Page 1

43

ELS LLIBRES DEL GAT EN LA LLUNA


1a edició: gener de 2017 © 2017 Teresa Sanchis Labiós © Il·lustracions d’Abraham Mondría © 2017 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 www.bullent.net • info@bullent.net Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó, Maria Guasp Imprimeix: Ulzama ISBN: 978-84-9904-188-9 Dipòsit legal: V-13-2017

Hi ha un quadern de Propostes Didàctiques, realitzades per Mario Viché, que es distribueix gratuïtament als ensenyants que el sol·liciten

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.


L’ESPERIT DEL CABANYAL Teresa Sanchis Labiós Il∙lustracions: Abraham Mondría


A Guillem A Raquel Grà cies a les xiquetes i els xiquets de l’Escola Santiago Apostol del Cabanyal, per ensenyar-me que es poden fer realitat els somnis.


I. Tres amics i una mansió molt sinistra

El iaio i la iaia sempre han viscut al Cabanyal. Jo també hi vivia, fins que me’n vaig anar amb els meus pares a Madrid. La mare és professora i sindicalista, i la van escollir per a estar a la central del seu sindicat. Com el pare és traductor de llibres de medicina i treballa per internet, van pensar que no hi havia cap problema que ens n’anàrem els tres. Els pares creien que la nostra marxa no tenia massa importància, però per a mi significava que havia de deixar la meua escola, el meu amic Nicolai, la meua amiga Empar i començar de nou en una ciutat enorme, on no coneixia a ningú. El dia que me’n vaig anar, el iaio em va regalar una aquareŀla que havia pintat del carrer d’Escalante, perquè no m’oblidara del Cabanyal. Des que es va jubilar, el iaio es passa la majoria del temps pintant. És una afició que li ve de xiquet. 7


Els seus pares tenien una casa de menjars per a pescadors i peixateres a la platja del Cabanyal. Va ser allí on va conéixer Joaquim Sorolla, un pintor valencià molt famós a qui li agradava molt pintar la gent del mar. Sorolla va ser el culpable de l’afició del iaio. Quan tornava d’escola, s’asseia darrere el pintor a certa distància i es fixava molt bé com barrejava els colors i com aconseguia pintar l’escuma del mar, perquè semblara quasi de debò. A voltes, Sorolla se n’anava a fer llargues caminades per la platja amb el seu amic Vicent Blasco Ibáñez, un escriptor també molt famós, i segons la gent d’aquella època, un perillós revolucionari. Un dia, mentre el iaio mirava com pintava, Sorolla va traure d’un bagul un paper gruixut i una caixa d’aquareŀles, li’ls va donar al meu avi i li va dir que pintara. Mai sabrem si ho va fer perquè li molestava tenir clavats tot el dia els seus ulls en ell, o perquè volia que pintara de debò. Finalment Sorolla se’n va anar i no va tornar més. Uns van dir que havia anat a fer una exposició a Nova York, i uns altres, que se n’havia anat a pintar per tot arreu, però el que és cert és que el iaio no el va tornar a veure. Malgrat açò, el meu avi va continuar pintant i no ha deixat de fer-ho fins ara. 8


El dia de la meua partida, els meus amics també em tenien preparada una sorpresa. Nicolai va dir que havia vist, abocades a les finestres del vell edifici conegut com a Pensió Colón, unes persones vestides de l’època de Sorolla. La pensió Colón era una espècie de mansió abandonada, que estava prop de la platja del Cabanyal. Havia sigut un petit hotel per a la gent elegant que venia a estiuejar, quan el iaio era xicotet. –Devien estar fent una peŀlícula –vaig dir jo. –Quina peŀlícula, ni quina peŀlícula! Eren fantasmes –va contestar Nicolai. –Si voleu, podem entrar a comprovar-ho, però primer haurem d’estudiar la manera –va dir Empar. Empar té una seguretat envejable. I és tan directa dient el que pensa, que a voltes molesta. A Nicolai no li agrada gens estudiar i té fama de bandarra. De mi, el professorat diu que sóc «molt bon xiquet», perquè sempre porte els deures fets i trac bones notes. El que passa és que m’agrada estar tancat amb mi mateix a la meua habitació. També patisc molt. Sóc sensible a les coses tristes que passen al meu voltant i a les injustícies. Fins i tot vaig tenir problemes en l’as9


signatura de Ciències Socials, perquè no podia estudiar les guerres sense posar-me malalt. Us deveu preguntar com tres persones tan diferents van poder arribar a ser amics. La «culpa» va ser de Vicent, el professor de música, que ens va fer seure els tres junts perquè, segons ell, ens complementàvem. I pel que sembla, tenia raó, ja que des que som amics, Empar té més tacte, jo sóc molt menys solitari i Nicolai es pren els estudis de debò. En l’única cosa que cap dels dos ha canviat, és en la seua afició a cercar aventures perilloses. No sé com, però al final em van convéncer d’anar a esbrinar els secrets de la pensió Colón abans d’anar-me’n. Quan vaig arribar, Nicolai i Empar estaven esperant-me fora. La reixa de ferro estava tancada amb una pesada cadena. –La porta està tancada i no hi ha manera de trencar la cadena. Au! Anem-nos-en! –vaig dir. –Estàs boig, Guillem? Penses malbaratar l’oportunitat de descobrir els misteris que tanca la pensió? –I qui ha dit que no es puga entrar? –va afegir Nicolai–. Jo sé una manera de fer-ho. Espereu-me ací. –I va girar la cantonada. 10

L'Esperit del Cabanyal  

Primeres pàgines de L'Esperit del Cabanyal http://www.bullent.net/libro/3211-Esperit_del_Cabanyal

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you