El llenyater de Fortaleny (Arreplegada a la Vall de Tavernes)
Enric Valor Adaptació de Jordi Raül Verdú Iŀlustracions d’Antoni Laveda
Conta la contarella que fa molt de temps, quan els romans encara dominaven les nostres terres, en un llogaret que hui coneixem per Fortaleny, vivia un llenyater que li deien Paulus. La seua dona era molt estalviadora, i gastava el mínim possible. Tant era així que no li comprava mai cols al seu home, i això que per a ell era un deler. El pobre home somiava en una bona platerada de col bullida, tan olorosa, o de floricol fregideta. Passaven mesos i mesos: –M’has fet col? –Ah, col! Tu saps que som pobres i no tenim terra... –es queixava Floràlia, la seua muller–. D’on he de traure la col? 4
Un dia, precisament en temps de cols, fart ja d’aquesta situació, va aprofitar que Floràlia no era a casa i li furtà una moneda de coure, que se la va gastar en un cabàs de cols. Perquè la dona en tornar no li les descobrís, les amagà en el corral. L’endemà a la matinada, quan ella dormia, es va alçar, com de costum, per anar a fer llenya. Li va posar a l’ase l’albarda, i la va carregar amb una caldereta de ferro, els ferraments de treball i un sarró on hi ficà el menjar, dues cols i una fogassa de pa. Paulus agafà el camí cap a la muntanya, i se li va fer de dia en ple bosc. Com no pensava en una altra cosa més que en 5
menjar-se les cols, quan va veure un lloc pelat de vegetació i una font a la vora, va agafar unes quantes branques seques de carrasca i de pi, les va clavar dins d’un cercle de pedres i va fer foc. Després va traure la caldera, la va omplir d’aigua i hi ficà les dues cols ben trossejades. A mesura que anava calfant-se l’aigua, anava escampant-se el fumet de la col. “Quin esmorzarot vaig a pegar-me”, es deia, mentre s’allunyava del foc i es posava a fer feixos de llenya.
6
I estant així entretingut, va sentir com algú venia pel camí. “Bona l’hem feta!”, remugà tot pensant en la col. Llavors, va veure dos homes ben vestits que s’aturaren prop d’ell, cridant: –Bon home, feu el favor! El llenyater va eixir vora la senda, ajustant-se la túnica i espolsant-se les sandàlies. –Amic i germà –prengué la paraula un d’ells, que era calb–, necessitem que ens digueu per a on podríem trobar esclatasangs. Paulus, sorprès, respongué: –Heu fet tard, ben tard, senyors forasters. La temporada ja s’ha acabat. –Sí –continuà insistint el vell–, però ens han dit que aquesta serra és molt fresca i que en poden quedar a les altes ombries, on no fa molt de sol. 7