Page 1


4


Albert Toldrà

Il·luses, santes, falsàries Relats d’espiritualitat femenina heterodoxa perseguida per la Inquisició de València (1624-1808) Fons de l’Arxiu Històric de la Universitat de València


Premis Literaris Ciutat de València 2017 Un jurat compost per Consol Castillo Plaza (presidenta), Javier García Peiró (secretari), Antonio Ariño, Teresa Carnero, Francesc J. Hernàndez i Maria Josep Poquet (vocals) acordà concedir el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig en valencià, dels XXXV Premis Ciutat de València, a l’obra Il·luses, santes, falsàries, escrita per Albert Toldrà.

1a edició: març de 2018 © 2018 Albert Toldrà i Vilardell Coberta de Miquel Mollà

© 2018 Edicions del Bullent, SL 961 590 883 De la Taronja, 16 - 46210 Picanya info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Maria Guasp, Agnès Toda Imprès a la UE ISBN: 978-84-9904-206-0 Dipòsit legal: V-557-2018

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.


Al company Manel Marí, indòmit, lluminós, amable embriac.


ÍNDEX INTRODUCCIÓ

11

1. SOR FRANCESCA ROSSELLÓ, DE VALÈNCIA 2. TRES IL·LUMINADES ANÒNIMES 3. SOR AGNÈS, DE BENIGÀNIM 4. SOR RAFAELA I SOR JOSEPA MARIA MIRALLES, DE SANT MATEU 5. L’ESTRANY CAS DE MOSSÉN LLUÍS NOALLES, DE VALÈNCIA 6. LEONOR LLORET, DE LA VILA JOIOSA 7. SOR ANNA MARIA MONTESINOS, DE VILA-REAL 8. SOR ISABEL MARIA ANTOLÍ, D’ULLDECONA 9. SOR ISABEL DE L’ESPERIT SANT, DE VALÈNCIA 10. SOR JOSEPA MARIA SELMA, D’ALGEMESÍ, 11. TERESA, DE VALÈNCIA 12. SOR MARIA DE SANT TOMÀS DE VILLANUEVA, DE RUSSAFA 13. TERESA GUARNER, DE BENIGÀNIM CONCLUSIÓ BIBLIOGRAFIA 167 TEXTOS 169


INTRODUCCIÓ 11

INTRODUCCIÓ

L’historiador Carlo Ginzburg destacava les interessants analogies existents entre els textos dels processos inquisitorials i els quaderns de camp dels etnògrafs; tant en uns com en altres, l’antropòleg, l’historiador, se situa darrere de l’inquisidor, va rebent la mateixa informació i pel mateix ordre que ell: les denúncies, els informes, les declaracions... tot i la diferència d’idees i mentalitat, tots dos, inquisidor i historiador, busquen la veritat, cadascun a la seua manera. I inevitablement es produeix una certa identificació, tendim a pensar en la lògica del Sant Ofici: ara cal interrogar aquest testimoni, aquell altre està mentint, això no constitueix una prova concloent...1 De seguida ho comprovarem. En aquest llibre farem un colp d’ull, en ordre cronològic, a alguns processos inquisitorials al llarg de quasi dos segles (1624-1808); una determinada quantitat d’aquests complets –molt pocs–, que arriben al judici i la sentència, i la majoria suspesos o simplement en fase d’informació, l’equivalent al 1

L’inquisitore come antropologo, Ginzburg, 2006.


12

IL·LUSES, SANTES, FALSÀRIES

que avui podrien ser fitxes policials de persones merament sospitoses. Es tracta de sumàries contra dones, a causa de les seues personals vivències religioses, el que acostumem a dir la seua religiositat, cosa que es manifesta de maneres molt diverses, com veurem. La societat valenciana dels segles xvii i xviii coneix un enorme desenvolupament de la mística, un ambient d’inquietud religiosa, en gran part d’influència castellana i, en especial, de santa Teresa. Moltes dones, tant dins del convent com fora, es llancen a viure experiències espirituals més enllà dels límits establerts. Si són ortodoxes o heterodoxes, «illuses» –que es creuen erròniament santes– o «falsàries» –que ho fan veure–, ho decidirà la Inquisició; si són santes genuïnes, ho diran el temps i el Vaticà. Partint de realitats similars, unes s’enfilen als altars, al cel; mentre que les altres davallen als calabossos del Sant Ofici, a l’infern. La Inquisició inspira por, molta por, en especial a les dones. Tothom sabia com les gastava el tribunal. Un procés judicial inquisitorial, com diu Foucault, no és un mer mecanisme del poder, sinó, sobretot, una manifestació d’aquest poder. Quasi totes les declaracions que veurem, però, es fan mitjançant un comissari, un religiós menys intimidatori, sovint conegut de la interrogada, potser fins i tot de la seua confiança. I, sobretot, discret. Perquè el Sant Ofici treballa sempre amb sigil: cautela és un dels mots més emprats en les cartes dels inquisidors en què imparteixen als comissaris les instruccions sobre la manera d’actuar en la investigació que els encomanen. Si sempre


INTRODUCCIÓ 13

és necessària la discreció, encara més en tractar-se de dones i, sobretot, de monges. És imperatiu evitar l’escàndol quan pot afectar persones de religió, com en el cas dels sol·licitadors sexuals –els sacerdots que empren la confessió per seduir les penitents– o d’aquestes dones que coneixerem. Una nota sobre la llengua. La societat valenciana d’aquests segles és, malgrat la decadència literària i la influència castellana, catalanoparlant. La Inquisició és la primera institució que, molt abans de la guerra de Successió, des del segle xvi, empra sistemàticament el castellà. La conseqüència és que tenim persones valencianes escrivint o declarant en castellà, o secretaris traduint sobre la marxa deposicions fetes en valencià al castellà, un castellà d’altra banda antic i ben pintoresc («el ciervo del Señor»), del qual respectem l’ortografia original. El valencià aflora ocasionalment en referir frases o mots literals. I una altra sobre la documentació: fem servir per a aquest treball els fons de la Inquisició conservats a l’Arxiu de la Universitat de València, fons procedents del tribunal del Sant Ofici de València. Una gran part de la documentació generada per aquest tribunal, però, és a l’Archivo Histórico Nacional, de Madrid, i és la que ha estat més intensament treballada pels historiadors, molt més que no aquesta. Cal, doncs, divulgar aquest fons documental que, al capdavall, és un patrimoni cultural del poble valencià.


SOR FRANCESCA ROSSELLÓ 15

1. SOR FRANCESCA ROSSELLÓ, DE VALÈNCIA

C omencem l’any 1624, amb l’interessant cas de sor Francesca Rosselló,2 de València, beata del tercer orde de sant Francesc; típica dona espiritual que assoleix alguna influència, i tremendament sospitosa d’heretgia. Ens situem ací en un període de profunda crisi; la catàstrofe humana, demogràfica i econòmica causada per l’expulsió dels moriscs valencians (1609) es manifesta en inflació, pobresa, polarització social i tensions; l’economia valenciana no es recuperarà fins a finals del segle xvii. La mateixa Església valenciana, gran beneficiària del treball morisc, se’n ressent. Paral·lelament, després del segle d’or comença la decadència cultural al País Valencià, així com l’inici de la castellanització, en un principi de l’aristocràcia i l’alta cultura vinculada a aquesta, i després, per imitació, progressivament, de la burgesia. Quant a l’ambient religiós, a la societat valenciana del segle xvii predomina des del concili de Trento i el regnat de 2

Arxiu de la Universitat de València (AUV), Varia 42/10.


16

IL·LUSES, SANTES, FALSÀRIES

Felip II la religiositat contrareformista del barroc hispànic, fanàtica, formal i màgica; farcida de miracles, prodigis, aparicions de sants i dimonis... Tot plegat vist com la cosa més normal del món: la frontera entre la realitat i el sobrenatural s’evapora. La credulitat –com la ignorància i l’analfabetisme, especialment femení– és tremenda, generalitzada i instigada per l’Església, que empra l’imaginari i la meravella com un eficacíssim opi del poble, com un instrument de propaganda política de la monarquia hispànica, i de pas també com una arma contra els heretges protestants. Els sagraments són percebuts pel poble com a actes màgics; mentre l’adoració de sants, relíquies, imatges, objectes sagrats i, sobretot, del misteri eucarístic –el Corpus, el Santíssim– és omnipresent, la litúrgia enlluerna els esperits. I en el trist espectacle periòdic dels autos de fe de la Inquisició s’escenifica davant les masses el triomf de la fe catòlica tridentina, de la violència i el poder del Sant Ofici, i la derrota de l’heretgia i la dissidència. En aquest context proliferen les dones amb inquietuds religioses, moltes d’elles integrades en el moviment de les beates, que té com a precedent medieval el de les beguines – dones que s’agrupaven per viure en comunitat la religió, però al marge de la institució–; a poc a poc, els ordes religiosos – bàsicament franciscans, dominics i carmelites–, en un intent de l’Església per controlar l’anàrquica eclosió de l’espiritualitat femenina, van enquadrant-les en els anomenats ordes tercers, i en regulen l’existència.

Il·luses, santes, falsàries, d'Albert Toldrà. 1es pàgines  

https://www.bullent.net/libro/3229-Iluses Premi d'assaig Josep Vicent Marqués, Premis Ciutat de València

Il·luses, santes, falsàries, d'Albert Toldrà. 1es pàgines  

https://www.bullent.net/libro/3229-Iluses Premi d'assaig Josep Vicent Marqués, Premis Ciutat de València

Advertisement