SENTIR LES FALLES Hola, sóc Claudia i m’encanten les falles i vosaltres direu per què? Si aquest és el teu primer any en aquesta falla, molt fàcil, jo des de que vaig nàixer he sigut fallera, he viscut les falles tota la meua vida, però per diferents motius fa un parell d’anys hem vaig “esborrar”. Tenia un sentiment de tristor, hi havia com un buit dins de mi fins que aquest any he decidit apuntar-me a aquesta falla, en la que m’han rebut amb els braços oberts, i em sent molt còmoda. Tinc moltíssimes ganes d’aquestes falles 2018 i de passar-les amb aquesta comissió, la falla Sant Jaume. Espere quedar-me molt de temps amb aquesta falla tan unida. Visca la falla Sant Jaume!! “Crónica de Claudia Pelegero, 14 anys”
Hi havia una vegada...
PEP
Així comencen tots els contes i històries fantàstiques, però este escrit no es tracta de res irreal, fantàstic, però sí meravellós. Totes les llegendes tenen el seu principi i el seu final. Este no, este continua alimentant il·lusions i somnis valencians. Perquè sí, ens hem de traslladar a la ciutat de València per conèixer el nostre protagonista. No té nom, o almenys a mi no m’ho va dir; i és que fa ja més de 10 anys que hi vaig conèixer, però no he tornat a veure’l. Espere algun dia tornar-m’ho a trobar, perquè significaria que torna la il·lusió per un monument; sí un monument faller... Però, comencem pel principi. Pep (l’anomenarem així) és un ratolí, molt xicotet, discret, amb colors apagats, marrons i negres, i que només uns pocs hem arribat a conèixer. Per descomptat, és de cartó i suro, i viu la major part de l’any en un taller fred, però al mateix temps molt viu. Viu pels colors que allí es pinten, i per la il·lusió que el seu amo deposita cada any en totes les obres. A Pep mai li retoquen, mai li donen color; però és el tresor del seu amo, en ell, deposita molta il·lusió, creu, i té esperança per arribar al nivell més alt. Pep ho sap, i per això no diu res, sap que tot l’esforç i treball realitzat cada any pel seu amo se li veurà recompensat més tard amb la seua cara de felicitat quan el dia 19 de març siga l’únic que no es convertisca en cendra. Pep té una funció especial, màgica i que només coneixen ell i el seu amo. Cada 15 de març després d’haver estat durant moltes hores treballant junts se’l porta a la plantà. És el dia més important per al seu artista, i este deposita tota la seua esperança en ell. Pep es queda darrere d’un dels ninots esperant el veredicte, i que més tard arribe el seu amo amb llàgrimes en els ulls. Ell sap que eixes llàgrimes són d’emoció, d’alegria... I és feliç. Coneixes Pep? Espere que algun dia ho faces, és el regal més bonic que et puguen fer, encara que mai el vas a poder tocar i el veuràs a la llunyania, darrere, discret davant de la meravella que seran els ninots que tinga al seu voltant.
María Beltrán
57