Emocions incendiàries / Emociones incendiarias

Page 1

EMOCIONS

INCEND IÀ S E I DDIÀ R IÀR IES


“L’ODI ÉS QUELCOM QUE ELS BENPENSANTS REBUTGEN DE PLE SENSE NI TAN SOLS REFLEXIONAR. PER A ELLS L’ODI LLIURE ÉS UNA PARADOXA DE MAL GUST, JA QUE AJUNTAR ODI I LLIBERTAT NO CONDUEIX A RES POSITIU. ELS BENPENSANTS NO PODEN ADMETRE QUE EL FET DE VOLER VIURE ENS ÉS RESTITUÏT PRECISAMENT GRÀCIES A AQUESTA VINCULACIÓ INSÒLITA. L’ODI LLIURE, EFECTIVAMENT, ÉS UNA ESTRANYA NEGACIÓ, PERÒ D’ELLA NEIXEN LES AFIRMACIONS MÉS INSOSPITADES. ES DIU QUE EN LA GUERRA LA POR ÉS LLIURE PERQUÈ CAMINA SOLTA. L’ODI LLIURE, PER CONTRA, NO ÉS ERRANT, JA QUE LLAVORS SERIA ODI MUTU O ODI CONTRA UN MATEIX. L’ODI LLIURE ES FIXA EN EL FET DE VOLER VIURE.” 1 “DONCS BÉ, SI ESTIMAR I PENSAR SÓN LA VIA PERQUÈ EL QUE HI HA D’INDÒMIT EN NOSALTRES ESCLATI, L’ODI A LA VIDA ÉS PARADOXALMENT LA FLAMA QUE ENCÉN EL FOC.” 2 SANTIAGO LÓPEZ-PETIT

“AQUESTA SEPARACIÓ DELS ALTRES EN COSSOS QUE PODEN SER ESTIMATS O ODIATS FORMA PART DE LA TASCA DE LES EMOCIONS; NO PRECEDEIX A LES EMOCIONS COM A BASE –‘JO ELS ESTIMO O ELS ODIO PERQUÈ SÓN COM JO, O PERQUÈ NO SÓN COM JO’. [...] I L’ODI POT ESTAR VINCULAT A LA POR PRECISAMENT PERQUÈ LA NATURALESA FICTÍCIA DE LA SEMBLANÇA I DE LA DIFERÈNCIA SEMPRE AMENAÇA AMB SER REVELADA (DE MANERA QUE LA FANTASIA DE L’ALTRE COM A DIFERENT A MI HA DE SER REPETIDA, UNA VEGADA I UNA ALTRA). PODEM RECONÈIXER LA RELACIÓ ENTRE LA PRODUCCIÓ D’ESTEREOTIPS I EL TREBALL EMOCIONAL DE L’ODI. COM SUGGEREIX HOMI BHABHA, L’ESTEREOTIP ÉS UNA IMATGE FIXA DE L’ALTRE QUE HA DE SER REPETIDA, PRECISAMENT PERQUÈ NO TÉ UN ORIGEN EN LA REALITAT. [...] LA QÜESTIÓ NO ÉS TANT EL CONTINGUT DE L’ESTEREOTIP (COM L’ALTRE ÉS PERCEBUT); SINÓ QUE MÉS AVIAT ÉS LA REPETICIÓ LA QUE PRODUEIX L’ESTEREOTIP DARRERE DE CONFIRMAR LA ‘DIFERÈNCIA’ AMB MI I AMB LA COMUNITAT. [...] ÉS LA TRANSFORMACIÓ D’ALGUNS ALTRES COM A DIFERENTS (‘NO COM JO’) I D’ALTRES ‘ALTRES’ COM A IGUALS (‘COM JO’), QUE RESULTA A TRAVÉS DE L’ÍNTIMA TASCA DE L’AMOR I DE L’ODI, PERÒ AQUESTA TRANSFORMACIÓ MAI S’ARRIBA A MATERIALITZAR; SEMPRE ESTÀ EN PROCÉS.” 3 SARA AHMED

“Junts odiem, i és aquest odi el que ens uneix.”

4

Al novembre de 2016 un titular del New York Times deia: Odi en alça després de l’elecció de Trump (Hate on the rise after Trump’s election). A Anglaterra, al seu torn, augmentaven les denúncies per delictes d’odi com un efecte col·lateral del referèndum del Brexit. Aquestes notícies es feien ressò d’una sensació que, a mig camí entre l’estupefacció i el terror, posaven de manifest el ressorgiment d’un poder que no necessita vetllar el seu racisme i la seva xenofòbia, sinó tot el contrari, lluir-lo i promoure’l. Al novembre de l’any passat, també es complien 25 anys de l’assassinat de Lucrecia Pérez a Madrid, el primer delicte d’odi reconegut oficialment per l’estat espanyol. Un succés que permet albirar la històrica i violenta relació entre les emocions i una societat estructuralment racista. Aquests enunciats exigeixen pensar l’odi com una emoció arrelada en les pràctiques socials i polítiques, i no com a processos privats i aïllats. Les emocions no només són un simple reflex d’allò polític i social, sinó que, com veurem, estan imbricades en la seva mateixa construcció. Com diu Sara Ahmed, “les emocions fan coses”.5 Són tan socialment reals i estructurals en els seus efectes com “una fàbrica”.6 Per tant, “[no] podem, de forma plausible, ometre-les, una vegada reconeguem que les emocions contenen judicis que poden ser veritables o falsos i bones o males guies que influeixen en les nostres decisions ètiques. Haurem de bregar amb l’enutjós material del dolor i de l’amor, de la ràbia i de la por, així com amb el rol que juguen aquestes experiències en la nostra concepció del bé i del que és just.” 7 Malgrat que les emocions i el seu valor diagnòstic respecte a l’àmbit social i polític hagin estat tractats per diferents disciplines teòriques en els últims anys, és notable la relativa absència d’una anàlisi productiva de l’odi i de la ràbia.8 Potser això tingui a veure amb el fet que aquestes emocions, especialment l’odi, han estat tabuïtzades. “Certament l’odi és una força [...] que ens desborda perquè porta l’infern a la terra”, com afirma Santiago López-Petit. 9 No obstant això, l’estudi d’emocions com l’odi pot ser summament útil per entendre aquesta íntima i visceral acció d’involucrar les persones amb determinades estructures socials, com per exemple el racisme. Basant-se en la crítica marxista de la lògica del capital, Ahmed elabora una teoria

econòmica de les emocions per explicar-ne el funcionament social. Seguint aquesta lògica, les emocions no resideixen en un signe o una mercaderia –i a això podríem afegir: en un col·lectiu o en una persona concreta. Es produeixen, més aviat, com a efecte de la seva circulació entre els cossos. I és gràcies a aquest moviment permanent que es dilueix i s’oculta la història de la construcció social de les emocions, la qual cosa les fa aparentar no-històriques, personals i, fins i tot, naturals. Així es converteixen en un potent recurs legitimador de polítiques basades en la desigualtat i en l’exclusió. Així mateix, seguint aquesta mateixa lògica econòmica de les emocions, s’assignen valors diferents als cossos i a les persones, imprimint-los qualificatius com “alteritat” o “semblança”. D’aquesta manera, l’odi produeix identitats, alineant uns individus i en contra d’uns altres. Així, opera com a material adherent que sosté la col·lectivitat.10 “[...] és a través de les intensitats d’emocions com [...] l’odi que arribem a tenir una consciència de les fronteres que semblen separar-nos dels altres i de les superfícies que semblen contenir-nos.” 11 Per tant, contemplar les emocions com a simples disposicions psicològiques significa negar el seu poder polític. Els afectes com l’odi determinen la identitat dels col·lectius i cimenten relacions de poder asimètriques. El seu control i mobilització representa, per tant, una tècnica de govern central de qualsevol poder hegemònic.

“Només la teva pròpia nit pot triomfar sobre la nit.” 12

No obstant això, en emocions com l’odi i la ràbia també resideix una força insurgent, indòcil. Per a diversos moviments i pràctiques feministes, queer, descolonials i artístiques, aquestes emocions negatives representen disposicions fonamentals per a la resistència i l’acció: ja siguin els “indignats” de les mobilitzacions que van donar lloc a les protestes ciutadanes del 15M a Espanya, o els anomenats a la “digna ràbia” o al “ja prou!” com a expressió de repudi del patriarcat... D’elles neix una productivitat crítica que obre un espai d’agència i que permet altres formes d’organitzar i d’orquestrar els cossos. No obstant això, no totes aquestes emocions operen de la mateixa manera. En la seva lectura de Audre Lorde, Patricia Purtschert albira una clara distinció entre


l’odi i la ràbia. Mentre l’odi respon davant l’opressió amb l’impuls de destruir i matar, per Lorde la ràbia/ira representen una força creadora d’un espai de lluita comuna entre dones negres i blanques sense negar “el fossat que les separa, el desconeixement, les ferides, les asimetries, les injustícies institucionalitzades i mil vegades practicades”.13 Així, la ràbia es converteix en una disposició afectiva productiva per crear relacions noves i subversives en un sistema racista i sexista.14 Mentre que per Purtschert és aquesta “crítica iracunda” la que posa de manifest i la que combat la injustícia d’un sistema de desigualtat, per a Santiago López-Petit és “l’odi lliure” el que ens permet trencar amb formes de vida opressores. Si, com sosté López-Petit, “la vida mateixa i el capitalisme han esdevingut una mateixa cosa”, si no hi ha un fora, només ens queda el camí cap a un altre odi: “l’odi a la pròpia vida”. Aquest odi és “lliure”, perquè és deliberat i conscient –no imposat–, perquè està dirigit a la pròpia vida sotmesa a l’imperatiu neoliberal del treball constant d’un mateix –no cap a uns altres. “L’odi lliure sacseja, crispa, estremeix, colpeja... L’odi lliure no et deixa estar de tornada de tot, ni perpètuament cansat, ni feliç amb la teva autocomplaença. L’odi lliure et regala la força d’un permanent malestar. De tu depèn aprofitar-ho o malgastar-ho.” 15 D’aquesta manera, es recupera la força originària de l’odi, la força d’un permanent malestar que ens permet trencar amb un règim afectiu que ens sotmet a una vida travessada pel capitalisme. Emocions incendiàries és un projecte expositiu que aposta per l’estudi d’emocions, com l’odi i la ràbia, que s’escampen com el foc i que cremen. Per tant, es tracta d’una recerca que dirigeix la seva mirada cap a com reverberen aquestes emocions incendiàries en i entre els cossos. Així, l’exposició convida a prendre la temperatura als propis afectes i a explorar on se situen en aquest camp de lluita sobre les emocions. “No es pot distingir entre art polític i art no polític, perquè totes les formes de pràctica artística o bé contribueixen a la reproducció del sentit comú donat –i en aquest sentit són polítiques–, o bé contribueixen a la seva desconstrucció o a la seva crítica. Totes les formes artístiques tenen la seva dimensió política.” 16 L’aposta per abordar aquesta problemàtica a través de l’art i en un context expositiu, configura no solament una metodologia de recerca, sinó també una posició política. D’una banda, perquè suposa una

presa de postura dins de la societat i, de l’altra, perquè en la relació forma-contingut que es dona en un dispositiu com és el de l’exposició, resulta un espai d’afectació per al públic que la visiti. Davant la falta ( ja abans esmentada) de propostes teòriques que hagin atacat àmpliament aquestes qüestions, Emocions incendiàries intenta aproximar-se a ella des de tres situacions. En primer lloc, a través d’una recerca teòrica amb dos dels autors que més han pensat en com operen aquestes emocions, els seus perills, però també les seves possibilitats (Sara Ahmed i Santiago Lopez-Petit); en segon lloc, a través d’una genealogia a la sala, formada a partir d’una selecció d’aquells moments en els quals la mobilització de la ràbia i l’odi han estat fonamentals per trencar amb cert ordre establert. Aquesta necessitat de recercar en la història i de generar un dispositiu arxivístic, té com a finalitat dessacralitzar l’espai expositiu i fer que hi convisquin altres maneres de coneixement que, al costat de les pràctiques artístiques, ens donen una idea més extensa d’aquestes problemàtiques. Finalment, i potser el fonamental, el treball artístic. Les pràctiques artístiques, des de fa ja algun temps, s’han tornat imprescindibles per tractar, desvetllar, i manifestar certs dissensos amb l’hegemonia dominant. Per tant, Emocions incendiàries és una proposta expositiva que ens convida a disseccionar com operen aquests afectes i com són utilitzats políticament, a explorar el nostre propi odi, i a afirmar aquestes emocions com a disposició fonamental per al canvi. Deconstruyendo el Odio, de Diego del Pozo, examina i desvetlla un esdeveniment a través de fotografies, dibuixos i textos, per mostrar-nos certs mecanismes invisibles de l’odi que són darrere. Confessions feministes, de Raquel Friera, és una obra fruit d’un procés d’introspecció en el qual s’explora com l’odi travessa el propi cos i dialoga amb la nostra identitat. Nosotrxs volem un país anormal és una peça del col·lectiu ANFIVBIA (María Salgado i Rubén García-Castro), on la ràbia cap a la vida sotmesa a la violència neoliberal constitueix el centre del treball: aquesta va sorgir a partir dels moviments ciutadans del 2011, de les massives preses de les places en les quals la ràbia i la indignació van canalitzar les protestes contra la falta de democràcia i l’oligarquia política. Lucrecia Masson, amb la instal·lació Entrar al estómago, d’una banda, pensa com l’odi s’inscriu en el cos i genera corporalitats inadequades, com és el cos gras; de l’altra, ens mostra com, enfront d’aquesta opressió, hi ha resistència. Conversaciones, de Marco Godoy, crea un dispositiu que va a contrapèl amb aquelles polítiques de l’odi tan presents en el nostre temps i ens proposa un espai per a l’emoció contrària, l’empatia. Finalment, Daniel García Andújar analitza la figura del rumor

i tracta com “la simulació crea emocions a les quals la realitat no arriba”, posant de manifest com les polítiques de l’odi operen en la construcció i transformació de l’imaginari col·lectiu creant subjectes “altres”.

MAIK E YO A NC O M

BLANCA

ÍO R L DE

1. López-Petit, Santiago 2005. Amar y pensar. El odio de querer vivir. Barcelona: Edicions Bellaterra, pàg. 41 2. Ibid, pàg. 13 3. Ahmed, Sarah 2001. “The organisation of Hate”. Law and Critique 12, pàg. 355 4. Ibid., pàg. 346 5. Ibid., pàg. 347 6. Massumi en Ngai Ngai, Sianne 2005. Ugly feelings. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, pàg. 26 7. Nussbaum, Martha 2001. Upheavals of thought: the intelligence of emotions. Cambridge: Cambridge University Press, pàg. 2 8. Duncan, Kathleen 2017. “The Uses of Hate: On Hate as a Political Category”. Consultat el 03.01.2018 http://journal.media-culture.org.au/ index.php/mcjournal/article/view/1194 9. López-Petit 2005, pàg. 35 10. Ahmed 2001, pàg. 345 - 356 11. Ibid., pàg. 356 12. López-Petit 2005, pàg. 40 13. Purtschert, Patricia 2008. “No querer ser gobernados así: la relación entre ira y crítica”. Consultat el 03.01.2018 http://eipcp.net/ transversal/0808/purtschert/es 14. Ibid. 15. López-Petit 2005, pàg. 41 16. Mouffe, Chantal 2007. Prácticas artísticas y democracia agonística. Barcelona, ContraTextos, pàg. 59


“EL ODIO ES ALGO QUE LOS BIEMPENSANTES RECHAZAN DE PLENO SIN TAN SIQUIERA REFLEXIONAR. PARA ELLOS EL ODIO LIBRE ES UNA PARADOJA DE MAL GUSTO, YA QUE JUNTAR ODIO Y LIBERTAD NO CONDUCE A NADA POSITIVO. LOS BIEMPENSANTES NO PUEDEN ADMITIR QUE EL QUERER VIVIR NOS ES RESTITUIDO PRECISAMENTE GRACIAS A ESTA VINCULACIÓN INSÓLITA. EL ODIO LIBRE, EFECTIVAMENTE, ES UNA EXTRAÑA NEGACIÓN, PERO DE ELLA NACEN LAS AFIRMACIONES MÁS INSOSPECHADAS. SE DICE QUE EN LA GUERRA EL MIEDO ES LIBRE PORQUE ANDA SUELTO. EL ODIO LIBRE, POR EL CONTRARIO, NO ES ERRANTE, YA QUE ENTONCES SERÍA ODIO MUTUO U ODIO CONTRA UNO MISMO. EL ODIO LIBRE SE FIJA EN EL QUERER VIVIR.” 1 “PUES BIEN, SI AMAR Y PENSAR SON LA VÍA PARA QUE LO QUE HAY DE INDÓMITO EN NOSOTROS ESTALLE, EL ODIO A LA VIDA ES PARADÓJICAMENTE LA LLAMA QUE ENCIENDE EL FUEGO.” 2 SANTIAGO LÓPEZ-PETIT

“ESTA SEPARACIÓN DE LOS OTROS EN CUERPOS QUE PUEDEN SER AMADOS U ODIADOS FORMA PARTE DE LA LABOR DE LAS EMOCIONES; NO PRECEDE A LAS EMOCIONES COMO BASE –‘YO LOS AMO U ODIO PORQUE SON COMO YO, O PORQUE NO SON COMO YO’ [...]. Y EL ODIO PUEDE ESTAR VINCULADO AL MIEDO PRECISAMENTE PORQUE LA NATURALEZA FICTICIA DE LA SEMEJANZA Y DE LA DIFERENCIA SIEMPRE AMENAZA CON SER REVELADA (DE MODO QUE LA FANTASÍA DEL OTRO COMO DIFERENTE A MÍ TIENE QUE SER REPETIDA, UNA Y OTRA VEZ). PODEMOS RECONOCER LA RELACIÓN ENTRE LA PRODUCCIÓN DE ESTEREOTIPOS Y EL TRABAJO EMOCIONAL DEL ODIO. COMO SUGIERE HOMI BHABHA, EL ESTEREOTIPO ES UNA IMAGEN FIJA DEL OTRO QUE TIENE QUE SER REPETIDA, PRECISAMENTE PORQUE NO TIENE UN ORIGEN EN LA REALIDAD. [...] LA CUESTIÓN NO ES TANTO EL CONTENIDO DEL ESTEREOTIPO (CÓMO EL OTRO ES PERCIBIDO); SINO MÁS BIEN ES LA REPETICIÓN LA QUE PRODUCE EL ESTEREOTIPO EN POS DE CONFIRMAR LA ‘DIFERENCIA’ CONMIGO Y CON LA COMUNIDAD. [...]. ES LA TRANSFORMACIÓN DE ALGUNOS OTROS COMO DIFERENTES (‘NO COMO YO’) Y DE OTROS ‘OTROS’ COMO IGUALES (‘COMO YO’) QUE RESULTA A TRAVÉS DE LA ÍNTIMA LABOR DEL AMOR Y DEL ODIO, PERO ESTA TRANSFORMACIÓN NUNCA SE LLEGA A MATERIALIZAR; SIEMPRE ESTÁ EN PROCESO.” 3 SARA AHMED

“Juntos odiamos, y es este odio lo que nos une.” 4

En noviembre de 2016 un titular del New York Times versaba: Odio en alza tras la elección de Trump (Hate on the rise after Trump’s election). En Inglaterra, a su vez, aumentaban las denuncias por delitos de odio como un efecto colateral del referéndum del Brexit. Estas noticias se hacían eco de una sensación que, a medio camino entre la estupefacción y el terror, ponían de manifiesto el resurgimiento de un poder que no necesita velar su racismo y su xenofobia, sino todo lo contrario, lucirlo y promoverlo. En noviembre del pasado año, también se cumplían 25 años del asesinato de Lucrecia Pérez en Madrid, el primer delito de odio reconocido oficialmente por el estado español. Un suceso que permite vislumbrar la histórica y violenta relación entre las emociones y una sociedad estructuralmente racista. Estos enunciados exigen pensar el odio como una emoción enraizada en las prácticas sociales y políticas, y no como procesos privados y aislados. Las emociones no sólo son un simple reflejo de lo político y de lo social, sino que, como veremos, están imbricadas en su misma construcción. Como dice Sara Ahmed, “las emociones hacen cosas”.5 Son tan socialmente reales y estructurales en sus efectos como “una fábrica”.6 Por tanto,

Basándose en la crítica marxista de la lógica del capital, Ahmed elabora una teoría económica de las emociones para explicar su funcionamiento social. Siguiendo esta lógica, las emociones no residen en un signo o una mercancía –y a esto podríamos añadir: en un colectivo o en una persona concreta–, se producen, más bien, como efecto de su circulación entre los cuerpos. Y es gracias a este movimiento permanente que se diluye y se oculta la historia de la construcción social de las emociones lo que las hace aparentar ahistóricas, personales e, incluso, naturales. Así se convierten en un potente recurso legitimador de políticas basadas en la desigualdad y en la exclusión. Asimismo, siguiendo esta misma lógica económica de las emociones, se asignan valores diferentes a los cuerpos y a las personas imprimiéndoles el calificativo de “otredad” o de “semejanza”. De esta manera, el odio produce identidades, alineando a individuos con unos y en contra de otros. Así, opera como material adherente que sostiene la colectividad. 10 “[...] es a través de las intensidades de emociones como [...] el odio que llegamos a tener una conciencia de las fronteras que parecen separarnos de los otros y de las superficies que parecen contenernos.” 11 Por tanto, contemplar las emociones como simples disposiciones psicológicas significa negar su poder político. Los afectos como el odio determinan la identidad de los colectivos y cimientan relaciones de poder asimétricas. Su control y movilización representan, por ende, una técnica de gobierno central de cualquier poder hegemónico.

“[n]o podemos, de forma plausible, omitirlas, una vez reconozcamos que las emociones contienen juicios que pueden ser verdaderos o falsos y buenas o malas guías que influyen en nuestras decisiones éticas. Tendremos que lidiar con el engorroso material del dolor y del amor, de la rabia y del miedo, así como con el rol que juegan estas experiencias en nuestra concepción de lo bueno y de lo justo.” 7

“Sólo tu propia noche puede triunfar sobre la noche.”

Pese a que las emociones y su valor diagnóstico respecto a lo social y lo político hayan sido tratados por diferentes disciplinas teóricas en los últimos años, es notable la relativa ausencia de un análisis productivo del odio y de la rabia.8 Quizás esto tenga que ver con que estas emociones, en especial el odio, hayan sido consideradas históricamente tabú. “Ciertamente el odio es una fuerza […] que nos desborda porque trae el infierno a la tierra”, como afirma Santiago López-Petit.9 Sin embargo, el estudio de emociones como el odio puede ser sumamente útil para entender esa íntima y visceral involucración de las personas con determinadas estructuras sociales, como por ejemplo el racismo.

Sin embargo, en emociones como el odio y la rabia también reside una fuerza insurgente, indócil. Para diversos movimientos y prácticas feministas, queer, decoloniales y artísticas, estas emociones negativas representan disposiciones fundamentales para la resistencia y la acción: ya sean los “indignados” de las movilizaciones que dieron lugar a las protestas ciudadanas del 15M en España, o los llamados a la “digna rabia” o al “¡ya basta!” como expresión de repudio del patriarcado... De ellas nace una productividad crítica que abre un espacio de agencia y que permite otras formas de organizar y de orquestar los cuerpos.

12


“El odio libre sacude, crispa, estremece, golpea, zarandea... El odio libre no te deja estar de vuelta de todo, ni perpetuamente cansado, ni feliz con tu autocomplacencia. El odio libre te regala la fuerza de un permanente malestar. De ti depende aprovecharlo o desperdiciarlo.” 15 De esta manera, se recupera la fuerza originaria del odio, la fuerza de un permanente malestar que nos permite quebrar con un régimen afectivo que nos somete a una vida atravesada por el capitalismo. Emociones incendiarias es un proyecto expositivo que apuesta por el estudio de emociones como el odio y la rabia que se esparcen como el fuego y que queman. Por tanto, se trata de una investigación que dirige su mirada hacia cómo reverberan estas emociones incendiarias en y entre los cuerpos. Así, la exposición invita a tomar la temperatura de los propios afectos y a explorar dónde se sitúan en este campo de lucha sobre las emociones. “No se puede distinguir entre arte político y arte no político, porque todas las formas de práctica artística o bien contribuyen a la reproducción del sentido común dado –y en ese sentido son políticas–, o bien contribuyen a su deconstrucción o su crítica. Todas las formas artísticas tienen su dimensión política.” 16

La apuesta por el abordaje de esta problemática a través del arte y en un contexto expositivo configura no solamente una metodología de investigación, sino también una posición política. Por un lado, supone una toma de postura dentro de la sociedad y, por otro, porque de la relación forma-contenido que se da en un dispositivo como es el de la exposición, resulta un espacio de afectación para el público que la visite. Ante la falta, ya mencionada, de propuestas teóricas que hayan acometido ampliamente estas cuestiones, Emociones incendiarias intenta aproximarse a ella desde tres lugares. Por un lado, a través de una investigación teórica con dos de los autores que más han pensado en cómo operan estas emociones, sus peligros, pero también sus posibilidades (Sara Ahmed y Santiago López-Petit); en segundo lugar, a través de una genealogía, dispuesta en sala, formada a partir de una selección de aquellos momentos en los que la movilización de la rabia y el odio han sido fundamentales para romper con cierto orden establecido. Esta necesidad de rebuscar en la historia y de generar un dispositivo archivístico, tiene como finalidad desacralizar el espacio expositivo y hacer que en él convivan otras maneras de conocimiento que, junto a las prácticas artísticas, nos dan una idea más extensa de estas problemáticas. Por último, y quizá el fundamental, el trabajo artístico. Las prácticas artísticas, desde hace ya algún tiempo, se han tornado imprescindibles para tratar, desvelar, y manifestar ciertos disensos con la hegemonía dominante. Por tanto, Emociones incendiarias es una propuesta expositiva que nos invita a diseccionar cómo operan estos afectos y cómo son utilizados políticamente a explorar nuestro propio odio, y a afirmar estas emociones como una disposición fundamental para el cambio. Deconstruyendo el odio, de Diego del Pozo, examina y desvela a través de fotografías, dibujos y textos, un acontecimiento para mostrarnos ciertos mecanismos invisibles del odio que están detrás de él. Confesiones feministas, de Raquel Friera, es una obra fruto de un proceso de introspección en el que se explora cómo el odio atraviesa el propio cuerpo y dialoga con nuestra identidad. Nosotrxs volem un país anormal es una pieza del colectivo ANFIVBIA (María Salgado y Rubén García-Castro), en la que la rabia hacia la vida sometida a la violencia neoliberal constituye el centro del trabajo: ésta surgió a partir de los movimientos ciudadanos del 2011, de las masivas tomas de las plazas en las que la rabia y la indignación canalizaron las protestas contra la falta de democracia y la oligarquía política. Lucrecia Masson, con la instalación Entrar al estómago, por un lado, piensa cómo el odio se inscribe en el cuerpo y genera corporalidades inapropiadas como es el cuerpo gordo; por otro,

nos muestra cómo, frente a esta opresión, hay resistencia. Mientras, Conversaciones de Marco Godoy crea un dispositivo que va a contrapelo con aquellas políticas del odio tan presentes en nuestro tiempo y nos propone un espacio para la emoción contraria, la empatía. Por último, Daniel García Andújar analiza la figura del rumor y trata cómo “la simulación crea emociones a las que la realidad no llega”, poniendo de manifiesto cómo las políticas del odio operan en la construcción/transformación del imaginario colectivo creando sujetos “otros”.

E MAIK M ON CA YO

BL AN CA

No obstante, no todas estas emociones operan de la misma manera. En su lectura de Audre Lorde, Patricia Purtschert divisa una clara distinción entre el odio y la rabia. Mientras el odio responde ante la opresión con el impulso de destruir y de matar, para Lorde la rabia/ira representa una fuerza creadora de un espacio de lucha común entre mujeres negras y blancas sin negar “[...] el foso que las separa, el desconocimiento, las heridas, las asimetrías, las injusticias institucionalizadas y mil veces practicadas”.13 Así, la rabia se convierte en una disposición afectiva productiva para crear relaciones nuevas y subversivas en un sistema racista y sexista.14 Mientras que para Purtschert es esta “crítica iracunda” la que pone de manifiesto y la que combate la injusticia de un sistema de desigualdad, para Santiago López-Petit es el “odio libre” el que nos permite romper con formas de vida opresoras. Si, como sostiene López-Petit, “la vida misma se ha hecho una con el capitalismo”, si no hay un afuera, sólo nos queda el camino hacia otro odio: el “odio a la propia vida”. Este odio es “libre”, porque es deliberado y consciente –no impuesto–, porque está dirigido a la propia vida sometida al imperativo neoliberal del constante trabajo de sí –no hacia otros.

DEL RÍO

1. López-Petit, Santiago 2005. Amar y pensar. El odio de querer vivir. Barcelona: Edicions Bellaterra, pág. 41 2. Ibid, pág. 13 3. Ahmed, Sarah 2001. “The organisation of Hate”. Law and Critique 12, pág. 355 4. Ibid., pág. 346 5. Ibid., pág. 347 6. Massumi en Ngai Ngai, Sianne 2005. Ugly feelings. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, pág. 26 7. Nussbaum, Martha 2001. Upheavals of thought: the intelligence of emotions. Cambridge: Cambridge University Press, pág. 2 8. Duncan, Kathleen 2017. “The Uses of Hate: On Hate as a Political Category”. Consultado el 03.01.2018 http://journal.media-culture.org.au/ index.php/mcjournal/article/view/1194 9. López-Petit 2005, pág. 35 10. Ahmed 2001, pág. 345 - 356 11. Ibid., pág. 356 12. López-Petit 2005, pág. 40 13. Purtschert, Patricia 2008. “No querer ser gobernados así: la relación entre ira y crítica”. Consultado el 03.01.2018 http://eipcp. net/transversal/0808/purtschert/es 14. Ibid. 15. López-Petit 2005, pág. 41 16. Mouffe, Chantal 2007. Prácticas artísticas y democracia agonística. Barcelona, ContraTextos, pág. 59


Confessions feministes és un projecte, un enviament, una instal·lació titulada amb una mica de suspicàcia. En l’origen, diria, una sospita històrica i, al final del camí, una sèrie de cartes que no imposen una única lectura: el contingut de cadascuna està lligat per un mateix fil però és, en cada cas, singular, amb els seus propis nusos i els seus talls perquè són fragments de moltes vides; són missives que, de fet, potser no siguin llegides mai; cartes per a destinatàries que no són totes les que hi ha i la presència de les quals, limitada a dotze, val per tants noms absents. Però en aquestes cartes, sempre parlo de mi, vull dir, de tu. Com qualsevol epistolari, cada carta conté ja un món i no és necessari llegir-les totes per tenir-ne el sentit complet. Hi ha tants fils, tants talls, fragments de tantes vides... Però el sentit d’un epistolari, poètic o crític, no depèn mai del nombre de cartes, ni d’aquest suposat sentit complet que, potser avui, ja ningú pugui ni escriure ni llegir. Al costat d’aquestes Confessions feministes, i el seu món, hauríem de deixar-hi ressonar alguns dels projectes que he realitzat. Parlo del que porto intentant des de fa anys sota el nom d’“art contemporani”, vull dir, parlo també d’això que anomenem “pràctica artística”. Penso, especialment, en dos projectes que formen part essencial d’aquest epistolari i que no són en aquesta sala: un d’ells titulat Què passaria si la gran odalisca pintés la dona d’Ingres? i un altre, en curs, titulat Les retratades. Tots dos reflexionen sobre el cos de la dona, la sobredeterminació a la qual s’exposa el meu cos, vull dir, també el teu. Tots dos són projectes (anomenats) col·laboratius que conviden a contrastar una mirada amb una altra, la dels homes amb la mirada de les dones, la d’Occident amb la mirada d’Orient. En aquest epistolari ressona el gènere, la història de l’art, la política de les religions. Però hi ha alguna cosa que aquest projecte per a Can Felipa afegeix finalment, hi ha alguna cosa a Confessions feministes que intenta puntuar una etapa de la meva vida, aixecar un vel a diverses mans, desfer un nus i tallar un fil. Aquestes Confessions feministes estan pensades com un epistolari dirigit a algunes dones amb les quals he treballat en aquests últims projectes, com un diàleg ininterromput, també com una batalla entre els meus prejudicis (d’amor i d’odi) i la meva pràctica, com una proposta per llegir-nos tu i jo. Confesso que he estat feminista, confesso que no he estat feminista. Potser no entenguis el que aquí dic perquè no em coneixes, perquè no ens coneixem encara, perquè totes aquestes confessions no estan dirigides a tu. De fet, les cartes que veuràs no porten el teu nom, no podràs llegir-les, però les podries haver escrit tu en el meu lloc.

Confesiones feministas es un proyecto, un envío, una instalación titulada con algo de suspicacia. En el origen, diría, una sospecha histórica y, al final del camino, una serie de cartas que no imponen una única lectura: el contenido de cada una está ligado por un mismo hilo pero es, en cada caso, singular, con sus propios nudos y sus cortes porque son fragmentos de muchas vidas; son misivas que, de hecho, quizá no sean leídas nunca; cartas para destinatarias que no son todas las que hay y cuya presencia, limitada a doce, vale por tantos nombres ausentes. Pero, en ellas, en esas cartas, siempre hablo de mí, quiero decir, de ti. Como cualquier epistolario, cada carta contiene ya un mundo y no es necesario leerlas todas para tener el sentido completo. Hay tantos hilos, tantos cortes, fragmentos de tantas vidas... Pero el sentido de un epistolario, poético o crítico, no depende nunca del número de cartas, ni de ese supuesto sentido completo que, quizá hoy, ya nadie puede ni escribir ni leer. Junto a estas Confesiones feministas, y su mundo, deberíamos dejar resonar algunos de los proyectos que he realizado. Hablo de lo que llevo intentando desde hace años bajo el nombre de “arte contemporáneo”, quiero decir, hablo también de eso que llamamos “práctica artística”. Pienso, especialmente, en dos proyectos que forman parte esencial de este epistolario y que no están en esta sala: uno, titulado ¿Qué pasaría si la gran odalisca pintara la mujer de Ingres?, y otro, en curso, titulado Las retratadas. Ambos reflexionan sobre el cuerpo de la mujer, la sobredeterminación a la que se expone mi cuerpo, quiero decir, también el tuyo. Ambos son proyectos (llamados) colaborativos que invitan a contrastar una mirada con otra, la de los hombres con la mirada de las mujeres, la de Occidente con la mirada de Oriente. En este epistolario resuena el género, la historia del arte, la política de las religiones. Pero hay algo que este proyecto para Can Felipa añade finalmente, hay algo en Confesiones feministas que intenta puntuar una etapa de mi vida, levantar un velo a varias manos, deshacer un nudo y cortar un hilo. Estas Confesiones feministas están pensadas como un epistolario dirigido a algunas mujeres con las que he trabajado en estos últimos proyectos, como un diálogo ininterrumpido, también como una batalla entre mis prejuicios (de amor y de odio) y mi práctica, como una propuesta para leernos tú y yo. Confieso que he sido feminista, confieso que no he sido feminista. Quizá no entiendas lo que aquí digo porque no me conoces, porque no nos conocemos todavía, porque todas estas confesiones no están dirigidas a ti. De hecho, las cartas que verás no llevan tu nombre, no podrás leerlas, pero las podrías haber escrito tú en mi lugar.

L E U Q A R


Dona escrivint en la cort del Sha Abbas I Miniatura persa

FRIERA

Mujer escribiendo en la corte del Sha Abbās I Miniatura persa

Raquel Friera combina una mirada crítica cap a l’economia amb la consciència de gènere. Els seus projectes dinamiten tot allò que va aprendre durant la seva llicenciatura d’Economia. Així mateix, des de la teoria de gènere, ha tractat el tema del treball tant en el món de l’art així com en altres sectors, interessant-se pels àmbits on predomina la precarietat laboral. Des d’aquesta mateixa perspectiva, ha reflexionat sobre la presència de les dones als espais públics, realitzant instal·lacions sonores públiques a Istanbul i al Prat de Llobregat. Actualment duu a terme una recerca sobre la representació de la dona als països musulmans i a “Occident”, revisant la Història de l’art i els “fantasmes” col·lectius sobre Orient. En el seu treball tracta sempre de combinar la reflexió conceptual, un llarg procés de treball amb les persones que participen en els seus projectes i una crítica estètica de totes les jerarquies.

Raquel Friera combina una mirada crítica hacia la economía con la conciencia de género. Sus proyectos dinamitan todo aquello que aprendió durante su licenciatura de Economía. Asimismo, desde la teoría de género, ha tratado el tema del trabajo tanto en el mundo del arte, así como en otros sectores, interesándose por los ámbitos donde predomina la precariedad laboral. Desde esta misma perspectiva, ha reflexionado sobre la presencia de las mujeres en los espacios públicos, realizando instalaciones sonoras públicas en Estambul y el Prat de Llobregat. Actualmente lleva a cabo una investigación sobre la representación de la mujer en los países musulmanes y en “Occidente”, revisando la Historia del arte y los “fantasmas” colectivos sobre Oriente. En su trabajo trata siempre de combinar la reflexión conceptual, un largo proceso de trabajo con las personas que participan en sus proyectos y una crítica estética de todas las jerarquías.


O C R MA Y O D O G Marco Godoy explora la relació entre les imatges i la ideologia. Busca maneres alternatives per parlar sobre temes socials i polítiques a través del vídeo, l’escultura i la performance. Recentment s’ha enfocat en com es construeixen visualment l’autoritat i el poder, proposant eines per confrontar-los.

Marco Godoy Conversaciones Instal·lació (2016) Mesures variables Imatge: cortesia de l’artista

Marco Godoy Conversaciones Instalación (2016) Medidas variables Imagen: cortesía del artista

Marco Godoy explora la relación entre las imágenes y la ideología. Busca maneras alternativas para hablar sobre temas sociales y políticas a través del vídeo, la escultura y la performance. Recientemente se ha enfocado en cómo se construyen visualmente la autoridad y el poder, proponiendo herramientas para confrontarlos.


DANIEL

A Í C R A G ANDÚ JAR

Daniel G. Andújar és un artista, activista i teòric que treballa i viu a Barcelona. Membre històric d’irational.org (referent internacional de l’art a la xarxa), engega el 1996 Technologies To The People (TTTP), una companyia fictícia a la xarxa que té com a objectiu “fer-nos prendre consciència de la realitat que ens envolta i de l’engany d’unes promeses de lliure elecció que es converteixen, irremissiblement, en noves formes de control i desigualtat”. Això va emmarcar altres línies d’acció com són les plataformes de debat sobre les polítiques culturals (e-barcelona.org o e-valencia.org) i l’Arxiu Postcapital (1989-2001). A partir d’aquests registres que tendeixen a l’indeterminat i infinit, Andújar convida a reflexionar sobre les condicions de producció, distribució i acumulació de les imatges al món contemporani. Daniel G. Andújar es artista, activista y teórico que trabaja y vive en Barcelona. Miembro histórico de irational.org (referente internacional del arte en la red), pone en marcha en 1996 Technologies To The People (TTTP), una compañía ficticia en la red que tiene como objetivo “hacernos tomar conciencia de la realidad que nos rodea y del engaño de unas promesas de libre elección que se convierten, irremisiblemente, en nuevas formas de control y desigualdad”. Esto enmarcó otras líneas de acción como son las plataformas de debate sobre las políticas culturales (e-barcelona.org o e-valencia.org) y el Archivo Postcapital (1989-2001). A partir de estos registros que tienden a lo indeterminado e infinito, Andújar invita a reflexionar sobre las condiciones de producción, distribución y acumulación de las imágenes en el mundo contemporáneo.

Daniel García Andújar Soy Gitano - Echastri 14 Intervenció a l’espai públic (1992) Pòster/adhesiu Mesures variables Imatge: cortesia de l’artista Daniel García Andújar Soy Gitano- Echastri 14 Intervención espacio público (1992) Poster/adhesivo Medidas variables Imagen: cortesía del artista


O G E I D DEL POZO Diego del Pozo Barriuso és artista, productor cultural i professor a la Facultat de Belles Arts a la Universitat de Salamanca. És membre dels col·lectius artístics C.A.S.I.T.A., Subtramas i Declinación Magnética, i pertany als grups de recerca Las Lindes i Visualidades Críticas. Desenvolupa projectes sobre la construcció social de les subjectivitats. El seu treball s’articula entorn de l’afecte i el desig, i com aquests aspectes estan substancialment condicionats pels sistemes de producció econòmics. En la seva producció investiga sobre la noció de Dispositiu Artístic d’Afectació.

Diego del Pozo Barriuso es artista, productor cultural y profesor en la Facultad de Bellas Artes en la Universidad de Salamanca. Es miembro de los colectivos artísticos C.A.S.I.T.A., Subtramas y Declinación Magnética, y pertenece a los grupos de investigación Las Lindes y Visualidades Críticas. Desarrolla proyectos sobre la construcción social de las subjetividades. Su trabajo se articula en torno al afecto y el deseo, y cómo estos aspectos están sustancialmente condicionados por los sistemas de producción económicos. En su producción investiga sobre la noción de Dispositivo Artístico de Afectación.


Un home amb una bengala, en protesta contra la llei del matrimoni homosexual a França, va interrompre la final del torneig Roland Garros el 2013. Tenia escrit al ventre “Kid Rights”. L’odi no és ni en el cos de la víctima ni en el de l’agressor, circula entre els cossos d’una manera complexa perquè pugui seguir afectant la major quantitat de cossos possibles. Aquesta circulació és invisible, però existeix i és tangible en els cossos.

Un hombre con una bengala, en protesta contra la ley del matrimonio homosexual en Francia, interrumpió la final del torneo Roland Garros en 2013. Tenía escrito en su vientre “Kid Rights”. El odio no está ni en el cuerpo de la víctima ni en el del agresor, circula entre los cuerpos de una manera compleja para que pueda seguir afectando a la mayor cantidad de cuerpos posibles. Esta circulación es invisible, pero existe y es tangible en los cuerpos.

Diego del Pozo Detalls de Deconstruyendo el Odio Tríptic de fotos i dibuixos (2013) Imatge: cortesia de l’artista

Diego del Pozo Detalles de Deconstruyendo el Odio Tríptico de fotos y dibujos (2013) Imagen: cortesía del artista


Lucrecia Masson és activista feminista i antiracista. Sudaka i grassa en descolonització. Va passar la seva infància entre vaques i cards russos, un dia va dir que volia ser ballarina i els seus pares, que sabien sobre el món, li van dir que el cos no li donava per ser-ho. Més tard va creuar l’oceà i ja a “les europes” es va assabentar que fins i tot les persones podien ser il·legals. Actualment, amb obstinació i des de diferents suports, dialoga i acciona entorn de corporalitats dissidents, apostant per generar aliances desviades, per desaprendre el màxim que es pugui i per assumir la tasca col·lectiva de donar-nos existències més possibles i felices.

Manfloras en Flor, La Bala Rodríguez. Foto: Pablo Hernández

Lucrecia Masson es activista feminista y antirracista. Sudaka y gorda en descolonización. Pasó su infancia entre vacas y cardos rusos, un día dijo que quería ser bailarina y sus padres, que sabían sobre el mundo, le dijeron que el cuerpo no le daba. Más tarde cruzó el charco y ya en las europas se enteró que hasta las personas podían ser ilegales. Actualmente, con obstinación y desde diferentes soportes, dialoga y acciona en torno a corporalidades disidentes, apostando por generar alianzas desviadas, por desaprender lo máximo que se pueda y por asumir la tarea colectiva de darnos existencias más posibles y felices.

A I C E R C U L


entrar a l’estómac el cos gras com a cos polític i alguns dels seus llenguatges de resistència. podem entendre el propi cos com a espai d’activació política? podem pensar en una història col·lectiva dels nostres cossos? podem crear noves maneres de produir cossos, de produir desitjos, de produir belleses? la grassofòbia opera com un mecanisme que controla i produeix cossos normals. engreixar-se és una amenaça i, a través de l’imperatiu de salut, aquesta amenaça es torna una política de control social. el capitalisme promou la grassofòbia alhora que ofereix mètodes (que s’encarnen) per a la desaparició de les persones grasses: s’és grassa per voler deixar de ser-ho. fabrica cossos a partir d’imatges que alliçonen/

entrar al estómago el cuerpo gordo como cuerpo político y algunos de sus lenguajes de resistencia. ¿podemos entender el propio cuerpo como espacio de activación política? ¿podemos pensar en una historia colectiva de nuestros cuerpos? ¿podemos crear nuevos modos de producir cuerpos, de producir deseos, de producir bellezas? la gordofobia opera como un mecanismo que controla y produce cuerpos normales. engordar es una amenaza, y a través del imperativo de salud, esta amenaza se vuelve una política de control social. el capitalismo promueve la gordofobia a la vez que ofrece métodos (que se encarnan) para la desaparición de las personas gordas: se es gorda para querer dejar de serlo. fabrica

adoctrinen la mirada, marca aquesta línia que s’ha perdut o que és possible perdre, mentre que desplega tota una bateria de tècniques del cos a través de les quals es pot arribar a l’estat desitjat, aquell on per fi seràs feliç, tècniques que, és ben sabut, fallen gairebé sempre. el que es ven és la il·lusió del cos al qual, sent obedient, es podrà accedir. s’obren, llavors, les preguntes: com es construeix un cos normal? quin tècniques de domesticació i de règim ens fan desitjar ser normals i atractives a costa de patiments? quanta disciplina de normalització han suportat i suporten els nostres cossos? estómac / òrgan / emoció en l’estómac es gesta també l’odi l’estómac dol

cuerpos a partir de imágenes que aleccionan/adoctrinan la mirada, marca esa línea que se ha perdido o que es posible perder, mientras que despliega toda una batería de técnicas del cuerpo a través de las cuales se puede llegar al estado deseado, aquel donde por fin serás feliz. técnicas que -es bien sabido- fallan casi siempre. lo que se vende es la ilusión del cuerpo al que siendo obediente se podrá acceder. se abren entonces las preguntas: ¿cómo se construye un cuerpo normal? ¿qué técnicas de domesticación y regimentación nos hacen desear ser normales y atractivas a costa de padecimientos? ¿cuánta disciplina de normalización han soportado y soportan nuestros cuerpos?

entrar a l’estómac proposa un passeig, amb una mica de la incomoditat d’allò gàstric, per veure com s’elabora un cos amb l’odi com a ingredient fonamental. perquè no és fòbia, és odi. fòbia és una manera massa correcta per anomenar l’odi. l’odi s’inscriu en el cos i opera produint corporalitats inadequades. alhora, i perquè davant l’opressió sempre s’organitza la resistència, enfront d’aquestes polítiques de l’odi trobem activismes que comencen a ser/dir i propostes artístiques que posen en circulació el gras, tot qüestionant el sentit de la veritat sobre el cos. apostant per una bellesa que s’expandeix i multiplica. endinseu-vos-hi.

entrar al estómago propone un paseo, con algo de la incomodidad de lo gástrico, para ver cómo se elabora un cuerpo con el odio como ingrediente fundamental. porque no es fobia, es odio. fobia es una manera demasiado correcta para nombrar al odio. el odio se inscribe en el cuerpo y opera produciendo corporalidades inapropiadas. a su vez, y porque ante la opresión siempre se organiza la resistencia, frente a estas políticas del odio encontramos activismos que empiezan a ser/decir y propuestas artísticas que ponen en circulación lo gordo disputando los sentidos de lo cierto y la verdad sobre el cuerpo. apostando por una belleza que se expande y multiplica. adéntrense.

estómago / órgano / emoción en el estómago se gesta también el odio el estómago duele

MA SSO N


ANFIVBIA és un col·lectiu gràfic i editor format per l’artista i dissenyador Rubén García-Castro i la poeta María Salgado. ANFIVBIA inventa edicions, maquetats i impressions que explorin maneres de produir lectura en gràfica. Fa Panfletos Muy Original Replicables a Mansalva & Textura en Calidad.

AN FI VB IA ANFIVBIA es un colectivo gráfico editor formado por el artista y diseñador Rubén García-Castro y la poeta María Salgado. ANFIVBIA inventa ediciones, maquetados e impresiones que exploren modos de producir lectura en gráfica. Hace Panfletos Muy Original Replicables a Mansalva & Textura en Calidad.


ANFIVBIA (Rubén García-Castro y María Salgado) Nosotxs volem un país anormal [esquema]


Dipòsit Legal 6486-7E84

Emocions Incendiàries Del 6 de febrer al 14 d’abril de 2018. Raquel Friera, Marco Godoy, Daniel García Andújar, Diego del Pozo, Lucrecia Masson i ANFIVBIA (Rubén García-Castro i María Salgado). A cura de: Blanca del Río i Maike Moncayo. Disseny gràfic: Durana-Monguilod.

Emociones Incendiarias Del 6 de febrero al 14 de abril de 2018. Raquel Friera, Marco Godoy, Daniel García Andújar, Diego del Pozo, Lucrecia Masson y ANFIVBIA (Rubén García-Castro y María Salgado) A cargo de: Blanca del Río y Maike Moncayo. Diseño gráfico: Durana-Monguilod.

INC EN DD N E C IN


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.