Page 1


1


2


El Senzill Guerrilla i presó d’un maqui Joan Busquets Verges

Col·lecció Re-cordis 1

3


El text i les imatges del llibre tenen una llicència creative commons Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 1.0 Traducció: Josep Cara Rincón, Xavier Erra Pujols, Miguel Ángel Torrijos Pastor i Eulàlia Zaballa Camprubí Correcció: Heura Marçal Serra Disseny de la coberta i tractament de les imatges: Oriol Segon Torra Fotografia de la solapa: Jean-Yves Gargadennec Edició a càrrec de: Centre d’Estudis Josep Ester Borràs Carrer del Balç, núm. 4, baixos 08600 Berga, Barcelona Tel. 938 216 747 cejeb@cejeb.org www.cejeb.org Primera edició en castellà: 1998, amb el títol de Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco. Editat per la Fundación Anselmo Lorenzo (colección Testimonios) Primera edició (ampliada i en català): 2008, amb el el títol El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui. Editat pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (col·lecció Re-cordis) Segona edició ampliada i corregida: 2013 Col·lecció: Re-cordis/1 (Centre d’Estudis Josep Ester Borràs) Impressió: Service Point F.M.I., S.A. Dipòsit legal: B.9322-2013 ISBN: 978-84-615-8446-8

4


Aquest llibre el dedico a la memòria dels lluitadors que van donar les seves vides i a tots aquells que van patir anys de privació de llibertat en establiments penitenciaris durant el període franquista. L’Espanya democràtica ha silenciat conscientment aquesta veritat històrica per no molestar els franquistes, encara ara presents en la vida pública. Agraeixo l’ajuda que em van aportar els meus amics i companys Àngel Urzáiz, que també va patir anys de presó, i Antonio Téllez, que va tenir l’amabilitat de revisar el meu text. Joan Busquets Verges

5


6


Índex

Presentació..........................................................................9 Pròleg a la primera edició...................................................11 La meva infantesa i la Revolució........................................19 La fi de la Guerra Civil......................................................32 Presó de Salt......................................................................44 França................................................................................52 El meu primer contacte amb els exiliats llibertaris..............57 Un any amb els guerrillers llibertaris de Catalunya.............61 La meva detenció..............................................................79 Trasllat a la Presó Model de Barcelona...............................85 Consell de guerra i pena de mort.......................................99 Trasllat al Penal de San Miguel de los Reyes.....................122 La plantada pel mal menjar..............................................177 La «plantada dels draps»..................................................186 Les pistoles......................................................................192 La fuga............................................................................205 Trasllat a l’Hospital de València.......................................214 La riuada de València. La solidaritat dels presos...............230 Trasllat a l’Hospital Penitenciari de Yeserías.....................234 La plantada dels comuns.................................................243 Trasllat al Penal de Burgos...............................................256 La llibertat......................................................................272 Associació Propresos........................................................286 Els socialistes al poder. Política i corrupció.......................291 Epíleg..............................................................................300 7


8


Presentació

L’any 2008, fruit d’un treball col·lectiu, vam publicar la primera edició en català del llibre que et disposes a llegir. Aquestes memòries de lluita de Joan Busquets ja havien estat publicades en castellà el 1998 per la Fundación Anselmo Lorenzo de Madrid. Durant la X Marxa Homenatge als Maquis, el Joan va proposar-nos de traduir i publicar una versió més llarga i revisada de les seves memòries, i així ho vam fer. Tanmateix, des de fa un parell d’anys el llibre està esgotat. Per què cal insistir a reeditar aquest text? D’una banda, perquè no s’oblidi la lluita dels «homes d’acció», que deia Garcia Oliver, i, de l’altra, perquè considerem que, amb el seu compromís vital, el Joan ha fet «propaganda pel fet», és a dir, ha donat exemple amb les seves accions. És per això que, des de la història militant i l’amor per la llibertat, a les persones que formem el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs ens omple d’alegria poder acomplir un dels nostres objectius amb la publicació de textos com aquest. El Joan va actuar amb guerrillers berguedans com Ramon Vila Capdevila i Marcel·lí Massana, anarquistes, tots dos de la CNT. En la seva lluita, Ramon Vila hi va deixar la vida l’any 1963. El Joan, el Senzill, com li deien els companys pel seu caràcter, era el més jove del grup i el Massana el tenia com a afillat. En aquest llibre, és ell mateix qui amb el seu testimoni ens recorda aquelles històries de resistències. De la present edició revisada tornem a estar satisfetes de la confiança i la feina feta pel Joan. També ho estem de totes les persones 9


que han col·laborat a fer possible aquesta nova edició, sobretot i de manera especial d’Heura Marçal, per la dedicada tasca de correcció del text, i d’Oriol Segon, que ha fet una nova coberta. L’exemple del Joan, sense deixar de ser extraordinari, no és més que una mostra de la lluita per la llibertat que van portar al llarg de la vida moltes persones, algunes conegudes i la majoria anònimes. No volem que aquestes persones siguin excloses de la història ni oblidades. La història oficial ha passat per sobre d’aquestes persones i per a les institucions encara n’és incòmode el record. Berga n’és un exemple clar: nosaltres mateixes hem demanat en moltes ocasions que els carrers de la ciutat portin els noms de les nombroses persones que van lluitar a la nostra comarca per la llibertat; tanmateix, els carrers segueixen portant noms de capellans i explotadors. És, per tant, feina de totes conservar la història d’aquestes persones revolucionàries i continuar la seva lluita. Salut i bona lectura. Josep Cara Rincón Centre d’Estudis Josep Ester Borràs

10


Pròleg a la primera edició

El llibre testimoni que tens a les mans és l’exposició retrospectiva de les arriscades i crítiques vicissituds patides per un dels molts joves (nens durant la nostra guerra civil) que, portats per incipients rebel·lies assumides pel contacte directe amb la sagnant repressió desencadenada sobre el seu país, van optar per vincular-se als qui d’una manera o altra s’enfrontaven a la brutalitat del sistema totalitari resultant de l’amarg final de la contesa. L’evocació d’un passat desbordant de perills, amb tràgics finals en molts casos, sol provocar als qui directament els hem suportat sensacions d’estupor, d’una tristesa infinita en observar el penós panorama politicosocial del present, ple de conductes miserables, de comportaments nauseabunds que han acabat en la corrupció generalitzada i en el crim d’estat, impulsats per un dels partits polítics fal·laçment denominats d’esquerres. Aquest condemnable període, que continua ocupant les primeres pàgines de la premsa diària i que ha començat a seure a les banquetes dels dòcils i crèduls tribunals de justícia, l’assenyala el dit acusador d’aquell període il·lusionat en què determinades organitzacions i grups selectius van actuar sense cap reserva contra el règim opressor que va ser el franquisme, sustentat exclusivament per la seva poderosa estructura repressiva. Submergir-se des de la senectut en les llunyanes vivències d’aquella època és reprendre, amb el fàstic que produeix el vergonyós present, les seqüències d’una expectant actitud durant la qual unes irreductibles minories de ferms combatents no es van resignar a fer el ver11


gonyós paper de passius, comportament adoptat per la majoria dels espanyols. Un abisme obert entre el somieig d’un ahir il·lusionat i la trista realitat que el present ens ha ofert. Una frustració que Busquets, genuïna representació del col·lectiu més jove que va poblar les presons de la dictadura, denuncia amb cruesa al seu llibre. Com molts d’aquells joves opositors actius al franquisme, a ell el vaig conèixer en el reduït espai d’una ombrívola cel·la del Penal de San Miguel de los Reyes. Minvat de força física després del seu pas per les inhumanes dependències policials de la Barcelona de la seva infantesa, als seus ulls apareixia una mirada recelosa que tractava d’inquirir si qui estava al seu costat era un amic o un miserable més d’aquells que, fins i tot en l’interior de les presons, prestaven els seus serveis als opressors. Habituat, per part meva, a aquests recels lògics, calia respondre a l’interrogant d’aquell noi amb dades convincents que en tranquil·litzessin l’ànim. Aquella curta entrevista va ser el començament d’una grata amistat personal que, salvant les distàncies que ens separen i els anys transcorreguts, perdura en el present. A la sortida d’aquell nu i fred habitacle, una vegada complert l’anomenat «període sanitari», va començar la seva dilatada permanència entre els llòbrecs murs dels penals. Als seus patis i a les seves galeries va trobar l’afecte dels seus companys veterans i l’escalfor d’un nucli juvenil que, desgraciadament, cada dia que passava anava creixent com a conseqüència de les constants detencions que es produïen. Per a ell i per a tots els joves llibertaris presos aquella va representar una estada rica en afanys constructius, i aviat es van convertir en un estímul exemplar per als que ens trobàvem a prop seu. La seva avidesa per aprofitar el temps per assolir el més alt nivell cultural possible, dins de l’escassetat de mitjans materials que tenien al seu abast, els va identificar com un dels referents principals proposats de sempre per l’anarquisme, en establir les bases de les societats lliures sobre els fonaments sòlids de la cultura col·lectiva. Les anàlisis serioses que efectuaven, en examinar amb sorprenent maduresa tant l’anòmala situació del país com les dificultats ideològiques que el travessaven, i els seus valents comportaments davant l’adversitat van ser per als qui ens consideràvem experimentats en les lluites socials com una finestra oberta a un futur esperançador, una glopada d’aire fresc que arribava fins a nosaltres com una afirmació 12


que ni les condicions més difícils no podien posar fi al pensament llibertari. Es van viure molts esdeveniments de més o menys entitat durant aquella etapa crucial en la nostra condició especial de forçats subjectes passius, que el pas del temps, el llarg espai transcorregut, van anar difuminant. El pensament, afortunadament, gaudeix de registres en repòs difícils d’eliminar, i el meu es va activar amb la lectura del llibre que Joan Busquets ofereix. Aquella llarga successió de fets i anècdotes, les penúries de tot tipus només suavitzades per una convivència cordial, apareixen descrites de manera impecable a les seves pàgines. Per això no puc ocultar que aquest modest pròleg porta una gran càrrega d’emotivitat, d’afectuós record per a tots els que van suportar amb la més gran dignitat el rigor dels penals; per a aquells éssers anònims que, estimant i desitjant tant la llibertat del seu poble, no van poder recuperar mai la seva ni van poder gaudir del retrobament amb els éssers estimats, perquè les seves vides es van extingir en la solitud d’una presó qualsevol. Al costat de tot això, aflora la imatge d’aquells joves que acabaven de superar l’adolescència, a qui la injustícia continuada els va infligir una doble sentència condemnatòria: la produïda pels tribunals militars feixistes i la posterior, determinada arbitràriament pel règim felipista, amb motiu de la discriminació soferta en aplicar-se la Llei 4/1990, de 29 de juny, sobre indemnitzacions econòmiques per temps de presó patit durant la dictadura. Sense cap argument racional que en justifiqués l’exclusió, van restar apartats dels beneficis aquells que no tinguessin complerts els 65 anys d’edat el 31 de desembre de 1990. Això va suposar, senzillament, sancionar per raons inconfessables el nucli més jove que va conèixer les presons d’aquella època. Com a informació per al lector, que segurament desconeix l’existència d’una llei tan ofensiva, Busquets ha introduït, a l’última part del llibre, documentació que va dirigir als diferents estaments que configuren l’enrevessada burocràcia judicial, sense que cap d’aquests mostrés interès per estudiar les impugnacions presentades contra la llei esmentada. Entre aquests papers hi ha el recurs enviat al mateix Tribunal Constitucional, que després de diversos anys continua dor13


mint als despatxos el son dels justos, en descarada complicitat amb el poder executiu, responsable de la vergonyosa disposició. És indubtable que aquests documents, i la reproducció d’uns quants articles de denúncia publicats per algun diari, resultaran interessants per documentar el lector sobre aquest contenciós. Tanmateix, no em resigno a silenciar l’estupor i el consegüent menyspreu que vaig sentir, i continuo assenyalant els indignes mentors d’aquesta llei humiliant que forma part de l’execrable període de governs socialistes. En cap moment, per més que ho intentés, no vaig poder aclarir l’absurd interrogant de per què un simple traç divisori d’edats va marginar olímpicament el col·lectiu jove. És difícil arribar a comprendre una arbitrarietat tan escandalosa sense sospitar que la clau de la decisió era en els camps ideològics escollits pels afectats a l’hora d’incorporar-se a la lluita clandestina: els del Moviment Llibertari o els del Partit Comunista. Felipe González, forçat a aprovar aquesta llei per les fortes pressions externes, la va minimitzar en la mesura possible establint unes indemnitzacions irrisòries, de cap manera proporcionals als anys de presó suportats, i excloent-ne un col·lectiu mereixedor d’aconseguir el mateix tracte que el dispensat als altres beneficiaris. Tanmateix, el més sorprenent d’aquest lamentable contenciós és el silenci còmplice guardat durant els anys transcorreguts des que es va decretar la Llei pel conjunt de les forces polítiques de l’oposició. Absolutament cap d’aquestes forces, ni tan sols la que moralment havia de fer-ho per la seva àmplia i reconeguda participació clandestina, va ser capaç de promoure una campanya de protesta pública continuada, de denúncia raonada, per forçar el govern felipista a rectificar la indignant disposició. A Felipe González li van deixar les mans lliures per cometre una nova vilesa. Així, el senyor X, creador dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), que actuaven com a braç executor del terrorisme d’estat, l’home que des de la seva disfressa «democràtica» va impulsar l’extorsió generalitzada als alts estaments econòmics del país a través de les moltes Filesas encara no descobertes, el propulsor de la política del pelotazo que tan bé va proporcionar el seu ministre d’Economia (el enano de Tafalla), el reclutador de depredadors especialitzats procedents del nefast franquisme sociològic que encara pa14


tim, responsables del femer moral en què s’ha sumit el nostre poble, afegeix una nova osca als seus sinistres trofeus. Per frenar possibles i tendencioses insinuacions, és bo aclarir que la feina de denúncia promoguda per Busquets i els qui es van solidaritzar amb ell, a l’hora d’emprendre accions contra la llei discriminatòria, no tenia per objectiu percebre la mesquina indemnització assenyalada. El seu objectiu, que va requerir importants despeses econòmiques pròpies, era denunciar la injustícia de la qual eren víctimes. Van lluitar, i en la mesura del que és possible continuen fentho, tant sí com no. Tornant al llibre testimoni que teniu a les mans, i per acabar, puc afirmar que si Joan Busquets va tenir la lloable perseverança de recopilar dades, d’enfilar fets i persones que li permetessin reconstruir una història verídica i profundament humana, ho va fer pensant a transmetre a les noves generacions un noble missatge: només és possible conquerir la llibertat i la dignitat en el marc d’una lluita permanent contra tota injustícia. Fa poc, l’escriptor Antonio Gala afirmava: «Embenar els ulls dels ciutadans amb el pretext que adoren la seva bena és una política roïna, detestable i nociva. Tornar passiu el demos i desviar-lo és la manera més abjecta de destruir la democràcia». Espero que la lectura d’aquest llibre estimuli el vostre demos i que no tolereu mai més que cap mercader us posi una bena als ulls. Ángel Urzáiz Simón* (1998)

*Ángel Urzáiz Simón va morir el maig de 1998, unes setmanes abans de l’aparició d’aquestes memòries en castellà.

15


16


Dissortat tu, que no pots oblidar! Dissortat tu, que has pogut! Henrik Wergeland *

*Henrik Wergeland (1808-1845), poeta noruec d’opinions revolucionàries, una de les figures més prestigioses de la literatura noruega.

17


18


La meva infantesa i la Revolució

Vaig néixer a Barcelona el 25 de juliol de 1928, a la Via Augusta, al barri de Sant Gervasi. Els meus cinc primers anys de vida els vaig passar a la mateixa casa on vaig néixer. Tenia tres germanes: la Pilar, la més gran, amb qui ens portàvem deu anys; la Rosa, amb qui ens en portàvem nou, i la Rosenda, amb qui ens en portàvem cinc. Jo era el benjamí. D’aquells primers anys recordo moltes coses i algunes em van marcar bastant. Per exemple, la mort del meu amic Pastor, que només tenia cinc anys d’edat. Em va impactar moltíssim quan la germana del meu amic em va fer saber la notícia. Em va agafar de sorpresa; precisament aquell dia havia decidit anar a casa seva, ja que portava diversos dies sense notícies seves, cosa que no era habitual. Quan vaig arribar al pis on vivia, la germana estava a la cuina fregint sardines. Li vaig preguntar pel seu germà. Em va respondre que havia mort, ho va dir amb un to que em va semblar d’indiferència i ho vaig considerar com un insult. L’actitud de la germana em va irritar enormement, vaig marxar d’allà plorant. Vaig deixar la germana molt sorpresa per la meva reacció. Vaig explicar a la meva mare què havia passat i ella em va consolar com va poder. Era la primera vegada que m’enfrontava a la mort. Més tard vaig saber per la meva mare que el meu amic Pastor havia mort tuberculós. En aquell moment no vaig comprendre què significava allò, però vaig deduir que era una cosa molt dolenta. Estic segur que vaig ser l’únic que va plorar pel meu amic, ja que les persones que li eren més properes no van demostrar gaire pena. 19


En realitat era una família molt pobra, el pis on vivien era una cort bruta i es notava que aquella gent passava gana. Recordo que el meu amic era fràgil, no tenia forces ni per córrer. Era incapaç de poder defensar-se dels altres nois que l’importunaven. Jo sempre sortia en defensa seva i la meva mare ens observava sense interposar-s’hi i aplaudia les meves intervencions, cosa que m’enardia. Amb la seva mort vaig sentir un buit enorme, perquè ja no tenia la preocupació ni la responsabilitat de defensar-lo. Un dia, sense saber-ne el motiu, ens vam canviar de casa; era un habitatge nou, que estrenàvem. Aviat vaig fer nous amics. La meva infantesa transcorria amb normalitat. Anava a l’escola amb la meva germana Rosenda, encara que he de reconèixer que vaig ser sempre un mal alumne, ja que no arribava a concentrar-me en les explicacions que donava el mestre, i per timidesa no gosava preguntar, per temor que els altres companys de classe es riguessin de mi. Un dia, el meu pare va tenir un accident amb la bicicleta anant a la feina. Era un dia plujós, va relliscar i va xocar contra un tramvia que estava aturat. A conseqüència del contratemps va estar diversos dies al llit sense poder anar a treballar, ja que tenia contusions múltiples. Arran d’aquell accident, el meu pare va decidir buscar un habitatge que fos ben a prop de la feina. Al cap de poc temps va trobar el que buscava, ja que caminant des de la feina trigava tres minuts escassos a arribar-hi. El nou habitatge no tenia llum elèctrica, ens il·luminàvem amb gas; en aquell barri de la Bonanova no érem els únics, els nostres veïns tenien la mateixa instal·lació. Al principi ens va semblar poc pràctic, però amb el temps ens hi vam anar acostumant. A començaments de 1936, recordo que els més grans parlaven acaloradament de les eleccions de febrer, que va guanyar la coalició d’esquerres, formada per diversos partits polítics. Els de la Confederació Nacional del Treball (CNT)1 van votar per primera vegada, encara que el sindicat va quedar al marge de la coalició per tal de no estar subjecte a pactes que anaven en contra dels seus principis. 1. La CNT va ser creada al Congrés Nacional Obrer que va tenir lloc a Barcelona el 1910, i estava profundament impregnada per les idees bakuninistes de la Primera Internacional.

20


Els companys del meu pare venien a casa, pertanyien tots a la CNT, parlaven sempre de la situació caòtica que travessava Espanya. La República estava en una situació fràgil davant de la imminent amenaça d’un cop d’estat militar feixista. Era una cosa que es temia i els comentaris es concentraven particularment sobre aquest problema. Aviat, al protectorat espanyol del Marroc es va posar en marxa l’alçament. Les forces regulars del Terç2 van ser les primeres que van iniciar la sublevació a Ceuta, a la plaça de Tetuan, i hores més tard, a les illes Canàries. El sultà del Marroc va donar ple suport als militars revoltats. El general Francisco Franco Bahamonde encapçalava la rebel·lió. El 18 de juliol de 1936, la sublevació funcionava a tot Espanya. Aquell dia, la meva mare no em va deixar sortir al carrer, com jo tenia per costum. Va considerar que en aquelles circumstàncies era perillós, ja que se sentien trets d’armes de foc i veus excitades que cridaven sense parar; el tiroteig provenia del convent i de l’església de la Bonanova, que no eren gaire lluny d’on vivíem. Els capellans s’hi havien parapetat i disparaven contra la Guàrdia d’Assalt,3 que intentava entrar al recinte. Després d’un tiroteig intens que va durar diverses hores, els assetjats es van rendir a les autoritats. Vam pujar al terrat tota la família per observar millor el que passava al carrer. Vam veure que la Guàrdia d’Assalt custodiava capellans joves, que portava detinguts a la caserna, que era uns metres més avall del carrer. Em va xocar enormement que els capellans fessin ús de les armes amb intencions de matar, i així ho vaig manifestar al meu oncle, el germà del meu pare, que casualment era a casa. Ell em va contestar: «Desconfia de les bones paraules d’aquesta gent, són els actes els que compten, i els d’aquests són deplorables, per no dir criminals».

2. Terç (Legió Espanyola): cos militar creat el 1920 per Millán Astray. El seu nom original era Tercio de Extranjeros, ja que enquadrava voluntaris de totes les nacionalitats. Posteriorment s’hi van incorporar soldats de l’exèrcit regular. Va tenir un paper molt important en l’alçament de 1936 i en la Guerra Civil. El 1976 va ser reestructurat. 3. Guàrdia d’Assalt: força d’ordre públic creada per la República el 15 de maig de 1931.

21


La major part de l’Església espanyola va donar suport, des dels primers moments, a l’alçament. L’Església va ser sempre reaccionària; ho va demostrar ja el 1931 amb la publicació d’una pastoral que el primat de Toledo, el cardenal Pedro Segura, va dirigir als altres prelats en ocasió de la proclamació de la República. La seva hostilitat era oberta i sense reserves. En conseqüència, el Govern republicà va declarar que monsenyor Pedro Segura era un instigador perillós i va decidir expulsar-lo d’Espanya. Va ser una expulsió més aviat teòrica, ja que uns dies després va tornar a entrar al país clandestinament i les autoritats no van fer res per impedir-ho. Monsenyor Pedro Segura era conegut com un tradicionalista fanàtic, enemic de tota renovació, conservador fins al fons de l’ànima. En aquest fanatisme el secundaven tots els cardenals, és a dir, tota la cúpula de l’Església espanyola. El clergat va fer tot el que va poder per guanyar les eleccions, van votar fins i tot les monges de clausura, però malgrat això van perdre. No conformes amb el resultat advers de les eleccions, van decidir, com a últim recurs, recórrer a les armes. Feia bastant temps que no anava a l’escola; el canvi de domicili i la Revolució m’havien dispensat d’aquesta obligació, i no cal ni dir que no m’havia contrariat gens ni mica. Passava el temps al carrer, jugant i fent trapelleries amb altres nois de la meva edat. Recordo que un dia, al capvespre, estàvem jugant al mercat, ja tancat, amb una tapa de ferro bastant gran del desguàs que estava recolzada contra el mur. De cop, em va caure als peus i em va tallar dos dits. Vaig començar a saltar de dolor, i els altres nois van creure que estava fent broma i es reien divertits de la meva dansa improvisada. Un home que passava per allà casualment va veure el meu peu ensangonat i sense perdre temps em va portar al dispensari, on em van fer la primera cura. L’home que em va socórrer treballava amb el meu pare, i quan va poder el va informar del que m’havia passat. Quan va arribar l’ambulància, dos homes vestits de blanc em van ajeure en una llitera i em van treure a l’exterior. Entorn de l’ambulància hi havia molts tafaners, i entre la gent vaig veure els meus pares, que també van pujar al vehicle. 22


Minuts més tard vam arribar a l’hospital: la infermera que ens va rebre va dir als meus pares que no hi havia llits, i va afegir que esperaven del front un contingent de ferits. El meu pare li va ensenyar una carta que certificava que estava assegurat a l’Aliança. La infermera va agafar la carta i va desaparèixer; al cap de poca estona va tornar amb un infermer, i sense fer cap comentari em van col·locar en una habitació. L’endemà em van operar. Em van amputar dos dits del peu: el polze i l’índex. Vaig poder observar que en aquell hospital hi havia una gran fraternitat: per la meva habitació passaven a veure’m moltes persones que estaven també hospitalitzades, persones que jo veia per primera vegada. Entre aquestes recordo un guàrdia civil a qui faltava un braç. Va explicar-me que havia estat ferit en un enfrontament que havia tingut amb els militars revoltats al principi de l’esclat de la rebel·lió. Encara que sembli inversemblant, algunes forces de la Guàrdia Civil4 es van inclinar per la República. Després, més tard, un bon nombre d’aquests es van passar a la zona nacional, però n’hi va haver d’altres que no van tenir aquesta actitud traïdora i van combatre al bàndol republicà durant tota la Guerra Civil. No recordo quant de temps vaig estar hospitalitzat, el que sí que recordo és el dia que em van donar l’alta. Em vaig acomiadar d’un noi que estava a l’habitació del costat, que tenia aproximadament la meva edat. Per la meva mare sabia que li havien amputat una cama a conseqüència d’un accident de trànsit. La idea d’acomiadar-me d’aquell noi va venir de la meva mare. El noi em va mirar des del llit, i van ser les nostres respectives mares les que van iniciar la conversa, amb el propòsit, segurament, d’animar-lo. La meva germana Pilar, cada dos dies, em portava a l’hospital a curar-me. Encara que la major part del trajecte el fèiem en autobús hi havia trams que els fèiem a peu. Allò representava un esforç per a la meva germana, que havia de portar-me en braços. Una veïna ens va deixar un cotxet de nen en el qual jo cabia perfectament. Al 4. La Guàrdia Civil és una força militar creada el 1844 per tal de combatre el bandolerisme rural, però de fet ha estat sempre una força de repressió contra els obrers. El 1940 va absorbir el Cos de Carabiners. Està sota la tutela del Ministeri del Govern Militar.

23


consultori de l’hospital hi havia sempre una cua interminable, on passàvem tot el matí. En aquell període de guerra els hospitals no donaven l’abast i solien allotjar el mínim temps possible els malalts. Gairebé cada dia arribaven del front camions amb ferits. La veïna de la casa on vivíem, una dona molt simpàtica, solia parlar-me des del seu jardí, i en una ocasió em va regalar dos ànecs nounats. Va ser un regal inesperat, que em va donar una gran alegria. Aviat els dos animalons es van acostumar a mi, els donava menjar i en molt pocs mesos es van fer grans. Al taller d’ebenisteria on treballava el meu pare, els seus companys el van nomenar delegat sindical gairebé per majoria. Era el responsable de controlar la bona marxa de la producció, i cada cap de setmana passava pel sindicat a recollir la paga dels treballadors. L’expatró del taller, el senyor Llorca, va continuar treballant com a obrer, i tenia els mateixos drets que qualsevol altre treballador de la col·lectivitat. Senzillament se li van acabar els privilegis que tenia quan era patró. No obstant això, les relacions del senyor Llorca amb els obrers van ser sempre cordials i no hi va haver mai discòrdies. Afegiré que el sindicat no va obligar els patrons, ni de bon tros, a col·lectivitzar les seves empreses si no ho desitjaven, sempre que no passessin d’una determinada quantitat d’obrers i que complissin els acords laborals vigents: salaris, horaris, condicions d’higiene, etc. El meu pare i tots els companys que treballaven al taller d’ebenisteria estaven contents del bon rendiment, guanyaven més que abans i amb menys hores de feina. El primer inventari va donar un superàvit substanciós i els beneficis eren ingressats en el fons reservat del sindicat per comprar materials que faltaven i que venien de l’estranger amb comptagotes. Per donar una idea de l’interès i la responsabilitat que hi havia en la feina, posaré un exemple el protagonista del qual va ser el meu pare: ell repetia, orgullós, que havia inventat un vernís que substituïa la goma laca i que va anomenar Tortuga. Les iniciatives dels treballadors no tenien límits per substituir els materials que faltaven. Al marge dels inconvenients de la guerra, les col·lectivitats van haver de fer front al boicot sistemàtic de tots els partits polítics, que 24


no estaven d’acord que aquestes experiències de tendència anarquista prenguessin tanta envergadura. Els comunistes van ser els enemics més implacables que van tenir les col·lectivitats de la CNT. Els marxistes leninistes eren partidaris que l’Estat fos l’encarregat de socialitzar l’economia; els anarquistes opinaven que eren els obrers mateixos els que havien d’administrar els seus béns. Aquí es tocava un problema de fons, que els comunistes combatrien en un futur pròxim amb totes les seves forces, ja que estava en joc la seva supervivència. Si les col·lectivitats de la CNT sortien airoses d’aquella prova, era segur que el Partit patiria un desprestigi davant del món proletari. Tots els països estaven pendents del resultat d’aquestes experiències. Els comunistes, veient que el boicot de les col·lectivitats de la CNT per tots els partits de la coalició no donava els resultats que esperaven, van decidir enviar l’11a divisió d’Enrique Líster Forjan a Aragó per destruir totes les col·lectivitats de la regió. No solament les van destruir, sinó que van assassinar els camperols que van intentar resistir-s’hi. Més tard, Líster va donar la seva versió dels fets: va dir que el Govern l’havia designat aquell mes d’agost de 1937 per eliminar el Consell d’Aragó,5 ja que consideraven que era una experiència perillosa i que havia de ser suprimida, etc. Líster acabava dient, amb un cert cinisme, que no hi havia hagut morts. Una vegada més ens vam mudar de casa. En aquesta ocasió vam anar a viure a Sant Genís, a prop de la carretera de la Rabassada, a un parell de quilòmetres dels Penitents. Es tractava d’un xalet que havia construït amb les seves mans el propietari, que era paleta de professió. Vivia sol amb la seva mare, que era paralítica, al barri de Gràcia. En esclatar la Revolució, va témer que, com que era propietari de dues cases, n’hi requisessin una. En aquell període d’escassetat d’habitatges era corrent confiscar les cases que eren buides per 5. El Consell d’Aragó va ser creat a mitjan octubre de 1936. Estava presidit per l’anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. De fet, aquest consell recobria una forma de govern regional aragonès autònom. Va ser reconegut oficialment pel Govern central el mes de desembre de 1936 i va ser dissolt per un decret governamental l’agost de 1937.

25


poder-hi allotjar els milers de refugiats que es trobaven a Barcelona. Per aquest motiu va preferir llogar-la als meus pares, els quals coneixia. Sabia que la seva propietat seria respectada. Els meus pares també van calcular els avantatges que els aportava aquella casa: en primer lloc, era fora de l’abast dels avions que tenien per objectiu bombardejar Barcelona; a més, hi havia un bon terreny per conrear hortalisses, ja que començaven a escassejar seriosament els queviures i la fam anava guanyant terreny. Després de diversos mesos de faltar a l’escola, la meva germana Rosenda i jo vam ser convocats a Sarrià per començar el curs escolar. El col·legi era bastant lluny del nostre domicili. Havíem de caminar una bona tirada per arribar a la parada del tramvia dels Penitents, després havíem de canviar a la plaça de Lesseps a un altre que ens deixava a prop de l’escola. Entre l’anada i la tornada perdíem unes tres hores diàries. La meva germana anava a un establiment específic per a noies; per tornar a casa ens trobàvem a la parada del tramvia. Al migdia menjàvem gratuïtament a la cantina de l’escola i a la tarda ens donaven el berenar. En realitat, la Generalitat de Catalunya6 va tenir consideracions amb els nens. Malgrat la guerra gaudíem de certs privilegis. Fins i tot ens van donar un braçalet amb l’escut català amb el qual no pagàvem en cap vehicle públic durant les hores d’escola. La meva mare i la meva germana Pilar anaven a Granollers a comprar els aliments que hi havia en aquella zona: cacauets, ametlles, avellanes... El que trobaven. Per evitar els consúmeros (burots), que s’apoderaven de les mercaderies, es llençaven del tren en marxa abans d’arribar a Barcelona, en un tram on la velocitat disminuïa. D’aquells viatges la meva mare arribava sempre cansadíssima, a causa de la tensió nerviosa que li provocaven aquelles corregudes semiclandestines. Però amb l’ajuda de la meva germana Pilar va poder portar a bon terme tots els viatges que va fer.

6. Generalitat de Catalunya: comunitat autònoma creada amb caràcter provisional l’abril de 1931 i ratificada en aprovar-se l’Estatut d’autonomia (setembre de 1932).

26


Un dia, en arribar de l’escola, no vaig veure els meus dos ànecs, que tenien el costum d’esperar-me al peu de l’escalinata que desembocava al jardí. Vaig tenir un pressentiment estrany, vaig pensar que havia passat quelcom d’anormal i el meu cor va començar a bategar acceleradament. Desgraciadament, els meus temors es van confirmar; quan vaig entrar al menjador, el primer que vaig veure a la taula va ser el guisat, i vaig intuir que eren els dos ànecs que havien passat a la cassola. Els meus pares em van observar en silenci. La meva reacció va ser de còlera, sens dubte no vaig voler menjar i vaig sortir del menjador llençant improperis, ple d’odi contra la meva família. L’enuig em va durar diversos dies. La família anava augmentant: va venir a viure amb nosaltres la meva àvia materna, que era cega. Era una dona de 86 anys i no s’adonava que hi havia escassetat d’aliments a causa de la guerra. Com era lògic passava gana, i retreia a la meva mare que no li donés prou menjar, encara que sense dir-li-ho obertament. Per a la meva mare era una situació difícil i desagradable, que la feia patir enormement. Una nit, a l’hora de sopar, la meva mare li va portar una tassa de brou a l’habitació. La va cridar diverses vegades i no va obtenir resposta; era morta. També va venir a viure amb nosaltres un germà de la meva mare, el Mariano. Havia hagut d’abandonar casa seva, que era a Osera de Ebro, a vint quilòmetres de Saragossa, lloc on es van desenvolupar batalles molt dures. En aquelles dates venien periòdicament les seves dues filles, la Julia i la Paca, amb els seus marits respectius. També la família del meu pare acostumava a passar algunes temporades amb nosaltres per fugir dels bombardejos que es repetien amb força freqüència. Des que havien arribat els avions Junkers 52 de la Legió Cóndor alemanya, Barcelona no era un lloc segur i casa nostra es va convertir en el refugi de moltes persones, particularment el dissabte i el diumenge, que eren els dies amb més afluència de gent. Tothom va ser sempre ben rebut: amics i companys que arribaven de tot arreu. Malgrat els inconvenients de la guerra, hi havia un gran sentit de la solidaritat i la generositat. Aquella manera de viure de la meva família no era excepcional; van ser més aviat les circumstàn27


cies les que van condicionar aquella situació, que es va desenvolupar espontàniament. Malgrat que el meu pare no era un militant acreditat, l’anarcosindicalisme va tenir una influència indiscutible en el seu comportament. El col·lectivisme no només va influir en la seva feina, sinó també en la seva vida privada. Va ser un exercici assimilat molt aviat pels qui el van practicar. En el temps lliure anava a la muntanya, en companyia d’altres amiguets de la meva edat, a buscar llenya, cargols, herbes comestibles, bolets i fruites salvatges. Em vaig convertir en un expert en la matèria i coneixia tots els bolets, els bons i els dolents. Per anar-hi havíem de pujar tota la carretera de la Rabassada, fins a arribar a l’altura del Tibidabo. Arrossegàvem cada un el nostre respectiu patinet, que consistia en una planxa de fusta plana amb quatre rodes de coixinets. Quan baixàvem per la carretera, anàvem a tota velocitat, carregats fins a dalt de tot; era un mitjà de locomoció pràctic i ràpid. Aquest tipus d’expedicions es duia a terme en ple dia, ja que rodar de nit amb aquell vehicle era perillós. El mateix recorregut el fèiem totes les nits a peu, quan anàvem a buscar el ranxo sobrant a la caserna dels Carabiners, que era també als voltants del Tibidabo. Allà ens ajuntàvem, a les vuit de la nit, gairebé tots els habitants de Sant Genís i la rodalia. Per un cassó de ranxo caminàvem, entre l’anada i la tornada, un parell d’hores sense exagerar. De tota manera no em feia por anar a peu, de vitalitat no me’n faltava. La meva germana Pilar tenia vint anys, vessava de salut i energia, i treballava en un taller a la plaça Lesseps cosint a màquina camises per a l’exèrcit republicà. Estava sindicada, com totes les seves companyes de taller, a la UGT.7 Malgrat ser molt jove, era apreciada per la seva serietat professional i pel seu caràcter sempre alegre. Els dies festius, les noies del taller solien organitzar de tant en tant alguna festa, i la meva germana em convidava a anar-hi amb ella. En una ocasió, recordo que em va portar al Paral·lel, a un pis on vivia

7. Unió General de Treballadors: sindicat d’orientació socialista fundat a Barcelona el 1888.

28


una companya de feina i on feien un berenar. Hi havia un ambient alegre, aquelles dones es desvivien per acontentar tota la quitxalla que érem allà. A la cuina hi tenien dues grans olles de xocolata i les criatures menjàvem insaciablement. Els més petits estaven enllardats de xocolata fins als cabells. El riure era contagiós, tothom estava content, però als més petits, quan ja van començar a estar farts de menjar, el temps se’ls va començar a fer llarg, i el riure va decaure irremeiablement. Vaig passar una tarda formidable, que em va treure de la vida corrent de tots els dies. L’artilleria del Carmel ressonava cada vegada que venien els avions feixistes a bombardejar Barcelona. Les bateries estaven a tres quilòmetres en línia recta d’on vivíem; quan disparaven tremolava tota la casa i vam haver de protegir els vidres amb tires de paper engomat per evitar que es trenquessin. Es deia que la guerra arribava a la fi. Se sentia retronar els canons que ressonaven a la llunyania i la gent deia que els nacionals eren a uns deu quilòmetres. Totes les persones que vivien a casa nostra van començar a marxar. La Paca, la Julia i els seus marits respectius van ser els primers. Barcelona va quedar buida dels refugiats de tot Espanya que s’hi havien concentrat. Les carreteres en direcció a França eren un maremàgnum humà. La majoria anava a peu, d’altres amb més sort havien aconseguit sortir en tren o en automòbil. Les condicions de marxa eren penoses, en particular per als vells i els nens. Entre el cansament físic, el temor de caure a les mans dels feixistes, la gana, etc., no era gens estrany que la moral fos molt baixa: les circumstàncies eren tan extremes... L’única sortida que els quedava era l’exili. Després de tants sacrificis i de tanta generositat tot havia resultat un esforç inútil, davant de la indiferència i la passivitat de les democràcies, que no havien intervingut en el conflicte espanyol. No havia estat així al bàndol feixista, que des del principi havia tingut l’ajuda eficaç d’alguns capitalistes, al capdavant dels quals hi havia el contrabandista mallorquí Juan March i Ordinas, el primer que va posar la seva immensa fortuna a disposició dels revoltats. Així, van adquirir els primers avions i material bèl·lic procedent d’Itàlia; més tard, Alemanya també va enviar 29


material de guerra ultramodern. Amb aquesta ajuda el franquisme va aconseguir tenir un exèrcit més ben equipat i poderós que el del bàndol republicà. Em vaig despertar quan devien ser aproximadament les nou del matí. Des que el front era a les portes de Barcelona no hi havia escola. Aquell matí del 26 de gener de 1939 la meva família estava molt agitada i vaig preguntar què passava. La meva mare em va respondre que durant la nit havien entrat a casa nostra dos soldats moros que, segons havien dit, venien a inspeccionar el sector a la recerca de soldats rojos. La por de la meva família era justificada, ja que ignoraven les intencions d’aquells individus. Pel que sembla, també van entrar a la meva habitació, però no van voler despertar-me com van fer amb els altres. Després del registre, la meva mare va trobar a faltar dues destrals que li havia regalat un cosí germà seu que era bomber. El company navarrès que vivia amb nosaltres des de feia bastant temps va tenir tanta por de la inesperada visita dels moros que sense prevenir-nos va marxar, i no el vam tornar a veure mai més. Així doncs, ens vam quedar sols en família, a excepció d’una amiga de la Pilar, extremenya, que va continuar amb nosaltres unes setmanes més. Aquell 26 de gener vaig observar que per la carretera de la Rabassada patrullaven soldats moros, els quals van fer grans fogueres en diferents punts de la muntanya al vespre. Era de nit quan em vaig apropar a una de les fogueres; la meva curiositat era més gran que la por que m’envaïa. Vaig mirar amb atenció diversos homes que estaven asseguts al voltant d’un gran foc i que parlaven entre si una llengua que no comprenia. Em van mirar, i sense més ni més van continuar parlant. Anaven vestits amb l’uniforme de l’exèrcit regular,8 era una força constituïda majoritàriament per marroquins, ja que tots portaven un turbant al cap. Quan vaig tornar a casa no vaig fer cap comentari de la meva escapada, per por que em renyessin. Quan les forces franquistes van entrar victorioses a la capital catalana, jo tenia poc més d’onze anys. Malgrat el famós eslògan «No

8. Tropes regulars del Marroc espanyol.

30


passaran», Barcelona, per sorpresa general, va ser ocupada sense que es disparés un sol tret. Els periodistes estrangers que pronosticaven que la capital catalana no es rendiria mai es van equivocar, no van tenir en compte que Barcelona estava famolenca, gastada i, per tant, amb la moral molt baixa. L’endemà vaig baixar amb la meva mare al centre de la ciutat; els moros ja s’havien instal·lat en els punts més freqüentats per vendre productes alimentaris que a la vigília havien requisat als magatzems de proveïments. Només admetien monedes de plata. La meva mare, si no ho recordo malament, tenia dos o tres duros, poca cosa davant dels preus exorbitants de les mercaderies exposades. Per una rajola de xocolata demanaven un duro de plata. Era un robatori! Aquella gent no tenia consciència ni escrúpols. El meu pare, l’endemà de l’entrada triomfal dels nacionals a Barcelona, va anar a treballar com si no hagués passat res. L’amo del taller, tan bon punt el va veure, li va dir que estava acomiadat, i va afegir amb mala llet reprimida: «No et denuncio perquè vull tenir la consciència tranquil·la». El meu pare va comentar a casa, irònicament, referint-se al seu expatró: «Hauria d’estar agraït per les millores fetes al seu taller durant aquests tres anys». El va qualificar d’ingrat i ens va mirar satisfet de si mateix, ja que considerava que no havia de retreure’s res.

31


La fi de la Guerra Civil

Quan Catalunya va caure en mans dels nacionals, la guerra estava pràcticament perduda; les forces republicanes que encara quedaven a la zona centre-sud estaven al límit de les seves forces i eren incapaces de frenar l’avenç de l’enemic. En definitiva, el 4 d’abril les tropes italianes entraven al port d’Alacant com si fos un simple passeig militar. L’exèrcit republicà estava dissolt, excepte alguns grups armats que van sucumbir a les primeres escaramusses. Tot seguit, el general Franco va donar per acabada la guerra. Davant d’on vivíem hi havia un hospital, que al seu dia havia estat un orfenat, anomenat Ribas, en què hi havia diverses dependències, i un camp de futbol on els xavals solíem anar a jugar; per entrar-hi havíem de saltar un mur. Durant els tres anys que va durar la guerra mai no vam tenir cap problema per disputar-hi els partits, mai ningú no ens va dir res, però quan van arribar els feixistes la cosa va canviar. Un dia, en el moment de saltar el mur, un home va sortir al nostre encontre dient que estava prohibit jugar a futbol sense una autorització del capellà. Aquell impediment ens va agafar de sorpresa: estàvem acostumats a entrar allà com si fos casa nostra i per aquesta raó l’esmentada disposició ens va semblar injusta. De tota manera, vaig anar a veure el capellà per demanar-li l’autorització, que em va concedir immediatament. A canvi, va voler presenciar el partit i ho va fer acompanyat d’alguns ferits. Una hora més tard, el capellà va donar per finalitzat el partit amb un to autoritari. Des d’aquell dia 32


vam deixar d’anar-hi a jugar, ja que la presència del capellà ens cohibia bastant: no ens atrevíem, en la seva presència, a dir cap paraulota, per por de no provocar un escàndol. Vam decidir que a partir de llavors faríem els partits al carrer. Cada dia acompanyava la meva mare al centre de la ciutat a comprar el pa; estava racionat, en donaven poc i era dolent. Molta gent preferia, a canvi del pa, la ració en farina, segurament per ferne farinetes. Hi havia cues interminables, que duraven cinc hores o més a peu dret. Algunes vegades havíem de suportar els cops que ens etzibaven els falangistes, xavals que tenien com a molt dos anys més que jo. A cada forn hi havia mitja dotzena d’aquells xicots com a representants de l’ordre, però més aviat el que feien era violentar les dones. Portaven com a uniforme: boina vermella, camisa blava, pantalons curts i corretjam. Vestits amb el seu uniforme, aquells nanos eren capaços de fer les atrocitats més abjectes. Els falangistes grans els incitaven a denunciar els rojos amagats. A les reunions, els inculcaven que havien de col·laborar en aquest sentit, i es creava un clima d’odi al voltant d’aquells adolescents. La paraula rojos l’aplicaven a tots els que eren considerats enemics del Règim, des dels més moderats fins als més extremistes. Fins i tot, l’aplicaven a aquelles persones que no tenien cap etiqueta política o sindical, però que estaven en contra de totes les dictadures. Malgrat ser un nen, ja llavors vaig quedar impressionat pel salvatgisme i la refinada crueltat de la qual feien gala els vencedors i la humiliació permanent a què eren sotmesos els vençuts. A les sales d’espectacles s’obligava la gent a cantar el Cara al sol, l’himne falangista, amb el braç alçat fent la salutació feixista. Estava totalment prohibit parlar en català, i als que infringien l’ordre se’ls tallava els cabells al zero i se’ls donava oli de ricí en quantitat, tot això acompanyat de bufetades, cops i insults. Aquesta política repressiva no tenia límits; la injustícia i la brutalitat eren l’únic que inspirava els franquistes. Aquests excessos sense control dels primers mesos van donar pas més tard a la repressió d’estat, que en va prendre el relleu volent donar un sentit legal als judicis expeditius que els militars van fer impunement durant tot el temps que va durar el franquisme. 33


Vaig anar creixent en aquell ambient enrarit, de terror permanent, d’obscurantisme, sota el lema «Abajo la cultura». La meva antipatia contra el Règim era cada dia més gran. Falange Española havia aparegut el 1933. El seu fundador era José Antonio Primo de Rivera,9 que s’havia inspirat en el feixisme italià i el nazisme alemany. La Falange, més tard, es va fusionar amb les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista), i es va passar a anomenar FE y de las JONS, que eren les sigles que portaven els falangistes als seus uniformes. Com a símbol tenien el jou i les fletxes. L’amo de la casa on vivíem va proposar als meus pares regalar-los la casa a condició que tinguessin cura de la seva mare, que era paralítica. La meva mare va rebutjar l’oferta, ja que considerava que la proposta comportava una infinitat d’obligacions que no podria complir. Mentrestant el meu pare va trobar al carrer Mozart, al barri de Gràcia, una casa que tenia un local espaiós que li permetia treballar d’envernissador pel seu compte. Aviat es va veure desbordat per la feina, fins al punt que va haver de demanar ajuda a altres obrers. Fins i tot la meva germana Pilar va començar a treballar per a ell, ja que de voluntat no li’n faltava. Aquells dies va venir a viure amb nosaltres una noia que tenia un parell d’anys més que jo i que es deia Rosario. La meva germana Pilar, com que tenia molta tirada a fer broma, li deia pel seu diminutiu, Rosarito, perquè s’assemblava molt i era tan prima com la xicota de Popeye (dels dibuixos animats). La mare i la tia de la Rosarito estaven detingudes a la presó de dones de Barcelona, acusades de roges. La Rosarito anava a veure-les els dies de visita, els portava la roba neta i recollia la bruta, que ella mateixa rentava i que estava plena de polls. La vida de la Rosarito entre nosaltres no li va ser gaire agradable des del principi. Només el fet de veure’s separada de la seva mare i obligada a conviure amb gent que no coneixia justificava la seva aprensió. A més, calia sumar-hi el malestar que hi havia en aquells moments a la nostra família, a causa

9. José Antonio Primo de Rivera (fill del general dictador Miguel Primo de Rivera) va ser executat el dia 20 de novembre de 1936 a la Presó d’Alacant.

34


de les absències cada vegada més prolongades del meu pare, que passava la major part del seu temps amb una altra dona. El descontentament de la meva mare, al marge del problema d’una separació pròxima i evident, estava causat també pel problema econòmic. No cal ni dir que el meu pare no podia proveir dues famílies alhora, i menys en aquelles circumstàncies de pobresa. Personalment, no comprenia gaire la situació. Notava, això sí, que hi havia escassetat de menjar i que el caràcter de la meva mare s’havia anat tornant agre. Tan dolça que era abans! Per a mi va ser un contrast enorme. La mare de la Rosarito va sortir en llibertat i la noia va marxar sense acomiadar-se. Probablement va guardar un mal record de la seva estada amb nosaltres. Del barri de Gràcia ens en vam anar a viure al de les Corts, a una casa coneguda pel nom d’el Barco, ja que era una construcció nova. Ignoro el motiu d’aquell canvi, però segurament devia ser una idea del meu pare per preparar millor la separació, que es va produir, definitivament, un parell de mesos més tard. Llavors vaig comprendre el problema que se li plantejava a la meva mare. Arran de la separació, va haver de treballar com una boja per cobrir, malament, les nostres necessitats. Van ser uns anys molt difícils, de gana i misèria. Davant del caos de la meva família, em vaig unir a altres nois de la meva edat que, per motius similars, també vivien separacions degudes a la guerra, a la pobresa, etc. Com que no hi havia ningú que em controlés, vaig deixar d’anar a l’escola. Un dia es va presentar el mestre a casa i es va descobrir que, des de feia un temps, no assistia a classe. La meva mare estava desbordada, anava de bòlit. Entre la feina de cuinera que exercia a la costa Brava i els problemes que l’esperaven quan arribava a casa, no hi havia descans per a ella. Inesperadament, un dia va aparèixer el marit de la Paca, el Mariano. Sabíem que ambdós havien fugit a França en perdre’s Catalunya i des de llavors no n’havíem sabut res més, d’ells. El Mariano ens va explicar que quan havia creuat la frontera (ignoro les circumstàncies que el van obligar a separar-se de la seva dona) havia anat a parar a un camp de concentració amb milers d’homes, dones i infants, a la platja d’Argelers, que estava envoltada de filats. Dormien al ras, no 35


hi havia cap recer, ni aigua potable, ni condicions sanitàries; els nens de curta edat morien com mosques per falta de nutrició. La misèria era tan gran que va decidir tornar a Espanya, sabent el risc que corria si queia a les mans dels franquistes. No s’ho va pensar dues vegades, i amb altres companys d’infortuni va decidir escapar-se, però no sense perill, ja que el camp estava vigilat per senegalesos armats amb fusells que tenien l’ordre de disparar a qui intentés escapar-se. Després d’una pausa, el Mariano va continuar narrant la seva odissea. «No comprenc», deia, «que un país com França, democràtic, ens rebés tan malament, com si fóssim els seus pitjors enemics. A Argelers estàvem totalment aïllats del món, la solidaritat que entrava de l’exterior era rara, per no dir inexistent, la major part de les visites venien per interès, a comprar a baix preu joies d’or o de plata. Es tractava de gent sense escrúpols, que s’aprofitaven de la situació». Els francesos que es dedicaven a aquells negocis bruts es justificaven dient que els rojos tenien molt d’or en el seu poder, robat a les esglésies o al tresor espanyol. Rumors infundats que van ser propagats pels mateixos franquistes i que van tenir ressò internacional. El Mariano prosseguia: «Tot aquell tràfic entre els filats era per sobreviure en aquell infern; mares que venien objectes personals, que més aviat tenien un valor sentimental, per comprar llet per als seus nadons. Hi havia també patrons francesos que anaven al camp a buscar mà d’obra barata. Alguns d’aquests patrons amenaçaven els obrers detinguts de tornar-los una altra vegada al camp si no donaven més rendiment». El Mariano va dir que podria parlar durant hores i que mai no arribaria a explicar tot aquell horror. «Admeto», va continuar, «que era molt difícil per a un país donar entrada d’un sol cop a 500.000 refugiats, però això no pot justificar aquell acarnissament». D’aquella crueltat només se’n van salvar els dirigents polítics amb passaport diplomàtic. Aquests van aconseguir escapar dels camps de concentració, els altres no van tenir la mateixa sort. El Mariano va demanar si es podia quedar a casa, i la meva mare li va contestar que sí, que s’hi podia estar tot el temps que volgués. El Mariano va dir que, per precaució, volia canviar de nom, i que a partir d’aquell moment l’anomenéssim Fabián. El Fabián aviat va trobar feina en una lleteria que hi havia al barri, munyint vaques. Passats uns dies de prova, els amos de la lleteria li 36


van demanar la documentació per declarar-lo al Seguro. El Fabián va arribar a casa mort de por, ja que li era impossible aportar els documents que li exigien. El primer que se li va ocórrer va ser ferse el malalt, però els amos de la lleteria venien a veure’l a casa; ell estava postrat al llit. Li portaven aliments perquè es recuperés de la seva malaltia simulada. El Fabián no sabia com sortir d’aquell compromís, però no podia córrer el risc de dir la veritat, ja que els amos eren molt creients i simpatitzants del Règim. El Fabián va prendre la decisió de marxar de casa, ja que va considerar que corria perill quedant-se. Malgrat haver canviat de nom, no havia resolt la seva situació de fugitiu. Unes setmanes més tard va trobar feina a l’Hospitalet, com a segador d’alfals. Allà ningú no el va molestar. S’hi va instal·lar de manera definitiva i uns mesos més tard es va reunir amb ell la seva dona, la Paca. La Pilar es va casar amb un jove que va conèixer per atzar al cine Comèdia, del qual vam saber més tard que era tuberculós. El matrimoni va ser un fracàs a causa de la malaltia, que a poc a poc el va anar minant. El jove espòs, que es deia Juan López, en contreure matrimoni es va veure obligat a treballar més, sobretot arran del naixement del seu fill. Aquests excessos li van resultar fatals per a la salut. Treballava al jutjat de l’Arc del Triomf, bastant lluny d’on vivíem, i va decidir buscar una altra casa que fos més a prop, ja que el trajecte el fatigava molt. Va trobar el que buscava i vam anar a viure al carrer Ribes, entre el carrer Padilla i la plaça de les Glòries. La meva mare, quan es va assabentar del canvi de domicili, es va disgustar molt (quan es va fer la mudança ella estava treballant a la costa Brava). El pis va resultar que era massa petit per allotjar-nos convenientment, i la meva mare es va veure obligada a buscar un altre lloc per viure. Trobar un pis era una empresa molt difícil d’aconseguir sense diners i vam haver de conformar-nos amb dues habitacions que ens va llogar una dona que vivia al mateix carrer Ribes. Una vegada instal·lats, aviat ens vam adonar que la propietària no ens aguantava. Una vegada més, buscàvem un domicili, però en aquesta ocasió ens van ajudar la Paca i el Fabián. Ens en vam anar a viure amb ells a 37


l’Hospitalet. Ens van rebre amb els braços oberts i la nostra situació va canviar favorablement. Vaig començar a treballar a la Hispano Suiza, una fàbrica que estava situada al barri de la Sagrera. Vaig entrar com a aprenent a l’escola de formació que tenia l’empresa. L’inconvenient era que cada dia havia de fer un llarg trajecte, des de l’Hospitalet fins a la Sagrera. No hi havia línies directes i havia de fer diversos canvis d’autobusos i de metro, i perdia molt de temps. No dormia prou i el cansament era tan gran que els dies festius els passava al llit per recuperar forces. El Juan, poc després d’ingressar al sanatori, va morir. Tenia 29 anys. La Pilar en tenia 26 quan va quedar vídua, amb un fill de tres anys. Llavors, per desig de la Pilar, vam tornar a viure en família, al piset del carrer Ribes. Al barri del Clot vaig entrar en contacte amb un militant anarcosindicalista que em va presentar un amic. La primera vegada que hi vaig parlar em va fer l’efecte que no era una persona corrent, ja que tenia una manera de parlar pausada i explicava les coses amb senzillesa i de manera fàcilment comprensible. Els temes que abordava els aprofundia amb claredat i sense ambigüitats. La meva simpatia cap a ell va ser immediata. Ferrer, així es deia, es va adonar de l’interès amb què me l’escoltava i això el va animar a proposar-me lectures de tendència anarquista, però em va advertir que aquelles lectures estaven prohibides a Espanya i em va aconsellar que prengués certes precaucions. «Quan t’ho hagis llegit», va dir, «m’ho tornes». Un dels llibres en qüestió, de Federico Urales, es titulava Sembrando flores. Me’l vaig llegir d’un tirada. El sentit moral del text em va seduir i em va penetrar com una glopada d’aire pur. L’hi vaig tornar dies més tard i li vaig donar la meva opinió, tot analitzant el que més m’havia impactat. Ferrer m’escoltava en silenci. Va continuar deixant-me llibres. Una nit vaig anar a casa seva, com feia sovint, i la seva dona em va informar, una mica nerviosa, que el seu marit havia estat detingut, acusat de fer propaganda contra el Règim. Per altres companys vaig saber més tard que va ser condemnat a una pena de sis anys de presó. Vaig sentir la seva detenció com una injustícia enorme. Ferrer era una persona pacífica per principis; estava en contra de la violència 38


perquè la considerava nefasta. No comprenia la injustícia comesa contra el meu amic, i això va despertar en mi una gran ràbia contra el franquisme nascuda de la impotència. El 1944 el sindicat clandestí de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar una vaga a la fàbrica on treballava per exigir un augment salarial de cinc pessetes setmanals i l’obertura d’una cantina i d’un economat. Els membres del comitè de vaga de la fàbrica van ser detinguts i condemnats a entre deu i quinze anys de presó. La repressió contra qualsevol reivindicació obrera era terrible. La vaga va ser una gran experiència per a mi, ja que era la primera vegada que em trobava davant d’un problema social d’aquesta envergadura. Quan es va saber la detenció dels nostres companys, vam començar a recollir diners per a les seves famílies. Els més joves ens vam encarregar de recaptar cèntims a les nostres seccions respectives. Vam guanyar la vaga i vam aconseguir totes les nostres reivindicacions, encara que les condemnes dels nostres companys pesaven massa per cantar victòria. En totes aquestes confrontacions de caràcter laboral pagaven sempre els que donaven la cara. El cap del personal, un tal Pardo, era un tipus brutal, innoble, i va ser qui va denunciar a la policia els promotors de la vaga. La vida a Barcelona se’m feia insuportable. Amb dos companys més de la secció de Rectificadoras, on treballava, vam decidir marxar a França. Abans havíem d’estalviar el necessari per pagar un guia i cobrir altres despeses del viatge. José Jiménez, que era el més gran dels tres, ens va comunicar que havia aconseguit l’adreça d’un guia que vivia al barri de Sants. Un dissabte vam anar tots tres a veure’l i ens va rebre una dona que ens va informar que traspassar la frontera ens costaria 500 pessetes a cada un. Els meus amics tenien més bon sou que jo, que era aprenent: 80 pessetes setmanals. Per a mi, estalviar 500 pessetes era pràcticament impossible. A més hi havia altres despeses suplementàries com, per exemple, canviar pessetes per francs, adquirir els articles més necessaris per a la muntanya, calçat, etc. Vaig informar els meus dos amics, Jiménez i Gaspar, de la meva decisió de marxar a França pels meus mitjans. Ells sabien que la meva situació econòmica no em permetia poder anar-me’n amb ells. 39


Per poder executar el meu pla, en primer lloc necessitava un salconduit, requisit indispensable per arribar a la frontera sense ser importunat. El document en qüestió el donava l’alcalde del districte. Vaig anar a veure’l i em va informar que, com que era menor d’edat, necessitava el consentiment dels meus pares. Em va donar un imprès perquè el firmessin. La meva mare el va firmar sense dubtar gens. Tot seguit, vaig tornar a l’alcaldia amb el document i una foto; l’alcalde va posar-hi la capçalera i va firmar. Per fi tenia el document a la meva butxaca. Estava content del meu èxit. Vaig comprar una motxilla i un mapa de la província de Girona. Una vegada ho vaig tenir tot preparat, vaig agafar el tren a l’estació de França en direcció a Figueres. El viatge va transcórrer sense novetats. Figueres, a la tardor de 1946, era una ciutat prohibida, com totes les zones frontereres; els que no portaven el salconduit corrien el risc de ser detinguts. La ciutat amb prou feines era visitada i els pocs viatgers que arribaven de Barcelona eren minuciosament controlats a l’estació i als hotels. A mi ningú no em va demanar res i vaig passar sense que sospitessin de mi. Encara que els pocs viatgers que hi havia em miraven amb curiositat, els dos guàrdies que controlaven la sortida de l’estació em van deixar passar, fent un gest significatiu amb la mà. Vaig observar que el que els cridava més l’atenció era la meva motxilla, segurament perquè era un objecte poc corrent i vistós i contrastava en aquell ambient trist, de mirades circumspectes i desconfiades. Tan aviat com vaig sortir de l’estació em vaig encaminar cap al centre de la ciutat i, en arribar a l’encreuament del primer carrer, vaig veure indicada en un pal la direcció cap a Espolla.10 Vaig agafar aquell camí, que era la carretera departamental. La ciutat va quedar enrere. La foscor era total i els llums de Figueres brillaven a la llunyania. Vaig sentir uns sorolls estranys, vaig tenir por que no fos la Guàrdia Civil i em vaig amagar darrere d’unes bardisses. Vaig parar bé l’orella; els sorolls van continuar, però cada vegada més distants, fins que vaig deixar de sentir-los. Em va sem-

10. Espolla és l’últim poble abans de la frontera francesa.

40


blar una temeritat continuar caminant per la carretera, ja que si per casualitat ensopegava amb la Guàrdia Civil em seria difícil justificar en aquelles hores de la nit la meva presència. Vaig considerar que tenia dues opcions: la primera, introduir-me al bosc i la segona, continuar per la carretera a ple dia. La primera la vaig descartar perquè desconeixia el camí i gairebé segur que m’hauria perdut en aquelles immenses muntanyes que s’escalonaven sense fi les unes rere les altres. Vaig preferir la segona, que s’ajustava més als meus desitjos; he de confessar que aquella solitud em deprimia. Vaig decidir tornar a Figueres a passar-hi la nit. Vaig entrar a un hostal i vaig demanar una habitació. L’hostaler va voler saber on anava, i li vaig contestar, amb naturalitat, que anava a Espolla. Vaig afegir que anava a passar uns dies amb els meus oncles, que vivien en aquell poble. Les meves paraules segurament el van convèncer i va deixar de fer preguntes. L’endemà, després d’esmorzar, em vaig acomiadar de l’hostaler i vaig emprendre el camí d’Espolla. A tots els pobles que travessava els camperols em miraven encuriosits; a les seves mirades hi havia més curiositat que sospita. En realitat era difícil desconfiar d’un xaval que encara no havia complert els 18 anys. Abans d’arribar a Espolla vaig sortir de la carretera per entrar a la muntanya. França, segons el mapa, estava a molt pocs quilòmetres. Portava diverses hores caminant sense trobar ni una gota d’aigua; em moria de set i no havia previst proveir-me d’una cantimplora ni d’aliments. Començava a perdre les forces i la moral. Però ni per un moment se’m va ocórrer descansar per recuperar-me. Vaig veure a la llunyania un home que avançava en la meva direcció. Quan ens vam creuar no va contestar a la meva salutació; amb la seva actitud va voler donar-me a entendre que no m’havia vist o, més ben dit, que no m’havia volgut veure. No em vaig deixar intimidar per la falta de sociabilitat d’aquell individu: vaig tornar a saludar-lo i, sense donar-li temps perquè em contestés, li vaig preguntar on es trobava França. L’home em va mirar espantat i em va respondre: «No he sentit res, i tampoc no he vist res», i es va allunyar a grans gambades fins que va desaparèixer de la meva vista. Estava esgotat. Vaig sentir diversos trets i vaig abocar-me a la cresta de la muntanya on era. A la meva esquerra, a molt pocs metres de distància, vaig veure un camió i, al voltant seu, diversos caçadors 41


amb les seves escopetes. Vaig baixar pel costat oposat per no ser vist i quan vaig arribar al fons de la vall em vaig asseure esperant que marxessin. Des del meu amagatall no em podien veure, el lloc era segur; malgrat la distància que ens separava sentia les veus dels caçadors, encara que sense entendre el que deien. Vaig decidir descansar, que bona falta em feia, i vaig pensar que quan marxessin els caçadors intentaria pujar la muntanya que tenia al davant. Començava a fosquejar, tenia fred i era impossible passar la nit allà sense estar ben equipat. Feia més d’una hora que no sentia cap soroll, i vaig deduir que havien marxat. De tota manera vaig continuar amagat una mica més per estar-ne segur. Tenia les cames entumides pel fred i vaig començar a fer exercicis per entrar en calor, però els meus esforços eren en va. El meu cos no reaccionava a causa del cansament; a més, tenia gana i set. La nit anava avançant i això em va alarmar una miqueta perquè no volia passar la nit en aquell laberint de muntanyes. Vaig sortir del meu amagatall i vaig voler aprofitar el que encara quedava de claror per intentar arribar a França. Vaig començar a pujar la muntanya, que estava totalment pelada, i quan vaig arribar a la meitat una veu amenaçadora i tremolosa va sonar a la meva esquerra: «Ni un pas més, si no disparo». Em vaig girar amb les mans alçades; l’home estava a quatre metres de mi apuntant-me amb un fusell. Era un militar, portava els galons de caporal de primera. Estava tremolant. Vaig intuir perill. «Aquest imbècil», vaig pensar, «està dominat per la por». Amb una veu pausada, vaig dir que no anava armat. Ens vam unir als altres caçadors. El grup estava compost per militars i civils del poble. El caporal, amb veu forta perquè ho sentís el seu superior, em va ordenar que obrís el macuto. El primer que va veure va ser el mapa i el va agafar com si hagués descobert un tresor. Va exclamar: «Miri, capità, un mapa!». I va afegir: «Sembla important». El capità el va mirar sense agafar-lo, no volia fer el mateix ridícul que el seu subaltern. Em van ordenar que pugés al camió militar, i al cap de poca estona vam arribar a Espolla, un poblet de quatre cases. Els cacics del poble es van acomiadar dels militars. Em van fer entrar en una masia, que feia la funció de caserna. El capità es va asseure darrere d’una 42


taula bruta i vella i es va encarar amb mi preguntant-me: «Què hi has vingut a fer, aquí?». Li vaig contestar: «Visitar els meus oncles». «Com es diuen els teus oncles?», va continuar preguntant el capità. Sense entusiasme, vaig dir el cognom de la meva mare. El capità es va aixecar i, a part, va parlar amb el caporal uns segons, i després va marxar. El caporal, enfrontant-se amb mi, em va etzibar: «Ara em diràs on pensaves anar». Li vaig repetir el mateix que li havia dit al capità, però m’adonava que el meu argument era massa infantil perquè se’l cregués. El caporal va començar a pegar-me amb un cable gruixut. «Eh, alto!», vaig cridar. Llavors, amb el cable a la mà, va preguntar-me si pensava dir la veritat. Aquesta vegada li vaig respondre que tenia pensat anar a França. El caporal, sense dir res, va sortir de l’habitació i va tornar al cap d’uns instants amb el capità. «Bé», va dir aquest, «finalment t’has decidit a parlar». Li vaig respondre irònicament: «Poca cosa puc afegir que vostè no sàpiga. Com ja li ha dit el caporal, la meva idea era passar a França».11 Em van portar a unes golfes per passar la nit i per sopar em van donar un plat de ranxo i pa; m’ho vaig menjar tot amb voracitat. Em vaig ajeure en una màrfega mig podrida i segons més tard em vaig quedar adormit. Em va despertar el soroll del forrellat de la porta quan va entrar el soldat que em portava l’esmorzar: cafè i un tros de pa. Uns minuts més tard, van venir a buscar-me dos soldats per portar-me a un altre poble on hi havia un post de la Guàrdia Civil. El caporal va dir als dos soldats que m’havien d’escortar que no dubtessin a disparar si m’intentava escapar. Jo no vaig dubtar a respondre que no tenia cap interès a escapar-me i vaig afegir, sorneguer, que passar la frontera clandestinament no era cap acte criminal i que per això només m’arriscava a uns dies de presó i res més. Vaig voler fer-li entendre que no era cap heroi per haver-me detingut. El caporal no va saber què contestar, crec que no va entendre les meves paraules.

11. Vaig ser detingut el 31 de setembre de 1946.

43


Presó de Salt

Escortat per dos soldats, vam iniciar la marxa. Pel camí, un d’ells va criticar el caporal primer, dient que era una mala persona. Vaig respondre que més aviat era un covard, i els vaig explicar fil per randa en quines condicions havia tingut lloc la meva detenció. Mentre anava narrant els fets, el riure dels meus dos acompanyants es va fer contagiós; el pobre caporal, que es feia el valent, amb el seu aire de fanfarró, va quedar totalment ridiculitzat. Vam fer diverses parades durant el camí per descansar, i em van explicar que n’hi havia molts que, com jo, intentaven passar la frontera. Alguns la passaven amb èxit i d’altres, menys afortunats, eren detinguts. Per animar-me, em van assegurar que no estaria més de tres mesos a la presó. Em van informar que un soldat del batalló, mentre estava de guàrdia a la frontera, va passar a França amb les armes. Segons van dir, no era la primera vegada; abans n’hi havia hagut d’altres que també ho havien intentat i ho havien aconseguit. Vam arribar al poble on hi havia la caserna de la Guàrdia Civil. El soldat responsable va lliurar un paper al guàrdia que ens va rebre i aquest el va firmar. Els dos soldats es van acomiadar desitjant-me bona sort. Immediatament, em van tancar en una gran sala. Em vaig estirar en un banc de fusta, estava tot sol. Al migdia vaig pensar que em donarien menjar, però el temps passava i vaig comprendre que no em donarien res. A mitja tarda van ingressar un home i una dona, ambdós de nacionalitat francesa. No parlaven cap mica d’espanyol i vaig suposar que devien 44


ser partidaris del govern de Vichy (col·laboracionistes, com els anomenaven). Quan França va ser alliberada dels alemanys, els col·laboradors francesos van fugir del país i molts es van refugiar a Espanya. Arribada l’hora de sopar, no hi va haver tampoc cap senyal que indiqués que ens donarien menjar. La parella de francesos no em va mirar ni una sola vegada, xiuxiuejaven amb veu gairebé imperceptible. L’endemà, un guàrdia civil ens va dir des de la porta: «Preparin-se, que els traslladen». Els tres vam pujar a una camioneta, acompanyats per una parella de guàrdies civils. Vam arribar a Figueres i la camioneta es va aturar davant de la comissaria de policia. Em van tancar en un calabós amb altres detinguts. Als francesos els van recloure a part i no vaig tornar a veure’ls més. Al calabós hi havia diversos homes i tots havien estat detinguts per haver intentat passar la frontera clandestinament. Entre ells, em va cridar l’atenció un grup de quatre homes procedents d’un poblet d’Extremadura. Pels seus vestits i la seva manera de parlar es notava que eren gent senzilla, treballadors del camp. Segons van dir, havien estat detinguts a la mateixa estació de Figueres. Els altres havien caigut en condicions semblants. Vaig concloure que jo era el més eixerit de tots els que érem allà, ja que cap dels altres no havia arribat al límit de la frontera. He de reconèixer que em va confortar comprovar que els grans no ho havien fet millor. Un agent de la Policia Armada va obrir la porta del calabós. En veu alta i amb dificultat va llegir el meu nom i de manera autoritària va ordenar que el seguís. Vam passar a la galeria on hi havia els calabossos i al final, a mà esquerra, em va fer entrar a una sala que tenia l’aspecte de despatx. Vaig observar-hi un home vestit de civil que em va convidar a asseure’m. «Com et dius?», va preguntar secament. Vaig contestar totes les seves preguntes sense dificultat. En realitat va ser un interrogatori banal, que va durar escassament mitja hora. Al migdia, ens van donar un cassó de ranxo i un pa i vaig pensar que almenys allà ens donaven alguna cosa per menjar, malgrat que era poc i dolent. Més valia aquella porqueria que res. Tots els meus companys de cel·la coincidien, unànimement, que quan aconseguissin la llibertat tornarien a intentar passar la frontera. Els més decidits eren els extremenys i un andalús. Quan parlaven de França ho feien amb entusiasme, com si fos el final de tots els mals. 45


Sabien que els sous a França eren superiors als d’Espanya, i que hi faltava mà d’obra per reconstruir les destrosses causades per la guerra. Els extremenys, quan parlaven de la seva regió, deien que l’explotació que hi havia era semblant a l’esclavitud. Els relats dels camperols semblaven romanços de l’època de la Inquisició. Molts dels seus paisans havien estat desposseïts dels seus béns pels falangistes, que els havien obligat a firmar actes de venda, etc. Després, si volien treballar, no tenien cap altra opció que recórrer als que els havien arrencat les possessions. Quan van acabar d’explicar totes aquelles misèries per a mi incomprensibles, vaig voler explicar les meves experiències viscudes a la Hispano Suiza, sobretot pel que feia a la vaga. El meu relat no va causar l’efecte que volia en els meus oients i vaig quedar bastant confós. El més vell dels camperols va dir, responent a la meva història: «Si al meu poble els camperols haguéssim intentat declarar una vaga per reclamar un augment de salari, segur que als capitosts els haurien afusellat o apallissat fins a la mort». De sobte, la porta del calabós es va obrir d’una revolada i un membre de la Policia Armada va dir: «Els que vagi dient, que surtin amb les seves coses». Quan va acabar de llegir la llista, el calabós va quedar buit. Ens van fer pujar a un camió que estava estacionat a la porta. Escortats per dues parelles de la Guàrdia Civil, el vehicle es va posar en marxa. Algú va preguntar a un dels guàrdies on ens portaven i l’interpel·lat va respondre que a Girona. Tan aviat com vam arribar a la ciutat, vam aturar-nos davant d’un edifici que vaig suposar que era la comissaria. Vam ser introduïts a una gran sala on ja hi havia diversos detinguts que estaven asseguts en uns llits de fusta tronats. Immediatament ens van fer lloc, i l’espai que tenien encara va ser més reduït. No recordo quants presos hi havia en aquell vell calabós, però el cert és que érem massa i havíem de dormir en posicions poc confortables. A través de dues petites finestres que donaven al carrer i que estaven arran de la vorera, només podíem veure els peus dels vianants. Després d’una setmana de ser-hi, em van cridar juntament amb altres per traslladar-nos a la Presó de Salt. A mesura que anàvem sortint del calabós, els guàrdies civils ens emmanillaven de dos en dos i 46


en fila índia vam emprendre la marxa. Vam travessar diversos carrers de la ciutat, ja que la presó es trobava als afores. Personalment, aquella caminada no representava cap esforç extraordinari, perquè a la motxilla portava totes les meves pertinences de manera confortable, ben al contrari d’alguns dels meus companys, en particular els camperols extremenys, que anaven carregats de sacs i maletes. Així que anava passant el temps, els paquets se’ls feien més pesats, i amb prou feines els podien portar. El trajecte va ser interminable malgrat les parades per descansar que vam fer pel camí. Quan vam veure la presó a la llunyania, segur que alguns es van sentir alleujats. Era la primera vegada que entrava a una presó. Quan es va obrir la porta principal vaig tenir una sensació estranya davant d’aquell edifici tètric, gris i d’alts murs. Un guardià de presons vestit de civil, que portava la camisa blava amb les insígnies de Falange, va passar llista per comprovar que no faltava ningú. A continuació, per tanda vam anar entrant a l’Ajudantia, el despatx del cap de Serveis, on ens van fer un escorcoll bastant rigorós. El cap de Serveis semblava que tingués uns 35 anys, era prim, bastant alt i portava l’uniforme de Falange impecable, sense cap arruga. Estava assegut llegint els nostres expedients, i mentre llegia ens preguntava a cada un el nom i cognoms, el lloc de naixement, etc. Un pres escrivia a màquina les dades indispensables per al control intern de la presó. Quan li va tocar el torn al camperol extremeny de més edat, el cap de Serveis el va mirar fredament, mostrant-li una clara hostilitat: «Vostè!», va remugar, «no sap descobrir-se?». El camperol es va treure la gorra que portava posada. El cap de Serveis, amenaçador, va afegir: «No ho oblidi. En el futur, cada vegada que parli amb un superior ha d’estar en posició de ferms». El camperol tenia les mans al darrere. No havia comprès l’advertència. La seva mirada angoixada es va creuar amb la meva i va captar, en una dècima de segon, el meu missatge. El cap de Serveis es va adonar del meu gest i mirant el vell amb fanfarroneria va afegir: «La pròxima vegada et donaré una puntada de peu als collons, imbècil!». L’escena que acabava de presenciar em va causar cert malestar. Més tard vaig comentar el que havia passat amb un jove asturià, el qual em va respondre que esdeveniments com aquell eren molt corrents a la presó. 47


A més, va dir: «El cap de Serveis és un simpatitzant nazi, el veuràs sempre acompanyat d’un pres alemany que va pertànyer a aquest partit». «Recullin totes les seves coses i segueixin-me!». Era un pres ordenança qui havia donat l’ordre. Vam pujar a la primera planta i ens vam instal·lar a un dels dormitoris. A cada un ens van donar un matalàs, dues mantes i un plat. El pres ordenança va manar: «Quan hagin acabat d’instal·lar-se, baixin al pati». Em vaig col·locar al costat de l’asturià amb qui havia parlat uns instants abans i que feia una setmana escassa que era a la presó. Al dormitori es va produir un escàndol majúscul provocat perquè un home d’uns quaranta anys va tirar un gargall al mig de la sala. Com és normal, hi va haver protestes per aquell acte inqualificable. L’home en qüestió negava a crits haver estat ell el que havia tirat l’escopinada. Els amics d’aquell home, que s’havien instal·lat a un altre dormitori, quan van sentir els crits es van apropar per saber què passava. Veient que no estàvem contents pel que acabava de fer el seu company, van intentar calmar els ànims, fent entendre que el seu amic no hi era tot. Dedueixo que aquella gent eren presos polítics, però em va xocar molt la falta de solidaritat que demostraven amb el seu company pertorbat, ja que no havien dubtat a separar-se’n per estar més tranquils. La seva actitud em va desagradar, així com a la majoria dels que érem allà. Em feia vergonya com es comportaven aquells polítics. Gairebé tot el dia el passàvem al pati. Al matí, després del cafè, sortíem fins al migdia, que és quan tornàvem al dormitori per menjar. Després, una altra vegada al pati fins a les set de la tarda. Abans de pujar als dormitoris, ens feien formar al pati i ens obligaven a cantar el Cara al sol, l’himne feixista. Abans de trencar files, havíem de cridar: «¡Viva Franco! ¡Arriba España!». Si el cap de Serveis considerava que no cridàvem prou fort, ens ho feia repetir innombrables vegades fins que es cansava. El pati no tenia res d’extraordinari, llevat de dues figueres carregades de fruits. Estava absolutament prohibit agafar-ne cap, ni tan sols les figues que queien a terra. Entre els reclusos hi havia diversos militars alemanys del III Reich que passejaven sempre junts. Vaig preguntar-li a un company per què estaven detinguts. L’interpel·lat em va contestar: «Estan de trànsit, segurament els deixaran en llibertat en un lloc discret». «Espanya», va dir, «és un dels pocs països que 48


accepta aquesta gent, i són molt ben acollits pels franquistes. Aquí, a la presó, gaudeixen d’un règim especial d’infermeria; a més estan de baixa de tots els serveis: neteja, etc.». Un captaire que estava detingut per vagabundejar comentava que havia recorregut diversos països d’Europa i que parlava diversos idiomes. Per la seva manera d’expressar-se vaig comprendre que no hi tocava gaire. Alguns dels que escoltaven les seves aventures van començar a qüestionar-lo amb preguntes una mica malintencionades per exaltar-lo. Aviat el captaire es va anar animant en veure que era el centre de les mirades i els seus gestos es van fer més vehements. Un dels oients va precisar: «Ja sé que ets un valent i que res no pot aturar-te. Però per convèncer-me que ets un valent de veritat, has de pujar a aquesta figuera i menjar figues». El captaire no s’ho va fer dir dues vegades i amb gran agilitat va pujar a l’arbre i va començar a menjar figues verdes i menys verdes. Alguns del grup que presenciàvem l’escena li vam retreure a l’instigador haver incitat aquell pobre home a cometre aquella infracció. El funcionari que hi havia de guàrdia al pati, un home petit i rodanxó, es va apropar tan aviat com va veure el furtiu pujat a la figuera. Amb veu aguda li va ordenar que baixés de l’arbre, però aquest va seguir impertorbable menjant figues, sense fer cas de les amenaces del funcionari. Aquest, enfurismat, amb una canya de bambú gruixuda va començar a colpejar-lo fins que la canya es va esquerdar formant diverses estries que tallaven com llancetes. Cada cop de canya que li tocava el rostre era com cinc o sis ganivetades; després d’etzibar-li diversos cops, el captaire va decidir baixar. Tenia la cara totalment tallada, amb uns traus enormes. Sagnava abundantment i tenia el rostre desfigurat. Immediatament se’l van endur a la infermeria o no sé on. No vaig tornar-lo a veure. El funcionari, després d’imposar aquell càstig brutal, es va encarar als que estaven més a prop acusant-los de ser els responsables del que acabava de passar. «Quin desvergonyiment!», vaig pensar. Pel que sembla, considerava que la pallissa que havia infligit amb la seva mà era justa, ja que era evident que tenia la consciència tranquil·la i que estava convençut que havia complert el seu deure. La gana que passàvem allà era terrible, sort que la família em va enviar alguns paquets de menjar i vaig poder suportar millor aquella 49


situació. A l’hora del repartiment del correu vaig rebre una carta de la Hispano Suiza, en la qual el cap del personal, el senyor Pardo, em comunicava que em donava 48 hores per presentar-me a la feina i que transcorregut el termini quedaria automàticament acomiadat de l’empresa. Ignoro com es va assabentar que era a la presó. A part de l’asturià, vaig fer amistat amb uns germans bessons procedents de Vic, que no s’assemblaven gens físicament. Un era agricultor i l’altre, pintor de parets, encara que també pintava quadres en el temps lliure. El pintor feia un parell de pams més d’alçada que el seu germà. Vaig notar que entre ells no hi havia una gran afinitat: parlaven molt poc i era estrany veure’ls junts. Amb el pintor vaig congeniar-hi immediatament i vam començar a fer plans de cara al futur, amb la perspectiva de preparar un altre viatge clandestí a França quan sortíssim en llibertat. Amb aquesta intenció, li vaig donar la meva adreça per veure’ns a Barcelona. També em vaig fer amic d’uns altres bessons que s’assemblaven com dues gotes d’aigua. Un d’ells era sastre. La meva estada a la Presó de Salt va arribar a la fi. A la llista dels expedicionaris estaven inclosos tots els meus amics, que, igual que jo, feia tres mesos que eren a la presó. El viatge a Barcelona el vam fer en tren, escortats per la Guàrdia Civil. Tan aviat com vam arribar a la Ciutat Comtal, ens van conduir a la comissaria, on ens van tornar a fitxar, i hores més tard vam sortir en llibertat. L’asturià tenia el bitllet de tren fins a Astúries, però no tenia diners per passar aquella nit a l’hotel, així que el vaig convidar que vingués a casa meva. Però, abans, vam anar a una adreça que em va donar furtivament a la comissaria un detingut sindicalista perquè comuniqués a la seva dona on estava detingut. Suposo que el sindicalista era de la CNT, ja que en aquella època no hi havia cap altre sindicat que donés la cara. Vaig anar a l’adreça en qüestió acompanyat de l’asturià. La dona del sindicalista, quan em va obrir la porta, va tenir un sobresalt, però un cop li vaig haver explicat el motiu de la visita va reaccionar favorablement i fins i tot va voler convidar-nos a prendre alguna cosa, però no vam acceptar. L’asturià va estar-se un parell de dies a casa meva i quan va marxar vaig anar a acomiadar-lo a l’estació de França. 50


L’endemà de la meva posada en llibertat em vaig presentar al cap del personal de la Hispano Suiza, a qui vaig ensenyar la carta que m’havia escrit mentre era a la Presó de Salt. Mentre llegia, li vaig demanar que em fes un certificat de treball, però no va voler escoltar-me. Tan bon punt va saber qui era, em va acomiadar amb males maneres. Davant de la rebuda brutal que m’havia fet Pardo, no vaig tenir més opció que recórrer al sindicat de les JONS (Juntas Ofensivas Nacional-Sindicalistas), que era a la Via Laietana, per reclamar el document referit. Em van rebre dos falangistes, als quals vaig explicar per què havia estat acomiadat. Quan vaig acabar la meva narració, van començar a riure, dient que a l’estranger no tot eren flors i violes. Em van donar una nota perquè la lliurés al delegat sindical de la Hispano Suiza, a qui coneixia perfectament. Es tractava d’un falangista empedreït; recordo que als aprenents ens obligava, una vegada per setmana, a escoltar les seves xerrades estúpides. Sense dirigir-me la paraula va llegir el contingut del paperet, i només va murmurar que el seguís. Vam arribar al despatx del cap del personal (el senyor Pardo), on va entrar sol. Uns minuts després va sortir amb el certificat de treball, que em va lliurar. Ens vam separar sense haver-nos dit ni una sola paraula. El meu pare va saber que estava buscant feina, i de manera provisional vaig començar a treballar d’envernissador amb ell al taller. Unes setmanes més tard, el meu pare va parlar amb el seu patró per demanar-li una feina de mecànic per a mi, ja que, a part de les galeries de mobles, tenia un taller de reparacions de cotxes Ford. L’amo li va contestar que no hi havia cap inconvenient. Durant el temps que vaig estar treballant al concessionari de cotxes, va tenir lloc la visita de Francisco Franco a Barcelona. Per aquest motiu, els obrers van tenir un dia de festa i una paga extraordinària, però per poder cobrar havien de ser presents a l’Exposició, que era el lloc on Franco havia de pronunciar el seu discurs. Tot el personal del taller vam anar-hi en autocar, i quan vam arribar a l’Exposició vam cobrar, a canvi d’una firma, la paga extraordinària. Amb el responsable de la meva secció, tan bon punt vam obtenir els diners, ens en vam anar discretament a prendre uns aperitius amb tapes. Els carrers de Barcelona estaven deserts. 51


França

Vaig continuar veient alguns dels que havia conegut a la presó, en particular el pintor de Vic, que va venir a viure a Barcelona per tal de planejar millor la incursió a França. El seu germà, que era agricultor, es va quedar a Vic, ja que no li havien quedat més ganes de córrer altres aventures. El pintor, que era molt competent en el seu ofici, no va tenir dificultats per trobar feina i domicili. El dissabte i el diumenge els solíem passar junts parlant sempre del mateix: de marxar a França, que era l’únic que ens unia. L’estiu de 1947 vam decidir que havia arribat el moment de dur a terme el nostre projecte. Vam agafar el tren en un baixador de les proximitats de Barcelona i vam anar fins a prop de la frontera; no recordo exactament el poble, però era pròxim a Berga. Vam sortir de l’estació sense que ens molestés ningú i immediatament vam penetrar a la muntanya. Vam caminar tot el dia; ja era de nit quan ens vam aturar unes hores per descansar. L’endemà, a trenc d’alba, vam reemprendre la marxa, fent diverses parades de curta durada, just per recuperar-nos. Al migdia vam travessar una sèquia de dos metres escassos d’amplada. A l’altra riba hi havia diversos arbres fruiters, alguns plens de pomes daurades, i em va semblar que érem al paradís. No vaig veure cap masia ni cap edifici que poguessin indicar que tenien propietari. Al mateix instant d’agafar una poma, vaig sentir les veus d’un home i d’una dona, que van aparèixer sense adonar-me’n. Ambdós es van apropar somrient, donant-nos la benvinguda a França. Parlaven català amb 52


un accent lleugerament particular, però que es comprenia perfectament. El matrimoni ens va convidar a menjar amb ells. Després de caminar uns metres vaig veure la seva casa de pagès, que no havia vist abans perquè estava amagada pels arbres. Quan vam ser a dins, ens van presentar la seva filla i el seu gendre, el qual portava uniforme de gendarme. Més tard vaig saber que vivien a Perpinyà. Vam menjar molt bé; la rebuda no hauria pogut ser millor. Cordialment, ens van aconsellar que si portàvem alguna mercaderia de contraban era millor que la deixéssim allà, ja que la duana se n’apoderaria. Jo portava un tall de teixit que no vaig dubtar a lliurar a aquella bona gent, ja que em van prometre que me’l tornarien tan aviat com sabessin la meva adreça. La conclusió va ser que aquell dinar em va sortir molt car. Però d’això me’n vaig adonar un parell de mesos més tard, quan els vaig escriure per reclamar el tall de teixit i no vaig obtenir resposta. Després de menjar, el gendarme i la seva esposa ens van portar amb el cotxe al post més proper. Els gendarmes que hi havia ens van preguntar també si havíem de declarar alguna mercaderia, i vam respondre que no. El gendarme que ens feia les preguntes va afegir: «Estic convençut que la família X s’haurà aprofitat ben bé de vosaltres», referint-se al matrimoni que ens havia acollit. Els gendarmes ni tan sols ens van escorcollar. Ens van servir un sopar abundant i ens van oferir un lloc per passar la nit. L’endemà vam ser traslladats a Perpinyà. El cotxe que ens portava es va parar davant d’un camp de barraques pròxim a l’estació del ferrocarril. El responsable del camp va anotar les nostres identitats i ens va donar un llit a cada un. Podíem circular lliurement per tot Perpinyà i el menjar era abundant i bo, molt millor que el que donaven a Espanya... Aquell camp era un lloc de trànsit per als que passaven la frontera clandestinament, en espera de ser traslladats a un altre lloc. Durant la meva estada a Perpinyà vaig aprofitar el temps per treballar com a jornaler, feina amb la qual guanyava prou per cobrir les petites despeses personals. Al camp hi havia uns vint espanyols; tots érem joves, d’entre 17 i 25 anys. Al cap de tres setmanes de la nostra arribada, un matí se’ns va informar que aquella mateixa tarda ens traslladarien a Bordeus. 53


D’aquell viatge no en guardo cap record. Sé que vam arribar a Bordeus cap al tard i que ens van allotjar en un camp que era a prop del port. Aquell camp era immens, amb grans barraques en les quals estàvem instal·lats per nacionalitats. Els que més abundaven eren italians, espanyols, polonesos i àrabs. Els altaveus informaven tot el dia, en diverses llengües, sobre els professionals que es necessitaven. Uns oficis tardaven més temps que d’altres a ser sol·licitats. Impacient per sortir d’allà com més aviat millor, em vaig apuntar per treballar a les mines de carbó. Era una feina que gairebé ningú no volia i aviat vaig ser convocat. Al pintor li vaig donar l’adreça d’on anava, i ens vam separar. En l’expedició ens acompanyava un francès, que tenia per missió conduir-nos a les mines de carbó, a un poblet anomenat Cagnac-les-Mines, al departament de Tarn. En arribar, ens van instal·lar en un edifici que tenia diversos dormitoris, amb dotze llits cada un. L’endemà ens vam presentar a les oficines de l’empresa per firmar un contracte de treball d’un any, i el mateix dia vam començar a treballar al torn de la tarda. Vam baixar a un dels pous, que tenia uns 400 metres de profunditat, i el capatàs ens va distribuir en talls diferents. Em va tocar una feina dura i penosa, que consistia a omplir amb fang galeries de les quals ja s’havia extret el carbó. Aquell lloc el denominaven el foc a causa de la calor que hi feia. L’atmosfera era pràcticament irrespirable i era una feina malsana que ningú no volia fer. Malgrat que es cobrava un sobresou, no trobaven voluntaris. En aquell moment, no teníem cap altra opció, però vam decidir, unànimement, que tan bon punt estalviéssim prou diners marxaríem d’allà, ja que la nostra salut estava en joc. L’edifici que hi havia davant del nostre dormitori estava destinat a presoners de guerra alemanys, que treballaven fora de la mina. Anaven a treballar custodiats per un refugiat espanyol armat amb un fusell vell. La seva presència em va semblar que era més una qüestió de forma que no pas una autèntica vigilància, ja que el pobre espanyol gairebé no s’aguantava dret, i no era estrany, ja que havia passat dos anys en un camp de concentració a Alemanya. La seva missió consistia a passar llista per comprovar que no faltava ningú. 54


Un dia es va presentar d’improvís el pintor, i em va explicar que exercia el seu ofici en una empresa a pocs quilòmetres d’allà. Tampoc no estava content amb la seva feina perquè considerava que no era la d’un professional. Quan va saber que jo pensava marxar, va voler afegir-se a la recerca de nous horitzons. Feia molt pocs dies que el pintor treballava i no tenia ni un cèntim estalviat. Això era un inconvenient, però no podia deixar-lo; moralment estava obligat a compartir el poc que tenia. Incomprensiblement, tots ens vam deixar influir per un del grup que portava la veu cantant i que deia que el país ideal era Bèlgica. De tant repetir-ho ens va convèncer i vam decidir acompanyar-lo. Més tard ens vam adonar que havia estat una estupidesa. Una vegada saldat el compte del mes, immediatament vam emprendre el viatge. A París vam canviar d’estació per agafar el tren del nord, que ens va portar fins a la frontera belga. Vam travessar la frontera a peu, per un pont que ni tan sols estava vigilat. Al primer poble belga que vam trobar vam demanar feina a un contractista d’obres públiques. El responsable ens va dir que tenia feina per a tots. Però era dissabte i havíem d’esperar fins al dilluns següent. Com que no teníem prou diners per pagar la pensió, vam decidir continuar el nostre camí, creient que en un altre lloc trobaríem quelcom que resolgués el nostre problema. Dos del grupet havien marxat, i hores més tard els altres vam ser detinguts per la policia belga, que ens va conduir al primer post fronterer francès. Els gendarmes francesos, veient que teníem els papers en regla, ens van deixar en llibertat, excepte el pintor, que anava indocumentat. A més, van comprovar que tenia pendent un contracte de treball en una empresa d’Albi. Una vegada en llibertat, ens vam separar. Amb mi es va quedar un basc, que no tenia ni un cèntim. En aquella zona no hi havia feina, i després de vagar d’un lloc a un altre, amb un fred glacial, vam decidir tornar al sud. Vaig vendre el meu vestit i alguns objectes personals, i vam aconseguir prou diners per comprar dos bitllets de ferrocarril fins a Albi. No vaig voler tornar a les mines on havia treballat perquè en guardava un mal record i vaig preferir provar sort a les mines de Carmeaux, que no eren gaire lluny d’allí. A les oficines ens van rebutjar en compro55


var que no havíem respectat el nostre contracte a les mines de Cagnac. Ignoràvem que ambdues mines pertanyien a la mateixa companyia. La nostra situació era una mica difícil. Per dormir, anàvem a les barraques destinades als treballadors de les mines, ja que sempre hi havia places vacants, i el tema del menjar el resolíem fent feinetes. Mentrestant es va unir a nosaltres un altre basc, però aviat vam trencar perquè li agradava molt la brega i sempre es ficava en embolics. Per atzar, als carrers de Carmeaux vaig ensopegar amb un dels germans bessons, el sastre, que havia conegut a la Presó de Salt. Vaig passar el dia amb ell i em va donar una mica de diners perquè pogués arribar a Rodez, la capital de l’Avairon. Sempre amb el meu inseparable company de viatge, vam arribar a aquella ciutat. Aviat vam trobar, a través d’una agència, una feina temporal en una pedrera. Al cap de poc temps de ser allà, el basc va caure malalt i va ser hospitalitzat. Vaig passar uns dies esperant que sortís, però em van dir que en tenia per temps, així que vaig decidir marxar. Vaig trobar un altre company de viatge, un jove francès que em va orientar sobre els llocs on es podria trobar una feina. Vam arribar a Viviez (a l’Avairon) i el francès es va acomiadar de mi i va continuar sol el viatge. Per part meva, en aquell poble havia trobat el que buscava: una feina estable. Però com que no guanyava prou per cobrir les meves despeses, tres mesos més tard vaig decidir anar-me’n a Cransac, un centre miner que es trobava a uns tres quilòmetres, amb la idea de trobar una feina més ben remunerada. Casualment vaig ensopegar amb el basc, que sortia de les oficines d’ocupació, el qual em va aconsellar, vivament, que no esmentés que havia treballat a Cagnac-les-Mines, ja que per aquest motiu, va dir, no l’havien admès. Vaig seguir el seu consell. Quan l’oficinista em va demanar els llocs on havia treballat, li vaig donar el certificat de la meva última ocupació, i sense més ni més em van contractar. Les condicions de treball a les mines de Cransac eren més bones que les de Cagnac, i el sou era bastant més alt. A més, tenia dret a un racionament especial que donaven als miners, productes de primera necessitat que no es trobaven a la venda lliure. Vaig fer bé de no tornar a les altres mines, on no es respectaven els drets més fonamentals del treballador. 56


El meu primer contacte amb els exiliats llibertaris

Una família de refugiats em va allotjar a casa seva. Van saber que em trobava en una situació difícil i em van ajudar durant uns dies fins que vaig resoldre-la. Es tractava d’una família que, com altres milers de famílies, havia passat la frontera el 1939. No cal ni dir que sabien, per experiència pròpia, el que era passar penalitats. Em va omplir d’admiració l’abnegació i l’altruisme que hi havia entre els refugiats; malgrat les dures proves que els havia tocat viure, continuaven tenint una moral sense tara. Havien sobreviscut a la derrota de la Guerra Civil espanyola i als camps de concentració a França i Alemanya. Per boca dels mateixos refugiats, em vaig assabentar de les atrocitats i humiliacions que havien hagut de patir als camps de concentració. Era una mica difícil d’imaginar. Alguns fets coincidien amb el que ja ens havia explicat el meu cosí Fabián (Mariano), que s’havia escapat, precisament, del camp d’Argelers. Des de la meva arribada a Cransac vaig entrar en contacte amb el nucli de llibertaris espanyols que treballaven a les mines, com la majoria dels que érem allà. Em vaig integrar ràpidament en aquell ambient efervescent, ple de vida, de solidaritat i d’entusiasme. Aviat vaig sol·licitar l’ingrés a les Joventuts Llibertàries. Al principi, les meves activitats consistien a repartir el setmanari Ruta, òrgan de la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries).12 També orga-

12. La Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries va ser creada a Madrid el 1932.

57


nitzàvem festivals per recollir diners per ajudar els combatents que lluitaven a Espanya, però sempre eren insuficients per proveir els guerrillers i aportar ajuda adequada als presos, les famílies, etc. En certa manera, ens sentíem frustrats en comprovar que amb les nostres aportacions no n’hi havia prou per cobrir les necessitats de l’Interior,13 que eren enormes. En una ocasió, un company de la Local (Federació del Moviment Llibertari) va rebre una carta de Barcelona, tramesa d’Andorra, l’únic mitjà que existia per poder comunicar-se amb Espanya, ja que la frontera estava tancada. El correu en qüestió deia amb claredat la situació precària en la qual es trobava l’Organització. La carta era bastant llarga i xocava en alguns aspectes amb l’optimisme dels companys exiliats, que vivien el franquisme de manera diferent de la dels companys d’Espanya, ja que el seu únic objectiu era enderrocar el Règim aportant substanciosos ajuts econòmics. En canvi, els de l’Interior vivien el problema en la clandestinitat, amb totes les seves conseqüències: gana, persecucions, amenaces, presó i mort. Vaig començar a tenir un sentiment de culpabilitat pel benestar de què jo gaudia, en comparació del perill que corrien els companys que lluitaven a Espanya. Aquest sentiment, per cert, era compartit per molts d’altres. Aquesta idea em pertorbava fins al punt que vaig arribar a considerar que les meves activitats eren irrisòries, sense desestimar, per això, la important tasca que es duia a terme a l’exili, ja que sense la nostra ajuda no s’hauria pogut fer res o gairebé res. Però jo, jove inquiet, necessitava posar-me a prova a mi mateix; no volia continuar vivint a l’estranger, la idea no em seduïa. Vaig pensar que podia aportar molt més si entrava de ple en la lluita. El 1948 es va declarar una vaga a les mines de carbó a tot França que va durar tres mesos, i la meva situació econòmica estava a zero. Per sortir d’aquell mal pas em vaig veure obligat a treballar a la verema, i a continuació a la recollida de castanyes. No era l’únic en aquella situació. Molts altres van haver de fer el mateix que jo per sobreviure. La CGT, sindicat francès de tendència comunista, ajudava els seus afiliats, proporcionant-los menjar perquè poguessin

13. A França, quan es parlava d’Espanya es deia l’Interior.

58


resistir la vaga; els altres, els marginats, havíem de valer-nos dels nostres propis mitjans. A conseqüència de la vaga, a partir de les deu de la nit hi havia toc de queda, amb un rigorós control policial. La Guàrdia Mòbil patrullava pels carrers de Cransac, amb vigilància especial a les portes dels bars, les sales de cinema, etc., i exigint a tots els vianants la documentació. Els estrangers eren detinguts i se’ls expulsava de França, donant-los un marge de temps perquè triessin el país on volien anar. Diversos estrangers van ser expulsats, entre els quals alguns companys meus. Aquests esdeveniments van ser la gota que va fer vessar el got, i em van fer decidir a tornar a Espanya al més aviat possible. Si podia ser, volia participar en la lluita; tornar a les condicions que tenia abans no m’interessava. Aquest desig el compartien altres joves de la Federació Local. En un viatge que vaig fer a Tolosa per un assumpte de l’Organització, vaig ensopegar, casualment, amb un company que pertanyia a la meva federació local, Manuel Ródenas Valero, a qui vaig comunicar el meu desig de prendre part en la lluita armada a Espanya. Ródenas em va escoltar amb interès i va prometre que em presentaria un company guerriller que actuava a les províncies de Girona i Barcelona. «Suposo», va dir, «que n’hauràs sentit a parlar. Es tracta de Marcel·lí Massana Bancells, denominat Pancho». Era la primera vegada que sentia aquell nom. La meva ignorància va sorprendre Ródenas, que va insistir que es tractava d’algú molt conegut. Vam acordar veure’ns l’endemà al matí, a les deu. Em vaig presentar a la cita una hora abans, per por d’arribar tard. Estava tan nerviós que aquella nit no havia pogut agafar el son pensant en l’entrevista. A l’hora convinguda va arribar Ródenas i vam anar a veure Massana, que vivia amb la seva companya, la Maria, en un hotel a pocs metres del Comitè Intercontinental, on tenien llogada una habitació que feia de dormitori, de cuina i de tot. Massana, abans d’admetre’m al grup, va voler informar-me del perill que correria. Mentre parlava, amb prou feines l’escoltava. La meva decisió feia temps que estava presa i les seves paraules no podien influir-me ben gens. 59


Massana va resultar ser per a mi un personatge de llegenda. Volia aparentar ser molt sever però en moltes ocasions va demostrar ser molt sensible, tot i que d’això me’n vaig adonar més tard. En aquella primera entrevista em va causar bona impressió. Era un home corpulent, de constitució robusta, pesava més de cent quilos. Solia parlar fort, volia impressionar, atemorir els seus enemics, però de tant practicar el seu paper s’havia acostumat a parlar així a tothom. Em va presentar alguns dels membres del grup, entre els quals hi havia Antonio Torres, el Currito, que va ser un dels companys expulsats durant la vaga general a les mines, esmentada més amunt.

60


Un any amb els guerrillers llibertaris de Catalunya

Marcel·lí Massana organitzava en aquells moments un grup per baixar a Espanya. Vaig tenir el temps just per arreglar les meves coses personals a Cransac. Unes setmanes més tard vaig tornar a Tolosa per incorporar-me al grup, que estava format per nou companys. A Espanya hi havia dos membres més del grup: el Pernales i Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada. Aquest últim havia estat ferit recentment per la Guàrdia Civil. Els nou del grup vam fer el viatge fins a Perpinyà vestits amb uniformes de l’exèrcit britànic, amb els quals no vam passar inadvertits als agents de la duana, però sense conseqüències, ja que la policia sabia perfectament qui érem i no ens van crear la més mínima dificultat. Cap al tard vam arribar a Osseja, on el Moviment Llibertari havia instal·lat una base d’operacions al mas Tartàs, un mas situat a 1.200 metres d’altitud i a uns sis quilòmetres de la frontera espanyola. El responsable de la base era un vell militant aragonès, Justo Domingo, que, advertit de la nostra arribada, ja tenia la taula parada. Després de sopar vam passar la vetllada al voltant del foc. Es va comentar més particularment el cas de Ramon Vila Capdevila, ja que se sabia que malgrat les ferides es trobava bé, però es desconeixien les circumstàncies de la seva aventura. La nostra missió consistia a transportar armes, explosius i material de sabotatge divers a una base a prop de Manresa, anomenada Can Flequer. 61


L’endemà de la nostra arribada vam preparar les armes i l’equip en general, a fi de tenir-ho tot a punt. Vaig percebre amb disgust que les botes que havia comprat a Tolosa eren d’un mateix peu. El comerciant que me les havia venut s’havia equivocat. El meu primer viatge es presentava malament: estava obligat a baixar a Espanya amb les sabates que portava posades, que, per cert, estaven gastadíssimes, i vaig témer que no resistirien tot el camí. Al capvespre ens vam posar en marxa. Devien ser les dues de la matinada quan vam passar la frontera. Les sabates van començar a dilatar-se per la suor i aviat em vaig quedar descalç. A partir d’aquell instant van començar els sofriments: les pedres del camí se’m clavaven com brases a les plantes dels peus i intentava esquivar-les, buscant un terreny menys escabrós, però era un esforç inútil. Marcel·lí Massana anava davant impertèrrit, avançava amb pas uniforme i sense mirar cap enrere. No ignorava el que jo estava patint, però sabia que si paràvem seria pitjor per a mi. Jorge Pons em va cedir un parell de vegades les seves botes; van ser uns moments d’alleujament que li vaig agrair. Aquell viatge va resultar terrible; només tenia una idea: arribar com abans millor a la nostra destinació. Després de tres nits de marxa pels Pirineus vam arribar a una base de Berga. Es tractava d’una masia coneguda com Cal Moreno, el propietari de la qual era Joan Vilella, d’uns 46 anys, que va ser assassinat un any més tard per la Guàrdia Civil juntament amb el seu gendre, Josep Bertobillo, de 24 anys. Quan van ser detinguts l’11 de desembre de 1949, la Guàrdia Civil de Berga els va torturar salvatgement, i tres dies després van ser assassinats a prop del pont de Vilada. Ens vam amagar al bosc, a uns 600 metres de la base, i Marcel·lí Massana va anar tot sol cap a Cal Moreno. Una hora més tard, va tornar acompanyat de dos homes: el Pernales i el Caracremada, també anomenat Passos Llargs per l’agilitat amb què es desplaçava per la muntanya. Ramon Vila portava a la cara una bona cicatriu de la ferida que havia rebut en l’últim encontre amb la Guàrdia Civil. El seu rostre, entre ferides i cremades produïdes per l’incendi de la

62


casa dels seus pares quan era xaval, 14 semblava un pergamí arrugat. Només els seus ulls eren expressius, d’una gran vivacitat. Es veia immediatament que era un home d’una voluntat poc comuna. El Ramon ens va explicar el seu encontre amb la Guàrdia Civil: en ple dia es va apropar a una masia per comprar alguns queviures, però la Benemèrita s’havia apostat en aquella casa de camp i va ser rebut amb foc granejat des de les finestres i el van ferir a la cara i al pit. Va caminar dos dies seguits sense rebre la més mínima assistència, llevat de l’ajuda moral que podia prodigar-li el Pernales, que l’havia esperat amagat, però que no disposava ni d’una farmaciola d’urgència. El Caracremada va perdre molta sang, i només la seva robusta constitució li va permetre arribar a la base de Cal Moreno, on va ser atès pel farmacèutic de Berga, Domingo Cosp (que, per cert, va passar després més de dos anys a la quarta galeria de la Presó Model). Amb el relat del Ramon, Massana va redactar un informe destinat a la Comissió de Defensa de Tolosa. El Caracremada va voler incorporar-se immediatament al grup, a la qual cosa Massana es va oposar terminantment malgrat les seves protestes. Per fi va aconseguir convèncer-lo que junt amb el Pernales es dirigís al mas Tartàs, a Osseja, lloc ideal per restablir-se completament. L’estada a la base de Berga la vam prolongar més del previst, fins que vaig estar totalment restablert de les ferides dels peus. Vam continuar el viatge fins que vam arribar a la base de Manresa, on ens esperava un altre membre del grup, José Pérez Pedrero, àlies el Tragapanes. Aquest company el coneixia de les mines de Cransac (l’Avairon) i la seva presència em va causar una gran sorpresa. La nostra missió va ser acomplerta sense cap incident, i després de dipositar el nostre carregament en un lloc segur, als voltants de la base, vam tornar a França per preparar un altre viatge. El nostre grup, com ja he dit, es componia generalment de nou homes, però algunes vegades érem més, i d’altres, menys. La nostra actuació consistia sobretot a fer actes de sabotatge en torres de con-

14. En l’incendi va morir la seva germana petita, Carme Vila. El Ramon va patir cremades a la cara i, des de llavors, se li va donar el sobrenom de Caracremada.

63


ducció elèctrica d’alta tensió, en transformadors, en vies de ferrocarril, etc. Els companys d’Espanya ens indicaven els objectius més vulnerables i que més mal podien ocasionar a l’economia franquista. Relataré una anècdota del grup que precedeix la meva incorporació i que, per tant, no vaig viure, però que em va explicar el mateix Massana. Va tenir lloc a començaments de 1948. Els companys d’Espanya s’havien informat molt bé dels costums, horaris i diners que en determinades dates es trobaven a la caixa d’una empresa ubicada a les proximitats de Fígols, que era propietat d’un jove del sometent, pinxo i molt addicte al Règim. El grup va decidir atracar-la. Quan es van presentar al lloc, el tipus no hi era i només van trobar-hi els seus pares, que els van lliurar els diners sense oposar la més mínima resistència. Mesos més tard, els enllaços van comunicar que el membre del sometent havia dit i repetit públicament que Massana i els que l’acompanyaven eren uns covards, ja que havien aprofitat la seva absència per desvalisar-lo, cosa que no haurien gosat fer si ell hagués estat a casa. Per això, Massana va decidir fer-li una altra visita. Un bon dia al capvespre, Massana, Ramon Vila i alguns més van passar a saludar-lo. Els pares es van sorprendre molt de veure’ls allà de nou. El seu fill es trobava en una habitació contigua amb la seva esposa. Massana hi va anar i es va encarar amb el sometenista fanfarró. —Aquí tens el covard! No és així com m’has anomenat? El sometenista es va tornar pàl·lid com un cadàver i els ulls li sortien de les òrbites. Es va clavar de genolls al terra, i amb veu tremolosa va suplicar a Massana tot demanant-li perdó. Va jurar que mai més de la vida tornaria a malparlar dels resistents antifranquistes. Massana, davant de les seves paraules, va simular calmar-se i serenament li va dir: «Bé, per aquesta vegada les coses queden així, espero que no reincideixis». A continuació, amb un to més enèrgic, va afegir: «Però... ja que som aquí, ens pots lliurar els diners de la caixa; les fanfarronades es paguen». El sometenista, tranquil·litzat, ja que havia arribat a pensar que la seva última hora havia arribat, li va lliurar sense queixar-se la recaptació del dia. Quan Massana i els seus estaven a punt de marxar, 64


aquell home, amb veu suplicant, li va pregar que no tornessin per allà, ja que aquelles visites podien ser la seva ruïna. Aquelles paraules, i tal com van ser pronunciades, van provocar la hilaritat de tots. Setmanes més tard, els enllaços van comunicar que aquell senyor havia perdut l’arrogància que anteriorment havia ostentat. Abans de prosseguir el meu relat, crec que cal consignar l’esforç que representava la lluita que desenvolupaven els grups d’acció que, des de França, s’internaven a la península per tenir en escac permanent les forces del Règim franquista. El pas a través dels Pirineus era duríssim en tots els aspectes: fred, calor, cansament, gana, set i perill permanents. Aquesta vida només era possible gràcies a l’entusiasme dels combatents, i sobretot a les conviccions ideològiques que ens animaven. El trajecte era llarg i penós. Per anar d’Osseja a Manresa es necessitaven força jornades, que es recorrien de nit, carregats amb macutos que, amb les armes, la munició, els explosius, les vitualles i alguns estris, pesaven entre 30 i 40 quilos. Aquest pes, ja considerable d’entrada, semblava que augmentés a mesura que transcorrien els dies. Les contrarietats sovintejaven. Algunes vegades ens passàvem dos dies sense menjar per evitar el risc que representava recórrer a cases que no coneixíem, ja que per aquest motiu s’havien produït alguns contratemps bastant greus. En un viatge efectuat el mes de febrer de 1949, en el qual baixàvem material de sabotatge per dipositar a la base de Manresa, el fred era glacial; la neu, gelada, en alguns llocs era dura com el granit; caminar-hi per sobre era difícil i perillós. Vam fer una aturada a les proximitats de Ca la Núria, a uns deu quilòmetres de la frontera, quan començava a despuntar el dia. Tots portàvem una manta, protecció insuficient per a aquelles temperatures. Ens vam apinyar els uns contra els altres amb el cap tapat. El contacte dels nostres cossos i el baf de les nostres respiracions ens procuraven una escalforeta agradable. Si algú s’aixecava per anar a pixar, el fred penetrava sota les mantes i el pertorbador era objecte d’una esbroncada general. Quan ens vam despertar vam veure amb sorpresa que estàvem bloquejats per la neu que havia caigut sense parar. Ens vam veure obligats a romandre allí quatre dies, però com que els aliments s’ha65


vien gairebé esgotat vam haver d’aixecar el campament. Ramon Vila anava al davant, i els altres el seguíem en fila índia, alguns amb força dificultat, i el Caracremada, que caminava com un felí, se’n reia i gaudia com un nen. En una casa de pagès vam demanar menjar a un home que ens va rebre al llindar de la porta. Massana li va dir: —Deixa’ns passar. El pagès, en veu baixa, va xiuxiuejar: —Tinc una visita que no mereix confiança. —No tinguis por —va contestar Massana—, ja sabrem arreglar les coses per no crear-te problemes. El visitant en qüestió estava assegut davant del foc. Massana, amb veu forta perquè aquell senyor no es perdés cap síl·laba, va dir: —Volem menjar i l’hi pagarem bé. Quan marxem pot dir a la caserna de la Guàrdia Civil que el grup Massana ha passat per aquí. El visitant escoltava silenciós sense aixecar el cap. Mentre menjàvem, aquells dos homes no van pronunciar ni una paraula. Es respirava un ambient tens, estava clar que la nostra presència distava molt de ser grata. Ramon Vila, que era el tresorer del grup, va pagar amb escreix el que havíem consumit. En marxar, Massana va agafar un fusell que estava penjat a la paret, va mirar si el tenien carregat, i va tornar a deixar-lo al seu lloc sense fer cap comentari. Quan vam sortir de la casa, vam fer marrada per despistar en cas que fóssim observats. Mai no eren massa les precaucions en aquella zona fronterera, en la qual abundaven els sometenistes. El sometent, milícia armada rural, va ser restablert el 1945 per decret del que llavors era governador de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández. Era un cos ben organitzat i la seva actuació, molt eficaç pel fet que els seus membres coneixien perfectament el terreny. Amb la complicitat de la Guàrdia Civil, els sometents sembraven el terror a tot arreu, ja que podien expropiar els béns dels camperols impunement i violaven, torturaven i cometien excessos. La nostra presència a les muntanyes de Catalunya per uns representava que s’aproximava l’hora de l’alliberament, la desaparició de les injustícies, però per d’altres significava una amenaça constant per als seus privilegis o per als seus béns mal adquirits. 66


És cert que la nostra activitat guerrillera va ser poc eficaç, a causa principalment del nostre concepte humanitari, però vam saber guanyar-nos molts adeptes, que constituïen un gran element de seguretat sobre el terreny. La nostra presència i la nostra actuació no representaven un gran perill per als nostres enemics, ja que ells, a més de disposar de molts mitjans, tenien el gran avantatge de no tenir escrúpols. Nosaltres actuàvem sense agressivitat, llevat del cas de situacions de defensa pròpia; mai no vam anar a la cacera del guàrdia civil o del sometenista, cosa que podríem haver fet perfectament. D’altra banda, mai no vam vessar sang innocent, de la qual cosa em sento orgullós. Quan vam sortir d’aquella casa de pagès, ens vam dirigir a la base de Berga, a Cal Moreno, que era a dues nits de marxa. Massana era molt conegut a la comarca del Berguedà i estava molt ben informat, per persones de confiança, de la situació en general. No cal dir que aquestes informacions tenien una importància vital per a la nostra seguretat. Després d’un bon repòs i ben aprovisionats, vam emprendre la marxa cap a la base de Manresa, la ja esmentada Can Flequer, situada a uns dotze quilòmetres de la ciutat. Era una casa de camp arrendada a un matrimoni que tenia quatre fills. Allà dipositàvem les armes i els explosius que transportàvem en els nostres viatges. Massana va marxar a Manresa juntament amb el delegat a Espanya del Moviment Llibertari a l’exili, Manuel Benítez Jiménez. Dos dies més tard va tornar i ens va comunicar que s’havia pres l’acord de fer un sabotatge de força importància. Després d’examinar els llocs on havíem d’actuar, ens vam dividir en tres grups de tres o quatre homes. Era el mes de juny de 1949. Als voltants de Terrassa vam volar més de 40 torres de conducció elèctrica i un quilòmetre de la via del ferrocarril. Diversos sectors de Terrassa es van quedar sense electricitat i el tren no va circular en diversos dies. Les explosions estaven sincronitzades i totes es van produir gairebé simultàniament. Aquell sabotatge, que va exigir un gran esforç, va ser un autèntic èxit. Els franquistes van quedar sorpresos de la seva amplitud. 67


Entre els onze companys que van intervenir-hi hi havia Marcel·lí Massana Bancells, àlies Pancho, nascut a Berga el 3 d’octubre de 1918; Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada i Passos Llargs, nascut a Peguera, a prop de Berga, el 2 d’abril de 1908; José Pérez Pedrero, el Tragapanes, nascut a Barcelona el 1925; Germinal, el Pometa, nascut a la Bisbal (Girona) el 1925; Jorge Pons Argilés, el Taràntula, nascut a Puigvert (Lleida) el 1915; Jaume Puig Costa, el Tallaventres, nascut a Berga el 1904; Francisco, el Rana, nascut a Barcelona el 1926; Antonio Torres, el Currito, nascut el 1925, i jo mateix, Joan Busquets Verges, el Senzill... Després del sabotatge ens vam dirigir a França. Als voltants de Gironella, estàvem cansats i famolencs i Massana va decidir adquirir alguns queviures en una casa de pagès. Ja havia caigut la nit. Va trucar a la porta i va cridar: —Que hi ha algú? —Què passa? —va contestar un home abocat en una finestra del primer pis. —Volem comprar alguna cosa de menjar! —va contestar Massana. Un segon més tard, queia als nostres peus una granada de mà que feliçment no va esclatar. Després van disparar contra nosaltres des de les finestres. Vam replicar immediatament amb ràfegues de metralleta i ens vam allunyar. No vam voler cremar aquella casa per por de ferir nens o gent aliena a l’agressió. Dies més tard ens vam assabentar que en el tiroteig havia mort l’amo de la masia, que, per cert, pertanyia al sometent.15 Vam arribar sense més incidents a la base d’Osseja. Després d’aquest viatge, Ramon Vila, José Pérez Pedrero i el Pernales, per raons diferents, van deixar de pertànyer al nostre grup, però nous companys s’hi van incorporar. Nosaltres vam continuar transportant explosius fins a la base de Can Flequer, pròxima a Manresa. Ens vam quedar allà uns dies per 15. Els enllaços de l’Organització van confirmar setmanes més tard que en l’encontre hi havia mort un sometenista, i que als funerals del difunt hi havien assistit col·legues del sometent, la Guàrdia Civil i autoritats locals.

68


descansar. Quan menys ens ho esperàvem, va entrar el masover panteixant per advertir-nos. —Allà fora hi ha l’amo de l’alqueria! Ha vingut amb el seu fill i un nebot, i en aquest moment està parlant amb un tractant de fustes. Massana va reflexionar uns moments i va dir: —Tant si ens amaguem a la casa com si en sortim serem vistos —mirant l’arrendatari—, i la teva situació serà compromesa. Crec que la millor solució és segrestar el propietari, així no ho perdrem tot. És regidor d’avituallaments a Barcelona, podem obtenir-ne un bon rescat. Aquell senyor que havia arribat de manera tan intempestiva es deia Juan Fontfreda, el seu fill tenia divuit anys i el nebot, aproximadament dotze. A uns 200 metres de la casa xerrava amb el tractant de fustes, que era alhora el jutge de Vilomara. Vam sortir fora i ens hi vam apropar. Es van posar ben drets. Tots junts vam tornar a la casa i ens vam instal·lar. Massana va exposar a Fontfreda la situació, és a dir, que quedaria lliure si pagava un rescat de 100.000 pessetes. El propietari de la masia va dir que estava disposat a pagar la quantitat exigida, però que algú havia d’avisar la seva esposa perquè pogués reunir els diners. Es va decidir que el seu fill seria l’encarregat de portar-li una carta escrita per Fontfreda. Massana va recomanar al jove que no parlés amb ningú de l’assumpte per evitar complicacions. El seu pare també li va aconsellar que tingués molta prudència. —Quan vinguis amb els diners —li va explicar Massana—, puges a peu pel camí principal que serpenteja per la muntanya, i no et preocupis de res més, ja sortirem a trobar-te. Jorge Pons Argilés, el Taràntula, i jo ens vam encarregar d’acompanyar el matrimoni que treballava en aquella casa de camp i els seus quatre fills fins a Cal Moreno, la base de Berga. Jorge Pons anava a l’avantguarda i jo tancava la marxa. Quan ens trobàvem a uns 300 metres de Can Flequer, vam sentir diversos trets. Vam tornar enrere corrent per saber què havia passat; potser els nostres companys havien ensopegat amb la Guàrdia Civil. Vam arribar al seu costat i vam veure el tractant de fustes al terra, ferit d’una cama. Havia intentat escapar-se i li havien hagut de disparar. El Germinal, el Pometa, li estava fent una cura. Massana estava furiós i contrariat. «Com es pot ser tan imbècil?», deia. 69


Nosaltres vam reprendre el nostre camí. Amb la família, la marxa era bastant lenta i ens vam quedar curts de menjar. La situació ens amoïnava, ja que el més jove de la família tenia només nou anys i els seus germans, pocs més, és a dir que era urgent buscar aliments si volíem seguir endavant. Vam decidir que seria jo qui acompanyaria el fill gran, de quinze anys, al poble de Gironella perquè aquest es posés en contacte amb algú conegut de la família que ens proveís de menjar. Tan aviat com vam entrar al poble, vam anar directament a un cafè que estava ple de gent. El fill gran va intercanviar unes paraules amb un cambrer, que era la persona que buscàvem, i van entrar els dos a una habitació privada del bar; uns segons més tard el noi va sortir-ne amb una bossa que contenia pa i embotits. Vam sortir del cafè i vam prendre el mateix camí que a l’anada. De sobte vaig veure un guàrdia civil que venia cap a nosaltres parlant amb una altra persona. En arribar on érem nosaltres, ens va preguntar on anàvem. Vaig respondre amb aplom donant un nom qualsevol, el primer que em va passar pel cap. Sense dir res més, el guàrdia civil em va mirar fixament uns instants i després es va dirigir al meu jove acompanyant, a qui va fer diverses preguntes. D’aquell interrogatori el xaval en va sortir bastant airós i vam poder marxar. Superat el problema del menjar i sense cap altre incident, vam conduir aquella família fins a la base de Berga. Des d’allà un guia va passar aquella bona gent a França. Mentrestant, Massana i la resta del grup es van amagar en un lloc del bosc des d’on podia divisar-se tota la vall. Juan Fontfreda i el ferit van poder dormir en matalassos tous que els nostres amics havien transportat a coll al llarg de més de tres quilòmetres, mentre que els components del grup tenien el terra com a llit. Tres dies després van veure que algú s’apropava pel camí; era el fill de Fontfreda amb els diners. El seu pare els va agafar i els va lliurar a Massana. «Pot comptar-los», va dir. El tractant de fustes va reconèixer que havia comès una solemne ximpleria i va agrair al Pometa les cures que li havia aplicat. El grup, per desorientar l’enemic, va romandre amagat uns dies a Casassàies, on vivia un company i amic 70


de Massana anomenat Juan Sorribes Espunyes, a les rodalies de Sant Vicenç de Castellet, del municipi de Rocafort, a pocs quilòmetres del lloc on s’havien produït els fets. Mentrestant, les patrulles de la Guàrdia Civil i del sometent els buscaven camí de França. El Pancho era un bon estrateg, sempre sabia prendre les decisions més encertades, i una prova d’això és que el seu grup mai no va patir cap baixa. Tanmateix, tres guàrdies civils, en servei de rutina, es van presentar a la casa on el grup s’havia allotjat. Com sempre, hi havia un company de guàrdia; els van veure arribar des de lluny i es van amagar en una habitació que hi havia al fons del paller. Un dels guàrdies es va quedar al pati, davant de l’entrada principal; un altre, a la planta baixa, i el tercer, que era el sergent, va pujar al paller acompanyat del masover. El guàrdia, assenyalant Juan Sorribes amb una forca per al fenc i amb veu autoritària, li va ordenar que remogués la palla. Aquest va obeir, i cada vegada que clavava la forca sortia alguna peça militar britànica, una caçadora, una gorra... Eren peces de la nostra indumentària que havíem amagat allà perquè feia calor. No es podia descriure la confusió del camperol. Massana va sortir silenciosament del seu recinte i va anar aproximant-se al guàrdia per l’esquena. Quan es va trobar a un metre del sergent li va cridar: «Aixeca les mans, cabró!». El sergent va girar lentament el cap. Per pujar al paller s’havia posat el naranjero en bandolera. Va mirar fixament Massana i va intentar fer un gest suïcida: va voler empunyar la seva arma amb un moviment rapidíssim, però abans d’aconseguir-ho Massana el va matar d’un tret. Seguidament, es va entaular un tiroteig entre el grup i els altres dos guàrdies. Un d’ells va ser ferit, sens dubte lleument, ja que ell i el seu col·lega es van escapar corrent com llebres. El guàrdia civil mort es deia Isidro Pérez Herrera. El fet va ocórrer el 4 de juliol de 1949. Massana va escriure una carta a la vídua, que era de Berga, i hi va adjuntar totes les pertinences del seu marit. Tots van arribar sans i estalvis a la base de Cal Moreno. Massana, tan bon punt em va veure, va dir: «Estic informat que vas anar a Gironella a buscar menjar i ho desaprovo totalment. Considero que vas córrer un risc innecessari i que vas posar en perill la seguretat de tots». 71


Intrigat, vaig preguntar a Massana com s’havia assabentat que hi havia anat. «Simplement», va contestar, «per algú que et va veure al bar». Després d’uns dies de repòs, vam pujar a la base d’Osseja (a França), on alguns de nosaltres vam pernoctar per ajudar el vell Domingo, responsable de la masia, en les feines més pesades del camp. No era la primera vegada que ho fèiem. Com que ens vam quedar el grup més reduït, ens va permetre dormir a la masia: hi havia prou espai i era molt més confortable que el paller. La cambra que em va tocar a mi era on temps enrere li havia esclatat a Mariano Puzo16 una bomba de mà en desprendre’s l’anella de seguretat. Havia intentat llançar-la per la finestra, però no havia tingut prou temps i l’artefacte li havia esclatat a les mans i li havia causat ferides d’extrema gravetat. Havia perdut el braç esquerre i part de la mà dreta. Al seu costat hi havia un altre company, Ballester, que va resultar ferit a les cames però sense conseqüències greus. Ambdós companys van ser hospitalitzats clandestinament per evitar que l’assumpte transcendís i arribés a orelles dels gendarmes, cosa que es va evitar per poc i que hauria portat molts problemes. Aquest fet havia ocorregut un any abans i encara es notaven a les parets alguns impactes. Quan vam acabar la feina del camp vam tornar a baixar més material. En aquesta ocasió Massana no va venir amb nosaltres, es va quedar a Tolosa. El responsable del grup era Jorge Pons Argilés. El viatge es va fer sense novetat, vam aconseguir portar el material i el vam amagar a la muntanya, a prop de la base de Cal Moreno. Després d’un dia de repòs vam tornar a Osseja. Devien ser les sis de la matinada quan vam arribar a la base de Tartàs. Vam cridar diverses vegades sense resultat, però finalment es va obrir una finestra del pis superior. Van sortir-ne un home i una dona que no coneixíem i, a crits, ens van demanar que marxéssim immediatament. Vam preguntar, sorpresos per la rebuda, que què passava. Van respondre, aterrits, que els gendarmes havien registrat

16. Mariano Puzo Cabero era nadiu de Naval (Osca). Va morir a Perpinyà el 22 de gener de 1978.

72


dos dies abans la masia i que s’havien endut les nostres documentacions. Vam haver d’entrar per la força per poder canviar-nos de roba, entre les protestes dels nous responsables de la base. La seva por em va semblar infundada. L’absència definitiva del vell Domingo es notava molt. Ens vam presentar a la Federació Local de Perpinyà i vam informar que els gendarmes s’havien apoderat de les nostres documentacions. Paco Soler17 va ser el company que ens va rebre i ens va presentar Mariano Puzo, i ambdós es van ocupar d’informar el Comitè Intercontinental del que havia passat. El grup de Perpinyà18 estava format per companys experimentats i responsables, motivats, com tots els exiliats llibertaris, per combatre el Règim feixista. Cal tenir en compte, per situar i aclarir millor alguns aspectes, que Perpinyà era un dels llocs de pas més importants de l’Organització, era la plataforma principal per entrar i sortir d’Espanya. Sobre aquest grup requeia una gran responsabilitat; un dels seus objectius era dipositar en llocs segurs armes i explosius que procedien de tot França. Però la seva feina no es reduïa només a emmagatzemar armes; la seva activitat era molt més àmplia. De vegades calia atendre algun ferit que arribava d’Espanya, algú perseguit per la policia franquista, etc. Sense grans mitjans econòmics feien front a situacions difícils. Davant de cada cas que es presentava calia improvisar comptant amb mitjans escassos. A més, tots treballaven per guanyar-se la vida, de manera que les activitats orgàniques eren esforços suplementaris. Considero que només per això es mereixen ser recordats. Quan vam arribar a Tolosa vam anar directament al Comitè Intercontinental, al número 4 del carrer Belfort, on José Pascual Palacios,19 secretari de la Comissió de Defensa, ens va donar les nostres documentacions, recuperades segurament pel grup de Perpinyà.

17. Paco Soler, nadiu de Berger (província de Terol), va morir el 17 de gener de 1998 a Perpinyà. 18. El grup de Perpinyà estava constituït per Mariano Puzo Cabero, el Gallego, Francisco Soler i Eulalio Esteban, entre altres. 19. José Pascual Palacios va néixer a Aragó i va morir a París el 13 de maig de 1970, quan tenia 54 anys.

73


Pasqual ens va retreure el comportament brutal que havíem tingut amb els companys de la base de Tartàs. El Pometa els va explicar com havien anat les coses. «Vam obrar així», va dir, «perquè no teníem cap altra opció». Al passadís del Comitè hi vaig percebre el matrimoni en qüestió. Havien deixat la base de Tartàs definitivament. Crec que va ser la millor decisió que podien haver pres; aquell lloc no era per a ells. Aquell va ser el meu últim viatge a Espanya amb el grup del Massana. Sentia nostàlgia per la meva ciutat natal i vaig preferir incorporar-me al grup de Josep Sabaté Llopart, el germà gran del Quico, que actuava a la capital catalana. José Pascual Palacios, de la Comissió de Defensa, va voler dissuadir-me que baixés amb el grup de Josep Sabaté, insistint-me que faria més bon servei a l’Organització si acceptava el lloc d’enllaç. Sabia que faltava algú per complir aquella missió, ja que el company que havia exercit aquella funció, Francisco Denís Díez, àlies Català, s’havia suïcidat amb una pastilla de cianur en ser detingut per la Guàrdia Civil el 3 de juny de 1949 en un baixador de ferrocarril entre Berga i Gironella. Català era un militant que tenia una gran experiència en la lluita clandestina i ho va demostrar amb aquell acte extrem. Sol davant dels seus botxins i detingut en un calabós de la caserna de la Guàrdia Civil, va decidir, abans de ser martiritzat en els interrogatoris, llevar-se la vida. Recordo molt bé Català, un homenet petit però amb una força moral de gegant. Vaig considerar que la proposta de Pascual era una missió de molta responsabilitat i, com que jo no estava prou motivat, la vaig rebutjar. Aquella tardor de 1949 s’estaven preparant a Tolosa diversos grups d’acció per passar a Espanya: el de Josep Sabaté, el més gran dels tres germans; el de Julio Rodríguez Fernández, àlies el Cubano; el de Saturnino Culebras, àlies Los Primos... Sabaté va marxar el primer. Em va afegir al grup de Los Primos provisionalment; m’havia d’unir al seu quan arribés a Barcelona. El grup de Saturnino Culebras vam sortir uns dies després, el 4 de setembre de 1949, amb el guia Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Els components de l’expedició érem Saturnino Culebras Saiz i el seu germà Gregorio, de 29 i 39 anys respectivament, ambdós originaris de Salmerón, un poble de Guadalajara; José Conejos García, 74


un barceloní de 38 anys; Manuel Aced Ortell, de 35 anys, nascut a Tolosa (França); Helios Ziglioli, un company italià de 22 anys, nadiu de Lovere, un poblet llombard de prop de Bèrgam; Manel Sabaté Llopart, de 24 anys, de l’Hospitalet de Llobregat; Ramon Vila Capdevila, el més veterà, i jo, el més jove, amb 21 anys. Era la primera vegada que Manel Sabaté i Helios passaven a Espanya i tots dos havien de tornar a França amb Ramon Vila després d’acompanyar els altres fins a prop de Terrassa. Érem un grup molt poc preparat per fer llargues caminades i, a la carretera que anava de Rocafort a Vilomara, el Saturnino va decidir requisar un cotxe. Al primer que vam veure arribar li vam fer senyals perquè s’aturés; el vehicle va disminuir la velocitat com si anés a obeir l’ordre, però quan va arribar a prop nostre va accelerar i, si no ens haguéssim apartat ràpidament, ens hauria atropellat. Vam disparar diverses ràfegues de metralleta contra les rodes posteriors i l’automòbil es va quedar immobilitzat a la cuneta amb els pneumàtics rebentats. El propietari del cotxe era un industrial de Manresa que viatjava amb el seu xofer i una jove serventa, que havia resultat ferida. Entre tots vam posar l’automòbil a la carretera perquè prosseguissin el camí com poguessin fins a trobar un lloc on la poguessin atendre com més aviat millor. Vam caminar tota la nit, i prop de Terrassa ens vam aturar per descansar unes hores. El Saturnino i jo vam seguir fins a Barcelona per posar-nos en contacte amb Josep Sabaté i comunicar-li l’arribada imminent del grup a la capital, ja que era necessari preparar-ne l’allotjament. Després tornaríem a buscar els que quedaven. A Matadepera vam preguntar a una parella que era al portal de casa seva on era l’estació del ferrocarril. La dona, amb cara d’estranyesa, va respondre que per allà no passava el tren, però l’home, amb un gest significatiu, la va fer callar i ens va aconsellar que seguíssim per la carretera; a uns quatre quilòmetres trobaríem l’estació. No vam trigar a adonar-nos que aquell murri ens havia pres el pèl, i que immediatament ens havia denunciat. Vam veure arribar un camió ple de gent, alguns dempeus, però com que encara érem lluny no podíem identificar-ne els ocupants ni distingir si portaven armes. Ens vam aturar per observar i aviat vam sortir de dubtes. Tots van saltar del camió i van començar a disparar contra nosaltres; eren 75


guàrdies civils i sometenistes. Nosaltres no portàvem armes llargues, i en un enfrontament teníem les de perdre. Vam disparar les pistoles perquè sabessin que anàvem armats i ens vam ajupir en un canyar sense perdre de vista els nostres enemics, que amb les seves anades i vingudes no semblava que tinguessin gaires ganes d’apropar-se. Jo portava una granada que pensava utilitzar si es mostraven gaire agosarats. Una veu, des de lluny, ens va dir que sortíssim amb les mans enlaire, però era evident que no volien córrer riscos inútils. Quan vam veure aquell panorama vam sortir amb precaució del nostre amagatall i vam penetrar en un bosc per passar-hi la nit. L’endemà, el Saturnino em va deixar les seves sabates perquè anés a comprar-ne unes a Terrassa, ja que anava gairebé descalç. Vaig aprofitar per comprar una mica de menjar. Després de refer-nos, vam agafar el tren i vam fer cap a Barcelona. Dos dies després d’haver arribat a la Ciutat Comtal, el Saturnino em va dir que els nostres companys havien arribat, però que havien deixat les armes amagades a la muntanya. Vam decidir anar-les a buscar l’endemà. Vam anar a cercar-les a Terrassa, però vam comprovar amb estupor que havien desaparegut. Tampoc no hi eren ni Ramon Vila ni els altres dos companys, Manel Sabaté i l’italià Helios. Això, però, ens va estranyar menys perquè la missió de Caracremada consistia només a deixar-nos a Terrassa. De tornada a Barcelona vaig informar Josep Sabaté de la desaparició de l’armament i dels contratemps que havíem tingut durant el viatge. El Pepe es va enfadar per la pèrdua de les armes. Els incidents que s’havien produït durant el camí, sumats a d’altres que havia sofert el grup de Josep Sabaté anteriorment, havien mobilitzat molta força pública al llarg del recorregut entre França i Barcelona. El Ramon, el Manel i l’Helios, al viatge de tornada, van decidir comprar menjar a Matadepera. Va ser l’Helios qui va anar al poble per raons que ignoro, tot i que era el menys indicat, ja que malgrat que parlava correctament el castellà —i, amb cert accent estranger i excepte algunes paraules, el català— en aquella zona no parlar la llengua del país inspirava desconfiança. Per aquest motiu, la seva presència al poble no va passar inadvertida. A l’amo de la botiga on Helios Ziglioli havia fet les compres li va faltar temps per alertar la Guàrdia Civil i indicar-los que al poble 76


hi havia un individu sospitós. Poc després era detingut. Ens consta que portava documentació falsa amb el nom de Fernando García Bernón, 335 pessetes, 285 francs, un mapa, una brúixola, un carnet del CNS, cinc pans, un quilo de botifarra i un quilo de cansalada. Segons la versió de la Guàrdia Civil, l’Helios va indicar el lloc on hi havia amagades les seves armes. Quan van arribar al lloc, entre Matadepera i Castellar, l’Helios va intentar agafar una bomba de mà que estava amagada en una bardissa. La Guàrdia Civil, segons el seu informe, quan va veure el perill, va disparar-li a boca de canó. És difícil de creure’s aquesta versió de l’assassinat. És difícil imaginar que amb les mans emmanillades a l’esquena l’Helios intentés tal cosa. El Ramon i el Manolo, en veure que l’Helios tardava tant a arribar, es van impacientar i van aixecar el campament. Famolencs, es van apropar a una masia per comprar menjar. Uns metres abans d’arribar a la casa, el Ramon va percebre algun detall que el va posar en alerta i va donar ràpidament mitja volta. En aquell mateix instant, des de la masia la Guàrdia Civil va començar a disparar. El Ramon es va llançar a un barranc per escapar d’aquell parany i, tot i que ferit i macat, va poder fugir. El Manolo, sol i inexpert, va ser detingut l’1 d’octubre a la rodalia de Moià.20 20. Segons la informació guardada als arxius de la Guàrdia Civil de Moià sobre les declaracions de Manel Sabaté (on s’indiquen les cases on es va proveir el grup de Los Primos) consta que van anar a buscar aliment a la casa dels oncles de Massana. Ignoro si Manel Sabaté coneixia la casa en qüestió perquè l’havia visitat en una altra ocasió, però ho dubto, ja que aquella casa no era una base ni un lloc segur. El que sí que puc afirmar és que no vam passar per allà. A més, el Ramon no hauria compromès mai la família de Massana ni qualsevol altra, ja que tampoc no ho va fer amb la seva. El Ramon era molt estricte sobre això i sempre va respectar aquest principi. He d’assenyalar que, un any abans d’aquests esdeveniments, en un dels viatges fets a l’Interior, Massana i el seu grup van decidir excepcionalment visitar els seus oncles, que vivien a Sallent, a pocs metres de la caserna de la Guàrdia Civil. L’oncle de Massana, Miquel Guitó, l’Esmolet, vivia amb la seva mare, d’edat avançada. Durant l’any que vaig estar amb el grup de Massana, va ser la primera i última vegada que vaig estar en aquella casa. La meva opinió és que la casa esmentada no la va denunciar ningú, que va ser una revenja de la Guàrdia Civil contra Massana per les burles que aquest els havia dedicat en diverses ocasions. La versió donada per la Guàrdia Civil està plena de mentides, amb la intenció, segurament, de carregar a Manolo una part de responsabilitats en fer constar que va ser ell qui va denunciar la casa (que, probablement, ni coneixia). Als germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt se’ls va aplicar la famosa Llei de fugues, el mes de novembre del 1949.

77


Dies més tard, Josep Sabaté em va comunicar que el seu germà Manolo, que estava detingut a Moià, estava a punt de ser traslladat a Barcelona, i que si rebia la informació pertinent intentaríem alliberar-lo. Barcelona era el caos. A la capital ens havíem concentrat uns vuitanta homes sense recursos econòmics. Havíem sortit de Tolosa amb 500 pessetes cada un, quantitat que només permetia solventar les despeses del camí; després... La Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol a l’exili disposava de recursos molt limitats, que procedien de les cotitzacions i els donatius fets pels militants i, per tant, insuficients per cobrir les despeses de la lluita antifranquista. Per poder sobreviure, els grups havien de recórrer a les expropiacions, conegudes més clarament com atracaments, per la qual cosa es produïen baixes i detencions, i a més no podien dedicar-se a altres activitats contra el Règim. Jo, el problema econòmic, el tenia provisionalment resolt amb l’ajuda de la família, però d’altres es trobaven en grans dificultats. Aquestes condicions tan detestables ens acabarien conduint tard o d’hora a la catàstrofe. I així va ser. Es van anar succeint les detencions. Els calabossos de la Direcció de Policia a la Via Laietana es van anar omplint de companys.

Va ser un assassinat que no es podia justificar de cap manera, tot i la versió donada per la Guàrdia Civil per emmascarar la veritat (com solia fer en casos semblants).

78


La meva detenció

El 18 d’octubre de 1949 vaig ser detingut a Barcelona. Tres policies van venir-me a buscar a la casa on vivia amb una de les meves germanes i la meva mare, al quart pis del número 91 del carrer Ribes, entre el carrer Padilla i la plaça de les Glòries. Durant els aproximadament quaranta dies que van transcórrer entre l’arribada a Barcelona i la detenció, la meva activitat havia estat molt limitada, pràcticament nul·la, ja que només havia assistit a una reunió a la barriada del Clot amb uns 25 membres dels grups d’acció i, dies més tard, junt amb Josep Sabaté, havia anat a buscar armes a un poble proper a Barcelona. També havia tingut algunes entrevistes amb Saturnino Culebras. Això havia estat tot. El dia anterior a la meva detenció, el 17 d’octubre, la meva germana m’havia comunicat que al capvespre s’havia produït un tiroteig intens al carrer Trafalgar, amb resultat de morts i ferits, però que no se’n coneixien més detalls. Va ser a la Direcció de Policia on em vaig assabentar que Josep Sabaté havia mort en una emboscada, però que abans havia mort un policia i n’havia ferit diversos. A Sabaté jo li havia donat l’adreça del taller del meu pare per poder establir els primers contactes, però advertint-li que no la utilitzés més de dues vegades. Pel que sembla, es va oblidar de desfer-se’n, ja que els policies em van dir que la hi havien trobat. Aquell 18 d’octubre devien ser les cinc de la tarda quan la meva mare va entrar a l’habitació per dir-me que uns amics, acompanyats pel meu pare, preguntaven per mi. Em vaig aixecar i vaig sortir al menjador sense el més mínim recel. 79


Immediatament els amics em van encanonar amb les seves pistoles i em van etzibar un amenaçador «Mans enlaire, no et moguis!». Eren dos policies que em van escorcollar minuciosament (el tercer s’havia quedat a fora) i en comprovar que no portava cap arma em van preguntar: —On tens la pistola? —Al calaix de l’armari —vaig contestar automàticament. El policia que portava la iniciativa va fer un gest perquè el seu col·lega anés a buscar-la mentre ell em colpejava els ronyons amb la seva arma i em murmurava: —Porc, si et mous et deixo sec. Entre els laments dels meus familiars i el nerviosisme dels policies, el meu cervell estava com afeblit. L’escena que estava vivint al menjador de casa meva em semblava una mica irreal, com si fos un malson. Em van emmanillar i em van conduir a la Direcció Superior de Policia, a la Via Laietana, al segon pis, on la Brigada Politicosocial tenia el centre d’operacions. En arribar, un dels policies va cridar als seus col·legues que es trobaven a l’habitació principal: —Aquí en tenim un altre del grup Sabaté! Em van envoltar amb mirades de curiositat i exclamacions burletes. De sobte, es va produir un silenci general; havia arribat el cap principal de la brigada, Pedro Polo Borreguero. Es va parar davant meu i va dir: —Vaja, així que ets un altre del grupet del Sabaté. Sembles molt jove. Quina edat tens? —21 anys —vaig contestar. —Com t’has deixat entabanar per aquells animals? Es va dirigir al seu lloctinent, Antonio Juan Creix, li va donar instruccions i va continuar, somrient: —Espero que cooperis. I va marxar amb la mateixa rapidesa amb què havia arribat. Va ser llavors que el lloctinent de Polo se’m va dirigir amb aquestes paraules: —Et farem unes quantes preguntes. Sabem moltes coses, aquí baix hi ha molts companys teus i han parlat de tu. Et dius Joan Busquets Verges, vas arribar de França amb un dels grups que la CNT organitza a Tolosa. No és cert? Vaig contestar afirmativament. 80


—Bé, ara ens explicaràs en quins fets has intervingut, d’on procedien les armes, quins contactes has tingut a Barcelona... Abans de contestar, pensa-t’ho bé, tenim les declaracions dels teus companys i si menteixes t’arrencarem la pell. Un altre policia que estava assegut davant d’una màquina d’escriure per prendre nota de les meves declaracions, va afegir amb una rialleta sàdica: —Tenim mètodes molt eficaços per fer parlar el més tossut dels tossuts. Per impressionar-me, em va ensenyar una fotografia de quan havia estat detingut pels republicans durant la Guerra Civil, en la qual se’l veia demacrat, amb una barba d’uns quants dies. No hi havia cap dubte que estava orgullós d’aquella fotografia, que va tornar a guardar a la cartera com si fos una relíquia. Jo intentava coordinar les meves idees amb un esforç inútil, i vaig optar per observar la sala, espaiosa i mal moblada: un arxivador ocupava un racó i, al centre, hi havia una taula d’escriptori. Diversos policies estaven drets darrere meu, no sé quants, tant podien ser cinc com deu. Un d’ells em va colpejar brutalment al cap mentre em cridava: —Desperta, que t’estem fent preguntes! Tenia la gola resseca i quan parlava no reconeixia la meva veu. Vaig murmurar que els pocs contactes que havia tingut a Barcelona havien estat amb Josep Sabaté i amb Saturnino Culebras; que les armes i el menjar procedien de França. Estava nerviós i estava segur que les meves paraules no tenien el més mínim ressò en els meus inquisidors. Cada vegada que deia alguna cosa, algun dels policies feia un pas amenaçador que feia créixer la meva angoixa i em produïa un esgotament físic difícil de suportar. Era una tàctica premeditada per alterar-me els nervis i pertorbar-me. Un dels policies que era darrere meu va comentar divertit: —El noi es burla de nosaltres, crec que necessita que l’estovem una mica. —Calla —va dir el lloctinent de Polo amb veu paternal—, deixame’l a mi. Mira, xaval, quan t’he dit que teníem declaracions que et 81


concernien no mentia, per tant, acabaràs parlant; n’hi ha més d’un que està desitjant posar-te la mà a sobre. Em van deixar sol amb un policia. Tots els altres se’n van anar a una sala adjacent; sentia la seva conversa animada, però sense poder-ne comprendre les paraules. Minuts més tard, van tornar a reprendre l’interrogatori. Jo havia perdut la noció del temps transcorregut, estava extenuat i mort de son. Per fi em van portar a la planta baixa i em van deixar a les mans d’agents de la Policia Armada. Em van escorcollar minuciosament i em van agafar el cinturó, els cordons de les sabates i tot el que portava. Un sergent va ordenar a dos guàrdies que em conduïssin als soterranis, on hi havia els calabossos. Vam baixar per una escala estreta; al primer calabós a l’esquerra, en entrar, hi havia unes prostitutes que van callar tan bon punt em van veure. Una d’elles va comentar: —Que jovenet que és, aquest! Als altres calabossos, a través dels barrots, vaig veure fugaçment cares que m’eren familiars. Al calabós, sense cap altra llum que la d’una bombeta, era impossible saber si era de dia o de nit. Havia perdut totalment la noció del temps. Vaig sentir passes al passadís, vaig mirar a través dels barrots i vaig veure dos números de la Policia Armada que arrossegaven un pres que havia estat interrogat. M’esforçava a coordinar les idees, però el cervell no m’obeïa; funcionava, sens dubte, però de manera totalment incoherent. Jo continuava preguntant-me si era de nit o de dia. Van venir a distribuir els paquets enviats pels familiars dels reclusos; n’hi havia un per a mi, la meva pobra mare no m’oblidava. No tenia ni mica de gana. Per la reixa vaig cridar un xicot de nacionalitat alemanya que era l’encarregat interí de netejar els calabossos i li vaig oferir el menjar. Vaig intentar donar-li l’olla per entre els barrots, però no passava. El noi, que no tenia més de tretze anys, va cridar el guàrdia perquè li obrís la porta. Aquell carceller em va mirar amb molta mala llet i amb to amenaçador em va dir que estava prohibit parlar amb aquell xaval. El noi em mirava suplicant que no contestés; temia que si ho feia es quedaria sense el menjar. Tanmateix, no vaig voler 82


callar i li vaig dir que el meu propòsit era donar-li el menjar si ell no hi posava cap inconvenient. De mala manera, va replicar que aquell xaval no necessitava menjar, que era allà per netejar. No vaig dir res i el guàrdia, tot i que de mala gana, es va dignar a obrir la porta. Ja feia tres setmanes que era al calabós. M’havia crescut la barba, no m’havia pogut rentar ni una sola vegada; era vomitiu, el meu estat de degradació física era humiliant. Tampoc no sabia quantes vegades m’havien tret de la cel·la per interrogar-me: sis, vuit, dotze? Un guàrdia es va apropar i em va cridar: «Vinga, surti!». Vaig passar per davant d’altres cel·les on hi havia els meus companys, em van mirar en silenci. El guàrdia em va obligar a accelerar el pas. Vaig pujar de nou per aquella escala estreta. A dalt m’esperaven dos inspectors de la Brigada Social; em van posar les manilles i em van conduir al pis superior. El segon cap de la Brigada, Antonio Juan Creix, em va lliurar una ploma perquè firmés la meva declaració. No vaig voler firmar a cegues i el policia va llegir l’atestat. Li vaig dir que no podia firmar els qualificatius que hi figuraven, com el de «bandit», i alguns paràgrafs que no es corresponien amb el que jo havia declarat.21 —Mira, noi —em va dir—, a Espanya, el que no està amb nosaltres és un roig, i a un roig podem qualificar-lo com ens doni la gana. Molts altres homes abans que tu han claudicat. Així doncs, firma sense queixar-te i ja pots estar agraït que hagi corregit algun detall. És tot el que estic disposat a fer. No tenia el pols gaire ferm quan vaig agafar la ploma per estampar la meva firma. Feia esforços per dissimular la tremolor, però eren 21. En el meu expedient, la policia deia, parlant de mi: «Regresó a España con el conocido bandido Marcelino Massana Bancells, con cuya actuación discrepó exponiendo quejas en este sentido al Comité de Toulouse en el viaje que seguidamente hizo a dicha localidad, las que no fueron un obstáculo para que cooperara con el Massana en la comisión del secuestro del vecino de la comarca de Manresa, Sr. Juan Fontfreda». Res d’això té res a veure amb mi, és totalment fals, ja que mai no vaig tenir cap discrepància amb Massana.

83


en va. El policia va recuperar la ploma i es va ventar amb l’expedient perquè s’assequés la tinta, mentre murmurava: «Serà molt difícil que salvis la pell». D’això, jo n’estava ben convençut. Dos dies després d’haver firmat, vaig sentir que obrien diverses cel·les i també la meva. El guàrdia em va dir que recollís les meves coses i que sortís; em traslladaven. Entre els traslladats hi havia els dos germans Saturnino i Gregorio Culebras, José Conejos, Manuel Aced i un altre que no coneixia. Després vaig saber que era el company Miguel Acevedo Arias, el contacte de Saturnino a Barcelona, que havia estat detingut per allotjar al seu domicili del Clot dos membres del grup i guardar-hi algunes pistoles. Miguel Acevedo ja havia estat condemnat en acabar la Guerra Civil a una pena de dotze anys i un dia de presó. Estava casat i tenia dues filles petites. El sergent va registrar les meves escasses pertinences i va trobar una cullera dins de la bossa. No gaire convençut em va dir: —Aquesta cullera no és seva. Li vaig dir que sí, que era una cullera de plata amb les meves inicials gravades al mànec. El guàrdia, sense fer-me cas, em va preguntar: —On és la cullera que li vam donar quan va ingressar? Vaig contestar que no m’havien donat cap cullera. Em vaig adonar que aquell home no volia entendre’m i no vaig voler insistir. Era evident que se la volia quedar amb qualsevol pretext, i se la va guardar.

84


Trasllat a la Presó Model de Barcelona

Amb les nostres pertinences vam pujar al cotxe patrulla que hi havia aparcat a l’entrada de la comissaria. Vaig mirar els meus companys. Tots estaven abstrets en els seus pensaments. El cotxe es va posar en marxa. Al cap d’uns minuts vaig mirar per la finestreta, que estava protegida amb tela metàl·lica, i em vaig sobresaltar en veure que érem a la plaça de Tetuan. Vaig comentar que no anàvem en direcció a la Presó Model. El Saturnino em va dir que eren mesures preventives de la policia per si algú tenia preparada la nostra fuga. El cotxe patrulla es va aturar al pati exterior de l’entrada principal de la Presó Model, al carrer Entença. Ens van fer baixar i vam veure diversos cotxes d’escorta estacionats; la Policia Armada tenia a punt per disparar els naranjeros i els policies de la Brigada Politicosocial es mantenien discretament allunyats. Vam passar diverses portes, a cada una de les quals hi havia un carceller responsable d’obrir i tancar. Vam arribar a una plaça impressionant al mig de la qual es trobava l’anomenat Centre, és a dir, les oficines de la Direcció de Serveis, una torreta amb vidres des d’on es controlaven totes les galeries. Allà ens van fer les fitxes corresponents i tot seguit vam ser conduïts a la sisena galeria, on ens van tancar tots sis a la mateixa cel·la, insuficient per a tants. Hi havia un lavabo ple de merda del qual sortia una olor insuportable; vam abocar-hi diversos plats d’aigua, però no va servir de res; el vàter estava embussat. Manuel Aced es queixava de gana. José Conejos el va mirar i li va cridar a l’orella: «Ets ximple o inconscient? Ja fa dues hores que 85


som en aquesta gàbia i l’únic que se t’acudeix és pensar en el teu estómac!». En aquell mateix instant es va obrir la porta i van entrar dos presos per rapar-nos els cabells al zero; el carceller es va quedar a l’entrada. Un dels perruquers em va dir suaument: «Ara et raparé», però, sens dubte per consolar-me, va afegir: «et passaré la màquina al dos». Li vaig preguntar si podia afaitar-me. Em va contestar que no tenia navalla, que em passaria la màquina al zero. Tots portàvem barba de tres setmanes. Abans que acabessin de pelar-nos, ens van portar un plat, un got i una cullera per a cada un. Un cop vam estar ben rapats, se’n van anar i van deixar els cabells escampats pel terra. Els vam arraconar amb els peus. Els plats estaven plens de brutícia. Es va obrir de nou la porta i l’ordenança va cridar a José Conejos, als germans Culebras i a mi perquè anéssim a recollir els paquets que ens havien enviat les nostres famílies. Quan vam tornar a la cel·la vam veure que ens havien servit el menjar en aquells plats plens de porqueria. Només Manuel Aced s’ho va menjar; els altres no vam tenir cor ni estómac per empassar-nos aquella merda. Amb el contingut dels paquets vam fer sis parts iguals. El Manuel, després d’endrapar el ranxo, es va menjar la seva part. Vam fer bromes sobre la seva gana, però el Manuel era de bona pasta i no es va immutar gens ni mica. Es va obrir de nou la porta. Era el mateix carceller d’abans acompanyat de dos presos. Un d’ells, cridant, ens va dir que féssim un paquet amb les nostres coses i que hi escrivíssim els nostres noms i cognoms, que ens vestíssim amb unes granotes de ratlles que ens va lliurar i que el seguíssim. Vam sortir a la galeria camí de la sala de desinfecció i les dutxes. Allà ens van fer despullar, vam passar per la dutxa i després ens van arrebossar amb un insecticida, probablement el famós DDT, d’ús generalitzat durant la Segona Guerra Mundial. Una vegada higienitzats, ens van tornar a la nostra cel·la i ens van ordenar recollir les pertinences per traslladar-nos a la quarta galeria. Amb el cap rapat i la granota ratllada, tots teníem un aspecte deplorable. 86


El carceller de la quarta galeria era un gallec anomenat Pereira, el Mariscal, i ens va mirar com si fóssim rates empestades. Amb veu insolent i mirada d’odi es va dirigir a un de nosaltres: «Què vau venir a fer a Espanya?» i, abans de rebre resposta, va afegir: «Sí, ja ho sé, a robar i a assassinar». Ens van posar tres a cada cel·la. A mi em va tocar estar amb José Conejos i Manuel Aced. La nova cel·la estava relativament neta i a cada un ens van donar un joc de coberts complet, un matalàs de palla i dues mantes. Després de les setmanes de tensió passades a la Direcció de Policia, vaig pensar que aquella nit podria dormir tranquil per primera vegada. Vaig doblegar el matalàs i m’hi vaig asseure com si fos una butaca. Vaig mirar els meus dos companys de cel·la i vaig veure que ja s’havien adormit. Jo també estava cansat, però els meus pensaments confosos em treien el son. Sabia que la meva situació no era gaire encoratjadora. D’altra banda, era absurd formular hipòtesis fonamentades en les acusacions que queien sobre meu per deduir la pena que em correspondria; les lleis franquistes aplicades amb odi i sentiment de revenja podien conduir a tot, fins i tot a la mort. La galeria es va omplir de soroll de passos: eren els presos que tornaven del pati. Vaig sentir cridar: «Recompte!». Immediatament es va obrir la porta de la cel·la i l’ordenança la va colpejar amb la clau per despertar els meus dos amics, que dormien profundament. —Què passa? —va preguntar Conejos. —Recompte —li vaig contestar amb veu amable. En aquell moment passava pel centre de la galeria el carceller Pereira amb les mans a les butxaques i el cap alçat mirant-nos. Es va parar davant la nostra cel·la i amb cara de bèstia ens va advertir: —En els recomptes es posaran en posició de ferms, al fons de la cel·la, i faran el mateix quan parlin amb un superior. Amb mirada amenaçadora es disposava a entrar a la cel·la i empènyer-nos perquè executéssim l’ordre amb celeritat, però nosaltres havíem fet immediatament el que havia dit i va desistir. Va efectuar el recompte amb aire militar; després, van tancar la porta. Manuel Aced va murmurar entre dents i en francès: —Salopard. —On hem anat a parar! —va comentar Conejos. —A l’infern —vaig contestar jo. 87


—A aquest paio li trencaria la cara —va remugar Aced— si em deixessin amb ell tot sol. Conejos va riure amb ganes. —Vinga home, si et passa mig metre i pesa el doble que tu. —Bah! —va contestar el Francès—, si és un sac de patates i la meva professió és boxejar. —Manuel, això era abans, ara et sobren deu quilos i uns quants anys. —Tot i així —va afegir Manuel—, jo sé pegar. Vaig tenir la impressió que en la seva vida professional el nostre amic havia rebut cops per donar i per vendre. Van obrir la porta d’improvís i vam veure al centre de la galeria el carceller Mariscal amb un pres carregat amb el seu farcell. L’ordenança ens va dir que era un nou company de cel·la i va tornar a tancar la porta. Vam fer lloc al nouvingut; es va instal·lar i vam fer les presentacions de rigor. Es deia Juan i feia quatre anys que estava detingut. Ens vam quedar de pedra: a tots ens va semblar impossible que es pogués resistir tant de temps entre reixes. Ens va explicar que complia una condemna de 30 anys al Penal del Dueso (a Santander), que l’havien traslladat a Barcelona per jutjar-lo per una altra causa i que estava segur que seria absolt. L’acusaven de la mort d’un feixista al seu poble durant la Guerra Civil. No era cert: ell era al front quan va passar el cas i tenia documents que ho provaven. Li vam dir que nosaltres també estàvem pendents de judici. —Ja ho sé —va dir el Juan—, he sentit a parlar de vosaltres. La premsa i la ràdio han divulgat el vostre cas i, creieu-me, aquesta publicitat no us afavoreix gens ni mica. Els falangistes organitzen manifestacions i demanen els vostres caps. Crec que alguns de vosaltres ho passareu molt malament. Ho sé per experiència. Jo vaig ser detingut amb sis més durant els fets de la Vall d’Aran i vam ser condemnats a quatre penes de mort cada un; després de catorze mesos ens en van commutar tres, però ens en van deixar una. La matinada del dia previst per a l’afusellament ens van treure de la cel·la. A la galeria hi havia tota la plantilla, uns 180 homes, amb el director i altres caps; vam ser conduïts al Centre, a les oficines d’Ajudantia, i un altre i jo vam firmar la commutació de la pena de mort que havia 88


quedat pendent i ens vam acomiadar dels nostres companys, que van ser menys afortunats. Ens vam quedar callats, potser per pensar en la nostra situació. Per trencar aquell silenci espantós vaig dir que aquella refinada crueltat de fer-los creure fins a l’últim instant que els anaven a afusellar era covarda i inhumana. Estaven distribuint el sopar, se sentia el terrabastall d’obrir i tancar les cel·les. Vam preparar els nostres plats i es va obrir la porta; eren els escudellers i els ordenances de la galeria. Aquests últims, segons el Juan, eren falangistes, i havien estat condemnats per atracament. El ranxo era d’un color marronós, de composició impossible d’identificar. El vaig tastar, però malgrat la gana que tenia no em vaig poder empassar aquella porqueria; a Conejos li va passar el mateix. Ens vam posar a fumar un cigarret rere l’altre per enganyar l’estómac. Aced va començar a preparar el llit. El Juan li va aconsellar que no s’estirés abans del recompte. En aquell moment es va sentir la corneta. Una altra vegada el mateix soroll de portes que s’obrien i es tancaven. Els quatre ens vam posar en posició de ferms al fons de la cel·la. Primer va passar l’ordenança i ens va comptar en veu alta, mentre Pereira caminava militarment pel centre de la galeria. Van tornar a tancar la porta. El Juan va començar a preparar el seu llit i nosaltres el vam imitar; ens vam estirar. Com que el llum elèctric em molestava, em vaig cobrir els ulls amb una tovallola. A les deu de la nit en punt es va sentir el toc de silenci. El matí següent, em va despertar el toc de diana. Eren dos quarts de vuit. Vam recollir els llits, vam doblegar les mantes i després ens vam rentar per torns. Per fer les nostres necessitats ens tapàvem el cos amb una manta; pensàvem, innocentment, que així disminuiria la pudor, però també ho fèiem per vergonya. El Juan va escombrar la cel·la amb un tros d’escombra i va posar les deixalles al llindar de la porta. Dos reclusos acompanyats de l’ordenança passarien més tard a recollir-les amb un carro de fusta. Quan ho van fer, l’ordenança ens va advertir que els llits havien de quedar en estat de revista. El Juan va aprofitar l’ocasió per dema89


nar-li una baieta. Un dels escombriaires va anar a buscar un tros de manta. Quan el va portar em vaig posar a fregar la cel·la. El Juan, que pensava en tot, em va aconsellar que no aboqués gaire aigua perquè així el terra s’eixugaria abans. Al cap de poca estona van arribar els escudellers amb el cafè: aigua negrosa amb sacarina, calenta però sense gust. Tenir la cel·la en estat de revista consistia a posar els matalassos apilats al centre i coberts amb les mantes sense que es veiés la més mínima arruga. Quan vam acabar aquesta tasca vaig preguntar: —I ara com ens ho fem per asseure’ns? El Juan va donar els últims tocs a les mantes i ens va explicar que si trobaven algun error podien castigar-nos a estar dempeus tot el dia. També ens va advertir que no podíem asseure’ns fins que en donessin l’ordre, però que podríem fer-ho al terra. Conejos va preguntar quant solien tardar, i el Juan va contestar: —Això depèn. Algunes vegades, ho fan després del recompte de les nou, altres vegades deixen passar tot el matí, i fins i tot pot passar que no donin l’ordre en tot el dia. El Francès, de mal humor, va dir que allò en realitat era un càstig; que no es podia deixar la gent dempeus i que era impossible asseure’s al terra amb el fred que feia. D’altra banda, aquell munt de matalassos i mantes al mig de la cel·la eren com un taüt i semblava que féssim la vetlla d’un difunt. Va arribar el recompte de les nou. El carceller va obrir la porta de la cel·la, ens va mirar, va observar detingudament el monument funerari i va prosseguir la seva inspecció sense pronunciar ni una paraula. Li vaig preguntar al veterà com era el carceller que acabava de visitar-nos, i em va dir que era una mica millor que l’anterior, encara que de bo no en tenia res. Tanmateix, no insultava ni es ficava amb els presos com l’altre, però el dia que estava de mal humor castigava a tort i a dret. El meu primer dia a la Presó Model de Barcelona havia transcorregut: era el 16 de novembre de 1949. Amb el meu empresonament, pràcticament acabava la dècada dels anys quaranta. El nou període que s’acostava no seria el més apropiat per conservar cap tipus 90


d’il·lusions. Els anys cinquanta portarien canvis fonamentals en la política exterior franquista, amb repercussions nefastes en tots els aspectes de la lluita antifranquista, tant en l’oposició política com en l’acció armada. Molts milers de persones preteníem i crèiem fermament que amb aquesta lluita es fomentaria un clima d’insurrecció capaç d’enderrocar el franquisme. Jo no podia imaginar el futur que s’acostava. Els signes precursors del suport mundial al Règim franquista no van trigar a arribar i ens van aportar elements de judici sobre un futur pròxim i ombrívol. El 4 de desembre de 1950, l’Assemblea General de les Nacions Unides anul·lava una resolució de 1946 que condemnava Franco i recomanava a tots els seus membres que retiressin els seus ambaixadors d’Espanya. Sens dubte, era evident que la condemna, que havia omplert d’alegria infundada tot l’exili, només era fum i que no tindria cap conseqüència pràctica en la derrota del Règim. Era clar com l’aigua que cap estat no volia per a ell mateix ni desitjava per als altres la ingerència en la sobirania d’Espanya. El 2 de març de 1951, l’ambaixador nord-americà, Stanton Griffith, presentava les seves cartes credencials a Franco; el 15 del mateix mes ho feia l’ambaixador britànic, Sir John Balfour, i França, a remolc de la política amistosa preconitzada pels Estats Units i la Gran Bretanya, acreditava a Madrid el 17 de març el seu ambaixador, Bernard Hardion. Franco es convertia, a partir de llavors, en el cap d’estat d’un país aliat en la Guerra Freda entre el bloc occidental i els països socialistes de l’Est, una guerra que semblava que conduiria el món a una tercera guerra mundial. El 1952 Espanya passava a formar part dels organismes especialitzats de les Nacions Unides, fins i tot de la Unesco. El 27 d’agost de 1953 Espanya firmava amb el Vaticà un concordat pel qual l’Església obtenia considerables avantatges: era religió d’Estat, la censura quedava a les mans dels bisbes, l’ensenyament de la religió era obligatori a tots els nivells educatius, etc. El pacte de Madrid entre els Estats Units i Espanya, que es va firmar el 26 de setembre del mateix any, va ser la culminació d’una política amb tendència a esborrar tot el passat repugnant del Generalíssim i dels seus partidaris. A canvi de bases militars a Espanya, 91


especialment aèries, els Estats Units li concedien 226 milions de dòlars i el subministrament de material i equips militars. El mes de desembre de 1955 es donava l’última estocada en ser votada l’admissió d’Espanya a l’ONU. Naturalment, totes aquestes circumstàncies, que no fomentaven l’entusiasme en la lluita contra el feixisme, no van intimidar tothom. Els cementiris i les presons d’Espanya van seguir encara, durant molts anys, poblant-se d’irreductibles que no volien claudicar, que preferien la mort a la deshonra. Pot assenyalar-se, tanmateix, una evolució favorable en la lluita: el 12 de març de 1951, 300.000 obrers en vaga van paralitzar la ciutat de Barcelona. Era la primera vaga general sota el franquisme. Les vagues massives dels treballadors es van anar incrementant en els anys successius a les diverses províncies d’Espanya. Ja feia nou dies que estàvem incomunicats, és a dir, sense rebre visites i sense sortir al pati. A les quatre de la tarda, l’ordenança va obrir la porta de la cel·la i va dir: «Els que vagi anomenant, que surtin. Van a judici». Els tres figuràvem a la llista. A la galeria ens vam unir als germans Culebras i Miguel Acevedo. No ens havíem vist des del període sanitari, nou dies abans. Vam aprofitar l’ocasió per intercanviar impressions. Un guardià va passar llista i ens vam posar en marxa en fila índia. Vam sortir de la quarta galeria, vam creuar l’anomenat Centre i vam passar la porta de la primera reixa; vam pujar per una escala que es trobava a la nostra esquerra. Ens vam aturar en un passadís on desembocaven els locutoris de jutges i advocats. Els sis estàvem en silenci. Jo, ingènuament, vaig preguntar: —Per què ens crida el jutge? El Saturnino em va mirar sorprès en sentir la meva inesperada pregunta. —El més probable —va dir— és que el jutge ens hagi convocat per si volem rectificar algunes de les declaracions fetes a la policia, són tràmits per justificar una legalitat jurídica. —Tot això és pura comèdia, només seran vàlides les declaracions i conclusions de la policia —va afegir el José. 92


—Si el que jo digui no té la més mínima importància, de què serveix rectificar? —va exclamar el Francès. Al locutori es van sentir els passos del jutge d’instrucció, el coronel d’infanteria Luis Pumarola Alaiz, que anava acompanyat d’un sergent que li feia de secretari. El carceller va cridar primer el Saturnino, més tard el Gregorio; jo vaig ser l’últim. El jutge era un home prim, d’edat indefinida, ja que la seva pell no tenia cap arruga tot i que devia estar a prop de la jubilació. De mirada freda, anava vestit amb gran pulcritud, semblava que portés l’uniforme adherit al cos. —Vostè és Busquets? —va dir mirant-me als ulls. Vaig contestar afirmativament. —Aquí tinc l’atestat de la policia firmat per vostè —va dir—. Si desitja rectificar o afegir alguna cosa, pot fer-ho lliurement. Li llegiré les seves declaracions i si no està d’acord amb alguna cosa m’interromp immediatament: «Va arribar de França el setembre de 1949, formant part d’una expedició en la qual figuraven els processats Saturnino Culebras, Manuel Aced Ortell, José Conejos i Manel Sabaté Llopart i, així mateix, pel que sembla, els no presents coneguts amb els noms de Ramon Llaugí àlies Passos Llargs (Ramon Llaugí era el nom que tenia a França) i Helios Ziglioli. Posteriorment a aquest fet, va tenir lloc el dia 4... Abans que pogués acabar de llegir el paràgraf en qüestió el vaig interrompre dient-li que aquest fet no hauria d’estar esmentat en el sumari perquè jo no hi havia participat, cosa que constava al mateix informe de la policia. El jutge, impertorbable, es va posar a dictar al seu secretari les meves observacions, i de tant en tant em mirava per veure si hi estava d’acord. Tanta comprensió em va sorprendre. Aquesta primera entrevista amb el jutge va fer néixer en mi certa esperança, potser la meva situació no era tan negra com me l’havien pintada. Quan vam tornar a les cel·les vesprejava, i ja s’havia distribuït el ranxo, que ens esperava fred als plats. El Juan ens va preguntar el nom del jutge i en sentir-lo ens va dir: —No voldria desil·lusionar-vos, però Pumarola és considerat el pitjor, com un botxí. No entenc que no hàgiu sentit a parlar d’ell. Hauríem d’esperar que aquest i altres assassins fossin jutjats un dia com a criminals, com van fer amb els nazis en el procés de Nu93


remberg. En realitat —va continuar el Juan—, l’atestat que us farà firmar Pumarola és una simple formalitat. El que constarà al judici serà l’informe de la policia, tant si hi ha proves com si no n’hi ha; és un detall sense la més mínima importància per a ells. El judici serà un pur tràmit. Els advocats de torn que us imposaran seran militars professionals que, en el judici, es comportaran com simples elements decoratius; no se’n pot esperar res, d’ells. Les penes a què us condemnaran ja estaran decidides per endavant, abans que se celebri el judici. El Francès va fer un gest d’incredulitat i va replicar: —Si fos així, per què perdrien el temps amb tanta paperassa? —Tot això representa una feina i unes despeses inútils que no enganyen a ningú. Feia catorze dies que estàvem incomunicats quan van tornar a cridar-nos per declarar davant dels jutges. En aquesta ocasió van afegir al nostre grup Manel Sabaté. El jutge em va fer firmar el meu testimoni i em va lliurar una llista d’advocats perquè n’elegís un. Com que no coneixia ningú, vaig assenyalar el primer. Sabaté no estava content, considerava que amb la nostra detenció la seva situació havia empitjorat. Jo no em creia el seu raonament, ja que no hi havia càrrecs contra ell, llevat del d’haver passat a Espanya amb armes, i això ja ho havia reconegut abans que nosaltres caiguéssim. Dos dies més tard, ens van convocar de nou a declarar. Aquesta vegada només vam ser tres els cridats: José Conejos, Manel Aced i jo. El funcionari encarregat d’acompanyar-nos ens va comptar amb el dit per comprovar que no faltava ningú. Per pura casualitat els tres havíem nomenat el mateix advocat, un alferes baixet i rabassut de cara greixosa i vermella com un pebrot, amb els ulls injectats de sang; tenia tot l’aspecte d’un alcohòlic empedreït. Se’m va dirigir en aquests termes: —Doncs bé, jo sóc l’advocat que vostè va designar per a la seva defensa. Aquell tipus va fer una pausa i va afegir: —Ens queda molt poc temps per preparar la seva defensa, ja que compareixeran davant d’un consell de guerra sumaríssim d’urgència, la qual cosa significa que se celebrarà molt aviat. 94


Li vaig preguntar si havia examinat el meu expedient. Va contestar negativament, si bé em va dir que el jutge li havia llegit els càrrecs més greus que se m’imputaven. En sentir aquell resposta tan increïble em vaig sentir obligat a preguntar-li si era advocat de carrera i, amb posat teatral, em va contestar que pertanyia al cos jurídic castrense, de la qual cosa vaig deduir que era un xusquero de baixa categoria. Vaig sortir estupefacte d’aquella entrevista, i estava tan abstret que vaig arribar de nou a la meva cel·la sense adonar-me’n. El José em va preguntar com m’havia anat l’entrevista, i li vaig contestar que encara estava abatut. —M’ho imaginava —va dir el José—, a mi m’ha passat el mateix, no puc entendre que existeixin tipus tan desvergonyits; fins i tot em feia la impressió, per la seva manera de parlar, que era un perfecte analfabet. El Juan ens va aconsellar que poséssim la cel·la en estat de revista. «Avui», va dir, «és un gran dia per a nosaltres: el període sanitari s’ha acabat i ja podem comunicar-nos amb els nostres familiars». A la galeria van començar a sentir-se sorolls de forrellats; era l’hora del pati i estàvem nerviosos esperant que obrissin la porta de la nostra cel·la. El soroll s’acostava cada vegada més, però en arribar a la nostra van passar de llarg. Com tots els dies, vam sentir les passes dels presos que sortien al pati i ens vam quedar molt decebuts. Vam mirar el Juan, que estava en silenci i més nerviós que nosaltres. —Els avisaré. Potser es tracta d’un oblit —va dir José Conejos. El Juan va assentir amb el cap amb aire molt poc convençut. El José va colpejar la porta diverses vegades. Vam sentir cridar: —Quin número crida? —El sis! —va respondre. L’ordenança es va apropar a la porta i va voler saber què passava. —Per què no sortim al pati? —va preguntar el José. —Estem esperant l’ordre per fer-ho —va contestar l’ordenança—, el director no hi és i el cap de Serveis no vol assumir-ne la responsabilitat. El Juan va desfer el seu farcell, es va acomodar i sense mirar-nos ens va convidar que seguíssim el seu exemple. —Estic segur que aquest matí no sortirem. 95


La pudor que es respirava a la cel·la em feia venir nàusees. Quan algú feia les seves necessitats se’m regirava l’estómac i suposo que als altres els passava el mateix. L’ordenança va fer uns copets a la porta amb la clau i va cridar: —Surtin, paquets! El Juan va examinar el seu farcell amb una lentitud exasperant; més que una verificació semblava que celebrava un ritual. Nosaltres no vam anar amb tants miraments, vam obrir els dos paquets que havíem rebut, vam fer-ne tres parts iguals i ho vam devorar tot abans que el Juan hagués acabat la seva meticulosa inspecció. A través de la porta vaig sentir que avisaven per anar a comunicar i tots estàvem impacients per saber si ens cridarien a nosaltres. El més angoixat era el Juan. Per fi van obrir la cel·la i vam sortir tots menys el Francès. A la galeria esperaven uns vuitanta presos per anar a comunicar. El guardià va donar l’ordre de formar en fila de dos i prenguérem el mateix camí que quan havíem anat a jutges, però en comptes de pujar l’escala vam anar a petar a un passadís estret al final del qual hi havia el locutori. Els presos van entrar corrent per ocupar els millors llocs. El locutori era un quadrilàter dividit en dos per una tela metàl·lica que deixava una distància de metre i mig a cada costat. Van començar a entrar els familiars i es va produir una cridòria tan gran que era gairebé impossible entendre’s. Vaig veure les meves germanes i la meva mare una mica més enrere; es van apropar corrent, silencioses, amb un somriure als llavis. La meva mare estava trista i jo no sabia què dir. Vaig aixecar la mà en un posat afectuós. —Fill meu —va dir—, em mataràs d’un disgust. I va esclafir a plorar. La meva germana va intentar calmar-la. —Mare, no plori, ja en té prou amb el que té perquè hagi de patir més amb els seus plors. A crits, els vaig informar de la meva situació i més particularment de l’advocat que m’havia tocat. No em van contestar, potser ni em van sentir; amb aquella cridòria era impossible entendre res. Els guardians van començar a picar de mans per desallotjar el locutori. En acomiadar-nos, la meva germana gran em va cridar per dir-me: —Demà se celebrarà el vostre judici! 96


En fila de dos vam tornar a les nostres cel·les. Abans d’arribar vaig fer senyals a Saturnino Culebras perquè s’aturés, volia dir-li una cosa. Va fer veure que es lligava els cordons de les sabates, i quan vaig arribar a la seva alçada em vaig posar al seu costat com a parella. El vaig informar que l’endemà se celebraria el nostre judici: el Saturnino es va quedar molt estranyat, ja que la seva família no li havia dit res sobre el tema. Ens vam acomiadar i vam entrar a les cel·les respectives. Quan vaig ser amb els meus companys de cel·la els vaig comunicar la notícia: —Demà, 7 de desembre, se celebra el nostre judici. José Conejos, que havia parlat amb la seva germana, tampoc no en sabia res. —Hem estat incomunicats i no hem pogut parlar amb ningú. El defensor l’hem vist una vegada i prou —va comentar amb to sarcàstic Manuel Aced. —No oblideu que es tracta d’un consell de guerra sumaríssim d’urgència —ens va recordar el Juan. —El nostre cas arriba a la fi —va dir el Manuel amb veu trencada. El seu to de veu em va fer riure, i el riure es va contagiar als altres, fins i tot al Manuel. Es va obrir la porta i per fi se’ns va comunicar oficialment la nova: —Demà, a primera hora, estigueu preparats: aneu a judici. El barber passarà per afaitar-vos —va dir el funcionari. Després va fer mitja volta i va tancar la porta. Aquella nit vaig dormir d’una tirada, fins que a dos quarts de vuit em va despertar el toc de diana. El dia era gris i feia fred. Em vaig dir que fins i tot el temps s’havia deixat influir per la tragèdia que s’acostava. Els meus companys ja s’estaven vestint. Jo no tenia ganes d’aixecar-me, feia fred i volia allargar al màxim la calor que em proporcionaven les mantes. Vaig recordar que la meva pobra mare, en altres temps, havia de cridar-me diverses vegades perquè m’aixequés i sempre arribava tard a la feina. Quins temps, aquells! Quan el corneta va tocar recompte encara estava estirat. Els meus companys em van llançar una mirada de desaprovació. Em vaig aixecar d’un salt, em vaig vestir en un segon i vaig recollir el meu farcell. En aquell precís instant es va obrir la porta, el carceller ens va comp97


tar i va tornar a tancar la cel·la immediatament. Estava nerviós, el cor em bategava descompassadament; em vaig rentar i l’aigua freda em va calmar una mica l’angoixa. Una altra vegada es va obrir la porta. —Al pati! —va cridar l’ordenança. Tots els presos de la planta baixa i del primer pis eren fora de les cel·les, en formació. El pati de la quarta galeria tenia forma triangular i, amb tanta gent, era impossible passejar. Alguns companys van acostar-se per saludar-nos. Uns els coneixia de França, d’altres els havia conegut a Barcelona, però molts no els havia vist mai. Plovien les preguntes, tots volien saber les últimes notícies del carrer, preguntes que jo no podia contestar, ja que n’ignorava la resposta tant com ells, si no més. Entre el temps que havíem passat a la policia i el període sanitari feia sis setmanes que estàvem detinguts, temps més que suficient per quedar desconnectat de la realitat del moment. L’ordenança va cridar que els que anaven a judici pugessin a la barberia, una cel·la del primer pis. Un barber em va dir amb veu baixa: —No donis cap satisfacció a aquests fills de mala mare, que no es pensin que tenim por. Eren les nou. Al pati distribuïen el cafè i jo vaig ser dels últims; el líquid estava gelat. Per desentumir-me em vaig posar a passejar pel pati, esquivant qui trobava al meu pas. Se’m van apropar dos companys, un el coneixia. —Em recordes? Vaig dir que sí, però que no sabia d’on. —Et presento el delegat de la galeria. Vam encaixar les mans i em va explicar que un del meu expedient li havia demanat consell i que li havia dit el mateix que m’anava a dir a mi: que farien una campanya internacional junt amb els companys de l’exterior per denunciar el nostre cas. «Les campanyes dutes a terme fora d’Espanya», va dir, «solen influir algunes vegades de manera positiva, però no es pot ser excessivament optimista. Si ens voleu dir alguna cosa, o si necessiteu res, ja sabeu on som». Vaig sentir que ens cridaven. Els companys al nostre pas ens van dir: —Sort, company. El carceller Pereira ens va mirar amb aire de satisfacció, i dirigint-se a un subaltern li va indicar que ja podia anar-se’n amb nosaltres. 98


Consell de guerra i pena de mort

El subaltern ens va ordenar que el seguíssim. Un pres ens va obrir el reixat de la galeria. Al llindar de l’oficina del Centre ens esperava somrient el cap de Serveis. El seu secretari, que era un pres, ens va preguntar els noms i els va comparar amb els de la llista que tenia a la mà. El funcionari va dir que ja podíem marxar, que tot estava en ordre. Vam passar diverses reixes i vam arribar a l’última, que donava al pati exterior de la presó. Allà ens esperaven forces de la Policia Armada al comandament d’un capità. A l’oficina de control, ens van prendre les empremtes dactilars, van verificar que tot estava en regla i ens van col·locar les manilles. Al pati exterior de la presó, vam veure un gran nombre de policies armats i diversos automòbils d’escorta. Ens van fer pujar en un cotxe patrulla, el cangur, i la caravana es va posar en marxa. Per una escletxa del nostre vehicle vaig veure que al llarg de tot el recorregut, a cada cantonada, hi havia dos guàrdies armats; aquell desplegament de forces em va deixar bocabadat. El cotxe patrulla va entrar al Palau de Justícia Militar, on s’havien concentrat, entre policies armats, guàrdies civils i la Brigada Politicosocial en ple, almenys 300 persones, sense comptar els de l’escorta, que s’havien quedat al carrer. Vam pujar al primer pis i vam entrar a una sala gran. Entre el públic vaig veure-hi la meva família. Per segona vegada vaig veure el meu advocat, que es va apropar i em va dir tranquil·lament: —A vostè li demanen la pena de mort. Els de la Brigada Politicosocial miraven sobretot Manel Sabaté. A la seva memòria hi havia, sens dubte, les cares dels dos germans: 99


Josep i Francesc, àlies el Quico. El primer l’havien matat, però el segon era a França. Es trobava, des del mes de juny de 1949, en una presó del país veí condemnat per tinença il·lícita d’armes i explosius. Ens van fer passar a la sala on se celebraria la tragicomèdia del consell de guerra. Els components del jurat, tots militars d’alta graduació, ja estaven asseguts, i entre ells hi havia un general com a president de taula. Darrere del banc dels acusats, en una taula, hi havia instal·lat el jutge d’instrucció, el coronel d’Infanteria Luis Pumarola Alaiz. A la nostra esquerra, en una estrada, hi havia el fiscal, el comandant Valencia; a la dreta, una altra tarima, que era el lloc dels advocats. Al fons de la sala s’hi ubicava el públic; llevat dels meus familiars, tots eren militars, guàrdies civils, falangistes i policies. Va ser el fiscal qui va obrir la sessió. —Els acusats, Joan Busquets i Verges àlies el Senzill, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Saturnino Culebras Saiz àlies el Primo, Gregorio Culebras Saiz, Manel Sabaté Llopart i Miguel Acevedo Arias van venir tots de França, creuant la frontera clandestinament i amb armes, amb la intenció de cometre atracaments i actes de vandalisme. Quan va acabar el seu discurs va cridar José Conejos. —Posi’s dret i contesti sí o no a les preguntes que se li facin. Va arribar vostè de França amb armes i explosius? —Sí. —Les armes i els explosius li van ser lliurats a la seu terrorista de Tolosa? —Voldria aclarir... —No ha d’aclarir res, digui sí o no. —Sí. —Durant la Guerra Civil va ser comissari o va tenir algun càrrec semblant? —Sí. El fiscal, dirigint-se a la presidència, va dir: —No han d’oblidar, Senyories, els crims que es van cometre durant aquell període a la zona roja; pel càrrec que va ocupar l’acusat, tinc el convenciment que va participar en aquelles atrocitats. Les acusacions del fiscal contra els altres acusats van ser molt semblants, llevat de la de Saturnino Culebras, a la qual s’hi va in100


corporar la inculpació de ser el responsable del grup, acusació molt greu, ja que segons el codi penal militar era suficient perquè el condemnessin a la pena capital. Jo vaig ser l’últim, i el fiscal em va preguntar: —Va creuar vostè clandestinament la frontera diverses vegades, sempre amb armes i explosius destinats a fer sabotatges i atemptats que no enumeraré per evitar a les Vostres Senyories una lectura enutjosa? —Sí, vaig viatjar a Espanya en diverses ocasions, però sense armes. El fiscal, irritat, em va cridar: —Digui simplement sí o no. És cert que vostè va creuar diverses vegades la frontera amb el tristament famós Marcel·lí Massana? —Sí. El fiscal, dirigint-se al tribunal, va afegir: —Cal tenir present, Senyories, que va venir a Espanya amb propòsits ben concrets: atracar, assassinar i pertorbar l’ordre establert —i, amb veu estrident, va continuar—. No s’han d’oblidar dels capellans assassinats a la Rabassada. El fiscal es va girar cap a mi, potser va comprendre que jo durant la Guerra Civil no podia tenir més de deu anys, i llavors va rectificar la seva acusació amb una frase que no oblidaré mai de la vida: —Si no va ser ell, van ser d’altres. Després, el fiscal, amb èmfasi i posat teatral, va demanar les penes següents: Miguel Acevedo Arias, vint anys de reclusió major (però després, en el Consell, els van commutar per trenta anys); 22 Manuel

22. Confirmació de la sentència pel Consell: «Así por nuestra Sentencia la pronunciamos, fallamos y firmamos en Barcelona, Francisco Martínez Gallego, Salvador Serrano Cacio, Adolfo García Aced, José González Álvarez, Joaquín Hilario Labarda Díaz. Todos rubricados. R. E. 11.075. Examinada la presente Causa sumarísima nº 638-IV-49, instruida contra los procesados Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Juan Busquets Verges, Gregorio Culebras Saiz y Manuel Sabaté y Llopart, por delito comprendido en el decreto Ley de Bandidaje y Terrorismo de abril de 1947. RESULTANDO que el correspondiente Consejo de Guerra ha dictado sentencia condenando al procesado Saturnino Culebras Saiz a la pena de muerte como incurso del apartado A, nº 1 del artículo 5º de la Ley de 18 de abril de 1947, con la

101


Aced Ortell, José Conejos i Gregorio Culebras, trenta anys de reclusió major; Manel Sabaté, Saturnino Culebras i Joan Busquets, la pena de mort. En el cas de Manel Sabaté, el fiscal no havia llegit els càrrecs que se li imputaven, probablement perquè ni existien. Sens dubte, n’hi havia prou que fos germà del Josep i el Quico. Després van concedir la paraula a la defensa. L’advocat de Miguel Acevedo, amb la veu trencada, va demanar clemència per al seu deconcurrencia de la circunstancia modificativa de ser el jefe de la banda y la modificativa de trascendencia de los hechos en que tomó parte y el daño producido por los mismos que prevé el artículo 192 del Código Castrense, y a los procesados Juan Busquets Verges y Manuel Sabaté Llopart, también a la pena de muerte con idénticas accesorias en caso de indulto, como incursos en el nº 2 de dicho artículo 5º, con la concurrencia del agravante de trascendencia de los hechos en que han tomado parte y el daño producido por los mismos que prevé el Código Castrense, y a los procesados José Conejos García, Gregorio Culebras Saiz y Manuel Aced Ortell a la pena de 30 años de reclusión por cuanto además de pertenecer a la banda han tomado parte en los hechos que aquí se persiguen, con idénticas accesorias que los anteriores que están incursos en el nº 2 del artículo 5º y por último al procesado Miguel Acevedo Arias a la pena de 30 años de reclusión como comprendido en el nº 3 del artículo 5º de la ya varias veces citada Ley (...). CONSIDERANDO que el procedimiento aparece tramitado con arreglo a derecho, sin que en él se aprecien defectos ni omisiones que afecten a su validez, que la prueba ha sido apreciada con criterio racional, que es asimismo aceptada la calificación de los hechos, así como legal la pena impuesta, de acuerdo con lo dispuesto en el Decreto Ley de Bandidaje y Terrorismo y artículos concordantes del Código de Justicia Militar. Vistos los artículos 52 y 993 del Código de Justicia Militar y demás disposiciones de general aplicación. Es procedente que V. E. acuerde aprobar la sentencia dictada por el Consejo de Guerra citado, quedando así firme aunque no de ejecutoría, dándose, en consecuencia, cumplimiento a lo dispuesto en el artículo 867 del Código de Justicia Militar, poniendo la sentencia en conocimiento del Gobierno por medio del Ministerio del Ejército con remisión de testimonio de la misma y del Decreto auditorio de aprobación, quedando en suspenso la ejecución ínterin no se reciba la oportuna comunicación. Para la extracción de tal testimonio y ulteriores trámites, en lo que se refiere a los procesados no condenados a la pena de muerte, pasará la Causa al Instructor. V. E. no obstante resolverá. Barcelona, 10 de Diciembre de 1949. El Auditor de Guerra. Ilegible.- Rubricado».

102


fensat, al·legant que era pare de dues nenes, que no havia participat en cap acció subversiva, que s’havia vist involucrat en un cas del qual ignorava la gravetat. Va confirmar que era veritat que a casa seva havia amagat dos dels acusats, però que ho havia fet per l’amistat que l’unia a Saturnino des de la infantesa. Va fer una pausa i va demanar per al seu defensat sis anys de presó. Al meu entendre, l’advocat d’Acevedo va ser qui millor es va portar. Després va intervenir l’advocat de José Conejos i meu. Es va aixecar amb una quartilla, i després de demanar la vènia va llegir: «A José Conejos se l’ha acusat de fets esdevinguts durant la Guerra Civil, però sense cap prova. El meu defensat reconeix haver passat clandestinament la frontera amb armes i explosius». I dirigint-se al jurat va demanar per a ell vint anys de reclusió major. En el meu cas, va dir que era cert que havia creuat la frontera diverses vegades, però que no hi havia acusacions greus. Atesa la meva joventut, va demanar que se’m condemnés a trenta anys de reclusió major. La defensa del tercer advocat va ser semblant a la dels seus col·legues, sense cap originalitat. El judici havia durat escassament 45 minuts. Quan vam tornar a la galeria, el carceller Pereira ens va mirar amb un interès que deixava entreveure la seva perversitat; buscava als nostres rostres símptomes d’abatiment o de desesperació. El cas és que la seva inspecció, pel que sembla, no li va causar gens de satisfacció, i encarant-se amb Saturnino li va preguntar: —Quina condemna li ha tocat? —La pena de mort —va contestar Saturnino amb gran tranquil·litat. Pereira va ordenar que els condemnats a mort fossin tancats en cel·les individuals, i els altres, junts. Les noves cel·les no es diferenciaven gens de les altres de la galeria, llevat que les nostres estaven situades a la planta baixa, entrant a mà esquerra. Per primera vegada em vaig trobar sol, sense poder parlar amb ningú, sol amb els meus pensaments i preguntant-me quin dia m’executarien, com reaccionaria en els últims instants de la meva existència, però rebutjant en la part més profunda de mi la idea d’haver de morir als 21 anys. 103


Vaig pensar en la fuga, i aquesta idea per si mateixa em va representar una esperança. Fins i tot em vaig posar content perquè ja la donava per acomplerta, com si ja estigués en llibertat. Vaig començar a divagar. Com m’ho faria, després d’escapar-me, per arribar a França? Quin camí prendria per passar més inadvertit i trobar mitjans de subsistència? Estava tan concentrat en els meus pensaments delirants que l’ordenança va entrar a la cel·la sense que me n’adonés. Em va mirar somrient i em va dir: —Què, dormint? Pereira va arribar immediatament i amb amabilitat, per una vegada, em va informar que la meva família havia portat un paquet i que el director n’havia autoritzat el lliurament. —Naturalment —va dir—, a partir d’ara ja no podrà rebre més paquets, però sí diners. En canvi, tindrà dret al menjar de la infermeria. Amb els diners podrà comprar el que vulgui a l’economat de la presó. L’ordenança passarà cada dia per recollir els seus encàrrecs. Encara que això d’«últim paquet» sonava molt fúnebre, quan em vaig quedar sol vaig devorar el contingut de bona gana. Estava cansat, em feia mal el cap i tenia la impressió de tenir-lo ple de fantasies i quimeres. Em vaig adormir a l’instant i em vaig llevar amb el toc de diana. Vaig posar el cap sota l’aixeta d’aigua freda, que va tenir l’efecte d’un bàlsam. Vaig endreçar la cel·la i em vaig posar a fer cigarrets per a la nit. Va arribar l’hora del recompte, una altra vegada el soroll de portes que s’obrien i es tancaven. Em vaig posar al fons de la cel·la en posició de ferms. Va passar el funcionari. Aquell dia era un tal Escudero; feia gairebé dos metres i era considerat com una bona persona i respectat per la població reclusa. Després va arribar l’escolà encarregat de distribuir el cafè amb llet als condemnats a mort. Vaig tenir dret a dos cassons. A les dotze es va obrir la porta i l’ordenança em va dir que agafés els coberts i que sortís a menjar al pati. A la galeria vaig trobar tots els que estaven en una situació idèntica; érem deu presos polítics i un de comú. Al pati se’m va apropar un dels condemnats, anomenat el Gafas. Era un jove de 27 anys molt alegre i eixerit. —Què fem? Com van els ànims? 104


—Home —li vaig contestar—, estic com si tingués un nus a l’estómac. Va riure amb ganes, li va fer gràcia la meva resposta. —Mira, noi —em va explicar—, jo passo bona part del meu temps cantant flamenc, m’agrada i em serveix de distracció, però també ho faig perquè sé que la meva manera de fer molesta alguns carcellers. Pereira em va dir un dia que callés i li vaig contestar que no em donava la gana; des de llavors no m’ha dit res més, ha entès que canto per provocar, cosa que l’ha posat encara més furiós. T’aconsello —va afegir el Gafas— que facis el mateix. No els donis l’alegria de veure’t desmoralitzat, a ells els agrada mortificar els que tenen els nervis a flor de pell i els que se’ls nota que tenen por. Li vaig preguntar quants eren al seu expedient i em va dir que eren cinc. Un d’ells era a la Presó Provincial de València i a tots els havia caigut la pena capital. —Doncs sí que us ha tocat fort! —vaig exclamar. —No me’n parlis —va respondre el Gafas—, tot li devem a aquell imbècil —i em va assenyalar un homenet que caminava amb l’ajuda d’un pal. Era Francisco Marín Nieto, el responsable del seu grup. —Has sentit a parlar dels fets del carrer de la Cera? —em va preguntar—. Doncs som nosaltres. La policia va entrar al bar on solíem reunir-nos, i la companya de Marín, Francisca González, que tots coneixíem com Paquita, va demostrar un gran valor. Tot va passar en pocs segons. Mentre els policies ens escorcollaven i ens interrogaven, la dona va irrompre al bar i s’hi va enfrontar dient-los covards, entre altres coses maques. Sense donar-los temps de reaccionar va llançar al mig del local una granada de mà que en esclatar va matar un policia i va ferir alguns dels que érem allà, entre els quals el seu marit. Segons la versió de la policia, la Paquita va resultar morta per diversos cascos de metralla, però no és veritat: va morir d’un tret que va disparar un policia. Marín —va continuar el Gafas— té un bon record de la seva companya, però per poc temps. Es referia, irònicament, que tenia els dies comptats, com ell mateix. —Cap de nosaltres no li dirigeix la paraula. —Puc preguntar per què? 105


—Al judici —em va explicar— tots vam sortir bastant ben parats, menys Marín, que va ser condemnat a mort. Els altres vam ser afortunats, ens van caure diverses penes de presó, a mi em van tocar dotze anys. Però Marín no es va conformar amb la sentència i va apel·lar al Tribunal Suprem. Mesos més tard va arribar el veredicte i era la pena de mort per a tots, sense apel·lació. Després d’un silenci vaig exclamar: —Però Marín no devia poder-se ni imaginar que el seu recurs per intentar salvar la vida us arrossegaria a vosaltres a la mort. —Bah, que ingenu que ets! —va replicar el Gafas—. Marín sabia perfectament que estava perdut. Hi ha una llei al codi penal militar, que ningú no ignora, on s’especifica que tot individu considerat cap de grup serà condemnat a la pena capital. Per exemple, en el vostre cas, Saturnino Culebras, responsable del vostre grup, no se salvarà. Aquesta regla ha estat aplicada fins avui de manera inexorable. Marín, abans de prendre una decisió tan greu, ens hauria d’haver consultat. —El menjar! —van cridar els escudellers. El ranxo d’infermeria feia més bona cara i es podia menjar. Entre els condemnats a mort hi havia bona harmonia. Naturalment, cadascú vivia amb la seva angoixa, tot i que ningú no l’exterioritzava. Tanmateix, era òbvia en la mirada, en la manera de parlar, en el comportament general. Aquesta ansietat ens devorava i provocava en nosaltres reaccions estranyes i esperances absurdes, però sens dubte indispensables per conservar la dignitat mentre esperàvem el desenllaç, que per a uns podia ser l’execució i per a d’altres, la commutació de la pena. Dues hores de pati era el temps atribuït als condemnats a la pena capital, la resta del temps estàvem reclosos a la cel·la. De totes maneres, el temps passava ràpid. Era la una de la matinada i desitjava tenir el poder de parar el temps; la nit es feia llarga, però el dia era curtíssim. Tenia el coll irritat de tant fumar. De sobte vaig sentir el soroll d’obertura del reixat de la galeria, i tot seguit moltes passes. Eren les dues de la matinada i els passos s’apropaven cada vegada més a la meva cel·la. Vaig sentir com una descàrrega elèctrica en comprendre que obrien cel·les de condem106


nats a mort. Una, i una altra, i una altra... Van tornar a passar per davant de la meva porta i algú va fer un cop d’ull per l’espiell. Es van sentir veus trencades: —Visca la CNT! Assassins! Les passes es van allunyar. Minuts més tard la presó va quedar sumida de nou en un silenci lúgubre. A mesura que va anar avançant la nit, el meu cor va tornar a bategar normalment. L’endemà, el primer que vaig preguntar al pati va ser: —Qui van ser els afusellats? El Saturnino, amb un fil de veu, va dir: —Els del carrer de la Cera.23 Llavors vaig veure un dels que estava inclòs a l’expedient dels executats. El vaig mirar sorprès. El company en qüestió es va adonar de la meva sorpresa i em va dir, amb una ganyota que pretenia ser un somriure: —A mi i a un altre que és a la Presó Provincial de València ens han commutat la pena. Vaig pensar en el Gafas i també en Francisco Marín, menyspreat pels seus companys en aquells instants tan anguniosos. Desitjava profundament que abans de ser afusellats s’haguessin fet una abraçada fraternal de comiat. Cap d’ells no era responsable de trobar-se davant d’un escamot d’execució, en tot cas els culpables es trobaven entre els militars franquistes, els quals, no prou contents només d’assassinar, també sembraven la discòrdia entre els condemnats quan se’ls presentava l’ocasió. José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau passejaven sempre junts amb passes llargues. López estava fermament convençut que se salvaria; la seva família tenia diners i influència. Aquests dos companys vivien en un món a part. La seva situació era molt compromesa; ambdós havien participat amb Francesc Sabaté, Quico, en un atemptat comès el març de 1949 al carrer Marina de Barcelona en el qual van perdre la vida dos falangistes: Manuel Piñol 23. El 15 de desembre del 1949 van ser afusellats els del cas del carrer de la Cera: Francisco Marín Nieto, de 42 anys; José Antonio García Martínez, de 29 anys, i Francesc Román Verdú Zamora, de 27 anys.

107


Ballester i Antonio Norte Suárez. Un tercer, José Tella Bavoy, va ser ferit. El Saturnino em va explicar que la família de José López Penedo tenia relació amb una persona molt influent que havia promès que quan l’expedient arribés a Madrid se li commutaria la pena. Manel Sabaté també tenia la seguretat que se salvaria; contra ell no hi havia cap acusació greu, i mai no havia estat fitxat. Les esperances del meu amic em semblaven ben fundades i jo li deia: —Si algun de nosaltres se salva, seràs tu, sens dubte. En aquesta apreciació coincidíem tots. El Saturnino ens va aportar certa tranquil·litat en dir-nos: —Crec que ara podem dormir tranquils; el nostre expedient no sortirà de Barcelona fins després de les festes de Nadal i cap d’any. Després ja ho veurem. Com tots els diumenges, a dos quarts de deu, després de l’esmorzar, havíem d’assistir a missa. Durant l’ofici religiós els presos romanien en formació a les seves galeries respectives de cara a l’altar, instal·lat al centre i visible per a tots. La missa durava uns quaranta minuts, algunes vegades més. La cerimònia religiosa ens resultava interminable i moralment insuportable. Havíem d’assistir-hi obligatòriament, contra la nostra voluntat, violant les nostres conviccions més íntimes. Aquesta imposició de la jerarquia eclesiàstica només podia ser interpretada com una humiliació més als enemics del Règim. Aquell mateix matí, després de la missa, vaig rebre la visita del capellà principal de la Presó Model, el dominic Laoz, que visitava regularment els condemnats a mort per evangelitzar-los i «salvar les seves ànimes». Li agradava discutir de religió amb els reclusos més ben preparats i, si veia que sortia malparat de la polèmica, enviava el seu contrincant a fregir espàrrecs amb males paraules. El pare Laoz tenia la fama de bèstia ben merescuda per la seva manera grollera de parlar amb els detinguts. Així i tot, era un angelet comparat amb un altre famós sacerdot que s’havia guanyat el renom de padre Garrote. Segons em van explicar els que el van conèixer, solia pronunciar des de la trona frases com aquesta: «Un pres és una merda, i cent presos, cent merdes». Els arguments del padre Garrote eren bestials, propis 108


d’un energumen, però reflectien perfectament la posició de l’Església franquista en relació amb els rojos republicans. La meva mare era creient, però amb l’exemple odiós d’aquells representants de Déu un dia em va dir indignada: «Són males persones». Minuts després d’anar-se’n el pare Laoz, es va presentar acompanyat d’una dotzena de funcionaris el director de la Model, Fernando Arnau García, en la visita regular de tots els diumenges als condemnats a mort per preguntar-los si desitjaven alguna cosa. Una vegada li vaig demanar una manta i me la va concedir immediatament. L’endemà, en tornar del pati, vaig sentir que algú em cridava per l’espiell de la porta i per la veu vaig reconèixer José Conejos. Em va informar que seria traslladat immediatament amb els altres tres de l’expedient al Penal del Dueso (a Santander). Va ser un comiat dolorós. Les úniques visites que rebia el Manel eren les dels seus pares, Manel Sabaté Escoda, que tenia llavors 70 anys complerts, i Madrona Llopart Batlle, que en devia tenir vora 65. Tota la família era de l’Hospitalet de Llobregat, i els pares venien caminant a la Presó Model per comunicar-se amb el seu fill, «el meu Manolet», com deia la mare. Aquesta caminada la feien tots els dijous i dies festius, ja que la jubilació del pare, exguàrdia urbà, no els permetia gastar diners en transport; la seva situació econòmica era molt precària. Fins i tot la meva família, que no nedava en l’abundància, es permetia convidar-los a cafè amb llet en una lleteria situada davant de la Model. La meva mare i la del Manel, que estaven passant el mateix tràngol, van arribar a establir una bona amistat. La meva mare es va fer amiga de la propietària de la lleteria, i aquesta, coneixedora del cas del seu fill (és a dir, del meu cas), la va convidar un dia a pujar al pis on vivia. Des del seu balcó es divisava el pati dels condemnats a mort. A partir de llavors, gairebé cada dia la meva família se situava en aquell balcó per poder-me veure, i en algunes ocasions també hi havia la mare del Manel. Aquell balcó es va convertir en lloc de cita amb els condemnats a mort. Més tard la policia va obligar la família de la lleteria a mudar-se de pis. 109


Al meu cap niava la idea d’evadir-me de la presó. Un dia li vaig dir a Manel Sabaté que podíem intentar fer un forat al lavabo de les nostres cel·les i si la nostra exploració era negativa, si ensopegàvem amb algun obstacle impossible de franquejar, el taparíem procurant que no es notés gens. Ens vam posar d’acord per començar la feina aquella mateixa nit. Els dos estàvem entusiasmats amb la idea. Amb el mànec d’una cullera vaig començar a perforar el terra del vàter, arrencant pedra rere pedra. Quan ja feia diverses hores que excavava, Manel Sabaté, des de la cel·la veïna, va fer uns copets al mur per avisar-me que volia parlar. Per entrar en contacte ho fèiem a través dels vàters, que estaven situats al mateix racó. Vaig buidar l’aigua del sifó per poder parlar. Em va dir que ell havia arrencat la tassa del vàter i que no podia continuar l’excavació, ja que el que havia trobat eren blocs de pedra i que amb el mànec d’una cullera no hi podíem fer res. —Per què has arrencat el vàter? —li vaig preguntar—. Havíem quedat que faríem un forat d’exploració, no una destrossa. Espero que puguis arreglar-ho en el que queda de nit. —Impossible —em va contestar. Jo vaig insistir perquè almenys ho intentés. Vaig tornar a col·locar totes les pedretes arrencades i després, amb els trossos de guix, vaig fer una massa per tapar el forat, però el resultat no em va convèncer, ja que es veia clarament una taca grisenca. Vaig estar reflexionant una bona estona i a la finestra de la cel·la vaig observar que hi havia petites aglomeracions de calç. Amb aquest material vaig fer el mateix que amb el guix i l’obra de restauració va quedar gairebé perfecta. Encara es notava una taca produïda per la humitat, però vaig dipositar la meva esperança que s’assecaria abans de sortir al pati. Ja eren les quatre de la matinada i em vaig estirar per dormir una mica. Quan vaig sortir al pati vaig amagar el mànec de cullera que havia utilitzat com a eina. Manel Sabaté es va apropar i em va preguntar si jo havia pogut reparar el forat. Li vaig respondre que sí. Ell em va explicar que no hi havia pogut fer res i s’havia limitat a cobrir la destrossa amb una baieta i així havia quedat en espera que ho descobrissin. Aquell dia no hi va haver registre a les cel·les. L’endemà, quan érem al pati, van cridar el Manel i el van castigar sense passeig per la destrossa comesa al vàter. Hores després, va 110


entrar a la meva cel·la el senyor Ángel, un capellà dominic, i em va interrogar: —On vas fer el forat? Jo vaig contestar que no sabia de què parlava. —No menteixis —va dir—, Manel Sabaté m’ho ha explicat tot. Aquell sacerdot era pitjor que la tinya i va observar la tènue taca que encara es notava; assenyalant-la amb dit acusador va exclamar: —Aquí! Saturnino Culebras es va escandalitzar quan va saber la ximpleria que havíem comès i va pensar que la nostra estupidesa perjudicaria tot el grup. A mi no em van molestar, però Pereira va comentar davant d’altres funcionaris tot mirant-me fixament: —Aquest és el més jove, però també el més murri. Se’m va esvair la il·lusió de la fuga; en realitat mai no havia cregut que fos realitzable, però fins i tot amb aquesta idea contradictòria tenia la sensació d’haver defensat en la mesura del possible la meva vida i la meva llibertat. La meva moral s’havia reforçat considerablement i em sentia satisfet de mi mateix. El dia de Nadal va ser extraordinari: van autoritzar la visita del meu nebot i la rebuda d’un paquet de menjar. Al Saturnino també el van visitar unes nebodes i ens van permetre passar el dia junts. També vaig poder-me comunicar amb la meva germana, que em va dir: —Te’n recordes del José? —era un amic de la família—. Doncs ha recollit firmes al Centre Catòlic i les enviarà a Madrid amb la petició de la commutació de la teva pena de mort. En un primer moment, em va semblar una bona idea, però minuts després va deixar de semblar-m’ho. Tothom sabia que a les famílies dels presos solien enganyar-les amb promeses per treure-se-les de sobre, però que tot quedava sempre en paper mullat. Una tarda vaig rebre la visita d’un capellà jesuïta que, amb una emoció que semblava real, em va dir que tenia moltes ganes de conèixer-me: al Centre Catòlic, al qual «tenia l’honor de pertànyer», s’havia parlat de mi. Li vaig explicar al meu visitant algunes de les experiències que havíem viscut, com ara l’esdeveniment del carrer de la Cera, pel qual havien executat recentment uns homes els càrrecs dels quals no en justificaven ni molt menys l’assassinat. També li 111


vaig parlar del cas de Manel Sabaté, condemnat a mort gratuïtament. Aquests detalls van deixar aquell capellà ple d’una sorpresa que semblava sincera. A mitjan gener de 1950, quan érem al pati, va arribar el veterà Juan, que havia estat afegit al grup de condemnats a mort. Vaig quedar més que sorprès. —Què ha passat? —li vaig preguntar. —Com ja saps —em va explicar—, estava pendent de judici. Es va celebrar ahir al matí i m’han condemnat a la pena capital. Sense deixar-me temps de dir res, va afegir: —Però no et preocupis, no corro cap perill. Estic segur que el meu expedient no sortirà del Consell —es referia al jurat que tornaria a reunir-se per revisar a porta tancada el veredicte dictat en el judici—. D’altra banda, l’acusació fiscal no té ni cap ni peus. Es tracta d’un judici que es va celebrar al meu poble durant la Guerra Civil i en el qual van condemnar a mort dos feixistes. Un tipus ha declarat falsament que jo formava part del jurat. El cert és que en aquelles dates jo era al front a primera línia, com vaig poder demostrar durant el judici, i no hi ha dubte que d’aquí a uns dies m’absoldran. Era el 3 de febrer de 1950, ja havíem menjat i passejàvem pel pati. Unes monges ens van oferir cafè i torrades de Santa Teresa. Quan van marxar, el Juan va vaticinar: —Aquesta matinada hi haurà saca. Cada vegada que les monges ofereixen obsequis als condemnats és perquè el piquet d’execució ja està preparat. —Ara que ho dius —va afegir el Saturnino—, recordo que va ser així quan van afusellar els del cas del carrer de la Cera. Ens tocarà avui a nosaltres? —No, no és possible; els nostres expedients van sortir abansd’ahir de Barcelona. Han de passar pel Consell de Madrid i, finalment, Franco ha de firmar-los per donar el vistiplau. Si la pròxima matinada hi ha saca és gairebé segur que els tocarà a José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, llevat que li toqui al pres comú, cosa que no crec. Un cop vaig ser a la meva cel·la, vaig buidar el sifó del vàter i vaig fer el senyal convingut per poder parlar amb Manel Sabaté. Segons 112


més tard vaig sentir la seva veu i el vaig informar que era molt probable que hi hagués saca. Li vaig explicar allò de les monges. —Si som nosaltres els que entrem en capella —va dir Manel—, demanarem com a últim desig menjar arròs amb llet i així els demostrarem que no hem perdut l’humor. Si em toca a mi només, et dono la meva paraula que la meva última voluntat serà l’arròs amb llet, en record de la nostra amistat. Vaig pensar que aquell jurament podríem complir-lo fàcilment; ambdós teníem especial predilecció pel plat en qüestió. Es va sentir el toc de queda i em vaig adonar que havia estat més curt que de costum. Era molt sensible a tot i no se m’escapava ni el detall més ínfim. Un funcionari em va observar a través de l’espiell. No havia sentit els seus passos, la qual cosa em permetia suposar que anava amb espardenyes. Generalment portaven sabates i feien tot el soroll que podien per molestar els que dormien. Era un altre detall que no m’havia passat inadvertit. El cap se’m va posar a funcionar a tot gas. «Potser sóc jo qui vindran a buscar aquells fills de mala mare. Si és així, no vull que m’agafin desprevingut. Sé perfectament que quan hi ha execucions hi ha present tota la plantilla de guàrdia. Obriran la porta de la cel·la i entraran tots amb el director; si no estic vestit m’ordenaran que ho faci; em posaran en capella i el director em preguntarà quina és la meva última voluntat. Aquesta cerimònia durarà unes dues hores; després entrarà la Guàrdia Civil i em lligaran les mans amb cables elèctrics, i així és com m’afusellaran i m’enterraran a la fossa comuna.» Em regirava haver de morir tan injustament com un ocellet indefens i, encara que fos una ximpleria, havia d’intentar alguna cosa, no hi tenia res a perdre. Amb la molla del pa vaig començar a modelar una pistola; una hora més tard només hi faltava el color. La vaig empastifar amb betum i vaig observar amb ull crític la feina feta; tenia certes imperfeccions, però vaig pensar que arribat el moment no s’adonarien dels detalls. D’altra banda, tot seria qüestió de segons; aprofitaria la confusió del primer moment per desarmar el director, si és que anava armat. De tota manera, res no podria modificar el meu pla, i una vegada iniciat hauria de continuar-lo fins al final. Les hores passaven amb una lentitud exasperant, regnava un silenci macabre que es va trencar brutalment en aquell mateix instant 113


amb l’estrèpit de passos i el grinyol del forrellat de la reixa principal de la galeria... Amb mans tremoloses em vaig posar els pantalons i em vaig quedar esperant dempeus que s’obrís la porta de la meva cel·la. Van passar de llarg, però algú va fer un cop d’ull per l’espiell. Vaig sentir veus gairebé imperceptibles, els passos van fer marxa enrere i es van perdre en la nit. Jo fumava cigarret rere cigarret; vaig trencar la pistola de pa i vaig tirar-ne els trossos al vàter; després hi vaig abocar uns quants plats d’aigua, perquè no hi quedés cap rastre, i em vaig rentar per fer desaparèixer les taques de betum de les mans. L’endemà al pati, el primer que vaig fer va ser observar qui faltava. El Saturnino em mirava amb angoixa. No hi havia dubte, eren José López Penedo, d’Ourense, que encara no havia complert els 35 anys, i el barceloní Carlos Vidal Pasanau, que tenia dos anys més que el seu company. —Estava convençut que Penedo se salvaria —va exclamar el Saturnino amb dolor—, no li ha servit de res la gent d’influència que, pel que semblava, s’interessava pel seu cas. Quina mala sort! Deixa dues nenes òrfenes, una d’elles muda. La meva germana em va comunicar que els companys de França havien enviat les 10.000 pessetes que demanava l’advocat de Madrid per intervenir en la commutació de la meva pena de mort. «Si ho aconsegueix, les hi donarem. A l’entrevista que vam tenir amb ell a Madrid ens va donar moltes esperances». Els dies corrien com l’aigua d’una aixeta oberta. Tenia 21 anys i des de la meva detenció el cap se m’havia cobert de cabells blancs. A la cel·la rememorava el meu passat i estava convençut que el temps dedicat a la lluita antifranquista havia estat l’etapa més important de la meva vida. Fos quin fos el desenllaç, encara que hagués de veure’m davant de l’escamot d’execució, havia de fer-ho amb dignitat i amb les idees ben clares. Era estúpid haver de buscar subterfugis per conservar la moral, no calia recórrer a la fantasia d’evasions absurdes. El meu cap no deixava de cavil·lar; ja feia gairebé tres hores que estava immers en les meves meditacions, rumia que rumia. Em vaig asseure al farcell i vaig fumar un cigarret. Havia d’abandonar aquells pensaments o, si no, em tornaria boig. Per distreure’m em vaig posar a 114


llegir Tartarín de Tarascón, d’Alphonse Daudet, un llibre que l’escolà m’havia portat de la biblioteca. Quan vaig sortir al pati se’m va apropar el Juan i li vaig preguntar com anava el seu cas. —Molt bé —va dir—, l’expedient segueix a Barcelona i no anirà més lluny, n’estic segur. Em va semblar que tractava d’enganyar-se a si mateix i aquella impressió va tenir la virtut d’irritar-me. Vaig tenir ganes de tornar-li els arguments que ell utilitzava quan estàvem en el període sanitari, ja que no es cansava de repetir-nos que per als nostres enemics el fet que fóssim culpables o innocents no tenia cap importància. És sorprenent comprovar l’atracció que tenim per la vida. Jo, tancat a la meva cel·la immunda, seguia pensant que la vida era bonica, que volia viure, desig potser augmentat perquè sabia que tenia les hores comptades. L’atracador falangista va venir-nos a buscar per anar a comunicar. El Saturnino anava al davant; jo, darrere d’ell, i el Juan tancava la marxa. A Manel Sabaté se li havia suprimit la comunicació; el meu amic continuava castigat per la destrossa comesa al vàter. En la comunicació vaig observar immediatament que la meva família estava bastant nerviosa. Va ser la meva germana la que va trencar el silenci; era sempre ella qui prenia la iniciativa. Em va informar que l’advocat de Madrid havia telefonat per anunciar que m’havien commutat la pena de mort. Saturnino Culebras i Manel Sabaté serien afusellats la propera matinada. La família del Saturnino ho sabia i estava desesperada. La mare del Manel encara no sabia res i estava a la porta de la Presó Model sense que li permetessin veure el seu fill. La pobra esperava les notícies que a través de mi li donava la meva mare, ja que jo continuava comunicant-me amb ell pel vàter i transmetia el que em deia, encara que sempre hi afegia alguna cosa de collita pròpia per infondre-li més ànim. —Quan sortim al carrer —va dir la meva germana— la convidarem a prendre un cafè amb llet i li direm la veritat; val més que sàpiga la notícia per nosaltres que per aquesta gentussa. Tanmateix em va recomanar: —És preferible que no els diguis al Saturnino i al Manel que seran executats aquesta matinada. 115


Vaig sentir que un fred penetrant em gelava els ossos. D’una banda tenia la satisfacció de salvar-me i, de l’altra, coneixia la sort que esperava als meus dos companys d’infortuni. —En què penses, fill? —em va preguntar la meva mare. —Em resulta molt difícil explicar el que sento, estic content i, alhora, m’envaeix una tristesa enorme. —Fill, les teves paraules t’honren. Vaig veure que estava plorant a llàgrima viva. El carceller va picar de mans per advertir que la comunicació havia acabat. Vaig veure plorar amb desfici la mare i les germanes del Saturnino. Va ser un comiat més que desconsolat. El Saturnino em va mirar amb els ulls plens de tristesa i em va preguntar: —Com van els ànims? Vaig dir que bé, com sempre, però em considerava un hipòcrita, ni tan sols tenia el valor de mirar-lo a la cara. Tenia un nus a la gola i una angoixa que no podia dissimular. Ell se’n va adonar i no em va dir res més. Quan vam tornar a la quarta galeria, Pereira em va cridar: —Què, en forma? —Com sempre —vaig respondre. A Saturnino se’l va mirar de reüll, no li va dir res. Normalment només parlava amb ell. El silenci d’ambdós indicava que sabien la veritat. Jo no sabia com donar la mala notícia a Sabaté. A causa de la destrucció del vàter, l’havien canviat recentment a una altra cel·la, també limítrofa amb la meva, però que no tenia el desguàs col·lectiu i, per tant, els contactes telefònics havien quedat interromputs, tot i que havíem trobat un mitjà de comunicació menys directe. Tres cops a la paret significaven que hi hauria saca; dos cops, perill; un cop, que no hi havia novetat. Per fi em vaig decidir, vaig fer dos cops i ell em va respondre amb dos cops més perquè sabés que havia captat el missatge. Em vaig dir que ara ja sabia que hi havia perill, però no vaig tenir el valor de picar tres vegades per comunicar-li l’execució imminent, m’hauria sentit com si fos el seu botxí. Van tocar a menjar i, encara que nerviós, vaig engolir el plat amb la gana habitual. Però, de sobte, em va assaltar la idea que havien enganyat la meva família amb informacions falses. Aviat vaig descartar 116


la possibilitat, hi havia massa indicis que assenyalaven que la notícia era certa. El corneta va tocar silenci i a la galeria s’hauria pogut sentir volar una mosca. Vaig començar a fer un cigarret, i al cap de poca estona vaig sentir passos que s’apropaven a la meva cel·la. Una veu que volia ser silenciosa em va cridar per l’espiell; m’hi vaig apropar i vaig reconèixer al senyor Escudero, que havia vingut per dir-me que podia dormir tranquil. Em va passar un cigarret. Escudero era un dels pocs funcionaris de presons que quedava del període republicà. Em vaig estirar, em va envair el cansament i em vaig quedar adormit. Em va despertar de sobte el soroll de forrellats i passos a la cel·la veïna, em vaig asseure al llit. Em vaig adonar que m’observaven per l’espiell de la cel·la. Minuts més tard, vaig sentir que els passos s’allunyaven i que es tancava la reixa principal. Tot va quedar de nou sumit en el silenci, el meu cor bategava acceleradament; algú va tornar a observar-me per l’espiell, però jo em vaig fer l’adormit. Em vaig aixecar amb el toc de diana i vaig netejar la cel·la, la feina rutinària de tots els dies. Van començar a obrir les portes perquè els de la galeria sortissin al pati, però a mi em van deixar tancat. Vaig suposar que em cridarien per firmar la commutació de la pena, però pel que semblava no tenien cap pressa i jo m’anava impacientant. Es va obrir la porta de la cel·la i l’escolà, des del llindar, em va donar l’enhorabona. Em va dir que per celebrar el feliç esdeveniment, amb el consentiment del funcionari, em serviria doble ració de cafè amb llet. També em va preguntar si havia passat mala nit, però l’ordenança falangista es va anticipar a la meva resposta: «I ara! Aquest ha dormit com un soc tota la nit». Vaig preferir callar per no demostrar la irritació que m’havia causat el seu comentari. Al migdia van obrir les portes dels condemnats a mort, entre les quals la meva, i l’ordenança, en veure la meva indecisió, em va cridar: «Al pati!». Quan vaig sortir de la cel·la, el Juan i el pres comú em van felicitar. En aquell mateix instant un funcionari em va ordenar tornar a la cel·la, tot i que també em va assegurar que tornaria a sortir al pati. En efecte, a les dues de la tarda em vaig reunir amb els altres reclusos; alguns em van envoltar per felicitar-me, em van donar la mà i van omplir-me d’abraçades. 117


Un dels presos em va explicar que Manel Sabaté, quan el director li havia preguntat a la capella quina era la seva última voluntat, havia contestat: «Menjar arròs amb llet». Les monges que hi havia presents per fer aquest tipus de serveis s’havien quedat paralitzades en veure que aquell jove de 24 anys, en els últims instants de la seva vida, donava aquelles mostres de coratge. S’havien quedat tan gelades que ni tan sols s’havien vist amb cor d’anar a cuinar l’arròs amb llet. Havia estat un funcionari qui havia pres la iniciativa de trucar per telèfon a la seva esposa perquè cuinés el plat demanat pel Manel. Aquest, en presència de tota aquella gent, se l’havia menjat amb bona gana i els havia deixat a tots atònits. El pres va concloure: «S’han de tenir collons!». Interiorment em vaig dir: «Amic Manolo, vas complir el que ens havíem promès, mai no podré oblidar-ho. La teva fidelitat a la paraula donada mai s’esborrarà de la meva memòria». Se’m va apropar un pres alt i corpulent; recordava haver-lo vist a la seu del Moviment Llibertari de Tolosa, al carrer Belfort. —Em dic Miguel García García, sóc company i, si no et molesta, m’agradaria que m’expliquessis les impressions d’un condemnat a mort. —Això només podré contestar-t’ho a títol personal —vaig dir—, cada individu reacciona de manera diferent en la mateixa situació, tot depèn del temperament. Pel que fa a mi, al principi em vaig refugiar en idees delirants per contrarestar la por, però els subterfugis no em servien de res, ja que era conscient de la meva situació. Per ser sincer, et diré que totes les meves idees anaven a parar sempre a la mateixa, al moment en què vindrien a buscar-me per executar-me. L’escena final de la meva vida me la imaginava de diferents maneres, però en cada una de les versions acabava asseient-me al farcell amb el cap que em rodava i físicament esgotat. El Miguel m’escoltava tens, amb mirada distant, i vaig comprendre que també ell veia els seus propis problemes. Vam continuar passejant sense dir-nos res més. Després del cafè, al pati ens van cridar per ordre de llista per a la neteja general. Em va tocar fer-la als soterranis de la galeria, lloc on teníem pensat baixar amb Manel Sabaté per l’assumpte de la fuga. Mentre estava netejant, el carceller responsable de la galeria em va 118


mirar fixament i li vaig llegir a la mirada una espècie d’advertència: que per allà era impossible d’escapar-se. Els dies passaven i no em cridaven per firmar la commutació de la pena; si bé ja feia vida normal amb els altres presos, l’espera m’impacientava. Per fi, quan havien transcorregut vint dies des de l’execució dels meus amics i companys d’expedient, em van cridar a jutges. En aquella ocasió només vaig veure el secretari del jutge instructor, que em va comunicar oficialment la commutació de la pena i em va donar per firmar l’enterado al document corresponent. —Vostè deu tenir molta influència —va comentar el secretari—, ningú es podia imaginar que se salvaria. —La seva opinió difereix de la meva —li vaig replicar de mala gana—, tant en el meu cas com en el dels meus dos amics afusellats es va cometre una injustícia inexplicable. Aquell sergent va quedar sorprès per la meva resposta i ja no va fer més comentaris. El mes de març, a l’hora de sortir al pati al matí, un funcionari em va informar que el Juan havia estat afusellat la matinada anterior. Va ser un xoc, mai no havia pensat que l’afusellarien. És més, fins i tot havia deixat de pensar en ell, com si el seu cas hagués tingut un desenllaç favorable. Uns dies després de firmar la meva commutació va ingressar a la cel·la que havia ocupat Manel Sabaté el company Joaquim Puig Pidemunt, també amb una pena de mort a sobre. En aquell moment era l’únic polític condemnat a mort. Més tard, la seva pena també seria commutada. Al pati, després del cafè, se’m van apropar Jorge Pons Argilés, el Taràntula, i José Pérez Pedrero, el Tragapanes. Ambdós em van saludar amb encaixades de mans efusives. Era la primera vegada que tenia l’oportunitat de parlar amb ells tot sol. Vam recordar els bons i no tan bons temps de quan estàvem al grup guerriller de Marcel·lí Massana. Pons, mirant-me profundament, em va dir tot seriós: «Tu te n’has sortit, d’aquesta, de la qual cosa m’alegro, però el dia que aquest règim s’esfondri hauràs de declarar sobre els crims que ha comès i, sobretot, explicar que vam ser assassinats per haver lluitat contra la tirania i per la llibertat del poble espanyol». Va continuar mirant-me com si volgués assegurar-se que havia comprès bé les seves paraules. 119


El Tragapanes, que tenia aproximadament la meva edat, semblava bastant més vell. També ell va evocar alguns records que ens eren comuns: el temps que vivíem a les mines de carbó de Cransac, a l’Avairon. Vam parlar de la Maria, la filla de la família de Can Flequer, que els dos havíem festejat, i somrèiem pels nostres idil·lis. Em va explicar que unes dues setmanes abans de caure pres havia estat al taller del meu pare, al carrer Aribau de Barcelona, per deixar-hi 5.000 pessetes que el grup m’havia assignat per a les despeses personals. Després havia pensat que valia més que me les lliurés personalment quan ens veiéssim, però la trobada ja no s’havia produït. En aquell instant, l’ordenança em va cridar per comunicar-me que em traslladaven. Pons, com a comiat, va tornar-me a repetir que arribat el moment reivindiqués les seves memòries. El vaig mirar sense saber què contestar i vaig alleugerir el pas per anar a trobar l’ordenança falangista que m’esperava. Aquesta conversa amb Pons mai no l’oblidaré; em va quedar gravada a la ment i encara avui lamento no haver estat més expressiu, no haver estat capaç de dir algunes paraules tranquil·litzadores, encara que tinc la seguretat que Pons va comprendre tota l’angoixa que em tenallava en aquell moment. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb ells. Els van afusellar al Camp de la Bota el 14 de març de 1952, juntament amb Pedro Adrover Font, àlies el Iaio, de 41 anys i natural de Palma de Mallorca; Santiago Amir Gruañas, àlies el Xèrif, de 36 anys i natural de Palamós (Girona), i Ginés Urrea Pina, de 55 anys, nascut a Ramonete (Múrcia). El consell de guerra que els va condemnar es va celebrar a Barcelona a partir del 6 de febrer de 1952 (causa 658-IV-49) contra 30 anarcosindicalistes. De les nou penes de mort que van ser sentenciades, quatre van ser commutades: les de Miguel García García,24 Antonio Moreno Alarcón,25 Domingo Ibars Juanías26 i José Corral

24. Miguel García García, nascut a Archena (Múrcia) el 23 de febrer de 1908, va sortir en llibertat l’octubre del 1969. Va morir de tuberculosi en un hospital de Londres el 4 de desembre del 1981. 25. Antonio Moreno, àlies Cejablanca, va morir a Terrassa (Barcelona) el 1979. 26. Domingo Ibars Juanías va sortir en llibertat del Penal de Burgos l’octubre de 1969.

120


Martín. Aquest procés va tenir bastant ressò a la premsa estrangera i intel·lectuals de prestigi com Albert Camus i Jean-Paul Sartre es van manifestar en defensa dels processats. Vaig col·locar les meves pertinences en una maleta de fusta que m’havia fet el meu pare. Quan vaig sortir de la cel·la vaig veure altres presos que ja estaven esperant amb els seus equipatges. Es va apropar un funcionari amb una llista i ens va anar cridant. En total érem cinc, però pel que sembla hi havia alguna cosa que no anava bé i el de la llista i el cap de la galeria discutien. El funcionari del paper va tornar a passar llista i, encara insatisfet, ens va comptar amb la mà. Tots vam esclafir una rialla, aquell imbècil no sabia ni comptar fins a cinc. En sortir de la galeria ens vam parar al Centre, on s’havien concentrat altres presos que també eren traslladats. Un funcionari de més graduació que l’anterior va tornar a passar llista i, a continuació, ens van tancar per grups en cel·les de trànsit.

121


Trasllat al Penal de San Miguel de los Reyes

Abans del migdia vaig rebre un paquet de la família. El temps es feia llarg, aquella cel·la era massa petita per a tanta gent. L’ordenança va obrir la porta i ens va avisar perquè ens preparéssim per sortir. Em va dir que anava destinat al Penal de San Miguel de los Reyes (a València), que era considerat com un dels millors d’Espanya. «Vostè ha tingut sort», va afegir. L’expedició es va posar en marxa encapçalada per un funcionari. Vam creuar diversos reixats i a l’últim ens esperaven diversos guàrdies civils armats amb naranjeros. El cap de la Força i el cap de Serveis estaven asseguts darrere d’una taula i examinaven els nostres expedients. Els presos més perillosos eren emmanillats entre dos més. Em van cridar al despatx i el tinent de la Guàrdia Civil em va preguntar el nom, l’edat, el lloc de naixement, etc., per comprovar si les meves paraules corresponien amb el que estava escrit a l’expedient. Un funcionari em va prendre les empremtes dactilars, les va lliurar al tinent i aquest les va comparar amb les que m’havien pres quan vaig ingressar a presó. El tinent, sense perdre’m de vista, va xiuxiuejar no sé què a un dels seus subordinats i aquest va anotar alguna cosa en una llibreta. Em van emmanillar entre un home de certa edat i un jove vestit amb uniforme militar, cosa que em va fer pensar que es tractava d’un desertor. Vam franquejar l’última porta i vam arribar al pati, on ens esperaven dos cotxes cel·lulars i bastants guàrdies civils. Ens van distribuir en dos grups, un per cada vehicle. En el meu no s’hi podia gairebé respirar; no sé quants érem, però hi estàvem com les 122


sardines al barril. A través de la finestreta, vaig contemplar els carrers de Barcelona fins que vam arribar a l’estació de França. Els dos cotxes cel·lulars van aparcar a la zona d’equipatges. En fila de tres i custodiats pels guàrdies civils vam desfilar per l’estació davant de les mirades curioses dels viatgers. No em resultava gens fàcil caminar emmanillat entre dos presos i amb una maleta a la mà, però l’home més gran que anava al meu costat ho passava encara pitjor; anava carregat amb una maleta i un paquet enorme. Un guàrdia civil va agafar-li la maleta per alleugerir-lo. Els guàrdies van desallotjar de molt males maneres els viatgers que s’havien instal·lat al vagó reservat per a nosaltres. El tren es va posar en marxa i el viatge fins a València va transcórrer sense cap incident. A la ciutat del Túria vam baixar set presos, la resta van prosseguir el viatge. Fora de l’estació ens esperava un cotxe cel·lular amb el xofer i tres guàrdies civils. L’automòbil es va parar al cap d’una estona a la Presó Provincial de València, on em van separar dels altres dos i em van emmanillar tot sol. Un guàrdia em va dir que no baixés del cotxe. Els sis companys de viatge em van desitjar sort. Vam tornar a arrencar, ara en direcció al Penal de San Miguel de los Reyes. Després de diversos minuts de recorregut, ens vam aturar una altra vegada. Un guàrdia va obrir la porta posterior i em va ordenar que sortís. Era el final del viatge. Un dels guàrdies parlava amb un funcionari de la porta principal. Aquell edifici massís s’havia començat a construir el 1546 i per dificultats econòmiques no s’havia pogut acabar fins al 1644. El gran monestir de San Miguel de los Reyes havia estat una fundació del duc de Calàbria. El 1856 havia passat a ser presó central i durant la Guerra Civil s’havia utilitzat com a hospital. El cap de Serveis va fer un cop d’ull al meu expedient i va firmar al guàrdia civil el full de ruta per donar el vistiplau a la meva arribada. L’entrada del Penal em va semblar menys impressionant que la de la Model de Barcelona. Vam passar dues portes i un reixat que donava a un gran pati. Vaig quedar enormement sorprès de veure tants presos junts; n’hi havia diversos centenars. A Ajudantia em van prendre les empremtes dactilars. Un funcionari molt somrient va venir a buscar-me. «Apa, vingui amb mi!», va dir. Vam passar per un túnel de 60 metres de llarg i vam sortir a un altre pati bastant 123


més petit que l’anterior.27 També estava ple de presos, encara que vaig observar en les seves mirades alguna cosa indefinible. Més tard vaig saber que eren fuguistes i que estaven sotmesos a una disciplina rígida; fins i tot estava prohibit parlar amb ells. Un pres poeta va escriure: El pati de les tres palmeres on els presos moren de tristesa i de pena... Vam entrar a Correcció, un edifici tètric, reservat per als fuguistes i castigats; es tractava d’una presó dins d’una altra presó. Vam pujar unes escalinates de pedra,28 encara en bon estat, fins a arribar a una reixa que hi havia a la planta baixa. Un pres la va obrir quan ens va veure. El funcionari somrient que m’acompanyava, el senyor Elisardo, era el responsable de Correcció i Infermeria. Les dues dependències es trobaven al mateix bloc de l’edifici esmentat. El senyor Elisardo portava uns galons daurats (oficial de primera classe); tenia possibilitats d’ascens i podia arribar als llocs jeràrquics més rellevants del Cos de Presons. Els funcionaris de graduació inferior portaven galons de color plata. El senyor Elisardo, com tants d’altres durant la rebel·lió militar del general Francisco Franco, es va allistar voluntari al bàndol dels insurrectes amb el grau d’alferes provisional. Aquests voluntaris, majoritàriament falangistes, eren considerats els membres més selectes del Règim. Quan es va acabar la Guerra Civil, se’ls van concedir llocs de confiança com a recompensa pels serveis oferts a la pàtria. El senyor Elisardo em va ordenar que em buidés les butxaques. Portava 80 pessetes, un mocador i un paquet de Noventa. L’ordenança pres em va obrir la maleta, va treure el que contenia i ho va tirar per terra. A continuació, va manar que em despullés. L’escorcoll va durar diversos minuts sota la mirada atenta de l’oficial. Tan bon punt va acabar l’escorcoll, l’ordenança em va indicar que recollís les 27. A l’època que l’edifici era un monestir tenia el nom de pati del Patriarca. 28. Es tractava d’unes escales del segle XV que, quan l’edifici era un monestir, eren denominades Col·legi del Patriarca.

124


meves pertinences. El senyor Elisardo em va informar que els diners me’ls tornarien al cap d’uns dies en moneda del Penal,29 i que la maleta quedava consignada. Tot seguit, vaig pujar amb l’ordenança al tercer pis de Correcció, lloc on havia de passar els vint dies de període sanitari, o més aviat d’incomunicació. Va obrir una cel·la i em va manar que hi deixés les meves coses. Després em va dir que el seguís. Vam recórrer diversos passadissos, vam creuar diverses portes fins a arribar a una nau on hi havia amuntegats grans quantitats de matalassos, mantes, plats... L’ordenança em va assenyalar amb la mà aquella muntanya de material usat i brut i va dir: —Pots triar un matalàs, dues o tres mantes i un cobert complet. Vaig agafar el matalàs més voluminós, bastant brut, farcit de crin vegetal i tot apilotat. L’ordenança em va aconsellar que el descosís per desfer-ne els nusos. —Ja ho veus —va ironitzar—, així de fàcil! Vaig embolicar el farcell i me’l vaig carregar a l’esquena fins a la cel·la. L’ordenança va tancar la porta darrere meu. Immediatament, vaig començar a descosir el matalàs amb l’ajuda d’una cullera, vaig treure tota la crin i la vaig desfer amb les mans. Quan vaig haver acabat, la crin feia el doble de volum i vaig dubtar que pogués ferla entrar tota altra vegada al sac. Entre la polseguera de la crin i la porqueria acumulada, probablement d’anys, se’m van tapar les vies respiratòries i vaig tenir dificultats per expectorar el que m’havia empassat. Vaig patir una crisi que va durar uns segons. En aquell precís instant es va sentir el grinyol del forrellat de la porta. Va aparèixer el senyor Elisardo, que va quedar sorprès de veure aquella muntanya de crin al mig de la cel·la. El seu somriure, sempre a flor de llavis, es va convertir en una ganyota, els seus ulls es van empetitir com els d’una serp. Amb una veu freda i ben timbrada em va preguntar: —Què està fent? No podia contestar per culpa de la tos. Quan em vaig haver recuperat vaig respondre que estava reparant el matalàs. La meva resposta, lògica i simple, el va deixar sense paraules. Pel que semblava,

29. Targetes que reemplaçaven els diners.

125


havia imaginat que estava intentant amagar alguna cosa. Furiós per la ficada de pota, va voler tergiversar la intenció de la seva actitud i, amb una ràbia inconcebible, em va amenaçar: —La pròxima vegada, abans de prendre cap iniciativa, ha de tenir el consentiment dels seus superiors. Com que és nou passaré per alt aquest incident, així que arregli aquest desordre immediatament. El senyor Elisardo, després d’una pausa, em va informar amb gran solemnitat que havia de vestir-me amb l’uniforme de pres. Un pres que era a la porta em va lliurar una jaqueta, uns pantalons i una gorra. Tot el conjunt era de color marró i estava usat. Els pantalons, a més, estaven trencats i bruts. Elisardo va veure a la finestra de la meva cel·la un vidre trencat i va decidir que era jo qui havia de pagar a la Direcció cinc pessetes perquè el substituïssin. Vaig haver de contenir-me per no enviar a la merda aquell individu repulsiu. Vaig pensar, però, que intentava provocar-me, i me’n vaig abstenir per no donar-li aquella satisfacció. Havia preparat la màrfega. Trobava repugnant la meva nova vestimenta, però no tenia cap altra opció que posar-me-la. L’ordenança va recollir la meva roba civil, que era al terra, i abans de tancar la porta va observar l’uniforme que portava posat, era una veritable porqueria: «Intentaré buscar-te’n un altre», va dir, «perquè estiguis més presentable. Aquesta tarda passarà a veure’t un company teu». El ranxo tenia un color negrós i feia pudor, estava fet a base de tavelles de faves amb algun os. Me’l vaig menjar amb gana, i fins i tot me n’hauria cruspit diverses racions. Recordava amb nostàlgia els paquets de la família que rebia gairebé cada dia a la Model de Barcelona. Aquí hauria de passar amb un paquet al mes, o potser menys. L’ordenança va fer entrar a la cel·la el company del qual m’havia parlat, advertint-lo que només podia estar-hi cinc minuts, i va marxar ajustant la porta. El nouvingut em va encaixar la mà, va dir que es deia Francisco Guardia30 i que era company. Em va explicar que havia llegit el meu expedient i, en veure’m sorprès, em va explicar 30. Francisco Guardia Abella, Isidro, va ser detingut el 1940 juntament amb uns trenta companys més i va ser condemnat a mort per un tribunal militar el 1941, pena que li va ser commutada. Va sortir en llibertat de San Miguel de los Reyes (València) el 1950, després d’haver complert deu anys de condemna.

126


que estava destinat a les oficines de Règim i que una gran part dels expedients passaven per les seves mans. —Creia —vaig dir— que aquest tipus de feina estava reservada als carcellers. Guardia va riure amb ganes. —Els carcellers, com tu dius, no fan res. A més de ser uns inútils no els agrada treballar. Bé —va dir Guardia després d’una pausa—, he d’anar-me’n. Si necessites res li ho dius a l’ordenança i em passarà el missatge. En marxar em va deixar un paquet que contenia uns moniatos rostits. Tan bon punt em vaig quedar sol, me’ls vaig menjar. Em vaig fumar l’últim cigarret. Fins que no em lliuressin els diners no en podria comprar més. Aquesta perspectiva em va posar de molt mal humor. Al cap de poca estona va aparèixer l’ordenança amb un altre company del qual també m’havia parlat. El nouvingut es deia Ángel Urzáiz.31 Vam comentar, entre altres coses, les caigudes a Barcelona d’uns mesos enrere. —Sé que ha vingut a veure’t un company fa aproximadament una hora. Vaig assentir amb el cap. Llavors em va explicar que al Penal l’Organització estava dividida en tres grups i va afegir: —Sobre això no et diré res més, quan acabis el període sanitari sortiràs al pati i tu mateix t’adonaràs de la situació i decidiràs quina ha de ser la teva posició. Et deixo un pot de llet condensada, tabac i uns llibres. Si necessites alguna cosa digues-ho a l’ordenança. És un comú, però és de confiança. Mentre em parlava, l’observava. Era més aviat petit, primíssim, pàl·lid i semblava malalt. Em va explicar que l’havien detingut a Madrid el mes de desembre de 1947, quan era secretari de Defensa del Comitè Peninsular de la FAI, i que el mes de juliol de 1949 havia estat condemnat per un consell de guerra a 30 anys de reclusió major.

31. Ángel Urzáiz Simón va caure amb dos companys més: Eusebio Martínez Cabrera i Gabriel Cruz Navarro.

127


—Mentre estiguis en període sanitari podré veure’t amb assiduïtat —va dir l’Ángel—, però quan surtis serà més difícil. Em va explicar que estava confinat a la Torre —així anomenaven el lloc on estaven internats els tuberculosos—. Era un edifici limítrof a Correcció, només separat per una reixa i unes escales. A dalt de tot hi havia els empestats. Ni tan sols se’ls permetia anar al cinema o a l’economat. Les compres les feien per encàrrec. L’Ángel ja estava informat de l’altercat que havia tingut amb l’Elisardo i em va advertir que era una mala persona. —Sí, ja ho sé —vaig respondre—, encara que me n’he adonat massa tard. L’Ángel se’n va anar precipitadament, era molt tard. Tot i que tenia un dit escàs de cabells, l’ordenança em va cridar perquè anés a rapar-me. El barber m’estava esperant a la planta baixa. Els dies del període sanitari transcorrien lentament. De tant en tant venien a veure’m els companys, però aviat vaig comprendre que hi havia diferents grups, dividits com si fossin enemics irreconciliables. Era un problema intern en el qual no volia ficar-me, però amb el pas dels dies em vaig anar fent conscient de per quin d’ells sentia més afinitat. Aquesta decisió em va reportar la confiança d’uns i la reserva dels altres. El senyor Elisardo, el Sonriente, em va dir després de l’esmorzar: «Avui s’acaba el seu període sanitari». Em va ordenar que recollís les coses i que baixés a la planta baixa, on m’esperava un funcionari. Vam sortir de Correcció i vam travessar el pati petit, el pati de les Tres Palmeres. Després del túnel vam arribar al pati principal. El funcionari que m’acompanyava em va ordenar que deixés les coses al terra, a l’entrada d’Ajudantia. Vam entrar a l’oficina i em vaig presentar al cap de Serveis, el senyor Daniel. Era un homenet d’estatura mitjana i rodonet que ratllava els 50. Els seus gestos eren bastant efeminats. El senyor Daniel es va dirigir a Pepito Carrero,32 el pixatinters, un jove reclús de dinou anys, amb to afable: 32. José Carrero García era un jove llibertari que havia actuat amb els grups del Pont de Segòvia. Va caure el juny de 1948 en una batuda que va començar amb la detenció de José Blanco. Aquest, procedent de França, havia arribat a Madrid per intentar reor-

128


—Fes-li a aquest xicot una targeta d’identitat. El Pepito em va informar que la targeta valia un ral i que si la perdia hauria de pagar-la una altra vegada. —Perdona la meva curiositat, però podries dir-me —vaig preguntar— de què serveix en aquest lloc una targeta d’identitat? —Jo també sóc company —va contestar el Pepito somrient—. Aquest cartró de color taronjós serveix perquè els funcionaris puguin identificar els reclusos, per imposar un càstig o simplement per efectuar un control. Vaig indicar que no tenia ni un cèntim. —No importa, aquesta quantitat et serà deduïda dels teus diners. Vaig recollir el farcell que havia deixat a la porta de l’oficina. Un reclús em va ajudar a portar algunes de les meves coses. El voluntari es va presentar com a company i em va dir que es deia Juan Gómez Casas. Vam entrar en un edifici denominat Periodos i se’m va designar una cel·la al tercer pis en la qual ja hi havia un farcell i diversos objectes personals. Vaig deduir que tindria companyia. L’ordenança em va aconsellar que endrecés bé les meves coses. Quan vaig acabar, vam baixar al primer pis, on hi havia la sala de l’oficial de guàrdia. L’ordenança va demanar permís al funcionari abans d’entrar. Aquest va donar el seu consentiment amb un moviment de cap. Estava assegut amb els peus damunt de la taula desgavellada, portava la guerrera de l’uniforme descordada i plena de llànties. L’ordenança va informar el senyor Tejeiro (així es deia l’oficial, àlies el Xèrif) que jo era el nou ingressat. Em va mirar amb menyspreu i va rondinar amb un accent gallec ben marcat: «Que baixi al pati amb els altres!». Vaig sortir al pati gran i van venir a saludar-me diversos companys, tots molt prims; alguns, esquelètics. Estava clar que allà es passava gana. Les preguntes plovien de totes bandes i jo les contestava amb certa reserva, ja que en realitat no coneixia ningú. —No és aconsellable —va dir un— que ens vegin en grup, el funcionari ens està mirant. Ja tindrem temps de parlar. ganitzar el que, unes setmanes abans, se n’havia anat en orris amb la detenció d’Ángel Urzáiz, Juan Gómez Casas, etc. Aquest fet va tenir unes conseqüències catastròfiques, ja que va portar a la detenció d’almenys seixanta militants.

129


Van marxar tots menys Juan Gómez Casas.33 El meu acompanyant, que tots anomenaven Juanito, va trencar el silenci. —No t’estranyi l’interès que has despertat en els companys, veuen en tu l’aire fresc del carrer. A més, encara tenen presents els esdeveniments de Barcelona. —Perdona que t’interrompi. Puc preguntar-te quant temps fa que estàs tancat? —No gaire comparat amb d’altres —va contestar el Juanito somrient—. Ja fa 17 mesos. —Veig que ho dius com si això no fos res. —Home, no s’ha d’exagerar, per a mi representa una eternitat —va dir amb vehemència—. Aquí en aquest penal en conec alguns que ja estaven detinguts abans que esclatés la Guerra Civil. Veus —va assenyalar— aquell company que està jugant a escacs, de cabells rossos, que t’ha saludat abans? Fa 14 anys que està detingut. Juan Gómez Casas tenia una veu suau, era d’estatura mitjana i d’una constitució física que em va semblar fràgil, probablement a causa de la mala nutrició. Em va explicar que el 1947 havia assistit a un congrés que s’havia celebrat a Tolosa (França), com a delegat del Comitè Peninsular FAI-FIJL. «Sabia perfectament», va afegir, «que pel fet de parlar en públic corria el risc de ser detingut a la tornada a Madrid». El van detenir al cap de poc d’arribar a la capital, encara que la seva detenció va ser deguda a la caiguda d’un membre relacionat amb la guerrilla. El Juanito em va deixar en companyia d’un company andalús que en esclatar la Guerra Civil es trobava a la zona feixista. Feia quinze anys que estava pres. Manolo Hernández estava una mica guillat, 33. Juan Gómez Casas va néixer a Bordeus el 1921. Va ser detingut a Madrid, al seu domicili de Carabanchel Bajo, el 15 de gener de 1948. La policia li va confiscar la impremta on editaven Tierra Libre i Juventud Libre. Va ser condemnat per un tribunal militar a trenta anys de reclusió, dels quals en va complir catorze. En el mateix judici van ser condemnades set persones més, entre les quals dues dones. Gabriel Cruz Navarro i Ángel Urzáiz Simón van ser condemnats a trenta anys, Eusebio Martínez Cabrera a vint, i Rafael Cayuela Cubillo a dotze anys i un dia. Als altres els van caure penes menors. La informació de la caiguda de Juan Gómez Casas està recollida al seu llibre Cruce de caminos, editat per la Regional de l’Exterior, CNT.

130


però era una persona excel·lent i sempre estava disposat a donar la cara en els moments difícils. —Aquí —va dir el Manolo—, estem organitzats. Tenim contacte amb el Comitè Intercontinental de Tolosa. La nostra posició està vinculada amb el Ple de Saragossa, que va ser l’últim, i mentre no se’n celebri cap altre, cosa que de moment veig difícil, continuarem respectant aquells acords. Al nostre grup el segueix en nombre el d’Enrique Nadal,34 després hi ha els Trentistes35 i també els marginats, que són molts. Se’ns va afegir el meu company de cel·la, un tal Parra, que sense més ni més es va encarar amb el Manolo en un to que em va semblar provocatiu. —Voldria —va dir— que m’expliquessis si estar organitzat a la presó és positiu i, si ho és, que em diguessis per què. El Manolo el va mirar sorprès, però va contestar immediatament, dient-li que estar organitzat no només ho considerava positiu, sinó necessari. Li va recordar que la unitat fa la força. —A més, saps molt bé —va continuar el Manolo amb sarcasme— que, quan cal defensar els interessos col·lectius, els únics que solen donar la cara són els grups organitzats i alguns marginats, ja que altres —va afegir Manolo mentre mirava Parra— es passen el temps criticant i crec que ja és hora que també participin en les decisions de manera responsable. Parra va mirar el Manolo enfadat per aquella reflexió. Va comprendre que el comentari anava dirigit a ell i va marxar a la francesa sense queixar-se. Es va emportar una resposta que tenia ben merescuda. Mesos més tard, es va saber que Parra havia format part del Partit Comunista i que havia col·laborat amb la Guàrdia Civil

34. El 22 de març de 1947 la policia va detenir a Barcelona el secretari del Comitè Nacional, Enrique Marco Nadal. Aquest havia succeït Lorenzo Íñigo Granizo, que també estava complint condemna a San Miguel de los Reyes. Enrique Marco Nadal va ser processat a Ocaña el 5 de febrer de 1949 i va ser condemnat a mort, pena que més tard li va ser commutada per trenta anys de reclusió. 35. Aquest qualificatiu procedeix del manifest que va ser firmat per trenta sindicalistes i que va provocar l’escissió de la CNT el 1931.

131


delatant les activitats dels nuclis camperols de la Regió Centre i, fins i tot, havia participat personalment en les detencions dels seus excamarades, uniformat com un membre més de la Benemèrita. Una vegada exterminades les guerrilles del sector, la promesa que li havien fet de concedir-li la llibertat en recompensa de la seva traïció no va ser respectada. Va ser reclòs a Ocaña i va ser condemnat a trenta anys. El Manolo va canviar de conversa com si no hagués passat res. —L’important —va dir— és que aprofitis el teu temps en una cosa útil: llegeix, estudia. Aquí al Penal, els de la CNT tenim una biblioteca que està a disposició de tots. Els Xinesos (els comunistes) en tenen una altra, però fan pagar només per anar renovant. Els dies anaven passant. Mai a la vida no havia tingut tanta gana; estava prim com una mala cosa. A l’hora del sopar, els esparters, que eren companys, estaven menjant, com tots els reclusos, al terra del pati, però a més del ranxo immund menjaven uns trossos de cansalada suculents. Els vaig saludar en passar sense aturar-me, per temor que notessin la gana que tenia i que els pogués espatllar el sopar. Va començar a caure la nit. El meu company de cel·la va tancar la finestreta, que estava protegida per barrots de ferro gruixuts. —Està plovent —va comentar Parra—. Fa una nit de mil dimonis i segons d’on bufi el vent podria inundar-se la cel·la. Cap a les dues de la matinada em van despertar unes veus estridents i descàrregues de fusell. En la foscor vaig veure que el meu company de cel·la estava assegut al farcell. Les veus exteriors es percebien clares. Un guàrdia civil deia: —Sergent! Miri, la corda ve de la teulada i passa per sobre del recinte! —És una fuga —va replicar el sergent—. Quins fills de puta! —A dalt a la teulada m’ha semblat veure unes ombres —va dir una altra veu. Van començar a disparar de nou en totes direccions. —Que no s’escapin! Foc! Se sentia gent corrent en totes direccions dins del recinte, veus excitades, el soroll de la pluja torrencial i les botes que xipolleja132


ven als bassals. Els guàrdies civils, en un estat de paroxisme demencial, estaven disposats a matar, feien l’efecte d’estar caçant una fera. La veu del meu company de cel·la va trencar el silenci: —És una fuga. Probablement els han mort tots. Mitja hora més tard van obrir totes les cel·les. —Recompte! —va vociferar l’ordenança. Tots els presos estàvem inquiets. L’ordenança va cridar el cap de la galeria a part i alguns ens hi vam acostar per escoltar el que anava a dir-li. —Els fugats —va dir— són els esparters Marcelino Segura i Ventura.36 —Els han mort? —va preguntar algú. —No —va respondre l’ordenança—, han desaparegut sense deixar rastre. Ens en vam anar a dormir de nou, eren les quatre de la matinada. No podia agafar el son, la fuga ens havia exaltat a tots. El meu company fumava assegut al llit, silenciós, recordant segurament els esdeveniments. El matí era gris, havia deixat de ploure, el pati era xop. Ens van fer formar en fila de dos i per galeries. El recompte durava més del compte, hi havia el ple de la plantilla. Van sonar tres tocs de corneta que indicaven l’entrada del director a la presó. Aquest, el senyor Armando Zapata, tenia uns 50 anys ben portats. La seva cara reflectia contrarietat per l’assumpte de la fuga, ja que podia ocasionar-li algun contratemps en la seva carrera professional. Va ordenar al cap de Serveis, el Tirillas,37 un escorcoll general. Això significava que la cel·la seria remenada de dalt a baix i les nostres pertinences, llençades a terra. Havien passat dues hores

36. Van passar la frontera francesa sense contratemps fins a Perpinyà. 37. La població reclusa li deia el Tirillas per la seva primesa extrema. Estava tan prim que quan feia una mica de vent perdia l’equilibri. Per creuar el pati s’emparava amb els murs amb la idea de protegir-se. Per contrarestar el seu complex de fràgil, empenyia els reclusos que es creuaven al seu camí. Era un alcohòlic i no tenia cap noció del món en el qual vivia.

133


llargues i continuàvem formant. Es va sentir un murmuri: un pres s’havia desmaiat. Entre dos el van portar a la infermeria. A conseqüència de la fuga van suprimir totes les galeries d’aquell bloc, excepte una, que va ser designada per a algunes destinacions. La resta vam ser traslladats a pavellons més grans on dormíem 140 en un sol dormitori. Els dies anaven passant. Tenia diarrea. El menjar, la meva principal preocupació, era una purga, però l’engolia com si fos una menja deliciosa. Cada quatre o cinc dies solia tocar-me reenganxament (reenganche, l’anomenàvem). El cap de la galeria era un asturià i cridava per ordre alfabètic el torn. Es tractava d’un socialista seriós i honest que no feia preferències. El senyor Pompeyo, exalferes provisional de les Cruzadas Victoriosas,38 era l’oficial encarregat de la cuina. Semblava una bola de greix que quan reia podia rebentar per tots els porus; no passava inadvertit. Una de les seves diversions preferides era, quan la gent estava menjant al pati, sortir de la seva cuina acompanyat de dos reclusos cuiners que transportaven una tina petita que contenia una dotzena de cassons de ranxo i, a ple pulmó, cridar: «Reenganche!». Amb aquesta crida s’aixecaven diversos homes, potser una vintena, i tots s’esforçaven a arribar els primers. Em feia vergonya veure aquell espectacle denigrant. Jo tenia tanta gana com ells, però abans preferia morir que fer aquell espectacle per divertir un funcionari. Els que corrien eren gairebé sempre els mateixos, però el que més em sorprenia era un professor de ciències exactes. Recordo que portava unes espardenyes trencades i els peus plens de ronya. Les seves maneres eren les d’una persona culta, la qual cosa contrastava encara més amb el seu estat de deixadesa humiliant. Li ho vaig comentar al company Juan Piñol, que portava molts anys de presó. Per la seva experiència em va aconsellar que no fos tan sever a l’hora de jutjar aquell assumpte vergonyós. Pel que fa al professor, Piñol va dir que era una persona que passava menys inadvertida simplement perquè

38. Cruzadas és el mot que els franquistes invocaven molt sovint en els seus discursos per referir-se a la Guerra Civil.

134


era un intel·lectual. Vaig comprendre els arguments de Piñol, encara que això no em va impedir percebre comportaments diferents entre els presos polítics. Aquestes diferències s’accentuaven de manera més explícita en aquells que tenien uns principis ideològics. El comportament moral d’aquests estava sempre a prova i eren pocs els que queien davant de l’adversitat. Jacinto Mas Colomé,39 amb la seva calma habitual, em va aconsellar que aprofités el temps en una cosa pràctica. —Crec que hauries d’estudiar música. La música et confortarà i t’ajudarà a suportar millor els problemes quotidians. Tindràs molts avantatges: dormiràs en un llit, tindràs el reenganxament que vulguis a tots els àpats, estaràs exempt d’imaginàries, de la neteja i de persecucions. La idea em va semblar bona. El Jacinto es va comprometre a fer-me una hora de solfeig cada dia. Aprenia solfeig amb força facilitat; al cap d’unes setmanes vaig passar el primer mètode, però abans que em donessin l’instrument, que seria el trombó, necessitava passar-ne dos més. Antonio Navarro, que estava destinat a la fleca, em va convidar a menjar. La meva primesa saltava a la vista i en aquella situació una invitació era sempre ben rebuda. El menjar va ser abundant: mongetes blanques amb trossos de cansalada i pa. Era a la cel·la de Navarro, content de tenir l’estómac ple per primera vegada des de feia molt de temps. Vaig fer un cigarret; la vida era formidable, fins i tot a la presó. A l’instant va aparèixer a la porta, que estava mig oberta, el Xèrif. Era el seu dia de guàrdia. Ens va mirar i es va encarar amb mi. —A qui ha demanat permís per entrar a les cel·les de les destinacions? Vaig contestar que a ningú. Em va exigir la targeta d’identitat i amb satisfacció evident va començar a recitar els càstigs que pensava imposar-me: 39. Era un jove llibertari de 23 anys que va ser detingut quan acabava d’arribar de França amb dos més: Antonio Navarro i Clemente, que eren també al Penal de San Miguel de los Reyes. Els tres van ser condemnats el 1949 a trenta anys de reclusió major, dels quals en van complir entre dotze i quinze.

135


—Primer, es raparà els cabells. A continuació, haurà d’estar trenta dies fent de recollidor, pelant patates i d’imaginària. El Pepito, l’escrivent d’Ajudantia, em va cridar per dir-me que a la taula hi havia un informe amb un munt de càstigs al meu nom. Li vaig explicar el que m’havia passat amb el Xèrif. —Bah! —va exclamar el Pepito—, no em diguis res més, és alferes provisional i a sobre un pesat. Mira, t’arreglaré les imaginàries, et posaré la primera tots els dies, així no et suposarà cap esforç. Respecte al recollidor, hi hauràs d’estar vuit hores diàries durant un mes. La teva missió consistirà a recollir les burilles i els papers del pati. Allò de pelar patates i netejar cassoles ho deixarem per al proper mes. Ho sento, no puc fer-hi res més, i no facis cap comentari respecte a l’acord en les imaginàries. Durant dos mesos, el càstig em va tenir marginat de les meves activitats, a excepció de la música, ja que vaig ser autoritzat per ordre de la Direcció a prosseguir els meus cursos. El director sentia una gran veneració per la Banda de la Mercè i certa condescència amb els músics que la componien. Les Joventuts Llibertàries publicaven mensualment El Aguilucho, que estava escrit a mà. Jacinto Mas, amb paciència i talent, aconseguia una cal·ligrafia perfecta que feia bo de llegir. Sense oblidar els dibuixos a ploma que, no cal dir-ho, representaven moltes hores de feina i un risc segur en el cas de ser descobert. Més tard, vaig ser jo qui el va reemplaçar, encara que per un període curt: només vaig fer tres números. La CNT a San Miguel de los Reyes tenia un comitè compost per tres membres. Cada dormitori representava una federació local amb el seu respectiu delegat. La cotització era d’una pesseta mensual. Aquesta quota era necessària, ja que amb l’ajuda exterior no n’hi havia prou per cobrir tanta misèria. A la Torre, on hi havia els tuberculosos, teníem diversos companys, que rebien una petita i insuficient ajuda de l’Organització. Als que sortien en llibertat sense recursos se’ls donava una quantitat de diners perquè poguessin subsistir un parell de dies. De tant en tant, es compraven alguns llibres per a la biblioteca de la CNT. 136


La nit de Nadal i la de cap d’any, la direcció de l’establiment autoritzava els reclusos de diferents dormitoris a sopar junts si ho desitjaven. Formàvem grups i les despeses del sopar es costejaven amb els diners col·lectius. El Partit Comunista tenia uns 300 presos, i la majoria havien estat detinguts només per constar en llistes de donacions que queien a les mans de la policia durant els registres. Aquests motivaven grans batudes i eren, segons alguns, provocades pel mateix Partit. Els comunistes es relacionaven exclusivament entre ells, als altres ni tan sols els deien bon dia. Es mantenien a distància i hermètics. El contacte amb els altres presos només el practicaven dos o tres caps del Partit si el cas ho requeria, ja que era considerat perniciós. La influència estalinista era ben present en tots els seus aspectes nefastos. Als afiliats al Partit se’ls inculcava que havien d’eliminar el que els dirigents qualificaven de «prejudicis o influències capitalistes», cosa que era equivalent a destruir la personalitat de l’individu. Per a aquesta classe de feines tenien un cos de policia que nosaltres denominàvem el KGB, la missió del qual era vigilar els camarades de manera permanent i tirànica. La base militant del Partit treballava majoritàriament als tallers de vímet, on el Partit havia muntat un kolkhoz a la manera soviètica. A la nit, després de sopar, es reunien a les seves cèl·lules i explicaven el que sabien dels seus camarades i sobre ells mateixos. Aquesta autocrítica la feien quotidianament, era com una espècie de confessionari de l’Església catòlica. En aquestes reunions sortien a la llum les infraccions del camarada més pròxim. El denunciat era posat a prova i el denunciant pujava en l’estima dels seus dirigents. Els càstigs variaven segons la falta comesa. S’imposava un dia de treball sense sou per una falta lleu, tot i que per esborrar definitivament l’antecedent havien de fer, alhora, moltes confidències. El Partit s’apoderava d’una part de cada paquet de menjar o del gir que enviaven els familiars. Si intentaven enganyar declarant menys del que havien rebut i eren descoberts, cosa que havia passat més d’una vegada, els culpables eren castigats amb diversos mesos de silenci. No podien parlar amb ningú, excepte amb els del KGB, que els interrogaven cada nit per preguntar-los si algú havia intentat par137


lar amb ells. Era un control que es multiplicava eternament: al seu torn, el controlat també controlava. Era un engranatge sistemàtic i destructiu que engendrava por i una terrible desconfiança. En aquell ambient era impossible crear cap vincle d’amistat. —Ràpid! Tothom a formar! —va ordenar un funcionari des de l’entrada de la sala de música. Es tractava d’un enterrament. El senyor Julián, el cap de Serveis, amb el sobrenom de la Chita, cridava amb veu trencada els funcionaris perquè ens obliguessin a formar amb rapidesa. La banda de música estava formant al túnel, a prop de l’entrada a la cripta on reposaven les restes dels ducs de Calàbria, soterrani on es dipositaven els cadàvers fins que els treien del Penal per enterrar-los a l’exterior. El corneta va fer tres tocs i el senyor Armando Zapata va fer aparició al pati gran. La Chita es va afanyar a rebre’l i es va quadrar militarment a dos metres de distància. El director va ordenar amb un gest que comencés la cerimònia. La Chita va fer el senyal al corneta perquè sonés un toc prolongat, després del qual la banda de música va començar a tocar la marxa fúnebre Carmen. Els instruments de metall van entrar amb força, després els clarinets i saxofons. Vaig sentir un calfred, se’m va posar la pell de gallina. La música era impressionant, a més estava interpretada magistralment. Al compàs de la música marxaven quatre presos amics del difunt portant a coll el taüt de pi. Darrere hi anava el capellà, el senyor Diego, acompanyat de dos presos escolans amb els respectius encensers. La comitiva avançava lentament en direcció al reixat de sortida. En arribar-hi, els músics van deixar de tocar. Tot allò em va semblar ridícul. Un enterrament grandiós per a algú que s’havia mort de gana i que anava dins d’una caixa rústica de fusta barata. El corneta va tocar trencar files: l’espectacle s’havia acabat. Se’m va apropar el Manolo. Cada vegada que reia se li veia que li faltaven gairebé totes les dents, per això l’anomenaven Manolo el Desdentado. Les seves primeres paraules per a saludar van ser: «Feia temps que no teníem un enterrament». 138


Li vaig preguntar si coneixia el difunt i em va dir que pel nom no. —Els enterraments —va afirmar el Manolo— són bastant freqüents en aquesta casa. Els clients més assidus són els de la Torre, ja ho saps, els tuberculosos. Li vaig preguntar si sabia, aproximadament, quantes morts es produïen a l’any. Va dir que ho ignorava, mai no les havia arribat a comptar, potser una al mes. Creia que aquesta xifra era enorme per a una població jove de 1.600 homes. El Manolo em va agafar amistosament del braç. —Apa, anima’t! Aquí el pitjor enemic és la mala nutrició, el que cau malalt del pit està fumut, a la Torre el menjar tampoc no és abundant i els medicaments gairebé són inexistents. El pres responsable de la música, que pertanyia al Partit Comunista, un tal José Ribas, em va convocar per fer-me un examen de solfeig. Va dir que hi havia dos candidats més i que escolliria el millor. Vaig sortir airós de l’examen i em va lliurar l’instrument, un trombó de pistons ple de trossos d’esparadrap. El Canari, que era el primer trombonista, em va aconsellar que no en tragués els pegats, ja que cada un tapava un forat. Em va assegurar que l’instrument tenia bona sonoritat. «No et serà difícil», va afegir. Jacinto Mas va suggerir que fes notes sostingudes per enfortir el llavi i així obtenir una bona sonoritat. Vaig haver de fer un gran esforç de voluntat per prosseguir els estudis, em faltaven les forces, temia perdre la salut. Al dormitori, una part dels companys ens havíem instal·lat en un racó per estar més tranquils. Després de sopar, cadascú es dedicava a les seves coses. Uns estudiaven i d’altres llegien o jugaven a escacs. Compartíem les nostres vides i la solidaritat era present en cada un dels nostres actes. Era un exercici quotidià que s’enfortia amb el temps i que ens ajudava a suportar millor les adversitats de la gana, les persecucions, els càstigs i les injustícies de tot tipus. Entre els que érem allà presents, recordo el veterà Eusebio Cabrera, mestre racionalista, natural de Minas de Horcajo (Ciudad Real), on, segons els seus amics més propers, havia treballat a les mines com a ajudant d’enginyer. Semblava que tingués 50 anys, era baixet, tenia bona veu, però era difícil dialogar amb ell, estava gairebé sord a causa 139


d’una barrinada que li havia esclatat als nassos. Era un company culte i de bona moralitat. L’havien detingut a Madrid el 17 de desembre de 1947 i havia estat brutalment torturat a la Direcció de Policia. Havia estat condemnat a vint anys.

140


Joan Busquets el 1948.

141


Mariano Puzo Cabroro, el Gallego, del grup de Perpinyà.

Florencio Gallego i Eulalio Esteban, del grup de Perpinyà.

Francisco Soler, del grup de Perpinyà. 142


Base de Mas Tartàs (Osseja) l’any 1996. La masia va ser destruïda per un incendi del qual es desconeixen les causes.

La fletxa indica el lloc per on creuaven la frontera. Fotografia de 1996. 143


Masia de Santa Eugínia, Cal Moreno, base guerrillera de Berga, l’any 2002.

Cal Casassàies, base del Pont de Vilomara, Rocafort (Bages), l’any 2002. 144


Base de Can Flequer, Rocafort (Bages), l’any 2002.

145


Ramon Vila Capdevila, lluitador anarquista berguedà mort per la Guàrdia Civil l’any 1963.

146


Marcel·lí Massana, guerriller anarquista berguedà, amb l’historiador llibertari Eduard Pons i Prades el 12 d’octubre de 1979, a casa d’aquest darrer i de la seva companya Antonina Rodrigo.

Marcel·lí Massana, Josep Ester Borràs i Joan Bonet, llibertaris berguedans, davant un tanc monument de la 2a divisió blindada de Leclerc, a París el 26 d’agost de 1945. 147


Joan Vilella, el Moreno, masover de Santa Eugínia, torturat i assassinat per la Guàrdia Civil l’any 1949 per col·laborar amb el grup del Massana.

Josep Puertas, torturat i assassinat per la Guàrdia Civil a Berga l’any 1949 per col·laborar amb el grup del Massana.

Josep Bertobillo, torturat i assassinat per la Guàrdia Civil a Berga l’any 1949 per col·laborar amb el grup del Massana. 148


Helios Ziglioli i Josep Sabaté a Tolosa, l’any 1949.

149


Josep Sabaté Llopart, mort en combat l’any 1949.

Quico Sabaté, guerriller anarquista mort en combat l’any 1960. Foto de 1958. 150


Manuel SabatĂŠ Llopart, afusellat al Camp de la Bota (Barcelona) el 24 de febrer de 1950.

Saturnino Culebras, afusellat al Camp de la Bota el 24 de febrer de 1950 juntament amb Manuel SabatĂŠ.

151


Carlos Vidal Pasanau, afusellat al Camp de la Bota (Barcelona) el 4 de febrer de 1950.

Jos茅 L贸pez Penedo, afusellat al Camp de la Bota (Barcelona) el 4 de febrer de 1950.

152


José Pérez Pedrero, el Tragapanes, afusellat al Camp de la Bota (Barcelona) l’any 1952.

Francisco Denís Díez, el Català. Va suïcidar-se l’any 1949 després de ser detingut per la Guàrdia Civil. 153


Condemna a mort de Joan Busquets.

154


Commutaci贸 de la pena de mort de Joan Busquets.

155


Certificat que acredita les condemnes i els anys de pres贸 de Joan Busquets.

156


Certificat de posada en llibertat de Joan Busquets.

D’esquerra a dreta, el primer és Pascualena, el segon és Damaso García Pérez amb el seu fill, el quart Juan Gómez Casas, el cinquè Liberto Sarrau i la noia és una neboda de Joan Busquets. 157


Joan Busquets a San Miguel de los Reyes, l’any 1954, amb un nebot seu.

Taller d’envernissament del Penal de San Miguel de los Reyes, l’any 1954. El primer per l’esquerra és Joan Busquets. 158


Al centre, Joan Busquets a San Miguel de los Reyes el 1959.

La mare de Joan Busquets esperant per veure el seu fill a la presó de San Miguel de los Reyes, l’any 1963. 159


San Miguel de los Reyes, el gener de 1964. De dreta a esquerra: Joan Busquets, José Ibáñez, Vicente Morriones i Jesús Ajámil.

Banda del Penal de San Miguel de los Reyes, l’any 1957. Joan Busquets és el primer per la dreta. 160


Tres vistes del Penal de San Miguel de los Reyes.

Faรงana de San Miguel de los Reyes. 161


Descripció aproximada del recorregut de la fuga de San Miguel de los Reyes (www.christiebooks.com).

Joan Busquets a l’Hospital de Yeserías (Madrid), l’any 1958. 162


Stuart Christie a l’Hospital de Yeserías (Madrid), l’any 1964.

Joan Busquets a la Presó de Burgos, l’any 1965. 163


Juan Salcedo a la Presó de Burgos, l’any 1965.

Manuel Fornés, exresistent llibertari dels grups de l’Interior. 164

Manuel Fornés al Penal de San Miguel de los Reyes.


Miguel García (a dalt, a la plaça Reial de Barcelona davant la seu de la Federació Local de la CNT de Barcelona).

165


Melchor Rodríguez García, el Ángel Rojo, de la CNT i de la FAI. Va ser delegat general de presons durant la Revolució Social evitant arbitrarietats.

Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT en dos períodes i autor de nombrosos escrits. 166


Joan Busquets, Miguel García i Liberto Sarrau, dret, a París, l’any 1974.

167


«Vacances forçades» d’onze exiliats polítics espanyols desplaçats a Belle-Île-

en-Mer (França), l’octubre de 1976, motivades per la visita de Joan Carles I.

168


Joan Busquets i Albert Meltzer, l’any 1985.

Joan Busquets i Stuart Christie, l’any 1985. 169


D’esquerra a dreta: Joan Busquets, Marcelino Boticario i Manuel Llatser Tomás el 1990.

D’esquerra a dreta: Ángel Fernández, Progreso Fernández, Joan Busquets i Ángel Urzáiz a València, l’any 1995. 170


Asociaci贸n de Presos Pol铆ticos del Franquismo en Francia, entitat impulsada, entre altres companys, per Joan Busquets. 171


Antonio Téllez i Joan Busquets a Perpinyà, l’any 1997.

172


Joan Busquets amb Dolors MarĂ­n a una antiga base guerrillera del Bages.

173


174


Joan Busquets a Cal Moreno amb companyes i companys durant la Marxa Homenatge als Maquis de l’any 2007. 175


Josep Cara, Joan Busquets i Àngel Fernández durant la presentació de la primera edició d’El Senzill a Berga el setembre de 2008.

Joan Busquets, Txema Bofill i Josep Cara a Normandia preparant la present edició d’El Senzill i una entrevista per al Catalunya, l’estiu de 2011.

Joan i la seva companya Yvette a casa seva a Normandia, l’estiu de 2011. 176


La plantada pel mal menjar

El menjar era cada dia pitjor. El nombre de tuberculosos augmentava a la Torre de manera alarmant. Vam proposar als comunistes i a altres grups de dur a terme una insubordinació de protesta pel mal menjar. Les reunions es van succeir sense poder arribar a un acord i al final tot va quedar en no-res. Dies més tard, mentre repartien el dinar, jo, Manolo Hernández i alguns dels més exaltats vam cridar: «Que ningú agafi el menjar!». Va ser espontani, no hi havia hagut cap acord. Tots els reclusos formàvem per galeries i estàvem alineats davant de les nostres gavetes. Els primers crits van provocar la sorpresa general, que va durar només uns segons. La reacció va ser unànime, ningú no va agafar el ranxo, excepte un pres comú que ho va intentar i li va caure una pluja de cops de puny i puntades de peu a sobre que li venien de totes bandes. Els 1.200 homes que érem al pati vam començar a picar els plats amb les culleres. L’escena era impressionant. Els funcionaris es van agrupar als llocs més protegits. El cap de Serveis va sortir corrents per informar el director. Uns minuts més tard entrava a la presó el senyor Armando Zapata acompanyat del senyor Carmelo, l’administrador. La presència del senyor Carmelo va provocar un murmuri entre els reclusos que va ressonar al pati com una bomba. Aquella au de rapinya sense escrúpols tenia el desvergonyiment de fer veure que ignorava el que estava passant. El director va avançar uns passos perquè el sentíssim millor i va començar a cridar: 177


—Estic sorprès de la vostra conducta infantil. Com sabeu, en aquest establiment hi ha un nivell cultural i artístic que jo, el vostre director, no he escatimat esforços per aconseguir, i ara m’ho pagueu reaccionant com mules etzibant guitzes. Amb un to més conciliador va prosseguir: —Us ho podríeu haver pensat una mica més abans de fer un pas com aquest. Només que un de vosaltres m’hagués plantejat el problema estic segur que a hores d’ara no estaríeu formats ni jo seria aquí perdent el temps. Encara podeu fer-ho: que surti un i que parli. Silenci. El director va preguntar amb sarcasme: —No hi ha cap valent que vulgui dialogar amb mi? Va avançar un pres i el director el va mirar sorprès. Els funcionaris que custodiaven el senyor Armando no sabien com actuar. El pres en qüestió estava molt i molt prim. Vaig pensar que l’atzar feia bé les coses. Era el millor per representar-nos. —Senyor director, no hem agafat el menjar perquè és una porqueria. El senyor Armando va mirar el pres com si fos un insecte repulsiu i va començar a cridar. —A les cel·les, a les cel·les! El director va voler tastar el menjar. Al cap de poc va arribar el senyor Pompeyo acompanyat del corneta, que portava una safata. El senyor Armando va tastar el ranxo. El cap de Serveis, la Chita, es va apropar impacient esperant probablement que hi donés l’aprovació. El director va tardar uns instants a dirigir-se al senyor Carmelo i amb veu ben forta perquè tots el poguéssim sentir va dir: —Abans d’una hora vull que hi hagi preparat un altre menjar, encara que només siguin patates i ous ferrats. Alguna cosa ràpida perquè el personal no hagi d’esperar gaire. Un parell d’hores més tard vam poder menjar el menú anunciat. Ens vam congratular per l’èxit obtingut. El menjar va millorar, però per poc temps: uns dies més tard va tornar a ser tan dolent com sempre. Tots els dies a la mateixa hora, els de Correcció creuaven el pati gran formats en fila de dos per anar a comprar a l’economat. 178


—Són aquests, els perillosos? —li vaig preguntar al Maño, un company que estava assegut al meu costat. —No pas més perillosos que tu o que jo, encara que hi ha una diferència: ells són fuguistes i nosaltres no. El Maño em va dir que la Direcció General de Presons era intransigent amb els fuguistes, fins a l’extrem que no els rehabilitava mai de manera definitiva, ni tan sols després d’extingir-se la condemna. Vaig somriure incrèdulament. —Ja pots riure —va dir el Maño—, però no és conya. Si un fuguista és posat en llibertat i el tornen a detenir, continua sent fuguista. És un fet que no s’esborrarà mai dels seus antecedents penals. Veus aquell home gran? —el Maño va assenyalar un home—. Va ser detingut diverses vegades abans no esclatés la Guerra Civil i es va escapar dues o tres vegades. Actualment és a la presó per fets de guerra i continua sent considerat un fuguista i no li deu faltar gaire per als setanta anys. 40 —Creia —vaig dir— que arribant a certa edat es podia sol·licitar la llibertat definitiva. —Així és, però l’interessat no va voler sol·licitar-la, al·legant que no sabia on anar, i que no volia acabar en un asil d’ancians regit per monges. Els dies festius teníem cinema. L’entrada costava una pesseta. Un dia van passar Agustina de Aragón, una pel·lícula patriotera que va aixecar un gran rebombori a Espanya quan la van estrenar. La seva projecció va ser tot un esdeveniment, fins i tot el director, per primera vegada, va estar veient-la amb nosaltres. En acabar la sessió, el director va començar a impacientar-se perquè considerava que el personal trigava massa a desallotjar la sala. Va agafar un banc i, amb aquest, va començar a fotre cops a tort i a dret, empenyent la gent cap a la sortida. Aquell dia l’amant de la cultura va donar un clar exemple de la brutalitat pròpia d’un energumen.

40. El vell va morir un any més tard a l’Hospital Penitenciari de Yeserías.

179


Jacinto Mas em va notificar que havien aprovat la meva entrada a la banda de música i que a partir de llavors viuria amb els músics. La notícia em va causar una gran alegria. S’havien acabat les neteges i les imaginàries i si volia tindria el reenganxament. El Pepito em va cridar per confirmar-me la mateixa notícia. Miguel García García i Manuel Fornés Marín van ingressar al Penal de San Miguel de los Reyes, procedents de Barcelona. Al primer li havien commutat la pena capital per la cadena perpètua, i el segon l’havien condemnat a trenta anys de reclusió major; tenia dinou anys quan el van detenir, era el més jove del seu expedient. Eusebio Martínez Cabrera em va cridar per dir-me que Juan Gómez Casas estava malalt a la Torre, amb els tuberculosos. La notícia em va agafar per sorpresa. Li vaig explicar a Cabrera que precisament dos dies abans m’havia fet l’habitual classe de francès i no havia observat res estrany. Encara que, poc després, vaig recordar que el Juanito m’havia dit que des de feia un parell de setmanes tenia una mica de febre cada dia. Piñol, Pascualena i altres companys ens vam reunir per examinar el constant problema dels malalts. Després de discutir l’assumpte vam arribar a la conclusió que era impossible fer més del que estàvem fent. Tot i reconèixer que era molt poca l’ajuda, almenys no deixava de ser un estímul moral per a aquells que la rebien i només per això valia la pena continuar. Tots els diumenges teníem missa obligatòria. Al ritme d’una marxa militar els reclusos desfilaven per dormitoris, amb un funcionari al capdavant, fins a entrar a l’església. El senyor Diego, un capellà vell, era qui deia la missa. El senyor Valentín, un altre capellà de jerarquia superior, entrava a la presó únicament per predicar l’Evangeli. Aquest últim tenia facilitat de paraula i es delectava amb un llenguatge fluid i tècnic. De vegades perdia la noció del temps i nosaltres, la paciència. Per fer-li comprendre que era un pesat, tossíem clarament. Era una mica efeminat i quan s’exaltava en la seva dissertació, la qual cosa passava amb 180


freqüència, els seus posats es feien més exagerats, cosa que provocava el riure dels infidels allí presents.41 El senyor Diego era el contrari del seu col·lega, el prototip del capellà trabucaire, un ésser insensible al sofriment dels altres. Durant la Guerra Civil es va amagar a casa d’un republicà. En acabar la guerra, l’home que l’havia amagat va ser detingut i condemnat a mort. La seva dona va demanar ajuda al senyor Diego, que va contestar que no faria res per algú que havia traït els seus. El bon samarità va ser afusellat. L’ajuda de la meva família arribava amb puntualitat però era insuficient per mantenir un bon estat de salut. Vaig resoldre en part el meu problema quan Miguel García i José Coronas em van proposar de treballar amb ells als tallers varios. Es tractava d’organitzar una col·lectivitat i posar-la en funcionament. Jacinto Mas va entrar també al col·lectiu. En total érem quatre. Fabricàvem cistells, butaques, sofàs, taules i cosidors, tot amb vímet. Al principi va ser una mica dur perquè desconeixíem l’ofici, però amb l’ajuda d’uns i altres vam poder tirar endavant. La nostra feina ens va reportar beneficis econòmics que em van permetre comprar articles de primera necessitat. Una mica més tard vaig fer vida col·lectiva amb el Jacinto, i en unir els nostres ingressos vam millorar substancialment la qüestió alimentària. A partir d’aquell moment vaig deixar de passar necessitat. A la banda de música hi havia un ambient agradable. A les nits, tres cops per setmana, després de sopar, teníem assaig al mateix dormitori. De la Banda Municipal de València venia un professor de música per dirigir-nos. A Miguel García li vaig suggerir que sol·licités una plaça que quedaria vacant a la banda per tocar els platerets. Al vell que els tocava li faltaven un parell de setmanes per sortir en llibertat. D’altra banda, li vaig dir al Miguel:

41. El senyor Valentín va ser nomenat cambrer pel papa Pius XII, al Vaticà, i ja no el vam veure més.

181


—Si aconseguissis la destinació podríem acabar de concretar un pla de fuga que he projectat. T’avançaré, perquè te’n facis una idea, que una de les finestres de la sala de música, on hi ha les dutxes i els lavabos, dóna directament al recinte. El meu pla consisteix a serrar els barrots, però no del tot, perquè quan passin revista requisa els ferros sonin normalment. El dia que decidim escapar-nos, amb preferència una nit freda i de pluja, en pocs segons acabaríem de serrar els barrots. A continuació llançaríem per sobre del mur una corda amb un ganxo per escalar el recinte. El Miguel em va escoltar atentament, em va dir que la plaça a la banda de música l’interessava i que el tema de la fuga ja l’examinaríem més endavant si obtenia la plaça. Immediatament, vam parlar amb Ribas per plantejar-li la candidatura del Miguel i ens va assegurar que no tenia cap inconvenient a donar-li la plaça. Abans hauria de passar una prova i si el resultat era favorable, el lloc seria seu. El Miguel tenia bona oïda i va sortir airós de l’examen. El senyor Carmelo, l’administrador, va ascendir a subdirector, notícia que no va rebre de bon grat, malgrat que pujava de categoria i de sou, ja que perdia tots els avantatges de què gaudia. La gallina dels ous d’or s’havia acabat per a ell (i per sort nostra). Al seu lloc va entrar un exmilitar mutilat durant la Guerra Civil. Aquell nou administrador va manifestar davant de diversos presos que acabaria amb la gana, i així va ser. Uns dies després de prendre possessió del càrrec, el menjar va millorar notablement, era abundant i més ben preparat, a base de moniatos, arròs i algun trosset de cansalada. Estic segur que aquell home no cisava ni un cèntim del nostre reduït haver. Durant l’any, aproximadament, que va ser l’administrador, la gent va arribar a engreixar-se. Després va ser substituït per un tal Ambrosio, que va tenir un comportament similar, encara que les circumstàncies no van ser les mateixes. Un matí el corneta va tocar a formar al pati. Hi havia presentació dels nous funcionaris. En total eren uns trenta joves acabats de 182


sortir de l’Escola Penitenciària. Estaven davant nostre amb els seus flamants uniformes, se’ls veia una mica nerviosos. Un d’ells tenia la graduació de cap de Serveis i feia estudis superiors per entrar, segons ell, a la Renfe. D’altres portaven els galons daurats d’oficial, o de color plata, que eren els de grau inferior. Aquells joves carcellers es van adonar immediatament que la seva presència allà no era per una qüestió moral, sinó per vigilar i reprimir. Tots els cursets de pedagogia que els havien exigit als exàmens per entrar al Cos de Presons no els van servir per a res, ja que una bona part dels presos eren polítics i no necessitaven els seus consells i ells tampoc gosaven donar-los-en. A la majoria dels comuns tampoc no els calia la tutela d’aquells joves inexperts, sinó més aviat el contrari. A part d’una minoria, els comuns que hi havia estaven complint condemna per haver robat per poder sobreviure durant el difícil període de la postguerra, que havia estat de fam i de molta misèria. Aquell tipus de delicte era condemnat per una Llei d’excepció42 amb penes de trenta anys per cada producte robat. Per exemple, robar un sac de patates més una gallina i un meló representava noranta anys de condemna. Va ser una de les tantes aberracions del Règim franquista, ja que molts d’aquells expedients sumaven condemnes de set-cents anys o més. Entre ells n’hi havia que eren menors d’edat quan van cometre el delicte, orfes de guerra, de pares afusellats pels nacionals. Aquests mal anomenats comuns no tenien pèls a la llengua i informaven amb tot de detalls els funcionaris novells de tota aquella munió d’injustícies irreparables de les quals havien estat objecte. Per a alguns d’aquells joves carcellers el coneixement de totes aquelles atrocitats va ser un cop dur, fins al punt que tres o quatre van decidir donar-se de baixa del Cos de Presons per no ser còmplices d’aquelles injustícies. D’altres, però, eren tot el contrari, i els més reaccionaris es van organitzar en un grupet per fer la guerra als presos. El seu pla consistia a crear un ambient de psicosi persecutòria 42. Anys més tard va sortir una disposició secreta en la qual es notificava que, un cop complertes les tres quartes parts de la primera condemna, es podia sol·licitar la llibertat condicional. Era evident que aquests expedients molestaven i se’ls van treure de sobre.

183


i van començar a castigar la gent de manera fanfarrona i sense cap justificació aparent. Els del Grupet (així els anomenàvem), per passar millor l’estona, es jugaven cafès i cerveses: qui menys reclusos castigués pagava la ronda. Aquell joc miserable el repetien cada dia. El més incomprensible en aquells marrecs depravats era l’odi sense límits que sentien contra els presos polítics. Els del Grupet tenien la col·laboració incondicional d’uns falangistes fanàtics que eren a la presó per «excés de patriotisme». Entre ells n’hi havia un de primer nivell, José Luis, que al carrer es dedicava a caçar rojos amb el seu grup. En una ocasió havia aplicat la Llei de fugues a dues persones que havien resultat ser addictes al franquisme. Aquest error li havia valgut una condemna de trenta anys de reclusió. El cervell d’aquest individu funcionava només per fer mal, la qual cosa es reflectia en la seva mirada. Fins i tot els seus camarades el detestaven i el temien. A l’estiu, els del Grupet solien asseure’s davant de la porta d’Ajudantia, des d’on vigilaven de manera provocativa els reclusos que passejaven pel pati. D’entre ells, recordo el funcionari José Luis, el Chulo, que deia ser de Madrid i fill del senyor Julián, la Chita, que havien traslladat de director a una presó de partit. Hi havia també l’Asensio, que era el pitjor de tots, i el Carmelito, fill del que havia estat administrador, a més d’altres. Tots aquells joves no havien conegut la guerra, però feien gala de la mateixa perversitat que els seus progenitors. Miguel García va dir-me que acabaven d’ingressar dos dels tres companys que havien sortit en llibertat feia uns dies. En aquell moment no vaig comprendre gaire bé de què es tractava. Més tard vaig saber que ells mateixos havien falsificat les seves llibertats. Els reingressats eren Francisco Cañas Becerra43 i Joaquín Pueyo Moreno.44 43. Francisco Cañas Becerra va sortir en llibertat de San Miguel de los Reyes després de complir vint-i-tres anys de presó. Patia de la melsa i va morir d’aquesta malaltia al cap de poc temps, a París. 44. Joaquín Pueyo Moreno va ser detingut el 1947 quan era membre del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries del Centre. Durant la Segona Guerra Mundial

184


Ambdós havien estat detinguts per la Guàrdia Civil quan intentaven passar la frontera per la província de Navarra. El tercer escapat, Juan José Caba Pedraza,45 havia estat l’únic que havia aconseguit passar a França, per la província de Girona. Tot i que també havia estat sorprès en els límits de la frontera per la Guàrdia Civil, que, sense avís previ, havia començat a disparar i havia causat la mort a dos companys que anaven amb ell, tots desarmats, Juan José Caba va sortir il·lès del tiroteig i va poder passar la frontera sense cap més contratemps. Recordo que el dia que van sortir en llibertat de San Miguel de los Reyes hi va haver alguns comentaris d’estranyesa entre els reclusos. La sorpresa era comprensible, tenint en compte que els tres companys havien estat condemnats a trenta anys o més cada un, i que sortir amb un indult del total de la condemna era impossible. L’assumpte el van planejar molt bé, fins al darrer detall. Joaquín Pueyo estava destinat a les oficines de Règim i li va ser fàcil sostreure els documents que necessitaven perquè Caba pogués falsificar les llibertats. Francisco Cañas es va encarregar de treure els documents falsificats a l’exterior en un cistell de doble fons. Els companys del carrer van completar els requisits que faltaven. Els expedients de llibertat van ser posats, intercalats (primer un i dies més tard els altres dos), en una bústia oficial de comunicacions de Madrid, des d’on van ser tramesos a San Miguel de los Reyes.

havia estat a la Divisió Leclerc, a la secció de tancs com a mecànic. Quan va sortir en llibertat de San Miguel de los Reyes es va instal·lar a París. 45. Juan José Caba Pedraza havia intentat escapar-se d’Ocaña el 1948, amb onze companys a través d’un túnel que havien fet. Alguns d’aquells fugitius es trobaven a San Miguel de los Reyes: Vicente Espín Tamarit i Germán Horcajada Manzanares (vegeu Evasión del Penal de Ocaña, de José Yáñez García, Antonio Cerezo Toledano i Vicente Espín. Madrid: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 1993).

185


La plantada dels draps

Davant del tauler d’anuncis, s’havien agrupat diversos presos que llegien una ordre de la Direcció que especificava que quedaven suprimits els tallers varios i que es donava un termini de sis mesos per liquidar-ho tot. Només funcionarien els tallers per a una empresa particular, el patró de la qual era un petit industrial de mobles de València, un tal Vicente Simó. Aquesta ordre va revoltar la majoria dels presos per raons diferents. Els comunistes no hi estaven d’acord perquè el Partit tenia molts interessos als tallers, on treballava la major part de la seva gent. Encara que donaven altres pretextos com a argument de desacord, deien que no volien ser explotats per un capitalista. Tampoc no hi estaven d’acord els que explotaven altres presos sense etiquetes polítiques. Els de la CNT del nostre grup vam prendre una altra decisió. Els tallers de l’empresa en qüestió funcionaven des de feia uns mesos i els pocs presos que hi treballaven guanyaven més que els que estaven en els col·lectius o que eren explotats per altres presos. De tota manera, es plantejava un problema de fons, ja que el fet que volguessin suprimir els nostres tallers era un argument suficient per no estar-hi d’acord. Encara que tampoc no ho estàvem a boicotejar la nova empresa com pretenien alguns. La nostra posició era clara i es resumia així: que cadascú triés el lloc de treball que més li convingués. La Direcció va deixar transcórrer unes quantes setmanes perquè es calmessin els ànims. Un matí, els funcionaris ens van desallotjar del taller per fer-hi un registre durant el qual es van endur la roba 186


de treball i tots els draps que s’empraven per mantenir humit el vímet. La reacció dels presos va ser unànime i espontània: tots, sense excepció, vam sortir al pati en senyal de protesta. El més sorprenent d’aquella insubordinació és que la van encapçalar Sigfrido Catalá46 i Juan Figueras,47 que sempre havien estat molt discrets en els conflictes interns. En aquella ocasió, fins i tot van prendre la iniciativa. La plantada dels draps va durar diversos dies, fins que la Direcció va cedir i ens va tornar la roba de treball i els draps que ens havien requisat. El Manolo se’m va apropar per dir-me que el director, el senyor Armando Zapata, havia estat suspès del seu càrrec per ordre de la Direcció General de Presons. Se’ns van afegir altres companys per comentar la notícia. Uns donaven una versió, d’altres la contradeien. Al final es va confirmar que el director havia estat expulsat del Cos de Presons per haver venut com a ferralla un avió alemany que havien fet caure els republicans durant la Guerra Civil i que era al pati exterior de la presó. Algú va dir que el senyor Armando passaria a disposició judicial. Tots els meus propòsits de fuga havien estat fins llavors pura fantasia. A part del pla de la sala de música, examinava altres possibilitats i, entre totes, la millor em semblava que podia dur-se a terme des d’on tallaven la llenya per a la cuina. Era una sala de la planta baixa situada a vuit metres de l’exterior. L’ideal seria excavar un túnel, encara que l’inconvenient era que caldria comptar amb l’acord del pres encarregat de tallar la llenya. El pres en qüestió només el coneixia de vista. Sabia que era a la presó per un delicte comú, però ignorava la seva manera de pensar. El Miguel, a qui havia exposat el meu pla, no va perdre temps. Quan va poder, va tenir una conversa amb el llenyataire per temptejar el terreny, però l’entrevista no va ser gaire favorable. El Miguel 46. Sigfrido Catalá va ser detingut a Madrid el 25 de desembre de 1944, quan era secretari general de la CNT. 47. Juan Figueras va ser detingut el 3 de juliol de 1947, quan era secretari del Comitè Regional de la CNT (vegeu Guerrilla urbana, d’A. Téllez).

187


em va explicar hores més tard que el llenyataire era un ase. A més tenia una condemna per lladregot i només li faltaven disset mesos per sortir en llibertat condicional. «En definitiva», va concloure el Miguel, «no es pot comptar amb ell». Per animar-lo, vaig contestar que no tenia importància, disset mesos passaven ràpidament. La Matilde, una amiga, em va portar en un cistell de doble fons dues fulles de serra. Immediatament vaig informar-ne el Jacinto i el Miguel. Això ens va animar als tres, era l’empenta que necessitàvem per començar a treballar en el nostre projecte. Tota la població reclusa estava formant al pati perquè presentaven el nou director. En aquell moment va entrar el subdirector, el senyor Carmelo. El corneta va fer dos tocs d’atenció. El pres que era al meu costat va murmurar entre dents: —Camina, Carmelito, tens a la consciència diversos morts de fam. —Vols dir Carmelo, el Carmelito és el fill —vaig rectificar. —Bah! —va respondre el meu veí—, si el pare és músic, el fill és ballador. No hi ha cap diferència entre ells dos, són dos fills de mala mare. El corneta va fer tres tocs. Era el nou director, que entrava acompanyat de diversos funcionaris, entre els quals Cabezas, secretari vitalici de tots els directors, més conegut pel renom de Cervell Gris. Davant de nosaltres hi havia tota la plana major. El corneta va tocar ferms i, a continuació, Cabezas va començar a llegir la presentació del nou director: —A partir d’aquesta data, es fa saber a la població reclusa que el senyor Emilio Carrasco, oficial de primera classe, pren possessió del càrrec de director. Tan bon punt va haver acabat de llegir el comunicat, la plantilla li va donar l’enhorabona amb encaixades de mans. Quan van concloure les presentacions, el director va avançar uns passos per parlar-nos i va començar el seu discurs: —Alguns de vosaltres em coneixeu d’altres penals i sabeu que sóc rígid en la disciplina —va fer una pausa—. També veureu en mi un pare, un amic, sempre disposat a escoltar els vostres problemes. 188


Atendré tots aquells que sol·licitin audiència, obraré amb justícia i generositat... Del nou director, els que el coneixien deien que era un pocavergonya. El temps ho diria. José Aguacil Carranza,48 en una rotllana de diversos músics, comentava les últimes notícies rebudes de la seva dona a la comunicació. Es tractava de la concessió d’un indult general per a tots els presos. Algú va preguntar si era cert o si eren els típics rumors carceraris. Aguacil va contestar que allò de l’indult era veritat, ja que ho havien anunciat els diaris a primera plana. «De tota manera», va dir, «haurem d’esperar que surti el Boletín Oficial per conèixer exactament quina repercussió tindrà». Els rumors continuaven augmentant cada hora que passava; ja no es parlava d’indult, sinó d’amnistia. Els funcionaris eren els primers a afegir llenya al foc, falsejant la veritat. Piñol somreia en sentir tots aquells comentaris eufòrics que no tenien ni cap ni peus i em va agafar del braç per allunyar-me del grup. «Ja ho veus», va comentar el meu amic mirant els conspiradors que escoltaven embadalits, «si les notícies fossin dolentes, ningú no hi pararia atenció. Viuran uns dies plens d’esperances, faran projectes, i quan sàpiguen la veritat s’enfonsaran. Reconec la necessitat de mantenir la il·lusió en un lloc com aquest, si no fos així ens tornaríem bojos, però tampoc no és aconsellable llançar les campanes al vol. Sabem el que donen de si els indults generals d’aquesta gentussa. A dia d’avui no me n’ha tocat cap». El Rafael, el corneta, va brandar uns papers que va col·locar al tauler d’anuncis, es tractava del Boletín Oficial. La gent va començar a córrer tan bon punt es va escampar la notícia. M’hi vaig apropar com vaig poder. Algú llegia en veu alta el contingut de l’indult, el qual no arribava a les condemnes que ultrapassaven 48. José Aguacil Carranza va ser detingut el 1950 a Granada per tràfic d’armes destinades als guerrillers de la zona. Les armes les comprava a un comandant de l’exèrcit franquista. Lucena, el seu company, era qui tenia els contactes. Ambdós van ser condemnats a trenta anys de reclusió. Als altres implicats en l’assumpte els van aplicar la Llei de fugues.

189


els vint anys i tampoc a aquells que no complien els requisits que estaven compresos en els múltiples apartats de l’esmentat decret, que eren molts. José Aguacil Carranza estava assajant uns exercicis amb el seu flamant saxofon tenor, un regal de la seva germana. Al seu voltant hi havia diversos músics que feien broma sobre l’indult amb la intenció de prendre-li el pèl, ja que el José tenia fama de ser un consumat iniciador de rumors. El José va deixar de tocar i es va encarar amb els qui se’n reien. —Vosaltres —va dir seguint la broma— deveu estar contents que no ens hagi tocat res, al cap i a la fi us trobeu millor a la presó que al carrer. Però encara que us pesi, el pròxim indult ens abastarà a tots i no trigarà gaire a arribar. Sé de bona font que s’acosten esdeveniments importants. —Bah! —van exclamar rient—. No escarmentaràs mai. Van marxar i el van deixar sol. El José era tot un personatge. Per no perdre la moral s’inventava històries basant-se en fets sense fonament, però de tant repetir-les ell mateix arribava a creure-se-les. El llenyataire, gràcies a l’indult, sortiria en llibertat. Trigaria el temps que duressin els tràmits administratius, un parell de mesos com a màxim. El problema era trobar algú favorable a una fuga a qui confiar el lloc. Jo tenia relació amb alguns comuns que em mereixien confiança i que purgaven penes bastant elevades. El Guaje n’era un. Era a la presó per atracar una taquillera de cinema; tenia setze anys quan va cometre aquella criaturada. El Miguel coincidia amb mi, el considerava apropiat per confiar-li aquella missió. El Guaje va acceptar la nostra proposta i va sol·licitar la plaça al director. Al marge de l’assumpte del llenyer, continuàvem serrant els ferros de la finestra de la sala de música. Mentre ho fèiem, jo tocava notes sostingudes amb el trombó a tot pulmó, desafinant al màxim les notes per atenuar el soroll que el Miguel feia amb la serra. Després de diversos dies, els ferros van quedar pràcticament tallats, només faltaven unes dècimes, suficients perquè poguessin resistir els cops de la revista requisa. Els talls els vam tapar amb una pasta. L’assumpte 190


va quedar en espera d’una nit de tempesta, moment en què solien apagar-se tots els llums del Penal, cosa que ens facilitaria la fugida. Per mediació d’un amic vaig aconseguir un garfi de grans dimensions que, unit a un ganxo, seria un complement de seguretat per escalar el mur. El Guaje em va cridar per notificar-me que li havien contestat sobre la destinació que havia sol·licitat, i que en comptes de la del llenyer li donaven una altra feina. Li vaig preguntar per curiositat la plaça que li havien donat, i va contestar que era a la finestreta del cafè de l’economat. Allò alterava els nostres plans, encara que, mirant-ho bé, no deixava de ser una bona plaça per al Guaje. Ell, contrariat, no volia tenir una bona plaça i prou. «Acceptaré la destinació si en aquest lloc podem fer-hi alguna cosa, ja que el magatzem de l’economat no és lluny del recinte. Vull dir que el que pensàvem fer al llenyer, també ho podríem fer des del magatzem». L’argument del Guaje a primera vista semblava raonable. Hi havia, no obstant això, certs inconvenients que no vaig voler esmentar per no refredar el seu entusiasme. Només li vaig dir que abans d’iniciar res hauríem d’estudiar els pros i els contres, en particular les anades i vingudes de les persones que entraven al magatzem. Vaig deixar el Guaje una mica animat, encara que per dins em vaig dir que l’assumpte no era viable: sabia que entrava massa gent en aquell lloc.

191


Les pistoles

El Miguel se’m va apropar quan estava passejant al pati i va començar a dir-me amb alguns titubeigs que tenia una cosa per proposar-me. A continuació va explicar que tenia en poder seu, amagades en el doble fons d’una maleta, dues pistoles del calibre 6,35 i dos carregadors amb cinc bales cadascun. El vaig mirar sorprès i intrigat. Se’n va adonar i em va explicar per sobre com les havia aconseguit. —Les vaig aconseguir quan estava condemnat a mort a la Model de Barcelona. L’assumpte el vam organitzar entre diversos companys: Jorge Pons Argilés, José Pérez Pedrero, Pedro Adrover Font, Santiago Amir Gruañas i Ginés Urrea Piña. Desgraciadament —va dir—, no vam aconseguir que ens lliuressin la maleta. Pots afigurar-te que ens vam trencar el cap buscant una solució, però tot va ser inútil. —Què vas fer, llavors? —Vam fer que la reclamessin des de l’exterior sense poder ni tan sols tocar-la. Aquí, en aquest penal, hi ha moltes més possibilitats de recuperar el contingut de la maleta que a la Model de Barcelona. En cas que ens decidim, demanaré que me la lliurin plena de roba interior per no aixecar sospites. Sé que serà consignada, i per salvar aquest entrebanc pensava parlar amb el cap de Serveis perquè m’autoritzi a recuperar-la per tal de poder aprofitar la fusta al taller. La idea em va semblar bona. Personalment vaig considerar que allò no podia arribar en millor moment, ens donava confiança i certa seguretat. 192


Vaig dir-li que, abans d’aconseguir la maleta, el primer que calia fer era buscar un lloc segur on amagar les armes, un lloc a prova de registres. El Miguel em va tallar dient que l’assumpte de l’amagatall el tenia resolt: havia pensat construir un cistell de vímet amb doble fons. Vaig exterioritzar el meu desacord, ja que considerava que seria més bona idea una taula de fusta amb un bon amagatall. —Si ens posem d’acord sobre aquest punt —vaig precisar—, parlaré amb un company per encarregar-li la feina. Frutos, així es deia el company en qüestió, va acceptar, i va posar fil a l’agulla quan va rebre el material necessari de l’economat. Diumenge al migdia, el Miguel va rebre la maleta. Això em va sorprendre enormement. El Miguel era imprevisible, s’havia anticipat sense que tinguéssim encara res preparat. No podíem fer res fins dilluns a l’hora de tallers i, a sobre, el Frutos encara no tenia la taula acabada. El Miguel estava contrariat. L’entrada de la maleta era provisional, el temps just de recollir les quatre foteses que contenia i lliurar-la al cap de Serveis. —No li vas dir al cap de Serveis que volies aprofitar la fusta? —No, no li vaig dir res —va respondre nerviós—, en aquell moment ho vaig considerar arriscat i vaig preferir callar. Vaig observar que estava massa intranquil per analitzar la situació, li vaig aconsellar que es calmés, que lliurés la maleta com estava convingut i que el dilluns a primera hora tornés a reclamar-la. El Miguel, no gaire convençut, em va preguntar en quina situació es trobaria si arribaven a sospitar alguna cosa. —No passarà res —vaig respondre per tranquil·litzar-lo—. Fins i tot admetent aquesta hipòtesi, en el pitjor dels casos, la maleta sortiria una altra vegada, com ja va passar a la Model de Barcelona. El Jacinto també va retreure al Miguel que no hagués respectat el pla convingut. Dilluns, a l’hora de tallers, el Miguel va decidir anar a parlar amb el cap de Serveis per demanar-li la maleta com teníem previst. Al cap de poca estona vaig veure que sortia d’Ajudantia amb la maleta. Em va produir una alegria immensa comprovar que ho havia aconseguit. 193


El vaig seguir a distància i abans d’arribar als tallers varios me la va donar. Ajudats pel Frutos, vam començar immediatament a desmuntar-la, tot i que no va ser senzill. Al voltant nostre hi havia molta gent que treballava i vaig observar que ens miraven amb curiositat, o així m’ho semblava. El funcionari dels tallers va passar de llarg sense dir res, ni tant sols ens va mirar. El Frutos va picar amb el martell els laterals, vam treure les dues pistoles i vam trencar el doble fons per no deixar cap rastre. La resta de la fusta va quedar intacta i la vaig dur al Miguel perquè la guardés, per si de cas el cap de Serveis li demanava explicacions, cosa improbable. El Miguel em va preguntar on havia deixat les armes. Vaig contestar que les portava a sobre, i amb un gest em vaig descordar la jaqueta per ensenyar-li les dues pistoles, que portava subjectades el cinturó dels pantalons. A la sala de música vaig preguntar al Frutos quant de temps trigaria a acabar la taula. Va respondre que un parell de dies com a màxim. Durant aquells dos dies vaig haver de portar a sobre aquell pes molest. Tenia la possibilitat d’amagar-les, però temia que les descobrís un intrús i vaig preferir guardar-les a sobre. El Frutos va acabar la taula en un temps rècord; va fer una feina excel·lent. L’amagatall secret va quedar més que perfecte, amb un ajustament de precisió. Les armes van quedar ben guardades i jo, tranquil en deslliurar-me d’aquell malson. A causa del creixement incessant de la fàbrica de mobles van suprimir les dependències de Correcció i el pati de les Tres Palmeres va quedar com a dipòsit per a la fusta. Els fuguistes van ser traslladats i es van incorporar als dormitoris amb els altres reclusos. A partir de llavors l’etiqueta de perillositat quedava suprimida, ja que per damunt de la disciplina passaven els interessos de la fàbrica de mobles. La disciplina, tan preconitzada i aplicada fins llavors de manera punitiva, segons el caprici de cada carceller, va quedar pràcticament anul·lada. Amb la nova reglamentació, el director, el senyor Emilio Carrasco, va prohibir els càstigs considerats superflus com, per exemple, el 194


recollidor, netejar cassoles... Aquest tipus de càstigs suposaven dies de feina perduts en perjudici de l’empresa. Els del Grupet estaven furiosos contra el director per les noves disposicions i feien l’impossible per sabotejar les seves ordres, tot i que aquestes no venien del director, sinó de la Direcció General de Presons. Tot i així, obstinadament, es van mantenir durant un temps enfrontats. Les noves disposicions van ser positives en tots els aspectes: hi va haver més llibertat i els càstigs i les provocacions van disminuir. Una vegada que era al pati de les Tres Palmeres amb el pagador del peculi, vam veure passar un pres que corria portant a coll un cos humà embolicat amb una manta, una massa ensangonada i inerta. Els braços i el cap sobresortien i es balancejaven d’un costat a l’altre amb cada moviment. —Quina barbaritat! —vaig exclamar. Vaig mirar el pagador, que era un comunista català, però no va fer cap comentari, segurament complia la consigna del Partit de no parlar. Fins i tot en aquelles circumstàncies tan especials va mantenir les ordres donades. Al pati general hi havia força agitació. Els funcionaris ordenaven als reclusos que es retiressin als dormitoris. Vaig preguntar què havia passat. Algú em va explicar que Corredera, un pres comú, s’havia tirat del tercer pis de Periodos. Feia temps que els del Grupet li amargaven l’existència: entre el José Luis el Chulo, el Carmelito i l’Asensio, el tractaven pitjor que a un gos. Malgrat que els feia el menjar i altres serveis domèstics, en recompensa el pegaven i li prodigaven tota classe d’humiliacions i d’insults. Corredera era una persona incapaç de defensar-se. Els del Grupet ho sabien i se n’aprofitaven covardament. El Canari, que havia seguit de prop aquell esdeveniment, va explicar que aquell matí el senyor Asensio havia tustat diverses vegades Corredera i que per donar més relleu a l’espectacle havia començat a insultar-lo: —Vinga, marieta, t’agrada la marxa, eh? Doncs aquí la tens! I l’havia continuat pegant. L’infeliç estava desesperat per haver de suportar tants greuges i va reaccionar d’una manera de la qual ningú no l’hauria cregut capaç. Amb un pelador de patates va apunyalar 195


el senyor Asensio. La ferida no va tenir conseqüències. L’abric que portava el funcionari va esmorteir el cop i no va patir ni una rascada lleu, però els crits patètics de l’agredit eren tan excessius que Corredera va creure que l’havia ferit de gravetat. Es va espantar en veure el funcionari ploriquejant a terra i va sortir embogit de l’oficina per refugiar-se al tercer pis de Periodos. A continuació, va començar la cacera de l’home. El director, amb la pistola a la mà, cridava histèricament: —Baixa, marieta, que et fotré una bala al cul! Corredera, per impedir que pugessin els funcionaris, llançava tot el que li queia a l’abast de les mans. Davant la pluja de projectils, el director va prendre la sàvia decisió que pugessin primer els seus subordinats. El senyor Fermín era el funcionari més fort de la plantilla i va ser qui va prendre la iniciativa. La seva tàctica va consistir a protegir-se el cap amb un matalàs i començar a pujar. Corredera es va adonar que seria capturat i es va llançar al buit. Va morir a l’acte. Després de menjar, el personal va tornar als tallers. Em vaig creuar al túnel amb un company, Vicente Moriones Belzunegui. Em va explicar que, quan havia tingut lloc la suposada agressió al senyor Asensio, era a l’oficina, lloc on treballava de comptable per a la fàbrica de mobles, i que havia presenciat tota l’escena. Segons el Vicente, era una vergonya el comportament que havia tingut l’Asensio. Sent com era un dels més durs del Grupet, havia estat ridiculitzat per un infeliç. Havia quedat davant dels seus camarades en una posició vergonyosa. Els funcionaris es reien de la deshonrosa actitud del seu col·lega. Fins i tot els més pròxims li feien el buit. José Luis el Chulo deia que, si almenys hagués patit una rascada, s’hauria pogut convertir en un heroi, però que aquell paio de merda no tenia res, que els havia ridiculitzat a tots. Vicente Moriones, només pel fet d’haver estat testimoni d’aquella injustícia i de no haver pogut intervenir en favor d’aquell desgraciat, s’havia posat malalt de ràbia. Moriones tenia un llarg historial revolucionari i de lluitador infatigable. Coneixent el seu passat, no m’estranyava la seva reacció davant d’aquell assassinat, ja que segurament li recordava altres èpo196


ques difícils. En una ocasió em va ensenyar una foto del dia que va ser alliberat pels nord-americans del camp de concentració nazi de Buchenwald, on va passar dos anys. Estava fet un esquelet.49 El director va haver d’informar la Direcció General de Presons sobre les circumstàncies que havien causat la mort de Corredera. Va manegar l’assumpte a favor seu, tergiversant els fets i acusant un pres que anomenaven el Mallorquí, amic del difunt, de ser l’instigador i principal responsable de tots els fets. El director volia evitar que allò li portés problemes i va fabricar proves per quedar cobert. D’una banda, va obtenir del senyor Carlos, el metge de la presó, un certificat en el qual constava que el senyor Asensio tenia un hematoma al ventre causat pel cop. El Mallorquí era la persona ideal per carregar-li el mort. Cal assenyalar que no tenia plenes facultats mentals. L’endemà, a la cel·la de càstig, al recompte del matí, el van trobar penjat. El jutge d’instrucció que portava el sumari va tancar l’acta per suïcidi. Així va acabar un dels tants episodis que reflecteixen l’ambient podrit que 49. En un article d’Antonio Téllez Solá sobre Vicente Moriones publicat a la revista catalana Polèmica, núm. 31, llegim: «Vicente Moriones Belzunegui va néixer a Sangüesa (Navarra) el 22 de gener de 1913. De molt jove va començar la lluita, va ser detingut a la revolució d’octubre de 1934, al País Basc, i condemnat a diversos anys de presó. Va complir condemna al Penal de Burgos i a la fortalesa de San Cristóbal (Pamplona), des d’on va intentar evadir-se i va tornar a ser jutjat. El fiscal va demanar la pena de mort, però la petició no va ser acceptada. »Va sortir en llibertat el maig de 1938 i el 1939 va anar a França, on va ser detingut i tancat en un camp de concentració. »Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, va formar part a Tolosa del grup que va organitzar Francisco Ponzán Vidal (assassinat el 17 d’agost de 1944 pels nazis). L’esmentat grup va destacar per haver organitzat una de les xarxes d’evasió més importants que va tenir la resistència francesa als Pirineus. »Vicente Moriones va ser detingut de nou el 17 de juny de 1943 i deportat al camp de Buchenwald, d’on va ser alliberat el 30 d’abril de 1945. »El 1947 va tornar a Espanya en missió orgànica, va ser detingut a Sant Sebastià i condemnat a Ocaña a 40 anys. Va sortir en llibertat de San Miguel de los Reyes (València) el 1963, després d’haver complert divuit anys de presó. »Va morir el 23 de març de 1970 als 57 anys d’edat. Es va passar les tres quartes parts de la seva vida detingut i la seva salut se’n va ressentir».

197


regnava a les presons franquistes i que els presos havíem de suportar any rere any. Un dia, després de l’esmorzar, van entrar a la sala de música diversos funcionaris per fer el registre i ens van manar de sortir al pati. Uns minuts més tard van cridar Ribas, el responsable de la banda de música, per informar-lo que havien descobert en una de les finestres els barrots tallats. Feliçment, van creure que portaven tallats diversos anys i per aquesta raó la troballa no va tenir conseqüències punitives. Aquell registre em va fer ensumar que ens havien delatat, i així havia estat, encara que el denunciador no havia acusat ningú, havia indicat només que els barrots estaven en mal estat. Tot sol amb el Jacinto, li vaig explicar que la culpa del que havia passat era del Miguel. Havia comès la imprudència d’explicar als Maños el que estàvem fent, tal com em van confirmar ells mateixos. El cas és que ho sabia massa gent i un d’ells se n’havia anat de la llengua. En el fons de mi mateix em vaig alegrar que tot hagués acabat així, sense conseqüències, i a partir d’aquell instant vaig decidir guardar les distàncies amb el Miguel. Però encara quedava l’assumpte de les pistoles, que havíem de resoldre amistosament. Després de córrer tants riscos, em trobava en la mateixa situació que quatre anys enrere, és a dir, sense haver intentat res seriós. El Miguel estava afligit pel fracàs. Va entonar el seu mea culpa per les confidències que havia fet als Maños, i que, sens dubte, ells havien fet córrer. Li vaig retreure que hagués pres decisions sense consultar-me, però no vaig voler ser massa sever i vaig acabar dient: «Un cop fet, ja està fet». Encara que vaig haver de preguntar-li amb discreció si havia fet algun comentari sobre les pistoles. Em va afirmar categòricament que ningú sabia res sobre aquell assumpte. Li vaig dir que havíem de pensar què en faríem. Vam convenir a buscar, cada un pel seu cantó, un embolado, que en el lèxic carcerari significava anar a judici sense estar-hi implicat, com a testimoni o acusat, per tal d’intentar la fuga pel camí. A Jacinto Mas li van notificar el trasllat a la Model de Barcelona. La notícia em va sorprendre, ja que sabia que la seva família ho estava tramitant però no havia pensat mai que ho aconseguís. Estava 198


content, podria comunicar-se cada setmana amb la seva mare, que vivia en un poblet a prop de Barcelona. El comiat va ser dolorós, marxava un amic que apreciava sincerament. El Miguel va agafar la seva pistola i la va amagar en un cistell de doble fons, que ell mateix havia ideat i construït. Em va explicar que s’havia buscat un embolado i que esperava ser traslladat. Una setmana més tard el van avisar. Me’n vaig acomiadar desitjant-li molta sort. Més tard vaig saber que quan havia arribat a Alcázar de San Juan, una presó de trànsit de Ciudad Real, el Miguel s’havia trobat un amic de la Guerra Civil a qui havia confiat que duia una pistola i que tenia la intenció d’escapar-se. L’amic en qüestió, que es deia José Luis Serrano Menéndez, havia resultat ser un confident declarat i conegut com a tal a totes les presons per on havia passat. Li havia faltat temps per denunciar-lo i ho havia fet davant dels seus nassos. Per aquest assumpte, el Miguel va ser condemnat uns mesos més tard a vint anys. De tornada al Penal, el primer que va fer el Miguel va ser preguntar-me què havia fet de l’altra pistola. Vaig contestar que quan m’havia assabentat del que havia passat me n’havia desfet, sense donar més detalls. Ell tampoc me’ls va demanar. El delator, José Luis Serrano, també va ingressar a San Miguel de los Reyes i immediatament es va posar en contacte amb els falangistes, que el van rebre amb els braços oberts. La Direcció va permetre que els dies festius poguéssim jugar a futbol. Els presos vam organitzar una lliga, i cada dormitori tenia un equip. L’esport era bo per desentumir els músculs i com a distracció. Recordo que en un dels equips jugava un capellà que acabava d’ingressar i que havia reemplaçat el senyor Valentín. Era un jove eclesiàstic que es va guanyar la simpatia dels qui el van tractar. Com calia esperar, aviat va tenir una bona part dels funcionaris en contra, i entorn d’ell van començar les intrigues. Va ser mal vist des del principi perquè jugava a futbol amb els presos amb pantalons curts, cosa que per a aquelles mentalitats malaltisses era un mal exemple, ja que amb aquelles exhibicions s’apartava del camí recte. 199


El jove capellà va estar molt poc temps al Penal, però abans de ser traslladat el director li va prohibir que jugués a futbol. Fins i tot no li va deixar entrar el seu gos al Penal. En definitiva, van intentar amargar-li l’existència tant com van poder, retraient-li, sobretot, les relacions amistoses que tenia amb alguns presos. La manera d’actuar d’aquell capellà liberal xocava irremeiablement amb aquell sistema retrògrad. L’Església tenia marginats aquesta classe de capellans. No van ser els únics: en aquell ambient inquisitorial, l’Església victoriosa no tenia problemes de consciència a l’hora de sacrificar clergues que havien estat al bàndol republicà i de tractar-los amb el mateix acarnissament que els altres republicans o encara pitjor. La Presó de Zamora n’era un exemple.50 El pati gran era el lloc on es disputaven els partits de futbol, i a l’espectacle hi assistia tota la població reclusa. Nicolás Muñiz Alonso,51 que tocava la flauta a la banda de música i estudiava tenidoria de llibres, comentava en veu alta el desenvolupament del partit al seu inseparable amic cec Félix Carrasquer Launed,52 pedagog racionalista llibertari. Carrasquer escoltava amb gran interès el que deia el seu acompanyant i semblava que veiés les jugades de veritat. El Félix s’interessava per tot. Si sentia una veu desconeguda preguntava qui era i Muñiz li explicava tot el que sabia sobre la persona en qüestió. A San Miguel de los Reyes mai vaig parlar amb Carrasquer. Anys més tard, ens vam creuar a la Presó de Carabanchel. Vaig voler presentar-me, però em va tallar dient que em reconeixia per la veu. Em vaig quedar atònit. Quan l’havien detingut, la policia no havia tingut en compte que fos cec i, d’una puntada de peu, l’havien tirat per unes escales i li havien causat algunes contusions.

50. Vegeu el Libro blanco sobre las cárceles franquistas, editat per Ruedo Ibérico. 51. Nicolás Muñiz Alonso va caure a Madrid el 1947, junt amb altres membres del Comitè Nacional de la CNT, quan era delegat de la regional asturiana. 52. Félix Carrasquer va sortir en llibertat de la Presó Provincial de Carabanchel (Madrid) i va morir a Thil (França) el 7 d’octubre de 1993.

200


Les millores que es van anar produint al Penal obeïen a una política governamental que pretenia que a l’estranger semblés que Espanya es democratitzava i que s’hi respectaven els drets humans. Fins i tot hi va haver unes eleccions artificioses. El simulacre no va tenir cap transcendència, no van enganyar a ningú, però amb trampes i argúcies guanyaven temps per calmar i continuar temporitzant les exigències d’alguns països democràtics. Aquestes concessions del franquisme els obligaven a ser més flexibles, encara que només fos per interès. El turisme, que representava una aportació de divises important, va començar a desenvolupar-se quan van ser exterminades les guerrilles, és a dir, a partir de 1951, amb el ministre de Turisme Gabriel Árias Salgado. Els abundants beneficis que reportava van ser un baló d’oxigen per al Règim, que, en contrapartida, va haver de suportar investigacions i acusacions que plovien contínuament de totes bandes. Els organismes internacionals de les Nacions Unides, el Consell d’Europa, les lligues dels drets humans de França, Bèlgica i altres països, exigien a les autoritats franquistes que autoritzessin l’entrada a les presons de comissions perquè poguessin verificar si els drets humans hi eren respectats. Es van efectuar diversos controls, un dels quals va anar al fons del problema: els delegats no es van conformar, com altres vegades, que els toquéssim uns pasdobles de benvinguda. Van començar per fullejar els expedients dels presos polítics. Era la primera vegada, que jo recordi, que es feia un control tan rigorós. Va causar un gran enrenou, aquella comissió estava molt ben informada sobre els presos polítics que érem allà. A conseqüència de les interminables pressions internacionals, el Govern va aprovar un decret en el qual donava per acabats els anomenats delictes de guerra. Van començar a sortir presos en llibertat, encara que amb comptagotes i amb certes condicions, com ara desterraments, presentacions cada quinze dies i restriccions de tot tipus. El problema no va quedar resolt immediatament. Un any després del decret va ingressar al Penal, procedent de la Presó Provincial de València, un pres a qui acabaven de commutar la pena capital per un delicte de guerra, un tal Santamaría. Va sortir en llibertat dos anys més tard, i potser va ser un dels últims que es va beneficiar d’aquell decret. Santamaría, abans que el detinguessin, havia estat amagat divuit anys. 201


A José Ibáñez Sebastián, que ja portava un temps estudiant saxofon, li van notificar a Ajudantia que havien aprovat el seu traspàs a la banda de música. La notícia em va alegrar enormement, ja que era un amic i company que apreciava per la seva enteresa. Havia arribat de França amb un grup de deu companys per integrar-se a la lluita antifranquista. Al poble d’Alborge (a Osca) havien tingut un tiroteig amb l’alcalde i els sometenistes del lloc, els quals els havien parat una emboscada. En la confrontació havien ferit greument l’alcalde del poble, que havia mort dies més tard a Saragossa. Després d’aquest esdeveniment, havien acordat dividir el grup en dos a fi de tenir més probabilitats d’escapar, ja que temien que la zona estigués fortament vigilada. Efectivament, la Guàrdia Civil tenia controlats els llocs per on podien passar. Ibáñez anava amb el grup que va intentar passar el riu Ebre nedant. Aquest grup va tornar a tenir un altre tiroteig, aquesta vegada amb la Guàrdia Civil. Tres d’ells van morir en combat: Rogelio Burillo Esteban, Jorge Camón Biel i Fabián Nuez Quiles. Ibáñez i Cervera, els dos únics supervivents d’aquella emboscada, es van separar i es van donar cita a Barcelona. Ibáñez, per despistar els seus perseguidors, va cometre l’error de presentar-se a les autoritats militars de València per fer el servei militar que tenia pendent. Desgraciadament, la policia militar especial de Madrid estava informada i va ser detingut en una guarnició de Palma de Mallorca el mes d’agost de 1949. El van interrogar durant diversos dies i, malgrat que estava extenuat i mort de son (feia tres dies que no dormia), va aconseguir escapar-se del calabós. Va pujar a la teulada de la caserna amb la intenció d’arribar a l’exterior. Va trobar un amagatall a la teulada i s’hi va arrecerar esperant el moment propici per lliscar i escapar-se, però el cansament va poder més que la seva voluntat i es va quedar adormit. Tenia tanta son que havia caminat per la teulada com un somnàmbul i havia estat a punt de trencar-se la crisma. Al cap d’uns dies, tots van ser detinguts i conduïts a la Presó d’Osca i, uns mesos més tard, van ser traslladats a la Presó Central de Saragossa. El 16 de març de 1950, els set van ser condemnats a mort pel Consell de Guerra (causa 682/49). Després de passar 55 dies condemnats a mort, el 10 de maig de 1950 en van afusellar cinc: Alfredo Cer202


vera Cañizares, de 37 anys; Mariano Llovet Isidro, de 44 anys; José Capdevila Ferrer, de 29; Manuel Ródenas Valero, de 31,53 i Roger Ramos Rodríguez, de 30 anys. A José Ibáñez Sebastián, de 22 anys, i Ángel Fernández Vicente, de 21 anys, se’ls va commutar la pena per la intervenció personal del president de la República Francesa. Ángel Fernández va ser traslladat des del Penal de San Miguel de los Reyes al d’Ocaña el 1954, d’on va sortir en llibertat deu anys més tard. Entre d’altres, recordo el veterà militant confederal aragonès Saturnino Carod Lerín, que va ser comissari de la 25a Divisió. Va baixar de França per integrar-se a la lluita antifeixista i per això va ser condemnat a vint-i-cinc anys de reclusió. Carod pertanyia a la vella escola llibertària i tenia, com tants d’altres que eren allí, una integritat moral a prova de foc. Va morir a Barcelona el 7 de març de 1988, als 85 anys. També guardo en la memòria Nicolás Sebastián, que va ser condemnat a Saragossa a trenta anys de reclusió major. A conseqüència d’una pulmonia mal curada que va patir al Penal d’Ocaña, la seva salut es va anar deteriorant fins a l’extrem que ja no podia ni respirar. El metge de la presó va decidir tardanament traslladar-lo a l’Hospital Penitenciari de Yeserías (a Madrid), on li van diagnosticar una lesió al cor. L’especialista va considerar que s’havia trigat massa a fer-lo hospitalitzar. El metge d’Ocaña va ser el responsable d’aquella negligència criminal, però un pacient més o menys representava ben poc per a la seva consciència. Va morir anys més tard a la Presó de Terol, ciutat on vivia una germana seva. El Nicolás era un militant discret i sense història, les circumstàncies ho van voler així. Vaig guardar una bona imatge d’aquell company; sabia que estava condemnat i, malgrat això, es va mantenir ferm en les seves idees i les va defensar fins a la fi dels seus dies. A San Miguel de Los Reyes va estar-s’hi uns quatre anys. Tampoc no oblido Eustaquio Rodríguez, que va ser detingut a Madrid el desembre de 1947 amb altres companys quan anaven a

53. Manuel Ródenas va treballar a les mines de carbó de Cransac, a l’Avairon (França). Era pare d’una nena de dos anys.

203


celebrar una plenària nacional de regionals. Va sortir en llibertat de San Miguel de los Reyes bastant debilitat i va morir anys més tard a Madrid. Per acabar, vull esmentar Leandro Cuenca González, que va ser dues vegades a la presó. La primera el van condemnar per un delicte de guerra i la segona (va caure el 1948 a Madrid), per un assumpte orgànic. Va complir entre les dues condemnes un total de vint-i-dos anys. Va sortir en llibertat gairebé cec. Va morir el dia 14 de gener de 1995, a Madrid. El senyor Emilio Carrasco va ser suspès del seu càrrec de director per uns conflictes amb els presos. El va substituir el senyor Agustín Gómez Escolástica, que va seguir la mateixa política que el seu antecessor pel que fa als interessos de la fàbrica de mobles. Fins i tot va prendre noves disposicions: el local del cinema, el de tallers varios i el dormitori dels ancians van ser cedits a la fàbrica. La sala de música va passar a ser el nou local del cinema i els músics vam ser traslladats al quart dormitori. Dies més tard, Ribas va sol·licitar per als músics el setè dormitori, fent constar que el lloc on estàvem instal·lats no reunia les condicions per als assaigs. La Direcció va aprovar el trasllat sol·licitat. Amb el canvi hi vam sortir guanyant: les finestres del dormitori donaven a l’exterior, a uns camps conreats. Si el dia era clar vèiem el mar i fins i tot intuíem algun vaixell a la llunyania que es perdia en l’horitzó. Era un espectacle nou i agradable de poder contemplar.

204


La fuga

Per casualitat, vaig descobrir un dia que Desinfecció tenia dues entrades i que una era precisament al setè dormitori. Al fons, hi havia un reixat de ferro situat a un metre del nivell del terra. Per entrar-hi calia enfilar-s’hi. A l’interior hi havia un corredor amb dues portes més, que estaven separades per unes escales estretes que donaven a una terrassa. L’encarregat de Desinfecció ens va indicar el lloc on havíem de deixar els farcells per desinfectar. Vaig contemplar el meu voltant, les teulades del Penal es trobaven als meus peus. Aquell descobriment em va fer pensar immediatament que era un lloc ideal per intentar una fuga. Aquella nit no vaig poder agafar el son, no deixava de pensar en els pros i els contres, era un assumpte que valia la pena examinar. Sebastián Catalá em va cridar perquè anés a Ajudantia a recollir un paquet. Pel camí li vaig preguntar, per entaular conversa, si estava d’ordenança. Catalá em va contestar que feia pocs dies que estava en aquella destinació. El paquet era de la meva família. Passats uns dies vaig arribar a la conclusió que Catalá podria molt ben ser la persona idònia en qui confiar per dur a terme aquella hipotètica fuga, en el cas que l’interessés. A més de la confiança que m’inspirava, tenia una destinació que li permetia circular lliurement per tot el Penal sense despertar sospites. Catalá era a la presó per un delicte comú; havia robat per sobreviure en la misèria, com tants d’altres. Les meves relacions amb ell havien estat sempre excel·lents. Per aquesta raó no em va ser difícil plantejar-li l’assumpte de la fuga. Li vaig explicar de què es tractava i vam acordar examinar-ho a fons per 205


veure si era realitzable. A partir de llavors analitzàvem amb lupa tots els detalls i, sobretot, els inconvenients que poguessin sorgir. Aquella fuga s’assemblava bastant a la que havien fet els Esparteros, Marcelino Segura i Ventura, que ja he explicat en un capítol anterior. Considerava que per obtenir les màximes garanties d’èxit havíem de fer el mateix que havien fet ells, és a dir, esperar una nit de forta tempesta que se n’anés la llum, com solia passar gairebé sempre en situacions semblants. Vaig explicar a Catalá que no havia de quedar res a l’atzar i que, en la mesura que fos possible, evitéssim improvisacions d’última hora, en la qual cosa vam estar d’acord. Estava convençut que una fuga d’aquella índole era molt arriscada, però què podíem fer? Continuar buscant quelcom més segur? Mentrestant, els anys anaven passant! Catalá, per poder dedicar-se de ple als preparatius de la fuga, va deixar de treballar als tallers de fusteria, i vam convenir que jo hi continuaria per anar cobrint les despeses dels dos. Mentrestant va sol·licitar el seu trasllat al dormitori, demanda que va aconseguir immediatament. La primera missió de Catalá era fer un motlle de la clau que corresponia al reixat d’accés a Desinfecció, que estava dipositada amb altres claus a un armari d’Ajudantia, numerada i col·locada a la seva casella. El problema era trobar el moment per obrir l’armari, buscar la clau i fer-ne el motlle. Calien un parell de minuts com a mínim i no era fàcil, ja que gairebé sempre hi havia un funcionari al despatx del cap de Serveis. Vaig aconsellar a Catalá que s’ho prengués amb calma. Juan Gómez Casas em va abordar al pati per dir-me que tenia el pressentiment que jo estava preparant una fuga amb Catalá. «Si les meves suposicions són certes», va dir, «espero que comptis amb mi». Vaig respondre que de moment no hi havia res concret. No vaig voler comprometre’m sense abans parlar-ne amb el meu soci, a qui ho vaig comentar immediatament. El Juanito es mereixia tota la meva confiança, però el fet que s’hagués ensumat la veritat em va alarmar. Sabia que eren simples conjectures de presos, però era evident que havíem de ser més discrets en la nostra manera de gesticular quan parlàvem, sobretot Catalá, que era extremament expansiu en els seus gestos. Per a alguns observadors murris, n’hi havia prou amb una mirada o un simple gest per sospitar. 206


No podia deixar de costat el Juanito i vaig advocar a favor seu explicant a Catalá que si venia amb nosaltres seria ideal per obtenir els contactes i ajuts necessaris a l’exterior. A més, per sobre de tot càlcul, pesava l’amistat, i jo no tenia la intenció de deixar que es podrís en aquell forat. La vehemència de les meves paraules van convèncer Catalá, encara que va considerar que de moment seria millor no dir-li res, esperaríem a tenir-ho tot a punt. Els preparatius anaven avançant. Catalá va aprofitar l’absència del funcionari que estava de guàrdia a Ajudantia per agafar la clau i prendre’n l’empremta. Estava content, només faltava fer-la, la qual cosa no era difícil, ja que a la farga teníem a disposició les eines necessàries i es podia treballar sense cap risc. El segon problema important era construir una corda, i això ho vam resoldre aconseguint diverses bandes de paper de vidre, de diversos metres cadascuna, que s’empraven a les màquines polidores dels tallers de fusteria. Una vegada ben rentades i després de treure’n l’esmeril, les vam trenar en doble perquè poguessin sostenir el nostre pes. La clau funcionava perfectament i els cadenats de les altres dues portes els obriríem amb un rossinyol a l’últim moment. L’assumpte quedava en espera de la nit apropiada. En dos sacs vam posar totes les teles. Com que feien massa embalum era impossible amagar-los en un lloc segur. Catalá va considerar que el millor era pujar-los, de moment, al dormitori, i després ja ho veuríem. Hores més tard va tornar per dir-me que havia amagat els sacs a la teulada i que s’havia vist obligat a trencar els dos cadenats. —Estàs boig! —vaig exclamar reprimint el meu enuig—. No podies obrir-los amb un rossinyol sense necessitat de trencar-los? —No, no he pogut. Ara estem obligats a escapar-nos aquesta mateixa nit, si no tot se n’anirà en orris. Si ho deixem per demà o un altre dia —va afegir— segur que ho descobriran. Aquella improvisació em va contrariar enormement. Intentar-ho amb els focus encesos em va semblar un suïcidi. Vam concertar que aquella mateixa nit pujaríem a la teulada, d’aquesta manera podríem decidir si en realitat era possible. En cas contrari hauríem d’abandonar el projecte. Catalá, amb aquell acte precipitat i absurd, va alterar totalment els plans. Es va adonar massa tard que havia ficat la pota. Deixar-ho per a 207


una altra ocasió era impossible. Com que els funcionaris solien pujar a Desinfecció cada dia donarien l’alerta en descobrir que els cadenats havien estat forçats, i tots els nostres esforços haurien estat inútils. El Juanito era a la biblioteca. Em vaig asseure al seu costat i li vaig xiuxiuejar: —Te’n recordes que em vas dir que comptés amb tu si tenia una fuga en perspectiva? El Juanito em va mirar amb interès. —Llavors et vaig respondre amb una evasiva, però tan bon punt et vaig deixar vaig anar a trobar Catalá per explicar-li la teva insinuació i vam acordar que t’ho diríem quan ho tinguéssim tot preparat. Ha arribat el moment. Vaig informar el Juanito de per on pensàvem fer la fuga i li vaig donar el màxim de detalls, esmentant en particular els contratemps d’última hora que alteraven els plans inicials. —Abans de prendre una decisió, aquesta nit explorarem el lloc per comprovar si en realitat ho podem fer. De tota manera, els llums seran un gran inconvenient —vaig insistir per posar-lo en guàrdia—, està clar que és un perill evident. Així que pensa-t’ho bé abans de prendre una decisió. El Juanito va respondre que la seva decisió estava presa. Mentre sopàvem al dormitori vaig comentar que teníem a favor nostre el fred i la sorpresa. La nit seria fosca, ja que la lluna era en quart minvant, circumstància que considerava positiva, i així ho vaig manifestar als meus dos col·legues per tal de donar-los ànims. Vam acordar que el Juanito acapararia totes les imaginàries i, a la una de la matinada, després del recompte, despertaria Catalá i, minuts més tard, a mi. Quan van tocar silenci, em vaig ficar al llit per descansar unes hores. Vaig sentir que em sacsejaven i vaig obrir els ulls sense comprendre res. Era el Juanito, que amb un to enèrgic va dir: «El Catalá és a la teulada, ara et toca a tu». D’un salt vaig baixar de la llitera, em vaig calçar i em vaig dirigir sense fer soroll a la porta de Desinfecció. Catalá m’esperava a dalt de l’escala. Em va assenyalar amb la mà el recinte: «Com pots veure, serà impossible intentar-ho per allà». 208


Vaig reconèixer que hi havia massa llum. Aquells focus il·luminaven com si fos de dia. Vam recórrer les teulades dels diferents edificis i al final vam trobar el lloc que ens va semblar més favorable. Donava al pati exterior de la presó. A la nostra dreta hi havia un sentinella que vam descartar com a amenaça perquè estava bastant lluny d’on ens trobàvem. Als nostres peus teníem la façana principal de l’església, d’una alçària impressionant vista des de dalt. Estava plena de punts de suport, amb escultures que representaven el bé i el mal, sant Miquel, el drac... El perill més evident podia provenir de la garita que hi havia a la nostra esquerra, a seixanta metres escassos. En tot aquell sector hi havia força claror, però els llums estaven més espaiats que al recinte. Davant nostre, hi havia els habitatges dels funcionaris i, més a la dreta, el lloc de guàrdia, és a dir, la porta principal. Mentre Catalá lligava les trenes de paper de vidre, vaig tornar al dormitori a buscar el Juanito i a informar-lo de la situació. Vam acordar que el descens el faríem per etapes de diversos metres cadascuna, fins a arribar al terra. Ens esperaríem al final de cada etapa i junts creuaríem el pati. Al racó on hi havia els habitatges dels funcionaris ens enfilaríem per saltar a l’altre costat del recinte. Vam lligar la corda a una reixa que donava al campanar i vam comprovar que arribava fins al terra. Catalá va voler baixar el primer, honor que no li vam discutir. Després el vaig seguir jo i a continuació va baixar el Juanito. Les trenes de paper de vidre resistien perfectament, el descens l’efectuàvem amb molta senzillesa, les enormes estàtues ens facilitaven la feina, a cada tram hi havia prou espai per reunir-nos els tres sense problemes. Vam fer la mateixa operació al segon tram, respectant els acords que havíem convingut a dalt. En arribar al tercer, l’últim de tots, Catalá, quan va tocar el terra, en comptes d’esperar com havíem convingut, va sortir corrent cap al racó. Aquell mesquí no havia sabut ser digne de la nostra confiança. Ens havia deixat a l’estacada. El seu acte abjecte i covard va tenir conseqüències greus. Aquell escarabat va ser vist pel sentinella que estava a la nostra esquerra, que amb els seus crits va alertar al lloc de guàrdia: «Alto! Alto!». 209


Sense pensar-m’ho vaig lliscar com un llamp i vaig córrer, jugant-me la vida per culpa d’aquell fastigós individu, que en aquells moments s’enfilava per un tub de desguàs amb molta lentitud. Em van venir ganes d’anar cap a ell i estirar-lo pels peus, però no tenia temps. D’un salt em vaig agafar a la marquesina i a pols vaig pujar a la teulada. El Juanito s’havia quedat clavat al lloc on l’havia deixat. No s’esperava aquella mala acció de Sebastián Catalá, ni jo tampoc, és clar. Vaig veure que Catalá descendia per un pal que donava a l’exterior, a poca distància del mur. Vaig intentar passar per baixar també per aquell lloc, però el terrat on em trobava estava ple de gàbies de conills i altres obstacles que no veia en la foscor i que em feien ensopegar i fer un soroll infernal. El temps s’esgotava. Vaig notar que els guàrdies civils corrien d’un costat a l’altre embogits per l’alerta donada pel seu company, que, com era normal, també m’havia vist passar a mi, la qual cosa l’havia fet cridar encara més fort. No tenia pràcticament temps de fer els metres que em faltaven per arribar al pal i vaig decidir despenjar-me des d’on era. Abans, vaig intentar escodrinyar les condicions del terra, però va ser en va, la foscor era total. Les meves mans van cedir i vaig caure al buit. Vaig perdre el coneixement uns instants. Després vaig comprovar que no podia moure’m: estava ferit. M’havia trencat el cap del fèmur i el terç superior de la cama esquerra en xocar contra el cantell d’una sèquia que era a prop del mur i que no havia vist. A la llunyania sentia veus i passos que s’apropaven: eren els guàrdies civils. Un d’ells va dir al seu company: —Mira, aquí n’hi ha un! Per por que em disparessin em vaig fer el mort. Va ser l’instint de conservació el que em va fer reaccionar així. Vaig rebre un cop de culata a la cara i vaig perdre una altra vegada el coneixement. En tornar en mi vaig notar que tenia el nas obert. —Sergent! —vaig sentir que deia un dels guàrdies—, aquí en tenim a un que és mig mort. —Fiqueu-lo a dins —va ordenar el sergent. Dos guàrdies civils em van agafar pels canells i em van portar arrossegant-me. Els peus nus fregaven l’empedrat de la carretera i semblava que una raspa gruixuda me’ls desbastés. El trajecte em va semblar interminable, no podia canviar de posició, 210


amb la cama trencada era impossible. A més, la meva actitud era la de continuar fent-me el mort, sense oposar cap resistència. Tenia ganes de cridar, però em vaig contenir, no vaig voler donar als meus botxins aquella satisfacció ni excitar els instints sanguinaris d’aquella gent. Em van deixar tirat al mig del pati davant de la façana de l’església. En aquell moment van veure el Juanito, que continuava suspès al mateix lloc on l’havia deixat. Els guàrdies el van amenaçar apuntant-lo amb les armes perquè baixés. El Juanito els repetia: «No disparin! No disparin!». Quan va tocar el terra van començar a etzibar-li cops als peus amb les culates dels fusells i a prodigar-li tota classe d’insults. El sergent es va apropar, va ordenar que deixessin de pegar-li i, per protegir-lo dels seus subordinats, el va lliurar als funcionaris perquè el fiquessin a dins. El sergent va reprendre els seus homes per aquell salvatgisme inútil i, referint-se a mi, va dir: —A aquest porteu-lo al lloc de guàrdia perquè estigui més protegit i cobriu-lo amb una manta. —Però sergent —va protestar un guàrdia—, es tacarà de sang. —Quina importància té!? —va exclamar el sergent irritat—. Aquest home es morirà de fred si no l’abriguem. Una altra vegada em van portar a ròssec sobre aquell terra gelat i dur com el granit. Una altra vegada, els meus peus patien aquella dura prova. Em van deixar al lloc de guàrdia. Algú em va cobrir amb una manta i em va dir: «Per què no et queixes, cabró?». A Juan Gómez Casas, Juanito,54 feia ja tres hores que l’havien ficat a dins. Eren les sis de la matinada.

54. L’altre punt de vista de la fuga el dóna Juan Gómez Casas al seu llibre Situación límite. Des de la seva talaia, testifica: «Per la porta principal tornava el grup de guàrdia que havia sortit a fer una batuda. Dos d’ells, endarrerits, progressaven lentament, “els porcs... a pas de mulillas”. I de seguida, a mesura que seguien cap al reforç de la guàrdia, va percebre que el cos arrossegat portava un jersei vermell. Les paraules dels uniformats li arribaven nítides. El sentinella apostat a la porta va preguntar: »—Què li passa a aquest? »—Res, està llest. »—Mort? »—Crec que sí. S’ha trencat l’espinada en tirar-se. No ha vist la sèquia als seus peus, ha caigut contra la vora. Aquest ja no té problemes...»

211


Un guàrdia civil em va preguntar sobre la identitat de les persones que apareixien en unes fotos que portava a la cartera. No vaig contestar. Hi havia vegades que perdia la noció del temps. En una ocasió vaig obrir els ulls i vaig veure el director, el senyor Agustín Gómez Escolástica, parlant amb altres funcionaris. La seva mirada es va creuar amb la meva, era dura i exempta d’humanitat. D’aquell individu no se’n podia esperar res de bo. El director, amb veu gairebé imperceptible, va donar ordres al cap de Serveis. En aquells instants el corneta tocava diana, eren les set del matí. Segons els meus càlculs, feia unes cinc hores que jeia allà, tirat al terra. Al cap d’una estona van venir dos presos a recollir-me i amb la mateixa manta que em cobria em van transportar, com si fos una llitera portàtil. Quan estava a les mans dels dos presos, vaig creure que ja no corria perill i em vaig permetre de queixar-me una miqueta quan em van agafar. Això va provocar entre els guàrdies civils una sobtada còlera i van començar a insultar-me com gossos rabiosos. Els dos presos em van dipositar al terra d’una cel·la de càstig de Correcció. Era el 6 de febrer de 1956. A les deu del matí d’aquella fatídica data vaig rebre la visita del metge de la presó, un tal senyor Carlos Caballé, que va ordenar al pres practicant que l’acompanyava que m’instal·lessin en un llit. L’oficial de guàrdia de Correcció, el senyor Ramos, s’hi va oposar donant com a argument que sense l’autorització per escrit del director allà no hi entrava res. El metge no va insistir-hi, no volia problemes amb el director i molt menys per un pres. El practicant oficial, el senyor Santiago, estudiant de medicina, em va fer una estrebada a la cama i me la va encanyar. Al nas, que el tenia obert pel cop de culata, m’hi van posar uns punts. Al migdia em van servir un cassó de ranxo que no vaig menjar, no tenia gana. Arribada la nit, dos presos infermers em van instal·lar en un matalàs i em van cobrir amb unes mantes. Malgrat això, no vaig poder dormir, em trobava molt malament. Segon dia de cel·les, 7 de febrer de 1956. Després de l’esmorzar, als castigats els treien el farcell i els el tornaven a donar a la nit a l’hora del silenci. A mi me’l van deixar, però en canvi em van rapar els cabells. 212


Tercer dia de cel·les, 8 de febrer. El practicant, el senyor Santiago, em va examinar la cama i li va comentar al pres infermer que el meu estat requeria una operació urgent. Quart dia de cel·les, 9 de febrer. A part del dolor, notava que tenia febre i una calor sufocant. Tanmateix, feia fred, ja que a través de la finestra veia que estava nevant. Aquells símptomes van començar a inquietar-me: tenir calor quan feia fred no era normal. Un dels infermers, un tal Juanito, em va informar que els presos començaven a protestar a favor meu perquè no estava rebent les atencions mèdiques necessàries. Més tard vaig saber que els companys valencians de l’exterior havien denunciat per canals diferents aquella presumpta negligència del director de San Miguel de los Reyes: tenir un home amb ferides greus tirat al terra durant una setmana. Aquestes acusacions van arribar a orelles de la Direcció General de Presons i davant del temor d’una campanya exterior van preferir donar una solució airosa a l’assumpte. Cinquè dia de cel·les, 10 de febrer. El Juanito, l’infermer, em va donar xocolata de part dels meus amics. En aquelles circumstàncies eren detalls que fortificaven moralment. Al metge i al practicant no vaig tornar a veure’ls més. Sisè dia de cel·les, 11 de febrer. El Juanito, l’infermer, era una bona persona; sempre que podia intentava deixar-me algun aliment d’amagatotis, buscant una distracció del carceller. Jo continuava sense tocar el ranxo, la qual cosa començava a preocupar la Direcció. Setè dia de cel·les, 12 de febrer. El Juanito, l’infermer, em va notificar que aquell matí em traslladaven a l’Hospital Provincial de València i em va deixar d’amagat de l’oficial alguns diners de part dels meus companys. Quan van venir a buscar-me, vaig donar els diners a l’oficial perquè me’ls canviessin per moneda del carrer, però els diners van quedar confiscats per a pagar, segons ells, els desperfectes de la fuga. Em van portar en llitera fins al cangur, que estava aparcat a la porta del rastell.

213


Trasllat a l’Hospital de València

En arribar a l’hospital, dos infermers van venir a buscar-me. Vam passar per diverses sales i ens vam parar en una on hi havia força gent esperant el seu torn per fer-se radiografies. Em van mirar amb curiositat i sorpresa en veure’m en aquell estat tan lamentable. La parella de la Guàrdia Civil que em custodiava va començar a explicar a la gent que era un assassí perillós i que no es compadissin de mi, que no m’ho mereixia. Aquelles acusacions van fer l’efecte contrari i a les mirades d’aquella gent vaig llegir que creien que havia estat maltractat. Vaig passar el primer de tots. M’esperava el doctor José López Trigo (pare), director de l’hospital. Aquest home aparentava tenir uns seixanta anys. Havia estat considerat en uns altres temps un dels millors cirurgians de traumatologia. El seu fill en va prendre el relleu. Uns dies abans d’ingressar a l’hospital, un company valencià, Progreso Fernández, havia parlat amb l’eminent cirurgià, que coneixia, perquè fes tot el que pogués per mi. Al marge de l’amistat que els unia, el doctor era una persona d’esquerres i es va prendre el meu cas molt seriosament. Va manar que em traguessin els embenats i, després d’examinar-me la cama, li va dir al seu fill: «Demà l’operarem». La parella de la Guàrdia Civil el va informar que tenien ordres de dur-me altre cop al Penal. López Trigo va replicar amb un categòric: «Impossible!». Va afegir que em traguessin les manilles. Els guàrdies civils van insistir-hi, però López Trigo no va voler perdre més temps amb aquell parell d’imbècils i els va deixar amb la paraula a la boca. 214


La sala destinada als presos era petita, només hi cabien cinc llits. Un estava ocupat per un individu procedent de la Presó Provincial de València. Estàvem custodiats nit i dia per una parella de la Policia Armada. —Demà li faran unes anàlisis —em va dir un malalt, que no era pres i feia d’infermer—, a partir de les deu de la nit no podrà menjar ni beure. Vaig observar que el meu interlocutor tenia dificultats per respirar, patia del cor. L’endemà a les deu del matí en punt vaig entrar a la sala d’operacions. L’anestesista em va posar per via intravenosa una injecció de pentotal que em va fer un efecte immediat. Vaig recobrar el coneixement quan ja estava instal·lat al llit. L’infermer responsable de la sala es va apropar arrossegant els peus i em va explicar amb veu trencada i plena de xiulets que l’operació havia estat un èxit. La mateixa monja que m’havia atès el dia que havia ingressat va entrar a prendre’m la temperatura. Es tractava de la mare superiora de la congregació. A la primera oportunitat que vaig tenir li vaig transmetre un missatge que m’havia donat el pres practicant de San Miguel de los Reyes, un tal Amador. Aquest em va explicar sense cap malícia que la monja esmentada era basca, paisana seva, i va afegir: «Ja veuràs que s’alegrarà de tenir notícies meves». La monja em va tallar amb les paraules següents: «Bah, aquell assassí!». Em vaig quedar mut, no vaig saber què contestar. Jo ignorava per quin delicte Amador era a la presó. Sabia que era un comú i res més. No obstant això, em va semblar que la mare superiora s’havia excedit en les seves apreciacions. Les nits les passava bastant malament, els dolors eren intensos i no podia agafar el son. Tres dies després de l’operació vaig notar que l’embenat estava impregnat d’un líquid viscós: la ferida s’havia infectat. La penicil·lina no em feia cap efecte, tenia la cama groguenca i estava a 42 de febre. Estava al límit. Quan va venir a visitar-me el practicant i va veure aquella infecció, va fer una incisió perquè sortís la porqueria. La mare superiora, que vaig batejar amb el nom de Sergent, es comportava amb mi de manera despòtica i les altres monges no es quedaven enrere, s’havien confabulat totes contra mi. 215


Una tarda va venir a veure’m, acompanyat del seu secretari, l’inspector regional de Presons de Llevant, el senyor Fernando Arnau García, que era el director de la Model de Barcelona quan vaig estar-hi condemnat a mort. Havia ascendit. La seva visita tenia com a finalitat prendre’m declaració amb motiu de la fuga. Els policies li van exigir un document que l’acredités. El més sorprenent va ser que no portava a sobre cap documentació i que no el van deixar complir la seva missió. A part d’aquest contratemps, el senyor Fernando Arnau va ser molt amable amb mi. Li vaig parlar de quan havia estat condemnat a mort. Va contestar que allò pertanyia al passat, donant a entendre que estava enterrat i esborrat de la seva memòria. «Oblidar?», vaig pensar, «que fàcil!». En tot cas, potser ho era per ell, però no per mi. Els policies van preguntar a l’inspector si era veritat que jo era a la presó per un delicte polític. El senyor Fernando Arnau va respondre de manera afirmativa i sense embuts, cosa que em va estranyar. Els presos polítics continuàvem sense ser reconeguts de manera oficial i aquella afirmació per part d’una alta autoritat penitenciària em va sorprendre enormement. Tenia prohibit escriure a la família, però malgrat això vaig enviar a la meva mare unes línies per tranquil·litzar-la. Quan vaig acabar, estava extenuat de fatiga i em vaig adormir. El doctor López Trigo va passar a veure’m amb tota la plana major i quan va veure la infecció li va comentar al seu fill: «Haurem de prescriure-li un altre antibiòtic, ja que la penicil·lina no fa cap efecte». Jo no tenia diners per comprar els antibiòtics prescrits i la mare superiora em va explicar clarament que no tenien aquell medicament. «Faci’s a la idea que li amputaran la cama». La malícia d’aquella dona no tenia límits. Reconec, tanmateix, que, malgrat els seus perversos comentaris, tenia part de raó. Progreso Fernández Bailén era un company valencià que no coneixia personalment, encara que n’havia sentit a parlar en diverses ocasions. Aquest company va entrar a la sala i va preguntar als agents de la Policia Armada que estaven asseguts a la porta si podia lliurar-me un paquet de menjar. Els policies no hi van posar cap 216


inconvenient. El Progreso em va preguntar com em trobava i si em feia falta alguna cosa. Li vaig explicar que tenia la cama infectada i que necessitava amb urgència antibiòtics per intentar aturar la infecció. El Progreso em va dir que sense la recepta del doctor no podia portar el que li demanava. Per convèncer-lo vaig preguntar al nou responsable de la sala, que era present, si recordava el medicament que m’havien prescrit. L’al·ludit, que patia la mateixa malaltia que el seu predecessor, va confirmar el que jo acabava de dir. Vaig notar a la mirada del Progreso55 un reflex d’estupor, segurament 55. Molts anys més tard, el novembre de 1995, vaig viatjar a València per visitar Progreso Fernández i celebrar amb altres amics el seu 98è aniversari. Ens va relatar, llavors, alguns episodis de la seva vida. Progreso Fernández Bailén va néixer a Llíria (València) el 17 de novembre de 1897. Va conèixer les idees anarquistes el 1913, pel contacte amb vells llibertaris com Narciso Poymirán, que va ser afusellat pels franquistes al poble de Pedralba (València), i amb un cercle de companys denominat L’Espiga. Llavors era funcionari municipal a Llíria, però va considerar que la seva feina era incompatible amb les idees que professava i va renunciar al seu lloc a l’Ajuntament. El 1917 no va voler presentar-se a files i va marxar cap a França, on va entrar en contacte amb els grups anarquistes de Lió i va constituir amb altres espanyols un grup anarquista que van denominar Ni Dios ni Amo. El 1927 va tornar a Espanya i, juntament amb la representació de la Regional de Llevant, va assistir a la Conferència Nacional de València que els dies 24 i 25 de juliol de 1927 va donar vida a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La primer reunió es va celebrar a casa de la companya Aurora López, a la barriada de Patraix, i les restants van tenir lloc a la platja del Saler, a l’aire lliure. El 18 de gener de 1932 es va produir un moviment insurreccional desencadenat pels miners de Fígols i de Sallent, a la comarca de l’Alt Llobregat i Cardener. Els revolucionaris van suprimir la propietat privada i la moneda i van instaurar el comunisme llibertari. El Govern central va aixafar el moviment en cinc dies. La repressió es va estendre a tot Catalunya, Llevant i Andalusia. Centenars de presos van anar a parar a les sentines dels vaixells que els havien de conduir a la deportació. El 10 de febrer va salpar del port de Barcelona el transatlàntic Buenos Aires amb rumb a la Guinea Equatorial espanyola, amb 105 anarcosindicalistes a bord, entre els quals hi havia Buenaventura Durruti i Domingo i Francisco Ascaso, als quals se’ls van afegir uns quants més a València i a Cadis. En aquest últim port va ser embarcat Progreso Fernández junt amb deu persones més. En total n’eren 119. Progreso va romandre uns nou mesos a l’illa de Fernando Poo. Quan va tornar a València va assumir el càrrec de secretari del Comitè Regional de la CNT de Llevant i va prosseguir la tasca de propagar les idees. Durant la Guerra Civil va desenvolupar una intensa activitat en l’ensenyament escolar i també va donar nombroses conferències als soldats que eren al front de Terol, en

217


en constatar la incapacitat i les insuficiències d’aquell hospital. Em va respondre que sens falta portaria el medicament requerit, però que abans pensava parlar amb el doctor perquè li ho confirmés personalment. Tots els matins em portaven a la sala d’operacions per canviar-me les gases, que estaven xopes de pus. El practicant de torn introduïa a l’orifici que traspassava la cuixa una tira de gasa impregnada d’un líquid per evitar que es tanqués la fístula. L’endemà de la visita del Progreso, la mare superiora em va notificar que algú havia deixat uns antibiòtics per a mi. El doctor López Trigo passava a veure’m gairebé cada dia i en una de les visites va veure a la meva tauleta una ampolla de moscatell, i en va beure un glop. Les monges van veure amb mals ulls que un cirurgià del seu prestigi begués de la mateixa ampolla que un malalt pres. López Trigo era realment un home de tracte honest i, sobretot, humà. Si va beure de l’ampolla, estic convençut que ho va fer per molestar la mare superiora. El vell doctor tenia un bon sentit de l’humor. A la sala flotava una olor nauseabunda, que venia d’un malalt ingressat recentment per una sífilis mal curada. El pobre home havia caigut en mal lloc. A aquesta classe de malalts les monges els miraven amb repugnància. El pres que era al llit del costat em va dir, referint-se al sifilític, que no havia menjat res en tot el temps que era allà. Li vaig donar a l’infermer mig pot de llet condensada i un flascó de colònia perquè els hi passés al sifilític. L’ambient va canviar radicalment. L’olor d’aigua de colònia es va notar agradablement a tota la sala. Al cap de poc va entrar la mare superiora a prendre’ns la temlocalitats com Manzanera, Rubielos de Mora, Mora de Rubielos, Puebla de Valverde i Puerto Escandón. Acabada la contesa va ser respectat a causa de la seva concepció humanista de la vida i per les seves conviccions pacifistes. No obstant això, el 1948 va ser detingut per culpa d’una delació, i va ser acusat de ser responsable de la FAI a València i de tenir contactes amb els grups de guerrillers que actuaven a la província de Castelló de la Plana. Va romandre a la Presó Model de València uns cinc mesos, fins que hi va haver sobreseïment de la causa perquè no es va poder demostrar que fos cert el que s’havia denunciat.

218


peratura, com cada dia, i va quedar sorpresa en comprovar aquella millora, però no va fer-ne cap comentari. Vaig ser jo qui va trencar el silenci i ho vaig fer amb ironia, dient que la nutrició i els productes higiènics que s’utilitzaven en aquella sala eren tots a càrrec meu. No va replicar. Més tard va tornar amb dos pots de llet condensada, que va distribuir a cada un dels meus veïns. «A vostè», va dir dirigint-se a mi, «no li’n dono perquè ja té el necessari». L’observació em va semblar justa. Les meves protestes havien servit d’alguna cosa, així que em vaig sentir molt satisfet. Malgrat les topades freqüents que tenia amb les monges, les nostres relacions van anar millorant amb el temps i van arribar a ser satisfactòries. Fins i tot, la mare superiora, que era una dona enigmàtica i dura, dura sobretot amb ella mateixa, va tenir consideracions respectuoses cap a mi. En conseqüència, jo també vaig optar pel respecte, que en definitiva era el millor per a tots. L’inspector de Presons, el senyor Fernando Arnau, va tornar acompanyat del seu secretari i en aquella ocasió va portar els documents que l’acreditaven. Així, doncs, els policies no van posar cap inconvenient perquè prengués declaració. L’inspector va començar a preguntar-me sobre els detalls de la fuga. El seu secretari escrivia a màquina sense aixecar el cap. En la meva declaració vaig intentar descarregar en la mesura que vaig poder el funcionari que estava de guàrdia la nit de la fuga i em vaig fer responsable de tot perquè no es produïssin equívocs ni contradiccions. La meva declaració va ser considerada per la plantilla del Penal com a positiva, la qual cosa em va afavorir en el futur, ja que no vaig ser molestat pels perjudicis causats. La mare superiora em va prendre la temperatura, va mirar el termòmetre i va dir somrient: «Té unes dècimes menys que ahir». Vaig sospirar d’alleujament, era una bona notícia: l’estreptomicina feia efecte. Els dies anaven passant i la febre va desaparèixer totalment. A poc a poc anava recuperant les forces i notava que em cansava menys quan parlava. 219


Les dues filles de Progreso, Libertad i Armonía, em van portar un paquet de menjar de part del seu pare. Aquell company, des de l’instant que m’havia portat els antibiòtics, m’havia salvat la cama. Només per això estava més que justificada la meva gratitud. Un matí van venir a buscar-me diversos guàrdies civils, em van posar les manilles i dos infermers de l’hospital em van portar en llitera fins al cotxe cel·lular. Aquelles precaucions em van semblar exagerades, ja que considerava que per custodiar un invàlid no calien tants guàrdies i que era ridícul que em lliguessin. El cotxe cel·lular es va parar a l’entrada del rastell de San Miguel de los Reyes. El senyor Daniel, el cap de Serveis, va preguntar als guàrdies civils si podia caminar; van contestar de manera incoherent dient que no ho sabien. Dos presos ordenances em van asseure a una cadira i em van portar a coll dins del Penal. La nostra aparició pel pati gran va produir un silenci total. Circumstancialment, en aquell moment al pati hi havia tota la població reclusa. Vaig observar a les cares dels presos gestos de simpatia i de pena en veure’m en aquell estat. Després de tant temps envoltat de gent hostil, era reconfortant tornar a trobar els amics i les persones que compartien les meves mateixes penes. Em van portar directament a Correcció i em van deixar a una cel·la de càstig. L’oficial de guàrdia em va notificar que la junta de l’establiment m’havia sancionat amb quatre mesos de cel·les.56

56. Expedient (causa sumaríssima núm. 638-IV.49). Acords de les juntes de l’establiment. «7 de febrero 1956. INTENTO DE EVASIÓN. En el día de hoy, según partes formulados por el jefe de Servicios y funcionarios de Servicio, ha intentado evadirse el titular, siendo apresado sin conseguir su intento e ingresado en la enfermería por presentar lesiones producidas al intentar descolgarse. Se comunica a las autoridades respectivas. 8 de febrero 1956. Causa baja en taller de Carpintería y Educando de Banda de música por haber intentado evadirse. 11 de febrero 1956. Sanción. DOS FALTAS MUY GRAVES. La junta de Régimen y A, en sesión de ayer, acordó sancionar al titular con dos meses de reclusión en celdas por cada una de las dos faltas muy graves insertas en el Art. 162 apartados a) y c) y las

220


Els presos infermers em portaven cada dia al bany per desentumir la cama anquilosada. El practicant, el senyor Santiago, em va aconsellar de fer exercicis, encara que era més fàcil dir-ho que fer-ho. En les condicions en les quals em trobava resultava molt difícil fer un tractament adequat. Els meus companys de feina em van construir unes crosses i vaig decidir per primera vegada aixecar-me amb l’ajuda del Juanito, l’infermer. Al principi vaig tenir dolors quan vaig intentar posar-me dret, però amb paciència i molta voluntat vaig arribar a sobreposar-me. La primavera va arribar. València era una regió alegre i lluminosa, es percebia fins i tot darrere d’aquells murs foscos. Els meus exercicis començaven a fer efecte, encara que la recuperació era lentíssima. Els dolors persistien i per mitigar-los solia prendre un parell d’aspirines cada nit. El practicant em va dir que estava drogat per les aspirines i que els dolors que sentia eren pura imaginació. Vaig pensar que el practicant potser tenia raó i vaig deixar de prendre-les. Els dolors a poc a poc van anar desapareixent. Un dia vaig veure Juan Gómez Casas, per primera vegada des d’aquella nit tràgica. Va aprofitar un moment en què la porta de la meva cel·la estava oberta per saludar-me. L’acompanyava Liberto Sarrau Royes,57 que havia conegut a la Model de Barcelona, des d’on

accesorias correspondientes. RETROCEDE AL PRIMER PERIODO DE SU CONDENA y se participa al PATRONATO CENTRAL. 11 de marzo 1956. APROBADO SANCIÓN. El Patronato Central en escrito de 2 de marzo actual participa haber tomado el acuerdo de sancionar al titular de la PÉRDIDA DEL TIEMPO REDIMIDO Y DEL DERECHO A REDIMIR EN LO SUCESIVO, por haber intentado evadirse. 13 de octubre 1958. INVALIDACIÓN. La junta de Régimen en sesión de 10 de marzo del actual mes acordó invalidar todas la sanciones que obran en su expediente hasta el día de la fecha, de acuerdo con lo preceptuado en el artículo 116 del VIGENTE REGLAMENTO». 57. Liberto Sarrau Royes va ser detingut el 1949 a Barcelona i va ser condemnat per activitats subversives a vint anys i un dia de reclusió. Va sortir en llibertat del Penal de Burgos l’11 de març de 1958.

221


havia estat traslladat al sanatori de Cuéllar (Segòvia) perquè estava malalt del pit, i després al Penal de San Miguel de los Reyes. A Gómez Casas el vaig trobar molt més gras. Va ser el Liberto qui, davant de Casas, em va explicar que el meu amic havia estat bastant malalt. Em va explicar que al principi de ser a la cel·la de càstig havia patit trastorns mentals. En els seus deliris parlava en veu alta i explicava coses que podien ser comprometedores. Feliçment aquella situació va durar poc. Casas va recuperar aviat la salut i no hi va haver conseqüències a causa dels deliris, ja que ningú no els va prendre en consideració. —Si haguessis vist —va dir Liberto— en quin estat el van ficar a la cel·la la matinada de la fuga! Estava desconegut. Els guàrdies civils li van colpejar els peus amb les culates dels fusells i a conseqüència d’això no va poder caminar durant un temps. —Sí, ja ho sé, vaig ser testimoni d’aquells fets inoblidables. —Per a mi va ser un cop dur —va afegir Gómez Casas—. La canallada de Catalá58 i haver de suportar durant dies sencers les burles dels falangistes em va trastocar. A través de la porta sentia les rialles i els comentaris burletes que em dedicaven. Vaig comprendre que intentaven desestabilitzar-me, però tot i saber-ho, en l’estat febril en el qual em trobava, ho van aconseguir. Vaig perdre tota noció de la realitat. Ángel Urzáiz Simón ens explica quina va ser la participació directa i activa que, com a responsable de l’Organització, li va tocar dur a terme en la situació que es va crear després del nostre intent de fuga. «Es va ficar Juan Gómez Casas a la freda cel·la de Correcció amb ordre d’aïllament rigorosa. Aquell mes de febrer el clima va ser més dur del que era habitual a la zona, fet que va contribuir a endurir la seva situació. L’ordre de la direcció era tenir-lo a mitja ració; amb

58. Mai vaig saber res més de Sebastián Catalá. Ángel Urzáiz em va explicar uns anys abans de la seva mort que l’havia trobat a París per casualitat. Catalá havia tingut una enorme sorpresa en veure’l i, en resposta a la seva salutació, havia balbucejat unes paraules incoherents, i sense més explicació havia fugit corrents com si hagués vist el diable en persona. És evident que, amb aquella fugida, havia demostrat que no tenia la consciència tranquil·la.

222


aquestes mesures estrictes, en un primer moment, Juan Gómez va patir una crisi mental. El responsable de la galeria era un reclús català que tenia molta relació amb un grup de falangistes presos. Alhora, també simpatitzava una mica amb alguns companys catalans, circumstància que es va aprofitar per parlar amb ell i demanar-li dues coses: que evités que els falangistes s’apropessin a la porta de la cel·la del Juan per assetjar-lo amb insults, ja que li provocaven un empitjorament de l’estat mental, i que permetés que li introduíssim alguns aliments a través de l’espiell mentre ell feia els ulls grossos. Encara que de mala gana, vam aconseguir alguna cosa. Vam aconseguir ferli arribar petites porcions de xocolata, pernil salat, etc. »Aquests primers auxilis els duien a terme companys que, amb el pretext d’anar a la infermeria, passaven a hores oportunes per allà i ràpidament s’apropaven a la porta de la cel·la i introduïen per l’espiell el que portaven. El responsable de la galeria solia girar-se d’esquena per facilitar la tasca i així salvava la seva responsabilitat davant de qualsevol incident, que afortunadament no es va produir. »Aquesta ajuda va ser important, però no ho era prou perquè no arribava a proporcionar-li, entre altres coses, roba d’abric, tan necessària per a ell. »La Consuelo, la meva companya, treballava al Club Nàutic de València, i al Club hi acudia com a soci el metge del Penal, Carlos Caballé. Allà se li va presentar com la dona d’un reclús que estava a la infermeria a conseqüència d’una afecció pulmonar. Això va passar en els primers moments de la seva permanència a San Miguel de los Reyes i des de llavors hi havia aquest coneixement superficial amb el metge que permetia certa relació. »Donant voltes a l’assumpte, vaig decidir abordar-lo per plantejar-li obertament la necessitat que com a metge intervingués per suavitzar la situació de Juan Gómez Casas. »Un matí em vaig dirigir a ell demanant-li que m’escoltés per una cosa important que havia de sol·licitar-li. »Em va atendre tot seguit i va mostrar certa sorpresa en veure de què es tractava, però em va escoltar amb atenció. Li vaig exposar cruament la situació, en condició d’integrant del mateix expedient (...). »Va encaixar la meva exposició correctament i em va demanar que li digués què desitjàvem. Li vaig demanar quatre coses: autorització 223


per poder passar al Juan roba d’hivern, tractament mèdic immediat, facilitar-li el menjar d’infermeria adequat a la seva situació i autorització perquè diàriament pogués passejar en solitari pel pati. Em va dir que a la primera reunió de la Junta de Règim, que se celebraria al cap de dos dies, ho plantejaria. »Complint el que havia promès, va vèncer l’oposició que principalment plantejaven el director i l’administrador. Es va guanyar el suport del sacerdot del Penal i va aconseguir el que desitjàvem. Tot seguit, el senyor Carlos em va cridar per informar-me del que s’havia aconseguit i també em va comunicar que el pres que acompanyaria Juan Gómez en la seva hora diària de passeig seria jo mateix, proposta que vaig acceptar immediatament. »En aquella nova situació tot va canviar per a Gómez. Es va normalitzar la seva alimentació, va poder suportar en millors condicions el fred i les seves sortides diàries i les meves converses amb ell van anar alleugerint lentament el seu buit mental.» Un dia vaig preguntar estranyat a Juanito l’infermer per què la major part dels presos polítics estaven concentrats a Correcció. Em va explicar que era a causa d’una insubordinació recent feta en protesta per les comunicacions extraordinàries concedides als subscriptors de Redención i que havia motivat els canvis en qüestió per reprimir els amotinats. Arran de la insubordinació esmentada, el director, el senyor Agustín Gómez Escolástica, va ser traslladat a la presó central de Carabanchel i el va succeir en el càrrec el senyor Gabriel Castro Marco. Per donar una idea del problema cal saber que Redención era un setmanari imprès als tallers penitenciaris d’Alcalá de Henares. La publicació estava dedicada als presos i hi col·laboraven els funcionaris més reaccionaris del Cos de Presons i també alguns reclusos que es venien per unes pessetes. Uns anys abans, al principi de sortir el setmanari, va ser boicotejat per la majoria dels reclusos de totes les presons perquè era un portaveu de propaganda feixista. La Direcció General de Presons de l’època, per contrarestar l’actitud recalcitrant dels presos, va decidir que els subscriptors de Redención tinguessin dret cada trimestre a unes catorze comunicacions extraordinàries, orals o escrites. 224


Per norma general només s’estava autoritzat a escriure una targeta setmanal i a comunicar deu minuts escassos per setmana. Aquestes limitacions, comparades amb els avantatges que representava la subscripció a Redención, van fer claudicar la població reclusa. El preu d’un trimestre era de set pessetes i calia pagar per avançat. Cal tenir en compte que només estava permès escriure i comunicar amb els familiars més pròxims, és a dir, pares, germans, esposa i fills. A les dones casades civilment, qualificades de concubines, se’ls negaven les visites fins que no es casessin per l’Església; fins i tot es negaven les visites dels seus fills. Els que es trobaven en aquesta situació van haver de cedir per poder-se comunicar amb els seus. Amb els anys, hi va haver més condescendència, encara que no va ser igual per a totes les presons. Els capellans eren intransigents amb aquest tipus de situacions. El fanatisme i l’odi els encegava. El fet que havia incitat la protesta havia estat que el director havia volgut escatimar els avantatges establerts. Per exemple, volia reduir les comunicacions extraordinàries o fer pagar una doble subscripció. Els reclusos no van estar-hi d’acord perquè consideraven que era un robatori. A l’hora del recompte obrien totes les cel·les de Correcció i, per tant, també la meva. Un dia, Liberto Sarrau, des del primer pis, em va fer senyals, però no vaig comprendre què volia dir. El Juanito, l’infermer, que era al meu costat, va sortir a trobar-lo per donar-me el missatge. Deia que la meva mare era fora del Penal per intentar comunicar amb mi. La notícia em va alegrar, però m’afligia que em veiés en aquell estat. Vaig sospitar que potser no em deixarien comunicar i així va ser: van passar les hores i el meu temor va quedar confirmat. Al migdia, l’infermer em va portar una mica de menjar que la meva mare havia lliurat a la família d’un company perquè me’l fes arribar en petites quantitats. A la nit, el Juanito, l’infermer, em va notificar que a la meva mare li havien denegat la comunicació; havia sentit que ho deien uns funcionaris. Una ràbia immensa es va apoderar de mi i vaig anunciar que estava disposat a fer una vaga de fam. 225


L’endemà al matí, els companys em van aconsellar, quan van ser informats del que pensava fer, que no prengués decisions tan extremes tenint en compte el meu estat de salut. Ja feia cent dies que estava tancat a la cel·la de càstig i encara en faltaven vint perquè acabés aquell malson. Estava al límit de les meves forces i pensava que poder parlar amb algú, encara que només fossin un parell d’hores al dia, hauria estat suficient per reanimar-me. També pensava en aquells que havien passat molt més temps que no pas jo incomunicats i que, tot i així, no havien perdut els ànims. L’oficial de guàrdia de Correcció, el senyor Daniel Fuentes, em va anunciar que havia complert el càstig i que em destinaven a una altra cel·la, on pernoctaria fins que em donessin d’alta d’infermeria. Vaig sortir al pati gran. Els primers que vaig veure van ser els del Grupet, que estaven asseguts com sempre a la porta d’Ajudantia. Em van mirar amb odi, com tenien per costum de mirar els que no eren de la seva mena. Al pati hi havia poca gent, el personal estava als tallers treballant i els pocs que quedaven van venir a felicitar-me per haver complert el càstig. Entre els presents hi havia Juan Gómez Casas. El pati, si no es tenia una ocupació, resultava d’una pesadesa aclaparadora. Només uns quants aprofitaven el temps estudiant, els altres vegetaven. Jo dedicava part del meu temps a cuidar-me la cama amb exercicis, banys, massatges i passeigs. La resta, el dedicava a la lectura o a jugar a escacs. Era conscient que havia de fer un esforç de voluntat per poder arribar a caminar normalment i estava convençut que ho aconseguiria. Hi havia un desig tan intens en mi que em donava una força indescriptible. Malgrat les mirades misericordioses d’uns i d’alegria d’altres, vaig seguir serè el camí que m’havia traçat. Unes setmanes després d’haver sortit de les cel·les de càstig la meva mare va tornar a València per intentar comunicar amb mi. En aquesta ocasió la Direcció no va posar-hi cap inconvenient i per fi vam poder veure’ns. 226


Sempre que venia a València es quedava a casa d’un matrimoni que vivia a pocs metres del Penal, on era molt ben acollida i es trobava molt a gust. El marit també havia estat pres a San Miguel de los Reyes. Estava inclòs en un expedient comunista. Era músic de professió, tocava el clarinet. Recordo que era una persona discreta i seriosa. Tots l’anomenaven el Sevilla. Va sortir en llibertat poc temps després que jo ingressés a la banda de música. La meva mare, quan venia a València, acostumava a quedar-se diversos dies amb la intenció de comunicar el màxim de vegades possible. Les comunicacions especials que es concedien a les famílies que venien de fora no eren fàcils d’aconseguir, depenien de l’humor del director. El nostre grup orgànic va encarregar al company Joaquín Pueyo Moreno la fabricació d’una caixa de música per obsequiar el doctor López Trigo. Joaquín Pueyo, mecànic de professió, va fer un excel·lent treball artesanal. La meva mare va ser l’encarregada de portar el regal al doctor. Amb ella hi van anar diverses companyes de presos que vivien a València. Aquesta representació de dones va ser un acte de solidaritat i un testimoni de simpatia que el doctor va saber valorar en tot el seu significat. Li van lliurar el regal en nom de tots els meus companys del Penal. Va ser un acte emocionant. El vell doctor es va mostrar content i commogut. Mentrestant, als tallers d’ebenisteria hi va haver una vaga per reivindicar que els presos fossin equiparats als treballadors lliures del carrer. S’emparaven en el recent decret d’augment de salaris proposat pel ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco. Com que s’anava dient a la premsa que els presos tenien els mateixos drets, se li va plantejar el problema a Vicente Simó, l’amo que explotava aquella empresa particular. Aquest, no obstant això, va rebutjar d’augmentar els salaris de misèria. En conseqüència, hi va haver una vaga que va durar diversos dies. L’amo va reflexionar i, potser assessorat per l’oficial de tallers, el senyor Carlos Mella, i altres persones ben situades, va accedir a les exigències dels reclusos. L’amo es va comprometre de viva veu a augmentar els sous, però era impossible aplicar al peu de la lletra l’augment i l’amo ho sabia. 227


Els beneficiats, i encara amb certes reserves, van ser els que tenien un sou fix, és a dir, els encarregats de les seves seccions i uns quants més; en total no passaven d’una dotzena de persones. La resta treballava per peça: tant fas, tant guanyes. Cada vegada que sortia un nou model calia debatre el preu amb afany, enmig d’amenaces. Recordo que a la secció d’envernissament, on jo treballava, vam tenir vagues bastant llargues; la que més va durar va ser de cinc setmanes. Per als treballadors del carrer mai no va ser fàcil, però per nosaltres ho va ser encara menys. No hi havia ni punt de comparació. Una vegada vam haver guanyat el conflicte, es va produir, l’abril de 1957, el trasllat de cinc presos polítics al Penal de Burgos, com a represàlia per les pertorbacions. Aquests eren Liberto Sarrau Royes i dos comunistes (els tres ja eren a la llista negra pel boicot al setmanari Redención), i Manuel Fornés Marín i Enrique Marco Nadal. Un altre grup de presos comuns que també havia pres part en els conflictes va ser traslladat al Puerto de Santa María. En honor als que marxaven es va fer una col·lecta a la qual va contribuir tota la població reclusa; fins i tot es va muntar una taula per recaptar les donacions. Els funcionaris feien els ulls grossos, però el senyor José Luis va dir que allò semblava «la Casa del Poble». Havia transcorregut un any des de l’intent de fuga. La Direcció ens va autoritzar a Juan Gómez Casas i a mi a treballar als tallers d’ebenisteria.59 Ambdós treballàvem col·lectivament envernissant mobles, encara que guanyàvem molt poc. Físicament, jo no em trobava en gaire bones condicions, em faltaven forces per obtenir un rendiment més alt, i Juan Gómez Casas no coneixia l’ofici. El personal de màquines va proposar a Juan Gómez treballar per a ells. Es tractava de controlar i comptabilitzar les peces que es fabricaven. Cada setmana tenien problemes en el moment de fer les nòmines. La producció comptabilitzada pels presos no s’ajustava ni de bon tros a les quantitats que marcava l’amo. 59. Exp. Vicisitudes penales 15 de enero 1957. Se califica de buena conducta semestral. 28 de febrero 1957. Causa alta en el taller de carpintería. Sin derecho a redimir. 20 de septiembre 1957. Pasa al segundo período de su condena.

228


El personal de màquines estava fart de discutir en va i havia decidit buscar algú que defensés els seus interessos i controlés la producció. Per aquesta feina li pagarien ells mateixos un sou fix de 250 pessetes setmanals. Van elegir per unanimitat Juan Gómez Casas perquè gaudia de l’estima i la confiança de tots. Gómez Casas va discutir l’assumpte amb mi perquè temia que aquella feina li portés complicacions amb l’amo i els seus sequaços. Jo vaig considerar que era una bona col·locació i així li ho vaig manifestar. A més, sabia que necessitava guanyar diners per ajudar la seva dona i el seu fill, que llavors tenia uns nou anys. Quan vaig ser invalidat de les dues faltes,60 em van permetre ingressar una altra vegada a la banda de música. Havia recuperat la situació que tenia abans, però el problema més gran era la cama: la fístula supurava contínuament i començava a preocupar-me.

60. Exp. Invalidación. Por acuerdo de la Junta de Régimen en sesión del 10 de los corrientes, acordó invalidar todas las sanciones que figuran en el expediente hasta el día de la fecha, de acuerdo con lo preceptuado en el Art. 116 del Reglamento Vigente.

229


La riuada de València. La solidaritat dels presos

Abans de continuar vull fer un parèntesi per parlar de la solidaritat que hi havia al Penal de San Miguel de los Reyes. Aquesta generositat col·lectiva, que ja hem vist a través dels diferents episodis narrats, va quedar una vegada més confirmada arran del terrible desastre que va causar la riuada de València. Tothom sap que la vida a les presons sempre està presidida per la monotonia. El dia a dia és tediós, rutinari, mancat dels estímuls que l’existència en llibertat presenta. Només de tant en tant, per algun fet inesperat, es trenca l’enutjós ambient i el pres torna a captar quelcom de les realitats externes. Així va passar el 13 d’octubre de 1957 al Penal de San Miguel de los Reyes. La matinada d’aquell dia va ser nefasta per als habitants de València, que van ser sorpresos per les conseqüències d’una pluja torrencial caiguda a la regió. Segons els comentaris que circulaven, el temor que algun dels pantans de la zona arribés a rebentar per l’excessiva recollida d’aigües va forçar els seus responsables a obrir les comportes, fet que va repercutir de tal manera en la pujada del riu Túria que les terres que hi havia al seu pas van quedar negades. La inesperada riuada va provocar la inundació de la ciutat, amb un nefast balanç per als seus habitants, principalment per als qui vivien o tenien comerços a les plantes baixes dels edificis. En ser envaïts per les aigües van veure’s obligats a abandonar els habitatges, mentre contemplaven la desaparició dels seus objectes personals, arrossegats amb virulència per l’aigua fins a unir-se amb el fang, com els arbres 230


arrancats de soca-rel i els animals morts, principalment porcs, procedents de les moltes granges que hi havia als afores de la ciutat. Tot això, en una amalgama impressionant, lliscava com un ràpid torrent per les principals artèries valencianes, com el camí del Grau, i acabava sent absorbit, a través de l’ampli port i la platja, per les aigües de la Mediterrània. La catàstrofe va ser de tal magnitud que algunes barriades de cases modestes construïdes a prop del marge del riu, com la de Marines, van desaparèixer totalment. La població es va quedar sense energia elèctrica i sense els serveis més elementals i es va paralitzar totalment qualsevol tipus d’activitat. Quan les aigües van decréixer, una alta capa de fang cobria els carrers i va caldre la feina de tots els habitants per fer-la desaparèixer al més aviat possible. Avui dia, al passeig de la Glorieta d’aquesta bella ciutat, a la part esquerra de la portada principal de l’edifici dels Jutjats, hi ha una gruixuda línia en vermell que indica que les aigües van assolir més d’un metre i mig d’altura en aquest punt. El que mai no van dir les autoritats franquistes va ser el nombre de morts, bona part dels quals van aparèixer a les costes mediterrànies i molts d’altres, entre el fangar. Al Penal, els presos ens vam anar assabentant del desastre a mesura que a primera hora del matí arribaven els funcionaris per fer el relleu diari. Com que la presó estava situada als afores de la ciutat, a la part oposada a l’afectada, la riuada no la va perjudicar, però sí que va crear una gran inquietud entre els reclusos, bastants d’ells naturals de la regió. A mig matí, la convulsió va arribar a paralitzar les activitats que habitualment es duien a terme i els reclusos es van centrar a estudiar iniciatives per ajudar els damnificats. Van ser moments bonics en els quals la generositat d’aquells que tant havien perdut va assolir nivells impensables. La sensibilitat conscient de tots aquells que havien lliurat el millor d’ells mateixos en favor de la lluita contra el franquisme es va unir a l’esquerdada humanitat dels presos denominats comuns. Va significar un gest cordial entre tanta desgràcia a favor d’una població que, en conjunt, 231


fins al dia anterior a la tragèdia mirava amb gran recel i aversió els residents forçosos del Penal. El primer acord col·lectiu que es va prendre al pati de la presó va ser oferir la peça diària de pa, o chusco, com l’anomenàvem, als nens valencians. Un cop comunicada la decisió al cap de Serveis, aquest la va transmetre al director i, un cop acceptada, es va començar a preparar el carregament elaborat durant la nit al forn de la presó. Amb grans coves transportats per un camió, el pa va ser distribuït per diverses zones de València. Al forn també s’hi preparaven les peces destinades a la presó provincial, ocupada principalment per presos preventius. Quan aquests es van assabentar, pels seus funcionaris, del gest dels reclusos de San Miguel de los Reyes, van prendre la mateixa actitud solidària i van unir les seves racions a les nostres perquè fossin repartides. D’aquesta manera, la primera ajuda alimentària rebuda pels nens valencians va procedir de les presons enclavades a la ciutat. La gravetat de la situació va portar a prendre la segona iniciativa, també relacionada amb la panificadora. El nostre company Antonio Navarro, en la seva condició de forner professional, era el responsable del forn. Davant del nostre grup llibertari va indicar la possibilitat d’utilitzar-lo durant les 24 hores del dia. Per a això es necessitava comptar amb un determinat nombre de voluntaris que formessin diversos grups de treball. La seva idea era que al capdavant de cada grup s’hi posessin dos dels presos que redimien la seva condemna treballant com a forners i que, per tant, eren experts en la feina. Així podrien assessorar i vetllar perquè la feina dels principiants estigués ben feta. Es va acceptar el projecte i, quan es va haver reunit amb escreix la quota de voluntaris, el mateix Navarro va comunicar a l’administrador el nou suggeriment, que va ser acceptat i es va posar en marxa tot seguit. La Direcció del Penal va fer gestions davant de les autoritats de diversos pobles propers no afectats per la riuada: se’ls va informar del que es pretenia fer i van començar a enviar a la presó carregaments de farina. D’aquesta manera, les peces de pa van començar a subministrar-se als perjudicats i, durant els dos primers dies de la calamitat, les fornades que sortien d’allà eren contínues. 232


Tots els que van participar en aquesta lloable tasca van ser beneficiats mesos més tard amb una inesperada recompensa. Ens van informar que l’alcalde de la ciutat, impressionat pel gest humà dels presos, s’havia dirigit a la Direcció General d’Institucions Penitenciàries per sol·licitar un reconeixement significatiu per a aquells que haguessin intervingut en l’elaboració del pa. Gràcies a això, més de trenta reclusos, entre els quals hi havia Antonio Navarro, Leandro Cuenca, Jacinto Mas, Eustaquio Rodríguez, Vicente Moriones, Ángel Urzáiz, Antonio González i d’altres que a causa del pas del temps no recordo, es van beneficiar d’una reducció especial de sis mesos del temps de les seves condemnes. Es va fer un últim oferiment a les autoritats del Penal: la creació de grups de treball per col·laborar en les tasques urgents de netejar els carrers del fang que els envaïa. El director va recollir l’oferta amb certa cautela perquè l’assumpte era delicat. Si bé sembla que es van arribar a preparar unes llistes amb aquells presos als quals quedava poc temps per recobrar la llibertat, per utilitzar-los si calia, la mesura no va ser necessària. Afegiré, per completar les accions de solidaritat referides, que també es va dur a terme una recollida de diners en la qual van participar la majoria dels presos. Els diners recaptats van ser lliurats directament a les famílies dels detinguts que havien patit danys materials a conseqüència de la riuada. Es va crear una comissió perquè estudiés sobre el terreny els casos més urgents. D’aquesta manera es va evitar, probablement, que els diners caiguessin en mans poc escrupoloses. Abans d’arribar a aquest acord es va pensar de lliurar la recol·lecta esmentada a l’alcaldia valenciana, però hi va haver una gran oposició a la idea. València va recuperar lentament la normalitat, mercès en gran part a l’ajuda rebuda de tots els punts del país. Els seus habitants van conèixer la grandesa humana oculta rere els murs de les presons. I la tornada a la rutina i el fàstic va ser l’epíleg que nosaltres vam posar a la tragèdia que havia assolat la ciutat.

233


Trasllat a l’Hospital Penitenciari de Yeserías

El senyor Carlos, el metge de San Miguel de los Reyes, va proposar el meu trasllat a l’Hospital Penitenciari de Yeserías (a Madrid) perquè m’extraguessin el clau quirúrgic que tenia al fèmur, ja que segons ell era el que provocava la supuració. El viatge va ser un malson. Vam fer escala a Alcázar de San Juan, una petita presó de partit i de molt trànsit. Els presos l’anomenaven la cova d’Alí Babà. En aquell cau hi havia una brutícia increïble. Al lavabo era difícil d’entrar-hi a causa de la quantitat de merda acumulada, que arribava fins a les parets; d’entre els excrements sortien rates tan grans com conills. Dormir era impossible: aquella cova mig enterrada era plena de xinxes i polls. En arribar la nit, el carceller tancava la porta de la cova i de seguida es produïen les trobades entre homosexuals. Es feien autèntiques orgies a la vista de tots, sense el més mínim pudor. Per evitar, en la mesura que es podia, aquell espectacle ens ajèiem uns quants en un racó a part. Entre ells recordo un comunista de San Miguel de los Reyes que també anava a Yeserías. Jo posava el cap sota la manta i, tot i que no veia el que passava, sí que sentia les grolleries que aquells homes pronunciaven. A Alcázar de San Juan vaig estar-m’hi dos dies. Quan el carceller em va cridar per anunciar-me que me n’anava, que perdria de vista aquell infern, vaig respirar alleugerit. La resta del viatge fins a Madrid el vam fer sense cap novetat. Fora de l’estació ens esperava el cotxe cel·lular que ens va conduir a l’Hospital Penitenciari. 234


La meva primera impressió de Yeserías va ser que no era una presó com les altres: no hi havia reixes ni recinte, només un mur amb unes discretes garites encastades i bastant distanciades. Tots els edificis eren del mateix estil i estaven dividits amb simetria, i els carrers portaven noms de metges il·lustres. Va venir a buscar-me a Ajudantia un pres infermer que va resultar ser el responsable de la sala d’osteologia i em va fer una fitxa d’ingrés amb data del 10 de març de 1958. A la mateixa planta d’aquell edifici hi havia una altra sala a càrrec del doctor Modesto Piñeiro, inspector general de la Sanitat Penitenciària. Era cirurgià especialista en urologia, però operava també altres òrgans que no entraven dins la seva especialitat. A causa d’això, tenia problemes amb els seus col·legues, que li retreien que fes ús del bisturí amb massa rapidesa, moltes vegades sense necessitat. El malalt que queia a les mans del doctor Modesto Piñeiro corria una aventura arriscada, el resultat final de la qual era difícil de pronosticar. Va adquirir la seva fama de carnisser els primers anys de la seva carrera. La sala d’operacions era denominada la Sala dels Horrors. Les instal·lacions de l’hospital eren modernes i estaven ben equipades. L’inconvenient era el personal, que no era professional. Això motivava certs errors, de manera que, quan es produïen, eren ocultats o falsejats. A la mateixa sala on m’estava hi dormia un company que no estava malalt i que havia fet bastants anys d’ajudant de quiròfan, en el lloc que llavors ocupava el pres infermer que m’havia rebut. Amb el Lucio, així es deia, vaig fer-hi força amistat i em va informar de moltes coses que havien passat en aquell lloc. El Lucio treballava llavors als laboratoris instal·lats dins del mateix recinte i rebia un sou. Quan feia d’infermer no guanyava res, la qual cosa no deixava de ser injusta. L’endemà, vaig sortir al pati i vaig anar a veure el company Gregorio Gallego García, que estava destinat a l’economat. No el coneixia personalment, però Gómez Casas m’havia donat records per a ell. 235


El Gregorio havia estat detingut quan era secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT el desembre de 1944. Un consell de guerra que es va celebrar a la presó d’Alcalá de Henares el juliol de 1946 el va condemnar a trenta anys de reclusió major.61 El doctor Santí, especialista dels ossos i responsable de la sala, va estudiar la meva radiografia i em va preguntar si la ferida em supurava gaire. Vaig contestar que bastant. Va advertir llavors a l’infermer que m’operaria dos dies després. L’operació va ser curta, el temps d’extreure’m el clau i fer una lleugera raspadura d’os. Portava tot just una setmana a Yeserías. En casos com el meu solien trigar més. Aquelles presses eren perquè volien donar-me d’alta com més aviat millor, potser perquè consideraven que la meva presència no era grata. Algú em va dir que tenia moltes observacions anotades al meu expedient.62 Algunes es remuntaven a l’època en què Manel Sabaté, condemnat a mort, havia trencat el vàter i la Direcció, com ja he dit en un altre capítol, havia sospitat que jo també hi estava implicat. Sumant-hi el meu intent de fuga, no era gens estrany que em controlessin de manera especial, si bé casos com el meu abundaven. De tota manera, per mediació del Lucio vaig aconseguir prolongar uns dies més la meva estada a Yeserías, fins que finalment em van notificar que me n’anava. El 29 de juny de 1958 vaig ser traslladat a la Presó de Carabanchel, on vaig haver de passar un període de convalescència de vint dies. Aquesta mesura em va semblar desproporcionada i estúpida, ja que era un lloc molt poc apropiat per a poder recuperar-me. Ni tan sols estàvem en règim d’infermeria. Quina classe de convalescència era aquella? L’únic avantatge que teníem era que ens autoritzaven a sortir al pati, cosa que no permetien als altres presos de trànsit per molt breu que fos la seva estada.

61. Vegeu La guerrilla urbana I: Facerías, Antonio Téllez, pàg. 21 i 49. Paris: Ruedo Ibérico, 1974. 62. Vicisitudes penales. Hospital Penitenciario, Madrid. El titular ingresó el 10 de marzo de 1958. Orden de esta Dirección el titular queda sujeto a VIGILANCIA ESPECIAL. ORDEN UNIDA.

236


Un dia l’ordenança de la galeria va obrir la cel·la i em va anunciar somrient: «Aquí tens una visita». Es tractava, ni més ni menys, de Juan Gómez Casas.63 Va ser una gran sorpresa i vaig quedar atònit, sense saber què dir. Juan Gómez em va explicar les raons d’aquell trasllat imprevist a Burgos: «Tot va començar», va dir, «a conseqüència dels enfrontaments que vaig tenir amb l’amo dels tallers. Et deus recordar que estava indecís de si acceptar o no la feina que m’oferien els de màquines. Temia que apareguessin complicacions i la realitat em va demostrar que no anava errat. Cal reconèixer que, quan vaig començar a treballar al control de producció, les pagues del personal van millorar substancialment. Era una prova palpable del robatori de què havien estat objecte. La meva presència va resultar poc grata per al patró i per al cap de tallers, el senyor Carlos Mella, que em miraven com un intrús. Per ells resultava humiliant ser controlats per un pres i no ho podien ni tolerar ni suportar». «Inevitablement, van començar els enfrontaments. El director, Gabriel Marco, com era lògic, va prendre part a favor dels interessos de l’amo de l’empresa. La Direcció, abans de prendre cap mesura en contra meu, va intentar seduir-me, però no amb diners, ja que sabien que no podien comprar-me. L’estratagema que van emprar va ser l’adulació, però aviat es van adonar que perdien el temps i sense dir res més van deixar de molestar-me. Darrere d’aquell silenci hi havia quelcom que em feia presagiar que tramaven alguna cosa entre bastidors, i així era. La resolució de la intriga no es va fer esperar. Un parell de setmanes més tard em van notificar el meu trasllat a Burgos. Un cop més», va concloure, «els lladres guanyaven la partida». Homes com Juan Gómez Casas molestaven a la presó. Em vaig acomiadar d’ell amb emoció i li vaig desitjar sort. Un mes i escaig més tard vaig sortir de Carabanchel traslladat al Penal de San Miguel de los Reyes. Vam fer escala a Alcázar 63. Juan Gómez Casas va morir a Madrid el 27 d’agost de 2001, als 80 anys. El seu llegat literari és extens. És autor de Situación límite, Cuentos carcerarios, Historia de la FAI, Relanzamiento de la CNT 1975-1979, El Apocalipsis, Autogestión i molts d’altres, alguns amb el pseudònim Benjamín.

237


de San Juan, però en aquella ocasió tot va ser molt millor que a l’anada. Dos dies després vaig continuar el viatge fins a arribar a la Presó d’Albacete. L’endemà, a l’hora del recompte, vaig reconèixer l’oficial que el feia. Es tractava del senyor Elisardo, el Sonriente, que em va saludar amb un moviment de cap. Tenia un mal record d’aquell individu: el seu últim càstig havia estat tallar-me els cabells al zero. A Albacete vaig estar-hi un parell de dies i d’allà vaig ser traslladat al penal de procedència juntament amb altres presos que anaven a la Presó Provincial de València. Quan vaig arribar al meu destí, em van conduir a Correcció per complir els vint dies obligatoris de període sanitari. Aquell llarg viatge, motivat per la necessitat que m’operessin, havia acabat i la veritat és que em sentia bastant esgotat després de totes les peripècies viscudes. Després vaig tornar a treballar als tallers d’ebenisteria i em vaig assabentar que el patró, Vicente Simó, havia mort. L’havia substituït el seu fill, Vicentito, com l’anomenaven tots. Era un jugador empedreït que malbaratava a la ruleta els diners mal adquirits pel seu pare. El vell mai no li va tenir confiança i mesos abans de morir-se es va associar amb un tal Grau, que va posar al capdavant del negoci. El 21 de març de 1959 entrava al tercer període de la meva condemna. El 25 de juliol compliria 31 anys i el mes de novembre podria festejar el meu desè aniversari de condemnat. D’aquest any 1959 recordo molt especialment el triomf de la Revolució Cubana durant el mes de gener. Aquesta victòria va suscitar l’entusiasme de la classe treballadora a molts països, especialment a l’Amèrica del Sud. També va tenir repercussions a Espanya, on es va incrementar l’acció armada contra el Règim franquista. Era una cosa mai vista: des del desembarcament del Granma (el 2 de desembre de 1956 a la província d’Oriente, després que un grup de 80 homes iniciés la lluita a Sierra Maestra) fins a la fugida del dictador Batista de l’Havana l’1 de gener de 1959 només havien passat 25 mesos. En dos anys, els revolucionaris cubans havien adquirit la força i l’ex238


periència suficients per derrotar l’exèrcit de Batista i aconseguir la victòria. És cert que, una vegada més, va arribar el desencant quan Fidel Castro va adulterar la revolució en revestir-la d’un ferri règim dictatorial. L’1 d’abril de 1959, en el vintè aniversari del final de la Guerra Civil, va ser inaugurada, sobre una immensa cripta perforada a la roca de la serra de Guadarrama, situada a cinquanta quilòmetres de Madrid i a catorze de l’Escorial, la Santa Cruz del Valle de los Caídos, distintiu religiós de formigó de 153 metres d’alçada i de 200.000 tones de pes, a l’interior del qual es podia accedir mitjançant ascensors. El monument pretenia glorificar tots els que havien donat la vida per la pàtria durant la denominada Cruzada. En aquesta immensa ossera reposarien les restes de les víctimes, les úniques amb qui es volien reconciliar. Als vius, Franco continuava aplicant-los la seva sanguinària revenja. El 4 de desembre d’aquell mateix any, Francisco Franco complia 67 anys i el dia 21 li va arribar d’ultramar un magnífic regal: la visita a Madrid del president dels Estats Units, Dwight David Eisenhower, el seu còmplice, que tant l’havia ajudat en els moments difícils pels quals havia passat el Règim. Ja l’any 1960 estava activada la reforma econòmica d’Espanya, i el seu nom era sinònim de vacances. Els turistes afluïen com mosques a la mel, com mai s’havia vist. Més de sis milions de turistes van aportar, el 1960, centenars de milions de dòlars en divises. Tanmateix, l’expansió econòmica tenia la seva cara oculta, com la lluna: centenars de milers de treballadors espanyols es veien obligats a emigrar a la República Federal Alemanya a la recerca de feina i de supervivència. Tampoc puc oblidar una tremenda tragèdia: el 5 de gener de 1960, el company Francesc Sabaté Llopart, el Quico, lliurava la seva última batalla a Sant Celoni. Dos dies abans, els altres quatre components del seu grup (Antonio Miracle Guitart, de 29 anys; Rogelio Madrigal Torres, de 27; Francisco Conesa Alcaraz, de 39, i Martín 239


Ruiz Montoya, de 20) havien perdut la vida en combat contra la Guàrdia Civil en un mas del terme municipal de Sarrià de Ter, entre Banyuls i Girona. Aquell dia, Sabaté havia aconseguit escapar malferit. La mort d’aquest company va ser per a la premsa franquista un esdeveniment que va celebrar a so de bombo i platerets. Per als franquistes només era la desaparició d’un bandoler assassí. Per una bona part del poble català, malgrat que no l’havia seguit al terreny d’acció, representava una esperança de llibertat i sentia per ell una admiració tan gran que havien arribat a considerar-lo invulnerable. Sabaté era, en resum, el símbol permanent d’una nova Espanya. A San Miguel de los Reyes la CNT va tenir una influència preponderant que va repercutir indiscutiblement en el plantejament dels conflictes laborals o altres problemes col·lectius que després els comuns van adoptar i van prosseguir. La Direcció va voler neutralitzar ràpidament aquell focus d’agitació social que consideraven, sens dubte, nociu. Al principi, van creure que quan els presos polítics fossin minoritaris tot tornaria al seu lloc. Per accelerar el procés de pacificació, la Direcció va decidir traslladar alguns presos polítics a altres penitenciaris, especialment els que purgaven penes llargues. Van fer el mateix amb els presos comuns que consideraven més polititzats. Tanmateix, els seus plans no es van complir com havien dissenyat i el procés d’apaivagament va exigir molt de temps. L’11 d’octubre de 1961 es va decretar un indult per a tots els que haguessin purgat vint anys ininterromputs de presó. Quedaven exclosos els que havien trencat la condemna o els que estaven catalogats de mala conducta. L’indult beneficiava per primera vegada els qui havien estat condemnats a trenta anys. Molts presos van poder sortir llavors en llibertat condicional. Els presos polítics que van sortir en llibertat van ser reemplaçats per presos comuns procedents d’altres establiments penitenciaris, tots de mala conducta i considerats irrecuperables. El Penal de San Miguel de los Reyes va ser habilitat per rebre aquells casos especials, i l’ambient va canviar de manera radical. Els nouvinguts tenien una nova mentalitat. Era gent jove plena de res240


sentiment cap a la societat i que odiava intensament els carcellers, que eren els seus enemics més pròxims i els responsables més directes del seu infortuni. La vida al Penal era llavors, per a mi, menys dura físicament en el sentit que no passava ni la gana ni les necessitats d’anys anteriors. En aquelles dates, els de la CNT rebíem cada un 500 pessetes mensuals dels companys de França. Malgrat tot, com que vivia en un ambient degradant, moralment estava més que fastiguejat. Els problemes sorgien de manera esporàdica, provocats per gent totalment irresponsable. Per donar una lleugera idea d’aquell clima, n’hi ha prou de dir que molts d’aquells joves havien estat condemnats a penes relativament lleus, però que amb la seva actuació sense solta ni volta van anar acumulant recàrrecs de condemna que algunes vegades superaven els cent anys. S’havien buscat ells solets i per a no-res la ruïna. La Junta de Règim els castigava amb gran duresa per coses que no tenien cap sentit. Per exemple, un jove que es trobava a les cel·les de càstig va destrossar tota la instal·lació de canonades, lavabo i vàter i va ratllar totes les parets. Aquell pobre diable va passar un any en cel·les de càstig, va perdre la salut per no-res, potser només perquè no havia sabut frenar la seva desesperació. Els funcionaris eren incapaços de trobar solucions vàlides, ans al contrari, es veien desbordats, i amb la seva incompetència empitjoraven cada vegada més la situació. De vegades es produïen escenes tragicòmiques. En una ocasió el cap de Serveis va sortir al rastell per acollir un nouvingut. Aquest portava un gat que duia d’una altra presó. El cap li va comunicar que estava prohibida l’entrada d’animals al Penal. El Malagueño, així es feia dir, va respondre taxativament que si no entrava el gat ell tampoc. El funcionari, desconcertat davant de l’actitud decidida del pres, el va deixar passar amb l’animal. Fins i tot els alferes provisionals més bèsties, que durant anys s’havien dedicat a maltractar els presos polítics, van comprendre massa tard que amb aquell anhelat canvi havien perdut la tranquil·litat. Els nous presos comuns eren indomables, insensibles a qualsevol càstig. Quan van arribar van començar els conflictes sense fi i van crear un clima de tensió permanent. 241


La plantilla de funcionaris estava en pugna amb el director i aquest els tractava d’incompetents i els acusava d’incomplir les obligacions. A cada nou problema que sorgia rebien retrets i més retrets, gairebé cada dia, fins que va començar a néixer en ells un ressentiment que es va convertir en un greu conflicte a la primera oportunitat.

242


La plantada dels comuns

L’explosió va començar circumstancialment amb una insubordinació de la qual ja no recordo el motiu. Per als funcionaris descontents, va ser l’ocasió de rescabalar-se. El director, per desbaratar la insubordinació, va ordenar que ens fessin tornar als dormitoris, però els funcionaris no van acatar l’ordre al peu de la lletra. Van obligar els reclusos que sortíem del taller a pujar tots al cinquè dormitori i allà ens vam concentrar més de dos-cents, dels quals les tres quartes parts no hi pertanyíem. La maniobra dels funcionaris estava ben calculada i la van efectuar probablement amb la complicitat d’alguns dels comuns, que tenien ganes de buscar brega. En aquell tancament hi érem Miguel García, de nou ingressat al Penal, i jo. Érem els únics polítics que havíem caigut en aquella trampa de conseqüències imprevisibles, perquè al cinquè dormitori s’hi van concentrar la major part dels comuns més ansiosos de deixar anar la rebel·lia mal reprimida que els acaparava. El director ens va ordenar sortir d’allà immediatament i tornar als nostres dormitoris. Si no ho fèiem ens amenaçava de fer intervenir la força pública per desallotjar-nos. La resposta dels comuns va ser enviar-lo a la merda. El director va marxar blasfemant frenèticament. Les conseqüències no es van fer esperar. Hores més tard, des de la finestra, vaig veure amb estupor una companyia de la Policia Armada, sota les ordres d’un capità, formada al pati gran sota la neu que queia. Al dormitori, amb la quantitat de gent que hi havia, hi feia més aviat calor. Vam sentir uns tocs de corneta i la companyia es va posar 243


en marxa. En fila de dos i amb el capità al capdavant, van pujar les escales i van arribar a la porta del dormitori. El capità, amb un altaveu, ens va convidar a sortir a les bones. La seva intenció era que passéssim un per un entre els seus homes, que cobrien l’escala, perquè ens apallissessin amb les porres. Allò es denominava passar pel túnel. Els comuns es van negar categòricament a sortir del dormitori. El capità va donar l’ordre d’assalt. Els polis van entrar a l’habitació en dues files, brandant porres. Es va produir un xoc de gran duresa. La Policia Armada estava ben entrenada per a aquest tipus d’exercicis, però tot i així no va poder dominar la situació. L’endimoniada mobilitat dels joves comuns va desbaratar en uns segons la impecable formació i va sembrar-hi la confusió. La tàctica va consistir a interposar lliteres per dividir la força pública en el seu avenç i va ser tot un èxit. Va sonar el toc de retirada. Diversos policies van resultar ferits i un pres va rebre un tret en una cama. La primera batalla la van guanyar els comuns i la victòria va ser celebrada amb tanta joia que es va convertir en un histerisme col·lectiu d’invencibilitat. Per protegir-se d’un nou atac, els comuns van aixecar una barricada a la porta amb lliteres, matalassos i tot el que van trobar a mà. La policia va tornar a la càrrega, però no va poder penetrar al dormitori. Llavors van decidir recórrer a altres mitjans. Des del pati gran van llançar granades lacrimògenes, però poques aconseguien entrar per les finestres i les que ho feien eren immediatament llançades de tornada al pati, per la qual cosa eren els guàrdies els que acabaven sent incomodats. Molt aviat van abandonar el bombardeig. Més tard vam saber que els grisos havien projectat pujar a la teulada però que la neu els ho havia impedit. Els amics del ferit de bala la hi van extreure en carn viva i li van posar un torniquet per evitar una hemorràgia. Miguel García i jo vam passar tota la nit intentant apaivagar els comuns més exaltats. Després de laborioses discussions, es va decidir nomenar una comissió per dialogar amb la força pública. L’endemà, la comissió, composta per tres homes, entre els quals hi havia Miguel García, va sol·licitar una entrevista amb el capità que els va ser concedida. A través de García es va saber que el director havia informat a la Direcció General de Presons que els presos 244


polítics s’havien parapetat en un dormitori amb la intenció d’intentar una fugida col·lectiva. Havia estat aquest fals informe el que havia permès la intervenció de la força armada. Els membres de la comissió van convèncer fàcilment el capità que les mentides del director no tenien ni cap ni peus: la idea d’una evasió des del cinquè dormitori era totalment absurda. Es va aclarir que al grup només hi havia dos presos polítics i que havien estat tancats allà per la força. També li van ensenyar la bala amb què un dels seus homes havia ferit un pres. El capità els va dir que aquell projectil no corresponia a les armes de la policia i aviat es va saber que l’autor del tret havia estat el mateix director, per la qual cosa la seva situació es va agreujar. El capità va informar per telèfon dels fets el Ministeri de la Governació, que a la vegada els va transmetre a la Direcció General de Presons. Hores després, arribava l’ordre de destitució immediata del director i tots els presos vam sortir al pati. No es va exercir cap represàlia contra ningú. Els funcionaris havien aconseguit el seu propòsit: carregar-se el director. Però malgrat les promeses que no hi hauria càstigs, uns mesos més tard van ser convocats diversos presos comuns a jutges. Un any després es va celebrar, a l’Audiència de València, un judici contra tots ells acusats d’insurrecció amb agreujants, ja que hi havia hagut dos ferits i destrosses importants. Per a un dels comuns, considerat el capitost de la rebel·lió, el fiscal va demanar vint-i-cinc anys. No recordo si la petició va ser mantinguda. Al pres en qüestió, en el judici se li va concedir la paraula. Va parlar durant mitja hora, la seva rèplica va causar a la sala calfreds i malestar. —Vostès —va dir, dirigint-se al jurat— m’acusen de ser l’instigador principal de la revolta. Admeto la meva responsabilitat en els fets que se m’imputen, però les causes que em van motivar a fer aquells actes de vandalisme no han estat exposades en aquesta sala. M’explicaré, amb la vostra vènia. La meva desgràcia va començar quan els meus pares van ser afusellats en acabar la Guerra Civil. La meva germana tenia dotze anys i jo, quatre; els dos vam ser internats en un orfenat. Els capellans que regentaven aquell establiment van abusar de mi: em van violar tantes vegades com van voler. Quan la 245


meva germana va arribar a la majoria d’edat em va treure d’aquell infern, però per aconseguir-ho va haver de prostituir-se. Des de llavors em vaig dedicar a robar i a anar de presó en presó. No cal que els digui que ignoro el que significa l’escalfor i l’afecte d’una família. Des de ben petit he sofert només càstigs, humiliacions i menyspreus. Vostès no m’han donat cap oportunitat. Al contrari, m’han demolit. Miguel García va ser traslladat a un altre penal, aquesta vegada definitivament. La seva mare, la senyora Dolores García, de 82 anys, va seguir el seu fill com havia fet sempre des que l’havien detingut. Va morir als 86 anys a Segòvia, ciutat on hi havia el penal on estava reclòs el seu fill. L’amor d’aquesta dona era immens. Totes les famílies dels presos la coneixien, ja que havia recorregut tots els establiments penitenciaris pels quals Miguel havia passat. Al Penal de San Miguel de los Reyes va arribar un nou capellà per substituir mossèn Diego, que des de feia un temps no hi era a causa d’una malaltia, un vessament cerebral del qual havia sobreviscut però que li havia deixat algunes seqüeles. El senyor Diego es va presentar al Penal per parlar amb els presos i vaig observar que caminava amb força dificultat a causa de l’hemiplegia soferta. Es va presentar a la barberia i va saludar uns i altres. Estava content com una criatura, no era el mateix d’abans, buscava suport moral en els altres. Em va preguntar per la meva salut i el vaig mirar sense contestar-li. Va abaixar els ulls i no em va dir res més. Era la primera vegada que s’interessava per mi. Mai no m’havia visitat quan havia estat a les cel·les de càstig o a la infermeria. Va haver d’arribar a les portes de la mort per recordar-me. Uns presos comuns que hi eren presents em van retreure la meva severitat. Els vaig dir que ell havia estat més sever amb les nostres mares. Les famílies dels presos esperaven fora de la presó hores i hores abans que els toqués el torn per comunicar. No hi havia res que pogués protegir-los de la pluja, de la calor o del fred. Algunes vegades la Guàrdia Civil permetia a les persones grans que s’arreceressin a l’entrada del post de guàrdia. El senyor Diego, en més d’una ocasió, les havia desallotjat de mala manera. Una vegada la meva mare hi era. «Tanta perversitat no la hi perdonaré mai», vaig afegir, 246


«i avui he tingut l’ocasió de manifestar-li el meu menyspreu». Mesos més tard, el senyor Diego va morir. No crec que es penedís de res. Tenia l’ànima tan negra com la seva sotana. Que se’n vagi a l’infern! Els comunistes que quedaven a San Miguel de los Reyes als anys seixanta es van decidir a tenir relacions més obertes amb nosaltres, sens dubte perquè cada vegada érem menys els presos polítics. Era més aviat una actitud defensiva, una recerca de protecció contra aquells presos comuns de moral molt dubtosa amb els quals havíem de conviure. Hi havia altres causes del seu nou comportament, com per exemple un debilitament del seu fanatisme des que havia sortit a la llum l’informe de Nikita Khruscov contra Stalin, que havia estat presentat el febrer de 1956 en acabar el XX Congrés del PCUS i en el qual es denunciaven els crims del dictador. Amb el pas del temps, aquests esdeveniments, units a d’altres, havien mitigat sensiblement odis i rancúnies. El cas és que les nostres relacions van millorar ostensiblement. Tanmateix, la situació al Penal continuava degradant-se. El senyor Carlos, el metge, em va suggerir que em fes operar una altra vegada la cama. Si hi estava d’acord, proposaria el meu trasllat a l’Hospital Penitenciari. El senyor Carlos va ser molt atent amb mi. Em va aconsellar que em fes operar com més aviat millor per tallar aquell focus d’infecció, ja que a la llarga era inevitable que s’agreugés. Aquell interès del metge per la meva salut no era casual. Setmanes abans havíem enviat als companys del carrer un informe sobre el meu cas, on posàvem en relleu l’abandonament en què em tenien sumit i la inexistència de les cures més elementals que el meu estat requeria. Aquest tipus d’informes, trets clandestinament del Penal, eren enviats al Comitè Intercontinental de la CNT de Tolosa, on s’encarregaven de transmetre’ls als organismes o a les persones més adequades. Mai no vam tenir el més mínim contratemps amb el correu i els resultats sempre van ser positius. Algunes de les denúncies que fèiem eren molt greus i l’escàndol estava garantit. L’última que recordo tractava d’una trampa al comp247


tador d’electricitat del Penal. Em vaig assabentar d’aquell assumpte per un pres electricista que em va fer un croquis molt detallat del lloc on era la trampa i l’inspector de la companyia no va tenir cap dificultat a localitzar-la. L’administrador, que era el responsable d’aquella trampa, va sospitar que havia estat el director qui l’havia denunciat i això va donar peu a una disputa fenomenal, amb insults i crits, al mig del pati, en presència dels reclusos. L’administrador va ser destituït ipso facto. A la vigília del meu trasllat a Yeserías vaig presenciar a la infermeria la mort del meu veí de llit. Era un vell militant comunista valencià que portava bastant temps malalt. Va utilitzar les últimes forces que li quedaven per convèncer-me que el comunisme i el Partit eren els millors defensors de la classe treballadora. El seu fervor era tan gran que no vaig voler contrariar-lo. Es tractava d’una bona persona i amb una innocència total estava convençut del que deia. Em va recordar Alfonso Bruno Rodríguez,64 un militant de la CNT que havia mort mesos abans. Quan ja estava agonitzant a la infermeria, els companys li havien portat una tassa de brou i el malalt l’havia rebutjat dient-los que s’havia solidaritzat amb els presos que estaven en vaga de fam. El company que em va explicar aquest cas, un tal Mayo, mutilat de la Guerra Civil, ho va fer emocionat, amb els ulls plens de llàgrimes. Va ser l’última voluntat de l’Alfonso. Malgrat el temps transcorregut, continuo recordant aquell acte de genuïna rebel·lia. Sens dubte, va voler expressar que mai no s’han de fer concessions en els principis ètics, ni tan sols davant de la mort. La idea d’escapar-me no m’havia abandonat mai. Llavors era conscient que les meves condicions físiques no em permetien el més mínim projecte d’evasió. Tanmateix, vaig fer una clau per obrir les manilles per si durant el viatge es presentava una oportunitat de fuga. Només era una il·lusió, però no volia perdre-la. 64. Bruno Rodríguez va formar part del Comitè Nacional que es va organitzar l’agost de 1947, després de la caiguda d’Enrique Marco Nadal. El van compondre Manuel Villar com a secretari, Miguel Monllor, Bruguera, Félix Carrasquer, un delegat valencià, Eustaquio Rodríguez i Bruno Rodríguez, detingut el novembre de 1949.

248


El trasllat a l’Hospital Penitenciari es va dur a terme sense novetat. Vaig fer escala a la cort de porcs d’Alcázar de San Juan i uns dies més tard vaig prosseguir el viatge fins a Madrid. A Yeserías em vaig assabentar que el meu amic Lucio havia sortit en llibertat pel Decret de l’11 d’octubre de 1961, després de purgar vint anys consecutius de presó. A la sala d’osteologia vaig conèixer Emilio Quiñónez Ocampo, que havia estat detingut el 1953, juntament amb altres companys, quan era membre del Comitè Nacional de la CNT. Un tribunal militar l’havia condemnat a quinze anys de reclusió. Quiñones i un altre company d’expedient tenien destinacions al laboratori i ells van ser les persones amb qui vaig tenir més relació el temps que vaig passar allà. El canvi de lloc i veure cares noves influïa favorablement el meu estat d’ànim. Els anys de presó se’m feien cada vegada més durs de suportar. La vida sempre al mateix penal es feia feixuga. Malgrat les males condicions en què s’efectuaven els trasllats, la meva imaginació els convertia en una mena de viatges turístics, encara que això no impedia que, de tant en tant, enyorés el penal de procedència i els amics que hi deixava. El doctor Santí va estudiar les meves radiografies. L’endemà em va operar i va retirar els cèrcols que envoltaven l’os. Després de l’operació, la ferida em supurava menys, excepte quan un trosset d’os intentava sortir, molèstia que va ser cada vegada menys freqüent. Un dia va entrar d’improvís a la meva sala el director general del Cos de Presons, el senyor Fernando Arnau García, que havia assolit el grau màxim en la jerarquia a què podia aspirar. Per evitar una trobada que no desitjava i que només podia ser desagradable, em vaig escapolir. Quan a Yeserías em van donar d’alta, vaig ser traslladat a la Presó Provincial de Carabanchel per passar-hi la convalescència. A la meva nova residència vaig conèixer uns estudiants que havien estat detinguts sota l’acusació d’haver provocat disturbis a la via pública i d’haver distribuït propaganda il·lícita. Alguns eren fills de 249


persones destacades del Règim. Un d’ells em va comentar que era fill d’un capità general. A la meva galeria hi havia Félix Carrasquer Launed, a qui faltava molt poc per sortir en llibertat. Em va explicar que els presos polítics allà estaven separats dels comuns i que gaudien de certes consideracions en el tracte i d’altres avantatges que depenien, és clar, de la bona voluntat del director. Acostumat, com estava, a suportar tantes humiliacions a San Miguel de los Reyes, em va semblar que aquells estudiants es beneficiaven de la seva condició de senyorets. Al marge d’aquestes consideracions, em va semblar interessant la mentalitat d’aquella joventut, encara que només fos pel fet de batallar contra les idees reaccionàries de les seves famílies. Va arribar el moment de reingressar al Penal de San Miguel de los Reyes i de complir el període sanitari. Va ser aleshores que va passar per la cel·la un tal Saura, català, de la província de Lleida. Havia estat condemnat per contraban i tenia també l’obsessió de la fuga. Em va preguntar com m’havia anat el viatge. —Bé —vaig respondre—. Ja ho saps, una petita operació, trasllats, cel·les, i aquí em tens, una altra vegada a casa. Saura, amb algunes marrades, em va preguntar quan sortiria de cel·les. Li vaig contestar que encara faltaven uns quants dies. Em va mirar fixament i em va dir: —Demà al migdia organitzem amb alguns companys de feina un dinar al qual estàs convidat. Si t’hi decideixes, pots demanar permís perquè et deixin sortir. Li vaig contestar que ja sabia que demanar autorització era perdre el temps, ja que no me la concedirien. Li vaig agrair, no obstant això, la seva amabilitat. Aquella visita em va deixar una mica intrigat. Saura era un home poc sociable, de caràcter més aviat adust, i la seva visita em va resultar rara i en contradicció amb la seva manera de ser. En les poques converses que havia tingut amb ell sempre parlàvem del mateix tema, les fugues, però sense concretar mai res seriós. L’endemà a mitja tarda, el Juanito, l’infermer, em va comunicar que s’havien escapat 23 presos per un túnel que havien fet als tallers 250


d’ebenisteria, a la secció de peces corbades. Entre els noms que em va donar hi havia el de Saura. Em vaig quedar de pedra. Va ser llavors que vaig comprendre l’abast de la seva invitació. Era claríssim que els que havien organitzat la fuga havien volgut donar-me una oportunitat, però com que estava a cel·les no m’havien dit res, per a què? Va ser una fuga tranquil·la, sense soroll, senzilla i eficaç, com la que jo sempre havia somiat. Per als protagonistes pot dir-se que va ser un passeig a ple dia. No cal dir que la notícia va causar un gran enrenou. Un diari valencià va comentar amb humor: «València ja té metro. La inauguració va tenir lloc...». Una fuga és sempre una fuga, però la fugida col·lectiva de 23 presos... A San Miguel de los Reyes s’havia produït una fuga del mateix tipus el 1949. En aquella ocasió, només es van escapar cinc o sis presos polítics i un de comú, que s’hi va afegir sense haver estat convidat. Un dia que era al pati em van cridar a jutges. En entrar al locutori, se’m va informar que el judici que tenia pendent pel meu intent de fuga se celebraria al cap de pocs dies. El dia del judici em van conduir al Tribunal de Justícia de València. Abans d’entrar a la sala, va venir a saludar-me la companya de Juan Gómez Casas, que pensava trobar el seu company al banc dels acusats. L’acompanyava Carlos Villanueva, company valencià, que havia residit també a San Miguel de los Reyes. Com que no tenia advocat, allà mateix me’n van designar un d’ofici. Ens demanaven un recàrrec de pena de tres mesos, però, en resum, hi va haver sobreseïment i vam quedar lliures del càrrec. El director de San Miguel de los Reyes va cridar al seu despatx tots els components de la banda de música. Ens va anunciar que a partir de llavors els que volguéssim continuar a la banda havíem de tocar a l’església durant la missa. El director ens va preguntar un per un quina era la nostra intenció. Quan ens va tocar el torn a José Ibáñez i a mi vam dir que ni 251


parlar-ne!, que no hi estàvem d’acord. Vam ser expulsats de la banda de música pel mateix director. En aquell moment, a la banda només hi quedaven quatre presos polítics. Quan vam sortir al pati, la població reclusa ens va felicitar i ens va festejar. Aprovaven la nostra decisió i ens demostraven la seva simpatia perquè havíem sabut negar-nos a les exigències provocadores del director. A aquest l’havia pressionat el capellà, l’únic desig del qual era desacreditar-nos, pensant que així aconseguiria un nombre més gran de fidels. Un dia, un dels presos creients li va dir al capellà que tenia relacions amistoses amb alguns presos polítics i que mai cap d’ells no havia pretès influir en la seva fe. El capellà li va respondre que la influència no s’havia d’exercir necessàriament amb paraules, que amb el comportament moral n’hi havia prou. El 15 de setembre de 1964, es va decretar un indult que incloïa per primera vegada els commutats de la pena de mort. Era el primer que m’afectava després de catorze anys de presó. Quan tots els detalls sobre l’indult es van publicar al Boletín Oficial, vaig presentar una sol·licitud, i setmanes més tard va arribar la resposta: l’havien aprovat. Com que se’m reduïa una sisena part de la condemna, vaig calcular que em faltaven uns quatre anys per sortir en llibertat condicional. Aquell indult va obrir les portes dels Penals a la major part dels presos polítics. A San Miguel de los Reyes vam quedar-n’hi mitja dotzena i, d’aquests, tres havien de ser alliberats abans d’un any. Entre els que quedàvem hi havia el company César Broto Villegas. Recordo que un dia, quan era al pati amb José Ibáñez i Vicente Moriones, ens va dir amb certa ironia: «Ara estem obligats a tancar files si no volem ser devorats». Al·ludia a l’ambient corrupte en el qual vivíem a causa dels nous ingressats. César Broto havia estat detingut a l’octubre, quan era secretari general de la CNT. Amb l’indult també va sortir en llibertat Leandro Cuenca González. Abans de sortir em va donar la seva adreça de Madrid. Va insistir, d’això ja n’havíem parlat, que si decidia tornar a l’Hospital Penitenciari de Yeserías, per sol·licitar el meu traspàs al Penal de Burgos, l’avisés quan arribés a Madrid. 252


El company Melchor Rodríguez García, que tenia certa influència en la Direcció General de Presons a causa de la seva acció humanitària durant les seves funcions com a director general de Presons en els temps de la Guerra Civil (l’havia designat Joan Garcia Oliver, llavors ministre de Justícia), era qui havia de fer els tràmits necessaris. Melchor Rodríguez,65 amb el seu prestigi moral, va prestar ajuda permanent als companys presos. Fins i tot va ser processat i condemnat a un any de presó el 1948 per introduir documents clandestins a la presó d’Alcalá de Henares. En el meu estat d’ànim vaig començar a notar símptomes alarmants d’angoixa, d’ansietat, una sensació depriment i intranquil· litzadora. Per intentar contrarestar aquell estat de depressió em vaig donar de baixa dels tallers d’ebenisteria i vaig sol·licitar una destinació. Vaig pensar que necessitava un canvi d’activitat per dominar aquella inquietud. Aquest sentiment de desassossec era freqüent entre els presos i s’anomenava psicosi carcerària. A banda de les meves noves ocupacions diàries, les de porter del reixat, dedicava el meu temps lliure a redactar informes destinats a organismes internacionals, feina que m’estimulava. Sabia des de feia temps que la divulgació de la situació real als penals no agradava a les autoritats franquistes. Les meves relacions amistoses al Penal van quedar circumscrites a dues persones: José Ibáñez Sebastián i Vicente Moriones Belzunegui. Menjàvem junts i cada mes compràvem algun llibre. La lectura era el nostre principal esbarjo. Després del ranxo del migdia, amb freqüència anava a jugar a escacs amb el senyor Felipe, l’oficial responsable de Correcció. Era un jove que feia molt poc temps que era al Cos de Presons. Aquest funcionari coneixia perfectament la meva condició de pres polític i algun cop va portar a col·lació el tema. Sense gran convicció va dir que la gran majoria de nosaltres havíem estat condemnats per rebel·lió. —Home! —vaig exclamar— Crec que les seves paraules necessiten un aclariment. Nosaltres no vam ser rebels, va ser Franco qui es

65. Melchor Rodríguez va morir el 14 de febrer de 1972.

253


va aixecar contra la República. Si va guanyar la Guerra Civil va ser per la complicitat amb Hitler i Mussolini, sense oblidar el suport incondicional de l’Església, dels terratinents i del capitalisme. —A vostè —va dir el senyor Felipe— el van detenir amb les armes a la mà i suposo que admetrà que llavors Espanya estava en estat de guerra i vostè era un enemic declarat. No obstant això, considero que després dels anys transcorreguts ja podria haver-hi hagut un perdó general. —Jo no demano perdó! —vaig exclamar—, el que vull és justícia. Li recordo que milers d’espanyols no vam tenir un judici legal, ni tan sols amb dret a defensa. Els militars condemnaven amb brutalitat: afusellaments a discreció o condemnes astronòmiques. El que menys es justificava dins de l’injustificable era que condemnaven pel sol fet d’escriure un article o estar afiliat a un sindicat clandestí. No es tractava en gaires casos de persones armades, sinó de ciutadans que defensaven la llibertat d’expressió i de reunió. Milers de sindicalistes van ser condemnats per reclamar millores salarials. En tots els casos els drets humans eren trepitjats descaradament. Els militars que van intervenir en aquests judicis expeditius haurien de ser jutjats per crims contra la humanitat. —Els republicans també van cometre injustícies. —És veritat —vaig contestar—, tots els excessos, vinguin d’on vinguin, són condemnables, però... Qui va ser l’agressor? Els feixistes es van revoltar contra la República sorgida del sufragi popular el febrer de 1936. Són ells els responsables de tot el que ha passat, d’un milió de morts. La República es va defensar com va poder i no té cap responsabilitat davant de la història. —Segons vostè —va argumentar el senyor Felipe amb certa ironia—, mig Espanya hauria de ser condemnada. —No cal exagerar —vaig respondre—, però els que van torturar i assassinar impunement haurien de pagar pels seus delictes i no haurien de beneficiar-se de cap prescripció. Totes les fortunes mal adquirides haurien de ser confiscades. El franquisme va estimular, entre els seus partidaris, el robatori com a compensació pels serveis rebuts. Les espoliacions que es van fer representen un capital fabulós que pertany a Espanya i que hauria de ser restituït. —Sincerament, sentint-lo parlar, el dia que el Caudillo mori, Espanya viurà un caos indescriptible. 254


—No ho cregui, passarà el contrari. Arribat el cas, si hi ha una obertura cap a la democràcia i la llibertat (que són les bases del progrés), el país sortirà de l’immobilisme en què està immers. Els dies a San Miguel de los Reyes se’m feien cada vegada més interminables i penosos. Vaig pensar que un canvi de penal podria fer-me recuperar l’equilibri psíquic. M’havien parlat bé del Penal de Burgos i feia temps que volia que m’hi traslladessin. Però el metge de la presó no volia concedir-me el trasllat a Yeserías, després del qual jo podria sol·licitar el trasllat a un altre penal. Considerava que el meu estat de salut no ho justificava, i la veritat és que tenia tota la raó. No cal dir que jo hi vaig insistir diverses vegades i que, davant del rebuig sistemàtic, vaig decidir un dia jugar-m’ho tot a una carta. Li vaig dir al metge molt clarament que si no proposava el meu trasllat a Yeserías fomentaria una campanya en contra seu, que es considerés advertit. Vaig tocar la part més sensible d’aquell home, que tenia un terror irracional als conflictes personals. L’amenaça va donar bons resultats, encara que reconec que hauria pogut tenir conseqüències greus per a mi. Les amenaces a un funcionari podien suposar una llarga temporada en cel·les de càstig. Estava content. Per fi perdria de vista aquell lloc on havia passat quinze anys de la meva vida. D’altra banda, sentia tristesa per deixar el meu amic José Ibáñez, amb qui havia compartit tantes coses. El comiat va ser molt dolorós. El dia de la meva partença, al pati exterior m’esperava un cotxe cel·lular. Casualment a fora hi havia el director xerrant amb un grup de funcionaris. De sobte, va pujar al vehicle un funcionari, que no sé d’on va sortir, per acomiadar-se de mi. Jo havia parlat amb ell moltes vegades, era un jove amb personalitat i en ocasions s’havia negat a acatar ordres que considerava injustes o malintencionades. Vaig observar les mirades d’estranyesa del director i dels que estaven amb ell. El funcionari es va adonar de la sorpresa que havia causat el seu acte i a la seva cara vaig veure que, en part, ho havia fet per provocar els seus.

255


Trasllat al Penal de Burgos

Vaig comunicar immediatament la meva arribada a l’Hospital Penitenciari de Yeserías al meu amic Leandro Cuenca, perquè informés del meu trasllat el company Melchor Rodríguez García. Havia de resoldre el tema del meu trasllat a Burgos abans que em donessin d’alta i estava convençut que el meu pas per Yeserías seria molt breu. Quan em veiés el cirurgià em farien marxar. I així va passar: dues setmanes després em van donar d’alta i immediatament em van portar a la Presó Provincial de Carabanchel, en convalescència. Tanmateix, una vegada va haver acabat el meu període de descans em van anunciar el trasllat al Penal de Burgos. Havia aconseguit el meu objectiu. Les gestions fetes per Melchor Rodríguez havien tingut èxit. El mateix dia que vaig sortir de la Presó de Carabanchel, el 22 de maig de 1965, vaig arribar al Penal de Burgos. A primera vista em va semblar un edifici que encara estava en bones condicions, ja que l’havien acabat de construir el 1930, uns 35 anys enrere. Burgos tenia mala fama. Quan va acabar la Guerra Civil, dins d’aquells murs es van cometre milers d’assassinats. Els condemnats a mort eren afusellats al pati de les Acàcies; a les parets encara es veien els impactes de bala. Gairebé cada dia hi havia saques. Els morts eren carregats en un camió al pati anomenat La Leñera, on es deixaven els cadàvers abans de ser sepultats en una fossa comuna. Als arxius del Penal hi ha llistes interminables d’executats, alguns dels quals no tenien més de disset anys. A Ajudantia, una vegada van haver acabat l’escorcoll i les formalitats administratives, un dels funcionaris em va dir que l’acompa256


nyés. Carregat amb l’equipatge, el vaig seguir fins a la infermeria, on em va deixar a càrrec d’un pres metge, Antonio Gutiérrez,66 que els presos polítics anomenaven amistosament Guti. Pertanyia al Partit Comunista. L’acompanyava l’escrivent d’infermeria, Jorge Conill Valls,67 que havia caigut amb dos companys més en un expedient llibertari. Durant el seu internament al Penal de Burgos s’havia passat al Partit Comunista. Vaig considerar de bon auguri que no em fessin passar el període d’aïllament en una cel·la, com era habitual en altres presons. El menjar tenia un aspecte agradable. Els cuiners pertanyien tots al Partit Comunista i feien la seva feina conscienciosament. Era evident que hi havia guanyat, amb el canvi. A l’exterior de la infermeria hi havia un jardí amb arbres i plantes. Era la primera vegada després de quinze anys que tenia contacte amb la naturalesa. L’endemà de la meva arribada vaig entrar en relació amb dos companys. El primer es deia Víctor Francisco Cáceres68 i havia estat detingut a Galícia amb més gent per assumptes orgànics. El segon, Pedro Sánchez, era un mutilat de la Guerra Civil i em va 66. Antonio Gutiérrez va ser elegit diputat europeu el 1994. 67. Jorge Conill Valls, Marcelino Jiménez Cubas i Antonio Mur Peirón van ser detinguts l’octubre del 1962. Van ser acusats de l’autoria material de la col·locació dels artefactes que van fer explosió la matinada del 30 de juny a la residència universitària Monterol, pertanyent a l’Opus Dei. El procés es va celebrar el 22 de setembre de 1962. Jorge Conill Valls va ser condemnat a trenta anys, Marcelino Jiménez Cubas a vint-icinc i Antonio Mur Peirón a divuit anys. Jorge Conill va morir el 1998, als 59 anys. 68. Víctor Francisco Cáceres, comptable de professió, va néixer el 10 de març de 1912, a Albalá (Càceres). El 1936, quan l’alçament feixista era a Melilla, amb uns reclutes es va enfrontar als militars revoltats. Va ser arrestat i condemnat a mort per sedició. La pena capital li va ser commutada per la de reclusió, de la qual va complir cinc anys a treballs forçats. Va sortir en llibertat i va continuar les seves activitats a la CNT clandestina. L’agost de 1962 va ser de nou detingut amb altres companys, per reivindicacions salarials. Va ser condemnat a Vigo, a onze anys de presó, condemna que va complir al Penal de Burgos, d’on va sortir en llibertat condicional el 23 de setembre de 1965. Es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc (França), on va treballar de paleta i va ser nomenat secretari general de SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista). Va ocupar diversos càrrecs dins de la CNT. Va morir a Vigo, el 9 d’agost de 1976, víctima d’una hemorràgia cerebral; tenia 64 anys.

257


explicar que havia estat condemnat a trenta anys per haver actuat a les muntanyes de Catalunya amb Ramon Vila Capdevila Caracremada. Al Pedro li vaig preguntar amb interès en quin estat d’ànim es trobava el Ramon quan l’havia vist per última vegada. «Suposo», vaig dir, «que després de tants anys de lluita clandestina devia estar al límit de les seves forces». El Pedro em va confirmar que les meves sospites eren ben fundades. «Quan el vaig deixar», em va comentar, «el Ramon estava en una situació molt difícil. Vivia totalment aïllat del món i estava acorralat com una fera. Ni tan sols podia estar tranquil a França a causa d’unes acusacions calumnioses que havien llançat els franquistes contra ell. L’havien inculpat d’una agressió a un matrimoni de turistes de nacionalitat britànica». Segons la versió de la policia franquista,69 el fet va tenir lloc el 25 de juliol de 1953, a la collada de Toses. Dos homes vestits amb granotes blaves i armats amb metralletes van interceptar un cotxe anglès, amb matrícula HCO-543, ocupat per un metge britànic d’origen jueu, Bernard Joseph Peck, i la seva dona, Dora Phoebe Peck. En veure’s amenaçat, el metge va accelerar per intentar fugir. Els dos individus van disparar unes ràfegues de metralleta que van ferir greument el doctor. La seva esposa va morir a l’acte. Segons la policia franquista, el doctor va reconèixer, entre diverses fotografies que li van ensenyar, Ramon Vila Capdevila com l’autor de l’agressió, però quan el doctor va tornar a Londres,70 segons Josep Clara, va dir que mai no havia reconegut el terrorista a qui els policies franquistes atribuïen el crim a les fotos que li havien presentat i va afegir que els dos agressors portaven un uniforme similar al de la policia, i no pas granotes. Aquesta difamació dels feixistes va repercutir a l’altre vessant dels Pirineus. Les autoritats franceses van voler interrogar el Ramon, però aquest no va accedir a presentar-se a l’entrevista, ja que considerava 69. Vegeu: Sabaté. Guerrilla urbana en España, Antonio Téllez, pàg. 343. Barcelona: Editorial Virus, 2001. 70. Vegeu Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català, Josep Clara, pàg. 124137. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2002.

258


que aquelles acusacions eren indignes i no volia veure’s involucrat en una cosa que li era totalment aliena. En la lluita, poden produir-se accidents imprevisibles, però no d’aquest tipus. A més, personalment, no em puc ni imaginar que el Ramon portés una granota ni tampoc un uniforme. No era el seu estil, sempre anava vestit amb una caçadora i uns pantalons foscos de pana. L’argument pot semblar, a primera vista, de poc valor, però tots els que el van conèixer poden dir el mateix. El Ramon era, abans de tot, pràctic i, sobretot, econòmic; uns pantalons de pana li duraven anys i l’economia era un dels seus principis fonamentals. Sobre aquest assumpte, precisaré que cap dels companys que vam actuar a les guerrilles no vam portar mai granota. En canvi, la Guàrdia Civil la utilitzava quan estava de missió a les zones rurals. Aquest detall em fa pensar que aquell crim el va forjar la mateixa Guàrdia Civil, amb el vil propòsit de comprometre el Ramon i de culpar-lo davant de les autoritats franceses d’aquell assassinat crapulós. Pedro Sánchez va ser l’últim company que va estar amb ell a la muntanya. Va suportar aquella dura existència plena de privacions durant un temps, però el Ramon va sobrepassar tots els límits de la resistència humana. Després de la caiguda de Pedro Sánchez, un any més tard, el Ramon va ser ferit una vegada més en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, el 7 d’agost de 1963, a la Creu del Perelló, a prop del castell de Balsareny. Va ser tocat per dos projectils. El primer va afectar la massa vascular del coll i el segon va assolir l’artèria del fèmur. Va estar dessagnant-se al terra unes cinc hores. Va morir per no-assistència mèdica. Segons va declarar anys més tard el doctor Josep Maria Reguant a un setmanari,71 Ramon Vila va tenir la mort que havia previst: «Moriré sol, com un gos errant», solia dir. El Ramon, des de molt jove, va militar a la CNT i va anar a la presó a causa de la insurrecció de Fígols de 1932. Durant la guerra civil espanyola es va allistar a València a la Columna de Hierro. En acabar la guerra es va exiliar a França. Va passar, com tots els refugi-

71. Vegeu Sabaté: Guérilla urbaine en Espagne, Antonio Téllez, pàg. 295. Tolosa: Éditions Repères-Silena, 1990.

259


ats, situacions difícils (camps de concentració, etc.). Quan França va ser ocupada pels alemanys, va participar en la Resistència i ben aviat va destacar pel seu coratge i la competència en explosius. El seu nom és esmentat a diversos llibres que parlen de la Resistència. A França és reconegut com un heroi (tenia el grau de capità). Quan França va ser alliberada, va emprendre la lluita contra el franquisme. Durant el període 1949-1950, les guerrilles que actuaven a Catalunya van ser pràcticament aniquilades. En un capítol anterior ja he parlat sobre les causes d’aquell desastre. Molts companys van ser exterminats en combat o van ser afusellats. D’altres, condemnats a llargs anys de presó. Van quedar alguns supervivents que van voler continuar la lluita, però en unes condicions impossibles. L’Organització a l’exili va decidir abandonar la lluita de guerrilles, en la qual havia perdut bona part de la seva militància jove; no volia continuar per aquell camí. Marcel·lí Massana, sense el suport de l’Organització, no va voler continuar, i va aconsellar al Ramon que fes el mateix, ja que era un suïcidi. El Ramon va contestar: «Deixar el combat, per mi, seria pitjor que el suïcidi. Prefereixo morir lluitant». El Ramon cobrava una pensió de la Resistència francesa, pel grau de capità, i en tenia prou per viure folgadament. Els seus amics més pròxims van intentar fer-lo raonar dient-li: «Tot sol no podràs esfondrar el Règim franquista. Amb la teva pensió pots viure la resta de la teva vida tranquil·lament, te l’has guanyada, ningú no t’ho retraurà». El Ramon no volia que li parlessin d’abandonar la lluita, era la seva raó de viure i ningú no podia fer-lo canviar d’idea. Amb els seus diners pagava els explosius per continuar esfondrant pals d’alta tensió, i encara n’hi quedaven per cobrir les despeses personals. La premsa franquista de l’època va anunciar amb joia la mort de Ramon Vila i Capdevila, falsejant la veritat del que havia passat: «El bandoler va caure fulminat per una bala que li va anar a parar al cor». Es deia que el Penal de Burgos era una universitat moscovita. Era considerat un centre de formació marxista leninista i per un comunista era un honor haver passat per aquella instal·lació. 260


Aquesta fama l’havia adquirit després que els presos haguessin aconseguit, als anys seixanta, que s’anul·lés l’obligatorietat d’assistir als actes religiosos. Burgos, amb aquella victòria, es va convertir en un símbol. No cal dir que les reivindicacions aconseguides van costar molts sofriments, cel·les de càstig, pèrdua de redempcions, més temps de presó... La Direcció General de Presons va concentrar a Burgos un gran nombre de comunistes procedents d’altres presons. Desconec la quantitat exacta de companys de la CNT en aquells anys, però devien ser uns trenta. Aquesta política de la Direcció General del Cos de Presons de concentrar els polítics en un mateix lloc va ser un mal càlcul, però se’n van adonar massa tard. Anys després van rectificar i van escampar els pocs que encara quedaven en diferents centres, principalment entre Segòvia i Terol. Quan jo hi vaig arribar, hi quedaven encara una seixantena de comunistes, entre els quals hi havia advocats, periodistes, obrers, estudiants i alguns membres del Comitè Central. Les relacions entre els presos polítics eren bones: els comunistes estaven en un dormitori a part i al menjador seien també separats. Els de la CNT, els Felipes72 i els dissidents del PCE estàvem tots junts. A Burgos no hi havia imaginàries ni càstigs humiliants. El tracte dels funcionaris era correcte, encara que vaig notar en alguns un odi dissimulat que transcendia les mirades. El company que estava d’oficinista als tallers, Manuel Gambín, em va dir que si volia treballar al taller de sastreria hi havia places vacants. La feina en qüestió no m’entusiasmava, però la vaig acceptar sense estar-ne gaire convençut. Es tractava de cosir uniformes de reclús. Manuel Gambín em va instal·lar en una màquina de cosir i els presos que treballaven en aquella secció em van explicar com ho havia de fer. Dos dies després d’haver començat a treballar, la Direcció va informar el company que m’havia fet entrar al taller que jo no podia 72. Anomenaven Felipes els membres d’un nou partit socialista revolucionari, el Front d’Alliberament Popular (FLP), que va començar a organitzar-se els anys 19581959.

261


treballar-hi perquè era un fuguista. Als meus amics això no els va agradar gens, ja que consideraven que era un pretext amb mala llet. Personalment, la notícia em va alegrar, ja que la feina en qüestió no m’interessava ben gens. Amb qui més em vaig relacionar quan vaig arribar a Burgos va ser amb el company Domingo Ibars Juanías. Va ser ell qui em va alliçonar sobre els usos i costums del Penal. Domingo Ibars havia estat un dels quatre afavorits als quals se’ls havia commutat la pena de mort en un famós consell de guerra que s’havia celebrat a Barcelona el gener de 1952. El diumenge, dedicava la major part del seu temps a pintar quadres. Me’n va ensenyar alguns que em van semblar interessants, sobretot aquells olis en els quals el tema era la presó, amb escenes crues que reflectien la misèria, la gana, la tortura i la mort. Eren escenes apocalíptiques. En el transcurs dels dies vaig entrar en relació amb un pres polític que estava destinat a la infermeria. Es tractava de Francisco Sánchez Ruano,73 de 27 anys, estudiant de Ciències Polítiques i Econòmiques i condemnat a vint-i-cinc anys per una cosa que, segons ell, no havia fet. Llavors no li vaig fer gaire cas, no me’l vaig prendre gaire seriosament. Fins i tot ell mateix analitzava la seva caiguda de manera bastant ambigua. I això que explicava la seva història amb una gran riquesa de detalls, però sense precisar res en concret. L’havien acusat d’haver col·locat una bomba al Valle de los Caídos el 12 d’agost de 1962, quan en realitat només havia visitat casualment la basílica el dia anterior a l’explosió de l’artefacte. Sense el menor indici, la policia havia sospitat d’ell i havia registrat la casa dels seus pares, que era on vivia, i a la seva habitació havien trobat propaganda llibertària i antifranquista. 73. A Madrid, el 20 d’octubre de 1962, es va celebrar un consell de guerra contra Francisco Sánchez Ruano i deu militants més de les Joventuts Llibertàries, que estaven acusats de ser els autors d’atemptats amb explosius que s’havien produït a Madrid, Barcelona, València i Sant Sebastià entre el 5 de juny i el final d’agost d’aquell mateix any.

262


Ruano em va explicar que si tenia bastant material antifranquista era a causa de la seva afició a col·leccionar fulls volants, fotos, etc. Ruano era un jove culte, però estava totalment desorientat de veure’s a la presó i suportava molt malament aquella situació. Un fet molt comprensible, d’altra banda, en algú que de la nit al dia s’havia trobat condemnat a vint-i-cinc anys sense saber per què. Els seus primers contactes semiclandestins els havia tingut amb un que anomenaven Jacinto Guerrero Lucas, àlies el Peque,74 que, segons Ruano, havia estat qui l’havia enredat en aquell assumpte. «Estic a la presó», deia, «per una cosa amb què no tinc res a veure, mentre que el Peque s’ha refugiat astutament a França, on ha demanat asil polític».

74. El Peque va tornar a Espanya després de la mort de Franco i es va saber llavors que era un policia infiltrat que havia tingut per missió fer-se passar, a l’època franquista, per un anarquista, tasca que havia complert admirablement. En el moment d’escriure aquestes pàgines, el 1995, continua sent policia. Mai ha deixat de ser-ho: ho va ser durant l’època de Franco i després. Aquest misteriós personatge va estar implicat en la detenció de Francisco Sánchez Ruano i dels altres deu que estaven al seu expedient. Igualment, va estar implicat en la detenció de Joaquín Delgado i Francisco Granados, anarquistes executats al garrot el 16 d’agost de 1963. Jacinto Guerrero Lucas va estar també involucrat amb el govern socialista de Felipe González en l’assumpte dels GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament, en les seves sigles en castellà), la guerra bruta contra ETA, com a assessor de Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat. Un article que va aparèixer a El Mundo, l’1 de juliol de 1991, deia així: «Col·laborador dels ministres Pasqua i Pandraud »La primera notícia de la relació del dirigent antifranquista amb l’antiterrorisme etarra data de fa tres anys. El 9 de març de 1988, en una crònica del seu col·laborador a París titulada “La maçoneria, clau de la col·laboració francesa antiterrorista”, El Alcázar rescata Guerrero com a peça clau de la lluita contra ETA amb Barrionuevo i Vera. “Als corresponsals a França”, informava el rotatiu, “no els ha passat inadvertida la presència i l’operativitat d’un personatge singular, al costat del ministre i el secretari d’Estat, en les reunions amb els seus homòlegs francesos Pasqua i Pandraud. En aquest individu tan curiós, que tracta amb una familiaritat gens corrent aquestes quatre personalitats, sembla que recau la tasca de coordinació de la lluita contra ETA”. El corresponsal d’El Alcázar a París anava més enllà. Raimundo Delbosch, el presumpte periodista, acusava Guerrero de ser un antic col·laborador a sou de la policia franquista. “Tot i manifestar en públic [Guerrero Lucas], amb desimboltura, que havia estat condemnat a mort en temps de Franco, els qui el coneixen més a fons asseguren que el Ministeri de l’Interor del Règim ja pagava els seus serveis. La sort de Guerrero ha estat haver fet amistat, quan residia a França, amb alguns ‘germans’, entre els quals Pandraud, ministre delegat de Seguretat, i Massoni, director d’informació”.»

263


Per passar millor el temps, visitava els meus amics al lloc de treball. Entre ells, hi havia un company escultor, Juan Salcedo Martín, de 23 anys, que havia estat jutjat amb un altre llibertari, Antonio Borrego López,75 en un consell de guerra celebrat a Madrid el 22 de setembre de 1963. Salcedo havia estat condemnat a dues penes de trenta anys de presó, una per cada un dels atemptats dels quals havia estat declarat culpable: un, el 12 de desembre de 1962, davant del Palau de Justícia de València; l’altre, el mes de febrer de 1963, a Roma, a les oficines de la companyia Iberia. Pels desperfectes causats el van condemnar a pagar una multa bastant elevada que li impedia rebre cap cèntim. Hisenda li ho confiscava tot. Aquesta situació li creava complicacions. Per exemple, no podia comprar el material necessari per continuar els seus treballs d’escultura, ni cobrir les despeses més essencials d’ordre personal. Mesos més tard, vam poder resoldre aquest problema tan enutjós. Al cap de pocs mesos de ser a Burgos, vaig començar a sentir-me fastiguejat. Necessitava desenvolupar alguna activitat. Com que la meva sol·licitud d’accés als tallers de confecció havia estat rebutjada per la Direcció amb el ridícul argument que era un fuguista, podia fer ben poques coses: jugar a escacs, llegir i passejar. Ni tan sols podia sortir al pati, que era buit a causa del fred intens. Els dies se’m feien interminables i m’avorria enormement. El mes de novembre de 1965, vaig decidir enviar una informació als companys de França per denunciar el metge de Burgos, el senyor Luis Escribano González, que no s’ocupava en absolut de la meva cama, la qual continuava supurant abundantment. La reacció a Madrid no es va fer esperar. Tres setmanes més tard un funcionari em va anunciar que em traslladaven al Penitenciari de Yeserías.

75. Antonio Borrego López, de 24 anys, va ser condemnat a vint-i-cinc anys de presó acusat d’haver col·locat el 12 de desembre de 1962 una bomba davant de la casa del governador militar de València.

264


El metge de Burgos va somriure irònicament quan va passar per davant del meu llit en la seva breu visita a la infermeria. Segur que sospitava que jo era l’autor de la denúncia. El viatge a Madrid va ser directe. Tan bon punt vaig arribar a l’hospital, i després de passar els tràmits de control a les oficines d’Ajudantia, em van conduir a la sala habitual. El doctor Santí estava de vacances amb motiu de les festes de cap d’any i era el doctor Carreño qui el substituïa. Aquest doctor, com que era el suplent, atenia només els casos més urgents i em va deixar de banda, cosa que no em va contrariar. Per cap d’any em van convidar a sopar dos malalts. Tots dos eren membres del Comitè Central del PCE. Un d’ells el coneixia de San Miguel de los Reyes; es deia Julián Narciso. M’havia explicat que patia una malaltia incurable i caminava amb l’ajuda de dos pals. Abans d’esclatar la Guerra Civil treballava a la Renfe de maquinista. L’altre comunista tenia un càncer. El temps de vida que els quedava a aquests homes era evidentment curt. Ho sabien, encara que mai no en parlaven. Durant el sopar, el Narciso em va preguntar sobre Burgos, quants presos hi quedaven... Vaig donar-li’n un nombre aproximat i per satisfer la seva curiositat vaig esmentar alguns dels veterans més coneguts dels seus camarades: Ormazaba, Ardiaca, Miguel Núñez, etc. A la primeria del mes de febrer de 1966, em van donar d’alta de Yeserías i em van portar a la Presó Provincial de Carabanchel. Tan bon punt vaig sortir al pati, vaig preguntar a un ordenança per Stuart Christie, un anarquista escocès que complia condemna en aquella presó des de feia més d’un any. L’endemà, ell mateix va venir a trobar-me. Era un jove de dinou anys que amb prou feines parlava el castellà, però amb una mica d’esforç vam arribar a entendre’ns. Christie havia estat condemnat el 12 de setembre de 1964 per un tribunal militar a vint anys de presó i el seu company d’expedient, Fernando Carballo Blanco, a trenta. Aquest últim els complia al Penal de Burgos. Se’ls havia acusat de transportar explosius per intentar fer atemptats terroristes a Espanya. Després del judici, a Londres 265


es van començar a fer manifestacions antifranquistes per protestar contra la manera arbitrària en la qual s’havia celebrat la vista. Christie em va informar que l’ambaixada del seu país a Madrid li tramitava la llibertat. Mesos més tard, va ser alliberat i expulsat d’Espanya. Quan va arribar a l’aeroport londinenc, va fer unes declaracions que van contrariar els franquistes. Aquests el van titllar d’ingrat per no agrair ni reconèixer el perdó excepcional que se li havia concedit. Les tres setmanes que vaig ser a la Presó de Carabanchel, Christie venia a veure’m sens falta cada dia. De vegades se’ns unia un altre company, un tal Román. El dia que m’havien de traslladar al Penal de Burgos, van venir els dos amics a acomiadar-me fins al rastell. El 23 de febrer de 1966 vaig reingressar a Burgos i, com la vegada anterior, vaig anar directament a la infermeria. Unes setmanes més tard em van donar d’alta i em van destinar a un dels dormitoris ocupats per presos polítics. El militant cenetista Francisco Calle Mansilla76 em va comunicar que al cap d’unes setmanes sortiria en llibertat i em va proposar la destinació que ocupava a l’economat, a la finestreta del cafè. Li vaig contestar que la plaça m’interessava, però que dubtava que me la concedissin. Francisco Calle em va dir que tingués confiança, que parlaria amb el director i que me n’informaria. Uns dies més tard, el Francisco em va comunicar que el director estava d’acord a concedir-me el lloc. El 3 de juny de 1966 la Junta de Règim va aprovar la meva assignació a l’economat sense dret a redempció pel fet de ser un commu76. Francisco Calle Mansilla va ser detingut el mes de febrer de 1964, a Barcelona, juntament amb Mariano Pascal i Josep Cases. Van ser jutjats a Madrid el 4 d’agost de 1964. Al procés van acudir-hi corresponsals de premsa, representants del cos diplomàtic i un públic nombrós. Els tres pertanyien a la CNT i integraven l’Aliança Sindical Obrera (ASO). Francisco Calle va ser condemnat a sis anys pel delicte de propaganda, a sis mesos per associació il·legal i a una multa conjunta de 100.000 pessetes; Mariano Pascal, a tres anys i tres mesos per organització il·legal, i Josep Cases Alfonso, a cinc anys, únicament pel delicte de propaganda (la sentència es va basar en uns 200 exemplars de Vértice, butlletí sindicalista llibertari, que li va confiscar la policia en un escorcoll).

266


tat de la pena de mort. Aquesta disposició havia estat establerta el 1951 pel ministre de Justícia, el senyor Antonio Iturmendi Bañales. Els franquistes, com era habitual, no havien donat cap explicació sobre aquell apartat que s’havien inventat i que ens excloïa de la redempció. El director, el senyor Leoncio, em va cridar al seu despatx per notificar-me la contestació del Patronat Central sobre una instància que havia cursat estant a Yeserías, en la qual sol·licitava l’abonament de redempció amb efectes retroactius d’uns cursos efectuats a San Miguel de los Reyes. Se’m concedia la redempció obtinguda durant els anys 1950, 1951 i 1952, en total 510 dies redimits. Quan vaig acabar els cursos vaig deixar de redimir, obligatòriament. El director, molt afable, va llegir bona part del meu expedient i es va aturar en un paràgraf que deia que se m’havien confiscat diverses sumes de diners al Penal de San Miguel de los Reyes. El senyor Leoncio, sorprès, va manifestar que no hi havia cap motiu al meu expedient que justifiqués aquelles confiscacions il·legals. Suposo que aquells diners me’ls havien enviat els companys de l’exterior, però com que no me n’havien informat, no els havia pogut reclamar i, encara que ho hagués sabut, suposo que tampoc no me’ls haurien lliurat. Sabia que en aquells anys havien desaparegut molts girs per la mera sospita que procedissin del Socors Roig, argument suficient per justificar la mesura. El director em va prometre que denunciaria aquell fet inqualificable quan anés a Madrid. La destinació de l’economat ens va donar la possibilitat d’organitzar un col·lectiu per menjar junts. Fins i tot vam resoldre el problema de Juan Salcedo, malgrat els inconvenients de la multa. De l’Organizació rebíem directament o indirectament 500 pessetes mensuals cada un. Era la mateixa quantitat que rebíem a San Miguel de los Reyes i era més que suficient per cobrir les despeses essencials. Al Penal de Burgos passava el mateix que en altres llocs: cada vegada quedaven menys presos polítics. En pocs mesos havien sortit en llibertat més de la meitat dels comunistes. En conseqüència, la Direcció va considerar oportú reunir tots els polítics en un sol dor267


mitori. Que fóssim tan pocs començava a preocupar-nos als que ens restaven encara anys de presó per complir. En aquest ambient d’aïllament forçós, un dia vam tenir una grata sorpresa, l’arribada d’un important grup de bascos pertanyents a ETA. Els van tenir incomunicats en cel·les de Correcció i sotmesos a un règim de vigilància especial des que van ingressar. Vam intentar-hi un acostament aprofitant els dies festius que hi havia cinema, però aviat vam comprendre que no volien relacionar-se amb nosaltres i vam desistir. La meva llibertat condicional s’apropava. Amb l’aplicació de l’indult de la sisena part decretat el 1964, i amb l’abonament de redempció recent de 510 dies, el 23 de febrer de 1967 compliria les tres quartes parts de la condemna. Era el moment de sol·licitar la llibertat condicional. En aquells moments no tenia gaire clar si podria aconseguir-la, ja que des del moment que el ministre de Justícia, el senyor Antonio María Oriol i Urquijo, havia succeït el senyor Antonio Iturmendi Bañales, el 8 de juliol de 1965, havia començat a denegar llibertats condicionals. Al principi, el nou ministre es va dedicar a retardar els expedients posant tota classe de traves, fins que va arribar el moment de rebutjar clarament totes les propostes, llevat d’algunes rares excepcions. En aquestes circumstàncies, el director es va comprometre a presentar un bon informe sobre mi, de manera que el meu expedient fos examinat favorablement. Els tràmits corresponents a la proposta de la meva llibertat condicional van ser els següents. 20 de octubre 1967, INICIACIÓN DE EXPEDIENTES DE PROPUESTA DE LIBERTAD CONDICIONAL. La junta de régimen y A. En sesión de este día acordó, por unanimidad, iniciar este expediente de propuesta a favor del titular, emitiendo el correspondiente informe. Se interesan informes sobre patrocinador, de la junta local de libertad vigilada de Valencia. 2 diciembre 1967, INFORMES FAVORABLES DE PATROCINADOR, se reciben de la junta local de Valen268


cia y se unen al expediente de propuesta de libertad condicional. 11 de diciembre 1967, ELEVACIÓN DE EXPEDIENTE DE PROPUESTA DE LIBERTAD CONDICIONAL. La junta de régimen y A. De este establecimiento en sesión de ayer, vistos el expediente penal y el de propuesta de libertad condicional, acordó elevar éste último a la superioridad, emitiendo a este efecto, el correspondiente y preceptivo informe. Cumplió las tres cuartas partes de la pena el día 23 de febrero de 1967, con el abono de 510 días redimidos hasta esa fecha por esfuerzo intelectual. 15 de enero 1968. DEVOLUCIÓN EXPEDIENTE DE PROPUESTA DE LIBERTAD CONDICIONAL. Del centro Directivo se recibe escrito devolviendo expediente, por estimar que el titular no ofrece suficientes garantías de que en el futuro se abstenga de realizar actividades subversivas. Se notifica al interesado.

El rebuig de la condicional el va motivar el fet de ser polític, el text exposat ho indica clarament. Segur que per assolir aquest dret calia ser un delator. Hi ha un paràgraf al Libro blanco de las cárceles franquistas (pàg.120) que diu: «La naturalesa jurídica del benefici de la llibertat condicional no es pot considerar com una gràcia, sinó més aviat com un dret a què es fan creditors els reclusos que reuneixen les condicions legalment determinades.» (text extret del Ministeri de Justícia, 1963). Vaig decidir canviar de patrocinador i vaig escollir algú domiciliat a Barcelona per veure si tenia més sort, encara que em temia que me la denegarien una altra vegada. En el lapse que van durar els tràmits, el director, el senyor Leoncio, va ser traslladat a Madrid per ocupar una plaça a la direcció general del Cos de Presons i no vam tornar a veure’l mai més. El 15 de juliol de 1967 es qualificava la meva conducta de bona i la Direcció del Penal de Burgos va dignar-se a fer una nova proposta 269


de llibertat condicional. L’expedient anava acompanyat de l’informe següent: «La junta de régimen y A. en sesión de este día, acordó por unanimidad elevar nuevamente a la superioridad el expediente de propuesta de libertad condicional del titular, por considerar que se aprecian hechos que permiten estimar la concurrencia del requisito exigido en el nº 4 del Art. 98 del Código Penal, emitiendo a este efecto el correspondiente informe y que se une al expediente de propuesta». La contestació de Madrid va ser de nou negativa. Davant d’aquesta situació, i havent esgotat tots els recursos, no em quedava cap altra opció que complir la totalitat de la condemna. Em va ser difícil acceptar-ho; tantes contrarietats feien crispar els nervis del més pintat. El ministre de Justícia, el senyor Antonio María Oriol i Urquijo, podia dormir amb la consciència tranquil·la: havia aconseguit el seu objectiu. Estava treballant a l’economat quan va entrar Domingo Ibars molt excitat i em va explicar, com va poder, el que li havia passat. Tot havia ocorregut durant el segon recompte del matí. El Domingo no s’havia aixecat encara del llit i el funcionari havia reprovat la seva actitud, obligant-lo a fer-ho. Ortega, un comunista, que n’era testimoni, havia defensat el Domingo retraient al funcionari que no fos tolerant amb un home que feia gairebé vint anys que era a la presó. El funcionari s’havia pres malament que un pres volgués donar-li lliçons de moral i havia passat un informe per insubordinació. Des que era a Burgos era la primera vegada que presenciava un incident d’aquella índole. Els funcionaris havien evitat fins llavors aquesta mena de conflictes. Aquell incident ens va agafar a tots una mica desprevinguts. Però, en realitat, mirant les coses amb més calma, no ens hauríem d’haver estranyat que passés una cosa així, ja que a partir del moment en què els polítics vam ser minoria, es va notar en l’actitud d’alguns funcionaris un desig de revenja. Era l’etern combat de sempre, la venjança estava per sobre de la raó i de la justícia. Eren infatigables. La història es repetia una vegada i una altra. Vam decidir, en un acte de solidaritat amb el nostre amic que era a cel·les, notificar per escrit al nou director, el senyor Prudencio La270


fuente Menenza, que a partir d’aquell moment declaràvem una vaga de braços caiguts fins que Ortega fos alliberat de cel·les. Dos dies després, ens va cridar el director d’un a un al seu despatx. Quan em va tocar el torn, va dir amb to sever: «Vull que cessi aquesta protesta absurda» i va voler saber immediatament quina era la meva decisió. Vaig contestar que, mentre no alliberessin el nostre company, continuaria la vaga. Al quart dia, ja de nit, vam decidir acabar la vaga després d’assabentar-nos que Ortega ja no estava castigat, sinó en observació. L’endemà al matí vam tornar als nostres llocs de treball. Això va sorprendre alguns funcionaris, que segurament desitjaven que el conflicte degenerés. Suposo que va ser una decepció per ells.

271


La llibertat

La data del meu alliberament s’apropava. Havia rebut contestació d’una instància de l’Autoritat Judicial de la 4a Regió Militar, amb data de 12 d’agost de 1969, en què s’acordava concedir-me els beneficis disposats a l’article 2n del Decret d’11 d’octubre de 1961 (en l’extensió de la resta de la pena imposada pels vint anys ininterromputs de privació de llibertat efectiva) el dia 18 d’octubre de l’any en curs, data en què hauria de ser posat en llibertat. Immediatament, vaig sol·licitar que em concedissin els dies dels anys de traspàs, que representaven un total de sis dies més de condemna. Em van denegar la reclamació sense donar-me cap justificació ni cap explicació. El fet que exposi aquest detall, insignificant si el comparem amb les innombrables atrocitats comeses pel franquisme, pot resultar irrisori, però era precisament en aquestes petiteses on es veia tota la mesquinesa d’aquells individus rancorosos que obraven amb impunitat. A les seves tortuoses ments buscaven sempre la manera de fer mal; el seu objectiu era prolongar les condemnes dels detinguts, i per aconseguir-ho no respectaven ni tan sols les normes establertes per ells mateixos. Els últims mesos em van semblar interminables. Tenia la sensació que el temps no passava, estava nerviós, sobreexcitat i sentia un nus a l’estómac. Vaig fer esforços per combatre aquella psicosi que em minava. El pes d’aquells murs em queia al damunt, com si estiguessin enganxats a la meva pell.

272


Per fi va arribar el dia de la meva llibertat. En el moment que van tocar diana i va acabar el recompte, em vaig posar el vestit que m’havia enviat la meva família. Semblava una altra persona, acostumat com estava que em veiessin amb aquell uniforme marró de tela rústica que em raspava la pell. Vaig convidar a prendre cafè a tots els meus amics i a les 10 hores i 20 minuts el funcionari del rastell em va cridar i em va fer passar a l’oficina d’Ajudantia. Vaig firmar alguns papers i em van proporcionar un document d’identitat provisional on se certificava que havia passat vint anys a la presó.77 A l’exterior, m’esperava una senyora que vivia a prop del Penal. Durant el temps que havia estat a Burgos, aquesta senyora havia vingut a veure’m unes quantes vegades. L’havia conegut a través de la meva família, que s’allotjava a casa seva quan venien a visitar-me. A l’entrada principal hi havia diversos guàrdies civils que em miraven amb curiositat. Era probable que estiguessin informats que era un rojillo i que m’havia passat molts anys allà dins. Vaig pujar amb la meva acompanyant al taxi que esperava a la porta i em vaig allunyar d’aquell lloc sense girar el cap. Per mi, començava llavors una nova etapa. Quedaven enrere vint anys de presidi. Ara hauria d’afrontar la llibertat en un món que pràcticament desconeixia. La dona que m’acompanyava era una bona persona i, sobretot, solidària amb els presos polítics, com havia demostrat moltes vegades. Devia haver patit molts disgustos durant el Règim franquista. Sens dubte, eren simples conjectures. En realitat jo no sabia res del seu passat, però fos com fos, la seva companyia en aquelles circumstàncies era d’agrair. Li vaig explicar que volia treure els diners de la llibreta d’estalvis, diners que havia guanyat amb la feina al taller de mobles de San Miguel de los Reyes. Em va acompanyar a la caixa d’estalvis, que era al 77. El 1992 vaig obtenir un document en el qual el capità auditor del Jurídic Militar de la Defensa, el secretari relator del Tribunal Militar Territorial Tercer, certificava que havia romàs a la presó vint anys i sis dies.

273


centre de la ciutat. L’individu que em va atendre, quan va saber que era un expresidiari, va dir amb menyspreu: «Aquí no paguem aquest tipus de llibretes!». No vaig voler servir-me del bitllet de tren que m’havien donat a la presó, ja que volia passar tan inadvertit com fos possible, i vaig comprar amb els meus diners un bitllet fins a Madrid. El tren no va trigar a arribar. Em vaig acomiadar d’aquella bona dona, de la qual no sabia ni tan sols el nom. Quan vaig arribar a Madrid, vaig anar a casa del meu amic Leandro Cuenca, que em va acompanyar a la caixa d’estalvis, on vaig treure sense cap problema el total dels diners que tenia. Després vam anar a veure el company Eustaquio Rodríguez i vaig passar la nit a casa seva. L’endemà, amb la companya de l’Eustaquio, vam anar a comprar una gavardina i roba interior que em feia falta. A Madrid, vaig veure força gent que havia conegut a la presó, entre d’altres Ángel Urzáiz Simón.78 A la nit van venir a acomiadar-me a l’estació d’Atocha Leandro Cuenca, Eustaquio Rodríguez García i Melchor Rodríguez García. La presència del Melchor va ser una grata sorpresa i un gran honor. De seguida em vaig adonar que es tractava d’una persona extremament afectuosa i vivaç. En el moment d’acomiadar-nos em va fer diversos petons, amb posats exuberants que van provocar la hilaritat d’alguns passatgers, la qual cosa em va desconcertar una mica. El tren es va posar en marxa. El Melchor va unir les seves dues mans fent la salutació anarquista, sens dubte per donar-me ànim. En la seva mirada aguda vaig veure que comprenia el meu estat d’angoixa. Els tres van desaparèixer de la meva vista. Un policia vestit de civil demanava la documentació als passatgers del compartiment. Quan em va tocar a mi li vaig lliurar el certificat que m’havien donat en sortir de Burgos. El policia va llegir el document, em va mirar una mica sorprès i me’l va tornar sense fer cap comentari. Vaig pensar amb tristesa que, després de tants anys de dictadura, el Règim franquista continuava mantenint el mateix control de sempre.

78. Ángel Urzáiz, l’autor del pròleg, va morir el maig de 1998 a Madrid.

274


Vaig arribar a Barcelona, a l’estació de França. A l’andana m’esperaven la meva mare i les meves germanes. Em vaig allotjar amb una germana, que continuava vivint a la mateixa casa on m’havien detingut vint anys enrere. Malgrat que vaig ser ben acollit per la meva família i pels amics, vaig començar a poc a poc a sentir un desassossec difícil d’explicar, que s’anava agreujant a mesura que passaven els dies. Per sort, per mediació d’un amic que havia conegut a San Miguel de los Reyes, Ángel Vaquero, em van contractar a la casa on ell treballava, l’editorial Códex, una empresa argentina que un any més tard es va declarar en suspensió de pagaments. La feina, però, no va resoldre la meva situació i el desassossec persistia. Encara més, empitjorava. Sentia com un buit dins meu; semblava com si flotés a l’aire; era una sensació de malestar terrible. Tenia una actitud de reserva, en particular amb les persones a qui no tenia confiança, una actitud que em deixava encara més al marge. Només intercanviava algunes confidències amb els companys que havia conegut a la presó. Encara que mai no parlàvem d’integració; si algú hagués tocat aquest tema, l’hauria rebutjat perquè el considerava inadmissible. Al principi vaig creure que eren simples complexos, però el mal era molt més profund. Es tractava d’una cosa que llavors no podia definir. Amb el temps vaig arribar a la conclusió que havia patit com un rentat de cervell: em considerava un marginat de la societat, sense arrels enlloc. Durant vint anys havia hagut de suportar soroll de forrellats, càstigs, maltractaments, menjars indecents i un llarg etcètera. No era estrany que molts dels que havien patit aquell calvari haguessin perdut la raó. No sé quin diagnòstic podria donar un psiquiatre per a aquest tipus de casos, però el resultat era ben clar a la meva ment. Eren persones que havien sortit en llibertat en unes condicions tan penoses que mai no havien pogut refer les seves vides normalment. L’estiu de 1970, va venir a veure’m el meu amic José Ibáñez Sebastián. Vivia a València i estava de vacances a Barcelona. Quan el vaig veure vaig entendre que també travessava una situació difícil. Tenia la mirada fixa, perduda en el buit, semblava que els ulls li sortissin 275


de les òrbites. El vaig trobar poc xerraire, tan loquaç com era abans! Semblava un altre. Era una ombra del que havia estat. José Ibáñez, igual que jo, havia purgat vint anys i sis dies de presó, i també va tenir problemes per integrar-se a la vida corrent de cada dia, però malgrat els seus esforços no va poder adaptar-se. Amb els anys, el seu estat depressiu va anar empitjorant, fins a l’extrem que va perdre les facultats mentals. Va morir el 22 de maig de 1996, a l’Hospital La Fe de València. Els deu últims anys de vida els va passar vagabundejant per València. Va morir de misèria i totalment sol. La Policia Nacional va trobar als parracs que portava una fotocòpia del DNI amb l’adreça de la seva germana. La Policia s’hi va entrevistar per informar-la de la mort del seu germà i de les condicions deplorables que l’havien envoltat. La germana va dir que feia molts anys que no tenia notícies seves. L’Associació de Presos Polítics del Franquisme a França va exposar al president del Govern, Felipe González, alguns aspectes oblidats a les disposicions preses a favor dels que havien patit presó per motius polítics durant els temps de Franco. Al marge del problema econòmic, l’Associació proposava que seria oportú nomenar una persona amb la qual es pogués mantenir un contacte directe per plantejar-li casos concrets a fi d’obtenir una solució o tenir una resposta personal per a cada cas. Si el Govern hagués acceptat la proposta, segur que la mort de José Ibáñez no s’hauria esdevingut en unes condicions tan desastroses. No cal dir que aquest dissortat assumpte em va deixar un regust amarg, com un cop dur etzibat en la part més profunda de la meva consciència. Vaig anar a veure, entre altres coneguts de la presó, Francisco Calle Mansilla, que vivia al carrer Aragó. En una de les visites que li vaig fer em va presentar el seu company d’expedient, Mariano Pascual, que em va llegir un programa sindical amb la intenció que hi col·laborés, ja que, segons em va dir, tenien relacions amb diversos països de l’Est, principalment amb Txecoslovàquia. L’Aliança Sindical Obrera (ASO), de la qual aquest company era secretari, tenia, segons ell, molta audiència i credibilitat internacionals. Per convèncer-me, em va llegir tot el programa i vaig treure la 276


conclusió que es tractava d’un sindicalisme reformista que no tenia res a veure amb la CNT. El comissari del barri del Clot va dir a la meva germana que volia conèixer-me. M’hi vaig presentar sense recels; fins i tot li vaig demanar, per entrar en conversa, una autorització per poder treure’m el permís de conduir, ja que segons una disposició recent estava absolutament prohibit concedir permisos a les persones que tenien antecedents penals, una arbitrarietat que em va crear certs inconvenients en la meva vida professional. El comissari va respondre que no podia fer res per mi i, després d’una pausa, va afegir que encara que pogués tampoc no ho faria. Em va acomiadar a crits, injuriant-me davant de tota la gent, dient-me atracador, assassí... Fins i tot bavejava a través de les dents ennegrides pel tabac. Estava histèric. Aquell comissari era client assidu de la taverna La Vinya, on solia aixecar el colze més del compte; donava un exemple deplorable. Uns dies després d’aquest incident, vaig ser convocat per la Direcció Superior de Policia de la Via Laietana. M’hi vaig presentar. En entrar em van venir records vells i desagradables. Em van rebre dos policies de la Brigada Social i vaig reconèixer el més vell. Era un dels veterans de quan m’havien detingut vint anys enrere. La convocatòria no tenia cap altra finalitat que informar-me de la meva situació després d’haver passat vint anys a la presó. La curiositat dels policies era ben patent. La idea d’haver d’estar a disposició de les autoritats sempre que ho desitgessin m’inquietava enormement. En morir la meva mare vaig decidir marxar a França. Era l’única solució que vaig trobar per evitar aquells controls humiliants. Necessitava tranquil·litat, assossec i respirar a plens pulmons. A Espanya, aquest benestar no l’obtindria mai. Vaig fer el viatge a França amb uns companys. Un d’ells tenia un garatge a Barcelona i això va permetre justificar el meu pas per la frontera: vam fer constar a la duana de la Jonquera que jo anava a Perpinyà a buscar un cotxe en nom de l’empresa. No em van posar traves i em van estendre un certificat per entrar a França vàlid per a 24 hores. 277


Quan vam arribar a Perpinyà, m’esperava el meu amic Pascual Francisco, àlies Pachín, que havia conegut a la presó. Amb el seu cotxe em va portar a Tolosa. Em vaig quedar a viure temporalment a casa seva. A Tolosa, vaig entrar en contacte amb la Comissió Propresos, que havien organitzat les Joventuts Llibertàries per ajudar moralment i econòmicament els companys que estaven empresonats. Entre els components de la Comissió hi havia Marcelino Boticario, que havia conegut el 1948, època en la qual formava part del Comitè Nacional de les Joventuts Llibertàries. Es tractava d’un company molt actiu que desprenia entusiasme per tots costats. El Boti, així solíem anomenar-lo, em va proposar formar part de la Comissió perquè considerava que podria ser útil per la meva experiència en assumptes de presos. Mentrestant, vaig escriure a Marcel·lí Massana i Bancells, que vivia als afores de París, perquè intercedís a favor meu davant del seu amic Josep Ester Borràs, que treballava a l’Organització Internacional de Refugiats (OIR). Poc temps després, vaig rebre contestació de Marcel·lí Massana en la qual em notificava que el meu assumpte estava oficialment arreglat. El meu document d’identitat, establert per les autoritats franceses, estava certificat per l’OFPRA. A partir d’aquell instant era considerat un refugiat polític. Les nostres activitats al si de la Comissió Propresos anaven en augment, fins al punt que de vegades ens desviàvem del nostre objectiu principal. A la Local de Tolosa, entre altres activitats, ens dedicàvem a vendre llibres de tendència llibertària adquirits majoritàriament dels companys argentins. Els beneficis no eren grans, però representava un treball positiu en l’aspecte cultural i donava un bon ambient a la Local. En una reunió, el Boti va suggerir que em posés en contacte amb Miguel García, que vivia a Londres. Pel que semblava, estava duent a terme, en aquells moments, un treball important a favor dels presos polítics a escala internacional. La idea no m’entusiasmava gaire, però davant dels arguments incontestables del Boti, vaig accedir a escriure-li. 278


La meva relació amb Miguel García ens va aportar nous contactes i vaig decidir anar a Londres per tenir-hi un intercanvi d’impressions de viva veu i comprovar sobre el terreny la realitat de la situació. Durant el viatge a Anglaterra vaig fer una parada a París per visitar Marcel·lí Massana, que vivia a Clamart, als afores de la capital. M’hi va acompanyar Alícia Mur. Vam passar el dia parlant de coses del passat. Marcel·lí em va explicar alguns detalls de la detenció de Joan Vilella. Segons em va dir, uns dies abans de la seva detenció li havia aconsellat que vengués tot el que pogués i que marxés d’allà al més ràpid possible, tot dient-li que els enllaços l’havien informat que per allà havien vist Manolo Sabater acompanyat per la Guàrdia Civil. Joan Vilella havia contestat confiat que a Berga no hi havia notat res fora del normal. Va tenir temps de sobres per fugir a França, però no ho va fer perquè potser ignorava els procediments de tortura que feia servir la Guàrdia Civil. Més tard els va poder comprovar fatalment. A Londres, el Miguel vivia amb un company anglès, Albert Meltzer, escriptor de diverses obres anarquistes. No vaig trigar a adonar-me que es tractava d’una bona persona, i va tenir la delicadesa d’acompanyar-me per tota la ciutat. L’endemà vaig anar amb el Miguel a la presó a visitar Stuart Christie, que estava detingut acusat de pertànyer al grup terrorista anomenat La Brigada de la Còlera. A conseqüència de la protesta estudiantil a França, el maig de 1968, Christie va estar contínuament controlat per Scotland Yard i el 21 d’agost de 1971 va ser detingut amb el pretext que havien trobat a casa d’un amic seu unes armes. El 6 de desembre de 1972 es va celebrar a Londres el procés contra vuit anarquistes. Christie va ser absolt juntament amb tres més. El procés va acabar el 30 de maig i va ser alliberat després d’haver purgat divuit mesos de presó. Brenda, la dona de Christie, ens esperava a la porta de la presó i em va preguntar si volia entrar a veure’l. Vaig contestar que per què no. Amb Christie no vaig parlar de res important, només ens vam dir les paraules habituals en unes circumstàncies com aquelles. 279


La meva presència no va passar inadvertida i vaig notar un cert nerviosisme en els policies que hi havia presents. Un d’ells va exigir-me la documentació, cosa poc comuna a Anglaterra. Vaig lliurar a l’inspector el meu passaport de refugiat. Amb molt bones maneres em va demanar, amb signes, que li escrigués a la llibreta d’apunts la meva adreça a França, ja que, segons em va fer comprendre, escriure en francès li resultava massa complicat. Aquella visita a la presó per mi era un senzill acte de solidaritat cap a un amic i no la interpretació de novel·la de ficció que semblava donar-hi la policia britànica. Abans de ser detingut, Christie havia creat la Creu Negra, Associació Anarquista d’Ajuda als Presos. Havia creat, també, l’editorial Cienfuegos. Amb el dinamisme incommensurable de Christie, la capacitat intel·lectual d’Albert Meltzer79 i la reputació del Miguel pel fet d’haver passat vint anys a presó, no era estrany que assolissin l’èxit amb tan poc temps. Malgrat l’afecte que vaig rebre dels companys de Tolosa, que em van ajudar a instal·lar-m’hi, no em sentia bé. Era la mateixa sensació que m’acompanyava des que havia sortit de la presó. Què podia fer? Aquesta era la gran qüestió. No tenia cap resposta vàlida. Sabia tot el que tenia d’absurd la meva manera d’actuar, però així i tot vaig decidir marxar a Andorra, deixant els amics i els mobles que tenia, per començar des de zero. La meva estada a Andorra va ser molt curta. Aviat me’n vaig cansar. Com calia esperar, el meu estat d’ànim era tan depriment en un lloc com en un altre. Aquella vida no em portava enlloc, només a l’autodestrucció. I n’era conscient. 79. Albert Meltzer va néixer a Londres el 7 de gener de 1920 i va morir el 7 de maig de 1996. Periodista de prestigi, des de molt jove es va lliurar a la lluita en defensa de les idees àcrates. Sempre va aportar la seva ajuda als llibertaris que lluitaven contra la dictadura franquista a Espanya. El seu treball literari és bastant extens; va escriure diversos llibres i molts pamflets, que van ser publicats en diverses editorials: Cienfuegos Press, Simian Publications, Refrect Publications, etc. Un dels seus llibres internacionalment més conegut és Anarchism: Arguments for and against. Que valguin aquestes línies en record d’un home que va lluitar per la llibertat.

280


Vaig decidir marxar a París. Els viatges solien apaivagar temporalment les meves inquietuds. Després tornaven a manifestar-se, i així successivament. La solució a aquest problema va arribar quan, el 1974, vaig conèixer a París la meva futura companya i, més tard, amb el naixement del meu fill Luis el juliol de 1975. Crec que va ser la millor teràpia per recuperar l’equilibri perdut. Al principi d’arribar a París, vaig anar a viure en un piset que pertanyia a Octavi Alberola Surinach. L’Octavi, fill de refugiats espanyols, era un company bastant actiu que havia arribat de Mèxic a Europa per primera vegada el 1958, amb el desig de participar en la lluita contra la dictadura del general Franco. La premsa franquista l’acusava de ser l’instigador de diversos atemptats comesos a Espanya a partir dels anys seixanta. Un dia la policia francesa va detenir l’Octavi, juntament amb Lucio Urtubia i altres acusats d’haver participat en el segrest de Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París, el 3 de maig de 1974. El 22 del mateix mes, el senyor Suárez va ser alliberat en un aparcament de la ciutat i hores després la policia va procedir a la detenció de diversos anarquistes a París, Avinyó i Tolosa. El segrest va ser reivindicat pel GARI i s’havia dut a terme per demanar com a rescat l’alliberament dels presos polítics a Espanya i una suma de diners. Com que vivia al pis que estava a nom de l’Octavi, vaig ser convocat pel comissari en persona. D’aquell assumpte jo no en sabia absolutament res i d’això n’estava ben informat el comissari, però tot i així em va interrogar. Em vaig solidaritzar amb els detinguts quan em vaig assabentar de certes irregularitats de procediment comeses contra ells i que posaven la policia en evidència en el desenvolupament dels fets. Als GARI hi havia un confident, un tal Inocencio Martínez, que va prendre part directa en el segrest amb el vistiplau de la policia, que estava informada pas a pas de tot pel seu infiltrat. Inocencio Martínez no va ser detingut. Després d’acabar la seva missió, se’n va anar a viure amb una germana que residia al sud de França, mentre els altres eren a la presó pendents de judici. 281


El fet en si em va escandalitzar enormement i vaig voler, dins de les meves possibilitats, fer alguna cosa per denunciar aquella injustícia. Per casualitat vaig conèixer, al local situat al número 24 del carrer Sainte Marthe de París, un company francès del qual mai no vaig saber el nom i amb el qual vaig començar a treballar. Vam començar per informar la premsa i diversos organismes internacionals sobre aquella basta mascarada policial. Mentrestant, em vaig posar en contacte amb Stuart Christie, que des de Londres es va unir a nosaltres. Els tres formàvem un bon equip. El nostre objectiu principal era desemmascarar l’infiltrat de la policia, que seguia intocable al sud de França. El seu nom no constava en cap part de l’expedient, però malgrat l’interès de la policia de deixar-lo al marge, la campanya contra aquella intriga va ser eficaç i va posar-ho tot al descobert. Per concloure, afegiré que un any més tard es va celebrar el judici i tots van ser absolts. El 1975, després d’una agonia prolongada, va morir Francisco Franco Bahamonde, el Caudillo. La notícia em va deixar indiferent. Em va semblar poc interessant que un assassí morís de mort natural. Al tirà el va succeir Joan Carles I, que era, des de feia molts anys, l’hereu de Franco. La premsa francesa de l’època parlava d’ell amb lloances perquè s’havia compromès a celebrar eleccions a Espanya. El mes d’octubre de 1976, cap a les set del matí, van trucar a la porta de casa meva. Eren dos policies francesos que venien a buscar-me. Vaig preguntar quin era el motiu de la meva detenció. Vaig notar que la meva pregunta els sorprenia una mica, fins i tot em van mirar als ulls per comprovar si no me’n burlava, però aviat es van adonar que parlava seriosament. Llavors, el policia més gran em va explicar que era una precaució deguda a la visita oficial del rei Joan Carles I a França. Vaig contestar que estava informat, com la major part de la gent, d’aquella visita, però que no trobava cap explicació racional que justifiqués aquella mesura. En realitat, era la policia franquista la que havia facilitat a les autoritats franceses els noms dels exiliats que considerava més perillosos. El fet més lamentable és que les autoritats gal·les es creien 282


tot el que els explicaven, per molt absurd que fos. Una vegada més, els feixistes em penjaven l’etiqueta de perillositat i els seus tentacles arribaven fins a França. El perill, si és que n’hi havia cap, podia venir més de l’extrema dreta que no pas de l’esquerra. Els feixistes més ultres es consideraven traïts per Joan Carles I, i així li ho van fer saber més tard amb el fallit cop d’estat iniciat pel tristament famós coronel Antonio Tejero, que amb la pistola a la mà va amenaçar els diputats dins del Congrés, disparant diverses vegades enlaire. Em vaig acomiadar de la meva dona i del nen. No sabia quant temps estaria absent. Els policies em van assegurar que seria una setmana com a màxim, encara que tampoc no n’estaven gaire segurs. Em van conduir a un post de policia dels afores de París, on em van fer firmar un document que especificava que, amb motiu de la visita del rei d’Espanya a França i per mesures de seguretat, era consignat a residència vigilada fins al dissabte 29 d’octubre de 1976. Afegia que en cas de negar-me a firmar el document es podia demanar la meva expulsió. D’allà em van traslladar a la Sûreté, al Quai des Orfèvres, a París, juntament amb un altre que era comunista. Ens van fer entrar a una habitació i al cap de poca estona se’ns va unir Alícia Mur Sín,80 companya que coneixia molt bé. A poc a poc se’ns van anar sumant altres detinguts, la majoria coneguts. Després ens van conduir als calabossos que eren en la planta baixa. A l’Alícia la van separar de nosaltres. Va protestar davant dels carcellers perquè no hi estava d’acord, però no hi va haver res a fer, la van conduir a un bloc a part destinat a les dones. En l’escorcoll ens van treure els cordons de les sabates, el cinturó i altres objectes personals i ens van prendre les empremtes dactilars com si estiguéssim acusats d’un delicte qualsevol. 80. Alícia Mur va ser detinguda l’octubre de 1966 a Madrid i va ser condemnada per un tribunal d’ordre públic el 8 de juliol de 1967 a una pena de tres anys i dues penes de tres mesos cada una. La sentència va ser declarada ferma el 2 d’abril de 1968 com a autora d’un delicte d’associació il·lícita. Va complir tres anys sencers.

283


Un carceller es va apropar a la porta del calabós i, tutejant-me, va voler saber per què érem allà. Vaig respondre de mala jeia: «Quan es dirigeixi a mi, parli’m sense tutejar-me». Aquell individu es va allunyar sense contestar i una mica sorprès. El comunista que estava amb nosaltres va ser posat en llibertat. Segons va dir, la seva esposa ocupava un càrrec diplomàtic a l’ambaixada de la Xina a París. En fer-se fosc ens van fer pujar a un autocar per conduir-nos a Bretanya. El nostre vehicle anava escortat per diversos motoristes que feien udolar les sirenes per obrir-se pas entre l’intens trànsit de la ciutat. Després de diverses hores de viatge, ens vam aturar a una caserna de les CRS (Compagnies Républicaines de Sécurité), on vam sopar i vam passar la nit. En aquesta ocasió, no vam permetre que ens separessin de l’Alícia i els gendarmes tampoc no hi van insistir. L’endemà, vam ser embarcats en un transbordador amb destinació a Belle Île. Ens acompanyaven diversos CRS i a l’illa ens esperaven uns 120 homes més, enviats per un capità. En efecte, tota aquella força havia arribat a l’illa un dia abans per preparar el terreny. El port estava ple de tafaners que esperaven la nostra arribada. Per ells no deixava de ser un esdeveniment. Vam ser allotjats a Castel Clara, un hotel de quatre estrelles. Hi havia un bon servei i una cuina excel·lent. Respecte al lloc no teníem res a dir, llevat que hi érem per la força. Aquelles mesures de seguretat per protegir el rei d’Espanya eren cares per al pressupost francès i, segons la meva opinió, ben inútils, per no dir absurdes. Per quina raó havíem d’estar en contra de la visita del monarca? A parer meu, no n’hi havia cap. Espanya estava en un procés de transició, amb unes eleccions generals en perspectiva, que eren el requisit que se li exigia per entrar a la Comunitat Europea. Precisament, l’ordre del dia de les entrevistes del rei amb Valéry Giscard d’Estaing era discutir aquest problema. Espanya esperava el suport de França, i aparentment els vents li eren favorables. Només faltava que el monarca donés una prova democràtica perquè es concretés. Jo era bastant escèptic sobre el tema. Mentre continuessin al poder 284


els mateixos individus que hi havia en el franquisme, era impossible esperar per principi una justícia equitativa. Al port de Palais, el poble més gran de l’illa, vam llogar unes bicicletes per visitar millor el lloc. Érem lliures d’anar on volguéssim, els CRS ens seguien pertot arreu. Si entràvem en un bar, ells també. Malauradament, la televisió francesa va divulgar al journal informacions falses, dient que érem bascos, com si ser basc signifiqués obligatòriament pertànyer a ETA, que alhora era sinònim de violència. Per fer front a la campanya de mentides i contrarestar-la, vam concertar entrevistes amb els periodistes a fi d’aclarir la situació: Le Monde, Télégramme de Bret, etc. Cadascun de nosaltres va donar la seva opinió sobre la farsa de la qual érem víctimes. En general, la gent de l’illa ens va acollir molt bé. Estaven informats, a través de la premsa, que no érem terroristes (com s’havia volgut donar a entendre al principi), sinó obrers que vivíem de la nostra feina.

285


Associació Propresos

El 1977, després de les eleccions legislatives, es van constituir a Espanya diverses associacions dels diferents corrents polítics o socials en els quals hi havia integrats tots aquells que havien patit la repressió franquista. Els anys anaven passant i el moviment llibertari, que havia pagat el tribut més gran tant durant la guerra com en la lluita antifranquista, brillava per la seva absència en la defensa, promoguda per aquestes associacions, dels que havien donat la vida o havien estat condemnats a llargs anys de presó. Vaig decidir desplaçar-me a Tolosa amb la intenció de reparar aquest malentès tan incomprensible. Amb aquesta finalitat vaig anar a veure Marcelino Boticario, que em va posar en contacte amb el company Manuel Llatser,81 que també estava interessat en l’assumpte. Llavors vam decidir crear la que més tard anomenaríem Associació de Presos Polítics del Franquisme a França. Vam fer els tràmits necessaris per legalitzar l’associació i aquesta va ser reconeguda per 81. Manuel Llatser Tomás, militant del Sindicat de Metal·lúrgia de la CNT a la clandestinitat de Barcelona, havia estat secretari de Propaganda de la Federació Local de Barcelona de la FIJL i, posteriorment, secretari general. Va ser detingut el 8 d’agost de 1947 i va ser bàrbarament torturat. Va estar tancat a la presó fins a finals de 1949. Fou detingut de nou el 9 de maig de 1955, a conseqüència de la caiguda de la impremta clandestina de Solidaritad Obrera. Va ser alliberat el febrer de 1956, després de pagar una fiança de 25.000 pessetes, que van ser lliurades pel Comitè Regional de la CNT. Va passar a França com a delegat de l’Interior. Instal·lat a Tolosa, va militar a la Federació Local de la CNT a l’exili i es va ocupar dels expresos del franquisme. (Les referències s’han extret del Boletín del CIRA, Marsella, núm. 36 i 37, 1r semestre del 1995.)

286


les autoritats franceses (al Journal Officiel) el 31 d’octubre de 1990. Manuel Llatser Tomás va ser designat president i jo, Joan Busquets Verges, secretari. Vam començar a treballar tot seguit. Es va unir a nosaltres Antonio Téllez.82 Aquest, malgrat no haver estat mai a les presons franquistes, es va solidaritzar amb nosaltres i ens va ajudar positivament en el que va poder. Havia conegut Téllez el 1971 a la Federació Local del Moviment Llibertari Espanyol a Tolosa. Tornant al 1975, després de la mort de Franco, hi va haver a tot Espanya una forta pressió popular que reclamava al rei Joan Carles I l’amnistia per a tots els presos polítics. El rei va resistir-s’hi durant dos anys i fins i tot va reprimir les manifestacions dels ciutadans, fins que es va decidir a proclamar, el 15 d’octubre de 1977, l’amnistia per a tots els detinguts per motius polítics des de 1936 fins a 1977. El 1984, a causa de les constants demandes dels partits i les associacions d’esquerres, es va aprovar al Congrés dels Diputats una llei que, segons el BOE del 7 de març de 1984, especificava a l’article 1: 1. Els períodes de presó conseqüència dels supòsits previstos a la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, tenen la consideració de períodes d’assegurament als extingits subsidis de vellesa i assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa, si són anteriors a l’1 de gener de 1967, i de situació assimilada a la d’alta en el Règim General de la Seguretat Social, a partir de la data esmentada. 2. És obligatori cotitzar per aquests períodes en aquells supòsits en què, amb el còmput de les cotitzacions corresponents, es doni lloc al naixement del dret o la modificació de la quantia de les prestacions del sistema de la Seguretat Social ja causades o que es poden causar. 3. El pagament de les cotitzacions a què es refereix el número anterior serà a càrrec de l’Estat. [...] Amb aquestes normes, el nou Estat democràtic pretén eliminar tots els obstacles per integrar com a ciutadans de ple dret els qui es van caracteritzar per la lluita per la llibertat i el restabliment de la convivència pacífica a Espanya.

82. Antonio Téllez, experiodista, és autor de diversos llibres en els quals reivindica la lluita del moviment llibertari contra el franquisme.

287


Aquestes disposicions podien ser bones per a uns, menys bones per a d’altres i dolentes del tot per als que havien passat més de vint anys a la presó. Per a aquests últims, l’assegurança obligatòria (SOVI) representava una injustícia perquè era l’únic recurs de subsistència que tenien, ja que no havien tingut la possibilitat de fer una jubilació completa. El 1990 es va aprovar la disposició addicional divuitena de la Llei 4/1990, de 29 de juny, dels pressuposts generals de l’Estat per al 1990 que reconeixia indemnitzacions a qui hagués patit privació de llibertat en establiments penitenciaris, com a conseqüència dels supòsits recollits a la Llei 46/1977, de 15 de juny, d’amnistia, sempre que tinguessin complerta l’edat de 65 anys el 31 de desembre de 1990 i que haguessin patit com a mínim tres anys de presó, per tal de cobrar un milió de pessetes i 200.000 pessetes més per cada període de tres anys suplementaris. Hi havia altres apartats que exigien, per exemple, el requisit de ser espanyol en el moment d’iniciar l’activitat delictiva. Així doncs, els que no tenien l’edat reglamentària, els que no havien sofert el temps de presó prescrit o els que eren d’una altra nacionalitat en el moment de la causa, no tenien dret a la indemnització. La nostra associació va denunciar la incongruència d’aquestes disposicions mitjançant circulars, articles i documents en els quals es destacaven les contradiccions i aberracions que hi figuraven. A causa del requisit de l’edat, jo també vaig quedar al marge, ja que no tenia 65 anys, com establia la llei. Vaig ser condemnat als 21 anys a la pena màxima. Llavors, la meva joventut no va ser considerada un atenuant pels tribunals militars i, ara, el govern de Felipe González la considerava un agreujant. Vaig escriure a la defensora del poble, la senyora Margarita Retuerto Buades, diverses vegades i, en resposta a una de les seves cartes, li vaig escriure en una ocasió: Crec convenient impugnar el contingut que figura a l’apartat c del segon full del seu escrit: «El principi d’igualtat no prohibeix al legislador qualsevol desigualtat de tracte, sinó només aquelles desigualtats que resultin artificioses o injustificades pel fet de no estar fundades en criteris objectius i prou raonables». 288


En el meu cas no veig un raonament justificatiu o vàlid del poder legislatiu per determinar que no és inconstitucional l’establiment d’un límit d’edat. Aquest raonament categòric i irracional del Tribunal Constitucional posa en evidència el principi de tracte d’igualtat entre els ciutadans. En qualsevol cas, no es pot negar que es tracta d’una injustícia, i una injustícia en cap cas pot ser constitucional. El que jo demano és justícia.

Per què exigir la nacionalitat espanyola per tenir dret a la indemnització? En realitat eren molt pocs els que podien trobar-se en aquesta situació. Llavors, per què convertir-ho en una exclusió quan hauria de ser un privilegi? A França milers d’espanyols van lluitar per la llibertat. Molts hi van donar la vida i van patir l’exili i la presó. A les vídues d’aquests i a tots els supervivents se’ls va retre homenatge en monuments i memorials, i perceben pensions en reconeixement dels seus patiments, amb el mateix dret que els nadius del país. La República Federal d’Alemanya i altres països de la Comunitat Europea van assumir igualment la responsabilitat d’indemnitzar tots aquells que injustament van ser deportats a camps de concentració. Seria una qüestió de dignitat i de respecte cap a les víctimes del franquisme que l’Espanya democràtica adoptés mesures similars. Malauradament, no s’ha fet res en aquest sentit. És més, el govern socialista i altres partits han sabotejat amb el seu silenci el que va ser la nostra lluita, els sacrificis i les penalitats que va comportar. De tot això han fet taula rasa, com si aquí no hagués passat res. Els crims i tots els horrors del franquisme són oblidats i enterrats. Aquesta ha estat la política del rei i dels partits polítics que l’han secundat. Una democràcia sense memòria representa un país sense passat, inhòspit i sense moral. Després de la mort de Franco, el Poder, el Capital i l’Església desitjaven sortir de l’aïllament en el qual es trobava Espanya. La solució era el rei Joan Carles. La democràcia va entrar tranquil·lament, sense pressa, per salvaguardar millor els privilegis i les fortunes mal adquirides durant la dictadura. Es van fer campanyes de premsa i televisió al voltant del rei en què el consideraven l’artífex de la democràcia a Espanya. Ningú no 289


pot discutir aquest fet, però crec que la democràcia sense el rei hauria arribat igualment. Altres països europeus la van obtenir sense que es vessés sang. Els exfranquistes desitjaven un canvi a la seva mida i van ser servits.

290


Els socialistes al poder. Política i corrupció

Quan els socialistes van entrar al govern va semblar que volien solucionar els problemes pendents. Per ells el més urgent era el tema dels mutilats i invàlids republicans. Malgrat les repetides demandes que van fer la Lliga de Mutilats i Invàlids i altres associacions perquè se’ls reconeguessin els mateixos drets que van ser atorgats per Franco als anomenats Caballeros Mutilados, van haver d’esperar fins al 1984, vuit anys després del decret d’amnistia, per cobrar pensions. Es van atorgar també drets passius als militars que van lluitar al bàndol republicà. Cap d’aquestes representacions republicanes no va obtenir el mateix tracte que van rebre els feixistes. Els nostres mutilats perceben un percentatge bastant inferior al dels Caballeros Mutilados. Els expresos sabem quina era i quina és la seva situació. Des del principi, els socialistes van prendre decisions arbitràries que anaven en contra de les nostres reivindicacions, les quals no eren gens injustes. L’oposició sistemàtica del Govern era tan perceptible que vaig començar a preguntar-me si aquells denominats socialistes eren en realitat d’esquerres. Al diari El País del 26 de setembre de 1990, hi ha un article d’Emilio Alfaro que diu: El grup socialista va impedir ahir, en contra del criteri de tots els altres grups del Congrés, que s’aprovés un text d’Iniciativa per Catalunya que proposava indemnitzar les persones que durant el franquisme van 291


patir més d’un any de presó per causes polítiques recollides per la Llei d’amnistia de 46/1977. El PSOE va basar la seva oposició en el fet que ja havia introduït en els pressuposts de l’any en curs una esmena que preveu una compensació econòmica per als mateixos supòsits, encara que la seva quantia és inferior i s’exigeix per rebre-la, entre altres requisits, haver estat empresonat un mínim de tres anys.

Com indica el text, els socialistes van minar les propostes que van ser plantejades al Congrés dels Diputats, perquè consideraven que ja s’havien concedit prou coses. Aquesta manera de procedir cínica i mesquina dels socialistes ha estat nefasta per a nosaltres. No només per la injustícia que es va cometre amb els expresos, sinó també perquè constitueix una política reaccionària, sense cap consciència moral. El primer govern socialista va ser poc respectuós amb aquells que havien lluitat per la llibertat. Ni una sola vegada no hi va haver un acte oficial a Espanya en memòria dels republicans morts; en canvi, el president francès, François Mitterrand, acompanyat del seu amfitrió, Felipe González, va inaugurar un monument a Pau (a l’Estat francès), en memòria dels espanyols que van lluitar per l’alliberament dels Pirineus. Ambdós presidents van dipositar-hi una corona. Mentre se celebrava aquest acte, a Espanya se n’organitzava un altre en memòria dels caiguts de la División Azul. En aquell acte oficial hi va assistir un ministre del govern socialista. Sabem que a la División Azul van morir molts espanyols, i que molts d’ells no eren voluntaris, com ens havien volgut fer creure. Però això no impedeix que fos una divisió feixista i que lluités braç a braç amb els alemanys al front soviètic. Aquestes ficades de pota, malauradament, es repetien amb massa freqüència. Crec que fins i tot eren deliberades, encara que no m’explico el perquè. Un dels escàndols que més em va sobtar va ser una proposta del ministre de l’Interior, José Luis Corcuera, que va intentar fer passar al Congrés dels Diputats una llei que donava carta blanca a la policia perquè pogués violar i registrar les cases dels ciutadans sense una ordre judicial prèvia. 292


Aquesta proposta va tenir el suport del grup socialista i va provocar un escàndol majúscul. Corcuera va intentar justificar aquella mesura dient que era per combatre els traficants de drogues. Ningú no es va creure un argument tan absurd. Aquella mesura hauria significat tornar a l’època franquista, és a dir, a les persecucions i als abusos de tot tipus. No s’han d’oblidar, tampoc, les corrupcions a escala estatal, com el cas d’aquell director de la Guàrdia Civil que va desaparèixer amb els fons reservats. I tampoc es pot deixar de banda el terrorisme d’Estat: el tenebrós assumpte dels GAL, pistolers pagats pel govern socialista amb la missió d’assassinar terroristes d’ETA, com els caçadors de recompenses feien a l’oest nord-americà. En una ocasió van assassinar un ciutadà que no tenia res a veure amb els terroristes: es van equivocar de blanc. Eren aquests els socialistes idealistes defensors dels drets humans? Quan un estat de dret, com ells diuen que era, es dedicava a assassinar presumptes culpables, no podia ser un estat de dret, sinó un estat d’assassins i campi qui pugui. El més sorprenent va ser la notificació de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, amb data de 18 de desembre de 1995, que vaig rebre per mediació del meu advocat de Barcelona, Mateo Seguí Parpal, respecte al meu recurs contenciós administratiu contra la resolució dictada pel Ministeri d’Economia i Hisenda sobre la petició d’indemnització per temps de presó, establerta a la disposició addicional de la Llei 4/1990, de 29 de juny, dels pressupostos generals de l’Estat per al 1990. Rebutjaven el meu recurs amb els arguments següents: Puede señalarse que las razones que justifican que el legislador, en la norma que estamos analizando, introdujera el elemento diferenciador de la edad para tener derecho a la indemnización en ella fijada, tiene su justificación en el interés que tiene el legislador de otorgar todas las compensaciones económicas que sean posibles y de reponer a las personas que participaron en la guerra civil española en la plenitud de sus derechos, cuyo ejemplo máximo se encuentra en la Ley 87/84, de tal manera que por esta misma razón, el poder legislativo dictó la norma ahora analizada, estableciendo una indemnización a tanto alzado para 293


compensar los sufrimientos de quienes padecieron prisión por haber participado en la guerra civil; ello justifica la exigencia establecida de haber cumplido 65 años en el 31 de diciembre de 1990, ya que toda persona que hubiera podido tomar parte en la contienda civil tendría en la fecha del 31 de diciembre de 1990 más de 65 años, ya que los más jóvenes participantes en el final de la contienda (1939) con 14 años de edad tendrían que haber nacido en 1925, y por tanto en el año 1990 sí tendrían 65 años de edad. Por tanto, el resto de las personas que sufrieron prisión y se beneficiaron de la amnistía están en una situación objetivamente diferente, porque no fueron participantes en la guerra civil, y la legislación de los últimos años lo que ha buscado es paliar los efectos de la misma. En consecuencia, puede considerarse razonable y justificada la diferencia de trato fijado en la disposición adicional analizada, afirmándose que no se vulnera el artículo 14 de la Constitución.

Aquests arguments del Tribunal Superior de Justícia amaguen mala fe, ja que la disposició addicional divuitena de la Llei 4/1990, de 29 de juny, de pressupostos generals de l’Estat diu el següent, en el BOE del mes de juny de 1990 i al quadern d’informació del Ministeri d’Economia i Hisenda, amb referència a les persones susceptibles de percebre la indemnització: 1) Tots els espanyols que per: a) Actes d’intencionalitat política, tipificats com a delictes i faltes realitzades anteriorment al 15-XII-76 b) Actes de la mateixa naturalesa realitzats entre 15-XII-76 i 15-VI77. Quan a la intencionalitat política s’apreciï un mòbil de restabliment de les llibertats públiques o de reivindicació d’autonomies dels pobles d’Espanya c) Tots els actes d’idèntica naturalesa i intencionalitat als recollits en el paràgraf anterior realitzats fins al 6-X-1977, sempre que no hagin suposat violència greu contra la vida o integritat de les persones Hagin patit privació de llibertat en establiments penitenciaris durant tres o més anys i tinguin complerta l’edat de 65 anys al 31 de desembre de 1990.

El text no esmenta que per tenir dret a la indemnització sigui exigible haver participat a la Guerra Civil, com afirma el Tribunal Su294


perior de Justícia, sinó sols tenir l’edat adequada. Només per aquest fet em va ser denegat allò que era just. En conseqüència, considero que es va vulnerar l’article 14 de la Constitució espanyola ja que, l’afegitó de la guerra, aquests senyors del Tribunal se’l van treure del barret i és un argument sense base. Milers de persones que van ser condemnades per fets posteriors a la Guerra Civil, com en el meu cas, s’han beneficiat de l’esmentada disposició perquè tenien l’edat requerida. No els van exigir que haguessin lluitat als fronts de batalla. Els meus companys d’expedient van cobrar, tot i que un d’ells no va ser al front, i n’hi ha molts altres que estaven en la mateixa situació. En realitat, el que em va impulsar a fer tots aquests tràmits va ser la intenció d’obtenir el reconeixement d’igualtat de tracte; si bé, amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia, es posa en dubte aquest principi. Es tracta d’una aberració més en el marc de totes les que es van cometent en la nostra flamant democràcia. Quan vaig rebre l’esmentada notificació vaig decidir adreçar-me a la Comissió Europea dels Drets Humans per informar de tots els tràmits que havia fet fins llavors, especificant que havia esgotat tots els recursos que em permetia el dret espanyol, tal com exigia la Convenció perquè la meva demanda pogués ser admesa. Vaig rebre un formulari que vaig completar invocant el principi d’igualtat de la Constitució espanyola, article 14, que diu: «Els espanyols són iguals davant de la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social». Vaig impugnar els arguments del Tribunal Superior de Justícia perquè considerava que eren anticonstitucionals i que contradeien el principi d’igualtat. El 17 de desembre de 1996 vaig rebre la decisió de la Comissió Europea dels Drets Humans sobre la causa que havia presentat contra l’Administració espanyola, i en la qual s’especificava el següent: 295


Comissió Europea dels Drets Humans DECISIÓ: No és competència d’aquest comitè pronunciar-se sobre la qüestió de saber si els fets presentats pel demandant, en el seu requeriment presentat el 6 d’octubre de 1992 i registrat el 16 de maig de 1996 amb el número d’expedient 311502/96, són una aparent violació de la Constitució. El demandant, en efecte, va ometre presentar un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, i per tant no va exhaurir, com estipula l’article 26 de la Convenció, les vies de recurs internes a què podia recórrer en el marc del dret espanyol. Per tant, la demanda ha de ser rebutjada de conformitat amb l’article 27 de la Convenció. En conseqüència, el Comitè DECLARA EL REQUERIMENT INACCEPTABLE. El secretari del Comitè S. Dollé El president del Comitè A. Weitzel

Em va sorprendre enormement saber que el motiu d’haver desestimat la meva petició era el fet de no haver esgotat tots els recursos interns. Si no ho havia fet havia estat perquè el meu advocat havia omès informar-me degudament sobre aquest aspecte, l’últim requisit que em permetia presentar el cas davant de la Comissió dels Drets Humans. Si presentava llavors el recurs referit, hauria d’esperar la resolució del Tribunal Constitucional, un parell d’anys aproximadament, que se sumarien als sis ja transcorreguts des que havia començat els tràmits, en el moment en què es va promulgar el Decret llei el 1990. Vaig considerar, doncs, que, a més de les despeses, que no podia continuar sufragant, tot això representava molt temps perdut perquè no n’obtenia cap resultat, llevat de la satisfacció moral d’haver defensat una causa justa. Vaig decidir abandonar l’empresa i deixar de lluitar contra molins de vent. Les restringides capacitat d’actuació de la Convenció Europea dels Drets Humans, que no pot modificar decisions dels tribunals nacionals ni intervenir davant de l’autoritat en favor del demandant per justa que sigui la causa, només permet un intercanvi considera296


ble de paperassa que no porta enlloc, opinió sobre la qual no hi ha el més mínim dubte. Vet aquí la resposta que va rebre el company Manuel Llatser Tomás de la Comissió de Peticions quan s’hi va dirigir en nom de l’Associació de Presos Polítics del Franquisme a França sobre el mateix tema. ASSUMPTE: PETICIÓ Núm. 254/92 Benvolgut senyor, Amb referència a la meva carta del 27 de juliol de 1993, tinc l’honor d’informar-vos que la Comissió de Peticions va prosseguir l’examen de la vostra petició. La Comissió de Peticions va debatre de nou el tema i va lamentar haver de confirmar, una vegada més, que les Comunitats Europees no disposen de bases jurídiques per intervenir de manera vinculant en aquests casos. Tanmateix, conscient de la importància de la qüestió, la Comissió de Peticions, de manera totalment excepcional i anticipant-se a la declaració d’admissibilitat de la petició, havia ja convidat el president del Parlament europeu a dirigir-se a les autoritats espanyoles per expressar-los la seva preocupació. El president del Parlament europeu va procedir d’aquesta manera i en conseqüència les autoritats competents espanyoles coneixen l’actitud de la Comissió i el seu interès pel problema suscitat a la petició. Al terme del debat, la Comissió de Peticions va decidir concloure l’examen de la petició. Atentament, Rosy Bindi

Ignoro si el president del Parlament europeu en funcions, el francès Jacques Delors, va intervenir en aquest assumpte, però el que sí que puc afirmar és que les autoritats espanyoles es van fer les desenteses. Malauradament, la solució de les nostres reivindicacions estava a les mans de gent que tenia poca moral. Les corrupcions i els escàndols, que se succeïen sense interrupció al si del Govern, deixaven ben clar que no se’n podia esperar res, d’ells. En aquestes circumstàncies tan desfavorables i davant de la deficient situació econòmica que travessava l’Associació, vam decidir 297


no continuar. Això no significava quedarse amb els braços plegats. Teníem la intenció de continuar lluitant, però sense estar lligats a normes que ens exigien molt temps per a pocs resultats. En el marc de les gestions que vam fer per defensar els nostres interessos, vam intervenir i vam tenir correspondència més o menys seguida, a partir del mes de novembre de 1990, amb el Defensor del Poble, amb la Cort Europea dels Drets Humans, amb el president del Govern espanyol (a través del seu Gabinet de la Presidència, que dirigia Roberto Delgado), amb el Ministeri d’Economia i Hisenda, amb el director general de Costos de Personal i Pensions Públiques, amb el Parlament europeu i amb el Tribunal Constitucional. D’altra banda, vam publicar una crida titulada Olvidos y exclusiones injustas, que es va enviar a la premsa espanyola i estrangera, a membres del Govern, a diputats, a partits polítics, a escriptors, etc. També vam trametre una carta oberta al president del Govern que es va enviar als mitjans de comunicació espanyols i francesos, entre aquests últims, als rotatius La Dépêche du Midi, Le Monde, Libération i L’Indépendant. Tot això, sens dubte, sense cap resultat positiu. Ens vam posar en contacte amb un advocat perquè tramités la nostra protesta davant de totes les autoritats competents, però no vam poder seguir endavant en aquest pla jurídic perquè no disposàvem dels mitjans econòmics necessaris. La democràcia a Espanya va tenir un mal principi des del moment en què es va voler fer taula rasa per protegir els franquistes. Tot va ser planificat a favor seu. En aquestes condicions era impossible aconseguir una justícia equitativa per a tots. Van voler esborrar de cop els quaranta anys de dictadura, com si no haguessin existit, cosa que anomenaven «una necessitat històrica per al bé d’Espanya». Els assassins franquistes quedaven impunes de tota responsabilitat, ni tan sols van rebre una desqualificació de tipus moral. Els que van robar durant la dictadura van poder continuar fentho en la democràcia, ja que estaven ben situats. Els que van lluitar per la democràcia són els oblidats en aquesta història. A sobre, els van fer passar per una infinitat de vexacions, com la d’haver de sol·licitar l’amnistia als militars que els havien condemnat anys abans, requisit indispensable per aconseguir el retir obligatori (SOVI). 298


L’Espanya democràtica, signatària dels drets humans, actualment continua torturant impunement a les casernes de la Benemèrita. El 1993, l’Associació Espanyola contra la Tortura va comptabilitzar 267 denúncies de tortura, maltractaments i agressions. El 1994, en van comptabilitzar 291. La majoria dels partits, entre els quals hi ha el PSOE i el Partit Popular, no han volgut obrir una investigació parlamentària sobre aquest assumpte. Així, doncs, la Guàrdia Civil pot continuar actuant amb tota tranquil·litat.

299


Epíleg

Aquesta política nefasta va tenir com a conseqüència que els socialistes perdessin les eleccions de 1996, en favor de José María Aznar, del Partit Popular, partit que va ser creat pel franquista Manuel Fraga Iribarne.83 Després de catoze anys al poder, Felipe González va ser derrotat per la dreta, que a la campanya electoral s’havia permès el luxe de tractar els socialistes de lladres i de retreure’ls l’allau de fraus, escàndols financers, corrupcions en l’àmbit de l’Estat, etc. La premsa no donava l’abast a l’hora de publicar tots els abusos. Encara que em pregunto: amb quina moral el PP podia donar lliçons?, ja que en els quaranta anys que havia durat el franquisme, la moral havia estat el que menys havia brillat, i és prou sabut que una gran part dels militants del PP procedien del franquisme. Amb el Govern de José María Aznar les nostres reivindicacions van quedar definitivament estancades, perquè aquest període va comportar una política intransigent: reminiscències del passat. Aquest partit fins i tot es va negar a condemnar l’alçament militar feixista, com sí que havien fet la majoria de partits al Congrés dels 83. Manuel Fraga Iribarne va tenir durant el franquisme els càrrecs següents: director de l’Institut de Cultura Hispànica (1951-1955), procurador de les Corts (19561962), conseller nacional del Movimiento (1956-1969), ministre d’Informació i Turisme (1962-1969) i ambaixador a Londres (1973-1975). Després de la mort de Franco, va ser vicepresident segon i ministre de Governació en el primer govern de la Monarquia (1975-1976). A més, va ser un dels ponents que, el 1978, van redactar la Constitució espanyola.

300


Diputats. Els arguments del Govern per justificar aquest escabrós assumpte no van convèncer ningú, ni tan sols la seva militància, que va criticar l’actitud dels seus dirigents. Però aquesta ensopegada no els va acovardir gens ni mica, ja que unes setmanes més tard rehabilitaven els botxins franquistes víctimes d’ETA, concedint-los un títol pòstum, la Gran Creu Civil, i pagant una indemnització de 23 milions de pessetes a les famílies. El més sorprenent és que, entre les peticions d’indemnització, hi havia la família del comissari de Policia Melitón Manzanas González, el cap de la Brigada Politocosocial de Guipúscoa, executat en un atemptat perpetrat per ETA el 2 d’agost de 1968. Els comentaristes d’informatius coincidien de manera unànime a destacar que Melitón Manzanas era un torturador dels presos polítics antifranquistes. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar de manera sistemàtica amb els nazis lliurant-los els jueus que fugien de França. No podia ignorar que els enviava a la mort. En definitiva, Melitón Manzanas era un personatge sòrdid, amb un historial vergonyós i indigne. Uns dies més tard es va produir una altra sorpresa: la família de Carrero Blanco84 va sol·licitar la medalleta pòstuma. Quan el 20 de desembre de 1973 s’havia produït l’atemptat contra Carrero Blanco, que havia mort destrossat entre la ferralla del seu cotxe (el qual havia volat fins al terrat d’un edifici), ningú de l’oposició havia condemnat aquell acte. Al contrari, a Madrid es comentava amb ironia: «De Madrid al cel». No s’ha de confondre l’ETA que va combatre el franquisme amb l’ETA de la Transició, després de la mort del dictador. Entre els dos períodes hi ha un abisme, ni les circumstàncies ni les motivacions eren les mateixes. Per condemnar ETA el Gobern no tenia cap necessitat de rehabilitar els feixistes. És un gest molt dubtós que un govern democràtic concedeixi als assassins d’ahir la qualificació de víctimes. És un afront per a tots els que van patir les conseqüències del franquisme el fet de convertir els botxins d’ahir en màrtirs d’avui. 84. Luis Carrero Blanco va ser vicepresident del Govern (1969-1973) i president del Govern (1973). Militar i polític conegut per les seves postures immobilistes dins del Règim franquista, la seva mort va frustrar probablement la perpetuació del Règim després de la mort de Franco.

301


El Partit Popular, des que va prendre el poder, va anar acumulant punts negatius. En definitiva, totes les gestions fetes pel PP van ser sempre en el sentit d’afavorir els franquistes. Afegiré, com a punt final, un altre fet que reforça l’animositat del govern d’Aznar contra els republicans: el rebuig a una proposició no de llei dels socialistes, en la qual es demanava la rehabilitació dels exguerrillers antifranquistes. El 28 de febrer de 2001, el portaveu del Partit Popular al Govern, Manuel Atencia, deia: «Res no fa canviar el criteri aplicat des de 1977, quan, en ple procés de reconciliació nacional, no es va incloure els guerrillers entre els rehabilitats, perquè mai van poder demostrar la seva condició de personal militar». Atencia va afegir que «aquesta iniciativa socialista no anava en la línia de tancar ferides, en la qual», va dir, «està instal·lat el PP». Més clar, l’aigua. És un argument que va contra un dels principis més elementals d’una democràcia: el respecte per aquells que van lluitar a favor d’aquesta. Només per aquest fet fonamental haurien de ser més respectuosos i menys rancorosos. Considero injustificable i de mala fe no voler reconèixer aquest col·lectiu, com ja es va fer amb els militars que van lluitar a favor de la República. El Govern continua sense transigir gens ni mica, ja que totes les mocions aprovades tenen un significat merament simbòlic i no resolen cap problema material. Els diputats són molt aficionats a concedir reparacions d’ordre moral, que van ser la fórmula atorgada als exguerrillers, deixant el problema com estava abans. Fins que no s’aconsegueixi un reconeixement clar i precís, com el que van aconseguir els militars republicans, les ferides continuaran sense cicatritzar. Aquesta discriminació entre combatents del mateix bàndol, de guerra i de postguerra, és injusta i malsana. Seria hora que l’Estat espanyol, sense ambigüitats, rehabilités els exguerrillers que, en acabar la Guerra Civil, van preferir llançar-se a la muntanya abans que rendir-se. Majoritàriament van ser afusellats o van ser condemnats a llargues penes. Avui, després que hagi transcorregut més de mig segle, en queden pocs de supervivents, ja ancians, els quals reivindiquen amb determinació que se’ls reconegui com a exguerrillers antifranquistes i no amb el qualificatiu de «bandolers», com consta encara als expedients guardats als arxius de l’exèrcit. 302


Es tracta d’una reivindicació legítima, ja que aquests lluitadors van patir la repressió per haver combatut una dictadura que es va imposar a Espanya per la força, amb l’ajuda del nazifeixisme internacional. Ningú no ignora que els dirigents del PP provenen del franquisme, que s’han adaptat perfectament al nou context polític d’una transició que ells mateixos van establir. I tot plegat, fent taula rasa del passat, és a dir, amb un total menyspreu cap a les víctimes del franquisme, element que va ser un dels compromisos que les esquerres van pagar per aconseguir la reconciliació nacional. Aquest fet el considero, tot sigui dit, absurd i injust. Aquesta política clarament feixista del Partit Popular va tenir com a conseqüència que perdés les eleccions el 2004 a favor dels socialistes. No van ser només la guerra de l’Iraq i l’atemptat de l’11-M els desencadenants d’aquella derrota electoral tan catastròfica, sinó el fet de mentir (ocultant els veritables autors d’aquella massacre) amb una finalitat electoral. Des de fa tres anys, l’esquerra governa de nou a Espanya i per primera vegada un govern democràtic s’ha compromès a reparar la dignitat i restituir la memòria d’aquelles persones que van patir presó, repressió o mort per defensar uns valors dels quals avui gaudim com a societat democràtica. La vicepresidenta primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, un any després d’anunciar el projecte llargament esperat pels represaliats del franquisme, ha decidit, per raons poc convincents, «alentir la llei amb la idea de buscar un nou projecte ambiciós que acontenti els dos bàndols i que no serveixi per reobrir ferides, sinó per cicatritzar-les», segons les seves paraules. El plantejament que fa la Comissió Interministerial concorda perfectament amb aquell pacte constitucional de 1979. No és la primera vegada que el Govern socialista pretén reconciliar ambdós bàndols. Només cal recordar la desfilada celebrada a Madrid, el 12 d’octubre de 2004, en el marc del dia de la Hispanitat, en què es va fer desfilar un exsoldat de la División Azul juntament amb un altre de la Divisió Leclerc. Em va semblar un espectacle grotesc voler comparar el soldat que va lluitar a favor del feixisme pur i dur amb qui el va combatre. Entre ambdós hi ha un enorme abisme. És d’un 303


gust més que dubtós que un govern socialista glorifiqui els feixistes com a autèntics defensors de la llibertat; és un afront ignominiós per als que van lluitar contra el nazisme i el feixisme. El Partit Popular no ho hauria fet millor quan era al govern. Abans de prendre una decisió d’aquesta mena, el president, José Luis Rodríguez Zapatero, hauria d’haver sospesat els pros i els contres. No cal ser gaire llest per adonar-se que l’acte incloïa provocació i deslleialtat cap als qui van lluitar per la llibertat. El ministre de Defensa, José Bono, es va indignar per les protestes que hi va haver a causa de la desfilada, que va justificar dient que l’acte en qüestió «simbolitzava la concòrdia i l’entesa entre els espanyols». Les seves paraules eren més pròpies d’un responsable del Partit Popular que d’un socialista. En definitiva, la desfilada del dia de la Hispanitat la va establir Franco; per tant, representa exactament una commemoració feixista. La vicepresidenta Fernández de la Vega opina que ha d’incloure en el nou projecte tota la memòria històrica, constatant que hi va haver execucions en els dos bàndols, recordant «l’afusellament de 2.000 civils del bàndol nacional a la rodalia de Paracuellos del Jarama». Sobre això, afegiré que, en acabar la Guerra Civil, el franquisme va treure tots els seus morts de les fosses comunes i els va enterrar als llocs que volien les famílies. Durant quaranta anys, Franco va honrar i va enaltir els seus, concedint-los tota classe de privilegis. Pel que sembla, per De la Vega, Franco no hi va fer prou. Tot això mentre els afusellats del bàndol republicà, com ella reconeix, han estat totalment oblidats. La Comissió Interministerial no ha donat cap solució a aquest problema i tampoc no té pressa a fer-ho. Mentrestant les famílies del bàndol perdedor han d’investigar i identificar els cadàvers pel seu compte sense cap ajuda de l’Estat. La Guerra Civil va ser nefasta per a tots els espanyols. Això és un fet incontestable. Però el que va ser més cruel fou el genocidi de la postguerra, que va durar 36 anys. La revenja dels vencedors no va tenir límits, el crim era l’únic que els inspirava. Els feixistes, a més d’haver provocat la Guerra Civil contra el govern legítim, són culpables d’assassinar milers de persones. Per aquest tipus de delictes els responsables haurien d’estar asseguts al banc dels acusats per crims contra la humanitat. 304


Insisteixo: no es pot fer taula rasa sense abans haver formalitzat un procés judicial contra el franquisme, encara que només sigui per la forma. Fins i tot el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, en una entrevista amb els mitjans de comunicació, va demanar una Comissió de la Veritat per aclarir els horrors de la dictadura franquista. Aquesta declaració del jutge posa a la palestra un problema que els polítics volen ignorar. L’Executiu conclou que es tracta d’un problema difícil i complex. Personalment penso el contrari: el que fa falta és la voluntat de reparar els assumptes més urgents, com ara la retirada de símbols franquistes, especialment el Valle de los Caídos, on està enterrat el dictador. Imaginem per un instant que Alemanya tingués enterrat Hitler en un grandiós monument funerari construït per presos polítics. És una cosa que ningú no pot imaginar pel disbarat que suposa. Crec que els espanyols hauríem de pensar una mica en què representa el Valle de los Caídos. És una vergonya per a Espanya honorar un criminal i el que és incomprensible és la falta de determinació del Govern per enfrontar-se als nostàlgics d’extrema dreta, que s’oposen que es retirin símbols franquistes. L’esquerra governa des de fa més de tres anys. Tanmateix, la seva política respecte a les víctimes del franquisme continua en un calaix. Quan eren a l’oposició retreien incessantment al Partit Popular que s’oposés a saldar el deute històric. Ara que tenen l’oportunitat de fer-ho s’han estancat i van ajornant un assumpte que haurien d’haver resolt fa temps. Em pregunto si en realitat volen resoldre aquest problema.

305


Índex onomàstic

A Aced Ortell, Manuel (el Francès), 75, 84, 85, 86, 87, 88, 93, 96, 97, 100, 101, 102 Acevedo Arias, Miguel, 84, 92, 100, 101, 102 Adrover Font, Pedro (el Iaio), Aguacil Carranza, José, 120, 189, 190 Alberola Surinach, Octavi, 281 Alfaro, Emilio, 291 Amador, 215 Ambrosio, 182 Amir Gruañas, Santiago (el Xèrif ), 120, 192 Ángel, don (el Cura), 111 Ardiaca, 265 Árias Salgado, Gabriel, 201 Arnau García, Fernando, 109, 216, 219, 249 Ascaso Abadía, Domingo, 217 Ascaso Abadía, Francisco, 217 Ascaso Budría, Joaquin, 25 Asensio, 184, 195, 196, 197 Atencia, Manuel, 302 Aznar, José María, 300, 302

B Balfour, John, 91 Ballester, Alberto, 72 306


Barba Hernández, Bartolomé, 66 Barrionuevo, José, 263 Batista, 238, 239 Benítez Jiménez, Manuel, 67 Bertobillo Moles, Josep, 62, 148 Bindi, Rosy, 297 Bono, José, 304 Borrego López, Antonio, 264 Boticario, Marcelino, 170, 278, 286 Brenda, 279 Broto Villegas, César, 252 Bruguera Pérez, Antonio, 248 Burillo Esteban, Rogelio, 202 Busquets Verges, Joan (el Senzill), 3, 5, 9, 12, 13, 15, 68, 93, 100, 101, 102, 141, 154, 155, 156, 157, 158, 159, 160, 162, 163, 167, 169, 170, 171, 172, 173, 175, 176, 287 C Caba Pedraza, Juan José, 185 Caballé, Carlos, 112, 223 Cabezas (Cervell Gris), 188 Calabria, Duc de, 123, 138 Calle Mansilla, Francisco, 266, 276 Camón Biel, Jorge, 202 Camus, Albert, 121 Canari, el, 139, 195 Cañas Becerra, Francisco, 184, 185 Capdevila Ferrer, José, 203 Caracremada (vegeu Vila Capdevila, Ramon) Carballo Blanco, Fernando, 265 Carmelito, 184, 188, 195 Carmelo, 177, 178, 182, 188 Carod Lerín, Saturnino, 203 Carrasco, Emilio, 188, 194, 204 Carrasquer Launed, Félix, 200, 248, 250 Carreño, doctor, 265 Carrero Blanco, Luis, 301 307


Carrero García, José (Pepito), 128, 129, 136, 180 Casassàies, Cal, 70, 144 Castro, Fidel, 239 Castro Marco, Gabriel, 224 Catalá Mocoso, Sigfrido, 187 Catalá, Sebastián, 205, 206, 207, 208, 209, 210, 222 Cayuela Cubillo, Rafael, 130 Cejablanca (vegeu Moreno, Antonio) Cerezo Toledano, Antonio, 185 Cervera Cañizares, Alfredo, 202, 203 Christie, Stuart, 163, 169, 265, 266, 279, 280, 282 Chulo, el (vegeu José Luis) Clemente, 135 Conejos García, José, 74, 84, 85, 86, 87, 93, 94, 95, 97, 100, 101, 102, 103, 109 Conesa Alcaraz, Francisco, 239 Conill Valls, Jorge, 257 Consuelo, 223 Cosp Serra, Domingo, 63 Corcuera, José Luis, 292, 293 Coronas, José, 181 Corredera, 195, 196, 197 Creix, Antonio Juan, 80, 83 Cruz Navarro, Gabriel, 127, 130, 134, 239 Cuenca González, Leandro, 204, 233, 252, 256, 274 Culebras Saiz, Gregorio, 84, 86, 92, 100, 101, 102 Culebras Saiz, Saturnino (Primo), 74, 79, 81, 84, 86, 92, 93, 97, 100, 101, 102, 106, 111, 115, 151 D Daniel, 128, 202, 226 Daudet, Alphonse, 115 Delbosch, Raimundo, 263 Delgado, Joaquín, 263 Delgado, Roberto, 298 Delors, Jacques, 297 Denís Díez, Francisco (Català), 74, 153 308


Desdentado, el (vegeu Hernández, Manolo) Diego (Cura), 138, 180, 181, 246, 247 Dollé, S., 296 Domingo, Justo, 61, 72, 73 Durruti Dumange, Buenaventura, 217 E Eisenhower, David Dwight, 239 Elisardo, don (el Sonriente), 124, 125, 126, 128, 238 Escribano González, Luis, 264 Escudero, 104, 117 Esparteros, els (vegeu Segura, Marcelino i Ventura) Espín Tamarit, Vicente, 185 Esteban, Eulalio, 73, 143 Ester Borràs, Josep, 147, 278 Ester Borràs, Josep (Centre d’Estudis Josep Ester Borràs), 4, 9, 10, 317, 320, 321, 322, 323 F Fabián (vegeu Mariano) Felipe, don, 252, 253 Fermín, don, 196 Fernández, Armonía, 220 Fernández, Libertad, 220 Fernández Bailén, Progreso, 170, 214, 216, 217, 218, 220 Fernández de la Vega, María Teresa, 303, 304 Fernández Vicente, Ángel, 170, 203 Ferrer, 38 Figueras, Juan, 187 Flequer, Can (Joan el Llarg), 61, 67, 68, 69, 120 Fontfreda, Juan, 69, 70, 83 Fornés Marín, Manuel, 164, 180, 228 Fraga Iribarne, Manuel, 300 Francisco Cáceres, Victor, 257 Francisco, Pascual (Pachín), 278 Francès, el (vegeu Aced Ortell, Manuel) Franco Bahamonde, Francisco, 21, 32, 48, 51, 91, 112, 124, 239, 309


254, 263, 276, 281, 282, 287, 289, 291, 300, 301, 304 Frutos, 193, 194 Fuentes, Daniel, 226 G Gafas, el (vegeu Verdú Zamora, Francesc Romà) Gala, Antonio, 15 Gallego, el, 73, 142 Gallego García, Gregorio, 173 Gambín, Manuel, 261 García, Dolores, 246 García García, Miguel, 118, 120, 165, 167, 180, 181, 184, 243, 244, 246, 278, 279 García Martinez, José Antonio, 107 Garcia Oliver, Joan, 9, 253 Gaspar, 39 Germinal (el Pometa), 68, 69, 74 Girón de Velasco, José Antonio, 227 Giscard d’Estaing, Valéry, 284 Gómez Casas, Juan, 129, 130, 157, 166, 180, 206, 207, 208, 209, 210, 211, 221, 222, 223, 224, 226, 228, 229, 237, 251 Gómez Escolástica, Agustín, 204, 212, 224 González Álvarez, José, 101 González, Antonio, 233 González, Felipe, 14, 263, 276, 288, 292, 300 González, Francisca (Paquita), 105 Granados, Francisco, 263 Grau, 238 Griffith, Stanton, 91 Guaje, el (Gallinal Cuenca, Alvaro), 190, 191 Guardia, Francisco (Isidro), 126 Guerrero Lucas, Jacinto (el Peque), 263 Guitó Gramunt, Jaume, 77 Guitó Gramunt, Miguel, 77 Gutiérrez, Antonio (Guti), 257

310


H Hardion, Bernard, 91 Hernández, Manolo (el Desdentado), 130, 139, 177 Hitler, Adolf, 254, 305 Horcajada Manzanares, Germán, 185 I Iaio, el (vegeu Adrover Font, Pedro) Ibáñez Sebastián, José, 160, 202, 203, 252, 253, 255, 275, 276 Ibars Juanías, Domingo, 120, 262, 270 Iturmendi Bañales, Antonio, 267, 268 J Jiménez, José, 39 Jiménez Cubas, Marcelino, 257 Joan Carles I, 168, 282, 283, 287 José Luis, 184 José Luis (el Chulo, funcionari), 184, 195, 196 Juan (marit de la Pilar), 38 Juan, 88, 89, 90, 93, 94, 95, 96, 97, 112, 114, 117, 119 Juanito (l’infermer), 213, 221, 224, 225, 250 Julia, 27, 29 Juanito (vegeu Gómez Casas, Juan) Julián (la Chita), 138, 178, 184 K Khruscov, Nikita, 247 L Labarda Díaz, Joaquín Hilario, 101 Lafuente Menenza, Prudencio, 270, 271 Laoz (Padre Dominico), 108, 109 Líster Forján, Enrique, 25 Llatser Tomàs, Manuel, 170, 286, 287, 297 Llaugí, Ramon (vegeu Vila Capdevila, Ramon) Llorca, 24 Llovet Isidro, Mariano, 203 311


López, Aurora, 217 López, Juan, 37 López Penedo, José, 107, 108, 112, 114, 152 López Trigo, José (pare), 214, 216, 218, 227 Lorenzo, Anselmo (Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo), 4, 9, 185, 320 Lucena, 190 Lucio, 235, 236, 249 M Madrigal Torres, Rogelio, 239 Malagueño, el, 241 Mallorquí el, 197 Manzanas González, Melitón, 301 Maño, el (i els Maños), 179, 198 Marco Nadal, Enrique, 131, 228, 248 March i Ordinas, Juan, 29 Maria, 120 Maria (companya del Massana), 59 Mariano (Fabián), 27, 35, 36, 57 Marín Nieto, Francisco, 105, 107 Mariscal (vegeu Pereira) Martínez Cabrera, Eusebio, 127, 130, 180 Martínez Gallego, Francisco, 101 Martínez, Inocencio 281 Mas Colomé, Jacinto, 135, 136, 139, 180, 181, 198, 233 Massana Bancells, Marcel·lí (Pancho), 9, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 66, 67, 68, 69, 70, 71, 72, 77, 83, 101, 119, 147, 148, 260, 278, 279 Massoni, 263 Matilde, 188 Mayo, Nicolás, 248 Meltzer, Albert, 169, 279, 280 Mella, Carlos, 227, 237 Miracle Guitart, Antonio, 239 Mitterrand, François, 292 Moreno, Cal (Santa Eugínia), 62, 63, 67, 69, 71, 72, 144, 148, 175 312


Moreno Alarcón, Antonio (Cejablanca), 120 Moriones Belzunegui, Vicente, 196, 197, 233, 252, 253 Muñiz Alonso, Nicolás, 200 Mur Peirón, Antonio, 257 Mur Sín, Alícia, 279, 283, 284 Mussolini, Benito, 254 N Narciso, Julián, 265 Navarro, Antonio, 135, 232, 233 Norte Suárez, Antonio, 108 Nuez Quiles, Fabián, 202 Núñez, Miguel, 265 O Oriol i Urquijo, Antonio María de, 268, 270 Ormazaba, 265 Ortega, 270, 271 P Paca, 27, 29, 35, 37 Padre Garrote, 108 Pandraud, 263 Pardo, 39, 50, 51 Parra, 131, 132 Pilar, 19, 23, 26, 28, 30, 34, 37, 38 Pascual, Mariano, 276 Pascual Palacios, José, 73, 74 Pascualena Lafuente, Eusebio, 157, 180 Pasqua, Charles, 263 Passos Llargs (vegeu Vila Capdevila, Ramon) Pastor, 19 Peck, Bernard Joseph, 258 Peck, Dora Phoebe, 258 Peque, el (vegeu Guerrero Lucas, Jacinto) Pereira (Mariscal), 87, 89, 98, 103, 104, 105, 111, 116 Pérez Herrera, Isidro, 71 313


Pérez Pedrero, José (Tragapanes), 63, 68, 119, 153, 192 Pernales, el, 61, 62, 63, 68 Piñeiro, Modesto, 235 Piñol Ballester, Manuel, 107, 108 Piñol, Juan, 134, 135, 180, 189 Polo Borreguero, Pedro, 80 Pometa el (vegeu Germinal) Pompeyo, 134, 178 Popeye, 34 Pons Argilés, Jorge (Taràntula), 62, 68, 69, 72, 119, 192 Ponzán Vidal, Francisco, 197, 318 Poymirán, Narciso, 217 Primo de Rivera, José Antonio, 34 Primo de Rivera, Miguel, 34 Primos, los (vegeu Culebras Saiz) Puig Pidemunt, Joaquim, 119 Puig Costa, Jaume (Tallaventres), 68 Pueyo Moreno, Joaquín, 184, 185, 227 Pumarola Alaiz, Luis, 93, 94, 100 Puzo Cabero, Mariano, 72, 73, 142 Q Quico (vegeu Sabaté Llopart, Francisco) Quiñónez Ocampo, Emilio, 249 R Rafael (el corneta), 189 Ramos, 212 Ramos Rodríguez, Roger, 203 Rana, el (Francisco), 68 Reguant, José María, 259 Retuerto Buades, Margarita, 288 Ribas, José, 139, 182, 198, 204 Ródenas Valero, Manuel, 59, 203 Rodríguez, Bruno, 248 Rodríguez, Eustaquio, 203, 233, 248, 274 Rodríguez Fernández, Julio (el Cubano), 74 314


Rodríguez García, Melchor, 166, 253, 256, 274 Rodríguez Zapatero, José Luis, 304 Román, 266 Rosa, 15 Rosario (Rosarito), 34, 35 Rosenda, 19, 20, 26 Ruiz Montoya, Martín, 239, 240 S Sabaté Escoda, Manel, 109 Sabaté Llopart, Francesc (el Quico), 74, 80, 100, 102, 107, 150, 239, 240, 258, 259 Sabaté Llopart, Josep (Pepe), 74, 75, 76, 78, 79, 81, 149, 150 Sabaté Llopart, Manel (Manolo), 75, 76, 77, 78, 93, 94, 99, 100, 101, 102, 108, 109, 110, 111, 112, 115, 116, 118, 119, 151, 236, 279 Salcedo Martín, Juan, 164, 264, 267 Sánchez, Pedro, 257, 259 Sánchez Ruano, Francisco, 262, 263 Santí, Dr., 236, 249, 265 Santiago, 112, 113, 121 Sarrau Royes, Liberto, 157, 167, 221, 225, 228 Sartre, Jean Paul, 121 Saura, 250, 251 Sebastián, Nicolás, 203 Seguí Parpal, Mateo, 293 Segura, Pedro, 22 Segura, Marcelino (els Esparteros i el Tirillas), 133, 206 Senzill, el (vegeu Busquets Verges, Juan) Serrano Cacio, Salvador, 101 Serrano Menéndez, José Luis, 199 Sevilla, el, 227 Simó, Vicente, 186, 227, 238 Simó, Vicentito, 238 Soler Ciércoles, Francisco (Paco), 73, 142 Sorribes Espunyes, Juan, 710 Suárez, Baltasar, 281 315


T Tejeiro (el Xèrif ), 129 Tejero, Antonio (Coronel), 283 Tella Bavoy, José, 108 Téllez Solá, Antonio, 5, 172, 187, 197, 236, 258, 259, 287 Tirillas, el (vegeu Segura, Marcelino) Torres, Antonio (el Currito), 60, 68 U Urales, Federico, 38 Urrea Pina, Ginés, 120, 192 Urtubia, Lucio, 281 Urzáiz Simó, Ángel, 5, 15, 127, 129, 130, 170, 222, 233, 274 V Valencia (Fiscal), 100 Valentín, 180, 181, 199 Vaquero, Ángel, 275 Ventura (els Esparteros), 133, 206 Vera, Rafael, 263 Verdú Zamora, Francesc Romà (el Gafas), 104, 105, 106, 107 Vidal Pasanau, Carlos, 107, 112, 114, 152 Vila Capdevila, Ramon (Caracremada i Passos Llargs), 9, 61, 62, 63, 64, 66, 68, 74, 75, 76, 77, 93, 146, 258, 259, 260 Vilella, Juan, 62, 148, 279 Villanueva, Carlos, 251 Villar, Manuel, 248 W Wergeland, Henrik, 17 Y Yáñez García, José, 185 Z Zapata Armando, 133, 138, 177, 187 Ziglioli, Helios, 75, 76, 93, 149 316


El Centre d’Estudis Josep Ester Borràs és un centre de recerca, documentació i difusió historicosocial de Berga. Des del centre es duu a terme una tasca de recopilació de tot tipus de documentació i materials referents a la història social i sobretot al moviment obrer i al món llibertari d’arreu i en especial de l’Alt Llobregat i Cardener (Berguedà i Bages). Igualment, afavorim diverses iniciatives locals antiautoritàries per a la transformació social.

Una mica d’història del Centre L’1 de desembre de 1986 va ser fundat el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (CEJEB). Les persones fundadores provenien majoritàriament de la Confederació Nacional del Treball renovada, actualment Confederació General del Treball (CGT). Entre aquestes persones, destacava l’històric militant anarquista berguedà Ramon Casals Ramonet Xic. El mes de maig de 1998 el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs va organitzar la seva primera xerrada pública. Des d’aleshores, les xerrades, presentacions de llibres i altres actes públics han estat les principals activitats que s’hi han desenvolupat. L’any 2000 el projecte pren més força amb el naixement de l’Associació Cultural Columna Terra i Llibertat, i ràpidament les dues entitats passen a tenir un local al carrer del Balç, 4. Es crea, així, l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i, des de llavors, es fa una lluita conjunta. 317


El nom del Centre és en honor d’un lluitador i anarquista reconegut de Berga. Josep Ester Borràs, àlies el Minga, va ser un lluitador anarquista durant tota la seva vida, va participar en les milícies antifeixistes, va dur a terme tasques organitzatives a la CNT i va ocupar-hi càrrecs d’importància, va participar en xarxes d’evasió de persones, entre les quals la Red de Evasión Ponzán, va ser represaliat en diferents camps de concentració, passant per Mauthausen, i va participar activament en organitzacions de persones refugiades i deportades polítiques.

Funcionament del Centre L’associació funciona a partir de la voluntat dels seus socis i sòcies, el nombre dels quals no ha parat de créixer de manera lenta i progressiva. El funcionament s’articula a través de les assemblees setmanals o quinzenals que es duen a terme. Econòmicament es funciona principalment a través de les quotes dels associats i associades, dels ingressos obtinguts de les barraques de Patum i de la venda i l’edició de materials diversos. Destaquem aquí l’Agenda Llibertària, que es publica des del 2009 per tal de finançar els locals i les activitats.

Activitats del Centre Al Centre es fan tot un seguit d’activitats organitzades, en gran part, per l’assemblea del Centre, com ara xerrades, tallers i cursos. També s’organitza i es participa en accions contra els abusos de poder i s’ha endegat un gran nombre de campanyes.

Biblioteca Tenim un extens fons històric de documents cedits per col·lectius, associacions o persones, o adquirits per nosaltres. Disposem del fons bibliogràfic d’Odette i Josep Ester, l’arxiu de la CNT i Joventuts Llibertàries de Berga i els arxius de moltes altres organitzacions.

318


Serveis que oferim El local, actualment, està ben condicionat i és un bon lloc per venir a llegir qualsevol revista antiautoritària. L’entitat està subscrita a desenes de revistes, diaris, butlletins i fanzines. També es pot disposar de qualsevol dels més de tres mil llibres de la biblioteca que tenim catalogats i de més de quatre-centes capçaleres de revistes i diaris que s’estan acabant de catalogar, a més d’un important fons audiovisual. El fons del Centre es pot consultar al catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Socials, de la qual forma part la nostra entitat (www. xarxabibliosocials.org). L’espai s’obre mitjançant permanències dels socis i sòcies, per tal que les persones interessades en puguin fer ús, agafant llibres en préstec, llegint revistes o adquirint materials diversos. A més a més, disposem d’una llibreria on es poden comprar i adquirir tot tipus de llibres antiautoritaris i de temàtiques socials per tal de difondre les idees anarquistes i per autogestionar-nos. La llibreria és bastant completa i constantment estem adquirint llibres i publicacions noves i actuals. Aquesta actualització també repercuteix en el fons de la biblioteca i l’arxiu, ja que un exemplar de cada llibre hi va destinat.

319


Luz y Vida

Una publicació obrera de Gironella Reproducció facsímil d’aquest  periòdic obrer  portaveu del grup anarquista de tendència trentista de Gironella anomenat Espartaco. La publicació va sortir durant els anys 1932-1933 i en aquesta edició hi manquen els números 16 i 26 dels 28 que presumiblement va tenir aquesta revista. L’edició va acompanyada d’un estudi introductori fet pels historiadors i membres del centre Josep Cara Rincón, Jordi Jané Roca i Josep Quevedo Garcia, i d’un pròleg de l’especialista en moviment obrer Pere Gabriel. Aquesta edició del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs va ser possible gràcies al suport econòmic de l’Ajuntament de Gironella. L’edició va veure la llum el mes de maig de 2003.

La revolució al Berguedà

Sant Corneli, la revolució dels anarquistes catalans —del 19 de gener al 25 de febrer de 1932. Josep Quevedo, filòsof i historiador dels moviments socials, ha editat aquest treball dedicat als anomenats Fets de Fígols. El treball consta de dues parts: una breu però clara introducció sobre la vaga general revolucionària de 1932 que es va originar a Fígols i un annex documental que consta d’un recull de notícies aparegudes a la premsa de l’època i fotografies sobre els fets esmentats. 320


El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui L’any 2008 vam editar la primera versió en català del llibre que tens a les mans. L’any 1998 havia estat editat en castellà per la Fundación Anselmo Lorenzo de Madrid. Nosaltres la vam editar en català en una edició ampliada i corregida respecte de la versió en castellà. Va ser el primer número de la col·lecció Re-cordis.

Hormigón Armado

El grup musical Hormigón Armado, el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat (entitats de les quals formen part diversos membres de la banda) han editat el primer disc d’aquesta formació berguedana. Aquesta formació de metal-core va néixer a causa de la dissolució de Kolumna Metralla. Música des del Prepirineu, amb lletres de contingut social, algunes de manera explícita, i d’altres més intimistes.

Manolito’s band. 13 veces tarde

El Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (associació de la qual formen part diversos membres del grup) edita el primer disc d’aquesta formació de rumba berguedana. Aquesta grup és el resultat de la suma progressiva de diversos músics que són amics. L’origen: el Manolito tocava la guitarra pels carres de Berga. Són moltíssims els concerts que han fet per treure diners per les causes socials més diverses. Rumba amb sentiments i lletres compromeses. 321


Diumenge

Poemari de Gerard Vilardaga editat pel Konvent.0 i el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (entitats a les quals pertany l’autor). Diumenge és un llibre de versos intensos. Composicions curtes i simples que no es compliquen sota imatges retòriques complexes. L’il·lustra un llenguatge contaminat pels orígens aspres i esquerps de les influències més pageses de l’autor. Tal com raja, i punt. Diumenge és un poemari atípic que es rebolca en la crítica més personal i juga a través de la ficció a despullar discursos que obviem, però que són molt presents entre tots nosaltres.

El traç de les invisibles.

Reflexions entorn del treball des d’una perspectiva de gènere Editat per la Columna Clitoriana de Manresa, l’abril del 2011, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs. Aquests textos teòrics s’han creat qüestionant i criticant la lògica de l’estructura laboral existent des d’una perspectiva de gènere, i aquesta creació ha anat acompanyada d’una pràctica real, visible i necessària, ja que les autores consideren que les idees agafen força i sentit quan les portes a la pràctica, tant en la pròpia quotidianitat com al carrer. És per això que el llibre inclou la campanya que van fer el 2007 contra la multinacional tèxtil Inditex, recull informació i «draps bruts» sobre el grup tèxtil i explica les activitats i accions que van dur a terme en el marc de la campanya de boicot. 322


Sin Plan

El primer disc de La K y la B, formació de hip-hop de Viladecans, el primer d’una llarga llista, ha estat coeditat pel grup i pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs. És un projecte musical amb influències molt variades dins els moviments socials, encapçalat per l’Indy i el Juno. El resultat és una música amb un to crític i amb un clar missatge àcrata. El disc ha estat enregistrat al Baix Llobregat en un estudi autoconstruït a casa dels integrants del grup. Tenen una clara vocació de difondre el missatge que contenen les lletres de la seva música i no ténen ganes de treure un benefici econòmic de la crítica que ofereixen.

Agenda Llibertària

Cada any des del 2009 el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat editen l’Agenda Llibertària, un projecte que enguany farà vint-i-cinc anys.

323


El Senzill  

Busquets Verges, Joan: El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui. Editat pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (col·lecció Re-cordis). Sego...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you