Paraula i passió Sant Vicent Ferrer, predicador
Albert Toldrà i Vilardell
CAPÍTOL 1
EN EL QUAL L’APARICIÓ DE SANT VICENT TÉ GANES DE XARRAR I ENS PARLA UNA MICA DE LA SEUA ÈPOCA I LA SEUA VIDA
Quan alguna dona prenyada és a punt d’infantar, aleshores Déu crida un àngel pel seu nom –que tots en tenen, de nom– i li diu: –Veus aquella dona prenyada, que vol parir? –Senyor, sí. –En tal hora parirà. Vés-hi, que jo t’encomane la criatura. I l’àngel hi va, i quan la dona ha parit, abans de res la criatura cau en les mans de l’àngel, abans que en les mans de la llevadora, per ràpida que siga, i la té en sa guarda per manament de Déu fins a la mort.2
Ja has vist com em pinten: vell i prim, el cabell curt i amb el cap pelat en forma circular –la tonsura–, vestit 2
Ací ens descriu com Déu adjudica a cada nadó, al moment del naixement, el seu àngel de la guarda, que serà personal i vitalici. Fixa’t que ací també fa parlar Déu i l’àngel com si foren persones normals, una que dóna ordres i una altra que obeeix.
10
amb una túnica blanca i el mantell negre –l’hàbit dels dominics–, amb cara de pomes agres, el nas esmolat i la mirada penetrant i febril. Sever, molt sever, amb una expressió dura, sostenint un llibre –la Bíblia, és clar– amb la mà esquerra, i amb el braç dret estirat, alçant el dit índex cap amunt: –Temeu Déu! Aquest dit estirat és el meu distintiu iconogràfic, el que em caracteritza. També em representen, en altres quadres, volant pel cel, amb ales d’àngel, i en actitud d’oració. Tot això és cosa dels pintors, de la imaginació. Som molts, els sants, i ens han de diferenciar d’alguna manera, ens han de posar a cada un algun element reconeixible. La veritat és que jo era un personatge terrible; auster fins a l’extrem, feia servir una Bíblia com a coixí, diu la llegenda. Mai no menjava carn, i vestia i vivia de la manera més pobra i senzilla. I sempre he tingut el geni molt curt, ho sé; em costava ser amable, comprensiu i tolerant. Tot i mantenir-me sempre obedient a l’Església, em mostrava ben independent i obstinat. Ara, que ha passat tant de temps, ho reconec. Des de fa molt de temps, des del segle xix, ací la gent s’ha dividit en dos bàndols, segons si es posicionaven a favor o en contra de l’Església catòlica –dels rectors. I de retruc, a favor o en contra meu. Uns em posaven com a exemple de tot, com a virtuós sant i 11
exemplar valencià i espanyol. Els altres m’atacaven titllant-me d’intolerant, racista i espanyolista. Tots plegats, plens de prejudicis i romanços. Ara que tinc una estona i ací fa de bon estar, t’explicaré quatre coses, i de pas em defensaré de les acusacions d’uns i de les manipulacions dels altres. Ja sé que ha passat molt de temps, però mai no és tard per a reflexionar sobre la nostra història. Vaig nàixer l’any 1350, a la ciutat de València, una ciutat que aleshores, com ara, es nodria de molta gent vinguda d’altres terres; els meus pares venien d’algun lloc de les comarques gironines. El meu pare era notari; això vol dir que tenia una bona situació social a la ciutat, i un nivell cultural prou per damunt de la mitjana: l’escriptura i la lectura eren les seues eines de treball; això va influir en la meua afició pels estudis i l’argumentació. El meu germà, Bonifaci Ferrer, també és conegut; fou un religiós important al seu temps, prior del monestir de Portaceli, i compromissari a Casp amb mi. Quan jo nasquí, acabava de passar –dos anys abans– la terrible pesta negra, la pitjor epidèmia que es recorda, que matà aproximadament una tercera part de la població de la Corona d’Aragó; al País Valencià també morí molta gent, tot i que no es notà tant el despoblament perquè al mateix temps venien molts fugitius d’Aragó i de Catalunya. 12