Issuu on Google+

Jordi i el tresor de les vint perles Llu铆s Miret Il路lustracions de Xavier Gordillo


1. Tenim un problema

A

quella bascosa nit d’estiu, Jordi no podia dormir. No sols era la calor la que dificultava la son, també eren altres les preocupacions que rondaven el cap del nostre amic. Mentre donava voltes al llit, com si fóra una croqueta, meditava sobre una inquietant conversa que, de retruc, havia sentit tot just abans d’anar-se’n a dormir. –A aquest xiquet no li ixen les dents! –Encara és molt menudet. –Jordi ja tenia quasi tota la dentadura a la seua edat.

5


Els pares van intercanviar una mirada de preocupació i d’estranyesa, però van canviar de tema sense donar-li més importància. –Mare de Déu! Només li faltava açò, al Manelet! –va pensar Jordi. Tots dos germans es passaven el dia barallant-se pels joguets, la televisió o les atencions dels seus pares, però allà en el fons, Jordi estimava el seu germà–. És tan poca cosa i tan ignorant! El tema de la dentadura li obsessionava a Jordi des de feia uns mesos. En concret, des que va descobrir la dentadura portàtil del iaio Vicent. Un dia, xafardejant, va comprovar horroritzat que el iaio era capaç de traure’s totes les dents i queixals de la boca i, el que era encara més prodigiós, la dentadura continuava somrient mentre surava dins d’un got d’aigua. Fou una experiència esgarrifosa i desconcertant. Jordi va romandre uns segons petrificat però, quan el iaio va abandonar la cambra de bany, la curiositat i el valor van vèncer la por i el fàstic. El nostre intrèpid aventurer observà amb respecte i veneració tan sorprenent criatura; després, va acumular la valentia suficient

6


com per atrevir-se a tocar-la. L’objecte resultà inofensiu i molt divertit, de fet, mai deixava de somriure. A punt estava de comprovar si s’ajustava a la mida de la seua boca, quan s’obrí la porta i la mare el descobrí en ple experiment. Els crits degueren sentir-se a Eivissa. Mare i iaio perseguiren el pobre Jordi per tota la casa. Tothom escridassava malhumorat i enfadat, sense atendre a raons científiques. Tothom menys la dentadura que, fins i tot enmig d’aquell desgavell, mantenia la calma i el somriure. Havien passat unes setmanes des d’aquell incident, però la imatge de la dentadura portàtil continuava ben viva a la ment de Jordi. Ara, descobria que Manelet no sols havia heretat els ulls de la mamà o les orelles del papà, també hauria d’heretar la dentadura del iaio! No comprenia la flegma que demostrava sa mare. Capaç de no dormir per un refredat de Manelet, però quasi indiferent davant de tan greu problema. Per acabar-ho d’adobar, Jordi tenia pixera, tot i que açò últim tenia més fàcil solució.

7



Jordi i el tresor de les vint perles, de Lluís Miret