Page 1

FULL INFORMATIU MONOGRÀFIC

Núm. 2. març – abril 2009


E d i t o r i a l El Pacte Social per l’Educació i el Consell Escolar de les Illes Balears.

Tothom desitjaria un gran pacte educatiu entre els partits polítics a nivell d’estat espanyol que fins ara no ha estat possible. Conseqüència d’això, cada vegada que hi ha hagut un canvi de govern s’ha fet una nova llei d’educació. Aquest entremaliat de lleis superposades ha provocat una situació d’inseguretat normativa per excés. En el marc de l’actual model de descentralització competencial i amb el propòsit de trobar fórmules d’enteniment en matèria educativa que possibilitassin una estabilitat al sistema educatiu, s’ha anat afavorint la creació de fòrums de debat i consens que han aproximat postures i, fins i tot, han aconseguit signar acords o pactes en algunes comunitats autònomes. Potser ha arribat l’hora d’intentar-ho a les nostres illes. Segurament la tasca no serà fàcil, però val la pena fer un esforç per aconseguir-la dur a bon port. La finalitat principal d’un Pacte Social per l’Educació és millorar-la. Això passa perquè arribi a ser considerada una prioritat absoluta en els objectius del Govern i s’hi destinin el mitjans necessaris per aconseguir trobar solucions efectives als diferents dèficits que pateix actualment. Els problemes a l’ensenyament ja els coneixem, ara cal cercar les solucions entre tots. El pacte no arribarà a bon port si exigim als demés sense posar res de la nostra part. Un pacte com aquest ha de posar la prioritat en els objectius generals i no en els interessos sectorials. El consens ha de presidir el debat i la voluntat de trobar punts de coincidència ha d’assenyalar el camí. En quines coses estam d’acord? En quines coses volem millorar tots? El Consell Escolar de les Illes Balears pot ésser un eix vertebrador important en l’elaboració del Pacte Social per l’Educació. La nostra proposta és que la Conselleria d’Educació i Cultura, a partir de les propostes o idees que, al respecte, pugui recollir de la comunitat educativa, elabori i faci arribar al Consell Escolar de les Illes Balears una proposta dels principals aspectes que han d’ésser recollits en el Pacte Social per l’Educació. El document que surti del Consell Escolar de les Illes Balears haurà de ser millorat amb la incorporació dels aspectes que proposin les institucions i agents socials que signaran amb el president del Govern. Pere Carrió Villalonga. President del CEIB.

S u m a r i Els pactes per l’educació: la cultura del pacte.

3

Pacte Nacional per a l’Educació de Catalunya

12

¿Por qué no fue posible el pacto educativo? Manuel Puelles Benítez.

4

Bases para un Pacto Educativo de Estado. Fundación ECOEM.

15

La educación: un contencioso histórico Luís Gómez Llorente.

6

Pactes, projectes de llei i lleis educatives.

18

Declaració conjunta en favor de l'educació.

8

Informacions del CEIB.

19

GOVERN DE LES ILLES BALEARS CONSELLERIA D’EDUCACIÓ I CULTURA CONSELL ESCOLAR DE LES ILLES BALEARS Full Informatiu Edició: CEIB Redacció i maquetació: Secretaria del CEIB

2


Els pactes per l’educació: la cultura del pacte. El 3 d’octubre de 2007, en el decurs de l’acte de presa de possessió del president del Consell Escolar de les Illes Balears, Sr. Carrió, presidit pel president del Govern, Sr. Antich, la consellera d’Educació i Cultura, Sra. Galmés, demanà al Consell Escolar que contribuís a aconseguir un pacte social per l'educació per reforçar i garantir l'estabilitat del sistema públic d'ensenyament de l'arxipèlag. "És hora de començar a parlar del pacte social per l'educació, que impliqui totes les forces polítiques i entitats socials relacionades directament o indirectament amb l'ensenyament a les illes, per establir uns criteris bàsics de qualitat i equitat del sistema”, manifestà la consellera, afegint que aquest ampli acord, en el qual el CEIB ha d’acomplir un paper rellevant com a màxim òrgan consultiu en matèria educativa format per representants de tots els sectors, ha de ser "un compromís ferm de tota la societat per reforçar el sistema educatiu propi”. També l’actual ministre d’Educació, Sr. Gabilondo, demanà, tot just prengué possessió del seu càrrec el 8 d’abril proppassat, un gran pacte entre tots els nivells educatius, les forces polítiques i socials, i les comunitats autònomes. Ja hi ha hagut pactes per l’educació al País Basc (1992), Canàries (2000), Múrcia (2005) i Catalunya (2006). En el cas de Catalunya, posteriorment, i amb la referència del pacte signat, fou redactat el text de l’avantprojecte de Llei Catalana d’Educació, pendent d’aprovació. Diferents col—lectius i professionals relacionats amb l’Educació han reflexionat i fet propostes sobre els pactes per a l’educació, així com de la seva necessitat. A continuació veurem alguns exemples que consideram ben significatius per poder fer una mica de llum en aquesta qüestió que consideram de vital importància per al futur de l’Educació.

3


El catedràtic de la UNED, Manuel Puelles Benítez, reflexionava el 2006 sobre el pacte social per l’educació amb el seu article “¿Por qué no fue posible el pacto educativo?”, del qual en reproduïm un resum. Espanya va tenir en el passat dos moments constituents en els quals forces polítiques antagòniques van saber poManuel Puelles sar-se d'acord en Benítez relació amb els grans problemes nacionals: em referesc a la Constitució de 1837 i a la de 1876. Ara bé, un pacte constituent per consens entre tots els grups parlamentaris només es va produir a la Constitució de 1978, que va ser un gran acord no sols sobre les regles de joc del nou espai polític -la democràcia-, sinó també sobre els valors bàsics per a la convivència. Aquesta circumstància va incidir especialment en l'educació, que presentava una història de greus conflictes en el decurs de gairebé dos segles. L'article 27, regulador de l'educació, va ser justament el fruit del consens al voltant de dos valors essencials, llibertat i igualtat, enfrontats d’ençà que arribà a Espanya la modernitat política. El consens va consistir en situar els drets derivats d'ambdós principis en el mateix nivell de reconeixement i de protecció, tant el dret que emana del principi d'igualtat -tots tenim dret a l'educaciócom el dret que prové del principi de llibertat -tots tenim dret a ensenyar, a crear centres docents i a elegir l'educació que desitjam per als nostres fills. El pas va ser sens dubte transcendental, i així ha estat reconegut en general entre nosaltres. Produït el canvi electoral de 2004, l'existència de vuit lleis orgàniques d'educació (...) mostrava que el consens constitucional va ser un pressupost necessari però no suficient. La realitat advertia, i continua advertint, que era precís complementar el pacte escolar constituent amb un altre de caràcter social i polític, de manera que, dins del marc de l'alternança de govern, verdader

eix cardinal de la democràcia, quedàs garantida la continuïtat de les necessàries reformes i l'estabilitat del sistema educatiu. Per això, no deixa de ser significatiu que, per primera vegada, el govern sortit de les urnes el març de 2004 reconegués aquesta situació i donàs un primer pas per a la formació d'un pacte polític, declarant expressament la seva voluntat de consens respecte de la nova llei orgànica d'educació llavors en preparació (LOE). A la recerca del pacte social La necessitat d'un pacte social en educació era, tanmateix, present a gairebé tots els sectors de la comunitat educativa, i tenia un antecedent previ: el pacte que el 1997, amb la denominació Declaración conjunta en favor de la educación, van firmar divuit organitzacions del món de l'educació sota el patrocini de la Fundación Encuentro, si bé, com és sabut, la seva projecció política es va frustrar per l'escassa receptivitat del govern, llavors a les mans del PP. Però l'esperit del pacte va persistir i el mes de novembre de 2004, en les sessions hagudes en el Consell Escolar de l'Estat per preparar l'informe sobre el document que el govern socialista havia presentat a debat entorn de la propera reforma, Una educación de calidad para todos y entre todos, es va obrir pas entre algunes de les organitzacions d'àmbit nacional allà representades la voluntat d'assolir un pacte social sobre els problemes més importants de l'educació, pacte que podria ser l'avantsala d'un acord polític entre tots els grups parlamentaris. La major dificultat va consistir, tanmateix, que, a diferència del pacte de 1997, es van intentar ara consensuar els grans problemes de l'educació de manera detallada i concreta. Per això es va encomanar a dos membres del Consell Escolar de

4

l'Estat la funció de mediació i de coordinació de les sessions. (...) Es va treballar intensament, i sense publicitat alguna, de desembre de 2004 a març de 2005 per a aconseguir el que es va denominar un "pacte social per l'educació", negociacions a les quals. en una segona fase, es van incorporar més organitzacions. Els aspectes que la comunitat escolar va negociar aquests mesos van ser els següents: la vertebració del sistema educatiu al si d'un estat autonòmic, el finançament del sistema educatiu com a factor que garanteix l'estabilitat i l'equitat socials, la conciliació del dret a l'educació amb el dret a la llibertat d'elecció de centre (posant especial èmfasi en l'educació dels immigrants, l'admissió d'alumnes i la creació d'una Comissió de Garanties d'Admissió), la consolidació d'una doble xarxa de centres sostinguts amb fons públics que tingués un caràcter complementari, l'adopció d'un conjunt de mesures d'atenció a la diversitat, el problema del fracàs i abandonament escolars, el paper del professorat com a protagonista i com a factor de qualitat de l'educació, els serveis i activitats complementàries dels centres docents, i, finalment la petició a les autoritats estatals i religioses que assolissin, elles també, un acord negociat sobre l'ensenyament de les religions a les escoles públiques. El pacte social, com és sabut, no va poder ésser assolit. Malgrat l'esforç de les organitzacions assegudes a la taula de negociació, especialment de CC00, FETE i FERE, les dues organitzacions estatals de pares, una laica (CEAPA) i una altra confessional (CONCAPA), el van fer inviable en retirar-se pràcticament de l'acord quan estava pràcticament aconseguit i es començava a negociar la redacció d'un petit preàmbul. Ambdues organitzacions van su-


cumbir davant forces internes que es van mostrar partidàries d'una radical fidelitat als principis. Tanmateix, com és sabut, el consens en democràcia és la recerca d'un espai comú, un espai de trobada i de compromís. El consens no és possible quan els valors bàsics d'uns i altres es mantenen en la seva irreductible puresa, creant una falsa dinàmica en la qual uns apareixen com els dipositaris de les essències i els altres com els pragmàtics claudicadors. No obstant això, no es pot deixar de reconèixer que el camí recorregut conjuntament ha estat fructífer i que l'arc d'organitzacions que en la segona fase van recolzar aquesta llarga tasca va ser ampli i nombrós: ANPE, CANAE, CCOO, CSI-CSIF, Educación i Gestión, FERE-CECA, FSIE, FETE-UGT i USO. Encara que diverses organitzacions de professors i alumnes van donar la seva conformitat al document final que concretava el pacte social, tots els grups compromesos van considerar que, tractant-se d'un pacte al si de la comunitat escolar d'àmbit nacional, no podien faltar les organitzacions confessional i laica de pares i mares d'alumnes. En conseqüència, es van interrompre les converses i es va donar per no assolit el pacte desitjat social per l'educació. Que el pacte social era possible ho prova el fet que, gairebé al mateix temps que naufragava el pacte social d'àmbit estatal, es firmava a Catalunya, el 20 de març de 2005, l'anomenat Pacto Nacional para la Educación. La peculiaritat d'aquest pacte va raure que va ser firmat pel govern de la Generalitat i vint organitzacions representatives de la comunitat escolar de Catalunya, entre elles la federació catalana de la CEAPA que tant es va esforçar, encara que sense èxit, per aconseguir el pacte estatal. És important subratllar, en tot cas, que les negociacions d'aquells llargs mesos, tant les d'àmbit estatal com les autonòmiques, van preparar el camí per a la consecució dels acords aconseguits|reeixits en la LOE; més enca-

ra, molts dels acords del malaguanyat pacte social d'àmbit estatal i de l'aconseguit a Catalunya es van reflectir, primer, en l'avantprojecte de LOE del govern i, després, en el projecte aprovat pel Congrés dels Diputats el desembre de 2005. A la recerca del pacte polí tic. Les primeres declaracions del nou govern socialista, tant del seu president com de la ministra d'Educació, es mostraren partidàries del màxim consens possible en matèria d'educació. Un simple examen tant de l'avantprojecte [de la LOE] com del projecte remès pel govern a les Corts revelaria les importants modificacions sofertes com a conseqüència d'aquesta laboriosa recerca del consens, perseguit també en la tramitació de la llei. Fruit d'aquesta recerca va ser la incorporació al final del procés d'una pluralitat de voluntats al text, així com canvis i innovacions sorgits com conseqüència d'un triple acord social, laboral i polític aconseguit entorn de la llei. (...) D’aquest triple acord, el menys satisfactori va ser l'acord polític, ja que, malgrat els esforços dirigits a aconseguir el consens, no es va poder dissuadir el PP que, tant en el Congrés com en el Senat, va mantenir el vot negatiu, única formació política que va votar en contra de la LOE. (…) Encara no es coneix bé la història del desencontre entre ambdós partits nacionals [PP i PSOE]. Com els politòlegs saben, no és possible cap consens si les parts implicades, en virtut de la seva particular estratègia política, en realitat no el desitgen. El fet que al mateix document per al consens preparat per l'oposició, el PP es pronunciàs frontalment en contra del projecte de llei del govern, redactat per endavant amb la vista posada en un possible consens, no augurava un bon començament per a les negociacions. En efecte, a l'esmentat document el PP considerava "imprescindible la seva retirada [la de la LOE] perquè puguin establirse les condicions propícies que permetin portar a bon terme un gran

5

acord nacional". Que es demani a un govern que retiri un projecte ja enviat a les Corts ens fa dubtar de la verdadera voluntat de consens del PP. La història dirà en el seu moment què de vertader i què de forçat hi va haver en aquestes negociacions, així com a qui li correspon la responsabilitat històrica d'aquest desencontre. En tot cas, el clima de crispació general que des de l'oposició es va crear tot just començar la seva tasca el nou govern no era una bona avantsala per al consens (convé recordar que ni tan sols la "gràcia" dels cent primers dies de govern, pràctica comuna en les democràcies occidentals, fou respectada). El fet és que, malgrat la incorporació al text de la llei d'alguns dels punts presentats pel PP en el seu document, no va ser possible, lamentablement, el consens entre els dos grans partits. Què ens ensenya aquesta petita història? La petita història del consens en educació, consens irrenunciable si no es desitja que cada govern sorgit de l'alternança democràtica canviï les lleis d'educació per ajustarles a la seva pròpia ideologia, ens ensenya que, malgrat les ensopegades i els fracassos, l'esperit de pacte avança. El malaguanyat pacte social d'àmbit nacional i el pacte català aconseguit són, en si mateixos, un avanç sobre la Declaración de 1997; ambdós han demostrat la seva virtualitat deixant la seva empremta en la LOE de 2006. Lamentablement (...) la LOE no ha pogut ésser fruit del consens de tots els grups parlamentaris, però això no ha impedit, en la meva opinió, que sigui la primera llei d'educació de la democràcia espanyola que hagi registrat en seu haver el màxim acord social, laboral i polític avui possible. En comptes d'aconseguir una llei de consens, s'ha aconseguit una llei d'amplis acords. Manuel Puelles Benitez Revista OGE, núm 6 (novembre/ desembre 2006) (Traduït)


El professor de Filosofia Luís Gómez Llorente, en un extens article publicat a la revista OGE titulat “La educación: un contencioso histórico”, reflexionà sobre les condicions dels pactes polítics, socials i, sobretot, educatius, en el context de l’elaboració de la Constitució espanyola de 1978. A continuació reproduïm alguns dels fragments més significatius.

Luís Gómez Llorente

(…) El consens institucional . Convindria començar recordant que el consens constitucional va arribar precedit per l'esperit de reconciliació i feina política concertada que van dur a terme les forces democràtiques en el decurs de l'última fase de la Dictadura. Un fet tan insòlit en la història d'Espanya com és que els antagonistes es posin d'acord per definir un marc de llibertats, un sistema de garanties i les línies mestres de l'organització de l'estat, no és una cosa que s'aconsegueixi de la nit al matí, ni que hagués pogut forjar-se només en l’any i mig que van durar les Corts Constituents de 197778, sinó que de temps abans es va anar forjant una voluntat d'entesa i un teixit de relacions de confiança entre els dirigents dels diferents partits, ja que aleshores ambdós compartien el mateix objectiu: el restabliment de la democràcia. Monàrquics liberals, cristians demòcrates, liberals laics, socialistes, comunistes, nacionalistes gallecs, bascos i catalans, tots ells clandestins (encara que no tots perseguits amb el mateix acarnissament pel règim), compartien feia temps iniciatives i explotant solidàriament les oportunitats d'intervenció pública que anaven deixant les esquerdes obertes a l'edifici d'una dictadura que s'erosionava ostensiblement davant l'evidència de la progressiva vellesa i incapacitat del dictador. (...) El cert és que la Dictadura era, al final, com una incòmoda ortopèdia sobreposada artificialment a un cos en el qual cap dels seus membres ja no la necessitava. El règim havia sorgit quaranta anys abans d'una cruenta guerra contrarevolucionària per defensar els interessos d'una burgesia i d'una Església que es van sentir greument amenaçades. Però en el context dels anys 60 i 70, la classe propietària no sentia en absolut amenaçada la seva subsistència i en canvi percebia que el règim dictatorial, ara del tot intempestiu, bloquejaria l'horitzó lògic del desenvolupament econòmic futur que necessàriament hauria de passar per la incorporació del nostre país a l'Europa democràtica, articulada aleshores en el

Mercat Comú Europeu. (…) Per tant, fins i tot abans que es realitzassin les eleccions generals del 15 de juny del 1977, que donaren lloc a la Cambra Constituent (en sentit estricte, unes Corts amb capacitat per reformar les anomenades "Leyes Fundamentales” del règim que liquidava), ja existia consens entre gairebé tots els demòcrates sobre que era necessari construir un nou règim constitucional parlamentari de tall europeu. De fet, el constitucionalisme europeu vigent va ser el referent bàsic. Només quedaven fora d'aquest preconsens els grups nostàlgics del franquisme i, en l'extrem oposat, l'esquerra revolucionària que no va aconseguir en les eleccions sinó una reduïdíssima presència testimonial. Quedava tanmateix pendent trobar i definir les fórmules concretes que servissin per dirimir els nostres peculiars contenciosos històrics, així com trobar el mètode de feina adequat per no fracassar en l'invent, i això va ser la importantíssima tasca duta a terme en les Corts i en les converses paral·leles que preparaven els acords formalitzats a les cambres. Respecte del mètode, “es va posar per sort la convicció que tots els assumptes clau haurien de ser resolts per consens, i no decidits per la simple mecànica de les majories, canviants en un sistema parlamentari, de tal manera que d’aquesta manera es garantissin l'estabilitat i la continuïtat del nou règim. La composició de la Cambra afavoria treballar per consens, ja que la UCD era la minoria majoritària, però no tenia majoria absoluta sinó que necessitava els vots d'altres grups per dur alguna cosa endavant, i quedava en minoria si s'enfrontava a tots els altres; estava per tant forçada a seguir una trajectòria de pactes i equilibris. No obstant això, crec que el factor principal que en va induir gairebé tothom a procurar el consens va ser l'assumir l'experiència històrica; l'haver pres bona nota que totes les constitucions precedents, imposades per una majoria ocasional, havien fracassat, i que en conseqüència la història ens ensenyava la imprescindible necessitat d'arribar a un acord sobre les regles de joc i sobre les institucions bàsiques de l'ordre polític i social. (…) 6

Educació : una de les quatre claus del consens. consens. Quatre eren les principals dificultats sobre les quals era precís trobar una entesa: 1) La forma d'estat (monarquia o república). 2) L'organització territorial de l'estat (unitarisme centralista vs. federalisme) 3) Els principis del sistema econòmic (mercat vs. planificació) 4) La qüestió religiosa-escolar (confessionalitat vs. laïcisme). Per raó de l'encàrrec ens referirem només a la quarta d'aquestes qüestions, però convé deixar clar que fou una de les més difícils i polèmiques. No hi va haver especial dificultat en fer que la Constitució reflectís d'alguna manera l'aconfessionalitat de l'estat, ja que l'Església catòlica postconciliar hi estava d'acord. No obstant això, calgué cercar una forma suau d'expressar-ho que fos compatible amb la menció expressa de l'Església catòlica, que d'alguna manera tenia gran interès en incorporar, raó per la qual el punt 3 de l'article 16 diu: "Cap confessió tindrà caràcter estatal". I continua: "Els poders públics tendran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantendran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions". Amb això és clar que es marca una certa diferència de tracte entre aquesta Església expressament esmentada i les altres confessions. Aquell mandat constitucional als poders públics d'establir "relacions de cooperació... " apunta si més no a un laïcisme positiu que, anant molt mes enllà de la simple neutralitat davant del fet religiós i de la simple protecció de la llibertat religiosa i de culte, afavoreixi el desenvolupament de les activitats eclesiàstiques, especialment en allò que tenguin de contribució als serveis socials. Un primer desenvolupament de l'establert en aquest article 16 és el que va fer la Llei de Llibertat Religiosa de 1980, objecte d'una recent anàlisi crítica per part de Victorino Mayoral (”España, de la intolerancia al laicismo"), que mostra clarament la desigualtat de tracte a què estan subjectes els diferents credos al nostre país,


la qual cosa s'avé molt malament amb el principi de no discriminació recollit a l'article 14. D'altra banda, l'esmentat punt 3 de l'article 16 seria el penja-robes o enllaç constitucional per als Acords de l'estat espanyol amb la Santa Seu, a un dels quals ens hi referirem després. El que no van aconseguir alguns prelats i sectors del catolicisme va ser que s'esmentés d’alguna manera la divinitat en el preàmbul, conforme al vell estil d'alguns texts constitucionals. Sortint d'on sortíem, era un avanç suficient i acceptable la clara definició d'aconfessionalitat de l'estat, encara que fos acompanyada dels matisos indicats. Recordant passats conflictes feridors per a la llibertat de consciència al nostre país, no deixa d’aconhortar que la Constitució afirmi: "Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats... " (16, l), i que es reconegui el dret "A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions, mitjançant la paraula, l'escrit, o qualsevol altre mitjà de reproducció." "A la llibertat de càtedra", i que "L'exercici d'aquests drets no pot ser restringit mitjançant cap tipus de censura prèvia" (art. 20, 1 i 2). Però el més difícil fou trobar uns punts de mínima concòrdia en el tema educatiu. Les dues qüestions més polèmiques es refereixen a l'ensenyament de la religió i a l'estatut de l'ensenyament privat, per aquest ordre. El que més va preocupar la jerarquia va ser assegurar que hi hagués l’ensenyament de la religió a l'escola pública. Està clar que per a l'esquerra política, i per a aquells que militam en el laïcisme, això suposava transigir en una qüestió crucial, molt més important que el sosteniment econòmic del clergat o que el règim de concerts. Potser no tots s’adonassin, i potser no valorin, que estàvem separant-nos d'una tradició molt arrelada i d'una profunda convicció pedagògica per tal de pacificar les relacions amb l'Església, perquè al seu torn sabíem que no hi hauria acord possible, ni suport explícit de l'Església a la Constitució, sense que quedàs inclòs el "dret dels pares perquè els seus fills rebin [a l'escola] la formació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions" (27,3). Amb la qual cosa, l'ensenyament de la religió catòlica quedava no només assegurada per l'existència dels col·legis confessionals, sinó també en les institucions de l'estat. I per això qui vam estar d'alguna manera compromesos en aquell pacte, ens hem sentit després veritable-

ment irritats davant de la pretensió eclesiàstica d'imposar a més una assignatura obligatòria alternativa per penalitzar qui no volgués la classe de religió, precisament perquè el pacte consistia en que hi hauria classe de religió, però absolutament lliure, tant per part de qui la impartís com per

part de l'alumnat. S'oferiria a tots i en tots els centres, però no s'obligaria ningú. A cap mestre a impartir-la; a cap alumne a rebre-la. Quant a l'altre aspecte problemàtic, garantir l'existència de l'ensenyament privat, en principi no hi havia dificultat per la nostra part que s'inclogués: "Es reconeix la llibertat d'ensenyament" (27, l), clàusula que es va reforçar en els últims debats en afegir: "Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificades per Espanya" (10,2). Amb això quedava més blindada la lliure creació de centres privats. Però tant la dreta política com l'Església no en tenien prou amb això, sinó que a més volien constitucionalitzar el principi del sosteniment estatal dels centres privats concertats, la qual cosa per a l'esquerra era tan antipàtic com per a la dreta sentir parlar d'escola participativa o de democràcia escolar. Tanmateix, nosaltres teníem aleshores una enorme fe en les potencialitats de l'escola participativa, fermament convençuts que l'escola havia de contribuir a formar ciutadans actius, i que el millor mitjà per aconseguir-ho era formar-se en la praxi de la democràcia escolar. Així mateix, donat la vivor del moviment d'ensenyants, aleshores pletòric d'inquietuds de renovació pedagògica, concebem l'esperança que l'autonomia dels centres implícita en aquesta reivindicació participativa hauria d'impulsar una profunda modernització metodològica, i fins i tot una seriosa actualització de 7

continguts. Idees tals com “l'escola oberta a l'entorn” trobarien via i impuls alliberant la capacitat autonormativa dels centres. Per tot això vam posar la màxima tenacitat en que la noció de participació es reflectís a la Carta Magna, i servís així de pauta a les futures lleis d'educació que haurien de desenvolupar i explicitar el principi "Tots tenen dret a l'educació (27,1). De les esmentades inquietuds d'uns i altres va sorgir -després de difícils debats, trobades i converses- el pacte: es recolliria el principi de participació en la programació general de l'ensenyament (27,5), la qual cosa després va donar lloc a la creació del Consell Escolar de l'Estat, i seus similars a nivell autonòmic, i s'inclouria també el principi de possible contribució estatal als centres privats, però sempre que per la seva banda acceptassin el model d'escola participativa, i d'aquest acord van resultar aquests dos texts complementaris: "Els pares, els professors i, en el seu cas, els alumnes intervendran en el control i gestió de tots els centres sostinguts per l'Administració amb fons públics, en els termes que la llei estableixi" (27,7), així com aquest altre: "Els poders públics ajudaran els centres docents que reuneixin els requisits que la llei estableixi... " (27,9). Posteriorment, la LODE (que continua vigent) va desenvolupar tant la participació com el règim de concerts. (…) En resum, no hi ha impossibles pactes educatius, com ho demostra el fet que sobre les més delicades qüestions de principi sí que va ser possible dur-les a terme, això sí, a base de cedir uns i altres part de les seves respectives posicions. Amb tot, en l'actualitat, tardor de 2006, i malgrat el soroll estrepitós de l'ambient polític, existeix molt més consens sobre l'educació del que sembla. Sobretot, després de la LOE, perquè aquesta llei al nostre judici corregeix els excessos fonamentalistes de la legislació LOGSE (especialment rígida en alguns dels seus decrets), incorpora algunes idees de la LOCE i deixa un marc tan flexible al sistema educatiu com perquè a la seva empara puguin fer-se polítiques més o menys conservadores i més o menys progressistes. El temps dirà si ens equivocam, però per la nostra part no hem dit en va que la LOE serà la llei d'educació més duradora de quantes aquí s'han fet en democràcia. Luis Gómez Llorente Revista OGE, núm 6 (novembre-desembre 2006) (Traduït)


El professor Puelles feia referència en el seu article “Declaración conjunta en favor de la Educación” promoguda per la Fundación Encuentro i que el 17 de setembre de 1997 signaren les següents organitzacions: Confederación Española de Asociaciones de Madres y Padres de Alumnos (CEAPA) Confederación Católica Nacional de Padres de Familia y Padres de Alumnos (CONCAPA) Federación Española de Religiosos de la Enseñanza (FERE) Federación de Enseñanza de CCOO FETE-UGT ANPE-Sindicato Independiente Confederación de Centros de Educación y Gestión (EG) Confederación Cristiana de Asociaciones de Padres de Alumnos de Catalunya Secretariado de la Escuela Cristiana de Cataluña (SECC) CSI-CSFI Confederación de Movimientos de Renovación Pedagógica (MPR) Asociación Profesional "Serveis Educatius de Catalunya" Asociación de Profesores de las Escuelas Cristianas de Cataluña Unión Española de Cooperativas de Enseñanza FSIE USO Confederación Autónoma Nacional de Asociaciones de Estudiantes (CANAE)

Declaració conjunta en favor de l'educació. 0.1 La Constitució, en particular els articles 27 i 10, constitueix el marc de trobada dels sectors polítics i socials en relació amb l'educació. Les entitats que subscrivim aquest document reconeixem el valor dels principis en ell garantits i els progressos que Espanya ha realitzat en els últims vint anys per modernitzar el seu sistema educatiu. També som conscients de les insuficiències que encara subsisteixen. A aquestes manques s'uneix el risc, sempre actual, de sucumbir a la vella temptació de teixir i desteixir segons es produeixin els legítims canvis de govern. En aquests moments [1997] les entitats signants d'aquest document pensam que és necessari aconseguir un clima de concòrdia i estabilitat que garanteixi la consecució dels grans objectius que han d'orientar l'educació espanyola de cara al pròxim mil—lenni. En conseqüència, recolzem les línies bàsiques de la reforma sense que això signifiqui una rígida aprovació de totes les seves propostes, admetent les modificacions que la pròpia experiència vagi posant de relleu, tal com, d'altra banda, aquesta mateixa llei proclama en un preàmbul. 0.2 L'educació espanyola, en els seus aspectes bàsics, no pot quedar sotmesa als canvis de la conjuntura política i econòmica. Creiem per tant que l'educació ha de ser considerada en aquests moments una qüestió de la màxima prioritat. Des d'aquesta perspectiva, l'educació ha de ser objecte d'una política d'estat que garanteixi els mitjans, les estratègies i els recursos necessaris per fer anar endavant el més gran dels reptes plantejats: l'assoliment d'una educació de qualitat compatible amb els principis d'equitat social i llibertat. 0.3 Les entitats signants d'aquest document assumim una actitud activa en defensa dels objectius proposats i demanam a totes les forces parlamentàries, al Ministeri d'Educació i a totes les administracions educatives competents una resposta precisa i completa. Una resposta que ha d'iniciar-se amb un acord parlamentari que asseguri un finançament suficient per a la implantació de la reforma educativa i que ha de fer possible l’acompliment progressiu dels punts continguts en aquest document. La firma conjunta d'aquesta declaració no suposa compartir els mateixos punts de vista en els problemes educatius com consta en els escrits que presenten les organitzacions en relació amb la firma de la present Declaració, que constitueixen la memòria de la mateixa que es facilitarà als signants. No obstant això hem preferit destacar, per al bé de l'educació, aquells objectius bàsics que, en un plantejament equilibrat, ens uneixen en la seva defensa: l'aplicació de la igualtat d'oportunitats en l'accés als béns de l'educació; l'extensió de l'educació bàsica, obligatòria i gratuïta fins a setze anys; la integració de l'alumnat en l'educació bàsica; la millora de l'educació secundària; la transformació de la formació professional; el desenvolupament professional dels docents, el reconeixement de la importància de la seva feina i el compromís en 8


promoure la seva valoració social; la consideració del centre escolar com a eix fonamental del sistema educatiu; el caràcter bàsic de l'educació com a servei públic i d'interès social, que integra tant l'ensenyament públic com l'ensenyament concertat, amb el seu actual equilibri en el respecte als principis constitucionals; el suport a la participació dels diferents sectors que constitueixen la comunitat educativa; finalment, la programació general i l'ordenació territorial de l'educació dins la unitat bàsica del sistema educatiu. Per respondre totes les exigències que es deriven d'aquest acord és necessari que el govern i les comunitats autònomes garanteixin el finançament que es precisa. 0.4 Creiem que és necessari en l'hora actual un nou impuls a l'educació que permeti fer front als grans reptes nacionals i europeus que tenim plantejats. Aquest nou impuls ha de ser fruit d'un ampli acord que creï un clima de seguretat en el conjunt de la societat i en tots els membres que formen part de la comunitat educativa i que generi una major confiança en les possibilitats de la reforma per millorar el sistema educatiu. Sobre aquestes premisses, la proposta que realitzam estableix els aspectes bàsics sobre els quals és possible avui l'ampli compromís que l'educació exigeix. Aquest compromís es desenvolupa en els punts següents:

1.

E s t r u c t u r a

d e l

s i s t e m a

e d u c a t i u .

1.1 Es mantindrà l'objectiu d'estendre l'educació obligatòria i gratuïta fins a 16 anys i l'organització de l'educació secundària en dues etapes: secundària obligatòria de quatre anys de durada i postobligatòria (batxillerat i formació professional específica). El caràcter comprensiu de l'organització d'aquesta etapa serà compatible amb una progressiva diversificació, assegurant-se a tots els centres els recursos humans i materials necessaris per garantir l'atenció deguda educativa a la diversitat de situacions en les quals es trobi l'alumnat. S'evitarà qualsevol tipus de segregació de l’alumnat en el decurs de tot el procés educatiu. 1.2 En la definició de la xarxa de centres hauran de participar-hi les comunitats autònomes i hi col—laboraran les organitzacions socials i sindicals a fi de tenir en compte les seves inquietuds i propostes, amb l'objectiu que al final de l'aplicació de la reforma, l'etapa d'educació secundària obligatòria s’imparteixi en instituts, centres concertats de secundària i centres integrats. 1.3 S'impulsaran les iniciatives polítiques, legislatives i organitzatives necessàries per a la configuració d'un sistema integrat de formació professional que ampliï l'oferta existent, millori la gestió i la coordinació de les administracions implicades i permeti l'establiment d'una formació professional més adaptada a les necessitats de la societat, fonament de dret als centres educatius com a eix de la formació professional reglada. En tot cas les administracions educatives prestaran una especial atenció a aquest tipus de formació professional. 1.4 L'organització dels ensenyaments es realitzarà amb criteris flexibles, afavorint l'autonomia dels centres i l'atenció a la diversitat de l'alumnat.

2 .

F i n a n ç a m e n t

d e

l ' e n s e n y a m e n t .

2.1 L'ensenyament públic, que té responsabilitat bàsica d'universalitzar la instrucció educativa, necessita que les administracions educatives li atorguin una atenció especial que li permeti oferir un ensenyament de qualitat contrastada. Per això, durant els pròxims anys haurà d'incrementar-se l'esforç pressupostari per completar la xarxa d'instituts d'educació secundària, desenvolupar la formació professional, incorporar la plantilla necessària del professorat i personal de serveis, dotar tots els instituts de secundària de departaments d'orientació i col—laborar per millorar les seves instal—lacions, assegurar el transport i el servei de menjador necessaris, ampliar l'oferta de places en l'etapa d'educació infantil i incrementar els programes de garantia social. Alhora s'iniciarà un nou sistema d'incentius professionals als professors basat en criteris objectius de mèrit i capacitat. 2.2 La potenciació de l'ensenyament públic per part de les administracions educatives, responsables en última instància del seu bon funcionament, s'haurà d'harmonitzar amb el dret de l'ensenyament privat de rebre fons públics mitjançant el concert educatiu, d'acord amb les necessitats objectives d'escolarització i 9


segons l'actual legislació establerta. El conjunt de centres que rebin aquests fons hauran d'estar sotmesos a les mateixes condicions de control social. Igualment s'haurà de realitzar una programació de l'oferta educativa, en la qual hi participin els diferents sectors socials, que asseguri el dret a l'educació, la bona gestió dels recursos públics i la possibilitat d'escollir centre docent dins l'oferta de places escolars gratuïtes, en condicions d'igualtat. 2.3 Tots els centres sostinguts amb fons públics hauran de rebre els recursos necessaris per acomplir els seus objectius amb criteris de qualitat i hauran de ser compromesos amb l'escolarització de l'alumnat de majors problemes socials i culturals o de necessitats educatives especials. Els centres que efectivament escolaritzin aquests alumnes, evitant que hi hagi un nombre elevat només en alguns centres, rebran els mitjans complementaris que siguin necessaris a fi de garantir una educació de qualitat. 2.4 S'estendrà la gratuïtat de l'ensenyament fins a 16 anys i, en conseqüència, s'ampliaran els concerts educatius fins al final de l'educació secundària obligatòria. D'aquesta forma hauran d'assegurar-se els recursos suficients perquè els centres concertats disposin dels mitjans pedagògics i departaments d'orientació que permetin també oferir un ensenyament de qualitat al seu alumnat. 2.5 En la mesura que s’acompleixin els compromisos pressupostaris, especialment els contemplats en els apartats anteriors, que es reclamen en aquest document, caldrà procedir a la fixació dels mòduls econòmics en funció de les característiques dels nous ensenyaments, que suposarà conèixer amb precisió els equips docents i directius necessaris, el cost de la plaça escolar i es desenvoluparan i continuaran els sistemes de finançament amb corporacions locals, altres administracions públiques, cooperatives d'ensenyament i entitats privades titulars de centres concertats, sense finalitats de lucre, per a ampliar l'oferta gratuïta del segon cicle de l'educació infantil. En aquest procés tindran prioritat aquells centres que escolaritzin alumnes de necessitats educatives especials o que són procedents de minories ètniques o culturals. D'aquesta forma es donarà resposta a les demandes de les famílies que escolaritzin els seus fills en aquests centres. Alhora s'assegurarà el control social dels fons públics i l'accés dels alumnes que el sol—licitin sense cap tipus de discriminació. 2.6 Aquests compromisos hauran de concretar-se en un pla de finançament de cinc anys de durada, que sigui aprovat per les forces parlamentàries i que asseguri, mitjançant les mesures legislatives que es considerin oportunes, la seva inclusió en els pressuposts generals de l'estat. D'aquesta forma, al final d'aquest procés, la despesa pública en educació serà del 6% del PIB, equiparable al dels països de la Unió Europea que atorguen una major prioritat a l'educació.

3.

Desenvolupament

professional

i

valoració

del

professorat.

3.1 Es proposa dissenyar un nou marc d'incentius professionals i retributius per al professorat que superi l'actualment establert i asseguri noves perspectives professionals. Aquests nous incentius hauran de basar-se en criteris objectius, hauran de ser negociats amb els representants sindicals del professorat i estaran vinculats, principalment, a la valoració de la pràctica docent, a projectes d'innovació o al treball en equip. Les administracions educatives reconeixeran i facilitaran la tasca d'investigació educativa mitjançant la pràctica docent. Igualment, promouran la mobilitat del professorat dins les diferents etapes del sistema educatiu en el seu conjunt. 3.2 En aquests anys és especialment important ampliar l'oferta de formació per al professorat, tant des dels centres de professors i de recursos com des de la universitat, des dels moviments de renovació pedagògica i des de les institucions i agents socials compromesos amb la formació, així com millorar les condicions de treball del professorat per a afavorir la pràctica docent.

10


4

.

F

u

n

c

i

o

n

a m

e

n

t

d

e

l

s

c

e

n

t

r

e

s

.

4.1 Els centres, preservant el paper que li correspon al Claustre de Professors en els aspectes didàctics, tindran autonomia per establir un projecte educatiu propi, en l'elaboració del qual hi participarà la comunitat educativa i del qual s'informarà a tots els seus membres per afavorir un major compromís en el seu funcionament. D'aquesta forma, i mitjançant la participació de tots els sectors educatius, s'avançarà cap a un ensenyament de major qualitat per a tot l'alumnat. Aquesta participació de la comunitat educativa es mantindrà en l'elecció del director o directora. 4.2 L'avaluació dels centres sostinguts amb fons públics haurà de permetre que cada comunitat educativa conegui el funcionament del seu centre i pugui acordar programes per millorar-lo. Les avaluacions que es realitzin hauran de tenir en compte el context socioeconòmic dels centres, el nivell inicial de l'alumnat que en ell s'escolaritzen, els processos educatius i els resultats que s'obtenen. L'avaluació s'haurà d'ampliar al funcionament de les administracions educatives. 4.3 La importància de la participació per al millor funcionament dels centres sostinguts amb fons públics reclama una especial potenciació de la formació i finançament del moviment associatiu de pares i mares de l'alumnat, de les associacions d'alumnes i de la comunitat educativa en general. Les administracions educatives propiciaran i impulsaran quantes iniciatives assegurin una major participació de qualsevol estament de la comunitat educativa en els centres sostinguts amb fons públics.

5 .

P o l í t i c a

d ' e d u c a c i ó

c o m p e n s a t ò r i a .

5.1 Els poders públics hauran d'ampliar els seus programes d'educació compensatòria. El Ministeri d'Educació incorporarà i incrementarà progressivament un capítol pressupostari específic destinat a col—laborar amb les comunitats autònomes que hagin d'escolaritzar a un major nombre d'alumnat que es trobi en situacions socials o culturals desfavorides. Així mateix s'incrementaran les beques i ajuts a l'estudi per a l'ensenyament no obligatori. 5.2 Les condicions específiques en les quals estudien els alumnes que viuen en zones rurals exigeixen un major esforç a les administracions educatives per tal d’assegurar que aquests alumnes accedeixin a l'ensenyament en condicions d'igualtat.

6. Les transferències educatives i la cooperació entre totes les administracions públiques. 6.1 El compromís de completar aquest any les transferències en matèria educativa planteja una nova dificultat, encara que només sigui en els seus primers moments, als problemes d'aplicació de la reforma. És necessària una estreta coordinació entre totes les administracions educatives que condueixi a que la ciutadania valori positivament aquest procés. S'impulsarà la participació de tots els agents socials en el procés, especialment mitjançant dels consells escolars autonòmics. 6.2 L'acord que des d'aquest document es proposa hauria de servir per realitzar aquestes transferències amb un compromís parlamentari de finançament i per assegurar, a totes les comunitats autònomes, els recursos necessaris per a completar la reforma començada. D'aquesta forma serà possible garantir la cooperació entre totes les administracions educatives en un marc educatiu bàsic comú, estable i amb criteris de qualitat homogenis, dins un clima de col—laboració, solidaritat i confiança en el futur de l'educació. 6.3 En conseqüència, les entitats signants d'aquesta declaració ens dirigim a totes les forces parlamentàries, al Ministeri d'Educació i a totes les administracions educatives competents perquè recolzin decididament aquests objectius, que consideram necessaris per a l'educació al nostre país, i s'ofereixen a mantenir amb totes les autoritats educatives un diàleg constructiu. 6.4 Finalment, la Fundación Encuentro fa públic el seu agraïment a les entitats que han participat en l'elaboració d'aquesta Declaració, per l'atenció que han prestat a la seva convocatòria i pel clima de diàleg que elles mateixes han aconseguit. La mateixa Fundación s'atreveix a pregar a totes les forces socials de la comunitat educativa que mantinguin la concòrdia aconseguida i que, mitjançant futures reunions, apropin encara més els seus punts de vista i reforcin la integració de la comunitat educativa. És la millor contribució que poden fer a la noble i transcendental tasca educadora. 11


Sota el lema “Catalunya, un país compromès amb l’educació de qualitat”, el Govern de Catalunya i vint organitzacions del món de l’educació signaren el 2006 el Pacte Nacional per l’Educació. Es tractava d’un compromís ferm amb la societat de Catalunya per enfortir el sistema educatiu català i assegurar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. El Pacte Nacional per a l’Educació fou un acord pres amb les famílies, els centres educatius, el professionals de l’educació, l’alumnat i els ajuntaments, amb l’objectiu de millorar la qualitat de l’educació, donar estabilitat al sistema educatiu i enfortir la qualitat de l’ensenyament. Mitjançant el Pacte, els signants es van comprometre a acomplir els seus objectius i a vetllar, mitjançant una Comissió de Seguiment, per l’execució i l’avaluació de les mesures consensuades. President de la Generalitat de Catalunya Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya Agrupació Escolar Catalana (AEC) Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM) Col—legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya Comissions Obreres de Catalunya (CCOO) Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) Associació Professional de Serveis Educatius de Catalunya (APSEC) Federació d’Associacions de Pares d’Escoles Lliures (FAPEL) Federació Catalana d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Educació Especial - Federació Catalana Pro Persones amb Retard Mental (FECAPAEE–APPS) Federació Catalana de Centres d’Ensenyament Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRP) Federació de Municipis de Catalunya (FMC) Federació de Treballadors d’Ensenyament de la UGT de Catalunya. Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT) Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Ensenyaments Secundaris (FAPAES) Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) Confederació de Centres Autònoms d’Ensenyament de Catalunya Federació d’Ensenyament de CCOO de Catalunya Federació d’Ensenyament de la Unió Sindical Obrera de Catalunya

La Introducció del Pacte feia una exposició general dels eixos vertebradors, dels quals hem un extracte. Posteriorment a aquest Pacte, es presentà la redacció del Projecte de Llei d’Educació de Catalunya (2008), resultat, en bona part, del Pacte, tal i com ho reconeix a la Introducció quan afirma que “Bona part d’aquestes raons són a l’origen del Pacte Nacional per a l’Educació, signat l’any 2006, que ha estat l’expressió més acabada fins ara de la consciència social i professional de la necessitat de millorar el nostre sistema educatiu des d’un diagnòstic àmpliament compartit. Per això, constitueix un referent ineludible de la Llei

Pacte Nacional per a l’Educació. Introducció (resum dels aspectes més significatius). En la nostra història recent, molts diversos moviments socials han fet de l’educació un dels seus principals centres d’atenció, amb nombroses experiències escolars i educatives nascudes a l’empara d’aquest interès. L’escola ha estat molt sovint vista com una oportunitat per oferir a les noves generacions de ciutadans i ciutadanes uns majors nivells de cultura i de benestar individual i col—lectiu. Així mateix, quan Catalunya ha disposat d’institucions pròpies de govern l’educació ha experimentat avenços molt notables fruit de la confluència de les polítiques educatives dels governs democràtics i de l’empenta i el compromís de la societat amb l’educació. D’altra banda, la institució escolar ha mantingut vives la llengua i les tradicions del país, molt especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. Fruit de tot això, avui Catalunya compta amb una molt rica experiència pedagògica i 12


d’innovació educativa, amb un ampli i molt divers teixit associatiu i amb un conjunt plural d’iniciatives educatives que es duen a terme en nombrosos centres públics i de titularitat privada. Cal reconèixer, també, la contribució que fan els centres privats concertats per garantir l’escolarització d’amplis sectors de població, així com l’esforç que realitzen els centres educatius, especialment de la xarxa pública, per acollir en condicions de qualitat la diversitat de l’alumnat i la forta allau immigratòria que s’ha registrat en els darrers anys. (...) No sols vivim una època de canvis, sinó que enfrontem el gran repte d’un canvi d’època en què apareixen amb força noves fonts de desigualtat i de fractura social. Una època que requereix dotar els ciutadans i ciutadanes d’uns sòlids fonaments educatius i formatius que els permetin fer front als nous reptes que tenim plantejats i poder afrontar amb èxit l’aprenentatge al llarg de la vida. Es tracta d’avançar cap a una major cohesió social, de manera que el nostre sistema educatiu pugui oferir oportunitats d’aprenentatge i formació adaptades a grups de destinataris en les diverses etapes de les seves vides: joves, adults, aturats o ocupats amb risc de veure disminuïdes les seves qualificacions per un procés de canvi molt ràpid. (...) S’espera que el sistema educatiu català pugui donar una resposta satisfactòria a tres requeriments bàsics: • La cohesió social i la igualtat d’oportunitats. • L’educació ètica i ciutadana. • La transmissió de cultura, de coneixements científics, d’eines de treball i de capacitats que permetin a les persones esdevenir autònomes mitjançant el treball i incorporar-se de ple dret a la societat. Si bé l’escola ha perdut el monopoli quant a la transmissió de sabers, la institució escolar ocupa un espai central i privilegiat des del punt de vista de la formació integral de les noves generacions. (...) Com han posat de relleu diversos estudis —entre d’altres, els realitzats pel Consell Superior de l’Avaluació, per la Inspecció d’Educació o per organismes internacionals com l’OCDE i altres entitats— , els índexs de fracàs escolar continuen essent massa elevats i encara som lluny dels estàndards europeus pel que fa a l’escolarització en educació secundària postobligatòria i als nivells d’excel—lència del sistema. Paral—lelament, i com a conseqüència dels continus i accelerats canvis que viuen les societats com la catalana, han aparegut noves fonts de desigualtats i s’han incrementat els riscos d’exclusió entre determinats sectors socials. Així mateix, l’arribada en un curt període de temps d’alumnat procedent de la immigració ha desbordat la capacitat del sistema educatiu per entomar aquest nou repte en condicions d’equitat i d’igualtat d’oportunitats. Així, doncs, diversos indicadors mostren l’existència de diferents elements que poden posar en perill la cohesió social i provocar una creixent dualització del sistema educatiu. A més, cal constatar que la manca de marcs de participació i col—laboració efectives dilueixen el compromís necessari entre els diferents agents que intervenen en l’educació, com poden ser ajuntaments i famílies. Tot això requereix engegar polítiques orientades a millorar la qualitat i l’eficàcia del nostre sistema educatiu, a facilitar l’accés de tothom a l’educació i a la formació permanent, a millorar el reconeixement i els estímuls professionals del professorat, tot i avançant vers una escola inclusiva i obrint l’educació i la formació a un món més ampli. Per abordar cabalment els aspectes descrits cal donar solució a les següents qüestions: • Resoldre les disfuncions que pot generar la doble xarxa d’oferta educativa. • Promoure noves formes d’organització dels centres docents públics. • Incorporar elements d’estímul a la carrera professional dels docents. • Identificar i posar en pràctica les línies de cooperació amb les famílies. • Identificar i posar en pràctica les línies de cooperació i coresponsabilitat amb els ajuntaments. (...) Amb aquesta voluntat de compromís social, el Govern de la Generalitat de Catalunya, organitzacions sindicals i empresarials varen signar, el mes de febrer de 2005, l’”Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana”. En aquest acord es feia una diagnosi per millorar la competitivitat de la nostra economia i un clar reconeixement de la importància de l’educació amb un seguit de mesures adreçades a millorar el sistema educatiu català 13


com ara la reducció del fracàs escolar, l’obertura dels centres públics a activitats complementàries, el foment de l’anglès i les TIC en els centres educatius o la millora dels índexs d’escolarització postobligatòria, entre d’altres. (...) Els canvis en matèria educativa sempre donen el seus fruits més a mitjà i a llarg termini que no pas de manera immediata. Ara bé, perquè aquests canvis fructifiquin i no perdin força han de comptar amb el consens i el compromís de la societat, de la comunitat educativa i, de manera molt especial, del professorat que és qui ha de posar-los en pràctica en els centres educatius. Cal remarcar que el treball i la professionalitat del professorat han fet possible els grans canvis pedagògics i una millora significativa de l’educació. L’existència d’un professorat compromès amb l’educació i amb el desenvolupament humà i social del país ha estat un element que singularitza, des de fa temps, l’educació catalana. (...) El Govern i els agents socials signants coincideixen a assenyalar que el desplegament de la nova llei catalana d’educació haurà de basar-se, entre altres, en els aspectes següents que són cabdals per a l’assoliment dels seus objectius: a) El desplegament d’un projecte educatiu de Catalunya, que expliciti les grans línies estratègiques de l’educació per al país, afavorint la concreció successiva de projectes educatius territorials i de projectes educatius de centre, fidels tant a les línies estratègiques dels projectes educatius que els emmarquen com a les necessitats i característiques dels respectius territoris i comunitats educatives. b) La implantació de la cultura de l’avaluació en el conjunt del sistema educatiu, que permeti un millor coneixement del seu funcionament i dels resultats. Aquesta cultura s’ha de veure afavorida per un pla global i coherent d’actuacions que avaluen en diferents àmbits. c) El desenvolupament de l’exercici democràtic i responsable de l’autonomia de centre. d) Una planificació de les necessitats educatives territorialment equilibrada i que emmarqui en el servei educatiu d’interès públic la totalitat de centres sostinguts amb fons públics, de manera que aquest es presti en un marc que garanteixi la integració de tot l’alumnat, la igualtat d’oportunitats i la llibertat d’ensenyament, que inclou el respecte al dret que assisteix als pares i mares que els seus fills i filles rebin l’educació que vagi d’acord amb llurs conviccions, i adquirir així les connotacions pròpies d’un servei d’utilitat pública. e) El reconeixement social de la funció docent del professorat. f) El reconeixement del paper fonamental de les famílies en el procés educatiu i potenciar la seva participació en la vida escolar. g) L’acostament de les decisions al territori i als ciutadans i ciutadanes, impulsant la descentralització i la coresponsabilització dels ajuntaments, d’acord amb els principis de subsidiaritat i autonomia municipal. h) El respecte als drets i deures que es deriven de la Constitució, l’Estatut d’autonomia i la legislació vigent. Els currículums no formen part del contingut d’aquest Pacte, tot i que una reflexió crítica sobre l’educació no pot donar-se per acabada sense fer-hi referència. Per això, el Govern i els agents socials consideren necessari obrir el diàleg i la participació a l’entorn dels nous plantejaments curriculars. El present document està estructurat segons els cinc àmbits d’acord previstos en l’“Acord per un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya” i en el document inicial dels grups d’experts “Idees per al debat” del Pacte Nacional per a l’Educació, amb el següent ordre: • Acords relatius a les famílies, perquè són les primeres responsables de l’educació dels infants i joves. • Acords relatius a les escoles finançades amb fons públics, perquè col—laborin a bastir un veritable servei públic d’educació. • Acords relatius als ajuntaments, perquè per la seva naturalesa territorial aporten un valor de proximitat al sistema educatiu. • Acords relatius al professorat, perquè és l’element fonamental per obtenir un sistema educatiu de qualitat. • Acords relatius a la gestió autònoma i eficaç dels centres educatius públics, perquè aporta un valor incalculable a la qualitat del sistema educatiu.

14


La Fundación ECOEM publicà, el 2008, un document titulat “Bases para un Pacto Educativo de Estado”, que reproduïm traduït, que esposa i explica els temes generals que considera que haurien de ser recollits en un pacte educatiu d’estat.

1. Estabilitat normativa. El Sistema Educatiu Espanyol precisa d'una estabilitat normativa que arribi a, almenys, 16 anys o quatre legislatures (amb horitzó en 2024) sense canvis en les lleis orgàniques de garantia del dret a l'educació i d'ordenació general del Sistema LODE (amb els canvis introduïts en les posteriors lleis orgàniques) i d'ordenació general del Sistema LOE. Aquestes lleis han de continuar vigents per a assegurar el marc normatiu estable que l'educació requereix per a l'assoliment de les finalitats generals proposades en els seus preàmbuls i articulat. Els canvis que siguin necessaris en la reglamentació que desenvolupen ambdues lleis per a la seva adaptació a les noves necessitats que es plantegin en el futur, haurien de ser pactades en el si de la Conferència Sectorial d'Educació que és l'òrgan de coordinació de la política educativa en tot l'àmbit de l'Estat.

2. Despesa en Educació. Malgrat haver augmentat en termes absoluts, la despesa educativa a Espanya, en l'última dècada, ha baixat en relació al PIB, allunyant-se de la mitjana de l'OCDE i de la UE, de manera que, en l'actualitat, no es correspon amb el nivell de riquesa relativa que gaudeix el nostre país. Espanya ha d'arribar, en el termini de 4 anys, és a dir en la pròxima legislatura, a la mitjana UE-15 fixada en l'actualitat en el 5,2% del PIB (gairebé un punt per sobre d'Espanya, amb el 4,3%) i en dues legislatures (amb horitzó en 2016) arribar a el 6% del PIB en despesa en educació. Ha d'assegurar-se la gratuïtat total de l'educació de 0 a 18 anys tant en la xarxa de centres públics com en els sostinguts amb fons públics. Ha d'igualarse la ràtio professor-alumne dels centres públics a la dels centres sostinguts amb fons públics, que en l'actualitat està molt per sobre d'aquella.

3. Cohesió territorial. El Sistema Educatiu ha de ser garantia de la cohesió territorial de l'Estat, de tal manera que asseguri la mobilitat geogràfica i la igualtat efectiva d'oportunitats a tots els espanyols, ciutadans europeus i de tercers països, amb independència del lloc que fixin la seva residència. Els ensenyaments mínimis oferts pels centres escolars de tot l'Estat han de garantir mobilitat i cohesió. A l'Estat li correspon realitzar una política de compensació de mitjans i recursos en les zones més necessitades i de control i rendició de comptes del pressupost disposat per a la compensació en termes de millora del rendiment global del sistema. A la necessitat d'harmonitzar la legislació autonòmica i el finançament disponible per a ajudes a l'estudi en la Conferència Sectorial d'Educació, ha d'unir-se la garantia progressiva de desenvolupament de les oportunitats educatives en àrees rurals mitjançant plans específics de suport a l'escola rural i d'apropament de recursos formatius a la llar del ciutadà. Els indicadors comparatius de rendiment del sistema en les diferents comunitats autònomes informen de diferències notables que cal abordar.

4. Implicació municipal. A la responsabilitat encomanada en l'actualitat a les entitats locals de facilitar la construcció i el manteniment dels edificis escolars, cal sumar-hi, durant la propera legislatura, mitjançant un Pacte Local, la implicació dels municipis en la millora de l'educació que els atribueixi noves responsabilitats i transferències de finançament per a atendre-les, en funció del seu nombre d'habitants: la garantia d'obertura dels centres escolars entre l’1 de setembre i el 30 de juny de cada any amb oferta d'activitats educatives complementàries en els recintes escolars; la coordinació i implicació dels serveis municipals amb els equips educatius escolars; la implicació en determinats plans escolars com els de convivència, la constitució de xarxes d'aprenentatge, l'animació a la lectura o altres similars; la disposició de personal compartit amb els centres escolars en les àrees d'Educació i Treball Social, Educació per a la Salut i Desenvolupament Local. Ha d'incrementar-se la col—laboració municipal en serveis extraescolars de transport, menjador escolar, aules matinals i activitats extracurriculares.

15


5. Autonomia institucional. Els centres educatius reclamen major autonomia de gestió. L'autonomia pedagògica i organitzativa que ja està garantida per Llei ha d'assegurar-se amb la normativa que la desenvolupa. Dins d'aquesta autonomia pedagògica haurien de ser contemplades la filosofia disciplinària i les activitats complementàries d'atenció a la diversitat. L'autonomia de gestió i de finançament ha d'ampliar-se mitjançant la implantació de contractes-programa acordats entre el centre, ja sigui públic o sostingut amb fons públics, i l'administració per a la consecució d'objectius concrets amb termini i finançament addicional pactats. S'ha d'acordar la progressiva professionalització dels serveis administratius escolars amb la incorporació de personal no docent en ràtios homologables a la resta de països de la UE i de l'OCDE. S'ha de garantir la figura de l'administrador professional del centre educatiu i avançar en la professionalització de la direcció dels centres.

6. Qualitat. De la qualitat del rendiment i condicions d'equitat del sistema ens informen els indicadors de l'OCDE i els documents comparatius de la UE. La situació actual és que Espanya ha de millorar en bastants d'aquests indicadors i, per tant, comprometre's en el termini de 12 anys o tres legislatures (horitzó de 2020) a: situar en la mitjana de l'OCDE els seus resultats en les avaluacions internacionals de rendiment escolar (informes PISA i similars) amb plans específics de millora de l'ensenyament de les matèries instrumentals (llengües i matemàtiques) i de l'àrea científica i tecnològica en educació primària i secundària obligatòria; elevar al 70% el nivell de població que cursa estudis postobligatoris (que seria el 80% entre menors de 34 anys); i incrementar el percentatge d'estudiants que segueixen estudis de formació professional a Espanya (36% del total que continuen estudis postobligatoris) fins arribar a la mitjana de la UE (55%).

7. Equitat. La qualitat i equitat del Sistema Educatiu no han de ser finalitats alternatives sinó complementàries. No hi ha qualitat en un sistema que no és equitatiu, ni equitat desitjable que renunciï a la major qualitat. L'educació primària i, especialment, l'educació secundària obligatòria, haurien de dotar-se de la flexibilitat organitzativa necessària i els recursos i personal suficients per a facilitar a tots els alumnes l'assoliment de les competències clau que garanteixen la consecució del capital cultural, social i humà que com ciutadans els correspon i que la UE ha centrat en vuit competències clau. El Sistema Educatiu haurà d'atendre amb recursos materials i humans específics als alumnes que pertanyen a grups d'alt risc d'exclusió social. Les taxes d'abandó i fracàs escolar han de disminuir fins a igualar-se, almenys, en el termini de dotze anys (2020) a la mitjana de la UE . L'ampliació dels departaments d'Orientació en els IES amb incorporació de nous professionals i la seva implantació en els centres de primària en el termini dels pròxims dotze anys.

8. Educació permanent. En l'actualitat, la població espanyola major de 25 anys que segueix activitats d'educació o formació contínua suposa el 5,5% del total, enfront del 8% que, de mitjana, ho fa en la resta de països de la UE. En termes quantitatius es requereix el compromís d'arribar a en el terme de dotze anys o tres legislatures (horitzó 2020) a aquest valor mitjà. Però per a acomplir els objectius de la UE en matèria d'educació permanent cal: crear una xarxa integradora dels sistemes de formació professional reglada i de formació ocupacional que asseguri el reconeixement mutu de la certificació atorgada; garantir l'accés universal i continu a l'aprenentatge permanent; incrementar la inversió en centres formatius i recursos humans; millorar la metodologia d'ensenyament aplicable a la formació contínua d'adults; millorar l'acreditació i transparència de la certificació de l'aprenentatge assolit en termes de competències assolides; millorar els serveis d'informació, orientació i assessorament sobre l'educació permanent i oferir oportunitats d'aprenentatge permanent tan pròximes als interessats com sigui possible. Per a tot això cal la redacció d'un Pla Nacional de Formació Permanent que integri l'educació de persones adultes, la formació professional i la formació ocupacional.

16


9. Dignificació docent. La dignificació de la funció docent permetrà atreure a la professió en la pròxima dècada els joves que presentin el perfil professional més desitjable. Haurà de reformar-se el sistema d'accés a la funció pública docent de manera que garanteixi la selecció dels qui millors competències professionals hagin aconseguit en el decurs de la seva formació inicial. El procés de millora de la formació inicial que les universitats estan duent per a acomplir el 2010 amb les directrius europees sobre formació inicial de mestres i professorat de secundària, haurà d'acompanyar-se en els pròxims vuit anys (2016) de les següents mesures: recuperació del poder adquisitiu del salari docent perdut en els últims deu anys, amb apujades superiors a l'increment de l'IPC i clàusules de revisió salarial; formació específica i inclusió d'incentius econòmics per al desenvolupament de la funció tutorial; enfortiment d'atribucions disciplinàries i suport jurídic al professorat. Les mesures de jubilació voluntària anticipada i reducció de jornada a majors de 55 anys han de provocar en la pròxima dècada una disminució de l'edat mitjana del professorat espanyol que en l'actualitat és de les més altes d'Europa. La dotació de plantilles en els centres en funció de les necessitats reals d'atenció a la diversitat i la substitució efectiva de baixes per malaltia, ha de comprometre's per a assegurar un clima adequat de treball docent. La formació permanent incentivada que inclogui orientació i assessorament en itineraris formatius singularitzats ha d'estar connectada amb el desenvolupament de la carrera docent.

10. Avaluació del Sistema i compromís social. Les administracions educatives han d'estendre i generalitzar la cultura d'avaluació i millora del Sistema Educatiu en el seu conjunt, dels centres i del professorat. La rendició de comptes és la base per a l'extensió del Pacte Educatiu d'Estat a la societat sencera, les seves institucions, els agents econòmics i socials i els mitjans de comunicació. Es pretén la coordinació d'esforços per a la integració de l'educació formal, no formal i informal en les finalitats generals que pretén el Pacte i la projecció social de la imatge positiva de l'educació i del professorat.

11. Educació de ciutadans compromesos amb els valors constitucionals. L'educació cívica dels ciutadans és garantia de l'enfortiment d'una societat civil compromesa amb els valors constitucionals de l'estat espanyol. Tant els canvis migratoris que afecten Espanya i que es reflecteixen, millor que en qualsevol altre lloc, en la pluralitat d'origen (cultural i religiosa) de l'alumnat en les aules, com la necessitat de la progressiva construcció d'una ciutadania europea, aconsellen assegurar l'educació cívica en els nivells obligatoris de l'ensenyament. La inclusió d'una assignatura específica d'Educació per a la Ciutadania en el currículum escolar ha de, per tant, consolidar-se de igual manera en tots els territoris de l'estat. Han de ser els centres, en l'àmbit de la seva autonomia pedagògica, els que programin i organitzin el currículum específic, tant d'aquesta assignatura com d'aquelles altres activitats complementàries per a la formació moral i religiosa de l'alumnat, que demanin les associacions de pares i mares i les altres activitats alternatives que aconselli la correcta organització escolar. Els consells escolars de centre han d'assumir la responsabilitat d'aquesta organització seguint les directrius comuns de l'administració educativa.

17


Pactes, projectes de llei i lleis educatives. Aquesta taula facilita informació sobre els pactes educatius que han estat signats a diferents comunitats autònomes. Així mateix, dóna informació dels projectes de lleis educatives (que es troben en diferents fases a cada comunitat autònoma afectada) i de les lleis educatives ja aprovades. Comunitat autònoma Andalusia Aragó Astúries Illes Balears Canàries Cantàbria Castella-La Manxa Castella-Lleó Catalunya Extremadura Galícia Madrid Múrcia Navarra País Basc La Rioja València

Pacte ---2000 ------2001 ---------2006 ---------2005 ---1992 -------

Projecte de llei ---2008 ------------2009 ---2008 2007 ----------------------

Llei 2007 ------------2008 ----------------------------------

Lleis d’educació 2007. Andalusia: Ley de Educación de Andalucía. http://www.juntadeandalucia.es/educacion/portal/com/bin/Contenidos/TemasFuerza/ nuevosTF/290108_Ley_Educacion_Andalucia/LEA/1201696918777_lea.pdf 2008. Cantàbria: Ley de Educación de Cantabria. http://boc.gobcantabria.es/boc/datos/MES%202008-12/OR%202008-12-30%20251/PDF/1774817776.pdf

Projectes de lleis d’educació 2008. Aragó: Anteproyecto de Ley de Educación de Aragón. http://www.educaragon.org/files/Anteproyecto%20de%20Ley%20de%20Educación%20de% 20Aragón.pdf 2007. Extremadura: Documento de propuestas para la Ley de Educación de Extremadura. http://www.educarex.es/leyeducacion/pdf/LEEX.pdf 2008. Catalunya: Projecte de la Llei d’educació de Catalunya. http://www.lleieducacio.cat/wsc_content/pics/mediabox/original/122573512411.pdf 2009. Castella-La Manxa: Documento de bases para una Ley de educación de Castilla-La Mancha. http://www.educa.jccm.es/educa-jccm/cm/educa_jccm/ tkCotent;jsessionid=0a1201de30d82cfc39d908944dcea504b7efeb25e2ae.e34KaxaQbhqTe38Lb3ePaNmLbxj0olbGmh8? idContent=46924&locale=es_ES&textOnly=false 18


Pactes d’educació 1992. País Basc: Pacto Escolar. 2000. Aragó: Pacto por la Educación en Aragón. www.educaragon.org/files/PACTO_Final_29_junio_00.doc 2001. Canàries: Pacto Social por la Educación en Canarias. http://www.gobiernodecanarias.org/educacion/peduca/PEDUCA/index.htm 2005. Múrcia: Pacto Social por la Educación en la Región de Murcia. www.fmrm.es/UPLOAD/DOCUMENTO/Pacto%20Social%20Educ.doc 2006. Catalunya: Pacte Nacional per a l’Educació. http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Documents/ARXIUS/doc_23762990_1.pdf

Altres referències bibliogràfiques: Núm 0 de la revista “Participación” del Consell Escolar de l’Estat. http://www.mec.es/cesces/revista_participacion_educativa_0/revista-html.htm

19


Informacions del CEIB * Nomenaments i cessaments de membres del CEIB (T: titular; S: suplent)

Ordre

BOIB

Cessament

Nomenament M. Jesús Romero Amengual (S) Susanna Pla Manuel-Rimbau (S)

10.03.09

17.03.09

Onofre Martí Mir (T)

Llorenç Caules Coll (T)

Llorenç Caules Coll (S)

Francesc M. Cardona Natta (S)

Juana González Morcillo (T)

Margarita F. Munar Castellà (T)

M. Cruz Martínez Márquez (S)

Juan Carlos Lorenzo González (S)

Isabel Lozano Lopera (S)

Concepción Pando Torres (S)

Catalina Esteva Jofre (T)

Jaume Ribes Seguí (T)

Esther Sosa Díaz (S)

Alicia F. Rosselló Ximenes (S)

Francisco J. Verdejo Pérez (S)

M. Antònia Palmer Tous (S)

Manel Perelló Beau (T)

Alfonso Rodríguez Badal (T)

Carmen Moreno Huart (S)

Maria A. Alarcón Bigas (S)

Antònia Benejam Anglada (T)

Rosa Pallicer Riudavets (T)

Rosa Palliser Riudavets (S)

M. José Morell Vivancos (S)

Joan Melià Marí (T)

Manel Perelló Beau (T)

20

Organització

Sector

Conselleria d’Educació

H

STEI-i

A

USO

A

ANPE

A

COAPA-Balears

B

UGT

F

Conselleria d’Educació

H

FELIB-Menorca

J

Personalitats de reconegut prestigi

M


* Renovacions de membres del CEIB ( T: titular; S: suplent) Ordre

BOIB

Renovació

Organització

Sector

Francesca Rigo Pons (T) STEI-i Paulí Aguiló Vicente (S)

A

Antonio Baos Relucio (T) FE-CCOO

A

ANPE

A

COAPA-Balears

B

FERE-CECA-Escola Catòlica de les IB

E

UGT

F

Ed i G - Escola Catòlica de les Illes Balears

G

Carlos Estruch Vidal (S) Pere J. Mir Martorell (T) Josep Valero González (T) M. Antonia Gomila Grau Manuela Ocaña Martí (T) M. Ángeles Parra Martín (S) Marc González Sabater (T) Miquel Balle Palou (S) Joana M. Alorda Fiol (T)

10.03.09

17.03.09

Marta Monfort Miserachs (T) Joan Ramon Reus M. Isabel González Carrasco (T)

Ajuntament de Palma

Joana Bardina Pujol

J

Sònia Cardona Ferrer (T) Ajuntament de Formentera Margalida Font Aguiló (S) Joan Torres Faner (T) Consell Insular de Menorca

K

Personalitats de reconegut prestigi

M

Magí Muñoz Gener (S) Montserrat Tur Guillem (T)

21


Ple extraordinari de de dia 20 de febrer de 2009. Reunit en sessió extraordinària al centre concertat Es Liceu, d’Es Pont d’Inca, el Ple aprovà els següents informes: Informe 14/2008 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura , sobre el desenvolupament de l’educació primària a les Illes Balears. Informe 15/2008 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura , sobre el desenvolupament de l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears. Informe 16/2008 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura , sobre el desenvolupament del batxillerat a les Illes Balears. Informe 17/2008 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura , per la qual es regulen els programes de qualificació professional inicial a la comunitat autònoma de les Illes Balears.

Conselleres i consellers del CEIB assistents al Ple.

Aula del centre concertat Es Liceu on es dugué a terme el Ple

Ple extraordinari de dia 3 d’abril de 2009 Reunit en sessió extraordinària a la Sala d’Actes de la Casa de Cultura de Palma, el Ple aprovà els següents informes:  Informe 1/2009 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura, per la qual es regula la implantació del programa de reutilització i la creació d’un fons de llibres de text i material didàctic per a l’alumnat d’educació secundària obligatòria en els centres educatius sostinguts amb fons públics de les Illes Balears.  Informe 2/2009 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura per la qual es regula el desenvolupament del programa de seccions europees en els centres educatius, sostinguts amb fons públics, que imparteixen ensenyaments d’educació primària, educació secundària obligatòria, batxillerat i formació professional a les Illes Balears.

Sra. Elvira Badia, vicepresidenta, Sr. Pere Carrió, el president , i Sr. Mateu Tomàs, secretari del CEIB.

 Informe 3/2009 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura per la qual es regulen els ensenyaments de batxillerat en règim a distància a les Illes Balears.  Informe 4/2009 sobre l’avantprojecte d’ordre de la consellera d’Educació i Cultura per la qual es regulen els ensenyaments de batxillerat en règim nocturn a les Illes Balears . 22

Vista general de la Sala d’Actes de la Casa de Cultura de Palma on es dugué a terme el Ple.


Consell Escolar de les Illes Balears C/ Cecili Metel, 11, esc B, 1ยบ D

07003 Palma

Telf. 971 715456 - 971 715870 Fax: 971715761 E-mail: ceib.caib@gmail.com

http://ceib.caib.es

23

Full Informatiu núm 2 (març-abril 2009)  

Full Informatiu monogràfic