Issuu on Google+


L’índex

El Casal opina

1

Què fer?

3

L’altaveu del poble

7

Cultiva’t

13

Esbarjo

16


El Casal opina 1706, #NI REINIPOR El 12 de gener es celebren 311 anys de la crema de Vila-real per part de les tropes borbòniques de Felip V, avantpassat directe de l’actual monarca espanyol. Una fita que simbolitza la resistència popular de la gent del nostre poble i els Maulets en defensa dels furs i els drets valencians. Aquesta defensa va més enllà d’una guerra de bàndols, doncs, com defensa la historiadora de la UV Carme Pérez, la defensa dels furs de l’Arxiduc Carles representava un avanç cap a la modernitat en contraposició de la perpetuació de l’absolutisme que representava Felip V. Aquell migdia del 12 de gener de 1706, les tropes borbòniques s’establiren al voltant de l’església de Sant Quitèria amb la intenció de creuar el pont del Millars per a conquerir Vila-real a les bones o les dolentes. Així, el Comte de Las Torres, capità d’aquestes tropes borbòniques que s’encontraven a les portes de Vila-real, va enviar un emissari per tal d’exigir que obriren les portes del poble per deixar entrar a les tropes enemigues. Aquesta exigència va ser refusada amb la frase “Que avancen

quan vulguen, que ací els esperem amb pólvora i bales” el que va produir un primer intent d’assalt a l’altura de l’església de Sant Pasqual. No obstant això, gràcies a l’heroica defensa dels Maulets que defensaven la muralla es va haver de detenir l’assalt per retirar la gran quantitat de morts en les files borbòniques al Raval. Després d’aquesta pausa el Compte de las Torres teixí l’estratègia d’enviar al coronel Mesaga en to de pau el qual cridava m’entre s’acostava: “Fills, pau; vagen els morts pels morts i baixen dels murs que no els farem cap mal”. Les guardianes del mur baixaren a bona fe i li obriren la porta creient-se les seues paraules fartes de tants morts i tanta sang. Per desgràcia, açò sols va ser una estratègia perquè el capità Mesa-


El Casal opina ga poguera comprovar quin era l’estat de la defensa de la vila. Al veure que aquesta ja era poca, es va tornar a pujar al cavall traient dos pistoles per fer dos trets d’avis per a les tropes borbòniques que només escoltar el senyal, començaren a fer sonar els tambors i clarins de guerra mentre avançaven les tropes per fer-se definitivament amb el poble, entrant pels murs i cremant la porta de València. Un cop dins la matança de veïnes i la crema de casses i edificis va ser despiadada fins que allà a les 4 o 5 de la vesprada el coronel Mahoni va contenir tota aquella massacre. La xifra de veïns i veïnes de Vilareal mortes aquell dia ascendeixen a 253.

Corona d’Aragó, s’implantà el Decret de Nova Planta, el qual va provocar que als Països Catalans l’única llengua oficial fora el castellà, perseguint la llengua del poble, el català. Les conseqüències d’aquella fita totes la coneixem, una imposició de la llengua castellana amb l’ajuda incondicional de les classes benestants valencianes que des d’aleshores sempre han mirat a Madrid.

Hui en dia, 311 anys després, la corona borbònica continua sent una realitat i negant la història amb frases com la que va pronunciar l’actual monarca emèrit Juan Carlos I: “Nunca fué la nuestra lengua de imposición”. Una monarquia, la borbònica, que lluny de democraA partir d’aquell moment la ciutat tizar-se en la transició com diuen va passar a dir-se Villarreal, en algunes continua sent un símbol de castellà. Finalment, després de la repressió com ho demostra les 5 conquesta completa de tota l’antiga companyes de l’Esquerra Independentista encausades per cremar fotos de Felip VI en la manifestació de la diada de l’11 de setembre i que ha tingut com a conseqüència una gran companya de suport baix el lema

NI REI NI POR!


Què fer?


Què fer?


Què fer?

Que és la Biblioteca Popular Autogestionada Teresa Claramunt?

Quant de temps puc tindre un llibre en préstec?

Aquest projecte naix del Casal Popular de Vila-real, amb la intenció de generar un esperit crític en la gent de Vila-real. Aquest espai pretén fer arribar la cultura d’una manera gratuïta i amb uns continguts de caràcter social que no encontraràs en altres biblioteques del poble. Però a més a més de poder agafar llibres en préstec, també oferirem activitats culturals com presentacions de llibres, recitals, etc.

Els llibres es presten durant 15 dies, renovables a 15 dies més.

Com accedir a la biblioteca? Per poder accedir al servei de préstec de llibres cal que et faces sòcia, ho podràs fer anant a la biblioteca i demanant a la persona encarregada que et faça un carnet provisional. Sols caldrà que dones les teues dades i faces un donatiu de 2€ una sola vegada, que ajudarà a l’autogestió d’aquest espai. Posteriorment et proporcionarem un carnet definitiu més resistent

Quants llibres puc agafar en préstec al mateix temps? Un màxim de 3

Que passa si no torne un llibre a temps? S’establirà una sanció, que consistirà en estar tants dies sense poder treure llibres com els que has tardat en tornar-lo.

Que passa si torne un llibre en mal estat? Es pagarà una multa proporcional als danys causats. En cas de pèrdua es reposarà el mateix exemplar o el import del llibre.


Què fer? OBRES ADQUIRIDES Gràcies a les aportacions econòmiques per fer-se sòcia i als diners dels berenars populars que fem els dies de presentacions de llibres o recitals de poesia s’han adquirit els següents llibres. No obstant la principal font d’adquisició de llibres és la donació desinteressada per part d’individualitats per a poder construir espais populars.

LA LLUVIA ES UNA CANCIÓN SIN LETRA Una novel·la negra en el sentit més social del terme, carregada d’analepsis històriques. Un vol a Irlanda. Un passeig pel Dublín de 1014 i del 2003. Pluja, amistat, arqueologia, besades, batalles, amor, sang, sexe, fang, cervesa... cada pàgina és una estupenda excusa per a sentir emocions i continuar.

NO ES PAIS PARA COÑOS Una reflexió fresca i vibrant sobre el rol del feminisme i la necessitat de reivindicar-ho en la teòricament moderna societat espanyola. Des que Eva es menjara la poma prohibida fins que va començar a passejar-se nua pels programes de televisió han passat mil·lennis, però la igualtat entre homes i dones continua sent una utopia.

LEILA KHALED, EL MEU POBLE VIURÀ. AUTOBIOGRAFIA D’UNA REVOLUCIONÀRIA Leila Khaled és una més de les milers i milers de palestines que han crescut entre l’ocupació militar israeliana i la resistència palestina, i que al llarg de la seva vida han hagut de decidir, sense gaires opcions, quin camí prenien, assumint-ne totes les conseqüències.


L’altaveu del poble L’AVI “JULIAN” Mire la seua fotografia i recorde les seues faccions com si el tingués una altra vegada davant de mi, veig la seua cara allargada , el seu nas petit, el seu cabell ros com l’or, les seues celles poblades i els seus ulls petits de color avellana amb una lluentor que revelava saviesa i serenitat. Em vénen a la ment aquells dies d’estiu a Peníscola quan el meu avi patern “Julián” em portava amb el de passeig pel casc vell de Peníscola pujant fins al castell explicant-me la història de tots els racons del poble. També recorde aquells vespres a la platja fins a la posta de sol i després aquells llargs passejos sota els estels aprenent els noms, la situació i les formes de les constel·lacions. Enyore aquelles vesprades de diumenge llegint el mateix llibre junts a la porta de casa asseguts en cadires al fresc i també aquelles vesprades de platja xipollejant junts quan jo aprenia a nedar, aquelles partidetes de futbol en l’arena de la platja i aquell dia en què em va picar un peix esgarrapa i jo plorant en els seus braços camine de la caseta de la creu vermella mentre ell em calmava amb petons i abraçades. Recorde el primer dia en què vaig embarcar en el vaixell de pesca familiar del que l’avi Julián era el mecànic, en els seus braços a la proa del vaixell sentia la brisa marina en el meu rostre i de com vam pujar al pont de comandament i em va

ensenyar a portar el timó del vaixell i a entendre la rosa dels vents de la brúixola. Però tots aquests records mai van ocórrer, solament són deliris de la meua imaginació, pensaments del que va poder haver estat, perquè jo mai vaig conéixer a l’avi Julián perquè el va assassinar un escamot d’afusellament quan el meu pare amb prou feines tenia dos anys. L’altre dia estava jo veient un programa de televisió i en aquest programa parlava el portaveu d’una plataforma “ciutadana” dient que si les polítiques a Espanya no canviaven radicalment, es presentarien a les eleccions generals. Un dels principis fonamentals d’aquesta plataforma, deia el portaveu, era que calia enterrar a les dues Espanyes. El lumbreras en qüestió havia oblidat o havia volgut oblidar que una d’aquestes dues Espanyes (la del meu avi i la de tants altres avis) feia més de 70 anys que jeia enterrada en una cuneta a la vora d’una carretera perduda amb un tret en el clatell. P.D.: escric aquestes lletres en record de tots aquells avis que van arrencar dels nostres braços abans que ni tan sols haguérem nascut. Nota: aquest escrit va nàixer fa un temps i la suposada plataforma ciutadana és el partit Ciutadans que abans sols estava a Catalunya. Escrit per: Tomás


L’altaveu del poble NAIX L’ASSEMBLEA D’ENDAVANT (OSAN) PLANA BAIXA Ens presentem: Som un grup de gent que veient la falta d’un espai militant que aposte per la independència, el socialisme i el feminisme a la nostra comarca, hem decidit que ha arribat l’hora de crear-lo. Un dels motius principals, com acabem d’apuntar, és la necessitat de fer créixer els moviments socials a la Plana Baixa i dotar-los d’unes estructures que perduren en el temps més enllà del relleu generacional. Perquè d’alguna manera o una altra, l’Esquerra Independentista ha tingut la seua rellevància a la nostra comarca però, per alguna raó, no ha passat el període juvenil i estudiantil. L’últim període on ha tingut rellevància l’EI a la nostra comarca va ser durant l’existència de l’Assemblea de Joves de la Plana Baixa, que estava integrada dins la CAJEI, i per falta de relleu generacional no va poder entrar a formar part del procés de confluència que desembocaria en la formació d’Arran. Encara que si volem parlar de moviments socials en general, a l’última dècada podem destacar l’organització de festes alternatives en molt dels pobles com podrien ser Borriana, Betxí, Nules, Onda, la Vall d’Uixó i Vila-real, veiem que aquests moviments han sigut insuficients per teixir una continuïtat, a excepció d’Onda i Vila-real, que han servit per a la creació de Casals

Populars, una eina al nostre entendre vital per vertebrar els propis moviments socials a la comarca. Tant en l’àmbit de casals com en el de festes alternatives veiem necessari un nucli d’una organització estratègica com ho és Endavant, perquè cal dotar aquests moviments d’unes estructures i un discurs independentista, feminista i de classe. A la Plana Baixa tenim nuclis de població mitjana equilibrats i creiem que tenen molt de potencial. Parlant un poc dels membres del nucli d’Endavant Plana Baixa, hi ha gent que prové de l’antiga AJPB-CAJEI, gent que són membres actius del Casal Popular de Vila-real i gent que ha passat per les Festes Alternatives de Nules. En definitiva: que tots més o menys venim d’una tradició militant i a hores d’ara disposem d’un espai que ens pot ajudar molt a créixer com és el Casal Popular de Vila-real. Resumint: Endavant Plana Baixa naix amb l’objectiu no només d’aglutinar l’Esquerra Independentista de la nostra comarca sinó també d’interconnectar els diferents moviments socials existents als pobles del nostre voltant, per tal que ens coneguem, sapiguem de la nostra activitat, cooperem i siguem el motor del canvi social pel qual treballem. Escrit per: Endavant (OSAN) - Plana Baixa


L’altaveu del poble EL GRAN NEGOCI FARMACÈUTIC DE LA DEPRESSIÓ Que la depressió existeix és un fet real i cada volta més freqüent. Avui dia es considera la quarta causa de mort a escala mundial i es pronostica que serà la segona en el 2020. Però, què sabem de la depressió? Per a aquells que no estiguen relacionats amb el terme depressió, vull dir-los que és una malaltia que transforma a l’individu, l’aniquila per complet i és capaç de posar fi a la seua vida d’una forma molt tràgica i brutal. Cap de nosaltres està exclòs de poder patir-la i inclús moltes de les ments més brillants de tots els temps han experimentat a la seua pell aquesta maleïda malaltia. La depressió és multicausal, és a dir, hi ha diferents factors que fan que una persona desenvolupe aquesta malaltia. Heretabilitat, factors bioquímics, malalties relacionades amb les glàndules tiroïdals, situacions estressants, fets traumàtics o personalitat. Una d’aquestes causes és la falta de serotonina. La serotonina és una substància que segrega el nostre cervell i és l’encarregada de regular els nostres estats emocionals junt amb altres estructures cerebrals. Quan existeix un dèficit en els nivells d’aquest neurotransmissor, podem trobar símptomes com: negativitat, ansietat, irritabilitat, tristesa, baixa autoestima, pro-

blemes de son, desesperança, agressivitat... entre altres. Es calcula que la indústria farmacèutica guanya 20,000 milions de dòlars a l’any: Al darrere de la depressió hi ha també un gran negoci de la indústria farmacèutica, mes si tenim en conter que aquesta malaltia no pot ser diagnosticada amb una anàlisi de sang, pel que és més senzill encara vendre el seu fàrmac. Quan una persona visita al seu metge d’atenció primària i li comenta els símptomes, el més freqüent és veure com aquest mateix metge li recepta al pacient antidepressius amb el fi de regular aquesta falta de serotonina. En moltes ocasions tal tractament no funciona, per això les empreses farmacèutiques s’inventaren un nou concepte «Depressió resistent al tractament», afegint altres fàrmacs que complementaven el tractament amb els primers: MÉS PASTILLES. Va ser en 1988 l’any quan es va llançar al mercat el tan conegut «Prozac» i des d’aleshores, 28 anys han passat, i per aquest més de 40 milions de persones han pres aquest medicament. L’AMA (American Medical Association) va realitzar un estudi sobre l’efectivitat dels fàrmacs antidepressius i va concloure que «Hi ha poca evidència que els antidepressius tinguen efectes farmacològics específics comparats amb el placebo en depres-


L’altaveu del poble sions lleus i moderades». Per tant, donaria igual prendre’s un caramel de menta que un antidepressiu a no ser que la depressió siga major, on si es pot observar un canvi significatiu gràcies a l’antidepressiu. Però també aquestes pastilles són arma de doble tall pel que fa a la cura de la depressió. Els antidepressius comencen a fer efecte aproximadament al cap de 3 setmanes de començar amb el tractament, i és en aquest punt on arriba el més preocupant: Aquestes tres setmanes coincideixen amb un elevat nombre de suïcidis. Aquest fet té una explicació: L’antidepressiu augmenta l’energia de l’individu, la capacitat per a realitzar activitats, però, no genera pensaments positius ni elimina els negatius. Per tant, les persones amb una depressió major i ideació suïcida troben a l’antidepressiu una ajuda per a posar fi a les seues vides. És alarmant i colpidor. Està clar que ni els laboratoris Eli Lilly als quals pertany el Prozac o als fabricants del Seroxat (altre dels antidepressius més venuts mundialment) acceptaran aquests estudis que llancen míssils de destrucció a les seues teulades. Ara i parlant des de l’experiència: Jo vaig passar una depressió moderada i la vaig superar sense fàrmacs. Tal vegada gràcies a la meua formació com a psicòloga vaig tenir més clar des del primer moment que no començaria un tractament farmacològic. Vaig començar a fer exercici, a

controlar els meus pensaments negatius gràcies a la teràpia psicològica, vaig passejar durant hores per la muntanya i vaig començar a centrar la meua vida en aquelles activitats que m’omplien. A poc a poc però amb molt d’esforç, cada dia es va anar fent menys pesat el fet de sortir del llit, el fet de dutxar-se i canviar-se de roba. Les hores de son s’allargaren i l’energia em va anar tornant a poc a poc. Va ser difícil i va ser dur, sobretot, tenint en compte l’etiqueta que la societat pot penjar sobre tu en conéixer la teua malaltia. Però és increïble com podent afectar a tantes persones sent la quarta causa de mort i absentisme laboral i incapacitat a escala mundial, continue sent una malaltia estigmatitzada, ocultada i de vegades inclús jutjada per l’entorn, on el suport social és fonamental per a poder superar-la. Per això les xifres de suïcidi siguen tan alarmants. És difícil superar una depressió, és difícil si tenim en compte que els fàrmacs no ajuden, sinó que és l’esforç propi. És encara més difícil sabent que en la depressió l’esforç i la voluntat estan absents a causa d’eixa descompensació química cerebral. És un camí llarg, empedrat, on cada xicoteta conquesta significa un triomf enorme. Però amb esforç, valentia, suport, comprensió i teràpia pot superar-se. Escrit per: ITZARBE


L’altaveu del poble ALLIBERAMENT O BARBÀRIE La llibertat és una meta que les mans humanes han tractat d’assolir des que el coneixement, el record i el temps es fongueren en amalgama. La mort i l’opressió d’aquells i aquelles que l’han perseguit ha estat i és una constant avui dia. Els humans hem creat una esfera cristal·lina on aconseguir-la és el tresor més gran, on s’anhela la nostra utopia, i com deia Arma X «cada

petita victòria és el domini rus de Stalingrad»... Anhelada i esquiva llibertat, que et resisteixes a colp de porra. Sempre hem estat una espècie peculiar, curiosa. Sempre ens centrem en un objectiu i no desistim. Ens encanta omplir els nostres textos i les nostres paraules amb la llibertat, amb la dignitat i amb la justícia. Realment les fiquem a la pràctica? Partint de la base irrevocable del fet que som una espècie del regne animal amb capacitat de raonament, ens hem creat a no-


L’altaveu del poble saltres mateix en un món a part. Decidim no adaptar-nos al medi i adaptat el medi a nosaltres. Ja no som nòmades cercant un clima adequat per a la vida, ja que el sedentarisme i el gregarisme capitalista ens fan anhelar una comoditat que irremeiablement desembocarà en barbàrie. Som responsables directes de la nova gran extinció, de l’escalfament global i de l’explotació de recursos. Hem esclavitzat a la resta de terrícoles únicament per egoisme, per benestar i per consum desmesurat. Som carcellers, assassins i psicòpates... Però reclamem la llibertat. A l’any 60,000 milions de terrícoles són explotades a camps de concentració, on són assassinades després de sotmetre’ls a una brutal tortura psicològica i física... Però volem llibertat. Els oceans estan sofrint una explotació sense cap precedent, convertint a un ecosistema ric i preciós en desert d’aigua... Però el primer és la nostra llibertat. L’avanç científic i els controls de qualitat s’estan cobrant quasi tres animals per persona, si reduïm les xifres sols en l’àmbit europeu... Però estem centrats en la llibertat. Podria seguir i no acabar mai. No entraré en l’etern debat de «carn sí» o «carn no». Per a això és més encertat tragar saliva i veure Earthlings, o llegir qualsevol article de Gary Yourofsky (inclús visionar alguna de les seues xarrades). El nivell de gasos de l’atmosfera està tocant amb la punta dels dits la insostenibilitat, i no, no són els mitjans de transport

ni les indústries els majors responsables... Corregisc, una indústria en particular sí... En efecte, és el gas emés per les vaques, que són retingudes en camps de concentració construïts en terra fèrtil (no hi ha més que apreciar la desproporcionada desforestació patida per la selva amazònica), gràcies a McDonald’s i companyia, tot es recompensa amb un Happy Meal i el somriure d’un pallasso. Però, hi ha solucions reals al davant? Hi ha alguna via que no siga recórrer a l’antinatalisme, extinció o postcarnisme com assenyala Mistro? El veganisme és l’única medicina per a aquests mals, i la conscienciació juntament amb l’acció directa de l’alliberament animal, l’únic diagnòstic a la malaltia. La llibertat és la més bonica fita que anhelem, i la lluita és l’únic camí per arribar a ella. Per assolir-la necessitem un entorn, un lloc físic. Necessitem arribar vius a ella. Per exigir una justa igualtat social cal ampliar el nostre cercle de compassió i canalitzar l’odi cap a dalt pels de baix. Sempre he separat la lluita antiespecista de la resta de lluites, però alguna cosa és segura: sense la victòria animalista, i sense l’alliberament de la Terra, qualsevol altra victòria haurà estat en va, doncs no gaudirem d’un món just si no hi ha mon. El planeta, el nostre planeta, l’únic planeta que tenim, per la força serà vegà... O no serà. Escrit per: Miguel Ángel Ríos (Miki)


Cultiva’t ENTREVISTA A... SARA BELLÉS En aquesta edició, entrevistem a Sara Bellés, per a qui encara no la conega, Sara és una jove il·lustradora del poble de Benlloch, en un estil que la caracteritza. Com et definiries tu i les teues obres? Es molt complicat això de definirse, però crec que puc dir que son una persona constant en el meu treball, que li dedica moltíssimes hores i sobretot ganes! Supose que això es pot veure reflectit en les meues obres, ja que la espontaneïtat que mostren algunes d’elles no son fruit de l’atzar sinó de la pràctica i d’una reflexió prèvia i constant. Arriba un moment que el procés creatiu es part teua i qualsevol cosa i qualsevol moment del dia el pot ajudar.

gunta, podria dir que l’“estil” que identifica la meua obra actualment és fruit de l’evolució (d’haver passat per altres estils en el passat i espere passar per molts més). El fet de canviar d’estil, i poder variar-lo, Vas provar molts estils abans de de- m’ajuda a aprendre, saber que és cantar-te per aquest que et carac- el que m’agrada, el que em funcioteritza? na o el que no em serveix. No crec que tinga un estil molt concret, si no és més ve fruit del que em En quin moment vas decidir que te demana el tema i el moment en el volies dedicar a la il·lustració? qual estic treballant, considere que Aquesta faceta artística va anar encaixonar-te en un estil és lligar- creixent en mi, no com una afició, te a una forma de fer que no et sinó com a una forma de ser i de deixa créixer. Contestant a la pre- fer, fins a tal punt que plantejar


Cultiva’t dedicar-me a una altra cosa era un desgavell, ja que jo ocupava quasi tot el meu temps a aquesta activitat. Creus que el món de la il·lustració no es valora el suficient? Actualment la il·lustració està en un punt molt fort, inclòs de moda. Tot i així si, està poc valorat, especialment en aquest país. El 25 de novembre vas inaugurar una nova exposició anomenada ‘No oblidar’, conta’ns un poc perquè vas decidir eixa temàtica i que volies transmetre en ella. Fa temps que en la meua obra personal tracta el tema de la identitat, i al cap i a la fi el conèixer el nostre passat és imprescindible per a conèixer-nos a nosaltres mateixos En aquesta sèrie tracte de fer una reflexió i llançar un missatge a l’aire a aquelles dones que el vulguen entendre. Si tingueres que elegir només una de totes les teues obres, quina seria? Jo crec que un quadre que vaig fer del meu avi, farà molts anys, va ser el primer retrat que vaig pintar seriosament, i em va encantar fer-ho. A més el meu avi sempre ha sigut un punt d’inspiració en la meua obra.

Estan a la venta? On les podem trobar? Estan a la venda en la meua pàgina on-line en: http://sarabelles.tictail.com/ Però també acostume a treballar molt baix encàrrec, especialment retrats. I a més si et poses en contacte en mi. Puc ensenyar-te obra de més grandària que normalment no es pot trobar en la tenda on-line. Actualment estàs treballant en nous projectes? Ara mateix acabe de tancar l’exposició de “No oblidar” (que el


Cultiva’t mes que ve reobriré en Benlloch) i acabant tots els retrats que tenia encarregats per aquest Nadal. Ara m’agafaré un mes per a plantejarme un nou projecte, que fa temps que vaig pensant, que parla sobre els “itineraris corporals”.

Que li diries a la joventut que vol dedicar-se al món de la il·lustració? Que és un treball en el qual has de tindre molta dedicació i dedicar-li moltíssimes ganes, però al mateix temps dir que és molt gratificant el fet de produir obra, o inclús de donar imatge allò que no en te.


Esbarjo


El Casal Popular de Vila-real és un centre obert, autogestionat i no lucratiu que serveix de punt de trobada per a totes les persones del poble i voltants que busca trencar les barreres de l’individualisme. Al mateix temps, pretén esdevindre un recurs i un pont de contacte per a la gent del teixit social de Vila-real i de la seua comarca. Un projecte aglutinador sense dogmes ni prejudicis que fomente la participació activa i compromesa com a mitjà d’articulació d’una societat lliure i crítica.

Carrer de Cronista Traver, 30 casalpopularvr@gmail.com


La llavoreta - Número #5 - Hivern 2016/2017