Issuu on Google+

NĂšMERO 23 | AGOST 2009

CASTELLERS

Fotografia: Bernat Picornell


2

editorial

Assaig, assaig, i més assaig; dimarts i divendres, dimarts i divendres, dimarts i divendres; passet a passet; treball meticulós; pinyes, troncs, soques, canalla i folres... en definitiva, feina de formiga i força d’elefant! I què us pensàveu? Que el canvi de la junta tècnica que havia liderat la colla durant sis anys canviaria també el funcionament de la colla? I és que una colla amb unes bases i una manera de fer ja tan consolidades com les nostres no la lideren les persones o els diferents equips tècnics. L’estil d’una colla el defineix cadascuna de les persones que en formen part. Des d’aquell o aquella que no se salta ni un assaig, i a més té una vocalia a la junta, fins als borinots ocasionals que ens acompanyen en les grans ocasions. I aquestes grans ocasions són a tocar. Com cada any, tenim un setembre, octubre i novembre farcits de grans actuacions en què de ben segur tothom tindrà ganes d’ensenyar aquests folres de color gris que tant de goig fan. I és que mirant les editorials de les edicions passades del Suc de Pinya, hom pot veure l’evolució de la colla. Ja llunyà queda aquell “i ara, què?” que un periodista li preguntava a l’Andreu, l’aleshores cap de colla. Lluny tam-

bé queden aquells dos intents desmuntats de tres de nou que fèiem en una actuació de Tots Sants i la seva corresponent anàlisi. I fins i tot ens atrevim a dir que queda una mica lluny, també, el 15è aniversari -mig passat per aigua- i la seva celebració. I no llunyà però sí en l’horitzó queden aquells primers castells de nou pisos, i el “Ja ho tenim aquí!” amb el qual obríem l’editorial de l’últim Suc de Pinya. Tot això ens demostra que tenim una colla viva castellerament -no podem oblidar les nostres inquietuds pel que fa a la reducció de riscos de l’activitat castellera, o l’ampliació de gamma en castells com el 2 de 7 aixecat per sota. De la mateixa manera que socialment, en què amb una nova junta també s’han ampliat noves vocalies per tal de poder assumir les noves fites que s’exigeix a una colla del nostre nivell. Amb tot això i des d’aquest espai, us encomanem totes les nostres ganes i la il·lusió perquè novament puguem gaudir d’un segon tram de temporada tant o més brillant que els dels darrers anys. I permeteu-nos acabar amb unes paraules que segurament deveu haver escoltat fa uns mesos: YES WE SANTS!


sumari

3

2009: Parlem-ne?

4

Fem colla fent barri

22

Aprendre a fer castells i més

9

8è zoo futbolístic casteller

24

El casc dels dosos

10

A poc a poc i cares noves

26

Un tast de temporada

12

El que hi és i no es veu

27

Els castells i TV3

21

Suc de Pinya. La revista dels castellers de Sants. Número 23, Agost de 2009. c/Vallespir, 28. 08014 Barcelona. http://www.borinots.cat borinots@borinots.cat Equip de redacció: Eduard Niubó, Clara Martín, Pau Granell, Elisenda Sevilla. Fotografies: Joana Garrigosa, Glòria Moreno, Loures Tolo.. Fotografia de portada: Bernat Picornell. Hi han col·laborat: Ester Barberà, Miquel Bonet, Miquel Botella, Genís Campreciós, Joan Capmany, Cristina Cedó, Marc Febrer, Horacio Gismondi, Adrià Pérez, Jesús Puparelli, Montse Rafí, Iris Roche, Ariadna Vazquez. Imprès a Indústries Gràfiques Cochs. Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons. Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.


4

2009: Parlem-ne?

Tot va començar un dijous del mes de desembre. Estava a l’escola preparant algunes feines que havia de fer amb els nens de la meva classe (si, ja sabeu que als mestres de tan en tan ens donen unes hores per preparar les classes) quan vaig entrar a mirar el correu i a la safata d’entrada hi tenia un Xerrem? de l’Andreu. Vam quedar aquella setmana per anar a fer el got a la Plaça d’Osca i allà va ser on va sorgir tot. Era sabut que l’Andreu plegava, que duia molts anys al capdavant i que necessitava temps per descansar i sentir-se un casteller ras. La seva proposta va ser temptadora: com ho tindries per anar al capdavant de la candidatura amb el Jesús? Una sensació estranya, com si estigués saltant al buit, em va embolcallar. Feia uns mesos que hi pensava; pensava en qui podria prendre el relleu de l’Andreu i se m’havien acudit alguns noms (tres o quatre). De cop el castell de cartes va caure davant dels meus ulls. Bé, el fet és que m’hi vaig llançar i des d’aleshores la meva vida i l’agenda que intenta guiar-la va començar a omplir-se amb reunions i més reunions i amb infinitat

d’e-mails creuats amb l’Andreu, el Jesús i la Montse. Ben aviat vam començar a pensar en els noms d’aquells que m’havien de fer costat. I la veritat és que res del que hem fet tindria sentit sense elles i ells; l’evolució d’aquesta criatura (que vam heretar ja ben grandeta, que feia les passes fermes i decidides) no tindria sentit sense un Roger, un Pani, un Marc, un Lleida, un Guiu, una Adriana, una Natàlia i en menor mesura un Pere que han estat allà al costat des del primer dia. I per fi va arribar la presentació, els nervis m’envaïen. Veure a tota aquella gent amb la que portava tants anys compartint hores d’assaig i actuacions allà, expectants em sobresaltava. Vaig haver de marxar a fora de la sala on ens trobàvem per poder respirar una mica d’aire fresc. El cor m’anava a cent i la veu em tremolava quan vaig obrir la boca per presentar-me. Havia estat uns dies pensant en com havia de parlar (lent, vocalitzant, sense nervis) però no era capaç de controlar res d’això. De cop, em vaig tranquil·litzar. Veia somriures entre la gent allà asseguda; veia cares d’aprovació; veia que la gent estava d’acord. Era el primer pas i l’havíem assolit.


5 Castells de color gris: breu resum del que hem fet fins ara Uns dies després vam començar els assaigs. És cert que havia portat alguna prova la darrera temporada com a cap de canalla (molt especialment a les hores d’assaig dels dimarts) i això em va servir tot i que de molt poc. De l’assaig de Santa Eulàlia en recordo molt especialment aquell primer folre que vam fer. Recordo com de gran el vaig veure des de fora, com em va arribar a impressionar. No sé com deu ser portar a plaça un castell de nou (a finals d’any en parlem si voleu) però us ben asseguro que aquella sensació va ser realment vertiginosa. La temporada començava i s’aturava com si no volgués que alcéssim el teló. Després de cada actuació hi havia alguna cosa que ens feia retardar l’inici de la nostra campanya. L’esquiada i, molt especialment, el Torneig de futbol n’eren els responsables però van ser uns actes en què la colla va saber donar una imatge que va traspassar les fronteres del barri. Tothom parlava de l’espectacle del torneig, de la gran idea dels preus populars, del concert freak amb gralles, de l’abundància del dinar i del sopar... Evidentment també hi havia qui tenia alguna queixa: que si les pistes estaven massa lluny les unes de les altres, que si algun camp de futbol no era apte per a la pràctica del futbol, que si... Però aquell era el millor resultat a què podíem haver optat i, ben pensat, si tenim present com n’és de difícil d’organitzar res dins d’una ciutat tant gran com la nostra, fer-ho tot tal com ho vam fer i que el resultat fos el que va esdevenir ja està bé, molt bé. El Torneig, doncs, ens marcava un inici de temporada que, ara si, ens aproximava als primers castells de set i mig. El 5 de 7 i el 3 de 7 per sota van aparèixer a escena a finals de març i a mitjans d’abril trèiem el segon 2 de 7 (el primer l’havíem fet portes endins al local d’assaig aquell mateix divendres). El primer pas casteller estava al sarró i els resultats a plaça ens avalaven. Arribava, però, l’hora de la veritat; arribava l’hora d’encarar

els castells de vuit i la data triada per dur-los a plaça era per Sant Jordi a Sitges. Aquell diumenge va alçar-se plujós, amb un cel gris i molt tapat que no presagiaven res de bo. L’actuació, finalment es va suspendre i a la boca ens va quedar aquell regust agredolç en veure com quedava de net el cel cap a les onze del matí. Passava tot per fer la primera i la segona aleta dels castells de vuit a l’Aniversari. Aquell dia, però, les coses van funcionar, a mitges, però van funcionar al cap i a la fi. El nostre programa, ambiciós com sempre que actuem a casa i davant de la gent, ens havia de portar a descarregar la primera clàssica de l’any. Ja sabeu com continua la història i de fet en sabeu el final però, encara a peu de plaça, la tècnica vam tenir molt clar que la lectura que n’havíem de fer de tot plegat era molt positiva: descarregar aquell 3 de 8 treballat des de l’aleta i desmuntar, amb molt bon criteri, el quatre no era senzill. I ho era menys en els temps de crisi castellera que hem de viure. Tot i això havíem de seguir endavant i ens quedaven dies per recuperar la confiança. Van arribar les actuacions de finals de maig a Badalona i al Poble Sec i també les del juny a la Fes-te al Carrer i a Sabadell on vam seguir passejant les estructures base per als grans castells (el 3 de 8 i el 2 de 7) i on, ara sí, hi vam poder afegir el carro gros. Aquell va ser un quatre treballat que ens ha de demostrar que a Sants també som capaços de descarregar castells treballats al límit. N’hem de treure, una altra vegada, la lectura positiva però aquesta vegada no només la tècnica sinó tota la colla. Ho hem dit molts cops aquest primer tram de l’any: la confiança i la manera d’encarar els castells grans ha de ser de convenciment al cent per cent! Sant Cugat i la Festa Major de Vic van tancar aquesta primera etapa. A Sant Cugat hi vam descarregar el primer folre de l’any en forma de 2 de 8 amb folre ben custodiat per un altre 3 de 8; la llàstima va ser no haver pogut fer el mateix amb el 4 de 8; i per acabar, a Vic, vam repetir tota una actuació de força nivell no mancada de canvis en estructures tant importants com el 3 de 8 i el 2 de 7.


6 Els assaigs: el nostre laboratori particular Tot i aquesta magnífica primera part de la temporada en què hem descarregat deu 5 de 7, setze 2 de 7 (nou a l’assaig i set a plaça), un 4 de 8, cinc 3 de 8 i un 2 de 8 amb folre, i tot això sense caure ni una sola vegada! Hi ha un però. I el però té nom i cognoms: el carro gros. Amb el que va de temporada ho hem dit infinitat de vegades: el quatre és un castell que no ens ha de plantejar cap tipus de problema però que ara mateix tenim creuat. A partir d’avui el quatre serà prioritari a cada assaig. És feina nostra, de tots i cadascun de nosaltres, que li recuperem el sentit, que li perdem la por i que ens el tornem a creure. Això sí, ens agradaria que tota la colla comencés a remar en el mateix sentit. No pot ser que aquells que pugen tinguin la sensació que se’ls està examinant, que hi vagin mancats de confiança pel que podrà dir la resta de la gent. Som una colla i això vol dir que el castell el fem entre totes i tots, no només aquells que pugen i surten a la foto de torn. Només anant tots a una l’aconseguirem! Cal, a més, recuperar l’esperit de la feina d’assaig, cal que tinguem present que els cas-

tells no surten a plaça per art de màgia sinó que darrere hi ha una feinada intensa d’assaig que només és possible si la gent hi està a sobre amb ganes de fer-la. Hem de retrobar-nos al carrer Comtes de Bell-lloc cada dia; els dimarts a partir de les 19h per poder rodar a la nostra magnífica canalla o, com a molt tard, a les 20h per poder fer proves grans dels castells de 8 bàsics i tancar soques i folres (del dos, del tres i, per què no?, del quatre) així com moltes pinyes del 5 de 8; els divendres puntuals a les 21.30h per fer castells de sis nets, espatlleres de folre, lligar moltes torres del cinc de vuit... i per poder començar a fer les proves grans amb una puntualitat anglesa, a les 22h! Si som capaços de complir amb aquests petits requisits serem capaços de fer coses grans, molt grans, en els mesos que ens esperen. N’estic convençut! Les pinyes, la fidelitat dels que passen desapercebuts Que la grandesa d’una colla castellera recau en la seva massa social és una evidència que ningú és capaç de qüestionar. La nostra colla té la gran sort que darrerament sempre hi entra gent nova i amb ganes de fer coses, aire fresc per a tothom. Cal, doncs, que entre tots donem un cop de mà a l’equip de pinyes per fer aquesta entrada a la nostra colla el més fàcil possible. Els nous Borinots són part del present i del futur que ens espera i és feina de tots que se sentin de la colla ben aviat. A nivell tècnic hem continuat amb la línia dels darrers anys: continuem fent proves del 2 de 8 amb folre i del 3 de 9 amb folre a cada assaig i hem començat a tancar soques del 4 de 9 amb folre i pinyes del 5 de 8 que han de veure la llum a curt termini. Els objectius de la tècnica són clars: el 5 de 8 ha d’aparèixer durant la segona part de la temporada i hem de treballar fort per poder anar al Concurs de l’any vinent a pel 3 de 9 amb folre, el 5 de 8 i el 4 de 9 amb folre. Us ho imagineu?


7 La millora tècnica de la canalla, cosa de tots I si dèiem que el futur a curt termini de la colla passa per els nous borinots el futur a llarg termini, allò que farà que la colla esdevingui sempre una colla gran, és la nostra canalla: aquells menuts que coronen cada diumenge les nostres construccions. Cal que la cuidem, que la tinguem motivada, que sentin que els castells que fem són seus, que se’ls creguin, que hi confiïn. Cal, en definitiva, que confiïn en el grup al que pertanyen. I és per això que el treball ha de seguir sent els de les últimes temporades. Hem de buscar els recanvis necessaris, tenir al màxim de petits preparats per fer el salt als castells grans i això només s’aconsegueix si fem dels assaigs dels dimarts un autèntic laboratori ple de gent amb ganes de pencar. Però com a colla tenim un altre tema pendent: hem de trobar canalleta nova. Les entrades dels més petits venen acompanyades pels pares, germans, cosines, tiets i això vol dir més gent, més colla. Pujar amunt per la colla, formar part del tronc Tenir uns bons troncs ens assegurarà fer una bona temporada, és lògic, però l’objectiu de la tècnica és fer una temporada magnífica i per aconseguir-ho no només cal tenir uns troncs ben treballats sinó que cal que hi hagi gent preparada per suplir qualsevol baixa. Això, però, és un fet difícil d’acceptar. És bo que tothom vulgui fer casDATA 04/07/2009 29/06/2009 28/06/2009 14/06/2009 06/06/2009 24/05/2009 17/05/2009 10/05/2009 09/05/2009 26/04/2009 19/04/2009 05/04/2009 29/03/2009 01/03/2009 15/02/2009 04/01/2009

LLOC Vic Barcelona Sant Cugat Sabadell Sants Poble Sec Badalona Bonet i Muixí Sants Sitges Sants Sants esquerra eixample Gràcia St Jaume Sants

MOTIU Festa Major Congrés UPC Festa Major Aniv. Cast. Sabadell Fes-te al carrer Mostra d’entitats Festes de Maig XVI Aniversari Vigílies XVI Aniv. St Jordi Creixement Creixement Creixement St Medir Sta Eulàlia Pau sene treva

tells a plaça: és bo i és necessari perquè només les ganes de progressar fan que la gent evolucioni. Però cal que tothom entengui que la nostra colla és, encara avui, una colla de vuit amb aspiracions a poder fer castells de vuit i mig i de nou al llarg de l’any i per aconseguir-ho hem d’assegurar les passes amb els castells bàsics. La nostra intenció ha estat, és i serà sempre donar joc al màxim nombre de persones de la colla però això sí hem d’entendre que donar aquest joc de vegades és més complex del que ens pensem. A plaça, els castells, els fem entre tots, petits, joves i grans, i els canvis s’han de donar en totes les posicions: canalla, tronc i pinyes. Això sí, que ningú defalleixi! I que tothom recordi sempre que els castells són cosa de centenars de persones, mai d’una desena. Sense les crosses, les quints i els dosos, sense la gent de la paradeta, els grallers i els terços, sense els laterals, els segons i els contraforts, sense les mans, els baixos i els tabalers, sense els vents, els aixecadors i els taps, sense els quarts, les agulles i les anxanetes, res d’això seria possible. Ah, i que ningú s’oblidi dels sisens molt necessaris per poder fer tant el 3 de 9 amb folre com el 4 de 9 amb folre! Moltes gràcies a totes i tots per la confiança en aquest projecte. Marc Febrer Cap de colla CASTELLS pd4cam 3d8 2d7 5d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 4d6 4d6a 3d7 pd5 pd4cam 3d8 2d8f id4d8 5d7 pd4 pd5 pd4 pd4 3d8 4d8 2d7 pd5 pd5 5d7 4d7 2d7 pd4 pd5 pd4 pd5 pd4 2d7 3d8 5d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 5d7 4d7a 4d7 pd5 pd5 pd4cam 3d8 id4d8 2d7 id4d8 5d7 pd5 pd5 pd4cam 2d7 5d7 4d7 pd4 pd5 pd4 4d6a SUSPESA PER LA PLUJA 5d7 2d7 3d7ps pd5 pd5 5d7 4d7a 4d7 pd4 pd5 pd4 5d7 3d7ps 4d7 pd4 pd5 pd4 3d7 4d7a 4d7 pd5 pd4 pd4cam 3d7 4d7 4d7a pd4 pd5 pd4 3d6 4d6 pd4


8

Aprendre a fer castells i més

Es tradicional i lògic que el president faci servir els escrits que apareixen a la revista per parlar de l’actualitat de la colla, principalment de les activitats socials. En aquesta ocasió, però, m’estimo més escriure a tots aquells afeccionats que no s’acaben de decidir a donar el pas per incorporar-se a la nostra colla, per fer-los cinc cèntims de tot allò que fa que estimem tant els castells com per dedicar-hi part del nostre temps d’esbarjo. Per començar explicarem que, en la majoria dels casos, quan un espectador ocasional de diades castelleres fa el pas per integrar-se com a membre actiu d’una colla, descobreix un munt coses que no li havien passat pel cap, sent la competitivitat entre colles el que majoritàriament els sobta, veuen que a plaça ens ajudem, que entre tots, castellers de qualsevol color i públic completem les pinyes de la colla que actua. Aquest acte de col·laboració impedeix veure

la competitivitat, en uns casos més i en altres menys, que hi ha al rerefons. Una altra sorpresa acostumen a ser les dificultats amb què es troben si aspiren a pujar al tronc, ja que no són conscients del temps d’aprenentatge i les condicions físiques que calen per arribar a ocupar posicions de tronc. Les més agradables són les activitats extra castelleres de la colla. Com dèiem, les motivacions per pertànyer a una colla castellera són moltes, formar part d’un grup amb un objectiu comú, ser actors d’una exhibició, encara que sigui per fer un senzill pilar de quatre (ja se sap que els aplaudiments mai no són proporcionals al nivell del castell descarregat). Sentir com a propis els èxits del grup. Si fins i tot els espectadors, encara que no s’hagin incorporat a la pinya, senten que amb els seus aplaudiments han contribuït d’alguna manera a fer el castell, com no ho hem de sentir els que formem part de la colla quan es descarrega un castell punta, quan a més a més et trobes a una plaça en què hi entenen de castells i el sumum, quan, després d’un gran esforç d’assaigs continuats, intentes per primera vegada un castell a la teva plaça i el descarregues davant de la teva gent. Els èxits que vàrem tenir la passada temporada amb els castells de 9 van ser un bon moment per viure aquestes sensacions, el bram en què van esclatar les 15.000 persones del públic que hi havia a plaça al concurs de Tarragona en el moment que vàrem carregar el 3 de 9 amb folre va ser, per a mi i crec que per la majoria de la colla, el moment més intens, no sols de tota la temporada, fins i tot diria que de tota la història de la colla. Prova d’això és que l’emoció va fer que a tots plegats ens trontollessin les cames i no fóssim capaços de descarregar-lo malgrat que el castell tenia corda de sobres. No


9 cal estar molt integrat a la colla per contagiarse, és un sentiment molt primitiu, com tots els que realment frepen que fa perdre l’oremus. No m’oblido pas del primer 3 de 9 amb folre que vàrem descarregar a la nostra plaça, ni del que també vàrem descarregar a Vilafranca, ni del 2 de 7 aixecat per sota de Terrassa ni les sensacions que tots ells ens van provocar. Són moments inoblidables, moments de sentir com la felicitat esclata per tot el cos, unes pessigolles que pugen per la columna fins al clatell, convertint-se en un corrent encomanadís que acaba arrossegant tothom que hi ha a la plaça. I què em dieu de les pinyes i sobretot de les soques. El sentiment de germanor que se sent allà baix és únic. A partir del dia en què es viu un castell folrat des del nucli de la soca, allà on arriben els peus del folre, veus els castells amb altres ulls, es descobreix el que de debò vol dir esforç comú, saber, aquest cop com mai, que tot depèn de tu, que si t’ensorres s’ensorra tot, que si s’ensorra el company també farem llenya i per tant tots hem d’anar a una. En Jeroen va escriure fa un parell d’anys un article a la revista respecte d’aquest tema, molt desenfadat, que us recomano molt especialment. Però hi ha més motivacions, per a totes les edats, com és l’ambient familiar pels castellers que tenen nanos petits i no tan petits. Les colònies i sortides de la canalla. Els assaigs de la canalla com activitat especial per als nanos, encara que no tinguin condicions físiques per pujar als grans castells, amb l’activitat física que comporta. L’entreteniment que representen les sortides amb autocar o tren per les actuacions. L’esquiada que anualment s’organitza. Les sortides de cap de setmana com la de Tolosa fa tres anys, la de l’any passat a Saragossa, la de Bèlgica de fa 7 anys (hotel de quatres estrelles), les anades a les Illes... La participació en actes organitzats per les institucions públiques, que comporten una gran repercussió en els mitjans de comunicació, com va ser L’escultura de l’aigua que vàrem aixecar a Saragossa l’any passat, o la participació com a actors en l’espectacle organitzat per la Fura del Baus a la plaça Catalunya la nit del 31-12-1999 anomenat L’home del mil·leni.

Parlem també de l‘engrescament que pot resultar de la col·laboració amb la colla, assolint responsabilitats tècniques, amb l’esforç que representa, amb les hores dedicades al disseny de les estructures, a fer les alineacions, a convèncer els crítics de l’encert de les decisions, a formar nous castellers, nova canalla. Feina feta amb molt de gust, fins i tot quan els resultats no són els desitjats per tots, si sents que tens la colla al darrere empenyent amb ganes. Parlem d’assolir responsabilitats al sí de la colla, formant part d’algun grup de treball de la junta, com pot ser formar part de l’equip encarregat del local social, col·laborar en el muntatge de la Festa Major, amb els dinars i sopars que fem periòdicament, amb l’equip encarregat de fer la revista, el web, etc. El que us asseguro és que el temps que hi dediqueu seriosament a qualsevol d’aquestes tasques el veureu recompensat en formació social i organitzativa, a part de les més directes, com pot ser aprendre, des de tirar una bona cervesa Damm de barril, fins a muntar un escenari per la actuació d’un grup musical a la festa Major. El voluntariat és un camp fantàstic per aprendre. Tots fem les coses perquè volem, no tenim cap obligació de fer-les i, com és lògic, tothom té la seva opinió respecte de tot. S’ha d’aprendre a motivar, a convèncer els altres, a arribar a acords, a escoltar i a tenir la humilitat de saber acceptar que tots ens equivoquem. Quant a organització podeu imaginar que no té res a veure preparar les vacances de la família amb organitzar un viatge de dues-centes persones, amb tots els incidents que es poden presentar. Algun dia farem un escrit amb (quasi) totes les anècdotes que s’han produït als viatges i sortides que ha fet la colla al llarg dels anys. Però el més important que s’aprèn, des del primer dia que t’acostes a una colla castellera, és a treballar en equip, exactament allò que fa possible que entre tots enlairem un castell.

Jesús Puparelli President


10

El casc dels dosos s’acosta el final d’un gran projecte

Com tots i totes heu pogut veure el casc de dosos ja és aquí. A continuació us presentem un petit resum de quan i com ha arribat a la colla. Aquest casc ha estat fruit d’un llarg procés que va començar gairebé al mateix temps que la utilització dels cascs d’acotxador i enxaneta fa gairebé dos anys, és a dir, l’agost del 2006. A partir d’aquell moment, l’ús del casc com a mesura de protecció per la canalla més petita es va generalitzar a totes les colles fins i tot entre les més reticents. L’estudi realitzat per la CCCC per a comprovar l’eficàcia d’aquesta mesura de protecció va demostrar la seva efectivitat a l’hora d’evitar possibles lesions cranioencefàliques. Aquests

resultats tan favorables van confirmar que l’elaboració del casc de dosos havia de ser una realitat el més aviat possible. Això però, no ha sigut fàcil. El procés de disseny del nou casc ha estat tot un repte per l’empresa NZI, els seus tècnics van partir de l’experiència acumulada en el projecte del casc d’acotxador i enxaneta per poder definir una proposta d’estructura i materials. Basant-se en les dades reals, mesurades dels caps dels dosos i proporcionades pel CAR, n’han creat un de mides més reduïdes i articulat. D’aquesta manera, s’adapta millor al cap dels nens i nenes, ja que un dels gran reptes era aconseguir que la utilització d’aquest casc per part dels dosos no impedís l’execució habitual dels castells.


11 El primer dia d’assaig de la temporada, tota la canalla desitjava veure i emprovar-se el casc. La nostra sorpresa va ser comprovar que això no era tan fàcil. Hi havia nens/es que no els hi cabia, més ben dit, tan sols hi havia dos possibles dosos que se’l podien posar correctament. Davant del dubte, de si teníem la canalla amb el cap molt gros o érem nosaltres que no el sabíem posar correctament, ens vam posar en contacte amb l’Enric Rovira. Ell ens va tranquil·litzar dient que no era cosa nostra, que efectivament aquest casc era massa petit per poder-lo portar tothom com era la intenció, per tant s’havia de fer una segona talla més gran. La nova talla trigaria uns mesos en arribar, davant d’aquesta situació la CCCC donava la llibertat a cada colla perquè prengués les mesures que considerés més oportunes. Els Castellers de Sants vam decidir que no utilitzaríem el nou casc fins que tots els dosos el poguessin dur. Finalment a l’abril va arribar la talla gran, vam poder començar a assajar i molt aviat el vam dur a plaça. Igual que es va fer amb el primer casc, es realitza un estudi sobre la seva eficàcia i les possibles deficiències. D’entrada, ja podem preveure que no hi haurà igualtat d’opinions: no totes les colles el porten, ni totes els porten als mateixos castells. Tot i l’esforç realitzat per reduir les seves dimensions, la utilització del casc pot dificultar la posició correcta de l’acotxador i dels dosos, especialment en alguns castells com ara la torre. Pel que fa a les altres construccions, tant el quatre, com el tres o com el cinc no hi ha cap problema, la nostra canalla s’hi ha adaptat molt bé. I pel que fa als pilars sembla que hi ha algun entrebanc. En qualsevol cas

són petits problemes que segur que amb més assaig es solucionaran. És d’hora, doncs, per establir conclusions ja que la seva implantació és massa recent, falten hores d’assaig i un període d’adaptació. I en això estem... I què n’opina la canalla? Malgrat ser els principals protagonistes no en parlen gaire. Davant la pregunta de com va el casc, contesten amb un bé i marxen corrents a jugar. És una actitud lògica tenint en compte que la majoria ja estaven acostumats a portar l’altre casc. Doncs aquesta és la situació actual del casc de dosos, hem d’esperar un temps per fer-ne una valoració. El més importat però, és que ja el tenim!

Esther Barberà i la petita col.laboració de Cristina Cedó


12

Un tast de temporada

L’Aniversari, 9 i 10 de maig per Albert torrent pd4cam 3d8 id4d8 2d7 id4d8 5d7 2pd5 pd4cam -Mama, ells són la Núria i el Xavier, els pares de la Laia. -Encantada, jo sóc la mare de l’Albert. Aquest apassionant diàleg i les seves conseqüències derivades van succeir el cap de setmana del 9 i 10 de maig. Un cap de setmana ben intens, el de l’aniversari de la colla, que dóna el tret d’inici de la temporada. Aquest, però, va ser una mica més particular per a mi, per un bon parell de motius. Per conèixer el primer només cal que us remunteu a l’apassionant diàleg de l’inici, fins i tot n’hi havia un parell que volien organitzar un passadís per tal de donar més solemnitat a l’esdeveniment. I és que els meus pares havien vingut a l’actuació amb un objectiu clar: conèixer els pares de la Laia. I l’altre motiu era L’operació Enxaneta, era la primera vegada que m’encarregava de coorganitzar-la i calia comprovar si les moltes visites fetes a les escoles, per tal que ens fessin promoció, havien estat efectives. Així que a les cinc de la tarda d’un dissabte ben calorós allà estàvem: la Laia Andrés, la Laia Jaén i un servidor improvisant un pilar per poder entrar al patí de l’escola, trist però cert. Un munt de borinots i borinotes van venir a donar-nos un cop de mà. Al final entre una quinzena i una vintena de nens van passar pel nostre divertit taller. Tot i que per l’any vinent seria millor que no coincidís amb el dia que els esplais del barri munten tot un seguit d’activitats pels nens. Reconeixemho, vaig pagar la novatada! Al final sucs de fruita, galetes i xocolata per tothom i cap a davant del local que era l’hora de l’actuació de vigílies.

Ja de bon inici us he dit que va ser un cap de setmana intens, l’actuació de vigílies una vegada més va quedar marcada per l’espectacular castell de dones, noies, nenes, en definitiva el doble cromosoma X (detall friki de biòleg, que us esperàveu? Que vaig tardar 8 anys i mig a acabar la carrera!!!!!!). Amb elegància i majestuositat es va elevar en el cel un 4d6a que, mentre s’anava desmuntant, va deixar a la vista un erecte pilar estratosfèric que va saludar joiosament al públic congregat al carrer Vallespir; el qual encara meravellat, va esclatar en un eixordador aplaudiment.


13 Poc abans d’aquesta magnífica obra d’art, tant els Castellers de la Sagrada Família com la família borinota al complert (ara també estàvem inclosos els del sector XY ) vam fer les nostres respectives actuacions. Per part nostra, la torre de 7, el 5d7, el 4d7 i un vano de 5. Acabada la feina i encara embadalits per la majestuositat de les borinotes, em vaig trobar darrera la barra (la veritat, tant darrera com davant sempre m’hi trobo bé, a la barra s’entén) servint cervesa a tot aquell assedegat que ho necessités (tinc una ànima molt caritativa jo) no fos cas que algú es deshidratés. Ja s’ha fet de nit, toca sopar i anar dormir d’hora perquè l’endemà m’esperen... LES MATINADES (què bonic és l’amor, oi?) Doncs sí amics, ja ho veieu, em va tocar llevar-me a les set per estar, tot cofoi, amb la vestimenta de gala a les vuit del matí a la plaça Bonet i Moixí juntament amb tretze grallers (ho heu llegit bé, tretze, enhorabona a les gralles debutants) tres tabalers i una colla de gent que l’únic que vol és esmorzar gratuïtament. Perquè potser t’has de llevar ben aviat, però acabes el matí arribant a un acord sindical amb els teus pantalons perquè et deixin entrar. Des d’aquí una abraçada a totes les famílies que desinteressadament van contribuir amb les seves pastes, croissants, xocolata amb xurros i un llarg etc. a reforçar la meva candidatura «Torrent baix el 2010». I per fi hem arribat a l’actuació de l’aniversari, i què voleu que us digui? Una vegada més Sant Bartomeu ens va regalar un dia ben assolellat, la plaça ben plena com sempre, i els borinots amb moltes ganes de fer els primers castells de vuit. Tot i això, al final només van poder ser el primer castell de vuit, el tres, els dos intents desmuntats del quatre –que van servir per veure que encara ens faltava una mica de confiança–, una torre de set, el cinc de set, dos pilars de cinc i dos pilars caminats, un d’ells al final pujant les escales van marcar la nostra actuació.

Però el dia encara no havia acabat, un dinar popular al carrer Badalona d’aquells que fan colla, sota un bonic solet va rematar la jornada (que me’n dieu d’aquell súper brownie eh?). Només quedava anar al camp del Barça per veure si els culés ens proclamàvem campions contra el Vila-real, al final

com tots sabeu no hi va haver passadís, ni pels dels Barça ni pels meus pares en el moment de conèixer els meus “sogres” i així conclogué aquest intens cap de setmana… ah! per si algú s’ho estava preguntant, als meus pares els van agradar molt els de la Laia.


14 Poble Sec, 24 de maig per Horaci Gismondi pd4 2d7 3d8 5d7 Vd5 Anem al Poble Sec per a la mostra d’entitats. Compartim carrer amb els amfitrions, Castellers del Poble Sec, i amb els Castellers de Sabadell. Comencem amb un dos de set, castell que fa quinze dies que ja hem estrenat i que la setmana abans no hem pogut portar a Badalona. Tot i els nervis que les estrenes i els canvis sovint provoquen a estructures noves, la torre puja serena. Treballada, però amb força confiança. A la pinya no s’escolta ni el vol d’una mosca, o millor dit d’un borinot. Aquesta torre de set madurarà amb el sol de maig i quasi de segur que a finals del juliol serà òptima per tastar-la folrada. El tronc ha fet la feina, ara tocarà posar les piles a la soca. Ah! Quin gust, borinots! Quan ens trepitgen les espatlles el folre del 2d8! Quina follia de felicitat fer-li l’escaleta a les primeres mans del folre, o millor encara, quan fan l’escaleta damunt de la mateixa soca i a sota s’escolten els crits d’alegria dels que l’aguanten. Són moments inesborrables a la vida dels socaires! Doneu pit! A no afluixar ara!! Amb tot això ens plantem a la segona ronda amb el tres de vuit, castell que torna a mostrar les bones formes que tantes alegries ens va donar la passada temporada. Què dir-vos? Serà cert que aquest també el folrarem abans del que ens pensem? Calma, no cal afanyar-se més del compte. Tanquem ronda amb el cinc de set. Sovint quan faig de baix aprofito que tothom està concentrat a la feina per escapolir-me sense que ningú se n’adoni. Són moments de tranquil·litat i relaxació en els que llegeixo o penso variants d’escacs, com l’obertura índia de Dama o la defensa siciliana, la meva preferida. Però avui m’he portat el «Llibre de les Meravelles Castelleres», un compendi de relats de fets sorprenents i gairebé sobrenaturals. I mentre pugen terços em crida l’atenció el capítol XII, «La increïble soca minvant dels Nens de Bonastre». Es veu que en aquest poble del Tarragonès, conegut per la qualitat de les seves vinyes, van

tenir durant una breu temporada la seva pròpia colla. En tres mesos ja havien descarregat el tres de vuit i el quatre de vuit amb l’agulla. Així, el cap de colla, el Xisco de Can Pitet, va encarar construccions folrades per la segona part de la temporada. La primera prova la van fer després de la collita del raïm a la plaça de la Vila. No cal dir que era gent forta, acostumada a la feina del camp de sol a sol. Uns seixanta-tres castellers tancaven els rengles de la soca i el Xisco de Can Pitet va tirar quarts amunt tot cridant: Va soca, doneu pit! Sembla ser que van donar pit amb tal empenta que quan van desmuntar la soca havien desaparegut dotze castellers del nucli. Avui en dia, ningú en vol parlar. El poble, si els ho pregunteu, us diran que mai han tingut cap colla. En Xisco va acabar alcohòlic perdut deambulant pels bars del Vendrell a Tarragona. Diuen les velles del poble que en nits de lluna nova, enmig de la boira, s’escolta una veu llòbrega que crida: Doneeeeu piiiit, coliooooons! Apa, ja baixen quarts, Matas carrega’m l’esquerra!


15 Fes-te al carrer, 6 de juny per Genís Campreciós 5d7 4d7 2d7 Vd5 pd5balcó El Fes-te al carrer passarà a la història per ser la primera vegada que els Castellers de Sants hem pogut actuar davant l’ajuntament del nostre districte. Ha estat un cap de setmana en què la carretera de Sants per una vegada ha canviat els cotxes per les persones passejant i gaudint d’un munt d’activitats a l’aire lliure. Per part nostra, hem col·laborat amb aquesta diada en la qual també ens han acompanyat els Castellers del Poble Sec i els Castellers de Lleida. Des d’un punt de vista purament casteller, es podria dir que nosaltres avui no hem pogut venir a donar-ho tot; algunes baixes ja anunciades han fet que preferíssim ser un xic més conservadors i practicar estructures amb un pis inferior al nostre sostre! Així doncs hem obsequiat la parròquia amb un 5 de 7, un 4 de 7 i la nostra joia de la corona, un paradíssim 2 de 7. Al final hem acabat amb un vano de 5. Bé, acabar acabar no, perquè això d’actuar davant l’ajuntament del districte ens ha brindat l’oportunitat de poder fer un pilar al balcó. Notis que durant l’actuació, al balcó no hi havia ni cristo; però vés per on que a l’hora de fer el pilar han aparegut per allà algunes personalitats que ens han ajudat a fer que la foto quedés més formosa! Ara bé, no me’n puc estar de dir que la festa no ha estat completa, ja que la senyoreta Petra no ha deixat que aquells homes forts i musculosos l’aixequessin fins dalt de tot del balcó, i és clar, després el Guiu tampoc ha volgut, etc. Una llàstima ja que tots volíem gaudir de veure un pilar aixecat al complet! Potser si l’any que ve els donem una cerveseta abans de pujar.. En fi, que no serà la millor actuació de la nostra història, però si un petit pas per seguir creixent; i és que si alguna cosa és remarcable d’aquesta diada és la gran quantitat de públic que hem tingut! Molts d’ells segurament han sortit de casa amb la intenció de passejar una estoneta per la carretera de Sants, i tot passejant s’han trobat amb una diada castellera; i ja se sap que si alguna cosa tenen els castells és que atrauen i captiven, especialment els que no cauen. Qui sap si del públic en sortirà una petita part de la pinya de l’any que ve, o alguna anxaneta, o vés a saber. En tot cas, el fet d’haver gaudit d’aquest públic és un dels fets més remarcables. Esperem que l’any que ve l’Ajuntament ens permeti tornar a disposar de la Carretera de Sants i poder repetir l’experiència!


16 Sabadell, 14 de juny per Clara Martín pd4 3d8 4d8 2d7 Vd5 La faixa, la camisa, els pantalons blancs: me’ls poso, o potser millor que m’esperi... no fos cas que dinant em taqués... El llapis, la goma, els apunts... on he deixat la pila dels apunts de l’examen? Aquí?! Ai, no, no! Que aquests són els del treball d’occità. He dit occità? I el d’història de la llengua?! Me’n vaig a fer-lo, va! Un moment, un moment! I l’exposició oral de dimarts, què? Millor que me la comenci a aprendre, però... per aprendre-me-la... abans haig de saber què és el que haig de dir i... Claraaaa, para la taula! La mare, l’aniversari de la mare, la setmana que ve, el regal, els exàmens, els treballs. Escudello!! Que faràs tard a castells! Manuals d’estil, gramàtiques, el diec, l’Alcover, recollir els dibuixos de les escoles, les motos a Montmeló, trucar a l’impremta, hem de fer reunió de festa major, Patum! No, no, Patum no, que sóc enmig dels exàmens, l’any que ve. Clara, i la faixa? La faixa! La faixa? La faixa... On he deixat la faixa? A casa, lògicament no es pot estar al tall i a les tallades! En fi, arribem a Sabadell i abans de buscar una faixa substituta (què faríem els despistats sense els grallers proporcionadors de ventreras? He he he), comprovem que gairebé hi ha més places d’aparcament per minusvàlids que zones blaves! Irrellevant? Potser sí, però per uns quants va ser font de múltiples comentaris abans, durant i després de l’actuació. Entrem a plaça i obrim, després del pilar de cortesia, amb un escaient 3 de 8. En segona ronda, apostem fort i pel 4 de 8 ens decidim. El quatre, el quatre m’encantaria poder-vos relatar com es veia per fora; però com tots els i les que fem de tap sabem, un cop ets dins de poques coses te n’assabentes, tret de casos excepcionals, com va ser aquest. Comences de primer tap (sense voler creuar la pinya, eh Guillem!) i de vegades acabes fent de crossa del Marc Amigó i del Lleida, però no em pregunteu com perquè no us ho sabré respondre. L’únic que us puc dir és que després de l’aleta aquell castell(ot) era tot un eixam de borinots parladors! Esbufecs, suor d’uns, gemecs, suor dels altres, reducció del més mínim espai vital, Matas aguanta!!! S’obre la pinya i ens expliquen, a tots els que no ho hem vist, que el Matas ha decidit


17

convertir-se en contorsionista i que s’ha dedicat a fer proves d’acrobàcia per entrar a un circ, o alguna cosa semblant. Però, sobretot, gràcies al convenciment dels terços, els quals tot i estar gairebé suspesos en l’aire, han determinat fer realitat allò de «el quatre, si no et deixes anar no caus»; hem descarregat el carro gros amb l’ajuda, és clar, de tots els presents. Per asserenar-nos, acabem sobre segur amb un 2 de 7 ben quiet que apunta més que unes bones mides per un pis més per a Sant Cugat. Com ja es va dir en el seu moment, el constant relleu de persones que el proven i la seva joventut mostren que li tenim presa bona mesura! Pel que fa als nostres companys de plaça poca cosa us puc dir, ja que també estava de tap! Tret de posarme a donar mans al cap i sotscap de colla –sí, sí, així l’un darrere l’altre– en un castell dels de Gràcia. Un cop acabada l’actuació, amb estrena de gralleres incloses, un petit tast de pólvora ens serví com a premi de consolació als que no podíem pujar a Berga. Ja de camí a casa, el secretari ens explicà perquè es diu Clàssica el que acabàvem de fer i les diferències entre la plena i la buida i... i jo ja tornava a tenir el cap en deu mil altres coses.


18

Sant Cugat, 28 de juny per Iris Roche pd4cam 3d8 2d8f id4d8 5d7 Vd5 Tots sabem que hi ha actuacions més importants que d’altres, actuacions on hem de fer els nostres màxims castells. Sant Cugat és de les últimes actuacions del primer tram de la temporada, per això és on hem de demostrar tota la feina feta després de mesos d’assaig. És una data assenyalada en el calendari de la nostra colla, on tothom està mentalitzat per anar a fer-hi grans castells. Després d’haver fet sis 2 de 7, tres 3 de 8 i un treballat 4 de 8 tocava descarregar la tripleta fent l’esperada torre de vuit. Tot i ser una actuació de tarda va venir prou gent, els suficients per intentar descarregar els nostres objectius. Vam engegar amb els pilars caminats d’entrada, on vam tornar a demostrar que no ens costa gens fer caminar els pilars. Tot seguit, va començar a muntar el primer castell la colla de Sant Cugat, descarregant el primer castell de set de l’actuació. Després, ens vam disposar a preparar el nostre primer castell. Vam sortir de 3 de 8, ja que dels tres que havíem de fer és el que tenim millor o si més no el que li tenim més confiança. El dos de vuit l’esperàvem amb moltes ganes perquè era el primer de la temporada, i això havia fet moure moltes camises. Després de desmuntar dos peus, finalment, van sonar les gralles i el castell va ser coronat amb certa facilitat.


Per últim quedava el castell que més mal de caps ens està donant aquesta temporada, el 4 de 8, un castell que dues setmanes abans havíem descarregat amb complicacions. Després de desmuntar una pinya, el castell es va tirar amunt, però quan els dosos estaven col·locats, el castell es va tirar avall. Així doncs, tot i que molta gent volia que el 4 de 8 es tornés a provar, es va optar per fer un 5 de 7 que va sortir clavat, com tots els que portem aquesta temporada. Els Minyons de Terrassa no van fer una mala actuació, tot i que a les alçades de temporada que estem les altres colles es-

peràvem que tiressin castells més grans. Van descarregar 3 de 8, 4 de 8, 2 de 7, i aquest darrer força remenat per pisos de la canalla. Per últim, després d’haver fet una bona actuació per part de les tres colles, es van fer els pilars. Minyons de Terrassa a la ronda de pilars va ser la colla que més va destacar ja que va descarregar el pilar de sis, que en aquesta temporada ja l’havien descarregat en dues ocasions. Tant Sant Cugat com Sants vam fer el vano de cinc sense cap mena de problema. Així doncs, tot i no sortir plenament satisfets per l’intent de quatre de vuit, va ser una molt bona actuació ja que descarregar la torre de vuit amb folre també és una gran alegria per tota la gent de la colla.


20 Vic, 4 de juliol per Ariadna Vàzquez pd4cam 3d8 2d7 5d7 Vd5 Vic, el naixement del monstre No hi ha cap mena de dubte que en els últims anys el dos és el nostre castell. Ho demostren la gran quantitat de dosos de set descarregats als assajos, els diferents canvis en les alineacions, els dosos de vuit, bla bla bla... I a Vic es va tornar a demostrar, un dos de set que ofenia! Una estructura tan delicada com la torre i allò semblava fet de ciment! Per què dic tot això? Doncs perquè hem d’aprofitar aquest moment... Com? Doncs... ai, perdoneu, havia de parlar de l’actuació de Vic i no de com guanyar el Concurs de castells del 2010... he he he. Plou i fa sol L’última actuació de la primera part de temporada 2009 va tenir lloc a la gran plaça Major de Vic, el 5 de juliol, entre pluja, pedra, sol i com no, castells. I si, com els homes del temps, intentem buscar un titular històric de l’actuació, podem dir que la de dissabte a Vic va ser la millor última actuació de la primera part de la temporada de la història Borinota. Sí, mai a la nostra història havíem tancat la primera part de la temporada amb un castell de vuit pisos, i dissabte ho vam fer. A Vic, i amb un cel amenaçador, aixecàvem el cinquè tres de vuit de la temporada, Déu n’hi do! Seguidament venia el dos de set del que abans parlava, el que apunta cap amunt, el que se’ns ha quedat petit, el que hem d’aprofitar, el que ens pot portar moltes alegries, el que... Ariadna, torna a Vic! Glups! Doncs a Vic, acabàvem l’actuació descarregant en tercera ronda un cinc de set i acabant amb un vano de cinc. Vic va ser una bona actuació per acabar la primera part d’aquesta temporada. Temporada carregada de novetats, temporada que, com diumenge a Vic, tot i algun ruixat i pedregada, ha exhibit bons i grans castells, el que precisament volem tots! Temporada on estem fent bones proves en els assajos, on es comencen a veure noves cares, que han de portar aire nou i que són la garantia dels castells i dels èxits que han d’arribar en els propers anys. I això és el que hem de fer, sota el denominador comú de créixer una mica més cada dia, hem d’agafar-nos i remar tots a la una. Així que, a fer vacances i a tornar amb força i alegria per encarar la segona part de temporada amb il·lusió. Estic segura, que ens espera una temporada excel·lent pensant en un futur encara millor! I del dos, ja n’anirem parlant.


Els castells i T V 3 Pels estudis i enquestes que s’han fet, sabem que els castells són coneguts per tota la població catalana. També sabem que tothom els veu amb simpatia, sigui quina sigui la seva edat, el lloc on hagi nascut, la llengua que parli habitualment o la seva preferència política. Els castells, en opinió dels sociòlegs, són un exemple de transversalitat. Ara bé, també sabem que per a la gran majoria de catalans –sobretot pels que no vivim al Camp de Tarragona o al Penedès- els castells estan encara lluny de la quotidianitat. Encara són molt pocs els que es plantegen d’anar a veure’n o de practicar-ne. I, avui per avui, per avançar cap a la popularització dels castells, cap a la “normalització” de l’activitat castellera a tot Catalunya, l’eina més eficaç que tenim és la televisió. Haig de dir que els castellers sempre hem cregut –i així ho hem fet saber als responsables televisius- que la densitat d’emocions que provoca un gran castell supera clarament la d’un ciclista pujant el Tourmalet o la d’un cotxe de carreres empaitant-ne un altre. Però, ara per ara, això només és una hipòtesi. Per raons diverses, ni per part de la televisió s’han esmerçat gaire esforços per fer unes realitzacions castelleres “emocionants”, d’aquelles que enganxen el televident a la pantalla, ni per part dels castellers s’han fet passos per adaptar els formats d’actuació als requeriments del medi televisiu. Probablement, uns i altres ens hem estimat més

21

creure que “les transmissions castelleres eren un peatge que TV3 havia de pagar”, la qual cosa ha justificat l’immobilisme d’ambdues parts. Doncs bé, gràcies a la Mònica Terribas, ara tindrem l’oportunitat de trencar aquest statu quo tan confortable i estèril alhora. Avui creem una comissió per estudiar com potenciar la presència dels castells a la nostra televisió. Estic convençut que aquest és un moment important per als castells i espero que també sigui una oportunitat per a TV3”. Els paràgrafs anteriors estan trets de les paraules que, com a president de la Coordinadora, vaig dir el dia de la firma del nou conveni de patrocini de Damm a les colles castelleres per al quadrienni 2009-2012. El Conseller de Cultura i la Directora de Televisió de Catalunya, també signants del conveni i presents a l’acte, van expressar igualment el seu convenciment en el potencial televisiu dels castells i l’esperança en l’èxit del treball de la comissió. Treballarem de valent en aquest tema i esperem que els resultats estiguin al nivell de les expectatives creades.

Miquel Botella President CCCC


22

Fem colla fent barri

Recordeu el suport que vam rebre l’any passat amb el 3 de 9 amb folre? N’hem parlat en multitud d’ocasions i ens encanta a tots recordar-ho –quins dies!. Crida pel Concurs, el 3 d 9 amb folre carregat, l’expectació per la Diada, tothom donant ànims i confiant en què el somni era possible, l’assistència als assajos especials, el nombrós públic que omplia la Bonet i Muixí, la pancarta de l’ABS, la soca immensa, l’ovació permanent durant tota la descarregada, el ressò mediàtic, les felicitacions… Allà vam poder adonar-nos de la importància de l’arrelament al territori i en vam poder tastar els fruits més dolços. Tenim la gran sort de ser una colla de barri i això ens dóna una riquesa i una força que molts desitjarien en sentir-se orfes interpel·lant a la gran ciutat globalitzada. Nosaltres no som orfes, formem part d’una gran família. Som els Castellers de Sants i lluïm amb orgull el nom del barri a l’hora de fer allò que més ens agrada, els castells. D’aquesta reflexió neix la proposta Fem colla fent barri, perquè la millor manera d’enfortir els vincles amb el barri és coneixent-lo millor. Així, intentarem fer-nos ressó d’altres entitats o agrupacions de Sants, dels que en sentim a parlar sovint però que potser no coneixem prou bé. El Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta El Secretariat surt sovint a moltes converses i reunions de la colla, però en coneixem la seva tasca, el seu origen, el funcionament? Sabem quina és la relació entre el Secretariat i els Castellers de Sants? El Secretariat és la coordinadora d’entitats d’aquests tres barris, Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Les entitats associades es reuneixen anualment en l’Assamblea, que és l’òrgan sobirà del

Secretariat i del que depèn la Comissió Executiva, encarregada de vetllar pel compliment dels objectius marcats, en els quals treballaran l’equip tècnic de professionals de diversos àmbits. Acabat el Congrés de Cultura Catalana del 1976, moltes entitats volien continuar treballant plegades i va sorgir la iniciativa de federar-se per tal de fomentar el teixit associatiu i afavorir la participació ciutadana. Durant vuit anys es va anar madurant la idea i treballant en el projecte fins que el 1984 una cinquantena d’entitats es constituïren com a Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. A aquesta cinquantena d’entitats se li han anat sumant moltes altres al llarg del temps i actualment en formen part unes 260 entitats aproximadament, essent punt de referència de l’associacionisme arrelat al territori, doncs, tot i que sembli mentida, encara hi ha barris que no tenen cap coordinadora d’entitats. Un dels trets comuns entre les entitats de la federació, que alhora és condició indispensable, és que tenen la seu social als barris en qüestió. Curiosament, però, el fet que es respectin els límits territorials històrics fa que una part de l’actual barri de Les Corts també sigui inclosa dins l’àmbit d’influència del Secretariat (fins la Trav. de Les Corts). El Secretariat és un instrument que facilita la vida associativa. Amb el pas del temps i l’evolució de la societat, però, ha anat prenent protagonisme la vessant més d’ús de serveis (servei de fotocòpies, lloguer de tarimes, assessorament a l’hora de demanar subvencions, buidatge de publicacions dels organismes oficials, difusió i comunicació…) en detriment de la importància inicial de la funció ideològica. S’ha passat del debat de les idees al simple ús dels serveis. Cal dir, però, que actualment el Secretariat es troba immers en un procés de diagnòstic i que s’està treballant en unes taules


23 de debat per tal de recuperar el discurs ideològic, un espai on les entitats puguin trobar-se i reprendre i/o enfortir el treball en xarxa, engegant nous projectes de futur. Pel que fa a la relació entre els Castellers de Sants i el Secretariat, ja en els primers anys de debat s’havia considerat la possibilitat de crear seccions dins el Secretariat. Per entendre-ho millor, seria com si els Castellers volguéssim crear una secció d’alpinisme per fer muntanya durant les vacances castelleres, o vindria a ser com la “secció” o equip de futbol dels borinots, o l’equip de rem que tenen els Capgrossos de Mataró. Així doncs, al Secretariat van voler crear unes seccions que giressin al voltant de la cultura i que, per tant, no fossin patrimoni per l’entitat mateixa sinó patrimoni del barri. Aquestes seccions van ser rebatejades amb el nom de «comissions». Els fundadors de la nostra colla ja van pensar en la colla castellera en clau de constituir-se com a comissió del Secretariat, passant a enriquir el patrimoni cultural del barri, al costat dels Sardanistes, els Diables, els Geganters, les Aules Obertes i el Col·lectiu d’Artistes, totes elles comissions ja existents en el moment de la nostra fundació. Actualment el Secretariat es mou en tres línies generals de treball però molt clares: el servei a les entitats, la gestió cultural i la gestió esportiva. El projecte Cotxeres-Casinet és el vaixell insígnia del Secretariat: dos centres cívics cogestionats amb l’Ajuntament de Barcelona; projecte pioner a la ciutat que garanteixen uns centres oberts al veïnat i a les entitats. El secretariat gestiona també el Poliesportiu Municipal de l’Espanya Industrial i el Poliesportiu Municipal Bordeta. A partir de la gestió d’aquests equipaments culturals i esportius el Secretariat pot disposar de recursos i serveis per a les entitats associades i al mateix temps fomentar diverses activitats culturals del territori. Podeu ampliar la informació sobre el Secretariat i estar al dia dels projectes i notícies que es generen al seu entorn a través de la seva web www.secretariat.cat

El safareig Sabíeu que la presidenta i la tresorera actuals del Secretariat són dues grans borinotes? Són la Lali (Eulàlia Perarnau) i la Sumpta (Assumpta Sogas) respectivament. Sabíeu que un dels exemples de treball en xarxa dinamitzat pel Secretariat actualment és l’organització del Correllengua? Els borinots som una de les entitats organitzadores, juntament amb moltes altres, com la Cal, el Col·lectiu d’Artistes, els Esplais, la Coral Sant Medir… Sabíeu que el gerent del Secretariat, el Parisi, té camisa borinota i és un gran seguidor de la trajectòria dels borinots? És fàcil veure’l a les actuacions importants, com la nostra Diada a la plaça Bonet i Moixí. Sabíeu que una part de l’èxit del Campionat de Futbol Casteller que vam organitzar enguany els borinots rau en l’ús que vam poder fer dels equipaments i de l’assessorament tècnic del Secretariat? Vam dormir al Casinet, vam ocupar Cotxeres tot el cap de setmana (des de la trobada amb les colles fins al multitudinari dinar de diumenge), vam jugar la final al Poliesportiu de l’Espanya Industrial i altres partits eliminatoris al de La Bordeta, vam contactar amb l’empresa que va fer les tovalloles de record…

Montse Rafí


24

8è zoo futbolístic casteller

(o com l'elefant es converteix en pop) És ja coneguda per tots l’estreta relació entre els animals i els Castellers de Sants. Començant per l’insecte adoptat com a sobrenom i crit de guerra: el borinot. Més tard, als assaigs van aparèixer les formigues, amb la seva feina incansable, i aquestes van arrossegar un gros elefant gris que no ha parat de passejar amb pas ferm per les places. I al febrer va aparèixer l’últim ànimal a unir-se a aquesta particular Arca de Noè: un inusual pop futbolista! I, òbviament, un animal tan estrany com aquest havia de tenir un pare ben estrany: la mula –ho sento Marc, és l’animal que té fama de tossut– que any rere any insistia en muntar el torneig de futbol casteller. Un cop decidit muntar el torneig la mula va començar a estirar el carro amb moltes ganes, però aquest era vell, i les formigues massa cansades de treballar com per seguir-lo, així que el carro va acabar aturant-se després de fer alguns metres. Ja amb el temps més just la mula anava recordant que el carro s’havia d’arreglar, que si no

no arribaríem a temps, però les formigues continuaven hivernant. Va ser llavors quan la mula va ser cridada a dedicar la seva tossuderia a estirar un altre carro, el de la tècnica, i va deixar el vell carro del torneig a mig camí tot avisant a altres animals que el carro s’havia de dur al seu destí i hi havia de ser en poc més de dos mesos! A partir d’aquella crida un estrany trio va fer un pas endavant. Es tractava ni més ni menys d’un mussol, disposat a treballar tota la nit si feia falta, un toro, decidit a tirar endavant trobés l’obstacle que trobés al seu davant, i una guineu, amb la seva pertinent astúcia. Ells, i algunes formigues obreres d’aquestes que sempre estan a primera fila treballant, van arreglar de seguida el carro i van començar a tirar amb força per arribar al destí final. La feina no era fàcil: visites a escoles, malabarismes per quadrar pressupostos, càterings, horaris, concerts, contactes amb les colles, webs, reunions amb l’ajuntament, el secretariat... en fi, una infinitat d’obstacles que un mussol, un toro i una guineu no estan acostumats a resoldre i


25 que anaven sortejant a mesura que se’ls trobaven, amb reunions que al final es feien dia sí i dia també i incomptables trucades telefòniques que enriquien les arques d’uns altres animals: les sangoneres de les companyies telefòniques. Sé del cert que ara mateix alguns de vosaltres us pregunteu què coi hi pinta el pop que us he promès al principi de tot això... També sé del cert que altres, amb memòria de peix, ja ni recordàveu el pop futbolista entre tant animal junt. Doncs bé, el pop es comença crear aquí, amb el mussol, la guineu i el toro unint-se per crear el cap d’aquest pop i les incansables formigues obreres de pic i pala posant-se a l’inici dels tentacles, en la part que és més gruixuda per tal de que es moguessin millor. Així doncs, el pop ja podia nedar, i així ho feia, organitzant tots els detalls, sortejant els obstacles i veient com de difícil és crear una cosa així en un formiguer tan gran com Barcelona, on sembla que un torneig de futbol que aplega centenars de castellers és com un petit poll eclipsat per hipopòtams que porten com a cognom “de les cultures”, “meeting point” o “fashion week” i que, per tant, no desperten molt d’interès. Però aquest pop, no ens enganyem, que era totalment vàlid per pensar i muntar-ho tot prèviament, a l’hora de la veritat hauria quedat més petit que un dels famosos popets que mon pare cuina amb trompetes de la mort. Va ser a l’hora de la veritat quan un centenar de borinots es van treure per uns dies les ales per convertir-se en les incansables formigues disposades a no parar de treballar que tots coneixem i van anar farcint els tentacles d’aquest pop fent-lo immens –tan gran que si l’Erminio l’hagués caçat hi hauria hagut durant un any sencer pulpo galego de menú a la Meixon– i permetent-lo arribar a tot arreu. Així doncs, deixeu-me que em tregui el barret davant de totes les formigues que van permetre que aquests tentacles arribessin a tot arreu durant un cap de setmana de molt treballar i poc dormir. Crec que mai s’havien vist formigues servint cerveses a l’hora que altres apuntaven gols, altres feien amanides, altres ho digitalitzaven tot, altres resolien dubtes, altres

intentaven calmar búfals fora de si, altres recorrien tot el formiguer de Barcelona (i rodalia) en busca de més pilotes, altres duien lesionats, altres feien botifarres, altres netejaven, altres feien guàrdia durant la nit, altres... crec que ho deixo aquí, perquè ni jo mateix sé totes les feines que desenes de formigues borinotes van arribar a fer. Dit això, em torno a posar el barret i continuo amb l’article. A l’hora de la veritat impressionava veure com les Cotxeres s’anaven omplint de castellers impacients per viure el que és l’acte casteller fora de les places més importants de l’any. Després cap a jugar a futbol (alguns sent més animals que d’altres...) i ja a la nit, després de poder gaudir dels preus de dinosaure –no per grans si no per prehistòrics!– de la barra del torneig, tocava passar-ho bé de la mà d’uns lloros armats amb gralles, timbals i perruques tocant dins d’una Salamandra. Després d’intentar dormir com marmotes tocava tornar a jugar. Finalment van ser uns projectes de granota, els Capgrossos, els que van sortir campions del torneig i els veïns del Poble Sec, disfressats amb més colors que un gall dindi, qui s’enduia el premi a la millor afició. Una fideuà amb gambes i sípia tancava aquest zoològic anomenat torneig de futbol casteller; i amb ell l’últim acte del gran pop: recollir les Cotxeres en menys de mitja hora. Impressionant. La llàstima d’aquest zoo és que un cop organitzat, i quan per fi ja saps de què es tracta i com poder-ho fer sense suar tant, li passes el relleu a una altra ciutat. Però deixeume dir-li a la mula que si se li posa una altra cosa entre cella i cella sap de sobres que aquí té un mussol, un toro, una guineu i, sobretot, un munt d’incansables formigues que ho acabaran tirant endavant!

Adrià Pérez ornitorrinc


26

A poc a poc i cares noves

Nova temporada, no hi ha concurs i sembla que tot va una mica endarrerit respecte els anys anteriors. Passejant per les places ha costat veure castells de vuit, vuit i mig, nou... el primer 3 de 8 va ser el dels Castellers de Sants, el primer 4 de 8 amb l’agulla i pilar de 7 amb folre dels Capgrossos de Mataró, el primer 5 de 8 i 3 de 9 folrat de la Joves de Valls, el 4 de 9 amb folre dels Castellers de Vilafranca i el 3 de 8 amb l’agulla carregat dels Minyons de Terrassa. Aprofitant l’any en què no hi ha concurs, les colles han aprofitat per fer renovació de troncs o bé per obligació, degut a algunes baixes; o, simplement, perquè s’han d’anar rejovenint els troncs de tant en tant, ja que els joves tenen un major rendiment físic. Aquesta renovació no és senzilla ja que l’experiència és un factor que influeix en el comportament d’un casteller a dalt del castell, saber controlar els nervis, tenir els suficients coneixements per saber superar situacions més difícils,etc. Aquest fet ha portat a què els castells de vuit hagin tardat més a sortir a plaça però també hem de pensar que aquesta renovació donarà uns millors fruits d’aquí un cert temps. I realment ja s’ha començat a veure: Capgrossos ha tornat a fer castells de 8 amb assiduïtat, ha recuperat el quatre amb el pilar i el pilar de 7 després d’uns quants anys sense descarregar-los; Vilafranca i Minyons han mostrat uns renovats pilars, els primers han fet tant el pilar 6 de com el 4 de 8 amb l’agulla amb tot de cares noves. I els Minyons, per altra banda, també amb un pilar completament renovat, després d’haver descarregat l’any passat el seu primer pilar de 8 amb folre i manilles, han mostrat un pilar força irregular al principi però que al final li han trobat el punt i l’han aconseguit folrar, és més, ficar-lo dins d’un tres de vuit. Els primers castells de nou varen arribar per Sant Joan de mà de les colles vallenques. Tant la Joves com la Vella varen estrenar els castells de nou amb un tres per cap. La joves l’acompanyà del 5 de 8 i del seu primer 2 de 8 amb folre, men-

tre que la Vella l’acompanyava del 4 de 8 amb l’agulla, del 5 de 8 i del pilar de 7 folrat. Ara ja sembla que les colles han arrencat, que han començat a treure els fruits d’aquesta renovació forçada, o voluntària, i segurament d’aquí poc toqui fer el salt al gamma extra, potser la diada de les Santes serà un bon lloc per veure el primer castell de gamma extra. A banda d’aquest principi de temporada fluix, també ha tengut el seu plat fort. Per veure aquest plat fort ens hem de moure als castells universitaris, on en mig d’aquest poc nivell inicial es va poder veure com uns inspirats Arreplegats de la Zona Universitària trencaven uns dels límits dels castells universitaris, completant dos castells inèdits fins a aquest moment dins d’aquest àmbit. En la seva XIV Diada varen descarregar un magnífic 3 de 7 aixecat per sota, un increïble 4 de 8, el 5 de 7 i dos pilars de 5 simultanis. L’actuació, que mereix ser admirada, ha trencat i ha donat un punt novedós a aquest final de temporada universitària i principi de temporada convencional. També cal destacar, dins de l’àmbit universitari, la diada dels Ganàpies de la UAB en què els locals varen descarregar el seu segon 4 de 7 i varen carregar el seu primer 3 de 7 de la seva història. Com es pot observar, el món casteller universitari està en ple creixement. A partir d’ara només ens queda veure com reaccionaran aquests canvis i renovacions de cara a l’estiu i al final de la temporada. Esperem que puguem disfrutar de castells magnífics. Veurem descarregats el 2 de 8 o el 3 de 9 amb folre i l’agulla? Qui sap...

Miquel Bonet


27

El que hi és i no es veu, o com una colla es fa gran Nivell d’implicació, motivació, organització i compromís. Són quatre de les moltes coses que m’han semblat diferents entre la meva petita colla (Sant Andreu de la Barca) i la meva gran colla (Borinots). Crec de debò que són quatre factors molt importants a l’hora de fer funcionar una colla. Hi havia moments, quan era a Sant Andreu, en què em desanimava i perdia motivació. Això es transformava en manca de gent, manca de ganes... en definitiva, manca de castells. Després de dos anys, després de 2 anys mirant-ho des de fora i aguantant el «mono», vaig decidir anar a una colla gran a provar. A veure i per a aprendre a fer grans castells, a formar part, al contrari que a Sant Andreu, d’un grup molt ampli de gent amb ganes de fer castells. I quan dic ampli, no ho dic només per les camises que formen els Borinots sinó també per tota la gent que ve als assajos, la tècnica, la junta i la que hi està implicada. Crec que això és una de les coses que fan que una colla arribi a ser gran: les ganes de la gent, la seva emoció en veure com s’aconsegueixen castells cada

cop més grans perquè, de fet, cada cop som més i que tot és possible, cosa que a Sant Andreu no passava. Segurament el fet de no tirar endavant, de no poder fer castells més grans, malgrat saber-ne cada cop més a nivell tècnic, perquè passava la febrada del principi i la gent no podia venir a assajar o a les sortides.... Amb tot això vull dir que el fet d’estar a Borinots, m’ha ensenyat que fer castells és força més que posar-hi «pit i collons». Que el que de fet cal potenciar és aquest sentiment de colla, que al cap i al fi és la que omple els buits que queden entre la gent que forma la pinya i fa pujar els castells més drets. Gràcies, Borinots, per tornar-me a fer sentir casteller en tots els sentits.

Joan Campmany



Suc de pinya 23