32a Mostra artística de Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística Sant Jordi 2018 A tota màquina!

TALLERS D’HISTÒRIA Sant Feliu de Guíxols

32a Mostra Artística Sant Jordi 2018 El tema d’aquesta edició de la Mostra Artística de Sant Jordi és la Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona, ja que el proppassat 30 de juny va fer 125 anys de la inauguració de la línia de ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona. El tren és un dels elements més característics de Sant Feliu de Guíxols com a ciutat industrial.

En general, al segle XIX, el tren fou icona de la modernitat i del progrés. El nou mitjà de comunicació feia assequibles a la majoria un munt de possibilitats que fins llavors havien estat reservades a les classes benestants, facilitant el desplaçament i l’intercanvi de productes. A Sant Feliu de Guíxols, la construcció de la línia posà al dia la connexió amb Girona, molt important des de l’època medieval, ja que durant segles la badia guixolenca va fer de port d’aquesta ciutat. El desenvolupament de la indústria del suro de final del s. XIX va tenir com a conseqüència la necessitat d’una bona logística i els empresaris van promoure la construcció del tren i del port. El ferrocarril ha estat un dels més grans projectes que la ciutat ha dut a terme. Tothom hi participà, en la mesura de les seves possibilitats, per mitjà d’accions. Així, aquest projecte implicà tota la societat guixolenca i en sacsejà la vida de cap a peus.

EDICIÓ AJUNTAMENT DE SANT FELIU DE GUÍXOLS www.guixols.cat

COORDINACIÓ ARXIU MUNICIPAL BIBLIOTECA PÚBLICA OCTAVI VIADER I MARGARIT

El petit tren ganxó fou un element de progrés i d’identitat fins al darrer dia. Per això des del seu tancament l’any 1969 segueix essent recordat. Al llarg del temps s’ha recuperat el seu llegat i s’ha escrit la seva història. Els treballs que us presentem a continuació són un testimoni de com els infants i joves de Sant Feliu de Guíxols han après a conèixer com era la ciutat que volia el tren i per què va néixer, com es va realitzar el projecte i quin ús es va fer d’aquest mitjà de transport. Per damunt de tot, s’ha explicat l’element humà: qui eren i què feien els treballadors de la companyia, qui eren els passatgers i com utilitzaven el tren. També s’ha volgut incidir en el fet que el paisatge del tren encara és viu entre nosaltres i que el seu ús com a via verda ens ha proporcionat una nova manera de gaudir-lo.

ESCOLES PARTICIPANTS FUNDACIÓ COR DE MARIA-SANT JOSEP ESCOLA ARDENYA ESCOLA GAZIEL ESCOLA L’ESTACIÓ ESCOLA MOSSÈN BALDIRI REIXACH INSTITUT SANT ELM INSTITUT SANT FELIU

Carles Motas López Alcalde de Sant Feliu de Guíxols

DISSENY I MAQUETACIÓ DOSIS STUDIO Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny, fotografies, dibuixos i altres elements gràfics, no pot ser reproduïda, emmagatzemada ni transmesa de cap manera ni per cap mitjà (electrònic, mecànic, òptic, de gravació o bé fotocòpia) sense autorització prèvia de l’autor i editor.

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

2

3

CICLE INFANTIL

P3

Nayra Arévalo González Cicle infantil P3 B, Escola Ardenya Isaac Clara Martínez Cicle infantil P3 B, Escola L’Estació

Mar García Gahete Cicle infantil P3 A, Escola Gaziel

Haroun Hamman Cicle infantil P3 B, Escola Baldiri Reixac

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

6

7

Marina López Cicle infantil P3 A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep Mayssa Nhari Lamaallam Cicle infantil P3 A, Escola L’Estació Darling Maldonado Gutiérrez Cicle infantil P3 A, Escola Ardenya

Iria Redondo Cicle infantil P3 B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

8

9

Saad Eddine Talhaoui Cicle infantil P3 A, Escola Baldiri Reixach

Paula Tardio Ruiz Cicle infantil Escola Gaziel

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 10

CICLE INFANTIL

P4

Núria Fernández Cárdenas Cicle infantil P4 B, Escola L’Estació

Nil Martí Bassacomas Cicle infantil P4 A, Escola Baldiri Reixach Biel Kharraz Colls Cicle infantil P4 A, Escola L’Estació

Alba Mont Isern Cicle infantil P4 A, Escola Gaziel

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

12

13

Clara Rodríguez Cicle infantil P4 B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Abigail Peña Henríquez Cicle infantil P4 B, Escola Ardenya

Sekou Samassa Cicle infantil P4 B, Escola Baldiri Reixach

Nikté Pujol Cicle infantil P4 A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep 32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

14

15

Adrià Sánchez Fabregat Cicle infantil P4 A, Escola Ardenya

Rodaina Talbi Cicle infantil P4 B, Escola Gaziel

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 16

CICLE INFANTIL

P5

Aina Marquès Cicle infantil P5 B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep Joana Barniol Gimeno Cicle infantil P5 B, Escola Ardenya

Arlet Herrero Ciruela Cicle infantil P5 A, Escola Ardenya Ian Martínez Romaní Cicle infantil P5 B, Escola Gaziel

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

18

19

Ainara Pubill Márquez Cicle infantil P5 B, Escola Baldiri Reixach

Mar Ortega Pijuan Cicle infantil P5 A, Escola Gaziel Izan Pérez Baddour Cicle infantil P5 A, Escola L’Estació

Owen Sais Cicle infantil P5 A, Escola Baldiri Reixach

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

20

21

Júlia Tomás Barceló Cicle infantil P5 B, Escola L’Estació

Ariadna Valls Cicle infantil P5 A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 22

1r

CICLE INICIAL

EL TREN El tren de Sant Feliu era de color negre i era molt gran. La màquina funcionava amb el carbó i la xemeneia treia molt de fum. Els vagons eren molt llargs. Els vagons tenien moltes finestres, els bancs eren de fusta. El tren anava de Sant Feliu a Girona i anava a sobre les vies.

Lola Castell Buch Cicle inicial 1r B, Escola L’Estació

EL TREN DE SANT FELIU DE GUÍXOLS El tren era gran i de color negre. La màquina tenia una xemeneia i funcionava amb carbó. Els vagons eren llargs, tenien finestres i bancs de fusta. El tren anava des de Sant Feliu de Guíxols fins a Girona per les vies.

Iratxe Coronel González Cicle inicial 1r A, Escola l’Estació

Adrián Albacete Cicle inicial 1r A, Escola Baldiri Reixach

Gina Carreras Solà Cicle inicial 1r A, Escola Gaziel

Sasha Danilov Cicle inicial 1r A, Escola Ardenya 32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

24

25

Emma Polo Balland Cicle inicial 1r B, Escola Gaziel

Aitor González Cicle inicial 1r A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Núria López Basart Cicle inicial 1r B, Escola Ardenya

Josep Romero Cicle inicial 1r B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

26

27

Aya Tigunit Cicle inicial 1r B, Escola Baldiri Reixach

32a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2018 28

CICLE INICIAL

2n

A la carretera per anar fins a Girona, a la pujada d’Alou, els senyors tenien por que el tren descarrilés perquè no tenia força. Baixaven del tren i quan arribava a dalt, tornaven a pujar.

Després es va inventar el motor de gasolina i ja no feien servir el tren. L’any 1969 es va tancar l’estació i es van treure les vies del tren.

M’hagués agradat molt veure el tren perquè segur que era molt bonic. I perquè m’hagués encantat ser maquinista.

Emili Albó Sanglas Cicle inicial 2n B, Escola L’Estació

Mireia Albiol Cicle inicial 2n A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

EL TREN DE SANT FELIU DE GUÍXOLS Fa molts anys la gent havia d’anar amb carruatge perquè no existia la gasolina. Van decidir construir un tren per tres raons: perquè el nostre port era molt important i ens arribaven moltes mercaderies com carbó, sal, vi, ferro vell i oli; perquè les carreteres eren molt velles i s’inundaven, i perquè hi havia moltes fàbriques de suro i l’havien de transportar.

Van trigar tres anys en construir-lo. I van necessitar cinc-cents treballadors.

El 30 de juny de l’any 1892 es va fer el primer viatge fins a Girona, que portava els alcaldes de les ciutats per on passava el tren.

El tren es parava a Llagostera per posar aigua al motor. Feia dotze viatges cada dia, sis d’anada i sis de tornada. I anava a 20 km/h. El tren feia dotze parades i l’estació de Sant Feliu era la més gran.

Els senyors i senyores quan veien el fum del tren, deien que era molt modern.

Hi havia sis màquines i les guardaven en el Tinglado. Van posar les lletres S.F.G., que significava que el tren anava de Sant Feliu de Guíxols a Girona.

Llorenç Casas Tallero Cicle inicial 2n B, Escola Gaziel

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

30

31

Mina El Balkhiri Cicle inicial 2n B, Escola Baldiri Reixach

HISTÒRIA DEL TREN DE SANT FELIU DE GUÍXOLS Fa molt de temps la gent viatjava en carros. Van inventar el motor de vapor i es va construir una màquina de tren que funcionava amb carbó i aigua.

A la gent li agradava molt anar en tren: era ràpid i fàcil però els feia por perquè estaven acostumats a anar a poc a poc.

El tren de Sant Feliu que anava a Girona era molt important perquè les mercaderies que venien del port arribaven més ràpidament als llocs.

Abans per anar a Girona amb carro es tardava unes cinc hores, en canvi amb el tren amb dues hores ja hi eres. Per anar a Girona es trobaven dotze parades on en algunes es venia menjar i begudes.

La parada més gran era la de l’estació de Sant Feliu de Guíxols, que ara és la meva escola. Hi havia moltes màquines de tren i cada una tenia un número a la xemeneia.

Els passatgers s’asseien dins els vagons de cara i així podien parlar. Els passatgers eren pagesos que anaven a vendre o a comprar al mercat, o gent que anava de festa a algun poble veí, o gent que a l’estiu anava a la platja. El cap d’estació esperava que la gent pugés al tren per tocar una campana.

Quan es van inventar els primers cotxes la gent va deixar d’utilitzar el tren i per això van treure la línia Sant Feliu de Guíxols - Girona. Els ajuntaments es van quedar les estacions i avui en dia les tenim de record o, en el meu cas, la meva escola.

Maria Garriga Moreno Cicle inicial 2n A, Escola L’Estació

Clàudia Cullell Simona Cicle inicial 2n A, Escola Gaziel 32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32

33

Maria Sánchez Campos Cicle inicial 2n B, Escola Ardenya

Clàudia Ruíz Cicle inicial 2n B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Salma Takliat Cicle inicial 2n A, Escola Baldiri Reixach 32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

34

35

Itto Zizi Cicle inicial 2n A, Escola Ardenya

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 36

CICLE MITJÀ

3r

A TOTA MÀQUINA

Quan vaig arribar a Cassà de la Selva un senyor que treballava en el tren ens va informar que el tren es deia el Carrilet. Jo vaig pensar: Mmm! Quin nom.

Fa 25 anys hi havia un ferrocarril que anava de Sant Feliu de Guíxols a Girona.

Total que pensant, pensant, ja era a Girona! Quan vaig baixar a l’estació vaig haver de caminar fins a la feina.

No us ho havia dit? Jo treballava de periodista i aquell dia em van dir que havia d’escriure sobre el tren i ho havia de fer en qualitat de passatgera.

La meva àvia m’explica que anava a berenar a la font Picant amb el tren, passava el revisor i marcava el bitllet.

La gent l’utilitzava molt perquè no tenien cotxe i amb el carro trigaven molt de temps. També l’utilitzaven la gent per anar a treballar. Les pageses portaven les verdures al tren per anar a vendre al mercat.

Per tornar a casa vaig fer el mateix, agafar el Carrilet cap a Sant Feliu de Guíxols.

El Carrilet i un vagó encara es conserva al Tinglado.

Ara, la meva neta està estudiant i investigant sobre el Carrilet i li he dit que jo feia aquest trajecte cada dia fins que em vaig fer vella i em vaig jubilar i li podia explicar moltes coses.

El tren funcionava amb carbó.

M’agradaria haver-hi pogut pujar.

Després d’uns anys va deixar de funcionar. Després jo em vaig morir. Però encara que ja estigui morta, jo continuo creient que el Carrilet encara existeix, però no és així, ja que va desaparèixer al cap de més de 70 anys del seu primer viatge, cap el 1969 crec. I ho va fer perquè ja no tenia tant d’èxit, van començar a aparèixer els primers autobusos i al final van decidir cremar-lo. Els surers es van quedar les vies i va quedar una locomotora que encara es pot veure al Tinglado de Sant Feliu.

Pol Corominas Ruiz Cicle mitjà

3r B, Escola Gaziel ----------------------------------------------------------

EL PRIMER VIATGE

Però per mi aquell tren no desapareixerà mai de les nostres ments!

El 30 de juny de 1892 va ser inaugurat i es va fer el primer viatge oficial del tren de SFG. Llavors la meva família i jo vam decidir anar a la inauguració.

Ona Gómez Mallorquí Cicle mitjà

La meva mare, el meu germà i jo vam pujar al tren de SFG i vam passar per Castell d’Aro, Llagostera i més pobles fins arribar a Girona. El tren anava una mica lent fins a arribar a Girona, però quan vam tornar a pujar al tren, com que era hivern, quan anàvem cap a casa, va començar a nevar! Els rails i les vies del tren es van omplir de neu i el tren va haver de parar. Vam estar molta estona allà parats fins que van venir a rescatar-nos.

3r A, Escola Ardenya ----------------------------------------------------------

EL TREN DE SANT FELIU DE GUÍXOLS A GIRONA

Unai Domínguez Cicle mitjà

Fa molt de temps la gent es desplaçava amb carros tirats per burros i la gent que tenia més diners anava amb tartanes.

3r B, Escola Baldiri Reixach ----------------------------------------------------------

Quan van descobrir que s’havia inventat la màquina de vapor van decidir construir un tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona, l’any 1892.

A TOTA MÀQUINA

Per això es van edificar les estacions, cosa que va donar molt treball a la gent. Encara que es necessitava molt de carbó i molta aigua i contaminava força, la gent seguia utilitzant el tren. El tren transportava persones, suro i altres mercaderies.

Bé, comencem pel començament. Vinga! Som-hi!

Primer de tot dir que el tren el vam construir per transportar gent i mercaderies. Abans es trigava moltes hores per anar de Sant Feliu de Guíxols a Girona! Penseu que anàvem amb un carro tirat per cavalls. I va ser per això que ho vam inventar i construir.

El tren també tenia èxit gràcies a que parava a la Font Picant i la gent anava a dinar allà. També parava a prop de la platja de San Pol.

Bé, dir-vos que jo vaig ser la primera passatgera que va pujar, perquè jo sóc sempre la primera i ho inauguro tot, tot, tot... Com Port Aventura, Marineland, Marina d’Or, Ferrari Land...

Al tren s’hi podia treballar de moltes coses, per exemple, de maquinista, guardessa, etc.

Quan van treure el motor de benzina, tothom volia un cotxe. Com que podien anar a més llocs, el tren va haver de tancar al 1969.

Jo vaig ser la primera en fer el trajecte de Sant Feliu de Guíxols fins a Girona. Em vaig pujar al tren i els seients eren de fusta, però bastant còmodes. Em vaig posar al primer vagó del tren per poder veure-ho tot molt bé, però, ostres! El fum em venia a la cara i feia una olor molt desagradable. Vam passar per moltes estacions, Santa Cristina, La Font Picant, Llagostera, Cassà, Quart...

Per substituir el tren van fer la Sarfa.

Pau González Lavilla Cicle mitjà

3r A, Escola L’Estació

A TOTA MÀQUINA

Al tren treballaven diferents persones: els guardavies que comprovaven que no hi hagués obstacles a la via, els guardafrens que enganxaven els cotxes i vagons, el maquinista, el fogoner, i el revisor.

El tren el feia servir qui havia d’anar al metge a Girona, per anar a treballar a l’escorxador,… Els pagesos l’agafaven per venir de Santa Cristina a Sant Feliu per vendre pollastres, ous i verdures.

El tren es deia “el tren petit”.

En el recorregut del tren hi havien unes barreres que les movien les guardesses quan el tren arribava i així no hi havia accidents.

Era molt “xulo”, molt divertit i feia molta il·lusió pujar al tren. Ara fa molta pena que ja no estigui aquí.

L’últim viatge del tren de Sant Feliu - Girona va ser l’any 1969 perquè tothom va començar a fer servir el cotxe.

Quan passem pel costat de l’escola L’Estació ens fa recordar el tren petit que teníem a Sant Feliu.

Martí Monfort Cornellà Cicle mitjà

3r B, Escola L’Estació

Guillem Martín Moreno Cicle mitjà

3r A, Escola Gaziel

----------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA Al principi hi havia carros que funcionaven amb la força del cavall i també hi havia carrusels. Després va aparèixer el motor a vapor i aquest motor el van instal·lar a una màquina anomenada el tren. El tren va ser inaugurat el 30 de juny de l’any 1892. Aquell dia va ser el primer viatge del tren cap a Girona. Hi havia una senyora que estenia una barrera perquè els carros no passessin i es deia la guardessa. Quan la guardessa sentia el tren corria i estenia la barrera. Després va començar el comiat del tren. Va aparèixer el motor dièsel i es van inventar els cotxes. Li van fer la competència, van intentar fer els rails més llargs fins arribar a Olot però no els van deixar perquè valia molts diners, així que van cremar els vagons de fusta i el ferro el van vendre. Després van inventar el camió, l’autobús i ara seguim fent servir els cotxes.

LA PAGESA DE LLAGOSTERA Hi havia una vegada una pagesa que vivia en una granja i volia vendre verdura del seu hort de Llagostera.

Però només tenia tres pastanagues i va pensar: això és molt poc per anar a fer mercat. Llavors va esperar dues setmanes.

I ja, després d’esperar aquest temps, tot l’hort s’havia omplert de pastanagues, tomàquets, carabasses, enciams i carxofes.

I quan va mirar tot el que tenia a l’hort, sense pensar-s’ho dues vegades se’n va anar a Sant Feliu a vendre i va guanyar molts diners.

Oriol Pujol Bravo Cicle mitjà

3r B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Li anava tan bé el tren per anar a fer mercats a Sant Feliu!

Però anys després va aparèixer la Sarfa i ja poca gent viatjava en tren, només volien anar en autobús i en cotxes.

Poc a poc el tren va anar perdent passatgers fins que al final va haver de desaparèixer.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA!

Amira Massaoudi Cicle mitjà

Hi havia una vegada un inventor que cada dia pensava què inventar. Un bon dia, al llevar-se se li va ocórrer fer un tren que anés de Sant Feliu de Guíxols a Girona.

L’inventor ho va planificar tot: les peces, les vies per on havia de passar el tren i també les estacions on faria parada.

3r A, Escola Baldiri Reixach ----------------------------------------------------------

Tota aquesta feina la va ordenar als mecànics del poble i cinc mesos és el que van tardar a acabar-ho tot.

EL TREN DE SANT FELIU DE GUÍXOLS L’any 1825 es va fer el primer tren a Anglaterra. El 30 de juny del 1892 es va fer el primer viatge del tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Van trigar tres anys a construir-lo, amb 500 persones treballant per fer el tren.

Aquest viatjava a 20 quilòmetres per hora.

Les següents feines que tenia l’inventor eren la de trobar un maquinista perquè conduís el tren i la de buscar un nom pel tren. Després de pensar molt i molt va decidir posar-hi les lletres SFG ja que volia que fes el recorregut Sant Feliu- Girona.

Hi havia 12 parades en el trajecte i els passatgers podien anar a comprar als pagesos, que aprofitaven el tren per anar a vendre al mercat i guanyar uns diners, anar a la platja per l’abaixador de S’Agaró, anar a fer un pícnic a la Font Picant... Els vagons que portaven passatgers es deien cotxes.

Un cop ho van tenir tot va ser el moment de provar-lo, amb tanta mala sort que no funcionava. Va pensar: – Serà el carbó? –Seran les rodes? Va canviar les dues coses però encara no funcionava, sinó que era perquè no tenia xemeneia, però com que era de nit i no hi havia ningú va decidir intentar fer ell les peces. Va fer un cilindre i un triangle de fusta i ben content se’n va anar a dormir.

L’endemà, quan es van despertar els mecànics i ell, es

També podien portar mercaderies com fusta, carbó, ferro, suro, menjar, material d’obra...

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

38

39

van trobar el tren ben destrossat sense saber el que havia passat però com que no tenien massa temps per pensar, el van arreglar entre tots i el van deixar com nou.

Un cop arreglat van trucar al maquinista, el van provar i per fi va funcionar.

Com que estaven molt contents van voler fer una festa per celebrar-ho i per parlar de quina feina es faria amb el tren.

Els mecànics van dir que podria servir per transportar suro, productes de mercat... i l’inventor va dir: - Podríem dissenyar i fer uns vagons i així les persones també hi podrien viatjar! I així va ser, tots ben contents van fer el primer viatge de Sant Feliu a Girona i tot tocant la campana del tren anaven passant per tots els pobles fins arribar a la ciutat.

Gabriel Soler i Selva Cicle mitjà

3r B, Escola Ardenya ----------------------------------------------------------

EL TREN DE SANT FELIU El tren de Sant Feliu és molt antic, estava fet de ferro i de fusta quan va començar a existir.

A la gent li agradava molt perquè abans que existís anaven amb carros i cavalls i anaven més a poc a poc, però amb el tren van poder anar fins a 20 km/h.

El tren el va començar a circular el 1892 i va acabar el 1969: el tren de Sant Feliu va ser dels primers trens que van existir.

El tren el giraven amb una plataforma giratòria. Hi havia 6 trens diferents i cada tren tenia un número, el número 1, un altre el 2,...

Van trigar molt temps en fer les vies, els ponts i els trens.

El van construir 500 persones.

En el tren posa S.F.G., que vol dir Sant Feliu – Girona.

Carla Vázquez Cicle mitjà

3r A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 40

CICLE MITJÀ

4t

A TOTA MÀQUINA

VIATGES EN TREN D’UNA PAGESA

per mar també arribaven molts productes.

Quan m’imagino la vida del maquinista del Carrilet de Sant Feliu de Guíxols crec que havia de ser molt dura.

Havia d’anar dues hores abans per encendre la caldera i anar posant molt de carbó a dins amb la pala. Segur que el maquinista estava molt fort.

Hi havia una vegada una noia que vivia a Llagostera que cada dia anava en tren per anar a vendre les seves verdures al mercat de Sant Feliu de Guíxols. Al vagó sempre estava sola perquè hi anava molt aviat. El vagó era de color marró, petit i hi havia un banc de fusta per asseure’s.

Arnau Gros Rosell Cicle mitjà

Quan els passatgers ja eren a dins, començava a deixar passar el vapor a la màquina i el tren iniciava el camí.

Ella anava a vendre verdura per guanyar cèntims a la plaça del poble de Sant Feliu de Guíxols. La gent hi anava a comprar molt perquè la verdura que venia del seu hort era molt bona. Venia patates, pastanagues, enciams i coliflors. Cada dia guanyava cinquanta pessetes i les repartia amb la seva família.

El maquinista havia d’estar molt atent a la via per no tenir un accident. Podia xocar amb un arbre caigut, una vaca o amb un senyor.

El maquinista només descansava quan parava en una estació i, segurament, aprofitava per mirar els passatgers que pujaven al tren.

Un dia va anar a vendre i al seu vagó es va trobar un nen assegut. Era un nen d’uns vuit anys, moreno i anava brut. La noia es va espantar però el va saludar i el nen també. Després la noia va baixar del tren i el nen la va perseguir. Volia menjar les verdures de la noia perquè era pobre. Quan li va demanar a la noia, ella li va donar una patata. I es van acomiadar.

Passades unes hores arribava a Girona. Aprofitava per menjar ràpid ja que encara li quedava el viatge de tornada.

La vida d’un maquinista era molt dura però pitjor era treballar en una fàbrica de suro o fer de pagès perquè, almenys, el maquinista veia molts paisatges, coneixia molts viatgers i molts pobles.

El dia següent la noia li va portar una bossa plena de verdures per a ell al tren. El nen es va posar molt content i de seguida va anar a menjar-se-les. Per agrair-li hi anava cada dia a saludar-la. També li feia companyia als seus viatges en tren.

Iscle Batallé Masó Cicle mitjà

4rt B, Escola Gaziel

Un dia la noia va portar el nen a casa seva i li va presentar la seva família. La seva família estava molt contenta.

I quan van tornar al tren la noia es va adonar que tenia moltes pessetes i va tornar corrents a casa seva. Va trucar la porta i va dir cridant:

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA

–Tenim tantes pessetes que podem comprar una casa!

Per mi el tren de Sant Feliu és una fotografia en blanc i negre. És un viatge molt llunyà en el temps que m’ajuda a descobrir com vivia la gent de l’època.

La seva família es va quedar molt sorpresa i alegre.

Aquesta noia sempre va recordar els viatges en tren que feia.

No existia el color. La gent es desplaçava amb cavalls, amb burros i amb carruatges. Van construir el tren perquè la gent que anava a vendre necessitava una manera millor de desplaçar-se. Per a la gent de Sant Feliu va ser un gran esdeveniment. El tren feia 12 parades i cada trajecte durava 2 hores. Les indústries de la comarca l’utilitzaven per transportar les seves matèries com ara el suro.

Noa Espínola Conchillo Cicle mitjà

4t B, Escola L’Estació

----------------------------------------------------------

Els meus avis havien pujat al tren moltes vegades per anar fins a Girona. Els viatges passaven com en càmera lenta perquè el tren no podia anar més de pressa de 20 km/h.

A TOTA MÀQUINA L’any 1824 la gent es queixava que amb carros anaven molt a poc a poc. Stephenson va decidir construir un transport públic perquè així la gent que portava mercaderies pogués anar més ràpid i pogués portar més productes.

El personatge que sempre m’ha fet més gràcia és el fogoner perquè sempre anava amb la cara bruta de carbó.

De cop i volta, el paisatge canvia i tot és ple de colors.

Es fabriquen cotxes, es fan autobusos i hi ha molta circulació.

L’any 1825 van posar en acció les obres del tren, els 6 ponts i les 12 estacions. Per fi, l’any 1892, van acabar les obres. La gent al primer viatge tenia una mica de por per la velocitat, és clar, estaven acostumats a anar amb carro. El tren de Sant Feliu a Girona, el Carrilet, va tenir molts anys de glòria, fins i tot va obligar a que hi hagués una dona, a qui li deien guardessa, que s’encarregava d’obrir i tancar el trànsit per evitar accidents quan venia el tren. El tren va tenir fama pels habitants, però l’any 1969 els seus anys de glòria es van apagar.

Tot i que hem perdut el tren, hem seguit avançant i s’han inventat coses noves. Els nostres paisatges són moderns com una fotografia digital i en color. Però a la memòria de la gent de Sant Feliu sempre hi haurà el record del tren.

El viatge continua i nosaltres seguim vivint la vida a tota màquina.

Aquell mateix any es van inventar els camions i la gent es va adonar que els sortia més econòmic i que podien portar les mateixes mercaderies que amb el tren; a més a més, el port cada vegada estava més ben organitzat i

Martina Carranza Palahí Cicle mitjà

4rt A, Escola Gaziel

A l’estació de Llagostera, més o menys a la meitat del viatge, posaven aigua al tren.

Treballaven unes 100 persones però a cada tren hi anaven 4 treballadors: el maquinista, el fogoner, el guardafrens i el cap d’estació o revisor. També hi havia la guardessa que, quan escoltava el xiulet del tren, anava molt ràpid a tancar la tanca perquè no passés cap cotxe i provoqués un accident. I per últim, el guardaagulles, que revisava la via perquè no hi hagués cap desnivell i provoqués un accident. Quan ja ho havien mirat giraven el tren.

4t A, Escola Ardenya ----------------------------------------------------------

EL TREN DE SANT FELIU El tren de Sant Feliu fa 125 anys que es va inaugurar. Va estar funcionant durant 77 anys, fins l’abril del 1969, que el van tancar. Només anava a 20 km/h i per a ells era al•lucinant: acostumats amb els carruatges que trigaven 4 o 5 hores per anar a Girona, ara només amb dues hores ja hi eren!

El tren de S.F.G. es va tancar el 10 d’abril del 1969.

Júlia Marchan Bas Cicle mitjà

4t B, Escola Ardenya

El tren funcionava amb carbó i aigua. Quan passaven per Llagostera havien de tornar a emplenar la caldera d’aigua.

----------------------------------------------------------

EL MEU PRIMER VIATGE EN TREN

El tren de Sant Feliu el van construir perquè hi havia moltes fàbriques de suro i necessitaven un transport per portar el suro o bé a la platja de Sant Feliu per carregar-lo en vaixells o bé a Girona.

El meu primer viatge en tren va ser molt divertit, va venir la meva mare, el meu pare, la meva àvia i el meu avi. Vam sortir de la ciutat de Girona. Era la primera vegada que viatjava en tren, un tren-hotel. En aquest tren hi havia un restaurant, una cafeteria, lavabos... i fins i tot lliteres per dormir. Era l’hora de sopar i vam començar a menjar en el restaurant. Quan van passar un parell d’hores vam muntar les lliteres i ens vam posar a dormir.

Hi havia vagons de mercaderies, que portaven suro i altres productes, i vagons de passatgers que el feien servir molt per anar al mercat, a Girona, a la platja...

Hi havia treballadors del tren que començaven a dos quarts de 5 del matí a engegar les màquines per estar a punt per a les 6 h començar el viatge.

A l’endemà, quan ja havíem dormit i esmorzat dins del tren, vam arribar a París. Allà vam agafar un tren més petit que ens va portar a Eurodisney. Vam estar uns quants dies allà i ens ho vam passar molt bé. Vam pujar a moltes atraccions i vam veure molts espectacles.

També vam pujar a la Torre Eiffel.

Treballaven poques noies al tren però hi havia les guardabarreres, que quan sentien el piiií-piiií del tren passaven la barrera perquè no hi hagués cap accident fort.

El tren de Sant Feliu portava unes inicials posades que eren S.F.G., que significava Sant Feliu - Girona.

El dia de tornar cap a casa vam tornar a pujar al tren.

Quan era fosc cadascun es va posar a dormir al seu llit.

Al matí vam sentir una veu que ens va dir que ara arribaríem a Girona. El tren, al cap d’una estona, va parar i vam baixar tots. Vam agafar les nostres maletes, vam pujar al cotxe i vam tornar a casa nostra.

Aquest tren va ser un gran avenç en aquella època!

Jan Lozano Navarro Cicle mitjà

4t A, Escola L’Estació

Aina Martí Bassacomas Cicle mitjà

----------------------------------------------------------

4t A, Escola Baldiri Reixach

A TOTA MÀQUINA

----------------------------------------------------------

Abans que al 1892 obrissin el tren de S.F.G. a Girona la gent es desplaçava en carros i en carruatges tirats per animals.

EL TRENET DE SANT FELIU DE GUÍXOLS Encara que sembli estrany, Sant Feliu de Guíxols va tenir tren. Ni nosaltres ni els nostres pares havíem nascut quan circulava un tren per Sant Feliu. Els nostres avis sí i, fins i tot, alguns van pujar-hi. No era un tren com els d’ara, ràpids, llargs i molt grans, sinó que era un tren petit, de via estreta i sense gaires vagons. Era conegut com el Carrilet.

Després es va inventar el motor a vapor. I com que tothom volia un tren van decidir fabricar un tren. Van trigar 3 anys i algunes vegades hi havien treballat fins a 500 persones.

Després de moltes proves el 30 de juny del 1892 es va fer el primer viatge oficial a Girona. La majoria de les persones que anaven al tren era per vendre als mercats i a l’estiu per anar a la platja.

Si no us ho creieu us faré cinc cèntims de la història del tren de Sant Feliu de Guíxols.

Es va construir cap a l’any 1892 i va estar circulant fins l’any 1969, és a dir, va tenir una vida de quasi 80 anys aproximadament. El recorregut començava a Girona

El tren feia 12 parades i la més gran era la de Sant Feliu de Guíxols; la de Quart, la de Santa Cristina d’Aro i la de Castell d’Aro eren més petites.

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

42

43

i acabava a Sant Feliu de Guíxols. El trajecte tenia estacions a diferents pobles com ara Cassà de la Selva, Llagostera i Santa Cristina d’Aro. També hi havia ponts i algun túnel (encara avui en podem veure un de petit al final del trajecte quasi arribant al port).

–Uns quants, anava de Sant Feliu de Guíxols a la Font Picant i al Remei, on hi havia una ermita on es feia una aplec i hi anàvem la meva família a berenar. Quan era més adolescent anàvem amb el tren a Castell d’Aro a ballar i quan sentíem el xiulet del tren sortíem corrents per pujar i anar cap a Sant Feliu de Guíxols.

El tren no era molt ràpid i les locomotores, que eren a vapor (cremant carbó i llenya), les fabricaven a Alemanya. S’hi transportaven mercaderies i viatgers. No era un tren molt còmode perquè els vagons de passatgers eren majoritàriament de fusta.

4. Anava molt ràpid?

–Per l’època que era sí, però en realitat no gaire.

5. Quan es trigava de Sant Feliu de Guíxols a la Font Picant? I fins a Girona?

–A la Font Picant, de 25 a 30 minuts. A Girona, 1 hora i mitja o dues hores.

Cap a l’any 1904, com que el tren transportava molta quantitat de mercaderies i molt diverses, es va construir una branca de la via del tren per fer-lo arribar fins al port de Sant Feliu de Guíxols, aprofitant que també en aquell mateix any es va construir el port.

6. Hi cabia molta gent?

–De 25 a 30 persones per vagó.

El meu besavi, en Domingo, m’ha explicat que, quan va venir a viure a Catalunya des d’Andalusia, per arribar a Sant Feliu de Guíxols va agafar el trenet. Un cop establert l’agafava cada dia per anar a treballar a Girona, concretament a la fàbrica de la Nestlé. Els treballadors d’aquella fàbrica tenien l’avantatge que els donaven uns bitllets de tren per a que els fos més barat agafar-lo cada dia (com avui hi ha les targetes de transport de més d’un viatge). L’estació de Sant Feliu de Guíxols és ara una escola que es diu L’Estació. Si t’acostes a l’escola encara es pot veure alguna edificació que realment sembla una antiga estació.

7. Quants vagons hi havia?

–De 3 a 5 vagons, depenent del dia i de si el tren portava altres mercaderies.

8. Feia molt de soroll?

–Sí, molt.

9. Treia molt de fum?

–Sí, perquè anava amb carbó.

10. Feia moltes parades?

–Doncs a tots els pobles que anaven de Sant Feliu de Guíxols a Girona per on passava el Carrilet (actualment el carril bici). La gent que vivia als pobles de l’interior l’agafaven per anar a la platja i molta gent també l’agafava per anar a treballar als pobles del voltant.

També m’explica que el que li agradava més del trenet era que quan arribava als pobles el conductor feia sonar el xiulet per avisar als passatgers. Com que en aquella època també hi havia cotxes hi havia alguns llocs de passos a nivell amb barreres que es pujaven i es baixaven per a evitar accidents. Les barreres no eren automàtiques com ara i les encarregades de fer-les pujar i baixar eren unes senyores que treballaven pel tren.

11. Les vies eren grans o petites?

–Era un tren de via estreta.

12. Com sabien els passatgers que arribava el tren?

–Quan el tren arribava el cap d’estació tocava una campana i, quan el tren marxava, un xiulet molt característic i el mateix tren també xiulava.

Des de que el tren va deixar de funcionar, a Sant Feliu hi ha hagut i encara hi ha alguna locomotora exposada. N’hi ha una dins l’antic Tinglado del port, que actualment és un restaurant que també es diu Tinglado on hi ha una locomotora dins del mateix restaurant. Durant molts anys una altra locomotora va estar exposada als jardins del passeig del Mar però per la pluja i el mar a prop s’anava fent malbé i van decidir conservar-la millor en un lloc tancat. També és molt bonica de veure una reproducció del tren en petit que podem trobar a Castelld’Aro i fins i tot pots pujar-hi perquè hi ha uns senyors que els agraden molt els trens i que et permeten pujar i et passegen.

EN JOAN NO SAP QUÈ ÉS UN TREN Hi havia una vegada un nen que es deia Joan que vivia amb la seva àvia en una granja, perquè els seus pares havien mort en un accident de trànsit. El seu avi li feia joguines per divertir-se i la seva àvia li feia galetes per llepar-se els dits.

Un dia el seu avi li va fer un tren de joguina, però en Joan li va preguntar: “Què és un tren?”

L’avi li va explicar la seva història de quan ell era petit.

La història comença quan ell tenia 5 anys. La seva mare va anar a buscar feina. Van passar els mesos molt ràpid fins que va trobar feina en una floristeria de la ciutat. Els seus pares van anar a treballar fins que van tenir 1000 euros. I el mes següent van tenir 100 euros més i van poder reformar la granja. Van poder tenir molts animals fins que els seus pares van morir per una malaltia molt greu. Es va anar fent gran i se’n va anar a viure a una ciutat. El viatge el va fer amb tren.

En aquell tren va conèixer una noia que li va agradar molt. Es van anar trobant durant un temps i al final es van casar i van tenir el pare d’en Joan, que ara és mort.

–Quan el teu pare es va fer gran, també va tenir un fill que ets tu Joan –li va dir l’avi a en Joan–. I espero que tu també tinguis un fill o una filla i ara ja saps la meva història amb el tren.

–Sí, m’ha agradat molt la teva història, avi. Vull una col· lecció de trens, si us plau! –li va dir en Joan.

–Estic content de ser el teu avi, Joan –li va respondre l’avi.

Soulaf Sbaibi Cicle mitjà

4t B, Escola Baldiri Reixach

13. Qui conduïa el tren?

–Un maquinista i un o dos fogoners que posaven carbó a la caldera perquè el tren caminés.

14. El Carrilet transportava alguna cosa més que persones?

–Sí, transportava mercaderies vàries i tot sovint productes que els pagesos de la zona portaven a vendre a diferents mercats.

15. Era l’únic mitjà de transport que hi havia?

–No, hi havia transport de carretera, amb un autocar que es deia Rubia, jo no hi vaig pujar mai perquè encara no havia nascut; més tard un altre que es deia Hispano Hilariense, que feia el mateix trajecte que el Carrilet, en aquest hi vaig pujar molts cops.

Biel Padró i Nueda Cicle mitjà

4t A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep ----------------------------------------------------------

16. T’agradaria que hi hagués tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona?

–Sí, m’agradaria molt i el faria servir, sobretot per enyorança, tot i que a mi m’agrada molt anar amb la meva moto.

ENTREVISTA AL MEU AVI, JOSEP BONETE CAMPOY (25 D’AGOST DE 1955) 1. Has pujat algun cop al Carrilet?

–Sí.

–Moltes gràcies, avi.

–Gràcies a tu, carinyo meu.

2. Has fet algun viatge amb el Carrilet?

–Sí.

Àlex Román Cicle mitjà

3. Quants viatges?

4t B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep 32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

44

45

CICLE SUPERIOR

5è

A TOTA MÀQUINA

mercat a comprar verdures i fruites.

LA DONA LLIURE

–Vol dir Sant Feliu de Guíxols, oi?

Antigament a Sant Feliu de Guíxols hi havia un tren que es deia el Carrilet. Anava fins a Girona i en el trajecte feia dotze parades. Es veien ponts, passeres, cases, boscos... moltes coses.

El dissabte següent pel matí el seu pare es va trobar malament i va haver d’anar a Girona en Felip tot sol. Va arribar a l’estació i el tren el va recollir i va arribar al mercat i va comprar carn i tot el que el pare li havia encomanat.

Quan va tornar a casa el Felip el seu pare es va posar molt content i es va trobar molt millor.

La Maria era una nena que vivia amb la seva àvia i a qui li encantava que cada dia abans de dormir li expliqués un conte.

–No, vol dir Sant Feliu – Girona, que és el trajecte que fa el tren.

Mohamed El Araby Cicle superior 5è B, Escola Baldiri Reixach

–D’acord, però aquesta vegada no serà un conte si no una biografia.

El Carrilet té moltes anècdotes per explicar i infinitat d’experiències viscudes. A vegades es quedava sense llenya i havien de parar el tren i anaven pels boscos del voltant a tallar llenya per poder continuar el seu viatge.

Els passatgers també ajudaven i fins i tot aprofitaven per estirar les cames i fer una passejada.

–M’ encanta. Saps que vaig somiar amb tot això?

–Àvia, àvia, explica’m un conte abans d’anar a dormir, si us plau!

Com a ella li va agradar tant va anar cada dia a veure com anava en Josep i com evolucionaven les obres del tren.

La Josefina es moria de ganes de tornar a tenir una cita amb en Josep però no sabia com dir-li ja que era molt vergonyosa.

–Comença, comença...

----------------------------------------------------------

Una altra aventura que passava sovint és que el Carrilet no tenia gaire força i a les pujades la gent havia de baixar del tren perquè si no es parava.

A TOTA MÀQUINA!

La veritat és que en el viatge en tren fins a Girona et podies trobar algun ensurt i no sabies mai el que podies trobar. El Carrilet de Sant Feliu era un trenet únic i molt especial ja que va servir perquè pogués venir gent de l’interior a la costa i els pagesos d’aquí anaven a vendre a altres fires i mercats.

M’encanta quan l’avi i jo ens asseiem al costat de la llar de foc i m’explica històries. Un dia el meu avi Pere em va explicar que ell va pujar al tren de Sant Feliu de Guíxols quan aquest feia el seu primer viatge fins a Girona.

Va ser el 30 de juny de 1892 a les cinc i un minut de la matinada i ho recordava molt bé perquè era massa aviat! Per la cara que posava devia ser molt emocionant i sempre diu que la recorda com una experiència única.

Ara ja entenc d’on li ve la fal·lera pels trens! El meu avi col·lecciona màquines de tren, té una rèplica exacta de la número 5, a mi és la que m’agrada més!

Les locomotores eren de vapor i estaven fabricades a Munich. El Carrilet no anava gaire de pressa, solia anar a 20 km/h. Per això trigava dues hores per arribar a Girona.

A mi m’agradaria que hi hagués un tren que també et portes fins a Girona o més lluny. Avui en dia hi ha autobusos, cotxes, taxis, però no tenim el nostre Carrilet. Ja sé que els trens d’avui en dia són moderns i molt ràpids però m’hagués agradat viure l’experiència de viatjar amb el nostre tren ganxó. El tren era vell, era una altra època i és curiós de veure com vestien, com transportaven el suro de les nostres fàbriques, com treballaven els ferroviaris, com era el trajecte, el paisatge que era molt diferent, com eren els passatgers...

A Sant Feliu van arribar a tenir fins a sis màquines i totes elles tenien un número de l’1 al 6 a la xemeneia. L’avi diu que quan es va inaugurar el tren tothom estava molt content perquè el viatge fins a Girona només durava dues hores mentre que quan ho feien en carro durava entre 5 i 6 hores. El tren per a passatgers circulava a 20 quilòmetres per hora! Sembla increïble, ara amb l’AVE tardem mitja hora de Barcelona a Girona! Però és que el tren de Sant Feliu de Guíxols era un tren petit o de via estreta, la via feia 0’75 cm d’amplada. Va caldre construir cinc ponts perquè el tren travessés els rius i rieres. En el trajecte el tren feia 12 parades, on hi havia estacions de diferents categories. Tots els edificis s’assemblaven molt per fora. L’estació més bonica era la de Sant Feliu, tenia 18 vies i 12 edificis i una elegant escala a l’entrada.

Actualment és l’escola L’Estació, quina sort tenir una escala com aquella!

Han passat molts anys i el Carrilet s’ha convertit en el símbol del nostre poble i ens ajuda a entendre com vivien els nostres avantpassats. Veiem com era el nostre poble, el port i altres llocs que ara estan tan diferents.

Han passat molts anys i tot ens sembla que ha passat “a tota màquina”.

Jana Carranza Palahí Cicle superior

5è A, Escola Gaziel

L’avi diu que era una gran companyia perquè hi treballava molta gent, unes 100 persones. Van arribar a tenir fins a 120 vagons, uns per passatgers i altres per mercaderies, el suro era la matèria més transportada, un 40%, però també transportaven animals, el correu... L’avi recorda que es viatjava força còmode: els vagons per passatgers eren de ferro i fusta i els seients eren uns bancs a cada costat del vagó. Però els que viatjaven a primera tenien seients de cuir!

----------------------------------------------------------

UNA HISTÒRIA DEL FELIUET En Felip era un nen de Sant Feliu que cada dissabte anava amb el Carrilet amb el seu pare al mercat de Girona.

Ara ja sé perquè l’avi viatjava sovint en tren! Els seus pares eren pagesos i utilitzaven aquest mitjà de transport per anar als mercats setmanals dels pobles de la comarca.

Li agradava molt anar a mercat a Girona, podia comprar fruites i verdures que no trobava al mercat de Sant Feliu.

I un dia, anant cap a Girona, a mig camí el tren es va quedar sense carbó a prop de Llagostera. El maquinista estava molt preocupat, perquè s’hauria d’esperar que un altre tren els portés més carbó.

M’encanta quan l’avi m’explica històries de la seva època, tot era tan diferent! Però el que més m’agrada és la tassa de xocolata calenta que em prepara quan m’acaba d’explicar una història!

En Felip tenia un amic a qui el seu pare venia carbó. En Felip i el seu pare van anar a casa d’aquell amic i van comprar una saca de carbó i van tornar cap al tren amb aquell carbó. El maquinista, molt content, va poder tornar a engegar la màquina i va poder completar el trajecte fins a Girona. En Felip i el seu pare van poder anar al

Arnau Ferrer Parés Cicle superior 5è B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

–Corria el segle XIX i una doneta va decidir buscar treball. Així que, com que vivia a pocs metres de l’estació de tren, va començar a buscar per allà. No li va ser fàcil perquè era un dona i les senyores ho tenien molt difícil en aquells temps. Però ella no es donava per vençuda.

Era molt intel·ligent i es va presentar a maquinista del tren però com és evident li van negar el lloc. En comptes d’això li van proposar el lloc més avorrit i cansat del món: el de guardessa, tancant i obrint la porta del pas a nivell del tren per evitar accidents. Si volia treballar, ella no tenia elecció i va acceptar.

Al veure que la noia anava tot sovint al lloc on hi havia les obres del tren, en Josep li va cridar l’atenció i li va dir: –Josefina, com és que vens cada dia?

–Perquè m’agradaria parlar més amb tu i que m’expliquessis més coses del tren.

–Bé, doncs quedem aquesta nit per anar a sopar i t’explico tot el que vulguis. A les 21 h quedem a casa meva, que està al carrer de la Rutlla número 12.

–Àvia, quants diners obtenia amb aquesta feina?

–Doncs allà hi seré.

–Doncs mira, no cobrava gaire però... Dit i fet, als 19 anys va començar a treballar. Van passar 39 anys i ella mai gastava i anava estalviant fins que un dia es va adonar que era rica! De cop i volta un dia van acomiadar a totes les dones. Ella es va enfadar tant que va decidir que això s’havia acabat, es mobilitzaria per defensar les noies i la igualtat. I ho va aconseguir. Al final va muntar un negoci on les dones treballaven igual que els homes i tot anava bé i ningú tenia una cara llarga cada dia.

Així doncs van anar a sopar a un lloc molt elegant ja que el moment s’ho mereixia.

–Josep, explica’m, quan s’inaugurarà? I quan quedarà enllestit? I quants vagons hi haurà? I quan…

–Para, para! Mira, Josefina, t’explicaré tot el que vulguis saber. Ara hi treballen unes 100 persones en el tren i quan estigui en funcionament també hi treballaran dones, que faran de guardesses.

–Però com no ho he vist abans, àvia... Aquesta noia eres tu!

–Què és una guardessa?

La Maria havia descobert que la seva àvia havia sigut una de les persones que havien treballat a l’estació de Sant Feliu de Guíxols durant molts anys.

–El que fan les guardesses és tocar el xiulet quan venen els trens. És una feina molt esclava, però.

Clàudia Martínez Román Cicle superior 5è B, Escola L’Estació

–Si jo treballés de guardessa, no m’agradaria molt.

----------------------------------------------------------

–Explica’m, d’aquí a Girona quantes hores hi haurà, en tren?

UN CASAMENT A TOTA MÀQUINA

–El trajecte durarà aproximadament unes dues hores. Et vull dir una cosa: la màquina valdrà un milió de pessetes!

–Tens tota la raó, tindries tota la responsabilitat al teu càrrec.

Un dia una jove noia que es deia Josefina va veure una màquina gegant, mai havia vist res d’igual, així que va preguntar a un treballador:

–Carai! Jo mai ho podria pagar!

–Suposem que serà molt útil per a transportar les mercaderies com ara el suro i també per transportar persones, ja que ara en carruatge es triga unes 5 hores, aproximadament.

–Hola, què és això que esteu construint?

–Hola, és un tren. Per cert, em dic Josep. I tu?

Es fa tard i la parella encara té moltes coses per explicar-se. Entre ells hi ha una connexió que va molt més enllà del tren.

–Em dic Josefina. Podríem trobar-nos per saber més coses sobre el tren? És un tema que m’interessa molt.

–D’acord, ens podríem veure un cop acabi la feina.

–Josep, t’agradaria quedar per demà?

I tal i com en Josep li va dir a la Josefina, quan va acabar de treballar es van trobar i van iniciar una interessant conversa.

–Sí, al mateix lloc i a la mateixa hora.

El següent dia a les 21 h la parella es va trobar, tal i com havien acordat.

–Mira Josefina, aquí diu S.F.G.

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

48

49

dormir prou!” Així, la Paula va agafar la palanca des d’on es conduïa el tren, va fer tota la volta (un altre cop) i va frenar en el moment exacte! Els passatgers que estaven esperant i els de dintre van dir:

–Josep, voldria saber quan s’inaugurarà aquest tren, ja que amb tot això que m’has explicat en tinc moltes ganes.

–Aproximadament serà el mes que ve.

-Oh! Quina nena tan i tan valenta!

–Ara voldria saber si en el tren es barrejaran les mercaderies amb les persones.

Al final la nena es va trobar amb la seva família; tots li van dir:

–No, hi haurà vagons amb mercaderies i vagons per a persones.

-Paula, estàs boja o què!

Després, una part de la Paula se sentia: “Oh! Acabo de salvar moltes persones!” I una altra: “Ostres! I si hagués fallat alguna cosa i s’hagués estavellat el tren?” Però a continuació del pensament de la Paula, de dins el tren van cridar tots plegats:

–Jo voldré anar a la part del darrere. Per a mi és el millor lloc per estar amb amics.

A la Josefina li agradava en Josep de tantes vegades que l’havia vist. A en Josep, tot i que no ho mostrés gaire, també li agradava ella. La veia una noia molt maca i molt intel·ligent.

-Paula, Paula, Paula, Paula, Paulaaa! Gràcies!

A mesura que anaven quedant per explicar-se totes aquestes històries, la relació s’anava afiançant. En Josep va presentar als seus pares la Josefina, i ella també va fer el mateix. De seguida van saber que les coses anaven per bon camí.

Van passar tot el dia a Girona! I també, en el Diari de Girona, va sortir la Paula com una nena valenta que va salvar vides en parar un tren!

Clàudia Sànchez Rojas Cicle superior 5è B, Escola Ardenya

Així doncs en Josep, tan content, li va demanar que es casessin en el viatge inaugural del tren, el 30 de juny del 1892. Al casament hi va anar tota la gent del poble. Va ser el millor casament que s’havia vist fins el moment.

----------------------------------------------------------

Van ser molt feliços per sempre i va ser una interessant història entre ells.

A TOTA MÀQUINA

Carla Rodríguez Cicle superior 5è A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Hi havia una vegada un nen i una nena que es deien Joan i Maria. Havien d’estudiar per un examen sobre el tren de S.F.G. Van arribar a l’escola i van fer l’examen. Per saber més coses i entendre-ho millor van decidir retrocedir a l’any 1960, quan encara hi havia el tren. Es van imaginar com serien els bitllets, com seria la locomotora per dins... es van imaginar de tot perquè era com si ho estiguessin vivint.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA!

Quan van acabar l’examen, s’havien quedat amb les ganes de saber-ne més coses perquè els va agradar molt i van decidir fer un treball i continuar investigant i portar-lo a l’escola perquè tothom el conegués. Els companys i companyes es van sorprendre de què les sigles S.F.G. no significaven Sant Feliu de Guíxols sinó que volien dir Sant Feliu-Girona (que és el recorregut que feia el tren). També van explicar les estacions que hi havia i les que es van anar construint.

Al 1892, per primera vegada a Sant Feliu de Guíxols, es va inaugurar el tren anomenat el Carrilet, era negre i amb línies vermelles! Els colors preferits de la Paula. La Paula era una nena divertida i amable, amb una passió pels trens, li encantaven! Tenia tota una col·lecció de trens!

Un dia, amb la seva família, van decidir anar a Girona.

Però no amb cotxe, amb tren! La Paula estava molt emocionada, perquè mai havia pujat a un tren! I mira quina sort que hi havia un tren a Sant Feliu. Ella mai havia anat a una ciutat! Així que començarà una aventura nova!

Van descobrir que actualment la seva escola era l’estació principal. Els va agradar molt conèixer coses sobre la seva ciutat. Tan emocionats estaven que ho van compartir també amb les seves famílies.

Aquell mateix dia van anar a l’estació, hi havia molta gent esperant! No va passar ni un segon que la Paula i la seva família estaven dintre! Després de 10 minuts al tren, la Paula ja estava avorrida... “És que aquesta nena s’avorreix molt si no pot jugar! I mira que ha d’estar unes horetes al tren per arribar-hi!” Però de sobte es va notar que anava molt ràpid, el tren! La família de la Paula i els passatgers es van espantar una mica, perquè el límit que podia arribar era de 35 km, i això semblava a 100 km! La Paula va dir:

Guillem Saperas Ros Cicle superior 5è A, Escola Ardenya

millor amiga des que en Fum Fum era un trenet i la Dèisi una locomotoreta. Era una locomotora rosa amb uns punts liles, molt guapa. També tenia uns altres amics trens. Els amics d’en Fum Fum eren en Jaco, la Sisi, el Joan i la Catalina. Els cinc eren els millors amics de tot el món. Quan es van fer grans, en Fum Fum i els seus amics van marxar de l’estació de tren perquè volien descobrir el món sencer. Quan van tornar a l’estació de tren van veure que estava abandonada... no hi havia ningú!

Havien estat fora dos mesos i tot estava en ruïnes. No hi havia ningú, el porxo estava totalment destrossat. Van pensar què podia haver passat mentre no hi eren.

passar de la ratlla amb els seus amics, el monstre bo i amb ell. En Fum Fum estava tan empipat que no li podia ni sortir el fum! Va sonar un xiulet amb molta potència, XUUUUUU XUUUUUU!

–Potser hi ha hagut un terratrèmol súper fort i ha tombat tota l’estació –va dir en Jaco.

–Deixa en pau en Fum Fum, que no t’ha fet res –van dir tots alhora, defensant el seu amic.

–No crec que hagi estat un terratrèmol. El porxo té marques d’ungles i a les vies hi ha unes marques d’unes potes enormes –va respondre la Sisi.

–Deixeu-lo estar perquè qui es creu tot és perquè no té amics, perquè a ningú li agrada que l’insultin i l’intimidin i si segueix així mai tindrà amics –va dir el monstre bo.

–Segurament ha sigut un dels monstres de la muntanya Cristallina –va comentar la Dèisi.

–Jo no tinc amics. No em serveixen per res de res i sempre són massa amables amb mi i a mi no m’agrada la gent amable, perquè és molt pesada! –va respondre el monstre dolent.

–T’has passat de la ratlla, m’és igual que siguis més gran que jo perquè no m’intimides gens ni mica! –va cridar en Fum Fum. –M’és igual si no t’intimido, perquè igualment sóc mes fort, més gran, més valent i en tot més que tu! HA, HA, HA, HA, HA! –va burlar-se el monstre.

–Però nosaltres no podem pujar a la muntanya Cristallina, perquè no hi ha vies i sense vies no hi ha ni viatge ni aventura! –va dir en Joan.

–A vegades poden ser molt pesats o a vegades només una mica. Però ho són perquè es preocupen per tu, no perquè et vulguin molestar –va explicar en Fum Fum.

–Vinga Joan! No siguis tan negatiu, home! Si penses així no hi haurà vies per poder passar però si penses en positiu sí que haurà vies! Vinga, fes un esforç! –va animar-lo la Catalina.

Desprès de parlar amb el monstre es van adonar que mai havia tingut amics de veritat i el van acompanyar a una cova amb més monstres perquè tingués un parell d’amics amb qui parlar.

Després de la discussió els amics es van dirigir cap a la muntanya Cristallina. Quan hi van arribar, la Catalina va començar a dir:

Quan van haver deixat el monstre a la cova van pensar que haurien d’anar a buscar els seus altres amics trens.

Van caminar, caminar i caminar fins que van arribar a un lloc que estava molt lluny de la seva estació. En Fum Fum va dir:

–Ho veus, Joan? T’ho he dit! Si penses en positiu hi haurà vies! I tu no em creies –I què? Un tren també es pot equivocar, no només una locomotora! –va contestar en Joan.

–Ei, mireu! Veieu aquella serralada? És plena de colors!

Espera un moment… No és una serralada de colors! És una serralada plena de trens!

Però quan van arribar... No hi havia cap monstre! O això pensaven ells. Tot estava buit.

–Sorpresa! M’esteu buscant a mi, eh? –va dir el monstre, espantant-los.

En Fum Fum i els seus amics estaven súper sorpresos, mai haguessin pensat que tots els seus amics, companys i familiars estiguessin a dalt d’una serralada!

–Aaaaaahhhhh! Quin ensurt més gros! –van cridar tots alhora.

Quina sorpresa més grossa!

Després de parlar una miqueta van baixar a tots els trens de la serralada.

–Monstre, has sigut tu qui ha trencat l’estació de tren, oi? –va dir en Fum Fum.

Van construir una nova estació de tren i tothom ja podia descansar tranquil. Tots menys en Fum Fum, a qui havien dit que si anava a Sant Feliu de Guíxols seria el tren amb més aventures i viatges de tots els trens, així que va anar fins a Sant Feliu de Guíxols. Mentre anava per les vies, va sentir un sentiment de satisfacció amb la decisió que havia pres, com si li traguessin un pes de sobre.

–No! Jo no faria això en la meva vida! –va respondre el monstre.

–Doncs si tu no has sigut, qui ha sigut? –va preguntar en Fum Fum.

----------------------------------------------------------

Tots es van posar a pensar i al final van decidir que, si posaven una estació de joguina, qui va destruir l’estació apareixeria per destrossar l’altra estació.

-Oh! Com mola! Que ràpid!

A TOTA MÀQUINA!

Així que van posar una estació de joguina i sí que va donar bons resultats perquè va aparèixer un monstre dels núvols!

I encara a dia d’avui en Fum Fum segueix a la memòria de tot el poble de Sant Feliu, perquè va dir que li agradava tant que es va voler quedar... PER SEMPRE!

A la Paula també li agradava molt la velocitat. Ja quasi estaven arribant a l’estació, però es va passar de l’estació! La Paula, valenta com era, va anar fins on estava el maquinista, i es va trobar amb el maquinista dormit! La Paula va pensar: “Pobret, el pobre home, potser no pot

Fa molts i molts anys hi havia un tren. Era un tren molt maco i molt brillant, sempre estava impecable i de bon humor. Era un tren molt especial perquè era el Príncep de la seva estació. El tren es deia Fum Fum perquè sempre feia fum. El tren es va enamorar de la Dèisi, la seva

El monstre els va dir que això no era res perquè destrossaria totes les estacions del món fins que no quedés ni una estació!

Loredana Uzac Cicle superior 5è B, Escola Gaziel

–Hala! Que xulo és aquest poble! –deia en Fum Fum mentre circulava per Sant Feliu.

En Fum Fum es va enfadar molt perquè el monstre es va

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

50

51

EL TREN DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

Sant Feliu a Girona. D’aquesta manera s’evitaven els trajectes llargs en carro i seria molt útil per transportar els taps de suro. Sant Feliu, per aquells anys, tenia moltes fàbriques de suro en les quals treballava bona part de la població. El van batejar com el Carrilet.

Som el dia 12 de desembre de 1891. Fa temps a en Joan Casas li van acceptar el projecte de construir el tren de Sant Feliu de Guíxols. Jo em dic Jordi, tinc trenta anys i em vull presentar per ser el maquinista del tren. La gent del poble està molt il·lusionada i per això inverteix molts diners en els materials, per poder fer possible un somni de futur. Els primers treballadors són professionals que venen d’altres països perquè aquí a Catalunya n’hi ha molt pocs.

L’alcalde va portar de llocs llunyans enginyers per poder construir el tren i les vies per on havia de circular. Dos mesos després i amb molt d’esforç ho van acabar.

La família d’en Joan, el millor amic de l’alcalde, volia provar el tren i va voler fer el primer viatge fins a Girona.

Després de molts esforços i d’esperar una llarga estona, el tren es va posar en marxa. A poc a poc, molt a poc a poc. Després de diverses parades als pobles veïns que s’anaven trobant i ja arribant a Girona va explotar una bomba de la guerra. Aquesta va ser llençada des del cel.

Procedia d’un avió de guerra! Va caure molt a prop d’on passava el Carrilet! Tots es van espantar molt, sobretot la família d’en Joan, ja que viatjaven amb nen petits. Però ningú va prendre mal: ni els passatgers, ni el maquinista, ni els carboners. De cop, els carboners van posar molt i molt carbó per tal de fugir ràpidament d’aquell infern.

Patien per si queia una altra bomba…. i feia explotar el tren. El tren va accelerar i les bombes posteriors ja van caure lluny, lluny de Girona.

Al cap d’uns mesos...

Per fi ha arribat el dia de la inauguració. Estic molt content perquè m’han contractat com a maquinista! He passat molts nervis en el primer viatge però al veure que el tren funcionava bé m’he anat tranquil·litzant. Hem anat fins a Girona i el viatge ha durat 2 hores. En Joan Casas ens ha acompanyat i després hem pogut tornar a Sant Feliu sense cap trasbals. Ha estat magnífic poder viatjar a aquesta velocitat rebent el vent a la cara.

Per a la gent de Sant Feliu el nostre tren és l’invent del futur, ens ha canviat molt la vida des que el tenim. Ara hi ha molta feina al poble perquè es necessiten moltes persones per posar-lo en funcionament i també per arreglar-lo quan s’espatlla. A l’estació hi ha el taller i després de cada viatge es revisa la màquina perquè tot estigui a punt pel següent viatge.

Al cap de 10 minuts ja van arribar al destí i la família d’en Joan, junt amb tots els passatgers que viatjaven, van arribar sans i estalvis.

Entre Sant Feliu i Girona el tren fa 12 parades. A cada parada hi ha una estació però les més importants, a part de Sant Feliu i Girona, són les de Llagostera i Cassà de la Selva. Aquí hi puja i baixa molta gent. És un plaer poder viatjar i arribar als llocs desitjats en tan poc temps!

Durant la tornada van passar molta por però per sort no van bombardejar més la zona.

Al cap d’uns anys...

Fàtima Yachou Cicle superior 5è A, Escola Baldiri Reixach

Al cap d’uns anys va acabar la guerra i el tren va seguir fent trajectes sense perill de bombardejos.

Som l’any 1930. Han passat quasi quaranta anys des que es va escampar la notícia de fer el nou ferrocarril. Al poble ara s’han començat a utilitzar camions i autobusos que funcionen amb gasolina. També s’estan construint carreteres perquè hi puguin passar. Cada cop hi ha menys passatgers que fan servir el tren com a transport perquè anar amb autobús és molt més ràpid i còmode, qui ho havia de dir...

Jo fa un temps que ja no sóc el maquinista perquè m’he jubilat i en el meu lloc ara hi ha una persona més jove.

Em fa una mica de pena pensar que algun dia tancaran el tren tan estimat per tothom perquè a Sant Feliu també s’estan utilitzant cada vegada més vehicles individuals com ara el cotxe, que no necessita rail ni t’embruts amb el carbó.

D’aquí uns anys, segurament jo no ho veuré, penso que acabaran tancant el tren. Jo ara em dedicaré a cuidar els meus nets i poder-los explicar tot allò que hem viscut en aquests anys tan especials.

Guillem Vilardebó Pardo Cicle superior 5è A, Escola L’Estació

----------------------------------------------------------

EL TREN I LA GUERRA Un dia d’hivern, fred, molt fred, l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols va tenir una idea: construir un tren que anés de 32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 52

CICLE SUPERIOR

6è

LA HISTÒRIA DEL TREN

les sigles SFG no significa Sant Feliu de Guíxols com jo pensava abans sinó que vol dir Sant Feliu de Guíxols Girona, que era el recorregut que feia aquest carrilet.

El 30 de juny de 1892 es va inaugurar el tren de Sant Feliu de Guíxols. Els seus creadors van ser l’Enric Hériz i en Joan Casas.

Per finalitzar m’agradaria destacar que és una pena que aquest tren hagi desaparegut perquè crec que encara a dia d’avui faria un gran servei.

El meu pare treballava fent de cap d’estació i cobrava 6 pessetes i mitja per cada bitllet que despatxava per anar a Girona. El recorregut era de Sant Feliu de Guíxols a Girona. El tren el van construir per poder portar tot el suro i la mercaderia fins a Girona; una vegada arribat a Girona portaven tota la càrrega fins al tren gros que anava a França: suro, sal, carbó,... També el van construir perquè la gent pogués anar fins a Girona o als pobles del recorregut.

Julieta Follino Castaño Cicle superior 6è A, Escola Baldiri Reixach

----------------------------------------------------------

El tren funcionava amb una màquina de vapor. A la màquina de vapor el carboner posava carbó a la caldera, que estava plena d’aigua i cremava el carbó. Aquella aigua s’evaporava i amb el vapor podia fer funcionar el tren.

EL MISTERI DEL TREN

Un dia el meu pare em va presentar un amic seu que treballava fent de maquinista i sabia moltes coses del tren.

Em va explicar que el tren feia set parades. S’aturava a Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera, Santa Cristina d’Aro, Castell d’Aro i Sant Pol. També em va dir que anava per una via més estreta que les d’Europa i que el tren, com que a vegades no podia pujar la pujada d’Alou, havien de baixar uns quants homes per empentar-lo. Després el meu pare em va presentar el carboner, que em va explicar que per construir el tren la gent de Sant Feliu va col·laborar pagant uns bitllets, que es deien accions, així tindrien de record conforme havien ajudat a construir el tren. També em va explicar que quan feia fred a l’hivern posaven com una mena de caixa metàl· lica plena d’aigua molt calenta perquè la gent posés els peus i s’escalfessin.

Un dia, quan viatjava en el tren de camí a Girona, estava parlant amb el seu millor amic, sobre la creació del tren.

Setanta-set anys després el tren va tancar perquè la gent va començar a anar amb cotxe i el tren va deixar de fer cèntims.

Al cap d’una setmana els mossos van trobar el tren i quan van entrar... no van trobar res ni a ningú.

Hi havia una vegada, a Sant Feliu de Guíxols, un home que es deia Andreu.

–Mira Xavier –li va dir–. Tu encara no havies nascut, però va ser en Joan Casas i Arxer la persona a qui li van donar permís per construir la línia de ferrocarrils de Sant Feliu a Girona el 4 de maig de l’any 1888. La línia va trigar 3 anys en ser construïda... –i bla-bla-bla.

Així van estar xerrant una bona estona fins que ja es va fer fosc. Però, de sobte, es van apagar els llums del tren! Tot seguit es van encendre els llums i hi faltava gent! L’Andreu i en Xavier van voler baixar però la porta estava tancada.

També van cridar al maquinista, però no responia. I, de sobte, es van tornar a tancar els llums i quan es van obrir... no hi havia ningú!

Xavier Franquesa Ramas Cicle superior 6è B, Escola Baldiri Reixach

A mi m’hagués agradat que el tren no hagués tancat i poder-lo veure.

Maria Albó Sanglas Cicle superior 6è B, Escola L’Estació

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA

----------------------------------------------------------

Hola, sóc un tren del futur. He vingut al dia 30 de juny de 1892 amb una màquina del temps per reviure la meva vida i observar atentament com van canviant les coses abans que tot sigui més fàcil a causa del progrés.

EL TREN DE SANT FELIU A partir de la xerrada informativa que ens van fer des dels Tallers d’Història de Sant Feliu vaig recordar la conversa que vaig tenir amb la meva àvia una nit d’estiu.

Aquell temps tot era molt diferent: jo era la locomotora 5, tenia 2 germans, la meva mare era d’Alemanya i el meu pare de França. A més a més funcionava amb vapor i només m’aturava en dotze estacions (des de Sant Feliu fins a Girona) i, a sobre, anava a 20 km/h.

Ella m’explicava que quan era joveneta cada dia s’aixecava pel dematí per anar a conrear la terra mentre el seu xicot anava a treballar com a carboner al tren de Sant Feliu. La seva feina consistia en posar carbó dins la màquina ja que en aquella època els trens funcionaven amb motors de vapor, és a dir, necessitaven d’aigua i carbó per posar-los en marxa. La meva àvia em deia que ella sempre seia davant de les vies del tren desitjant que algun dia pogués anar a recórrer el món. El que a ella li agradava més era seure sota un arbre a llegir un llibre mentre el tren es posava en marxa. Esperava allà fins que tornava a passar de tornada a l’estació.

Tot i això, la meva estació preferida era la de Sant Feliu perquè era la més gran i la més moderna. A banda, la construcció del trajecte havia durat uns tres anys, hi havien treballat uns cinc-cents treballadors que feien moltes feines diferents: paletes, miners, ferrers, etc.

Sempre quan arribava a Sant Feliu era revisada i reparada als tallers. I, com que era molt antiga, els costava reparar-me.

A mi m’agradava molt el meu treball, que era portar passatgers i mercaderies com el suro, el carbó, la fusta, la sal, el vi,… al seu destí; això era ajudar, tal i com feien

Una cosa que em va cridar l’atenció és que el cartell amb

els meus pares. També portava a pagesos i pageses al mercat perquè poguessin comprar i vendre.

La meva velocitat màxima era de 20 quilòmetres per hora.

Molt curiosa és la manera com em varen posar els seients: estaven cara a cara perquè la gent es relacionés.

Me’n recordo, ara que hi penso i que ho estic revivint, que un dia vaig tenir un accident: vaig descarrilar en un tram de via molt estret i em vaig encastar contra una muntanya i gairebé s’esfondra. Van haver de venir brigades amb quatre o cinc peons i un capatàs, es van distribuir al llarg de la via i van fer el manteniment d’un tram de vuit quilòmetres. Tots els passatgers van haver de baixar del tren i marxar cap a casa. Va ser el pitjor accident d’aquells temps.

El meu últim viatge va ser el dia 10 d’abril de 1969 ja que, a l’inventar autobusos i cotxes, jo anava més lent i no sortia a compte. També varen deixar de guanyar diners amb mi Daniela Mahib Castillo Cicle superior 6è A, Escola Ardenya

Quan van inventar el motor dièsel el van posar als camions i autobusos i això em feia perdre clients i em posava molt trist. Per descomptat, el meu principal competidor era Automóviles Ribot, Font i Artiga.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA

Per intentar guanyar més clients van provar d’ajuntar-me amb el tren d’Olot perquè així podríem anar més lluny i a molts més pobles. Però no els van donar permís per unir tots dos trens. Uns anys després van aparèixer els cotxes i encara vaig tenir menys passatgers.

Al final l’Estat no va donar subvencions i el 10 d’abril de 1969 em van tancar perquè no pogués circular. Estava allà sol, sense ningú amb qui parlar, sense poder moure’m... Finalment em van desmuntar i em van vendre com a material de construcció.

Hola, em dic Sara i soc una guardessa i treballo a Santa Cristina d’Aro. La meva feina és tancar les barreres perquè passi el tren i no hi hagi accidents. He d’estar hores pendent de si sona el xiulet del tren per tancar les barreres i dormo com a molt quatre hores al dia. El meu home es diu Jordi i es guardavies, ha de passar cada dia cap a les dues de la matinada per mirar si les vies estan bé. La meva vida és molt complicada però per sort no tinc fills i no me n’he de preocupar. No puc anar a comprar ni res perquè si hi hagués un accident, a mi em castigarien. No cobro ni un quart del sou que cobra el meu home. Un dia estava molt cansada, em trobava marejada, de cop vaig sentir que tenia molta son i em vaig desmaiar. En el moment que em vaig marejar vaig tenir un somni. El que vaig somiar va ser que les barreres eren automàtiques, que hi havia igualtat entre els homes i les dones, que hi havia pau en el món, que no existia el racisme, que si una dona o un home negre es volien seure en un autobús podien. Després em vaig despertar i vaig pensar: i si el món fos així?

Fins que un dia vaig renéixer: em van tornar a construir.

Ara, però, era molt més modern, molt més gran, circulava per molts països, tenia fins a quatre-cents passatgers a cada viatge i anava a uns tres-cents km/h, molt més ràpid del que anava abans.

Ara que he vist més atentament tota la meva vida, m’he adonat que les coses han canviat moltíssim i no sempre les coses eren així de fàcils.

Ariadna García Lencina Cicle superior 6è B, Escola Ardenya

Roger Pareta Sala Cicle superior 6è A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

----------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA Hola! Sóc el tren de Sant Feliu de Guíxols i avui us explicaré la meva història.

A TOTA MÀQUINA, 125 ANYS DEL TREN! El dia 30 de juny va fer 125 anys que va arribar el tren a Sant Feliu de Guíxols. Aquell tren passava per Girona, Palamós, Olot i molts pobles més. El tren de Sant Feliu va ser un dels trens de via estreta que es va construir al llarg del segle XIX.

Em van inaugurar el 30 de juny de 1892, però segur que no sabeu com ho varen fer. Doncs escolteu bé: van decidir emetre accions, perquè construir-me era molt car.

Quan compraven una acció significava que una part meva seria seva; els que tenien més diners en compraven més i els que no en tenien tants en compraven menys i així és com ho varen aconseguir.

Per a que el tren pogués funcionar va treballar molta gent.

Es van construir moltes vies i ponts. Hi havia unes senyores que havien de viure a prop de les estacions per moure la barrera dels trens i sempre havien d’estar atentes.

Ah! Se m’oblidava! Els diners que guanyaven els repartien entre la gent que havia comprat accions.

Aquest tren era per a rics i per a pobres. Encara es conserven les escales de l’entrada a l’estació, l’entrada era molt famosa perquè era la més elegant de tota Girona. Ara és una de les entrades de la meva escola.

Jo funcionava amb vapor i carbó. El maquinista em posava carbó, l’aigua bullia i d’allà sortia el vapor que em feia funcionar. Ho trobeu interessant?

Voleu saber qui era el meu millor amic? Era el maquinista perquè em feia funcionar.

Ainoa Santiago García Cicle superior 66è A, Escola L’Estació

Jo vaig ser molt important ja que abans no hi havia tren a Sant Feliu i tothom anava amb bicicleta o caminant.

Vaig ser una revolució!

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

54

55

EL TREN DE SANT FELIU – GIRONA El tren de S.F.G. era una línia de ferrocarril que unia les ciutats de Sant Feliu de Guíxols i Girona.

El 4 de maig de 1888 en Joan Casas va proposar la idea de formar un tren per transportar el suro ja que era molt important per Sant Feliu.

En Joan Casas era propietari d’una fàbrica de suro i amb l’Enric Heriz, que era enginyer, van formar el tren. Però com que no tenien prou diners per pagar el tren van oferir diferents accions on la gent del poble va participar.

Es creà el 15 d’abril de 1889 la “Companyia de Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona”.

El tren funcionava de la següent manera: en una caldera de vapor escalfaven aigua i, com que no deixaven que s’escapés l’aire, feia pressió i això feia que les rodes giressin. Però el que passava era que hi havia d’haver un noi que cada cop posés carbó a la caldera perquè no s’apagués el foc.

Al tren hi havia dos tipus de viatgers, els de primera i els de segona. Els vagons de primera eren millors que els de segona perquè allà viatjaven els propietaris de les fàbriques, els vagons portaven coixins, eren de cuir, etc.

Als vagons de segona hi viatjaven els treballadors de les fàbriques, eren de fusta i els seients estaven de cara per tal que els viatgers poguessin parlar entre ells.

Quan ja va anar passant el temps van sorgir nous invents com els autobusos, els cotxes, etc. La Sarfa va passar a ser el nou transport públic, l’Estat es va quedar el tren i tot poc a poc es va anar complicant, fet que portà a que el tren de S.F.G. desaparegués.

Edna Serra Muñoz Cicle superior 6è B, Escola L’Estació

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 56

ESO1r

UNA MÀQUINA APAGADA

nova vida en aquella ciutat. La nena que va conèixer en Joan, la Sofia, resultava que era de París i els va ajudar a trobar un bon lloc on viure.

porto tres anys esperant aquest treball, gràcies als cinccents treballadors que l’han fet, al Joan Casas i a l’Enric Heriz ja l’he aconseguit. Doncs, com us anava dient, avui 27 de juny de 1892 el tren de Sant Feliu de Guíxols farà el seu primer viatge oficial a Girona. De les dotze parades que fa jo estic entre la cinquena i la sisena i com podeu deduir no soc l’única guardessa. Totes tenim ganes de pujar al tren ja que va a una velocitat impressionant, 20 Km/h, i tan sols tarda dues hores en fer tot el recorregut.

Per això Sant Feliu ha lluitat tant per aconseguir un tren ja que amb carruatge es tarda el triple d’hores en arribar a Girona.

Trobo a faltar aquell somriure que m’ho feia oblidar tot, aquells braços que m’abraçaven després d’aixecar-me de terra, aquelles mans tan grans, comparades amb les meves, que em treien les llàgrimes de la cara quan estava trista. Trobo a faltar aquelles tardes que jugàvem amb les meves joguines i recordo que cada vegada que agafava el tren deia: “Senyores i senyors, pugin a bord!”, i de cop i volta cridava: “A tota màquina!”.

Recordo que tots anaven de negre i amb llàgrimes a les galtes, tothom plorava. Jo també ho feia, però aquella vegada sense esperances que ell me les tragués amb molt d’afecte i que em digués que no plorés.

El pitjor és que aquelles llàgrimes no queien perquè sí, tampoc perquè ell se n’anava de vacances, com ho havia fet sempre, sinó que aquesta vegada queien per una altra raó, la menys desitjada. Se n’havia anat per sempre, no el tornaria a veure mai més a la vida, ni tan sols podria parlar amb ell per telèfon, ni enviar-li cartes.

Andrea Calpe ESO 1r B, Institut Sant Elm

Ja és mort. No parlo d’un amor de parella, ni tampoc de l’amor d’un amic o una amiga, parlo d’un amor diferent: el d’una persona gràcies a la qual jo tinc vida i sóc com sóc. És el meu avi.

----------------------------------------------------------

L’OPORTUNITAT

Manal Aarab ESO 1r D, Institut Sant Feliu

Aquella tarda la Marta estava molt nerviosa, necessitava que arribés la carta de l’escola de dansa. Ella era ballarina i acabava de fer una prova per entrar a l’escola de dansa més famosa de París.

----------------------------------------------------------

L’endemà la Marta es va aixecar molt ansiosa i la mare li va dir que havia arribat la carta de l’exhibició que havia fet el dia anterior i ella va córrer per obrir-la. La mare va donar-li la carta i juntes la van obrir. La nena va començar a cridar i va abraçar la seva mare dient-li que l’havien acceptat. La mare es va posar a plorar perquè estava emocionada i trista a la vegada ja que, per anar a l’escola, havia d’anar a viure a París. Sabia que era una gran oportunitat per a la seva filla però també sabia la trobaria a faltar moltíssim. La Marta havia de pensar-s’ho molt bé ja que marxar d’un dia per l’altre d’una ciutat on vivien la seva família i els seus amics no era una decisió fàcil.

Era dissabte i la Marta no havia d’anar a l’escola, va aprofitar per descansar i pensar en anar a l’escola de dansa. Ella sabia que era una gran oportunitat i no volia perdre el tren, així que va decidir acceptar el seu lloc a l’escola.

El dia següent va acomiadar-se de la seva mare i va pujar al tren. Al cap de pocs minuts el tren va sortir de l’estació a tota màquina mentre la Marta pensava, nerviosa i il·lusionada, en el seu destí i en la seva nova vida.

Júlia Ciz ESO 1r C, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

EL TREN DE SANT FELIU DE GUÍXOLS Quins nervis, avui és el meu primer dia de guardessa.

Aquest treball consisteix en que cada vegada que el tren passi he de posar una barrera perquè els carruatges no travessin. Ai, que no m’he presentat, em dic Berta i ja

Nadia Balan Cicle inicial 1r A, Institut Sant Elm

Ismael El Haichar Martos ESO 1r E, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

DECISIONS A TOTA MÀQUINA

El meu pare sempre m’explicava l’arribada del motor a vapor d’aigua, una història que ha deixat empremta. Us faré un breu resum: aquest es va estendre per les fàbriques fins que es va aplicar als vaixells i després al tren, que va ser inventat a Anglaterra al any 1825 pel George Stephenson. El tren, poc a poc, es va expandir per diferents països fins arribar a Espanya (20 anys després de ser construït el primer), que es va fer de Mataró a Girona. Nosaltres també en volíem un perquè ens seria molt útil per transportar el suro, pels treballadors... Recordo el gran esforç que va haver de fer tot Sant Feliu per poder construir-ne un ja que el pressupost inicial era de dos milions de pessetes i vam aconseguir aproximadament un milió i mig. Però al final ens en vam sortir fent diferents accions gràcies al Joan i a l’Enric, com ja he comentat abans. Crec que el sento, ja està aquí, fins aviat, ja us explicaré més coses sobre aquest magnífic tren!

No va trigar molt en comprendre que la vida era com un viatge en tren: si segueixes el camí indicat pots tenir un futur fantàstic però si baixes abans de temps pots tenir molts problemes. Ui! Si encara no m’he presentat: sóc l’Albert i avui us explicaré una petita història sobre un noi que va decidir baixar del tren abans de temps.

Hi havia una vegada un noi que, des de petit, tenia el somni de ser astrònom, tot i que la seva mare sempre li recomanava que estudiés per ser notari. Aquest nen era molt intel·ligent, per la qual cosa la mare sempre li deia que havia d’estudiar i no pensar en coses com ser astrònom, deia que això era una pèrdua de temps.

El nen va començar a fer-se gran i cada dia la seva passió per ser astrònom augmentava. Va arribar a quart d’ESO, moment en el qual ja havia de començar a pensar el que volia estudiar.

Així acaba el primer apartat del diari de la meva àvia; quan llegeixo el seu diari m’imagino fent de guardessa, m’encanta. Ella no ha viscut la fi del tren de Sant Feliu de Guíxols però jo sí, era molt petita però ho recordo perfectament. El tren, al cap del temps, tenia menys clients perquè la gent agafava altres transports públics i mica en mica els passatgers del tren es van convertir en res i van haver de tancar-lo. Després d’haver-nos sigut tan útil, tristament, van cremar els vagons a l’abril del 1969.

–Mama, jo no vull ser notari, vull ser astrònom –va dir un dia a la seva mare.

–Però... que no veus que aquestes coses són somnis de nens petits? Això no és una carrera, no podràs tenir un bon futur si estudies això –li va respondre ella.

–Però mama…

Berta Claramunt ESO 1r A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

–He dit que seràs notari, que no se’n parli més!

El nen, amb els ulls plorosos, va fer cas a la seva mare i va anar a la seva habitació, intentant convèncer-se a si mateix que si no feia cas de la seva mare no tindria un bon futur.

----------------------------------------------------------

Per això quan va arribar el dia de decidir el que havia d’estudiar, amb pocs ànims va optar per preparar-se per ser… notari.

A TOTA MÀQUINA Hi havia vegada una família de tres membres que es deien Joan, Jose i Sara. La Sara era la mare i en Jose i en Joan eren germans. La família havia d’anar a treballar a París però com que no tenien gaires diners i no es podien permetre anar-hi amb avió havien d’anar-hi en tren.

Quan el jove li va explicar a la seva mare el que havia decidit, ella es va posar molt i molt contenta, va abraçar el seu fill i li va dir: –Sabia que escolliries el millor pel teu futur, estic molt orgullosa de tu.

La Sara i en Jose van demanar els bitllets de nit, perquè així podrien dormir. Però al Joan no li agradava la idea perquè li feia por dormir sense llum. El problema era que en Joan ja no podia canviar res perquè havien gastat tots els seus diners en el viatge de nit i s’havia d’aguantar. Quan va arribar el dia d’anar amb el tren, la Sara, en Jose i en Joan estaven molt contents perquè el tren era gegant, les lliteres molt còmodes i tot era perfecte. El que la família no sabia era que a les nits hi havia gent que espantava els viatgers. A les quatre del matí una nena molt maca volia espantar en Joan, però ell es va despertar, tots dos es van mirar als ulls, es van agradar i van estar parlant tota la nit.

–Sí, mama, gràcies.

El jove estava molt insatisfet amb la seva decisió, però sabia que havia fet el correcte.

Al cap de pocs mesos d’iniciar la carrera, però, el jove va començar a estressar-se molt...

–Mama, ho sabia, és que ho sabia! Si hagués estudiat una carrera científica no estaria suspenent tots els exàmens i ara estaria molt més tranquil! –va recriminar-li.

Quan va fer-se de dia, la família va veure per primera vegada París i va estar molt contenta de començar una

–No t’amoïnis –va intentar calmar-lo la seva mare–.

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

58

59

Segur que aquest mes ho aprovaràs tot, segur…

PRIMER VIATGE AL TREN DE SFG

–No, mama, és que no ho veus? He fet tot el que m’has dit, he estudiat tot el que tu has volgut i mira com estic ara! Mai has pensat ni has cregut en mi…

Hola, sóc la Cristina, una de les primeres persones que es va pujar en el primer tren viatger de Sant Feliu de Guíxols. El seu creador va ser Joan Casas i Arxer. El tren es va començar a construir a l’any 1889. Com que per fer totes les vies i totes les estacions on es parava el tren es necessitaven molts calés va demanar a la ciutat que cadascun de nosaltres hi donéssim diners per poder acabar el tren. El primer viatge oficial a Girona es va fer el 27 de juny de 1892. El meu primer viatge va ser amb dues amigues meves el 2 de juliol de 1892. L’aspecte del tren per fora era espectacular. Quan vam pujar tot estava impecable. Era tot de fusta, hi havia un passadís on s’ajuntaven tots els vagons de manera que podies passar d’un vagó a l’altre. A més a més on ens assèiem era un llarg banc de fusta situat als dos laterals i a la part de dalt hi havia un tauler de fusta on podies ficar la jaqueta o la maleta.

En el trajecte del tren anaves fent parades a les estacions.

Per fora totes eren molt similars. Al seu interior tenien un espai per habitatge i hi havia una petita caseta a part per als lavabos. També com que hi havia molts passatgers hi venien llaminadures, gelats, refrescos i diaris. La plantilla s’organitzava en quatre seccions:

–Jo… no ho havia vist d’aquesta manera…

–Doncs, és clar que no ho havies vist així! Només has pensat en tu, en el que tu creies que jo havia d’estudiar, no has tingut en compte la meva opinió...

–De veritat que ho sento, fill, no ho havia pensat, jo creia que si tenies l’oportunitat de tenir un futur bo, tot hauria sigut perfecte per tu. De veritat que ho sento…

Aquesta història no va tenir un final feliç com als contes, però el jove va aprendre una lliçó: si et deixes influir pels altres no tindràs una bona vida ni el futur que t’agradaria.

Però si creus en tu mateix hi ha moltes possibilitats que el teu futur sigui bonic i màgic, i les persones que abans no creien en tu ara ho faran amb molta més força.

Ja heu entès de qui parla aquesta història, no? De mi. Jo sóc aquest nen que no creia en si mateix i que va baixar abans d’hora del tren. Espero que la meva història us hagi ensenyat una bonica lliçó:

-Servei de moviment: s’encarregava de la circulació del tren.

“SI CREUS EN TU MATEIX, TINDRÀS MOLTES MÉS OPORTUNITATS AL BONIC VIATGE DE LA VIDA”.

-Servei de via i obres: s’encarregava del manteniment i vigilava totes les instal·lacions.

Gisela Hernández Vidal ESO 1r A, Institut Sant Feliu

-Servei de material i tracció: s’encarregava d’auxili si el tren es descarrilava i del manteniment de les locomotores.

----------------------------------------------------------

-Servei d’oficines centrals: s’encarregaven de l’administració del tren.

Amb sis anys vaig dir als meus pares que el que més il· lusió em feia era pujar en un tren de veritat, un tren de vapor dels antics, com els que surten a les “pel·lis” del Far West que tant li agraden al meu avi.

Doncs al final ho vaig aconseguir: vam anar fins a Lleida, allà n’hi ha un que es diu “el tren dels llacs” i fa el recorregut sortint de l’estació de Lleida fins a la Pobla de Segur.

Quins nervis! Després de gairebé tres hores de llarg viatge fins arribar a Lleida ja era davant meu el tren que tantes vegades m’havia imaginat: era impressionant. Un tren històric que en l’actualitat funciona amb una locomotora dièsel que es diu la Garrofera i que té quatre vagons d’època, una cafeteria i un vagó postal.

Jo estava molt emocionat i no veia l’hora de pujar; per fi el tren va sortir de l’estació fent sonar el xiulet. El recorregut tenia disset parades però per sort només fèiem una parada. El que jo volia era passar pels túnels (que n’hi havia quaranta) i pels trenta-un ponts. Des de la finestra podia veure l’alçada que hi havia i, avall, el riu com si fos una serp envoltant la muntanya.

Assegut en el meu seient vaig tancar els ulls i em vaig imaginar que era jo qui conduïa el tren, fent sonar el xiulet, omplint la caldera de carbó per fer córrer més la locomotora i cridant en veu alta a tothom: “Més de pressa, més! A tota màquina! Anem a tota màquina!”. Sense poder deixar de fer sonar el xiulet, el tren volava cap a l’estació.

Va ser un dels millors dies de la meva vida fins ara, una experiència fantàstica. Aquell tren ple d’il·lusió va aconseguir realitzar el meu somni. Us ho recomano: no deixeu perdre aquest tren.

Adrià Sala Serrano ESO 1r B, Institut Sant Feliu

Ara bé, per fer que les màquines poguessin circular havien d’encendre les locomotores dues o tres hores abans.

Es preparava l’aigua i el carbó i quan el maquinista arribava el fogoner posava a punt el motor. Els guardavies comprovaven que no hi hagués cap obstacle a la via. A més a més quan el tren arribava a l’estació havien de girar el tren. Quan la màquina ja estava a punt els guardafrens enganxaven els cotxes i els vagons. Quan una mercaderia arribava a l’estació, segons si era gran o petita, els factors i els mossos les facturaven. El cap d’estació també s’encarregava de tocar la campana perquè així els passatgers es preparessin. Els guardaagulles feien el canvi d’agulla i giraven el tren. Les guardesses s’encarregaven de tancar el pas quan el tren travessava una carretera.

El 10 d’abril de 1969 l’Estat va tancar el tren de Sant Feliu de Guíxols. Els cotxes i vagons van ser desmuntats per vendre el ferro. Els carrils metàl·lics es van vendre com a ferralla i els ajuntaments van comprar les estacions.

Cristina Royán ESO 1r B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

----------------------------------------------------------

UN TREN CARREGAT D’IL·LUSIÓ Ja de ben petit m’agradaven molt els trens, potser perquè el primer regal d’aniversari que vaig tenir va ser un petit tren que girava per una única via i feia sonar el xiulet però a mi m’agradava moltíssim.

Josep Homs Cicle inicial 1r C, Institut Sant Elm

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

60

61

ESO2n

A TOTA MÀQUINA

pogut fer de petit, córrer. I per això es va apuntar a una marató. Va entrenar dia i nit fins que va arribar aquell dia.

Abans de començar la cursa es va dir a ell mateix que recorreria tots els metres que no va poder recórrer de petit. Va començar la carrera. Al cap d’una estona, cap al final de la cursa, anava tercer. Quedaven 200 metres.

Sobtadament, va escoltar el soroll d’un tren. Això li va recordar la seva infància i el va fer posar a tota màquina.

Va avançar a segona posició i estava a punt d’avançar a primera. Estaven a la recta final i llavors... Va guanyar.

Qui? No ho sé. Però si sé que un d’ells va fer la carrera de la seva vida.

Eren les dues de la matinada, carretera de Girona a Sant Feliu de Guíxols, era a la persecució d’un Ferrari GT (un dels cotxes més ràpids del món) robat, amb cent milions d’euros a dins.

Vam recórrer tot Sant Feliu i en la boira i la foscor el vaig perdre de vista.

La setmana següent el vaig tornar a veure però aquesta vegada robant un banc; instintivament vaig saber que era el lladre de la setmana anterior però vaig dubtar un moment al veure que era un Audi i no pas un Ferrari. El vaig seguir igualment. Quan va treure la mà per la finestra, els meus dubtes van desaparèixer: era una mà blanca, amb unes ungles punxegudes, no podien tocar-te sense ferir-te.

Pol Cañadas Costa ESO 2n B, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

De cop i volta va aparèixer la mateixa boira i va desaparèixer per segona vegada. Vaig intentar descobrir d’on provenia la boira i em van dir que era el fum que desprenia un tren de vapor.

pantada, suada i tremolant, pensant que era veritat. Jo no podia esperar asseguda, em vaig posar la roba i vaig sortir rumb a l’aeroport, mentre hi anava em sentia molt estranya, com si alguna cosa hagués passat.

Quan estava a punt d’arribar veia molt trànsit i cotxes parats. Jo volia saber què passava i vaig anar a aquell lloc on tot el món envoltava una persona. Hi havia policies i no deixaven passar a ningú. Deien que hi havia hagut un accident, un cotxe i un taxi havien topat. Vaig començar a empènyer a la gent però la policia no em deixava passar, amb tota la meva ràbia vaig travessar i vaig córrer a tota màquina a veure qui era aquella persona del llençol blanc. Li vaig treure el llençol i, efectivament, era ell, era la persona que més volia, la persona que sempre estava al meu costat, la que m’havia criat des de petita.

Jo estava molt penedida de no poder anar amb ell, era el 22 de setembre, un dia que no oblidaré, el dia que s’havia mort la persona més important de la meva vida!

Maria Vilches Cicle inicial 2n B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Ahlam Kandil Zerhari ESO 2n A, Institut Sant Feliu

L’endemà vaig contactar amb el cap del tren i em va dir que, per la policia, el que fos. Vaig necessitar ajuda per algunes coses, la vaig demanar i la vaig aconseguir.

----------------------------------------------------------

Tot estava a punt, en Marc perseguia en “Joies” (nom que li havíem posat al lladre), jo estava preparat per actuar, quan va passar pel meu davant el vaig seguir amb el tren, en aquell moment em sentia lliure, i li vaig posar nom al tren: “Tota Màquina”.

A TOTA MÀQUINA Un dia a l’andana de l’estació de trens de Madrid vaig veure el tren, vaig veure com era la locomotora, el vagó, el ferrocarril.

En “Joies” sabia que l’atraparia i va saltar cap al mar. Jo, content per la mort d’un lladre, no vaig veure la paret i vaig xocar. “Tota Màquina”, a la velocitat que anava, no va sobreviure, per això ara a la plaça hi ha una petita reconstrucció del tren i també es fa servir l’expressió “a tota màquina” per referir-se a una velocitat màxima.

Josep Fradera ESO 2n A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Zoubair Aadach ESO 2n C, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA!

A TOTA MÀQUINA

Era un dia assolellat, jo estava totalment adormida quan de cop i volta un raig de sol just a l’ull em va despertar, estava totalment desvetllada quan algú va trucar a la porta de la meva habitació, era el meu avi.

En aquesta redacció vull explicar la història de superació d’en Rafael, un nen que patia la malaltia del “janopuccaminarmés” (un nom estrany, no?), en què consisteix? En que les cames no paren de tremolar si estàs dret i per això sempre ha d’estar tombat, sense poder fer res. Ara, un cop feta l’explicació, explicaré la història.

Aquell dia el meu avi marxava de viatge a Anglaterra perquè volia conèixer la seva actriu preferida (Imelda Staunton). El meu avi portava tot l’estiu suplicant-me que anés amb ell però el dia que ell arribava a Anglaterra jo havia de fer els exàmens de la universitat, era l’últim any i jo no m’ho podia perdre. També tenia moltes ganes d’anar amb el meu avi però això no era possible.

En Rafael era un nen que sempre estava tombat al sofà i no era perquè fos mandrós sinó perquè, literalment, es podia trencar una cama per la malaltia. En Rafael observava els seus amics fent curses, jugant a futbol... però ell sabia que, com que ell no podia jugar, s’hauria de buscar una altra manera de divertir-se i la va trobar quan va veure el tren d’un poble que es diu Sant Feliu de Guíxols passar per davant de l’estació de trens del seu poble. Els anys passaven i va aconseguir tenir la millor col·lecció de maquetes de trens mai vista. Un dia, quan va anar al metge per fer la revisió, li van dir que ara que ja era més gran, podien provar de fer una operació per intentar aixecar-se per ell sol i... va caure. Ho va tornar a intentar, perquè sabia que ho podia aconseguir, i ho va fer. Per primera vegada, va poder caminar.

Vam esmorzar junts i quan va arribar l’hora, va agafar les seves coses i el vaig acompanyar a agafar el taxi. Va arribar el moment, el moment que jo no volia que arribés, el moment que ens havíem de separar, sabia que era només un mes però mai m’havia separat tant de temps del meu avi. Li vaig fer una gran abraçada, molt gran.

En aquell moment vaig tenir un mal pressentiment però no en vaig fer cas. Quan vaig tornar a casa encara tenia molta son però havia d’estudiar per l’examen que tenia l’endemà. Em vaig adormir sense voler i vaig somiar que el meu avi tenia un accident. Em vaig despertar tota es-

Temps després en Rafael va voler fer el que no havia

Després li vaig donar el tiquet al revisor del tren. Quan vaig entrar dintre del tren, era molt bonic el disseny. Els seients eren abatibles, de color vermell, tenia televisió, endoll per a carregadors de mòbil. El maquinista va emetre un so, que vol dir que el tren ja està en marxa.

Quan estàvem en marxa vaig veure el paisatge a tota velocitat. Vaig començar a llegir un llibre de terror, al meu costat hi havia una noia morena molt bonica que també estava llegint el mateix llibre que estava llegint jo. Vam passar per un pont; al cap d’una estona, el maquinista va dir que trigaríem a arribar. Hi havia un problema a la via.

Per passar l’estona vaig anar a la cafeteria per menjar alguna cosa. Tornava a Barcelona, arribava tard perquè havia quedat amb els meus amics per veure un concert al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Estàvem aturats, estava nerviós per si arribava tard al concert, els passatgers estaven molt espantats perquè no sabien el motiu de l’aturada: podia ser, per exemple, que s’hagués avariat un motor o un problema tècnic o una altra cosa.

Al cap d’una estona el tren es va posar en moviment, els passatgers vam celebrar la represa del viatge.

Ens calia anar a tota màquina per arribar a Barcelona aviat.

Ja era a l’estació!

Pablo Naranjo Marchat ESO 2n D, Institut Sant Feliu

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

64

65

ESO3r

Vull acariciar-me, però de vegades m’odio moltíssim, de veritat, si et sóc sincera, gairebé sempre m’odio moltíssim. Quan m’odio molt, vaig a aquella plaça on anava de petita amb el meu avi i em quedo dreta.

Vine a mi a poc a poc, por, que em dones la mà.

Està bé perquè tots van en parelles o trios, però seria genial que jo també tingués amics.

El món només és un altre nom per a la “desesperació”, la meva altura és només un altre diàmetre per a la Terra.

Jo sóc tota la meva alegria i la meva ansietat, i l’amor i l’odi cap a mi es repeteixen cada dia.

Escolta, tu, que mires aquell arbre que està ple de flors, si xoquem al caminar, seria això destí? O potser ens vam creuar a la nostra altra vida, o potser ens hàgim creuat en innombrables ocasions.

Estel Clara ESO 3r B, Institut Sant Elm

----------------------------------------------------------

En la foscor la gent sembla més feliç que de dia ja que tots saben on han d’estar, però jo només camino sense cap propòsit. Encara així i tot és més còmode barrejant-se amb ells.

UN VIATGE A TRAVÉS DE L’AMOR

Vull alliberar-me de la llibertat perquè ara mateix sóc feliç però infeliç.

Per les vies del carrilet l’Eric i l’Ignasi, sorpresos per un gran amor prohibit i perjudicat pels prejudicis de la societat, buscaven un lloc on poder refugiar-se de les seves famílies i de l’opinió pública. Van arribar fins a Olot quan de sobte es van trobar a un membre de la família de l’Ignasi; desesperats i sense saber què fer, van trobar uns bitllets del carrilet a un preu molt baix i no van dubtar ni un segon en comprar-los i tots dos sabien que aquests bitllets eren la porta a la seva llibertat.

Em miro a mi mateixa i penso que seria bo si pogués estimar-me a mi mateixa, vaig a tota màquina i camino fins a la meva família, que està en aquella plaça, però quan obro els ulls tot és un somni i segueixo estant sola i segueixo desitjant poder estimar-me a mi mateixa.

Silvia Gómez ESO 3r C, Institut Sant Feliu

Al cap d’unes hores, era mitjanit, l’Ignasi va començar a sentir que algú sanglotava. Quan va descobrir que era l’Eric el va intentar animar i tots dos van arribar a un acord: que mai es separarien passés el que passés.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA

A l’arribar a Sant Feliu de Guíxols l’Eric va baixar el primer i, de sobte, dos policies armats el van començar a seguir pensant que era un delinqüent i ell va començar a córrer. Després d’uns segons l’Ignasi va sortir del carrilet però es va començar a posar nerviós perquè no trobava a l’Eric i se’n va anar a buscar-lo.

Això va començar el 23 de març de 1972. Jo estava cansat, treballant en un poble que es diu Sant Feliu de Guíxols, era un poble espectacular amb una platja que semblava una costa tropical i la seva gent era la millor que havia vist en ma vida. Jo treballava a l’estació de tren d’aquell poble, netejava els vagons, arreglava algunes coses i estava content amb la meva feina.

Cinc anys més tard l’Ignasi va anar al Tinglado de Sant Feliu de Guíxols per anar a prendre un cafè tranquil•lament mentre observava l’últim lloc on va veure a l’amor de la seva vida, la màquina del carrilet. Al seure’s va aixecar el cap i es va sorprendre perquè un noi l’estava observant atentament fins que va dir:

Fins que un dia l’alcalde va inaugurar un nou tren però va dir que tancaria l’estació antiga del tren de vapor, allà era on jo treballava. Jo i els meus companys estàvem en contra i ens vam queixar a l’alcalde. Ens va dir que necessitàvem més de cinquanta mil firmes i més de cinquanta milions de pessetes perquè no el tanqués.

- Hola Ignasi, sóc l’Eric. Te’n recordes de mi?

Martina Gallardo i Helena García ESO 3r A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

No vam esperar, vam anar a tota màquina, vam passar per Castell d’Aro, Llagostera, Girona, Barcelona, Lloret de Mar, Montblanc i molts més llocs, i vam aconseguir més de cent milions de pessetes i cent mil firmes. I gràcies a aquella gent que ens va ajudar, avui tots recorden aquell tren.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA

Ismail Kiloul ESO 3r D, Institut Sant Feliu

Sé que cada vida és una pel·lícula, tenim diferents històries i protagonistes, diferents nits i dies. Els nostres arguments no són avorrits ja que trobo aquesta pel·lícula bastant entretinguda i cada dia vull filmar-la bé.

A TOTA MÀQUINA

vam baixar del tren i vam veure com la locomotora desapareixia en la distància. Vam tornar caminant fins a la ciutat sense les armes ni els mocadors, que vam enterrar. Al dia següent vam enterrar els paquets i no en vaig tornar a saber res (sobre aquells paquets); no vaig saber res sobre la raó per la qual vaig disparar a un home però no s’hi pot fer res; així és el padrí.

Me’n recordo com si hagués passat ahir, el padrí (el capo de la màfia) em va trucar a mi i a uns ajudants més i ens va dir que tenia una missió molt important que havíem de complir; el que deia el padrí anava a missa i ningú no gosava contradir-lo ni aixecar-li la veu.

Guillem Mach ESO 3r B, Institut Sant Feliu

Ens vam presentar en Mario, en Luka i jo (en Piero) al seu despatx, ens va rebre com sempre assegut a la seva butaca de pell de primera qualitat. Després d’un silenci llarg i incòmode, el padrí va obrir la boca i va deixar anar les primeres paraules que ens anava a dirigir aquella nit, amb aquella veu tan trencada i suau que acostumava a fer servir. A simple vista no era un home temible, tenia uns cinquanta anys, el cabell blanc amb tons grisosos i no era d’estatura molt alta. La seva veu penetrava a la meva oïda de manera dolça però el que ens estava demanant no ho era, de dolç; ens va dir que ja ens coneixia des de feia anys i que tenia un problema personal que li havíem de solucionar. Tots vam pensar que es tractava d’un tema de bandes rivals, una persona que li devia diners o alguna cosa de les que normalment ens ocupàvem; però no, no va ser així: el padrí ens va demanar que a les vuit en punt del dimarts dotze de febrer havíem de pujar a una locomotora (és a dir, a un tren) armats i tapats i agafar uns paquets, que es va esforçar a remarcar, eren seus i els volia recuperar, cap de nosaltres no s’atrevia a fer preguntes fins que jo amb la gola seca i tremolant vaig preguntar-li com sabríem on eren els paquets; es va fer un silenci immens i després d’uns cinc minuts que a mi se’m van fer eterns, el padrí ens va dir amb la mirada perduda i amb una expressió de ràbia que el maquinista sabia molt bé on estaven els paquets.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA! El ferrocarril de Sant Feliu no passava per cap riu anava i venia i tothom ho agraïa.

La gent s’hi pujava reia i xerrava.

El pes aguantava fins que el dia s’acabava.

Anava fins a Girona on hi baixava la dona treballant de comadrona vestida tota mona.

Mil històries van passar en el tren que un dia es va aturar, amants i amics que sempre anaven tots units.

El dimarts dotze de febrer em vaig aixecar havent dormit poc i malament, vaig esmorzar unes torrades amb mantega i em vaig vestir; m’agradava anar elegant amb una americana, una camisa, una corbata, uns pantalons, unes sabates de pell i un barret de copa molt elegant. Vaig encendre’m un puro i em vaig disposar a sortir de casa, vaig fer un petó a la meva dona i li vaig dir que marxava a treballar. Vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a l’estació de trens com havíem acordat. Els meus companys m’esperaven i em van donar un revòlver i un mocador per tapar-me la cara. El revòlver el vaig deixar dins d’una butxaca de l’americana i els tres ens vam disposar a pujar al tren. Ja portàvem un bon tram de trajecte i vam anar a parlar amb el maquinista, ens vam posar els mocadors, vam carregar els revòlvers i ens vam disposar a entrar; jo vaig entrar primer apuntant amb el revòlver el cap del maquinista, que es va girar de seguida i quan em va veure va quedar petrificat. Els meus companys van atonyinar el copilot i el van lligar, jo vaig dir al maquinista que seguís conduint però que m’escoltés amb molta atenció i ell va assentir.

Li vaig parlar dels paquets i li vaig dir que o em deia on estaven o hi hauria greus conseqüències per a ell; va dir que de les capses no en sabia res però jo sabia que mentia, que m’estava amagant alguna cosa; em vaig apropar, el vaig apuntar a la cama i el vaig advertir. Ell va seguir negant saber alguna cosa sobre els paquets, fins que jo me’n vaig cansar i li vaig disparar al genoll, ell va fer cara de dolor però no va poder cridar perquè de seguida en Mario li va tapar la boca i li va dir alguna cosa en veu baixa que el va fer callar; el maquinista ens va confessar que els paquets es trobaven a la sala del combustible, els meus companys els van anar a buscar i cinc minuts més tard estaven amb mi un altre cop amb dos paquets que segons ells pesaven una barbaritat. Vam ordenar al maquinista que frenés el tren, ell va accedir i nosaltres a canvi li vam perdonar la vida,

Aquest ferrocarril es va crear un 15 d’abril i va aguantar tota la Guerra Civil.

A l’antiga estació avui es crea l’educació on els nens van a aprendre amb energia i emoció.

El tren es conserva i encara s’observa, feia una ruta molt llarga amb una gran càrrega.

El dia que es va acabar alguns van plorar.

Avui en dia el seguim recordant com si fos avui que estigués passant.

Carol Martínez i Júlia Morató ESO 3r B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

68

69

Àlex Pérez ESO 3r A, Institut Sant Elm

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA Ja feia temps que esperava aquell dia. És fascinant, quatre anys de preparació per únicament 6 segons d’acció.

Quan el vaig trobar a aquella cursa de poble jo ja estava pensant en la jubilació. Va ser el simple fet de veure una personificació del talent el que em va fer enrere. Sempre he dit que no és humà. Quan vaig veure arribar a la fi de la cursa al jove amb tres segons d’avantatge sobre el segon, vaig saber que jo havia d’entrenar al noi. Ell va acceptar la meva petició a l’instant, quan només tenia 16 anys. Aquell mateix dia li vaig dir que el faria arribar al campionat mundial de 100 metres pista que es celebraria quatre anys després i ell no s’ho creia. Dos anys després ja era campió d’Espanya i d’Europa amb números inimaginables.

Aquells dos anys següents ens van unir molt. M’emplenava veure com un jove de 18 anys podia gaudir de tal forma aquest esport que no deixés de pensar mai en córrer.

Ara, m’emociona el que veig. Un noi que miraculosament he entrenat, corrent a tota màquina sobre les pistes d’Estats Units, a punt de ser reconegut mundialment destrossant tots els rècords i, amb només vint anys que té, un gran somriure dibuixat a la cara, que reflecteix la passió que sent sobre el que està fent.

Xavier Rodríguez ESO 3r A, Institut Sant Feliu

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 70

ESO4t

A TOTA MÀQUINA Feia un dia gèlid, hi havia núvols blancs i el vent bufava suaument. L’Elisenda treballava a la tarda i la seva mare cuidava el seu fill de set anys.

De sobte, van començar a caure volves de neu. Les finestres de la cafeteria començaven a cobrir-se de blanc, el vent era cada vegada més fort i la gent anava marxant. La dona, preocupada, va trucar a la seva mare i li va dir que deixés el nen a casa, que arribaria de seguida i que marxés abans que la nevada li ho impedís. La senyora no estava gaire segura de deixar-lo tot sol, però la neu començava a ser més sòlida.

Juny de 1940, l’Adriano, soldat i pilot italià, es dirigia cap al sud de França on atacaria per última vegada, amb un esquadró d’un total de divuit aeroplans, quinze caces al capdavant i tres bombarders darrere, amb la intenció de declarar la guerra a l’altre país.

en el meu cap és si podré mai vèncer tot el que m’impedeix seguir la meva vida normal, si algú alguna vegada vindrà a ajudar-me, algú que pugui alliberar-me de tota aquesta foscor que m’envolta i em fa cada vegada més petita i insignificant.

No van passar desapercebuts a l’arribada del terreny enemic així que ràpidament van atacar amb força abans que possibles reforços els contraataquessin. Després de finalitzar amb la provocació contra França, l’Adriano va comunicar a l’esquadró l’ordre de tornar cap a Itàlia.

Per desgràcia uns avions de combat francesos van arribar a temps per acabar amb l’amenaça italiana.

Laura Hernández ESO 4t C, Institut Sant Feliu

Els Morane-Saulnier M.S.406 i els Bloch MB.150 que s’aproximaven van començar a metrallar-los amb tot el que tenien, el pilot italià va poder enderrocar dos MB.150 sense ser tocat cap vegada. Tot apuntava que anava a sortir d’allà il·lès. Llavors un dels bombarders va caure des d’una altura bastant diferenciada dels caces i va xocar amb el CR.42 de l’Adriano, emportant-se’l a terra a tota màquina.

L’Elisenda va tancar la cafeteria a tota màquina, va entrar al cotxe i el va engegar de pressa, va conduir tan ràpidament com va poder i, quan va ser a casa, va agafar les claus rovellades i, amb les mans gelades pel fred, va obrir la porta.

–Eloi?

Ningú va contestar. Va cridar el seu fill diverses vegades però només responia el vent eixordador de l’exterior. Va buscar-lo per la cuina, per la seva habitació i per tots els racons petits de la casa, pensant que allò era una broma. Res. El seu cor s’havia començat a accelerar i anava a tota màquina. De cop i volta, el telèfon va sonar. S’esperava el pitjor: que l’haguessin segrestat i li demanessin diners, que l’haguessin assassinat... Quan va despenjar, una veu va dir:

Claudia García Segura ESO 4t B, Institut Sant Feliu

–Filla, m’he endut l’Eloi a casa perquè no volia quedar-se sol i, com que tenia fred, li he fet xocolata calenta. Has arribat bé?

El vaig veure a la porta del club i, tal i com vaig acordar amb en Toni, vaig posar-me els guants, vaig carregar el revòlver, em vaig posar el passamuntanyes i sense baixar de la moto li vaig disparar un tret directe al cor i vaig sortir d’allà a tota màquina. No tenia ni la mínima idea que aquell era el net d’en Fran, el narcotraficant mes poderós de tot Equador, ho vaig descobrir quan vaig arribar a casa, després que en Toni em donés la pasta que vàrem acordar per aquell treball: mentre em dutxava vaig sentir com deien a la ràdio que en Marcos Pedrálvez Suárez, fill de Fran Pedrálvez, havia estat assassinat al club Calibri a dos quarts i mig de la matinada.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA

Laia Conchillo ESO 4t A, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

---------------------------------------------------------Cada dia sonaven les campanes A córrer et posaves Ràpid anaves a pujar Ràpid anaves a disfrutar Instantàniament arrancava Lentament marxava El fum de la xemeneia es perdia Tirant-lo per tota la badia Pol Moradell i Ton Prat ESO 4t B, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Des del moment en què vaig saber qui era la persona que l’havia assassinat vaig assimilar la meva mort, no tinc sortida. Ja m’ho va dir la meva mare quan va saber els treballs que feia, “acabaràs a la presó o al cementiri”.

Marc González Ayats ESO 4t D, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA Pol Deulofeu i Sofía Martín ESO 4t A, C.E. Cor de Maria – Sant Josep

Corro, fugint de totes aquelles coses que em feien plorar tot just uns dies enrere. Corro, encara ara amb l’ai al cor i un nus a la gola, voltant la mirada cap a les meves preocupacions de tant en tant.

----------------------------------------------------------

Fins i tot amb els peus ensangonats i el cos ple de ferides vull aconseguir escapar, per això corro, ara més que mai, a tota màquina. La meva ànima i cos ara treballen més que abans, els meus ulls intenten buscar una sortida, un amagatall fins i tot, però tota aquesta foscor m’impedeix poder reconèixer algun objecte.

A TOTA MÀQUINA “A tota màquina”, es deia a si mateix abans d’elevar-se cap al cel amb el seu Fiat CR.42.

Però l’única pregunta que està marcada permanentment

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

72

73

BATXILLERAT

A TOTA MÀQUINA!

Però sempre hi ha alguna cosa la qual fa que tornem a unir-nos sense saber com, tornem a tenir-nos cara a cara, tornem a sentir aquests nervis que ens recorren tot el cos cada vegada que ens creuem. Mai havia tingut la sensació de volar amb els peus a terra fins aquest moment. Només tu ets capaç d’aconseguir que el meu cor vagi a tota màquina. Perquè sempre has estat tu i sempre ho seràs, perquè sé que no has aconseguit oblidar-me, perquè només nosaltres recordarem tot el que hem viscut, tots els secrets que tenim guardats o tots els t’estimo que ens hem dit.

Com aquella cançó que s’acaba i el vent que bufa del port. Com el vapor que surt de la boca de la gent a l’hivern i com aquell cotxe que has mirat durant cinc segons que de sobte desapareix i no el veus més. I també com aquelles fotos que fas i tornes a veure després de molts anys.

La vida se’ns en va com el fum d’aquest tren, tal com diu la cançó de Fito i Fitipaldis. I també com el rastre que deixem al llarg de la nostra vida.

I no puc expressar el que sento cada vegada que decideixes tornar a mi quan et sents perdut entre els teus records o fins i tot et sents perdut en altres llavis, perquè necessites dels meus per saber que no corres perill, que amb mi ets segur del món, per saber que encara no m’has oblidat, perquè sempre tornes quan estic a punt de passar pàgina, fent que la pàgina es retorni a escriure.

“A tota màquina”, diu el temps, que ens avisa que queda poc trajecte per arribar a l’estació, i no estic parlant de l’estació espiritual, parlo d’una estació de tren de veritat, d’aquella que ens espera després de pagar el bitllet.

Bé, un cop arribes allà ja no sents més la frase “a tota màquina”, simplement comences a caminar, amb rumb o sense rumb, però ho fas. Ho fas mentre escoltes aquella cançó que et fa sentir que pertanys a una pel·lícula o a un vídeo musical. Ho fas també mentre portes els auriculars a les orelles i només existeixes tu, la música i la boira d’una tarda d’Anglaterra.

I em pregunto què passarà el dia que et sentis perdut i jo no sigui aquí, esperant.

Nerea Mas Martínez Batxillerat 1r C, Institut Sant Feliu

A tota màquina van les teves cames quan vas a tatuar-te, amb ganes de veure com la tinta traspassa la teva pell deixant una marca permanent al teu cos. Poc es parla de la velocitat del teu pols quan surten les entrades de l’artista que t’agrada, o de quan estàs a punt d’arribar a l’aeroport a recollir aquella persona tan especial que va marxar lluny.

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA! No m’agrada l’amor. Ni les relacions. Ni les persones que tenen relacions d’amor. Ni les persones en general. De fet, mentre hi hagi un bon llibre ja poden desaparèixer tots els éssers que m’envolten. Estic millor sol, sempre ho he estat i sempre ho estaré. Tot allò que comporta la paraula “socialitzar” em repugna. És com si la gent em provoqués al·lèrgia, plorera i granissada per tot el cos.

Tan ràpid com els teus ulls quan llegeixes un llibre que t’agrada o els subtítols d’aquella pel·lícula tan especial.

També tan ràpid com els dies d’estiu que passes amb els teus amics a la sorra de la platja escoltant aquelles cançons que us fan plorar i cridar de l’emoció.

A tota màquina com el ritme d’un hospital a Madrid quan hi ha una emergència, o també quan camines per Gran Via i veus la multitud de turistes i taxis que apareixen i desapareixen a la vegada. Podríem escriure sobre quan filmen una pel·lícula enmig del carrer i no pots evitar parar-te davant i admirar la feina que fan.

Aquesta era la meva rutina: em llevava a l’hora que em donava la gana, esmorzava qualsevol cosa que trobés a l’armari, em dutxava i em tancava en el meu món de literatura (si és que en sortia). Bé, a vegades canviava la literatura per la ciència, que era la meva altra passió, o més ben dit, l’altra cosa que feia que no em morís de l’avorriment de món en què vivia. I un o dos cops per setmana eren els únics moments en què sentia alguna emoció: hi havia partit del Barça.

“A tota màquina”, pensa aquella persona que escapa de la realitat agafant un bus cap a l’altra punta del país per evitar mantenir contacte amb els records i les pors.

Quan et diuen “a tota màquina” en què penses realment?

En la velocitat del trenet de Sant Feliu de Guíxols o en les teves cames camí a l’aeroport?

Però, com tots sabem, la vida fa voltes, moltes voltes.

La meva “vida” va prendre un altre rumb un matí assolellat de maig. Em trobava de camí a Barcelona, al Camp Nou, a veure el Barça-Girona, i com que em feia mandra conduir fins a la ciutat comtal, vaig anar amb cotxe fins a l’estació de tren de Caldes de Malavella i vaig embarcar allà fins al meu destí. Semblava un trajecte com qualsevol altre, avorrit i incòmode. Però va haver-hi un moment en què la meva atenció es va fixar en una cosa que no era el fàstic que em provocava la gent. Vaig veure una silueta femenina que es trobava sola. Tenia algun tret que em cridava l’atenció, però no sabia quin era. Era prima, amb els cabells castanys que li arribaven a mitja esquena, no li veia la cara, però veia una petita part de la seva màniga esquerra que em resultava familiar. Després d’uns instants intentant esbrinar a què em recordava, hi vaig caure. Portava la mateixa samarreta que jo! La samarreta del primer equipament d’aquella temporada.

Era culer!

Lídia Martín Moreno Batxillerat 1r B, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

QUANTS MINUTS ES NECESSITEN PER OBLIDAR TOTA UNA VIDA? I suposo que tot s’acaba, que d’un dia per l’altre podem ser perfectes desconeguts. Sense creuar les mirades tot i sabent que ens tenim només a tres centímetres, tenint-nos presents en els nostres caps cada cop que algú ens pregunta en què estàvem pensant i deixem anar aquell res, aquell res de records que porten el teu nom, d’aquells petons infinits o d’aquells necessito veure’t.

Em va fer sortir de la meva fascinació una veu aguda.

D’una noia. I per la meva total sorpresa, era ella, la culer, la que portava estona eclipsant tota la meva atenció. Em

preguntava si em feia res que segués al meu costat, més que res per parlar del partit i fer apostes sobre el resultat.

Finalment vam acabar parlant de tot menys de futbol.

Em va explicar que vivia a Platja d’Aro amb unes amigues, que teòricament anava a Barcelona amb l’autocar de la penya barcelonista però s’havia quedat sense plaça, que tenia 24 anys com jo i que no tenia parella. I no ho vaig poder evitar. Aquella noia en menys d’una hora m’havia deixat encisat, per la seva mirada i la seva manera d’expressar-se, que revelava que era una noia culta. Quan vaig ser capaç d’articular algun mot coherent, la conversa es feia cada cop més interessant. Ambdós parlàvem una mica de tot.

van col·locar en fila, ens donaren el nostre uniforme i ens tallaren el cabell ben curt.

Els dies anaven passant i l’únic que feia era treballar, dormir poques hores i menjar el que podia. Cada dia entraven nens nous i desapareixien els que ja feia força temps que estaven allà. Mai podies tenir un amic de veritat perquè potser l’endemà ja no el veies més.

De sobte, un dia, un dels soldats es va dirigir cap a mi i em digué que l’acompanyés. Em portà a una sala tancada on hi havia més nens que no coneixia i em deixà allà una llarga estona. No parava de preguntar-me a mi mateix què feia en aquella sala amb gent desconeguda.

Però de sobte es va sentir un crit molt fort procedent de l’exterior que deia: “A tota màquina!”. Em vaig estranyar molt perquè després del crit, vaig començar a veure la gent que estava al final de la sala una mica borrosa. En qüestió de pocs minuts, aquella mena de boira ja s’havia escampat per tot arreu. Ja no es veia pràcticament res, així que vaig decidir tancar els ulls. Uns ulls que mai més es van tornar a obrir

No sé si era res rellevant, però el tren anava cada vegada més ràpid. I de cop es va sacsejar bruscament però no va anar més enllà i vam seguir enraonant. Els sacsejos es repetien, cada cop més freqüents. Fins que vaig notar un sotrac molt violent. I ja no vaig notar res més. Així va acabar la meva vida, amb una conversa a mitges, un partit sense veure i a tota màquina.

Ainoa Serra Batxillerat 1r A, Institut Sant Feliu

Iván Boyero Batxillerat 2n C, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------

L’ÚLTIM VIATGE ESCRIT DES DEL CEL

XOC DE TRENS

Mai m’hauria imaginat que aquell seria el meu últim viatge. Només tenia vuit anys. Uns senyors van trucar a la porta de casa i la mare va anar a obrir. Darrere d’ella hi havia la silueta de dos homes corpulents. Anaven vestits d’una manera peculiar; semblaven soldats. Portaven unes botes negres altes, pantalons verds caqui i una jaqueta a joc. Amb la mà dreta sostenien un fusell i a l’esquerra duien una boina.

Després d’un llarg trajecte, d’un extens camí recorregut, hi va haver un xoc de trens. El vaig presenciar amb els meus propis ulls. Jo tan sols em sentia un espectador, un passatger més dins del meu propi tren, i no vaig ser a temps d’agafar els frens i aturar en sec aquells vagons que, amb rapidesa, em conduïen a un final esperat per a molts, però desconegut per a mi, seguint un camí que m’allunyava cada cop més d’algun lloc on poder respirar tranquil, on poder oblidar aquella velocitat vertiginosa que, a vegades, em feia sentir marejat.

Després d’estar una estona dialogant, van marxar. La mare va tancar la porta, va fer mitja volta i es dirigí al menjador on hi havia el meu pare. Mentre jo estava a la cuina escoltant tot el que deien, la mare, amb cara de circumstàncies, va dir-li que m’havien vingut a buscar per portar-me amb la resta de nens que eren com jo.

Sempre havia estat un rebel. Mai m’havia plantejat el perquè i tampoc tenia la sensació que n’hi hagués un.

Tothom que m’envoltava m’ho advertia. Les lliçons dels camins correctes a seguir i de les bones conductes m’arribaven a extenuar.

Tot i no entendre exactament el que volia dir, sabia que havia de marxar de casa sense els meus pares. La meva mare va agafar totes les meves coses, que no eren gaires, i les posà dins d’una bossa que deixà davant de la porta de casa. Llavors, es dirigí cap a mi i m’explicà el que faria durant els dies que estigués amb aquells nens.

Primer, havia de pujar a un tren que em portaria fins al destí. Un cop allà, em donarien un uniforme, semblant al de l’escola, i em tallarien els cabells per motius d’higiene. També em va dir que faria diverses activitats amb els altres nens i que passaria bones estones amb ells.

De petit, tota l’atenció dels adults queia sobre mi. El meu professor de primària sempre comparava la vida amb un ferrocarril. Ell deia que quan som joves hem d’aprendre a decidir per nosaltres mateixos, sense equivocacions, per tal que quan creixem puguem pujar al tren correcte que segueix les vies que ens guiaran durant tota la vida.

No sabia per què m’explicava tot allò i, quan el professor acabava d’alliçonar-me, assentia i me n’anava sense haver entès ni una sola paraula.

Malauradament, de tot el que em va explicar, poques coses van ser com les imaginava. El viatge va ser en tren, tal com m’havia dit, però era de mercaderies. En el meu vagó hi havia tres o quatre nens més, amb mal aspecte, i la resta eren caixes de fusta.

L’adolescència va ser l’època més dura per mi. No va ser fins llavors, quan em vaig convertir en un tren descarrilat, sense rumb, que vaig entendre què volien dir les paraules del professor. Així que vaig prendre una decisió per intentar, per primera vegada, dominar el meu tren, però tot i la meva voluntat d’arreglar les coses, que en un principi semblava irrompible, vaig agafar les vies equivocades.

Després de dos dies de trajecte, vaig arribar al destí. En baixar del tren, vaig observar el paisatge que m’envoltava. No era gaire bonic. Hi havia una gran extensió de terreny envoltada per tanques, com si fos una presó a l’aire lliure només per a nens. Vaig seguir a la multitud fins a arribar a l’entrada del recinte. Allà hi havia un munt d’homes vestits com els que havien vingut a casa. Ens

Vaig perdre el control, l’impacte va ser molt potent. Una col·lisió contra els trens que anaven en direcció oposada em va arribar de cara. Em va estabornir, com un ocell caçat al vol. Em vaig sentir com un paper estripat, com un somni destrossat.

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018

76

77

Per sort, algú em va recollir del terra i, com un passatger perdut, em va fer entrar dins d’un altre tren. Ara tot es mou a un altre ritme, sé el camí que segueixo i el meu cor batega; ho fa a tota màquina.

Pau Pallí Batxillerat 2n A, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

A TOTA MÀQUINA De cop i volta sento una xafogor que em desvetlla. Provo d’obrir els ulls però el sol d’estiu em cega, veig tot de taques. Vaig recuperant la vista a poc a poc fins que sóc capaç de distingir la silueta de la torre de les Eres. Ara ho recordo. Ahir a la nit feia tanta calor que vaig decidir dormir a la fresca. Em pregunto quina hora deu ser... Suposo que encara deu ser molt aviat perquè l’Assumpció encara no ha obert la fleca i no se sent fressa de màquines a les fàbriques de taps. Decideixo anar a fer un cop d’ull al rellotge solar que hi ha al Passeig Marítim. Una vegada davant la façana de la casa Patxot, miro el rellotge. Són les sis. Decideixo seguir voltant perquè no vull tornar a casa, així que després d’una estona m’adono que he anat a parar davant l’estació de tren.

Són les set. En Manolo ja es deu haver llevat i deu haver vist que no sóc a casa. Sec en un banc dins l’edifici i observo plàcidament com treballen els treballadors de l’estació. De cop i volta em sembla albirar la figura del meu marit a l’entrada de l’edifici i com que està a contrallum no sóc capaç d’apreciar la seva expressió de còlera fins que no se m’apropa. Espantada, decideixo tocar el dos i entrar dins el tren. Per sort les portes es tanquen abans que en Manolo pugui plantejar-se entrar, així que em deixo caure a terra i sec amb l’esquena recolzada a la paret. Els passatgers del vagó em miren amb perplexitat però no diuen res. El tren comença a avançar. Em sento marejada. Va massa ràpid, recito un parenostre.

Això no pot ser bo per la salut.

Obro els ulls a poc a poc i em sembla entreveure a la resta de passatgers dins del vagó, alguns vomiten i altres ploren. Hi ha un ambient d’incertesa, així que decideixo aixecar-me i sortir del tren. Sóc a l’estació, d’això no hi ha dubte perquè l’estructura de l’edifici és la mateixa.

No obstant això, alguna cosa es nota diferent. De cop i volta sona una campana. Es posarà el tren de nou en marxa? No, no sembla que es mogui. En canvi, s’obren les portes i un munt de nens entren de forma sobtada.

No semblen nens normals, tots ells donen voltes a un tros de plàstic amb el dit. Com que veig que em miren de forma descarada, surto de l’edifici i em topo amb una dona pujada a un estrany artefacte amb rodes que em crida per a després seguir fent camí. Miro cap a la dreta i reconec el parc de les Eres, així que em dirigeixo cap allà.

Reconec la fleca de l’Assumpció pel camí, però ara hi figura el Bazar Alimentacióntodobien. Segueixo caminant i em paro davant una façana que m’és molt familiar: és casa meva. Truco a la porta i em rep una noia morena, amb moltes pigues. En veure’m exclama: “Li ho agraeixo però em sento perfectament còmoda anant a l’infern, no m’interessa”. Seguidament tanca la porta i jo em quedo fora, tractant d’entendre alguna cosa. Una cosa està clara i és que la societat avança a tota màquina.

Blanca Sabater Batxillerat 2n B, Institut Sant Feliu

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 78

ÍNDEX CICLE INFANTIL

CICLE SUPERIOR

P3 Nayra Arévalo González Isaac Clara Martínez Mar García Gahete Haroun Hamman Marina López Darling Maldonado Gutiérrez Mayssa Nhari Lamaallam Iria Redondo Saad Eddine Talhaoui Paula Tardio Ruiz

5è Escola Ardenya 05 Jana Carranza Palahí Escola L’Estació 05 Mohamed El Araby Escola Gaziel 06 Arnau Ferrer Parés Escola Baldiri Reixach 06 Clàudia Martínez Román C.E. Cor de Maria – Sant Josep 07 Carla Rodríguez Escola Ardenya 07 Clàudia Sánchez Rojas Escola L’Estació 08 Guillem Saperas Ros C.E. Cor de Maria – Sant Josep 08 Loredana Uzac Escola Baldiri Reixach 09 Guillem Vilardebó Pardo Escola Gaziel 09 Fàtima Yachou

P4 Núria Fernández Cárdenas Biel Kharraz Colls Nil Martí Bassacomas Alba Mont Isern Abigail Peña Henríquez Nikté Pujol Clara Rodríguez Sekou Samassa Adrià Sánchez Fabregat Rodaina Talbi

6è Escola L’Estació 11 Maria Albó Sanglas Escola L’Estació 11 Julieta Follino Castaño Escola Baldiri Reixach 12 Xavier Franquesa Ramas Escola Gaziel 12 Ariadna García Lencina Escola Ardenya 13 Daniela Mahib Castillo C.E. Cor de Maria – Sant Josep 13 Roger Pareta Sala C.E. Cor de Maria – Sant Josep 14 Ainoa Santiago García Escola Baldiri Reixach 14 Edna Serra Muñoz Escola Ardenya 15 Escola Gaziel 15

P5 Joana Barniol Gimeno Arlet Herrero Ciruela Aina Marquès Ian Martínez Romaní Mar Ortega Pijuan Izan Pérez Baddour Ainara Pubill Márquez Owen Sais Júlia Tomás Barceló Ariadna Valls

CICLE INICIAL 1r Adrián Albacete Gina Carreras Solà Lola Castell Buch Iratxe Coronel González Sasha Danilov Aitor González Núria López Basart Emma Polo Balland Josep Romero Aya Tigunit 2n Mireia Albiol Emili Albó Sanglas Llorenç Casas Tallero Clàudia Cullell Simona Mina El Balkhiri Maria Garriga Moreno Clàudia Ruíz Maria Sánchez Campos Salma Takliat Itto Zizi

Escola Gaziel 46 Escola Baldiri Reixach 46 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 46 Escola L’Estació 47 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 47 Escola Ardenya 48 Escola Ardenya 48 Escola Gaziel 48 Escola L’Estació 50 Escola Baldiri Reixach 50 Escola L’Estació 52 Escola Baldiri Reixach 52 Escola Baldiri Reixach 52 Escola Ardenya 52 Escola Ardenya 53 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 53 Escola L’Estació 53 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 54

ESO

Escola Ardenya 17 1r Escola Ardenya 17 Manal Aarab C.E. Cor de Maria – Sant Josep 18 Nadia Balan Escola Gaziel 18 Andrea Calpe Escola Gaziel 19 Júlia Ciz Escola L’Estació 19 Berta Claramunt Escola Baldiri Reixach 20 Ismael El Haichar Martos Escola Baldiri Reixach 20 Gisela Hernández Vidal Escola L’Estació 21 Josep Homs C.E. Cor de Maria – Sant Josep 21 Cristina Royán Adrià Sala Serrano 2n Zoubair Aadach

Pol Cañadas Costa

Escola Baldiri Reixach 23 Josep Fradera

Escola Gaziel 23 Ahlam Kandil Zerhari

Escola L’Estació 24 Pablo Naranjo Marchat

Escola L’Estació 24 Maria Vilches

Escola Ardenya 24 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 25 3r Escola Ardenya 25 Estel Clara Escola Gaziel 26 Martina Gallardo i Helena García C.E. Cor de Maria – Sant Josep 26 Silvia Gómez Escola Baldiri Reixach 27 Ismail Kiloul Guillem Mach Carol Martínez i Júlia Morató C.E. Cor de Maria – Sant Josep 29 Àlex Pérez Escola L’Estació 29 Xavier Rodríguez Escola Gaziel 30 Escola Gaziel 31 4t Escola Baldiri Reixach 32 Laia Conchillo Escola L’Estació 32 Pol Deulofeu i Sofía Martín C.E. Cor de Maria – Sant Josep 33 Claudia García Segura Escola Ardenya 34 Marc González Ayats Escola Baldiri Reixach 34 Laura Hernández Escola Ardenya 35 Pol Moradell i Ton Prat

CICLE MITJÀ

Institut Sant Feliu 56 Institut Sant Elm 56 Institut Sant Elm 56 Institut Sant Feliu 56 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 56 Institut Sant Feliu 57 Institut Sant Feliu 57 Institut Sant Elm 58 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 58 Institut Sant Feliu 58 Institut Sant Feliu 61 Institut Sant Feliu 61 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 61 Institut Sant Feliu 61 Institut Sant Feliu 62 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 62 Institut Sant Elm 64 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 64 Institut Sant Feliu 64 Institut Sant Feliu 64 Institut Sant Feliu 65 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 65 Institut Sant Elm 66 Institut Sant Feliu 66 Institut Sant Feliu 68 Cor de Maria – Sant Josep 68 Institut Sant Feliu 68 Institut Sant Feliu 68 Institut Sant Feliu 68 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 69

BATXILLERAT

3r Pol Corominas Ruiz Unai Domínguez Ona Gómez Mallorquí Pau González Lavilla Guillem Martín Moreno Amira Massaoudi Martí Monfort Cornellà Oriol Pujol Bravo Gabriel Soler i Selva Carla Vázquez

1r Escola Gaziel 37 Lídia Martín Moreno Escola Baldiri Reixach 37 Nerea Mas Martínez Escola Ardenya 37 Ainoa Serra Escola L’Estació 37 Escola Gaziel 38 2n Escola Baldiri Reixach 38 Iván Boyero Escola L’Estació 38 Pau Pallí C.E. Cor de Maria – Sant Josep 38 Blanca Sabater Escola Ardenya 38 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 39

4t Iscle Batallé Masó Martina Carranza Palahí Noa Espínola Conchillo Arnau Gros Rosell Jan Lozano Navarro Júlia Marchan Bas Aina Martí Bassacomas Biel Padró i Nueda Àlex Román Soulaf Sbaibi

Escola Gaziel 41 Escola Gaziel 41 Escola L’Estació 41 Escola Ardenya 41 Escola L’Estació 42 Escola Ardenya 42 Escola Baldiri Reixach 42 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 42 C.E. Cor de Maria – Sant Josep 43 Escola Baldiri Reixach 44

32a Mostra Artística | Sant Jordi 2018 80

Institut Sant Feliu 71 Institut Sant Feliu 71 Institut Sant Feliu 71 Institut Sant Feliu 72 Institut Sant Feliu 72 Institut Sant Feliu 73

xols

SANT FELIU DE

Empordà - Costa Brava

Biblioteca Pública Octavi Viader i Margarit C/ de Joan Surís, 28-34 17220 St. Feliu de Guíxols Tel. 972 324 057 biblioteca@guixols.cat

www.guixols.cat