Issuu on Google+

9è Concurs de Poesia "Temps de Primavera" per a dones

MAR ENDINS


La mer, la mer toujours recommencée. Paul Valéry


GAVINA BLANCA

Com un llenç d’aigües blaves, aquest mar de tardor tranquil, invita a endevinar quins tresors amaga el seu fons. De la roca estant, la gavina blanca contempla el veler lliscar mar endins. Així em sento ara, com la gavina que mira amb recança la nau que s’allunya. Qui sap si demà, dins un veler, potser en un altra platja, un altre mar navegaré mar endins buscant el meu millor somni i veuré com una gavina blanca reposa quieta damunt la roca.


CREUER Deixeu-me estar com ara estic: sol amb l'amic que he anat fent de mi mateix. Joan Vinyoli

Em parles del teu somni d’endinsar-te en un creuer de grans dimensions i navegar mar endins on la terra no s’albira. Allunyar-te de tot, de la casa, la feina, els problemes que aclaparen, ara, aquí. Gaudiràs de dies plàcids, amb llibertat sense fi, veuràs illes i ciutats, sentiràs parles estranyes, i altres llavis somriuran. Oblidaràs moltes coses, però mai t’oblidaràs, amb tu sempre hi haurà l’amic que has anat fent al llarg del teu camí.


MAR DE GRÈCIA I

Terra de déus i herois que malgrat el pas dels anys encara es deixen sentir quan admires els vells temples o passeges pels teatres, Epidauros, Partenó… I des del solemne Athos les oliveres i vinyes es contemplen sota un sol que extenua enlluernador. Refresca només el mar quan deixa anar el seu alè. Les cales amb sorra blanca inviten a rabejar-se en les clares, netes aigües on grecs antics navegaren, raça fèrria, grans artistes que estenent-se mar enllà, arreu del Mediterrani, un gran llegat van deixar.


MAR DE GRÈCIA II

La mar, la sempre mar blava, mar d’Ulisses, Posidó, mar de nimfes i sirenes, mar de Grècia, antic i bell que envoltes com un mantell la península de l’Àtica. Mar d’intrèpids mariners lluitant enmig de tempestes amb anhel d’arribar a port. Mar tranquil, lleial, solemne, estimat mar nostre, on el sol com una daga fereix la pell ondulada i pinta d’or cada onada.


ÍTACA

Suau com la seda als peus aquesta sorra tan blanca et dibuixa les petjades quan camines per la platja. Un gran vaixell t’ha portat lliscant per aigües ben blaves a l’illa de cases blanques de la mar Mediterrània, redós de déus i herois. El vent esbullava els cabells i picava fort la cara. Des de la sorra respires l’olor penetrant de sal que duen vent i onades, fresca olor que com un bàlsam cicatritza maltempsades congriades a l’hivern. Només hi resta ara el mar a l’hora del darrer sol, les gavines volen altes i naveguen veles blanques com puntets blancs dins el blau. Les veles arriben lluny fregant quasi l’horitzó allà on no moren els somnis i encara xiulen sirenes que distreuen navegants. La forta remor d’onades et retorna al teu indret, i ara estàs a l’oficina entre gent atrafegada que et fa desvetllar del somni que tu creies ben real. Havies entrat al Google i el nom Ítaca has posat.


Menció Especial. Premis Temps de primavera 2010. Mar endins