Document de Síntesi Seminari 8 by Fundació Catalunya Europa

FCE − Working Papers WPN8. Setembre 2013

Redactat per Pere Al meda, Xavier Bertrana David Espiga i Laia Jorba

Seminaris Àmbit Polític 2012-13 Europa 2020−L’Agenda Federal

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

FCE – WORKING PAPER N8: EUROPA 2020−L’AGENDA FEDERAL Període Seminari v 15 de maig a 15 de juny de 2013 Sessió Presencial v 27 de maig de 2013 Coordinació i Redacció Informe v Pere Almeda, Jurista i politòleg v David Espiga, Economista v Laia Jorba, Politòloga, FCE Responsable – Ponent v Xavier Bertrana, Politòleg Convidats experts v Jordi Vaquer, Director de Open Society Initiative for Europe v v v v v v v v v v v v v v v v v v v

Participants (per ordre alfabètic) Albert Aixalà, Politòleg Javier Alcalde, Politòleg Pere Almeda, Jurista i politòleg Xavier Bertrana, Politòleg Michael Donaldson, Coordinador de l’Àrea de Presidència de l’Ajuntament de Rubí David Espiga, Economista Josep Ferret, Doctorand en Filosofia Política David Lizoain, Economista Ernest Maragall, Economista i Vicepresident de la FCE Josep Lluís Martí, Professor de Filosofia del Dret UPF Pau Mas, Politòleg Pol Morillas, Politòleg Javier Ramos, Politòleg Dídac Sánchez-Costa, Sociòleg Eloi Serrano, Professor d’Història Econòmica UB Simon Toubeau, Politòleg Jordi Vaquer, Director de Open Society Initiative for Europe Max Vives-Fierro, Jurista, Director de la FCE Josep Xurigué, Politòleg

Suport Administratiu v Mireia Santacreu, Politòloga, FCE

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

Índex 0. Introducció...........................................................................................................................................3 1. Europa en l’era de la globalització ................................................................................................... 3 2. Intergovernamentalisme, federalisme i reformes institucionals......................................................... 4 3. La(es) disjuntiva(es) ideològica(ques) i el “relat” europeu ................................................................ 6 4. Referències..................................................................................................................................... 7

0. Introducció El present document se centra en les paradoxes i les disjuntives entorn el projecte federal europeu. Sense entrar en propostes concretes d’organització institucional, es plantegen alguns dilemes previs que emmarquen el debat actual sobre la Unió Europea i en específic sobre el futur del federalisme europeu. Aquest debat, alhora, es presenta a la llum del context actual i la seva evolució recent. En termes generals, si bé el federalisme europeu ha jugat un paper important en la transformació institucional i la democratització d’Europa, aquest impuls normatiu no té la mateixa embranzida avui dia i alhora li manca un moviment polític potent que li doni contingut i dinamisme. Així, estem presenciant un debilitament progressiu del moviment federalista europeu, amb una especial davallada després de la caiguda del mur de Berlín i el fracàs de la constitució europea. La crisi econòmica, recorre transversalment “totes les línies de força” subjacents al projecte europeu (Torreblanca, 2010a, 2010b), aguditzant les tensions entre vells i nous membres, entre centre i perifèria, erosionant la capacitat d’acció conjunta, els fonaments democràtics i la legitimitat de les institucions comunitàries (principalment, la Comissió i el Parlament Europeu) i, en conseqüència, també el propi pensament polític federal.

1. Europa en l’era de la globalització La gestió de la crisi monetària i financera de les institucions europees ha estat més que qüestionable; les respostes, sovint lentes, han promogut un major atac dels mercats a les economies europees (De Grauwe i Ji, 2012, 2013) i les eines usades han estat sovint fora del marc jurídic i institucional de la 1 UE , precisament perquè la urgència del moment impedia una reforma en profunditat del funcionament de la pròpia Unió (Fabbrini 2013). La poca efectivitat de les polítiques europees a la crisi i el seu rol davant la globablització, és un dels debats més vius que travessen la Unió Europea. En aquest camp es planteja una disjuntiva entre una proposta de tall pragmàtic (seguida pels països de la península escandinava i el Regne Unit), que Delors defineix com l’Europa de la Globalització, i un model de caire més federalista, o l’Europa de la Integració (el model de l’Europa continental). El primer model es focalitza fonamentalment en la coordinació de polítiques fiscals i monetàries nacionals, i en els esforços per governar o canalitzar la globalització dels mercats financers, és a dir, posar límits als seus efectes nocius sobre els estats. Aquesta coordinació no demanaria, necessàriament, la participació única o exclusiva dels membres de la UE, sinó que inclouria altres països amb interessos vinculats a la UE en diferents graus. L’altre model, fonamentat en la moneda única, té com a horitzó un subjecte polític amb una veu i un projecte polític sòlid, amb institucions úniques que prenguin les decisions i permetin una major eficiència davant decisions amb impactes globals immediats. Aquest model segueix el patró d’una federació amb uns prerrogatives i competències idèntiques a les que tenen actualment els estats-nació, però articulades a nivell supranacional. 1

Recordar aquí l’anunci de Mario Draghi de l’estiu del 2012 del pla del BCE per salvar l’euro.

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

Part del debat està en creure quin dels dos models pot arribar a tenir més èxit de resposta als reptes de la globalització a curt i llarg termini; tanmateix, el debat ha quedat en un punt mort i en certa mesura és estèril perquè ni un model ni l’altre semblen sortir de l’immobilisme. El problema es pot plantejar des d’un altre angle. Europa no solament està immergida en la crisi, sinó que precisament s’ha convertit en un catalitzador de la mateixa; això significa que, ara per ara, els impactes de la globalització són molt pitjors en els països que es troben dins la UE que en els que estan fora (perquè els manquen els instruments monetaris i polítics per contrarestar aquests efectes). Això implica que, a nivell de discurs, ja no es pot recórrer a l’europeïtzació com la mesura per donar estabilitat monetària o per protegir la qualitat de vida dels ciutadans. Tanmateix, els passos que s’han donat des de la fundació de la UE en termes d’integració de polítiques i la quantitat de països membres que aquesta inclou actualment, implica, de facto, un punt de no retorn. És a dir, el cost individual d’abandonar la UE seria excessivament alt donada la inestabilitat institucional i democràtica que això tindria per al país (Rodrik, 2012). Alhora, els costos d‘una desintegració col·lectiva (fins i tot si fos programada) serien igualment elevats i difícils de controlar, amb períodes de recessió llargs i conseqüències institucionals i democràtiques rellevants2. La desintegració de la UE, per altra banda, deixaria els estats individuals en un món globalitzat en què les polítiques demanen igualment la cooperació entre diversos estats per evitar l’aïllacionisme i la manca d’influència a nivell global (Leonard 2013). Així, en les circumstàncies actuals en què el poder mundial es configura de forma multipolar, l’única possibilitat de contrarestar les conseqüències negatives de la desregulació econòmica és l’associació i coordinació entre estats. Sense arribar a definir una Europa federal en el sentit polític clàssic, és clara la necessitat de la gestió de la interdependència mundial, gestió que va molt més enllà de la mera coordinació de polítiques estatals. El marc europeu és una bona estructura per començar a articular aquesta gestió, precisament perquè ja compta amb unes bases creades i perquè hi ha uns valors comuns, que si bé precaris, esdevenen un denominador comú o un actiu a usar. En suma, des d’un punt de vista de sostenibilitat democràtica i econòmica de la Unió, o si més no dels països que la integren, és imprescindible avançar cap a una gestió col·lectiva de problemes globals, quelcom que demana fer més passos endavant fins i tot sense tenir clar l’horitzó final o el nivell d’integració que vol assolir Europa.

2. Intergovernamentalisme, federalisme i reformes institucionals L’enfortiment de les posicions antifederalistes a Europa neix, per una banda, del procés natural de creixement en membres i competències de la UE; i de l’altra, de la pròpia gestió de la crisi de l’euro, que ha generat forces centrífugues en les posicionaments federalistes clàssics i una major resistència euroescèptica en d’altres països com el Regne Unit o República Txeca. En el cas del Regne Unit, la intensificació de les posicions euroescèptiques3 ha comportat fins i tot la promesa d’un referèndum de pertinença a la UE que pot acabar comprometent el futur econòmic del país britànic (Torreblanca 2012, Fischer 2013). La constel·lació de forces intergovernamentals i/o euroescèptiques, tot i que debilitades durant la crisi com a alternativa viable (Fabbrini, 2013; Dehausse, 2012), s’alimenten de la indecisió i manca 2

Tot i així, es poden apreciar retrocessos a nivell europeu (implementats o en fase de debat), que podrien significar els primers passos cap a una desintegració de les polítiques europees; un exemple, és la limitació de mobilitat d’estrangers en alguns països europeus (Suïssa, Itàlia i el Regne Unit). 3 Tres de cada quatre britànics sent poca o cap vinculació amb la UE, o la gran majoria dels militants i votants dels principals partits polítics britànics opten per la retirada de la Unió (un 71% votaria a favor de deixar-la).

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

d’alternatives dels federalistes. El federalisme europeu, per la seva banda, es troba en un moment paradoxal: mentre nombrosos intel·lectuals i grups d’opinió assenyalen la urgència històrica de l’europeisme polític per salvar el projecte europeu, les possibilitats reals d’avançar cap a una federació europea continuen essent àmpliament qüestionades a través de la pràctica política. En aquest sentit, l’Europa federal demanaria no només una reforma radical de les pròpies institucions europees, sinó també modificar l’ordre constitucional dels estats i posaria límits a la seva sobirania. La profunditat d’aquestes modificacions es viu amb preocupació fins i tot en els països més implicats en el desenvolupament de la Unió4.

L’euroescepticisme, per la seva banda, es mou en un continu entre les posicions que volen una retirada complerta de la UE i aquelles que volen seguir negociant per tenir estatus especial, però sense estar sotmès a Brussel·les (Casajuana, 2013). Tanmateix, i el lent però progressiu avanç cap a una major coordinació-integració fiscal, econòmica i política, fa cada vegada més difícil i marginal la possibilitat d’una Europa a la carta, o l’ús de l’estratègia negociadora bilateral amb Brussel·les (Casajuana 2013)5. La inèrcia, davant la immobilitat de les diferents postures (euroescèptiques, intergovernamentals i federals), ha estat evitar debats polítics de fons, intentant articular la gestió de la crisi, amb el manteniment de la sobirania nacional, és a dir, limitant la integració a camps d’acció molt concrets, sense plantejar-se com fer compatibles aquests dos principis a mig i llarg termini. Aquesta és una de les raons per les quals la majoria de propostes de reforma fiscal o democràtica s’insereixen en l’estructura actual (EuropeG 2012, Pisany-Ferry 2012, Chopin et al. 2012). Per tal de no entrar a debatre els models a fons i les decisions a prendre, fins i tot els intel·lectuals adopten posicions ambigües i solucions transitòries. Schäuble (2012) proposa enfortir de forma immediata el Parlament Europeu (per exemple, atorgar-li el dret d’iniciativa legislativa) i, en paral·lel, crear una instància parlamentària transitòria específica per l’eurozona, proposta també avalada per Guérot (2012). Fischer (2012), Fabbrini (2013) o Schoutheete i Micossi (2013) defensen la intergovernamentalitat com l’opció més realista a curt termini, tot i que apunten a la possible inestabilitat de l’euro i l’exacerbació de rivalitats nacionals. D’altres aposten per l’aprofundiment 6 democràtic de les institucions existents ; tanmateix, els canvis per aquesta via són excessivament lents i marginals. La recerca de solució que sigui estrictament institucional no només no resoldrà els problemes de fons sinó que ha de superar la profunda desafecció dels ciutadans europeus. Fins i tot avançant solucions institucionals parcials, es requereix, per una major eficàcia en la seva implementació, uns valors bàsics que apuntin quin projecte polític europeu es vol. Plantejar-se seriosament la viabilitat d’un projecte polític, i potencialment d’un escenari federal, demana reflexionar sobre les implicacions de diferents models. Börzel i Risse (2000) han explorat les variants d’un federalisme que podria seguir el model dual o competitiu nord-americà en comptes d’un federalisme cooperatiu alemany. Aquest model, però, no és l’únic possible i en la definició del mateix cal prendre diverses decisions. Cal plantejar-se, per exemple, si es vol (Dullien i Torreblanca 2012): 4

Per exemple, el tribunal constitucional alemany ha posat un límit al procés d’integració argumentant que la debilitat de la legitimitat europea impedeix una sobirania fiscal sòlida i apunta a la necessitat d’un sistema europeu de presa de decisions col·lectives per compensar l’erosió de la sobirania fiscal a nivell nacional, quelcom que hauria de completar-se amb un sistema de representació política directa (Guérot 2012). 5 La limitació d’aquesta estratègia es féu més visible i evident en les respostes dels socis europeus (Alemanya, França i d’altres) a l’anunci de Cameron d’un plebiscit sobre Europa. 6 Per exemple, apuntant l’elecció del president de la Comissió directament per part del Parlament Europeu (mecanisme delimitat al Tractat de Lisboa) generi canvis en les dinàmiques dels partits polítics i campanyes de tall més europeu.

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

a) Una federació econòmica limitada destinada a estabilitzar l'euro, o una federació econòmica completa (amb polítiques monetàries, fiscals i distributives pròpies i unificades. b) Una federació basada en regles uniformitzadores i amb un marge molt petit de flexibilitat i adaptabilitat de les polítiques, o una federació en la que les unitats polítiques (els estats) tinguin poders discrecionals amplis i instruments polítics. c) Un sistema polític la legitimitat del qual s’aconsegueix de manera indirecta, i per tant articulada de manera intergovernamental, o un sistema que rebi la legitimitat de forma directa a les institucions supranacionals de la Unió. Paral·lelament, des d’un punt de vista democràtic, cal estar oberts a què els diferents estats membres 7 iniciïn debats sobre la seva pertinença a la UE o fins i tot de plantejar referèndums. Aquest diàleg , si s’eviten les posicions bipolars, no solament pot ser un procés altament pedagògic entorn la democràcia, sinó que pot oferir un canal perquè la ciutadania pugui participar en la pròpia definició del model europeu que es va desenvolupant. 3. La(es) disjuntiva(es) ideològica(ques) i el “relat” europeu Hi ha diverses clivelles ideològiques que enfronten els diferents estats membres i d’altres agents polítics i públics de la UE. La primera disjuntiva ideològica oposa, de forma molt senzilla, l’Europa liberal i la socialdemòcrata. L’origen o el naixement ideològic de tot sistema polític és rellevant perquè marca una tendència i unes estructures que després resulten molt difícils de canviar. Les imposicions neoliberals actuals, més enllà de la seva ineficàcia estabilitzadora, estant deixant de banda vies de tall més socialdemòcrata, amb un impacte en la vida dels ciutadans molt rellevant (Atienza 2012, Colombani 2013 o Pérez 2013). Això ha estat percebut per part de la ciutadania com una traïció de l’esquerra política. Des d’aquest punt de vista, la socialdemocràcia es percep com un aliat més de les polítiques d’austeritat econòmica en benefici del poder corporatiu. Paradoxalment, si bé els horitzons als que aspiren els ciutadans són solucions bàsicament socialdemòcrates, les vies per demanar-ho venen de fora de la política i dels moviments radicals (tant de drets com d’esquerres). En definitiva, hi ha la sensació que les pròpies institucions de la UE estan ideologitzades i esbiaixades cap a la dreta, sense alternatives polítiques prou diferents com per compensar aquest biaix i generar un debat polític i una alternança de poder viable que canalitzi el descontentament ciutadà. Més enllà de la disjuntiva socialdemòcrata versus neoliberal, o precisament perquè la ciutadania les percep com opcions semblants en els posicionaments econòmics, s’estan desenvolupant altres clivelles molt polititzades i preocupants; per exemple, la que enfronta les posiciones més pro-sistema (liberals i socialdemòcrates) amb posicions antisistèmiques, els elitistes contra els antielitistes, etc. Així mateix, apareixen cada vegada més moviments d’arrel populista i demagoga, que exploten la clivella antieuropea amb un nacionalisme balcanitzanat. Aquestes dinàmiques podrien canviar completament el que vol dir ser federalista i fins i tot europeista. Per contrarestar aquestes dinàmiques negatives i, sobretot, el creixent descontentament ciutadà, cal genera solidaritats polítiques i un imaginari col·lectiu definit sota un projecte polític pan-europeu comprensiu. Aquest projecte polític s’haurà de començar a bastir a partir d’un relat comú. Cal plantejar-se, en primer lloc, per a què volem Europa. La resposta a aquesta pregunta, si bé general, és molt clara: · Per a la gestió de la interdependència i els impactes de la globalització

Aquest debat també es pot produir en les properes eleccions al Parlament Europeu del 2014. Malgrat no poden ni han de reproduir un procés constituent, plantejar les eleccions en termes de models i pertinença a la UE pot crear un efecte mobilitzador que permetria connectar amb una ciutadania desincentivada del sistema de partits i les institucions.

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

Entre aquests impactes hi ha la gestió de problemes que superen la pròpia UE, talment l’envelliment, la sostenibilitat, l’oposició entre benestar i creixement, etc. (problemes amb impactes que sobrepassen fronteres i sobiranies democràtiques). Per desenvolupar un projecte europeu que creï cohesió. Aquest projecte europeu està vinculat: o Al somni de la pau (i els DDHH) com la via de resolució dels conflictes polítics. La renovació del discurs de la pau com fonament de la UE és necessària des del moment que la pau ja no és l’únic objectiu final de la UE, ni tan sols el més prioritari. Alhora, l’estructura interestatal no es l’única possible per garantir la pau (existeixen propostes alternatives com la de Beck −estat cosmopolita europeu− o Habermas −organització internacionalista amb estructura intergovernamental−). Per oferir una alternativa al neoliberalisme fonamentada en el principi de la igualtat –o idea d’Europa social− (alternativa que serveix com a factor integrador a nivell intern de la UE, recuperació de la confiança ciutadana i com a postura internacional específica de la UE) o L’agenda social ha de posar de relleu el principi de la igualtats i la inclusió social amb uns mínims drets socials garantits. o L’Europa social es justifica sobre la base de les evidències empíriques que diuen que no hi ha creixement sostenible sense igualtat o distribució (Stiglitz, Sen i Fitoussi 2009; Stiglitz, 2012; Wilkinson i Pickett, 2009; Rajan, 2010; Kumhof i Rancière, 2010; Berg i Ostry, 2011) o Les posicions de dretes i d’esquerres han d’acordar aquest mínim social (educació, sanitat, pensions, etc.), mentre que les esquerres tenen una major obligació d’aprofundir en la definició d’aquestes prioritzacions i polítiques redistributives8.

Aquest relat comú és important en la creació d’un demos polític europeu. Tot i que aquest demos, aquesta ciutadania europea conscient dels sues drets, s’està generant poc a poc a través d’un imaginari compartit (que paradoxalment la crisi ha ajudat a generar), té una evolució excessivament lenta i marginal. En aquest sentit no es pot confiar en què les generacions joves potenciaran una revolució transformadora i democratitzadora a Europa: part d’aquestes generacions inicia processos migratoris per buscar-se un millor futur professional, alhora que cal tenir present que les posicions antisistema estan filtrant-se en totes les capes socials i demogràfiques. Els lideratges polítics han de saber capitalitzar les demandes de major democratització i participació de la ciutadania i dels moviments socials, bastint aliances amb la societat civil que ajudin a l’esfera política a definir models alternatius. Referències Atienza, L. (2012, 22 de desembre). “Ajuste moral y ajuste imperial. Según la visión ética, el ahorro siempre es virtuoso y el deudor siempre es culpable”. El País, 22 de desembre. Disponible a http://elpais.com/elpais/2012/12/18/opinion/1355851629_228060.html Berg, A.G., i Ostry, J.D. (2011). Equality and Efficiency. Is there a trade-off between the two or do they go hand in hand? Finance & Development, 48(3). Disponible a http://www.imf.org/external/pubs/ft/fandd/2011/09/berg.htm Börzel, T.A., i Risse, T. (2000). When Europe Hits Home: Europeanization and Domestic Change. When Europe Hits Home: Europeanization and Domestic Change European Integration online Papers (EIoP) Vol. 4 (15). Disponible a http://eiop.or.at/eiop/pdf/2000-015.pdf

L’esquerra pot usar iniciatives progressistes ja existents a nivell mundial i que només haurien d’adaptar a nivell europeu, com les desenvolupades per l’OIT (pacte mundial per l'ocupació, agenda d'ocupació digna i “pis de protecció social”).

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

Casajuana, C. (2013, 18 de gener). Reino Unido frente a Europa. El referéndum que sopesa David Cameron es envenenado. El País. Disponible a http://elpais.com/elpais/2013/01/09/opinion/1357733224_410231.html Chopin, T., Jamet, J.F. i Priollaud, F-X. (2012). “Une union politique pour l’Europe”. Fondation Robert Schuman. Question d’Europe, núm. 252. Disponible a http://www.robertschuman.eu/fr/questions-d-europe/0252-une-union-politique-pour-l-europe Colombani, J.M. (2013, 6 de gener). “Inquietud en Europa. Merkel da una de cal, hacia la UE, y otra de arena, con más austeridad”. El País, Disponible a http://internacional.elpais.com/internacional/2013/01/06/actualidad/1357493761_673532.html De Grauwe, P., i Ji, Y. (2012). “Self-fulfilling crises in the Eurozone: an empirical test”, Journal of International Money and Finance. Disponible a http://www.ceps.eu/ceps/dld/7085/pdf De Grauwe, P., i Ji, Y. (2013). “Panic-driven austerity in the Eurozone and its implications”. Disponible a http://www.voxeu.org/article/panic-driven-austerity-eurozone-and-its-implications Dehousse, R. (2012). "Le tre crisi del continente malato", Il Mulino 461(3): 486-96. Disponible a http://www.cee.sciencespo.fr/images/stories/le_centre/chercheurs/le_tre_crisis_del_continente_malato_july_2012_site 1.pdf Dullien, S., i Torreblanca, J.I. (2012). “What’s political unit?”. European Council on Foreign Relations Paper. Disponible a http://ecfr.eu/content/entry/what_is_political_union EuropeG. (2012). ¿Avanza realmente la Unión Europea hacia una Unión Fiscal? Disponible http://www.europeg.com/index.php?option=com_phocadownload&view=category&id=1&Itemid =77&lang=es Fabbrini, S. (2013). “Intergovernmentalism and its outcomes: The implications of the Euro crisis on the European Union”. SoG Working Papers. Disponible a http://issuu.com/mediaresearch/docs/sogwp012013?e=1495527/4210316 Fischer, J. (2012). Los ensayos de europa mediante crisis. Project Syndicate. A World of Ideas. Disponible a http://www.project-syndicate.org/commentary/ecb-euro-bundesbank-weidmannmerkel-draghi-by-joschka-fischer/spanish Fischer, J. (2013, 31 de gener). El eclipse de la razón británica. Fuera de la UE, cambiaría la calidad de la existencia de Reino Unido. El País. Disponible http://elpais.com/elpais/2013/01/30/opinion/1359557598_993668.html Grup Tommaso Padoa-Schioppa (2012). “Completing the Euro. A roadmap towards a fiscal union in Europe”. Disponible a http://www.eng.notre-europe.eu/011-3317-Completing-the-EuroA-roadmap-towards-fiscal-union-in-Europe.html Guérot, U. (2012). Reinventing Europe: Germany debates political union. European Council on Foreign Relations Paper Disponible a http://ecfr.eu/content/entry/commentary_the_euro_debate_in_germany_towards_political_unio n Kumhof, M., i Rancière, R. (2010) Inequality, Leverage and Crises. IMF Working Paper WP/10/268, http://www.imf.org/external/pubs/ft/wp/2010/wp10268.pdf Leonard, M. (2013, 23 de gener). El rancio discurso de Cameron. El País. Disponible a http://elpais.com/elpais/2013/01/28/opinion/1359370050_891750.html Pérez, M. (2013, 16 de gener). “La 'Weltpolitik' germana”. La Vanguardia. Disponible a http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20130116/54361957064/la-weltpolitik-germanamanel-perez.html Pisani-Ferry, J. (2012, 8 d’octubre). Assurance mutuelle ou fédéralisme : la zone euro entre deux modèles. Bruegel. Improving economy policy. Disponible a http://www.bruegel.org/nc/blog/detail/article/911-assurance-mutuelle-ou-federalisme-la-zoneeuro-entre-deux-modeles/ Rajan, J. (2010). Fault lines. How hidden fractures still threaten the world economy. Princeton, NJ: Princeton University Press. Rodrik, D. (2012, 17 de setembre). The Truth About Sovereignty. Project Syndicate. A World of Ideas. Disponible a http://www.project-syndicate.org/commentary/why-economic-integration-impliespolitical-unification-by-dani-rodrik

Seminaris Àmbit Polític: WPN8 VIII. Europa 2020: L’agenda federal

Schauble, W. (2012). Discurs en la cerimònia de lliurament del premi Charlemagne 2012. Disponible http://www.bundesfinanzministerium.de/Content/EN/Reden/2012/2012-05-17-karlspreis.html Schoutheete, P., i Micossi, S. (2013). On Political Union in Europe: The changing landscape of decision-making and political accountability. CEPS Essays. Disponible a http://www.ceps.eu/book/political-union-europe-changing-landscape-decision-making-andpolitical-accountability Stiglitz, J. E. (2012) The Price of Inequality: How Today's Divided Society Endangers Our Future. New York, NY: W. W. Norton & Company. Stiglitz, J. E., A. Sen i Fitoussi, J.P. (2009). Report by the Commission on the Measurement of Economic Performance and Social Progress. http://www.stiglitz-sen-fitoussi.fr/en/index.htm Tanja A. Börzel and Thomas Risse When Europe Hits Home: Europeanization and Domestic Change European Integration online Papers (EIoP) Vol. 4 (2000) N°15; http://eiop.or.at/eiop/texte/2000-015a.htm Torreblanca, J.I. (2012a, 26 de gener). “El estado de la Unión”. El País. Disponible a http://internacional.elpais.com/internacional/2012/01/24/actualidad/1327439479_813348.html Torreblanca, J.I. (2012b, 22 de desembre). Quien siembra hostilidad, recoge indiferencia. La cuestión europea se ha convertido en una seria amenaza para la supervivencia política del primer ministro británico, David Cameron. El País. Disponible http://internacional.elpais.com/internacional/2012/12/22/actualidad/1356204972_414843.html Wilkinson, R., i Pickett, K. (2009). The spirit level: Why equality is better for everyone. New York, NY: Penguin.