I Informe Consell Assessor: 'Elements per a una estratègia energètica a l’europa meridional"

Informes F u n dac i ó Cata l u n ya E u r o pa

[01/12]

Elements per a una estratègia energètica a l’Europa meridional [ Autor:]

Josep Escarrà Ponent del Consell Assessor de la Fundació Catalunya Europa per a l’informe

Ramon Folch VERSIÓN EN CASTELLANO EN EL INTERIOR / ENGLISH VERSION INSIDE

[ 1]

Amb la col路laboraci贸 de:

[r e sum e xe cut iu]

Elements per a una estratègia energètica a l’Europa meridional

S

i bé la UE es formà fonamentalment sobre tractats energètics (CECA, EURATOM), els estats de la UE han considerat l’energia un element “estratègic” i no han començat a cedirne la seva sobirania fins al Tractat de Lisboa. Fins ara, la UE ha influït de forma indirecta en la política energètica per mitjà de la política ambiental (és a dir, legislant el contaminant derivat del consum energètic: els gasos d’efecte hivernacle). Aquesta política, tanmateix, només ha pogut basar-se en la disminució del consum i l’autogeneració renovable. A partir de l’aplicació del Tractat de Lisboa s’obre una nova etapa en què la UE incideix en el nus de la sobirania energètica històrica i actual: el subministrament de gas, petroli i electricitat.

No en va l’estratègia energètica té una gran rellevància econòmica. L’any 2011, la importació per part d’Espanya d’energia (gas, petroli i derivats) va suposar 54.700 M€, el 21% del total de les importacions (260.000 M€), el que suposa balança comercial de -46.300 M€. Si Espanya no tingués dependència energètica de l’exterior, la seva balança comercial hauria estat positiva, en gairebé 8.400 M€. Això posa de manifest que l’elevada dependència energètica exterior té una notable rellevància econòmica, atès que la pràctica totalitat del dèficit comercial espanyol es deriva de la importació de productes energètics.

Els països de l’Europa meridional tenen un important dèficit comercial en el factor energètic. Cal posar de manifest que la generació d’energia elèctrica per mitjà de fonts renovables contribueix 3,5 vegades més al PIB (per MW generat) que la generació elèctrica per mitjà de cicles combinats amb gas natural importat.

Si hi afegim que les inversions en eficiència encara són el doble de rendibles que en renovables, trobem que aquesta pot ésser una important línia per iniciar la recuperació econòmica del sud d’Europa.

L’extracció de gas noruec i de la Mar del Nord disminuirà molt ràpidament en les pròximes dècades, mentre que els països del centre d’Europa depenen en excés dels subministraments energètics russos. Si la UE vol mantenir certa autonomia econòmica-energètica, ha de diversificar abastiments, interconnectar-se, disposar de reserves rellevants i establir polítiques de solidaritat. La UE avança cap a la creació d’un mercat interior d’electricitat. En aquest context, els països de l’Europa meridional tenen un paper clau, ja que són la porta d’entrada de les reserves de gas del nord d’Àfrica a través d’Espanya i Itàlia, i de la zona de la mar Càspia (Kazakhstan, Turkmenistan, Uzbekistan i Geòrgia) a través de Turquia, Grècia i Itàlia. Amb tot, la primavera àrab no ha ajudat, atès que els països afectats han disminuït notablement la seva extracció de gas, especialment Líbia.

De forma paral·lela, es pot incidir en l’eficiència energètica i la producció renovable. Els països meridionals, per qüestions climàtiques, poden aspirar a un consum energètic molt menor en edificis i serveis.

La generació renovable d’origen solar i l’eòlica marina d’aigües profundes també tenen un gran potencial en els països meridionals, bé que els principals referents tecnològics es localitzen es els països centreuropeus.

En aquesta tessitura, cada país ha desenvolupat una política energètica diferenciada en funció dels seus interessos interns i externs. En alguns casos, la política energètica d’un país ha estat en detriment de la d’un altre, perjudicant en últim terme al conjunt de la UE. L’energia ha estat un element tan estratègic per a alguns estats europeus que encara avui en dia s’aprecien reminiscències proteccionistes en les seves polítiques energètiques. És el cas de la majoria de les grans empreses energètiques europees, que encara tenen participació pública.

Per tot plegat, cal una política energètica més compartida entre els països del sud d’Europa, però amb amplis graus de llibertat en les estratègies escollides per a cada país. Una política que promogui més interconnexions entre països meridionals i amb Europa, i que fomenti projectes pioners de desenvolupament tecnològic en matèria d’eficiència energètica i energies renovables. Aquests projectes, no obstant, s’han d’adequar a les característiques energètiques i econòmiques de cada país. El sud d’Europa pot ésser la vàlvula de seguretat en el proveïment energètic d’Europa, tant pel que fa a les energies renovables com a les no renovables.

Catalunya és ara mateix un element molt perifèric dins el mapa energètic de la UE (de la mateixa manera que Espanya i el sud de França). Hi han contribuït significativament les polítiques energètiques espanyola i francesa dels darrers 60 anys, però també la pròpia oposició a alguns projectes estratègics.

Les limitades competències de Catalunya en l’àmbit energètic, cenyides a la legislació autonòmica, han impedit que Catalunya disposi d’una política energètica pròpia. La reduïda dimensió objectiva de Catalunya i la poca disponibilitat de recursos energètics, renovables o no, fan que no pugui esdevenir una potència energètica.

Tanmateix, podria desenvolupar polítiques energètiques de qualitat si disposés de sobirania política en aquest camp i d’una visió estratègica ambiciosa d’abast internacional.

[ Les principals recomanacions per a un projecte energètic de futur per a Catalunya són: ] ◆ Adoptar

una política energètica pròpia per a Catalunya, però compartida i concertada amb els estats euromeridionals, especialment Espanya, França i Itàlia. ◆ Desenvolupar un nou paradigma energètic basat en l’eficiència energètica i els grans projectes de generació elèctrica renovable que permeti disminuir el consum energètic i augmentar la generació endògena. ◆ Executar amb urgència les infraestructures energètiques en territori català, actualment considerades prioritàries dins el marc de la UE. ◆ Potenciar, conjuntament amb la resta de països meridionals, els mercats per a les empreses d’eficiència energètica en aquells àmbits diferenciats dels països septentrionals. ◆ Liderar un consorci internacional destinat a la recerca en tecnologies aplicades a la millora de l’eficiència energètica en els territoris euromediterranis. ◆ Aplicar polítiques actives de desenvolupament d’energies renovables dins els límits ambientalment possibles, especialment l’eòlica terrestre, la biomassa i l’eòlica marina. ◆ Liderar consorcis internacionals per a la recerca en tecnologies aplicades a l’aprofitament de les energies renovables més abundants a l’Europa meridional, especialment la solar i l’eòlica marina d’aigües profundes. ◆ Augmentar, a mitjà termini, les interconnexions elèctriques actuals amb França i amb Itàlia. ◆ Plantejar, en el sí de la UE, la connexió mediterrània entre les xarxes de gas natural francesa i italiana. ◆ Avaluar adequadament els riscos i costos ambientals i socials alhora de concedir permisos d’exploració i extracció de combustibles fòssils en territori català mitjançant fractura hidràulica. ◆ Liderar un consorci internacional amb altres corporacions euromeridionals per a l’aprofitament energètic dels recursos eòlics existents entre les penínsules Ibèrica i Itàlica. ◆ Participar en els projectes de desenvolupament d’energies renovables, a llarg termini, en els països del MENA per a l’abastiment energètic d’Àfrica i Europa.

[r esu me n e je cut ivo]

Elementos para una estrategia energética en la Europa meridional

S

i bien la UE se formó sobre tratados fundamentalmente energéticos (CECA, EURATOM), los estados de la UE han considerado la energía un elemento “estratégico” y no han empezado a ceder su soberanía hasta el Tratado de Lisboa. Así pues, hasta el momento, la UE ha influido de forma indirecta en la política energética por medio de la política ambiental (es decir, legislando el contaminante derivado del consumo energético: los gases de efecto invernadero). Esta política sólo se podía basar en la disminución del consumo y la autogeneración renovable. A partir de la aplicación del Tratado de Lisboa se abre una nueva etapa en que la UE incide en el nudo de la soberanía energética histórica y actual: el suministro de gas, petróleo y electricidad.

No en vano la estrategia energética tiene una gran relevancia económica. En el año 2011, la importación por parte de España de energía (gas, petróleo y derivados) supuso 54.700 M€, el 21% del total de las importaciones (260.000 M€), lo que conllevó una balanza comercial de -46.300 M€. Si España no hubiera tenido dependencia energética del exterior, su balanza comercial habría sido positiva, en casi 8.400 M€.

Ello pone de manifiesto que la elevada dependencia energética exterior tiene una notable relevancia económica, dado que la totalidad del déficit comercial español se deriva de la importación de productos energéticos.

Los países de la Europa meridional tienen un importante déficit comercial en el factor energético.

Cabe poner de manifiesto que la generación de energía eléctrica por medio de fuentes renovables contribuye 3,5 veces más al PIB (por MW generado) que la generación eléctrica por medio de ciclos combinados con gas natural importado. Si le añadimos que las inversiones en eficiencia aún son el doble de rentables que en renovables, concluimos que ésta puede llegar a ser una importante línea para iniciar la recuperación económica del sur de Europa.

La extracción de gas noruego y del Mar del Norte disminuirá muy rápidamente en las próximas décadas, mientras que los países del centro de Europa dependen en exceso de los suministros energéticos rusos. Si la UE quiere mantener cierta autonomía económica-energética, debe diversificar abastecimientos, interconectarse, disponer reservas relevantes y establecer políticas de solidaridad. La UE avanza hacia la creación de un mercado interior de electricidad. En este contexto, los países de la Europa meridional tienen un papel clave, ya que son la puerta de entrada de las reservas de gas del norte de África a través de España e Italia, y de la zona del mar Caspio (Kazakstán, Turkmenistán, Uzbekistán y Georgia) a través de Turquía, Grecia e Italia. Con todo, la primavera árabe no ha ayudado, dado que los países afectados han disminuido notablemente su extracción de gas, especialmente Libia.

De forma paralela, se puede incidir en la eficiencia

energética y la producción renovable. Los países meridionales, por cuestiones climáticas, pueden aspirar a un consumo energético mucho menor en edificios y servicios. La generación renovable de origen solar y la eólica marina de aguas profundas también tienen un gran potencial en los países meridionales, aunque los principales referentes tecnológicos se localizan en los países centroeuropeos.

En esta tesitura, cada país ha desarrollado una política energética diferenciada en función de sus intereses internos y externos. En algunos casos, la política energética de un país ha ido en detrimento de la de otro, perjudicando en último término al conjunto de la UE. La energía ha sido un elemento tan estratégico para algunos estados europeos que todavía hoy en día se aprecian reminiscencias proteccionistas en sus políticas energéticas. Es el caso de la mayoría de las grandes empresas energéticas europeas, que todavía tienen participación pública.

Por todo ello, hace falta una política energética más compartida entre los países del sur de Europa, pero con amplios grados de libertad en las estrategias escogidas para cada país. Una política que promueva más interconexiones entre países meridionales y con Europa, y que fomente proyectos pioneros de desarrollo tecnológico en materia de eficiencia energética y energías renovables. Estos proyectos, no obstante, deben adecuarse a las características energéticas y económicas de cada país. El sur de Europa puede ser la válvula de seguridad del abastecimiento energético de Europa, tanto en lo referente a las energías renovables como a las no renovables.

Catalunya es en estos momentos un elemento muy periférico del mapa energético de la UE (del mismo modo que lo son España y el sur de Francia).

Ha contribuido significativamente a ello las políticas energéticas española y francesa de los últimos 60 años, pero también la propia oposición hacia algunos proyectos estratégicos.

Las limitadas competencias de Catalunya en el ámbito energético, ceñidas a la legislación autonómica, han impedido que Catalunya disponga de una política energética propia. La reducida dimensión objetiva de Catalunya y la poca disponibilidad de recursos energéticos, renovables o no, hacen que no pueda convertirse en una potencia energética. Sin embargo, Catalunya podría desarrollar políticas energéticas de calidad si tuviera soberanía política en este campo y desarrollara una visión estratégica ambiciosa de alcance internacional.

[ Las principales recomendaciones para un proyecto energético de futuro para Catalunya son: ] ◆ Adoptar

una política energética propia para Catalunya, pero compartida y concertada con los estados euromeridionales especialmente España, Francia e Italia. ◆ Desarrollar un nuevo paradigma energético basado en la eficiencia energética y los grandes proyectos de generación eléctrica renovable que permita disminuir el consumo energético y aumentar la generación endógena. ◆ Ejecutar con urgencia las infraestructuras energéticas en territorio catalán, actualmente consideradas prioritarias en el marco de la UE. ◆ Potenciar, conjuntamente con el resto de países meridionales, los mercados para las empresas de eficiencia energética en aquellos ámbitos diferenciados de los países septentrionales. ◆ Liderar un consorcio internacional destinado a la investigación de tecnologías aplicadas a la mejora de la eficiencia energética en los territorios euromediterráneos. ◆ Aplicar políticas activas de desarrollo de energías renovables dentro de los límites ambientalmente posibles, especialmente la eólica terrestre, la biomasa y la eólica marina. ◆ Liderar consorcios internacionales para la investigación en tecnologías aplicadas al aprovechamiento de las energías renovables más abundantes en la Europa meridional, especialmente la solar y la eólica marina de aguas profundas. ◆ Aumentar, a medio plazo, las interconexiones eléctricas actuales con Francia y con Italia. ◆ Plantear, en el sí de la UE, la conexión mediterránea entre las redes de gas natural francesa e italiana. ◆ Evaluar adecuadamente los riesgos y costes ambientales y sociales al mismo tiempo que conceder permisos de exploración y extracción de combustibles fósiles en territorio catalán mediante fractura hidráulica. ◆ Liderar un consorcio internacional con otras corporaciones euromeridionales para el aprovechamiento energético de los recursos eólicos existentes entre las penínsulas Ibérica e Itálica. ◆ Participar en los proyectos de desarrollo de energías renovables, a largo plazo, en los países del MENA para el abastecimiento energético de África y Europa.

[Ex ec ut ive Summary]

Elements for an energetic strategy in Southern Europe

W

hile the EU was formed primarily by energy treaties (ECSC, EURATOM), the EU states have considered energy a “strategic” element, and had not begun to yield their sovereignty until the Lisbon Treaty. So far, the EU has indirectly influenced energy policies through environmental policies (i.e. legislating the contaminant derived from energy consumption: Greenhouse gases). These environmental policies could only be based on the decline in consumption and renewable self-generation.

The implementation of the Lisbon Treaty opens a new stage in which, the EU affects the knot of historical and current energy sovereignty: the supply of gas, oil and electricity.

No wonder the energy strategy has great economic importance. In 2011, energy imports from part of Spain (gas, oil and derivatives) accounted for 54,700 M€, 21% of total imports (260,000 M€), which led to a trade balance of -46,300 M€. If Spain did not depend on foreign energy, the trade balance would have been positive, almost 8,400 M€. This indicates that the high dependence on foreign energy has considerable economic importance, since all Spanish trade deficit stems from the import of energy products.

The southern European countries have significant trade deficit in the energy factor. It is to show that generation of electricity through renewable sources contributes 3.5 times more to GDP (per MW

generated) than power generation using combined cycles with imported natural gas. If we add that efficiency investments are still twice as profitable as in renewable, we conclude that this can be an important line to initiate economic recovery in Southern Europe.

Norwegian and North Sea gas extraction will decrease very rapidly in the coming decades, while Central European countries rely heavily on Russian energy supplies. If the EU wants to maintain some economic energy autonomy, it must diversify supplies, facilitate interconnections among European countries themselves, have significant reserves and establish solidarity policies. The EU is moving towards the creation of an internal market for electricity. In this context, the countries of Southern Europe have a key role, as they are the gateway to the gas reserves in North Africa through Spain and Italy, and the Caspian Sea (Kazakhstan, Turkmenistan, Uzbekistan and Georgia) through Turkey, Greece and Italy. However, the Arab Spring has not helped, as affected countries have decreased their gas extraction significantly, particularly Libya.

In parallel, it can influence the energy efficiency and renewable production. Southern countries, due to weather conditions, can aspire to much lower energy consumption in buildings and services. Renewable solar and deepwater offshore wind generation also has great potential in the Southern countries, but the principal technological references are located in the Central European countries.

In this situation, each country has developed a differentiated energy policy according to their internal and external interests. In some cases, a country´s energy policy has been to the detriment of another, ultimately hurting the whole EU. Energy has been a very strategic element as some European states today still appreciate protectionist reminiscent on their energy policies. This is the case of most large European energy companies that still have public participation.

Therefore, we need a shared energy policy over Southern European countries, but with large degrees of freedom in chosen strategies for each country.

A policy that promotes more interconnections between Southern countries and with Europe, and that encourages pioneering projects of technology development in matter of energy efficiency and renewable energy. These projects, however, must conform to the energy and economic characteristics of each country. Southern Europe could be the safety valve of energy supply in Europe, both in terms of renewable energy and non-renewable.

Right now Catalonia is a very peripheral element in the EU energy map (the same way as Spain and Southern France). This is a result of many factors, but Spanish and French energy policies over the last 60 years have had a major role in it, as well as its own internal opposition to some strategic projects.

The limited powers of Catalonia in the energy sector, tight to the regional legislation, have prevented Catalonia from their own available energy policy. The reduced objective dimension of Catalonia and the limited availability of energy resources, renewable or not, disables Catalonia to become an energy superpower. However, Catalonia could develop a quality energy policy if it had political sovereignty in this field and develop an ambitious strategic vision of international scope.

[ The principal recommendations for a future energy project for Catalonia are: ] ◆ To

adopt an energy policy for Catalonia itself, but shared and coordinated with the Euro-Mediterranean states, especially Spain, France and Italy. ◆ To develop a new energy paradigm based on energy efficiency and large renewable power generation projects that reduce energy consumption and increase endogenous generation. ◆ Urgently run energy infrastructures in Catalonia, currently a priority in the EU framework. ◆ Promote, together with the other Southern countries, markets for energy efficient companies in distinct areas from the Northern countries. ◆ To lead an international consortium dedicated to the research of applicable technologies in improving energy efficiency in the Euro-Mediterranean territories. ◆ Apply active policies of renewable energy development within the environmental limits, especially onshore wind, biomass and offshore wind. ◆ Lead international consortia for research in applicable technologies for the utilization of more abundant renewable energy in Southern Europe, especially solar and deepwater offshore wind. ◆ Increase, to medium term, the current electricity interconnections with France and Italy. ◆ Raise, in the EU itself, the Mediterranean connection between French and Italian natural gas networks. ◆ Properly assess the risks and environmental and social costs while granting exploration and extraction permits of fossil fuels in Catalonia through hydraulic fracturing. ◆ Lead an international consortium with other EuroMediterranean corporations for harnessing wind energy resources existing between the Iberian and Italic peninsulas. ◆ Participate in renewable energy development projects in the long term, in the MENA countries for energy supply in Africa and Europe.

SUMARI Introducció 1.

L’energia a Catalunya i a l’Europa mediterrània avui

10 11

1.1.

Context polític i geoenergètic 1.1.1. Polítiques energètiques a Europa 1.1.2. Context geoenergètic a Europa 1.2. Conjuntura energètica a Europa i Catalunya 1.2.1. Consum energètic a la UE: fonts energètiques i sectors 1.2.2. Eficiència energètica 1.2.3. Disponibilitat energètica no renovable 1.2.4. Disponibilitat energètica renovable 1.2.5. Infraestructures de transport energètic 1.2.6. Balanç energètic 1.2.7. Principals operadors energètics 1.3. Context econòmic 1.3.1. Balanç econòmic global 1.3.2. Valor afegit de la generació renovable 1.4. Posicionament davant del canvi climàtic

11 11 12 12 12 13 14 15 17 19 19 20 20 21 21

2.

Conclusions: les estratègies energètiques del països euromediterranis

22

3.

Recomanacions: el futur de l’energia a Catalunya i a l’Europa mediterrània

24

3.1. La necessitat d’una estratègia energètica compartida i l’especificitat meridional 3.2. Els eixos centrals de la nova estratègia energètica 3.2.1. L’eficiència energètica 3.2.2. Les energies renovables 3.2.3. Les energies no renovables 3.2.4. Noves infraestructures energètiques estratègiques 3.3. L’encaix de Catalunya

24 25 25 26 26 26 27

Referències

75

Annex: Figures i Gràfics

76

Introducció

E

lements per a una estratègia energètica a l’Europa meridional és un informe que vol proposar algunes línies mestres pel desenvolupament de la futura política energètica europea, especialment pel que fa als països de l’Europa mediterrània.

Per fer-ho, analitza l’actual política energètica europea i el context energètic mundial en la que es desenvolupa. L’informe, alhora, posa el focus sobre el desenvolupament concret de la política energètica europea en els països de l’Europa meridional en general, i a Catalunya en particular.

Així, el primer capítol analitza l’actual context energètic, geopolític, econòmic i climàtic de l’Europa meridional, per acabar analitzant les estratègies energètiques dels diferents estats euromediterranis.

El segon capítol determina la necessitat d’una futura política energètica compartida i dels diferents graus de llibertat necessaris per arribar a una aplicació eficient.

Al llarg del capítol es determina quines han de ser les estratègies energètiques futures i, finalment s’acaben determinant unes recomanacions específiques pel cas de Catalunya.

Com a objectiu últim, l’informe vol reflexionar sobre la posició dels països de l’Europa mediterrània a l’hora de definir una política energètica compartida i les estratègies per dur-la a terme d’una forma eficaç i eficient, més enllà de les diferències intrínseques entre els diferents estats.

[ 10 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

[ 1. ]

L’energia a Catalunya i a l’Europa mediterrània avui 1.1. Context polític i geoenergètic

Catalunya, juntament amb la resta de països del sud d’Europa, com a regions desenvolupades i pertanyents a l’OCDE, tenen un gran consum energètic en tots els sectors de la seva economia. Aquest conjunt de països es localitzen a la ribera nord de la Mediterrània i dins del marc de la UE presenten llaços econòmics i polítics molt més estrets envers la resta d’Europa que respecte els països del sud de la Mediterrània.

La Mediterrània és una zona rica en recursos naturals energètics (especialment en combustibles fòssils), si bé la pràctica totalitat d’aquests es localitzen en la meitat sud.

Des d’una perspectiva global, els països que delimiten el sud de la Mediterrània disposen de més del 4% de les reserves mundials de petroli i gas natural, mentre que els estats del MENA (Middle East and North African countries), on també s’inclouen els anteriors, tenen més del 60% de les reserves de petroli i el 45% de les de gas natural.

Així, els països del sud de la Mediterrània es configuren com a exportadors d’energia mentre que els països del nord (pertanyents a la UE en la seva majoria) es configuren com a importadors. Aquest fet, conjuntament amb les diferències econòmiques i polítiques, i unes relacions històriques marcades pel colonialisme i el postcolonialisme, condicionen les relacions entre ambdues ribes (figura 1, a l’annex).

Europa, en conjunt, ha d’importar el 63,3% de l’energia que consumeix. Aquesta importació d’energia es fa en dos fonts principals: gas natural i petroli. Així, l’estratègia energètica dels diferents països europeus se centren en l’obtenció d’aquests combustibles de països i mercats exteriors fiables. Alhora, les estratègies internes

busquen la reducció del consum d’energia i l’augment de la producció endògena, bàsicament d’origen renovable.

En els dos apartats següents s’amplia la informació i reflexions entorn el context polític i geoenergètic a Europa i a la Mediterrània.

1.1.1. Polítiques energètiques a Europa

Llevat d’alguna excepció, la majoria de països de la UE tenen una gran dependència energètica envers països tercers pel que fa als combustibles fòssils. Aquesta dependència causa tensions econòmiques i polítiques entre la UE i els països subministradors. Un exemple n’és la “crisi del gas”, iniciada el gener de 2006, i amb una rèplica el gener de 2009, on la disputa entre Rússia i Ucraïna va afectar el subministrament de gas a la UE. La qüestió energètica ha estat un element cabdal en els tractats precursors de la UE, tal i com es pot veure en el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’Acer i el Carbó (CECA) i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea sobre Energia Atòmica (EURATOM). De forma paral·lela i independent a la UE, els estats europeus, inclosos els mediterranis, han considerat l’element energètic com un “tema estratègic” pels interessos de l’estat; fet que ha derivat en polítiques energètiques molt heterogènies. En les darreres dècades, cada país ha desenvolupat estratègies i infraestructures de proveïment energètic pròpies i diferenciades. D’aquesta manera, els països del sud d’Europa han establert relacions de proveïment energètic amb els països del nord d’Àfrica, mentre que la major part dels països centreeuropeus ho han fet amb la Federació Russa, el Caucas i el nord d’Europa. [ 11 ]

Mentre que els estats han considerat l’energia un element altament estratègic i han definit les seves pròpies polítiques, la UE ha afrontat el tema energètic, fonamentalment des de la perspectiva ambiental atès que la generació i el consum de l’energia és un dels principals factors d’emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. En la darrera dècada, la UE ha establert polítiques molt ambicioses de disminució del consum, millora de l’eficiència i augment de la producció renovable.

Malgrat aquestes polítiques, es preveu que la UE dependrà cada cop més de la importació de fonts d’energia estrangeres, especialment pel que fa als combustibles fòssils, quelcom que demana que la UE prengui una postura més directa i ambiciosa en termes de política energètica.

Amb tot, es pot dir que el conjunt de països de la UE comparteixen la necessitat de disminuir la dependència energètica exterior i augmentar la seva sobirania energètica. Aquest aspecte va ésser finalment abordat en el Tractat de Lisboa, on es van introduir mesures “solidàries” per fer front a les “crisis d’abastament”.

Aquesta nova visió es va traduir en els documents fonamentals de l’actual estratègia energètica: Llibre Verd de la Comissió Europea, del 8 de març de 2006, A European Strategy for Sustainable, Competitive and Secure Energy i la publicació de la Comissió Europea, de gener de 2007, An energy policy for Europe. Finalment, es va aprovar l’estratègia energètica europea per al període 2011-2020.

En el moment actual, el conjunt de països de la UE estan treballant en la consecució dels acords establerts en el capítol d’energia del Tractat de Lisboa, basats en la sostenibilitat, la seguretat de subministrament, la interconnexió de xarxes, la solidaritat i la competitivitat econòmica. Disposar d’un xarxa energètica interconnectada i sense colls d’ampolla és clau per poder complir els principis de solidaritat i seguretat energètica entre tots els socis de la UE. En aquest sentit, les relacions i interconnexions energètiques (gas, electricitat i cru) entre els països del nord i del sud són cabdals, atès que representen un dels punts més fràgils de la xarxa energètica comunitària. No és casual que la Comissió Europea consideri les relacions nord-sud com estratègiques i prioritàries, i requisit previ al desenvolupament del mercat interior europeu d’energia.

Entre els documents emesos es poden trobar els següents: North-South gas corridor in Western Europe, South Western electricity connections, Southern Gas Corridor i North-South Gas Interconnections & Oil Supply.

Els estats membres també estan compromesos, un cop disposin de les infraestructures necessàries, a treballar pel desenvolupament del mercat interior europeu d’energia (figura 2). Segons el Parlament Europeu, aquest mercat [ 12 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

interior és indispensable per a la consecució dels objectius energètics i polítics. De moment, existeixen diversos mercats energètics supraestatals: CWE –centre Europa–, MIBEL –Península Ibèrica i Balears– i Nord Pool – Península Escandinava.

En aquest marc, Catalunya es troba enmig de la nova amalgama d’infraestructures d’interconnexió que han de fer possible la creació d’un xarxa energètica comunitària, pas previ per a una millor seguretat d’abastament energètic i la creació d’un mercat energètic comunitari.

1.1.2. Context geoenergètic a Europa

El flux energètic (gasoductes, connexions elèctriques o rutes marítimes) a través de la Mediterrània és important, però no tant com seria previsible donat que la Mediterrània comunica la principal zona productora d’energia i un dels primers consumidors mundials (la UE). Hi ha diverses raons (històriques, culturals, afinitat política, seguretat d’inversió, etc.) que ho expliquen. Per les mateixes raons s’ha establert una línia de proveïment energètic per a Europa des de l’est (Rússia), en comptes del proveïment provinent del sud (nord d’Àfrica i Orient Mitjà), si bé la distància envers ambdues regions és equivalent. D’altra banda, el proveïment energètic del centre i del nord d’Europa arriba principalment per dalt: Noruega i el Mar del Nord (figura 3), a més de Rússia.

Finalment, els països del centre i l’oest de la Mediterrània (Itàlia i Grècia, bàsicament) es proveeixen tant des de la riba sud, com des de l’est d’Europa i l’oest d’Àsia (Rússia, principalment); mentre que els estats del nord-oest de la Mediterrània (Espanya i Portugal) reben gas dels països de la riba sud (Algèria, Líbia i Egipte). Aquestes relacions es reflecteixen en importants contractes de subministrament energètic entre els estats del sud i del nord de la Mediterrània (figura 4).

1.2. Conjuntura energètica a Europa i Catalunya 1.2.1. Consum energètic a la UE: fonts energètiques i sectors

El conjunt de la UE presenta un consum energètic molt lligat al petroli i al gas natural. Els dos formats representen el 60% del consum total d’energia primària (figura 5). El consum de carbó, si bé ha disminuït 6 punts en la primera dècada del segle XXI, continua sent rellevant, amb un 16% l’any 2010.

La preponderància del petroli com a font d’energia primària està estretament lligada a la dependència del

sector del transport, i al fet que aquest sector sigui el primer en consum d’energia primària, amb una tendència clarament alcista (figura 6). La indústria ha anat disminuint el seu consum energètic de forma sostinguda durant els darrers anys, fins el punt que l’any 2009 es va veure superada pels usos domèstics. Això es relaciona amb l’increment del consum de gas natural, especialment lligat als usos tèrmics de la indústria i del sector residencial.

Tot i aquest perfil comú que acabem de descriure, amb el canvi d’escala, s’aprecia que el consum energètic de cadascun dels estats europeus és un reflex de les característiques econòmiques, socials i climàtiques de cada país i cada regió. En termes generals, els països del centre i nord d’Europa presenten un consum d’energia destinat a usos tèrmics superiors als del sud com a conseqüència d’un major pes del sector industrial i de tenir climes més freds. Els diferents països estableixen amb total sobirania aquells models energètics i les respectives fonts d’energia (nuclear, gas, petroli o carbó) que més s’adeqüen a les seves demandes i disponibilitats. Aquest conjunt d’accions i polítiques energètiques han anat configurant el perfil de consum energètic dels països europeus des dels inicis de la Revolució Industrial, perfils que defineixen necessitats, punts forts i punts febles de cadascun dels països de la Unió. En suma, a l’Europa dels 27 hi ha 27 perfils diferents de consum energètic (figura 7).

En el perfil energètic de Catalunya s’observa un consum de gas natural i de productes petroliers molt superior a la mitjana comunitària, bé que això és compensat per un consum de carbó pràcticament nul.

Així, el consum de gas i de petroli és d’un 71,8% a Catalunya vers el 60% de la UE. Si hi sumem el carbó, el mix fòssil s’eleva al 76% a la UE vers el 72,4% de Catalunya (figura 8). Igualment cal destacar que el pes de l’energia nuclear en el mix català és molt superior al del mix europeu. Però el fet més remarcable és que només el 4% de l’energia consumida a Catalunya es genera per mitjà de fonts renovables, fet que contrasta amb el 10% de la mitjana europea o amb l’11,6% de la mitjana espanyola.

Això fa que la dependència energètica respecte els combustibles fòssils i l’energia nuclear sigui molt superior a Catalunya que a la resta de la UE. Pel que fa al consum per sectors, la major part de la demanda catalana se centra en el sector del transport, bé que la industria també té un pes important (figura 9).

El sector domèstic presenta una part petita del consum energètic final (un 16%), fet que contrasta amb la mitjana de la UE. Aquesta és una de les principals diferències energètiques entre els països del sud i el nord d’Europa.

Bàsicament, tal i com hem comentat anteriorment, és degut a raons climàtiques. En concret, com s’observa a la figura 10, les demandes energètiques de calefacció dels

països septentrionals són molt importants mentre que en els països meridionals el consum en refrigeració d’oficines, per exemple, pren més protagonisme.

El pes del sector industrial, amb grans demandes tèrmiques, i la tipologia d’indústria i del sistema de transport de cada estat, configuren un perfil de demanda d’energia característic i diferenciat. A major pes del sector industrial, majors consums tèrmics. A major pes del transport ferroviari, més consum elèctric.

1.2.2. Eficiència energètica

L’increment de l’eficiència (millora de la relació consum/ servei obtingut), l’estalvi (supressió de consum superflu) i la suficiència (moderació en el nivell del servei) són mesures determinants per incrementar la competitivitat i disminuir la dependència estratègica respecte dels països exportadors d’energia. Una política energètica avançada ha de tenir present els tres factors.

Vist que cada estat presenta un perfil de consum energètic i unes demandes sectorials clarament diferenciades i influïdes per diversos factors socioeconòmics i ambientals, les mesures d’estalvi energètic més convenients a nivell energètic i econòmic també seran necessàriament diferents. Així, per exemple, l’aïllament de les façanes i les cobertes dels edificis té uns retorns energètics i econòmics molt millors al nord d’Europa que als països mediterranis. Igualment passa amb els sistemes de recuperació de calor de l’aire de ventilació, els sistemes de cogeneració o la substitució de finestres. En canvi, mesures com proteccions solars en finestres, cobertes ventilades o sistemes de refrigeració eficients representen un estalvi energètic molt més important en els països meridionals.

En definitiva, no hi ha una única manera de reduir el consum energètic en el conjunt dels països europeus.

Caldria crear una sèrie de mercats especialment dissenyats per comercialitzar solucions d’eficiència específiques des dels països meridionals i per als països meridionals. En aquest cas cal expandir les polítiques d’I+D específiques per a les solucions d’eficiència, atès que els països septentrionals, amb una més gran inversió en I+D, no és probable que inverteixin de forma especial en aquestes solucions.

Malgrat aquest clares i remarcables diferències, també hi ha una sèrie de mesures que són homogènies o molt similars per al conjunt de la UE. Un exemple clar és la mobilitat privada, que està estretament vinculada als combustibles derivats del petroli. Així, les mesures destinades a reduir la mobilitat, i de forma indirecta el consum de carburants derivats del petroli, tenen repercussions molt similars en el conjunt de la UE. [ 13 ]

Un altre cas clar és l’eficiència energètica dels usos tèrmics del sector industrial: l’elevada dependència del gas natural en la pràctica totalitat dels països europeus i la desvinculació dels consums industrials respecte condicionants climàtics fa que l’increment de l’eficiència industrial suposi una millora substancial en el balanç energètic de tots els països.

Finalment, un darrer aspecte en comú al conjunt de la UE és el fet que les inversions en eficiència energètica tenen, en general, uns costos marginals el doble de favorables que les inversions en energies renovables.

Tanmateix, a mesura que es vagin fent inversions en eficiència energètica, els costos marginals d’ambdós tipus d’actuacions s’equilibraran.

Així, tal com s’observa en la figura 11, algunes mesures d’eficiència energètica amb costos marginals favorables (negatius) per a la ciutat de Londres, com l’ús de vehicles diesel d’elevada eficiència o la il·luminació eficient, també són fàcilment transferibles a d’altres contextos, i aplicables de forma particular a Catalunya. D’altres, en canvi, com les calderes de condensació o la cogeneració, presenten costos marginals menys favorables en la major part de Catalunya i Espanya (figura 12). Per tant, les mesures tenen diferent retorn econòmic i energètic en funció de l’estat o la ciutat on s’apliquen.

1.2.3. Disponibilitat energètica no renovable

És de preveure, d’acord amb les reserves actualment confirmades (figura 13), que la disponibilitat de fonts energètiques no renovables continuarà disminuint a Europa, mentre que la demanda energètica continuarà augmentant. Així, la dependència energètica de la UE s’incrementarà durant els anys vinents, d’acord amb la tendència actualment ja manifestada.

Com s’observa a la figura 14, és de preveure que la dependència energètica actual es mantingui pel que fa al petroli i el carbó, però augmentarà notablement pel que fa al gas natural. Això és així perquè els jaciments de gas natural convencional existents a Europa són jaciments madurs, la producció dels quals anirà minvant. D’altra banda, si bé s’han descobert alguns jaciments de gas natural no convencional (shale gas o gas d’esquist1), fins al moment no es preveu una producció rellevant de gas en el territori de la UE o dels països associats (figura 15).

Si les tendències es confirmen, el 2035 no hi haurà cap estat de la UE entre els deu principals productors de 1 Hidrocarbur en estat gasós que es localitza a l’interior de formacions rocoses de gra molt fi. Per a l’extracció d’aquests jaciments de gas natural s’utilitza la tècnica de la fractura hidràulica o fracking. [ 14 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

gas natural a nivell mundial. Únicament Noruega −que forma part de l’Espai Econòmic Europeu, però no de la UE− tindrà aleshores una certa producció de gas natural, tota ella derivada de jaciments convencionals ja explotats i sense expectatives de descobriment de jaciments significants de gas natural no convencional.

Aquesta escassa disponibilitat de fonts energètiques endògenes a mitjà i llarg termini representa un punt feble molt important per a la seguretat energètica de la UE, i pot tenir importants repercussions en el progrés econòmic i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans europeus.

Aquesta qüestió esdevé encara més transcendental vist el context actual de l’energia nuclear en el conjunt de la UE, l’única font energètica endògena d’origen no renovable disponible ara per ara. El posicionament actual de la UE en relació a l’energia nuclear es pot entendre a la llum d’esdeveniments històrics clau: ◆ Anys 60: la majoria de centrals nuclears europees

actualment operatives començaren a ésser inaugurades, quelcom que s’allargà durant els anys 70 i 80. Aquestes centrals tenien una vida útil de 40 anys, per la qual cosa han finalitzat o finalitzaran aviat la seva vida útil. ◆ 1986: com a conseqüència de la gran pressió social i de l’accident de Txernòbil, la majoria de països de la UE van abandonar la construcció i posada en marxa de noves centrals nuclears; alguns països, com Itàlia, fins i tot van aturar les centrals nuclears ja operatives. ◆ 2010: diversos estats decideixen prorrogar l’operació d’aquelles centrals que estaven totalment operatives i en bon estat durant un període d’entre 10 i 15 anys addicionals. ◆ 2011: arran de l’accident nuclear de Fukushima, diversos estats van revisar els períodes d’extensió concedits a les centrals; Alemanya, per exemple, va aturar definitivament fins a set centrals nuclears d’un total de 17 i va anunciar l’abandonament total de l’energia nuclear (un 22% de la seva energia primària) per a l’any 2022.

Per tant, la producció energètica mitjançant fonts nuclears disminuirà molt notablement a mitjà i llarg termini en el conjunt de la UE (figura 16). Cal tenir en compte que l’any 2010, abans de l’accident de Fukushima, l’energia nuclear cobria el 13% del consum d’energia primària de la UE. La disponibilitat energètica no renovable a Catalunya és molt baixa. El carbó romanent en les mines catalanes és molt costós d’extreure i de molt mala qualitat, fet pel qual totes les mines estan fora d’explotació. Prop del litoral tarragoní s’han localitzat nous pous de petroli, que si bé permetran multiplicar per quatre la producció endògena de cru (fins als 8.000 barrils/dia), únicament suposaran el 2% del consum energètic anual de Catalunya.

Recentment també s’han descobert possibles jaciments de gas d’esquist en vàries comarques catalanes (Garrotxa, Osona, Ripollès, Bages, etc.), si bé encara no s’ha concedit cap permís d’exploració al respecte i no es té coneixement aproximat sobre la certesa i magnitud dels jaciments potencials2. Aquests tipus de jaciments de gas s’exploten per mitjà de la tècnica d’extracció anomenada “fractura hidràulica” o fracking. Aquest tècnica presenta uns elevats impactes ambientals en cas d’accident o escassetat hídrica.

L’ultima de les tres centrals nuclears actualment operatives a Catalunya, atès que Vandellòs-I va patir un accident de nivell 3 l’any 1989 que en va obligar al seu tancament, té previst desconnectar-se de la xarxa l’any 2028. No es preveu construir cap més central de fissió nuclear a Catalunya3. Tenint en compte que la nuclear és la principal font d’energia endògena de Catalunya i que els recursos fòssils existents són molt reduïts, la dependència energètica de Catalunya augmentarà notablement a curt i mitjà termini, fins i tot per sobre de la mitjana europea. En aquest context, únicament les fonts d’energia renovable podran disminuir la dependència energètica catalana a mitjà termini.

Finalment, i ja a més llarg termini, cal considerar que a la ciutat francesa de Cadarache s’està desenvolupant el projecte de recerca internacional ITER que preveu construir el primer reactor de fusió nuclear operatiu i econòmicament viable. Un cop aquesta tecnologia s’hagi desenvolupat i pugui ésser comercialitzada (no abans de l’any 2050, segons les darreres estimacions), l’energia de fusió podrà esdevenir una font energètica inesgotable a llarg termini, lliure d’emissions de CO2 i sense residus radioactius d’elevada activitat. De tota manera, aquesta possibilitat no passa actualment de ser una mera hipòtesi i a massa anys vista com per ser considerada una alternativa real.

1.2.4. Disponibilitat energètica renovable

Vista l’elevada dependència energètica que s’augura, la UE ha desenvolupat una sèrie d’objectius d’augment d’obtenció d’energia mitjançant les úniques fonts endògenes potencialment disponibles: les renovables.

En aquest sentit, s’ha desenvolupat l’objectiu 20/20/20, adoptat pel conjunt de la UE. Aquest compromís vol 2 La energía en España 2011, Ministerio de Industria, Energía y Turismo (2012).

3 Els residus de les centrals nuclears existents seran custodiats al magatzem temporal centralitzat de residus nuclears de Villar de Cañas, pendent de construcció.

Tanmateix encara no s’ha trobat una alternativa de gestió definitiva per als residus nuclears d’alta activitat, atès que el període de custòdia serà d’uns 40.000 anys.

assolir, entre d’altres fites, que un 20% de l’energia primària consumida l’any 2020 provingui de fonts renovables. Gràcies a l’establiment d’aquestes polítiques, la generació d’energies renovables s’ha més que duplicat en el període 1990-2010, si bé encara està lluny de les fonts no renovables (figures 17 i 18).

Les energies renovables engloben un ampli ventall de fonts energètiques d’origen natural: solar, eòlica, hidràulica, biomassa, valorització energètica de residus, mareomotriu i geotèrmica. Tot i que l’aprofitament hidroelèctric ha estat, i encara és, molt important, cada cop prenen més protagonisme la captació solar, l’aprofitament de la biomassa i, sobretot, l’energia eòlica. Tanmateix, en ser d’origen natural, aquestes formes energètiques estan subjectes a les característiques climàtiques, geològiques o topogràfiques de cada territori.

Així, si observem el potencial d’aplicació de les diferents formes d’energia solar (tèrmica i fotovoltaica) s’aprecia que els països meridionals presenten un potencial d’aprofitament de l’energia solar molt superior als del centre i nord d’Europa (figura 19). Això fa que l’energia potencialment generable per mitjà de fonts solars tingui especial rellevància en els països meridionals i, per tant, el seu desenvolupament intensiu pot suposar la incorporació d’una quantitat no menyspreable d’energia renovable en el seu perfil energètic. Convé subratllar que l’aprofitament de l’energia solar per a usos tèrmics (aigua calenta, refrigeració solar i termoelèctrica) té uns nivells d’eficiència energètica, amb les tecnologies de mercat actuals, molt superiors a la generació elèctrica directa mitjançant tecnologia fotovoltaica.

Pel que fa a la disponibilitat d’energia eòlica, l’altre gran recurs renovable aprofitable a curt i mitjà termini, tal i com s’observa a les figures 20 i 21, és molt més abundant al nord d’Europa (Mar del Nord), bé que també hi ha importants zones d’elevat potencial eòlic en l’arc euromediterrani (Espanya–França–Itàlia) i entre les penínsules Ibèrica i Itàlica, especialment davant del cap de Creus i el nord de Tunísia. Tanmateix, cal fer notar que la major part del potencial eòlic mediterrani es localitza en zones d’aigües profundes. En aquest sentit, la tecnologia d’aprofitament eòlic marí en aigües profundes encara es troba en fase de desenvolupament i requereix una inversió econòmica molt elevada. Per tant, si bé la Mediterrània presenta un potencial eòlic rellevant (figura 22), la seva explotació encara no és econòmicament viable a curt termini.

Pel que fa a la biomassa, els potencials d’aprofitament dels boscos mediterranis també són inferiors als dels països del nord i centre d’Europa, atès que la productivitat i les facilitats d’explotació són molt inferiors a la dels boscos septentrionals per raons pluviomètriques i orogràfiques. [ 15 ]

[ La substitució del carbó per l’energia hidroelèctrica a l’inici del s.XX: el model de negoci de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (1911 – 1952) ]

L

’any 1911 la indústria i els transports catalans tenien una forta dependència energètica del carbó, que s’importava de Gal·les, atès que el carbó català era de poca qualitat i de difícil extracció. El carbó s’utilitzava per generar l’electricitat que alimentava la xarxa de tramvies de Barcelona i les indústries de Catalunya. En aquest context, l’enginyer Fred Stark Pearson fundà a Toronto (Canadà) l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, coneguda popularment com la Canadenca. El pla de negoci d’aquesta empresa es va basar en la construcció d’una sèrie de preses (Cabdella, Camarasa i Sant Antoni) i de canals als Pirineus per a l’aprofitament hidroelèctric i el transport de l’electricitat generada a les zones de consum (àrea metropolitana de Barcelona).

Aquestes infraestructures constituïren el primer sistema integrat d’embassaments i centrals construïts a Espanya. De fet,

l’any 1914 la Canadenca era la setena productora d’electricitat del món i la primera d’Europa.

L’èxit i l’expansió de l’empresa van ser tan grans que l’empresa va acabar adquirint la totalitat de les empreses de generació elèctrica i de ferrocarrils de l’època, situantse en una posició de monopoli a Espanya l’any 1923, tan sols 12 anys després de la seva fundació.

L’estratègia hidroelèctrica de la Canadenca va reduir dràsticament la dependència energètica de Catalunya respecte el carbó gal·lès i va aconseguir el subministrament energètic de la totalitat de la demanda de l’època amb fonts d’energia endògenes i renovables.

Encara avui, la hidroelèctrica és la principal font d’energia renovable de Catalunya.

Cal destacar que en el moment de la seva fundació Pearson i Carles Montanyès (enginyer català visionari del projecte d’electrificació que va fer venir Pearson per tal que aportés els mitjans tècnics i

D’altra banda, la valorització energètica dels residus no reciclables és una font d’energia renovable, sempre i quan es desenvolupi sota estrictes paràmetres de control dels gasos de combustió, ja que valoritza un recurs altrament inaprofitable. La valorització energètica dels residus també genera energia elèctrica i tèrmica.

Semblantment, l’aprofitament de biomassa i residus urbans per a cogeneració, sempre es preferible a la generació purament elèctrica, perquè aprofita un major percentatge del total d’energia continguda en el combustible inicial. Tanmateix, cal localitzar una font de consum tèrmic pròxim a la central de cogeneració. Així, com més gran sigui la demanda de calor o fred d’una zona, més possibilitat d’aprofitament tèrmic hi haurà. En els països septentrionals n’hi ha prou amb generar calor, atès que tenen elevades demandes tèrmiques de calor; [ 16 ] In fo r m e s Fundació Catalunya Europa

econòmics necessaris) van haver de desenvolupar el seu projecte al marge de l’estat espanyol i del status quo català contemporani, Evarist Arnús i Josep Marsans, propietaris de les principals entitats financeres i empreses de generació elèctrica del moment.

Així doncs, Pearson i Montanyès van materialitzar, anant a contracorrent, la primera –i única– implantació d’energia renovable a gran escala de Catalunya. Fer-ho suposà un salt tecnològic i escalat de gran magnitud. Després de la guerra civil espanyola, vist que la major part del capital de la Canadenca era estranger i vist l’interès estratègic que tenia el sector elèctric, van començar una sèrie de procediments judicials que van finalitzar amb la compra de la Canadenca per part de FECSA, per un valor de 1 a 1.000 respecte el valor real. FECSA era una empresa acabada de crear per Joan March, un dels principals avaladors i col·laboradors del règim franquista.

tanmateix, en els països euromeditarranis cal combinar la generació de fred i calor, atès que les seves demandes de calor no són especialment elevades i hi ha una important demanda de fred en períodes estivals. Cal esmentar que un sistema de trigeneració presenta una complexitat i un cost econòmic més elevat, fet pel qual el desenvolupament d’aquest tipus de projectes no presenta els mateixos nivells de rendibilitat al nord que al sud d’Europa.

Més enllà dels àmbits europeus, s’observa que els països de la riba sud de la Mediterrània presenten un notable potencial d’aprofitament de les energies renovables d’origen solar i eòlic, que són les energies renovables de tecnologies més madures. La generació d’energies renovables podria ser molt més important amb l’aplicació de les tecnologies en desenvolupament, com l’eòlica marina d’aigües profundes. El desenvolupament

d’energies renovables en aquests països permetria millorar la seguretat energètica i el desenvolupament econòmic tant dels propis països en particular com també de la UE en general, i esdevenir, per tant, elements clau en la sostenibilitat energètica d’Europa.

El procés de disminució de la dependència energètica mitjançant l’aprofitament de fonts energètiques renovables àmpliament disponibles però no considerades fins al moment, ja ha tingut precedents a Europa i a Catalunya.

La Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (la Canadenca) és potser l’exemple més fefaent, tal i com expliquem tot seguit.

1.2.5. Infraestructures de transport energètic

La històrica reserva en les polítiques energètiques per part dels països europeus ha anat configurant un model en què cada estat és una illa energètica, sobretot a l’Europa meridional. Cada país ha desenvolupat aquelles infraestructures de generació i transport d’energia específiques per cobrir les necessitats pròpies.

D’aquesta manera, els intercanvis energètics (electricitat o combustibles fòssils) només es fan entre els estats productors i els estats consumidors, sigui de forma directa o a través d’estats-pont (per exemple, el Marroc).

Els països del sud d’Europa han fet, majoritàriament, infraestructures d’intercanvi energètic amb el països del MENA; i el països del centre i nord d’Europa, amb Noruega i Rússia. Això afebleix la posició negociadora dels països consumidors, atès que cada país disposa de pocs proveïdors.

La nova política energètica europea iniciada amb el Tractat de Lisboa incorpora els principis de solidaritat energètica i vol avançar cap al mercat energètic comú europeu. El paradigma canvia notablement respecte el que existia fins ara així com les exigències sota les que han d’operar els estats de la UE: aquests s’han d’interconnectar entre ells i han de disposar de reserves estratègicament rellevants per tal d’enfortir la seva posició en un marc d’elevada dependència energètica. Una UE fortament interconnectada permetrà la creació del mercat interior de l’electricitat. En el que queda de secció, s’especifiquen les infraestructures i mercats existents entre els països de la UE per les diferents fonts energètiques (gas natural, energia elèctrica i productes petrolers).

Actualment, s’observa que els estats del centre i nord d’Europa ja disposen d’una notable xarxa de connexions internacionals de gas natural. Els països mediterranis disposen de bones connexions de gas envers el nord d’Àfrica a través d’Itàlia i Espanya. Tanmateix, i amb l’excepció d’Itàlia, els seus nivells d’interconnectivitat envers la resta d’Europa són molts baixos. Semblantment,

la interconnexió entre els països de l’Europa meridional és molt baixa. En suma, els països euromediterranis estan poc interconnectats entre ells i amb la resta d’Europa, fet que fa que els mecanismes de solidaritat i negociació energètica siguin molt menys efectius.

Itàlia n’és excepció, atès que disposa d’una xarxa de gasoductes al nord que la connecten amb Eslovàquia a través d’Àustria i Eslovènia (porta d’entrada del gas rus, primer estat del món en reserves confirmades). A l’altre extrem, també disposa de connexions submarines amb Líbia i Tunísia, i està endegant un projecte de connexió amb Algèria a través de Sardenya. Igualment està projectant la interconnexió amb els gasoductes TANAP i Nabucco, que connectarà Àustria amb els països de la mar Càspia a través de Turquia, un dels projectes estratègics d’abastament energètic de la UE. L’anomenat corredor sud d’aquest projecte també connectarà Itàlia a través de Grècia. Paral·lelament, Itàlia també disposa de diverses estacions regasificadores de gas natural liquat (GNL) i nombrosos dipòsits subterranis d’emmagatzematge de gas natural. Veiem doncs, que Itàlia s’està configurant com el principal node energètic del sud d’Europa, fet que garanteix la seguretat energètica de la seva economia, especialment per a la indústria del nord del país, i exerceix de vàlvula de seguretat per a l’abastament energètic del centre i nord d’Europa. El cas contrari el trobem a Grècia, la qual no disposa de cap gasoducte i tot el seu proveïment de gas es fa a través d’una sola central regasificadora de GNL (figura 23).

La situació de Catalunya, pel que fa al gas i en aquest context geo-polític, és notablement dolenta. Si bé l’estació regasificadora de GNL de Barcelona és la més antiga d’Europa d’entre les que encara estan operatives (inaugurada l’any 1968) i el gasoducte Espanya-MarrocAlgèria, impulsat i executat amb capital català (Catalana de Gas/Gas Natural) va ésser pioner en els anys 60, les actuacions, les inversions i la política energètica espanyola dels darrers quaranta anys han convertit Catalunya en un element molt perifèric: ◆ Catalunya no disposa de cap interconnexió gasística

amb França i, per tant, amb Europa.

◆ Alhora, es troba a l’extrem més septentrional dels

gasoductes provinents del nord d’Àfrica i, per tant, subjecta al pas del gas per la resta del territori peninsular. ◆ No disposa de cap instal·lació d’emmagatzematge subterrani de gas i únicament disposa dels dipòsits exteriors annexos a la regasificadora de Barcelona. ◆ L’única alternativa d’abastament al gasoducte del nord d’Àfrica li ve donada per la regasificadora de Barcelona. ◆ El projecte d’interconnexió gasista amb França per mitjà d’un gasoducte transpirinenc, malgrat ésser considerat prioritat per a la UE i trobar-se en fase d’execució, ha [ 17 ]

estat ajornat sine die pels governs francès i espanyol.

◆ La capacitat de decisió de les institucions catalanes

respecte a les infraestructures energètiques estratègiques és pràcticament nul·la en l’actual marc estatuari.

Pel que fa a l’energia elèctrica, la UE considera que la interconnexió de les xarxes elèctriques és una prioritat per tal de garantir la seguretat del subministrament alhora que apunta a una major incorporació de les energies renovables i la creació del mercat interior de l’energia a escala europea.

El centre i nord d’Europa disposa d’un bon nivell d’interconnexió entre els diferents països, fet que es reflecteix en el mapa d’intercanvis d’energia elèctrica (figura 24). En aquest cas, Itàlia també és l’únic país euromediterrani que disposa d’infraestructures d’interconnexió i nivells d’intercanvi elèctric rellevants i equiparables als del centre i nord d’Europa. Tanmateix, cal remarcar que Espanya disposa de l’única interconnexió intercontinental elèctrica de molt alta tensió entre el sud d’Europa i el nord d’Àfrica, a través de l’estret de Gibraltar.

En la mateixa figura, s’observa com la península Ibèrica és una illa energètica respecte a la resta d’Europa, igual com ho són la resta de països de la Mediterrània amb l’excepció d’Itàlia, tal i com s’ha apuntat abans. La península té una capacitat d’interconnexió de poc més del 3% de la capacitat de generació elèctrica instal·lada, molt menys del 10% que recomana la UE. Dinamarca, per exemple, té una capacitat d’intercanvi equivalent al 60% de les seves necessitats.

Una major capacitat d’intercanvi entre els diferents estats és molt beneficiosa per un major aprofitament de les energies renovables, una menor dependència i una seguretat més gran. Un exemple n’és la compatibilitat entre les necessitats exportadores del sistema energètic espanyol en moments d’elevada producció eòlica i baixa demanda (període vall), amb la capacitat de modulació del sistema elèctric italià, basat en centrals tèrmiques de gas natural. Tanmateix, ambdós estats encara no disposen d’una interconnexió, directa o a través de França, prou potent com per permetre aprofitar aquestes sinèrgies.

D’aquesta manera, en situacions vall el sistema elèctric espanyol ha de desconnectar part de la seva generació eòlica, la qual cosa comporta la pèrdua d’una quantitat significativa d’aquesta energia renovable. Això fa augmentar el període de retorn de les inversions eòliques.

Semblantment, Espanya es veu obligada a construir i mantenir un parc sobre dimensionat de les centrals de cicle combinat capaces d’entrar en acció quan coincideix un moment d’elevada demanda amb una baixa generació eòlica. La lectura que aleshores es fa de la situació és que, havent-hi aquestes centrals, ja no cal mantenir la generació eòlica. [ 18 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

En aquest context, Catalunya és la part menys aïllada de la península Ibèrica respecte a Europa. Catalunya, gràcies a la interconnexió elèctrica Vic-Baixàs, disposa d’una de les dues úniques línies elèctriques de 400 kV existents entre Espanya i Europa. Addicionalment, s’està executant la línia elèctrica Santa Llogaia-Baixàs, la qual duplicarà la capacitat d’interconnexió actualment existent entre Catalunya i Europa (figura 25). Tanmateix, la forta oposició ciutadana a la construcció d’aquesta última línia elèctrica (la MAT), va propiciar la mediació de la UE, la qual finalment va acabar establint la necessitat de construir una línia subterrània en corrent continu per al pas dels Pirineus. Aquesta modificació encarirà notablement el projecte, en dificultarà l’explotació i farà replantejar la conveniència d’executar noves infraestructures aèries d’interconnexió elèctrica. Una alternativa a les futures infraestructures aèries o subterrànies seria les interconnexions submarines que, aprofitant l’orografia submarina del golf de Lleó, podrien connectar Catalunya i França amb menors impactes, menor recorregut, major seguretat i menors costos d’execució que les línies subterrànies de corrent continu. En aquest sentit, ja hi ha nombroses experiències en d’altres països europeus (per exemple, França-Regne Unit o Itàlia-Grècia).

Finalment, cal esmentar que si bé Catalunya disposa i disposarà d’una notable interconnexió elèctrica amb Europa, molt superior al 3% de la seva potència instal·lada, la seva pertinença a la xarxa elèctrica peninsular i la gestió centralitzada de la seva xarxa elèctrica –des del centre de control de REE (CECOEL)— fa que no pugui ésser considerada de forma separada. Per tant, la capacitat d’interconnexió de Catalunya envers Europa no millorarà fins que no es millori la capacitat d’interconnexió del conjunt de la xarxa peninsular, mitjançant noves infraestructures, o fins que no se segregui de la xarxa peninsular i operi de forma autònoma, mitjançant un centre de control propi.

Els productes petroliers presenten una problemàtica diferent. La seva elevada densitat energètica i la seva condició de fluids en fan possible el transport marítim directe, sense necessitat d’importants infraestructures més enllà de les refineries i les instal·lacions d’emmagatzematge. L’orientació que ha pres la UE ha estat garantir una mínima disponibilitat de petroli. Per exemple, la directiva de la UE acordada el 2009 defineix les regles per a l’ús de les reserves estratègiques en cas d’una crisi energètica4. Catalunya disposa, en el port de Tarragona, d’una de les principals estacions receptores 4 Les reserves d’emergència de petroli en els 27 països de la UE no han de caure per sota del nivell de les importacions durant 90 dies o 61 dies de consum diari mitjà. Altrament, els països membres de la UE han de mantenir un terç de les seves reserves de petroli en forma de productes derivats.

[ El projecte Eurafrigas: Catalana de Gas i l’intervencionisme estatal ]

J

a l’any 1960, Pere Duran Farell, aleshores president de Catalana de Gas, negociava l’entrada de la seva companyia al projecte Eurafrigas. Aquest projecte, liderat per les principals empreses gasistes europees del moment (Gas de France, Distrigas, Ruhgaz, Montecatini, etc.) preveia la construcció d’un gasoducte de 2.600 km entre Hassi R’Mel (Algèria) i Essen (Alemanya), passant per Mostaganem, Cartagena, Barcelona, Lió i París.

En total, es preveia transportar uns 10.000 M m3 per any, 1.000 dels quals es quedarien a Espanya. Era el primer projecte intercontinental ideat a Europa per proveir amb gas algerià els usos domèstics, industrials, químics, metal·lúrgics i elèctrics d’una Europa en ple creixement econòmic.

Tanmateix, el govern franquista considerà que la participació de Catalana de Gas en un

projecte internacional d’aquesta envergadura no era apropiada i va impedir el desenvolupament del projecte. En haver-hi un bloqueig polític a la Península Ibèrica, el projecte es va avortar.

Catalana de Gas va acabar firmant contractes amb Algèria i Líbia, de forma individual i de menor capacitat, per al subministrament de gas liquat i construint la regasificadora de Barcelona, l’any 1968, i el gasoducte EspanyaAlgèria a través de l’estret de Gibraltar (el qual en el tram algerià s’anomena Gasoducte Pere Duran Farrell). Tanmateix, poc després d’inaugurar l’estació regasificadora, aquesta i tota la xarxa de transport de gas varen ésser expropiades pel govern espanyol. Catalana de Gas li restà només la distribució i comercialització del gas.

Tres dècades després, Catalana de Gas, ja integrada a Gas Natural, va intentar adquirir

de cru i d’una de les principals refineries per elaborar-ne els productes derivats. Igualment, disposa d’un oleoducte per a la seva exportació a la resta d’Espanya. Per tant, en aquest cas, Catalunya és un element central del sistema energètic espanyol.

1.2.6. Balanç energètic

La UE té un balanç energètic negatiu entre el que exporta i el que importa, o el que és el mateix, una dependència energètica. S’observa (figura 26) una clara tendència alcista de la dependència energètica europea des de l’any 1990.

Així, la dependència energètica de la UE ha augmentat des del 44% de l’any 1990, fins al 53% actual, xifra que suposa un important risc per a la seguretat energètica i la competitivitat econòmica del conjunt de la UE. En conseqüència, el 53% de l’energia necessària per al funcionament del conjunt de la UE s’ha d’importar de països tercers, principalment Rússia, Noruega i països del MENA.

la principal empresa elèctrica espanyola i antic monopoli estatal Endesa. Aquesta adquisició anava encaminada a construir una gran empresa energètica a nivell europeu que pogués competir en els mercats liberalitzats amb la resta de gegants energètics europeus. Tanmateix, i malgrat que el sector elèctric espanyol ja estava liberalitzat i privatitzat, les pressions del govern espanyol van acabar fent que Endesa finalment fos adquirida per Enel, empresa pública Italiana, la qual es va configurar com la més important empresa energètica del sud d’Europa. Això acabà de consolidar el rol central d’Itàlia en l’abastament energètic d’Europa, ja que a més de disposar d’una àmplia xarxa d’interconnexions energètiques i gasístiques, controla, a través d’Enel, la generació energètica de la major part de l’Europa meridional.

La dependència dels països de l’Europa meridional és superior a la mitjana europea, amb nivells que arriben al 100% en el cas de Xipre i Malta, o del 84% en el cas d’Itàlia. Aquest fet pot condicionar notablement el desenvolupament econòmic del sud d’Europa, atès que les fluctuacions dels preus de l’energia tenen una gran incidència en l’economia, especialment en el transport i en la indústria.

Pel que fa al cas de Catalunya (figura 27), la seva dependència també ha tingut un creixement sostingut durant les últimes dues dècades, en línia amb la UE, però amb un nivells des de l’any 1990 molt superiors. Així, la dependència energètica catalana, que s’aproximava al 60% l’any 1990, s’ha elevat fins al 75% l’any 2009.

1.2.7. Principals operadors energètics

L’aspecte absolutament estratègic que els diferents estats europeus han atorgat a les polítiques i infraestructures [ 19 ]

[ El projecte DESERTEC: referent de futur ]

E

l projecte DESERTEC preveu l’aprofitament de les energies renovables –solar i eòlica-, especialment abundants en el nord d’Àfrica.

Per portar a terme aquest projecte caldria realitzar fortes inversions tecnològiques i econòmiques en els països productors, amb l’objectiu de construir les plantes solars i estendre una xarxa elèctrica entre el centre d’Europa i el nord d’Àfrica a través de les penínsules Ibèrica i Itàlica. El cost total estimat seria d’uns 400.000 M€. Tanmateix,

permetria generar el 15% de l’electricitat de la UE i el 66% de l’electricitat consumida dels països del MENA (figura 29).

Aquest ambiciós projecte, anomenat EU-MENA, està liderat per la fundació alemanya DESERTEC, derivada de la secció alemanya del Club de Roma, i es gestionarà mitjançant la societat mercantil DESERTEC Industrial Initiative (DII). Aquesta empresa, bé que preveu l’aprofitament de l’energia renovable del nord d’Àfrica, està integrada per empreses centreeuropees

energètiques ha propiciat l’aparició d’una sèrie de monopolis estatals per al control i la distribució del gas, l’electricitat i els derivats del petroli. En molts casos, si bé la iniciativa primerenca fou privada –finals del segle XIX–, aquesta ha acabat configurant, de manera més o menys expeditiva, un monopoli d’àmbit estatal. Durant la darrera dècada del segle XX i la primera del XXI hi va haver un procés de privatització i liberalització dels mercats energètics, on alguns monopolis estatals van passar a ser controlats per capital privat, amb el beneplàcit dels governs estatals. Els principals operadors energètics de l’actual UE estan clarament identificats segons els països d’orígens (figura 28). Aquestes empreses, fins i tot un cop privatitzades, no han estat exemptes d’intervencionisme estatal, quelcom que s’ha donat molt més en funció d’interessos polítics que no pas econòmics i/o energètics.

Malgrat la liberalització dels mercats, el nivell d’intervenció estatal és encara notable en tots els països de la UE. Normalment, aquesta intervenció ha anat encaminada a la salvaguarda dels interessos de les empreses d’origen estatal. Catalunya no en queda al marge, si bé, al contrari que la resta d’Europa, l’intervencionisme estatal no sempre ha afavorit a les empreses privades espanyoles. Un cas poc conegut, i amb moltes implicacions europees, és el de Catalana de Gas (més tard Gas Natural), que ha rebut nombroses traves en la seva expansió per part dels diferents governs espanyols, democràtics o totalitaris. [ 20 ] In fo r m e s Fundació Catalunya Europa

(E-On, ABB, Deutsche Bank, Siemens, etc.).

Això posa de manifest que, malgrat que el potencial existent per a l’aprofitament de les energies renovables, especialment la solar, és molt més elevat en el països meridionals, el desenvolupament tecnològic i de projectes està liderat per empreses centreeuropees. Únicament l’espanyola Abengoa ha decidit incorporarse, recentment i de forma testimonial, a la societat DII.

En els quadres següents s’exposa el cas històric de Catalana de Gas i el projecte DESERTEC, referent del futur.

1.3. Context econòmic 1.3.1. Balanç econòmic global

L’any 2011, la importació per part d’Espanya d’energia (gas, petroli i derivats) va suposar 54.700 M€, el 21% del total de les importacions (260.000 M€). Això indica una balança comercial de -46.300 M€. Si Espanya no tingués dependència energètica de l’exterior, la seva balança comercial hauria estat positiva en gairebé 8.400 M€. Pel que fa a Catalunya, la importació d’energia va suposar 9.300 M€, el 13,2% dels 70.800 M€ gastats en importacions. L’any 2011, dels 15.300 M€ del dèficit comercial de Catalunya, 9.300 M€ (el 60,8%) corresponen a la importació d’energia. Això posa de manifest que l’elevada dependència energètica exterior té una notable rellevància econòmica, atès que la major part del dèficit comercial català es deriva de la importació de productes energètics.

Cal esmentar que part de l’energia elèctrica generada eòlicament a Espanya en moments d’elevada generació i mínim consum és desaprofitada (desconnexió dels parcs eòlics) o exportada cap a la resta de països de la UE.

Tanmateix, el preu de venda d’aquesta energia, en tractarse de moments de baixa demanda, és pràcticament nul.

D’acord amb aquest fet, un del elements que disminuiria la dependència energètica catalana seria la construcció de sistemes d’emmagatzematge d’energia elèctrica, principalment mitjançant grups de bombes en les preses hidroelèctriques existents, o de forma més avançada integrant la recàrrega nocturna de bateries i vehicles elèctrics mitjançant les xarxes elèctriques intel·ligents (smart grids).

1.3.2. Valor afegit de la generació renovable

La generació eòlica d’electricitat té una incidència molt diferenciada en el PIB i l’activitat econòmica d’un país en funció de la font energètica emprada i els recursos energètics disponibles. Així, en els països sense combustibles fòssils propis, veiem com les inversions en energia eòlica tenen una generació de valor afegit brut 3,5 vegades superior a les inversions en centrals de cicle combinat amb gas natural (figura 30)5. En aquells països que disposen de jaciments de gas natural, aquesta diferència queda molt reduïda, atès que l’extracció del gas també aporta valor afegit. Aquest no és el cas de Catalunya, òbviament.

La major part dels costos d’explotació de les centrals de cicle combinat van destinades a l’adquisició de gas. El procés d’extracció i transport crea valor afegit en el país extractor, però no pas en el comprador. Per contra, les inversions en tecnologia eòlica desenvolupada i construïda en el propi país explotador generen activitat econòmica endògena que afavoreix la creació de valor afegit. Així, per cada euro invertit en energia eòlica a Espanya, 33 ct. retornen com a impostos gràcies a la creació de llocs de treball i a l’activitat econòmica generada. En el cas de les centrals de cicle combinat aquesta xifra baixa fins als 11 ct. € (figures 31 i 32). De forma equivalent succeeix amb la resta de tecnologies d’aprofitament d’energia renovable.

D’acord amb això, el govern espanyol va crear un sistema de bonificacions sobre la generació renovable que va afavorir un ràpid desenvolupament d’aquest tipus d’energia, sobretot pel que fa a l’energia solar fotovoltaica.

Tanmateix, aquesta situació, extremament bonificada va generar un augment considerable de la despesa estatal per a aquest concepte, que va ésser impossible de mantenir quan el Govern va entrar en dèficit. Finalment, a l’inici de l’any 2012 es van cancel·lar les bonificacions a l’energia renovable, fet que produí una enorme contracció del 5 Les centrals de cicle combinat són centrals de generació elèctrica a partir de la combustió de gas natural, i addicionalment, de la calor dels gasos de combustió.

sector. Tanmateix, amb uns costos energètics cada cop més elevats, és de preveure que la generació energètica per autoconsum permeti tornar a revifar el sector, tot i no disposar de bonificacions públiques.

1.4. Posicionament davant del canvi climàtic

Les polítiques de gestió dels gasos d’efecte hivernacle (GEH), en ser els gasos un residu directe en la majoria de processos combustius, també acaben afectant les polítiques energètiques. Tant és així, que aquesta ha estat la via emprada per la UE per tal d’iniciar, de forma indirecta, una política energètica comunitària.

A curt termini, tal i com hem comentat anteriorment, per l’any 2020 la UE té el compromís de reduir les seves emissions de GEH en un 20% respecte a les emissions de l’any 1990. Cada estat té un nivell de reducció diferenciat.

Si s’observen els objectius de reducció dels països meridionals es comprova que cap d’ells no arribarà al 20% de reducció establert i, fins i tot alguns, com és el cas de Portugal poden augmentar lleugerament les seves emissions de GEH (figura 33). Els països septentrionals, si bé tenen un estoc històric d’emissions molt més elevat, estan assolint uns compromisos de reducció molt més ambiciosos.

Catalunya ha reduït les seves emissions de GEH en un 10% des de l’any 2005 (figura 34). Per tant, està en disposició de complir amb els compromisos de la UE pel que fa a la reducció d’emissions. Això demostra que Catalunya està en línia amb les polítiques ambientals de la UE per fer front al canvi climàtic.

A llarg termini, la UE també té la proposta, si bé encara no ha esdevingut un compromís, de reduir un 80% les emissions de GEH per a l’any 2050 respecte a l’any 1990. Per fer-ho (figura 35), cal, entre moltes altres coses, que la generació elèctrica sigui totalment lliure d’emissions, donat que la major part de les emissions assumibles provindran del transport, la indústria i l’agricultura.

Aquest objectiu suposarà un canvi copernicà en l’estructura de generació energètica europea. Per tant, si bé és un objectiu que permet constatar l’elevat grau de compromís de la UE amb la mitigació del canvi climàtic, encara és massa d’hora per estimar-ne el nivell d’assoliment ja que no es coneixen els mecanismes que ho han de fer possible.

Cal esmentar que els previsibles impactes derivats del canvi climàtic seran especialment severs a la zona mediterrània. La majoria de models preveuen una disminució de les pluges d’entre un 5 i un 15%. Per tant, els països mediterranis són els més interessats en les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic, aspecte que fins ara ha estat més fortament liderat pels països de l’Europa septentrional. [ 21 ]

[ 2. ]

Conclusions: les estratègies energètiques del països euromediterranis

Al llarg del text hem vist que si bé la UE es formà sobre tractats estrictament energètics (CECA, EURATOM), els estats de la UE no han començat a cedir la seva sobirania energètica fins al Tractat de Lisboa. Donada la reticència tradicional dels estats a les polítiques energètiques comunes, la UE ha influït de forma indirecta en les estratègiques energètiques per mitjà de la política ambiental (és a dir, legislant el contaminant derivat del consum energètic: els gasos d’efecte hivernacle).

Aquest tipus de polítiques només es poden assolir si els diferents estats treballen per a la disminució del consum i l’autogeneració renovable. A partir de l’aplicació del Tractat de Lisboa s’obre una nova etapa en què la UE pot incidir en el nus de la sobirania energètica històrica i actual: el subministrament de gas, petroli i electricitat i la creació d’un mercat interior de l’electricitat.

Cada país ha desenvolupat una política energètica diferenciada en funció dels seus interessos interns i externs. En alguns casos, la política energètica d’un país ha estat en detriment de la d’un altre, perjudicant en últim terme el conjunt de la UE. L’energia ha estat un element tan estratègic per als estats europeus que encara avui en dia s’aprecien reminiscències proteccionistes en les seves polítiques energètiques. És el cas de la majoria de les grans empreses energètiques europees, que encara tenen participació pública.

La dependència energètica és un dels principals problemes als que haurà de fer front la UE. L’extracció de [ 22 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

gas noruec i del mar del Nord disminuirà molt ràpidament en les pròximes dècades mentre que els països del centre d’Europa depenen en excés dels subministraments energètics russos. Si la UE vol mantenir certa autonomia energètica (i per tant econòmica) ha de diversificar abastaments, facilitar la interconnexió entre els diferents estats, disposar de reserves rellevants i establir polítiques de solidaritat en l’àmbit europeu. En aquest context, els països de l’Europa meridional tenen un paper clau, ja que són la porta d’entrada de les reserves de gas del nord d’Àfrica a través d’Espanya i Itàlia, i de la zona de la mar Càspia (Kazakhstan, Turkmenistan, Uzbekistan i Geòrgia) a través de Turquia, Grècia i Itàlia. Amb tot, la primavera àrab no ha ajudat perquè els països afectats han disminuït notablement la seva extracció de gas, especialment Líbia.

De forma paral·lela, s’ha analitzat l’eficiència energètica i la producció renovable que donades la seves característiques, depenen en gran mesura de les condicions climàtiques i orogràfiques dels diferents països. Així, tal i com hem vist, els països meridionals, per qüestions climàtiques, poden aspirar a un consum energètic molt menor en edificis i serveis. La generació renovable d’origen solar i l’eòlica marina d’aigües profundes també tenen un gran potencial en els països meridionals, bé que els principals referents tecnològics es localitzen en els països centreeuropeus (figura 36). Un exemple d’això és que la societat industrial del projecte EU-MENA DESERTEC estigui liderat per empreses alemanyes.

Els països meridionals tenen un important dèficit comercial en el sector energètic. Igualment, cal posar de manifest que la generació d’energia elèctrica per mitjà de fonts renovables contribueix 3,5 vegades més al PIB (per MW generat) que la generació elèctrica per mitjà de cicles combinats de gas natural. Si afegim que les inversions en eficiència encara són el doble de rendibles que en renovables, trobem que aquesta pot ésser una important línia per iniciar la recuperació econòmica del sud d’Europa.

D’entre els països de l’Europa meridional observem que Itàlia pot ser un referent en molt aspectes, si bé també té algunes ombres, per exemple la seva dependència energètica. Pel fet de no haver volgut desenvolupar l’ús civil de l’energia nuclear, ha hagut de construir una xarxa energètica (gas i electricitat) molt més interconnectada amb Àfrica i Europa. La seva xarxa li permet abastar-se de gas procedent de tres continents, cosa que garanteix un entorn competitiu per a la seva economia, i alhora l’erigeix com una de les principals vàlvules per a la seguretat energètica de tota la UE. Amb l’horitzó del tancament de les centrals nuclears, l’estratègia italiana adoptada als anys 80 pot acabar esdevenint un referent per a la política energètica del sud d’Europa. Tanmateix, cal remarcar que Itàlia no ha arribat a aquest punt de manera proactiva, sinó reactiva, atès que l’aposta política per l’energia nuclear ha estat socialment rebutjada en dues ocasions. D’altra banda, l’efectiva coordinació entre les institucions públiques i les empreses energètiques privades italianes, però participades per l‘Estat, ha permès crear Enel, el més gran grup energètic de l’Europa meridional.

Espanya, en canvi, continua essent una illa energètica amb una interconnexió elèctrica amb Europa de poc més del 3% de la capacitat elèctrica instal·lada. Ha d’afrontar importants reptes en la gestió dels residus radioactius.

Ha venut el grup energètic de referència a la veïna Enel.

I el sistema de primes de tarifa per al foment de les energies renovables ha acabat esdevenint econòmicament insostenible.

Per tot plegat, cal una política energètica més compartida entre els països del sud d’Europa, però amb amplis graus de llibertat en les estratègies escollides per a cada país. Una política que promogui més interconnexions entre països meridionals i amb Europa, i que fomenti projectes pioners de desenvolupament tecnològic en matèria d’eficiència energètica i energies renovables.

Aquests projectes, no obstant, s’han d’adequar a les característiques energètiques i econòmiques de cada país. El sud d’Europa pot ésser la vàlvula de seguretat en el proveïment energètic d’Europa, tant pel que fa a les

energies renovables com les no renovables. Un exemple és la compatibilitat entre les necessitats exportadores del sistema energètic espanyol en moments d’elevada producció eòlica i baixa demanda (període vall) amb la capacitat de modulació del sistema elèctric italià basat en centrals tèrmiques de gas natural, tal i com hem vist en apartats anteriors.

Ara mateix Catalunya és un element molt perifèric dins el mapa energètic de la UE (talment com la resta d’Espanya i el sud de França). Hi ha contribuït significativament les polítiques energètiques espanyola i francesa del darrers 60 anys però també la pròpia oposició ciutadana a alguns projectes estratègics. Per sortir d’aquesta situació cal una política energètica adaptada a Catalunya, si bé també en un marc compartit, o si més no concertat amb la resta de socis europeus. Catalunya té potencial per esdevenir una zona d’elevada interconnexió energètica. Per interessos de la pròpia Catalunya, però també d’Europa en general, convindria aprofitar millor les pròpies potencialitats.

[ 23 ]

[ 3. ]

Recomanacions: el futur de l’energia a Catalunya i a l’Europa mediterrània

3.1. La necessitat d’una estratègia energètica compartida i l’especificitat meridional

De l’anàlisi efectuada en els capítols anteriors se’n deriva que les polítiques energètiques dels diferents països de la UE no es corresponen amb l’actual marc comunitari. Són la continuació de les polítiques energètiques portades a terme abans de la integració europea i van en detriment del sosteniment econòmic i energètic de la pròpia UE. Els estats meridionals no són una excepció a aquesta regla. La gran majoria no disposen de les infraestructures necessàries per complir amb els principis de seguretat, competitivitat i sostenibilitat recollits en el Llibre verd de la Comissió Europea. Semblantment, moltes de les actuacions per a la millora de la sostenibilitat i la seguretat energètica en els països meridionals que han estat finançades per la UE no tenen un marc estratègic més ampli i coordinat en el sí dels propis estats, pel que els resultats reals d’aquestes inversions no assoleixen normalment els nivells desitjats.

Al mateix temps, la Comissió Europea proposa actuacions específiques pel conjunt de la UE, el resultat real de les quals varia notablement en funció de l’estat on es desenvolupin atès que els seus perfils energètics són radicalment diferents. Així, certes solucions tècniques que es consideren aplicables al conjunt de la UE tenen una eficiència baixa en les països meridionals.

Se’n desprèn que cal una estratègia energètica compartida entre els països meridionals de la UE, [ 24 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

una estratègia que acabi establint i defensant davant les autoritats comunitàries una política energètica especialment dissenyada d’acord amb les característiques socials i econòmiques dels països de l’Europa meridional.

Aquesta política energètica s’aplicaria al conjunt de països meridionals mitjançant elevats graus de llibertat en la concreció de les estratègies tècniques i econòmiques fixades per tal d’assolir els objectius. Aquest tipus de política crearia mercats amb unes dimensions i oportunitat d’inversió i internacionalització molt més elevades que en el cas d’una aplicació individualitzada a cadascun dels estats, però alhora no forçaria certes solucions tecnològiques més pròpies dels països septentrionals. En últim terme, aquesta política contribuiria a la reactivació econòmica del sud d’Europa.

Aquesta estratègia energètica ha d’ésser elaborada a partir de rigorosos estudis tècnics i socioeconòmics amb la participació dels diferents estats meridionals.

Un cop es disposi de la informació tècnica de base, cal dissenyar els eixos que configuraran la nova política energètica compartida els quals s’hauran de fonamentar en els principis de seguretat, sostenibilitat i competitivitat.

Aquest conceptes, ja contemplats al Llibre Verd de l’Energia, tenen una aplicació diferenciada per als països mediterranis, tal i com veurem en els apartats següents.

A partir d’aquests eixos caldria desenvolupar les actuacions necessàries pel correcte posicionament energètic dels països meridionals. Aquestes actuacions han de permetre localitzar i establir sinèrgies entre els diferents països europeus. Per exemple, hauran de tenir en compte,

entre d’altres, les inversions en eficiència energètica més rellevats en termes de cost marginal i període de retorn, els potencials d’aprofitament d’energies renovables entre els diferents estats, l’endegament de projectes conjunts que no podrien ésser iniciats de forma individual, l’establiment de centres de recerca de referència d’àmbit europeu, la creació de noves infraestructures de connexió, la negociació energètica col·lectiva dels contractes de subministrament de gas i petroli, la localització de sinèrgies que evitin la duplicitat d’inversions i la creació de lobbies europeus d’àmbit meridional. Aquesta política compartida també ha de permetre un posicionament coordinat, i per tant més sòlid, envers els objectius de canvi climàtic establerts per al conjunt de la UE. 3.2. Els eixos centrals de la nova estratègia energètica 3.2.1. L’eficiència energètica

Des del sud estant, l’eficiència ha d’ésser un dels eixos centrals de la nova estratègia energètica europea. Hem vist que els costos marginals i els períodes de retorn varien notablement en funció del perfil energètic i climàtic de cada estat (figura 37), quelcom que ens ha permès dir que hi ha més elements comuns entre els països meridionals que amb la resta de la UE. Per tant, la política energètica ha de permetre establir estratègies diferenciades per a cadascun dels països i zones, a fi d’afavorir les tecnologies més apropiades en funció del territori, el clima i l’estructura econòmica.

En tot l’àmbit de la UE, les inversions en eficiència energètica tenen, en general, uns costos marginals el doble de favorables que les inversions en energies renovables.

Tanmateix, a mesura que es vagin executant inversions en eficiència energètica, el costos marginals d’ambdós tipus d’actuacions s’equilibraran. Això no obstant, l’actual conjuntura econòmica fa que les inversions en eficiència energètica siguin especialment oportunes.

Des d’aquesta perspectiva, alguns productes i solucions que no tenen retorns energètics clars en els països septentrionals, sí que en tenen en els països meridionals.

En aquests casos cal desenvolupar una política d’I+D específica per a aquestes solucions atès que els països septentrionals, amb una inversió en I+D més gran (figura 38), no invertiran de forma especial en aquesta línia.

Així, l’eix de l’eficiència energètica ha de promoure la creació de mercats especialitzats i dissenyats per comercialitzar solucions específiques per als països meridionals. Alguns dels mercats que s’han identificat com a més adients per a aquest context degut a la seva alta eficiència són6:

◆ Sistemes d’absorció per a trigeneració i district cooling: els

mecanismes d’absorció aconsegueixen produir fred gràcies a l’evaporació d’un fluid refrigerant (amoníac, bromur de liti o similar). El fluid refrigerant pren la calor del cos que es vol refredar, en evaporar-se a baixa pressió i temperatura. Aquests mecanismes són l’element clau en els sistemes de trigeneració i district cooling, els quals són imprescindibles per a l’aprofitament tèrmic dels sistemes de cogeneració a l’Europa meridional. ◆ Sistemes de refrigeració solar: implica la unió d’un sistema de generació tèrmica solar (a partir de panells solars) i d’una màquina frigorífica d’absorció. La unió d’aquests dos sistemes permet aprofitar l’energia tèrmica captada pels panells solars tèrmics per a la producció d’aigua calenta sanitària, calefacció i refrigeració. Això implica un major percentatge d’aprofitament solar en els països de l’Europa meridional atès que permet donar sortida a l’energia tèrmica captada en el moment de màxima exposició solar (període estival) que sense aquest sistema s’hauria de dissipar. ◆ Sistemes de façana i coberta ventilada: són sistemes i solucions constructives que permet disminuir les demandes de refrigeració dels edificis mitjançant la creació d’una façana de doble làmina amb un circulació d’aire per tiratge natural. ◆ Sistemes de free-cooling i ventilació natural: són sistemes que permet refrigerar els edificis de forma activa (free-cooling) o passiva (ventilació natural) sense generació addicional de fred, sempre que es disposi d’un diferencial entre les temperatures exteriors i interiors. ◆ Sistemes de refrigeració d’elevada eficiència (intercanvi amb el freàtic, intercanvi amb el mar, recuperació de calor, etc.): sistemes de refrigeració que permeten una major eficiència global, ja que alliberen el calor residual a un medi líquid a un temperatura sensiblement inferior a la de l’aire exterior.

Catalunya disposa d’empreses i centres tecnològics rellevants en alguns d’aquests camps (IREC, Gas Natural, Cofely, etc.) , cosa que li permetria aportar no solament el know how sinó també esdevenir una oportunitat per a la internacionalització d’aquestes empreses i centres en l’àmbit euromediterrani.

6 Per a més informació sobre cadascun d’aquests mercats es poden consultar les següents publicacions: Cultura Energètica (170) “La recerca energètica a Catalunya” (ICAEN, 2009); Cultura Energètica (178) “Les Xarxes de calor i fred” (ICAEN, 2011); i Cultura Energètica (171) “L’eficiència energètica, factor clau per al progrés”. [ 25 ]

3.2.2. Les energies renovables

Les energies renovables, en ser la principal font d’energia endògena dels països del sud d’Europa, necessàriament hauran d’esdevenir un dels principals eixos de l’estratègia energètica euromeridional. El sud d’Europa disposa de potencials d’aprofitament de l’energia solar (tèrmica o fotovoltaica) molt superiors als del centre i nord d’Europa.

En la mateixa línia, el potencial eòlic terrestre i marí del sud d’Europa, bé que inferior al del nord, presenta notables oportunitats d’aprofitament, sobretot pel que fa a l’energia eòlica marina d’aigües profundes. Els països euromediterranis també disposen d’una proximitat més gran i unes relatives relacions de veïnatge amb els països del MENA. Tanmateix, com hem comentat anteriorment, a dia d’avui són les corporacions centreeuropees les que aporten la capacitat tecnològica i el lideratge en el desenvolupament d’aquests projectes internacionals pel desenvolupament econòmic i l’aprofitament del recurs renovables del països del MENA (figura 39).

Així, una política energètica compartida, hauria d’establir les bases per a què la indústria d’aprofitament de les energies renovables del sud d’Europa unís esforços per innovar i competir en el lideratge d’aquests projectes, sempre d’acord amb les condicions del mercat. En aquest sentit, és especialment important que els països euromediterranis participin en el desenvolupament de les zones eòliques marines d’aigües profundes existents entre les penínsules Ibèrica i Itàlica, com és el cas del projecte Zèfir, liderat per l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC).

3.2.3. Les energies no renovables

Fins que no s’assoleixin uns nivells d’independència energètica rellevats en el conjunt de països de la UE (és a dir, inferiors al 30%), l’estratègia energètica del països meridionals també ha de pivotar sobre la necessitat de subministrament energètic segur, fiable i econòmicament competitiu. Així, mitjançant una sèrie d’infraestructures d’interconnexió, cal assegurar els principis de seguretat i solidaritat entre els països de l’Europa meridional i la resta de socis de la UE. En aquest sentit, el sud d’Europa s’ha de configurar com la vàlvula de seguretat dels països del centre i el nord d’Europa. Al seu torn, els països del centre i nord d’Europa esdevindran la vàlvula de seguretat del sud. Aquesta relació de simbiosi, o benefici mutu, permetrà una més gran diversificació dels subministraments energètics. També s’ha de tenir en compte que la massa crítica d’un mercat europeu interconnectat és molt més rellevant que la suma del conjunt de mercats individuals.

Alhora, una política energètica compartida entre els [ 26 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

països euromeridionals i el conjunt de la UE redundaria en una millor competitivitat econòmica entre els països proveïdors i una major seguretat de proveïment, amb tres possibles fonts d’abastament energètic par al conjunt de la UE: Rússia, la mar Càspia i MENA. Aquesta diversificació suposaria una més gran posició de força en els mercats energètics per part de la UE, fet que permetria l’obtenció de millors preus. L’augment de la competitivitat i la consegüent millora de preus comportarien un impuls per a l’economia productiva de la UE a curt i a mitjà termini.

3.2.4. Noves infraestructures energètiques estratègiques

Bona part de les mesures proposades en el eixos anteriors són impossibles d’abordar sense la construcció de noves infraestructures energètiques estratègiques, principalment de transport. La construcció de noves infraestructures ha de ser, per tant, una de les prioritats d’una futura política energètica compartida.

Aquestes noves infraestructures estratègiques s’han de desenvolupar tant per al combustibles fòssils (principalment gas natural), com per a l’electricitat. Els eixos de desplegament poden englobar-se segons els territoris que travessen (figura 39): ◆ Infraestructures Nord-Sud, algunes de les quals són

actualment considerades prioritàries per a la UE. ◆ Infraestructures Est-Oest, algunes de les quals són actualment considerades prioritàries per a la UE. ◆ Infraestructures de connexió amb els països del MENA. Aquest nou conjunt d’infraestructures permetria abastir la totalitat de la UE a partir dels recursos energètics actuals i futurs, inclosos els renovables, de fins a tres continents (Europa, Àsia i Àfrica). Per arribar a aquest escenari, caldria la participació de bona part dels països meridionals, fet pel qual una política energètica compartida tindria una especial consideració.

També cal remarcar que és necessari una nova visió i metodologia per a la planificació i execució d’aquestes noves infraestructures, especialment pel que fa a la inclusió de la societat civil en aquests processos i a les infraestructures que transcorren per països no comunitaris. Així, cal que aquestes noves infraestructures siguin coparticipades, tant pels països comunitaris com extracomunitaris, especialment pel que fa al MENA. Per tant, hi ha d’haver un nou marc de relacions en la planificació d’infraestructures estratègiques.

En aquest sentit, és especialment important que els països meridionals facin front comú per tal que el projecte finalment escollit en el corredor SE (figura 40) connecti Turquia amb Itàlia a través de Grècia. Igualment, és

especialment significativa la connexió entre les penínsules Ibèrica i Itàlica, de forma directa o a través de França, tant pel que fa a l’electricitat (ja considerada prioritari per la UE), com pel que fa al gas natural (no considerat com a prioritari per la UE).

En tot aquest procés, atès que els estats continuen disposant de les competències exclusives en l’execució d’infraestructures energètiques i tenint en compte que la major part dels grans grups energètics privats europeus continuen sota un cert control estatal, el principal agent clau són els governs dels estats.

En aquesta tessitura, la UE ha d’unificar el nivell de liberalització dels diferents mercats, incloent-hi el nivell d’intervenció estatal en els principals grups energètics.

Per fer-ho, cal crear un regulador energètic europeu amb capacitat de regulació i supervisió de mercats i tarifes.

Aquest sistema hauria de permetre, al seu torn, sistemes tarifaris diferencials en els diferents estats i regions, en funció de les seves característiques energètiques i socioeconòmiques.

3.3. L’encaix de Catalunya

Hem vist que Catalunya és, ara mateix, un element molt poc rellevant dins el mapa energètic europeu (igual com la resta Espanya i el sud de França). A això hi han contribuït significativament les polítiques energètiques dels estats veïns durant els darrers 60 anys, però també la pròpia oposició interna a alguns projectes estratègics.

Les limitades competències de Catalunya en l’àmbit energètic, cenyides a la legislació autonòmica, han impedit que Catalunya disposi d’una política energètica pròpia. La reduïda dimensió objectiva de Catalunya i la poca disponibilitat de recursos energètics, renovables o no, fan que no pugui esdevenir una potència energètica;.

Tanmateix, podria desenvolupar polítiques energètiques de qualitat si disposés de sobirania política en aquest camp i d’una visió estratègica ambiciosa d’abast internacional.

Les principals recomanacions per a l’encaix energètic de Catalunya són: ◆ Adoptar

una política energètica pròpia per a Catalunya però compartida i concertada amb els estats euromeridionals, especialment Espanya, França i Itàlia

Com hem vist, les polítiques energètiques són un element considerat estratègic per a la pràctica totalitat dels estats europeus. S’observa que, fins i tot amb mercats energètics liberalitzats i privatitzats, les intervencions estatals són una constant. Catalunya desenvolupa els seus plans

energètics amb certa autonomia. Recentment, el govern català ha aprovat el Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic de Catalunya 2012–2020. Tanmateix, aquest pla no pot establir disposicions vinculants pel que fa als impostos o incentius de generació energètica, a les infraestructures energètiques d’àmbit estatal o internacional, a les relacions vers països proveïdors, a les relacions vers la resta de països comunitaris, a l’allargament o reducció del període d’operació de les centrals nuclears, etc. Totes aquestes actuacions, que actualment configuren el nucli de les polítiques energètiques estatals de la resta de països comunitaris, són potestat exclusiva del govern Espanyol i, per tant, no poden ésser regulades per mitjà de plans autonòmics.

Per tant, en l’actual marc autonòmic, la Generalitat de Catalunya és un mer gestor delegat de la política energètica estatal. Catalunya no podrà desenvolupar autèntiques polítiques energètiques pròpies dins de l’actual marc estatutari i constitucional. L’adopció d’aquestes polítiques passa per canvis en aquest marc o per elevar Catalunya a la condició d’estat. ◆ Desenvolupar un nou paradigma energètic basat en l’eficiència energètica i els grans projectes de generació elèctrica renovable que permeti disminuir el consum energètic i augmentar la generació endògena

Hem vist que al llarg de la història de Catalunya i d’Europa hi ha hagut moments de canvi profund en els paradigmes energètics. La creació de Barcelona Traction, Light and Power o la construcció del gasoducte Algèria-Espanya són dos exemples clars de transformació energètica d’abast europeu i lideratge català. En tot dos casos es va materialitzar una nova visió del context energètic.

Aquesta nova visió implicà un salt tecnològic i escalar sense precedents i resolgué una situació de dificultat d’abastament energètic.

La situació actual presenta notables paral·lelismes amb aquests dos casos. En aquesta tessitura, cal abordar un canvi tecnològic ambiciós per tal de millorar l’eficiència energètica i la generació d’energia renovable a gran escala. Bàsicament, es tracta de passar de gestionar l’oferta a gestionar la demanda i de fer-ho, a més, a patir de recursos tan endògens com sigui possible. En tot cas, el repte tecnològic, logístic, econòmic i social que van suposar els projectes desenvolupats per Pearson amb la Canadenca o per Pere Duran Farrell amb la importació de gas natural i la construcció del gasoducte algerià eren molt més arriscats, comparativament, que un eventual aprofitament intensiu de l’energia eòlica marina en l’àmbit mediterrani. [ 27 ]

◆ Executar

amb urgència les infraestructures energètiques en territori català, actualment considerades prioritàries dins el marc de la UE

Per una banda, hi ha dues infraestructures que haurien de connectar Catalunya i França: interconnexió elèctrica (ja en procés d’execució) i interconnexió gasística (aturada sine die). D’altra banda, caldria construir magatzems subterranis de gas natural en alguns punts estratègics de la geografia catalana, a fi de disposar d’unes reserves de gas natural significatives. ◆ Potenciar, conjuntament amb la resta de països meridionals, els mercats per a les empreses d’eficiència energètica en aquells àmbits diferenciats dels països septentrionals

Entre aquests àmbits destaquen els sistemes d’absorció per a trigeneració i district cooling, sistemes de refrigeració solar, sistemes de façana i coberta ventilada, sistemes de free-cooling i ventilació natural i sistemes de refrigeració d’elevada eficiència (intercanvi amb el freàtic, intercanvi amb el mar, recuperació de calor, etc.).

El Pla d’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2012-2020 (PECAC), preveu una sèrie d’actuacions en matèria d’eficiència energètica que han de permetre augmentar la intensitat energètica de l’economia catalana.

Tanmateix, en el marc de l’Europa meridional, es podrien aprofitar sinèrgies i crear mercats d’un certa dimensió i especialitzats en solucions d’eficiència energètica específicament dissenyades per als climes i contextos econòmics del sud d’Europa. ◆ Liderar un consorci internacional destinat a la recerca en tecnologies aplicades a la millora de l’eficiència energètica en els territoris euromediterranis

Concretament, caldria una col·laboració més gran entre les empreses d’eficiència energètica i els instituts de recerca actualment existents, de manera que bona part de les línies de recerca desenvolupades fossin orientades a l’obtenció de serveis i productes comercialitzables a curt i mitjà termini. ◆ Aplicar polítiques actives de desenvolupament d’energies renovables dins els límits ambientalment possibles, especialment l’eòlica terrestre, la biomassa, l’eòlica marina

El PECAC preveu complir amb els actuals compromisos [ 28 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

europeus, de manera que l’any 2020 un 20% de l’energia primària consumida provingui de fonts renovables. El Pla preveu un creixement molt important de la biomassa i les energies eòlica i solar. En aquest sentit, pren especial importància la facilitació, per part de l’administració pública, dels projectes de desenvolupament d’energies renovables que es vulguin dur a terme. Això no necessàriament ha de suposar l’existència d’una subvenció o prima, sinó que es tracta de construir un marc legislatiu que permeti endegar projectes d’energies renovables amb agilitat i seguretat.

Un marc d’aquestes característiques requeriria, en primera instància, facilitar les gestions administratives amb algunes mesures tals com: una finestra única i digital per a la totalitat de les gestions, termini màxim de sis mesos per a la concessió o denegació de llicències, partició en les fases inicials de les entitats i administracions locals, i blindatge jurídic de les inversions realitzades.

També requeriria aplicar unes polítiques d’incentius sòlides però que es redueixin progressivament, de manera que s’eviti la creació de bombolles especulatives i es fomenti la inversió en I+D i l’augment de l’eficiència en les tecnologies de generació elèctrica renovable.

Pel que fa a la biomassa, cal potenciar-ne la seva implementació. Tanmateix, vista la limitada producció dels boscos mediterranis, només és possible aprofitar la quantitat de recurs que sigui econòmicament viable d’extreure i sigui compatible amb la sostenibilitat de l’explotació forestal i l’eficiència general del sistema.

En aquest sentit, cal prioritzar les instal·lacions més pròximes a les zones boscoses i que puguin disposar de connexions elèctriques amb facilitat (per exemple, substitució d’antigues centrals tèrmiques existents). També cal prioritzar aquelles instal·lacions en què es pugui aprofitar l’energia tèrmica a més de l’elèctrica, atès que els rendiments són molt superiors. La gestió de la biomassa també comporta una disminució molt considerable del risc d’incendi forestal, un dels principals riscos naturals que han d’afrontar els països meridionals. ◆ Liderar consorcis internacionals per a la recerca en tecnologies aplicades a l’aprofitament de les energies renovables més abundants a l’Europa meridional, especialment la solar i l’eòlica marina d’aigües profundes

En aquest sentit, projectes com el Zefir, liderat per l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC) i desplegat davant la costa de l’Ametlla de Mar, preveu desenvolupar tecnologia per a la generació eòlica marina d’aigües profundes.

El lideratge català en l’àmbit euromeridional permetria

posicionar-se favorablement per al desenvolupament tecnològic i empresarial de les oportunitats que sorgiran en l’àmbit de les energies renovables.

altres corporacions euromeridionals per a l’aprofitament energètic dels recursos eòlics existents entre les penínsules Ibèrica i Itàlica

◆ Augmentar a mitjà termini les interconnexions elèctriques actuals amb França i amb Itàlia

Un cop s’hagi desenvolupat la tecnologia eòlica marina d’aigües profundes, es podran aprofitar els abundants recursos eòlics renovables existents a la Mediterrània. És estratègicament determinant que la política energètica catalana vagi encaminada a l’aprofitament d’aquests recursos, el nucli del quals es troba a uns 100 km a l’est del cap de Creus, i a la seva connexió amb Catalunya per mitjà dels corresponents cables de transport elèctric submarí.

Una alternativa a les futures infraestructures aèries o subterrànies per reduir la major part de les reticències de la societat civil seria les interconnexions submarines. Aquest projecte és factible, ja que, aprofitant l’orografia submarina del golf de Lleó, podria connectar Catalunya i França amb menors impactes, menor recorregut, major seguretat i menors costos d’execució que les línies subterrànies de corrent continu. ◆ Plantejar, en el sí de la UE, la connexió mediterrània entre les xarxes de gas natural francesa i italiana

D’aquesta manera, i un cop acabat el corredor de gas SE, la pràctica totalitat de la UE, Catalunya inclosa, tindria un elevada diversificació en els abastaments energètics de gas natural. ◆ Avaluar adequadament els riscos i costos ambientals i socials alhora de concedir permisos d’exploració i extracció combustibles fòssils en territori català mitjançant fractura hidràulica

◆ Participar

en els projectes de desenvolupament d’energies renovables a llarg termini en els països del MENA per a l’abastament energètic d’Àfrica i Europa

Si bé projectes com el DESERTEC UE-MENA encara són molt incipients i semblen difícilment realitzables, Catalunya i les seves empreses, han d’aprofitar la seva posició, geogràficament estratègica, per influir i participar en futurs projectes. El que avui sembla irrealitzable, demà pot ser una realitat (el cas Eurafrigas n’és un clar exemple).

Per fer-ho possible, cal una política que coordini les institucions, les empreses energètiques i els instituts de recerca catalans.

L’extracció de combustibles fòssils, mitjançant fractura hidràulica, (fracking) en determinades zones del Prepirineu català disminuiria la dependència energètica de Catalunya –si bé encara no se sap en quina proporció ja que no es disposen de dades fiables sobre la dimensió dels jaciments localitzats. Tanmateix, l’escassetat de recursos hídrics, la vulnerabilitat dels aqüífers i l’elevada densitat de població de Catalunya, fan que l’ús de la fractura hidràulica a Catalunya pugui presentar uns riscos i impactes socials i ambientals molt negatius.

Així, en cas de produir-se contaminació d’aqüífers, cursos o embassaments d’aigua potable, ja sigui com a conseqüència de l’activitat extractiva habitual o d’algun accident, els costos socials i ambientals excedirien en escreix els beneficis socials obtinguts amb la seva extracció. Per tant, qualsevol llicència d’explotació i extracció ha d’anar avalada per una exhaustiva avaluació ambiental i social. En cas que els potencials impactes negatius excedeixin els beneficis potencials, s’ha de desautoritzar l’ús d’aquesta tècnica. ◆ Liderar

un consorci internacional amb [ 29 ]

[ 30 ] In fo r m e s Fundaci贸 Catalunya Europa

SUMARIO Introducción 1.

32

La energía en Catalunya y en la Europa mediterránea, hoy

33

Contexto político y geoenergético 1.1.1 . Políticas energéticas en Europa 1.1.2. Contexto geoenergético en Europa 1.2. Coyuntura energética en Europa y Catalunya 1.2.1. Consumo energético en la UE: fuentes energéticas y sectores 1.2.2. Eficiencia energética 1.2.3. Disponibilidad energética no renovable 1.2.4. Disponibilidad energética renovable 1.2.5. Infraestructuras de transporte energético 1.2.6. Balance energético 1.2.7. Principales operadores energéticos 1.3. Contexto económico 1.3.1. Balance económico global 1.3.2. Valor añadido de la generación renovable 1.4. Posicionamiento ante el cambio climático

33 33 34 34 34 35 36 37 39 41 42 42 42 43 43

1.1.

2. Conclusiones: las estrategias energéticas de los países euromediterráneos

44

3. Recomendaciones: el futuro de la energía en Catalunya y la Europa mediterránea

46

3.1. La necesidad de una estrategia energética compartida y la especificidad meridional 3.2. Los ejes centrales de la nueva estrategia energética 3.2.1. La eficiencia energética 3.2.2. Las energías renovables 3.2.3. Las energías no renovables 3.2.4. Nuevas infraestructuras energéticas estratégicas 3.3. El encaje de Catalunya

46 47 47 48 48 48 49

Referencias

75

Anexo: Figuras y Gráficos

76 [ 31 ]

Introducción

E

lementos para una estrategia energética en Europa meridional es un informe que tiene la intención de proponer algunas líneas maestras para el desarrollo de la futura política energética europea, especialmente por lo que respecta a los países de la Europa mediterránea.

Para hacerlo, analiza la actual política energética europea y el contexto energético mundial en la que ésta se desarrolla. El informe, asimismo, pone el foco de atención en el desarrollo concreto de la política energética europea en los países de la Europa meridional en general, y en Catalunya en particular.

Así, el primer capítulo empieza analizando el actual contexto energético, geopolítico, económico y climático de la Europa meridional, para acabar examinando las estrategias energéticas de los diferentes estados euromediterráneos.

El segundo capítulo determina la necesidad de una futura política energética compartida y de los diferentes grados de libertad necesarios para llegar a una aplicación eficiente. A lo largo del capítulo se determinan cuáles deben ser las estrategias energéticas futuras, y finalmente se acaban determinando unas recomendaciones específicas para el caso de Catalunya.

Como objetivo último, el informe quiere reflexionar sobre la posición de los países de la Europa mediterránea a la vez que definir una política energética compartida y las estrategias para llevarla a cabo de una forma eficaz y eficiente, más allá de las diferencias intrínsecas entre los diferentes estados.

[ 32 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

[ 1. ]

La energía en Catalunya y en la Europa mediterránea, hoy 1.1. Contexto político y geoenergético

Catalunya, junto con el resto de países del sur de Europa, como regiones desarrolladas y pertenecientes a la OCDE que son, tienen un gran consumo energético en todos los sectores de su economía. Este conjunto de países se localizan en la ribera norte del Mediterráneo y presentan lazos económicos y políticos mucho más estrechos frente al resto de Europa, en el marco de la UE, que respecto a los países del sur del Mediterráneo.

El Mediterráneo es una zona rica en recursos naturales energéticos (especialmente en combustibles fósiles), si bien la práctica totalidad de estos se localizan en la mitad sur. Desde una perspectiva global, los países que delimitan el sur del Mediterráneo disponen de más del 4% de las reservas mundiales de petróleo y gas natural, mientras que los estados del MENA (Middle East and North African countries), entre los que también se incluyen los anteriores, tienen más del 60% de las reservas de petróleo y el 45 % de las de gas natural.

Así, los países del sur del Mediterráneo devienen exportadores de energía, mientras que los países del norte (pertenecientes a la UE en su mayoría) se configuran como importadores. Este hecho, junto con las diferencias económicas y políticas, y unas relaciones históricas marcadas por el colonialismo y el post-colonialismo, condicionan las relaciones entre ambas ribas (figura 1, en anexo).

Europa, en conjunto, tiene que importar el 63,3% de la energía que consume. Esta importación de energía se hace en dos fuentes principales: gas natural y petróleo. La estrategia energética de los distintos estados europeos se centra en la obtención de estos combustibles de países y mercados exteriores fiables. Asimismo, las estrategias internas buscan la reducción del consumo de energía y

el aumento de la producción endógena, básicamente de origen renovable.

En los dos apartados siguientes se amplía la información y reflexiones alrededor del contexto político y geoenergético en Europa y el Mediterráneo.

1.1.1. Políticas energéticas en Europa

Salvo alguna excepción, la mayoría de estados de la UE tienen una gran dependencia energética hacia países terceros, respecto a los combustibles fósiles. Esta dependencia causa tensiones económicas y políticas entre la UE y los países suministradores. Un ejemplo es la “crisis del gas”, iniciada en enero de 2006, y con una réplica en enero de 2009, que tuvo origen en la disputa entre Rusia y Ucrania y acabó afectando el suministro de gas en la UE. La cuestión energética ha sido un elemento crucial en los tratados precursores de la UE, tal y como muestra el Tratado constitutivo de la Comunidad Europea del Acero y el Carbón (CECA) y el Tratado constitutivo de la Comunidad Europea sobre Energía Atómica (EURATOM). De forma paralela e independiente, los países europeos, incluidos los mediterráneos, han considerado el elemento energético como un “tema estratégico” o de interés estatal, hecho que ha derivado en políticas energéticas muy heterogéneas. En las últimas décadas, cada país ha desarrollado estrategias e infraestructuras de abastecimiento energético propias y diferenciadas. De esta manera, los países del sur de Europa han establecido relaciones de abastecimiento energético con los países del norte de África, mientras que la mayor parte de los países centroeuropeos lo han hecho con la Federación Rusa, el Caucas y el norte de Europa.

Mientras que los estados han considerado la energía un elemento altamente estratégico y han definido sus [ 33 ]

propias políticas, la UE ha afrontado el tema energético, fundamentalmente, desde la perspectiva ambiental, dado que la generación y el consumo de la energía es uno de los principales factores de emisión de gases de efecto invernadero en la atmósfera. En la última década, la UE ha establecido políticas muy ambiciosas de disminución del consumo, mejora de la eficiencia y aumento de la producción renovable. A pesar de ello, se prevé que la UE dependerá cada vez más de la importación de fuentes de energía extranjeras, especialmente en lo que respecta a los combustibles fósiles, algo que exige que la UE adopte una política energética más directa y ambiciosa.

Con todo, se puede decir que el conjunto de países de la UE comparten la necesidad de disminuir la dependencia energética exterior y aumentar su soberanía energética.

Este aspecto fue finalmente abordado en el Tratado de Lisboa, donde se introdujeron medidas “solidarias” para hacer frente a las “crisis de abastecimiento”. Esta nueva visión se tradujo en los documentos fundamentales de la actual estrategia energética: Libro Verde de la Comisión Europea, de 8 de marzo de 2006, A European Strategy for Sustainable, Competitive and Secure Energy y la publicación de la Comisión Europea, de enero de 2007, An energy policy for Europe. Finalmente, se aprobó la estrategia energética europea para el período 2011-2020.

En el momento actual, el conjunto de países de la UE están trabajando en la consecución de los acuerdos establecidos en el capítulo de energía del Tratado de Lisboa, basados en la sostenibilidad, la seguridad de suministro, la interconexión de redes, la solidaridad y la competitividad económica. Disponer de una red energética interconectada y sin cuellos de botella es clave para poder cumplir los principios de solidaridad y seguridad energética entre todos los socios de la UE. En este sentido, las relaciones e interconexiones energéticas entre los países del norte y del sur (gas, electricidad y crudo) son fundamentales dado que representan uno de los puntos de mayor fragilidad de la red energética comunitaria. No es casual que la Comisión Europea considere las conexiones norte-sur estratégicas y prioritarias, y requisito previo al desarrollo del mercado interior europeo de energía. Entre los documentos emitidos se pueden encontrar los siguientes: North-South gas corridor in Western Europe, South Western electricity connections, Southern Gas Corridor y North-South Gas Interconnections & Oil Supply.

Los estados miembros también están comprometidos, una vez se disponga de las infraestructuras necesarias, a trabajar para el desarrollo del mercado interior europeo de energía (figura 2). Según el Parlamento Europeo, este mercado interior es indispensable para la consecución de los objetivos energéticos y políticos. De momento existen varios mercados energéticos supraestatales: CWE –centro [ 34 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

Europa–, MIBEL – Península Ibérica y Baleares– y Nord Pool –Península Escandinava.

En este marco, Catalunya se encuentra en medio de la nueva amalgama de infraestructuras de interconexión que tiene que hacer posible la creación de una red energética comunitaria, paso previo para una mejor seguridad de abastecimiento energético y la creación de un mercado energético comunitario.

1.1.2. Contexto geoenergético en Europa

El flujo energético a través del Mediterráneo (gasoductos, conexiones eléctricas o rutas marítimas) es importante, pero no tanto como sería previsible dado que el Mediterráneo comunica la principal zona productora de energía y uno de los primeros consumidores mundiales (la UE). Hay varias razones (históricas, culturales, afinidad política, seguridad de inversión, etc.) que lo explican; por las mismas razones se ha establecido una línea de abastecimiento energético para Europa desde el este (Rusia), en lugar del abastecimiento proveniente del sur (norte de África y Oriente Medio), si bien la distancia hacia ambas regiones es equivalente. Por otra parte, el abastecimiento energético del centro y del norte de Europa llega principalmente por arriba: Noruega y Mar del Norte (figura 3), además de Rusia. Finalmente, los países del centro y oeste del Mediterráneo (Italia y Grecia, básicamente) se abastecen tanto desde la riba sur, como desde el este de Europa y el oeste de Asia (Rusia, principalmente); mientras que los estados del NorteOeste del Mediterráneo (España y Portugal) reciben gas de los países de la riba sur (Argelia, Libia y Egipto).

Estas relaciones se reflejan en importantes contratos de suministro energético entre los estados del sur y del norte del Mediterráneo (figura 4).

1.2. Coyuntura energética en Europa y Catalunya 1.2.1. Consumo energético en la UE: fuentes energéticas y sectores

El conjunto de la UE presenta un consumo energético altamente ligado al petróleo y al gas natural. Los dos formatos representan el 60% del consumo total de energía primaria (figura 5). El consumo de carbón, si bien ha disminuido 6 puntos en la primera década del siglo XXI, continúa siendo relevante, con un 16% en el año 2010.

La preponderancia del petróleo como fuente de energía primaria está estrechamente vinculada a la dependencia del sector del transporte, y al hecho de que éste sector sea el primero en consumo de energía primaria, con una tendencia claramente alcista (figura 6).

La industria ha ido disminuyendo su consumo energético de forma sostenida durante los últimos años, hasta el punto de que el año 2009 se vio superada por los usos domésticos. Ello se relaciona con el incremento del consumo de gas natural, especialmente vinculado a los usos térmicos de la industria y del sector residencial.

A pesar del perfil común que acabamos de describir, con el cambio de escala, se aprecia cómo el consumo energético de cada uno de los estados europeos es un reflejo de las características económicas, sociales y climáticas de cada país y cada región. En términos generales, por ejemplo, los países del centro y norte de Europa presentan un consumo de energía destinado a usos térmicos superiores a los del sur, como consecuencia de un mayor peso del sector industrial y de climas más fríos. Los diferentes países establecen con total soberanía aquellos modelos energéticos y las respectivas fuentes de energía (nuclear, gas, petróleo o carbón) que más se adecuen a sus demandas y disponibilidades. Este conjunto de acciones y políticas energéticas han ido configurando el perfil de consumo energético de los países europeos desde los inicios de la Revolución Industrial, perfiles que definen necesidades, puntos fuertes y puntos débiles de cada uno de los países de la Unión. En suma, en la Europa de los 27 hay 27 perfiles diferentes de consumo energético (figura 7).

En el perfil energético de Catalunya se observa un consumo de gas natural y de productos petroleros muy superior a la media comunitaria, aunque esto se compensa con un consumo de carbón prácticamente nulo. Así, el consumo en Catalunya de gas y de petróleo es de un 71,8%, respecto el 60% de la UE. Si le sumamos el carbón, el mix fósil se eleva al 76% en la UE, respecto el 72,4% de Catalunya (figura 8). Igualmente hay que destacar que el peso de la energía nuclear en el mix catalán es muy superior al del mix europeo. Pero el hecho más remarcable es que sólo el 4% de la energía consumida en Catalunya se genera por medio de fuentes renovables, hecho que contrasta con el 10% de la media europea o con el 11,6% de la media española. Ello hace que la dependencia energética respecto a los combustibles fósiles y la energía nuclear sea muy superior en Catalunya que en el resto de la UE. En cuanto al consumo por sectores, la mayor parte de la demanda catalana se centra en el sector del transporte, aunque la industria también tiene un peso importante (figura 9). El sector doméstico representa una parte pequeña del consumo energético final (un 16%), hecho que contrasta con la media de la UE. Ésta es una de las principales diferencias energéticas entre los países del sur y el norte de Europa. Básicamente, tal y como hemos comentado, es debido a razones climáticas. En concreto, como se observa en la figura 10, las demandas energéticas de calefacción de los países septentrionales son muy

importantes, mientras que en los países meridionales el consumo en refrigeración de oficinas, por ejemplo, toma más protagonismo.

El peso del sector industrial, con grandes demandas térmicas, y la tipología de industria y del sistema de transporte de cada estado, configuran un perfil de demanda de energía característico y diferenciado. A mayor peso del sector industrial, mayores consumos térmicos.

A mayor peso del transporte ferroviario, más consumo eléctrico.

1.2.2. Eficiencia energética

El incremento de la eficiencia (mejora de la relación consumo/servicio obtenido), el ahorro (supresión de consumo superfluo) y la suficiencia (moderación en el nivel del servicio) son medidas determinantes para incrementar la competitividad y disminuir la dependencia estratégica respecto a los países exportadores de energía.

Una política energética avanzada debe tener presente estos tres factores.

Visto que cada estado presenta un perfil de consumo energético y unas demandas sectoriales claramente diferenciadas e influidas por varios factores socioeconómicos y ambientales, las medidas de ahorro energético más convenientes a nivel energético y económico también serán necesariamente diferentes.

Así, por ejemplo, el aislamiento de las fachadas y las cubiertas de los edificios tiene unos retornos energéticos y económicos mucho mejores en el norte de Europa que en los países mediterráneos. Igualmente pasa con los sistemas de recuperación de calor del aire de ventilación, los sistemas de cogeneración o la substitución de ventanas.

En cambio, medidas como protecciones solares en ventanas, cubiertas ventiladas o sistemas de refrigeración eficientes representan un ahorro energético mucho más importante en los países meridionales.

En definitiva, no hay una única manera de reducir el consumo energético en el conjunto de los países europeos.

Se debería crear una serie de mercados especialmente diseñados para comercializar soluciones de eficiencia específicas desde y para los países meridionales. En este caso hay que expandir las políticas de I+D específicas para las soluciones de eficiencia, dado que los países septentrionales, con una mayor inversión en I+D, no es probable que inviertan de forma especial en estas soluciones.

A pesar de estas claras y remarcables diferencias, también hay una serie de medidas que son homogéneas o muy similares para el conjunto de la UE. Un ejemplo claro es la movilidad privada, que está estrechamente vinculada a los combustibles derivados del petróleo. Así, las medidas destinadas a reducir la movilidad, y de forma indirecta el consumo de carburantes derivados del petróleo, tienen [ 35 ]

repercusiones muy similares en el conjunto de la UE. Otro caso claro es la eficiencia energética de los usos térmicos del sector industrial: la elevada dependencia del gas natural en la práctica totalidad de los países europeos y la desvinculación de los consumos industriales respecto a condicionantes climáticos, conllevan que el incremento de la eficiencia industrial suponga una mejora substancial en el balance energético de todos los países.

Finalmente, un último aspecto en común en el conjunto de la UE es el hecho de que las inversiones en eficiencia energética tengan, en general, unos costes marginales el doble de favorables que las inversiones en energías renovables. Asimismo, a medida que se vaya invirtiendo en eficiencia energética, los costes marginales de ambos tipos de actuaciones se equilibrarán.

Así, tal y como se observa en la figura 11, algunas medidas de eficiencia energética con costes marginales favorables (negativos) para la ciudad de Londres, como el uso de vehículos diesel de elevada eficiencia o la iluminación eficiente, también son fácilmente transferibles a otros contextos, y aplicables de forma particular en Catalunya. En cambio, otras medidas como las calderas de condensación o la cogeneración, presentan costes marginales menos favorables en la mayor parte de Catalunya y España (figura 12). Por tanto, las medidas tienen diferente retorno económico y energético en función del estado o la ciudad donde se aplican.

1.2.3. Disponibilidad energética no renovable

Es de prever, de acuerdo con las reservas actualmente confirmadas (figura 13), que la disponibilidad de fuentes energéticas no renovables continuará disminuyendo en Europa, mientras que la demanda energética continuará aumentando. Así, la dependencia energética de la UE se incrementará durante los próximos años, de acuerdo con la tendencia actualmente ya manifestada.

Como se observa en la figura 14, es de prever que la dependencia energética actual se mantendrá en cuanto al petróleo y el carbón, pero aumentará notablemente en cuanto al gas natural. Esto es así porque los yacimientos de gas natural convencional existentes en Europa son yacimientos maduros, la producción de los cuales irá disminuyendo. Por otra parte, si bien se han descubierto algunos yacimientos de gas natural no convencional (shale gas o gas de esquisto1), hasta el momento no se prevé una producción relevante de gas en el territorio de la UE o de los países asociados (figura 15).

1 Hidrocarburo en estado gaseoso que se localiza en el interior de formaciones rocosas de grano molido fino. Para la extracción de estos yacimientos de gas natural se utiliza la técnica de la fractura hidráulica o fracking. [ 36 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

Si las tendencias se confirman, en el 2035 no habrá ningún estado de la UE entre los diez principales productores de gas natural a nivel mundial. Únicamente Noruega–que forma parte del Espacio Económico Europeo, pero no de la UE– tendrá entonces cierta producción de gas natural, toda ella derivada de yacimientos convencionales ya explotados y sin expectativas de descubrimiento de yacimientos significantes de gas natural no convencional.

Esta escasa disponibilidad de fuentes energéticas endógenas a medio y largo plazo representa un punto débil muy importante para la seguridad energética de la UE, lo que puede tener importantes repercusiones en el progreso económico y la mejora de la calidad de vida de los ciudadanos europeos. Esta cuestión deviene aún más transcendental visto el contexto actual de la energía nuclear en el conjunto de la UE, la única fuente energética endógena de origen no renovable disponible hoy en día. El posicionamiento actual de la UE en relación a la energía nuclear se puede entender a la luz de los acontecimientos históricos clave: ◆ Años 60: la mayoría de centrales nucleares europeas actualmente operativas empezaron a inaugurarse, etapa que se alargó durante los años 70 y 80. Estas centrales tenían una vida útil de 40 años, por lo que han finalizado o finalizarán pronto su vida útil. ◆ 1986: como consecuencia de la presión social y del accidente de Chernóbil, la mayoría de países de la UE abandonaron la construcción y puesta en marcha de nuevas centrales nucleares; algunos países, como Italia, incluso detuvieron las centrales nucleares ya operativas. ◆ 2010: varios estados deciden prorrogar la operación de aquellas centrales que estaban totalmente operativas y en buen estado durante un período de entre 10 y 15 años adicionales. ◆ 2011: a raíz del accidente nuclear de Fukushima, varios estados revisaron los periodos de extensión concedidos a las centrales; Alemania, por ejemplo, detuvo definitivamente hasta siete centrales nucleares de un total de 17 y anunció el abandono total de la energía nuclear (un 22% de su energía primaria) para el año 2022.

Por tanto, la producción energética mediante fuentes nucleares disminuirá muy notablemente a medio y largo plazo en el conjunto de la UE (figura 16). Hay que tener en cuenta que en el año 2010, antes del accidente de Fukushima, la energía nuclear cubría el 13% del consumo de energía primaria de la UE. La disponibilidad energética no renovable en Catalunya es muy baja. El carbón remanente en las minas catalanas es muy costoso de extraer y de muy mala calidad, por lo que todas las minas están fuera de explotación.

Cerca del litoral tarraconense se han localizado nuevos pozos de petróleo, que aunque permitirán multiplicar por

cuatro la producción endógena de crudo (hasta los 8.000 barriles/día), únicamente supondrán el 2% del consumo energético anual de Catalunya.

Recientemente también se han descubierto posibles yacimientos de gas de esquisto en varias comarcas catalanas (Garrotxa, Osona, Ripollès, Bages, etc.), si bien aún no se ha concedido ningún permiso de exploración al respecto y no se tiene conocimiento aproximado sobre la certeza y magnitud de los yacimientos potenciales2.

Este tipo de yacimientos de gas se explotan por medio de la técnica de extracción llamada “fractura hidráulica” o fracking. Esta técnica presenta unos elevados impactos ambientales en caso de accidente o escasez hídrica.

La última de las tres centrales nucleares actualmente operativas en Catalunya, dado que Vandellós-I sufrió un accidente de nivel 3 en el año 1989 que obligó a su cierre, tiene previsto desconectarse de la red el año 2028. No se prevé construir ninguna otra central de fisión nuclear en Catalunya3. Teniendo en cuenta que la nuclear es la principal fuente de energía endógena de Catalunya, y que los recursos fósiles existentes son muy reducidos, la dependencia energética de Catalunya aumentará notablemente a corto y medio plazo, incluso por encima de la media europea. En este contexto, únicamente las fuentes de energía renovables podrán disminuir la dependencia energética catalana a medio plazo.

Finalmente, y ya a más largo plazo, hay que considerar que en la ciudad francesa de Cadarache se está desarrollando el proyecto de investigación internacional ITER, que prevé construir el primer reactor de fusión nuclear operativo y económicamente viable. Una vez esta tecnología se haya desarrollado y pueda ser comercializada (no antes del año 2050, según las últimas estimaciones), la energía de fusión podrá convertirse en una fuente energética inagotable a largo plazo, libre de emisiones de CO2 y sin residuos radioactivos de elevada actividad. De cualquier modo, esta posibilidad no pasa actualmente de ser una mera hipótesis y a demasiados años vista como para considerarse una alternativa real.

1.2.4. Disponibilidad energética renovable

Vista la elevada dependencia energética que se augura, la UE ha desarrollado una serie de objetivos para

2 La energía en España 2011, Ministerio de Industria, Energía y Turismo (2012).

3 Los residuos de las centrales nucleares existentes serán custodiados en el almacén temporal centralizado de residuos nucleares de Villar de Cañas, pendiente de construcción. Sin embargo, aún no se ha encontrado una alternativa de gestión definitiva para los residuos nucleares de alta actividad, dado que el periodo de custodia será de unos 40.000 años.

incrementar la obtención de energía mediante las únicas fuentes endógenas potencialmente disponibles: las renovables. En este sentido se ha desarrollado el objetivo 20/20/20, adoptado por el conjunto de la UE. Este compromiso quiere lograr, entre otras metas, que un 20% de la energía primaria consumida el año 2020 provenga de fuentes renovables. Gracias al establecimiento de estas políticas, la generación de energías renovables se ha más que duplicado en el periodo 1990-2010, si bien aún está lejos de las fuentes no renovables (figuras 17 y 18).

Las energías renovables engloban un amplio abanico de fuentes energéticas de origen natural: solar, eólica, hidráulica, biomasa, valorización energética de residuos, mareomotriz y geotérmica. Aunque el aprovechamiento hidroeléctrico ha sido, y sigue siendo, muy importante, cada vez toman más protagonismo la captación solar, el aprovechamiento de la biomasa y, sobre todo, la energía eólica. Sin embargo, al ser de origen natural, estas formas energéticas están sujetas a las características climáticas, geológicas o topográficas de cada territorio.

Así, si observamos el potencial de aplicación de las diferentes formas de energía solar (térmica y fotovoltaica) se aprecia que los países meridionales presentan un potencial de aprovechamiento de la energía solar muy superior a los del centro y norte de Europa (figura 19).

Esto hace que la energía potencialmente generable por medio de fuentes solares tenga especial relevancia en los países meridionales y, por tanto, su desarrollo intensivo puede suponer la incorporación de una cantidad no despreciable de energía renovable en su perfil energético.

Conviene subrayar que con las tecnologías de mercado actuales, el aprovechamiento de la energía solar para usos térmicos (agua caliente, refrigeración solar y termoeléctrica) tiene unos niveles de eficiencia energética muy superiores a la generación eléctrica directa mediante tecnología fotovoltaica.

En cuanto a la disponibilidad de energía eólica, el otro gran recurso renovable aprovechable a corto y medio plazo, tal y como se observa en las figuras 20 y 21, es mucho más abundante en el norte de Europa (Mar del Norte), aunque también hay importantes zonas de elevado potencial eólico en el arco euromediterráneo (España–Francia–Italia) y entre las penínsulas Ibérica e Itálica, especialmente frente el Cap de Creus y el norte de Túnez. Sin embargo, cabe decir que la mayor parte del potencial eólico mediterráneo se localiza en zonas de aguas profundas. En este sentido, la tecnología de aprovechamiento eólico marino en aguas profundas aún se encuentra en fase de desarrollo y requiere una inversión económica muy elevada. Por tanto, si bien el Mediterráneo presenta un potencial eólico relevante (figura 22), su explotación aún no es económicamente viable a corto plazo. [ 37 ]

[ La sustitución del carbón por la energía hidroeléctrica al inicio del s.XX: el modelo de negocio de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (1911 – 1952) ]

E

l año 1911, la industria y los transportes catalanes tenían una fuerte dependencia energética del carbón, que se importaba de Gales, dado que el carbón catalán era de poca calidad y de difícil extracción. El carbón se utilizaba para generar electricidad que alimentaba la red de tranvías de Barcelona y las industrias de Catalunya.

En este contexto, el ingeniero Fred Stark Pearson fundó en Toronto (Canadá) la empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, conocida popularmente como la Canadenca. El plan de negocio de esta empresa se basó en la construcción de una serie de presas (Cabdella, Camarasa y Sant Antoni) y de canales en los Pirineos para el aprovechamiento hidroeléctrico y el transporte de la electricidad generada a las zonas de consumo (área metropolitana de Barcelona). Estas infraestructuras constituyeron el primer sistema integrado de embalsamientos y centrales construidas en España. De

hecho, el año 1914 la Canadenca era la séptima productora de electricidad del mundo y la primera de Europa. El éxito y la expansión de la empresa fueron tan grandes que la empresa acabó adquiriendo la totalidad de las empresas de generación eléctrica y de ferrocarriles de la época, situándose en una posición de monopolio en España en el año 1923, tan sólo 12 años después de su fundación.

La estrategia hidroeléctrica de la Canadenca redujo drásticamente la dependencia energética de Catalunya respecto al carbón galés, y consiguió el suministro energético de la totalidad de la demanda de la época con fuentes de energía endógenas y renovables. Aún hoy, la hidroeléctrica es la principal fuente de energía renovable de Catalunya.

Cabe destacar, que en el momento de su fundación Pearson y Carles Montanyès (ingeniero catalán, visionario del proyecto de electrificación, quien contactó con Pearson para que

Finalmente, en cuanto a la biomasa, los potenciales de aprovechamiento de los bosques mediterráneos también son inferiores a los de los países del norte y centro de Europa, dado que la productividad y las facilidades de explotación son muy inferiores a la de los bosques septentrionales por razones pluviométricas y orográficas.

Por otro lado, la valorización energética de los residuos no reciclables es una fuente de energía renovable, siempre y cuando se desarrolle bajo estrictos parámetros de control de los gases de combustión, dado que valoriza un recurso de otro modo no aprovechable. La valorización energética de los residuos también genera energía eléctrica y térmica.

De modo similar, el aprovechamiento de biomasa y residuos urbanos para cogeneración, siempre es preferible [ 38 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

aportara los medios técnicos y económicos necesarios) tuvieron que desarrollar su proyecto al margen del estado español y del statu quo catalán contemporáneo, Evarist Arnús y Josep Marsans, propietarios de las principales entidades financieras y empresas de generación eléctrica del momento. Así, pues, Pearson y Montanyès materializaron, yendo contracorriente, la primera –y única– implantación de energía renovable a gran escala de Catalunya. Hacerlo, supuso un salto tecnológico y escalar de gran magnitud. Después de la guerra civil española, visto que la mayor parte del capital de la Canadenca era extranjero y el interés estratégico del sector eléctrico, se empezaron una serie de procedimientos judiciales que finalizaron con la compra de la Canadenca por parte de FECSA, por un valor de 1 a 1.000 respecto al valor real. FECSA era una empresa recién creada por Joan March, uno de los principales avalistas y colaboradores del régimen franquista.

a la generación puramente eléctrica, dado que aprovecha un mayor porcentaje del total de energía contenida en el combustible inicial. Sin embargo, hay que localizar una fuente de consumo térmico próximo a la central de cogeneración. Así, cuanto mayor sea la demanda de calor o frío de una zona, más posibilidad de aprovechamiento térmico habrá. En los países septentrionales basta con generar calor, ya que tienen elevadas demandas térmicas de calor; sin embargo, en los países euromeditarráneos hay que combinar la generación de frío y calor, dado que sus demandas de calor no son especialmente elevadas y hay una importante demanda de frío en periodos estivales.

Cabe comentar que un sistema de trigeneración presenta una complejidad y un coste económico más elevado, por lo que el desarrollo de este tipo de proyectos no presenta

los mismos niveles de rentabilidad en el norte que en el sur de Europa.

Más allá de los ámbitos europeos, se observa que los países de la riba sur del Mediterráneo contienen un notable potencial de aprovechamiento de las energías renovables de origen solar y eólico, que son las energías renovables de tecnologías más maduras. La generación de energías renovables podría ser mucho más importante con la aplicación de las tecnologías en desarrollo, como la eólica marina de aguas profundas. El desarrollo de energías renovables en estos países permitiría mejorar la seguridad energética y el desarrollo económico tanto de los propios países en particular, como también de la UE en general, y convertirse, por tanto, en elementos clave en la sostenibilidad energética de Europa.

El proceso de disminución de la dependencia energética mediante el aprovechamiento de fuentes energéticas renovables ampliamente disponibles pero no consideradas hasta el momento, ya ha tenido precedentes en Europa y Catalunya. La Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (la Canadenca) es quizás el ejemplo más fehaciente, tal y como explicamos a continuación.

1.2.5. Infraestructuras de transporte energético

La histórica reserva respecto a las políticas energéticas por parte de los países europeos ha ido configurando un modelo donde cada estado es una isla energética, sobre todo en la Europa meridional. Cada país ha desarrollado aquellas infraestructuras de generación y transporte de energías específicas para cubrir las necesidades propias. Así, los intercambios energéticos (electricidad o combustibles fósiles) únicamente se hacen entre los estados productores y los estados consumidores, sea de forma directa, sea a través de los estados puente (por ejemplo, Marruecos). Los países del sud de Europa han hecho, mayoritariamente, infraestructuras de intercambio energético con los países MENA; y los países del centro y del norte de Europa, con Noruega y Rusia. Esto debilita la posición negociadora de los países consumidores, ya que cada país dispone de pocos proveedores.

La nueva política energética europea iniciada con el Tratado de Lisboa, incorpora los principios de solidaridad energética y quiere avanzar hacia el mercado energético común europeo. El paradigma cambia notablemente respecto el existente hasta el momento, así como también se modifican las exigencias bajo las que tienen que operar los estados de la UE: éstos tienen que interconectarse entre ellos y tienen que disponer de reservas estratégicamente relevantes con el objetivo de fortalecer su posición en un marco de elevada dependencia energética.

Una UE fuertemente interconectada permitirá la creación

del mercado interior de la electricidad. En lo restante de la presente sección, se especifican las infraestructuras y mercados existentes entre los países de la UE para las diferentes fuentes energéticas (gas natural, energía eléctrica y productos petroleros).

Actualmente, se observa que los estados del centro y norte de Europa ya disponen de una notable red de conexiones internacionales de gas natural. Los países del mediterráneo disponen de buenas conexiones de gas hacia el norte de África a través de Italia y España. Del mismo modo, y con la excepción de Italia, sus niveles de interconectividad hacia el resto de Europa son muy bajos.

Semejantemente, la interconexión entre los países de la Europa meridional es muy baja. En definitiva, los países euromediterráneos están poco interconectados entre ellos y con el resto de Europa, hecho que hace que los mecanismos de solidaridad y negociación energética sean mucho menos efectivos.

Italia es la excepción, dado que dispone de una red de gasoductos en el norte que la conecta con Eslovaquia a través de Austria y Eslovenia (puerta de entrada del gas ruso, primer estado del mundo en reservas confirmadas).

En el otro extremo, también dispone de conexiones submarinas con Libia y Túnez, y está emprendiendo un proyecto de conexión con Argelia a través de Cerdeña.

Igualmente, está proyectando la interconexión con los gasoductos TAnaP y Nabucco, que conectará Austria con los países del mar Caspio a través de Turquía, uno de los proyectos estratégicos de abastecimiento energético de la UE. El llamado corredor sur de este proyecto también conectará Italia a través de Grecia. Paralelamente, Italia también dispone de varias estaciones regasificadoras de gas natural licuado (GNL) y numerosos depósitos subterráneos de almacenamiento de gas natural. Vemos pues, que Italia se está configurando como el principal nodo energético del sur de Europa, lo que garantiza la seguridad energética de su economía, especialmente para la industria del norte del país, y ejerce de válvula de seguridad para el abastecimiento energético del centro y norte de Europa. El caso contrario lo encontramos en Grecia, la cual no dispone de ningún gasoducto y todo su proveimiento de gas se hace a través de una única central regasificadora de GNL (figura 23).

La situación de Catalunya, en lo referente al gas y en este contexto geopolítico, es notablemente negativa.

Si bien la estación regasificadora de GNL de Barcelona es la más antigua de Europa entre las que aún están operativas (inauguradas el año 1968) y el gasoducto España-Marruecos-Argelia, impulsado y ejecutado con capital catalán (Catalana de Gas/Gas Natural) fue pionera en los años 60, las actuaciones, las inversiones y la política energética española de los últimos cuarenta años han convertido Catalunya en un elemento muy periférico: [ 39 ]

◆ Catalunya no dispone de ninguna interconexión

gasística con Francia, y por tanto, con Europa. ◆ A su vez, se encuentra en el extremo más septentrional de los gasoductos que provienen del norte de África y, por tanto, sujeta al paso del gas por el resto del territorio peninsular. ◆ No dispone de ninguna instalación de almacenamiento subterráneo de gas y únicamente dispone de los depósitos exteriores anexos a la regasificadora de Barcelona. La única alternativa de abastecimiento al gasoducto del norte de África viene dada por la regasificadora de Barcelona. ◆ El proyecto de interconexión gasista con Francia mediante un gasoducto transpirineo, a pesar de ser considerado prioritario para la UE y encontrarse en fase de ejecución, se ha aplazado sine die por los gobiernos francés y español. ◆ La capacidad de decisión de las instituciones catalanas respecto a las infraestructuras energéticas estratégicas es prácticamente nula en el marco estatuario actual.

Referente a la energía eléctrica, la UE considera que la interconexión de las redes eléctricas es una prioridad con el objetivo de garantizar la seguridad del suministro; al mismo tiempo, apunta a una mayor incorporación de las energías renovables y la creación del mercado interior de la energía a escala europea.

El centro y norte de Europa disponen de un buen nivel de interconexión entre los diferentes países, hecho que se refleja en el mapa de intercambios de energía eléctrica (figura 24). En este caso, Italia es el único país euromediterráneo que dispone de infraestructuras de interconexión y niveles de intercambio eléctrico relevantes y equiparables a los del centro y norte de Europa.

Asimismo, hay que remarcar que España dispone de la única interconexión intercontinental eléctrica de muy alta tensión entre el sur de Europa y el norte de África, a través del estrecho de Gibraltar.

En la misma figura, se observa la insularidad energética de la península Ibérica respecto a Europa, igual que el resto de países del Mediterráneo, con la excepción de Italia, como se ha comentado anteriormente. La península tiene una capacidad de interconexión de un 3% aproximadamente de la capacidad de generación eléctrica instalada, mucho menos del 10% que recomienda la UE. Dinamarca, por ejemplo, tiene una capacidad de intercambio equivalente al 60% de sus necesidades.

Una capacidad más grande de intercambio entre los diferentes estados es mucho más beneficiosa para un mayor aprovechamiento de las energías renovables, una menor dependencia y una seguridad mayor. Un ejemplo es la compatibilidad entre las necesidades exportadoras del sistema energético español en momentos de elevada [ 40 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

producción eólica y baja demanda (periodo valle), con la capacidad de modulación del sistema eléctrico italiano, basado en centrales térmicas de gas natural. Aún así, los dos estados no disponen todavía de una interconexión, directa o a través de Francia, suficientemente potente para permitir estas sinergias. De esta forma, en situaciones valle, el sistema eléctrico español tiene que desconectar parte de su generación eólica, lo que conlleva la pérdida de una cantidad significativa de esta energía renovable. Esto hace aumentar el período de retorno de las inversiones eólicas. Semejantemente, España está obligada a construir y mantener un parque sobredimensionado de las centrales de ciclo combinado capaces de entrar en acción cuando coincide un momento de elevada demanda con una baja generación eólica. La lectura que se hace en ese momento es que, habiendo estas centrales, ya no es necesario mantener la generación eólica.

En este contexto, Catalunya es el sector menos aislado de la Península Ibérica respecto a Europa. Catalunya, gracias a la interconexión eléctrica Vic–Baixàs, dispone de una de las dos únicas líneas eléctricas de 400 kV existentes entre España y Europa. Adicionalmente, se está ejecutando la línea eléctrica Santa Llogaia–Baixàs, la cual duplicará la capacidad de interconexión que actualmente existe entre Catalunya y Europa (figura 25). Sin embargo, la fuerte oposición ciudadana a la construcción de esta última línea eléctrica (la MAT), propició la mediación de la UE, que finalmente terminó estableciendo la necesidad de construir una línea subterránea de corriente continua en el paso de los Pirineos. Esta modificación encarecerá notablemente el proyecto, dificultará la explotación y hará replantearse la conveniencia de ejecutar nuevas infraestructuras aéreas de interconexión eléctrica.

Una alternativa a las futuras infraestructuras aéreas o subterráneas sería las interconexiones submarinas que, aprovechando la orografía submarina del Golfo de León, podrían conectar Catalunya y Francia con menores impactos, menor recorrido, mayor seguridad y menores costos de ejecución que las líneas subterráneas de corriente continua. En este sentido, existen ya numerosas experiencias en otros países europeos (por ejemplo, Francia–Reino Unido o Italia–Grecia).

Finalmente, hay que recalcar que si bien Catalunya dispone y dispondrá de una notable interconexión eléctrica con Europa, muy superior al 3% de su potencia instalada, su pertenencia a la red eléctrica peninsular y la gestión centralizada de su red eléctrica –des del centro de control de REE (CECOEL)– hace que no se pueda considerar separadamente. Por tanto, la capacidad de interconexión de Catalunya hacia Europa no mejorará hasta que no se mejore la capacidad de interconexión del conjunto de la red peninsular, a través de nuevas infraestructuras, o hasta que no se segregue de la red

[ El proyecto Eurafrigas: Catalana de Gas y el intervencionismo estatal ]

Y

a en el año 1960, Pere Duran Farell, en ese momento presidente de Catalana de Gas, negociaba la entrada de su compañía al proyecto Eurafrigas. Este proyecto, liderado por las principales empresas gasistas europeas del momento (Gas de France, Distrigas, Ruhgaz, Montecatini, etc.) preveía la construcción de un gasoducto de 2.600 km entre Hassi R’Mel (Argelia) y Essen (Alemania), pasando por Mostaganem, Cartagena, Barcelona, Lyon y París. En total, se preveía transportar unos 10.000 M m3 por año, 1.000 de los cuales se quedarían en España. Era el primer proyecto intercontinental ideado en Europa para proveer con gas argelino los usos domésticos, industriales, químicos, metalúrgicos y eléctricos de una Europa en pleno crecimiento económico.

Del mismo modo, el gobierno franquista consideraba que la

participación de Catalana de Gas en un proyecto internacional de esta envergadura no era apropiada e impidió el desarrollo del proyecto. Al producirse un bloqueo político en la Península Ibérica, el proyecto se abortó.

Catalana de Gas acabó firmando contratos con Argelia y Libia de forma individual y de menor capacidad para el suministro de gas licuado y construyendo la regasificadora de Barcelona el año 1968, y el gasoducto España–Argelia a través del estrecho de Gibraltar (en el tramo argelino se llama gasoducto Pere Duran Farell). En cambio, poco después de inaugurar la estación regasificadora, ésta y toda la red de transporte de gas fueron expropiadas por el gobierno español. A Catalana de Gas sólo le quedó la distribución y comercialización del gas.

Tres décadas después, Catalana de Gas, ya integrada a Gas Natural, intentó adquirir

peninsular y opere de forma autónoma, por medio de un centro de control propio.

Los productos petroleros presentan una problemática diferente. Su elevada densidad energética y su condición de fluidos hacen posible el transporte marítimo directo, sin necesidad de importantes infraestructuras, más allá de las refinerías y las instalaciones de almacenaje. La orientación que ha tomado la UE para esta fuente ha sido la de garantizar una mínima disponibilidad del petróleo.

Por ejemplo, la directiva de la UE acordada el 2009 define las reglas para el uso de las reservas estratégicas en caso de una crisis energética4. Catalunya dispone de una de las principales estaciones receptoras de crudo y principales 4 Las reservas de emergencia de petróleo en los 27 países de la UE no deben caer por debajo del nivel de las importaciones durante 90 días o 61 días de consumo diario. Por otro lado, los países miembros de la UE han de mantener un tercio de sus reservas de petróleo en forma de productos derivados.

la principal empresa eléctrica española y antiguo monopolio estatal, Endesa. Esta adquisición iba encaminada a construir una gran empresa energética a nivel europeo que pudiera competir en los mercados liberalizados con el resto de gigantes energéticos europeos. Sin embargo, y a pesar de que el sector eléctrico ya estaba liberalizado y privatizado, las presiones del gobierno español acabaron propiciando que Endesa fuera finalmente adquirida por Enel, empresa pública italiana, la cual se convirtió en la empresa energética más importante del sur de Europa. Esto acabó de consolidar el rol central de Italia en el abastecimiento energético de Europa ya que además de disponer de una amplia red de interconexiones energéticas y gasísticas controla, a través de Enel, la generación energética de la mayor parte de la Europa meridional.

refinerías para elaborar los productos derivados en el puerto de Tarragona. Igualmente, dispone de un oleoducto para su exportación al resto de España. En este caso, Catalunya es un elemento central del sistema energético español.

1.2.6. Balance energético

La UE tiene un balance energético negativo entre lo que exporta e importa, o lo que es lo mismo: dependencia energética. Se observa (figura 26) una tendencia alcista de la dependencia energética europea desde los años 90. Así, la dependencia energética ha aumentado des del 44% de los años 90 hasta el 53% actual, cifra que supone un importante riesgo para la seguridad energética y la competitividad económica en el conjunto de la UE. En consecuencia, el 53% de la energía necesaria para el funcionamiento del conjunto de la UE se tiene que importar de países terceros, principalmente Rusia, Noruega y países del MENA. [ 41 ]

[ El proyecto DESERTEC: referente de futuro ]

E

l proyecto DESERTEC prevé el aprovechamiento de las energías renovables –solar y eólica–, especialmente abundantes en el norte de África. Para llevar a cabo este proyecto habría que realizar fuertes inversiones tecnológicas y económicas en los países productores, con el objetivo de construir las plantas solares y extender una red eléctrica entre el centro de Europa y el norte de África a través de las penínsulas Ibérica e Itálica. El coste total estimado sería de unos 400.000 M€. Así mismo, permitiría generar

el 15% de la electricidad de la UE y el 66% de la electricidad consumida de los países del MENA (figura 29).

Este ambicioso proyecto, denominado EU–MENA, está liderado por la fundación alemana DESERTEC, derivada de la sección alemana del Club de Roma, y se gestionará mediante la sociedad mercantil DESERTEC Industrial Iniciativa (DII). Esta empresa, bien que prevé el aprovechamiento de la energía renovable del norte de África, está integrada por empresas centroeuropeas (E-On,

La dependencia de los países de la Europa meridional es superior a la media europea, con niveles que llegan hasta el 100% en el caso de Chipre y Malta, o del 84% en el caso de Italia. Este hecho puede condicionar notablemente el desarrollo económico del sur de Europa, ya que las fluctuaciones de los precios de la energía tienen una gran incidencia en la economía, especialmente en el transporte y la industria.

En el caso de Catalunya (figura 27), su dependencia también ha tenido un crecimiento sostenido durante las dos últimas décadas, en línea con la UE, pero con unos niveles desde el año 1990 muy superiores. Así, la dependencia energética catalana, que se aproximaba al 60% el año 1990, se ha elevado hasta el 75% el año 2009.

1.2.7. Principales operadores energéticos

El aspecto absolutamente estratégico que los diferentes estados europeos han otorgado a las políticas e infraestructuras energéticas ha propiciado la aparición de una serie de monopolios estatales para el control y la distribución de gas, electricidad y derivados del petróleo.

En muchos casos, si bien la iniciativa fue privada –finales del siglo XIX–, ésta se ha configurado, de forma más o menos expeditiva, como un monopolio estatal. Durante la última década del siglo XX y la primera del XXI hubo un proceso de privatización y liberalización de los mercados energéticos, en el que algunos monopolios estatales pasaron a ser controlados por capital privado, con el beneplácito de los gobiernos estatales. Los principales operadores energéticos de la actual UE están claramente [ 42 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

ABB, Deutsche Bank, Siemens, etc.).

Esto pone de manifiesto que, a pesar de que el potencial existente para el aprovechamiento de las energías renovables, especialmente la solar, es mucho más elevado en los países meridionales, el desarrollo tecnológico y de proyectos está liderado por empresas centroeuropeas. Únicamente la española Abengoa ha decidido incorporarse, recientemente y de forma testimonial, a la sociedad DII.

identificados según los países de orígenes (figura 28).

Estas empresas, incluso una vez privatizadas, no han estado exentas de intervencionismo estatal, algo que se ha dado mucho más en función de intereses políticos que económicos y/o energéticos.

Pese a la liberalización de los mercados, el nivel de intervención estatal es aún notable en todos los países de la UE. Normalmente, esta intervención ha ido encaminada a salvaguardar los intereses de las empresas de origen estatal. Catalunya no se mantiene al margen, si bien, al contrario que el resto de Europa, el intervencionismo estatal no siempre ha favorecido a las empresas privadas españolas. Un caso poco conocido, y con muchas implicaciones europeas, es el de la Catalana de Gas (más tarde Gas Natural), que ha sufrido numerosas trabas en su expansión por parte de los distintos gobiernos españoles, ya fueran democráticos o totalitarios.

En los cuadros siguientes se expone el caso histórico de Catalana de Gas y el proyecto DESERTEC, referente de futuro.

1.3. Contexto económico 1.3.1. Balance económico global

En el año 2011, la importación por parte de España de energía (gas, petróleo y derivados) supuso 54.700 M€, el 21% del total de las importaciones (260.000 M€).

Con un balance comercial de -46.300 M€, si España no hubiera tenido dependencia energética del exterior, su balanza comercial habría sido positiva, en casi 8.400 M€. En cuanto a Catalunya, la importación de energía supuso 9.300 M€, el 13,2% de los 70.800 M€ gastados

en importaciones. En el año 2011, los 15.300 M€ del déficit comercial de Catalunya, 9.300 M€ (el 60,8%) corresponden a la importación de energía. Esto refleja que la elevada dependencia energética exterior tiene una notable relevancia económica, dado que la mayor parte del déficit comercial catalán se deriva de la importación de productos energéticos.

Cabe mencionar que parte de la energía eléctrica generada eólicamente en España en momentos de elevada generación y mínimo consumo se desperdicia (desconexión de los parques eólicos) o se exporta hacia el resto de países de la UE. Sin embargo, el precio de venta de esta energía, al tratarse de momentos de baja demanda, es prácticamente nulo. De acuerdo con este hecho, uno de los elementos que disminuiría la dependencia energética catalana sería la construcción de sistemas de almacenamiento de energía eléctrica, principalmente mediante grupos de bombas en las presas hidroeléctricas existentes, o de forma más avanzada, integrando la recarga nocturna de baterías y vehículos eléctricos mediante las redes eléctricas inteligentes (smart grids).

1.3.2. Valor añadido de la generación renovable

La generación eólica de electricidad tiene una incidencia muy diferenciada en el PIB y la actividad económica de un país en función de la fuente energética utilizada y los recursos energéticos disponibles. Así, en los países sin combustibles fósiles propios, vemos cómo las inversiones en energía eólica tienen una generación de valor añadido bruto 3,5 veces superior a las inversiones en centrales de ciclo combinado con gas natural (figura 30)5. En aquellos países que disponen de yacimientos de gas natural, esta diferencia queda muy reducida, dado que la extracción del gas también aporta valor añadido. Éste, obviamente, no es el caso de Catalunya.

La mayor parte de los costes de explotación de las centrales de ciclo combinado van destinados a la adquisición de gas. El proceso de extracción y transporte crea valor añadido en el país extractor, pero no en el comprador. Por el contrario, las inversiones en tecnología eólica desarrollada y construida en el propio país explotador generan actividad económica endógena que favorece la creación de valor añadido. Así, por cada euro invertido en energía eólica en España, 33 cts. retornan como impuestos gracias a la creación de puestos de trabajo y a la actividad económica generada. En el caso de las centrales de ciclo combinado esta cifra baja hasta los 5 Las centrales de ciclo combinado son centrales de generación eléctrica a partir de la combustión de gas natural, y adicionalmente, del calor de los gases de combustión.

11 cts. € - (figuras 31 y 32). De forma equivalente sucede con el resto de tecnologías de aprovechamiento de energía renovable.

De acuerdo con esto, el gobierno español creó un sistema de bonificaciones sobre la generación renovable que favoreció un rápido desarrollo de este tipo de energía, sobre todo energía solar fotovoltaica. Sin embargo, esta situación, extremadamente bonificada, generó un aumento considerable del gasto estatal por este concepto, lo que fue imposible mantener cuando el Gobierno entró en déficit. Al inicio del año 2012 se cancelaron las bonificaciones para la energía renovable, lo que produjo una enorme contracción del sector. Sin embargo, con unos costes energéticos cada vez más elevados, es de prever que la generación energética para autoconsumo permita volver a reavivar el sector, a pesar de no disponer de bonificaciones públicas.

1.4. Posicionamiento ante el cambio climático

Las políticas de gestión de los gases de efecto invernadero (GEI), al ser los gases un residuo directo en la mayoría de procesos combustivos, también acaban afectando a las políticas energéticas. Tanto es así que ésta ha sido la vía utilizada por la UE para iniciar, de forma indirecta, una política energética comunitaria.

A corto plazo, tal y como hemos comentado anteriormente, para el año 2020, la UE tiene el compromiso de reducir sus emisiones de GEI en un 20% respecto a las emisiones del año 1990. Cada estado tiene un nivel de reducción diferenciado. Si se observan los objetivos de reducción de los países meridionales, se comprueba que ninguno de ellos llegará al 20% de reducción establecido e, incluso algunos, como es el caso de Portugal, pueden aumentar ligeramente sus emisiones de GEI (figura 33). Los países septentrionales, si bien tienen un stock histórico de emisiones mucho más elevado, alcanzan unos compromisos de reducción mucho más ambiciosos.

Catalunya ha reducido sus emisiones de GEI en un 10% desde el año 2005 (figura 34). Por tanto, está en disposición de cumplir con los compromisos de la UE en cuanto a la reducción de emisiones. Esto demuestra que Catalunya está en línea con las políticas ambientales de la UE para hacer frente al cambio climático.

A largo plazo, la UE también tiene el objetivo, si bien aún no se ha materializado en un compromiso, de reducir en un 80% las emisiones de GEI para el año 2050 respecto al año 1990. Para hacerlo (figura 35), es necesario, entre otras muchas cosas, que la generación eléctrica esté totalmente libre de emisiones, dado que la mayor parte de las emisiones asumibles provendrán del transporte, la industria y la agricultura. [ 43 ]

Este objetivo supondrá un cambio copernicano en la estructura de generación energética europea. Por tanto, si bien es un objetivo que permite constatar el elevado grado de compromiso de la UE con la mitigación del cambio climático, aún es demasiado temprano para estimar el nivel de logro, dado que no se conocen los mecanismos que deben hacerlo posible.

Finalmente, cabe mencionar que los previsibles

impactos derivados del cambio climático serán especialmente severos en la zona mediterránea. La mayoría de modelos prevén una disminución de las lluvias entre un 5 y un 15%. Por tanto, los países mediterráneos son los más interesados en las políticas de mitigación y adaptación al cambio climático, aspecto que hasta ahora ha sido más fuertemente liderado por los países de la Europa septentrional.

[ 2. ]

Conclusiones: las estrategias energéticas de los países euromediterráneos A lo largo del texto hemos visto que si bien la UE se formó sobre tratados estrictamente energéticos (CECA, EURATOM), los estados de la UE no han empezado a ceder soberanía energética hasta el Tratado de Lisboa.

Dada la reticencia tradicional de los estados a las políticas energéticas comunes, la UE ha influido de forma directa en las estrategias energéticas por medio de la política ambiental (legislando el contaminante derivado del consumo energético: los gases del efecto invernadero).

Este tipo de políticas sólo se pueden alcanzar si los diferentes estados trabajan para la disminución del consumo y la autogeneración renovable. A partir de la aplicación del Tratado de Lisboa se abre una nueva etapa en la que la UE puede incidir en el nudo de la soberanía energética histórica y actual: el suministro de gas, petróleo, [ 44 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

electricidad y la creación de un mercado interior de la electricidad.

Cada país ha desarrollado una política energética diferenciada en función de sus intereses internos y externos. En algunos casos, la política energética de un país ha ido en detrimento de la de otro, perjudicando en último término al conjunto de la UE. La energía ha sido un elemento tan estratégico para los estados europeos que aún hoy en día se aprecian reminiscencias proteccionistas en sus políticas energéticas. Es el caso de la mayoría de las grandes empresas energéticas europeas, que todavía tienen participación pública.

La dependencia energética es uno de los principales problemas a los que deberá hacer frente la UE. La extracción de gas noruego y del Mar del Norte disminuirá

muy rápidamente en las próximas décadas, mientras que los países del centro de Europa dependen en exceso de los suministros energéticos rusos. Si la UE quiere mantener cierta autonomía energética (y por tanto económica), debe diversificar abastecimientos, facilitar la interconexión entre los diferentes estados, disponer de reservas relevantes y establecer política de solidaridad a nivel europeo. En este contexto, los países de la Europa meridional tienen un papel clave, ya que son la puerta de entrada de las reservas de gas del norte de África a través de España e Italia, y de la zona del mar Caspio (Kazajstán, Turkmenistán, Uzbekistán y Georgia) a través de Turquía, Grecia e Italia.

Con todo, la primavera árabe no ha ayudado, dado que los países afectados han disminuido notablemente su extracción de gas, especialmente Libia.

De forma paralela, se ha analizado la eficiencia energética y la producción renovable, que dadas sus características, dependen en gran medida de las condiciones climáticas y orográficas de los diferentes países. Así, tal y como hemos visto, los países meridionales, por cuestiones climáticas, pueden aspirar a un consumo energético mucho menor en edificios y servicios. La generación renovable de origen solar y la eólica marina de aguas profundas también tienen un gran potencial en los países meridionales, aunque los principales referentes tecnológicos se localizan en los países centroeuropeos (figura 36). Ejemplo de ello es que la sociedad industrial del proyecto EU–MENA DESERTEC esté liderada por empresas alemanas.

Los países meridionales tienen un importante déficit comercial en el sector energético. Igualmente, hay que reflejar que la generación de energía eléctrica mediante fuentes renovables contribuye 3,5 veces más al PIB (por MW generado) que la generación eléctrica por medio de ciclos combinados de gas natural. Si a ello añadimos que las inversiones en eficiencia aún son el doble de rentables que en renovables, encontramos que ésta puede ser una importante línea para iniciar la recuperación económica del sur de Europa.

De entre los países de la Europa meridional observamos que Italia puede ser un referente en muchos aspectos, si bien también tiene algunas sombras, por ejemplo su dependencia energética. Por el hecho de no haber querido desarrollar el uso civil de la energía nuclear ha tenido que construir una red energética (gas y electricidad) mucho más interconectada con África y Europa. Su red le permite abastecerse de gas procedente de tres continentes, lo que garantiza un entorno competitivo para su economía, y a la vez la erige como una de las principales válvulas para la seguridad energética de toda la UE. Con el horizonte del cierre de las centrales nucleares, la estrategia italiana adoptada en los años 80 puede acabar convirtiéndose en un

referente para la política energética del sur de Europa.

Sin embargo, cabe destacar que Italia no ha llegado a este punto de manera proactiva, sino reactiva, dado que la apuesta política por la energía nuclear ha sido socialmente rechazada en dos ocasiones. Por otra parte, la efectiva coordinación entre las instituciones públicas y las empresas energéticas privadas italianas, pero participadas por el estado, ha permitido crear Enel, el mayor grupo energético de la Europa meridional.

España, en cambio, sigue siendo una isla energética, con una interconexión eléctrica con Europa de poco más del 3% de la capacidad eléctrica instalada. Debe afrontar importantes retos en la gestión de los residuos radiactivos. Ha vendido el grupo energético de referencia a la vecina Enel. Y el sistema de primas de tarifa para el fomento de las energías renovables ha acabado siendo económicamente insostenible.

Por todo ello, es necesaria una política energética más compartida entre los países del sur de Europa pero con amplios grados de libertad en las estrategias escogidas para cada país. Una política que promueva más interconexiones entre países meridionales y con Europa y que fomente proyectos pioneros de desarrollo tecnológico en materia de eficiencia energética y energías renovables. Estos proyectos, sin embargo, deben adecuarse a las características energéticas y económicas de cada país. El sur de Europa puede ser la válvula de seguridad para el abastecimiento energético de Europa, tanto en lo que respecta a las energías renovables como a las no renovables. Un ejemplo es la compatibilidad entre las necesidades exportadoras del sistema energético español en momentos de elevada producción eólica y baja demanda (periodo valle), con la capacidad de modulación del sistema eléctrico italiano, basado en centrales térmicas de gas natural, tal y como hemos visto en apartados anteriores.

En estos momentos, Catalunya es un elemento muy periférico en el mapa energético de la UE (tal como el resto de España y el sur de Francia). Ha contribuido significativamente a ello las políticas energéticas española y francesa de los últimos 60 años, pero también la propia oposición ciudadana a algunos proyectos estratégicos.

Para salir de esta situación se requerirá una política energética adaptada a Catalunya, si bien también articulada con un marco compartido, o al menos concertado, con el resto de socios europeos. Catalunya tiene potencial para convertirse en una zona de elevada interconexión energética. Por intereses de la propia Catalunya, pero también de Europa en general, convendría aprovechar mejor las propias potencialidades.

[ 45 ]

[ 3. ]

Recomendaciones: el futuro de la energía en Catalunya y la Europa mediterránea

3.1. La necesidad de una estrategia energética compartida y la ESPECIFICIDAD meridional

Del análisis efectuado en los capítulos anteriores se deriva que las políticas energéticas de los distintos países de la UE no se corresponden con el actual marco comunitario. Son la continuación de las políticas energéticas llevadas a cabo antes de la integración europea y en detrimento del sostén económico y energético de la propia UE. Los estados meridionales no son una excepción a esta regla. La gran mayoría no disponen de las infraestructuras necesarias para cumplir con los principios de seguridad, competitividad y sostenibilidad recogidos en el Libro Verde de la Comisión Europea. Muchas de las actuaciones para la mejora de la sostenibilidad y la seguridad energética en los países meridionales que han sido financiadas por la UE, no tienen un marco estratégico más amplio y coordinado en el seno de los propios estados, por lo que los resultados reales de estas inversiones no alcanzan normalmente los niveles deseados.

Al mismo tiempo, la Comisión Europea propone actuaciones específicas para el conjunto de la UE, el resultado real de las cuales varía notablemente en función del estado donde se desarrollen, dado que sus perfiles energéticos son radicalmente diferentes. Así, ciertas soluciones técnicas que se consideran aplicables al conjunto de la UE tienen una eficiencia baja en los países meridionales. [ 46 ] In fo r m e s Fundació Catalunya Europa

Se desprende que se requiere una estrategia energética compartida entre los países meridionales de la UE, una estrategia que termine estableciendo y defendiendo ante las autoridades comunitarias una política energética especialmente diseñada de acuerdo con las características sociales y económicas de los países de la Europa meridional. Esta política energética aplicaría al conjunto de países meridionales mediante elevados grados de libertad en la concreción de las estrategias técnicas y económicas fijadas para alcanzar los objetivos. Este tipo de política crearía mercados con unas dimensiones y oportunidad de inversión e internacionalización mucho más elevadas que en el caso de una aplicación individualizada a cada uno de los estados, pero a la vez no forzaría ciertas soluciones tecnológicas más propias de los países septentrionales. En último término, esta política contribuiría a la reactivación económica del sur de Europa.

Esta estrategia energética se debe elaborar a partir de rigurosos estudios técnicos y socioeconómicos, con la participación de los diferentes estados meridionales. Una vez se disponga de la información técnica de base, hay que diseñar los ejes que configurarán la nueva política energética compartida, los cuales deberán fundamentarse en los principios de seguridad, sostenibilidad y competitividad. Este conceptos, ya contemplados en el Libro Verde de la Energía, tienen una aplicación diferenciada para los países mediterráneos, tal y como veremos en los siguientes apartados.

A partir de estos ejes se debería desarrollar las

actuaciones necesarias para el correcto posicionamiento energético de los países meridionales. Estas actuaciones deben permitir localizar y establecer sinergias entre los diferentes países europeos. Por ejemplo, deberán tener en cuenta, entre otras, las inversiones en eficiencia energética más relevantes en términos de coste marginal y periodo de retorno, los potenciales de aprovechamiento de energías renovables entre los diferentes estados, el encauzamiento de proyectos conjuntos que no podrían ser puestos en marcha de forma individual, el establecimiento de centros de investigación de referencia a nivel europeo, la creación de nuevas infraestructuras de conexión, la negociación energética colectiva de los contratos de suministro de gas y petróleo, la localización de sinergias que eviten la duplicidad de inversiones y la creación de lobbies europeos de ámbito meridional. Esta política compartida también debe permitir un posicionamiento coordinado, y por tanto más sólido, hacia los objetivos de cambio climático establecidos para el conjunto de la UE. 3.2. Los ejes centrales de la nueva estrategia energética 3.2.1. La eficiencia energética

Posicionándonos en el sur, la eficiencia debe ser uno de los ejes centrales de la nueva estrategia energética europea. Hemos visto que los costes marginales y los periodos de retorno varían notablemente en función del perfil energético y climático de cada estado (figura 37), algo que nos ha permitido decir que hay más elementos comunes entre los países meridionales que con el resto de la UE. Por tanto, la política energética debe permitir establecer estrategias diferenciadas para cada uno de los países y zonas, a fin de favorecer las tecnologías más apropiadas en función del territorio, el clima y la estructura económica.

En todo el ámbito de la UE, las inversiones en eficiencia energética tienen, en general, unos costes marginales el doble de favorables que las inversiones en energías renovables. Sin embargo, a medida que se vayan ejecutando inversiones en eficiencia energética, los costes marginales de ambos tipos de actuaciones equilibrarán.

Sin embargo, la actual coyuntura económica hace que las inversiones en eficiencia energética sean especialmente oportunas.

Desde esta perspectiva, algunos productos y soluciones que no tienen retornos energéticos claros en los países septentrionales, sí los tienen en los países meridionales. En estos casos hay que desarrollar una política de I+D específica para estas soluciones, dado que los países septentrionales, con una inversión en I+D mayor (figura 38), no invertirán de forma especial en esta línea.

Así, el eje de la eficiencia energética tiene que promover la creación de mercados especializados y diseñados para comercializar soluciones específicas para los países meridionales. Algunos de los mercados que se han identificado como más adecuadas para este contexto debido a su alta eficiencia son6: ◆ Sistemas de absorción para trigeneración y district cooling: los mecanismos de absorción consiguen producir frío gracias a la evaporación de un fluido refrigerante (amoníaco, bromuro de litio o similar). El fluido refrigerante toma el calor del cuerpo que se quiere enfriar, al evaporarse a baja presión y temperatura.

Estos mecanismos son el elemento clave en los sistemas de trigeneración y district cooling, los cuales son imprescindibles para el aprovechamiento térmico de los sistemas de cogeneración en la Europa meridional. ◆ Sistemas de refrigeración solar: implica la unión de un sistema de generación térmica solar (a partir de paneles solares) y de una máquina frigorífica de absorción.

La unión de estos dos sistemas permite aprovechar la energía térmica captada por los paneles solares térmicos para la producción de agua caliente sanitaria, calefacción y refrigeración. Esto implica un mayor porcentaje de aprovechamiento solar en los países de la Europa meridional, dado que permite dar salida a la energía térmica captada en el momento de máxima exposición solar (periodo estival) que sin este sistema debería disipar. ◆ Sistemas de fachada y cubierta ventilada: son sistemas y soluciones constructivas que permiten disminuir las demandas de refrigeración de los edificios mediante la creación de una fachada de doble lámina con una circulación de aire por tiraje natural. ◆ Sistemas de free-cooling y ventilación natural: son sistemas que permiten refrigerar los edificios de forma activa (free-cooling) o pasiva (ventilación natural) sin generación adicional de frío, siempre que se disponga de un diferencial entre las temperaturas exteriores e interiores. ◆ Sistemas de refrigeración de elevada eficiencia (intercambio con el freático, intercambio con el mar, recuperación de calor, etc.): sistemas de refrigeración que permiten una mayor eficiencia global, dado que liberan el calor residual en un medio líquido a una temperatura sensiblemente inferior a la del aire exterior.

Catalunya dispone de empresas y centros tecnológicos relevantes en algunos de estos 6 Para más información sobre cada uno de estos mercados, se pueden consultar las siguientes publicaciones: Cultura Energética (170) “La búsqueda energética en Catalunya” (ICAEN, 2009); Cultura Energética (178) “Las redes de calor y frío” (ICAEN, 2011); y Cultura Energética (171) “La eficiencia energética, factor clave para el progreso”. [ 47 ]

campos (IREC, Gas Natural, Cofely, etc.), lo que le permitiría aportar no únicamente el know how, sino también convertirse en una oportunidad para la internacionalización de estas empresas y centros en el ámbito euromediterráneo.

3.2.2. Las energías renovables

Las energías renovables, al ser la principal fuente de energía endógena de los países del sur de Europa, necesariamente deberán ser uno de los principales ejes de la estrategia energética euromeridional. El sur de Europa dispone de potenciales de aprovechamiento de la energía solar (térmica o fotovoltaica) muy superiores a los del centro y norte de Europa. En la misma línea, el potencial eólico terrestre y marino del sur de Europa, aunque inferior al del norte, presenta notables oportunidades de aprovechamiento, sobre todo respecto a la energía eólica marina de aguas profundas.

Los países euromediterráneos también disponen de una mayor proximidad y unas relativas relaciones de vecindad con los países del MENA. Sin embargo, como hemos comentado anteriormente, a día de hoy, son las corporaciones centroeuropeas las que aportan la capacidad tecnológica y el liderazgo en el desarrollo de estos proyectos internacionales para el desarrollo económico y el aprovechamiento del recurso renovables de los países del MENA (figura 39).

Así, una política energética compartida, debería establecer las bases para que la industria de aprovechamiento de las energías renovables del sur de Europa uniera esfuerzos para innovar y competir en el liderazgo de estos proyectos, siempre de acuerdo con las condiciones del mercado. En este sentido, es especialmente importante que los países euromediterráneos participen en el desarrollo de las zonas eólicas marinas de aguas profundas existentes entre las penínsulas Ibérica e Itálica, como es el caso del proyecto Zèfir, liderado por el Instituto de Investigación en Energía de Catalunya (IREC).

3.2.3. Las energías no renovables

Hasta que no se alcancen unos niveles de independencia energética relevantes en el conjunto de países de la UE (es decir, inferiores al 30%), la estrategia energética de los países meridionales también debe pivotar sobre la necesidad de suministro energético seguro, fiable y económicamente competitivo. Así, mediante una serie de infraestructuras de interconexión, es necesario asegurar los principios de seguridad y solidaridad entre los países de la Europa meridional y el resto de socios de la UE. En este sentido, el sur de Europa se debe configurar como la válvula de seguridad de los países del centro y el norte de Europa. A su vez, los países del centro y norte [ 48 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

de Europa se convertirán en la válvula de seguridad del sur. Esta relación de simbiosis, o beneficio mutuo, permitirá una mayor diversificación de los suministros energéticos. También se debe tener en cuenta que la masa crítica de un mercado europeo interconectado es mucho más relevante que la suma del conjunto de mercados individuales.

Del mismo modo, una política energética compartida entre los países euromeridionales y el conjunto de la UE redundaría en una mejor competitividad económica entre los países proveedores y una mayor seguridad de abastecimiento, con tres posibles fuentes de abastecimiento energético para el conjunto de la UE: Rusia, mar Caspio y MENA. Esta diversificación supondría una mayor posición de fuerza en los mercados energéticos por parte de la UE, lo que permitiría la obtención de mejores precios. El aumento de la competitividad y la consiguiente mejora de precios conllevarían un impulso para la economía productiva de la UE a corto y medio plazo.

3.2.4. Nuevas infraestructuras energéticas estratégicas

Buena parte de las medidas propuestas en los ejes anteriores son imposibles de abordar sin la construcción de nuevas infraestructuras energéticas estratégicas, principalmente de transporte. La construcción de nuevas infraestructuras tiene que ser, por tanto, una de las prioridades de una futura política energética compartida.

Estas nuevas infraestructuras estratégicas se tienen que desarrollar tanto para los combustibles fósiles (principalmente gas natural), como para la electricidad.

Los ejes de despliegue pueden agruparse según los territorios que atraviesan (figura 39): ◆ Infraestructuras Norte-Sur, algunas de las cuales son

actualmente consideradas prioritarias por la UE.

◆ Infraestructuras Este-Oeste, algunas de las cuales son

actualmente consideradas prioritarias por la UE.

◆ Infraestructuras de conexión con los países del MENA.

Este nuevo conjunto de infraestructuras permitiría abastecer la totalidad de la UE a partir de los recursos energéticos actuales y futuros, incluidos los renovables, de hasta tres continentes (Europa, Asia y África). Para llegar a este escenario, sería necesaria la participación de buena parte de los países meridionales, por lo que una política energética compartida tendría una especial consideración.

También hay que remarcar que hay una nueva visión y metodología para la planificación y ejecución de estas nuevas infraestructuras, especialmente en cuanto a la inclusión de la sociedad civil en estos procesos, y a las infraestructuras que transcurren por países

no comunitarios. Así, es necesario que estas nuevas infraestructuras sean coparticipadas, tanto por los países comunitarios como extracomunitarios, especialmente en relación al MENA. Por tanto, debe haber un nuevo marco de relaciones en la planificación de infraestructuras estratégicas.

En este sentido, es especialmente importante que los países meridionales hagan frente común para que el proyecto finalmente elegido en el corredor SE (figura 40) conecte Turquía con Italia a través de Grecia.

Igualmente, es especialmente significativa la conexión entre las penínsulas Ibérica e Itálica, de forma directa o a través de Francia, tanto en lo referente a la electricidad (ya considerada prioritario para la UE), como en lo que respecta al gas natural (no considerado como prioritario para la UE).

En todo este proceso, dado que los estados siguen disponiendo de las competencias exclusivas en la ejecución de infraestructuras energéticas y teniendo en cuenta que la mayor parte de los grandes grupos energéticos privados europeos continúan bajo un cierto control estatal, el principal agente clave son los gobiernos de los estados.

En esta tesitura, la UE debe unificar el nivel de liberalización de los diferentes mercados, incluyendo el nivel de intervención estatal en los principales grupos energéticos. Para hacerlo, hay que crear un regulador energético europeo con capacidad de regulación y supervisión de mercados y tarifas. Este sistema debería permitir, a su vez, sistemas tarifarios diferenciales en los diferentes estados y regiones, en función de sus características energéticas y socioeconómicas.

3.3. El encaje de Catalunya

Hemos visto que Catalunya es, a día de hoy, un elemento muy poco relevante en el mapa energético europeo (al igual que el resto de España y el sur de Francia). A ello han contribuido significativamente las políticas energéticas de los estados vecinos durante los últimos 60 años, pero también la propia oposición interna a algunos proyectos estratégicos.

Las limitadas competencias de Catalunya en el ámbito energético, ceñidas a la legislación autonómica, han impedido que Catalunya disponga de una política energética propia. La reducida dimensión objetiva de Catalunya y la poca disponibilidad de recursos energéticos, renovables o no, hacen que no pueda convertirse en una potencia energética. Sin embargo, podría desarrollar políticas energéticas de calidad si dispusiera de soberanía política en este campo y de una visión estratégica ambiciosa de alcance internacional.

Las principales recomendaciones para el encaje energético de Catalunya son:

◆ Adoptar una política energética propia para Catalunya pero compartida y concertada con los estados euromeridionales, especialmente España, Francia e Italia

Como hemos visto, las políticas energéticas son un elemento considerado estratégico para la práctica totalidad de los estados europeos. Se observa que, incluso con mercados energéticos liberalizados y privatizados, las intervenciones estatales son una constante. Catalunya desarrolla sus planes energéticos con cierta autonomía.

Recientemente, el gobierno catalán ha aprobado el Plan de la Energía y el Cambio Climático de Catalunya 2012-2020. Sin embargo, este plan no puede establecer disposiciones vinculantes en cuanto a los impuestos o incentivos de generación energética, infraestructuras energéticas de ámbito nacional o internacional, relaciones hacia países proveedores, relaciones hacia el resto de países comunitarios, estiramiento o reducción del período de operación de las centrales nucleares, etc. Todas estas actuaciones, que actualmente configuran el núcleo de las políticas energéticas estatales del resto de países comunitarios, son potestad exclusiva del gobierno español y, por tanto, no se pueden regular por medio de planes autonómicos.

Por tanto, en el actual marco autonómico, la Generalidad de Catalunya es un mero gestor delegado de la política energética estatal. Catalunya no podrá desarrollar auténticas políticas energéticas propias dentro del actual marco estatutario y constitucional. La adopción de estas políticas pasa por cambios en este marco o por elevar Catalunya a la condición de estado. ◆ Desarrollar un nuevo paradigma energético basado en la eficiencia energética y los grandes proyectos de generación eléctrica renovable que permita disminuir el consumo energético y aumentar la generación endógena

Hemos visto que a lo largo de la historia de Catalunya y de Europa ha habido momentos de cambio profundo en los paradigmas energéticos. La creación de Barcelona Traction, Light and Power o la construcción del gasoducto Argelia-España son dos ejemplos claros de transformación energética de alcance europeo y liderazgo catalán. En ambos casos se materializó una nueva visión del contexto energético. Esta nueva visión implicó un salto tecnológico y escalar sin precedentes, y resolvió una situación de dificultad de abastecimiento energético.

La situación actual, presenta notables paralelismos con estos dos casos. En esta tesitura, es preciso abordar un cambio tecnológico ambicioso para mejorar la eficiencia energética y la generación de energía renovable a gran [ 49 ]

escala. Básicamente, se trata de pasar de gestionar la oferta a gestionar la demanda y de hacerlo, además, a partir de recursos tan endógenos como sea posible. En todo caso, el reto tecnológico, logístico, económico y social que supusieron los proyectos desarrollados por Pearson con la Canadiense o por Pere Duran Farrell con la importación de gas natural y la construcción del gasoducto argelino eran mucho más arriesgados, comparativamente, que un eventual aprovechamiento intensivo de la energía eólica marina en el ámbito mediterráneo. ◆ Ejecutar

con urgencia las infraestructuras energéticas en el territorio catalán, actualmente consideradas prioritarias en el marco de la UE

Por un lado, hay dos infraestructuras que deberían conectar Catalunya y Francia: interconexión eléctrica (ya en proceso de ejecución) e interconexión gasística (parada sine die). Por otra parte, habría que construir almacenes subterráneos de gas natural en algunos puntos estratégicos de la geografía catalana, a fin de disponer de unas reservas de gas natural significativas. ◆ Potenciar, conjuntamente con el resto de países meridionales, los mercados para las empresas de eficiencia energética en aquellos ámbitos diferenciados de los países septentrionales

Entre estos ámbitos destacan los sistemas de absorción para trigeneración y district cooling, sistemas de refrigeración solar, sistemas de fachada y cubierta ventilada, sistemas de free-cooling y ventilación natural y sistemas de refrigeración de elevada eficiencia (intercambio con el freático, intercambio con el mar, recuperación de calor, etc.)

El Plan de Energía y Cambio Climático de Catalunya 2012-2020 (PECAC), prevé una serie de actuaciones en materia de eficiencia energética que deben permitir aumentar la intensidad energética de la economía catalana.

Sin embargo, en el marco de la Europa meridional, se podrían aprovechar sinergias y crear mercados de un cierto tamaño y especializados en soluciones de eficiencia energética específicamente diseñadas para los climas y contextos económicos del sur de Europa. ◆ Liderar un consorcio internacional destinado a la búsqueda de tecnologías aplicadas en la mejora de la eficiencia energética en los territorios euromediterráneos

Concretamente, sería necesaria una mayor colaboración entre las empresas de eficiencia energética y los institutos [ 50 ] In fo r m e s Fundació Catalunya Europa

de investigación actualmente existentes, de forma que buena parte de las líneas de investigación desarrolladas se orientaran a la obtención de servicios y productos comercializables a corto y medio plazo. ◆ Aplicar políticas activas de desarrollo de energías renovables dentro de los límites ambientales posibles, especialmente la eólica terrestre, la biomasa y la eólica marina

El PECAC prevé cumplir con los actuales compromisos europeos, de modo que en el 2020 un 20% de la energía primaria consumida provenga de fuentes renovables.

El Plan prevé un crecimiento muy importante de la biomasa y las energías eólica y solar. En este sentido, cobra especial importancia la facilitación, por parte de la administración pública, de los proyectos de desarrollo de energías renovables que se quieran llevar a cabo. Esto no necesariamente tiene que suponer la existencia de una subvención o prima, sino que se trata de construir un marco legislativo que permita iniciar proyectos de energías renovables con agilidad y seguridad.

Un marco de estas características, requeriría, en primera instancia, facilitar las gestiones administrativas, con medidas tales como: una ventana única y digital para la totalidad de las gestiones, plazo máximo de seis meses para la concesión o denegación de licencias, partición en las fases iniciales de las entidades y administraciones locales, y blindaje jurídico de las inversiones realizadas.

También requeriría aplicar unas políticas de incentivos sólidas pero que se reduzcan progresivamente, de manera que se evite la creación de burbujas especulativas y se fomente la inversión en I+D y el aumento de la eficiencia en las tecnologías de generación eléctrica renovable.

En cuanto a la biomasa, es necesario potenciar su implementación. Sin embargo, vista la limitada producción de los bosques mediterráneos, sólo es posible aprovechar la cantidad de recurso que sea económicamente viable extraer y sea compatible con la sostenibilidad de la explotación forestal y la eficiencia general del sistema.

En este sentido, hay que priorizar las instalaciones más próximas a las zonas boscosas y que puedan disponer de conexiones eléctricas con facilidad (por ejemplo, sustitución de antiguas centrales térmicas existentes).

También hay que priorizar aquellas instalaciones en las que se pueda aprovechar la energía térmica además de la eléctrica, dado que los rendimientos son muy superiores. La gestión de la biomasa también conlleva una disminución muy considerable del riesgo de incendio forestal, uno de los principales riesgos naturales que deben afrontar los países meridionales. ◆ Liderar

consorcios internacionales para

la búsqueda de tecnologías aplicadas al aprovechamiento de las energías renovables más abundantes en la Europa meridional, especialmente la solar y la eólica marina de aguas profundas

En este sentido, proyectos como el Zèfir, liderado por el Instituto de Investigación en Energía de Catalunya (IREC) y desplegado frente a la costa de l’Ametlla de Mar, prevé desarrollar tecnología para la generación eólica marina de aguas profundas.

El liderazgo catalán en el ámbito euromeridional permitiría posicionarse favorablemente para el desarrollo tecnológico y empresarial de las oportunidades que surgirán en el ámbito de las energías renovables. ◆ Aumentar a medio plazo las interconexiones eléctricas actuales con Francia e Italia

Una alternativa a las futuras infraestructuras eléctricas aéreas o subterráneas para reducir la mayor parte de las reticencias de la sociedad civil sería las interconexiones submarinas. Este proyecto es factible, ya que aprovechando la orografía submarina del Golfo de León, podría conectar Catalunya y Francia con menores impactos, menor recorrido, mayor seguridad y menores costos de ejecución que las líneas subterráneas de corriente continua. ◆ Plantear

en el sí de la UE la conexión mediterránea entre las redes de gas natural francesa e italiana

De esta forma, y una vez finalizado el corredor de gas SE, casi toda la UE, Catalunya incluida, tendría una elevada diversificación en los suministros energéticos de gas natural. ◆ Evaluar adecuadamente los riesgos y costes ambientales a la vez que se conceden permisos de exploración y extracción de combustibles fósiles en territorio catalán por medio de la fractura hidráulica

unos riesgos e impactos sociales y ambientales muy negativos.

Así, en caso de producirse contaminación de acuíferos, cursos o embalses de agua potable, ya sea como consecuencia de la actividad extractiva habitual o de algún accidente, los costes sociales y ambientales excederían con creces los beneficios sociales obtenidos con su extracción.

Por tanto, cualquier licencia de explotación y extracción debe ir avalada por una exhaustiva evaluación ambiental y social. En caso de que los potenciales impactos negativos excedan los beneficios potenciales, se ha de desautorizar el uso de esta técnica. ◆ Liderar

el consorcio internacional con otras corporaciones euromeridionales para el aprovechamiento energético de los recursos eólicos entre las penínsulas Ibérica e Itálica

Una vez se haya desarrollado la tecnología eólica marina de aguas profundas, se podrán aprovechar los abundantes recursos eólicos renovables existentes en el Mediterráneo.

Es estratégicamente determinante que la política energética catalana vaya encaminada al aprovechamiento de estos recursos, núcleo que se encuentra a unos 100 km al este del Cap de Creus, y a su conexión con Catalunya por medio de los correspondientes cables de transporte eléctrico submarino. ◆ Participar en los proyectos de desarrollo de energías renovables, a largo plazo, en los países del MENA para el aprovechamiento energético de África y Europa

Si bien proyectos como el DESERTEC UE–MENA aún son muy incipientes y parecen difícilmente realizables, Catalunya, y sus empresas, deben aprovechar su posición, geográficamente estratégica, para influir y participar en futuros proyectos. Lo que hoy parece irrealizable, mañana puede ser una realidad (el caso Eurafrigas es un claro ejemplo). Para hacerlo posible, es necesaria una política que coordine las instituciones, las empresas energéticas y los institutos de investigación catalanes.

La extracción de combustibles fósiles mediante fractura hidráulica (fracking) en determinadas zonas del Prepirineo catalán disminuiría la dependencia energética de Catalunya –si bien aún no se sabe en qué proporción, dado que no se disponen de datos fiables sobre la dimensión de los yacimientos localizados. Sin embargo, la escasez de recursos hídricos, la vulnerabilidad de los acuíferos y la elevada densidad de población de Catalunya, hacen que el uso de la fractura hidráulica en Catalunya pueda presentar [ 51 ]

[ 52 ] In fo r m e s Fundaci贸 Catalunya Europa

SUMMARY Introduction 1.

The energy in Catalonia and in Mediterranean Europe, today

55

Political and geo-energetic context 1.1.1. Energy policy in Europe 1.1.2. Geo-energy context in Europe 1.2. Energy situation in Europe and Catalonia 1.2.1. Energy consumption in the EU: energy sources and sectors 1.2.2. Energy efficiency 1.2.3. Non-renewable energy availability 1.2.4. Available renewable energy 1.2.5. Energy transport infrastructure 1.2.6. Energy balance 1.2.7. Principal energy operators 1.3. Economic context 1.3.1. Global economic balance 1.3.2. Added value of the renewable generation 1.4. Position on the climate change

55 55 56 56 56 57 58 59 60 62 62 63 63 63 64

Conclusions: energy strategies of the Euro-Mediterranean countries

66

Recommendations: the future of energy in Catalonia and the European Mediterranean

68

3.1. The need for a shared energy strategy and the Southern specificity 3.2. Cornerstones of the New Energy Strategy 3.2.1. Energy efficiency 3.2.2. Renewable energy 3.2.3. Renewable energy 3.2.4. New energy strategy infrastructures 3.3. Catalonia’s position

68 69 69 69 70 70 70

1.1.

2.

3.

54

References

75

Annex: Figures and Graphics

76 [ 53 ]

Introduction

E

lements for an energy strategy in Southern Europe proposes some guidelines for the development of the future European energy policy, especially regarding the countries of Mediterranean Europe.

To do this, the report analyzes the current European energy policy and the global energy context in which it develops. The report also focuses on the concrete development of the European energetic policy in the Mediterranean European countries in general, and in Catalonia in particular.

The first chapter analyzes the current energy context, as well as geopolitical, economic and climate dimensions of Southern Europe, and finishes by analyzing the energy strategies of the different Euro-Mediterranean states.

The second chapter identifies the need for a shared, future energy policy and the different degrees of freedom needed to reach an efficient application. Throughout the chapter the report determines what should be the future energy strategies, and finally proposes specific recommendations for the case of Catalonia.

The report ultimately aims to reflect on is the position of the Mediterranean European countries while defining a shared energy policy and the strategies to carry out that policy in an effective and efficient manner, beyond the intrinsic differences of the states.

[ 54 ] I n fo r me s Fundaci贸 Catalunya Europa

[ 1. ]

The energy in Catalonia and in Mediterranean Europe, today 1.1. Political and geo-energetic context

Catalonia, along with the rest of the countries of Southern Europe, as developed regions belonging to the OCDE, has high-energy consumption in all the sectors of its economy. This set of countries is located in the Northern Mediterranean; and presents economic and political ties much closer to the rest of Europe, in the framework of the EU, than the countries of the Southern Mediterranean.

The Mediterranean is an area rich in natural energy (especially in fossil fuels), although almost all of these are located in the southern half. From a global perspective, the countries that surround the Mediterranean South have more than 4% of the world’s reserves of oil and natural gas, while the states of the MENA (Middle East and North African countries), which also include the previous, have more than 60% of the oil reserves and 45% of natural gas.

Thus, the Southern Mediterranean countries are configured as energy exporters, while the Northern countries (outside the EU mostly), are configured as importers. This fact, together with the economic and political differences, and historical relations marked by colonialism and post-colonialism, condition the relations between both shores (Figure 1, in annex).

Europe, as a whole has to import 63.3% of the energy it consumes. This energy import is done in two main sources: oil and natural gas. In consequence, the energy strategy of the different European countries is focused on obtaining these fuels from reliable countries and foreign markets. Also, the internal strategies seek to reduce energy

consumption and increased endogenous production, mainly from renewable resources.

The next two sections provide more information and reflections around the political and geo-energy context in Mediterranean Europe.

1.1.1. Energy policy in Europe

With few exceptions, the majority of EU countries have high energy dependence compared to third world countries, in terms of fossil fuels. This dependency causes economic and political tensions between the EU and those supply countries. An example is the “gas crisis” beginning in January 2006 and with a replica in January 2009, where the dispute between Russia and Ukraine affected the supply of gas in the EU. The energy issue has been a crucial element in the EU treaty precursors, as can be seen in the Treaty establishing the European Coal and Steel Community (ECSC) and the Treaty establishing the European Atomic Energy Community (EURATOM). In parallel and independently in the EU, the European states, including the Mediterranean, have considered the energy element as a “strategic issue” for the interests of the state, a fact that has resulted in very heterogeneous energy policies.

In recent decades, each country has developed strategies and their own differentiated energy supply infrastructures.

Thus, the Southern European states have established energy supply relationships with North African countries, as most of the central European countries have done with the Russian Federation, the Caucuses and Northern Europe.

While the states have considered the energy a highly strategic element and have defined their own policies, [ 55 ]

the EU has addressed the issue of energy, mainly from an environmental perspective, since the generation and the consumption of the energy are some of the primary emission factors of greenhouse gases affecting the atmosphere. In the last decade, the EU has established very ambitious policies of decreasing consumption and improving the efficiency of renewable production.

Despite these policies, it is expected that the EU will become increasingly dependent on imported foreign energy, especially in regard to fossil fuels, which requires the EU to take a more direct and ambitious stance in terms of energy policy.

However, it can be said that all EU countries share the need to reduce the dependency on foreign energy and increase energy sovereignty. This aspect was finally addressed in the Lisbon Treaty, which introduced “solidarity” measures to address the “supply crisis.” This new vision resulted in the fundamental documents of the current energy strategy: Green Paper of European Commission, March 8, 2006; A European Strategy for Sustainable, Competitive and Secure Energy; and the publication of the European Commission, January 2007, An Energy Policy for Europe. Finally, the EU adopted the European Energy Strategy for the period of 2011-2020.

At present, EU countries are working on the implementation of the agreements reached in the energy chapter of the Lisbon Treaty, based on the sustainability, security of supply, networking, solidarity and economic competitiveness. Having an interconnected energy network without bottlenecks is key to fulfilling the principals of solidarity and energy security among all EU partners.

In this sense, the energy relationships and interconnections (gas, electricity, and oil) between the Northern and Southern countries are critical because they represent one of the most fragile points of the energy community network. It is no accident that the European Commission considers the North-South connections as strategic and of first importance, and the prerequisite to the development of the European interior energy market.

Among the documents issued can be found the following: North-South gas corridor in Western Europe, South Western electricity connections, Southern Gas Corridor and North-South Gas Interconnections & Oil Supply.

The member states are also committed, once they have the necessary infrastructures, to work for the development of the European energy market (Figure 2). According to the European Parliament, this market is essential for the attainment of the energy and political objectives.

Currently several supranational energy markets exist: CWE –Europe Centre–, MIBEL –Iberian Peninsula and Balearic Islands– and Nord Pool –Scandinavian Peninsula.

In this framework, Catalonia is in the midst of the new [ 56 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

amalgam of interconnected infrastructures that has the potential to create a community energy network, a step towards a more secure energy supply and the creation of a community energy market.

1.1.2. Geo-energy context in Europe

The flow of energy (gas, electricity or boats) across the Mediterranean is important, but not as much as it would be expected given that the Mediterranean Sea communicates the main energy producing areas and one of the first global consumers (the EU). There are several reasons (historical, cultural, political affinity, investment security, etc.) that explain this lack of connection. For the same reasons, there has been established a line of energy supply to Europe from the East (Russia), instead of supply from the South (North Africa and the Middle East), while the distance from both countries is equivalent. Moreover, the energy supply of Central and Northern Europe comes mainly from Northern Europe: Norway and the North Sea (Figure 3), as well as Russia. Finally, the Central and Western Mediterranean countries (Italy and Greece, basically) are both supplied from the coastal South, and from Eastern Europe and Western Asia (mainly Russia); while the North-Western Mediterranean states (Spain and Portugal) receive gas from the countries of the South coast, (Algeria, Livia, and Egypt). These relationships are reflected in major energy contracts between the Southern states and the Northern Mediterranean (see for example Figure 4).

1.2. Energy situation in Europe and Catalonia 1.2.1. Energy consumption in the EU: energy sources and sectors

The EU’s energy consumption profile is very tied to oil and natural gas. The two formats represent 60% of total primary energy consumption (Figure 6). Coal consumption, while it has fallen 6 points in the first decade of the century, continues to be relevant, with 16% in 2010.

The preponderance of oil as a primary energy source is closely related to the dependence of the transport sector to fuels, and the fact that transportation is the first sector in primary energy consumption with a clearly upward trend (Figure 5). The industry has been reducing its energy consumption steadily over recent years, to the point that the year 2009 was taken over by domestic uses.

This is related to the increased consumption of natural gas, especially correlated to thermal uses in industry and the residential sector.

Despite this common profile, with the change of

scale, we see that the energy consumption of each of the European states reflects the economic, social, and climatic conditions of each country and region. In general terms, for example, the countries of Central and Northern Europe have higher energy consumption for thermal uses than the South, as a result of increased importance of the industrial sector and of having colder climates. Different countries establish full sovereignty with those energy models and respective energy sources (nuclear, gas, oil or coal) that suit their demands and abilities. These actions and energy policies have shaped the energy consumption profile of European countries since the beginning of the Industrial Revolution, profiles that define needs, strengths and weaknesses of each of the countries of the Union. In sum, in the EU-27 there are 27 different energy consumption profiles (Figure 7).

Catalan energy consumption profile shows uses of natural gas and petroleum products well above the EU average, although this is compensated by practically null carbon consumption. Thus, the consumption of gas and oil is 71.8% in Catalonia, about 60% of the EU. If we add coal, fossil mix rises to 76% in the EU, about 72.4% of Catalonia (Figure 8). Also, it should be noted that the weight of nuclear energy in the Catalan mix is much higher than the European mix. But the most remarkable fact is that only 4% of the energy consumed in Catalonia is generated by renewable sources, contrasting with 10% of the European average or 11.6% of the Spanish average. This makes the energy dependence on fossil fuels and nuclear energy much higher in Catalonia than in the rest of the EU. Regarding the consumer sector, most of the Catalan demand focuses on the transport sector, although the industry also has an important bearing (Figure 9). The domestic sector has a small part of the final energy consumption (16%), contrasting with the EU average.

This is one of the main energy differences between the Southern and Northern countries of Europe. Basically, as discussed above, it is due to climatic reasons. Specifically, as shown in Figure 10, the energy demands of heating in Northern countries are very important, while the Southern countries the cooling consumption for offices, for example, takes more prominence.

The weight of the industrial sector, with large thermal demands, the typology of industry and the transport system in each state, configure a power demand profile of differentiated character. The greater the weight of the industrial sector, the higher the thermal consumption. The greater the weight of rail transportation, the greater the consumption of power.

1.2.2. Energy efficiency

The increased efficiency (improving the relation between consumption/service obtained), savings (elimination of superfluous consumption) and sufficiency (moderation in the level of service) are decisive measures to increase competitiveness and reduce dependence on the strategic energy-exporting countries. An advanced energy policy should keep in mind those three factors.

Given that each state has an energy consumption profile and distinct sectorial demands, clearly differentiated and influenced by various socioeconomic and environmental factors, more convenient energy saving measures and an economical energy level will also be necessarily different. Thus, for example, the insulation of the facades and roofs of buildings have much more energy and economic returns in Northern Europe than in the Mediterranean countries. Similarly, with heat recovery systems of air ventilation, cogeneration systems or replacement windows work best in the North. However, measures such as solar screens on windows, ventilated roofs or efficient cooling systems, represent a much more significant energy saving in the Southern states.

Therefore, there is no single way to reduce energy consumption in European countries as a whole. It is then needed to develop a series of markets especially designed for specific efficiency solutions from and for the Southern countries. In these cases, it would be expected and expansion of R&D policies specifically for efficient solutions, since the Northern countries, with increased investment in R&D, are not likely to invest in a special way in these solutions.

Despite these clear and remarkable differences, there are a number of measures that are homogeneous or very similar for the whole EU. A clear example is the private mobility that is closely linked to petroleum fuels. Thus, measures intending to reduce mobility, and indirectly the consumption of petroleum fuels, have very similar repercussions on the entire EU. Another case is the energy efficiency of thermal uses by the industrial sector: the high dependence on natural gas in practically all European countries and the decoupling of industrial consumption on climate conditions, causing the increase of the industrial efficiency, involves a substantial improvement in the energy balance of all countries.

Finally, one last aspect in common in the whole of the EU is the fact that investments in energy efficiency have generally marginal costs twice as favourable to renewable energy investments. At the same time, as they are making investments in energy efficiency, the marginal costs of both types of actions will be balanced.

Thus, as shown in Figure 11, some energy efficiency measures with more favourable marginal costs (negative) [ 57 ]

to the city of London, like the use of highly efficient diesel vehicles or efficient lighting, are also easily transferable to other contexts and particularly applicable in Catalonia. Others, however, such as condensing boilers or CHP, present marginal that costs are less favourable in most of Catalonia and Spain (Figure 12). Therefore, the measures have different economic and energy return depending on the state or city of application.

1.2.3. Non-renewable energy availability

It is expected, according to the reserves currently confirmed (Figure 13), that the availability of nonrenewable energy sources will continue to decline in Europe, while energy demand will keep on increasing.

Thus, the EU energy dependence will increase over the coming years, according to the current trend already manifested.

As shown in Figure 14, it is expected that the actual energy dependence will remain in oil and coal, but increase markedly in natural gas. This is because the conventional natural gas fields in Europe are mature fields, the production of which will decrease. Moreover, although some deposits of nonconventional natural gas have been discovered (shale gas1), so far no relevant output of gas is anticipated in the territory of the EU or associated countries (Figure 15).

If trends are confirmed, in 2035 there will be no EU state among the top ten producers of natural gas worldwide. Only Norway, which is part of the European Economic Area, but not of the EU, will have a certain production of natural gas, all of it derived from conventional reservoirs and exploited without expectations of discovering significant deposits of unconventional natural gas.

The limited availability of endogenous energy sources in the middle and long term is a major weakness for the energy security of the EU, as it may have important implications for economic progress and improving the quality of life of European citizens. This question becomes even more transcendental as seen in the current context of nuclear energy en the entire EU, the only endogenous energy source of non-renewable origin available today. The current position of the EU regarding nuclear energy can be understood in the light of key historical events: ◆ 1960s: most European nuclear power plants currently in operation were inaugurated (installation that lasted during the 70s and 80s). These plants have a lifespan of 40 years, for which they have completed or will be completed 1 Hydrocarbon gas located inside fine grind rock formations. To extract these natural gas deposits the technique of hydraulic fracturing or fracking is used. [ 58 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

soon.

◆ 1986: as a result of

great social pressure and the Chernobyl accident, most EU countries abandoned the construction and commissioning of new nuclear power plants; some countries, like Italy, even stopped operating nuclear plants already in operation. ◆ 2010: several states decided to extend the operation of those plants that were fully operational and in good condition during a period of between 10 and 15 additional years. ◆ 2011: following the nuclear accident in Fukushima, several states revised the extension periods granted to plants; Germany, for example, indefinitely stopped seven nuclear power plants out of 17, and announced the total abandonment of nuclear energy (22% of its primary energy) by 2022.

Thus, energy production through nuclear sources will decrease very significantly in the medium and long term in the whole EU (Figure 16). It is important to keep in mind that in 2010, before the Fukushima accident, nuclear power covered 13% of the primary energy consumption in the EU. Non-renewable energy availability in Catalonia is very low. The remaining coal still existing in Catalan mines is very expensive to extract and of very poor quality; thus all mines are out of exploitation. Near Tarragona coast new oil wells have been found, which although will allow endogenous production of crude oil to quadruple (up to 8,000 barrels/day), will account for only 2% of the annual energy consumption of Catalonia.

Also recently, possible shale gas fields have been discovered in several regions in Catalonia (Garrotxa, Osona, Ripollès, Bages, etc.), but has not yet been granted any exploration permit and there is no approximate knowledge about the certainty and magnitude of potential deposits.2 A technique called hydraulic fracturing or fracking exploits this type of gas deposit. This technique has a high environmental impact in the event of an accident or water scarcity.

The last of the three nuclear power plants currently operating in Catalonia, since Vandellos-I suffered a level 3 accident in 1989 that forced its closure, has plans to disconnect from the network in 2028. It is not expected to construct any other nuclear fission plant in Catalonia.3 Given that nuclear is the main source of endogenous energy in Catalonia, and that the existing fossil resources 2 La energía en España 2011, Ministerio de Industria, Energía y Turismo (2012).

3 Residues of existing nuclear power plants will be kept in the centralized temporary storage of nuclear waste of Villar de Cañas (construction pending). However, an alternative definitive management for high-level nuclear waste has not yet been found, since the period of custody will be about 40,000 years old.

are reduced, the energy dependence of Catalonia will increase significantly in the short to medium term, even above the European average. In this context, only renewable energy sources will be able to decrease Catalan energy dependency in a medium term.

Finally, in the long term, one must consider that in the French city of Cadarache the International Research Project ITER is being developed, with the aim to build the first operational and economically viable nuclear fusion reactor. Once this technology is developed and can be commercialized (not before 2050, according to the latest estimates) fusion energy can become an inexhaustible long term energy source, free of CO2 emissions and without high activity of radioactive waste.

However, this possibility is not currently more than a mere hypothesis and is seen as too long to be considered a real alternative.

1.2.4. Available renewable energy

Having guaranteed high energy dependence, the EU has developed a number of objectives of increased energy procurement through the only potentially available endogenous sources: renewable. In this sense it has developed the 20/20/20 target adopted by the entire EU. This pledge aims to achieve, among other goals, that 20% of primary energy consumption by 2020 comes from renewable sources. Thanks to the establishment of these policies, the renewable energy generation has more than doubled in the period 1990-2010, although it is still far from non-renewable sources (Figures 17 and 18).

The renewable energy covers a vast range of natural energy sources: solar, wind, hydraulics, biomass, waste energy recovery, tidal and geothermal. Although hydroelectric use has been, and remains to be, very important, it increasingly takes centre stage solar gain, the use of biomass and above all, wind power. However, to be of natural origin, these energy forms are subject to the climatic, geological or topographical characteristics of each territory.

Looking at the potential for application of different forms of solar energy (thermal and photovoltaic) it shows that the Southern countries have a much higher potential use of solar energy than those of Central and Northern Europe (Figure 19). This means that potential energy from solar sources has relevance particularly in the Southern countries and, therefore, its intensive development may involve the incorporation of a fair amount of renewable energy in its energy profile. It should be noted that with current market technologies, harnessing solar energy for thermal uses (hot water, solar cooling and thermal electricity) has energy efficiency levels far beyond the direct electrical generation using photovoltaic technology.

Regarding the availability of wind power, the other major renewable resource usable for short and medium term, as shown in Figures 20 and 21, is much more abundant in Northern Europe (North Sea), but there are also important areas of high wind potential in the EuroMediterranean arc (Spain-France-Italy) and between the Iberian and Italic peninsulas, especially against the Cap de Creus and Northern Tunisia. However, note that most Mediterranean wind potential is located in deep water. In this sense, the technology of offshore wind use in deep water is still under development and requires a very high economic investment. Thus, while the Mediterranean has a significant wind potential (Figure 22), their exploitation is not yet economically viable in the short term.

Finally, in terms of biomass, the potential use of Mediterranean forests is also lower than in the countries of Northern and central Europe, given that the productivity and operating facilities are much lower than that of the Northern forests for rainfall and orographic reasons.

On the other hand, the energy recovery of nonrenewable waste is a source of renewable energy, provided it is developed under strict parameters of control of combustion gases, as a resource valued otherwise unusable. Energy recovery from waste also generates electricity and thermal energy.

Similarly, the use of biomass and urban waste for cogeneration is always preferable to the purely electric generation, given that leverages a higher percentage of total energy contained in the initial fuel. However, you have to locate a source of heat consumption next to the cogeneration centre. Thus, the higher the demand for heating or cooling an area, the more likely there will be heat utilization. In Northern countries it is sufficient to generate heat, since they have high thermal heat demands; however, the Euro-Mediterranean countries must combine heat and cold generation, as heat demands are not particularly high and there is a significant demand for cool air in summer periods. It should be mentioned that a tri-generation system is complex and has a higher economic cost, so that the development of such projects do not have the same levels of profitability in the North than in Southern Europe.

Beyond the European areas, it appears that the countries of the Southern Mediterranean coast contain a significant potential for use of renewable solar and wind energy, which are renewable energies of most mature technologies. The generation of renewable energy could be much more important to the application of developing technologies, such as deep-water offshore wind. The development of renewable energy in these countries would improve energy security and economic development of both these countries in particular, as well [ 59 ]

[ The replacement of coal by hydroelectric power at the beginning of the twentieth century: the business model for the Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (1911-1952) ]

I

n 1911, the Catalan industry and transportation system had a strong energy dependence on coal, which was imported from Wales, as the Catalan coal was of poor quality and difficult to extract. Coal was used to generate electricity that powered the tram network in Barcelona and the Catalan industries. In this context, the engineer Fred Stark Pearson founded in Toronto (Canada) the Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, popularly known as the Canadenca. The company business plan was based on constructing a series of dams (Cabdella, Camarasa and Sant Antoni) and channels in the Pyrenees for hydroelectric use and transportation of the generated electricity to the consumption areas (metropolitan area of Barcelona). These infrastructures constituted the first integrated system of embalming and plants

built in Spain. In fact, the year 1914 the Canadenca was the seventh producer of electricity in the world and the first in Europe.

The success and expansion of the company was so great that it ended up acquiring all the power generation companies and railroads of the time, reaching a monopoly position in Spain in 1923, just 12 years after its foundation.

The Canadenca hydroelectric strategy drastically reduced Catalonia´s energy dependence on Welsh coal, and covered all the energy demand of that time with endogenous and renewable energy sources. Even today, hydropower is the main source of renewable energy in Catalonia.

It is noteworthy that at the time of its founding, Pearson and Carles Montanyès (Catalan engineer, visionary of the electrification project, who contacted Pearson to furnish the

as the EU in general, and therefore become key elements in the energy sustainability of Europe.

The process of reducing energy dependence through the use of widely available renewable energy sources not yet considered has some precedents in Europe and Catalonia. The Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (the Canadenca) is perhaps the most reliable example, as explained below.

1.2.5. Energy transport infrastructure

The historic reservation on energy policies by European countries has given rise to a model where each state is an energy island, especially in Southern Europe. Each country has developed those transport and energy generation infrastructures specific to meet their needs.

Thus, energy exchanges (electricity or fossil fuels) are solely between producing states and consumer states, [ 60 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

technical and financial resources) had to develop the project outside the Spanish state and the Catalan contemporary status quo, as well as Evarist Arnús and Josep Marsans, owners of major financial institutions and power generation companies of the moment.

So Pearson and Montanyès materialized, going upstream, the first –and only– implementation of large-scale renewable energy structure of Catalonia. Doing so was a technological leap of great magnitude. After the Spanish civil war, given that most of the capital of the Canadenca was foreign and given the strategic interest in the electricity sector, a series of legal proceedings were conducted that ended with the purchase of the Canadenca by FECSA, worth 1-1000 of the actual value. FECSA was a newly formed company by Joan March, one of the principal sponsors and partners of the Franco regime.

either directly, or through bridge states (for example, Morocco). The countries of Southern Europe have mostly build energy exchange infrastructures with MENA countries, and the countries of Central and Northern Europe, with Norway and Russia. This weakens the bargaining position of the consumer countries, as each country has few suppliers.

The new European energy policy that began with the Treaty of Lisbon incorporates the principles of energy solidarity and the desire to move towards the common European energy market. The paradigm significantly changes in respect to the existing thus far, and also modifies the requirements under which the EU states have to operate: they have to interconnect with each other and must have relevant strategic reserves in order to strengthen their positions in a context of high energy dependence. A highly interconnected EU will permit the creation of the internal electricity market. In the remainder of this section, we specify the infrastructures

and markets existing between the EU countries for different energy sources (natural gas, electricity and petroleum products).

Currently, it appears that the states of Central and Northern Europe already have a substantial network of natural gas international connections. The Mediterranean countries have good gas connections to North Africa through Italy and Spain. Similarly, and with the exception of Italy, their levels of interconnectivity to the rest of Europe are very low. In the same way, the interconnection between the Southern European countries is very low.

In short, the Euro-Mediterranean countries are poorly interconnected among themselves and with the rest of Europe, a fact that makes energy solidarity and negotiation mechanisms much less effective.

Italy is the exception of the rule, since it has a gas pipeline network to Northern Slovakia, connected through Austria and Slovenia (gateway of the gas of Russian, the first state in the world in proven reserves).

At the other end, there are also underwater connections with Libya and Tunisia, and it is undertaking a project to connect to Algeria via Sardinia. Italy is also designing the interconnection with TANAP and Nabucco pipelines, connecting Austria with the countries of the Caspian Sea through Turkey, one of the strategic projects of the EU energy supply. The so-called Southern corridor of this project will also connect Italy via Greece.

Similarly, Italy also has several re-gasification stations of natural liquid gas (LNG) and numerous underground deposits for natural gas. Thus we see that Italy is emerging as the primary energy node of Southern Europe, ensuring energy security of its economy, especially for Northern industry, and acts as a safety valve for the energy supply of Central and Northern Europe. The opposite is found in Greece, which has no pipeline and all its supplied gas is done through a single LNG re-gasification plant (Figure 23).

The situation in Catalonia, in relation to gas and this geopolitical context is significantly negative. While the LNG re-gasification station of Barcelona is the oldest in Europe, among which are still operating (opened in 1968) and the pipeline Spain-Morocco-Algeria, promoted and executed with Catalan capital (Catalana de Gas/Gas Natural) was pioneer in the 60s, the actions, investments and Spanish energy policy of the last forty years have converted Catalonia in a very peripheral element: ◆ Catalonia does not have any gas line interconnection with France, and thus with Europe. ◆ In turn, Catalonia is located in the most Northern extreme of the gas pipelines coming from Northern Africa and, therefore, subjected to the passage of gas through the rest of the mainland. ◆ It does not have any instalment of underground gas storage and only has external deposits attached to the

re-gasification of Barcelona. The only alternative to the pipeline supply from North Africa comes from the regasification of Barcelona. ◆ The gas interconnection project with France through a trans-Pyrenees pipeline, despite being considered a priority for the EU and found under implementation, has been postponed sine die by the French and Spanish governments. ◆ The decision capacity of the Catalan institutions regarding strategic energy infrastructures is practically null in the current statutory framework.

Regarding electricity, the EU considers the interconnection of electrical networks a priority in order to ensure security of supply. At the same time, it points to a wider incorporation of renewable energy and the creation of the internal market of the European energy scale.

The Centre and North of Europe have a good level of interconnection between different countries, a fact that is reflected in the map of exchanges of electricity (Figure 24). In this case, Italy is the only Euro-Mediterranean country that has interconnection infrastructures and levels of electricity exchange relevant and comparable to those of Central and Northern Europe. At the same time, it should also be noted that Spain has the only electrical intercontinental interconnection of high tension between Southern Europe and Northern Africa, across the Strait of Gibraltar.

In the same Figure, we observe energy insularity in Iberia with respect to Europe, like other Mediterranean countries, with the exception of Italy, as discussed above.

The Peninsula has a capacity of interconnecting about 3% of the installed power generation capacity, much less than the 10% the EU will recommend. Denmark, for example, has an exchange capacity equivalent to 60% of its needs.

A larger capacity exchange between different states is much more beneficial to a greater use of renewable energy, less dependence and greater security. An example is the compatibility between the export needs of Spanish energy system in times of high wind and low demand (valley period), and the modulation capability of the Italian electricity system, based on natural gas power plants. Still, the two states do not yet have an interconnection, directly or through France, powerful enough to allow these synergies. Thus, in valley situations, the Spanish electrical system must be disconnected from its wind generation, which involves the loss of a significant amount of this renewable energy. This increases the return period wind investments. Similarly, Spain is required to build and maintain an oversized park of combined cycle plants, able to take action when it coincides with a time of high demand with low wind generation. The conclusion could be that with these plants it is not yet necessary to keep wind generation. [ 61 ]

In this context, Catalonia is the least isolated sector of the Iberian Peninsula in respect to Europe. Catalonia, thanks to Vic-Baixàs electrical interconnection, has one of the only two 400 kV power lines between Spain and Europe. Additionally, the Santa Llogaia-Baixàs power line is running, which will double the current interconnection capacity between Catalonia and Europe (Figure 25).

However, the strong public opposition to the construction of the latter power line (MAT), led the EU mediation, which finally ended by establishing the need to build an underground continuous current line crossing the Pyrenees. This modification will be a significantly more expensive project, hinder the operation and make you rethink the desirability of implementing new air electric interconnection infrastructures. A future alternative to overhead or underground infrastructure interconnections would be underwater, using the underwater topography of the Gulf of Leon, Catalonia and France could connect with less impact, less distance, better security and lower cost of underground lines continuously running. In this sense, there are already numerous experiences in other European countries (for example, France–United Kingdom or Italy–Greece).

Finally, we must stress that although Catalonia has and will have a significant electricity interconnection with Europe, much higher than 3% of its installed capacity, its membership to the mainland electricity network and the centralized management of its electricity network –from the REE centre of control (CECOEL)– causes it to not be considered separately. Therefore, the capacity to interconnect Catalonia to Europe will not progress until you improve the interconnection capacity of the entire peninsular network through new infrastructure, or until it is not segregated from the mainland network and operates autonomously, via its own control centre.

Petroleum products present a different problem. Its high energy density and fluid condition enable direct maritime shipping, without the necessity of major infrastructure beyond refineries and storage facilities. The direction taken by the EU has been to ensure minimal oil availability. For example, the EU Directive agreed in 2009 to define the rules for the use of the strategic reserves in case of an energy crisis.4 Catalonia has one of the principal receiving stations of oil and main refineries to generate the products at the port of Tarragona. It also has a pipeline for export to the rest of Spain. In this case, Catalonia is a central element of the Spanish energy system.

4 The emergency oil reserves in the 27 EU countries must not fall below the level of imports for 90 days or 61 days of daily consumption. On the other hand, EU member countries have to keep a third of its oil reserves in the form of derivatives. [ 62 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

1.2.6. Energy balance

The EU has a negative energy balance between what it exports and imports, or what is the same: energy dependence. In Figure 26 we can be observe an upward trend of European energy dependence from the 90s.

Thus, the energy dependence has increased from 44% in the 90s to 53% now, representing a significant risk to energy security and economic competitiveness in the whole EU. Consequently, 53% of the energy needed to operate the whole EU has to be imported from third countries, mainly Russia, Norway and MENA countries.

The dependence of the Southern European countries is higher than the European average, with levels up to 100% in the case of Cyprus and Malta, or 84% in the case of Italy. This fact may influence significantly the economic development of Southern Europe, since the fluctuations in energy prices have a large impact on the economy, especially in transport and industry.

In the case of Catalonia (Figure 27), dependence has also been growing steadily over the past two decades, in line with the EU, but with levels much higher since 1990.

Thus, the Catalan energy dependence, approaching 60% in 1990, has risen to 75% by 2009.

1.2.7. Principal energy operators

The strategic aspect that the different European states have awarded to policies and energy infrastructures has led to the emergence of a number of state monopolies for the control and distribution of gas, electricity and oil. In many cases, although the initiative was private –in the late nineteenth century–, this has been configured, more or less expeditious, as a state monopoly. During the last decade of the twentieth century and the first of the twenty first century there was a process of privatization and liberalization of energy markets, in which some state monopolies became controlled by private capital, with the consent of state governments. The main energy operators in the current EU energy are clearly identified by country of origin (Figure 28). These companies, even once privatized, have not been free of state interventionism, something that has been based more in function of political rather than economic interests and/or energy.

Despite the liberalization of markets, the level of state intervention is still significant in all EU countries. Normally, this intervention has been aimed at safeguarding the interests of the state origin businesses.

Catalonia is not kept on the sidelines, although, unlike the rest of Europe, state interventionism has not always favoured the Spanish private businesses. A little-known case, and with many European implications, is about the Catalana de Gas (much later than Gas Natural company), which has undergone many obstacles in its expansion in part set by various Spanish governments, whether

[ Project Eurafrigas: Catalana de Gas and state intervention ]

A

lready in 1960, Pere Duran Farell, president of Catalana de Gas at the time, negotiated the entrance of his company to the Eurafrigas project. This project, led by major European gas companies of the time (France Gas, Distrigas, Ruhgaz, Montecatini, etc.) provided the construction of a 2,600 km pipeline between Hassi R’Mel (Algeria) and Essen (Germany), passing

by Mostaganem, Cartagena, Barcelona, ​​Lyon and Paris. In total, it was expected to transport 10,000 M m3 per year, 1,000 of which would stay in Spain. It was the first devised intercontinental project in Europe in order to provide Algerian gas to supply domestic, industrial, chemical, metallurgical and electrical uses of a growing European economy.

Similarly, the Franco government considered

inappropriate the Catalana de Gas participation in an international project of this size and prevented the development of the project.

Upon political deadlock in the Iberian Peninsula, the project was aborted. Catalana de Gas ended up signing contracts with Algeria and Libya individually and of smaller capacity for the supply of liquefied gas and constructed the re-gasification of Barcelona in 1968 and Spain-Algeria gas pipeline across the Strait of Gibraltar (in the Algerian stretch called pipeline Pere Duran Farrell). However, shortly after the re-gasification station opened, this and all the gas transportation networks were expropriated by the Spanish government. Catalana de Gas only monitors the gas distribution and marketing.

Three decades later, Catalana de Gas, already integrated to Gas Natural, intended to acquire the

democratic or totalitarian.

The following tables set forth the historical case of Catalana de Gas and the DESERTEC project, concerning the future.

1.3. Economic context 1.3.1. Global economic balance

In 2011, energy imports from Spain (gas, oil and derivatives) accounted for 54,700 M€, 21% of total imports (260,000 M€). With a trade balance of -46,300 M€. If Spain did not have foreign energy dependence, the trade balance would have been positive in almost 8,400 M€. As for Catalonia, energy imports accounted for 9,300 M€, 13.2% of the 70,800 M€ spent on imports. In 2011, of the 15,300 M€ of the trade deficit in Catalonia, 9,300 M€ (60.8%) corresponded to energy imports. This reflects that the high foreign energy dependence has considerable economic importance, since most of the Catalan trade deficit stems from the import of energy products.

It is worth mentioning that some of the electricity

leading Spanish electric company and former state monopoly, Endesa. This acquisition aim at building a Europe-wide energy company that could compete in liberalized markets with the rest of European energy giants.

However, despite that the power sector was already liberalized and privatized, the pressure of the Spanish government ended encouraging that Endesa was finally acquired by Enel, an Italian public company, which became the most important energy company in Southern Europe.

This ended up consolidating the central role of Italy in the European energy supply as well as having an extensive network of energy interconnections and gas controls, through Enel, the energy generation of most of Southern Europe.

generated by wind in Spain in times of high generation and minimum consumption is wasted (disconnection of wind farms) or exported to the rest of EU countries.

However, the selling price of this energy, in times of low demand, is practically null. According to this, one of the elements that would decrease Catalan energy dependence would be the construction of electrical energy storage systems, primarily by groups of pumps in existing hydroelectric dams, or of a more advanced form, integrating the overnight battery charge and electric vehicles through intelligent grids (smart grids).

1.3.2. Added value of the renewable generation

The wind generation of electricity has a very distinct impact on GDP and economic activity of a country depending on the energy source used and available energy resources. Thus, in countries without fossil fuels themselves, we see how investments in wind power have a generation of added gross value 3.5 times higher [ 63 ]

[ The DESERTEC Project: future benchmark ]

T

he DESERTEC project provided the use of renewable energy –solar and wind–, especially abundant in Northern Africa. To carry out this project it would be necessary to heavily invest in technological and economic producing countries, with the goal of building solar plants and extend an electrical network between Central Europe and North Africa through the Iberian and Italic peninsulas. The total estimated cost would be about 400,000

M€. Also, it would generate 15% of the electricity in the EU and 66% of the electricity consumed in MENA countries (Figure 29).

This ambitious project, called EU-MENA, is led by the German foundation DESERTEC, derived from the German section of the Club of Rome, and managed through the company DESERTEC Industrial Initiative (DII). This company, which provides the use of renewable energy in North Africa, consists of Central European companies

than investments in combined cycle plants of natural gas (Figure 30).5 In those countries that have natural gas fields, this difference is very small, since the extraction of gas also brings added value. This, obviously, is not the case in Catalonia.

Most of the operating costs of combined cycle plants are intended for the purchase of gas. The extraction and transportation processes create added value in the extractor country, but not in the buyer. By contrast, investment in wind technology developed and built in operator countries generate economic endogenous activity that helps create added value. Thus, for every Euro invested in wind power in Spain, 33¢ return as taxes thanks to the creation of jobs and economic activity generated. In the case of combined cycle plants, this Figure drops to 11¢ € (Figures 31 and 32). Equivalently, this happens with other technology uses of renewable energy.

According to this, the Spanish government created a system of bonuses on renewable generation that favoured the rapid development of such energy, especially solar photovoltaic. However, this situation, extremely subsidized, generated a significant increase in state spending for this item, which was impossible to maintain when the government went into deficit. At the beginning of 2012 the government cancelled the bonuses for renewable energy, resulting in a huge contraction in the sector. However, each time with some increasingly higher energy costs, it is expected that energy generation allows 5 The central combined cycles are electricity generation centrals using natural gas combustion, and additionally, the heat of the combustion gases. [ 64 ] In fo r m e s Fundació Catalunya Europa

(E-On, ABB, Deutsche Bank, Siemens, etc.).

This shows that, despite the existing potential for the use of renewable energy, especially solar, the technological development and projects led

by Central European companies, is much higher in the Southern countries. The only Spanish company that has decided to join the DII society is Abengoa, and has done that just recently and in very testimonial terms.

for consumption to return reviving the sector, despite having no public subsidies.

1.4. Position on the climate change

Management policies of greenhouse gases (GHG), being gases a direct residue in the majority of combustion processes, also end up affecting energy policies. So much so that this was the route used by the EU to initiate, indirectly, a Community energy policy.

In the short term, as discussed above the EU is committed to reduce its GHG emissions by 20% compared to 1990 emissions by 2020. Each state has a differentiated reduction level. Observing the reduction objectives for Southern countries, it is found that none of them will arrive at 20% reduction established and, even some, as in the case of Portugal, may slightly increase their GHG emissions (Figure 33). The Northern countries, while having a historic stock of much higher emissions, are to achieve much more ambitious reducing commitments.

Catalonia has reduced its GHG emissions by 10% since 2005 (Figure 34). It is therefore in a position to meet the EU commitments. This shows that Catalonia is in line with EU environmental policies to address climate change.

In the long term, the EU also aims, although it is not yet materialized in a commitment, to reduce 80% of GHG emissions by 2050 when contrasted to 1990 levels. To do so (Figure 35), it is necessary, among other things, that power generation is totally free of emissions, since most of assumable emissions come from transport, industry and agriculture.

This objective will be a Copernican shift in the structure of European energy generation. Therefore, while it is an objective that helps verify the high level of commitment of the EU to the mitigation of climate change, it is too early to estimate the level of achievement, since there are no known mechanisms that should make it possible.

Finally, note that the expected climate change impacts will be particularly severe in the Mediterranean area. Most models predict a decrease in rainfall between 5 and 15%.

Thus, the Mediterranean countries are more interested in the mitigation policies and adaptation to climate change, something that until now has been more strongly led by the countries of Northern Europe.

[ 65 ]

[ 2. ]

Conclusions: energy strategies of the EuroMediterranean countries

Throughout the text we have seen that while the EU was formed on strictly energy trades (ECSC, EURATOM), the EU states had not started to recede energy sovereignty until the Treaty of Lisbon. Given the traditional reluctance of states to common energy policies, the EU has a direct influence on the energy strategies through environmental policy (legislating the derived contaminant of energy consumption: greenhouse gases). This type of policy can only be achieved if the different states work for the decline in consumption and renewable self-generation.

Since the implementation of the Lisbon Treaty, a new stage opens, in which the EU can influence the knot of current and historical energy sovereignty: the supply of gas, oil, electricity and the creation of an internal market of electricity.

Each country has developed a differentiated energy policy based on their internal and external interests. In some cases, the energy policy of a country has been in detriment of another, ultimately hurting the whole EU. Energy has been a very strategic element for the European states; thus, we can still appreciate protectionist reminiscences on their energy policies. This is the case of most of major European energy companies, which still have public participation.

Energy dependence is one of the main problems that the EU will face. The extraction of Norwegian gas and of the North Sea will decrease very rapidly in the coming decades, while Central European countries rely heavily on excess Russian energy supplies. If the EU wants to [ 66 ] I n fo r me s Fundaci贸 Catalunya Europa

maintain some energy independence (and therefore economic autonomy) it should diversify supplies, facilitate interconnection between different states, have significant relevant reserves and establish solidarity policy in Europe.

In this context, the countries of Southern Europe have a key role, as they are the gateway to the gas reserves in North Africa through Spain and Italy, and the Caspian Sea (Kazakhstan, Turkmenistan, Uzbekistan and Georgia) through Turkey, Greece and Italy. However, the Arab Spring has not helped, as the affected countries have significantly decreased their gas extraction, particularly Libya.

In parallel, we have analyzed efficiency energy and renewable production, which given their characteristics, depend largely on weather and terrain conditions of the various countries. Thus, as we have seen, the Southern countries, due to weather issues, can aspire to much lower energy consumption in buildings and services. Renewable generation from solar and deepwater offshore wind also has great potential in the Southern countries, although the main technological references are located in the Central European countries (Figure 36). One example is the industrial society of the EU-MENA DESERTEC project, led by German companies.

Southern countries have a large commercial deficit in the energy sector. Likewise, we must reflect that the generation of electricity through renewable sources contributes 3.5 times more to GDP (per MW generated) than power generation using combined cycles of natural

gas. If we add that the efficiency investments are still twice as profitable as renewable, we find that this may be an important line to initiate economic recovery in Southern Europe.

Among the countries of Southern Europe Italy can be a leader in many ways, but is has also some shades, such as its energy dependence. Because Italy has not wanted to develop the civil use of nuclear energy it has had to construct an energy network (gas and electricity) much more interconnected with Africa and Europe. Its network allows gas supplies from three continents, ensuring a competitive environment for the economy, while it stands as one of the main valves for the energy security of the EU. With the horizon of closing nuclear power plants, the Italian strategy adopted in the 80s may end up as a benchmark for energy policy in Southern Europe.

However, it should be noted that Italy has not reached this point proactively, but reactively, since the political commitment by nuclear energy has been socially rejected twice. Moreover, the effective coordination between public institutions and private Italian energy companies, but participated by the state, has created Enel, the largest energy group in Southern Europe.

Spain, however, remains an energy island, with an electrical interconnection with Europe just over 3% of installed electrical capacity. It should face significant challenges in the management of radioactive waste. It has sold the reference energy group to the neighbouring Enel.

And the system of premium rates for renewable energy development has come to be economically unsustainable.

Therefore, a more shared energy policy is necessary between the countries of Southern Europe but with large degrees of freedom in the strategies chosen for each country. A policy that promotes more interconnections between Southern countries and Europe and that fosters pioneering projects of technological development in energy efficiency and renewable energy. These projects, however, should conform to the energy and economic characteristics of each country. Southern Europe could be the safety valve for Europe´s energy supply, both in terms of renewable energy as to the non-renewable. An example is the compatibility between the export needs of the Spanish energy system in times of high wind and low demand (valley period), and the modulation capability of the Italian electricity system, based on natural gas power plants, as we have seen in previous sections.

At the moment, Catalonia is a very peripheral element in the energy map of the EU (such as the rest of Spain and Southern France). It has contributed significantly to the Spanish and French energy policies of the last 60 years, but also the citizen opposition itself to some strategic projects. To overcome this situation will require an energy policy adapted to Catalonia, but also articulated in a shared framework, or at least concerted, with the other European partners. Catalonia has potential to become an area of ​​high-energy interconnection. For Catalonia´s own interests, but also for Europe in general, it should improve its potential.

[ 67 ]

[ 3. ]

Recommendations: the future of energy in Catalonia and the European Mediterranean 3.1. The need for a shared energy strategy and the Southern specificity

The analysis conducted in the previous chapters derived that the energy policies of the different EU countries do not correspond to the current EU framework. They are the continuation of energy policies implemented before the European integration and to the detriment of economic support and energy of the EU itself.

The Southern states are no exception to this rule. The vast majorities do not have the necessary infrastructure to comply with the principles of security, competitiveness and sustainability set out in the Green Paper of the European Commission. Many of the actions to improve sustainability and energy security in the Southern countries that have been funded by the EU, do not have a broader strategic framework and coordinated within the states themselves, so actual results of these investments do not normally reach the desired levels.

At the same time, the European Commission proposes specific actions for the whole EU, the actual outcome of which varies considerably depending on the state where they are developed, since their energy profiles are radically different. Thus, certain technical solutions that are considered applicable to the whole of the EU have a low efficiency in the Southern countries.

It follows that a shared energy strategy is required between Southern EU countries, a strategy that establishes and defends before the Community authorities an energy policy especially in accordance with the social and economic characteristics of the countries of Southern [ 68 ] In fo r me s Fundaci贸 Catalunya Europa

Europe. This energy policy will apply to all Southern countries with high degrees of freedom in the realization of technical and economic strategies to achieve the set objectives.

This type of policy would create markets with dimensions and opportunities of investment and internationalization much higher than in the case of an individual application for each of the states, but not force certain technological solutions typical of the Northern countries. Ultimately, this policy would contribute to the economic recovery in Southern Europe.

This energy strategy should be developed from rigorous technical and socioeconomic studies, involving different Southern states. Once the technique-based information is available, we must design the cornerstones that will shape the new shared energy policy, which should be based on the principles of safety, sustainability and competitiveness. This concept, already referred to in the Green Paper on Energy, have a differentiated application for Mediterranean countries, as we shall see in the following sections.

These cornerstones should develop the necessary actions for the correct energy positioning of the Southern countries. These actions should be traceable and establish synergies between the different European countries.

For example, they should take into account, inter alia, energy efficiency investments more relevant in terms of marginal cost and return period, the potential use of renewable energy between different states, the channelling of joint projects that could not be individually ongoing, the establishment of reference investigation centres at European level, the creation of new infrastructure

connection, the negotiation of collective energy supply contracts for gas and oil, the location of synergies to avoid duplication of investments and the creation of European lobbies in the Southern area. This shared policy must also allow a coordinated position, and therefore more robust, to the climate change objectives established for the whole EU. 3.2. Cornerstones of the New Energy Strategy 3.2.1. Energy efficiency

From the South perspective, efficiency should be one of the central cornerstones of the new European energy strategy. We have seen that the marginal costs and payback periods vary considerably depending on the climate and energy profile of each state (Figure 37), which has allowed us to say that there are common elements among Southern countries than with the rest of the EU. Thus, energy policy should allow for different strategies for each of the countries and areas, in order to promote the most appropriate technologies according to the territory, climate and economic structure.

Across the EU level, investments in energy efficiency have, in general, marginal costs twice as favourable to renewable energy investments. However, as they are executing investments in energy efficiency, the marginal costs of both types of actions will balance. Nevertheless, the current economic climate makes energy efficiency investments especially timely.

From this perspective, some products and solutions that have no clear energy returns in the Northern countries, do in the Southern countries. In these cases we must develop a specific R&D policy for these solutions, since the Northern countries, increasingly investing already in R&D (Figure 38), will not devote much more in this direction.

Thus, the cornerstone of energy efficiency has to promote the creation of specialized markets and commercialize specific solutions for Southern countries.

Some of the markets that have been identified as most suitable for this context because of their high efficiency are: 6 1 ◆ Absorption Systems for district cooling and tri-generation: absorption mechanisms get to produce cold through the evaporation of a refrigerant (ammonia, lithium bromide or the like). The refrigerant fluid takes the 6 For more information on each one of these markets, see the following publications: Cultura Energética (170) “La búsqueda energética en Catalunya” (ICAEN, 2009); Cultura Energética (178) “Las redes de calor y frío” (ICAEN, 2011); y Cultura Energética (171) “La eficiencia energética, factor clave para el progreso”.

heat of the body being cooled, to the evaporation at low pressure and temperature. These mechanisms are the key element in tri-generation and district cooling systems, which are essential for thermal cogeneration systems in Southern Europe. ◆ Solar cooling systems: involves the binding of a solar thermal generation (from solar panels) and absorption chillers. The union of these two systems to harness the thermal energy captured by solar panels to produce sanitary hot water, heating and cooling. This implies a greater percentage of solar use in the countries of Southern Europe, since it allows output of the captured thermal energy at the time of maximum sun exposure (summer) that without this system should dissipate. ◆ Facade systems and ventilated roof: are systems and constructive solutions that reduce the cooling demands of the buildings by creating a facade of folded sheet with air circulation by natural breeze. ◆ Free-cooling systems and natural ventilation: are systems that allow cooling buildings actively (free-cooling) or passive (natural ventilation) without additional generation of cool air, always provided there is a difference between outdoor and indoor temperatures. ◆ Cooling systems of high efficiency (exchange with the water table, exchange with the sea, heat recovery, etc.): cooling systems that allow greater global efficiency, since they release the heat waste in a liquid medium at a temperature substantially lower than the outside air.

Catalonia has relevant business and technology centres in some of these fields (IREC, Gas Natural, Cofely, etc.), allowing it to contribute not only the know-how, but also become an opportunity for the internationalization of these companies and centres on the Euro-Mediterranean level.

3.2.2. Renewable energy

Renewable energies, being the main source of endogenous energy in Southern European countries, necessarily should be one of the main cornerstones of the energy strategy for Southern Europe. Southern Europe has potential use of solar energy (thermal and photovoltaic) much higher than those of Central and Northern Europe. In the same vein, the terrestrial wind potential and seascape in Southern Europe, although less than in the North, presents significant opportunities to profit, especially regarding energy deep-water offshore wind energy. The Euro-Mediterranean countries also have increased relative proximity and neighbourly relations with MENA countries. However, as discussed above, to this day, they are the central European corporations that provide the technological capacity and leadership in the development of these international projects for economic [ 69 ]

development and renewable resource use in the MENA countries (Figure 39).

Thus, a shared energy policy should establish the basis for the use of renewable energy industry in Southern Europe to join efforts to innovate and compete in the leadership of these projects, always in accordance with market conditions. In this regard, it is especially important for Euro-Mediterranean countries to participate in the area development of deep-water offshore wind between Iberian and Italic peninsulas, such as Zèfir project, led by the Energy Research Institute of Catalonia (IREC).

3.2.3. Renewable energy

Until we achieve energy independence levels relevant in all EU countries (i.e. below 30%), the energy strategy of the Southern countries must also pivot on the need to secure reliable and economically competitive energy supplies.

Thus, through a series of interconnection infrastructures, it is necessary to ensure the safety and solidarity principles among the countries of Southern Europe and other EU partners. In this sense, Southern Europe should become the safety valve of the countries of Central and Northern Europe. In turn, the countries of Central and Northern Europe will become the safety valve of the South. This symbiotic relationship, or mutual benefit, allows greater diversification of energy supplies. It is also important to keep in mind that the critical mass of the interconnected European market is much more relevant than the sum of all individual markets.

Similarly, an energy policy shared between the EuroMediterranean countries and the whole of the EU would result in a better economic competitiveness between supply countries and increased security of supply, with three possible sources of energy supply for the whole EU: Russia, the Caspian Sea and MENA. This diversification would require greater position of strength in energy markets by the EU, which would leverage better prices. The increased competitiveness and therefore improvement in prices would entail an impulse to the productive economy of the EU in the short and medium term.

3.2.4. New energy strategy infrastructures

Many of the measures proposed in the previous axes are impossible to address without building new strategic energy infrastructures, especially transport. The construction of new infrastructures has to be, therefore, a priority for future shared energy policy.

These new strategic infrastructures must be developed for both fossil fuels (mainly natural gas) as well as electricity. Deployment axes can be grouped by cross territories (Figure 39): [ 70 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

◆ North-South infrastructures, some of which are currently considered priorities for the EU. ◆ East-West infrastructures, some of which are currently considered priorities for the EU. ◆ Connection infrastructures with the MENA countries.

This new set of infrastructure would supply the whole of the EU from the current and future energy resources, including renewable, up to three continents (Europe, Asia and Africa). To reach this stage, it would be necessary to involve many of the Southern countries, so a shared energy policy could have special consideration.

It should also be noted that there is a new vision and methodology for the planning and implementation of these new infrastructures, especially with regard to the inclusion of civil society in these processes and those that elapse for non-EU countries. In this latter sense, it is necessary that these new infrastructures are co-investees, both EU countries and non-EU countries, especially in relation to MENA. Therefore, there must be a new framework for relations in the planning for strategic infrastructure.

In this regard, it is especially important that the Southern countries make common front for the final project chosen in the SE corridor (Figure 40) to connect Turkey with Italy via Greece. Likewise, it is of particularly significance the connection between the Iberian and Italic peninsulas, directly or through France, both in relation to electricity (and considered a priority for the EU) and in regard to natural gas (not considered a priority for the EU).

Throughout this process, as states continue providing the exclusive competence in the implementation of energy infrastructure and considering that most of the major European private energy groups remain under a state control, the primary key is the government agent states.

In this situation, the EU must unify the level of liberalization of different markets, including the level of state intervention in the leading energy groups. To do this, we must create a European energy regulator capable of regulation and supervision of markets and fares. This system should allow, in turn, differential pricing systems in different states and regions, depending on their energy and socioeconomic characteristics.

3.3. Catalonia’s position

We have seen that Catalonia is, today, a very small element on the European energy map (like the rest of Spain and Southern France). They have contributed significantly to this situation the energy policies of neighbouring

states during the last 60 years, but also its own domestic opposition to some strategic projects.

The limited competencies of Catalonia in the energy sector, tight to the regional legislation, have prevented Catalonia from its own energy policy. The small-scale objective of Catalonia and the limited availability of energy resources, renewable or not, make it impossible to become an energy superpower. However, Catalonia could develop quality energy policies if it had political sovereignty in this field and an ambitious strategic vision of international scope.

The principal recommendations for the energy position for Catalonia are: ◆ Adopt

an energy policy specifically for Catalonia but shared and concerted with EuroMediterranean states, especially Spain, France and Italy

As we have seen, energy policies are considered a strategic element for almost all European states. It is noted that even with liberalized and privatized energy markets, state interventions are a constant. Catalonia develops its energy plans with some autonomy. Recently, the Catalan government has approved the Plan for Energy and Climate Change in Catalonia 2012-2020. However, this plan cannot establish binding provisions regarding taxes or incentives for energy generation, national or international energy infrastructure, relations to supplier countries, relations to the other EU countries, stretching or reducing the period of operation of nuclear power plants, etc. All of these actions, which currently form the core of state energy policies of other EU countries, are of exclusive authority of the Spanish government, and therefore, cannot be regulated through regional plans.

Therefore, in the current regional framework, the Government of Catalonia is a mere manager delegate of state energy policy. Catalonia cannot develop its own genuine energy policies within the current constitutional and statutory framework. The adoption of these policies goes through changes in this framework or raises of Catalonia to the statehood condition. ◆ Developing a new energy paradigm based on energy efficiency and large renewable power generation projects to enable reduction of energy consumption and increase endogenous generation

We have seen that throughout the history of Catalonia and Europe there have been moments of profound change in energy paradigms. The creation of Barcelona Traction, Light and Power or building the Algeria–Spain

pipeline are two clear examples of energy transformation of European range and Catalan leadership. In both cases, a new vision of energy context materialized. This new approach involved a technological leap and unprecedented scale, and resolved a difficult situation of energy supply.

The current situation presents notable parallels to these two cases. In this situation, it is necessary to address an ambitious technological change to improve energy efficiency and renewable energy generation on a large scale. Basically, it is moving from managing supply to managing demand, and to do so, furthermore, as endogenously resourceful as possible. In any case, the technological logistical, economic and social challenge, which represented the projects developed by Pearson, with the Canadian or Pere Duran Farrell with the importation of natural gas and the construction of the Algerian pipeline were much riskier, comparatively, than an eventual intensive use of offshore wind power in the Mediterranean. ◆ Build with urgency the energy infrastructures in Catalonia that are currently considered a priority in the EU framework

On the one hand, there are two facilities that should connect Catalonia and France: Electricity interconnections (and in foreclosure) and gas interconnection (stop sine die). On the other hand, underground natural gas storage should be built in some strategic points around Catalonia, in order to have significant natural gas reserves. ◆ Promote, together with other Southern countries, markets for energy efficiency companies in distinct areas from the Northern countries

Among these areas we can name absorption systems for tri-generation and district cooling, solar cooling systems, ventilated roof and facade systems, free-cooling systems and natural ventilation and high efficiency cooling systems (exchange with the water table, exchange with the sea, heat recovery, etc.).

The Catalonia Plan for Energy and Climate Change 2012-2020 (PECAC) provides a series of actions in energy efficiency that should allow increasing the energy intensity of the Catalan economy. However, in the context of Southern Europe, it could leverage synergies and create a certain size market specializing in energy-efficient solutions specifically designed for climates and economic contexts of Southern Europe. ◆ Leading an international consortium aimed at finding technologies applied in improving [ 71 ]

energy efficiency in the Euro-Mediterranean territories

Specifically, it would require greater collaboration among energy efficiency companies and research institutions that currently exist, so that much of the research lines developed were oriented to obtain marketable products and services in the short and medium term. ◆ Apply active policies renewable energy development within environmental limits, especially onshore wind, biomass and offshore wind

PECAC was expected to comply with current European commitments, so that by 2020 20% of primary energy consumed would come from renewable sources. The Plan expected a significant growth of biomass and wind and solar energies. In this regard, facilitation by the public administration is particularly important for the development of projects for renewable energies that they want to carry out. This does not have to assume the existence of a subsidy or premium; it is about building a legislative framework that allows renewable energy projects starting with agility and safety.

A framework of these characteristics would require, in the first instance, to facilitate the administrative managers, with measures such as: a digital single window for all the efforts, a time limit of six months for the grant or refusal of licenses, partition on the initial phases of local entities and administrations, and legal shield investments.

Such a framework would also require the implementation of strong incentive policies but that are reduced progressively, so as to avoid the creation of speculative bubbles and to encourage investment in R&D and increased efficiency in renewable electricity generation technologies.

In terms of biomass, it is necessary to ensure its implementation. However, given the limited production of Mediterranean forests, it is only possible to take advantage of the amount of resource that is economically viable to extract and that is compatible with sustainable forestry and overall system efficiency. In this sense, we must prioritize the sites closest to the wooded areas so that they can have easy electrical connections (for example, replacement of old existing power plants). It also needed to prioritize those facilities that can exploit the thermal energy in addition to electricity, since the yields are much higher. Biomass management also carries a very significant reduction in the risk of forest fire, a major natural hazard facing Southern countries. ◆ Leading

international consortia seeking

[ 72 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

technologies for the utilization of more abundant renewable energy in Southern Europe, especially solar and deep-water offshore wind

In this sense, projects like Zèfir, led by the Catalonia Institute for Energy Research (IREC) and deployed off the coast of Ametlla de Mar, plans to develop wind generation technology for deep-water marina.

The Catalan leadership on the Euro-Mediterranean level would allow them to position themselves favourably for technological and business development opportunities that will arise in the field of renewable energy. ◆ Increase the medium term of the current electricity interconnections with France and Italy

An alternative to future overhead or underground electricity infrastructures to reduce most of the reluctance of civil society would be underwater interconnections.

This project is feasible, and taking advantage of the underwater topography of the Gulf of Leon, Catalonia and France could connect with less impact, less travel, better security and lower cost of underground current lines. ◆ Design, within the EU, the Mediterranean connection between French and Italian natural gas networks

In this way, and once the SE gas corridor is finished, almost all of the EU, including Catalonia, will have a high energy diversification of natural gas supplies. ◆ Adequately assessing of environmental risks and costs to issue exploration and extraction permits of fossil fuels in Catalonia through hydraulic fracturing

The fossil fuel extraction through hydraulic fracturing (fracking) in certain areas of the Catalan pre-Pyrenees would decrease the energy dependence of Catalonia, although we do not know by how much, since no reliable data is available on the extent of the deposits located.

However, the scarcity of water resources, the vulnerability of aquifers and the high density of population of Catalonia, present the use of hydraulic fracturing in Catalonia with some potential risks and negative social and environmental impacts.

Thus, in the event of contamination of aquifers, rivers or drinking water reservoirs, whether as a result of the usual extractive activity or an accident, the social and environmental costs would outweigh the social benefit

returns with extraction. Therefore, any exploration and production license must be supported by a comprehensive environmental and social assessment. In case of negative potential impacts exceeding the potential benefits, the use of this technique has to be overruled. â—† Leading the international consortium with other Euro-Mediterranean corporations for harnessing energy of wind resources between the Iberian and Italic peninsulas

Once the deep-water offshore wind technology is developed, it can take advantage of abundant renewable wind resources that exist in the Mediterranean. It is strategically fundamental that the Catalan energy policy is aimed at taking advantage of these resources, the core of which is about 100 km East of the Cap de Creus, and its connection with Catalonia by means of electric transportation correspondents for submarine cables. â—† Participate in renewable energy development projects in the long term, in the MENA countries for energy use in Africa and Europe

While projects like DESERTEC EU-MENA are still very incipient and seem hardly achievable, Catalonia, and its companies must use their position, strategically geographically, to influence and participate in future projects. What seems impossible today may be a reality tomorrow (the Eurafrigas case is a clear example). To make this possible, it is necessary to coordinate policy institutions, energy companies and Catalan research institutes.

[ 73 ]

[ 74 ] I n fo r me s Fundaci贸 Catalunya Europa

Referències Referencias References ◆ 2012 – 2030 Energy Outlook. BP, 2012 ◆ Analysis of

the value creation potential of wind energy policies. Acciona, 2012

◆ Annual Report 2011 - Completing the Internal Electricity Market by 2014: The Challenges for

Europe’s Transmission System. ENTSO-E, 2012 ◆ Balanç energètic de Catalunya. ICAEN, 2009 ◆ Capturing the European energy productivity opportunity. McKinsey & Company, 2008 ◆ Desert Power 2050. Dii, 2012 ◆ ERTEC WhiteBook. DESERTEC Foundation, 2008 ◆ Eficiencia Energética en la rehabilitación de edificios. Gas Natural Fenosa, 2012 ◆ Energy Roadmap 2050. European Commission, 2012 ◆ Energy security: The external legal relations of the European Union with major oil- and gas-supplying countries. Haghighi, Sanam S. Oxford ; Portland, Or.: Hart Publications, 2007 ◆ Estadístiques energètiques de conjuntura de Catalunya. ICAEN, 2010 ◆ Estudio estratégico ambiental del litoral. Ministerio de medio ambiente, rural y marino, 2009 ◆ EU Energy in Figures. European Commission, 2012 ◆ European energy policy: an environmental approach. Cheltenham. Edward Elgar, 2012 ◆ European energy policy: the environmental dimension. Francesc Morata and Israel Solorio. Institut Universitari d’Estudis Europeus (Universitat Autònoma de Barcelona), 2011 ◆ GSE Annual Newsletter 2012. GSE, 2013 ◆ Informe anual R+D i la innovació a Catalunya. Acció10, Generalitat de Catalunya, 2011 ◆ Informe del sistema eléctrico Español. REE, 2012 ◆ Pla de l’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2012 – 2020. Generalitat de Catalunya, 2012 ◆ Pla de Millora Energètica de Barcelona. BR, 2002 ◆ Politica europea dell’energia: il Corridoio Sud. Nicolò Sartori. Instituto Affari Internazionali, 2012 ◆ Potencial económico de reducción de la demanda de energía en España. Economics for Energy & Bloomberg, 2012 ◆ Què és el projecte ZÈFIR. ZÈFIR Test Station, 2012 ◆ Statistical review of world energy, BP, 2012 ◆ Studies & Evaluations. Direction General for Energy, EU, 2010 ◆ Supplying the EU Natural Gas Market, Final Report, Mott MacDonald, 2010 ◆ The European offshore wind industry - key trends and statistics 1st half 2012, EWEA, 2012 ◆ The External energy policy of the European Union. Paris, Bruxelles: IFRI, 2008 ◆ Velocitat mitjana estacional del vent (tardor) a 80m d’altura. IDAE, 2009 ◆ Wind in power: 2011 European statistics. EWEA, 2012 ◆ World Energy Outlook 2011. EIA, 2012 ◆ World Solar Map. Florida Solar Energy Center, 2012

[ 75 ]

Annex: Figures i Gràfics Anexo: Figuras y Gráficos Annex: Figures and Graphics F.1:

F.3:

Principals moviments de gas (bcm), 2011 Principales movimientos de gas (bcm), 2011 Major Gas Movements (bcm), 2011

Principals subministradors de gas i petroli de la UE-27, 2010 i 2012 Principales suministradores de gas y petróleo de la UE27, 2010 y 2012 Major oil and gas suppliers to the EU-27, 2010 and 2012

Nigèria (3%)

Qatar (8%) Altres (10%)

Líbia (3%)

Algèria (14%)

Rússia (35%)

Notes, notas: bcm (bilions de metres cúbics, billones de metros cúbicos, billion cubic meters); Gas per canonada (gas por cañería, pipeline gas); Gas natural liquat (gas natural licuado, liquefied natural gas) Font, fuente, source: Statical review of world energy, BP, 2012 (CISStat, CIIGNL, Poten, Waterbonrne)

F.2: Mercats elèctrics europeus supraestatals Mercados eléctricos europeos supraestatels European Supranacional Electricity Market

Noruega (27%)

Aràbia Saudí (6%)

Nigèria (4%) Azerbadijan (4%)

Kazakhstan (6%) Iran (6%)

Altres (8%)

Rússia (34%)

Notes, notas: PE (Península Escandinava, Scandinavian Peninsula), GB (Gran Bretanya, Gran Bretaña, Great Britain), REH (República Txeca-Eslovàquia-Hungria, República ChecaEslovaquia-Hungría, Czech Republic-Slovakia-Hungary), EO (Europa Oest, Europa Oeste, West Europe), IE (ItàliaEslovènia, Italia-Eslovenia, Italia-Slovenia), MIBEL (Mercat Ibèric de l’Electricitat, Electric Iberian Market) Font, fuente, source: REE, 2012 [ 76 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

Noruega (14%)

Notes, notas (a): importacions totals de gas 371.783 (milions de metres cúbics); importación total de gas 371.783 (millones de metros cúbicos); imports 371,783 (million cubic metres) Notes, notas (b): importacions totals de gas 527.494 (milions de metres cúbics); importación total de gas 527.494 (millones de metros cúbicos); imports 527,494 (million cubic metres) Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012

F.4: Contractes actuals de gas a mig i llarg termini amb Europa, 2008 (MT/any) Contratos actuales de gas a medio y largo plazo con Europa, 2008 (MT/año) Current Gas Contracts to medium and long term collaboration with Europe, 2008 (MT/year)

F.6: Evolució de consum energètic final per sectors UE-27, 1990–2010 (Mtoe) Evolución del consumo energético final por sectores UE-27, 1990-2010 (Mtoe) Evolution of final energy consumption by sector EU-27, 1990-2010 (Mtoe) 400 350 300 250 200 150 100

Indústria

Notes, notas: MT (milions de tones, millones de toneladas, millions tons) Font, fuente, source: Supplying the EU Natural Gas Market, 2010

F.5: Consum d’energia primària UE-27 (mix energètic), 2010 Consumo de energia primaria UE-27 (mix energético), 2010 Primary Energy Consumption EU-27 (energy mix), 2010

Renovables(10%) Carbó (16%) Nuclear (13%)

Gas (25%) Petroli (35%)

Serveis

Agricultura

Llar

2010

2008

2006

2004

2002

2000

1998

Transport

Altres

Notes, notas: Mtoe (milions de tones de petroli equivalent, millones de toneladas de petróleo equivalente, millions tons of oil equivalent); Indústria (industria, industry), Serveis (servicios, services), Transport (tranporte), Agricultura (agriculture), Llar (hogar, household), Altres (otros, other) Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012

F.7: Perfil de consum energètic dels estats membres de la UE, 2010 (%) Perfil de consumo energético de los estados miembros de la UE, 2010 (%) Energy Consumption Profile of EU member states, 2010 (%) MT CY LU EL PT IE ES IT BE NL LT AT DK UK SL DE FR SE LV FI RO PL HU BG SK CZ EE 0%

Notes, notas: Carbó (carbón, coal), Petroli (petróleo, oil), Renovables (renewable) Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012

1996

1994

1990

0

1992

50

10%

20%

30% Petroli

40% Gas

50% Carbó

60% Nuclear

70%

80%

90%

100%

Renovables

Notes, notas: Petroli (petróleo, oil), Carbó (carbón, coal), Renovables (renowables) Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012 [ 77 ]

F.8:

F.9:

Consum d’energia primària a Catalunya segons font energètica, 2009 Consumo de energia primaria en Cataluña según fuente energética, 2009 Primary Energy Consumption in Catalonia by energy source, 2009

Consum d’energia final a Catalunya segons sector, 1990-2009 Consumo final de energia en Cataluña según sectores, 1990-2009 Final Energy Consumption in Catalonia by sector, 1990−2009

Altres 840,8 (3%)

Carbó 136,6 (1%)

Nuclear 4886,9 (20,1%)

Petroli 11472,5 (47,2%)

Renovables 993,4 (4,1%)

Gas natural 5967 (24,6%)

Notes, notas: Carbó (carbon, coal), Petroli (petróleo, fuel), Renovables (renowables), Altres (otros, other) Font, fuente, source: ICAEN, 2010

F.10:

Notes, notas: Transport (transporte), Indústria (industria, industry), Domèstic (doméstico, domestic), Serveis (servicios, services), Primari (Primario, primary) Font, fuente, source: ICAEN, 2010

Demandes tèrmiques a Europa (calor i fred) en funció de la ubicació Demandas térmicas en Europa (calor y frío) en función de la ubicación Thermal demands in Europe (heat and cold) depending on location

Demanda energètica per habitatge, demanda energética por vivienda Demanda energètica per oficines, demanda energética por oficinas housing energy demand, offices’ energy demand

Notes, notas: Calefacció (calefacción, heating); Refrigeració (refrigeración, cooling) Font, fuente, source: Pla de Millora Energètica de Barcelona, BR [ 78 ] In fo r m e s Fundació Catalunya Europa

F.11: Costos marginals per a la reducció de gasos d’efecte hivernacle a Londres, 2025 Costes marginales para la reducción de gases de efecto invernadero en Londres, 2025 Marginal cost for Greenhouse Gas Reduction in London, 2025

Notes, notas: €/t CO2 (reducció de costos en euros per tona de CO2, reducción de costes en euros por tonelada de CO2, abatement cost in euros per CO2 ton); Mt CO2 (reducció potencial acumulada en milions de tones de CO2, reducción potencial acumulada en millones de toneladas de CO2, cumulative abatement potential in million tons of CO2); Eficiència del motor diesel (eficiencia del motor diesel, diesel engine efficiency), Eficiència del motor de gasolina (eficiencia del motor de gasolina, petrol engine efficiency), Il·luminació residencial (iluminación residencial, residential lighting), Aparells eléctrics (aparatos eléctricos, electric appliances), Calderes de condensació (calderas de condensación, condensing boilers), Motor gas CPH (gas engine CHP), Aïllament de terrats (aislamiento de tejados, loft isolation), Optimització edificis (optimización edificios, optimisation of building), Recuperació de calor (recuperación de calor, heat recovery), Aïllament de parets sòlides (aislamiento de paredes sólidas, solid wall insulation), Il·luminació comercial (iluminación comercial, commercial lighting), Aïllament del sòl (aislamiento del suelo, floor insulation), Pas de carbó a gas (cambio de carbón a gas, coal-to-gas shift), Calor de centrals elèctriques existents (calor de centrales eléctricas existentes, heat from existing power stations), Eólica de costa (wind onshore), Eólica marina (wind offshore), Finestres (ventanas, windows), Nous habitatges amb alta eficiència energética (nuevas viviendas con alta eficiencia energética, new homes with high energy efficiency) Font, fuente, source: McKinsey&Company, 2008

[ 79 ]

F.12: Cost marginal per a la rehabilitació energètica d’edificis residencials a Espanya Coste marginal para la rehabilitación energética de edificios residenciales en España Marginal cost for energy rehabilitation of residential buildings in Spain

Notes, notas: Cost marginal €/kWh (cost marginal en euros per quilowatt hora, coste marginal en euros por kilovatio hora, marginal cost in euros per kilowat hour); Estalvi acumulat GWh/any (estalvi acumulat en gigawatt hora a l’any, ahorro acumulado en gigawatt hora al año, cumulative saving in gigawatt hour per year); Gestió d’ordinadors (gestión de ordenadores, computer management), Adequació de temperatura (adecuación de temperatura, temperature adjustment), Millores en il·luminació (mejoras en iluminación, lighting improvements), Microgeneració (microgeneración, microgeneration), Reducció del cabdal d’aixetes i dutxes (reducción del caudal de grifos y duchas, reduction of the tap and showers flow), Caldera centralitzada eficient (caldera centralizada eficiente, efficient centralized boiler), Reducció d’infiltracions (reducciones de infiltraciones, infiltrations reductions), Caldera de condensació (caldera de condendación, condensation boiler), Equips de fred eficient (equipos eficientes de frío, efficient cooling equipment), Aïllament de coberta (aislamiento de tejado, roof insulation), Solar térmica (solar térmica, solar thermal), Bomba de calor a gas natural (natural gas heat pump), Millores d’esquerda de façana (mejoras de huecos de fachada, facade holes improvements), Aïllament de canonades (aislamiento de cañerías, pipe insulation), Aïllament de façanes (aislamiento de fachadas, facade insulation), Electrodomèstics eficients (electrodomésticos eficientes, efficient appliances), Cuines d’inducció (cocinas de inducción, induction stoves), Proteccions solars (protecciones solares, sunscreens) Font, fuente, source: Eficiencia Energética en la rehabilitación de edificios, Gas Natural Fenosa, 2012

[ 80 ] In fo r m e s Fundació Catalunya Europa

F.13: Balanços segons tipus de combustible (Btoe) Balances según tipos de combustible (Btoe) Balances by fuel types (Btoe)

Notes, notas: Btoe (bilions de tones de petroli equivalent, billones de toneladas de petróleo equivalente, billion tons of oil equivalent); Gas (gas), Petroli (petróleo, oil), Carbó (carbón, coal); Importadors nets (importadores netos, net importers), Exportadors nets (exportadores netos, net exporters) Font, fuente, source: 2012–2030 Energy Outlook, BP, 2012

F.14:

F.15:

Expectatives de producció de gas natural l’any 2035 (bmc) Expectativas de producción de gas natural para el 2035 (bmc) Expectation of natural gas production in 2035 (bmc)

Mapa dels 48 principals jaciments de gas en 32 països Mapa de los 48 yacimientos principales de gas en 32 países Map of 48 major shale gas basins in 32 countries

Notes, notas: bmc (bilions metres cúbics, billones metros cúbicos, billion cubic meters); Convencional (conventional), No convencional (unconventional) Font, fuente, source: World Energy Outlook 2011. EIA, 2012

Notes, notas: Conques avaluades amb estimació de recursos (cuencas evaluadas con estimación de recursos, assessed basins with resource estimate), Conques avaluades sense estimació de recursos (cuencas evaluadas sin estimación de recursos, assessed basins without resource estimate), Països inclosos en l’informe (países incluídos en el informe, countries within scope of report), Països exclosos de l’informe (países excluídos del informe, countries outside scope of report) Font, fuente, source: World Shale Gas Resources: An Initial Assessment of 14 Regions Outside the United States, EIA 2011 [ 81 ]

F.16:

F.18:

Capacitat energètica instal·lada/ desinstal·lada a la UE, 2011 Capacidad energética instalada/ desinstalada en la UE, 2011 Energy Capacity installed/ uninstalled in the EU, 2011

Producció d’energia renovable segons font energètica a la UE-27, 1990-2010 Producción de energía renovable según fuente energética en la UE-27, 1990-2010 Renewable Energy Production by energy 450 sources in the EU-27, 1990-2010 400 350 300 250 200 150 100 50 0

1990

1992

Hidroelèctrica

1994

1996

Eòlica

1998 Solar

2000

2002

Marí;ma

2004

2006

Biomassa-­‐Residus

2008

2010

Geotèrmica

Notes, notas: MW (MegaWatts); Nova capacitat (nueva capacidad, new capacity), Desinstal·lada (desmantelada, decommissioned); Fotovoltaica (photovoltaic), Eòlica (eólica, wind), Carbó (carbón, coal), Petroli (petróleo, oil), Hidroelectricitat (hidroelectricidad, hydroelectricity), Energia Solar (energía solar, solar power), Biomassa (biomasa, biomass), Residus (residuos, waste), Geotèrmica (geotérmica, geo-thermal), Minihidràulica (minihidráulica, small hydro), Marítima (ocean) Font, fuente, source: Wind in power: 2011 European statistics. EWEA, 2012

Notes, notas: TWh (TeraWatt/hora, TeraWatt/hour); Hidroelèctrica (hidroeléctrica, hydroelectricity), Eòlica (eólica, wind), Marítima (ocean), Biomassa-residus (biomasa, biomass − residuos, waste), Geotèrmica (geotérmica, geothermal) Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012

F.17:

F.19:

Consum d’energia primària segons font energética a la UE-27, 1990-2010 Consumo de energía primaria según fuente energética en la UE-27, 1990-2010 Primary Energy Consumed by fuel in EU-27, 1990-2010

Disponibilitat mitjana diària d’energia solar (W/m2)Disponibilidad mediana diaria de energía solar (W/m2) Daily Median Availability of solar energy (W/m2)

650 550 450 350 250 150 50 -­‐50

1990

1992 1994 1996 1998 2000 Combus2bles fóssils Productes petrolers

2002 Gas

Renovables

Electricitat

Residus

2004

2006

2008 Nuclear

2010

Notes, nota: Combustibles fòssils (combustibles fósiles, solid fuels); Productes petrolers (productos petroleros, petroleum products), Renovables (renowabless), Residus (residuos, waste), Electricitat (electricidad, electricity) Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012 [ 82 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

Notes, notas: W/m2 (watt per metre quadrat, watt por metro cuadrado, watt per square metre) Font, fuente, source: Florida Solar Energy Center, 2012

F.20:

F.21:

Estimació de la distribució de recursos d’energia eólica global, 1985Estimación de la distribución de recusos de energía eólica global, 1985 Estimated Distribution of Global Wind Energy Resources, 1985

Zonificació de les àrees eòliques marines i velocitat del vent a la tardor Zonificación de las áreas eólicas marinas y velocidad del viento en otoño Offshore Zoning Areas of Ocean Winds and Wind Speed in the Fall

Font, fuente, source: US-DOE

Notes, notas: Zones d’exclusió (zonas de exclusión, zones of exclusion), Zones amb condicionants (zonas con condicionantes, zones with conditions), Zones aptes (zonas aptas, suitable zones) Font, fuente, source: Estudio Estratégico Ambiental del litoral. Ministerio de medio ambiente, rural y marino, 2009

F.22: Velocitat mitjana anual del vent a 80m d’altura (km/h; m/s) Velocidad mediana anual del viento a 80m de altura (km/h; m/s) Median anual wind speed at 80m high (km/h; m/s)

Notes, notas: km/h; m/s (kilòmetres/hora, metres/segon; kilómetros/hora, metros/segundo: kilometers/hour, meters/second) Font, fuente, source: Departament de territori i sostenibilitat [ 83 ]

F.23: Gasoductes i rutes marítimes de GNL Gasoductos y rutas marítimas de GNL Gas pipelines and Shipping Routes for LNG

F.24: Magnitud dels intercanvis elèctrics internacionals a Europa l’any 2008 (GW/h) Magnitud de los intercambios eléctricos internacionales en Europa el año 2008 (GW/h) Magnitude of International Energy Trade in Europe in 2008 (GW/h)

Notes, notas: GNL (gas natural liquat, gas natural licuado); LNG (liquefied natural gas) Font, fuente, source: GSE Notes, notas: GW/h (GigaWatt/hora, GigaWatt/hour) Font, fuente, source: ENTSO-E

F.25: Xarxa elèctrica peninsular (detall de la interconnexions amb Europa) Red eléctrica peninsular (detalle de las interconexiones con Europa) Peninsula Electricity Network (detail of interconnections with Europe)

Font, fuente, source: GSE

[ 84 ] I n fo r me s Fundació Catalunya Europa

F.26: Dependència energètica de la UE, segons font (esquerra) i estat (dreta) Dependencia energética de la UE, según fuente (izquierda) y estado (derecha) EU Energy Dependence, by source (left) and state (right) 90% 80% 70% 60% 50% 40% 30% 20%

Tots combus5bles

Combus5bles sòlids

Carbó

Petroli

Cru i GNL

Gasos

2010

2008

2006

2004

2002

2000

1998

1996

1994

1992

0%

1990

10%

Gas natural

Notes, notes: Tots combustibles (todos los combustibles, all fuels), Combustibles sòlids (combustibles sólidos, solid fuels), Carbó (carbon, coal), Petroli (petróleo, oil), Cru i NGL (cru i gas natural liquat, crudo y gas natural licuado, crude and liquefied natural gas), Gasos (Gases), Gas natural (natural gas) Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012

F.27:

F.28:

Evolució de la dependència energètica de Catalunya, 1990–2009 Evolución de la dependencia energética de Catalunya, 1990–2009 Evolution of the Catalonia Energy Dependence, 1990-2009

Principals empreses energètiques europees Principales empresas energéticas europeas Major European Energy Companies

Font, fuente, source: ICAEN

Notes, notas: Control públic (control público, public control), Participació pública minoritària (participación pública minoritaria, minority public participation), Propietat privada (propiedad privada, privat property) Font, fuente, source: adaptat de Timera Energy, 2007 [ 85 ]

F.29: Esquema actual del projecte UE-MENA Esquema actual del proyecto UE-MENA Current Scheme for EU-MENA Project

Notes, notas: Energia solar de concentració (energía solar de concentración, concentrating solar power), Hidro (hydro), Fotovoltaica (photovoltaic), Biomassa (biomasa, biomass), Eòlica, (eólica, wind), Geotèrmica (geotérmica, geotherm) Font, fuente, source: DESERTEC Foundation

F.30: Valor afegit en euros segons tipus de generació (€/MWh) Valor añadido en euros según tipo de generación (€/MWh) Added Value in Euros by Type of Generation (€/MWh) Espanya

Regne Unit

Notes, notas: €/MWh (euros de retorn per MegaWatt/hora en percentatges, euros de retorno por MegaWatt/hora en porcentajes, euros return per MegaWatt/hour in percentages); Eòlica (eólica, wind), CTCC (centrals tèrmiques de cicle combinat, centrales térmicas de ciclo combinado, combined cycle power plants); Induït (inducido, induced), Directa (direct), Indirecta (indirect) Font, fuente, source: Analysis of the value creation potential of wind energy policies. Acciona, 2012 [ 86 ] In fo r me s Fundació Catalunya Europa

F.31: Anàlisi global de costos i beneficis per al cas d’Espanya Analisis global de costos y beneficios para España Global Analysis of Costs and Benefits for Spain

Induïda OPEX

Induced Indirect Direct

Indirecta

CO2

Directa

Fuel

CAPEX

OPEX

CCGT

Seguretat subministrame nt CCGP

Contribució CCGT al PIB

Costs nets CCGT

Costs nets eòlica

Contribució Eòlica al PIB

Costos integrats eòlica

CAPEX

Eòlica

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

Notes, notas: Eòlica (eólica, wind), Costos integrats eòlica (costos integrados eólica, wind integration costs), Contribució eòlica al PIB (contribución eólica al PIB, Wind GDP Creation), Costos nets eòlica (costos netos eólica, wind net costs), Costos nets CCGT (costos nets de cicle combinat de turbines de gas, costos netos del ciclo cominado de turbinas de gas, combined cycle gas turbine net costs), Contribució CCGT al PIB (contribució al PIB del cicle combinat de turbines de gas, contribución al PIB del ciclo cominado de turbinas de gas, GPD creation from combined cycle gas turbine), Seguretat del subministrament CCGT (seguretat del subministrament del cicle combinat de turbines de gas, seguridad del suministro del ciclo cominado de turbinas de gas, security of supply from combined cycle gas turbine) Font, fuente, source: Analysis of the value creation potential of wind energy policies. Acciona, 2012

F.32:

F.33:

Retorn de la inversió en impostos, segons estat i font energètica Retorno de la inversión en impuestos, según estado y fuente energética ROI in taxes, according to state and energy source

Objectius de reducció d’emissions per país per al 2020 respecte nivells del 2005 (%) Objetivos de reducción de emisiones por país para el 2020 respecto niveles del 2005 (%) Emission Reduction Objectives by country for 2020 compared to 2005 levels (%)

Notes, notas: cts € retorn impostos / € invertit (cèntims d’euro de retorn dels impostos per euro invertit, céntimos de euro de retorno de los impuestos por euro invertido, return cents tax per euro invested); Eòlica (eólica, wind), CCGT (cicle combinat de turbines de gas, ciclo cominado de turbinas de gas, combined cycle gas turbine) Font, fuente, source: Analysis of the value creation potential of wind energy policies. Acciona, 2012

Font, fuente, source: European Commission. EU Energy in Figures, 2012 [ 87 ]

F.34:

F.35:

Evolució de les emissions de GEH a Catalunya, 1990-2009 (mtCO2eq)Evolución de las emisiones de GEI en Catalunya, 1990-2009 (mtCO2eq) Evolution of GEG Emission Trends in Catalonia, 1990-2009 (mtCO2eq)

Estimació reducció d’emissions de GEH segons sectors Estimación reducción de emisiones de GEI según sectores Estimated Reductions of GEG Emissions by sectors

Notes, notas: GEH (gasos d’efecte hivernacle), GEI (gases de efecto invernadero), GHG (greenhouse gases); mtCO2eq (milers de tones de CO2 equivalent, miles de toneladas de CO2 equivalente, thousands of tons of CO2 equivalent) Font, fuente, source: Pla de l’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2012 – 2020. Generalitat de Catalunya, 2012

Notes, notas: estimació realitzada per assolir l’objectiu de reduir un 80% d’emissions l’any 2050; estimació realitzada per assolir l’objectiu de reduir un 80% d’emissions l’any 2050; estimate to achieve the goal of reducing emissions a 80% by 2050; GEH (gasos d’efecte hivernacle), GEI (gases de efecto invernadero), GHG (greenhouse gases); Electricitat (electricidad, power sector), Residencial i serveis (residencial y servicios), Indústria (industria, industry), Transport (transporte), Agricultura (agricultura diferent de CO2, agricultura distinta de CO2, Non CO2 agriculture), Altres (altres sector diferents de CO2, otros sectores distintos de CO2, Non CO2 other sectors) Font, fuente, source: Hoja de ruta hacia una economía hipocarbónica competitiva en 2050. Comunicación de la CE al PE, al Consejo, al CESE y al CDR, 2011

F.36: Projecte d’energia eòlica marina (esquerra) i turbines manufacturades (dreta), segons empresa desenvolupada, 2011 (MW) Proyecto de energía eólica marina (izquierda) y turbinas manufacturadas (derecha), según empresa desarrollada, 2011 (MW) Offshore wind project (left) and manufactured turbines (right), according to developed company, 2011 (MW)

E.on 18,36 (4%) EDF 13,48 (3%) Masdar 12,24 (2%) Enovos 1,5 (0%) DEME 0,79 (0%) Nuhma 0,04 (0%)

BARD 18,5 (4%)

Holdco 39,74 (8%) VaGenfall 40,6 (8%)

BARD, 4 (3%)

Statoil 43,2 (8%)

RWE 62,93 (12%) StatkraN 43,2 (8%)

SSE 80,25 (15%)

Siemens, 108 (82%)

Dong 148,35 (28%)

Notes, notas: MW (MegaWatt) Font, fuente, source: The European offshore wind industry: key trends and statistics 1st half 2012. EWEA, 2012 [ 88 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

REpower, 20 (15%)

F.37: Potencial i costos de reducció – innovació tecnològica pública, 2030 Potencial y costos de reducción – innovación tecnológica pública, 2030 Potential and Cost Reduction - Public Technological Innovation, 2030

Notes, notas: €/MWh (euros per MegaWatt/hora, euros por MegaWatt/hora, euros per MegaWatt/hour), Milions (Millones, Million), Ind. acer−gestió energia BOF o Forn d’Oxigen Bàsic (Industria del acero−gestión energía BOF u Horno de Oxígeno Básico, Steel industry-BOF energy management or Basic Oxygen Furnace), Residencial−Il·luminació LED (Residencial− Iluminación LED, Residential−LED lighting), Comercial−Il·luminació LED (Comercial−Iluminación LED, Commercial−LED lighting), Transport−cotxe híbrid no endollable (Transporte−coche híbrido no enchufable, Transport− no plug hybrid car), Transport−cotxe elèctric (Transporte−coche eléctrico, Transport−electric car), Residencial−escalfador d’aigua de gas (Residencial−calentador de agua de gas, Residential−water heater by gas), Elèctrica−eòlica de costa (Eléctrica−eólica de costa, Electric−onshore wind), Ind. ciment-control de processos i automatització de residus (Industria del cemento−control de procesos y automatización de residuos, Cement industry−process controls and systems automation), Elèctrica−eòlica marina (Eléctrica−eólica marina, Electric−offshore wind), Ind. ciment−precalcinadors i residus (Industria del cemento− precalcinadores y residuos, Cement industry−precaliner and waste), Elèctrica−solar FV o fotovoltaica (Eléctrica−solar fotovoltaica, Electric−solar photovoltaic), Elèctrica−solar termoelèctrica (Eléctrica−solar termoeléctrica, Electric−solar thermal-electric), Comercial−aïllament excepte vidres i gestió (Comercial−aislamiento excepto cristales y gestión, Commercial−isolation exept glass and management), Comercial−equips elèctrics eficients (Comercial−equipos eléctricos eficientes, Commercial−efficient electric equipment), Comercial−escalfador d’aigua solar (Comercial−calentador de agua solar, Commercial−solar water heater), Residencial−bomba de calor avançada (Residencial−bomba de calor avanzada, Residential−advanced heat pump), Residencial−aïllament excepte vidres i gestió (Residencial−aislamiento excepto cristales y gestión, Residential−isolation except glass and management), Residencial−bomba de calor geotèrmica (Residencial− bomba de calor geotérmica, Residential−geothermal heat pump), Residencial−bomba de calor avançada (Residencial− bomba de calor avanzada, Residential−advanced heat pump) Font, fuente, source: Economics for Energy & Bloomberg. Potencial económico de reducción de la demanda de energía en España [ 89 ]

F.38:

F.39:

Evolució de la inversió en R+D respecte el PIB Evolución de la inversión en I+D respecto al PIB Evolution of Investment in R&D compared to GDP

Infraestructures energètiques prioritàries per a gas, petroli i electricitat Infraestructuras energéticas prioritarias para gas, petróleo y electricidad Energy Infrastructure Priorities for Gas, Oil and Electricity

Font, fuente, source: Informe anual R+D i la innovació a Catalunya, 2011 (amb dades de OCDE, INE i EUROSTAT)

Notes, notas: Xarxa Elèctrica Intel·ligent, UE (Red Elèctrica Inteligente, UE; Smart Grid, EU), Electricitat (electricidad, electricity), Petroli i gas (petróleo y gas, oil and gas), Electricitat i gas (electricidad y gas, electricity and gas) Font, fuente, source: Direction General for Energy. EU, 2010

F.40: Projectes concursants per a l’execució del corredor gasista del SE Proyectos concursantes para la ejecución del corredor gasista del SE Project Participants for the Implementation of the SE gas Corridor

Font, fuente, source: Politica europea dell’energia: il Corridoio Sud. Nicolò Sartori, 2012

[ 90 ] I n fo r m e s Fundació Catalunya Europa

Amb la col路laboraci贸 de: