, Mérida, Calaf, Castelldefels, Sant Sadurní d'Anoia, Camprodon, Blanes, etc... Vaig haver de demanar a molts coneguts i amics, que m'anessin fent fotografies d'obres que no tenia a prop i tothom em va ajudar...també varen començar a arribarme algunes informacions de tercers al bloc fins a gairebé les més de 60 obres d'art que tinc publicades. Entre aquestes podem trobar una de les millors obres fetes per l'avi: la imatge de Sant Josep (Sancte Joseph) que podeu veure sovint, ja que la teniu al vostre pati, al Centre Parroquial de Sarrià. Vull aprofitar per agrair a la direcció del Centre que s'hagi conservat aquesta obra (això per desgràcia no passa a tot arreu) i el fet que m'hagin deixat explicar-vos aquesta petita història. També aprofito per convidar-vos a visitar el bloc (http://jaumesunet.blogspot.com) i demanar-vos que si algú troba algun quadre que li sembli que pot ser fet per l'avi o el pare, m'ho faci saber. Gràcies! Jaume Sunet i Espinar

EL RACÓ DEL POETA

empremtadelcentre@gmail.com

CARGOL TREU BANYA Vens del quaternari I qui sap on aniràs Fòsil prehistòric De la terra i del mar.

QUÈ PORTES? Del Big Bang les conseqüències Segle a segle van rodant Milions d'anys empenyent eres El món va evolucionat. Les galàxies infinites Són plenes d'interrogants: Habitats altres planetes Per sabis, nans o gegants?

Ens recordes tothora La lentitud del teu pas I malgrat amb closca o sense. No tens mandra i te'n vas Lluny… Lluny… Lluny…

Segle nou, què portaràs A través de l’infinit Quins misteris resoldràs? Que donin llum a la nit Que guiïn la humanitat A la pau de l'esperit! Mª Carme Pujalt. 20

CARTES DELS LECTORS

empremtadelcentre@gmail.com

Recordant l’Esther... Avui, casualment m'he trobat amb en Joan Benavent i al parlar-li de l'Estel, m'ha dit que ara fa un any que va morir l'Esther. Molts dels que fa anys que fem l'Estel, recordem l'Esther amb enyorança i la trobem a faltar, ja que ella fou durant molts i molts anys, la que sense fer soroll ni figurar en escena, ni rebre cap aplaudiment, feia la feina més delicada que era colpir en cada un de nosaltres la imatge que més s'assemblés al personatge que representàvem. Ara, continuem fent l'Estel de Natzaret a Sarrià, però és un deure per a mí i per tants altres que l'hem estimada, tenir-la present a l'any de la seva partença.

Jaume Mateu

El Vestuari de l’Estel Aquest any he anat dues vegades a veure l'Estel de Natzaret - costum que ja practicaven els meus avis i pares i que practiquen els meus fills i néts. M'ha agradat, crec que millora i que és una tradició que es manté ben viva a Sarrià. Per molts anys ! Hi ha molta feina ben feta i amagada darrere un espectacle com aquest, molta, però m'he fixat concretamen en el vestuari. Els àngels, els dimonis, els sants, els pastors, tots van molt ben vestits. Volia saber qui n'era responsable i com s'ho feien els encarregats per aconseguir aquest resultat. M'han dit que les responsables cusen les disfresses, les renten, les planxen, les emproven i se les emporten a casa per posar-les a punt per a l'endemà si cal. A més, durant les representacions, allà darrere l'escenari, ajuden i vesteixen els petits actors i actrius que encara no són capaços de fer-ho tot sols, amb paciència i bon humor. El resultat és magnífic. Per això, des d'aquestes ratlles, vull transmetre a l'Àngels, la Dolors, la Glòria, la Rosa i la Teresa que l'aplaudiment del públic , quan cau el teló, va més enllà del que es veu al quadre final, va fins darrere l'escenari i arriba també a elles i a tots els altres: maquilladores, tramòies, encarregats de llum i so, directors… que no veiem, però que indubtablement col·laboren, fent bé la seva feina, a l'èxit anual de l'Estel de Natzaret.

Maria

ESCACS LA DEFENSA FRANCESA

empremtadelcentre@gmail.com

Rafael Floría

La continuación más enérgica de las blancas. En posiciones en las que el centro esté bloqueado, la rapidez de desarrollo tiene menos importancia que el emplazamiento correcto de peones y piezas. El peón en 4A aumenta el control de las blancas sobre 5R, lo que es muy importante como veremos más adelante. 7 …. 0-0 Esta es la respuesta más agresiva y natural por parte de las blancas. Con este movimiento refuerzan su posición en el centro y crean mayor Las negras ponen su rey a seguro y sitúan la espacio para sus piezas y más líneas abiertas torre en la columna AR. 8 C3A P4AD para su desarrollo. 2… P4D Las negras contraatacan en el centro atacando Las negras desean construir un "punto fuerte" en uno de los peones base de la cadena blanca. 9 A3D su casilla de 4D y fijar un centro de peones blancos. introduciendo la amenaza del sacrificio del alfil 3 C3AD en 7TR: 10 AxP+, RxA; 11 C5C+, R1C; 12 D5T y Defendiendo el peón de rey con un movimiento las negras no pueden evitar el mate. 9… P4A de desarrollo. 10 PxP a.p. 3… C3AR Tras el análisis de la Defensa Siciliana que hacíamos en el boletín anterior, vamos a dedicar éste a la también popular Defensa Francesa, en su variante clásica. 1 P4R P3R 2 P4D

Las negras también desarrollan una pieza y Las blancas con su desarrollo superior desean continúan aplicando presión al peón de rey abrir el juego. 10 … TxP blanco. 11 D2D C3A 4 A5CR 12 PxP CxP 13 0-0 CxA Otro movimiento natural que desarrolla una 14 PxC pieza y clava el caballo negro aliviando así el ataque sobre el peón de rey. Ahora las blancas Llegados a esta situación, las blancas amenazan 5 P5R. posicionalmente tienen ventaja: las negras 4… A2R tienen su peón de rey atrasado y su alfil de dama El mejor camino para desclavar el caballo de rey sin desarrollar. negro. 5 P5R Con lo que las blancas gozan de superioridad de espacio. 5… C3-2D El caballo atacado elige un cuadro en el que pueda apoyar el avance … P4AD y a la vez cubrir en peón de rey blanco, que se va debilitando a lo largo de la partida. 6 AxA DxA 7 P4A

PASSATEMPS

empremtadelcentre@gmail.com

Enigme matemàtic X

Joan Miralles de Imperial

En el número anterior us plantejava el problema d'unir nou punts que formen un quadrat amb quatre línies rectes de manera que no passem mai dues vegades pel mateix punt. De ben segur que molts us heu adonat que, tal com deia a la pista, no es diu que els extrems del segment hagin d'estar sobre algun dels punts. Quan ens adonem d'això el problema esdevé molt fàcil, com es mostra a la figura.

Avui ens plantegem un problema totalment diferent. Encara que sembli el contrari, no es tracta d'un problema numèric. Vegem de què es tracta: Un estudiant universitari, tot i les reticècies dels seus pares, se’n va d'ERASMUS a Gran Bretanya. Ell afirma que aprendrà molt anglès, però els pares creuen que, com que la beca ERASMUS és molt poc dotada, tot plegat sortirà molt car. Efectivament, passades unes setmanes el noi es queda sense diners. Per a demanar-ne als seus pares i demostrar que ha après un munt d'anglès, els envia el missatge següent: SEND + MORE MONEY

Resposta al bloc

Si cada lletra correspon a una xifra, la lletra O correspon al zero i la suma és correcta, cal que deduïm quina és la quantitat de MONEY que el noi està demanant. Com sempre, una pista: algunes de les lletres són molt fàcils de deduir. Per a les altres és aconsellable treballar per eliminació.

La resposta a l’endevinalla del núm. 2 era “un

cigar”

Qui és el Satanàs volador d’aquest Estel?

SUDOKU 5

3 1

6 9

Miriam

6 3

8 8

1 6

7 6

2 4

1 8

5 7

www.empremtadelcentre.blogspot.com 23

VOLS ANUNCIAR-TE A LA NOSTRA REVISTA? Perquè la gent et conegui Perquè els sarrianencs puguin veure que el teu comerç està implicat amb les activitats del barri. Perquè així ajudes a aquesta publicació a tirar endavant,

ANUNCIA’T A L’EMPREMTA! Per a més informació envia’ns un mail a:

empremtadelcentre@gmail.com

Carrer Cardenal Sentmenat, 35 Horari: de 8,30h. a 14,00h. de 16,00h. a 20,30h. dissabtes de 9,00h. a 14,00h.

CONFITERIA

Major de Sarrià, 57 93 203 07 14

GELATERIA

BOMBONERIA

Plaça de Sarrià, 12-13 93 203 04 73

Obra: Dolors Macarulla

Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià C/ Pare Miquel de Sarrià 8, 08034 Barcelona 93 203 97 72 - cpsarria@gmail.com empremtadelcentre.blogspot.com