Tot el que no es diu del veganisme

Des de fa un temps el veganisme s’està convertint en una opció atractiva per una fracció de la població urbana. Però, és tan sostenible i saludable com ens venen? Cada vegada hi ha més veus que contradiuen els seus arguments.

“El veganisme és una filosofia de vida que exclou totes les formes d’explotació i crueltat cap al regne animal i inclou una reverència a la vida. A la pràctica, s’aplica seguint una dieta vegetariana pura i anima a l’ús d’alternatives per a totes les matèries derivades parcialment o totalment d’animals”, així va definir el veganisme Donald Watson, fundador de la Vegan Society i inventor de la paraula vegà. Aquesta filosofia implica, rebutjar tant aliments com articles de consum d’origen animal, com la mel, la llana o les pells. A més, pel seu origen també s’eviten gran part dels cosmètics i productes de neteja que fem servir.

Sens dubte, un dels arguments que més defensa el veganisme, és que és una forma sostenible d’alimentar els éssers humans. Això és una gran fal·làcia perquè, alimentar-se de forma vegana depèn de l’agricultura, una activitat que, si només ens alimentéssim d’ella, provocaria una gran devastació ambiental.

Si els vegetals fossin els nostres únics aliments, es necessitarien grans quantitats de terrenys pel conreu, fet que provocaria la dessecació dels rius, fonts i aqüífers a la vegada que demandaria obres faraòniques que devastarien el territori per regar els camps. El dany al medi ambient es faria més evident perquè no es comptaria amb l’ajuda d’herbívors domèstics o silvestres que poguessin fertilitzar la terra amb el seu fem, per l’expansió de milers d’hectàrees de cultius agrícoles. Com més extensions de cultius hi hagués de forma massiva, més dany al medi ambient.

Els mecanismes de danys per carència de nutrients a la dieta vegana són multifactorials. Tot i que ens venen un aparent benefici inicial de, sobretot, pèrdua de pes, els desequilibris nutricionals i fisiològics, es manifesten ràpidament a l’analítica dels que no consumeixen proteïna animal. De fet, el baix nivell de ferro a les dones veganes no només implica una disminució a les capacitats i resistència o debilitat, sinó que també pot provocar dany neuronal. Aquesta deprivació nutricional la podria patir un fetus a la seva formació i podria provocar síndromes de dèficit d’atenció i hiperactivitat, inhabilitat intel·lectual infantil per a processos d’aprenentatge en menors, tal com ho confirma un recent estudi realitzar a Suècia i publicat al Journal de Medicina dels EUA. El veganisme no satisfà l’aportació mínim d’1,5 mg de ferro al dia, fet que, a llarg termini pot afectar a l’aparell renal.

L’opció ideal és apostar per la dieta mediterrània, basada en una alimentació equilibrada on no hi hagi falta de nutrients i que estigui formada per aliments d’origen animal i, per descomptat, d’origen vegetal. Potser el que hauríem de canviar tots plegats ha de ser els hàbits de compra i de consum. Apostar per establiments de confiança, de barri on hi hagi productes carnis i vegetals de proximitat i de temporada.