Jocs florals Sant Martí 2014 by Districte de Sant Martí CEM

2014 - Districte de Sant MartĂ

Jocs Florals

Escolars 2014

Barcelona, maig de 2014 Em plau presentar aquesta publicació en què trobareu els millors treballs presentats per nens i nenes de 29 centres educatius de primària i de secundària del nostre districte als Jocs Florals Escolars del Districte de Sant Martí 2014. Sant Jordi és una diada molt arrelada a les nostres tradicions populars, el dia de la rosa, lligada també a la celebració internacional del dia del llibre promoguda per la UNESCO. El nostre districte participa en la diada de Sant Jordi amb multitud d’iniciatives i actes. Entre ells, aquests Jocs Florals Escolars, als que en l’edició 2014 es van presentar 257 treballs, el que posa de manifest la capacitat creativa dels alumnes de les nostres escoles i instituts i la consolidació d’aquest espai de trobada entre cultura i tradició. Vull donar les gràcies a tots els nens i les nenes, als joves i les joves del districte, per la seva empenta, pel seu treball i per la seva implicació en els Jocs Florals.

Eduard Freixedes i Plans Regidor del Districte de Sant Martí Ajuntament de Barcelona

Jocs Florals

Escolars 2014

Índex Presentació ............................................. 3 Relació de centres participants ......................... 4 Membres del Jurat dels Jocs Florals Escolars del Districte de Sant Martí .......................................... 5 Obres Categoria A poesia .................................... 7 Categoria A prosa .................................... 10 Categoria B poesia ................................... 14 Categoria B prosa .................................... 18 Categoria C poesia ................................... 23 Categoria C prosa .................................... 27 Categoria D poesia ................................... 35 Categoria D prosa .................................... 40 Categoria E poesia ................................... 49 Categoria E prosa .................................... 53 Categoria F poesia ................................... 64 Categoria F prosa .................................... 70

Jocs Florals

Escolars 2014

Centres participants INS Salvador Espriu INS Joan d'Àustria C Grèvol C El Clot C Joan Roca Guipúscoa C Mare de Déu de Núria C Miró C Sant Gabriel C Voramar CEE Conxa Espina Centre d'EI Grimm Centre d'estudis Montseny ESC Antoni Balmanya ESC Antoni Brusi ESC Bogatell ESC Brasil ESC Els Horts ESC Els Porxos ESC La Farigola del Clot ESC La Mar Bella ESC La Palmera ESC Les Acàcies ESC Miralletes ESC Pere IV ESC Provençals ESC Rambleta del Clot ESC Vila Olímpica INS Front Marítim INS Infanta Isabel Total treballs presentats: 257

Jocs Florals

Escolars 2014

Jurat Membres del jurat dels Jocs Florals Escolars de Sant Martí Sra. Sandra Debesa, ESC Pere IV Sra. Isabel Fabregat, ESC La Rambleta del Clot Sra. Mireia Mestre, tècnica d’educació del Districte de Sant Martí Sra. Marta Padrós, ESC Sant Martí Sra. Mercè Trullen, ESC La Farigola del Clot Sra. Marta Zamora Martín, directora Biblioteca El ClotJosep Benet Sra. Marisa Abad, ESC Vila Olímpica Sra. Pili Roca, ESC L’Arc de Sant Martí Sra. Maria Blanco, Assessora LIC Sra. Beatriz Sintes, INS Barri Besòs Sra. Carme Bayo, C Joan Roca Guipúscoa Sra. Montserrat Domingo, Equip LIC Sra. Emilia Puigvert, INS Front Marítim Sra. Anna Maria Moreno Bedmar, INS Bernat Metge Sr. David Abelló, Conseller Tècnic del Districte de Sant Martí Sr. Ramon Casares, INS Salvador Espriu Sra. Assumpta Dura, INS Joan d’Àustria Sr. David Nofuentes Jodar, Biblioteca Ramon d'Alòs-Moner

Jocs Florals

Escolars 2014

Categoria A POESIA 1r PREMI - 1r Cicle Primària Bozena Connole Králiková- Escola La Mar Bella

El poema de la primavera Quan arriba la primavera tot el món s’esvera! Els nens un bon bany a la piscina per refrescar-se una mica, i els pares al solar una bona crema s’hauran de posar.

Els avis amb els néts que s’ho passen d’allò més bé. A la platja hi ha molta gent a banyar-se finalment! A casa una piscineta per al bebè que fa xip-xap amb els peus.

A la nit al llit... ja s’ha acabat la diversió però demà començarà un altre cop.

Jocs Florals

Escolars 2014

Categoria A POESIA 2n PREMI - 1r Cicle Primària Marc Hernández Conde- Escola Bogatell

L’arbre

Cauen les fulles de l’arbre i és un dia de fred, els fruits volen perquè fa molt de vent.

Les llàgrimes de la pluja mullen el tronc i, a dins, dorm tranquil l’esquirol.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA A Poesia 3r premi- 1r Cicle de primària Alèxia Vidal Puyo- Escola Antoni Balmanya

Fada

Una fada molt treballadora va cap a l’escola ben d’hora.

Caminant pel bosc màgic, es va trobar algú màgic.

A terra va trobar una vareta de cristall que brillava com un mirall.

Tant i tant li va agradar que la vareta es va quedar.

La fada una gran festa va celebrar, prínceps i princeses va convidar.

En el seu món de fantasia hi viu amb molta alegria.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA A Prosa 1r premi- 1r Cicle de primària Mateo Suari Garipova- Col·legi Miró

L’avió de paper

Hi havia una vegada un full de paper que vivia en una llibreta. S’avorria molt i somiava en convertir-se en algú important, però ningú no li feia cas perquè tenia un guixot en una cantonada. Un dia va sentir un soroll molt gran i es va adonar que un nen l’havia arrencat de la llibreta. El va començar a doblegar d’aquí i d’allà, una vegada i una altra fins que… -Mare meva! Ja no era un full de paper! Ara era un avió fabulós, bonic i súper ràpid. El nen el feia

anar amunt i avall per tots els racons de

casa. -Ara sí se sentia important! Ja no s’avorria mai i, a més a més, tenia un nou amic a qui feia feliç.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA A Prosa 2n premi- 1r Cicle de primària Raúl García Fuster- Escola La Palmera

El rei perdut

Un dia un rei d'escacs estava jugant una partida i va decidir anar-se'n amb el cavall fins que van arribar al final del tauler i com estaven avorrits van marxar. Van caminar per tota la casa, van veure el lavabo, la cuina, les habitacions, van trobar unes sabates pel terra fins que van arribar a la porta del jardí. Feia un dia molt maco i van sortir fora. Estaven caminant per la vorera quan de sobte van caure a una claveguera. Van cridar – auxili!!!! - fins que algú els va sentir. Van sortir a buscar-los els peons i les torres fins que els van trobar. Van tornar al tauler, van viure feliços i van menjar pastissos.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA A Prosa 3r premi- 1r Cicle de primària Duna Verdú Pintor- Escola Antoni Balmanya

El sol que no té llum

Fa molts i molts anys el Sol feia molta llum i tothom es queixava que el Sol fes tanta llum. El Sol es va posar molt trist i un dia va començar a plorar i des d’aquell dia sempre plorava. Un dia de bon matí un nen va decidir portar-li menjar i així es posaria content. Però si el Sol no podia baixar, ell li portaria el menjar: - Pare tens una nau? És que he d’ajudar al Sol perquè no té llum. - Sí però has d’anar amb una doctora. - Val, adéu. La doctora i el nen van agafar la nau per anar al Sol. - Engeguem els motors. Premem el botó vermell. - Quin soroll que fa! - Ara premem el botó groc, velocitat màxima. - Ja estem flotant per l’aire. - Mira, el Sol està allà. I així el nen i la doctora van arribar fins al Sol. - Hola Sol, hem vingut a ajudar-te. - Cura’m sisplau, és que he estat plorant molt. Des d’un dia que vaig començar a plorar, sempre estic plorant i de tant que he plorat, s’ha acabat la llum. Em pots curar? - SÍ, ja està. D’aquí una estona brillaràs. - Gràcies. Adéu. - Adéu. Després de curar el Sol el nen i la doctora van tornar a casa. - Hola, hi ha algú?

Jocs Florals

Escolars 2014

- Sorpresa. - Un pastís, però si no és el meu aniversari. - Però has curat al Sol i ara torna a brillar. Conte contat aquest conte ja s’ha acabat.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA B Poesia 1r premi- 2n Cicle de primària Paul Mannes Fagella - Escola Vila Olímpica

L’amistat del Petit Príncep

En un asteroide molt, molt llunyà hi viu un homenet més petit que un aglà.

Petit Príncep, em dic! L’homenet es presentà, i decidí per amistat viatjar.

En un altre planeta, també molt llunyà, hi viu un rei que només vol manar.

En un altre asteroide una mica més enllà, un vanitós que només sap saludar.

Va seguir viatjant i vida va buscar,

Jocs Florals

Escolars 2014

un bevedor es trobà bevent i mig tarat.

En un altre asteroide petit i molt llunyà, un home de negocis que només sap comptar.

En el cinquè planeta un fanaler es va trobar. Era l’únic que sabia el que era l’amistat.

En un altre asteroide un geògraf al seu davant es plantà. Ell deia moltes coses però d’anar a llocs no en volia ni parlar.

Finalment a la terra va arribar i el Petit Príncep amistat va buscar.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA B Poesia 2n premi- 2n Cicle de primària Alèxia Costa Simó - Escola Antoni Balmanya

Lluitem No et pensis que lluites sola Sempre estic aquí.

Has de ser valenta i no aturar-te a mig camí.

El rellotge no s’atura encara que tu estiguis així.

Junts afrontarem els mals i les penes que ens volen ferir.

No pensis en el demà que tot sol arribarà.

No et deixis vèncer que la cura està a tocar.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA B Poesia 3r premi- 2n Cicle de primària Juan Pablo Montilla Delgado - Escola Miralletes

El camaleó

A la selva africana vaig veure un camaleó, que canvia de color si veu un depredador.

Els ulls del camaleó cadascun pel seu cantó. Per un veu un ratpenat i per l’altre un guepard.

S’amaga en un tronc Quina por! El camaleó es camufla amb il·lusió!.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA B Prosa 1r premi- 2n Cicle de primària Álvaro Rico Gualda - Col·legi Miró

El regne fantàstic En Màrius era un nen que vivia en una petita ciutat a prop del mar on mai passava res. Per distreure’s quan s’acabava l’escola es quedava a la vora de la platja imaginant viatges fantàstics més enllà de l’horitzó. La seva mare el renyava sovint perquè estava molt distret i sempre badava quan li parlava i li havia de repetir un munt de vegades les coses. Una nit de forta tempesta, en Màrius se’n va anar a dormir molt d’hora i entre trons i llamps es va quedar ben adormit i aquí va començar la seva gran aventura... En Màrius tenia una missió molt important, s’havia convertit en el guerrer d’un regne on hi havia dracs gegants, castells encantats, llacs on habitaven éssers monstruosos... Havia arribat el moment de derrotar un malèfic mag que posseïa en el seu poder un diamant que tenia molts poders i el mag el volia utilitzar per destruir el regne. Un ratolí i un nan que vivien en el regne, de seguida van entendre que en Màrius els salvaria de la destrucció del seu poble i el van acompanyar en la seva aventura. Van arribar fins una cova on vivia una bruixa que feia pocions màgiques. En Màrius li va explicar la situació del regne i la bruixa es va espantar molt. Ràpidament va agafar el seu llibre de receptes. Va barrejar maduixes, cues de panses, ratlladura de pastanaga i figues ensucrades. Ja ho tenia tot preparat, va pronunciar unes paraules molt rares que en Màrius no va entendre i li va dir que aquesta poció serviria per desfer l’encanteri que posseïa el diamant. En Màrius havia d’aconseguir que aquesta poció es posés en contacte amb el diamant i aquest perdria tots els poders malèfics .

Jocs Florals

Escolars 2014

En Màrius havia aconseguit els seu propòsit, just quan va ficar el diamant en el pot de la poció màgica un crit molt fort el va fer tremolar, pensava que era el mag que l’havia enxampat però... nooooo!!!! Era la seva mare que el cridava perquè faria tard a l’escola. Quina pena! No va poder acabar el seu viatge fantàstic, però l’emoció d’aquell somni havia merescut la pena. Potser en una altre ocasió podria posar fi a aquesta aventura.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA B Prosa 2n premi- 2n Cicle de primària María Díaz de Burgos - Centre d’estudis Montseny

La vida és així Hi havia una vegada una nena que es deia Laia. Vivia amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. Un dia la Laia estava veient la tele quan la seva mare la va cridar, havia d’anar a l’esplai. Va sortir tota contenta de casa i quan van ser fora, tot caminant pel carrer, la seva mare li va dir que el seu avi estava molt greu i que estava a l’hospital. Quan la mare va acabar de dir allò la Laia es va posar blanca com una paret i es va quedar força preocupada, la mare li va dir que tot sortiria bé, que no es preocupés. La Laia va entendre que la mare digués allò però continuava amoïnada. Li venia al cap una i una altra vegada una pregunta que no la deixava estar tranquil·la: què podria passar si alguna cosa sortia malament…? De cop i volta li va venir

un calfred i va decidir no pensar més en

el tema. Quan van arribar a l’esplai va anar corrents amb les seves amigues, poc després els monitors les van cridar per entrar a la sala i començar la sessió. Quan la Laia va pujar per les escales va veure la seva mare, estava molt nerviosa i intentava tapar els nervis amb un somriure, la Laia se la va quedar mirant una estona, de cop i volta la van cridar perquè entrés a la sala. Quan va ser l’hora d’anar cap a casa la Laia va sortir contenta per ensenyar-li a la seva mare el que havia fet però no la va trobar i es va espantar. Va anar amb la seva millor amiga i li va dir a la mare de la seva millor amiga, que es deia Maite, que no trobava a la seva mare. La Maite va trucar a

la mare de la

Laia, aquesta va dir que si se la podia endur a casa seva i

Jocs Florals

Escolars 2014

la Maite va dir que sí. Tot allò era molt estrany,

la seva

mare habitualment no la deixava anar a casa de ningú. De tota manera, sense pensar-s’ho dues vegades va pujar al cotxe de la seva amiga. Quan van arribar a casa de la seva amiga van anar a jugar a la seva habitació, la Maite les va cridar per anar a sopar. Quan ja era bastant tard, la mare de la Laia va venir a recollir-la. Va parlar una estoneta amb la Maite, la Laia va notar que la seva mare tenia els ulls vermells. Quan van pujar dins el cotxe la Laia va preguntar què passava, la seva mare plorant

i li va

respondre que l’avi s’havia mort. L’endemà va ser l’enterrament, va anar tota la família de la Laia, fins i tot els cosins d’Amèrica. La Laia es va posar molt trista perquè no tornaria a veure a l’avi mai més, però després va pensar que al final tots ens moriríem, abans o després, de molt petits o de molt grans, també va pensar que el seu avi sempre hauria volgut que ella estigués contenta, i la Laia li va concedir aquell desig al seu avi: va intentar estar contenta, com voldria l’avi. Van anar passant els segons, els minuts, els dies, les setmanes, els mesos els anys… El temps va anar passant i la Laia i la seva família reien recordant les bromes de l’avi i la Laia s’havia buscat un lloc on guardar l’avi per no oblidar-lo… aquest lloc estava i estarà sempre en el seu cor.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA B Prosa 2n premi- 2n Cicle de primària Àlex Martín Ribas - Col·legi Joan Roca Guipúscoa

Gotti, la gota d’aigua Fa molts anys, una gota d’aigua que es deia Gotti, estava farta de fer sempre el mateix cicle: estava al mar, el sol l’escalfava i la convertia en vapor d’aigua i després es condensava i queia en forma de pluja, neu o calamarsa, que era quan es divertia una mica més. Anava als rius i tornava al mar. Sempre igual... Llavors, sabeu què va decidir fer? Doncs és clar, intentar fugir d’aquell cicle tan avorrit. Es va adonar que era molt difícil, però no es va rendir, va seguir riu avall fins arribar al mar, allà va conèixer a una altra gota que es deia Vaporeta, que portava un llaç al cap de color violeta. Quan la Gotti la va veure, va dir: -

Hola, jo sóc la Gotti, d’on véns? Hola, sóc la Vaporeta i acabo de fer tot el cicle, que he començat amb la suor d’una nena que jugava a voleibol. Oh, que interessant! Explica’m una mica com era aquesta nena. D’acord –va dir la Vaporeta.- És una nena alta, morena i jugava molt bé. S’esforçava tant que no parava de suar i aquí estic jo, que vaig néixer gràcies al darrer punt que havia de fer per poder guanyar el partit. Estava tant nerviosa que vaig relliscar-li cara avall.

A la Gotti li va agradar molt aquesta història i va pensar que potser, al seu proper cicle, tindria una aventura com la de la seva nova amiga Vaporeta. Va començar a somiar que, potser la propera vegada que iniciés un cicle, vindria del vapor d’aigua d’un brou exquisit fet per uns pescadors de la Mediterrània. La Gotti, amb la seva nova amiga, van anar juntes en busca de noves aventures.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA C Poesia 1r premi- 3r Cicle de primària Montse García Cerqueda - Escola Pere IV

Les paraules Les paraules explicades tard o d’hora se les enduu el vent. Les paraules escrites queden dibuixades per sempre al paper.

Cada paraula escrita explica una història diferent, per trobar-les, només cal obrir un llibre i tenir ganes de buscar-les bé.

Hi ha paraules ataronjades que ens fan riure sense parar. També hi ha paraules verdes que ens parlen de les plantes i els animals.

Les paraules grises, ens recorden la soledat del mar. Les paraules negres, en canvi, ens parlen de la por i la tristor.

El lloc on les paraules es troben i s’ajunten per colors,

Jocs Florals

Escolars 2014

s’anomena biblioteca i és un lloc de peregrinació.

Les enormes portalades, guarden un tresor, un tresor fet de paraules. sentiments i emocions.

Així doncs, lector, recorda per sempre :

Les paraules explicades tard o d’hora se les enduu el vent. Les paraules escrites queden dibuixades per sempre al paper.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA C Poesia 2n premi- 3r Cicle de primària Eva Tallón Pujal - Escola Rambleta del Clot

Per què he de dormir tota la nit?

La lluna està desperta els ulls estan tancats anem al llit i no tornem fins demà.

La lluna està desperta tothom és al llit. Per què he de dormir tota la nit?

La lluna està desperta, també els estels brillen com llanternes allà dalt, al cel.

La lluna està desperta, el llop surt del seu cau i crida ben fort per despertar el sol.

La lluna està desperta, tothom és al llit.

Jocs Florals

Escolars 2014

Per quĂ¨ he de dormir tota la nit?

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA C Poesia 3r premi- 3r Cicle de primària Blanca Núñez Garachana - Escola Antoni Brusi

El meu germà petit El meu germà sempre està embolicat, té una vida que sembla de rondalla. Amunt i avall i mai no està cansat i,

encara que sovint resulta pesat,

tot li acceptes quan et fa una rialla.

Els seus forts crits per la casa ressonen ningú no el renya quan a mi m'emprenya i pare i mare totes li perdonen. La bona sort i el cel no l'abandonen però jo voldria donar-li canya.

Petons de sucre a les galtes et clava, molt fort li crides: a la cara no! perquè té la deixa plena de baba. Això, abans, a mi molt no m'agradava ara, però, li demano un altre petó.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA C Prosa 1r premi- 3r Cicle de primària Marta García Lloris - Escola Antoni Balmanya

L’amistat val més que un tresor Segur que vosaltres també teniu un grup. Si home, un grup d’amics! Doncs bé, el que us explicaré ara, és una història d’un grup d’amics: en Jordi, en Roger, la Kiara i l’Anna. És un d’aquells grups que MAI s’enfaden, MAI es menteixen i sobretot SEMPRE s’estimen. -Que bé! Avui no hi ha deures! - va dir l’Anna. -Podríem quedar aquesta tarda al bosc -va suggerir en Roger, a qui li agrada molt dibuixar i més si són animals del bosc. D’acord, allà a les cinc!- va confirmar

la Kiara.

Doncs així va ser, a les cinc, ben puntuals, van estar tots en el punt de trobada. La Kiara, com sempre, portava pastissos per berenar. Van seure a la gespa a escoltar el cant dels ocells, gaudir d’un aire fresc que els tocava la cara, contemplar com els núvols es movien...Va ser molt relaxant. Passada una hora els nens van pensar que estaria bé caminar una miqueta pel bosc. - Què és allò que hi ha al fons?- va preguntar la Kiara encuriosida. - És veritat...sembla una ampolla de vidre- va respondre en Jordi agafant els seus prismàtics. -Sí, es vidre! Amb el sol que hi ha podria haver-hi un petit incendi! Anem a recollir-ho! - va exclamar l’Anna. -Escolteu nois, sembla que l’ampolla és plena! - va explicar en Roger dirigint-se corrents cap a l’ampolla. Quan va arribar, va veure que hi havia un paper a dins. Era un mapa! Els nens, emocionats pel gran descobriment que havien fet, es van posar a llegir-ho, i posava:

Jocs Florals

Escolars 2014

Si llegeixes això és perquè sou un grup d’amics que junts trobareu el tresor! Dins el tresor hi ha moooolt..... Allà s’acabava tot, perquè hi havia una taca de cafè. Però, no hi havia dubte, la paraula amagada era...DINERS!!!! - Jo ho he trobat abans! Els diners són meus!- va queixarse de cop en Jordi. - Escolta noi...jo sóc la nena més intel·ligent, guapa, divertida , amorosa...serè jo qui em quedi amb els diners...he he he! I va fer un somriure malèfic mentre mirava als seus estimats companys... que ja no eren tan companys. Els nens es van enfadar molt entre ells perquè tots eren uns egoistes, i volien el tresor per a ells sols. Per sort van estar d’acord en què primer havien de trobar el tresor i després cada un lluitaria per fer-lo seu. Els que abans eren tan amics s’havien convertit en unes altres persones, ara eren molt cruels! Una fletxa del mapa indicava que el tresor no estava lluny, però com que els nens estaven més preocupats per qui es quedaria el tresor, no es van adonar i van continuar caminant en línia recta. Quan ja portaven 5km van tornar a mirar el mapa i... la fletxa s’havia mogut! Però un cop més no es van adonar de que la fletxa els seguia. Com que semblava que ja havien arribat, tots enrabiats perquè el tresor fos seu, van començar a excavar. De cop van trobar un cofre! Impacients el van obrir i van veure un quadre, però no un de qualsevol, en aquell quadre sortien tots quatre. Què volia dir aquell quadre? -Segur que aquests paios no s’han adonat que al fons de la fotografia hi ha una muntanya senyalada....allà deu estar el tresor- va murmurar l’Anna. -No estiguis tan segura...tothom detall- va dir la Kiara.

s’ha fixat en aquest

Tots els nens van començar a córrer en direcció a la muntanya. Pel camí la Kiara va caure i ningú va ajudar-la,

Jocs Florals

Escolars 2014

què quedava de la seva amistat? Per segons l’estaven perdent. La Kiara va llençar una pedra per distreure’ls i va continuar corrent. Van arribar a la muntanya indicada i van trobar una pala. La van agafar per no excavar amb les mans, però quan la pala anava a tocar terra...es va sentir una veu: -Escolteu brètols, deixeu de fer el ximple i veniu aquí, jo sóc la pròxima pista!- va dir una velleta. Tothom va callar, però la vella, passats uns minuts, va continuar: -Heu gaudit del tresor durant molt de temps, però pel camí l’heu anat perdent. Si la taca haguéssiu rascat el tresor haguéssiu trobat. Els nens estranyats van mirar el primer mapa. -Rascar? Hem portat el tresor tota l’estona? I on és?- es van preguntar tots quatre. -És clar, la taca hem de rascar! Suposo que pot ser la taca on hem deduït abans que posava diners... -van dir en Roger i en Joan, ben espavilats. Tots quatre van rascar i la paraula oculta era .... AMISTAT!! Ara ho entenien tot! El tresor ja el tenien abans d’arribar aquí i pel camí l’havien anat perdent perquè s’havien barallat! Tots van pensar que s’havien equivocat i que encara estaven a temps. Es van perdonar. Però ara tenien un dubte... Per què la vella havia fet tota aquella història si ja tenien el tresor? -La resposta és molt senzilla...jo em dedico a fer que els nens vegin el valor de l’amistat. Doncs bé, ja s’ha acabat la història nois...

Jocs Florals

Escolars 2014

Què, us ha agradat? Per cert, la vella del conte sóc jo i tampoc sóc tant vella...crec que al descriure’m s’han equivocat i en lloc d’escriure bella han posat vella. Però ara molta gent s’estarà preguntant: Per què es movia la creu cap a ells? I com? Doncs bé, diuen que sóc una bruixa poderosa però aquest truc és ben fàcil...Quan ells estaven distrets jo l’anava esborrant i posant cap a ells perquè s’adonessin que el tresor són ells mateixos.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA C Prosa 2n premi- 3r Cicle de primària Oriol Sala Palos - Escola La Farigola del Clot

Ja és tard El vaixell era colossal. Les immenses xemeneies blanques treien fum com un volcà enfadat. Les infinites finestres reflectien la llum de la lluna i feien sospirar els tripulants. Les onades i el silenci feien una tranquil·la orquestra, una cançó de bressol que t’acariciava. Un perfum, una flaire de mar: sal t’entrava. El suau fred de la brisa em feia tremolar i cruixir les blanques perles de la boca, suaument. La tranquil·litat em penetrava la pell. No volia pensar en la tragèdia: el vaixell s’enfonsava. Estava a un extrem del vaixell i sentia crits provinents de l’altra coberta: -

Dones i nens, primer!!!

Auxili!!!

Socors!!!

Aviseu!!!

Però no els volia escoltar. No em movia. La por em paralitzava. El fred em va glaçar els peus quan vaig mirar al terra. -

Ja és tard

–vaig pensar.

L’aigua havia entrat al vaixell. Em tocava els peus, ben aviat a la cuixa, a la cintura, al coll… i ho vaig tornar a pensar: -

Ja és tard!!

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA C Prosa 3r premi- 3r Cicle de primària Leila Purcell - Escola Antoni Brusi

Contra Rellotge Un dia l’àvia d’en Manu el va enviar a comprar cigrons a la botiga. Era el 1940, un any després de la guerra civil Espanyola, i molts edificis de Madrid s’havien destruït durant el bombardeig i per això l’àvia havia de viure amb ells. En Manu caminava pel carrer on vivien molts dels seus familiars, i estava tan acostumat a veure tantes cases buides i sense teulades que va deixar de notar els munts de runa al seu voltant. Era un nen alt i prim de dotze anys, i sempre anava acompanyat del seu gos un Spaniel de color gingebre que es deia Bruno. En Bruno era molt inquisitiu amb un fort sentit de l’olfacte. Aquell dia feia molt de vent i en Manu volia fer el seu encàrrec, el més aviat possible, per tornar a casa. Però quan van passar per davant de la casa buida de la seva àvia, en Bruno va entrar-hi abans que en Manu el pogués aturar. En Manu va dubtar perquè els seus pares li havien dit molts cops que la casa de l’àvia estava en un estat molt perillós i estava prohibit entrar. Dins la casa hi havia molta llum perquè les bombes havien destruït la teulada. El noi es va quedar mirant uns quants segons al seu voltant tots els mobles que la família no va poder recuperar: armaris, cadires, i el seu gran rellotge de paret del qual estava molt orgullosa, tot trencat i cobert de pols. De sobte, una ràfega de vent va tancar la porta amb violència i era precisament en aquell moment quan en Manu es va adonar que en Bruno havia trobat un objecte metàl·lic. En Manu es va acostar i va veure horroritzat què era aquell objecte.

Jocs Florals

Escolars 2014

-Bruno...noooo !- Li va dir. -Hem de sortir corrents, és una bomba!-. Va agafar en Bruno i va anar a la porta. Va estirar i estirar amb tot el seu esforç, però la porta no es va voler obrir. Es va aturar per descansar uns quants segons, quan va sentir un so que li va posar la pell de gallina . -TIC...TAC...TIC...! Ajudeu-nos, ajudeu-nos!- va cridar en Manu, tornant a estirar el pany de la porta. Però no hi havia ningú al carrer. -Què hi podem fer?pogués parlar.

Li va preguntar a en Bruno com s’hi

En Bruno no li va contestar, però primer va córrer fins que va arribar al peu de l’escala on va començar a cavar.... -TIC...TAC...TAC... En Bruno va seguir cavant fins que es va trobar una roca que no podia apartar -TIC...TAC...TIC ...-. El so es feia cada vegada més fort, i en Manu desesperat va posar-hi tot el seu esforç per treure aquella pedra gegant. Més tard, al cap del que semblava una hora ho va aconseguir. Aleshores els dos van veure la vorera del carrer i van sortir el més aviat possible. Llavors, van córrer fins que van arribar a la porta de casa seva. Això va ser quan en Manu es va adonar que aquell so no era pas una bomba sinó el rellotge de paret de l’àvia. L’àvia estava molt enfadada però també estava contenta perquè no havia perdut el seu rellotge tan antic i familiar.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA D Poesia 1r premi - 1r Cicle de secundària Clàudia Carvajal Tudela - Institut Front Marítim

La poció de la felicitat

Quatre fulles d’ambrosia Per començar aquesta poesia. Del llangardaix, la seva cama Per dibuixar un cal·ligrama.

Un toc de farigola Perquè no faci mal a la gola. I la corretjola L’aixafarem sobre una rajola.

Cànem, carbassa i candelera Barrejat amb fulles de bracera. Es necessiten plomes de cabusset Perquè tingui un bon gustet.

Sàndal i ulls de gripau Per despertar aquell babau; Travalera, valeriana i urpes de gat, Ulmària, tussílag i sang de drac.

Orenga, ortiga i fulles de taronger, Julivert, arcàdia i flor de llimoner. Freixa, espígol i plomes d’estruç, Fràngula, violetes i eucaliptus.

Jocs Florals

Escolars 2014

Poliol menta i poniol Amb maduixes i bec de corriol. Regalèssia, calèndula i rosa, Juntament amb babes de bavosa.

Menta, lavanda i romaní Per acabar d’assaborir. Així farà olor de generositat Per finalitzar la poció de la felicitat.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA D Poesia 2n premi - 1r Cicle de secundària Natàlia Pozuelo Ventura - Col·legi Voramar

Com el blanc i el negre Silencis que parlen més que mil paraules Adéus que marquen més que el foc Somriures més tristos que la pena Persones que em fan ser el que sóc.

Veritats que fereixen més que mentides Llums que enfosqueixen més que la nit Mort que alegra més que la vida Cafè que et fa caure adormit.

Tardes més eternes que migdies Raigs de sol que gelen més que la neu Coixins més comprensius que una amiga Amor que et fa sentir que el món és teu.

Cançons que t’entenen més que uns pares Tempestes que t’empenyen a sortir El somni que ja no t’inspira La poesia que et canses de llegir.

Jocs Florals

Escolars 2014

Un pintor que no pinta amb pintures PrĂnceps mĂŠs dolents que un ogre Coses petites a la vida Similars com el blanc i el negre.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA D Poesia 3r premi - 1r Cicle de secundària Miguel Montes Lage - Institut Joan d’Àustria

Poeta Poeta és el que escriu, és el que sent, el que ho viu és el que mou la ment.

Sembla estrany però és veritat, no és un engany és la realitat.

Mou el llapis

la ment

amb estil i qualitat, l’esborrany ja s’ha acabat és l’hora de la veritat.

El poema s’ha pronunciat és fantasiós, tu ets l’invitat d’aquest poema meravellós.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA D Prosa 1r premi - 1r Cicle de secundària Paula Huerta Alonso - Centre d’estudis Montseny

La cara oculta de la guerra Corria l’any 1862, en un petit poble de Carolina del Sud. Jack era un noi enèrgic, valent i amb molt coratge. Vivia amb la seva mare en una humil casa. El seu pare va haver de marxar a la guerra de Secessió. Els estats confederats d’Amèrica es volien independitzar des dels estats del nord que volien prohibir l’esclavitud. Van haver de viure amb poca cosa, controlant les seves despeses. Els dies passaven i a la tardor Jack va prendre una decisió. Jack veia la guerra com una font d’aventura on provar la seva valentia i coratge. Volia marxar quan pogués, volia honorar el que ell considerava la pàtria, com el seu pare, el seu heroi. No va trigar gaire a anar fins la capital per poder allistar-se en l’exèrcit. Encara recordava les llàgrimes de la seva mare, que es va quedar sola, sense saber si cap dels dos, fill i marit tornarien algun dia. Quan el van acceptar a l’exèrcit, va rebre l’uniforme i les armes. Per a ell va ser un moment de joia i orgull, que el va fer sentir important. La majoria dels companys eren reclutes novells, que com ell volien lluitar en nom dels Estats Confederats. Al principi només els van ensenyar a marxar, entrenaments de tir i baioneta. Van veure alguns homes ferits, però van pensar que eren només els més desafortunats. Acabada la instrucció els van portar al front i els van dir que cavessin una trinxera. Sabia que la batalla s’apropava però no tenia por, només els nervis que precedien la gran aventura de la guerra. Estava desitjant que arribés aquell moment, que el primer canó disparés, es trenquessin les files i tots els soldats anessin a buscar la glòria. Volia lluir l’uniforme amb orgull i poder dir que va lluitar amb cos i ànima pel seu país. Tots els seus companys, ell mateix i molts soldats més eren amagats a les trinxeres. Després de les primeres canonades un munt de soldats van sortir dels seus amagatalls. Se sentien crits, trets i xocs entre metalls. Entre forts crits el van empentar al camp de batalla. Un canó va esclatar al seu costat. Tot i que el va espantar va córrer

Jocs Florals

Escolars 2014

cap a l’enemic. La sang brollava al voltant, a tot arreu, les bales xiulaven i les explosions semblava que el seguien. Ell corria atordit. Un home confederat es va acostar a ell i el va agafar del braç fent que Jack esquivés impacte de la punta d’una baioneta. Acte seguit l’home va disparar un tret contra l’individu que l’havia intentat matar. Jack va reconèixer l’home. Era el seu pare! Però quasi irreconeixible, amb una llarga barba descuidada i cabells estarrufats i bruts. Sense intercanviar més que una mirada plena d’estima, el seu pare el va intentar guiar entre la mort i la violència de la batalla. Però inesperadament un ianqui va disparar un tret. La bala va recórrer 30 metres. Si aquell soldat hagués disparat en un altre angle o qualsevol dels homes que avançaven en desordenada formació a la seva esquerra hagués anat un pas més endavant el recentment trobat pare de Jack no hagués mort. Va rebre un tret al pit, i abans que el Jack pogués fer res ja era al terra agonitzant. Es va ajupir i va aconseguir llegir dels llavis del seu pare la mateixa paraula que era al seu cap “Corre!”. Plorant es va fer pas entre la multitud de soldats i cossos. Allò era un bany de sang. El que a Jack li havia semblat una font d’aventura s’acabava de transformar en el pitjor del seus malsons. Volia desaparèixer d’aquell indret, només pensava a fugir. Sabia que si l’atrapaven el matarien per desertor però no es pensava quedar més temps en aquell escorxador. Corria i plorava, pel seu pare i per aquell infern de carn i fum. Va ensopegar amb un cos i en girar-se tenia un enemic gairebé a sobre. Va agafar amb força la baioneta i l’home va caure a sobretot clavant-se al mig del ventre l’esmolada punta. Un raig de sang va tacar la camisa del Jack. Es va incorporar tan ràpid com va poder i va córrer fins ser lluny d’allà. Va caure la nit i la va haver de passar a la intempèrie. Com tantes nits després d’aquella no va poder conciliar la son i va mirar el gran cel fosc escampat d’estels i il·luminat per la claror de la lluna. L’endemà iniciaria el viatge de tornada cap a casa. Va caminar durant dies, mesos i estacions fins a perdre el compte, sempre amagat i amb por de ser trobat tant pels ianquis com pels confederats. Al principi plorava però fins les llàgrimes es van assecar. Un matí després d’endinsar-se en un camp de blat de moro va arribar a una plantació de cotó. Allà va veure una esclava de color. Duia un vestit

Jocs Florals

Escolars 2014

esgarrapat per les espines de les plantes de cotó tan vell i desfet com el d’un fugitiu com ell, i un barret arnat per protegir-se el cap de l’inclement sol. És podia pensar que era tan pobre i desgraciada com ell mateix, però a mes al braç duia una marca, com els caps de bestiar, que indicava a qui pertanyia, perquè tothom sabés que tenia un amo. També mostrava marques i cicatrius al llarg del cos fruit de reiterades pallisses. Jack va comprendre per quin bàndol havia lluitat, el bàndol que volia mantenir l’esclavitud, l’abús de les persones com a negoci, a canvi de no res. Havia estat lluitant per la llibertat del sud, però contra la llibertat de la gent de color. L’esclava el va veure i tots dos feien la mateixa cara de por. Jack li va assegurar que no li faria cap mal i ella, mentre es portava una mà als llavis en senyal de silenci, es va apropar i li va donar un tros de pa sec que duia en una butxaca. Tres anys després Jack va arribar a casa seva i es va fondre en una llarga abraçada a la seva mare. Poc després va rebre la notícia que el nord havia guanyat la guerra. Tot i no ser del nord es va sentir feliç perquè la guerra, i tota aquella violència que havia viscut havia acabat. Encara se sentia trist i ingenu per haver anat a la guerra, penedit per haver deixat sola la mare, i avergonyit per haver lluitat contra la llibertat dels esclaus, però la guerra s’havia acabat.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA D Prosa 2n premi - 1r Cicle de secundària Margot Monje Hernández - Col·legi Mare de Déu de Núria

La maleta Passejant de la mà del petit Oriol, el vell botiguer es recordà del moment en què va conèixer la seva mare, la Paula. Era una tarda plujosa de finals d’octubre. Feia fred i el vent girava els paraigües convertint-los en objectes inútils. Em vaig posar a endreçar l’última comanda de llibres que havia arribat aquell matí quan la Paula va empènyer la gran porta i vella de fusta i ferro rovellat. Amb ella va entrar una ràfega de vent fred i humit. Semblava un cadell indefens: amb el seus cabells negres i arrissats mullant-li la cara, els pits i l’esquena; la samarreta negra, vella i molt gran, intentant amagar el seu recent embaràs; i els pantalons massa curts. La noia no tenia més de disset anys. Es quedà plantada a la catifa de la botiga, immòbil, perduda com si no fos d’aquest món. I no ho era: mai no havia trepitjat una llibreria, tot i que sembli mentida, i, ni de bon tros, llegit un llibre sencer. Estava perduda a la ciutat i a la seva vida. Recordo que li vaig preguntar si la podia ajudar però ella no m’escoltava, ni em sentia. Em vaig apropar i quan li vaig tornar a preguntar posant la meva mà sobre la seva espatlla, començà a plorar desconsoladament. Entre sanglots, va intentar explicar-me alguna cosa, però només vaig ser capaç d’entendre una paraula: pampalluga. Em vaig quedar de pedra. Mai no m’hauria imaginat que una noia com la Paula tingués aquell vocabulari. Vam necessitar molt temps perquè ella m’expliqués la seva vida i jo el que havia fet amb la seva preciosa paraula. La Paula no era una noia esquerpa, simplement tenia por i ho havia passat molt malament. No va ser fins a la primavera quan li vaig regalar el meu tresor: la vella maleta de pell que contenia paraules moribundes i boniques com la que ella m’havia donat: pampalluga. Va ser el meu regal i el seu futur. A poc a poc ella va anar aprenent els secrets d’un bon llibreter i va

Jocs Florals

Escolars 2014

desenvolupar l’adormit gust per la lectura. Jo ja tenia un hereu a qui donar la meva llibreria. A l’Abril va néixer el petit Oriol. La Paula es va convertir en tota una mare i jo en tot un avi. De fet tots tres vam formar tota una nova i especial família. La llibreria es va fer molt famosa a la ciutat; no hi havia cap moment que no hi hagués ningú.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA D Prosa 3r premi - 1r Cicle de secundària Clara Ruiz Lages - Col·legi Voramar

Recorda’m Ara veig el món molt més gran, imponent. Dóna la sensació que, en qualsevol moment, em pot fer caure dins un gran forat negre, del que mai aconseguiré sortir sola. És tan estressant, saber que lluites per mantenir- te en peu, però l’univers sencer sembla disposat a fer- te caure. I tu no pots fer- hi res. Els meus records són borrosos, espessos de boira. Simplement el fet de mirar els seus rostres i no saber relacionar-los amb la meva existència, em mata. Un mes de l’accident. La meva capacitat de recordar alguna cosa abans d’allò, es pot comparar a la capacitat d’encendre una espelma sense metxa. El fort impacte del cotxe contra la paret va afectar a alguna part del meu cervell que n’era responsable. Encara no ho entenc. No sé perquè els metges encara estan empescats en fer- m’ho entendre. Només trobo confiança en la persona que estava a la llitera del costat de la meva habitació a l’hospital. Era un noi amb fortes cremades resultants d’un incendi a casa seva. Ens vam fer grans amics en la nostra estada en aquell edifici de parets blanques, on tothom sap els teus problemes abans que tu. On tothom vol ajudar- te, però ningú es queda amb tu per allunyar els teus malsons. Es deia Edgar. A ell li van donar l’alta abans que jo, però es va quedar allà dos dies més per fer- me companyia. La veritat, em sentia més còmode amb ell que amb aquella dona que em visitava tots els dies, afirmant ser la meva mare. No era culpa seva, és clar. Simplement en aquell moment no em refiava dels estranys. Avui és el primer dia que visito el que diuen que és casa meva. He estat una llarga estona contemplant el portal, intentant reconèixer el més mínim detall. M’ha cridat l’atenció un petit fanalet penjat del pany de la porta. Que curiós. No reacciono fins que unes mans es posen sobre les meves espatlles:

Jocs Florals

Escolars 2014

-Ànims Míriam. T’esperen milers de records que desitgen ser trobats. -L’Edgar em dóna la mà i travessem la porta. El meu camp de visió s’adapta a la llum tènue de la casa. Davant meu trobo un llarg passadís, on hi reposen diversos mobles amb calaixeres. Al meu pas els objectes semblen encobrir-se d’esperança, d’orgull al ser espectadors de la meva tornada, però al deixar-los enrere tornen a apagar-se, com si mai haguessin tingut vida. M’apropo a una estanteria on hi ha marcs de fotos. Em crida l’atenció un en el que somriu una criatura, amb dos dentetes menys, amb uns ulls vius i plens d’alegria. Veig el meu reflex al vidre del marc, superposat a la imatge de la nena. Els nostres ulls es corresponen. M’agradaria poder fer sortir la petita del marc i que m’ajudés a tornar a la realitat. Prenc el marc amb una mà i el giro. Míriam, 3 de setembre de 2003. Entro a la meva habitació. Plena de peluixos, de quan era petita, suposo. I el meu llit. Reposo lleugerament el meu cos sobre els suaus coixins. Admiro detalladament tots els objectes de la cambra, una preciosa làmpada, una desordenada taula d’estudi, milers de llibres per tot arreu. Sensacions estranyes. És tot el que m’arriba d’aquest lloc. Vivències precioses que sé que mai tornaran. Reposo els meus colzes sobre les cuixes, em cobreixo els colzes amb les mans i faig la cosa més estúpida que se m’acudeix. Plorar. Deixo al descobert totes les llàgrimes que he guardat dintre meu durant les últimes setmanes. Aquelles llàgrimes de dolor, d’inseguretat, d’incredulitat. Les que removien tots els meus sentiments en el meu interior. Les mateixes que deuria estar plorant la petita del marc. Travesso la porta de casa meva i em trobo amb l’Edgar esperant davant meu. Ha sigut decisió meva que només ell m’acompanyés en la meva visita a un món que he perdut. El fet d’haver- lo conegut i que estigui al meu costat és l’únic fet positiu que puc treure de tot aquest embolic ple de bojos. Caminem endavant, sense pronunciar paraula, ja que probablement la cara que porto ho diu tot. Arribem a un modest parc i ens deixem caure al primer banc que trobem. L’Edgar no gosa obrir la boca. M’agradaria saber en què

Jocs Florals

Escolars 2014

està pensant. Potser intenta posar- se en el meu lloc, ferse a la idea que necessito paraules d’ànim que m’ajudin a tirar endavant, ja que per la meva aparença no semblo gaire disposada a fer- ho. Tot i així, segueix callat. Deu pensar que millor que no digui res abans de fer-me sentir més malament. Es forma un silenci tan incòmode, que tinc la necessitat de desfer- lo: -

No els he trobat- deixo anar. Què és el que no has trobat?- pregunta. Els meus records -aclareixo-, no estaven perduts, els han destruït. La profunditat abissal terrible on estaven perduts els ha fet desaparèixer.

L’Edgar se’m queda mirant i jo el miro directament als ulls. No desprenen una mirada d’una visió incrèdula, infantil o d’una boja. La seva mirada reflexa més llàstima i compassió. I això em crema per dins. Però el que diu a continuació em deixa parada: -

Està bé. El fet de no trobar els teus records perduts no t’ha d’impedir viure la teva vida. Estàs viva, oi? Doncs, demostra- ho. Comença a omplir el teu llibre de records, perquè de moment està en blanc. Aquest moment és el millor com qualsevol altre.

Obre els seus braços i jo m’endinso en ells. Recolzo la meva ànima perduda i atordida al seu pit, mentre ell m’acaricia la melena. D’acord. Ell m’explica coses i oblido la meva situació desgraciada per un moment. La seva mare es diu Mònica. El seu pare Juan. Actualment estan vivint a casa dels avis ja que la seva va patir l’incendi. Li encanten els nens. El seu germà petit es diu Sergi. El seu color preferit és el blau marí. Odia la xocolata blanca. I així petites coses que fan que la seva presència em sembli la més dolça del món. M’encanta. Aleshores passa. Els nostres ulls es creuen. Ens quedem mirant l’un a l’altre durant un instant sense dir res, sense saber què fer. Aleshores, ell s’inclina i els nostres llavis es toquen. Em sotmet a un petó tendre, suau, dolç, preciós. Els seus braços formen una presó de la que no vull sortir-ne. Provoca que jo em senti fràgil, que necessiti la seva protecció. Em pregunto com un simple gest pot provocar tantes inexplicables emocions en tot el meu ésser. Obro els

Jocs Florals

Escolars 2014

ulls i miro a la meravellosa persona que provoca aquestes emocions, que somriu. No vull preguntar res, tampoc em cal. Ja hem tingut suficient temps de preguntes i qüestions sense resposta. Ha passat una setmana. Asseguts a la humida sorra de la platja, jo i l’Edgar parlem sobre què ens depararan els pròxims mesos. Em rodeja la cintura amb els seus braços: -

Què penses fer?- pregunta. Viure experiències, recollir records, suposo. Com tu em vas dir- responc. Espero aparèixer en algun d’ells!- diu, somrient, i se m’escapa una rialla. Tenies raó -li dic- no puc pensar tots els dies en recuperar aquells records que ja no tornaran. He de mirar endavant i plantar-me objectius que assolir. Sempre- aclareix, amb un filet de veu.

Sempre. Eternament. Ja no tinc por dels malsons. Ja no m’impressionen els forats negres. Qui sigui que estigui allà dalt intentant fer- me caure, que ho segueixi intentant. Endavant, fes-me mal, provoca’m dolor. No m’afecta. És més, no m’importa. Si les persones no haguéssim evolucionat, encara estaríem fugint dels depredadors. Jo prefereixo enfrontar-me’n. No calen lluites, ni venjances, ni remordiments. Només cal donar-li l’esquena al miserable que et diu que no ho pots fer, que mai ho aconseguiràs. I pronunciar una frase. Observa.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA E Poesia 1r premi - 2n Cicle de secundària Renzo Bruera - Institut Salvador Espriu

Des de la platja surt Des de la platja surt amb l’embranzida de dos mil bous que estiren amb gran fúria tot el velam, la panxa gegantina, i empeny el vent, com vels vells d’una núvia. El màstil dret, pujant busca una eixida. La perxa, de través, les teles músties a lluites mai pensades conduïa pels que a terra resten, mes em duia. A mi, marí terrestre, a llocs que mai, mai no he vist ni somiat, però que conec o que imagino, quan et veig salpar. Que potser ara, o potser ja mai com gosaria jo a tu demanar, que amb tu sortís un dia a navegar.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA E Poesia 2n premi - 2n Cicle de secundària Sandra Quintana Río - Centre d’estudis Montseny

Amb tu, per mi

Quan el sol era gris i els núvols grocs el mar verd i l’herba blava, jugava a perdre’s enlloc la meva ànima esbojarrada.

Preocupada pel tot del res, i també pel res del tot. Pel sentit de no sentir i per sentir massa allò que no té sentit.

Tot i creia jugar sola, jo duia company de viatge, tu I si jo queia,

tu m’aixecaves,

i si m’aixecava, em feies volar.

Així plovia, els núvols ploraven, deies tu, però, que d’alegria. I si bufava, el vent m’empenyia, suau, em deies, harmonia.

I quan corria, el temps passava, per tu, el temps, moments màgics.

Jocs Florals

Escolars 2014

I em consumia, la vida em pesava, la vida, per tu, res tràgic.

Però si et buscaven, els meus ulls somiadors i no trobaven la teva mirada. Si la mà volia donar-te i no podia, de lluny que estaves.

Llavors plovia, els núvols ploraven, de dolor, tristesa i enyor. I bufava, el vent m’empenyia, bruscament cap al dol.

També corria, el temps passava, lentament i sense sentit. I em consumia, la vida em pesava, per no ser amb mi...aquí.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA E Poesia 3r premi - 2n Cicle de secundària Anna Nicola Gilabert - Col·legi Grèvol

Em declaro culpable Si d’estimar-te m’acusessin, jo culpable em declararia. Si voler-te fos un delicte, a la presó romandria. Si desitjar-te com ho faig estigués prohibit, ho faria com no està permès. Si anhelar-te fos pecat a l’infern em trobaria. I em declaro culpable... en les coses bones i en les dolentes, en la raó i en la falsedat, en el permès i en el prohibit. I sense adonar-te’n en la teva pau persistiré, el meu silenci et parlarà i com un últim sospir, et deixaré anar.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA E Prosa 1r premi - 2n Cicle de secundària Cristina Iruela Andreu - Institut Infanta Isabel

Un divendres qualsevol Uns li diuen Sant Valentí. Jo li dic divendres. La meva oficina estava endreçada. Res de peluixos gegants penjant de les taules, ni bombons a mig obrir, ni sobres vermells estripats. Probablement el meu despatx era el més polit de tots. En qualsevol dia de l’any ho era, però especialment en divendres. Caminant pels passadissos, m’arriba l’olor de flors pansides. Arrufo el nas, i passo els següents quaranta-cinc minuts posant tots els rams de roses en gerros d’aigua. Les pobrissones no tenen la culpa que les papallones de les meves companyes no sàpiguen cuidar una planta. Ignoro el pensament que em diu que, quan torni dilluns, les roses seran pansides igualment. Quan sóc incapaç d’endarrerir més el moment, inspiro amb força i em poso l’abric. Truco l’ascensor mecànicament, quasi amb desgana. El silenci més absolut es tanca sobre mi amb les portes de metall. Esquivo el meu reflex al mirall, remenant a la meva bossa buscant-hi les claus. Pujo al cotxe en el moment que comença a ploure. No m’agrada estar trista. Jo no sóc així, jo sóc una persona alegre. M’aturo en un semàfor i tamborinejo amb els meus dits al volant. De sobte, uns llums il·luminen un cartell gran de lletres elegants. El semàfor parpelleja en verd, però els meus peus han pres ja una decisió. Entro al pàrquing i trenco el sigil parsimoniós que hi regna, allà. Mai no he tingut parella el 14 de febrer. La gent sovint pensa que les persones com jo necessitem el mateix tipus d’amor pel qual ells sospiren. Sí que ho fem. Potser encara més i tot. Escullo un pastís de xocolata amb molta, molta nata. Passo pel taulell; deixo la caixa transparent sobre la cinta negra. Endinso les meves mans a la bossa, cercant la cartera, i capto el meu reflex a la pantalla del mòbil. Cap petit, faccions rodones, nas xato i ulls afiladament ovalats. La cara que la síndrome de Down va marcar com a seva.

Jocs Florals

Escolars 2014

-Regal de la casa, senyora. Aixeco el cap per trobar-me amb uns ulls brillants i un somriure càlid i burleta. El caixer duu el seu dit lentament a la boca i en llepa la nata sense deixar de mirar-me. Em dóna l’embolcall obert del pastís i treu el cartell de Caixa Tancada. Sentint-me insultada, abaixo la mirada per veure el meu pastís, on el dependent ha ficat el dit. Les paraules ofeses moren a la meva gola quan veig el que ha dibuixat el caixer a la nata. Un cor. -Ei, jo ja he acabat el meu torn. ¿Et vindria de gust compartir aquest pastís tan gros? Em giro i veig el caixer agafant el seu abric. El seu somriure és suau com un pessic de núvol, com la carícia d’una ploma. Els meus ulls cauen tancats i una rialla juga amb les comissures dels meus llavis mentre afirmo amb el cap. Potser aquest divendres no serà tan dolent com tots els anteriors.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA E Prosa 2n premi - 2n Cicle de secundària Cèlia Álvarez - Col·legi Sant Gabriel

Song of a caged bird (Cançó d’un ocell engabiat.)

<<Només… només recordo no veure res, tan sols la foscor, com una obscura taca que m’ennuvolava. Sentia por, un fred glaçador i a l’altre extrem del llit, ningú...>>. Vaig llegir atentament el principi del llibre amagat al calaix, semblava prometedor. Potser si dissimulava bé, el podria llegir perfectament durant l’hora d’esbarjo que ens havien pres per mala conducta. Eren més de les cinc i encara no sortíem. ─ Què fas? – va preguntar un noi ros assegut al pupitre del meu costat. ─ Llegir un llibre – vaig contestar com si fos un secret. El noi va començar a riure i a preguntar-me perquè ho feia. No era la primera vegada que em succeïa. Els primers cops acabava fugint amb ulls vidriosos cap a qualsevol lloc que em permetés estar tranquil·la, però ara m’era indiferent. ─ Deixa-la, és diferent a nosaltres ─ assegurà una noia pèl-roja pentinant-se amb la mà els seus cabells perfectes ─ no entenc per què una noia de la nostra edat llegeix per gust... Només vaig contestar amb un somriure amarg mentre li donava voltes a l’última oració que havia dit la pèl-roja. <<Ets diferent.>>, una frase que dintre de la nostra societat d’avui dia és horripilant dir. Per desgràcia, la nostra comunitat ha creat uns motlles on tothom ha d’encaixar-hi

Jocs Florals

Escolars 2014

per força. Si no et sotmets a aquests, acabes sent la rialla dels que sí que ho han fet. Una rialla trasbalsadora, assassina

de somnis, de desitjos, que

aconsegueix enfonsar-te en la foscor i en una paleta de colors acromàtics. Jo sóc alternativa, sóc víctima de burles, sóc supervivent en un món d’ignorants, sóc addicta al saber, m’alimento de la cultura i per les meves venes corren lletres, adjectius, substantius, frases coordinades i subordinades, rimes, metàfores i comparacions. Els meus ulls no veuen només colors i formes, sinó sentiments i pensaments. El meu tacte capta textures que aviven els sentits, que et deixen sense alè, que et connecten amb persones iguals que tu. Però el meu cap, biblioteca d’Alexandria, està sent cremat poc a poc per éssers sense escrúpols que no són capaços d’obrir la ment. Per salvar-me, m’aixoplugo dins de la meva persona, sentint-me com aquell miserable Minotaure tancat dins del laberint, com aquell filòsof que intenta explicar la seva visió del món a l’Àgora, sent menyspreat pels vianants que hi circulen. L’aprendre s’ha convertit en una activitat clandestina, només realitzada per pocs valents. El que descobreixes te l’has de guardar perquè els altres se’t cruspirien sense pietat , enquistant-se les teves idees dins el teu cor. Ara ja sé com es sentiria la pobre Hipàtia sense poder demostrar les seves teories revolucionàries. Pensa-ho bé jove ignorant, potser aquella noia de la primera fila, callada i respectuosa, que fereixes amb les teves burles cada dos per tres, o aquell noi de l’última fila, tímid i estudiós, que amb els teus insults li baixes

Jocs Florals

Escolars 2014

l’autoestima, són integrants d’aquesta minoria que pot canviar el món amb la força dels mots. Sóc un ocell engabiat però, si més no, sóc molt més lliure que qualsevol persona

que estigui emmotllada com diuen les

normes. Tinc la capacitat de ser jo mateixa, de perseguir els meus somnis, de viure com em dicti el meu cor, d’ampliar la meva biblioteca d’Alexandria i de més encara. Dins el meu aixopluc, sóc capaç de viatjar pel món literari, ple d’aventures, de passions, de felicitat, i algun dia sortiré d’aquest laberint, amb algun fil d’Ariadna, i trobaré la meva Atenes, la meva seu de la saviesa. Seguiré sent lliure mentre el saber estigui present i ho estarà eternament perquè encara que el tombin i el deixin de banda, com jo, ressorgirà de les seves cendres

com l’au

Fènix. Despertant-me del meu viatge astral

vaig mirar la parella.

Ella encara es pentinava i ell m’observava vagament calmant-se de l’atac de riure.

Els pocs minuts de càstig

que ens havien imposat, havien arribat a la seva fi i tothom recollia. Sobtadament, vaig tancar la història impresa que les meves mans agafaven, produint una suau brisa que desprenia un perfum de llibre nou. Seguidament, vaig collir les meves pertinences i deixant el llibre sobre les mans de la pèl-roja, em vaig dirigir als dos joves amb un somriure sincer.  Teniu, ho necessiteu més que jo.

Jo ja en sóc de lliure

i vull començar a escriure la meva història. Ara sou vosaltres els que us heu de deslligar de les vostres cadenes.

Jocs Florals

Escolars 2014

Tancant la porta de la classe darrere meu, vaig baixar poc a poc les escales desertes. Els nens i nenes feia temps que ja no hi eren, però encara s’escoltava la remor dels crits dels infants. Una estranya sensació va fer que em donés la volta, per últim cop contemplava aquell imponent edifici.  Adéu i fins sempre

 vaig xiuxiuejar. Però com tots

saben, les paraules se les endú el vent i aquestes no van ser cap excepció.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA E Prosa 3r premi - 2n Cicle de secundària Guillem Flor Tey - Institut Front Marítim

El punt i a part Feia tard a

l’institut. Era un matí d’hivern, el cel

estava ennuvolat i feia molt de fred. Aparentava un dia normal, no sospitava en absolut que aquell matí

seria el

final de la vida tal i com la coneixia. Amb les presses corria esbojarradament i passava els carrers sense preocupar-me si els semàfors eren vermells o verds. Va començar a plovisquejar, de lluny vaig sentir el timbre de l’escola, tenia 5 minuts per arribar i pujar a classe. Quatre minuts, tres minuts, dos minuts ja arribava a l’últim pas de vianants que havia de creuar. Hi havia un bassal, el qual em va fer relliscar i vaig caure de cap al mig de la carretera. Sense temps per reaccionar, sense poder aixecar-me, un camió em va atrapar, em va donar un cop sec a la zona lumbar i em va fer rodolar uns quants metres endavant. No notava un dolor molt fort, només veia que el cap no parava de donar voltes. No vaig poder ni veure la cara del conductor del camió que em va venir a socórrer. Em vaig despertar dos dies després en una habitació d’hospital, que prefereixo no recordar, plena de familiars i amics. Durant les primeres de nou, estava una mica

hores que vaig estar despert

endormiscat, com si m’haguessin

sedat i no era conscient del gir que havia donat la meva vida. Tothom em mirava amb cara de pena, i jo, incrèdul, els responia la mirada amb un somriure i amb una frase que recordaré per sempre més: “Ei, que estic bé!”

Jocs Florals

Escolars 2014

Vaig començar a adonar-me que alguna cosa havia canviat una estona després. Era sol a l’habitació i em van agafar ganes de fer pipí. En intentar incorporar-me vaig notar que les cames no em responien. Preocupat, me les vaig tocar amb les mans. No les notava. Exaltat, vaig cridar la infermera. Quan va arribar, els ulls ja em sortien de les òrbites, estava nerviós, excitat, vermell com un tomàquet, em sortia fum per les orelles. Cada cop tenia més clar el que em passava, cada cop que em tocava les cames. Vaig preguntarli a la doctora què em passava. Estava desitjant no escoltar la resposta que tenia clar que em donaria i, malauradament, així va ser. Havia patit una lesió medul·lar greu que m’havia fet perdre la sensibilitat i la mobilitat de cintura cap a baix. En sentir-ho, vaig canviar el vermell intens pel blanc pàl·lid a la cara, i em vaig quedar en blanc. Semblava que dormís amb els ulls oberts. El meu cervell no pensava res, vaig quedar-me nul d’imatges. No sentia ni el meu cor bategar. Amb els crits anteriors, el meu pare, la meva mare i la meva germana es van acostar a l’habitació i em van venir a abraçar. Ja sabien que m’havia assabentat del problema només veure’m. La infermera va desaparèixer i això va donar lloc

a una incòmoda reunió familiar, en

què

ningú gosava dir ni piu. Quan per fi la meva mare va trencar el gel i va intentar preguntar-me com em sentia, el cor se’m va fer petit i vaig recuperar el pensament. De cop una marea d’imatges em va passar pel cap, tota una sèrie de pensaments esgarrifosos em va recórrer de dalt a baix. Com aniria a l’escola? I com faria esport? Com em mouria per la ciutat? El meus amics em repel·lirien? I a les noies, com els

semblaria atractiu?

Què faria jo, un noi de 15 anys, desorientat en un món

Jocs Florals

Escolars 2014

sobre rodes? Em va agafar un atac de pànic, un mareig, i em vaig desmaiar, aquest cop però, només uns minuts. En despertar vaig tornar a tocar-me les cames, però no, no hi havia esperances que tot hagués estat un somni. Als peus del llit, m’esperava una jove molt maca, que resultà ser una psicòloga. Vaig passar tres hores parlant amb ella, i després una infermera em portà el sopar. Vaig caure rodó, massa sorpreses havien passat aquell dia. El següent mes va resultar especialment dur. Tots els dies a l’hospital plorava i plorava, pensant que aquell accident havia estat el final de la meva vida, em maleïa per no haver mirat a dreta i esquerra abans de creuar el carrer, per no haver-me aixecat abans, ... em considerava un inútil. Per fi o per mala sort va arribar el dia. El dia en què vaig sortir a l’exterior i vaig deixar de viure tancat en una capsa on era ben cuidat i mimat, i vaig haver d’enfrontar-me tot sol a un món ple d’obstacles i prejudicis que em farien

la vida impossible. Quan vaig

veure la porta, i l’aire de l’exterior em va tocar la cara per primer cop en molts mesos, vaig decidir

assimilar-lo

amb normalitat, i em vaig fer creure que el món era el mateix

sobre rodes o a peu. Poc va durar però, la

convicció. Al primer esglaó que em vaig haver d’enfrontar vaig patir barbaritats per superar-lo.

Em negava a demanar

ajuda al meu pare, ja que sabia que ni ell ni cap altra persona estarien tota la vida darrera meu. Vaig tornar a patir una depressió, i d’aquesta em va costar recuperar-me un munt. El retorn a l’institut va ser molt difícil, la mobilitat per Barcelona era absolutament desastrosa, i trobava a faltar la meva antiga vida. La vida de debò. De tant en tant, notava que allò no estava fet per

Jocs Florals

Escolars 2014

a mi, que la meva vida ja havia finalitzat, i que res no tenia sentit. Volia morir-me. Sis mesos després de l’accident, la meva mare em va portar a un curs, a una xerrada que feia un especialista sobre com havíem d’afrontar la vida, ell no tenia cap problema físic i no el vaig voler escoltar. No era conscient de tot el que jo vivia, perquè ell no ho patia. Em van semblar uns consells inútils

i sense sentit. La situació va fer un gir

de 180 graus, una tarda de setembre, quan va

arribar el

meu setzè aniversari, els meus amics em van fer una festa sorpresa. Aleshores vaig entendre les paraules del psicòleg de la reunió. Tenia amics i amigues, gent que encara m’estimava, que comptava amb mi. Aquella festa em va donar una injecció de moral i per fi vaig tornar a mirar-me la vida amb uns altres ulls. Vaig deixar de pensar que tot era una merda i per fi vaig descobrir que anar en cadira de rodes no era tan dolent. Vaig tornar a sentir-me viu. Sentia que encara era una persona útil, una persona estimada. Gràcies a aquella festa i els següents dies en què la gent em va demostrar el seu amor, vaig tornar a reprendre els estudis, a quedar amb els amics, a gaudir en família. Em sentia orgullós del meu progrés. Per fi tornava a integrarme en la societat, per fi tornava a somriure. I d’aquesta manera, amic meu, és com he pogut arriar fins aquí, amb trenta-cinc anys i amb una feina digna, amb una gran activitat social, intentant formar una família i viatjant per tot el món amb la cadira. - M’has deixat sense paraules. Ets un exemple a seguir. La teva història expressa sentiments que un sent en els pitjors moments de la vida. No sé si tots tindríem el mateix valor que tu- vaig respondre al Gerard, que després

Jocs Florals

Escolars 2014

d’haver-me explicat la seva història, m’havia deixat perplex, i jo l’admirava

i em costava

entendre com s’ho

feia, ja que no tothom seria capaç de fer-ho. Era un exemple de superació. I així va acabar aquell dia en què havia après moltes coses d’un noi exemplar, amb el qual vaig passar tota la tarda observant la posta de sol a la platja de Barcelona, fins que la foscor ens va envair, i vam decidir acomiadar-nos, amb la idea i l’esperança de tornar-nos a veure en un futur proper.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA F Poesia 1r premi – Batxillerat i Cicles formatius Alba Nicola Gelabert – Escola del Clot Suggestió: recòndides quimeres Catifa verda, indret espès, petits oients, màgies secretes, prat ja absent, plaents

[A causa del seu accentuat caràcter culterà, és precís afegir la paràfrasi.]

centelles,

1) Descripció del bosc, els raig vital, costós d’haver petits oients són els animals comprès que parlen. De cop, deixa de

irrupcions clares, mai

ser un lloc maco i és lúgubre. explorades. M’endinsava en la cobertor del

Un raig il·lumina l’escena,

ella no comprèn perquè és on

bosc,

és.

la veia, cristal·lina,

2) Veu quelcom que sembla escolant-se, aigua, però a ella s’adhereix rajava amb l’empenta més un cert fred, brusc. No pot intensa ser aigua, perquè no té vida. mentre s’adheria el fred, 3) Se n’adona que en realitat,

cenyit, brusc;

el que està veient en aquell a certeses anhelades, mai escenari colpidor (il·luminat

vives. Passadís i mar, mudat en robí,

passadís de sang, la seva

darrers freds, singulars

pròpia. Li surt de l’ànima.

quimeres d’èxits.

Jocs Florals

pel raig de llum) és un

Escolars 2014

Sorgien desconcertants fèlids,

4) No pot fer res per salvar-

ardits.

se, així que professa la seves

Ivaçosa, m’esmerçava per fugir,

últimes voluntats: que el cel

Mes restava presa, a la brulla

li sigui plaent i blau,

dels anets.

transparent com els cristalls.

Hora dels saguers anhels;

Tancar els ulls, aclucats, en

alienar-me

pau.

i fondre’m entre milers de cristalls volia, que la blavor ablanida de les valls brollés amb intensa bonhomia, i deixar els ànims cecs, tals aclucalls. Sentir-me viva.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA F Poesia 2n premi – Batxillerat i Cicles formatius Víctor Recacha Benito - Institut Salvador Espriu

Sensació fugaç

Cirerer ínclit que ocult poncelles en l'indret més íntim de la boscúria, ametller nivi i rogenques roselles, aucells que enciseu amb vostra cantúria, amb bellesa efímera em compreneu mes em feu retrobar la melangia que tothora em resguarda de l'adéu de l'instant feliç que es farà elegia. Pi soberg que sobre el penya-segat, ferm vers les onades, contemples el mar, oliver ple soliu que has endurat i en el sòl sec però en pau t'has d'afermar, com envejo la vostra condició! Sembla que per sempre poguéssiu ser, però jo visc una falsa il·lusió, que es desfarà com un núvol plugisser. Aquesta enyorança que ara m'abraça, aquells sentiments i records d'ahir, fan que jo sigui una pluja que passa, sobtada i fràgil, que s'ha d'esvair.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA F Poesia 3r premi – Batxillerat i Cicles formatius Òscar Sanjuan Romeu - Centre d’estudis Montseny

Àngels negres En una zona allunyada, creuant els filferros, s'erigeix una zona habitada per una població desesperada.

Busquen el perdó, busquen el seu lloc, busquen el que jo busco quan dibuixo, no sé si per instint, no sé si per reflectir el que intueixo que s'acosta a l'infinit, un bucle repetit, de qualsevol terreny sota el Sol abrasador.

Tot el que passa s'acaba repetint però les persones que m'envolten lluiten perquè no passi, sofrint. I jo ho dubto, només dibuixo àngels negres. Sé que acabaran arribant, portadors de la foscor i no hi haurà redempció possible, tampoc el demanat perdó.

Jocs Florals

Escolars 2014

Un poble que lluita per lliurar-se d'una taca que no marxa, que els envolta sempre que els ofega en un mar de mals records, en una pàtria ferida, i els àngels em diuen “Què més vols? Si tu ja saps que com Sodoma, si tu ja saps que com Gomorra, el cicle es repetirà aquí en breu.” I jo escolto la seva veu, i em pregunto quin dret tinc jo de pintar àngels negres, quan em nego a mirar a l'era de tots aquells membres compatriotes de la meva terra, que supliquen una solució.

I llavors, sota la llum d'un brillant diumenge tothom va veure com creixia l'amenaçant ombra d'un àngel negre. I la gent amb mans tremoloses va caure sobre l'ombra espinosa, i ella s'enroscava sobre les persones.

A la fi del món, jo viuré per sempre,

Jocs Florals

Escolars 2014

a travĂŠs de la zona silenciosa, i les estrelles seran els seus ulls, i el vent serĂ les seves mans.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA F Prosa 1r premi – Batxillerat i Cicles formatius Elia Aparicio Kelly - Col·legi Mare de Déu de Núria Obsessió Dos quarts d’onze. Ja fa tretze minuts que he arribat a l’establiment i el cambrer ha pres nota de la meva comanda: un cafè amb llet i un croissant de mantega. Observo el meu voltant, no hi ha gaire gent al carrer tot i ser una plaça molt cèntrica de la ciutat. Res em crida l’atenció suficient com per seguir-ho mirant, així que continuo fullejant sense ganes l’Sport. Moc rítmicament el peu esquerre mentre torno a mirar l’hora. Les dues agulles m’informen que ja són dos quarts i cinc d’onze. Estic a punt d’aixecar-me i anar-me’n a un altra cafeteria quan veig com s’acosta un jove amb el meu esmorzar sobre una safata metàl·lica. Mussito un “gràcies” sense gaire èmfasi que faria estar orgullosa a la meva mare, que tenia el costum de recordar-me que “ser agraït és de ben nascut”. Aboco els dos sobres de sucre i remeno el cafè. Quan alço la mirada, veig com una noia entra dins el local i demana canvi d’un bitllet de vint euros. Mentre espera que el cambrer l’atengui, s’asseu en un dels tamborets que hi ha a prop de la barra. No puc apartar la mirada dels seus cabells, que són l’únic que veig durant els dos minuts següents mentre el maldestre cambrer busca per terra algunes monedes que li han caigut de camí a les mans de la noia. Són llargs i molt arrissats, però el que més em captiva és el color. No havia vist mai una tonalitat de cabells tan... tan... caram, no se m’acut cap adjectiu que li faci justícia. Els grans nivells de pigment rogenc que caracteritzen la seva cabellera em deixen totalment bocabadat. Em desperto dels meus pensaments quan obre la porta i se’n va. Necessito conservar aquest color. M’aixeco de la cadira, trec la cartera de la jaqueta i deixo un bitllet de deu euros sobre la taula alhora que abandono el meu esmorzar de forma quasi intacta. Surto de la cafeteria i miro pertot arreu. On haurà anat? Tinc la sensació que en els últims deu minuts tots els residents del barri han sortit de casa seva per venir a aquesta plaça. Giro el cap i allà veig aquella cabellera d’un roig tan profund com el que tenyeix el coure. Està baixant les escales per entrar

Jocs Florals

Escolars 2014

dins d’una parada de metro. No sé on em portarà aquesta obsessió. Ni em faig cabal i començo a donar voltes i a reflexionar sobre el que estic duent a terme. I si la misteriosa noia només va a treballar? Què faré si de cop i volta entra dins d’un bloc d’oficines? No tinc cap pla, però el desig pot amb la meva raó, i decideixo seguir-la dins la parada. Recull un bitllet senzill que acaba de comprar, el qual després utilitza per poder fer servir el transport. Introdueixo la T-10 dins la màquina. Entro dins d’un vagó seguit per la meva obsessió. Em dic a mi mateix que potser hauria de deixar de mirar-la tan profundament, no fos cas que m’enganxés observant-la i decidís esmunyir-se entre la gent per tal que així jo la perdés de vista. No sé ni on sóc, però ella baixa ara. Crec apreciar que em trobo en una parada de la línia quatre, però no m’aturo a confirmar-ho perquè m’interessa relativament poc. Quan surt al carrer, els rajos de sol incideixen en els seus cabells, mostrant-me una brillantor que no havia pogut observar abans, quan el cel estava més nuvolós. Aquesta ha estat la prova que necessitava per reafirmar que allò que estic fent no sembla tan descabellat. Començo a remenar dins la motxilla, per saber si duc el que necessito: bingo. Veig com ella s’atura davant d’un portal i introdueix la mà dins la butxaca de la jaqueta per tal de treure’n les claus. M’acosto ràpidament i silenciosa mentre fa girar el pany de la porta principal. Abans que entri dins l’edifici aconsegueixo treure les tisores de dins la màniga i tallar-li un floc de cabells bastant important. L’agafo amb força per tal que no s m’escapi ni un pèl. La portadora de la magnífica cabellera gira el cap i em mira tot fent una ganyota d’incredulitat. Somric i surto corrents disparat per tal que no em pugui atrapar. Estic content, feliç, exhaust: acabo d’aconseguir la peça estrella de la meva col·lecció. En faré una nina preciosa.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA F Prosa 2n premi – Batxillerat i Cicles formatius Andrea Isern Granados - Institut Salvador Espriu

La fortalesa del Cinilc

Benvolgut i honorable cavaller valerós, Si pregunta a qualsevol persona pel meu nom, li respondrà que em dic Adrià, però no es deixi enganyar pas! La veritat és que sóc l’Hortenci i en aquests moments estic passant un mal tràngol. La bruixa del Cinilc, coneguda arreu per la seva maldat, va fer que em capturessin i ara no trobo la manera de d’escapar d’aquest calabós. Tot va succeir ara farà un parell de setmanes, mentre guardava repòs a casa per refer-me de l’entumiment causat per una caiguda del cavall. Estava al llit quan la mare va entrar a l’habitació tot esverada. Jo no em trobava gens bé, tenia tot el cos adolorit i els sentits mig emboirats per la medicació. Tot i així, recordo clarament com ella se’m va apropar cridant que em vestís, que el drac estava a punt d’arribar. De sobte, van aparèixer dos follets cinilcans per la porta, em van agafar amb força i em van dur fora de casa. Allà m’esperava un drac de dimensions monstruoses, que se’m va empassar sencer sense cap mena de vacil·lació. Un cop dins la panxa de l’animal, vaig notar com s’enlairava

i, durant

el trajecte, vaig poder sentir com els follets parlaven de mi com si m’haguessin de dur a reparar. En aquell moment, però, els meus pensaments estaven centrats exclusivament en la mare. Com m’havia pogut fer allò? Ella, que m’havia criat i m’havia estimat des del primer segon que em va tenir en braços, m’havia venut a la bruixa del Cinilc sense cap motiu aparent. De ben segur que la malvada l’havia

Jocs Florals

Escolars 2014

embruixat. No se m’acudia cap altre motiu pel qual hagués pogut fer una cosa semblant. Després del que a mi em va semblar una eternitat, vam arribar a la fortalesa de la bruixa i els follets em van portar a la meva cel·la. Els primers dies van ser horribles. Tothom va entestar-se a dir-me Adrià enlloc d’Hortenci i la resta de presoners, intrigats per la meva arribada, tenien la mirada –entre encuriosida i amenaçantfixada en mi. Observaven com els carcellers anaven amunt i avall marejant-me amb mil preguntes i forçant-me a prendre píndoles emmetzinades per fer-me callar. Jo estava profundament desconcertat i, com és natural, els repetia una vegada i una altra que em diguessin pel meu nom i que m’expliquessin què dimonis hi feia allà. Malauradament, els meus esforços eren inútils: com més hi insistia, pitjor em tractaven ells. Amb el temps, però, vaig aprendre a obeir sense protestar i vaig decidir que el millor que podia fer era dedicar tota la meva energia a mirar de sortir d’aquest lloc. Fins ara, però, res del que he fet ha funcionat. Primer vaig deixar d’empassar-me les píndoles que em donen amb l’objectiu d’estar més lúcid. Feia veure que me les empassava, però quan els carcellers marxaven, les escopia i les guardava dins el matalàs. També vaig intentar enviar un missatge d’auxili a l’exterior i fer un forat a la paret per on poder sortir. En tots els casos, però, tan bon punt començo a fer alguna cosa, un vigilant entra per la porta i m’atura. Estic convençut que la bruixa ha encantat totes les cel·les per tenir-hi sempre un ull a sobre. Pel que fa, precisament, la bruixa del Cinilc, només té contacte amb els presos un cop per setmana i tots temem la seva visita. A mi em fa asseure en una cadira ronyosa i em

Jocs Florals

Escolars 2014

parla en veu molt baixa, dient coses sense sentit fins esgotar-me mentalment. Sempre em repeteix “Adrià no et refiïs dels teus sentits. Adrià, has de deixar de resistirte, escolta’m. Sortir d’aquí és a les teves mans, només cal que em facis cas”. No sóc l’Adrià! Sé que no l’haig d’escoltar i mai li responc, però cada vegada se’m fa més i més dur lluitar contra la màgia que em vol sotmetre. És per això que necessito la vostra ajuda. Necessito que vós es posi en contacte amb la princesa i que, plegats, articulin un atac a la fortalesa del Cinilc que agafi la bruixa per sorpresa. Potser li semblarà que demano massa, però li asseguro que no ho faria mai si aquesta no fos l’única opció que tinc d’escapar d’aquest malson. A més, pensi que, d’aquesta manera, aturarem la invasió de tota la contrada que la bruixa malvada està planejant dur a terme. Si us plau, pensi-ho bé. Estic convençut que la princesa ja em busca i està planejant l’atac. Només ha de parlar-hi, ella sabrà el que cal fer i, a més, aquí comptareu amb el suport d’un carceller infiltrat. Es tracta del follet que em fa guàrdia per les nits i l’he aconseguit convèncer perquè li faci arribar aquest missatge i em permeti veure la meva estimada. Espero impacient la mostra èpica del seu coratge. Fins aviat, Hortenci

-Adrià, és l’hora de prendre la medicació. -Em dic Hortenci. -És clar. Au, maco, pren-te les pastilles, que et trobaràs millor, ja ho veuràs.

Jocs Florals

Escolars 2014

-D’acord [Haig d’amagar-les sota la llengua. Quan arribin els reforços haig d’estar al màxim per escapar]. Pots endur-te la carta avui? -Per a qui és? -Per aquell qui et sembli el cavaller més coratjós de la contrada. -D’acord, avui vols deixar passar la mare? Ha sortit abans de l’oficina per arribar a l’hora de visites. -No [La vull abraçar, però no és ella. Horaci, la mare està embruixada, que no t’enganyin. Només et vol fer mal, que no passi. La mare està embruixada.] -Com vulguis, ja li demanaré que torni en un altre moment. Necessites que li digui res a la terapeuta? [No responguis. No responguis. Et llegirà el pensament.] -Adrià?... Bé, doncs si no vols res, la doctora Anglada et visitarà dimecres, com sempre. D’aquí una estona et portaré el berenar, d’acord? Fins després, maco.

Jocs Florals

Escolars 2014

CATEGORIA F Prosa 3r premi – Batxillerat i Cicles formatius Judit Platero Diago - Centre d’estudis Montseny

Un món desaparegut Obro els ulls. Els llençols grisos em fan costat com cada matí. Havien de quedar dos o tres minuts perquè sonés l’alarma. Maleïda alarma, aquella que cada matí em desperta i m’adono que els somnis no existeixen, que tot és pura imaginació. Prínceps? Princeses? Per favor, això només són fantasies! Miro el mòbil. Les 8:13. Sí, quedaven dos minuts. Desconnecto l’alarma i vaig al balcó a prendre l’aire com costum de cada matí. M’encanta el meu balcó, des d’aquí puc veure gairebé tot Peratallada, el diminut poble on visc. L’aire em colpeja i em sacseja fortament. Un calfred m’envaïa mentre em preguntava què li havia fet jo a l’aire perquè em volgués fer mal. Què estava passant? Estava confós i perdut en aquest joc. Potser no entenia les regles o, simplement, no hi participava. O ningú m’havia convidat a participar. On era tota la gent? On eren els nens? Aquells que jugaven amb les bales i corrien mentre l’altre els perseguia. On eren els avis? Aquells que reien de les àvies que no paraven de xiuxiuejar. Alguna cosa havia canviat aquell matí. Em vaig canviar de roba i, ràpidament, vaig baixar les escales. La mare plorava mentre abraçava a la Rosa (la dona que ens ajuda a fer les tasques domèstiques). Quan em va veure, la mare va venir a abraçar-me fortament. Les llàgrimes regalimaven per la meva espatlla. Els ulls se’m van entristir. Només em va caldre una sola mirada per entendreho tot. Amb problemes per respirar, vaig preguntar-li com havia sigut. Ella no em va poder respondre, però la Rosa em va xiuxiuejar: “a la mina”. Vaig apartar-me d’elles espantat. Només volia fugir. Fugir de les seves empremtes, fugir de la seva olor, fugir de tots els quadres on fingíem ser la família perfecta, fugir d’aquell indret ple de records. Córrer. Córrer fins que el meu cos em demanés que pari, que no pot més. I just en aquell moment, córrer encara més. Arribar a un lloc on ningú sabés qui sóc ni d’on vinc. Però tot això no corresponia amb la valentia que ell m’havia

Jocs Florals

Escolars 2014

ensenyat. Era de covards, covards que no eren capaços d’afrontar la realitat. Com ell deia: “és de valents riure quan el cor plora”. Em vaig aturar en sec i vaig caure agenollat mentre sanglotava. Els primers dies van ser els més durs. El món on em trobava va desaparèixer. Vivia en un món desconegut. Un món on tothom havia canviat, i jo el que més. No estava sol, tenia la mare, la Rosa i alguns amics amb qui podia confiar i parlar d’aquests temes. D’altres es limitaven a mirar-me amb cara de llàstima tot dissimulant. Eren els qui més odiava. Altres nens també patien tant com jo. Els seus pares eren companys de feina del meu. A poc a poc, la gent va oblidar aquests intensos dies juntament amb el dolor. Cada matí, quan mirava pel balcó, tornava a veure els nens plens de felicitat, els avis riallers i les àvies xerraires. Tot tornava a ser com abans, excepte per la seva absència. El trobava tant a faltar, sobretot en els meus moments de soledat. Que com era? Era el millor pare. Compartia, confiava, es deixava portar, ajudava, tocava de peus a terra i vivia cada moment com si fos l’últim. Era empàtic, prudent i feliç. Valorava moltíssim els petits detalls. La mare m’havia explicat que s’havia enamorat d’ell per la forma de viure la vida. Era optimista, alegre i extravertit. Tenia autoestima, creativitat i control emocional. Era capaç d’afrontar problemes, assumir riscos i aprendre de les errades. Era un model a seguir. M’hauria agradat dir-li moltíssimes coses que no vaig tenir suficient valor de dir-li quan podia. Que l’estimava més que a ningú, i encara que no li ho demostrés, m’encantava quan em desitjava les bones nits. I ara, en aquest maleït món desconegut no sé com actuar, no sé què fer sense ell. Ho he de superar, ho sé. Haig de deixar el passat enrere i seguir el meu camí. Això no vol dir que l’ignori, que ja no m’importa i el vulgui oblidar. Tot el contrari. He d’aixecar el cap i seguir endavant. I sé que no serà fàcil però el que sí que sé és que, sigui on sigui, m’estarà ajudant. A poc a poc, aquest món que ara ha desaparegut, tornarà a aparèixer. Encara que sigui sense ell.

Jocs Florals

Escolars 2014