BAIXANT DE LA CALDERONA1 MANEL ALONSO I CATALÀ La dècada dels anys quaranta del segle vint fou a l’estat espanyol un temps de fam, de cartilles de racionament, de repressió política i social, de salutacions amb el braç alçat, d’afusellaments a la matinada, de planys, de pors i de silencis. Quan va acabar la guerra civil provocada per l’alçament militar de juliol de 1936, no hi va haver pau sinó una victòria. La pau, una pau vigilada, d’una manera pausada aniria sent assumida per una població cansada i amb una necessitat vital de tranquil·litat. Amb la victòria es va encetar l’edat de l’odi i del rancor, l’edat de la unitat davant de la diversitat, l’edat dels dogmes patriòtics i religiosos; anys d’una llarga i duríssima quaresma. Durant la marcial i mísera postguerra el Madrid cultural poc tenia a veure amb el del primer terç del segle. Els seus cafés s’havien quedat buits. Les tertúlies d’escriptors, d’artistes i d’intel·lectuals formaven part del passat, no podia ser d’una altra manera ja que tot el món estava sota sospita. Un gran nombre dels brillants pensadors i lletraferits del vell Madrid havien mort al camp de batalla. Altres havien buscat refugi en alguns estats com ara França, Mèxic, Argentina o l’URSS. Els menys s’havien exiliat en les seues pròpies llars esperant el temps en què la paraula fóra absolta i deixada en llibertat. Alguns escriptors com ara Pío Baroja rebien en les seues cases joves universitaris desitjosos de conéixer un membre destacat de la generació del 98. A pesar que se li atribuïa un caràcter esquerp, Baroja els acollia afablement i amb falsa humilitat es deixava voler. 1
Relat guardonat amb el V Premi Francesc Bru de Narrativa de la Vila de Canals.
Quan la companyia se li feia grata i l’ambient el convidava a gaudir de la tertúlia, a l’autor de La casa de Aizgorri li agradava narrar històries de la seua terra natal, Euskalerria. Aleshores, amb un lleu moviment de malucs, buscava la millor posició sobre el seient on era, es passava el tou de les mans per sota la boina i amb un matís especial en la veu iniciava la seua narració. Com en la majoria dels seus llibres, Baroja gaudia contant fets d’acció que complementava amb un gran nombre de successos. De fet, era un col·leccionista d’anècdotes i de personatges que de vegades descobria durant estos encontres. Entre les històries basques i navarreses, les del temps de les guerres carlines eren les seues predilectes, malgrat el trist afer del qual d’alguna manera fou víctima a l’inici de l’Alzamiento i que el va obligar a traslladar-se a França fins l’any 1940 quan va retornar de nou a la península. Una grisa vesprada de la postguerra, tres alumnes de l’Escola Oficial de Periodisme es disposaven a escoltar el vell novel·lista. Dos d’ells, encara que parlaven entre si mateixos en gallec, eren originaris del Bierç lleonés; el tercer era un valencià. En acabar la seua narració, Baroja callà, deixant obert un parèntesi de silenci, que el jove estudiant de València (el qual anys més tard arribaria a ser, de la mà de l’escriptor i periodista Martí Domínguez, cap de redacció del diari Las Provincias) va aprofitar. –La meua terra també fou escenari de les guerres carlines. El meu poble mateix, ubicat a uns pocs quilòmetres de València, ho fou. –D’on és vosté? –De Burjassot, està... –Conec el seu poble. Vaig estudiar part de la carrera de medicina a la Universitat de València.
–No m’era desconeguda esta dada, senyor Baroja. Un periodista no pot desconéixer cap detall de la persona que pretén entrevistar, i més si té a veure amb la seua terra. –Me n’alegre. Però, per favor, continue vosté amb el seu relat. –Doncs bé, el meu poble, Burjassot, fou testimoni de com el general Cabrera, el Tigre del Maestrat, va perdre l’oportunitat de conquistar la ciutat de València. Però fou a les comarques de l’interior on moltes viles van ser súbdites de Carles Maria de Borbó. A pesar dels anys passats, s’hi conserven per tradició oral cançons, romanços i contalles d’aquell període tan agitat de la nostra història. Si vosté m’ho permet, li contaré una història que potser pel seu interés li complaurà sentir. »Durant la tercera guerra carlina, de nou els pobles de la Serra Calderona es declararen en la seua majoria partidaris de la causa dels carlins. La situació geogràfica d’estes poblacions és estratègicament immillorable: des dels seus termes municipals, partides armades queien com un llampec sobre la comarca de l’Horta, cremant arxius i cobrant contribucions. El comandament del Maestrat n’era conscient i també ho era de la proximitat de la serra a la capital de l’antic Regne de València, i de la possibilitat de conquerir la ciutat, com també del colp d’efecte que allò podia suposar per a la causa. Per a formar i dirigir un petit exèrcit a la Calderona van enviar a Nàquera, on hi havia instal·lada una comandància carlina, un jove coronel, nascut al poble basc d’Obaba i anomenat Joseba Irazú Garmendia. »El coronel Garmendia, encara que amb fama de galant, era un home educat en una profunda fe catòlica, per tant no és d’estranyar que el primer que féu en arribar a Nàquera fóra pujar a l’ermita i pregar a sant Francesc per l’èxit de l’empresa que l’havia portat tan lluny de la seua terra natal. »En fer-se càrrec del comandament imposà, als seus soldats, una fèrria disciplina. Una disciplina que afluixava força durant la nit al bosc al voltant
d’un foc, on li agradava que els soldats es retrobaren amb els homes que duien dins. Aleshores s’asseia vora foc, encenia una pipa amb una brasa i compartia i escoltava atentament les cançons i les rondalles que els seus subordinats cantaven o narraven. »Hi havia un guerriller, un tal Dasí de Serra, un individu que havia fet les Amèriques sense massa sort, que tenia una manera força personal de narrar, i al qual Garmendia escoltava amb més interés que als altres pel lirisme i la profunditat de les seues rondalles. »Una nit, Dasí en va narrar una que el féu pensar força: »El foc, com ara ací, dansava en la nit profunda de la selva sudamericana, i com en nosaltres, es multiplicava en les ninetes d’aquells que buscaven a la seua vora calor i sobretot refugi. »–Ell no és res –trencà de sobte el silenci un jove guerrer indi, referintse a un dels caps de la tribu–, jo l’he vist despullat, sense màscares i pintures. És un home menut i dèbil, només amb un colp de puny el podria matar. –Després callà i el foc tornà a ser el mirall on cada un creia veure reflectida la seua ànima. »–Ell potser que no siga res –trencà el silenci esta vegada un vell guerrer indi–. Però tant de bo que jo, amb el seu aspecte menut i dèbil, poguera lluir les seues pintures i posar-me les seues màscares. Seria un home ric i segurament no patiria tantes calamitats com les que m’ha tocat sofrir. –En acabar callà i les flames van tornar a captar l’atenció dels homes. »–Nosaltres no som res –trencà de nou un guerrer, que tenia fama, entre els altres, de savi–, ell tampoc no és res i la felicitat és una au a la qual li agrada molt volar i posar-se en una branca el temps just per a recuperar una mica de forces i tot seguit reemprendre el vol. –En callar el crepitar del foc es féu amo de la nit, mentre les paraules dites quedaven en la ment de tots i cadascú féu seues, com sempre fan els homes, les que més li convenia.
»Al mes i mig de la seua arribada, Garmendia va rebre una important informació que parlava sobre moviments de tropes a Morvedre, els quals podien comportar una greu amenaça per a les seues posicions. L’informe era ple de llacunes que impossibilitaven de transmetre’l als seus superiors, però per altra banda la transcendència d’algunes dades el va obligar a anar a inspeccionar personalment sobre el terreny. »El militar d’Obaba es disfressà de tractant d’animals, conservant això sí les seues magnífiques botes, de les quals per res del món no se’n volia desfer. A més, agafà una bona bossa, ja que era de l’opinió que els diners eren sovint la millor arma per a solucionar possibles problemes i entrebancs. Agafant camins i senders de muntanya, baixà fins al Camp de Morvedre, acompanyat de dos partisans, Dasí i un altre del seu poble. »En tornar d’inspeccionar Morvedre i la seua comarca i comprovar amb els seus propis ulls que tot havia estat simplement un rumor sense fonaments, decidí aturar-se als Hostalets de Pouet, un grup de posades a vora camí Reial a poc menys d’un quilòmetre d’este poble, per tal de passar nit; aprofitant l’avinentesa tots tres s’acostarien a la comandància isabelina de Rafelbunyol per a veure si hi havia algun moviment estrany de tropes, que poguera confirmar, d’alguna manera, el rumor que els havia arribat. L’endemà, abans del trenc d’alba, si no hi havia cap novetat retornarien a Nàquera. »En entrar a l’Hostal del Llop, el d’Obaba es va quedar corprés de la bellesa d’una hostalera, Carme. Durant tot el sopar no va poder deixar de mirar i d’admirar la jove. Una dona de cabells rulls i bruns i cutis clar, esvelta, generosa de carns en els llocs adients i amb uns ulls grans i clars que l’omplien fins a vessar de magnetisme i sensualitat. Com més la mirava Garmendia, més creixia en ell el desig. Fins que una veu interior li va dir que no podia deixar aquell lloc sense abans haver-la feta seua.
»Quan l’hostal recuperà una certa calma, després que traginers i gent de pas es tancaren en les seues cambres, Garmendia s’acomiadà dels seus dos acompanyants amb tot un seguici de consells i d’ordres per tal de dur a bon port la seua missió, i ja sol aprofità per abordar i festejar amb tranquil·litat la bella i esvelta hostalera. »A mitja nit isqueren junts de l’hostal i es van perdre entre uns pallers. Ni a Garmendia ni a la seua bella acompanyant pareixia importar-los l’olor de fem dels animals que hi havia en un tancat proper. Només tenien ulls i mans l’un per a l’altra. En acabar de rebolcar-se al paller entre besos i arraps, encara fosos en una abraçada, el militar, amb el mugró d’ella arran de boca, li va demanar amb un xiuxiueig: »–Conta’m un conte. »–Com? –es redreçà sobtada l’hostalera. »–Que em contes un conte, per favor –repetí el militar d’Obaba–, últimament no me’n vaig a dormir sense abans haver-ne escoltat un. »–Hauràs de pagar-me –demanà Carme. »–Això no és cap problema –va traure la bossa d’entre la faixa i d’ella va extraure una moneda isabelina d’or que deposità en la mà de la seua jove amant–. En tens prou? »–D’estes mai no se’n tenen prou –va dir amb malícia–, però em conformaré amb una moneda –i tot seguit va tancar els ulls com intentant fer memòria i a l’instant–: No sé si t’agradarà, no sóc cap rondallaire. »–No patisques tant i conta-me’l. »–Això era i no era –començà ella, al mateix temps que es recolzava en el muscle d’ell– un home tan xicotet que tenia la grandària d’una mosca. Però a ell no li importava. La seua família era la propietària de tota la comarca. Tothom els servia i ell tan menut es vanagloriava del seu poder i de les seues riqueses, comprant l’amistat dels homes i l’amor de les dones. Un dia, al trenc d’alba, es va quedar atrapat en una gran teranyina, si
haguera estat un home normal se n’haguera pogut desempallegar fàcilment, però amb la seua grandària i la seua força li resultava impossible. Demanà auxili tot agitant-se i el que aconseguí fou despertar del seu somni l’aranya, la qual amenaçadora des de l’altre extrem de la teranyina s’adreçà al seu encontre. En tindre-la davant li pregà que l’amollara, que el deixara anar, li donaria tot el que volguera. Ella el mirà de dalt a baix i li contestà que tot allò que volia ho tenia al seu davant i amb el seu permís o sense anava a gaudir d’una magnifica menja. »L’endemà de bon matí els dos partisans carlins anaren a buscar a la seua cambra el coronel. En veure que no hi era, Dasí, recordant les mirades farcides de desig de Garmendia, va anar a l’encontre de l’hostalera per a preguntar-li pel seu coronel, però ella amb un to pretesament ofés li va contestar que no en sabia res. Buscaren per tot l’hostal i fins i tot per les rodalies i en no trobar-lo decidiren tornar a Nàquera. –Què fou del coronel Garmendia? –preguntà l’escriptor donostiarra tement que l’estudiant haguera donat per conclosa la història. –No va aparéixer mai més. Els més ximples van dir que, pres per una terrible enyorança, havia tornat a Obaba. Altres que els seus acompanyants l’havien mort o lliurat a la comandància isabelina de Rafelbunyol. –Però… –hi insistí de nou el literat. –Pocs dies després l’hostaler va anar a donar de menjar als animals que tenia a la part de darrera de l’hostal. Normalment, era algun dels seus empleats qui efectuava esta tasca. Però aquell dia es va veure obligat a ser ell en persona qui alimentara les gallines, els titos, els conills i els porcs. Era una faena, sobretot la d’entrar a la porcatera, que li era molt desagradable; de tots és coneguda la voracitat d’estos animals, que no dubten a menjar-se qualsevol cosa, siga carn, peix o vegetal. Estant amb els porcs, va descobrir davall una bacona unes botes que semblaven tindre molt bon estat. En recollir-les es va adonar que els peus del propietari
encara eren dins. Superada la sorpresa inicial, va decidir, amb un gest de marcat accent macabre, d’exposar-les al públic en el seu establiment. »Amb el pas del temps les botes i el seu contingut es van convertir en una atracció dels Hostalets: no es podia passar per Pouet sense anar a veure-les. Quasi passava més gent per l’Hostal del Llop que pel monestir on era exposat dissecat el famós dragó del Puig. Un dia, ja acabada la tercera guerra carlina, Dasí, que tornava al seu poble després d’haver arreglat la propietat d’unes escriptures al jutjat de Morvedre, va entrar disposat a prendre un àpat a l’Hostal del Llop. L’home recordava vagament el lloc per l’afer del coronel basc que li havia dut molts problemes durant l’última revolta i que fins i tot havia donat pas a uns versets: Ja baixa Garmendia / amb dos de Serra a Morvedre, / ningú sap si es va perdre / o si es fongué en trencar lo dia. / Ja baixa el coronel, / diuen que va sopar col, / però abans d’eixir el sol / d’ell ningú en sabia res. Quan Dasí va veure les botes en un racó del mostrador va pensar en el coronel d’Obaba. –I l’hostalera? Carme em pense que ha dit vosté? –tornà a inquirir el vell novel·lista. –Sí, Carme. Es va casar amb un llaurador de Massamagrell, un cert Peiró, el qual misteriosament prosperà fins a convertir-se en un home ric. Ara bé, ningú no sabia per quina raó els veïns de Pouet anomenaven Carme la dels porcs. »El meu iaio Nadalet, que era molt aficionat a la cacera i pujava sovint amb l’escopeta a la Calderona, un dia es va trobar a la serra amb Dasí i este, assegut a vora foc mentre esmorzaven, li va narrar esta història que jo li he contat a vosté. En marxar els tres estudiants, Pío Baroja va traure un petit quadern i va prendre-hi unes notes. En acabar el va tornar a deixar en el seu lloc tot esbossant un somriure. Havia aconseguit una altra història més per a la seua ja extensa col·lecció.