Jocs florals Sant Martí 2013 by Districte de Sant Martí CEM

2013 Districte de Sant MartĂ

Jocs florals escolars

Jocs Florals

Escolars 2013

Barcelona, maig de 2013 Em plau presentar aquesta publicació en què trobareu els millors treballs presentats per nens i nenes de 36 centres educatius de primària i de secundària del nostre districte als Jocs Florals Escolars del Districte de Sant Martí 2013. Sant Jordi és una diada molt arrelada a les nostres tradicions populars, el dia de la rosa, lligada també a la celebració internacional del dia del llibre promoguda per la UNESCO. El nostre districte participa en la diada de Sant Jordi amb multitud d’iniciatives i actes. Entre ells, aquests Jocs Florals Escolars, als que en l’edició 2013 s’hi van presentar 362 treballs, el que posa de manifest la capacitat creativa dels alumnes de les nostres escoles i instituts i la consolidació d’aquest espai de trobada entre cultura i tradició. Vull donar les gràcies a tots els nens i les nenes, als joves i les joves del districte, per la seva empenta, pel seu treball i per la seva implicació en els Jocs Florals.

Eduard Freixedes i Plans Regidor del Districte de Sant Martí Ajuntament de Barcelona

Jocs Florals

Escolars 2013

Índex Presentació ............................................. 3 Relació de centres participants ......................... 5 Membres del Jurat dels Jocs Florals Escolars del Districte de Sant Martí .............................................

Obres Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria

A poesia .................................... 7 A prosa .................................... 11 B poesia ................................... 14 B prosa .................................... 17 C poesia ................................... 23 C prosa .................................... 26 NEE Primària ................................ 35 D poesia ................................... 36 D prosa .................................... 40 E poesia .................................... 48 E prosa .................................... 52 F poesia ................................... 60 F prosa .................................... 62

Jocs Florals

Escolars 2013

Centres participants CEE Concha Espina Centre d’Estudis Montseny Escola Adela de Trenquelleón Escola Antoni Balmanya Escola Antoni Brusi Escola Les Acàcies Escola Bogatell Escola Catalònia Escola Concepció Arenal Escola Eduard Marquina Escola Els Horts Escola La Farigola del Clot Escola Grèvol Escola Grimm Escola Els Jesuïtes del Clot Escola Joan Roca Escola La Mar Bella Escola Miralletes Escola Miró Escola La Palmera Escola Pere IV Escola Els Porxos Escola Provençals Escola La Rambleta del Clot Escola Sant Gabriel Escola Santa Maria dels Apòstols Escola Vila Olímpica Escola Voramar Institut Front Marítim Institut Infanta Isabel d’Aragó Institut Joan d’Àustria Institut Salvador Espriu Total treballs presentats: 362

Jocs Florals

Escolars 2013

Jurat Membres del jurat dels Jocs Florals Escolars de Sant Martí Sra. Montse Puig, professora de llengua de l’Institut Salvador Espriu. Sra. Maribel Magrans, mestra jubilada. Sra. Emília Puigvert, professora de llengua de l’Institut Front Marítim. Sra. Mercè Mestre, mestra de l’escola Concha Espina. Sra. Carla Valero, tècnica del CRP de Sant Martí. Sr. David Nofuentes, director de la Biblioteca Ramon d’Alòs. Sra. Betty Sintes, professora de llengua de l’Institut Barri Besòs. Sr. Carles Martínez, tècnic del CRP de Sant Martí. Sra. Mireia Mestre, tècnica d’educació del Districte de Sant Martí. Sr. José Antonio Castro, mestre jubilat. Sra. Carme Bayo, directora de l’Escola Joan Roca Guipúscoa. Sr. Eduard Miró, director de de l’Escola Eduard Miró. Sra. Assumpta Durà, professora de llengua del Institut Joan d’Àustria.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria A POESIA 1r PREMI - 1r Cicle Primària Mario Navarro Pardo – Centre d’Estudis Montseny

Invents T’ajuden els invents a fer-te intel·ligent. Serveixen els invents per guanyar més temps. Alguns són divertits i altres són avorrits. Podríem fer més invents si estiguéssim més atents. L’invent que m’agrada és l’ordinador perquè puc buscar informació. La màquina del temps voldria inventar i pel temps poder viatjar.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria A POESIA 2n PREMI - 1r Cicle Primària Francisca Salguero Quesada – Escola Concepció Arenal

Rodolins de la caputxeta vermella

LA CAPUTXETA VERMELLA. La caputxeta vermella va parar l’orella. La mare li va donar coca per menjar-se-la

tal com toca

amb la boca. La caputxeta vermella porta cada dia una faldilla.

EL LLOP. El llop es pensava que tenia les mans molt grans. El llop que caminava amb bastó es va trobar un sac de carbó. Llop, no et portis malament perquè si no et caurà una dent.

L’ÀVIA. Àvia, posa’t el barret que sinó tindràs fred. L’àvia mira les estrelles

Jocs Florals

Escolars 2013

amb les seves ulleres. Àvia posa’t els mitjons que cantarem cançons.

EL CAÇADOR. Caçador no tinguis por, tu que ets valent i no et cauran les dents. El caçador va trobar un llop i no tenia cap por.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria A POESIA 3r PREMI - 1r Cicle Primària Andrea Suárez Mendoza – Col· legi Miró

El meu estel

El meu estel surt cada nit i de tots és el més bonic. Brilla molt i sovint em diu “Demana un desig”. Aleshores jo somio i el meu desig imagino. L’endemà quan em desperto miro al cel i darrere el sol el veig, picant-me l’ullet i dient-me fins després.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria A PROSA 1r PREMI - 1r Cicle Primària Natalia Pérez García – Col· legi Miró

El Mercat de la il· lusió Fa molt de temps, hi havia un poble on la gent sempre estava trista. Sovint hi havia baralles i tothom havia oblidat el que era riure, estar alegre i tenir amics. Un bon dia va arribar a la plaça un mercat ambulant. Ningú no l’havia vist mai. -Què hi deuen vendre?- Preguntaven tots els vilatans. Al acostar-se ho van descobrir. Una paradeta de pastissos de felicitat, una altra de caramels de petons, xocolatines per somriure, sucs pel bon humor, entrepans d’abraçades… I així un munt de coses apetitoses. El senyor més rondineta de tota la comarca va ser el primer en tastar un dels sucs de fruites i, als cinc minuts, estava rient i fent abraçades als seus veïns. A mida que la gent menjava o bevia algun dels productes del nou mercat, l’ambient es tornava més agradable. Des d’aleshores tothom passejava amb un gran somriure. Tot gràcies al mercat de la il·lusió!

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria A PROSA 2n PREMI - 1r Cicle Primària Paula Soley Àlvarez – Col· legi Adela de Trenquelleón

El llapis màgic Hi havia una vegada un arbre màgic que vivia en un bosc. Un dia van venir uns llenyataires i el van tirar a terra per fer mobles amb ell. Finalment…amb la fusta de l’arbre, només van poder fer un llapis. Però… el llapis també va ser màgic! Va passar el temps i un dia va anar un nen amb la seva mare a la papereria a comprar un llapis. Va comprar un llapis…el llapis màgic! I va anar cap a casa seva. A la nit, el llapis va treure peus i mans, ulls, boca, orelles i nas i es va posar a caminar per tota la casa com mai havia fet a la seva vida. Al final es va amagar perquè no volia que escriguessin amb ell. Al cap d’uns dies el van trobar i van fer amb ell un dibuix molt bonic. Es van quedar bocabadats quan van veure que el dibuix va fer-se realitat. El dibuix també era màgic, com el llapis i l’arbre. El nen va decidir quedar-se aquell

Jocs Florals

llapis màgic per sempre.

Escolars 2013

Categoria A PROSA 3r PREMI - 1r Cicle Primària Laura Bardolet García – Col· legi Joan Roca Guipúscoa

L’ou xerraire Hi havia una vegada un pastisser que va anar al mercat a comprar ous. Un d’aquests ous era especial perquè estava viu i es deia Pepet. El pastisser va agafar els ous per fer un gran pastís d’aniversari, que li havia encarregat la senyora Mercè, per la seva filla Mireia. I com que en Pepet tenia la veu molt fluixeta, el pastisser no sentia com en Pepet li deia: -No em trenquis, si us plau, no!!! Amb l’escalfor del forn en Pepet pensava que es moriria, però es va adormir. Quan es va despertar estava dins d’una caixa que no parava de moure’s i de seguida va començar a tenir molt de fred. La senyora Mercè va treure el pastís de la nevera i el va portar a taula on estaven els nens. En Pepet en veure’ls va dir : -Ei! Ei! Nens! Què voleu jugar amb mi? I ells van contestar: -Tens braços i cames? -Si- Va dir en Pepet- Però em prometeu que no em menjareu? -Siii!- Van dir els nens. I s’ho van passar d’allò més bé! Des d’aquell dia els nens abans de menjar un pastís deien. – Què hi ha algú?

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria B POESIA 1r PREMI - 2n Cicle Primària Llibert Carreño Capdet – Escola La Farigola del Clot

El Bolígraf Despistat Un bolígraf despistat amb el cap ben pelat, un conte escriurà però no se’n sortirà. Ha d’escriure un conte vell amb princeses i un castell, dracs, monstres, llacs i trols rius, papallones, muntanyes i cargols. Amb la goma i els colors el llapis i els retoladors al costat de les maquinetes totes estan ben juntetes. Un conte s’ha de fer però no se’m dóna massa bé, també un dibuix ben bonic ja,ja,ja com me’n ric! A la fi un bon conte va sortir tot el de dins del meu cap gràcies a un bolígraf despistat tot s’ha tornat veritat!

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria B POESIA 2n PREMI - 2n Cicle Primària Mell Arellano Morales

– Col· legi Miró

L’Amistat Crec en tu amic: si el teu somriure és com un raig de llum que alegra la meva existència. Crec en tu amic: si els teus ulls brillen d’alegria al trobar-nos cada dia. Crec en tu amic: si comparteixes les meves llàgrimes i saps plorar amb els que pateixen. Crec en tu amic : si la teva mà està oberta jo no tindré mai més por. Crec en tu amic: si ets sincer i tens confiança en mi, caminarem junts, amic, el camí es farà més curt amb tu.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria B POESIA 3r PREMI - 2n Cicle Primària Chiara Povedano Muscolino – Col· legi Miró

El Volcà Us explicaré un secret, que porto molts anys amagant a la gent. Molts nens em vénen a visitar i m'agrada veure'ls jugar. Em fan pessigolles al nas, però jo no vull esternudar. Una muntanya ja no sóc, però de vegades encenc foc. És que sóc un volcà, i si vols t'ho puc demostrar. No em facis enfadar, o un gran ensurt et puc donar.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria B PROSA 1r PREMI - 2n Cicle Primària Laia Àlvarez Salvia – Escola La Mar Bella

El drac i els seus veïns Hi havia una vegada, a l’època medieval una bella princesa que estava en perill perquè un drac se la volia menjar, però de cop i volta va venir l’home més valent de tots, Sant Jordi i va matar el drac i de la sang del drac una bella rosa va sortir. Aquesta és la història que tots coneixem, la del dia 23 d’abril, però aquesta història que us explicaré ara és una mica diferent, bé, continuem, desprès que en Jordi donés la rosa a la princesa, el drac es va despertar, no estava mort, i va dir: -tornaré. El drac va anar a casa seva que era una cova i tenia 3 veïns que eren: una vampiressa, un home llop i el millor veí per a ell, que era el monstre peus grossos. El dia 26 d’abril el drac va decidir fer una reunió de veïns, i el dia de la reunió van trobar-se la vampiressa, l’home llop i el monstre peus grossos. Llavors el drac els va dir: - Estic fart que en Jordi no em deixi menjar la princesa, què us sembla si fem un grup per derrotar a Sant Jordi i al seu poblat i així em podré menjar a la princesa? Els veïns li van dir que sí. La vampiressa li va dir: -

Jo els xuclaré la sang.

L’ home llop va dir: -

A mitja nit udolaré i els espantaré.

El monstre peus grossos va dir: -

Jo amb els peus trepitjaré tan fort que tot es destruirà.

Llavors el dia 23 d’abril de l’any següent van anar fins el poblat d’en Jordi. Però de cop i volta la vampiressa va dir:

Jocs Florals

Escolars 2013

Ara que me’n recordo sóc

al·lèrgica

a la sang.

L’home llop va dir: -

Ara que hi penso em fa por la nit.

I el monstre peus grossos va replicar: -

Ara que faig memòria, el metge em va dir que no fes coses fortes amb els peus perquè els tinc molt sensibles.

Llavors el drac se’n va adonar que mai a la seva vida es podria menjar a la princesa i tampoc derrotaria a Sant Jordi, però com no ho acceptava, cada any ho tornava a provar.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria B PROSA 2n PREMI - 2n Cicle Primària Samantha Ortega Gómez

El follet que volia

– Col· legi Miró

créixer

Hi havia una vegada un follet molt petitó, tan xic que al costat d’un cigró aquest semblava un gegant. El follet vivia en un bosc preciós, l’acompanyaven un munt d’animalets: cargols, marietes, formigues, mosques i mosquits. Els arbres els protegien dels perills i tots hi vivien en harmonia. Passava el temps i el follet s’adonava que tots els seus amics creixien una mica però ell continuava sent petit. Quina seria la seva preocupació que ho va comentar a la senyora guineu per tal que li donés un remei, ella era una dona de món i segur que li resoldria el problema. En el bosc s’havia corregut la veu que la senyora guineu elaborava unes pocions màgiques que feien miracles i molts animalets que vivien per aquell indret les havien provat i els resultats havien estat magnífics. Però, no era el cas del follet, ell havia seguit les instruccions al peu de la lletra però no havia crescut ni un mil· límetre. Cada dia que passava el follet estava més trist. Un bon dia el follet anava passejant pel bosc i es va trobar una capseta. La va obrir i a dins va trobar unes ulleres, se les va provar i quina sorpresa, de cop i volta tot ho veia gran: els arbres, les flors, les fulles, el cel, els núvols..., i el més important, el follet s’havia fet gran, molt gran. El seu desig s’havia fet realitat. Durant els dies següents el follet estava radiant, feliç. Podia recórrer el bosc només amb quatre passes, agafar la fruita dels arbres, travessar el riu sense capbussar-se, estava fent coses que mai havia pogut fer. Però la seva felicitat va durar poc, el follet es va adonar que cada vegada que feia una petjada destruïa una part del bosc: trepitjava animalets, arrencava plantes i molts dels seus amics s’estaven quedant sense menjar i sobretot ell començava a tenir moltes dificultats per amagar-se quan arribaven els caçadors. Havia arribat el moment de triar entre ser gran o tornar a ser petit i viure la vida com sempre l’havia viscut. La decisió la

Jocs Florals

Escolars 2013

va prendre de seguida. El follet va comprendre que cada ésser té un lloc molt especial en la terra i els follets si són diminuts per alguna cosa serà! Es va treure les ulleres i va tornar a la realitat. Es va veure envoltat dels amics de sempre i per res del món tornaria a ser gran. El follet va descansar d’aquesta aventura en un lloc molt especial, a sota del seu bolet preferit. Va tancar els ulls i ... bona nit, fins demà !!!

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria B PROSA 3r PREMI - 2n Cicle Primària Jana Consuegra Ljubojevic – Escola Antoni Balmanya

L’Escola del futur Tot ha començat quan estava asseguda a la cadira i… plop! He aparegut a l’escola asseguda en una cadira flotadora. Tots em miraven estranyats i jo els mirava estranyada. Quan he volgut demanar a la professora si podia anar al lavabo (estic marejada de l’ensurt) m’he trobat un robot que m’ha llegit la ment i m’ha dit que hi podia anar. En realitat vull investigar l’escola, perquè no entenc res. M’he ficat a una classe buida i casualitat; he vist que estic a calaix d’un nen i l’únic que hi ultramoderna amb aplicacions de

he mirat el calendari per l’any 5.013! He mirat al he trobat ha estat una Tablet les assignatures.

M’he donat pressa per anar a la cuina, la “mestra robot” m’està esperant. Allà no he trobat cuineres, ni tant sols cuina, només taules i cadires. Hi ha un calaixet a sota de cada cadira i hi he tret una màquina de fer menjar programada per preparar una dieta equilibrada. Desprès he anat a casa d’una nena. Discretament, he mirat a l’armari i hi he trobat una roba electrònica, me l’he posada i per un vidre especial he vist que la roba m’estava analitzant. Ha dit que jo era d’un altre any i que no hauria de ser viva, i m’he espantat molt. Però desprès de buscar més, ha dit que he vingut per una interferència a l’espai temps i que, per tornar havia d’anar al laboratori del senyor “Arreglatotenunpispàs” i que ell sabria què fer. He anat preguntant a la gent i al final hi he arribat. Era en un dels llocs més tecnològics de la ciutat i m’ha dit que m’arranqués un pèl. Quan li he donat, m’ha preguntat a quin any pertanyia, a quin dia, quina hora i quin lloc, i quan li he respost ell ha posat el pèl a un detector i ha indicat “l’adreça” en un aparell i, de sobte, m’he trobat a l’escola a punt de sortir. Ara em trobo al llit i estic molt cansada m’ha esgotat molt. Estic contenta d’haver sort! Llavors he comparat l’escola d’avui he trobat que tenen una cosa en comú: que

Jocs Florals

perquè l’aventura tornat ... uf, quina amb la del futur i totes dues conserven

Escolars 2013

l’esperit escolar: que el més important és que l’amistat entre els nens i nenes es conservi.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria C POESIA 1r PREMI - 3r Cicle Primària Mireia Mas Sala – Escola Vila Olímpica

Tristesa i soledat Platja deserta, petjades esborrades entre ones i mirades de gent estimada, de gent allunyada.

Promeses oblidades, rialles perdudes, paraules trencades, en els records enterrades.

Entre somriures transparents, la meva ànima s’amaga. Al meu ull una llàgrima, la primera de l’any, no l’última del dia.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria C POESIA 2n PREMI - 3r Cicle Primària Cristina Ortega Contreras – Escola Els Horts

Gota de rosada Gota de rosada que caus al meu jardí vull tornar-te a veure demà al matí. Gota de rosada que dones vida i esplendor t’has enganxat a la teranyina del meu cor. Gota de rosada que el cel ha plorat sang per tornar-te a veure a tu Raig de llum. Gota de rosada pètals de cristall has negat el meu cor, el meu mar ple de tresors. Gota de rosada, el mar on guardava tots els meus records, els meus sentiments i emocions. Gota de rosada, la meva amiga estimada.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria C POESIA 3r PREMI - 3r Cicle Primària Joan Muñoz Gol – Escola La Palmera

Jardí de primavera Llàgrima lluent, perla de rosada baixes suau com el vent per ma rosa ensangonada. Gel fred matinal que t’arrapes el meu jardí i el sol et fa lluir com a un tros de cristall fi. Pluja torrencial, que anuncies vendaval, dónes un toc primaveral al meu pati enjardinat. Del meu preciós jardí te’n regalo un bon bocí amb la seva olor suau com la del mar tot blau.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria C PROSA 1r PREMI - 3r Cicle Primària Sara Mestres Fernández – Escola Les Acàcies

Don Quixot del futur Un bon dia, el senyor Don Quixot estava llegint en el seu “ebook”. Quan portava una estoneta llegint va pensar: “Jo també vull viure la meva aventura!”. Va enviar un missatge pel “wasap” del seu “Sansung Galaxy S II” al seu amic Sancho Panza. I va treure la seva moto de trial del garatge. Començava el viatge. Però havia de fer una paradeta abans: la casa de Sancho, on l’esperava amb la seva bici tunejada. Van anar vorejant l’A-22 per buscar aventures. Aleshores van veure un petit poble a l’horitzó. Van decidir parar a menjar una mica, que estar-se tot el matí d’aventures feia venir gana! En acabar de dinar, van fer una volteta pel poble. A uns quants metres de l’Ajuntament hi havia un parc amb un gronxador i un tobogan: -

Mira, Sancho, allà hi ha un elefant i un fènix amb un guerrer a sobre! Ens volen atacar! Però, senyor, això no és cap elefant, ni cap fènix, sinó un parc infantil! Que dius, plasta, no em ratllis i guaita el que faré!

Va sortir a tota pastilla contra el parc. Quan estava molt a prop del nen (que s’estava gronxant) li va donar un cop de peu a la cara i Don Quixot que va caure a terra: -

Maleït guerrer, ja veuràs!

Va agafar un pal i va començar a donar cops a la cadena del gronxador. El nen, espantat, va sortir corrent a plorar amb la seva mare. Mentre, Don Quixot feia salts d’alegria: -

Victòria, una altre victòria pel tota Ca...

cavaller més “molón” de

I li va caure un clatellot de la mare del nen que li donava cops amb la bossa:

Jocs Florals

Escolars 2013

Què estàs boig?! Li podria haver fet molt de mal al meu fill!

Sancho va venir amb la farmaciola: -

Senyora no li faci res més, que és un pobre home que no està bé del cap!

Quan se’n van anar la mare i el fill, Don Quixot va dir: -

Sancho, amic meu, aquest “troll” m’ha agafat per sorpresa, no tornarà a passar!

Van tornar cap a casa una mica més lent, perquè Don Quixot anava una mica atordit encara. A l’arribar a casa, el pobre Don Quixot es va ficar al llit i es va quedar adormit. De sobte, va veure un cavaller molt ben plantat que li donava un petó a una noia molt bonica. Don Quixot es va despertar sobresaltat i va cridar: - Dulcinea!!! Va sortir en pijama de casa, va agafar la seva moto i es va dirigir cap el bar de la cantonada, que es deia “El dolçor”. Va entrar i li va dir a la cambrera: Hola, preciosa Dulcinea, em poses una canya? Ara mateix -va respondre ella-, mirant-lo estranyada perquè no sabia perquè li deia així. - Et volia preguntar Dulcinea... Si vols sortir amb mi? La cambrera es va quedar pensativa i molt sorpresa li va dir: -

Tu estàs boig, deixa’m tranquil· la. Surt d’aquí!

Don Quixot se’n va anar sense entendre res. Una setmana més tard i com continuava amb les seves paranoies el van portar al manicomi. Allí va conèixer una noia i la va tornar a confondre amb la Dulcinea. Ehem... Perdona, però l’altre dia em vaig passar una mica. T’ho prego, vols sortir amb mi? I com que la noia estava igual de boja que ell, li va respondre que sí. -

Al cap d’uns dies van fugir junts i van viure enamorats, feliços (i bojos) per tota l’eternitat.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria C PROSA 2n PREMI - 3r Cicle Primària Sara Velasco Valentín – Escola Grèvol

El vent de l’armari Tots coneixem els contes que parlen de mags, bruixots, cavallers i princeses. Aquesta vegada m'agradaria canviar una mica. Avui està plovent, estic asseguda a l'habitació tota enfadada. La meva mare m'ha castigat perquè he vingut tota xopa. Però a veure, si està plovent, com vol que vingui seca? Això coses d'adults, no entenc res. Vaig anar cap a l'armari a canviar-me de roba, tal com m'havia dit la mare i... de sobte a l'obrir l'armari... M'ha vingut un vent. Era suau, feia que els meus cabells agafessin el moviment de les onades quan el mar està tranquil. Aquest fet em va crear molta curiositat, i vaig pensar... Però, però què és això, com és que des de l'armari ve aire? I per què, per què? La veritat és que no entenia res. Però només ho he dit mentalment, així que no m'ha sentit ningú tret de mi. Vaig sentir la meva mare que em cridava per sopar, vaig tancar l'armari amb força i vaig anar a sopar. Quan ja estava asseguda, i anava pel segon plat, la meva mare em va dir: – Clàudia, estàs malalta? Avui estàs massa callada, no és normal en tu. – No em passa res, només és que estic cansada. Com ja podreu imaginar, no li vaig dir res a la mare de l'armari. Quan vaig arribar a la meva habitació, vaig ficar-me al llit, així quan vingués la mare a fer-me el petó de bona nit em veuria adormida. – Bona nit Clàudia, avui no t'entretinc perquè veig que tens molta son. – Tens raó mare avui estic molt cansada. Vaig fer un badall una mica fals i va colar. La mare va tancar la porta i jo em vaig aixecar, vaig obrir la porta de l'armari i sabeu què hi havia? Una planta, una planta

Jocs Florals

Escolars 2013

ben grossa, semblava que encara no havia florit. La vaig agafar i me la vaig endur cap a la cuina per regar-la una mica. Anava en silenci perquè la mare no m'escoltés. La vaig deixar un segon a sobre el marbre i quan vaig tornar d'agafar el got d'aigua... La planta havia desaparegut! Vaig buscar-la per tot arreu, fins que vaig tornar a obrir l'armari i... A l'obrir-lo... Una petita fada! La fada estava espantada. – Qui ets? Què hi fas a la meva habitació? D'on véns? – Quantes preguntes! Jo vinc d'una terra força llunyana, he arribat aquí perquè el gran mag m'ha dit que tu ets una nena prodigiosa. – Jo prodigiosa? Si sóc prodigiosa és només pels meus pares, però ja està! Però d’una terra llunyana? Ha, ha, ha, segur que és broma. – Doncs no ho sé, potser m'he equivocat! Però el mag mai s'equivoca! – Aquesta vegada sí, em fa l'efecte que s'ha equivocat. – Doncs... Si tu no ets la nena que busco, ADÉU! La fada se n'anava cap a l'armari i aleshores li vaig dir: – Si us plau! Queda’t una estona, m'agradaria conèixer una mica més d'on véns. – D'acord, em quedaré una estoneta. Però explica'm també tu coses del teu món. – Aquesta és la meva habitació. – Ah, sí? Buaaa que xula! Va dir la fada cridant. Shhh, que despertaràs els meus pares! Es van sentir unes passes, em vaig posar al llit. – Clàudia estàs desperta? Va dir la mare. Jo em vaig fer l'angelet, la meva mare va sortir de l'habitació. – Aiiii! Però, però, m'has posat les mans a sobre, m'estàs aixafant! – Què vols, que la mare et vegi? – M'és igual! – No, mai! De sobte l'armari es va obrir i un aire molt fort es va emportar a la meva fada. – Nooooo!! Vaig dir cridant.

Jocs Florals

Escolars 2013

– Clàudia, què et passa? Et trobes bé? – Però mama, que la meva fada ha desaparegut! – Qui?! Ai, Clàudia, ara sí que tens febre! Anem ara mateix al metge! – Però... – Ni però, ni res! Ai, els adults! Els hi costa tant entendre els nens! De vegades els nens som els que hem d'ensenyar als adults.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria C PROSA 3r PREMI - 3r Cicle Primària Lia Jaumejoan Saliné – Escola Antoni Balmanya

El somni Tot va començar com un dia normal, em va sonar el despertador a les vuit, em vaig aixecar, em vaig vestir, vaig esmorzar i cap a l’escola. Era dimecres, així que tocava castellà. Mentre fèiem un exercici va sonar l’alarma d’incendis i tots ens vam espantar. A la cuina s’havia calat foc i començava a pujar per les escales ràpidament, tots els cursos baixaven per les escales de cargol i es va crear un embolic. No sé per què, però jo vaig tirar enrere, perquè en realitat jo sospitava que era un simulacre. Degut a que érem els últims, no vaig causar cap problema. Vaig anar corrents a la classe i vaig agafar el meu mòbil (i pensar que la meva aventura va començar per això). El foc havia arribat a la porta de la classe i a la porta que comunica la classe de la Ramona amb la meva; no sabia què fer, vaig mirar per la finestra i tots estaven al pati, vaig cridar però ningú em sentia, vaig comprovar que a la porta que comunica la nostra classe amb la de 5è B no hi havia foc, així que vaig passar a l’altra classe, vaig arribar fins a 4t B, però el fum del foc estava en aquella classe i abans de desmaiar-me vaig sentir una sirena. Em vaig despertar en una zona plena de mosaics, hi havia una finestra, vaig mirar i em vaig adonar que estava a l’antic hospital de Sant Pau. En aquell mateix moment va entrar un senyor per la porta, un senyor amb barba i jo li vaig dir: - Perdoni, com és que sóc aquí, si jo estava a l’escola? - Què hi fas tu aquí? Això és la sala dels malalts! - Jo només sé que estava a l’escola on s’havia calat foc. - Ah si, a quina escola vas? - A l’Antoni Balmanya -vaig respondre-. - No la conec, segur que existeix? - Segur, porta el nom d’un gran professor. - I jo em dic Lia i tinc onze anys.

Jocs Florals

Escolars 2013

- I què hi fas a la sala dels malalts si no et passa res? - Ja li he dit que no ho sé! - Doncs vine, t’acompanyo fins la sortida. - La veritat és que sempre he volgut veure l’edifici de l’antic hospital de Sant Pau -vaig dir-. - Com que l’antic? Si encara no s’ha acabat! És nou de trinca! Llavors hi vaig caure, aquell senyor era en Lluïs Domènech i Montaner qui va fer l’hospital de Sant Pau. A mi em sonava, però no m’ho hagués imaginat mai. - Perdoni, vostè deu ser en Lluis Domènech? - Si us plau, digues Lluís. - Però m’ensenya l’hospital, senyor Lluís, o no? - És clar, segueix-me. - Això és la sala on operem els pacients. - I per què tants mosaics de coloraines? Si els pacients dormen mentre els operen! - Perquè penso que així tenen uns somnis bonics. - Quina bona idea! - Mira, això és la sala de parts. - Quina excusa tens per aquesta finestra amb tants colors i aquest mosaic al terra tan estrany? - Les embarassades, amb alguna cosa s’han de distreure, no? - No ho sé, no ho sé. - La següent sala és molt divertida, és la sala d’espera. - Divertida per què? - Ja ho veuràs. Era una sala molt bonica amb tot el sostre amb mosaics, unes cadires d’uns colors vermellosos i el terra tenia uns colors molt vius amb creuetes de color blau. L’única finestra que hi havia donava al jardí on es podien veure moltes plantes. - Què maco! -vaig dir jo-. - Doncs acompanya’m al següent pavelló que és on es posarà la sala dels nadons recent nascuts. Aquella sala em sonava molt, crec que ja l’havia vista en fotos, però hi havia una rajola tallada en forma d’estrella que mai havia vist, estava encaixada dins d’un mosaic, era una peça de color rosa molt petitona. - Perdó, però aquella rajoleta per a què serveix?

Jocs Florals

Escolars 2013

- És una rajola molt especial. - Sí? Per a què? - Ajudarà als nadons a estar tranquils i a somiar amb els angelets. - I... Segur què funciona? - És clar! Per cert, em podries fer un favor? - Suposo que sí. - Mira, m’hauràs de guardar la pedreta fins que els paletes vinguin a enganxar-la. - D’acord. La va treure del seu forat i me la va donar; jo la vaig guardar a la butxaca dels pantalons. Quan vam sortir va dir: - Vaig a buscar els paletes, ara torno! Jo vaig fer una passa cap endavant i vaig ensopegar amb alguna cosa. Pam! - On sóc? Estava en una sala, estirada en un llit, però de seguida vaig descobrir que estava en el nou hospital de Sant Pau i els meus pares estaven a la sala. - Lia, estàs bé? - Sí, clar que sí. M’he desmaiat al “cole” per un incendi, no? - Sí. I els bombers t’han salvat. Llavors vaig pensar que tot era un somni i poder la rajoleta no existia, ni les sales fantàstiques que va dissenyar aquell home tan simpàtic que es deia Lluís Domènech, quina pena! - Lia! –Va dir la meva mare–. Per què tens una rajoleta en forma d’estrella sota el coixí? No podia ser! Això volia dir que havia passat de veritat. Quan em van donar l’alta li vaig dir a la meva mare si algun dia podíem anar a l’antic Hospital de Sant Pau, ella va dir que just avui feien portes obertes. Jo li vaig demanar mil vegades si hi podíem anar en aquell mateix moment, finalment em va dir que sí. Durant la visita, quan vam entrar al pavelló dels nadons vaig ensenyar la rajoleta a uns senyors que l’estaven restaurant. Ells em van

Jocs Florals

Escolars 2013

dir que d’on l’havia tret, que era una peça molt important que mai no l’havia trobat ningú i jo només vaig contestar: - Del millor somni del món, i vaig començar a riure. La meva mare i els restauradors no entenien res.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria NEE PRIMÀRIA 3r Cicle Paula Expósito Lizana – Escola Vila Olímpica

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria D POESIA 1r PREMI - 1r Cicle ESO Adrià Rosell Guardiola – Centre d’Estudis Montseny

Tan sols anava a buscar pa Obro els ulls i tinc calor Una altra vegada no m’ha sonat el despertador “Encara ets al llit? Au vinga, aixeca’t ja!! Vesteix-te ràpid i vés a buscar el pa” Sobre el meu cavall i mig adormit Visualitzo algú aturat al camí “Ja ets aquí! Per fi has arribat! Vés a salvar la princesa que t’està esperant!” -Que faci què? Que vagi on? Si tinc el pa encarregat al forn Oblida-te’n del pa, agafa l’espasa i vés-hi a lluitar!” -A… a lluitar amb el forner? Que no em vol donar el pa? “Nooo, cap de cigró És amb el drac amb qui has de lluitar” - Amb un drac de joguina voldràs dir Perquè sinó ja m’has vist prou. “Això, un drac dins d’un ou!” “Tu no ets en Jordi?” - Sí senyor, el de ca la Roser “Doncs no perdem més temps, Sigues un home i no badis més”. Desembeino l’espasa amb seguretat El seu pes m’arrossega cap a un costat

Jocs Florals

Escolars 2013

Ensopego amb una pedra i Oooooh, la hi he clavat! Gairebé em desmaio En veure tanta sang I d’allà brotà una rosa Ara sí que estic flipant. De fons se sent una veu: “I a aquest el volen fer sant?”

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria D POESIA 2n PREMI - 1r Cicle ESO Laura Castro Santacreu – Col· legi Mare de Déu de Núria

Més enllà de la memòria Més enllà de la finestra entre esclats de llum i esclafits memoro els plors de la mainada que en una època vaig niar. Més enllà de la tempesta els records es fan llum a la ment alegries i tristeses d’aquell noi tan innocent. Més enllà de la memòria torno a veure davant meu l’ombra d’aquell nen tan petit que ha marxat del meu costat.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria D POESIA 3r PREMI - 1r Cicle ESO Mar Piedra García – Col· legi Grèvol

Catàstrofe REFLEXIONO sobre el que podria haver passat, INTENTO no cavil· lar en els moments durs, PENSO en la imatge que em tenia col· lapsat. HOMES I DONES que realment es mostraven insegurs. SOSPIRS, en percebia força aquella nit. GIRS, van haver-hi molts, sobretot plors. LLÀGRIMES, que la meva pell havia absorbit. PATIA aquella desolació expressada en por. REPÒS, arribà el moment, DOLOR, no hi havia altre sentiment. SUOR, començà a ser ardent, CALENT, així estava l’ambient. FOSCOR, una sensació de desconnexió, NOSTÀLGIA, era el moment dels records, EXPECTACIÓ, ja estava a punt de concloure l’acció, ESPERANÇA, ja es podia pactar l’acord.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria D PROSA 1r PREMI – 1r Cicle ESO Irene Martin

Raya – Col· legi Voramar

Incertesa Vaig despertar. Cada batec del meu cor era com una bomba explotant per tot el meu cos. Ressonava i ressonava... El cor m’anava a mil per hora. Una gota freda com el gel em recorria l’esquena acompanyada d’un bombardeig de calfreds. Sentia com baixava i baixava... Em vaig incorporar. El cap em donava voltes. L’ansietat em cremava les venes com el foc. Em costava respirar i sentia que m’estava ofegant. Crec que la por s’estava apoderant de mi. Volia que tot fos un somni, volia despertar i que tot tornés a la realitat, però el que m’acabava de passar era cert. No recordava el rostre de la meva mare. Feia quatre anys des de l’accident i des d’aquell dia cada nit somiava el mateix: l’última tarda al parc amb la meva mare, la millor de totes. Aquell matí tot va ser diferent, quan va arribar el moment en el que la meva mare em mirava als ulls i em deia que m’estimava per últim cop, quelcom va ser diferent. No distingia els detalls que feien a la meva mare única, aquella nit em va semblar una estranya... Em vaig dirigir cap a la cuina per beure una mica d’aigua i aclarir una mica els meus pensaments. Vaig pensar que només m’havia oblidat per un moment... Aquell dia vaig estar absent en totes les classes, ja que estava intentant fer un esquema mental del perfil de la meva mare. No aconseguia recordar tots els detalls. Quan va arribar l’hora de l’esbarjo, els meus amics em van preguntar què em passava, no els vaig contestar, estava massa ocupat amb els meus pensaments... Per la tarda, tampoc vaig prestar atenció a les classes, fins que em van cridar per recepció i la meva professora preferida em va acompanyar al seu despatx. Ella em coneixia millor que ningú. Després de la desgràcia, va ser l’única persona que sabia com animar- me i parlar- me del tema sense ferir més els meus sentiments.. Per mi, era la millor professora del món i la meva germana gran. Em va mirar fixament i em vaig posar a plorar. Es va aixecar i em va abraçar. No calia que li digués què em passava, ella ja ho sabia amb només una mirada. De totes maneres, li vaig explicar que no aconseguia recordar el rostre de la meva mare. En escoltar això, se li van posar els

Jocs Florals

Escolars 2013

ulls plorosos, no sé si per llàstima, o perquè ella també va perdre la seva mare i per això em comprenia tan bé... Em va apropar un paquet de mocadors. Es va asseure, va obrir el calaix de la seva taula i va treure una fotografia. Em va dir que a ella també li va passar el mateix. Sabia com em sentia i això em tranquil·litzava. Em va preguntar: -

No tens ninguna fotografia d’ella? No pots agafar i mirarla, oi..?

Me la vaig quedar mirant fixament, no se m’havia ocorregut abans, però la idea m’horroritzava... Tenia por de mirar i veure a una estranya, de no conèixer a la dona que m’havia criat, que em va ensenyar a agafar els coberts, a comptar, a pronunciar les meves primeres paraules, però el més important, que em va ensenyar a estimar. Li vaig explicar i em va entendre a la perfecció. -

No pots viure amb el dubte de com eren els ulls de la teva mare, sense saber com eren les seves arrugues d’expressió, sense saber la tonalitat de la pell de la dona que t’havia portat nou mesos dintre seu... Sé que és difícil enfrontarse a les seves pors, però com més aviat ho facis, millor et sentiràs amb tu mateix. No et preocupis, no es veu com un estrany a la persona que t’ha ensenyat a viure...

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria D PROSA 2n PREMI – 1r Cicle ESO Georgina Mulet Alarcón – Institut Salvador Espriu

L'últim dia de la meva vida Segons molta gent, la vida és un estat en què et posen “obstacles” que has d’anar superant. Segons d’altres, la vida és nomes un batec de cor rere l’altre que comença amb el naixement i acaba amb la mort. Jo pensava com aquelles últimes persones i quan em vaig adonar que no era així, ja era massa tard. Semblo fort però en realitat no ho sóc, i els “obstacles” em superen. Tot va començar quan tornava de la biblioteca. Potser em vaig saltar un semàfor, no ho sé, però l’últim que recordo és un cotxe plantat davant meu. Potser va ser perquè vaig creuar el carrer sense pensar-ho, escoltant la meva música preferida. Després d’això tot es va submergir en una foscor i en un silenci tètric molt estrany per a mi. Desconec quant de temps vaig estar així però no va ser gens agradable. Sempre m’he excusat del que havia fet malament. Tot el que veia era negror, no hi havia ningú. -Joan, Joan, encara que no em sentis vull dir-te... vull dirte que la culpa va ser meva, només meva. Em sento tan malament. Aquella veu era dolça i càlida. Era la meva germana. -No ho sentis, no em vas venir a buscar perquè tenies molta feina -deia jo una vegada i una altra. Però ningú no em responia. -Senyor Martínez Pérez -era una veu profunda i masculina. Semblava el doctor. -El seu fill... Bé, està en estat comatós. Llavors vaig sentir un petit crit del meu pare que semblava ofegat pels plors de la meva mare. -Però es despertarà, oi? -va dir el meu pare. -Potser sí, potser no, potser es despertarà d’aquí uns segons, minuts, hores, dies, setmanes... O mai.

Jocs Florals

Escolars 2013

El metge va continuar parlant però jo ja no escoltava. Estava en coma. Mai no hauria pensat que acabaria així, en un llit de l’hospital, sense poder fer res i amb un futur incert per davant. Vaig tenir temps per reflexionar, mai no havia donat tanta importància a la vida com ara. Em sento un nen petit, que mai fa cas a una joguina i quan li prenen es posa a plorar. Ara pensava en les quantitats de coses que no havia fet i que segurament mai no faria. Mai no seria pare, mai no sabria com és aquest sentiment, no veuria mai els meus pares envellir feliçment, els meus futurs nebots... Mai. En el fons sabia que no tornaria i preferiria morir que quedar-me aquí per sempre. No, ara no em podia deixar portar pels meus sentiments, encara no havia pensat en la meva família, en tothom a qui coneixia. Si moria els deixaria i això tampoc no ho volia. Havia de prendre una decisió, ràpid, se m’estava acabant el temps n’estava segur. Vaig notar una breu pressió a la mà dreta i desprès vaig sentir una cançó que m’era familiar. Ja sabia qui era; era la meva mare, em solia taral· lejar aquesta melodia quan era petit. Me'n recordo com si fos ahir. Quan em despertava a la nit per culpa d’un malson, la meva mare sempre hi era per abraçar-me ben fort i em cantava aquesta cançó de bressol. Ara també em venia a la memòria quan el meu pare em va renyar per trencar aquell gerro tant lleig, quan tenia uns nou anys. “Però si era horrorós”, li vaig cridar i ell primer enfadat, després amb una cara de complicitat, em va xiuxiuejar “oi que sí? Però calla, que si no la mare s’enfadarà amb mi.” També em recordava dels caps de setmana a ca l’avia on la meva germana i jo jugàvem als camps de roselles. Durant uns instants em vaig quedar pensant, però no una decisió, sinó que em vaig perdre en tots els records, els bons i els dolents, en el que hauria d’haver fet i el que no i en com reaccionaria la meva família si...moria. L’últim que vaig sentir va ser una cremor dels dits dels peus fins a la punta dels cabells; era insuportable. Després, tot aquell dolor es va fer més i més dens, em vaig veure encegat amb una llum blanca, com la dels focus dels teatres. Ara podia caminar, però no sabia cap a on. Al cap d’una estona vaig veure que era el lloc on vaig tenir l’accident. Vaig continuar caminant sense un rumb fix i, de sobte, les meves cames van anar desapareixent lentament, molt lentament. Havia mort, això ja ho sabia, però què passaria ara? Això encara no ho sabia. Cap metge ni cap científic, i ara m’estava passant Continuava sentint la melodia, no tenia por; això passat, ja. Naixem per morir, i morim per viure en de les persones que ens estimen; ben mirat, és com

Jocs Florals

Escolars 2013

a mi. havia els records ser

immortal. Continuava desapareixent, com un paper que es crema. La meva vida va expirar, com una espelma apagada pel vent i l’últim que vaig sentir va ser aquella dolça melodia que amb taral· lejava la meva estimada mare.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria D PROSA 3r PREMI – 1r Cicle ESO Maria Platero Diago – Centre d’Estudis Montseny

Ravensbrück Ravensbrück. Un camp de concentració controlat per Max Kögel, en el que les dones eren torturades pel simple fet de ser jueves. La més forta de totes elles era la dona que jo estimava, Marlett. Ella era la que més lluitava, la que protegia el que estimava per sobre de tot, la que deia el que pensava i l'única que feia que d'aquell lloc tan miserable sortissin els riures més bonics. La dona que jo estimava està, morta. Tot va començar al 1939. Jo vaig ser exiliat cap al nord d'Alemanya, prop d'una població anomenada Fustenburg, on hi havia el camp de concentració de Ravensbrück. Allà la vaig conèixer. La primera vegada que la vaig veure va ser a la sastreria. Ella estava cosint un simple drap vermell i la seva companya i amiga Ella, seia al seu costat. Ella cosia un vestit prestigiós de la filla del Max, el comandant. De sobte, va sentir un soroll que la va espantar i amb les tisores que tenia a la mà va tallar un petit tros de la màniga. Quan en Derek, l'altre vigilant, es va assabentar, va preguntar qui ho havia fet. La Marlett va dir que havia sigut ella posant d'excusa que estava mirant una altra companya i se li havia anat de les mans, que ho sentia molt. Però les disculpes no eren vàlides en aquell centre. Jo que ho havia vist tot, vaig decidir callar ja que sempre he estat molt reservat. La següent vegada que la vaig veure, tenia l'ull morat i unes rascades a la cara. Els seus castanys cabells li tapaven mitja cara. A partir d'aquell moment, vaig començar a fixar-me en ella: mai havia conegut a ningú tan valent. Al dia següent, ella estava al pati recollint aigua de la font amb l'Ella. Les dues portaven el cubell ple fins amunt. Devia pesar molt per la cara que feien. La Marlett li va dir alguna cosa que a l'Ella li va fer riure i van perdre l'equilibri. Això va provocar que el cubell caigués. No vaig poder evitar fer una rialla i que elles m'escoltessin. La Marlett va mirarme i els dos vam aguantar-nos la mirada mentre somrèiem. Vaig ser jo qui la va baixar en adonar-me que en Derek m'estava observant. Des que vaig arribar, no ha parat de fer-ho. Els dies passaven, les mirades seguien i els somriures romanien però mai havíem parlat. Fins que un dia assolellat,

Jocs Florals

Escolars 2013

érem al pati i ella estava removent el terra amb un carro oxidat. No era fàcil controlar-lo ja que a part de la seva gran estructura, pesava molt. Al fer més força, la mà li va relliscar i es va fer un tall al canell. Li va començar a sagnar. Vaig anar a preguntar-li com estava i si era greu. Em va respondre que es curaria. Però la ferida feia mal aspecte i la vaig acompanyar a la infermeria i ella ho va agrair. En arribar, l'infermer no li va donar cap importància; simplement, li va dir que es rentés la ferida amb aigua. Els dos junts vam anar cap a la font. De camí, vaig preguntar-li el seu nom: Marlett. I ella va refer-me la pregunta. Li vaig dir el meu nom complet: Johann Silberschmied i ella va riure. Li vaig dir que em podia dir Johann. Vaig agafar-li la mà suaument mentre agafava l'aigua de la font i li posava a la ferida coberta de sang. Les nostres mirades es van trobar i em va acariciar la cara dient un "gràcies". Espatllant aquest romàntic moment, vam escoltar unes passes que s'apropaven. Ens vam apartar mentre callàvem. Era l'Ella per preguntar com estava la Marlett. Poc després, vaig marxar cap a la meva habitació. A la nit, no podia deixar de pensar en ella i el succeït aquell meravellós dia. Estaria també ella pensant en mi? No podia dormir, aquesta pregunta em treia el somni. Podia ser veritat? Es pot estimar a algú en tan poc temps? No ho sabia, el que sí que tenia clar és que no devia seguir amb això, però no podia deixar-ho córrer i fer com si res hagués passat. Al dia següent, ella estava més cansada i jo ho notava. Suava excessivament, també en llocs tancats. No podia veure-la així, l'havien de curar però els infermers es negaven. No sabia què fer. Ella empitjorava per minuts. Així que vaig decidir robar els medicaments. El pla era el següent: a la nit, escaparia de l'habitació, aniria a l'infermeria, els robaria i quedaria a les dues i vint a la font amb la Marlett. I així ho van fer, eren les dues de la matinada i vaig començar el pla. Tot anava bé fins que era a l'infermeria i vaig obrir l'armariet per agafar les medicines però una greu veu m'ho va impedir. Era en Derek. Em va dir que a l'endemà li diria a en Max i que abandonés la sala. Vaig córrer cap a la font i allà estava la Marlett amb una pàl· lida cara i amb problemes respiratoris. Li vaig preguntar què li passava i ella va mentir-me dient que estava bé. Li vaig dir que no havia pogut aconseguir els medicaments i que havíem de fugir ràpidament. Aniríem a un poble proper per aconseguir-los. Ella em va pronunciar un sincer "ho sento" mentre una llàgrima li relliscava per la galta. Li vaig dir que no plorés, que trobaríem la solució. Però ja era massa tard. Ella em va mirar als ulls i em va dir un curt "t'estimo". Vaig sanglotar mentre l'abraçava.

Jocs Florals

Escolars 2013

No vaig fugir perquè no tenia coratge, no podia deixar-la allà sola. I el pitjor és que no havia tingut temps de dir-li el que sentia per ella: estava enamorat.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E POESIA 1r PREMI – 2n Cicle ESO Irene Escobar Castells – Col· legi Grèvol

1G/Cm3 Lliscaré emportant-me ara records ―podrits, freds, insalvables―, ara oblits ―obscurs, sublims, inabastables―. Resistiré ser odiada pel creador melancònic, pel receptor irremeiable, pel canal sec, esperant-me. Dolços ulls de xocolata: observa'm, mirada ardent, abraça'm, terra silent. Sols nosaltres, passius i atents. Seré dolça absència, i amarga presència. Voldré ombres perseguir, camins gebrats complaure. M'extingiré i, esvaint-me, m'enfonsaré en la pròpia essència. Oh tu, galta ociosa. Jo, salada tortura.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E POESIA 2n PREMI – 2n Cicle ESO Dakota Barés Escute – Col· legi Maria de Déu de Núria

Elegia de la màquina d’escriure En L’oblit vas ser deixada, substituïda per la insadollable tecnologia. Joc de caràcters en relleu sense ús, àmplia barra espaiadora que sospirava entre paraules. Què se sent en respirar entre silencis? La teva cinta de tinta milions de secrets guarda: cançons d’amor, declaracions que mai van ser rebudes, explicacions sense arguments, secrets inconfessables, diaris personals interminables, nits d’insomni insuperables. Sobre teu els errors eren corregits, s’eliminava el passat, es construïa un nou futur. Les teves tecles, desgastades, ara són simples testimonis d’un passat que no va deixar d’acariciar-les.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E POESIA 3r PREMI – 2n Cicle ESO Aina Balseiro López – Col· legi Grèvol

La vida són dos dies, un plou i l’altre és dilluns Escrivim l’avui, llegim l’ahir, parlem del demà, oblidem el viure. Ballem danses saltem trampolins, nadem oceans, oblidem els camins. Somiem laberints, perdem claus, patim malsons, oblidem sentir. Oblidem viure.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E POESIA 3r PREMI – 2n Cicle ESO Anabel Sanz Fresco – CEE Concha Espina

La primavera El gener és el mes primer. El febrer ens disfressem, cantem i ballem i el març... El març fa fred i calor, arriben les orenetes, els arbres es vesteixen de verd, els jardins s‘omplen de flors. És la primavera! Visca la jardinera!

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E PROSA 1r PREMI – 2n Cicle ESO Guillem Balaguè Dobón – Institut Front Marítim

Santi Jordi Llegir és una ximpleria. Bé, a no ser que un lladre t’apunti amb una pistola i t’obligui a llegir, aleshores la ximpleria és la que està fent el lladre. Obliga’l a fer una altra cosa, demana-li or per exemple, l’or sempre puja. Encara que sembli impossible seguint tota lògica racional, després de presentar aquest argument irrefutable la meva professora es va negar a treure’m el zero de l’examen del llibre de lectura. I mira que això no passa sovint, perquè la meva oratòria acostuma a treure’m de problemes de la manera més impensable. Ara se m’acut la vegada que em vaig lliurar de fer un examen després d’assegurar a un professor que la meva àvia estava molt malalta. La part més graciosa va ser quan el meu pare es va presentar a l’entrevista trimestral amb ella i us asseguro que hauríeu pagat per veure la seva cara. Quan va entrar per la porta va quedar mut i, tot irritat, es va adonar que li acabaven de prendre el pèl. Tot i així he de reconèixer que els meus estratagemes no sempre surten tan bé... Una vegada, per aconseguir un televisor, vaig intentar estafar un grup de meravelloses persones del barri de la Mina. Contra tot pronòstic no va sortir bé (ara seriosament, ¿qui s’ho podia esperar?) i, en fi, com ja sol passar de vegades (ei, consti que no sempre), el diàleg no va donar gaires bons resultats... Però vull deixar clar que no em penedeixo de res, va ser per una causa justa. I és que la televisió és el millor invent de la història. Entreté, ensenya, educa, culturitza... I vosaltres em direu: “Santi, això també ho fan els llibres”. Sí, però la televisió és divertida. Em recordo d’una vegada que tothom parlava d’un llibre. Anava pel carrer i no parava de sentir gent que el comentava. Oh, és meravellós! Deien alguns. Quina dialèctica! Deien altres. La magnitud d’aquest llibre és tan gran que ha aconseguit que em replantegi la teoria de la relativitat! Exclamava un conductor de bus. He de confessar que vaig estar a punt de renunciar a tots els meus principis i començar a desxifrar els sons de les lletres, però quan anava cap a la llibreria vaig veure un cartell que n’anunciava la pel·lícula. Perquè si la televisió

Jocs Florals

Escolars 2013

és meravellosa, el cinema és extasiant. El que donaria jo per ser un actor de Hollywood. La fama, el glamour, els diners, la bona vida, la catifa vermella, dinar de franc als restaurants... Bé, mirant-ho fredament, algunes d’aquestes coses també es poden aconseguir sent polític, tot i que hauria de saber actuar igual de bé. I és que actualment sembla que el món està obstinat a ajudarnos a no llegir. Si vas a un museu les “audioguies” ens estalvien la pesada tasca de llegir les explicacions de les parets. Si vols llegir un llibre molts cops en pots comprar el CD. Si vols llegir el diari... Bé, ara no se m’acut res, però segur que existeix alguna cosa. El que està clar és que si el món està fent aquest esforç segur que és per alguna cosa. Això només canvia el dia de Sant Jordi. Aquell dia sembla que tothom vulgui que llegeixis (quina ràbia!). Surts de casa, llibres. A l’institut, llibres. A la televisió, llibres. El carrer s’omple d’autors firmant la seva obra a les persones de les quals s’aprofita. Doncs amb mi no podreu, vampirs. Fins i tot es fan concursos escolars per fomentar la lectura. Sembla que tothom es confabuli per espatllar-me el dia... Però el que més ràbia em fa són aquests intel·lectuals amb ulleres que surten als programes de la tarda parlant de les mil meravelles de la lectura, normalment amb errors lingüístics. Ho sento, però no “tinc que” comprar cap llibre perquè tu m’ho diguis. Total, i ja per acabar, he arribat a la conclusió que la lectura només serveix per a tres coses: saber el que fan a la televisió, saber el que fan al cinema i poder il·lustrar-se amb les meves profundes reflexions.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E PROSA 2n PREMI – 2n Cicle ESO - Ex Aequo Natàlia Vicente Navarro

– Centre d’Estudis Montseny

Vivint dels records La nit començava a caure sobre el poble d’Albanyà. Els fanals començaven a actuar i els raigs de llum emergien de les seves sutjoses vidrieres. Els carrers quedaven completament inundats d’una densa claror i les petites cases brillaven en la penombra. Una brisa suau em va despertar de cop i volta, les fulles del arbres es bellugaven lentament i el vent xiulava dèbilment creant així petites onades a l’aigua de la font. Em vaig aixecar del vell banc de la plaça major, o almenys el que quedava d’ell. Abans, era un bonic banc de color marró com el cafè i tan nou que donava gust asseure-s’hi, els xicots més menuts del poble jugaven a pilota al voltant de la plaça, els arbres estaven coberts d’una intensa copa verda i les flors del voltant gaudien d’una agradable ventolina sota la tènue llum del sol. A mesura que anava caminat pel carrer principal tenia l’estranya sensació que alguna cosa m’observava curiosament. Un petit gat negre avançava silenciosament per l’estret terraplè i quedava completament camuflat davant d’una paret desgastada i ennegrida degut a la humitat i al pas del temps, era tan fosca com la gola d’un llop. Els ulls del petit gatet brillaven en la tenebra com dues petites bombetes fosforescents. La intensa llum de la Lluna il· luminava gran part del poble. Les estrelles relluïen enmig del cel nocturn com diminutes peces de plata i convertien la trista i freda nit en un moment màgic ple de somnis i desitjos per complir. Vaig poder entreveure una silueta inconfusible plena de majestuosos records guardats en ella. La façana era de color salmó i estava envoltada d’un espès jardí ple de plantes. A l’estiu s’omplia de vida i colors vius i la fina i verda herba t’acariciava dèbilment les nues cames. Però ara, a mitjans de febrer tot era molt diferent, les floretes baixaven el cap per refugiar-se del vent, els finestrals tremolaven de fred i podies escoltar la brisa palpant les petites teules del pronunciat rogenc teulat. Vaig dirigir-me cap a la porta a través del pedregós caminet del jardí a un ritme considerable, ja que al cel començaven a

Jocs Florals

Escolars 2013

aparèixer uns núvols grisos plens de tristesa i fredor, però principalment farcits d’aigua en l’interior, segur que d’aquí a uns minuts començaria a ploure. En introduir la clau daurada dins del pany es va sentir el mecanisme intern de la porta, vaig posar la mà sobre el pom i en empènyer suaument cap a dins vaig sentir aquell cruixit horrorós que feien les arcaiques portes en obrir-se. Només entrar ja començaves a notar una agradable escalforeta afalagant-te la cara, al fons de l’ampli saló hi havia una gran llar de foc, i en l’interior les flames crepitaven lentament i alliberaven una dèbil onada de calor que es repartia per tota la sala creant així un ambient càlid i acollidor. La feble fumerola que desprenien les petites flamarades de la xemeneia de pedra em recordaven l’espès fum que sortia de la barbacoa. Cada estiu ens reuníem plegats i ens tombàvem a les hamaques del jardí després de menjar aquella deliciosa carn de xai a la brasa, acabada de cuinar. Però el que no podia faltar mai era la copeta de vi juntament amb altres plats tradicionals com un bon grial de bacallà amb verduretes o un seguit de patés d’alta qualitat. Em vaig treure la bufanda de llana que em va fer la meva àvia anys enrere i la vaig deixar acuradament sobre el vell penjador de fusta de l’entrada. Les parets interiors de la casa eren fetes de fusta de pi i juntament amb les portes de deu quarterons feien que la casa tingués aquell vertader aspecte rural ple de calidesa i tranquil· litat. Els dormitoris tenien games de colors groguencs i estaven decorats amb arques i bonics armaris de lluna. Col· locat sobre un dels llits de la casa hi havia un petit osset marró de peluix, va ser un regal de la meva filla el dia abans que s’anés a viure a un país, ben lluny d’aquí. Però ve cada any a passar l’estiu amb nosaltres, ens assentem en les cadires de fusta del saló i xarrem una estoneta al costat de la llar de foc cada nit. Em vaig tombar al meu llit i, de sobte, vaig començar a sentir uns dèbils copets al vidre de la finestra de l’habitació on em trobava, vaig girar el cap cap allà i de seguida vaig comprendre l’origen dels cops, havia començat a ploure i les petites gotetes xocaven dèbilment contra el vidre fent així que s’anés entelant a poc a poc. Els ulls se’m començaven a tancar lentament i poc segons després ja estava completament dormida, somiant amb els bells moments de l’estiu i sabent que quan em despertés de nou ja faltaria menys per tornar a reviure aquells agradables records guardats dins meu.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E PROSA 2n PREMI – 2n Cicle ESO - Ex Aequo Maria Morales Codina – Institut Salvador Espriu

Un pont contra l'oblit Ha vingut a veure'm la meva néta Rena i, com sempre, ha renascut en el fons del meu ser els vells records plens de vitalitat. -Avi Giorgos! La mama m'ha dit que tu i l'àvia Kaethe us vau conèixer canviant el país, quan va ser? -Va ser durant les protestes del 2012..ara ja fa tan de temps, i tot ha canviat tant! -Com va passar? Jo només sé que hi va haver un temps en què Atenes era una gran foguera.. Suposo que on es coïen els grans canvis. -I seguia la ciutat en flames aleshores... Com si sortís el sol, tota la ciutat brilla de color vermell. Contenidors cremant i corre cap a les barricades d'Exarchia. Sent el perill bombejant a la sang, vola per sobre la vorera. Ensopega amb les llambordes arrancades del terra, sent el genoll en carn viva, s'aixeca i segueix corrent. Han hagut de deixar la casa, el seu pare és a l'atur i la mare fa de mestra. Viuen a casa dels avis, i entre les seves pensions i el sou de la mare arriben a final de mes. Segueix a l'institut, en canvi el seu germà ho ha hagut de deixar. Les petites ploren sovint, ahir tornant de l'escola no entenien què feia l'esquelet d'un cotxe cremat a dos carrers de casa seva. O quan va tornar a casa plorant i amb els ulls vermells. No plorava per la ràbia i la impotència, al cap i a la fi, el caos i la violència són ben presents, però hem creat menjadors lliures, mercats d'intercanvi. Plorava pels gasos lacrimògens. Corrents passa a prop de la Plaza Syntagma, on milers de manifestants criden. S'atura, respira fondo, mira a un i altre costat del carrer, s'enfila a un contenidor i obre la seva motxilla. Esprais de colors que s'ha trobat en una bossa no fa gaire estona i ha arreplegat.

Jocs Florals

Escolars 2013

Ràpidament la seva obra ja està acabada: “Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo”1 Aleshores corre cap salta del i torna a

va arribar ell. El policia la veu i traient la porra a ella. Ella agafa la motxilla i se la posa mentre contenidor. La porra li dóna a l'esquena mentre cau, donar-li dos cops més.

-Avi! I tu on eres? No l'ajudaves? -No la coneixia encara, però estava presenciant l'escena... Ella s'aixeca de terra, es planta ferma davant el policia i diu: -“La llibertat no és negociable”2, i no faré “ni un pas enrere, ni per agafar impuls”3! Es gira i comença a córrer, però el genoll i els cops a l'esquena començaven a passar factura. Jo mirava meravellat la noia de la qual sortien citacions a borbolls, i que corria cada cop més pesadament amb el policia darrere. Surto al mig del carrer i li dono la mà. Ella no la rebutja, i junts correm pels carrers d'Atenes fins a un portal antic on ens aturem. Ens asseiem al graó de la porta, els dos esbufegant. Comprem un kebab pels dos. Ella diu: em dic Kaethe. Que vol dir pur. Sempre m'ha agradat el significat dels noms, crec en ells. Li poso una llauna de refresc freda als cops, per sort no té ferida, nomes uns morats gegants que li travessen l'esquena. En aquella porta va néixer una gran amistat, ens vam seguir veient freqüentment durant molt de temps, junts vam omplir de citacions moltes més parets de la ciutat. Aquells esprais eren els que jo havia perdut i estava buscant. Si no fos per ells potser no ens hauríem conegut mai. Veig que Rena ja no m'escolta, està mirant per la finestra la ciutat que s'estén als nostres peus. Els edificis estan quasi tots pintats de colors, i davant de molts s'estén un petit hort. A la Plaza Syntagma la gent es reuneix en assemblea, com ara farà uns mils anys els antics grecs de Plató. El somni de moltes generacions, i de la nostra lluita, fet realitat. Ara les futures generacions han de mantenir-ho en harmonia, ja que “el poble només té tres camins per alliberar-se de la seva trista sort: els dos primers son els de la taverna i 1

Salvador Espriu, poeta català José Martí Pérez, polític republicà democràtic. 3 Fidel Castro, revolucionari, estadista i polític cubà 2

Jocs Florals

Escolars 2013

l'església; el tercer és el de la revolució social”4, i nosaltres vam escollir aquest últim. Rena es gira i corre a abraçar-me, i amb llàgrimes als ulls em diu: - Gràcies avi.

Mikhaïl Bakunin, filòsof rus.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria E PROSA 3r PREMI – 2n Cicle ESO José Perrula Fernández – CEE Concha Espina

El colom i el corb Hi havia una vegada un ocell blanc i un altre negre. L’ocell blanc era un colom molt feliç. En canvi, l’altre ocell de color negre era un corb que sempre estava plorant perquè havia perdut la seva parella. Un bon dia el colom li va preguntar: -Com et dius?-. El corb li va respondre: -Jo em dic Tret perquè, com la meva parella, era molt ràpid caçant -. El corb li va preguntar: -I tu, com et dius?- El colom li va respondre: -Jo em dic Blanquet, perquè quan era petit la meva mare sempre em donava llet-. El colom li va preguntar al corb: -Com has perdut la teva parella?- El corb li va explicar: -Fa cinc anys, una nit d’hivern a la nit, va venir un caçador i li va clavar un tret, se la va endur i va morir-. El colom li va dir: -Jo sé coses que tu no saps-. El corb va mirar al colom i li va dir: -Sí? Doncs m'ensenyaràs a fer un niu, que jo encara no n'he fet cap-. Després els dos amics van menjar i van recollir branquetes per fer el niu. Com que n’havien recollit moltes van fer dos nius: un per al corb i un per al colom. Al cap d'un temps van conèixer unes femelles molt maques. El colom i el corb de seguida es van enamorar. Elles estaven sorpreses pels nius tan bonics que havien construït els dos amics i van decidir quedar-s’hi a viure amb ells. Al cap d'uns dies els nius es van omplir, primer d'ous i després van néixer tot de colomins i corbs petitets. Des d'aleshores, tots van viure molt feliços i van ser amics per sempre.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria F POESIA DESERT

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria F POESIA 2r PREMI –

Batxillerat

Cristina Ruiz Sánchez – Institut Salvador Espriu

Perdició Esperances funestes s’arrosseguen per l’ànima que es consumeix ardent. Jo sóc d’aquells que sofreixen pels pecats encara candents. L’hora s’acosta i res puc fer. Temo la seva arribada, L’arribada de Llucifer. Qui es guanya el cel? Qui es guanya l’infern? Aquell qui es defensa o qui roman rebel? No són sinó paraules al vent aquelles que creus sentir al mostrar-me penitent. No puc veure la llum del sol, però si miro cap els peus guaito les seves flames cridant-me amb mil veus. Terribles crims he comès, però intentant redimir-me, només t’he ofès. Lluny queda el dia en Llavors ningú no s’ho Ara, per molt que em no en puc esborrar el

què tot començà. podia imaginar. miri les mans, rastre de sang.

Els records es difuminen, però les ànimes caminen. Jo les carrego, però en vida. Les urpes reclamen el meu cor, no en desconec les intencions. Mai més se m’oferirà el perdó, vaig signar la meva perdició.

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria F PROSA 1r PREMI –

Batxillerat

Roger Marí Molas - Institut Salvador Espriu

L’Últim maqui Havíem creuat la frontera esquivant els gendarmes francesos, i durant mig desembre havíem evitat la Guàrdia Civil espanyola per valls i muntanyes. El nostre objectiu? Salvar en Josep, que havia caigut pres. Li volien carregar trenta anys de presó per haver-nos obert la porta a Barcelona el darrer estiu. Un ramader de Costoja ens havia fet arribar una carta seva d’amagat. En Quico l’havia llegit en silenci i, després d’arrugar el paper amb ràbia i llençar-lo al foc, ho havia deixat molt clar: - L’estan torturant perquè canti. O hi anem o el pelaran abans que el jutge dicti sentència. El tres de gener vam arribar al Mas Clarà, a mig camí entre Girona i Banyoles, i ens hi vam refugiar per passar-hi la nit. L’endemà Barcelona seria una mica més a prop. Només érem vuit, però estàvem eufòrics perquè, contra tot pronòstic, l’arriscat viatge clandestí anava com una seda. Potser sí que podríem salvar en Josep i tot. La matinada del quatre en Quico va dir que sortia a fer un riu. Els altres vam quedar-nos a dins, veient-lo passar entre els matolls des de darrera la finestra. Llavors vaig decidir seguir-lo. Va ser com un rampell. Encara no sé ben bé per què, però vaig dir als altres que anava a fer una ullada a fora i vaig començar a seguir els passos d’en Quico a poc a poc. De sobte, vaig veure que les petjades desapareixien prop d’una gran mata d’esbarzers. En un obrir i tancar d’ulls, una mà em va estirar i em vaig trobar ajagut al costat d’en Quico, que s’havia amagat sigil·losament darrera aquella espessor de branques amb la seva metralleta Thompson. - Ens han trobat, els molt desgraciats. I no són pocs... – va dir-me amb el dit índex aixecat davant dels llavis. – No facis soroll i no compliquis les coses. Jo vaig aixecar la vista en direcció al mas i, entre la foscor, vaig poder distingir tot un seguit de siluetes que començaven a envoltar la casa. Devien ser una vintena. Tot va passar molt ràpidament. Primer es va sentir en Jaume donant el

Jocs Florals

Escolars 2013

crit d’alarma. Després van xiular les blanes entre crits, malediccions i insults. El tiroteig va durar uns minuts només. Les veus de dins del mas van callar al cap de poc i vam saber que els nostres havien caigut. Me’ls vaig imaginar ensangonats a terra i un calfred de terror em va sacsejar. No volia morir-me, jo! Vaig mirar en Quico, que es mossegava el llavi amb fúria i estrenyia amb força un d’aquells esbarzers que ens cobrien. Li sagnava la mà i tot. Els guàrdies civils varen entrar al Mas Clarà i ressonaren un parell de trets més abans que es fes el silenci més absolut. Jo vaig tancar els ulls un instant per recuperar la respiració i la sang freda, però de sobte vaig sentir en Quico que cridava: - A terra, Ramon! - ¡Malditos rojos cabrones! ¡Todavía ha quedado alguno! – va respondre en cristiano una veu irada de ben a la vora. Vaig girar-me just a temps de veure com un uniformat amb bigoti se’ns llançava a sobre amb una pistola a la mà. En Quico també l’apuntava amb la seva Thompson. Se sentiren un parell de trets i l’enemic franquista caigué mort als meus peus, amb el pit foradat. - Hòstia, Quico! Però d’on sortia aquest?! – vaig dir atropelladament. - És un oficial – va respondre’m esbufegant - Crec que s’havia separat del grup principal per assegurar-se que no hi hagués ningú vigilant pels voltants. Maleït fatxa fastigós! En Quico va mirar-se el tinent mort i li va etzibar una bona puntada de peu al cap. En fer-ho, però, es va estremir de dolor. Vaig adonar-me que li sagnava abundantment la cuixa. El tinent l’havia encertat a ell també... Estàvem acabats: si no trobàvem la manera de guarir-lo no podríem anar gaire més lluny. Jo ja havia començat a replantejar-me la nostra situació quan ell em va estirar del braç amb fermesa. Vam començar a caminar bosc endins per allunyar-nos de la zona de perill immediat i, quan vam ser prou lluny, em va dir entre esbufecs: - Bé, som dos, però hem de seguir. Per en Josep. No podem girar cua ara i salvar-nos com uns covards. I encara menys després que els altres hi hagin deixat la pell. O tots o cap. No vam descansar fins arribar al Ter. En Quico, com a líder que era, va anar sempre davant meu sense cedir gens ni mica al dolor. Encara no sé ni com va poder travessar el riu en el seu estat. No feia falta ser metge per veure que la ferida se li estava gangrenant.

Jocs Florals

Escolars 2013

Després de molt de camí vam arribar a l’estació de Fornells de la Selva i vam agafar el primer tren que va passar amb destinació Barcelona. Vam entrar per sorpresa a la cabina de control i en Quico va amenaçar amb la metralleta el maquinista i el fogoner: - Eh! Facin baixar a tothom a la pròxima estació i no parin fins que arribem a la capital o no tornaran a veure les seves famílies! Creguin-me que no estic per bromes, jo! El fogoner, espantat, va dir-nos que estàvem bojos i que la màquina no disposava de prou combustible per fer el viatge d’una tirada. El maquinista va fer sonar l’alarma. En Quico va maleir-los a tots dos sense deixar d’apuntar-los ni un sol instant. La tensió anava creixent, i és que estàvem ben fumuts: la Guàrdia Civil ja devia estar alerta i ens esperaria a cada població, preparada per agafar-nos allà on el tren s’aturés. En Quico arrugava el front i serrava les dents sense donar-se per vençut. De cop i volta, va etzibar un fortíssim cop de peu a la porta de la cabina i la va obrir de bat a bat: - Ramon! – va cridar-me, pàl·lid per la febre i amb els ulls encesos – Escolta’m bé! Quan el tren passi per Sant Celoni saltarem! Em sents?! Saltem a Sant Celoni! Com puc explicar-t’ho? Aquell home desprenia un coratge que s’encomanava i jo tenia les emocions a flor de pell. Si quan em vaig afiliar a la CNT algú m’hagués dit que coneixeria un anarquista com ell, no ho hagués pogut creure mai... Efectivament, a Sant Celoni vaig saltar del tren darrere seu. Vam caure a les rodalies de l’estació. Vam quedar-nos allà estirats uns minuts, sorpresos de no haver-nos trencat res, i sense fer cas del munt de ferides i talls que teníem arreu del cos, vam alçar-nos de nou. En entrar al poble, en Quico semblava més de l’altre món que del nostre. Vaig deixar-lo recolzat a la paret d’un carreró i vaig afanyar-me a trobar un metge que el pogués assistir immediatament. Déu sap com lamento la meva lentitud en aquell moment decisiu de l’aventura... Només vaig tardar deu minuts, però quan ja tornava amb el doctor els vaig veure des de la plaça. Dos homes amb uniforme verd corrien cap en Quico. Encara recordo com ell es va girar lentament amb la vella Thompson, rendit per l’esforç de les darreres hores. Un tret, uns genolls que defalleixen, un heroi que cau... El que ve després no fa falta ni explicar-ho, fill meu. Com vaig salvar la pell ja és tota una altra història. Tu simplement explica la veritat a tothom. Jo des d’aquí, a França, no puc. Sobretot, no deixis que la història

Jocs Florals

Escolars 2013

l’escriguin els vencedors. Fes que s’estengui la llegenda d’en Francesc Sabaté i Llopart, assassinat pel règim de Franco al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni el matí del dia cinc de gener de 1960. Que la coneguin a tots els pobles i ciutats. Que el seu coratge arribi a tots els catalans, perquè un dia el dictador caurà i llavors, com va dir el president Companys, tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer. Sempre teu, Ramon Vila Capdevila

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria F PROSA 2n PREMI –

Batxillerat

Marina Bonache Baxaulí

– Col· legi Jesuïtes del Clot

Salvador Espriu Escoltava el murmuri lleuger dels seus mots intensos amb l’esguard immòbil i un somriure metzinós. Les ones brunes del seu cabell -recollides en una corona de trenes esbullades- li acaronaven el rostre, mentre que amb les mans recreava el moviment veloç de les ales de les papallones quan s’enlairen. Duia un vestit blau de mussolina cenyit fins a la cintura i sota el vol alegre de la faldilla vaporosa, les línies d’una fina silueta s’estenien fins a bleir-me l’enteniment. Va beure un últim glop de most afanyat i després de descalçarse tot llançant les sandàlies que ja duia mig deslligades al vent, va aixecar-se. La meva boca –closa- va començar a entonar notes soltes i ella, després d’endevinar-ne una melodia delirant, es posà a ballar sobre l’estora d’herba que s’estenia fins a l’abast de les nostres guaites. Es movia a batzacs d’alegria frenètica i cada cop que aixecava una cama, la tela sedenca lliscava i s’advertien les seves cames clares i immaculades. Jo la contemplava amb un desig innocent però, abans que poguéssim intuir-ho, la força del moment ja havia arrelat en nosaltres. El ball va durar fins que el rellotge fongué la candor ataronjada de la tarda tot anunciant les set del vespre. El temps havia transcorregut al ritme i compàs d’una peça bonica però massa accelerada i, si no hagués estat capaç de retenir el rastre efímer del seu cos completament mullat de suor, ara em seria impossible recordar res d’aquell dia. La recordo i la guardo, però en una imatge difuminada per les guspires vermelles de la posta de sol encenent en els seus iris foscos. La fortuna –llavors- ens apreciava d’una manera poc peculiar: a ella increïblement formosa i a mi com a ninot d’una societat ruda que intenta seguir els estereotips dels intel· lectuals per tal de no desentonar. Acostumava a anar vestida amb jerseis amples i els cabells, curts i estirats, els anava marejant perquè es veiessin harmònicament despentinats. Entre els complements de la meva intencionada aparença descuidada, acostumava a dur unes ulleres grosses de pasta negra per

Jocs Florals

Escolars 2013

corregir l’enterboliment desagradable del món dubtosament empíric. També, i encara que no és massa original dir-ho, m’agradava captar la realitat a través d’una òptica artificial; sempre duia una polaroide penjada al coll quan quedava amb ella. Certament, no conservo cap fotografia d’aquell dia. Ara però, ja fa tres anys que la Margot va marxar a Sud Amèrica per començar una nova etapa -pròspera i airosaformant part de l’elenc del Ballet Nacional de Cuba. El món hipnotitzant de Tchaikovsky que en els meus primers anys d’encara desentrenada joventut em va fascinar tant, potser ja només resta palès en la cal· ligrafia curosa de les meves memòries. Vaig haver de fer un esforç en aprendre a suportar el fet de viure allunyada de la bohèmia, de les sabatilles de punta i de les figures gairebé transparents de l’escola de dansa. No tenia el mateix talent que ella però no em molestava anar-me’n a dormir amb els ulls ofegats de llàgrimes; a la nit el coixí xuclava l’enveja i a l’endemà buidava la ràbia amb un llapis a la mà. Sentia una estranya però profunda estima cap a la nostra relació i m’esforçava dia rere dia perquè fóssim inseparables. Jo era conscient de no ser res més que una extensió de la seva vida normal i, de fet, des de sempre em persegueix la qualificació dels que no poden optar a l’èxit que ambicionen. Ara però, ella ja és el passat. El present batega ple de vida darrere dels cops i senyals marcats en el vidre gairebé tènue d’una nova porta. Ara, ja no em dedico a perseguir quimeres a les palpentes; procuro viure en una quotidianitat prudent. No és pas que hagi madurat; després del seu últim adéu, d’aquells ulls freds que em deixaren sense alè- l’aire que mica a mica s’envalentí a anar-me renovant els pulmons no va acabar-me de curar mai. Hagués estat fascinant poder haver-ho resolt tot així, amb un petit polsim de màgia. Potser ni tan sols pretendre que fos cert; això seria segurament massa vanitós. Simplement, ser capaç de creure, per exemple, que els lluentons que es venen en pots de colors per a fabricar disfresses poguessin ser el rastre d’una fada que no fes créixer mai els somnis (perquè no sé si afortunada o malauradament els somnis creixen, es transformen i, fins i tot, se substitueixen).

Jocs Florals

Escolars 2013

Categoria F PROSA 3r PREMI –

Batxillerat

Gemma Rozas Belmonte – Institut Infanta Isabel d’Aragó

El lladre de pors La brisa suau s’equilibrava amb el sol del migdia, i anunciava l’arribada de la primavera. Uns ulls blaus, cristal· lins i innocents tenien la mirada fixa en el pati de tarongers que brillava més enllà de la finestra, i semblava que agraïen l’arribada del bon temps. Es podia passar hores mirant per la finestra, contemplant les formes dels núvols i aquelles persones que feien la seva vida. Notà llavors una mà càlida que la feia despertar del seu moment d’evadir-se i la retornava a l’habitació, amb prou feines decorada, que la feia sentir estranya. Una dona de camisa blanca l’avisava que era el moment de banyar-la i deixar-la neta. Ella s’hi resistia. Per què? Qui era aquella dona? No volia, no en tenia ganes. Volia quedar-se una estona més contemplant el cel amb orenetes juganeres que voletejaven d’un lloc a un altre, i arbres movedissos que es deixaven dur per l’aire d’abril. Es resistí, però sabia que era massa insignificant davant d’aquella dona esvelta. Tanmateix es deixà fer finalment, entre gemecs. Arribà a un llarg passadís ple de persones, absents, assegudes, que no podien fer gaire més que veure córrer el temps en la seva cadira. Ella n’era una més. No sabia qui eren, no els havia vist mai, però allà no la molestaven; aconseguia submergir-se en el seu món d’innocència i se separava de la realitat. Les parets blanques mal pintades, lentament, s’anaven aïllant d’ella, i converses alienes quedaven cada cop més llunyanes. El món es reduïa a ella i el seu petit cos, mentre l’entorn s’enfosquia i donava pas als seus pensaments. Pocs, desordenats i indefinits. Es mesclaven entre si i es mostraven confusos. En aquells moments en la seva ment només ressonava l’Ave Maria, de Schubert, la foscor s’apoderava del seu cos i hi recorria fredament la pell. Sabia que alguna cosa estava canviant, però no sabia el què, i la impotència s’anava alimentant a poc a poc de la por. Estava sola. Es preguntava i buscava, en aquell racó fosc on era, aquella única persona amb qui se sentia protegida: la seva mare; la necessitava. Un calfred li resseguí tot el cos, seguit d’un pessigolleig d’angoixa que s’estava apoderant de la seva gola, començava a sanglotar mentre es perdia en la immensitat de la raó i s’anava desfent...

Jocs Florals

Escolars 2013

Una dona juvenil, pèl-roja, la va agafar pel braç i la va saludar amb un càlid petó a la galta. Li somreia, li preguntava com estava. La mirà amb la mirada carregada de por, però de sobte va notar com una onada de confiança la calmava. De seguida es va sentir protegida per aquell somriure i segura, com si aquells ulls verdosos li prometessin calma. La foscor s’anava esvaint a poc a poc, i l’amor que desprenia aquella dona l’havia dut de nou fins aquell passadís enlluernat pels colors primaverencs, que ni coneixia ni havia vist mai, però no li importava. La figura de cabellera roja es va mirar aquells ulls blaus cristal· lins. Va somriure però no va poder evitar uns ulls entristits. Sabia que no es podia permetre el luxe de mostrarse afligida davant d’ella. Maleïa aquell intrús que s’havia filtrat silenciosament dins aquell cos menut per apropiar-se, a poc a poc, de tot allò que li pertanyia. El lladre dels records s’apoderava de la seva mare.

Jocs Florals

Escolars 2013