Alfons Llorenรง
El Sant del dia
21 desembre La rama daurada
La cultura del mestissatge ha convertit en nunci nadalenc la panacea dels celtes. Els Astèrix i els Obèlix ho haurien anomenat huileicead, «el que ho cura tot». Al nostre país es va aconsellar contra els vòmits de sang, en atacats del cor i dels pulmons, i es conserva una possible al·lusió en una oració embruixada d’àvia iniciada: «Herbeta de Sant Tomàs, / sang a terra, sang a terra; / herbeta de Sant Tomàs, / sang a terra i sang al nas». (Hui és Sant Tomàs Dídim, el bessó). Va ser planta medicinal i divina. El pèrfid déu nòrdic Loki odiava el bo Baldur, fill d’Odin, i va fabricar una fletxa de visc, amb la qual el va matar; els déus van ressuscitar Baldur i van posar l’herba sota la tutela de la mare Frigga, que li va manar créixer en les capçades dels arbres. El nostre poble els transportava per «força de sang», sense vehicles. Plini relata que per als gals «no hi ha res més sagrat que el visc i l’arbre on creix». En la lluna nova de la fi de l’hivern, «un sacerdot vestit de blanc amb una falç d’or el talla i l’arreplega en una tela blanca». Es creia que afavoria la fertilitat vegetal, animal i humana, salvava de verins i guaria ferides i nafres. En el medi rural valencià hi va haver una fantàstica herba d’or (Virgili va posar a mans d’Enees «les fulles àuries de l’hoste de l’alzina» per a circular pel món de la mort), que feia les persones invisibles i invulnerables, revelava tresors, donava força de gegant, i allunyava ignoràncies. Es recollia en el solstici d’hivern, com la seua bessona, la daurada llavor de la falaguera, en la mitjanit de sant Joan. Ara, desfullat el roure sagrat, roman en les rames sempre verd, sempre viu, el visc. Per això, es creia que l’esperit de l’arbre descansava en el paràsit, que era el recipient de la vida, el grial de la sang de l’arbre. A casa nosta, anunciem així un nou cicle, esperança de retorn de la vida, portem salut, regeneració, immortalitat.
2
22 desembre Capritxos de la fortuna
En plena orgia dels nombres i l’atzar, regnen els antulls de la deessa Fortuna cada 22 de desembre. Abans que el borbó Carles III implantara la loteria «nacional», importada d’un estat de la nostra corona, van abundar els sortejos nadalencs, emparentats amb les estrenes. En els dos casos es tracta de compartir béns i de canviar la situació econòmica. Són inversions i desequilibris característics de les saturnals romanes que, alegres, igualitàries i lliures, se celebraven del 17 al 23 de desembre. La rifa ha heretat la màgia de les xifres. En el cardinal es poden rastrejar signes de sabers esotèrics com el joc de l’oca, el tarot i les baralles de cartes. La creença en els guarismes beneïts i maleïts encara perviu. La grossa ha acabat en zero, però es refusen els dècims rematats pel símbol del no-res. Per contra, no sol eixir el set i té un gran predicament; va ser la perfecció: set són els graus de la iniciació, els dies de la setmana, els dons de l’Esperit Sant, els gojos i els dolors de la Mare de Déu, els segells de l’Apocalipsi, les notes musicals i els colors del llamp. El tres ja va ser sagrat per a Pitàgores, el quatre és la natura eterna dels elements, el huit representa la justícia, el dotze va ser diví per als babilònics –dotze apòstols, mesos, hores, signes del zodíac– i el quaranta, la plenitud. Hom busca la sort refregant el bitllet per una gepa humana –d’una gepa de Zeus va nàixer la clarivident Atenea–, per una corda de penjat per a «tenir més sort que un penjat» i no mirant la butlleta fins al sorteig –la deessa Fortuna no veu i els cecs, des d’antic, reparteixen la sort. Els valencians, apassionats en el joc («si perdre dóna tant de gust, què serà guanyar?»), si no els toca, usen l’escepticisme: «la millor sort i ventura és tindre renda segura».
3
23 desembre La víctima solar
Hem entrat en el pleniluni i en l’hivernal solstici. A partir del 23, superat el dia més curt de l’any –abans de la reforma gregoriana del julià hui queia la festa de Santa Llúcia, «un pas de puça»–, creix la presència i la calor del sol. Aquest pas, transcendental per a la natura i la collita, per al regrés de la vida, té com a símbol el pollastre, l’emblema universal del Sol; l’anuncia, el desperta cada dia. Amb el seu cant, trau els déus solars de les seues cavernes i manifesta la llum naixent com a antídot contra les tenebres i els dimonis de la nit. És guardià del viure i, en la mort, guia de les ànimes, tant per als bàrbars del nord com per als clàssics del sud. El seu fort instint procreador l’ha associat a la fecunditat i, en aquest sentit, se li atribuïa un important paper en els rituals matrimonials. Els ous que «produeix», amb la gallina!, compendien el món microcòsmic i el macrocòsmic i el converteix en signe d’abundància. Col·locat en els penells sobre els campanars, és el primer en rebre els rajos solars; protegeix el culte i la vida ciutadana i evoca la supremacia de l’àmbit espiritual sobre la vida humana i l’origen celeste de la il·luminació salvadora. És normal que siga protagonista del nostre Nadal. L’església el té present en la celebració més solemne a l’alba: la missa del gall. Romanien al temple tota la nit, s’hi cantava matines i l’eucaristia esperant el trenc d’alba, justament el «Dies Natalis Solis Invicti», la nit santa del naixement del Sol. No és estrany que presidisca les taules nadalenques, sent la víctima propiciatòria de la festa –l’anyell d’aquesta Pasqua–, encara que en lamente el rol: «Diu el gall el dia de Nadal: / Jo estic malalt. / Diu la gallina: / Jo estic lloca; / a mi no em toca.» No tots han pogut immolar el pollastre fecundant i venturós, ja que «demà serà Nadal: / els uns tindran arròs amb titot / i els altres, mal de queixal».
4
24 desembre «Glòria en lo cel»
Els xiquets romans corrien amb goig pels carrers de l’urbs i cridaven: «Io, Saturnalia!». Els infants de Planes, Beniarrés, Gaianes i Xixona, entre alegries i llibertats saturnals, peguen voltes al poble amb torxes –garbes, aixames, xameles– d’espígol, al so de maulets de caragols de mar i entre gojosos cants: «Glòria en lo cel, / pau en la terra; / la llum del món / ací s’encerra». El cançoner està farcit d’insinuacions: «avui naix lo rei celestial [...] a qui el cel i la terra adora [...] ha nascut el rei del cel [...] qui ompli de glòria el cel i la terra, l’esfera i la mar». Un rei universal celeste només pot ser el Sol, del qual procedeix qualsevol poder vivificant; l’home ho va saber i el va adorar juntament amb el seu vicari en la terra: el foc. Ara, en veure’l somort, se li intenta tornar energia per la combustió de plantes sagrades, que acumulen rajos solars, foc original i nou, vigor sense estrenar. Per això, s’encenen fogueres davant de les esglésies i es descriuen cercles en l’aire amb les flames de les garbes d’espígol, llançades cap a dalt com volent alimentar la nostra estrela preferida. Presideix la llar una gran fogata amb el tronc, el tió, més superb, de divina carrasca o màgica olivera i, abans d’engendrar llum i calor, parirà dolços i torrons. L’espígol i el tronc arrepleguen els mateixos símbols que els arbres de la vida del nord d’Europa, adornats amb llums i que també generen regals. La nit de Nadal encara naix el Sol (sant Agustí exhortava a no dedicar el dia «al Sol, sinó al creador del Sol»). Ho han cregut tots els pobles de la Mediterrània, que hui donaven llum als déus solars: Osiris, Horus, Apol·lo, Mitra, Dionís. És el romà «Dies Natalis Solis Invicti» una nativitat evident per al nostre poble, en renàixer el Sol i en allargar-se, des de hui, els dies: «Per Nadal, un pas de pardal».
5
25 desembre El cant de la sibil·la
Una nit d’encís especial. Resulta difícil no recordar-la alegre, fins i tot dolça, càlida, malgrat el fred. Naix el Sol, que és la vida, i ens produeix tendror. La litúrgia catòlica es deixa contagiar i canvia aquesta mitjanit el morat cendrós pel blanc gloriós. Acaba el penitencial advent; comenta el joiós Nadal. Tanta era l’espera i l’esperança que la gent passava, ansiosa, la nit dels temps, esperant la sacrosanta primera llum del dia, sens dubte herència del paganisme i l’expectació del naixement del Sol; el «Dies Natalis Solis Invicti». La memòria de la meravellosa primera vinguda del messies es vinculava a l’anunci de l’escatològica segona arribada, «per a jutjar vius i morts», allà a la Vall de Josafat, on la Festa d’Elx soterra la Mare de Déu. En l’edat mitjana, després de l’ofici de matines de la nit de Nadal, s’inclogué el cant i el teatre, l’escenificació de l’Ordo Prophetarum, basat en un fals sermó de sant Agustí, en què es convidava a proclamar els vaticinis, no sols a profetes canònics, sinó a àugurs gentils, com ara les sibil·les, que traspassaren al cristianisme el gentil prestigi, malgrat que els oracles no eren més que els udols que pegaven, en ser posseïdes, diuen que a disgust, en una caverna, per l’il·luminat Apol·lo. D’aquella processó d’endevins, en destacà la sibil·la Eritrea, anunciadora dels senyals que precediran la fi del món. Les seues paraules, salmòdies, vestits i gestos, que marquen els orígens de la música i del drama religiós, s’expandiren per les esglésies de parla catalana, fins que el Concili de Trento els prohibí. Va perviure a les insulars Mallorca i l’Alguer. Des de 1979, es recobrà, de la mà de l’Escola Pia, en la borgiana ermita de Santa Anna de Gandia, on, en la missa del gall, o de matines, entonarà el «sibil·ler», en la trona i aparellada com a dona, el trist: «Al jorn del Judici, veuràs qui ha fet servici».
6
26 desembre Epístola farcida
Per als nostres avantpassats el segon dia de Nadal fou el primer dia laboral de l’any. A fi de modernitzar i cristianitzar alhora el calendari, Pere II de València, el Cerimoniós, va signar una pragmàtica a la germana Perpinyà –Perpignan, pour le centraliste monsieur l’ex préfet Bonet– el 16 de desembre de 1350, en què establia que «perpètuament» Nadal se celebrara a la fi d’any, «per ço que la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia hauda e encara foragitats idus, nones i calendes». Des de llavors, es va adoptar el sistema seguit de dies del mes, com es fa encara. Descans i treva de gran festivitat –«post festum, pestum»–, n’és un referent, en augmentar la presència solar: «Per Sant Esteve, creix el dia un pas de llebre». La catedral de València, posseïdora de les barres i un queixal de sant Esteve protomàrtir, va solemnitzar-ne la diada, en què els devots llançaven monedes amb fúria per la lapidació del «coronat», Stephanos. I, encara conserva, arxivada –no se’ls ocorre restaurar-la–, una relíquia de gran importància cultural, L’epístola farcida de sant Esteve, un text del segle xiii, autèntica joia cantada, alternativament, revestits i des del púlpit, per diaca i sotsdiaca. El llatí dequeia i s’havien d’incloure paràfrasis en la llengua del poble, que s’elevava; el nostre idioma entra per primera vegada i dignament en la litúrgia –qui ho havia de dir, la «seu valentina» tan castellanitzant ara?–. A més, pel seu naixement i desenvolupament entre cerimònies, la recitació i el cant dialogat i el fet de buscar la comunicació amb els fidels, la converteixen en un testimoni del moment en què l’església, que havia condemnat l’art dramàtic per pagà, en recupera els ingredients per a catequitzar. És, per això, un embrió, un brillant antecedent del teatre religiós medieval valencià, tan gloriós.
7
27 desembre El Betlem de Tirisiti
El betlem constitueix una representació popular del món en miniatura, repetida cada any com un ritual cosmogònic de creació. Com un santuari presideix els cultes nadalencs familiars o es constitueix en espai sagrat col·lectiu. En tres punts d’Europa, el Nadal té la singularitat d’un pessebre comunal de titelles: la ciutat polonesa de Varsòvia, la valona de Lieja i la valenciana d’Alcoi. El poble alcoià ha salvat per a tots els valencians una de les peces més importants de la nostra cultura popular tradicional: «el Betlem de Tirisiti». El nom li ve del que la nostra llengua ha emprat per a designar els titelles: «teresetes» («Moveu-vos, teresetes, que ja arriba el moment de la vostra ventura»), que ací és, a més, el mateix nom que rep una protagonista, la frívola –una acció fútil també és una «tereseta»– hostalera. En la primera part, jornada, s’inclou el relat del naixement de Jesús, amb la posada que nega allotjament a Josep i Maria i, en l’acte segon, per l’alberg desfilen personatges, costums alcoians, sense que hi manquen les oportunes sàtires locals tan pròpies d’aquest temps carnavalesc. Els continguts no beuen del relat de sant Joan Evangelista, la festa del qual se celebra hui, ni dels altres col·legues canònics, sinó dels evangelis apòcrifs. Les fonts són les mateixes que les del teatre religiós medieval. Aquests relats tan estesos i amb tanta capacitat de pervivència són alcoianitzats pel Tirisiti; perquè el messies nasca als peus de la Mariola o els pastors adoradors siguen substituïts per les comparses dels moros i cristians o la revolució industrial –«Tu, per què no treballes, Tirisiti?» «Perquè jo sóc l’amo»–, incorpora un emblemàtic globus, en el qual desitgen viatjar a la Lluna. Aquest localisme el dota d’universalitat i el converteix en Patrimoni de la Humanitat.
8
28 desembre Folls i innocents
La festa del Sants Innocents inaugura l’estació de les llibertats. S’obri un període carnestoltesc de llicències i transgressions: «De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes». Lope de Vega va conèixer de prop la celebració valenciana i a Los locos de Valencia el personatge Verino assenyala: «Hoy, día de los Santos Inocentes, / hace Valencia fiesta en esta casa / que se llama porrat en nuestra lengua». Un altre actor ha d’afegir: «Quitárannos las prisiones, / que es día de libertad, / en que toda la ciudad / hace aquí sus estaciones». Ens ofereix una notícia puntual de la festa major del primer manicomi del món. En les catedrals, un bisbetó, elegit pels escolanets, presidia la litúrgia, al temps que infantets expulsaven del cor els canonges, en cantar un versicle del Magnificat: «Deposuit potentes sede et exaltavit humilis». En la replega, els fidels oferien hortalisses. Els «folls» del Camp de Mirra (l’Alcoià) protagonitzen, encara, la col·lecta, i donen a besar una nineta i demanen almoineta per a les animetes vives. Són restes de les misses de l’ase medievals, amb un ruc de president a la seu, el gregorià ornat amb brams de solípede, festes que desapareixen en el riuada de Trento; València i Morella mantenen viva la Degolla dels Innocents, derivada del Misteri del rei Herodes, documentada des de 1404 i associada ara a la processó del Corpus. A Artana (la Plana Baixa), el rei de Miques ordenava que ningú caminara ni dret ni gitat, ni recte ni tort, ni assentat ni ajupit. A la Vilavella (la Plana Baixa), l’ajuntament de farsa d’«Els Tomasets» no permetia «ni estar al sol ni a l’ombra, ni dins de casa ni fora, ni anant ni estant parat»... A Xalans (Vall d’Aiora), en un ambient orgiàstic, els «locos» es constitueixen en autoritat municipal i, com a Ibi (l’Alcoià), entre «amantats» i «enfarinats», formen un consistori de broma per a «cuinar sense foc, llaurar sense forcat o cosir sense fil», al temps que el satíric pregó trau a la llum pública els draps bruts de l’any. 9
29 desembre Pa de Nadal
Els primers moviments de la dalla eren sagrats. La primera garba, també. Aqueixa primícia era la part de Déu. El feix d’espigues representà la regeneració –l’Eucaristia, en el cristianisme– i la fertilitat. I, la dalla, senyera del sembrador Saturn, evoca l’esperança de germinació, prèvia la mort («si el gra de blat no mor...», Joan 12,24). El blat de la generosa prodigalitat de la terra de la primera garba divina sols era utilitzat en la pastada de Nadal d’un pa –les hòsties foren santes, també, per a egipcis, grecs, romans i hebreus– protector i venturós en forma solar o de solar gall: coques, tortells, pastissets, neules i coquetes amb mel, el menjar: «Per alegrar / al Rei del cel; / jo vull portar-li / coques amb mel». Circular com el Sol, la neula (de nebula, boira), llepolia emprada per a enramar les esglésies. En les festes del solstici hiemal es buscava el poder sanador de la màgica farina i s’invocaven les divinitats del blat per a propiciar el naixement de les llavors. El pa d’àngel, fet de neula, i les coquetes de la glòria, ambdues enriquides amb mel (do del cel, símbol de perfecció, aliment ideal de l’edat d’or), són precursors dels torrons –la neula encara l’acompanya–, «torronets baixeu del cel!». Amb el temps, la farina fou substituïda per l’ametla, apta per als ritus de sementera, potència creadora de Zeus –al seu temple se situaren els torroners en el 662 aC, la primera olimpíada–, senyal de vida nova i de la vulva com ovalada màndorla embolcall de divinitats. Són els ingredients –els mateixos de l’halva jueva– del dolç de Nadal propi dels nostres països, elaborat en totes les llars, fins fa poc, des d’Oriola a Nàpols; cantat des del segle xv: «donar-li ets dels terronets e de les neules quin havia». D’aquell postre, Xixona, tant casolà, va saber fer, epicentre de la seua fama i expansió, convertir-lo en vida i indústria, matèria d’exportació universal: «menjarem terrons, / i amb la guitarra / cantarem cançons». 10
30 desembre Folies
Pengen rastreres de taronges en els arbres i els de díhuit anys passen a adults amb aquest ritu. Presideixen els balls solsticials: «Folies, folies són, / folies de foliar: / safanòries com la cuixa, / xirivies com lo braç». L’u de gener adquiriran la condició de dansadors per a l’any que ve els adolescents que aconseguisquen una d’aquestes garlandes. Aquestes jornades bàquiques són les protagonistes de la vida municipal d’Agost, sota l’autoritat del rei Moro –hui, a Ibi (l’Alcoià), el «dia dels fadrins» amb el Ball del Virrei–; els «reis d’innocents», els hereus del romà «rei» saturnal, sacrificat després del breu regnat; els reis dansants d’Agost, al llarg del rítmic mandat, són atacats amb cartutxos de llepolies i coets borratxos, humiliacions semblants a les sofertes pels sants Antoni i Pau en la Santantonada del Forcall (els Ports), que exhibeixen collars de taronges per a conjurar els mals col·lectius, com els protagonistes de les festes dionisíaques gregues de desembre, assotats per ser víctimes propiciatòries. Les taronges són signe solar –fruites daurades– de fecunditat per la nombrosa llavor; el seu color vestia Dionís. Les taronges són acollides per arbres desfullats (l’arbre de Nadal s’adorna amb boles i llums). Despullats, suggerien als europeus preromans la fugida dels esperits vitals i els guarnien per a reviscolar aquell esquelet, per mitjà de la màgia homeopàtica –les coses semblants engendren coses similars–, amb fruites que recorden l’acció fertilitzant i il·luminadora del Sol, l’esperança de supervivència. I és que el futur dels humans no depén tant del consum i del creixement salvatge, com del gest litúrgic dels primaverencs sacerdots dansadors, que salva de les urpes del mort hivern, la força generadora de la natura.
11
31 desembre Bruixes del cabestre
Per uns instants són com déus, dominen el temps i auguren el futur. Fins i tot hi ha cases que al punt de mitjanit obrin una ceba i la divideixen en dotze parts, les ordenen i atribueixen a cada corfoll la representació d’un mes de l’any. En l’interior es diposita un pessic de sal. Al trenc d’alba de Cap d’Any s’observa el grau de dissolució de la sal i la humitat estableix la pluviositat o la sequera de cada mensualitat. La forma esfèrica de la ceba és una imatge de l’arc celeste; en prenen forma les cúpules dels temples ortodoxos; per als egipcis era màgica i salutífera –on entra la ceba, no entra el dolor. Segons el romà Plutarc, el bulb i l’olor que desprén provoquen una potència vital afrodisíaca: «si un tel de ceba es menjava un capellà, no diria mai més missa». Ramakrishna en compara les fulles a l’estructura de l’ego que arriba a la seua fusió amb l’amor universal: «val més cebes amb amor que gallines amb dolor». Els dotze gallons són el zodíac i l’univers com a multiplicació de la terra, l’aigua, l’aire i el foc pels tres principis alquímics (sofre, sal, mercuri) o els tres estats d’evolució, culminació i involució. La divina sal protectora i purificadora, saviesa i clarividència, és considerada un foc alliberat de les aigües (el roig, emblema del foc, és hui un color de bon auguri). A les dotze en punt del dia dels dotze dionisíacs raïms, madurats pel foc solar, en el qual ja els babilònics expressaven un desig o un propòsit, dins d’un període màgic de dotze nits –del 26 de desembre al 6 de gener– en què s’augurava així mateix el caràcter dels mesos futurs, segons el temps de cada dia. Una nit que és la festa major de les bruixes –ballen tota la nit nues– i del seu pare que les protegeix, com el silvestre i boscós déu Pan, «sant Silvestre porta les bruixes del cabestre».
12