Perduts a l’altre món Shaudin Melgar-Foraster
CAPÍTOL U
La tempesta
aiera! El crit es va perdre dins la remor de la tempesta. L’Anna era a la proa i podia veure com s’alçaven ruixats d’escuma a poca distància del vaixell: eren les onades que envestien les roques. Més enllà, sota la llum dels llamps, es dibuixaven foscos i amenaçadors uns penya-segats de la costa. –Maiera! –tornà a cridar l’Anna, que tenia els ulls esbatanats mirant tota aquella explosió d’escuma–. Es veu la costa de Maiera amb penya-segats i moltes roques! –No ens sent! –li digué l’Alison mentre l’estirava del braç–. Hem d’anar a dir-li-ho o ens estavellarem contra les roques! Un llamp formidable il·luminà la nit. L’Anna es tragué l’aigua que li regalava per la cara i es fixà bé en el traçat de la costa i les roques allí a prop. –No sembla haver-hi roques més a la dreta, cap al nord! –digué; va resistir per un moment l’estirada de l’Alison–. I a la costa hi ha un espai com una platja! 13
–Li hem de dir que canviï el rumb del vaixell. De pressa! –va dir-li l’Alison cridant enmig del rugit del vent i el mar; començà a anar envers la popa. L’Anna va seguir la seva companya. Havien de lluitar contra la força del vent que els venia de cara i, com podien, avançar cap a popa a poc a poc, cada pas era un gran esforç. Relliscant, panteixant i conscients que amb cada minut que passava el vaixell s’apropava més i més a les roques, es movien dins d’un món d’aigua: la pluja que queia amb fúria i les onades violentes que es rompien a la borda i amaraven tota la coberta. I el vaixell pujava i baixava grans onades amb totes les veles desplegades i inflades de vent. Van arribar a l’escaleta que anava al castell de popa on l’avi de l’Anna intentava governar el timó. –Maiera, avi! És aquí mateix, però està ple de roques! Tan bon punt ho va dir, el cel s’esquerdà amb l’espetec d’un llamp: la forma de l’avi Roger, dempeus darrere el timó, quedà un moment il·luminada. Un tro va retrunyir pertot arreu, caigué una cortina de pluja espessa i el mar deixà anar un seguit d’onades irregulars que van escometre la nau i la van sacsejar amb brutalitat. Les nenes pujaven l’escaleta com podien. –No es veuen roques cap al nord! –cridà l’Anna–. I em sembla que hi ha una platja a la costa! –Aquí, de pressa! Ajudeu-me amb el timó! El vaixell es va enfilar amunt i amunt sobre una onada, fins que la proa quedà gairebé vertical davant d’ells. –Agafeu-vos fort! –els va cridar l’avi Roger. 14
El vaixell es llençà endavant, com si caigués pel pendent d’una muntanya, tot baixant per l’onada. S’estabilitzà un moment en ser a baix i la mar el va cobrir de banda a banda. –Al timó! –ordenà l’avi–. Hem de canviar la proa! Amb força! Gireu el timó cap a estribord, cap a la dreta! Les dues nenes van posar-hi tota la força que tenien. Un vent de llevant els havia empès cap allà, i ara tots plegats provaven de canviar el rumb cap al nord, mentre onades salvatges passaven per damunt del vaixell i feien la maniobra encara més difícil. Van aconseguir fer-lo girar, però van evitar les roques per poca distància. En girar, se sentí un crac, i tot d’un plegat un soroll com un gemec... El pal es partí pel mig i el masteler es desplomà i va caure al mar. Les burdes i molts obencs es van arrencar, però d’altres el tenien lligat a la nau que es decantà perillosament cap allà. –S’han de tallar els obencs! Les cordes, Anna! –va cridar l’avi, encara al timó–. El masteler ens farà tombar. Talleu-les amb els ganivets sense fer-vos mal! De pressa, que ens enfonsem! Les nenes van baixar l’escala a corre-cuita i van avançar per coberta gairebé de quatre grapes amb la intenció de no ser arrossegades cap al mar per on s’inclinava el vaixell. Van treure’s els ganivets de les fundes que portaven penjades i van anar tallant els obencs que encara lligaven el masteler al vaixell. En tallar l’últim, el mar s’emportà el masteler i la nau es gronxà amb força. L’Alison s’agafà ràpidament a una corda del tros de pal que seguia dret, 15
però l’Anna, que es posava el ganivet a la funda, caigué asseguda. De cop i volta una onada rabiosa es llançà sobre el vaixell pel costat d’estribord, s’arrossegà impetuosa per coberta, caigué al mar per la banda de babord i s’endugué l’Anna amb ella. L’Anna es trobà avall, sota les aigües. Instintivament va fer un esforç i pujà a la superfície. –Avi! Avi! –va cridar mentre escopia aigua i provava de respirar, però ningú no va respondre. Una onada li caigué al damunt i la tirà altre cop avall cap al fons. S’ofegava, s’ofegava, els pulmons estaven buits; una pressió compacta li aferrava el coll i el cervell, li volia rebentar el pit. Amb un gran esforç va pujar amunt, tornà a treure el cap a fora i aspirà amb força. Se sentia aterrida; sabia que una altra onada la tiraria avall i ja no tindria forces per tornar-ne a sortir. Un llamp va il·luminar cel i mar: l’Anna no veia el vaixell, sí, però, una gran onada que avançava cap a ella. Va provar de fer el mort relaxant el cos i, tot d’una, es trobà encimbellada al capdamunt de l’onada que s’esclafà contra les roques i projectà l’Anna a l’altre costat. Va enfonsar-se una mica i en sortir es donà un cop al braç. El cel s’il·luminà amb un altre llamp: aquelles roques no semblaven ser gaire grosses i cap a la costa es veia una platja. Amb la llum del llamp pogué veure, també, que la cosa dura amb què s’havia donat el cop era el masteler que caigué al mar en tallar els obencs –sens dubte una onada l’havia llançat a l’altra banda de les roques, com li passà a ella. 16
Tornà a quedar-se a les fosques i un ruixat d’aigua que passava sobre les roques li caigué al damunt. S’agafà al tros del pal i el palpà: va notar la vela, la verga i la cofa, i també una burda i d’altres cordes que penjaven agafades del masteler. Semblava encallat. Si el pogués deslliurar de segur que l’aigua i el vent l’empenyerien cap a la costa. L’Anna anà palpant mentre ruixats d’aigua li queien al damunt. Trobà, però, el que cercava: la burda s’havia travat entre les roques i no deixava moure el masteler. Es tragué el ganivet i la tallà amb esforç; tot seguit s’agafà fort al tros del pal. Vingué una altra onada desfeta de les roques i el masteler es començà a moure fent cap a la costa. Tot anava bé. Va poder enfilar-se on hi havia la cofa –mig desfermada– i es posà de panxa sobre el masteler. En un no res seria a la costa. No podia veure-hi clar perquè els llamps havien parat, però sabia que el vent bufava de l’est. A l’altre costat de les roques –allí on havia anat a parar– també hi havia onades, encara que eren més petites i estava ben instal·lada sobre el tros del pal. Res no podia passar-li ara: tenia la certesa que anava en direcció a la platja. Del vaixell, però –va pensar amb angúnia–, no en sabia res. La pluja es va aturar de sobte i no se sentia el vent. El mar es va encalmar, com si tot aquell desplegament d’onades furioses i d’energia violenta de moments abans mai no hagués passat. Millor així –pensà l’Anna–, remant amb els braços arribaria a la costa sense xocar amb roques imprevistes. 17
I tanmateix, la calma durà ben poc perquè, tot d’un plegat, una ràfega de vent arribà del nord amb tanta violència que de poc si no la tira del masteler. El vent havia canviat sobtadament de direcció i ara bufava del nord, insistent i amb força. El masteler girà apuntant cap al sud i va venir un seguit d’onades del nord –l’Anna s’adonà que ja no anava cap a la costa. Adolorida i sense esma, es va lligar al tros del masteler amb unes cordes que hi penjaven. Acabà mig adormida allí al damunt, fendint les aigües i amb molt de fred. Es despertà amb la claror pàl·lida d’un matí boirós. El vent havia parat del tot, però se sentia dins la mar un corrent d’aigua que empenyia el pal. No es veia costa enlloc, només aigua, bé perquè la costa era molt lluny o perquè la boira no la deixava veure. L’Anna no tenia la més petita idea d’on era; no sabia si el masteler avançava cap a la costa o cap a l’interior del mar, i no feia més que tremolar de fred. Tornà a adormir-se, esgotada. Obrí els ulls en algun moment. Havia sortit el sol, tot i que el cel era ple de núvols flonjos. Era enmig del mar sense que es veiés costa en cap direcció. Encara bo que l’aigua estava força encalmada; només de tant en tant bufava un airet humit que aixecava petites onades. El pal continuava movent-se i a l’Anna li semblava que seguia cap al sud, encara que no n’estava segura perquè el sol era a dalt de tot i era difícil de saber on era l’est o l’oest. Cada cop que el sol sortia entre els núvols, l’Anna ho agraïa –encara tenia molt fred. 18
Van passar les hores i l’Anna s’havia eixugat del tot ja que el sol, quan sortia, era molt fort. Estava asseguda a la cofa, amb els peus descalços sobre la verga, d’on arrencava la vela que semblava una gran ala sota el pal. Feia estona que no portava sabates: l’una l’havia perduda en caure al mar i l’altra la hi llançà ella mateixa. La pèrdua de les sabates no l’amoïnava gens ni mica en aquell moment; sí, però, haver-se adonat que a la butxaca ja no hi tenia la capseta de metall. Si més no, encara duia penjada l’ampolleta d’extret de monstre, però ves de què li havia de servir ara. I així, asseguda, continuava navegant més i més enllà, amb la mirada cansada posada a la punta del masteler on flotava un drap amb un cercle negre al mig. Ara l’Anna no tenia fred, ara tenia molta set. Endormiscada somiava amb un got d’orxata ben fresquet i amb l’aigua gelada de la font de la masia de Montvell. També tenia gana, encara que la set no li’n deixava tenir massa. S’imaginava un gelat de llimona i vainilla com els que feia l’àvia Maria; això estaria bé. L’Anna aclucava els ulls i veia l’àvia Maria a la masia posant un gelat de llimona en una copa de vidre glaçat tot just tret de la nevera. Però que lluny era l’àvia Maria i la masia i..., ben mirat, que lluny era el seu món! Feia dies que ella, l’avi, l’Alison i l’Ival havien sortit de la masia equipats amb dues tendes, sacs de dormir i una pila d’altres coses necessàries per acampar. Havien dit a l’àvia Maria, i a tothom, que anaven a passar tres setmanes al Pirineu: acamparien a les muntanyes, no sabien ben bé on, però l’àvia no s’havia d’amoïnar 19
perquè s’hi posarien en contacte si s’esdevenia qualsevol imprevist. L’àvia Maria, però, va quedar-se preocupada perquè l’avi Roger no estava bé; tenia alguna malaltia de la qual l’Anna no havia tret l’aigua clara. De fet, just abans d’enllestir els preparatius pel suposat viatge al Pirineu, l’avi va haver d’anar a fer-se unes proves a un hospital de Barcelona. La vela agafada al tros del masteler flotava i flotava sota l’Anna i, endavant, en la direcció que anava el pal, només es veia l’horitzó; si més no, l’Anna sols hi veia l’horitzó: aigua i cel mirés cap a on mirés. Ara, però, que veia el sol que començava a baixar cap a la seva dreta, estava segura que un corrent la portava cap al sud o, més aviat, cap al sud-est. De tant en tant, l’Anna donava una mirada als núvols. I si s’enfosquien i amenaçaven tempesta? –pensava amb neguit. Però els núvols anaven lliscant pel cel a poc a poc, tots blancs i flonjos, canviant imperceptiblement les formes. Ara mateix un havia pres forma de gat i l’Anna el contemplà una estona amb tristor fins que el núvol s’anà desfent. Aclucà els ulls i li vingué la imatge d’en Puff, el seu gat, que li portava una piloteta. Com d’eixerit era en Puff –pensà– i que bonic, tot gris fosc amb uns ulls grocs pregons que ressaltaven en la seva carona fosca. Qui sap quan el tornaria a veure, qui sap si mai tornaria a veure ningú. Li venien imatges de la mare i el pare que s’estaven allí, a Toronto, la ciutat canadenca on ella va néixer i on vivia: la mare treballant a la biblioteca Robarts i el pare 20
impartint classes a la seva universitat, sense que cap dels dos sabés que la seva filla es trobava enmig d’un mar en un altre món. Què farien si l’Anna no tornava mai més? Es quedarien a Toronto? Potser el pare trobaria feina en una universitat de Catalunya; tal vegada aniria a viure a Barcelona, potser fins i tot al pis de la seva mare, l’àvia Montse. La mare de segur que se n’aniria a la masia de Montvell amb els avis Manent; al cap i la fi allí havia nascut. L’Anna no es podia imaginar que els seus pares es quedessin a Toronto sense la filla. Ves, què faria la mare tota sola a la casa on vivia amb l’Anna? Si, fins i tot, sempre deia que l’enyorava quan l’Anna anava a passar els estius a Catalunya. I el pare s’estaria tot sol els caps de setmana sense que hi anés l’Anna. Tot i que, quina diferència faria que anessin a Catalunya? La seva filla no hi seria allí tampoc. L’Anna se sentia un nus a la gola mentre recordava els seus pares i també el seu gat i, fins i tot, la seva ciutat. Mai no s’hauria pensat que enyoraria Toronto, aquella ciutat d’hiverns glaçats, edificis grisos i gent amb presses. Però, tanmateix, tenia grans parcs i t’hi trobaves gent d’arreu del món i, a més, era la seva ciutat i la coneixia bé. Ara, enmig d’aquell mar, Toronto era un record càlid com una llar de foc a l’hivern. Cada vegada que el sol sortia entre els núvols i il·luminava retalls d’aigua blavosa, l’Anna escodrinyava el mar per tal de veure què hi havia a sota. Era obvi que sota d’ella i del masteler hi havia aigua i més aigua fins qui sap on, molt avall, fins al fons del mar, on de poc si no hi va anar 21
a parar després de caure del vaixell. L’Anna, però, provava de veure si hi havia algun monstre. Encara que, pel que semblava, no hi havia monstres al mar de Maiera, Fosca i les Illes –on era ella ara–, més d’un cop li vingué la imatge del tauró gegantí d’aquella vegada que caigué a l’Oceà dels Monstres quan era al Regne de Mai. No era una imatge fàcil d’oblidar. La va sobtar un parell de vegades veure l’ombra fosca d’un peix molt gros que passava més avall del tros del pal; tal vegada eren taurons, petits, potser, però prou grossos per fer-li venir una esgarrifança. Va assegurar-se de tenir els peus ben bé fora de l’aigua. L’Anna estava esgotada i adolorida i li feia mal el braç del cop que es donà amb el masteler; hauria donat qualsevol cosa per jeure en un llit. Tornà a aclucar els ulls i li tornaren els records; records més inquietants; records de l’altre món on es trobava ara. I com li passava tot sovint, li havia vingut a la ment la vall solitària d’altes tiges d’herba que el vent agitava, perquè cada vegada que els records se n’anaven a l’altre món començaven talment com esdevingué tot en un principi, quan ho somià aquella nit de gener. Per això, mentre anava sobre el masteler per les aigües d’aquell mar de l’altre món, li aparegué al cap la mateixa imatge de sempre: la vall, l’herba, el vent, i recordà també l’angoixa que va sentir de no saber on era ni qui era. I com cada cop li passava, pensà que era com si aquell moment en què es trobà entre les herbes de la vall hagués nascut altra vegada: hi havia l’Anna d’abans del somni de la vall i l’Anna de després de la vall. La Vall de Can al país de 22
Maiera. Però no sabia pas que es deia així mentre somiava que era a la vall, tot sentint una veu de dona que li deia que s’amagués perquè, en un no res, la vall esdevingué un camp de batalla on dos exèrcits de guerrers amb espases i cavalls es barallaven. Una onada imprevista s’esberlà contra el masteler i va deixar l’Anna xopa. Sortosament, quan el sol sortia entre els núvols escalfava de ple. L’Anna tornà a aclucar els ulls i als records de la vall. Ara es veia amagada en un bosc, fitant per darrere un arbre dos guerrers: l’Arnom i el Senyor de Rocdur. I tan bon punt els ulls vermells i cremants del Senyor de Rocdur la van veure, es produí la interferència entre els dos mons, perquè d’un altre món es tractava i no simplement d’un somni, com l’Anna va poder comprovar més tard. L’Anna obrí els ulls; es notava enrampada. Canvià de posició molt a poc a poc, ja que quan es movia el masteler s’enfonsava ara per aquí, ara per allà, fent molt difícil qualsevol canvi de positura sense caure en aquelles aigües fondes i denses. Tot i això, aconseguí asseure’s a la cofa d’esquena a la direcció on anava el pal. Ara no veia cap a on anava, però tant li era: l’horitzó era ben net, no hi havia ni costa ni embarcació i, a més, ara el sol l’escalfaria per l’altre costat. Sense res més a fer i amb la voluntat de defugir amb la ment la situació angoixosa en què es trobava, l’Anna tornà als records. L’Anna evocà tot el que va ocórrer des dels estranys incidents a l’ordinador. S’aturà, en particular, en el que 23
va succeir quan ella i l’Alison van anar a parar al Regne de Mai; un país de l’altre món, petit i bonic, amb un mar tancat protegit de l’Oceà dels Monstres i amb un mur que el separava del desert i dels lleons, que allí anomenaven gats. De bon principi, el que més la sorprengué fou descobrir que en aquell país es parlava català, la llengua que tothom emprava en aquell món, tret d’un país al nord anomenat Gelgel o Calai. I poc es pensava que descobriria coses encara més sorprenents. A Mai, ella i l’Alison van fer la coneixença de la bruixa Ling i la reina Lula, que els van explicar que, segons un antic manuscrit, l’Anna podria salvar aquell món de desaparèixer si trobava una altra persona del seu món que també anà a Maiera. Tot i que per salvar aquell món calia també que una persona del país de Pot fes un camí a ponent amb un gat. La reina i la bruixa Ling els donaren una mena de brúixola amb què podrien viatjar d’un món a l’altre, i les van retornar a Toronto. I més endavant, l’Anna i l’Alison van tornar a Mai; i també van anar a Gelgel, per equivocació, on van fer la coneixença de l’Ival, un noi maierà de quinze anys amb una cama de fusta, el qual es trobava a Gelgel i que mesos més tard va aparèixer a Barcelona i no es volgué separar més de les nenes. El cel es va ennuvolar més i el sol, ja molt baix, a penes si escalfava. L’Anna tornava a sentir fred i la set la martiritzava; es mullava els llavis ressecs notant el gust de la sal i sentia encara més set. L’estómac li feia molt de soroll, de tan buit com el tenia, i se sentia molt feble. Somiava amb 24
el menjar de Mai. Oh! aquelles taronges dolces i sucoses i aquells plats de peix com se’ls menjaria ara! Aclucà els ulls i gaudí del record de l’àpat que els van preparar la bruixa Ling i les seves germanes quan van anar al Regne de Mai abans del suposat viatge al Pirineu, mentre l’avi era a Barcelona fent-se les proves a l’hospital. L’Ival hi va anar amb ella i l’Alison, després de prometre amb solemnitat que mai no diria res a ningú sobre l’existència de Mai. Va ser un viatge d’unes hores, aprofitant que l’àvia Maria havia anat amb l’avi a Barcelona; prou llarg per donar totes les notícies.
25