Dia: 18/07/2006 - Hora: 23:53
DIMECRES 19 DE JULIOL DEL 2006
22 Política
70 anys del 18 de juliol 3 Cinc històries de la contesa
Pàgines 20 a 22 LLL
Comunicat de la rereguarda Uns 187.000 joves de 14 a 17 anys van viure la guerra sense anar al front i allunyats dels dos bàndols H Van aprendre a esquivar bombes i a lidiar amb la por dels adults FERRAN NADEU
A CATALUNYA CATALINA GAYÀ BARCELONA
Aquell dissabte 18 de juliol, la ràdio del xurrer no va deixar dormir Núria Bosch. Adolescent de família acomodada, acabava d’arribar amb la seva mare a la casa d’estiu, al Figaró, i recorda que va passar aquella nit donant voltes al llit, maleint Martí Célebre, el xurrer, i la seva ràdio. La Núria no va saber fins l’endemà al matí que el xurrer seguia hipnotitzat per un cop militar que li destrossaria la joventut. Aquell cop militar era l’obertura d’una tràgica òpera que la confinaria en aquell poble durant tres anys d’horror. La veu que mantenia en suspens el xurrer va ser la que va ficar la por al cos a Pepita Morera, a Igualada. Encara ara, 70 anys després, se li ericen els cabells al recordar com aquell locutor cridava «sang, es necessiten donants a Barcelona». Ella, de tornada d’una excursió a Montserrat, estava a punt de començar un ball de dissabte a Castellolí, però de la ràdio no en va sortir cap tango, sinó una veu alarmada d’un home que demanava auxili des de Barcelona. El ball va acabar com un funeral i ella va pujar, morta de por, en un camió cap a casa dels seus pares, a Igualada.
diríem drogats», diu la Pepita. Maria Teresa Boada i Maria Cugueró, totes dues a Barcelona i de l’última generació de l’escola de bibliotecàries de la República, no necessitaven locutors que els expliquessin com disparaven i es mataven a la ciutat. La batalla va començar, el 18 de juliol, sota els seus balcons a prop de la plaça de la Universitat. Un dia abans, la Maria havia arribat de l’Estartit, on passava uns quants dies amb uns amics. Els seus pares la van fer tornar a corre-cuita a Barcelona. Uns dies després es convertiria en una de les jovenetes que organitzarien el Servei de les Biblioteques del Front. La seva missió: enviar llibres al front. La Maria revisava cartes de soldats i enviava tot el material que trobava. Explica que potser la inconsciència de la joventut va fer que sortís de casa, que no temés les bombes, que no volgués ni refugis ni res, que visqués tot el que passava com una revolució. Ella era bibliotecària, vivia per aquella funció, i aquella guerra que tenia tan a prop no feia amb ella. El 1939, amb l’entrada dels nacionals, tot canviaria. Maria Teresa Boada recorda que l’avanç dels nacionals anava en pa3 LA REPRESSIÓ
33 Bibliotecàries 8 Maria Cugueró i Maria Teresa Boada, totes dues de 91 anys, el dia 14 a Barcelona.
Somnis trencats La guerra civil va truncar la vida d’uns 187.000 joves catalans, d’entre 14 i 17 anys. Molts van viure la guerra sense anar al front. Van haver d’aprendre a sobreviure, a esquivar bombardejos i morts, a buscar pa on no n’hi havia i a lidiar amb la por dels adults. La Núria va penjar els vestits macos a l’armari. La seva casa d’estiu es va convertir en caserna de soldats republicans. «Es van instal . lar al pis de dalt. Allà hi havíem guardat les coses de valor i fins i tot alguna imatge. El capellà ens va deixar les hòsties consagrades, imagina», diu. La Pepita va haver de deixar les seves aspiracions de secretària i es va posar a cosir, a apedaçar i va aprendre a callar tot el que veia: «S’emportaven la gent i els mataven, hi havia gent amagada. El que seria el meu marit es va amagar i després va caminar un quant temps mig ajupit». Aquell dissabte maleït, explica Celdoni Martí, 14 anys el 1936, ningú dels del seu entorn van tenir la impressió que aquell cop es convertiria en una guerra. O, almenys, a ell no l’hi van dir. Ell era un prometedor jovenet de l’Institut d’Igualada. Lector de La Publicitat i fullejador de Solidaridad Obrera. El
el Periódico
33 Pepita Morera, de 83 anys.
3 L’AVÍS
«Es necessiten donants a Barcelona», cridava un locutor per la ràdio 3 LA POR
«Qui seria el meu marit es va amagar i després va caminar un quant temps mig ajupit»
33 Celdoni Martí, de 85 anys.
33 Núria Bosch, de 85 anys.
18 de juliol estava al cinema Mundial amb els seus pares i en l’entreacte algú va dir que havia sentit per la ràdio que hi havia «un cop militar». Al volt de Rambla, el passeig més popular d’Igualada, alguns, només alguns, ho comentaven. A la Núria, el Celdoni i la Pepita aquell anunci radiofònic d’un cop militar els quedava lluny. La seva vida canviaria uns dies després quan militants de la FAI van arribar al Figaró i a Igualada. Llavors començaria l’horror. La guerra ja no era un ressò llunyà que se seguia a través de la ràdio. La tenien a casa. Per als més grans hi havia bàndols, per a ells era una guerra de destrossasomnis –els seus somnis–, de cremasants. El Celdoni encara s’enfada quan recorda com un militant de la FAI cridava a tort i a dret davant de l’es-
glésia dels Dolors, a Igualada, que el capellà guardava bombes. Acabaven d’assaltar l’església. Sants, bancs i verges ja cremaven a la plaça. L’home, mocador vermell i negre, aixecava el contrapès d’un canelobre. El Celdoni se’l mirava a la llunyania. Ell sabia que, d’explosiu, aquella llauna no en tenia res. En realitat, diu el Celdoni, «el rector la utilitzava cada vegada que volia fer baixar i pujar les espelmes». El Celdoni recorda que un obrer, granota blava, va contestar al militant de la FAI que allò era un contrapès. «Tu ets un feixista», li va etzibar el militant. En aquell moment, per al Celdoni va començar la guerra. El poder –assenyalen la Núria, el Celdoni i la Pepita– estava en mans de gent que no sabia res. «Ara els
«Després va venir el pitjor. Era horrorós. Tot era odi contra Catalunya» ral.lel a la seva retirada de les biblioteques. Els soldats avançaven i ella abandonava la biblioteca d’Ulldecona, Franco guanyava i ella se n’havia d’anar de la de Pineda. No necessitava la ràdio. La fam, la mort de coneguts i l’empresonament de parents indicaven que la guerra estava cada cop més a prop. Al Figaró, en canvi, es vivia l’avanç dels nacionals amb l’esperança que tornés l’ordre. Encara ara ressonen al cap de Núria Bosch les bombes que van caure al mercat de Granollers. Ella hi havia anat amb cinc amigues a buscar menjar, a sobreviure. Explica que feia una de tantes cues i que llavors van caure les bombes. ¿D’on va treure les forces per córrer? Encara no ho sap. Van perdre una amiga –més tard la trobarien ferida– i van anar caminant cap al Figaró. Després, es va desmaiar. Per això cada cop que Franco avançava, la Núria connectava la ràdio i amb uns amics organitzaven una revetlla improvisada. Ball d’esperança. «No sabíem res. Després vindria el pitjor. El món estava al revés. Tot era odi contra Catalunya». Mentrestant, la Maria Teresa tancava les portes de les biblioteques. Primer van cremar els sants, després cremarien els llibres, qualsevol senya del català. Aquell 18 de juliol, el cop no va fer que se suspengués la funció al Cine Mundial d’Igualada a què assistia Celdoni Martí, llavors de 14 anys. La vida se suspendria gairebé quatre anys després. El 26 de gener de 1939, els nacionals van entrar a Barcelona i es va fer un silenci de mort. H