En Ric Rap rondalles: El musical

Page 1


Joan-Ratot Va haver un temps en què encara parlaven els animals, les plantes i les aigües. En la més remota antiguitat, hi havia un ratolí que li deien Joan Ratot.

–I som feliços al lloc on vivim, prop de la font i una figuera de cop gegantí. Contemplem les crestes, la remor de pinadetes, la flaire del timó i el dring de les esquelles.

–Sóc Joan Ratot i sóc sabater i a la meua dona li diuen Torna-per-més. Vivim a Castalla dalt de la muntanya, en una raconada on no bat la tramuntana.

Un matí van escoltar el pregó: –Es fa saber que aquest matí, al mercat de la vila, vindrà el saladurer.


L’artesà li feu un trau i començà a bufar, les arrugues desapareixien però amb malestar. –Infleu-me més, infleu-me més, infleu-me més. –Però senyora, que pot rebentar? –Infleu-me més i us donaré una altra bossa de doblons. Va seguir bufant i, de sobte, l’horror. Margarida va esclatar amb gran soroll davant d’aquell cuireter agosarat i avariciós.

–Ah! Ah! Ah!, germana què ha passat? –Ah! Ah! Ah!, el meu pla ha fallat. –Ah! Ah! Ah!, germana on estàs? –Ah! Ah! Ah!, l’enveja m’ha matat.


–Hum! Què és això? Sembla un xiquet que plora, no pot ser! Rentant de pressa i temorosa, però dominant la por, Però... això és un xiquet que plora per ací! de sobte, al seu costat una dona de dol. L’estranya es va posar a llavar furiosament »Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat sense mirar a Toneta ni girar-se en cap moment. ací? Si encara no tens ni un any, i tot solet damunt la neu! »Oi, però si ja tens dentetes! –I queixalets també! Recordava sa mare, “no vages a la font”, però Toneta era coratjosa, i desobedient, també. Continuà, malgrat l’encontre amb el criançó, fins a trobar el fanal d’oli del safareig.


El jugador de Petrer Açò va passar en aquells temps antics en què hi havia dimonis per viles i camins. I si els cridaves tres voltes seguit venien a visitar-te a la nit.

–Sóc Pere Mestre i tinc una bona colla d’amics. Per una cosa o altra sempre allarguem la nit. Siga hivern o siga estiu, serenates a fadrines i sopars amb bon vi.

En el carrer Major del poble de Petrer, en una casa noble, gran com un convent, vivia Pere Mestre, un gran hereu que encara era fadrí, però no era jovenet.

»Però el que més m’agrada a mi és jugar al monte o al truc i si hi ha diners, m’és igual. I voltes es guanya i a voltes es perd, alguns estrelats i altres amb estel.


–Mire, pare, mire quin llibre tan gran, Faig aixac abrac cadabrac. Un ancià que passava me l’ha regalat. –Ostres, tot açò és un poc misteriós. –Teresa, mira’m, parla’m i seràs dona afortunada. Una nit que no estiga cansat, me’n llegiràs un tros? Com cada mitjanit, va escoltar el mussol, Després de sopar, els va entrar son Tornava a estar sola i plena de por. I cadascú va anar a la seua habitació, Va gitar-se a dormir, però amb tremolors, Però Teresa tenia un estrany remor curiós, La nit sencera la passà angoixada pels malsons. Volia llegir el llibre, però tenia por.


I convençut d’haver proporcionat un gran benefici al món, l’oncle Porra continuà el seu camí fins a veure davant seu una munió de gralles, garses i esparvers que xisclaven i grallaven horriblement donant voltes en confusió enmig del cel.

–Oncle Porra! Del cos del dimoni eixien rialles i paraules. –Oncle Porra, ha! ha! ha! De no absolució per beure vi a totes hores.

–Oncle Porra, no cal que fuges de mi, Porra va carregar de nou l’escopeta i, amb els cabells sols sóc un dimoni al cap i a la fi. un poc eriçonats, es va acostar per descobrir... No necessites l’absolució per a anar a l’infern El dimoni sense cap. i jo no necessite el cap per a viure, cert? El dimoni, vinga a ballar. El dimoni sense cap. El dimoni, vinga a cridar.