Revista Pensem Europa Gener-Desembre 2010

PENSEM “ CIC

PON

È

ES

1. Tinc una pregunta per a Europa: cara a cara amb els eurodiputats catalans 2. Ciutadania i Unió Europea – velles distàncies, nous ponts 3. Europa dels estats vs Europa de les regions 4. Decideix Europe d’esquenes a la realitat?

Directiva europea sobre pirotècnia 5. Diversitat del món local en el marc europeu: un repte quimèric? 6. Lideratges i projectes de futur a la UE 7. Balanç de la presidència espanyola a la UE 8. Crisi financera: ha deixat de ser l’euro un pol d’atracció per a Europa de l’est? 9. Microestats d’Europa 10. Emergències internacionals: la resposta civil i institucional d’Europa davant les catàstrofes

DE

CI

www.catalunyaeuropa.net

E

N

GENER-DESEMBRE 2010_

L

EUROPA”2

DIPÒSIT LEGAL: B-37303-2010 ISSN: 2013-9403

DISSENY GRÁFIC: HOBRA hobradesign.com

MECENES:

COL·LABORADORS:

AMB EL SUPPORT DE:

continguts

0.

Presentacions | PÀG. 4 | H. SR. ERNEST MARAGALL, VICEPRESIDENT FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA MAX VIVES-FIERRO, DIRECTOR FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

1.

Tinc una pregunta per a Europa: cara a cara amb els eurodiputats catalans | PÀG. 8 | RAMON TREMOSA, EURODIPUTAT DEL GRUP DE L’ALIANÇA DELS LIBERALS I DEMÒCRATES PER EUROPA RAIMON OBIOLS, EURODIPUTAT DEL GRUP DE L’ALIANÇA PROGRESSISTA DE SOCIALISTES I DEMÒCRATES ORIOL JUNQUERAS, EURODIPUTAT DEL GRUP VERDS / ALIANÇA LLIURE EUROPEA

2.

Ciutadania i Unió Europea: velles distàncies, nous ponts | PÀG. 13 | SUSANA DEL RÍO, COMITÈ D’EXPERTS INDEPENDENTS DE LA UE EN CIUTADANS I GOVERNABILITAT FERRAN TARRADELLAS, PORTAVEU DE LA COMISSIÓ D’ENERGIA A LA COMISSIÓ EUROPEA

3.

Europa dels estats vs Europa de les regions | PÀG. 17 | ANA PAULA LAISSY, CAP DE LA UNITAT DE COORDINACIÓ DE LES REGIONS ULTRAPERIFÈRIQUES DE LA COMISSIÓ EUROPEA JULI MARTÍ, PERIODISTA I AUTOR DEL LLIBRE ELS ESTATS CONTRA EUROPA

4.

Decideix Europe d’esquenes a la realitat?

Directiva europea sobre pirotècnia | PÀG. 20 | RAMON FONTDEVILA, DIRECTOR DEL CENTRE DE PROMOCIÓ DE CULTURA POPULAR DE LA GENERALITAT KLAUS BEREND, CAP DE SUBSTÀNCIES QUÍMIQUES DE LA COMISSIÓ EUROPEA PERE BARRET, CAP DE LA UNITAT DE CREMATS DE LA VALL D’HEBRÓN

5.

Diversitat del món local en el marc europeu: un repte quimèric?

| PÀG. 24 |

MARIA DEL MAR GRIERA, PROFESSORA DE SOCIOLOGIA DE LA UAB I MEMBRE DE L’ISOR DANIEL DE TORRES, COMISSIONAT DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PER A LA IMMIGRACIÓ I EL DIÀLEG INTERCULTURAL ELIANA CAMPS, DIRECTORA DEL CENTRE EURO ÀRAB DE CATALUNYA

6.

Lideratges i projectes de futur a la UE | PÀG. 28 | ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ, ASSESSOR DE COMUNICACIÓ ODÓN ELORZA, ALCALDE DE SANT SEBASTIÀ

7.

Balanç de la presidència espanyola a la UE | PÀG. 32 | ALBERT MORENO, SECRETARI GENERAL PER A LA UNIÓ EUROPEA MIGUEL ÁNGEL AGUILAR, PERIODISTA

8.

Crisi financera: ha deixat de ser l’euro un pol d’atracció per a Europa de l’est? | PÀG. 35 | JOAN B. CASAS, DEGÀ DEL COL·LEGI D’ECONOMISTES DE CATALUNYA MIQUEL GONZÁLEZ, MEMBRE DEL CENTRE D’ESTUDIS PER LA PAU J. M. DELÀS

9.

Microestats d’Europa | PÀG. 38 | IMMA TOR, AMBAIXADORA D’ANDORRA A LES COMUNITATS EUROPEES JORDI DOMINGO, PROFESSOR DE GEOGRAFIA HUMANA DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA

10. Emergències internacionals: la resposta civil i institucional NOTA Els textos que integren aquesta publicació són un resum extens de les conferències realitzades pels ponents.

d’Europa davant les catàstrofes | PÀG. 41 |

FERRAN TARRADELLAS, PORTAVEU D’ECHO, COMISSIÓ EUROPEA MIQUEL VIDAL, CAP DEL GRUP D’EMERGÈNCIES MÈDIQUES DELS BOMBERS DE LA GENERALITAT XAVIER CASANOVA, TRAUMATÒLEG I COOPERANT EN EMERGÈNCIES MÈDIQUES A HAITÍ

pròleg

En mans de qui deixem el futur d’Europa?

H. SR. ERNEST MARAGALL I MIRA

VICEPRESIDENT FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

L

a Unió Europea i els europeus ens trobem en un atzucac: o bé ens llancem i aprofundim en el projecte europeu, del qual en desconeixem el resultat final, o bé ens limitem al que ja tenim perquè no volem més Europa.

Però què és “voler més Europa”?

Aquest és un debat obert i complex que no té una resposta fàcil i unívoca. Fins i tot si apostem per un enfortiment institucional i polític d’Europa perquè creiem que és l’única manera que els països de la Unió puguin fer front als reptes del segle xxi, resta obert el model final que la Unió acabarà consolidant, queda per definir les polítiques i les estructures que es promouran. Adreçar cadascuna de les dimensions que ens permetin aprofundir en aquest model és una tasca urgent, però que demana de la reflexió conjunta de tota la ciutadania d’Europa, quelcom que no es pot fer d’avui per demà.

Vivim un moment de degradació pública que afecta de forma general a la política, també a l’europea. Si bé la crisi ha tingut l’efecte inesperat de fer més present Europa a casa nostra, hi ha gran part de la població que se sent lluny de les institucions de la Unió, en part per desconeixement d’una realitat llunyana i excessivament complexa i en part per una opció crítica amb el model institucional europeu que s’està proposant.

Fer present Europa a Catalunya significa doncs que volem reflexionar sobre els debats que tenen lloc a Europa i fer-los extensius a la ciutadania catalana i debatre sobre el model que es construeix poc a poc. És necessari promoure una ciutadania informada i crítica que exerceixi el control i la pressió necessària perquè Europa faci els deures. Com és igualment urgent, que aquesta massa crítica pugui donar recolzament a l’activació política des El procés d’integració política és dificultós, sobre- de forces i institucions d’àmbit explícitament tot per la presència de forces polítiques estatals europeu, una identitat pròpia, no delegada des que treballen a Europa, però no sempre per a de les matrius estatals i nacionals.

Europa. Cal trobar líders i bones idees, però també una ciutadania convençuda, que doni força i En definitiva, el programa de la Fundació Catalulegitimitat a un procés en contínua transformació nya Europa, “Pensem Europa”, té com a finalitat i amb un teló de fons ple d’incerteses. obrir els principals debats que es duen a terme en el sí de les institucions europees al conjunt Sense el suport dels catalans i de la resta de la ciutadania del nostre país, poder apropar d’europeus, les institucions no tenen la for- de forma intel·ligible temes que ens acabaran ça moral per portar endavant les reformes afectant a tots d’una manera o d’una altra, quelnecessàries. Sigui a través de la societat civil com que ara mateix és una tasca ineludible. organitzada que pugui aportar idees innovadores al projecte europeu o sigui a través de la ciutadania a nivell individual, els processos democràtics prenen sentit quan estan recolzats per la societat civil en el seu conjunt.

| 4 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

PENSEM EUROPA Nº2 | 5 |

introducció

La importància de difondre el projecte europeu MAX VIVES-FIERRO

DIRECTOR FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

E

l programa “Pensar Europa” s’ha bastit amb l’objectiu d’entendre i reflexionar sobre temes de rellevància europea. És un cicle de conferències mensuals que pretén proveir d’un espai estable de debat sobre polítiques i fenòmens europeus que d’una manera o d’una altra afecten la vida quotidiana dels catalans.

d’associacions, tècnics de les institucions europees, comunicadors, empresaris clau, tots ells experts en els temes a debat, donen la seva visió sobre una realitat concreta.

Per finalitzar, agrair el suport de les institucions que fan possible la realització d’aquest cicle de conferències. El programa Pensar Europa és possible gràcies a l’acció de la Fundació Catalunya Europa i la col·laboració de la Fundació Campalans, l’Ateneu Barcelonès, l’Ajuntament de Terrassa i la el Periódico de Catalunya. També Aquesta tasca és rellevant perquè sovint els s’ha comptat amb el suport financer del Ministeri mitjans de comunicació només paren atenció d’Assumptes Exteriors d’Espanya. a les notícies nacionals i estatals, desatenent tot allò que passa a nivell europeu. Aquest programa per tant, busca fer-se ressò de tot allò que passa a Europa.

Les conferències tracten temes rellevància i candents que abracen diverses temàtiques, tant a nivell social, com econòmic i polític, per a les quals es conviden experts i polítics a diagnosticar el moment actual de la UE en un camp específic i a confrontar i debatre algunes idees de futur. Això ajuda a la ciutadania a prendre consciència, entendre, reflexionar i debatre sobre qüestions que d’altra manera podrien ser excessivament tècniques i/o complexes.

Aquesta publicació, per tant, recull les conferències i taules rodones emmarcades en el programa “Pensem Europa” del 2010, que han versat sobre alguns dels temes rellevants d’aquest any. Els ponents estan triats amb cura, amb la intenció de mostrar, en la mesura del possible, tots els punts de vista dels conflictes plantejats. Docents, polítics, dirigents

| 6 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

PENSEM EUROPA Nº2 | 7 |

01 TINC UNA PREGUNTA PER A EUROPA: CARA A CARA AMB ELS EURODIPUTATS CATALANS Ramon Tremosa EURODIPUTAT DEL GRUP DE L’ALIANÇA DELS LIBERALS I DEMÒCRATES PER EUROPA

Raimon Obiols EURODIPUTAT DEL GRUP DE L’ALIANÇA PROGRESSISTA DE SOCIALISTES I DEMÒCRATES

Oriol Junqueras EURODIPUTAT DEL GRUP VERDS / ALIANÇA LLIURE EUROPEA

MODERADORA:

Cristina Puig PERIODISTA I PRESENTADORA

| 8 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

TAULA RODONA 28 GENER 2010 Peus de foto (per ordre): Ramon Tremosa Raimon Obiols Oriol Junqueras

El debat va iniciar-se amb una valoració del primer mes de la presidència espanyola de la Unió Europea.

Oriol Junqueras, eurodiputat del grup Els Verds Aliança Lliure Europea, va posar de manifest el canvi institucional que viu la Unió Europea amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, que instaura un nou president permanent de la Unió Europea (Herman Van Rompuy), i que, per tant, eclipsa una mica el paper que fins ara havia ocupat la presidència del Consell de Ministres (rotatòria cada sis mesos, i en el moment de la taula rodona presidida pel govern espanyol).

Tot i aquesta alteració en l’estructura institucional de la Unió, Junqueras va destacar la percepció escèptica de la presidència espanyola per part de l’opinió pública, dels polítics i dels mitjans de comunicació que, en general, valoraven de manera molt crítica la situació econòmica espanyola i la poca capacitat d’incidència que una presidència de sis mesos pot tenir en aquest cas.

Raimon Obiols, eurodiputat del Grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, va fer referència a dues característiques de les presidències semestrals de la UE, que assegura “en certa manera són contradictòries”: la de continuïtat amb les polítiques que s’estan desenvolupant, i l’afany de deixar empremta durant els sis mesos de presidència. Obiols va assenyalar tres camps en els quals la presidència espanyola volia posar èmfasi: en la política econòmica; en el desenvolupament d’iniciatives i polítiques cap a una innovació productiva; i en la política exterior, per resoldre la situació conflictiva del Pròxim Orient.

Ramon Tremosa, eurodiputat del Grup de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, va mostrar-se escèptic amb el lideratge de la presidència semestral espanyola, i va assegurar que la mostra més clara de la poca capacitat de lideratge va ser durant la presentació de José Luis Rodríguez Zapatero al plenari europeu, amb una presència d’eurodiputats molt baixa.

“Els lideratges semestrals són testimonials i es valoren en funció de les bones pràctiques que tu has estat capaç de desenvolupar a casa teva”, afirmava Tremosa. L’eurodiputat posava de manifest la valoració negativa que la premsa feia de la situació econòmica espanyola i de la manca de valentia política per fer-hi front.

pi govern espanyol. “Si la culpa fos d’Europa, aleshores els índex d’atur serien homologables a tots els països”, argumentava Junqueras, i assegurà que el Parlament Europeu fa grans esforços en l’àmbit de l’atur, com per exemple, la iniciativa ‘Small Business Act’ per potenciar les petites i mitjanes empreses.

Ramon Tremosa va matisar la idea de Junqueras, i va assegurar que una mateixa política econòmica o fiscal europea no igualaria l’atur a tot Europa, i va argumentar-ho amb l’exemple espanyol: “L’estat espanyol té taxes d’atur molt diferents i ha estat dirigida des d’una mateixa política econòmica des de Madrid”.

Després d’aquesta introducció, la periodista Cristina Puig, que va exercir de moderadora del debat, introduí als eurodiputats diversos temes plantejats pels ciutadans. En el marc d’un primer bloc de caràcter econòmic, el tema de l’atur a Europa va ser el primer àmbit a tractar.

Per la seva part, Raimon Obiols va assegurar que la bona política és la que uneix i no la que divideix: “A Europa hi ha una política econòmica dels Estats membres que divideix: les estratègies, les orientacions, les prioritats i els interessos dels Estats no coincideixen. Si coincideixen són amb objectius no constrinyents, L’eurodiputat Oriol Junqueras va mostrar-se és a dir, que no obliguen”. convençut que l’elevat índex d’atur a l’estat espanyol no era conseqüència de les políti- En referència a una pregunta sobre l’acord ecoques decidides des d’Europa, sinó des del pro- nòmic que la UE va signar amb Corea del Sud PENSEM EUROPA Nº2 | 9 |

i l’impacte que aquest podria causar sobre la indústria de l’automòbil al nostre país, els tres eurodiputats van mostrar opinions diverses.

Mentre que Ramon Tramosa no va mostrar-se gaire partidari de l’acord amb Corea, ja que algunes clàusules permetrien ajudes a les exportacions; Raimon Obiols i Oriol Junqueras van mostrar-se més receptius amb l’acord, i van destacar la importància de les clàusules sobre drets humans que serveixen per estendre la democratització. Junqueras va remarcar la importància dels acords comercials per tal d’equilibrar el creixement al món.

El bloc econòmic va finalitzar amb una reflexió sobre la implantació de l’euro, valorada molt positivament per part de tots tres. Obiols va ferse ressò de l’ambigüitat d’aquest procés, que va despertar a la població una reacció negativa a causa del moment de crisi econòmica i de l’arrodoniment a l’alça dels preus. Tremosa va apuntar que l’èxit de l’euro ja traspassa les fronteres de la unió monetària: “Al Regne Unit comença a haver-hi persones que defensen l’euro. És un cas d’èxit: l’única moneda que no ha reduït la riquesa dels ciutadans. Ha estat un matalàs en la tempesta financera global, un port segur en aigües turbulentes”. Finalment, Junqueras va Posteriorment, els ciutadans plantejaren el poc advertir que si els preus espanyols havien anat volum del pressupost de la Unió Europea, con- a l’alça havia estat a causa de l’entrada massiva format per un percentatge molt baix del PIB de capital al sector immobiliari. dels diferents països de la Unió. Tots els eurodiputats van pronunciar-se a favor d’un augment El bloc social va iniciar-se amb una pregunta del pressupost, tot i que van aportar diferents sobre la immigració. Raimon Obiols va definir matisos. Tremosa va mostrar-se escèptic davant la immigració com un “repte social”, i va explila voluntat del govern espanyol per recolzar car: “S’ha d’estar contra la immigració il·legal, una possible política fiscal europea. Raimon contra els fluxos massius de població, però s’ha Obiols va assegurar que tots els Estats són reti- de comprendre que per una sèrie de causes, la cents en certa mesura a la construcció europea, immigració és una necessitat per a les societat però va mostrar-se convençut de la necessitat envellides d’Europa”. Obiols va afegir que es d’una progressiva integració, també en el tema necessiten millors polítiques i que cal eliminar fiscal. Finalment, Junqueras va advertir que els elements d’irritació davant els immigrants. “el Pressupost de la Unió Europea ès “ridícul”.

Perquè els Estats que tenen molt a defensar Tremosa va fer referència a la necessitat d’una són molt egoistes”. Junqueras va afegir que política migratòria més estricta i va ser molt segurament “els qui tenen menys a defensar, clar en la seva explicació: “Tant de bo tinguéssobretot les nacions que no tenim Estat, esta- sim una policia europea que controlés els flurien encantats de cedir certs aspectes a la UE”. xos d’immigració que necessitem. Que fos una

Els eurodiputats es van pronunciar a favor d’un augment del Pressupost de la Unió Europea, que ara per ara representa un percentatge molt baix del PIB dels diferents països membres.

| 10 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

El debat energètic enfrontà els eurodiputats. Obiols destacà la impossibilitat d’una política nuclear europea comuna. Tremosa insistí en la necessitat de les nuclears davant la limitació de les renovables.

Junqueras, per la serva part, incidí en la dificultat de la gestió dels residus.

entrada ordenada, que nosaltres poguéssim polítiques: en les energies renovables i les escollir des d’aquí quin tipus d’immigració ens connexions elèctriques”. interessa, i que poc a poc, es pogués absorbir la immigració que necessitem”.

D’altra banda, Ramon Tremosa, va advertir de la limitada capacitat de les energies renoDe la seva banda, Junqueras va assegurar que vables a llarg termini: “Si no volem nuclears els fenòmens migratoris globals són inevita- haurem de renunciar a moltes altres coses. Per bles, ja que no existeix una redistribució de a Catalunya, renunciar a les nuclears vol dir la renta global, i per tant, la població s’acaba que l’empresa i la indústria hi perden, perquè redistribuint. A més, va assenyalar que el mo- si s’han de finançar amb energies renovables del econòmic espanyol de baixa productivitat tardaran molts anys a ser autosuficients”. ha fet absorbir una gran quantitat d’immigració, en comparació amb d’altres països amb Finalment, Oriol Junqueras va posar sobre la polítiques econòmiques d’alta productivitat, taula la dificultat de gestió dels residus nuclears que requereixen menys treballadors, que a la que, segons ell, hipotecaran les generacions futuvegada són més ben pagats. res en una qüestió de “justícia intergeneracional”.

Una de les preguntes del públic va incidir en el debat sobre la producció d’energia nuclear a Europa, davant la qual els eurodiputats van posicionar-se de maneres completament diferents. Raimon Obiols, va explicar els diferents posicionaments dels Estats membres davant l’opció nuclear: mentre que bona parte de l’energìa a França és produida a centrals nuclears, Alemanya i Espanya fan una política tendent a la reducció de l’energia nuclear1. “És pràcticament impossible pensar en una política europea comuna en relació a l’energia nuclear perquè les posicions són gairebé antagòniques. Cal concentrar esforços en aquells àmbits on es poden unir

El transport va ser la següent qüestió a tractar, i més concretament, la connexió del TGV amb França, l’anomenat ‘corredor del mediterrani’.

Les respostes a aquesta temàtica van ser breus i les postures clares. Mentre que Raimon Obiols va assegurar que la presidència espanyola a la UE tenia com a prioritat principal “crear una malla de connexions a Europa”, els eurodiputats Tremosa i Junqueras van mostrar-se del tot escèptics en aquesta qüestió.

1. El debat tingué lloc abans del desastre nuclear de Fukushima i, malgrat els termes del debat són actualment més cautelosos, les posicions i les tendències dels diferents estats no han variat respecte del que es mencionà a la conferència.

PENSEM EUROPA Nº2 | 11 |

02 Junqueras reclamà el dret fonamental d’autodeterminació.

Obiols féu notar que Europa només intervindria en cas de vulneració de les llibertats. Tremosa apuntà que Europa ha acceptat altres estats independitzats de manera pacífica i democràtica.

El següent bloc va tractar temes de ciutadania, llibertats, seguretat i justícia. Pel que fa al dret a l’autodeterminació, Oriol Junqueras va assegurar que els Estats “neguen als pobles drets tan fonamentals com aquest”. Raimon Obiols, per la seva banda, va dir que una intervenció d’Europa és impensable en aquest sentit, ja que només es podria produir en un cas de manca de llibertats o de vulneracions democràtiques. Tremosa va apuntar que Europa ja ha acceptat els Estats que s’han independitzat de manera pacífica i democràtica.

ols va fer dues matisacions respecte aquesta qüestió. En primer lloc, l’eurodiputat socialista explicà que, en l’actualitat, els ciutadans ja poden adreçar-se al Parlament Europeu en català, i obtenir una resposta en català, però que cal que aquest dret sigui exercit per un nombre més gran de població si realment volem reclamar-ne de nous. I en segon lloc, Obiols es mostrà convençut que, a mig termini, el Parlament Europeu donarà l’oficialitat “a totes les llengües europees amb realitat sociolingüística rellevant”.

Pel que fa a les pensions i l’edat de jubilació, Ramon Tremosa començà la ronda d’intervencions assegurant l’existència d’una relació entre l’augment dels salaris i la modernització de la indústria, a més de mostrar-se favorable a tenir un sistema mixt de pensió pública i privada. Obiols també va mostrar-se a favor d’una economia de benestar de caràcter mixt, i pel que fa a l’edat de jubilació, va posicionar-se en contra d’allargar-la fins als 70 anys. Junqueras també va oposar-se a allargar l’edat de jubilació i va advertir del En relació a les accions que cada partit polític perill de ‘flexibilització’ segons el sector larealitza pel dret a la informació que hauria boral que es tracti. de tenir tot ciutadà, Ramon Tremosa va assegurar que el seu grup “defensa els drets de El debat va finalitzar amb les intervencions la propietat”. Contràriament, Raimon Obiols dels eurodiputats després d’una pregunta i Oriol Junqueras van defensar l’aplicació del públic sobre la relació de Catalunya amb dels drets liberals de la informació per part Espanya. Oriol Junqueras va mostrar-se pardels poders públics, a més de garantir una tidari de l’independentisme, mentre que Treigualtat d’oportunitats. mosa assegurà que el model de creixement econòmic espanyol havia buscat separar-se L’ús de la llengua catalana al Parlament Eu- dels eixos naturals industrials català, valencià ropeu va dividir les opinions dels europar- i basc, basant-se en la construcció i les finanlamentaris. Tremosa assegurà que això no ces. De la seva banda, Obiols va apuntar: “El s’aconseguirà fins que l’estat espanyol ho marc actual és el més estable i profund de vulgui, i Junqueras advertí: “Com que l’estat llibertats nacionals que havíem tingut mai, espanyol mai ho voldrà, s’aconseguirà quan i s’ha aconseguit sobre la base de grans conCatalunya sigui independent”. Raimon Obi- sensos actius i d’unitat”. | 12 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

CIUTADANIA I UNIÓ EUROPEA: VELLES DISTÀNCIES, NOUS PONTS Susana Del Río COMITÈ D’EXPERTS INDEPENDENTS DE LA UE EN CIUTADANS I GOVERNABILITAT

Ferran Tarradellas PORTAVEU DE LA COMISSIÓ D’ENERGIA A LA COMISSIÓ EUROPEA MODERADOR:

Max Vives-Fierro DIRECTOR DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

TAULA RODONA 25 FEBRER 2010 Els ciutadans dels diversos Estats membres de la Unió Europea tenen també, a més de la seva ciutadania nacional, la ciutadania europea. Els ciutadans són cridats a les eleccions del Parlament Europeu cada cinc anys, però sovint la Unió Europea és una realitat llunyana que es reflecteix en un sentiment de pertinença i uns percentatges de participació a les eleccions molt baixos.

En aquesta taula rodona del cicle “Pensem Europa”, Susana Del Río, membre del Comitè d’Experts Independents de la Unió Europea en Ciutadans i Governabilitat, i Ferran Terradellas, l’aleshores portaveu de la Comissió d’Energia a la Comissió Europea, van presentar els seus punts de vista sobre les fortaleses i dificultats de la connexió de la ciutadania amb els temes europeus.

Susana Del Río començà la seva intervenció assegurant que el vincle dels ciutadans amb la Unió Europea ha millorat de forma progressiva des la Conferència Intergovernamental (CIG) de l’any 1996, prèvia al Tractat d’Amsterdam. El recent Tractat de Lisboa ha donat un paper més gran al Parlament Europeu.

Això ha comportat un augment del poder dels ciutadans a la Unió Europea, ja que és a través del Parlament com aquests es veuen representats en l’estructura institucional europea.

Del Río va advertir, però, que els ciutadans europeus no són conscients d’aquest augment del poder que tenen en les decisions que es prenen a Brussel·les.

En primer lloc, Del Río va fer referència a l’evolució de la participació de la societat civil en el procés europeu. La connexió entre les organitzacions governamentals, els represenPENSEM EUROPA Nº2 | 13 |

El gran repte és fer el salt des de les organitzacions i moviments de la societat civil cap al ciutadà de carrer. Que els ciutadans vegin Europa, que puguin sentir una Europa tangible, pràctica, de carrer, ciutadana i amb la qual es connectin. tants de la societat civil, els ciutadans i les institucions europees ha millorat amb el temps. I no només aquest vincle ha anat en augment, sinó que també ho ha fet la capacitat de la societat civil de tenir veu en els processos decisoris de la Unió. Ja des de la CIG de 1996, conferència prèvia a l’aprovació d’un nou Tractat de la Unió, les organitzacions no governamentals han tingut l’oportunitat de presentar les seves propostes i reivindicacions.

Segons Del Río, més de 1.700 contribucions van ser presentades a la CIG de 1996, quelcom que va portar a l’aprovació del Tractat d’Àmsterdam l’any següent.

La CIG del 2000, prèvia a l’aprovació del Tractat de Niça, va crear un fòrum per tal que les organitzacions no governamentals fessin propostes a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, que va incloure quatre grans conceptes: llibertat, igualtat, dignitat i solidaritat.

Durant la Convenció Europea, període en el qual va iniciar-se la redacció de la Constitució Europea, va realitzar-se també un fòrum que va servir de pont entre la societat civil i els propis membres de la Convenció. Alguns temes tractats en la preparació de la Constitució referents a la democràcia participativa i representativa van ser preservats per a la redacció del futur | 14 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

Tractat de Lisboa, com el cas de la Iniciativa Ciutadana Europea. En paraules de Susana Del Río: “És important per la capacitat de transversalitat, de democratització i de comunicació que va haver-hi, tant entre les organitzacions de la societat civil que van moure la iniciativa legislativa ciutadana per tal que fos inclosa en el projecte de constitució europea, com també per la permeabilitat tan gran cap als membres de la Convenció Europea”.

En segon lloc, Del Río va fer referència a les estratègies que han aparegut en el si de les institucions europees en relació a la participació ciutadana. La ponent va destacar el Pla D de la Comissió Europea (Democràcia, Diàleg i Debat), així com també el Projecte Àgora del Parlament Europeu. Del Río assegurà: “El gran repte és fer el salt des de les organitzacions i moviments de la societat civil cap al ciutadà de carrer. Que els ciutadans vegin Europa, que puguin sentir una Europa tangible, pràctica, de carrer, ciutadana i amb la qual es connectin”.

En tercer lloc, la ponent va destacar la importància de la participació de la població a les eleccions del Parlament Europeu, així com els trets particulars de les campanyes electorals.

Segons Del Río, les eleccions al Parlament Europeu del 2009 van tenir una campanya informativa diferent, en la qual es convidava els ciutadans a prendre-hi posició. Van tractar-se temes quotidians, per tal de conscienciar la població de la importància d’assistir a les urnes.

Susana Del Río explicà l’impacte de les campanyes electorals europees a cadascun dels Estat membre. Segons la seva anàlisi: “La política domèstica segresta la campanya i fa dels temes europeus un debat nacional”. La ponent va advertir que seria necessària l’existència d’un fil conductor comú en clau europea.

Susana Del Río va destacar també l’impacte creixent de les xarxes socials com a eina per difondre informació, sobretot entre el col·lectiu jove. La ponent va posar l’exemple de la xarxa ‘Europeando’, endegada durant la Presidència Espanyola de la UE, l’objectiu de la qual era oferir una plataforma de debat.

Ferran Tarradellas, aleshores portaveu de la Direcció General d’Energia a la Comissió Europea, va iniciar la seva intervenció amb una reflexió personal sobre la falta de comunicació d’Europa amb els seus ciutadans, i la falta d’interès que acostumen a demostrar aquests envers Europa. Tarradellas posà sobre la taula la importància d’algunes decisions europees que afecten la vida quotidiana de la població, però que, contradictòriament, desperten poc interès en els ciutadans: “La comunicació d’Europa amb el ciutadà europeu té una sèrie de barreres tan importants que és pràcticament una missió impossible”.

El ponent es qüestionà aquesta dificultat comunicativa i va exposar les seves conclusions: els problemes provenen de la diversitat d’emissors quan es parla d’Europa i de la gran diversitat lingüística dins la Unió Europea, quelcom que fa arribar un missatge sovint distorsionat al receptor. En paraules del ponent: “Els emissors que té la Unió Europea són múltiples: existeixen moltes cares i moltes institucions. La dificultat per identificar qui és l’emissor d’Europa fa que el receptor estigui de vegades confós, especialment quan rep missatges contradictoris segons qui sigui l’emissor”.

na de la Unió Europea cap als ciutadans sigui especialment complexa”. Aquesta diversitat lingüística actua com una barrera en el procés comunicatiu, que l’alenteix, i que fa que la notícia perdi frescor i força. El missatge sovint arriba distorsionat a l’emissor.

Tarradellas assegurà que, per als periodistes, és difícil trobar una notícia que desperti interès i pugui competir amb d’altres notícies més cridaneres. El ponent destacà la importància dels mitjans de comunicació a l’hora de fer arribar el missatge al públic, però assenyalà un dels problemes que, segons ell, té la Unió Europea: el procediment per prendre decisions es desenvolupa en diverses etapes. Aquest llarg procés fa que el missatge arribi fora de temps a la població.

Tot i així, Ferran Tarradellas va destacar l’alt grau de transparència que té la política de comunicació de la Unió Europea, i va posar exemples d’algunes iniciatives a través de les quals els ciutadans es poden informar de manera propera, com l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona o la línia telefònica Europe Direct. Finalment, va posar èmfasi en la transmissió d’informació a través d’Internet i les xarxes socials.

Tarradellas va acabar la seva intervenció amb una mirada esperançadora cap al futur, assegurant que tot i que queda molt camí per recórrer, la ciutadania s’interessa cada cop més per Europa.

Pel que fa a la diversitat lingüística, Tarradellas va assenyalar: “A Europa tenim una gran riquesa que alhora és una gran feblesa: la diversitat lingüística. El fet que hi hagi 22 llengües oficials, fa que la comunicació interna i exterPENSEM EUROPA Nº2 | 15 |

03 EUROPA DELS ESTATS VS EUROPA DE LES REGIONS Ana Paula Laissy CAP DE LA UNITAT DE COORDINACIÓ DE LES REGIONS ULTRAPERIFÈRIQUES DE LA COMISSIÓ EUROPEA

Juli Martí PERIODISTA I AUTOR DEL LLIBRE ELS ESTATS CONTRA EUROPA

MODERADOR:

Francesc Morata CATEDRÀTIC DE CIÈNCIES POLÍTIQUES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

TAULA RODONA 25 DE MARÇ 2010 La idea de l’Europa dels Estats, sorgida amb la creació de la Unió Europea, ha deixat pas en les dues últimes dècades a l’Europa de les Regions. Aquest debat arrenca a finals dels 80, ja que els tractats de les Comunitats Europees no feien cap distinció entre els models d’Estats: unitaris, regionals, federals... “Fins fa poc, per a la UE, tots els Estats membres eren exactament iguals”, assegurava Francesc Morata, catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, en l’inici de la seva intervenció com a moderador del debat.

Tal com exposà Morata, les regions començaren a organitzar-se a nivell europeu a través de l’Assemblea de les Regions d’Europa, i més recentment, a través de la CALRE (Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals d’Europa). Aquests organismes han conformat un conjunt d’instruments estratègics per tal de pressionar els respectius Estats i les institucions europees en la reforma dels tractats, amb l’objectiu d’aconseguir una veu pròpia dins el procés d’integració europea.

La creació del Comitè de les Regions, que va venir de la mà de l’aprovació del Tractat de Maastricht, va ser un avenç important en la situació de les regions a la Unió Europea. Tot i així, Morata assegurà: “El Comitè de les Regions és alhora un comitè de ciutats o d’ens locals, en el qual hi ha tota mena de regions: algunes tenen competències legislatives, d’altres tenen parlaments i poder financer, i d’altres tenen molt poca representació democràtica”, pel que de vegades és difícil iniciar polítiques i estratègies que responguin a les necessitats de realitats tan diferents.

PENSEM EUROPA Nº2 | 17 |

La conferència va continuar amb la intervenció d’Ana Paula Laissy, membre de la Direcció General de Política Regional de la Comissió Europea, institució en la qual treballa des de fa més de vint anys. Laissy va exposar el punt de vista més institucional i va iniciar la seva intervenció explicant els objectius de la política regional: “La idea és poder usar la solidaritat europea per poder dividir i redistribuir la riquesa entre les regions i reduir les disparitats entre elles. L’objectiu és ajudar a crear un desenvolupament sostenible, per tal d’augmentar la competitivitat entre les regions invertint en diversos sectors clau de l’economia”. La política de cohesió es focalitza sobretot en sectors com les infraestructures de mobilitat; les infraestructures mediambientals; la investigació, el desenvolupament i la innovació; les ajudes directes a les empreses; i, finalment, l’última i més important per a Laissy, les ajudes per desenvolupar el capital humà, per tal de fer polítiques de formació professional. “Catalunya és la prova de l’èxit de la innovació”, va assegurar Laissy fent refe-

El Comitè de les Regions és un comitè d’ens locals amb competències, legitimitat democràtica i capacitat financera molt diferents; és difícil promoure estratègies que responguin a les diverses necessitats.

| 18 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

rència a la situació econòmica i a la capacitat de les regions per superar la crisi. Tot i així, Laissy va reconèixer la poca efectivitat de les polítiques a nivell regional: “La crisi ha demostrat que hi ha regions molt més dèbils que d’altres; per tant, les polítiques regionals no són prou efectives”.

La intervenció de Juli Martí, periodista i autor del llibre Els Estats contra Europa, s’inicià amb una reflexió sobre la falta de debat polític als mitjans de comunicació en temes de política regional, per centrar-se després en un cas concret: el regionalisme de l’estat francès.

Les regions franceses són més joves que les autonomies espanyoles i van néixer fruit de la Llei de Descentralització de 1982. Martí començà la seva explicació assegurant que les regions franceses tenen unes competències força limitades. Pel que fa als pressupostos, aquests se centren en qüestions d’educació, formació professional, ajudes a les empreses i ordenació territorial. Martí va fer referència al pressupost que les regions reben de manera

La política regional pretén estendre la solidaritat europea redistribuint la riquesa entre les regions i reduint-ne les disparitats

anual del govern central i que, segons el ponent, “depenen de la generositat estatal”. Un pressupost conjunt que s’aproxima als 27.500 milions d’euros, dels quals 4.500 milions són destinats a l’Illa de França (París). França dóna un gran paper a l’Estat, i el ponent assegurà: “França sempre ha agafat amb pinces les polítiques regionals desenvolupades des de Brussel·les. Tradicionalment els francesos es malfien dels pobles, dels seus particularismes, i prefereixen confiar en els Estats”.

Contràriament, el poble francès és conscient del benefici que el seu sector agrícola ha tingut gràcies a la Política Agrària Comuna (PAC) de la UE: “Europa ha permès la modernització del món rural francès”, segons Martí. El ponent va aportar algunes dades i percentatges que van ajudar a avaluar la situació actual del sector agrícola a França. Malgrat la forta davallada de la població agrària (l’any 1970 representava el 10% de la seva població activa, actualment només el 4%), el sector agroalimentari francès representa encara un 20% del total europeu.

“El sector agrícola francès és extremadament productiu”, assegurà el periodista, i per tant un sector estratègic a promoure.

ers o Lió, ja que tenen un atractiu mediàtic menor que els grans centres de decisió mundials. El periodista posà sobre la taula la falta de debats a nivell local durant les campanyes electorals regionals, un fet que comporta que les eleccions regionals “acabin sent una mena de sondeig grandeur nature per a les properes eleccions legislatives i presidencials”, en definitiva segons Martí “la política regional interna eclipsada pels dirigents dels principals partits polítics”. A més, Martí advertí que baixa la participació i creix l’abstenció en aquest nivell d’eleccions a França: “És ben cert que gaudim de la llibertat d’opinió i d’actitud, però no és l’abstenció la que permet que funcionin les institucions representatives. Que l’abstenció guanyi és un molt mal senyal”.

Per altra banda, Juli Martí va fer referència al poc interès que mostren els polítics en el debat regional, desinterès que també es presenta en els mitjans de comunicació. El ponent va assegurar que la premsa francesa no aposta per mantenir corresponsals en algunes regions franceses, o fins i tot en capitals com PoitiPENSEM EUROPA Nº2 | 19 |

04 DECIDEIX EUROPA D’ESQUENES A LA REALITAT? DIRECTIVA EUROPEA SOBRE PIROTÈCNIA Ramon Fontdevila DIRECTOR DEL CENTRE DE PROMOCIÓ DE CULTURA POPULAR DE LA GENERALITAT

Klaus Berend CAP DE SUBSTÀNCIES QUÍMIQUES DE LA COMISSIÓ EUROPEA

Pere Barret CAP DE LA UNITAT DE CREMATS DE LA VALL D’HEBRON MODERADOR:

Stefan Rating

TAULA RODONA 29 ABRIL 2010 La directiva sobre pirotècnia està actualment pendent del Congrés dels Diputats i del Ministeri d’Indústria2. Les principals aportacions del text són que se separen els explosius de la pirotècnia, s’estableixen diferents categories segons la seva perillositat i finalment s’estableixen normatives de seguretat en la producció, comercialització i manipulació, és a dir, segons el seu ús professional i particular. Per exemple, s’estableixen tres categories de productes (identificades amb etiquetatges homologats) per a usos particulars: I, per a majors de dotze anys, II, per a majors de setze anys i III, per a majors de divuit anys, i s’afegeix una quarta categoria per a usos professionals (a més d’altres categories segons potència per a usos en espectacles i distàncies mínimes de seguretat per als espectadors).

Alhora, s’estableix la necessitat de formació específica per als professionals.

El cas del debat espanyol sobre la directiva és particular. Malgrat la directiva de la CE reconeixia la diversitat de costums i tradicions culturals en l’ús d’artificis de pirotècnia, i per tant donava un cert marge de flexibilitat perquè els Estats poguessin proposar excepcions o limitar certs aspectes de la normati-

ADVOCAT I MEMBRE ATENEU BARCELONÈS 2. La Comissió Europea féu una proposta legislativa sobre la comercialització d’articles pirotècnics l’octubre de 2005. El text fou votat i aprovat en primera lectura pel Parlament Europeu el novembre de 2006, i aprovat definitivament sota el text de la Directiva 2007/23/ CE, de 23 de maig. En el moment de la publicació d’aquest text, el nou Reglament d’Articles Pirotècnics i Cartutxeria (RD 563/2010) que s’adapta a la normativa europea, ja ha estat aprovat pel Parlament espanyol el 7 de maig de 2010, reglament que deroga l’anterior normativa, el Reial Decret 230/1998, de 16 de febrer.

3. Efectivament, el text aprovat pel Parlament espanyol és gairebé un calc de la Directiva europea si bé amb una mica més de detall.

| 20 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

va, l’estat espanyol no va fer ús d’aquest dret.

Després d’estudiar la directiva, no només no va fer cap al·legació, sinó que sembla que el reglament que finalment s’aprovarà no especifica excepcions i especificats3. Klaus Berend, cap de Substàncies Químiques de la Comissió Europea, va sentenciar que “Europa no legisla d’esquenes a la realitat”, sinó que és responsabilitat dels Estats defensar els seus interessos, específicament quan la directiva era sensible a la diversitat cultural i donava força temps de marge per promoure debats i negociacions. Així, apuntava, en el cas espanyol, no s’han fet els deures. En paraules de Berend: “Cap oficina de l’estat espanyol a Brussel·les es va posar en contacte amb nosaltres per parlar de la directiva”, de manera que, “si les queixes vénen després de l’adaptació no hi podem fer massa”.

El director del Centre de Promoció de la Cultura popular de la Generalitat, Ramon Fontdevila, va assenyalar que la directiva està pensada en clau de comerç. En aquest sentit, la directiva té com a principal objectiu l’harmonització de regulacions, etiquetatges i normatives en la producció, venda i transport per assegurar una comercialització sense traves al llarg de la Unió Europea. Per tant, es podria llegir i entendre principalment sota el prisma econòmic. El document, alhora, ja parla d’algunes excepcions que es poden encabir dins la directiva, especialment en relació a “les festivitats religioses, culturals i tradicionals” d’alguns Estats membres.

Fontdevila va declarar que les normes “han de respectar el nostre patrimoni cultural” i que cal veure l’impacte que aquesta normativa tindrà en relació a aquest patrimoni. Tanmateix, Fontdevila volgué remarcar per finalitzar la seva intervenció la necessària regulació en seguretat, específicament en la manipulació, per tal d’evitar accidents; el més segur és que “s’exi-

geixi una formació específica per manipular pirotècnia”, digué el ponent.

El Dr. Joan Pere Barret, cap de la unitat de cremats de la Vall d’Hebron, va fer una exposició sobre els riscos de conviure amb el foc. El ponent va alertar dels perills, que si bé en pocs casos són mortals, la majoria de vegades fan prou mal com perquè marquin la víctima de per vida, sigui per amputacions o pèrdua de vista, etc. Va arribar a la conclusió que “cal més prevenció i seguretat”, i va afegir que el col· lectiu mèdic “aplaudeix la directiva”. El Dr. Barret tanmateix matisà que els majors accidents per manipulació de productes de pirotècnia no es donen entre els professionals, sinó entre els particulars, i malgrat la CE estableixi edats diferenciades, això no impedeix que els fills utilitzin material dels pares, fins i tot sota el seu beneplàcit. En aquest sentit, doncs, encara caldria una major conscienciació, més que no pas un augment de la regulació. Vinculat amb això, la normativa no diu res dels paraments, per exemple tendals a terrasses i comerços, principal focus d’incendis i d’accidents domèstics a l’hora de manipular material pirotècnic.

El ponent acabà amb una nota d’optimisme a l’explicar que fins i tot abans de l’aprovació de la normativa, el nombre d’accidentats per mala manipulació de pirotècnia havia ja disminuït notablement, segurament degut a una major conscienciació i també a productes més segurs.

Comentà amb certa ironia que els metges ja no temen estar de guàrdia les nits de Sant Joan.

Després de la presentació dels ponents, el públic, entre els quals hi havia força membres de colles de diables i correfocs, també intervingué en el debat. Si bé s’entén que la normativa s’ha desenvolupat pricipalment sota un prisma econòmic per a l’harmonització de productes pirotècnics, aquesta ja està tenint PENSEM EUROPA Nº2 | 21 |

i tindrà en el futur molt impacte cultural. Es queixaren, per tant, de la poca representació i batalla que ha presentat el govern central en aquest punt.

Un dels exemples més clars de l’impacte de la directiva és el que es deriva de l’establiment d’una distància mínima de seguretat igual o superior a 15 metres en el cas del material pirotècnic de categoria III, que és aquell que es fa servir als correfocs i que alhora estableix una edat mínima de manipulació de 12 anys. Aquestes restriccions afecten molt directament i, en primera instància, les festes vinculades amb el foc dirigides a la canalla, com la Patum infantil o d’altres colles de diables infantils de Catalunya.

Directiva Europea, quelcom que significa que tots els espectacles que es facin en territori francès han de complir la regulació d’aquest país. Això impedeix de forma clara i directa realitzar correfocs i activitats similars en els intercanvis culturals entre Catalunya i el sud de França com s’havia fet fins ara. Malgrat la Unió Europea promogui els intercanvis culturals, aquest tipus de normatives els limita. És per aquests motius que l’aprovació de la directiva i del reglament sobre pirotècnia han encès l’alarma entre els grups de foc a Catalunya; encara se sap poc dels efectes i impactes reals que aquesta regulació tindrà en les tradicions culturals catalanes.

Paral·lelament, les distàncies de seguretat també afectarien molt directament les actuacions de les colles de diables i de bestiari, ja que la majoria de carrers i places són massa estrets per respectar aquelles distàncies. Fins i tot reconeixent la necessitat de limitar els correfocs a vies i places prou amples com perquè existís aquest mínim de seguretat —especialment per a aquells ciutadans que volen ser espectadors passius—, el fet d’aplicar la normativa significaria que aquestes actuacions haurien de deixar de ser participades i esdevenir un espectacle, és a dir, s’hauria de prohibir que la ciutadania participés de forma activa en aquests actes, aspecte intrínsec dels correfocs.

Un tercer aspecte és el que afecta a aquelles activitats interregionals i intercanvis culturals i tradicionals entre diferents estats. El fet que la normativa sigui prou flexible perquè cada estat que així ho desitgi pugui aprovar algunes excepcions, també té algunes contrapartides. Per exemple, França ha acabat aplicant de forma directa i sense matisos la | 22 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

PENSEM EUROPA Nº2 | 23 |

05 DIVERSITAT DEL MÓN LOCAL EN EL MARC EUROPEU: UN REPTE QUIMÈRIC? Maria del Mar Griera PROFESSORA DE SOCIOLOGIA DE LA UAB I MEMBRE DE L’ISOR

Daniel de Torres COMISSIONAT DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PER A LA IMMIGRACIÓ I EL DIÀLEG INTERCULTURAL

Eliana Camps DIRECTORA DEL CENTRE EURO ÀRAB DE CATALUNYA

MODERADORA:

Laia Jorba COORDINADORA DE PROJECTES DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

TAULA RODONA 27 MAIG 2010 “Els ajuntaments espanyols no tenen definida l’estratègia sobre com s’ha de tractar la diversitat religiosa en l’àmbit local”, va assegurar Maria del Mar Griera, professora de sociologia de la UAB i membre del Centre d’Investigacions en Sociologia de la Religió, de la mateixa universitat. Aquesta realitat també es dóna en altres països de la UE, talment Holanda o el Regne Unit, malgrat viuen el fenomen de la immigració des de fa anys. La realitat predominant a Europa és que no se sap com tractar el tema religiós des de l’administració, ni tampoc existeixen “receptes d’èxit”. Segons Griera, predominava el supòsit que els immigrants de religions minoritàries anirien perdent les seves pràctiques i fe a l’integrar-se en la societat d’acollida, però això no ha estat així.

De fet, “moltes vegades la segona generació d’immigrants no només segueix amb aquestes pràctiques, sinó que les accentua encara més”.

Aquest pressupòsit promogué el desinterès de les autoritats europees, alhora que externalitzà la responsabilitat de proveir medis per a la pràctica religiosa als països d’origen. Per exemple, Turquia pagava moltes de les mesquites i dels imams d’Alemanya, sense que ningú no li donés importància. No obstant, ara les religions són més visibles a l’espai públic i els governs d’occident han vist com la situació se’ls escapava de les mans, convertint-se en un problema polític de l’agenda global.

El fet més usual és que el tema de la diversitat religiosa es plantegi en termes dicotòmics entre musulmans i europeus, però la realitat és una altra: per exemple, a Barcelona ha crescut molt més l’església evangèlica i els centres budistes, que no pas els oratoris musulmans, malgrat els primers semblen molt més invisi-

| 24 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

Predomina el supòsit que els immigrants aniran perdent les seves pròpies pràctiques religioses, quelcom que ha promogut el desinterès de les autoritats europees i ha externalitzat la responsabilitat de proveir medis per a la pràctica religiosa als països d’origen.

bles. Cal canviar aquesta percepció per poder Daniel Torres, comissionat de l’Ajuntament de aconseguir una convivència real.

Barcelona per a la Immigració i Diàleg Intercultural, apuntà que la immigració i la diverSegons la ponent, els reptes europeus en l’àm- sitat són “una font important per entendre la bit de la gestió de la diversitat religiosa són tres: Barcelona d’avui”, ja que la ciutat “és el resultat del creixement natural i dels processos d’immi1. Fer front a les demandes realistes dels gració”. Si bé entre 1915 i 1930, Barcelona va grups religiosos, avalades pels drets de lli- duplicar la seva població amb l’arribada d’un bertat de les minories religioses. Per exem- milió de persones, fou durant els anys 50 i 60 ple, els ajuntaments es veuen directament del segle XX quan van arribar més immigrants, implicats a resoldre demandes per a una població que vivia en condicions lamentables. alimentació específica a les escoles, pràc- En els últims deu anys, el nombre d’estrangers tiques funeràries en els cementiris o cons- a la ciutat ha passat del 3,5% del total de la potrucció de llocs de culte apropiats. blació en el 2000 a un 17,6% en el 2010.

2. Construir espais laics, on la pluralitat tingui un lloc definit i on cap religió domini Els motius d’aquesta última immigració sobre l’altra. són, d’una banda, el creixement econòmic 3. Construir i treballar per a una cohesió so- de la ciutat durant els últims 30 anys, que cial que tingui en compte el tema religiós. s’ha alentit amb l’actual crisi econòmica, i de l’altra, les necessitats d’alguns sectors de Per poder gestionar de manera apropiada la di- l’economia basats en mà d’obra poc qualifiversitat religiosa, s’han de respondre algunes cada, com són la construcció i els serveis. A preguntes. Per exemple, si s’han de tractar de la això cal afegir el fet de la incorporació de la mateixa manera les religions que les associacions dona al treball, que conjuntament amb el poc culturals, i on radica la diferència. Això és impor- desenvolupament del sistema de benestar tant perquè les associacions religioses tenen més social, ha ocasionat que moltes de les famílies drets que les altres. També, s’ha de fer front al fet haguessin de recórrer a la immigració per que no totes les religions són com la catòlica, ni poder tenir cura de la gent gran i dels nens, estan estructurades verticalment. Hi ha religions situacions recolzades per la permissivitat de que no tenen representants, fet que complica el l’economia submergida. diàleg. En resum, seria important aclarir fins a quin punt les autoritats tenen el deure de vetllar L’època d’acollida, que durà fins la primera per la vida espiritual i religiosa dels ciutadans. dècada del segle XXI, s’ha acabat, afirmà TorPENSEM EUROPA Nº2 | 25 |

res, i comença la de la integració. El debat global rau en com gestionar la diversitat i trobar un equilibri amb la cohesió. Torres explicà que existeixen dos models bàsics a Europa: d’una banda, el d’Anglaterra i Holanda, de tall multiculturalista, i d’altra, el de França, definit sovint com a model integrador. En el primer model es posa tant l’accent en la diversitat que “s’han oblidat d’allò que lligava a la gent: els sentits comuns o la idea de pertinença”.

Aquesta situació ha creat processos fragmentadors de la societat. El segon model, en canvi, posa l’accent en allò que ha d’unir, talment la identitat nacional. Tot i que aquesta última idea pot ser atractiva, tampoc ha donat els resultats esperats. Barcelona mai havia tingut tanta diversitat de religions, llengües i cultures i ha de decidir des d’on aborda la situació. En funció d’això, es faran prevaldre uns factors o uns altres.

És habitual que el tema de la diversitat religiosa es plantegi en termes dicotòmics entre musulmans i europeus, però la realitat és una altra.

Cal canviar aquesta percepció per poder aconseguir una convivència real.

Les polítiques de la gestió de la immigració desenvolupades a Barcelona han estat fonamentalment en dos camps: l’urbanisme i el món associatiu. En el primer camp l’objectiu ha estat oferir unes condicions d’habitatge dignes i impedir la construcció de guetos. En el segon, la promoció associativa ha donat lloc a un teixit dens d’entitats que donen riquesa social i poden canalitzar les demandes de molts col·lectius d’immigrants. Però ara apareixen nous reptes en la gestió de la diversitat: s’ha de garantir la mobilitat social en contextos de diversitat per aconseguir una vera integració, així com treballar per la convivència en els barris. Tot això sota un equilibri que doni valor a la diversitat i mantingui el sentit de pertinença i identitat.

El ponent acabà la seva presentació dient que encara fa falta aprendre molt i que els èxits o

Moltes dones àrabs amb estudis han conservat la feina, mentre que gran part de la població masculina l’ha perduda. Aquesta situació pot produir a llarg termini un impacte en la cultura d’aquests col·lectius. fracassos de les polítiques no es podran veure Catalunya, depenent de les seves experiències fins d’aquí a uns quants anys. en el procés migratori. Per tant, un dels reptes en aquest punt seria garantir un procés d’acoFinalment, va intervenir Eliana Camps, directo- llida i assentament prou satisfactori perquè la ra del Centre Euro Àrab de Catalunya. Camps integració a la llarga fos positiva i no de rebuig. començà descrivint el perfil de les comunitats àrabs a Catalunya apuntant que la més nom- El paper de la dona és un altre tema que Camps brosa és la marroquina, formada per bàsica- tocà durant la seva intervenció. En aquest ment gent jove que ha vingut a treballar en sentit, les dones àrabs que estan arribant acprofessions no qualificades. Altres comunitats tualment no vénen només per reagrupament importants són la síria, que va començar a familiar, sinó que vénen a treballar, moltes vearribar a partir de la dècada dels 60, després gades amb formació universitària. Cal tenir en dels convenis entre Espanya i Síria per suplir compte aquest perfil i analitzar com aquestes la carència de metges; la libanesa, que es va dones s’integren, sobretot perquè moltes d’elles instal·lar a Catalunya als anys 70 i 80, és pro- són les que han conservat la feina, mentre que fessionalment més diversa; i la palestina que la població masculina (i principalment aquella és, com la libanesa, molt diversa, està composta que treballava a la construcció, com la marper persones ja residents des de fa temps i amb roquina), l’ha perduda. Aquesta situació pot fills catalans. Altres comunitats, si bé més peti- produir a llarg termini un canvi de dinàmiques tes, són l’egípcia i la jordana. i un impacte en la cultura i les formes de fer d’aquests col·lectius.

Algunes de les comunitats àrabs estan agrupades i representades en entitats, però molts Per finalitzar, Camps remarcà que existeix altres col·lectius no estan vertebrats, quelcom “un col·lectiu àrab amb ganes de participar que depèn principalment del seu temps d’as- a Catalunya”. sentament i perfils. En qualsevol cas, l’objectiu a l’hora de treballar amb aquests col·lectius és donar a conèixer la diversitat de la cultura àrab, incidir en una millor visualització i percepció de les diferents comunitats, i trencar estereotips que no ajuden a la convivència.

El sentiment de pertinença és un tema de molta importància per a les persones de les comunitats àrabs, establí la ponent, degut a què es poden sentir tant dels seus països d’origen com de

| 26 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

PENSEM EUROPA Nº2 | 27 |

06 LIDERATGES I PROJECTES DE FUTUR A LA UE Antoni Gutiérrez-Rubí ASSESSOR DE COMUNICACIÓ

Odón Elorza ALCALDE DE SANT SEBASTIÀ

TAULA RODONA 17 JUNY 2010 Sovint, a la política, les paraules es tornen difuses i es produeixen confusions verbals, que no són altra cosa que confusions de les idees i de les conviccions, encara més patens en moments de necessitat político-econòmica.

D’aquesta manera, una situació com la que vivim de crisi econòmica, “reclama lideratges que parlin amb molta claredat, amb el cor, franquesa i transparència”, donat que els líders que parlen així ho fan tenint les idees clares, considerà Antoni Gutiérrez-Rubí, primer dels ponents en prendre la paraula del debat “Lideratges i projectes de futur a la UE”.

MODERADOR:

Ferran Mascarell VICEPRESIDENT PRIMER ATENEU BARCELONÈS

Gutiérrez-Rubí, qui ha estat assessor de Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla mentre eren presidents de la Generalitat, parlà en aquests termes sobre els aspectes que li semblen més importants en un bon líder. Afegí que els líders que aconsegueixen entendre l’ànim de la ciutadania, tindran una major proximitat i entesa amb aquesta i d’aquesta manera podran interpretar-la i representar-la millor.

En definitiva, no només podran prioritzar les polítiques d’una manera més clara, sinó que alhora podran transmetre a la ciutadania la feina que han desenvolupat o volen endegar.

Per exemplificar aquest punt, Gutiérrez-Rubí parafrasejà Felipe González en dir que el socialisme polític és en el fons la capacitat de posar-se a la pell i estat d’ànim dels altres.

Segons el ponent, és important que els líders sàpiguen que no es tracta d’arribar els primers, ni d’arribar-hi sols, ni tan sols d’obrir camins que altres no puguin transitar. Els líders han de ser capaços d’obrir camins aglutinant voluntats i acompanyant a les comunitats per a què els transitin. També, han de generar espais cívics, socials i democràtics perquè els

| 28 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

PENSEM EUROPA Nº1 | 29 |

La ciutadania percep la política i els polítics com el tercer gran problema; alhora, el 70% de les persones atribueixen valors negatius a la paraula “política”. camins que ja han estat oberts, es consolidin.

Els lideratges han de ser de proximitat, però també d’acompanyament.

El ponent assegurà que actualment, segons les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques, la ciutadania percep la política i els polítics com el tercer gran problema i que el 70% de les persones atribueixen valors negatius a la paraula “política”. En quatre anys s’han perdut 25 punts de satisfacció respecte a la política i només un de cada cinc ciutadans expressa sentiments positius cap a aquesta. Amb el fi de pal·liar aquest problema, Gutiérrez-Rubí apuntà a la necessitat d’encetar projectes que il·lusionin, polítiques fetes des del cor, i que siguin encapçalades per líders amb caràcter emocional. Per poder projectar idees i apropar la ciutadania a una visió i a un projecte polític és imprescindible la capacitat d’emocionar i parlar des d’una perspectiva quasi personal.

El segon ponent de l’acte fou Odón Elorza, actual alcalde de Sant Sebastià4. Segons l’alcalde, i redundant en la idea apuntada per Gutiérrez-Rubí, en aquests moments, els ajuntaments i altres institucions polítiques i socials estan patint, a més de la crisi econòmica, una crisi de valors. Per a Elorza, existeix una manca de lideratge general, tant a Europa com a Espanya, un lideratge que seria molt necessari per afrontar els problemes abans mencionats. Així mateix, considerà que | 30 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

Europa avui en dia es troba en plena confusió i incertesa, un lloc on no es practica la solidaritat com abans, per raons econòmiques i per la tornada als nacionalismes i localismes, raó per la qual “cadascú defensa la seva pròpia parcel·la” en detriment dels projectes comuns.

Els reptes que ha d’enfrontar tot polític són, per tant, considerables, quelcom que coneix Elorza de primera mà en el seu lideratge de la ciutat de Sant Sebastià. El principal repte és la superació de l’estat de violència, així com millorar la imatge que relaciona aquest fenomen amb la ciutat. L’objectiu és poder-se projectar a Europa i traslladar als països de la Unió uns altres valors que no siguin els de la violència i el terrorisme.

Aquest objectiu es va començar a gestar fa molt de temps, però cristal·litzà fa tres anys sota la convicció que calia superar la situació que s’estava vivint i evitar la fugida de gent jove cap a d’altres ciutats europees. La conclusió a la qual es va arribar era que calia fer una aposta important, com la de Barcelona amb els Jocs Olímpics de 1992, que suposés una transformació de la ciutat, una integració i cohesió ciutadana important, alhora que ubiqués la ciutat en el mapa del món.

Fou llavors quan es va decidir que Sant Sebastià havia de concórrer a la competició de la capitalitat europea de la cultura. Aquest procés es desenvoluparà el 2016 i competirà amb d’altres ciutats espanyoles5. Amb això, es pretén donar una imatge de Sant Sebastià “com una ciutat su4. Odón Elorza ha estat alcalde de Sant Sebastià des del 20 de juny de 1991 a l’11 de juny de 2011, quan fou substituït pel candidat de Bildu, Juan Carlos Izagirre.

5. El 28 de juny de 2011, la ciutat de Sant Sebastià fou elegida pel Comitè de Selecció Capital Europea per al 2016 per davant d’altres ciutats com Segòvia, Còrdova, Saragossa, Burgos o Les Palmes. Sant Sebastià compartirà capitalitat amb la ciutat polonesa de Wroclaw.

peradora de la violència i del terrorisme”, i també retornar a Europa idees i projectes culturals, en part com a correspondència de la solidaritat que a través dels anys la Unió Europea ha donat a la ciutat guipuscoana.

Per a l’alcalde de Sant Sebastià, la seva ciutat i el País Basc tenen tradició i vocació europea, ja que es troben a la frontera amb França i són, per tant, veïns amb d’altres europeus. Així, s’ha treballat sobre una estructura anomenada Eurociutat cultural, que permet realitzar intercanvis culturals entre ciutats del País Basc francès i de l’espanyol. Tot i aquesta proximitat amb Europa, es vol que Sant Sebastià sigui una ciutat encara més europea i que reflecteixi els valors fonamentals europeus: llibertat, solidaritat, diàleg, reconeixement i respecte a la diversitat cultural i lingüística.

Part de l’apropament amb Europa té a veure amb fer una aposta a favor de la democràcia participativa, ja que, per a Elorza és necessari fer una política més propera i generar vies de participació per a la ciutadania no organitzada.

Els processos de participació ciutadana són clau per recuperar la credibilitat i la il·lusió de la política per part de la ciutadania, afirmà l’alcalde donostiarra. N’és un exemple el propi projecte de la capital europea de la cultura per al qual es va realitzar un debat públic a l’hora de l’elecció de l’eslògan i de la imatge que l’havia d’identificar. Per a aquesta darrera imatge, es trià una onada. Segons Elorza, aquesta imatge representa el procés de transformació i reflexió de la societat basca, així com d’incorporació a Europa. Les onades, representen també l’energia ciutadana, que és el capital social i autèntic motor per a la transformació de la ciutat, la societat i per superar la crisi.

PENSEM EUROPA Nº2 | 31 |

07 BALANÇ DE LA PRESIDÈNCIA ESPANYOLA A LA UE Albert Moreno SECRETARI GENERAL PER A LA UNIÓ EUROPEA

Miguel Ángel Aguilar PERIODISTA MODERADOR:

Joaquim Millan ADVOCAT I DIRECTOR D’EUROLOCAL

TAULA RODONA 15 JULIOL 2010 Albert Moreno, secretari de la Generalitat per a la Unió Europea, i el periodista Miguel Angel Aguilar van fer balanç dels sis mesos de la Presidència Espanyola de la Unió Europea. Aquesta era la cinquena Presidència de l’Estat espanyol de la UE, però ha estat la primera emmarcada en les condicions institucionals requerides pel Tractat de Lisboa.

En aquest sentit, els dos nous càrrecs creats arrel d’aquest tractat, com són el president permanent del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, i l’alta representant per a la Política Exterior i la Seguretat Comú, Catherine Ashton, han restat protagonisme a les presidències rotatòries. La presidència espanyola, per tant, era una presidència de transició, havent de jugar el difícil paper de no competir, sinó de complementar i donar recolzament a les noves institucions. En aquest camp, els ponents afirmaren que encara és difícil establir un balanç clar, donat que l’esquema institucional és massa nou.

Els dos ponents, alhora, també coincidiren en remarcar la peculiaritat de les presidències actuals, marcades per la difícil gestió de la crisi econòmica, un tema que sobrepassà la pròpia presidència espanyola, però que alhora marcà, definí i limità qualsevol altra política que es va voler portar a terme.

Finalment, els dos experts coincidiren en què hi ha hagut alguns errors i força coses que han mancat per fer o s’han quedat a mitges, però malgrat això, apuntaren a què la valoració final d’aquesta Presidència espanyola és, en general, positiva.

Moreno, per la seva banda, apuntà que els objectius de la Presidència eren massa am-

| 32 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

La Presidència espanyola era una Presidència de transició, havent de jugar el difícil paper de no competir, sinó de complementar i donar recolzament a les noves institucions sorgides arrel del Tractat de Lisboa.

biciosos i gran part de la sensació que no s’ha fet res respon a aquest fet. Això, malauradament, amaga d’altres èxits més modestos però igualment importants, que permeten dir que sí que s’han aconseguit coses al llarg d’aquesta Presidència. El delegat de la Generalitat a Brussel·les va revisar alguns dels objectius rellevants que el govern de Zapatero establí per al seu mandat europeu.

En el camp de la lluita contra la crisi econòmica, que la Presidència anomenà de “recuperació econòmica”, es va apostar per l’avanç cap a la unió econòmica (especialment en la supervisió financera), definint alhora alguns objectius econòmics en el marc de l’Estratègia 2020 –creació de llocs de treball, promoció de la investigació i innovació, educació, recolzament a les PIMES, etc.–. La realitat, però, sovint supera les previsions i en aquest cas la crisi grega i la necessitat de recolzar la zona euro ha predominat qualsevol altra estratègia o objectiu de recuperació econòmica. Aquest és un dels punts en què els objectius ambiciosos s’han vist superats per les circumstàncies.

rents, ha focalitzat cap als països del Mediterrani i l’Amèrica Llatina. En aquest punt doncs, cal destacar les cimeres americana, llatinoamericanes (avançant les relacions amb Colòmbia, Perú i Equador) i mediterrània (a més d’una específica UE-Marroc).

Finalment, un punt important per a Moreno ha estat la focalització de la presidència en la ciutadania, treballant específicament contra la violència de gènere, per a la igualtat de dones i homes, la promoció del debat sobre la iniciativa ciutadana europea, la proposta de creació d’un fiscal europeu i l’aprovació de mesures per a la millora de la seguretat dels ciutadans a la UE. Moreno remarcà que “el balanç general és positiu” tot i saber que aquesta “no ha estat la millor presidència d’Espanya”, probablement degut a les dificultats i les circumstàncies amb les que s’ha trobat el govern de Zapatero. Tanmateix, el diplomàtic es va mostrar crític per les dificultats de participació que les diferents comunitats autònomes han tingut a l’hora de poder fer sentir la seva veu en la presidència i en el procés de governança presidencial del Consell, i va declarar que tot i ser un dels estat més descentralitzats d’Europa, “tenim una estructura extremadament centralitzada i jacobina”.

En la lluita contra el canvi climàtic, Moreno apuntà que no s’ha avançat massa, malgrat que s’han definit alguns programes i mesures en el marc de l’Estratègia 2020.

Un altre dels aspectes que sí que ha estat important de la Presidència, segons Moreno, és la presència de la UE com a actor global, que Miguel Angel Aguilar, per la seva banda, tot Espanya, degut a la seva història i relacions prefe- i dir que la valoració de la Presidència no és

PENSEM EUROPA Nº2 | 33 |

08 del tot negativa, “no hi ha hagut un lideratge personal”. Aguilar va fer un discurs agut i crític, en el que va afirmar que al president Zapatero “no li interessen els assumptes internacionals” i va afegir que “a l’èxit cal posar-li una cara”.

Les dificultats idiomàtiques que es tradueixen en dificultats de relacions de Zapatero amb càrrecs paral·lels d’altres països, no han ajudat gens en la seva tasca de líder europeu. Alhora, malgrat s’hagin fet algunes coses en el marc de la presidència, no s’han visualitzat perquè no s’han sabut transmetre.

Aguilar, des d’un altre angle, va observar que els espanyols són “massa autoexigents”, quelcom que es tradueix en unes demandes de vegades exagerada cap als representants polítics. Ho exemplificà amb la figura de Catherine Ashton, l’Alta Representant de Política Exterior i Seguretat Comú de la UE, qui de moment ha estat poc visible i ha pogut fer poca feina. El periodista comentà que si Ashton fos espanyola “li haurien caigut moltes més crítiques”.

Així, Aguilar digué que “s’ha fet una bona feina”, però que no s’ha visualitzat, emmarcada com ha estat per tres agreujants: a) una presidència amb poc lideratge; b) unes circumstàncies externes institucionals i econòmiques poc favorables; i c) una ciutadania especialment crítica. Considerà que “la crisi ha alterat les pautes de comportament” de polítics i ciutadans.

CRISI FINANCERA: HA DEIXAT DE SER L’EURO UN POL D’ATRACCIÓ PER A EUROPA DE L’EST? Joan B. Casas DEGÀ DEL COL·LEGI D’ECONOMISTES DE CATALUNYA

Miquel González MEMBRE DEL CENTRE D’ESTUDIS PER LA PAU J. M. DELÀS MODERADOR:

Jordi Bacaria CATEDRÀTIC D’ECONOMIA APLICADA DE LA UAB

TAULA RODONA 30 SETEMBRE 2010 Jordi Bacaria, Catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, va introduir la sessió del mes de setembre amb una breu reflexió de la situació econòmica que viu l’euro. El catedràtic va assegurar que el 2010 havia estat un any dolent per a l’euro, amb inestabilitat i incerteses. Tot i així, la governança econòmica europea s’estava reforçant i la Comissió Europea acabava de presentar un paquet de mesures per enfortir-la.

Joan B. Casas, Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, va iniciar la seva intervenció explicant el context de la situació econòmica mundial. En primer lloc, va parlar del bloc econòmicament desenvolupat, format pels Estats Units d’Amèrica, el Canadà i el Japó. En segon lloc, del bloc de països emergents, els anomenats BRIC, format per Brasil, Rússia, Índia i Xina. En tercer lloc, del bloc format pels països de la zona euro, que per les seves característiques conformen un grup apart; i finalment, un altre grup format per països de Sud-Amèrica i del continent Africà.

El ponent es mostrà convençut de la importància i de l’impacte de la unió monetària: “És una fita històrica que tots aquests països assumeixin una sola moneda, països amb situacions molt diferents, com Alemanya o Portugal”. Casas assegurà que el manteniment d’un equilibri econòmic a mig termini permet un creixement sostingut de l’economia i en el cas espanyol: “L’obligatorietat d’entrar en una política seriosa i de manteniment dels grans equilibrismes econòmics és un element molt important per a l’economia espanyola, que fins ara tenia una tradició de no complir amb aquests aspectes”.

Casas posà sobre la taula la incògnita de la resposta d’Europa davant la crisi econòmica, donat que per una banda l’euro es constituí en època

| 34 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

PENSEM EUROPA Nº2 | 35 |

La crisi ha incentivat una política de lògica macroeconòmica, que ens qüestionem l’especulació, que prioritzem el sistema productiu enlloc del financer... de creixement econòmic i, per l’altra, la unió monetària integra països amb economies molt diferents, com l’alemanya, gran exportadora i amb instruments de producció molt potents, i l’espanyola o la grega, fins aleshores amb un creixement centrat sobretot en la construcció.

El ponent afirmà que: “L’euro com a moneda única integrada ha respost positivament a la crisi. S’ha creat un fons per rescatar els països en dificultats, s’han aportat molts diners per mantenir la fortalesa de la moneda, i a partir d’ara, els pressupostos de cada Estat seran revisats a nivell europeu”. El ponent es mostrà optimista davant el període de crisi econòmica i va preveure una zona integrada, que mantindria els paràmetres macroeconòmics que asseguren un creixement sostenible.

Casas es va mostrar optimista i va assegurar que Europa continua sent un atractiu important per als inversors i ofereix garanties: “La UE continua sent interessant perquè la crisi ha fet que entrem en una política de lògica macroeconòmica, que ens qüestionem l’especulació, que prioritzem el sistema productiu enlloc del financer, que busquem la proximitat entre l’economia real i la financera... unes idees que vénen d’influència Alemanya i del centre d’Europa”. Pronosticà que el model europeu serà encara més atractiu l’any 2014, quan la | 36 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

producció de la UE representarà més del 19% de la producció mundial (superant el 18% dels EUA), i el dèficit públic tornarà a estar al 3%. El degà del Col·legi d’Economistes va concloure la seva intervenció dient: “El sacseig mundial ha estat molt fort, però l’economia de la UE surt reforçada d’aquesta convulsió. Continua sent un lloc d’atracció tant per a la col·locació d’actius financers com per impulsar tota la seva participació i actuar com a model de cara al futur”.

Miquel González, membre del Centre d’Estudis per la Pau J. M. Delàs, va iniciar la seva intervenció fent una introducció de l’euro, la moneda única europea sorgida l’any 1999, que va suposar molts avantatges ja que obria un mercat comú sense barreres per comerciar entre països i eliminava els riscos dels tipus de canvi. Des d’aleshores, la política monetària ja no depengué dels Estats, sinó del Banc Central Europeu.

Tot i els requisits actuals per adoptar l’euro (no superar el 3% del dèficit i tenir un deute global inferior al 60%), quan Grècia va entrar el 2001 a la unió monetària, se li va permetre adoptar la moneda única europea amb un deute del 100%.

Des de la seva entrada al club de l’euro i fins que va explotar la crisi financera, Grècia va tenir un creixement del PIB del 2%. Un creixement gràcies al consum i la despesa pública finançat sobretot des de l’exterior, que suposava una balança de comptes corrents negativa. El 2009, el dèficit va arribar a ser del 12%, tres vegades superior a l’indicat. González assegurà que el model grec era clarament insostenible, amb un deute cada vegada amb més riscos.

El creixement del PIB a Espanya va ser semblant al cas grec, superior al 2% fins que l’any 2007 caigué en picat. A més, tal com assegurà González, la dependència espanyola del crèdit

exterior va ser molt elevada. En el cas espanyol, la despesa pública no va ser tan gran com la grega, però el consum va anar dirigit sobretot a la compra d’hipoteques.

Miquel González va extreure diverses lliçons de les situacions viscudes en el cas grec i l’espanyol.

En primer lloc, que el creixement a través del consum i del deute és insostenible. Es tracta d’inversions indirectes, a curt termini, destinades a pagar hipoteques o bons de l’Estat. La inversió directa, en canvi, destinada a comprar fàbriques o empreses, és un finançament a llarg termini.

En segon lloc, els salaris i la productivitat no han anat a la mateixa velocitat, i ara som molt poc competitius en comparació a d’altres països europeus. González assenyala dues solucions: a curt termini, treballar més o cobrar menys; i a llarg termini, invertir més en formació i renovar el sistema de contractacions.

mies, com l’alemanya i la francesa, estaven en procés d’estancament. El ponent va fer referència al Banc Central Europeu, que hagués pogut apujar els tipus d’interès, però no va fer-ho per tal de no perjudicar Alemanya i França. En paraules del ponent: “Fa falta una unió política. Hem de caminar cap un model polític més integrat, més semblant al nord-americà, per tal d’evitar córrer a dues velocitats. Seria bo que els països exportadors motivessin el consum”.

González va acabar la seva intervenció apuntant que mentre les economies d’Espanya i Grècia s’anaven endeutat cada cop més, d’altres econoPENSEM EUROPA Nº2 | 37 |

09 MICROESTATS D’EUROPA Imma Tor AMBAIXADORA D’ANDORRA A LES COMUNITATS EUROPEES

Jordi Domingo PROFESSOR DE GEOGRAFIA DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA MODERADORA:

Blanca Vilà DIRECTORA DE L’INSTITUT UNIVERSITARI D’ESTUDIS EUROPEUS

La sessió dedicada als microestats d’Europa va ser introduïda per Blanca Vilà, directora de l’Institut Universitari d’Estudis Europeus, qui reflexionà al voltant de diversos eixos que han marcat el debat sobre la relació existent entre els microestats i la Unió Europea: la necessitat o no d’integrar-se, la relació estructural versus els acords comercials; i la fiscalitat afavorida que ha comportat una certa atracció de capitals.

La intervenció d’Imma Tor, ambaixadora d’Andorra a les Comunitats Europees, va centrar-se en el cas d’Andorra com a microestat dins la Unió Europea, i va analitzar-ne les seves relacions.

Segons la ponent, el nou Tractat de Lisboa (específicament la declaració 3 de l’article 8) dóna lloc a considerar la situació particular dels països de petita dimensió territorial que mantenen amb la Unió Europea relacions específiques de proximitat, i afirmà: “Andorra va tenir un paper pioner en la introducció d’aquesta referència en el primer projecte del tractat constitucional de 2004. Però de moment, ni les institucions ni els petits Estats tenen clar de quina manera es pot desenvolupar aquesta declaració”. Segons la ponent, existeixen diversos punts de convergència entre aquests països, com el fet que es trobin enclavats en la geografia europea i el tractament específic que poden pretendre. A més, Tor assegurà: “Ha arribat el moment propici per desenvolupar la relació amb els països de petita dimensió territorial, ja que hem avançat en la cooperació internacional a nivell fiscal i hem sortit de la llista grisa de l’OCDE”.

Tor va remuntar-se als orígens de les relacions amb la Unió Europea per explicar com Andorra en fou la pionera, en aconseguir el 1992 un gran acord bilateral. Tot i així, Andorra tenia un status jurídic imprecís dins la Unió.

A meitat de la dècada dels 90, Andorra va formular la intenció d’aconseguir nous capítols

| 38 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

de cooperació. Finalment, el 2004 va signar-se un nou acord de cooperació que estableix col· laboració mútua en diversos àmbits.

Aquest nou marc jurídic permet a Andorra participar en algunes polítiques i programes de la UE, en àmbits d’interès comú com el medi ambient, la comunicació i la informació, la cultura, l’educació, la formació professional, la joventut, les qüestions socials i de salut, les xarxes transeuropees i de transport i les polítiques regionals. Va signar-se també un memoràndum d’entesa en referència a l’obertura de negociacions per a un acord monetari i per definir un camp més ampli de la cooperació econòmica i fiscal.

Malgrat tot, Tor recordà que: “Tots els àmbits de cooperació se situen al marge del mercat interior de la Unió; no es refereixen a les quatre llibertats, ni a la cooperació en l’àmbit de la justícia, ni a la política estrangera i de seguretat.

Això exigiria un marc jurídic més elaborat, i seria molt més adequat”.

Davant el debat creat a Andorra sobre l’apropament cap a la Unió, Imma Tor assegurà que la base de qualsevol negociació hauria de ser el mercat interior de la UE: “Andorra necessita inserir-se millor a la UE per consolidar els sectors econòmics existents i diversificar la seva economia”.

Tor va assenyalar alguns punts de coincidència de diversos estudis publicats sobre el futur de la relació entre Andorra i la Unió Europea. En primer lloc, la necessitat d’un aprofundiment de la relació, més enllà de l’actual relació comercial. En segon lloc, la utilitat de la participació a les polítiques i programes de la UE. En tercer lloc, una major cooperació en els àmbits de la justícia i els afers interiors, amb una eventual participació a l’espai Schengen. I finalment, la

necessitat d’una participació al nucli dur de la UE, a les quatre llibertats i l’harmonització legislativa, que permetria als ciutadans andorrans poder estudiar, treballar i establir-se a qualsevol estat de la UE. L’ambaixadora andorrana però, va assenyalar la dificultat que comporta per a l’administració pública andorrana poder ser recíproca en les relacions amb la UE, sobretot pel que fa a la capacitat administrativa necessària per assolir-ho. Segons els experts, el nou marc de relació amb Andorra guanyaria en eficàcia si fos multilateral, és a dir, si fos negociat de manera conjunta amb altres microestats d’Europa, com San Marino, que comparteix moltes idees amb Andorra sobre l’apropament amb la UE. A més, consideren Liechtenstein com un exemple interessant a seguir, ja que és membre de l’Espai Econòmic Europeu i el seu camí ja recorregut podria obrir una porta per a Andorra.

Jordi Domingo va centrar la seva ponència en l’origen històric d’Andorra, que va contextualitzar amb la resta de microestats. “Els petits estats europeus es van convertir en rara avis als anys 80, quan els socis del sud entren a formar part de la Unió Europea”.

S’entén com a microestat aquell territori inferior a 5.000 km2 i amb menys d’1 milió d’habitants, amb l’excepció de Singapur. El ponent explicà que la desagregació històrica de la seva formació es remunta a l’Europa de l’època feudal. Els microestats van néixer i van consolidarse fruit de la interacció constant amb els seus veïns, les potències dominants d’aquella època a Europa. Segons Domingo, Europa segueix sent dinàmica com ho era en aquella època, com a mínim en el terreny polític, encara que no tan fragmentada en matèria econòmica gràcies a la Unió Europea.

PENSEM EUROPA Nº2 | 39 |

10 EMERGÈNCIES INTERNACIONALS: LA RESPOSTA CIVIL I INSTITUCIONAL D’EUROPA DAVANT LES CATÀSTROFES

Paisos: Andorra Ciutat del Vaticà Liechtenstein Malta Mònaco Sant Marí

MO

Ferran Tarradellas

SM

PORTAVEU D’ECHO, COMISSIÓ EUROPEA

Miquel Vidal CAP DEL GRUP D’EMERGÈNCIES MÈDIQUES DELS BOMBERS DE LA GENERALITAT

Xavier Casanova

TRAUMATÒLEG I COOPERANT EN EMERGÈNCIES MÈDIQUES A HAITÍ

Per concloure, Domingo va fer una reflexió sobre la necessitat d’adaptació dels microestats a una Europa canviant: “Un bon dia, Andorra s’aixeca i es troba envoltada, enmig de l’espai geogràfic de la Unió Europea. Les seves relacions exteriors, per tant, s’han

d’adaptar al context, negociar i canviar”. Domingo va assenyalar que el procés de modernització, que inclou la internacionalització, la política, i l’especialització econòmica, ha de poder-se combinar amb la tradició pròpia dels micro-estats.

El nou Tractat de Lisboa considera la situació particular dels països europeus de petita dimensió territorial.

Tot i així, els àmbits de cooperació encara són limitats i se situen al marge dels grans temes de la Unió.

| 40 | FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

MODERADOR:

Albert Royo MEMBRE D’HORITZÓ EUROPA

TAULA RODONA 13 OCTUBRE 2010 Després de més de deu mesos de la catàstrofe d’Haití, el país torna a ser notícia pel brot de còlera que està afectant la seva població. El gran desplegament d’ajut internacional mobilitzat i el qüestionament de la seva capacitat d’actuació va posar en evidència la resposta d’organismes internacionals davant d’aquest tipus de catàstrofes.

Ferran Tarradellas, portaveu d’ECHO (International Cooperation, Humanitarian Aid and Crisis Responses), inicià la seva intervenció plantejant un escenari força pessimista de les catàstrofes, amb xifres i raons per les quals es creu que aquests fenòmens aniran en augment i de manera més severa. Però precisament per aquest motiu va donar a entendre que és imprescindible estar preparats per poder fer front i evitar al màxim els danys derivats. Com a exemple, va parlar de la diferència entre els terratrèmols d’aquest 2010 patits a Haití i Xile, ja que aquest segon fou d’escala superior al d’Haití i en canvi, no només les conseqüències van ser molt menys greus, sinó que els xilens van tenir una ràpida capacitat de recuperació. La diferència entre els dos països és el nivell de prevenció i recursos que tenen per fer front a aquests fenomens. De totes maneres, Tarradellas va esmentar el handicap actual en el que ens trobem en temps de crisi, donat que en aquests moments costa fer entendre que es destinin recursos “per si de cas”.

Pel què fa a la resposta de la UE davant catàstrofes, com va comentar el portaveu d’ECHO, la UE només actua o bé quan les capacitats nacionals són insuficients per fer-hi front, o bé en casos en què la catàstrofe afecta a escala supranacional. En el primer cas, els Estats que no tenen recursos davant d’aquestes situacions d’emergència, sol·liciten ajut activant el Centre d’Informació i Coordinació PENSEM EUROPA Nº2 | 41 |

(MIC) i aquests són els encarregats de fer la crida extensiva a la resta de països membres. Va parlar d’aquest sistema com a òptim donat que permet compartir recursos i, per tant, no duplicar despeses, però també creu que es podria millorar si es tingués un llistat complert dels recursos a disposició de cada país per tal de saber amb què compta la UE, què fa falta i on sol·licitar l’ajut en cas de catàstrofe.

Finalment, va parlar de l’ajut a nivell internacional, en el qual el Pla preveu donacions econòmiques perquè onegés o d’altres organismes puguin actuar, així com també preveu ajut humanitari i/o en espècies. Va comentar el fet que actualment la UE té experts humanitaris i de protecció civil a diferents regions, però la idea és poder crear una sola sala de crisi centralitzada per poder optimitzar els recursos. El Pla preveu cobrir tot un cicle i per tant també s’analitza, un cop finalitzat l’ajut, el per què de la catàstrofe o com s’hagués pogut evitar o minvar els danys.

Miquel Vidal, cap del Grup d’Emergències Mèdiques dels Bombers de la Generalitat, presentà el Pla d’actuació tant a nivell estatal amb l’AECID (Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament) organisme que depèn del Ministeri d’Afers Exteriors, com a nivell de Catalunya amb el paral·lelisme de l’ACCD (Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament), entitat que depèn de Presidència de la Generalitat i en aquest cas no pot actuar en missions de catàstrofes internacionals sense el permís del govern central. La seva xerrada es complementà amb la seva experiència en les emergències mèdiques dins del cos de bombers de la Generalitat, explicitant els protocols de cooperació de voluntaris i d’actuació en grans catàstrofes mundials. Va valorar positivament el fet que en ocasions es creen equips de treball mixtes amb personal mèdic expert o equip de gossos de rescats, quelcom que dóna molta flexibilitat i versatilitat als diferents equips d’emergències sobre el terreny.

Finalment, la sessió es va tancar amb l’exposició d’una experiència concreta, la de Xavier Casanova, metge traumatòleg que juntament amb d’altres metges catalans, va marxar de manera independent a Haití amb la missió d’oferir ajuda mèdica als hospitals. En la seva exposició va voler destacar tres punts claus: què van fer, què es van trobar i què en van treure. En primer lloc, va remarcar la inexperiència del grup en aquestes situacions i el desconcert sobre el que cal fer un cop arribats allà. Va esmentar l’esforç i treball previ a la marxa, per tal d’aconseguir el màxim de material per endur-se i l’èxit aconseguit en aquest cas amb més de dues tones de material. Així mateix, la importància dels contactes amb els hospitals haitians per preparar la seva arribada. Tot i aquesta feina feta, un cop arribaren al país, el col·lapse era tal que l’ajuda, tot i ser allà, no arribava als necessitats, alhora que hi havia una manca d’informació general, quelcom que feia molt difícil poder col·laborar amb la resta de cooperants i entitats sobre el terreny. Per tant, en un inici varen tenir moltes dificultats per posar en marxa la missió que havien anat a fer, es van trobar amb diversos contratemps, així com també amb una realitat cultural totalment diferent de Catalunya, però que calia respectar plenament i adaptar-s’hi.

Finalment, féu una anàlisi de l’experiència i del que n’havien pogut extreure de cara a una nova ocasió: necessitat d’una major coordinació de tots els organismes cooperants i de centralitzar la informació i fer una bona anàlisi prèvia de l’escenari on es va. Per acabar, va remarcar dos dels valors imprescindibles en la seva missió: flexibilitat i adaptació.

PENSEM EUROPA Nº2 | 43 |

FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA La Fundació Catalunya Europa és una entitat sense ànim de lucre que té per objectiu la dialèctica reflexiva i pràctica sobre les relacions entre Catalunya i Europa en diferents àmbits de la vida social, política i econòmica. Al mateix temps, promou espais de reflexió sobre els models ideals i les bones pràctiques que es despleguen en els dos espais i que ens permeten avançar cap a aquells ideals.

“Pensem Europa” és un programa de conferències i taules de debat mensuals sobre temes d’actualitat europea. Es procura l’intercanvi d’opinions de diferents personalitats europees de prestigi dins del camp de la política, l’acadèmia, el món professional o la societat civil per tal d’aportar elements de reflexió i d’interpretació en un món complex i canviant.