Page 1


L’índex

El Casal opina

1

Què fer?

3

L’altaveu del poble

5

Cultiva’t

9

Esbarjo

12


El Casal opina REPENSEM-NOS Reinventar-se o morir. Tots els projectes polítics passen etapes, daltabaixos i processos de reformulació i el CPVr no està exempt d’aquests. La il•lusió de començar un projecte nou dura un temps però, a poc a poc, aquesta il•lusió que ho suporta tot, es va convertint en compromís en un projecte que verdaderament et creus, o en deixadesa si no veus que et representa. Açò s’explica entenent que un projecte polític nou és com un full en blanc sobre el que s’ha d’escriure una novel•la. Al principi tens un espai buit en possibilitats infinites per poder tirar endavant una gran quantitat d’idees i objectius tant personals com col•lectius. No obstant això, amb el temps, al igual que l’escriptora que ja ha escrit un primer capítol en aquest full en blanc, vas sent cada volta més esclau de la història que has anat creant i has de calfar-te el cap per vore com adaptar les idees inicials sense que el projecte perda la coherència entre el que ja s’ha fet i els objectius finals.

en el temps. Per açò cal utilitzar l’autocrítica a mètode d’anti-virus per a detectar, aïllar i suprimir o corregir els errors que vajen sorgint. Sense autocrítica no hi ha reinvenció possible doncs, es continuaran reproduint periòdicament aquestes falles fins que contradiccions internes siguen antagòniques amb la continuïtat del projecte. Ara bé, com es sol dir “reconèixer l’error és sols el primer pas”, el següent és actuar en conseqüència i analitzar com resoldre’l sent el últim aplicar les conclusions d’aquest anàlisi i aconseguir resoldre’l. Poden paréixer pocs passos però no sempre és fàcil avançar d’un a un altre i només amb una gran predisposició és possible resoldre’l.

A La Plana, recentment s’estan donant molts projectes de reformulació com aquest. Per una banda tenim l’exemple clar de què comentem en el Casal Popular de Castelló, que després de 12 anys de projecte s’ha hagut de repensar algunes quantes voltes, i la darrera apostant per la combativitat i el carrer en moments de desmobilitAquest procés passa per fer una zació generalitzada i de resposta revisió constant del projecte, fer- institucionalista i reformista a les ho és fonamental en qualsevol problemàtiques. D’altra banda, col•lectiu que vulga perpetuar-se en l’àmbit estudiantil encontrem


El Casal opina que tant el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), com Acontracorrent també estan duent processos de reformulació. El primer dissolent-se i apostant per Gatzara, una estructura fidel als principis feministes i socialistes de l’Esquerra Independentista però amb un plantejament de coordinadora d’assemblees d’estudiants basat en l’autonomia dels nuclis per analitzar des de la base quines són les problemàtiques locals de cada assemblea i com es concreten les problemàtiques més transversals a cada centre d’estudi. Pel que fa a Acontracorrent Castelló, des de finals del curs passat han apostat per introduir-se dins del Front d’Estudiants, organització d’àmbit estatal que malgrat la seua recent formació ja ha tret convocatòries de vagues amb una resposta molt positiva per part de l’estudiantat, a més d’estar present a moltes

universitats e instituts de l’estat espanyol, apostant per construir una organització forta capaç d’atraure l’estudiantat de nou a la mobilització, com a eina massiva, democràtica i amb un treball de base diari i constant Pel que fa al Casal Popular de Vila-real també ens encontrem en un procés de reformulació en el qual esperem tant analitzar els errors comesos en estos anys com solucionar-los amb noves iniciatives. El problema principal passava per un decreixement en el nombre de gent que participava de l’assemblea, la qual s’encarregava de tots els projectes que esdevenien dins del local. La solució, està passant per crear la condició de “Col•laboradora”, és a dir, persones que s’impliquen en el CPVr o bé econòmicament a través de les quotes o bé a través de grups de treball com el projecte d’una futura Biblioteca Popular, o a ajudar a la barra o a la cuina. En aquest sentit, necessitem més que mai la teua ajuda, si creus que pots ajudar al CPVr tant econòmicament com amb ma d’obra,

COL•LABORA, FES CASAL!


Què fer?


Què fer?


L’altaveu del poble LLIBERTAT PER A LA GENT Els nudistes veiem tota aquesta polèmica d’obligar a llevar-se l’anomenat ‘burkini’ al·lucinògena irreal. Precisament pensem el mateix de vosaltres, usuaris de platges vestits amb roba. Pensem el mateix de vosaltres, xiques del ‘bikini’, i de vosaltres, xics del ‘vestit de bany’: A la PLATJA ES VE A GAUDIR DE LA NATURALESA, DEL SOL, DE L’AIGUA I DE LA BRISA. Sí o no?. I vivim en llibertat i per això respectem la vostra llibertat a estar vestits amb els vostres bikinis i vestits de bany i pareos. Però i vosaltres? retrògrads tradicionals que obligau a radicar certes modes estètiques, alimenteu la ultradreta, fomenteu la xenofòbia, cregueu islamofòbia apuntant a persones que no són terroristes yihadistes ni cruels psicòpates suïcides sinó simples treballadores que van a relaxar-se a l’arena, i vosaltres homes parleu de llibertat i democràcia? i vosaltres xiques parleu de feminisme?

Tal vegada, si per una vegada, per UN NOMÉS DIA de la vostra vida us atreviu a ser nudistes, només un dia lliures tal com vam nàixer de totes les nostres mamàs, només unes hores baix del sol!!!, tal vegada llavors comprendríeu que no importa tant com ens vestim sinó com ens sentim, no importa com pensem sinó com ens comportem. Tal vegada aleshores, quan la gent accepte les seues corbes, les seues pigues, les seues *manchitas, tal vegada llavors molta gent guanye autoestima, visca millor la seua sexualitat, vulga practicar més alguns esports i accepte a persones primetes o grosetes o baixetes. Tal vegada si visquérem més la llibertat, en lloc de parlar d’ella, tal vegada seríem més feliços. Totes. Tots. Hem perdut les places, els carrers, l’economia, l’energia elèctrica, el Parlament, el Congrés.... no perdem ara les platges i els espais naturals. Escrit per: Joan Català


L’altaveu del poble VOT DE CONFIANÇA Com a estudiant de periodisme, una carrera prou polèmica, he vist tres tipus de reaccions en la gent. En primer lloc, els que veuen el periodisme amb, encara, algu-

na cosa per oferir. En segon lloc, els que desconfien i no creuen en res que tinga a veure amb aquest ofici. I en tercer lloc, el graciós o graciosa que creu que la premsa rosa és periodisme. Particularment, jo me situe en la primera reacció (evidentment, sino no estudiaria el que estudie), però com a futura periodista i, sobretot, persona sóc molt conscient de la situació actual de la premsa a Espanya. No obstant això, tinc un vot d’esperança en les noves generacions, incloent la meua. Els més joves sabem molt bé la corrupció d’aquesta feina i d’aquesta societat perquè hem crescut observant-la desde ben xicotets. Per això, als estudiants de periodisme ens agrada pensar que la gent ens donarà un vot de confiança, perquè tenim consciència del que passa al nostre voltant, del que molts volen amagar i de que tota la veritat és sap més pronte o més tard. El primer pas ja està, el periodisme alternatiu, lliure e independent ja ha nascut. Les noves generacions esperem ser la brisa d’aire fresc que es necessita i seguir el camí per fer un bon treball, i fer una prensa lliure. Lliure d’extorsions, de corrupció, de mentides i falses veritats.

“La prensa es la artillería de la libertad.” Hans Dietrich Genscher

Escrit per: Mónica Serrano Menero


L’altaveu del poble INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL Fins a fa pocs dies veia el futur de color negre, però ara pense que estava equivocat, ara ho veig d’un color blanc blavós, com el gel dels glacials perpetus de l’Antàrtida, a continuació explicaré el perquè d’aquesta sensació. Quan jo era més jove, al final de l’adolescència i principis de la joventut, era molt aficionat a la ciència ficció i hi havia un concepte que em cridava molt l’atenció, el concepte d’intel·ligència artificial. El concepte d’intel·ligència artificial consistia a fer robots que tingueren la capacitat de càlcul d’un ordinador i la creativitat d’un ésser humà. La ciència va intentar traslladar aquest concepte a la vida real, però després de molts intents fallits es va desistir (excepte alguns pocs bojos de la robòtica). Però un bon dia un geni es va adonar d’on estava l’error en el qual s’havien encallat tants científics (havien de recórrer el camí contrari al que fins al moment havien caminat). Si era impossible fer als robots més humans calia fer que els humans se semblaren el més possible als robots.

Açò plantejava un problema en ser els humans animals de costums era molt difícil canviar-los, però açò solament ocorria en els adults llavors la solució era aplicar-ho als xiquets que encara estaven formant la seua personalitat. Per a aconseguir açò calia superar una barrera molt difícil de superar que era eliminar tot besllum de passió, tendresa i curiositat en els xiquets. En resum calia aconseguir que aquests xiquets quan foren adults foren persones frígides, desapassionades, que ho donaren tot per fet i que solament els mogueren unes poques coses sense importància, béns materials , aspecte físic, popularitat etc… Per a açò calia lluitar en dos fronts, al col·legi i a la seua casa. En el col·legi calia fomentar la competitivitat i allunyar-los de la cooperació, trencar la seua creativitat amb


L’altaveu del poble programes educatius rígids (sense eixir-se ni un polsim del programa) i acabar amb els dos obstacles més grans, el pensament crític i el debat. A casa hi havia una doble tasca primer amb els xiquets i després cuidar que els pares no desbarataren el treball realitzat amb els xiquets tant a casa com al col·legi. El treball amb els pares consistiria en, una mica de futbol, faràndula, fórmula1 etc… si quedara algun sense manipular, ho arreglaríem amb racisme, religió, publicitat, marginació i fanatismes varis. El treball amb els xiquets seria bom-

bardejar-los amb publicitat perquè la seua ànsia de consumir eclipse a la seua il·lusió per relacionar-se amb els altres i sèries de televisió i dibuixos animats que els cree un prototip de persona en la qual reflectir-se. Una vegada fet el treball solament haurem de mirar en els patis dels col·legis i veurem en les relacions dels xiquets la societat del futur. PS: encara que les glacials de l’Antàrtida s’anomenen perpetus va haver-hi una època en què la calor extrema del sol els va fondre. PS2: per a acabar amb la robotització i la conversió en persones frígides i desapassionades de les persones del futur podem posar el nostre granet d’arena que és ensenyar a totes les persones que coneguem a debatre, tenir la ment oberta, pensament crític i sobretot a posar-li a tot el que fem passió, tendresa i afecte.

NO HI HA GEL QUE UN BON FOC NO PUGA FONDRE Escrit per:Tomás


Cultiva’t RETROBEM LA UNIVERSITAT Universitat Perduda és un recull d’experiències i reflexions al voltant del moviment estudiantil dels últims anys a les universitats del País Valencià, sobretot al voltant de la Universitat de València. Sense voler pretendre-ho, o tal volta sí, aquest llibre marca un abans i un després en la percepció de la lluita estudiantil del lector. Doncs, com qui es mira a un mirall distorsionat, aquest llibre en mans d’un actual militant universitari mostra experiències que li resulten familiars malgrat donar-se en contextos diferents i en moments passats, on l’únic que no canvia és l’espai, la Universitat. moviment estudiantil. No obstant això, si el llibre s’hagués quedat en Universitat Perduda, és un d’aquests esta etapa de “lligar els gossos en llibres que comences a llegir i no llonganisses” no haguera tingut tant pots soltar, siga per la seua proxi- d’èxit, o ni tan sols haguera existit mitat o per tractar d’encontrar si el propi llibre. El trist atractiu del entre eixes línies es troba la fórmu- llibre ve donat per l’accelerada la màgica per “retrobar la univer- desmobilització estudiantil postesitat”. Al llibre, es fa un recorregut rior, una baixada digna dels misobre l’auge en el moviment estu- llors parcs d’atracció que situen les diantil durant el procés de Bolonya experiències i les reflexions a les on, mentre a l’UJI s’ocupava durant portes de la situació actual on els sis mesos el Hall d’Humanes, a la militants es tornen a contar pel nom UV, centenars d’alumnes partici- i no per números. paven d’una manera o altra en el


Cultiva’t És precisament d’aquesta davallada en la mobilització estudiantil on després d’haver explicat les diferents experiències el llibre ens ofereix una sèrie de reflexions. L’objectiu d’aquestes línies no és tant desvetllar o resumir quines són aquestes reflexions sinó analitzarles en el seu conjunt i mostrar en què s’ha materialitzat la lectura d’aquest llibre en l’actualitat. Per tal d’explicar les conclusions extretes d’aquest llibre m’agradaria fer un breu paral·lelisme amb l’evolució del capitalisme europeu des del segle passat fins l’actualitat. Allà pels anys 40 comença a Europa un procés de desindustrialització del sistema productiu, el que es coneix pel pas del sistema Fordista a models postfordistes. Més enllà d’aquests termes que poden resultar estranys, açò es materialitza en la destrucció de les grans fàbriques i cadenes de producció que passen o bé a dividir-se en empreses menudes que s’especialitzen en una part d’aquesta cadena o bé en deslocalitzacions, que traslladen alguns dels passos de la cadena de producció a països no-europeus amb condicions laborals més precàries i que per tant generen més benefici per a l’empresari. Aquest procés té

una conseqüència nefasta pel que fa a l’organització obrera que, en passar de formar part d’una única gran fàbrica a d’altres més menudes amb condicions laborals lleugerament diferents entre elles el moviment perd força, ja que on abans es podia parar tota una cadena de producció ara sols pots parar una xicoteta peça (o empresa) que pot ser substituïda per una altra amb la mateixa funció. En l’àmbit universitari, en termes genèrics passa alguna cosa semblant al passar de grans universitats localitzades a les ciutats més grans a la creació d’una multitud d’universitats menudes per una banda, i a la divisió de les grans universitats, per campus, facultats, etc... Aquest procés, de la mateixa manera que el postfordisme divideix el moviment obrer, crea


Cultiva’t

també divisió en el moviment estudiantil. Cal apuntar que, evidentment, intervenen més factors en la disminució del moviment estudiantil respecte el que era fa 30 anys o el que va ser eixa bombolla de les reivindicacions contra Bolonya.

ques específiques.

L’estratègia està clara, ara bé, com deia Marx en la Tesi segona sobre Feuerbach, és percísament en la pràctica on s’ha de demostrar la validesa de la teoria, si no és així, es cau en l’idealisme. Per tant, a hoLa idea principal que s’extrau del res d’ara, amb tot un curs per dallibre és clara: contextos diferents, vant és on s’ha de demostrar si les eines noves. Així, al País Valencià eines fins ara utilitzades eren velles han sorgit enguany, any 2016, però les úniques efectives o si per nous projectes com Gatzara que, contra feia falta una modernitzapartint, en part, de les reflexions ció d’aquestes per adaptar-les a d’UP, veu la necessitat d’analitzar l’actual realitat material dels estuacuradament la situació concreta diants universitaris. de cada universitat/campus/facultat, per tal d’incidir en l’estudiantat Escrit per:Hèctor Adsuara d’aquesta i les seues problemàtiMilitant de Gatzara-UJI


Esbarjo


El Casal Popular de Vila-real és un centre obert, autogestionat i no lucratiu que serveix de punt de trobada per a totes les persones del poble i voltants que busca trencar les barreres de l’individualisme. Al mateix temps, pretén esdevindre un recurs i un pont de contacte per a la gent del teixit social de Vila-real i de la seua comarca. Un projecte aglutinador sense dogmes ni prejudicis que fomente la participació activa i compromesa com a mitjà d’articulació d’una societat lliure i crítica.

Carrer de Cronista Traver, 30 casalpopularvr@gmail.com

La llavoreta - Número #4 - Tardor 2016  

Publicació del Casal Popular de Vila-real.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you