Programa de Fiesta Mayor de Verano de Tossa de Mar

•1•

FESTA MAJOR D’ESTIU

SANT PERE 2010

EDITORIAL Un any més, tenim al davant la nostra festa major d’estiu: Sant Pere, patró dels pescadors.

Com sempre, hem preparat tot un seguit d’actes que us faran oblidar els problemes del dia a dia i us conviden a participar i gaudir de les activitats que des de les diferents regidories s’han programat.

Hi ha actes per a tots els públics, uns més festius, d’altres més emotius, però tots volen aconseguir el mateix objectiu: que la gent del poble i els nostres visitants visquin d’una manera especial aquesta festa tan entranyable i tan nostra.

Enguany, però, tenim un motiu especial per celebrar: els setanta-cinc anys de la fundació del museu municipal de Tossa, el primer d’art contemporani de tot l’Estat.

Així doncs, com no podia ser d’altra manera, s’ha preparat una exposició commemorativa que reflecteix la importància cultural que la nostra vila ha tingut al llarg de tots aquests anys.

Per aquest motiu hem volgut dedicar el programa de la festa major a aquest esdeveniment i hem fet un resum de la història del nostre museu municipal, des de la seva creació fins als nostres dies i també hem volgut documentar les diferents seccions que el composen i les exposicions més importants que s’hi han celebrat durant els darrers anys.

Cal, però, fer un esment especial a la figura de Marc Chagall, que té una rellevància cabdal en el nostre patrimoni cultural.

La seva estada a Tossa l’any 1934, juntament amb d’altres pintors de renom, va propiciar que la fundació d’aquest museu d’art contemporani comptés amb obres de reconegut valor. El seu cèlebre quadre “el violinista celest” ha estat durant molts anys, i continua sent, una icona cultural pel nostre poble.

L’evocació a la llibertat, travessar una finestra oberta amb música... ens fa sentir la veritable màgia del quadre i, alhora, hi trobem un paral·lelisme entre la recerca de les seves pròpies arrels i el desig de volar lliurement. Crec que aquest quadre defineix molt bé el sentiment de la nostra població, per aquest motiu sempre ha estat molt valorat pels tossencs.

Per tant, no cal dir que, per a nosaltres, és un veritable honor la commemoració d’aquests 75 anys del nostre museu i tenim la voluntat i l’esperança que aquest patrimoni cultural de la nostra població serà en el futur el més preuat estandart de la cultura tossenca.

Bona Festa Major i molta salut!

Imma Colom i Canal Alcaldessa de Tossa

•3•

FESTA MAJOR D’ESTIU

SANT JOAN DIJOUS 24

PROGRAMA

18:00 h Carrer Capità Mestres del Mas Font.

Festa de l’escuma 19:00 h Plaça de St. Joan. Missa en honor de Sant Joan.

DIUMENGE 20 10:00 h Travessia a la badia de Tossa

Organitza: U.A.Tossa amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tossa de Mar 18:30 h Plaça Sant Miquel. Concert fi de curs de l’Escola Municipal de Música

SANT PERE DISSABTE 26 22:00 h Passeig Mn. Cinto Verdaguer.

Revetlla de Festa Major Actuació del grup Trifàssic

DIUMENGE 27

DIMECRES 23

10:00 h Passeig Mn. Cinto Verdaguer

Xª Trobada de Puntaires

21:30 h Arribada de la Flama del Canigó

Organitza: U.A.Tossa amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tossa de Mar 22:00 h Passeig del mar. Encesa amb la Flama del Canigó de la tradicional foguera de Sant Joan

DILLUNS 28

24:00 h Carrer Capità Mestres del Mas Font.

Revetlla de Sant Joan

18:00 h Repic general de campanes anunciant la Festa Major d’Estiu 19:30 h A la Platja Gran. Hissada de la Bandera Blava.

20:00 h A la Casa de Cultura. Pregó de Festa Major a càrrec del Sr. Francesc Fontbona de Vallescar.

•4•

SANT PERE 2010

DIMARTS 29 12:00 h Església Parroquial. Ofici solemne en honor de Sant Pere, patró dels pescadors, amb acompanyament d’orquestra.

Seguidament, tradicional processó a la Platja Gran.

13:30 h Plaça de l’Església. Sardanes.

Actes a càrrec de la Cobla Ciutat de Girona.

18:00 h Passeig de Mn.Cinto.

Audició de sardanes. Cobla La Bisbal Jove.

19:00 h Museu Municipal. Inauguració de l’Exposició del 75è. Aniversari del Museu Municipal.

22:30 h Plaça de l’Església. Serenata de Festa Major. Seguidament Ball de Festa Major. Amb l’actuació del Grup Setsons.

DIMECRES 30 18:00 h Passeig Mn. Cinto Verdaguer.

Festival infantil: Jocs Tradicionals.

DIJOUS 1 22:45 h A la Platja Gran. Audiovisual “Tossa per la Pau i els Drets Humans” Encesa de 5000 bengales per la PAU. (Recollir-les el mateix dia a la platja, al costat de la caseta de salvament.

MARE DE DÉU DEL SOCORS DIVENDRES 2 12:00 h Capella del Socors. Ofici solemne amb acompanyament d’orquestra.

12:45 h Davant la Capella del Socors. Sardanes.

18:30 h Passeig de Mn. Cinto Verdaguer.

Audició de sardanes.

22:30 h Carrer del Socors. Tradicional “Toquen a córrer. Ses nou Sardanes” Els actes del dia aniran a càrrec de la Cobla Flama de Farners.

DISSABTE 3 A partir de les 10:00 h. Edifici La Nau. Fira de col·lecionistes de Playmobil.

Fins diumenge 04 de juliol.

DIUMENGE 4 17:00 h Es Racó. Campionat de FRENDIT “Baletes-Caniques” Inscripcions des de les 15:00 H a Es Racó.

Organitza: QUATRE REPLEGATS DE TOSSA.

DIMECRES 7

23:00 h A la Platja Gran. Castell de Focs Artificials.

19:00 h A la casa de cultura.

Inauguració Exposició Art Romànic.

•5•

APUNTS HISTÒRICS DEL MUSEU MUNICIPAL DE TOSSA En plena època medieval quan l’Europa occidental va viure la revolució feudal, el “Castrum de Torsa” i la seva vall van ser donats en alou feudal pel comte de Barcelona Miró I al monestir de Santa Maria de Ripoll, perquè els seus monjos preguessin a Déu per la seva ànima. Aquesta va ser una donació contestada llargament pels descendents de la casa comtal de Barcelona, que no la van veure amb bons ulls.

Després de pledejar llargament, la possessió feudal de Tossa va recaure definitivament al 1097 en l’esmentat monestir, per restitució de Ramon Berenguer III, tal i com consta en una butlla papal d’Urbà II.

per David Moré Aguirre

SITUACIÓ El Museu Municipal de Tossa és un museu situat en un marc geogràfic, històric i natural incomparable per la seva bellesa. Situat dins del recinte emmurallat de Tossa conegut per Vila Vella, s’alça en un replà penjat sobre els penyasegats que emmarquen es Codolar, com protegit per la muralla i la Torre de l’Homenatge del s.xiv.

Aquesta petita cala situada a garbí de la vila, avui engrandida i reomplerta de sorra, va ser fins als anys 60 un petit reguitzell amuntegat de còdols, unes pedres arrodonides i llimades per l’acció continuada i sistemàtica de desgast d’unes onades que dia a dia baten contra elles, que li van donar el nom. Antany plena fins dalt de les tradicionals barques de palangre, avui tan sòls en perviuen un parell o tres, que romanen allí gairebé adormides com a darrers testimonis d’un passat que s’escola irremeiablement, un cop desapareguda la resistència d’aquells vells mariners que heretaren dels seus pares molt més que la pesca i el seu art, al rebre i protagonitzar allò que durant segles va donar un bri de vida a la vila.

El museu presideix una plaça avui ajardinada, on un jove xiprer ens saluda amablement, substituint l’antiga pineda tenebrosa que amb el rogir de la tramuntana als capvespres hivernals esparverava.

Aquesta plaça és el punt intermedi d’un carreró empedrat que s’inicia a la Plaça d’Armes i que culmina a tocar de l’Església Vella, malgrat acabar a dalt del far on antigament hi havia hagut un petit castell. El carreró lleugerament costerut i custodiat per testos amb flors i plantes de tota mena, que semblen acompanyar-nos en el nostre caminar, veu com de sobte els raigs de sol al matí il·luminen les seves pedres i a nosaltres ens il·luminen el rostre, com indicantnos que arribem a algun lloc: la plaça. Aquí, un convit al repòs momentani i un ullet a tafanejar per un forat, el traspàs del qual ens descobreix el càlid recolliment d’es Codolar i la immensitat de la mar, un joc de contrastos, de llums i de colors, i fins i tot de fresses difícil d’oblidar. Un microcosmos farcit de sensacions al que se’ns permet retornar-hi momentàniament tot just en entrar al museu.

Girant la vista a l’esquerra una antiga porta avui transformada en finestra ens convida novament a contemplar la natura en un dels més bells paratges de la Costa Brava.

HISTÒRIA DE L’EDIFICI MARC HISTÒRIC FUNDACIONAL Cal primer de tot, fer una petita introducció de caire històric per entendre el perquè de les funcions de l’edifici on s’emplaça actualment el Museu Municipal de Tossa.

Al 1187 l’abat de Ripoll, Raimon de Berga, va establir els usatges i costums propis del règim feudal en què es basava l’Europa d’aleshores, que corresponien als habitants de l’alou.

D’aquesta manera quedaven establerts els drets i deures que pertocaven a cadascú, així com allò que tocava tributar per llar. Després d’un episodi en el que al 1189, els vilatans van pledejar amb el monestir per eximir-se d’alguns delmes per ells considerats massa carregosos, i en el que fins i tot va haver d’intervenir Alfons II d’Aragó, per ordenar els tossencs a que complissin amb els seus tributs; aquests es van pagar de forma continuada al monestir de Ripoll fins al 1784. En aquesta data hi va haver una petita insurgència local, en protesta perquè els tossencs estaven sotmesos a uns censos sobre el peix pescat que ja no s’aplicaven en tota la costa més propera, cosa que consideraven injusta. Malgrat aquest episodi que va haver de ser sancionat pel propi abat amb una rebaixa de les exigències tributàries, la dependència a tots els efectes senyorials de Tossa respecte del monestir de Ripoll va perdurar fins el s.xix amb la desaparició de l’Antic Règim, i més concretament el 1835 amb la desamortització de Mendizábal.

LA CASA DEL GOVERNADOR (PERÍODE S. xii- S.xix) La llunyania de Tossa respecte del monestir de Ripoll, que es manifestava amb una distància superior als 120 km, i uns accessos difícils i dolents que si encara ara ho són, com deurien ser en aquells temps; convertia un viatge entre ambdós centres en una autèntica aventura de diversos dies. Aquest fet dificultava el cobrament de tots aquells delmes que els tossencs havien de pagar a l’abat de Ripoll. Aquest, malgrat que a vegades hi havia enviat monjos del també monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, a realitzar les gestions pertinents que li proporcionessin aquells recursos amb els que es garantia part dels seus ingressos; com a senyor que era, va optar ràpidament, per una solució que li garantís el puntual, correcte i complet pagament d’allò al que estaven obligats a pagar els habitants d’aquell alou que li pertanyia.

•6•

És així com apareixen diverses figures jurídiques al servei dels interessos del senyor. D’una banda el castlà que s’encarregava de guardar el castell en absència del senyor, i de l’altra dos batlles, un encarregat de les funcions judicials -administrar justícia i fer de notari- i l’altre encarregat de les funcions fiscals -recaptar els impostos senyorials-. Tanmateix, el cert és que amb els anys i per un seguit de circumstàncies històriques i d’ordre familiar que ara no pertoca d’explicar aquí, totes aquestes funcions podríem dir que varen anar essent assumides pel qui s’encarregava de cobrar els impostos, conegut com el “Batlle de Sac”.

Aquest Batlle de Sac, que representava a tots els efectes l’abat del monestir de Ripoll en absència seva, es va establir en una casa, que és la que està habilitada com a Museu des del 1935, any de la seva fundació. Aquests batlles tenien cura de recaptar tots aquells impostos referits al peix, la carn i les collites dels camps, així com els censos i laudemis que pertanyien a l’abat segons el dret de l’època.

Se’l qualifica de sac, perquè tot allò que es tributava en espècie, que era la majoria donades les característiques de l’economia local, es recollia en uns sacs, amb els que era transportat fins a Ripoll.

Fins al 1348 els batlles varen ser nomenats per l’abat per un període de dos anys, però a partir d’aquesta data i coincidint potser amb la crisi del s.xiv, la batllia s’atorga de forma successiva i fins a la seva desaparició l’any 1835, a quatre famílies diferents. La batllia va ser atorgada al 1348 al veí de Tossa, Arnau Soler, que la va vendre ben aviat a Pere de Riera, el qual la va gaudir a perpetuitat i transmetre als seus hereus, que van arribar a ser també castlans.

En un moment donat la batllia passa a mans dels Vern, per acabar l’any 1667 sota la titularitat dels Falguera, una família oriünda de Palau de Plegamans (Barcelona), que la mantindrà fins a la seva desaparició com a tal, malgrat que desde feia anys ja no residien a la vila, on tan sòls hi mantenien un encarregat amb funcions de lloctinent.

En cadascuna de les etapes per les que va travessar la casa, aquesta va ser objecte de reformes per tal d’adaptar-la als gustos i/o necessitats de cadascuna de les èpoques, de manera que cal parlar de successives etapes constructives. La disposició interior i la façana d’avui, és a dir l’estructura arquitectònica que es conserva actualment, data de les darreries del s.xvii i principis del s.xviii. Aquest va ser un moment històric esplendorós per a la vila, tal i com ho proven l’expansió fora muralles, a tota la zona de la Guàrdia i Socors, testimoniada perfectament per molts dels

llindars de les portes encara conservats; i la construcció de la nova església parroquial de Sant Vicenç, de dimensions autènticament gegantines per l’època i les característiques del poble.

PERÍODE 1835-1935 La història de la casa des del 1835 fins al 1935, és la trista història d’un segle de decadència que corre paral.lela a la d’un poble que amb el canvi polític, perdrà paradoxalment força econòmica.

La històrica dependència tributària i d’altre tipus envers l’abat del monestir de Ripoll, va ser substituïda per una monarquia com l’espanyola, que al llarg del s.xix, va anar conformant un estat contemporani que concentra tots els ressorts del poder d’un territori. La subhasta pública dels béns desamortitzats que es va fer al llarg del segle, no va incloure finalment les muralles, tal i com pretenia la delegació d’hisenda a Girona l’any 1871, cosa que d’haver-se portat a terme hauria comportat el seu enderroc i conseqüentment el que avui l’actual museu, no presentés les característiques amb les que se l’identifica: cenyit a la muralla i amb una silueta fusionada indefectiblement a la Torre d’es Codolar. Aquesta subhasta tampoc va afectar directament la casa dels Batlles de Sac, coneguda també com la del Governador, que va continuar ara ja no sota la propietat dels abats de Ripoll, sinó sota la propietat de la família Falguera, la qual malgrat posseir la propietat, va recollir les seves pertinences i va tancar la casa.

Al llarg d’aquests anys la família Falguera va llogar la planta baixa de la casa a diverses famílies de pescadors humils de la vila, les quals es té constància de que alguns diumenges a la tarda, hi celebraven festes molt modestes, que incloïen un ball conegut per “ball de la vela”. Segons es diu en el que abans hauria estat el calabós que hi havia a la part baixa de la torre, comunicada amb la casa per mitjà d’una porta, hi hauria viscut una dona gran que hom considerava com una bruixa. Igualment se sap que els soterranis, on hi havia hagut el celler, es van convertir en lloc de sopluig dels pobres i gitanos que paraven per Tossa.

Cada vegada més, les rates, la brutícia, l’ensorrament de murs i teulades, van anar deteriorant la casa fins al seu abandó pràcticament total en els primers anys d’aquest segle. Per a la seva rehabilitació, caldrà esperar l’any 1935, moment en el qual s’hi instal·la el Museu. A partir d’aquest moment doncs, la història de la casa esdevé parella a la del museu, tal i com es podrà comprovar en el proper apartat.

HISTÒRIA DEL MUSEU Tossa a començament de segle era una vila tranquila d’una Costa Brava, que encara no havia estat batejada per Ferran Agulló com a tal. Els seus habitants dedicats a la pesca i a l’agricultura vivien el dia a dia sense gaires tribulacions, més que aquelles pròpies de la feina que els proporcionava el pa de cada dia, i el propi desenvolupament de la vida quotidiana, d’un poble de marina vingut a menys, tancat en sí mateix, i allunyat de qualsevol manifestació sòcio-política del moment. Poble petit, econòmicament modest, i aïllat físicament per les muntanyes i la mar que l’envolten, Tossa era el “cul del món” com algú la va arribar a batejar.

•7•

En aquestes circumstàncies, la cultura passava únicament per l’ensenyament primari més elemental, alhora que el contacte amb la gent de fora, es reduïa a les relacions quotidianes que hi pogués haver amb els pobles veïns, a les relacions que es poguessin establir als aplecs de Sant Grau i Sant Baldiri, i les que poguessin fructificar amb Santa Coloma de Farners arran del Pelegrí, així com la visita a l’estiu de diverses famílies de Barcelona que formaven el que se’n va dir “la colònia”. Tret d’això que és més aviat poc, la relació de Tossa amb el món, era escassa.

A finals dels anys 20 i especialment amb l’arribada de la dècada dels trenta, a Tossa s’’bre un lustre d’intensíssima vida cultural, que converteix a la vila en un centre vital de les manifestacions artístiques del moment, raó per la qual Rafel Benet en un article publicat l’any 1934, va qualificar Tossa com a “Babel de les Arts”, sobrenom que d’aleshores ençà sempre hom ha agradat d’utilitzar.

S’inicia doncs una etapa en la qual a la vila comencen a arribar nombrosos artistes de totes les tendències, disciplines i sabers.

Així a Tossa s’hi va aplegar gent de totes les tendències artístiques, des de l’impressionisme al fauvisme, passant per l’expressionisme.

El divers tarannà estilístic, ideològic, o estètic, així com els seus diversos orígens nacionals, no van ser obstacle perquè aquests artistes convisquessin en harmonia. De la mateixa manera que tampoc va ser cap obstacle la seva pertinença a diferents disciplines, des d’escriptors i poetes a pintors i escultors, passant per filòsofs, arquitectes i teòrics de l’art. Aquest ambient cultural fins a la creació del museu l’any 1935, va tenir tres espais de trobada: el Casino i l’Ateneu més propis de principis de segle, i el Cafè d’en Biel, tot un mite de l’activitat intel·lectual i artística de la Tossa dels anys 30, la pervivència del qual va molt més enllà de l’esmentada inauguració del Museu, en tant que espai de tertúlia d’aquests cenacles erudits i bohemis.

De sobte, doncs, una vila tranquila es converteix en el centre de grans intel·lectuals i artistes del moment a nivell mundial. A Tossa es forma un caliu cultural, una dinàmica interdisciplinària, equiparable a la de Cadaqués, de la que tanmateix no en formarà part la major part de la població tossenca. Certament aquest ambient artístic conviurà molt entre sí, però molt poc amb els vilatans; cadascú pel seu costat, sense enfrontaments de que es tingui constància, però sense confraternitat. Amb tot, el paisatge com la gent de Tossa són motius d’estudi, de lloança i d’inspiració, tal i com demostra la seva obra com veurem més endavant. És en aquest ambient i en aquest caliu, que cal emmarcar el naixement del Museu de Tossa. Un grup d’aquests artistes que s’estaven a Tossa, i amb prou ganes i il·lusió com per tirar aquest projecte endavant, no sense dificultats i entrebancs com en tot incipient projecte d’aquestes característiques; van decidir d’aplegar en un museu la història local i una mostra de l’art creat entorn de Tossa pels diferents artistes que en aquella època hi passaven. Per fer-ho comptaven amb dos antecedents prou importants, ambdós protagonitzats pel Dr. Ignasi Melé, natural de Cervera i establert a Tossa com a metge, mort l’any 1928.

D’una banda ell havia descobert l’any 1914 la Vil·la Romana dels Ametllers, que amb el temps es convertiria en una de les paradigmàtiques de la Mediterrània occidental, les excavacions de la qual havien posat a la llum importants restes materials i arquitectòniques; i d’altra banda a la casa que tenia llogada al

A principis de la dècada dels trenta, Tossa va viure una època d’efervescència cultural, motiu pel qual el tractadista d’art i pintor Rafel Benet la va denominar “Babel de les Arts”.

davant de l’actual Museu, havia aplegat obres de diversos artistes (Joan Brull, Laureà Barrau, Josep Cusí, Roig i Soler,...), que ell mateix havia fet venir a la vila. Unes i altres van formar part dels primers fons dels que va disposar el museu.

Des d’un bon començament es va tenir clar que el lloc on s’hauria d’emplaçar aquest Museu era l’antiga Casa del Governador o Batllia de Sac, que d’entrada pel sol fet de ser un edifici dempeus, mereixia ja tota l’atenció. Si a aquest fet, s’hi afegia la seva pràctica inutilitat a l’època, les possibilitats d’espai que oferia, i un marc històrico-natural privilegiat font d’inspiració artística, no és rar que s’esmercessin esforços per aconseguir aquest objectiu.

Bona part del finançament del projecte museístic, que passava necessàriament per una mínima adaptació de l’edifici a la seva nova funció, va provenir de la Generalitat de Catalunya, a qui es va recórrer el 1934, demanant una subvenció per tal de fer-lo realitat. La resposta del conseller de Cultura, Ventura Gassol, va ser positiva des del primer moment, i com corresponia a la seva implicació, el Museu va quedar sota titularitat de la Generalitat.

El dia 1 de setembre de 1935 s’inaugurava el Museu, veient-se culminada la tasca iniciada en aquest sentit temps enrera per l’equip fundador, integrat pels pintors Pere Créixams, Francesc Domingo i George Kars, l’escultor Enric Casanovas, l’arqueòleg Alberto del Castillo, el tractadista d’art i també pintor Rafel Benet, i el llavors jove Joan Ainaud de Lasarte. Aquests van ser els qui van formar part del primer patronat, pel qual es va regir i organitzar el Museu fins a la Guerra Civil, sota la direcció d’Alberto del Castillo.

El patronat va organitzar festes, balls i sorteigs d’obres d’art, amb la finalitat de recaptar fons, per tal d’atendre les primeres necessitats del centre i poder comprar les obres d’aquells artistes forans (alguns les cedien, però molts les van vendre a un preu simbòlic), que s’havia portat a la vila. Aquest equip de gent, de forma conscient o no, va contribuir a que el primer Museu d’Art Contemporani d’Espanya, fos el de Tossa.

La vida activa d’aquest Museu va ser curta, de la mateixa manera que breu va ser la seva projecció com a tal, com a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil. Tanmateix això no va evitar que durant els onze mesos de vida activa, aquesta no fos intensa. En aquest

•8•

sentit el Museu es va convertir en centre d’atenció per a d’altres artistes que fins aleshores no havien aparegut per Tossa, i objecte d’interès d’altres instàncies o personalitats, com és el cas del propi president de la República Española, Manuel Azaña, que va visitar el Museu el novembre del 1935.

PERÍODE 1936-1985 Amb l’esclat de la Guerra és l’escultor Enric Casanovas el qui n’assumeix la direcció, per bé que per un breu període, tot coincidint en el temps amb l’estroncament d’aquesta etapa daurada del museu. D’una banda el fluxe d’artistes forans es talla, i de l’altra l’activitat dels artistes d’aquí, no podia ser òbviament gaire, per les circumstàncies pròpies del moment.

Sota mínims durant els anys de la Guerra -per bé que la Generalitat va arribar a editar l’any 1938 un catàleg del fons del Museu-, i pràcticament tancat, la seva existència va ser decisiva per evitar el que d’altra manera de ben segur hagués comportat la destrucció o desaparició de bona part del patrimoni sacre de l’església parroquial de Sant Vicenç. Va ser gràcies a la intervenció ràpida i efectiva en els primers dies de la guerra, dels membres del Patronat del Museu, que es van poder salvar les custòdies, els calzes i d’altres objectes religiosos de la vila. Amagades en una caixa de pescadors a l’interior del Museu i amb la complicitat de la seva guarda, Anna Codina, aquestes peces foren així salvades per benefici del patrimoni i la història local.

Val a dir que durant els tres anys de Guerra no es té constància de que el museu hagués patit desperfectes propis de la contesa. Cal tenir en compte, que Tossa era un petit poble que ni territorial, ni política ni militarment era estratègic, per la qual cosa els efectes de la Guerra no es van deixar sentir més que de forma indirecta. Igualment tampoc es va haver de lamentar la desaparició de cap peça o obra allí dipositada, cosa que si algú hagués tingut la intenció de fer-ho, de ben segur hagués aconseguit, ja que les mesures per impedir-ho eren pràcticament nul·les. Tan sòls va marxar del Museu un petit fons arxivístic que estava dipositat a la casa des del 1836, quan el pare prior del monestir de Sant Feliu, fra Isidor Dalmau, s’hi va refugiar, i un conjunt de pergamins de la família Sallés. Aquests fons van ser agafats i amagats per Joan Ainaud de Lasarte en esclatar la guerra, al tractar-se de documentació eclesiàstica susceptible de ser destruïda. Acabada la guerra tota aquesta documentació es va dipositar al Museu d’Art de Catalunya al Palau de Montjuïc, institució a la qual posteriorment es reclamarà la devolució d’aquest llegat. El mateix Ainaud però, va decidir retornar tot allò que pertanyia a Sant Feliu, a aquest municipi amb la qual cosa, aquesta documentació ja mai més va retornar a Tossa. Pel que fa a la resta de documentació, inclòs l’índex de l’Arxiu Falguera, es va dipositar a l’Arxiu Municipal.

A partir del 1939 i fins a finals de la dècada dels 50, Tossa només va tornar a reviure a petita escala l’ambient artístic d’abans de la Guerra. En aquest cas, de la mà de diversos artistes catalans i alguns d’estrangers que s’hi havien establert fugint dels estralls que la segona guerra mundial estava causant a Europa.

Acabada la Guerra, com és ben sabut, la Generalitat que era la institució tutelar del Museu va desaparèixer, en compliment d’allò estipulat pel govern del General Franco instal·lat a Burgos l’any 1938. En aquest moment el Museu passa a dependre de la Diputació Provincial de Barcelona, a l’hora que la direcció del centre va ser assumida per l’arqueòleg Martín Almagro i Bosch, aleshores Director del Museu Arqueològic de Barcelona. Aquesta dependència respecte de la Diputació de Barcelona no va agradar gens a la Diputació Provincial de Girona, que es considerava la legítima titular del Museu per qüestions òbvies de territorialitat, raó per la qual el president de la Diputació de Girona, Joan de Llobet, va maldar de forma sistemàtica perquè es redefinís la dependència administrativa del Museu.

Aquest estira i arronsa va acabar finalment l’any 1966 amb una decisió que es podria qualificar de salomònica, amb la intercessió del Director General de Museus de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte. D’aquesta manera es va arribar a un acord de cessió de la titularitat del Museu per part de la Diputació Provincial de Barcelona, presidida aleshores pel Marqués de Castell-Florite, a l’Ajuntament de Tossa, essent alcalde Pedro Ansón Artigas. És d’aleshores ençà, que el nom oficial del Museu és el de “Museu Municipal de Tossa”.

Des d’aleshores, i fins l’actualitat, el Museu ha tingut dos directors: Miquel Oliva i Prat (19471966), i Vicenç Esteban i Darder (1966-2010).

Amb el traspàs a l’Ajuntament, d’una banda es fa indispensable parlar del seu lamentable estat de conservació, que empitjorava any rere any i que feia témer pel seu estat ruïnós. Als múltiples degoters que hi havia i que arribaven a malmetre les obres que custodiava el Museu, s’hi va haver d’afegir l’any 1963 l’ensorrament parcial de la teulada, com a conseqüència de la caiguda d’una branca d’un dels pins de la plaça que hi ha al davant, arran d’una forta tramuntanada, fet que va provocar un tancament temporal del centre i el trasllat d’algunes obres a l’Ajuntament. I d’altra banda, es va percebre la necessitat de resoldre l’adquisició de l’immoble a l’hereva de la casa Falguera que residia al barri de Sant Gervasi de Barcelona, en tant que legítima propietària que encara era de la casa. Aquest afer que va quedar liquidat l’any 1973, essent alcalde Sebastià Coris Mestres, era necessari resoldre’l de cares a futures intervencions de restauració de l’edifici a càrrec del Consistori.

Paral·lelament a aquestes circumstàncies, la limitació d’espai havia fet que s’hagués anat gestant la idea de que calia ampliar el museu, cosa que va fer decidir l’Ajuntament a buscar solucions a aquest problema. És en aquest sentit que també sota el mandat de Sebastià Coris, es va comprar un solar i una petita casa adjacents al museu (sector nord).

A tot això, cal afegir-hi l’espectacular (per la seva importància i magnitud) robatori que va tenir lloc el 1976. En el transcurs d’una nit de fort vent i molt mal temps, el lladre va esbotzar el forrellat de la porta de fusta que hi havia a la muralla, i que donava accés al mirador de sobre es Codolar. Aquesta porta, avui transformada en finestra, a la que ja hem fet al·lusió -per la seva excel·lent vista sobre la cala- al començament d’aquest

•9•

treball. El lladre, que de ben segur hauria visitat dies abans el Museu tot ordint la seva estratègia, va actuar professionalment i segurament per encàrrec d’algú altre, tal i com va demostrar la seva actuació. Robà deu teles -tallades amb ganivet arran de marc- de diferents sales, així com algunes monedes romanes, algun manuscrit i unes cartes amb segells antics. L’endemà en obrir el Museu i descobrir el robatori, la sorpresa i indignació de la vila es van fer ben paleses, i les autoritats van comunicar-ho ràpidament a la Guàrdia Civil i a la policia fronterera. El lladre després d’haver passat un parell de dies reclòs a Barcelona, va dirigir-se cap a França passant per La Jonquera, en un Volvo vermell, i a l’alçada de la frontera espanyola la policia el va aturar.

Primer es va aturar, però després temerós de que li descobrissin la mercaderia que portava amagada, va engegar el cotxe i es va saltar els controls espanyol i francès. La Gendarmerie francesa va engegar ràpidament un dispositiu de caça i captura per terra i per aire -van arribar a fer ús d’un helicòpter-, amb el qual el van anar encerclant. Acorralat a les Corberes, va abandonar el cotxe amb les teles, i les va amagar al bosc, essent capturat poc després.

Les teles no s’haurien recuperat, de no ser perquè uns vinyataires de la zona, el van veure quan les amagava i ho van denunciar. La resta de material robat va ser localitzat en desmuntar-li el cotxe, en un rerafons sota un vidre.

tres i es va rehabilitar l’antic celler, desaprofitat totalment fins aleshores, que constitueix una de les sales que més remet al passat històric de l’edifici, en tant que és on més s’ha conservat i respectat la construcció primitiva. Així mateix, la instal·lació en aquest moment i en els anys següents, de tot un seguit de serveis i equipaments van contribuir a modernitzar i posar al dia el Museu.

La celebració en les darreres dècades d’un seguit d’exposicions temporals de diversos autors de renom internacional, han contribuït a que l’activitat del Museu en els darrers anys, hagi estat important. Destaca el període 1992-1994 durant el qual es van portar a terme les exposicions dedicades a l’obra de Pere Créixams, Georges Kars, Olga Sacharoff i André Masson, com a record de les quals ens han quedat els magnífics catàlegs editats.

El director del Museu, Vicenç Esteban, i l’alcalde de Tossa, Tomàs Collado, es van traslladar a Narbona on es va fer el judici, i on se’ls va informar que el lladre, era nebot d’un conegut tractant d’art, Le Gros, que ja era vigilat per la policia al haver-hi fundades sospites que tractava amb art robat. Les obres, de no haver estat recuperades haurien arribat segurament a Ginebra, on haurien estat recloses una temporada, per sortir finalment a la venda de forma clandestina, probablement al Japó o a Sud Amèrica, cosa que les hauria allunyat decididament i definitiva de Tossa.

D’altra banda hi ha diversos artistes locals, del país, i forans vinculats a la vila, que han donat algunes obres: És el cas de Paul Rickenbacher que l’any 1980 va donar l’oli sobre tela “Processó de St. Pere”, i el gouache sobre fusta “La Casa d’en Joan”, o també el cas de la litografia “Els guerrers de la Sagrada Família” donada per Josep Maria Subirachs, l’oli sobre tela “Paisatge” del guixolenc Josep Albertí, o un gravat de Jaume Pla, aquest fins i tot amb la següent dedicació escrita: “Per al Museu de Tossa, la vila que estima els seus artistes”. D’altres obres han estat donades per familiars dels artistes, com el gouache sobre paper “Toreros” de Francesc Coll, donat pel seu germà Josep Maria; o per d’altres artistes que les tenien entre les seves col·leccions com la tinta xinesa “Home” de Manel Hugué, donada per l’escultor Fèlix Albajes. Fins i tot en alguna ocasió ha estat algun galerista qui ha fet entrega d’alguna obra, com és el cas d’un oli sobre tela de Frederic Lloveras que va obsequiar Vicenç Pijoan.

PERÍODE 1985-2010 Durant els anys 1984 i 1985 amb la col·laboració de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es va poder tirar endavant el tant esperat projecte de restauració i ampliació del museu. Allò que es venia fent necessari i que l’Ajuntament unilateralment no podia assumir pels elevats costos que comportava, va ser finalment una realitat tangible el dia de la reinauguració de l’edifici, el 11 de setembre de 1985 tal i com testimonia una placa a la façana de l’edifici. Tanmateix segurament la necessitat imperiosa que hi havia de fer una actuació, va fer que s’ometés una cosa tan important com l’encaix amb l’entorn. Ja hem parlat en començar que l’emplaçament del Museu a Vila Vella, era i és del tot engrescador per les característiques del recinte. N’obstant el projecte de Jordi Ambrós que va ser l’aprovat i el que es va portar a la pràctica, ha estat objecte de crítica pel fet de no haver sabut fusionar el seu projecte modern i funcional amb les característiques històrico-constructives de l’entorn, eminentment rústegues i que venen determinades per construccions de pedra granítica del país. Malgrat aquesta petita crítica a la remodelació i ampliació efectuada l’any 1985, el cert és que va ser molt oportuna, perquè va contribuir al rellançament del Museu Municipal de Tossa. La superfície útil d’exposició es va multiplicar per

És de destacar que la celebració de les diverses exposicions temporals que s’han fet al museu, ha raportat la donació per part dels familiars dels artistes, d’obres prou significatives: L’oli sobre tela “Paisatge del Cap de Tossa” (1951) d’Òscar Zügel, l’any 1987, per part de la seva vídua Klara Zügel; la sanguina sobre paper marró “Rostre” i l’oli sobre paper “Sóller” (1913) de Georges Kars, donats per la neboda néta del pintor, Ruth Werfel l’any 1993; o el gouache sobre paper “Batalla d’insectes” d’André Masson l’any 1994, per part del seus fills.

La celebració al setembre d’enguany del 75è aniversari del Museu, és una mostra de l’arrelament d’aquest equipament i de la seva capacitat per superar diversos períodes històrics

SECCIÓ HISTÒRICO-ARQUEOLÒGICA Aquesta és una secció que es remunta als moments fundacionals del museu, i que fins al 1985 va estar situada a la planta baixa de l’edifci.

Des d’aleshores es troba al soterrani o antic celler de la casa.

Es tracta d’una secció formada íntegrament per peces i objectes recuperats dins del terme municipal al llarg d’aquest segle. El material s’exposa seguint els corresponents criteris contemporanis, a partir dels quals es destaca els objectes pel seu valor testimonial

• 10 •

mosaic; a mitjans de la dècada dels 80, es va optar per aixecarlo, restaurar-lo, i conservar-lo al Museu Municipal de Tossa, a fi i efecte de preservar-lo per al gaudi del públic i interès dels estudiosos.

SECCIÓ D’ART CONTEMPORANI

Els pintors George Kars i Marc Chagall van gaudir de dues exposicions dedicades a la seva obra al Museu de Tossa.

d’un període històric concret, més que no pas pel seu valor estètic. Certament hi ha poques peces que responguin al criteri d’excel·lència, que s’aplicava en altres temps, i que hauria determinat allò a exposar. Cronològicament el material que s’exposa, abasta des del paleolític a l’època medieval, tot incidint especialment en el període de dominació romana. Tot el material exposat està situat dins de vitrines, per a la seva millor conservació i seguretat.

Les excavacions que el Dr. Ignasi Melé va començar a fer l’any 1914 a la Vil·la dels Ametllers, continuades posteriorment per Adolf Schulten i Alberto del Castillo, van anar posant de manifest la importància d’aquesta vil.la romana, encara no totalment excavada, que els estudis més rigorosos situen entre el s.i aC. i el s.iv-v dC. Amb una part urbana que s’eleva per sobre de la rústega, que la converteix en canònica, el material ceràmic, mosaístic i arquitectònic que s’hi ha anat trobant, és de gran valor històric. Malauradament a l’època en la que s’hi va començar a treball, no hi havia la cura que hi ha actualment, i que comporta un estricte procés d’emmagatzematge, estudi, catalogació i publicació de les troballes efectuades. Això explica múltiples factors que han contribuït, a que gran part del material recuperat aleshores, no es trobi avui al museu de Tossa. Des de desatenció envers algunes troballes que no es valoraven en aquell temps, a apropiació premeditada per part de gent més o menys entesa, passant per la donació d’objectes a col·laboradors en les tasques d’excavació. Això explica que moltes peces estiguin en parador desconegut (domicilis particulars), i d’altres es trobin al Museu de Sant Feliu de Guíxols o en d’altres museus de Barcelona.

La peça més important és el mosaic romà. És el que servia de paviment a l’atri de la Vil·la dels Ametllers, al temps que constitueix la primera referència escrita del nom de Tossa.

Datat entre els segles iv-v dC., la referència escrita que conté, és molt important perquè a més de testimoniar per primera vegada el nom de la població, dóna informació sobre el nom del propietari del fundus de Tossa, i de l’autor del propi mosaic: Salvo Vitale Felix Turissa/ Ex Officina Felices. La seva presència al Museu, és deguda a una qüestió estrictament de conservació.

En ser les tesel·les un material que a la intempèrie es fragmenta i deteriora ràpidament, i donada la importància històrica del

La major part del museu està dedicada a l’art contemporani, amb especial atenció per tot allò que té a veure amb Tossa i/o per tot aquell autor que hi hagi estat vinculat d’una o altra manera. Així per exemple, el museu exposa algunes obres d’escàs valor artístic, però amb un valor històric, en tant quant testimonien aspectes de la història de la vila, com és el cas de l’oli sobre tela signat per un tal De Soto, que testimonia el xampany que la família Esteve-LLach va produir a Tossa al llarg del s.xix i primers anys del s.xx. Tanmateix, cal destacar un gran nombre d’obres d’artistes reconeguts, que representant o no Tossa o algun dels seus aspectes, són de gran importància.

La pintura és predominant, tot i que també hi ha una bona representació d’escultura, i dins de la pintura destaca un percentatge molt elevat d’olis sobre tela. Els criteris d’agrupació de les obres per sales es basen primordialment en el factor temps, d’aquí que s’intenti agrupar les obres per èpoques. Malgrat això, i davant de l’existència de sales o espais de dimensions reduïdes, en algunes ocasions s’ha optat per d’altres criteris com l’autoria o la temàtica.

Les pintures estan penjades de les parets mitjançant un pràctic sistema de guies, que permet la fàcil i ràpida mobilitat de les obres, en cas d’haver de readaptar la sala per qualsevol motiu. Pel que fa fa a les escultures, aquestes estan emplaçades sobre petits pedestals que les realcen.

D’aquesta col·lecció es destaca per sobre de tot, el gouache sobre paper “El violinista celest” de Marc Chagall amb unes mesures de 52x65’5cm., que constitueix el quadre més emblemàtic i que més ha estat associat internacionalment al Museu de Tossa, on s’hi està des de que fou pintat expressament per a ell, l’any 1934. Aquest quadre s’acompanya d’uns plafons que ens acosten el perfil de l’autor, així com el seu tarannà artístic i estètic.

També es mostren les cartes que va escriure a l’alcalde de Tossa, Sebastià Coris, l’any 1974, en agraïment per l’exposició que se li va dedicar.

Més enllà d’aquesta obra, en destaquem d’altres d’imporants: “La Dama de Fornalutx”, de l’escultor Enric Casanovas, representació d’una pagesa mallorquina, que evoca la famosa “Dama d’Elx”, és l’obra més sol·licitada per part d’altres museus i institucions que pretenen exposar-la. Ha voltat tot el país i bona part d’Europa, havent viatjat a Londres en diverses ocasions; i d’aquest mateix autor també destaca una terracotta anomenada “Figura”. El gouache sobre paper “Batalla d’insectes” d’André Masson. Del període fundacional del Museu destaquem: l’oli sobre tela “Figura de dona” (1935) de Georges Kars, l’oli sobre tela “Moulin Rouge” de Gen Paul, el gravat-xilografia “Primavera a Tossa” (1934) de Iain Mac-Nab, l’oli sobre tela “Cavaller” (1934) d’Òscar Zügel, important obra cubista al igual que l’oli sobre tela “Ballarina” (1934) de Jean Metzinger, l’oli sobre tela “Mercat de Tossa” (1934) d’Ari Walter Kampf, l’oli sobre tela “Platja de Tossa” (1933) de Julius

• 11 •

ACTIVITAT EXPOSICIONS TEMPORALS

Oskar Zügel va realitzar una sèrie fotogràfica que es va exposar al Museu l’any 1987.

W. Schülein, l’oli sobre fusta “Formes” (1934) de Peter Janseen, l’oli sobre tela “Paisatge” (1934) d’Oswald Petersen, l’oli sobre tela “Platja de Tossa” de Georges André Klein, o el també oli sobre tela “Pique-nique” d’Olga Sacharoff. També hi ha obres d’artistes catalans d’aquella època: L’oli sobre tela “Barques varades” (1935) de Rafel Benet, l’oli sobre tela “L’alzina i el turó de Vila Vella” (1934) de Josep Mompou, o l’oli sobre tela “Paisatge de Tossa” (1930-33) de Pere Créixams.

El Museu també té pintures de Joan Brull, Josep Maria Roig Soler, Paul Rickenbacher, Josep Maria Subirachs Sitjar, Lola Bech, Antoni Mataró, Jaume Oates Coris, Serge Brignoni, Frederic Lloveras, Marià Espinal, Xavier Nogués, Miquel Soler Boyls, Joan Vila-Puig, Josep Obiols Palau, Joan Vila-Puig, Lleó Solà, Núria Llimona, Emili Armengol, Josep Palau, Joan Colom, etc. I escultures de Joan Bancells, Fèlix Albajes.

A la planta baixa de l’edifici, hi ha la sala vii, que antigament havia sigut la cuina de la casa, de la que encara es conserva perfectament el forn de pa, que és on s’allotgen avui, dues col.leccions relativament secundàries, respecte les dues seccions primordials ja comentades: una de vidre i una altra de ceràmica moderna.

N’osbstant, no deixen de tenir la seva importància per un museu de tipus municipal com aquest.

La col.lecció de vidre català que el matrimoni CarrerasGranados va donar l’any 1988, està formada per un conjunt de peces del s.xvii i xviii, d’un vidre lleuger i en la majoria de casos transparent, per bé que hi ha alguna peça de color groguenc, blavós o verdós fins i tot. Destaquen càntirs, porrons i porronets, i un xuclador. Alguns d’aquests càntirs es regalaven als batejos, diferenciant-se el de nen i el de nena, segons la forma del seu broc -fal.lus o vagina-.

Pel que fa a les ceràmiques, aquestes provenen de diferents donacions. Inclou peces d’Aragay, Bernils, Aragon, Riera, Queral, Alos, etc. Així mateix destaca un plafó de ceràmica de sis rajoles de la guixolenca Quimeta Serra donat l’any 1984, i una placa de gres d’Antoni Comella, donada pels Srs. Riera. Una de les peces més importants que s’exposa, és una curiosa sopera de ceràmica de Talavera del s.xviii obra de Juan de Luna, donada per Joan Baldrich i Alsina.

Pel que fa a l’existència o no d’exposicions temporals, val a dir que la seva realització al llarg dels anys ha estat estretament vinculada a les decisions que en aquest sentit hagi adoptat la coorporació municipal, en funció també del seu interès per la cultura i/o de les disponibilitats econòmiques. En aquest sentit cal tenir en compte, les quantioses despeses que es deriven de la pròpia organització d’un esdeveniment com aquest, en tant que cal concertar assegurances, embalatges, transports i publicitat. És bo de remarcar que cada vegada que s’ha fet una exposició temporal, s’ha editat un catàleg sobre la mateixa, estudis seriosos on s’hi han recollit diversos aspectes de l’obra i els autors objecte de la retrospectiva. Aquestes exposicions han estat eminentment antològiques d’un artista, tal i com es detallarà més endavant. Quatre són les sales que hi ha destinades a exposicions temporals, sales que s’omplen dels fons del museu en absència d’aquestes.

Les diverses exposicions que s’han fet no han comptat amb un comissari i/o comitè científic encarregat de la seva organització.

L’Ajuntament i el Patronat s’encarreguen de les gestions oportunes per portar-les a terme, però és el director el qui en darrera instància n’assumeix la màxima responsabilitat.

L’any 1974 i gràcies a la iniciativa de l’alcalde Sr. Sebastià Coris, se’n va fer una dedicada a la figura i l’obra de Marc Chagall un dels més il.lustres pintors que han passat per Tossa, a la que ell desgraciadament no va poder assistir, malgrat que encara era viu.

L’any 1986 i en motiu de la reinauguració del museu, va ser l’artista local Bonaventura Ansón, el qui va fer una exposició per a la que en un principi s’havia pensat en Modest Cuixart.

Posteriormente tenim les següents: • 1987 fotografies d’Òskar Zügel.

• 1991 Josep Maria de Sucre • Setembre 1992 Pere Créixams • Juliol 1993 Olga Sacharoff • Setembre 1993 Georges Kars • Març 1994 André Masson • Març 1999 Col·lecció privada d’obra seriada d’originals de Salvador Dalí.

• Juny 2000 50 anys d’obres de Subirachs 1950-1999 • Juliol 2001 Josep Mompou: Un fauve a Tossa • Juny 2002 Els Ametllers. Descobreix els seus tresors.

• Maig 2005 Oskar Zügel, • Juny 2005 Mostra del gravat Signes d’Estiu, d’Albert RàfolsCasamada • Agost 2005 Modest Cuixart.

• Febrer 2006 Fotografíes de Francesc Català Roca.

• Agost 2006 Maria Girona i Albert Ràfols-Casamada.

• Juliol 2009 Jaume Oates.

• 12 •

SANT PERE 2010

• 13 •

FESTA MAJOR D’ESTIU

• 14 •

SANT PERE 2010

• 15 •

FESTA MAJOR D’ESTIU

• 16 •

SANT PERE 2010

• 17 •

FESTA MAJOR D’ESTIU

• 18 •

SANT PERE 2010

• 19 •

FESTA MAJOR D’ESTIU