__MAIN_TEXT__

Page 1


Índex 1. Introducció: Folklore i cultura popular ............................... 9 2. La cultura popular marinera........................................... 17 3. Metodologia de treball ..................................................... 25 4. Objectius .......................................................................... 35 5. Fraseologia marinera valenciana ..................................... 41 El sol, la lluna i els estels ...................................... 44 El cel...................................................................... 48 El vent ................................................................... 60 5.3.1. Del vent i els seus noms ............................... 64 5.3.2. La lluita dels vents ........................................ 75 5.4. La mar i els seus estats.......................................... 77 5.5. El cordam .............................................................. 83 5.6. Les embarcacions .................................................. 89 5.7. La navegació ......................................................... 97 5.8. La pesquera......................................................... 111 5.9. Les persones ........................................................ 128 5.10. Els llocs................................................................ 135 5.11. Els referents històrics ........................................... 141 5.12. Els éssers marins ................................................. 146

5.1 5.2. 5.3.

6. Conclusions .................................................................... 173 7. Índex de fotografies ....................................................... 179 8. Bibliografia..................................................................... 185


A

l llarg del treball veurem els referents, les pors, les alegries, els fonaments psicològics i, en definitiva, les bases vivencials de tot allò que movia i mou la ment de les persones que fan de la mar la seua llar.


5.

FRASEOLOGIA MARINERA VALENCIANA

La cultura popular, amb el refrany com a exponent màxim, és una elaboració cultural que naix en un moment i context concrets. Els aforismes i altres tipus de modismes lingüístics tenen la característica que el sentit últim no depén del contingut semàntic del seu enunciat abstracte, sinó de la situació concreta de l’enunciació (Conca 1988). Els refranys, les dites i les frases fetes es creen dins una estructura rítmica i sintàctica que té com a resultat una immobilitat en la seua forma que els afegeix un valor cultural considerable. És a dir, totes aquestes estructures són transmissores d’una important informació lingüística i cultural que hem de traure a la llum. Però el refrany també és un punt de vista, una condensació lingüística d’una determinada visió del món, resultat de l’experiència de cada dia durant llargs períodes de temps. Per aquest fet és útil l’estudi i reflexió de les anomenades unitats fraseològiques (Conca 1994:114), ja que s’incardina amb coherència global a la llengua de comunicació, al discurs del grup cultural i a l’estament professional que els crea. En referència a aquest aspecte, Veny (2001:19) explica el següent: «El tipus de vida de cada comunitat es reflecteix d’una manera o altra en l’espill de la llengua: mots, locucions, refranys s’acumulen en el seu sistema dialectal com fent-se ressò de la seva activitat laboral, econòmica predominant: als ports

41


de la costa de la Selva, per exemple, s’usen paraules i expressions com tambutxo ‘persona de baixa estatura i gruixuda’, rascar el gamber ‘festejar una dona’ o segons el vent, trempar veles ‘procedir segons aconsellen les circumstàncies’, que, generades en un àmbit mariner i usades metafòricament, no serien enteses per un parlant de terra endins.» Totes aquestes característiques, especialment el seu atavisme i la seua immobilitat al llarg dels anys, fa que esdevinguen unes eines utilíssimes per copsar la cultura original de la gent marinera. Com explica Janer (1982:94): «Certament, els refranys o els proverbis –es tracta de veure el caràcter proverbial de les sentències que s’integren sota la diversitat d’accepcions– són expressions populars on es troba condensada la saviesa antiga del poble. Són, molt sovint, el resultat de l’experiència i de l’enginy, perquè es constitueixen com a sentències després d’haver estat repetit i observat reiteradament un mateix fet.» Al llarg del treball veurem els referents, les pors, les alegries, els fonaments psicològics i, en definitiva, les bases vivencials de tot allò que movia i mou la ment de les persones que fan de la mar la seua llar. És ací on s’evidencia la distinció del doble context –context de formació i context d’aplicació– que va acoblat al concepte de proverbi (Conca 1994:115). Qui pot saber quant de pa menja una llissa? Qui pot preveure les conseqüències del pas d’una balena? Per què s’ha de maleir la mar serena? Només la vivència dels fets en un determinat moment històric dona sentit a frases com menjar més pa que una llissa, ha passat la balena o la maledicció de la mar serena tot i que ara no els trobem sentit. Per un altre cantó trobarem que moltes d’aquestes formulacions s’han deslligat del seu context de creació per a aplicar-se a altres contextos. Si la mar feia moviments perillosos perquè una força llunyana l’espentava, els nautes deien que hi havia mar de fons, expressió que fora del medi marí s’ha aplicat a situacions de conflictes familiars o personals. Cada refrany, cada frase feta, cada dita té un valor força valuós tant per la seua forma, com per la seua estructura, per la seua sintaxi i semàntica, a la qual cosa hem d’afegir la càrrega etnològica que aquestes maneres de dir ens han transmés durant segles i generacions. Una comunitat humana –lingüística al capdavall– pot oblidar certs trets de les seues vivències per canvis tecnològics o culturals; tanmateix, les parèmies ens retornaran la visió del món que s’hi enclou i els seus matisos: bons, dolents, positius, negatius, importants, prescindibles, fonamentals, agradosos, malcarats... tots els matisos del viure tornaran a revifar sota la forma de

42


dita, refrany, locució, cançó, rondalla o qualsevol altra expressió familiar que puga condensar un pensament o una vivència important d’aqueixa societat. En el cas de les comunitats marítimes, aquests condicionants són molt clars, com explica Sureda (1969:33), qui transcriu les paraules del savi mallorquí Ramon Llull quan redactà en el seu llibre Arbre de Sciencia, al capítol «De les fulles de l’arbre humanal», el paràgraf següent: «Lo mariner consira galera e nau e barca, e consira vela e arbre, timó e nauxer, e altres coses que a nau se pertanyen; e aprés consira temps de navegar, els ports a los quals ha refugi, e l’stela e l’agulla e la caramida, e els vents e les milles e les corses d’aquells, e altres coses que se pertanyen a la sua art.»

Pràcticament tots els referents esmentats per Llull han romàs en la vida dels mariners fins a les darreres dècades del segle xx en què l’aparició del motor i les noves tecnologies com el gps han deixat obsolets els antics sistemes que s’han fet servir durant mil·lennis. Així, doncs, ens servirem d’aquests referents mariners per establir camps semàntics al voltant dels quals incardinar frases fetes, adagis,

43


sentències, dites i refranys. Els apartats que apareixen tot seguit aniran referits als astres, al vent, als estats de l’atmosfera, a la pesquera, a la mar i els seus estats, a la navegació, a les persones, als llocs, a la història viscuda i als éssers marins, tot revifant una part fonamental de la nostra cultura.

5.1. EL SOL, LA LLUNA I ELS ESTELS El sol, la lluna i els estels marcaven el ritme vital dels mariners. De la importància d’aquests referents en dona fe Ausiàs March en els seus versos quan diu: «Tals com aquells qui per la mar naveguen / són desviats si·ls fall la tramuntana / e van en lloc on la ventura·ls porta» (AM 104: 73-75). El denominat estel de tramuntana, a hores d’ara estel polar, era el principal referent per a la navegació com escriu Sureda (1969: 34): «La Tramuntana és l’estrella que correspon a la punta de llança del Carro Menor i als estels de la mateixa constel·lació més allunyats de la Tramuntana, llavors se’n deia els Germans. El Pol Nord quedava entre els Germans i la Tramuntana, de manera que quan es veia la Tramuntana a llevant, els germans eren a Ponent [...] La preferència donada a la Tramuntana, o Polar, deriva del fet, ben observat, que aquesta estrella es troba sempre alineada a pocs graus de l’eix de la Terra.» De fet, el DCVB arreplega a Mallorca l’expressió Perdre la tramuntana de vista, ‘perdre l’orientació’ i ‘perdre els sentits, desmaiar-se’. Modernament es fa servir la frase feta Perdre el nord. És aquest un canvi lingüístic produït per la preponderància de la navegació atlàntica des del segle xvi que canvià els termes mediterranis tradicionals com tramuntana, llevant, migjorn i ponent pels atlàntics nord, sud, est i oest. La importància dels astres i la necessitat de conéixer-ne els senyals que transmeten, es basa en el fet que marca el temps vital de les tasques marines i també perquè a través d’ells es podien predir fenòmens atmosfèrics, idea que trobem en l’expressió vinarossenca El bon mariner, mirant la lluna, sap son quefer (Simó 1999:64). Pel que respecta al sol trobem que ha creat un gran repertori lèxic com apuntar el sol, eixir el sol, sol acampanat, el sol de la gerra, sol amb viscoreta, etc., però que no ha sigut un referent molt important per a la creació de parèmies. El DCVB (s. v. llevant) reporta de Cullera l’aforisme Sol roig, llevant prop. A

44


Calp es deia Sol en barba, llevant o aigua (Llopis 1953:184). I com a cloenda del breu repertori solar, al Cabanyal trobem Sol rogenc, sol ponent (Martorell 2001:169).

Si seguim amb els estels, és sabut que han tingut una importància orientativa fonamental des dels inicis de la navegació. Malgrat açò, l’ús dels astres com a referent ha deixat de tenir rellevància actualment per l’avanç de la tecnologia. Les entrevistes i la bibliografia sobre el tema ens diuen que han sigut tres els estels o constel·lacions més recordats per la marineria valenciana: l’estel de tramuntana, l’estel del dia i les Cabrelles. L’estel més anomenat és l’estel de l’alba, el planeta Venus, que servia d’indicador horari perquè anunciava l’eixida del sol. Aquest planeta es denomina astrelot a Moraira (Cabrera 2001:56), un nom propi, format amb un augmentatiu que en remarca la singularitat. Al Cabanyal rebia un nom humorístic: Màndria (Martorell 2001:87). Com explica l’autor, aquest estel pren el nom del terme màndria (‘home apocat, sense ganes de treballar’), perquè també és el primer a pondre’s. En la pesca tradicional tenia molta importància perquè la

45

Profile for Edicions del bullent

Gat Vell. dites marineres. Tast del llibre  

Gat Vell. dites marineres, de Francesc Xavier Llorca Ibi: https://www.bullent.net/libro/3244-gat-vell

Gat Vell. dites marineres. Tast del llibre  

Gat Vell. dites marineres, de Francesc Xavier Llorca Ibi: https://www.bullent.net/libro/3244-gat-vell

Profile for bullent
Advertisement