El Senzill

van demanar la documentació per declarar-lo al Seguro. El Fabián va arribar a casa mort de por, ja que li era impossible aportar els documents que li exigien. El primer que se li va ocórrer va ser ferse el malalt, però els amos de la lleteria venien a veure’l a casa; ell estava postrat al llit. Li portaven aliments perquè es recuperés de la seva malaltia simulada. El Fabián no sabia com sortir d’aquell compromís, però no podia córrer el risc de dir la veritat, ja que els amos eren molt creients i simpatitzants del Règim. El Fabián va prendre la decisió de marxar de casa, ja que va considerar que corria perill quedant-se. Malgrat haver canviat de nom, no havia resolt la seva situació de fugitiu.

Unes setmanes més tard va trobar feina a l’Hospitalet, com a segador d’alfals. Allà ningú no el va molestar. S’hi va instal·lar de manera definitiva i uns mesos més tard es va reunir amb ell la seva dona, la Paca.

La Pilar es va casar amb un jove que va conèixer per atzar al cine Comèdia, del qual vam saber més tard que era tuberculós. El matrimoni va ser un fracàs a causa de la malaltia, que a poc a poc el va anar minant. El jove espòs, que es deia Juan López, en contreure matrimoni es va veure obligat a treballar més, sobretot arran del naixement del seu fill. Aquests excessos li van resultar fatals per a la salut.

Treballava al jutjat de l’Arc del Triomf, bastant lluny d’on vivíem, i va decidir buscar una altra casa que fos més a prop, ja que el trajecte el fatigava molt. Va trobar el que buscava i vam anar a viure al carrer Ribes, entre el carrer Padilla i la plaça de les Glòries. La meva mare, quan es va assabentar del canvi de domicili, es va disgustar molt (quan es va fer la mudança ella estava treballant a la costa Brava). El pis va resultar que era massa petit per allotjar-nos convenientment, i la meva mare es va veure obligada a buscar un altre lloc per viure.

Trobar un pis era una empresa molt difícil d’aconseguir sense diners i vam haver de conformar-nos amb dues habitacions que ens va llogar una dona que vivia al mateix carrer Ribes. Una vegada instal·lats, aviat ens vam adonar que la propietària no ens aguantava.

Una vegada més, buscàvem un domicili, però en aquesta ocasió ens van ajudar la Paca i el Fabián. Ens en vam anar a viure amb ells a 37