31a Mostra artística de Sant Jordi 2017

31a Mostra Artística Sant Jordi 2017

Quercus suber : li pots treure suc al suro?

TALLERS D’HISTÒRIA Sant Feliu de Guíxols

EDICIÓ AJUNTAMENT DE SANT FELIU DE GUÍXOLS www.guixols.cat

COORDINACIÓ ARXIU MUNICIPAL BIBLIOTECA PÚBLICA OCTAVI VIADER I MARGARIT

ESCOLES PARTICIPANTS FUNDACIÓ COR DE MARIA-SANT JOSEP ESCOLA ARDENYA ESCOLA GAZIEL ESCOLA L’ESTACIÓ ESCOLA MOSSÈN BALDIRI REIXACH INSTITUT SANT ELM INSTITUT SANT FELIU

CORRECCIÓ LAIA TEIXIDOR MAJÓ

DISSENY I MAQUETACIÓ DOSIS DISSENY Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny, fotografies, dibuixos i altres elements gràfics, no pot ser reproduïda, emmagatzemada ni transmesa de cap manera ni per cap mitjà (electrònic, mecànic, òptic, de gravació o bé fotocòpia) sense autorització prèvia de l’autor i editor.

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 2

31a Mostra Artística Sant Jordi 2017 El Sant Feliu de Guíxols que coneixem avui dia és conseqüència del seu passat industrial. Des del segle XVIII fins a l’arribada del turisme, a mitjan segle XX, Sant Feliu de Guíxols estava plena de fàbriques de suro amb tot el que això implicava. L’olor penetrant i peculiar del suro bullint als perols impregnava la ciutat de cap a peus. Molta gent va venir per treballar a les fàbriques i així van créixer barris sencers, com els de Tueda i l’Eixample. Va ser necessari construir un port comercial i una línia de tren fins a Girona.

En aquest context de bonança i prosperitat, la ciutat es va mudar amb un passeig, amb cases senyorials i amb casinos i ateneus, com el Casino dels Nois.

A Sant Feliu de Guíxols, doncs, van saber treure molt de suc al suro. Tant que la ciutat forma part de la llegenda de la invenció del tap de suro, lligada amb la creació del cava.

Conta aquesta història que Pierre Pérignon (1638-1715) monjo benedictí encarregat del celler del monestir d’Hautvillers (Xampanya), va començar a utilitzar taps de suro després de veure com uns pelegrins de Sant Feliu de Guíxols el feien servir per tapar les seves cantimplores. Amb aquests taps, va aconseguir el xampany o cava, ja que el vi fermentava dins les ampolles.

Com que aquesta part de la nostra història és tan important, durant aquest curs els Tallers d’Història han treballat a fons el món del suro perquè els nens i nenes el coneguin. A totes les escoles i instituts s’ha explicat com i per què aquesta indústria es va desenvolupar aquí; la seva influència en la ciutat i com es feien els taps de suro. Per això en la Mostra Artística de Sant Jordi hem preguntat “Quercus suber: li pots treure suc al suro?” Els treballs seleccionats responen ben bé a aquesta pregunta i demostren que s’ha tret un bon profit de la feina feta. Enhorabona a tots i totes!

Carles Motas López Alcalde de Sant Feliu de Guíxols

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 3

1.

CICLE INFANTIL

P3

Khalid Azzi Cicle infantil P3, Escola Mossèn Baldiri Reixach Daniela Cañaveras Cicle infantil P3 A, Escola Ardenya

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 5

Ivan Espinola Cicle infantil P3 B, Escola Ardenya

Ivet Esteva Garriga Cicle infantil P3 B, Escola L’Estació 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 6

Yelysei Fedorov Cicle infantil P3 A, Escola Mossèn Baldiri Reixach David Garcia Cicle infantil P3 B, Escola Cor de Maria

31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 7

Laia Gimbernat Cicle infantil P3 B, Escola Gaziel

Mireia HernĂĄndez Cicle infantil P3 A, Escola Gaziel

31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 8

Paula Jiménez Cicle infantil P3 A, Escola Cor de Maria

Gala Tomás Mateo Cicle infantil P3 A, Escola L’Estació 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 9

1.

CICLE INFANTIL

P4

Unai Camps Cicle infantil P4 A, Escola Gaziel

Héctor Cañadas Cicle infantil P4 A, Escola Gaziel 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 11

Mar Delgado Cicle infantil P4 A, Escola Cor de Maria

Marc Garcia Rubio Cicle infantil P4 B, Escola Mossèn Baldiri Reixach

31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 12

Júlia Guerrero Herrero Cicle infantil P4 B, Escola Ardenya

Leo Martínez González Cicle infantil P4 B, Escola L’Estació 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 13

Mireia MartĂ­nez Cicle infantil P4 A, Escola Ardenya

Amelia Meere Cicle infantil P4 B, Escola Cor de Maria 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 14

Lucía Sánchez Cicle infantil P4 A, Escola Mossèn Baldiri Reixach

Ariadna Villa Concepción Cicle infantil P4 A, Escola L’Estació 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 15

1.

CICLE INFANTIL

P5

Ainhoa Aracena Cicle infantil P5 B, Escola Mossèn Baldiri Reixach

Alexandra Arrua Cicle infantil P5 B, Escola Ardenya

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 17

Isona Comellas Cicle infantil P5 A, Escola Cor de Maria

Viktoriya Dzyama Cicle infantil P5 B, Escola Gaziel

31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 18

Sofia Fang Huang Cicle infantil P5 B, Escola L’Estació

Adel Jaouhari Fernández Cicle infantil P5 A, Escola Gaziel

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 19

Basmae Lamallam Cicle infantil P5 A, Escola L’Estació Marina Rodríguez Cicle infantil P5 A, Escola Ardenya

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 20

Miguel Ángel Sánchez Cicle infantil P5 A, Escola Mossèn Baldiri Reixach

Hugo Santana Cicle infantil P5 B, Escola Cor de Maria 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 21

2.

1r

CICLE INICIAL

Jana Anguita MartĂ­nez Cicle inicial 1r A, Escola Ardenya 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 23

EL MÓN DEL SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS El suro és l’escorça de l’alzina surera. Serveix per fer moltes coses, com tapar ampolles de vi o cava.

Fa molts anys, a Sant Feliu, hi havia moltes fàbriques de taps de suro. Tallaven l’escorça de l’alzina surera, la portaven a les fàbriques amb burros o cavalls, la bullien i feien tires per fer els taps de suro. Els marcaven i els portaven a Amèrica amb vaixells per vendre’ls.

Ahir vam anar al Museu d’Història amb l’escola. Ens van explicar que, de vegades, hi havia escarabats que es menjaven el suro i això feia que els taps fossin dolents.

Vam veure que es podien fer moltes coses amb el suro: maquetes, figuretes, salvavides...

Vam tocar l’escorça d’una alzina surera i ens van regalar un tap de suro a cada un.

Va ser molt interessant.

Malak Bardadouh Cicle inicial 1r B, Escola L’Estació

Elm Batallé Masó Cicle inicial 1r A, Escola Gaziel 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 24

EL SURO El suro és un material que ve d’un arbre que es diu Quercus o també alzina surera. A prop dels nostres boscos n’hi ha molts.

Del suro en fem taps per tapar les ampolles de vi i de cava.

Abans per fer un tap es tardava molt: tallaven l’escorça del suro i a la fàbrica el bullien i després donaven forma als taps. Tot això ho feien a mà perquè no hi havia màquines.

Els nens de la nostra edat ajudaven a casa i no anaven a l’escola perquè anaven a la fàbrica a fer taps.

Ara hi ha moltes màquines que ajuden a l’home a no fer tanta força i a fer més taps més ràpid.

Ahir vam anar a la sala del suro del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols i vam veure moltes coses: figures fetes de suro, fotografies antigues, màquines de comptar taps de suro i com anaven vestits abans.

En acabar la visita ens van regalar un tap de suro decorat com a record.

Gerard Bondia Torres Cicle inicial 1r A, Escola L’Estació

Mariam Boumahdi Cicle inicial 1r B, Escola Mossèn Baldiri Reixach

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 25

Pau Esgleas Mateu Cicle inicial 1r B, Escola Gaziel 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 26

Lluc Río Bussot Cicle inicial 1r B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 27

Juan José Rodríguez Cicle inicial 1r A, Escola Mossèn Baldiri Reixach

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 28

Helena Ruiz Cicle inicial 1r, FundaciĂł Cor de Maria-Sant Josep 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 29

Berta Serrano JimĂŠnez Cicle inicial 1r B, Escola Ardenya 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 30

2.

CICLE INICIAL

2n

Jon Eric Falces Cicle inicial 2n A, Escola Ardenya 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 32

Eloi Izcara Albiol Cicle inicial 2n B, Escola Ardenya

UN TREBALLADOR EN UNA FÀBRICA DE SURO Hi havia una vegada un noi que treballava en una fàbrica de suro. Era pelador. Quan acabava de treballar se n’anava al casino. Allà prenia el cafè, anava a ballar i a llegir llibres.

Un dia va anar a pelar alzines sureres a Sant Feliu de Guíxols. Va trobar una alzina que feia 66 centímetres. En va pelar un tros, el va portar fins a la fàbrica de suro. Allà en van fer pannes, tires i carracs. Els tapers van fer taps de suro molt bons. Els van enviar a Alemanya.

Biel Jofre Pujol Cicle inicial 2n A, Escola L’Estació 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 33

Gina Massallé Campeny Cicle inicial 2n B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 34

31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 35

Júlia Massallé Cicle inicial 2n, Fundació Cor de Maria-Sant Josep 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 36

Anna Olexkiv Cicle inicial 2n B, Escola Mossèn Baldiri Reixach

EL MÓN DEL SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS El suro surt de l’alzina surera.

Com es fa un tap de suro?

Primer es fa un tall molt gros a l’arbre, després amb el suro en fan dues bullides, una perquè es posi pla i l’altra per eliminar els gèrmens. Després l’assequen i el tallen per fer-ne taps, joguines o flotadors.

Gràcies al suro es va fer el port i l’estació de tren i després es va fer l’escola L’Estació.

Agustín Orban Cicle inicial 2n B, Escola L’Estació 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 37

Aura Pujol Soler Cicle inicial 2n B, Escola Gaziel 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 38

Emma Xirgu Mayo Cicle inicial 2n A, Escola Gaziel 31a Mostra ArtĂ­stica | Sant Jordi 2017 39

Aya Zouhry Cicle inicial 2n A Escola Mossèn Baldiri Reixach

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 40

3.

CICLE MITJÀ

3r

EL MEU TREBALL EN UNA FÀBRICA DE SURO

EL SURO A CATALUNYA

Jo sóc la Zhara i tinc 10 anys, la meva germana en té 6 i el meu germà té 12 anys.

El suro és l’abric de l’alzina surera i la protegeix del sol, el foc i el mal temps, és la seva escorça. Necessita entre 40 o 50 anys per ser ben gruixuda. El seu fruit és la gla.

El suro es fa servir per tapar les ampolles de vi i de cava.

El meu pare treballa en una fàbrica de suro i el meu germà gran i jo també.

Fa molts anys enrere, els francesos feien molt de vi però no tenien prou suro per fer taps, nosaltres en teníem molt, és així com els pagesos catalans van començar a fer taps de suro. Al principi els pagesos havien d’agafar el suro fent castells de tres persones i tallant l’escorça com si fessin llesques de pa, després amb un ganivet molt gran tallaven el suro a quadrets o tacos. Després els xerrics, que eren uns nens, agafaven el quadradets de suro i feien la forma de tap a mà. Un bon taper feia cada dia 1.000 taps, un cada minut, necessitaven12 hores per fer 1.000 taps. Els taps s’havien de repassar i rentar-los i assecar-los a les plantes més altes de les fàbriques. Un cop secs havien de mirar que tots fossin iguals i si volien posar el nom de la cava al tap, ho havien de fer un per un. Després, quan volien portar els taps als vaixells, els posaven en sacs molt grans per poder carregar-los, els portaven amb cavalls de càrrega cap a les fàbriques. Al cap dels anys es van inventar màquines per fer taps, una es deia Garlopa, que tallava els taps més ràpid; una altra Es deia Verina, que feia 1.000 taps en poc temps. També en tenien una que comptava 80.000 taps.

En aquests temps van començar les dones a treballar el suro.

La meva mare cuida la meva germana petita i a vegades la deixa a la veïna i ve a treballar a la fàbrica en unes màquines, mentre el meu germà i jo recollim i posem els taps de suro a les saques.

El primer que s’ha de fer per fer suro és treure l’escorça de l’arbre, que es diu alzina surera, amb destrals i eines especials.

A continuació, ja a la fàbrica, bullim l’escorça per treure tots els insectes de dins el suro. Un cop bullit, el traiem i ja li podem donar una forma més plana, les pannes, i el posem en un piló perquè es vagi assecant.

Després el tallem en rectangles grans i aquests en quadrats més petits. Amb molta traça anem tallant els costats fins que queden rodons i ja tenen la forma de tap. Ho tornem a bullir un altre cop perquè no hi hagi cap insecte.

Amb la màquina de comptar taps, els anem comptant per poder omplir les saques.

Un cop tenim les saques plenes els porten en tren o vaixell a altres països.

Fa molts anys, un monjo francès anomenat Pierre Pérignon, sense voler, va inventar el cava tapant el seu vi amb un tap de suro.

A mi no m’agrada gens treballar en una fàbrica de suro perquè no podem anar a l’escola, ni jugar amb els amics, ni dormir, ens avorrim molt allà dins.

Júlia Casellas Sadurní Cicle mitjà

3r A, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

I a tu, t’agrada treballar en una fàbrica de suro?

----------------------------------------------------------

Zhara Aaddach Ourchid

Cicle mitjà 3r A, Escola L’Estació

LA CASA DE SURO I EL TAP

----------------------------------------------------------

Hi havia una vegada un tap de suro que es va perdre pel bosc, va passar un senyor i el va agafar perquè li agradaven molt els taps i aquell era molt bonic. Quan va arribar a casa seva el va deixar sobre la taula perquè el volia afegir a una joguina que estava fent, però la peça era massa petita. A la tarda quan va sortir a donar un vol es va endur el tap i el va deixar al costat d’una roca que va veure pel camí. Quan va marxar, va arribar una guineu molt moguda i va donar voltes al voltant de la roca, i quan va veure que no hi havia ningú es va acostar al tap, el va mirar moltes vegades i el va agafar amb la boca. La guineu va anar a buscar les seves cries y van jugar a passar-se el tap, estaven molt contentes amb aquella nova joguina, la cuidaven molt perquè no volien que es fes malbé. En una tirada el tap va anar a parar al cap d’un nen i el va agafar per pintar-lo de colors i quan va acabar el va tornar a dur al mateix lloc on esperaven les petites guineus per tornar a jugar, amb la llum del sol es veien els colors de l’arc de Sant Martí reflectits a la bassa d’aigua que hi havia al costat. Tots els animals del bosc volien taps per jugar i van anar a visitar la casa del senyor que en tenia molts, els va deixar entrar a casa seva perquè juguessin amb les joguines que ell havia fet.

EL MÓN DEL SURO Fa molts anys hi havia moltes fàbriques de suro. Feien el suro a mà i ara ja no, perquè el fan amb màquines.

Com feien el suro?

Primer pelaven alzines sureres i ho transportaven a les fàbriques. Allà ho bullien i rascaven el suro perquè quedés ben llis i poder tallar-lo en llesques. Les llesques les tallaven en rectangles petits i les arrodonien una miqueta. Les repassaven, les rentaven i les assecaven de manera natural.

Les dones marcaven els taps amb un segell o amb tinta i els homes els havien de comptar. Els comptaven de 5 en 5 i quan arribaven a 100 els guardaven en una butxaca dels pantalons. Després, els tornaven a comptar i els posaven en saques. Aquests sacs els posaven dins d’uns carros i els transportaven al port, on els pujaven a un vaixell.

Alba Borromeu Felip Cicle mitjà

Mocere Coulibary Cicle mitjà 3r A, Escola Mossèn Baldiri Reixach

3r A, Escola Ardenya

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 42

EL SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS

EL SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS

El suro es treu de les alzines sureres, que aquí a Sant Feliu de Guíxols n’hi ha moltes.

Una tradició explica que Pierre Pérignon (1638-1715), monjo benedictí encarregat del celler del monestir d’Hautvillers, va obtenir el cava quan va aconseguir un bon sistema per tapar les ampolles: els taps de suro.

Fa molts anys, aquí hi havia moltes fàbriques que es dedicaven a fer taps de suro. Després, la gent que hi treballava eren senyors, senyores i nens que miraven i ajudaven a fer aquest treball. Tota la feina es feia a mà. Un senyor que en sabia molt podia fer mil taps al dia. Aquests taps es transportaven en tren o en vaixells de càrrega cap a països més llunyans com França, Itàlia i altres països.

La història també explica que a mitjan s. XVIII un bordelès es va establir a Sant Feliu de Guíxols i va ensenyar com fer taps de suro a un home que es deia Castelló.

Aquest secret passaria de boca en boca.

El suro el treien de les Gavarres, especialment de Romanyà. S’extreia de l’arbre i es bullia per aplanar-lo.

Quan feien els taps de suro, les fàbriques no contaminaven i els taps serveixen per tapar vins, xampanys, caves i també el suro serveix per fer planxes o per enganxar papers.

Al 1784 hi havia uns 50 obradors amb uns 200 treballadors que treballaven amb unes eines simples. Els tapers eren autèntics artesans, capaços de treure el màxim profit de cada peça. Se’ls pagava molt bé.

Sant Feliu de Guíxols va ser una ciutat molt important per les fàbriques de suro.

Sant Feliu depenia de la indústria del suro. Es treballava tota la setmana, dissabtes inclosos. A la sortida de les fàbriques, el carrer Santa Magdalena s’omplia de gent.

En aquest carrer hi vivien molts treballadors del suro que portaven una vida senzilla.

Pol Jiménez Aicart Cicle mitjà

3r B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep ----------------------------------------------------------

A finals del s. XIX, van sorgir noves tècniques i van aparèixer màquines com el ribot, la garlopa, la de comptar els taps, la de calibrar, la de tallar, la de fer serradures, etc. La industrialització del suro va representar una verdadera revolució econòmica i social d’àmbit mundial.

EL MÓN DEL SURO Tot va començar un dia de pluja. Estava a casa meva amb els pares, el meu germà, l’Ivan, i la meva gosseta.

Jo estava molt avorrida i no vaig saber què fer. Però... vaig tenir una idea. Com que sempre m’ha agradat construir coses, volia construir una màquina del temps!

No vaig perdre el temps i em vaig posar mans a l’obra.

Vaig estar un dia sencer treballant i treballant fins que la vaig acabar. Vaig cridar als meus pares, al meu germà, l’Ivan, i la gosseta. Es van quedar al·lucinats. Després, la vaig provar i anava molt bé. Els ho vaig dir als familiars i van venir amb mi. Van dir que sí volien venir amb mi, però ells no sabien on anàvem. Els vaig dir que anàvem a la màquina del temps. Van agafar les coses i ens en vam anar pel temps.

La mecanització implantada va aportar millores, com ara la separació dels taps de vi i cava, l’aparició de discs pel tap de corona, el paper de suro, i la gegantina indústria dels aglomerats.

Les fàbriques més importants del moment eren: Donatiu, Sureda, Albertí, Greiner Mundial Cork, etc.

La indústria del suro va fer que canviés el caràcter de la ciutat, de ser un petit poble mariner pesquer i de pagès a convertir-se en un poble industrial. A més, va donar l’oportunitat a les dones per treballar fora de casa, això sí, amb unes dures condicions que afectaven a la seva salut, per la mala ventilació, humitat, etc., de les fàbriques.

Vam anar a parar al món del suro!

Actualment a Sant Feliu de Guíxols només queda l’empresa Mundial Cork, que es dedica als taps de cava, o Escofet Cork que és una empresa familiar. N’ha quedat ben poc d’aquells anys...

Era per allà l’any 1800. Vam baixar de la màquina i vam veure dos pagesos venent suro. Nosaltres els vam comprar talls de suro.

Després vam anar a les fàbriques de suro i ens van explicar com feien els taps.

Guiu Ripoll Torres Cicle mitjà

3r A, Escola Gaziel

Primer anaven a tallar el crostó de l’alzina surera. Després bullien el crostó i sortien els insectes que hi vivien.

El guardaven al pati de la fàbrica en pannes. El toscaven amb unes eines especials i el tallaven a trossos. El tornaven a tallar a quadradets i uns nens que es deien xerrics li tallaven les arestes. A continuació, uns senyors feien els taps a mà i uns altres els repassaven si estaven ben fets, i si no ho estaven els llençaven. Els tornaven a bullir i els deixaven assecar al pati. Per últim, els comptaven i els posaven les marques del lloc on s’havien fet i els posaven en sacs. Els enviaven a cavall al port, i en vaixell se’ls emportaven.

----------------------------------------------------------

L’ALZINA SURERA Hi havia una vegada uns follets que vivien als boscos de l’Ardenya.

Aquests follets vivien entre les alzines sureres que hi ha en aquests boscos.

Llavors, vam tornar a casa.

Un dia, aquests follets van pensar que podrien baixar al poble de Sant Feliu i fer alguna cosa amb el suro.

Van decidir obrir una fàbrica amb tot aquell suro que tenien als seus boscos.

Júlia Manyik Morcillo Cicle mitjà

3r B, Escola L’Estació

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 43

Es van posar a pensar i a pensar què podien fer amb tant de suro?

I al final van decidir fabricar taps per a les ampolles de vi i de cava. Llavors es van dedicar a fabricar pilons i pilons de taps de suro i els van posar dins de grans sacs.

Aquests sacs els van haver de carregar al tren i així es podien transportar a totes les ciutats i els pobles perquè els poguessin vendre arreu del món.

Sergi Rodríguez Cicle mitjà

3r B, Escola Gaziel ----------------------------------------------------------

LA CIUTAT DEL SURO Hi havia una vegada un nen que va fer un ninot amb un tap de suro. Li va dibuixar ulls, nas, boca i orelles. El que no sabia era que el tap de suro seria màgic!

Quan el va acabar de fer, el tap de suro va cobrar vida i el nen va posar-li de nom, Bob. Es van fer amics i jugaven junts tots els dies. Com que s’ho passaven tan bé, el nen va tenir una idea. Va buscar molts taps de suro per dibuixar més persones i Bob els feia cobrar vida utilitzant la seva màgia.

Quan ja tenien fetes a totes les persones que volien, tots junts van crear una ciutat de suro amb cotxes, avions, edificis... Tot era de suro.

Bob es va fer president de la ciutat i es va casar amb una noia de suro i junts van tenir dos fills. Òscar Segovia Cicle mitjà

3r B, Escola Mossèn Baldiri Reixach ----------------------------------------------------------

EL MÓN DEL SURO Fa molt de temps, els taps de suro es feien a mà.

Primer es pelaven les alzines sureres. Ho bullien i en feien llesques. Després feien els carracs i més tard els anaven donant forma de tap de suro. Els rentaven i els deixaven assecar. Després comptaven grups de 100 i se’n guardaven un a la butxaca per saber quants en tenien. Els posaven en saques ben lligades i les transportaven amb vaixell.

Però ara ja gairebé no en queden, de fàbriques de taps de suro.

Jana Serra Ventura Cicle mitjà

3r B, Escola Ardenya

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 44

3.

CICLE MITJÀ

4t

EL MÓN DEL SURO

van veure que d’aquesta manera no es conservava. I van seguir fent taps de suro. El suro no deixa entrar el fred ni la calor.

Hi havia una vegada, un nen de vuit anys que es deia Sergi i que era fill de Sant Feliu de Guíxols, treballava en una de les fàbriques de taps de la vila.

Un cop estaven fets els taps i repassats els portaven a rentar perquè si quedava algun bacteri el podrien eliminar i així el vi o el cava no es fa malbé.

Un dia, normal i corrent, va trobar entre les piles de taps, un tap de color negre. Se’l va mirar i remirar i va quedar ben parat, ves quina cosa més estranya havia trobat. El va agafar i se’l va posar a la butxaca. Quan va acabar, va anar a casa i va començar a investigar.

Després els posaven als canacs i els posaven a assecar.

Els triaven per mides per una reixa i els marcaven amb els logos. Després els embalaven en bosses d’entre 5.000 i 30.000 taps. Els carregaven en vaixells i al cap d’uns anys els van transportar amb trens.

Va trobar un llibre molt gran, que era del seu avi, que explicava coses sobre el suro (com es feia, com era, quins tipus n’hi havia).

Un senyor estranger anomenat Pecher va posar una fàbrica de suro a Sant Feliu de Guíxols.

L’endemà va anar a la fàbrica a fer el suro i a classificar-lo amb els greixos i amb les pannes o les planxes que les tallava en tires i les tires en quadradets. Quan va acabar les va assecar a l’aire lliure, va posar uns cinc mil taps en sacs i els va enviar amb vaixell cap a Mèxic.

Després d’haver treballat tant, va anar a casa de la Laia, la seva millor amiga, a explicar-li el que havia trobat i va quedar parada.

Abans tot el procés es feia a mà, però a mesura que van passar els anys van començar a inventar màquines com per exemple per comptar els taps de suro.

Mireia Brea Poch Cicle mitjà

4t A, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

Al cap d’una setmana d’investigació van descobrir que era un suro molt i molt bo i que era molt difícil de fer, però ell va voler provar de fer-ne més i se’n va sortir i en va ensenyar a altres i en va fer molts més.

----------------------------------------------------------

EL SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS

Al cap d’uns anys va ser un molt bon taper i la Laia l’ajudava fent servir la garlopa.

Maria Bisbe Irla Cicle mitjà

Antigament, a Sant Feliu de Guíxols hi havia diverses fàbriques de suro. Perquè al nostre voltant hi havia alzines sureres.

----------------------------------------------------------

Primer li treien l’escorça a l’alzina surera, després la posaven a bullir en unes planxes per fer-les més toves i planes.

4t B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

Després les tallaven a tires i feien els taps tots a mà.

Al final hi havia uns senyors que els comptaven i quan portaven cent taps se’n posaven un a la butxaca. Els classificaven en sacs de taps més petits, més grans i de ben fets o mal fets.

EL SURO El suro surt de l’alzina surera. Els senyors que treballaven el suro es fan dir llescadors i pelaven el suro amb diferents ganivets. Havien d’anar amb molt de compte amb la destral per no ferir l’arbre. Si hi havia molt de suro a la part de dalt de l’arbre, agafaven escales i s’hi enfilaven. El suro d’una alzina surera triga de vuit a dotze anys a tornar a créixer.

Ara a Sant Feliu de Guíxols només queda una fàbrica de suro perquè gràcies a les màquines es poden fer molts més taps en un dia, però ara els treballadors cobren menys.

Les llesques, després les venien a França i Anglaterra.

L’alzina surera és molt escassa, sobretot on n’hi ha més és a Catalunya.

Els taps de suro es fan servir, especialment, per tapar ampolles de vi i cava perquè conserven el gust. Però el suro també es pot fer servir per moltes coses més.

Al cap d’uns anys van veure que també podrien fer ells els taps de suro. A finals del segle XVII es comença a fer taps.

Elsa Martín Tolosa Cicle mitjà

Una vegada el suro estava en planxes, el transportaven els “burriaires”, el portaven les mules o burres a les fàbriques per bullir-lo i donar-li una textura més tova. Després el feien a quadrats i del ganivet en deien carrac.

----------------------------------------------------------

4t A, Escola Gaziel

Els que fan taps de suro es diuen tapers. Hi ha una llegenda de Don Pérignon, que li agradava molt el cava i no podia tapar-lo bé i se li escapava tot el gas. Un dia va veure uns monjos amb unes cantimplores que portaven una mena de tap de suro i ho va provar amb les seves ampolles, a partir d’aquell moment es fabriquen els taps de suro.

LA HISTÒRIA D’UN TAP DE SURO

Quan van inventar el plàstic van pensar que podrien tapar les ampolles de vi i cava amb taps de plàstic, però

Quan va arribar a casa del senyor, el senyor va obrir l’ampolla de vi i el tap de suro va sortir. Tenia curiositat

Fa molts anys, en una fàbrica hi havia un tap de suro especial que tenia vida i el tap va pensar de sortir de la fàbrica. Va intentar sortir en una ampolla de vi, però un camió el va portar a un supermercat. Van passar quatre homes per davant seu, tres no el van agafar però un sí.

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 46

per veure com seria la casa del senyor. Era molt grossa, tenia una habitació molt petita i un menjador molt gran.

Un nen el va trobar a terra i el va agafar. Tenia un tirador i quan l’hi va posar, el tap de suro va dir:

Després venen uns nens a jugar a pilota; quan es cansen, juguen a tocar i parar.

Però això no és el que importa. El més important per a mi és que els de la fàbrica em cuiden molt bé. Com que sóc l’única alzina surera... (o això crec jo!).

— No em disparis!

I el nen va dir:

Però és igual. Jo vigilo tothom. M’agrada molt, he, he.

Quan tothom se’n va a casa després venen uns nois. Es posen sota meu i passen tota la nit parlant de secrets, de les coses que els agraden i de les que no.

— Què ha sigut això?

— Sóc jo! Sóc màgic i vull anar a la torre Eiffel —va dir el tap.

I jo escolto moltíssim i tafanejo.

I el nen va tenir una idea. Va comprar un puzle 3D i el va fer amb el tap de suro, i ell li va donar les gràcies.

Júlia Pons Pulgarín Cicle mitjà

4t A, Escola L’Estació

Damián Martínez Sánchez Cicle mitjà

4t B, Escola Mossèn Baldiri Reixach

----------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------

LA VIDA DEL SURO

EL SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS

El suro va tenir molta importància a Sant Feliu perquè hi havia moltes fàbriques que donaven feina a la gent del poble.

Avui us donaré la meva opinió sobre el suro, com es treballava i com aprecio molt a qui ho feia.

El suro es fa amb un arbre que es diu alzina surera. Venen dues persones i comencen a treure l’escorça de l’arbre. Es diuen peladors. Després el porten a la fàbrica i fan dos remulls fins que bullen. Ho deixen assecar dos dies. A continuació, la planxa de suro queda tova i recta. Fan llesques i amb una màquina li fan forats rodons.

Després treuen els taps i una altra màquina els escull segons la qualitat.

Aquest material es treballava a mà i amb el pas del temps es van anar inventant diferents màquines i objectes per a treballar més ràpid i fer més quantitat de taps de suro.

A Sant Feliu de Guíxols, primer van començar tallant l’escorça de l’alzina surera i enviant-la a altres països on tenien les fàbriques com a Anglaterra i França. Un dia van pensar: si ells poden fabricar taps de suro, nosaltres per què no ho podem fer?

Abans hi havia una màquina que els cremava per gravar les lletres ben negres amb la marca de l’empresa que havia comprat els taps. Ara ho fan amb un làser.

Així, ja estan llestos per tapar les ampolles de vi. En els anys passats era gairebé el mateix però no hi havia tantes màquines, ho feien els treballadors. Per treure el tap de les llesques es feia a mà, feien els carracs.

L’agafaven amb les mans i el rodolaven per tallar-lo i fer-lo rodó.

Per això van construir fàbriques i més eines per poder fer els taps ells mateixos. Amb molta pràctica en un dia podien arribar a fer a mà uns 1.000 taps aproximadament.

Al cap d’uns anys es van inventar més màquines i així va començar la indústria del suro a Sant Feliu de Guíxols.

Avui en dia, ja no queden tantes fàbriques. Al cap del temps les persones que ho feien a mà van anar perdent la feina i queden molt poques persones que ho feien a mà. Jo els aprecio molt i els animo a seguir fent la seva feina.

Amb la classe vam anar al Museu d’Història de Sant Feliu a veure la sala del suro i ens van regalar un tap que deia el següent: Museu d’Història de la ciutat, Sant Feliu de Guíxols. Em va agradar molt aquest record.

Blai Ponce Motas Cicle mitjà

Martí Puig Gallardo Cicle mitjà

----------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------

L’ALZINA SURERA VIGILA TOTHOM

EL TAP DE SURO

Sóc un alzina surera i m’agrada que em vinguin a veure.

M’agrada que em pelin i em treguin el suro per fer taps.

No sé per què, però m’agrada.

Hi havia un tap de suro que era màgic. Podia volar, caminar, saltar, parlar...

4t B, Escola Gaziel

4t B, Escola L’Estació

Era el millor tap de suro que havia sortir d’una alzina màgica.

Visc davant d’una fàbrica de suro “xulíssima” que de vegades treu una olor molt bona.

El tap de suro va volar per sobre del bosc i un caçador li va disparar. Va caure a un riu i va perdre els poders.

M’agradaria tenir companyes, perquè estic jo sola. Però algun cap de setmana ve una parella i fan un pícnic molt romàntic. I com que fa molt de sol es fiquen sota la meva ombra.

El caçador va anar a veure què era i es va sorprendre perquè va veure que era un tap. El va agafar i el va posar a

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 47

Un dia, van voler construir un parc allà on hi havia totes les alzines. Les haurien d’arrencar totes, però la gent del poble s’hi va posar en contra i van fer una enquesta per saber l’opinió de la gent. El resultat va ser que ningú volia fer mal a les alzines. Al cap d’uns dies van arribar a un acord, el parc es dividiria en dues parts iguals: una per posar gronxadors i l’altra conservaria totes les alzines, així l’alzina surera centenària i la resta d’alzines continuarien fent anys i fabricant suro.

la seva ampolla. Quan el tap va tocar el vi va tornar a ser màgic. El tap intentava sortir però no podia. El caçador va obrir l’ampolla i el tap va sortir disparat cap al cel. El caçador va agafar l’escopeta i li va disparar però no el va tocar.

Des d’aquell dia va procurar no volar mai més per sobre dels boscos per no trobar cap més caçador.

Esnayer Romero Beltre Cicle mitjà

4t A, Escola Mossèn Baldiri Reixach

Gerard Vila Soler Cicle mitjà

4t B, Escola Ardenya

----------------------------------------------------------

VIATJO FINS AL MÓN DEL SURO Hi havia una vegada una nena que tenia deu anys i era rossa i... ups! Resulta que era jo...

Us explicaré la meva història. Fa molt de temps vaig viatjar fins a un poble que es deia Món del Suro. Era estrany aquell nom! I doncs, tots em deien que aquell poble estava fet tot de suro, però jo no m’ho creia.

Quan vaig arribar tenia una sensació bona i una altra de dolenta. La bona era que volia veure i comprovar si tot estava fet de suro; la dolenta, que quan vaig arribar era de nit i tot estava fosc, em va fer una mica de por.

Al matí en llevar-me em vaig adonar que tota l’habitació era de suro, els mobles, el terra, les parets... Els meus cosins tenien raó .Vaig pensar, per què no els havia cregut? Em vaig vestir, em vaig rentar les dents i vaig sortir sense esmorzar. No m’ho podia creure, tot era de suro: les cases, els carrers, els llums. Mare meva!

Hi havia un tronc d’un alzina surera i vaig pensar que me l’emportaria quan marxés d’aquell poble. M’hi vaig apropar i vaig veure que el tronc portava barret, tenia nas, ulls, boca, orelles.

El tronc se’m va apropar i em va dir: — Hola, qui ets tu i d’on vens?

— Jo sóc la Giulia.

— I jo sóc Esuro.

— Encantada! Jo vinc de Sant Feliu de Guíxols, i tu?

— Jo he nascut en aquest poble!

— Però, per què fas aquesta cara?

— Perquè no tinc amics!

— Si tu vols, jo puc ser la teva amiga.

— Sí, sí, moltes gràcies!!!

I així va ser com vaig fer el meu primer amic de suro.

Giulia Rossi Cicle mitjà

4t, Escola Ardenya ----------------------------------------------------------

L’ALZINA CENTENÀRIA Hi havia una vegada una alzina surera que tenia més de 100 anys. Vivia molt feliç amb les seves companyes alzines i alzines sureres, essent ella la més velleta. Li havien tret l’escorça mil cops, però ella seguia traient suro cada deu anys, aproximadament.

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 48

4.

CICLE SUPERIOR

5è

EL MÓN DEL SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS

UN DIA EN LA VIDA D’UN TREBALLADOR: 1900-1960

Fa 350 anys a Sant Feliu les fàbriques de suro van ser molt importants.

Hola, em dic Dan i us explicaré la vida i la història dels treballadors del suro.

És molt interessant saber com es feien els taps de suro a mà perquè s’han de fer moltes coses per tenir un bon tap de vi.

Fa molts anys, el suro va ser molt important. Sant Feliu de Guíxols era una ciutat petita. Van anar passant els anys i es van començar a construir fàbriques de suro.

Aquestes fàbriques necessitaven molts treballadors. La major part dels treballadors eren pagesos i mariners.

No tots eren de Sant Feliu, també venien d’altres llocs, i s’instal·laven en nous barris a la part de dalt de la ciutat i al voltant de l’estació del tren. El tren va ser un invent molt bo perquè portava les persones i les mercaderies d’un lloc a un altre.

Primer pelaven l’arbre per treure’n l’escorça. Aquesta escorça es bullia, es toscava per aplanar-la, es classificava per mides, gruixos, rugositat, taques...; es llescava amb la mateixa amplada i altura, es carrava en quadradets i s’escairava.

A partir d’aquí es feien els taps, amb ganivets especials, els repassaven, els rentaven, els assecaven... i unes quantes coses més.

La feina del suro era molt dura. Els treballadors treballaven unes 10 o 12 hores cada dia, i de vegades encara més. Només cobraven el sou el dia que treballaven.

És increïble! Cada dia feien de 800 a 900 taps, i si eren experts, uns 1000 taps al dia.

Els nens començaven a treballar als set anys perquè en aquell temps no hi havien lleis que diguessin l’edat per començar a treballar.

Jo no m’imagino fent 900 taps al dia...

Ara hi ha fàbriques que fan taps de plàstic contaminants. Quina pena que em fa, perquè molta gent ha perdut l’ofici de fer taps de suro.

Les màquines eren molt grans i perilloses. En algunes et podries quedar sense dits i fins i tot et podien arribar a xafar! També hi havia uns ganivets molt perillosos, els nens no els podien agafar, només els adults, ja que podien tallar-se fàcilment.

Al final, menjarem plàstic.

Carla Anguita Cicle superior

5è B, Escola Ardenya

Les dones s’encarregaven d’anar als safareigs per rentar la roba, només tenien una o dues peces de roba! A més a més, cuidaven la casa.

----------------------------------------------------------

En resum, el treball al món del suro era molt cansat per als adults i per als nens.

EL SURO

Els amos de les fàbriques eren molt estrictes. Hi havia accidents diaris dins la fàbrica perquè els obrers estaven esgotats.

Hola, jo sóc el tap de suro i us explicaré tot el recorregut que he emprès per transformar-me en aquest bonic tap de suro. Només era una capeta de pelagrí, però un dia tot va canviar.

Van anar passant els anys i la llei va prohibir treballar als menors de deu anys. Les dones que tenien nadons també van començar a poder cuidar-los amb el permís de maternitat. Es van crear les primeres mútues per als accidents i les malalties.

Uns homes em van arrencar de l’alzina surera amb una destral. Després em vaig trobar amb altres escorces i ens vam fer molt amigues.

Bé, ara ja us he explicat com era la vida d’un treballador a les fàbriques del suro.

Em van bullir dues vegades, jo tenia molta calor, però he d’admetre que estava molt net i planet.

Dan Ferrando Cicle superior 5è A, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

Més endavant em varen fer molt de mal, ja que és en aquell moment que van néixer els meus germans.

----------------------------------------------------------

Per últim m’han posat la marca a l’esquena. Tot això ha valgut la pena. Uns amics diuen que tot ha canviat molt, ja que a ells, els han fet amb màquines i no a mà com a mi. Amb el que ens agrada als taps que ens facin massatges...

EL SURO ARREU DEL MÓN

Ai... sí que han canviat les coses.

Fa uns anys, aquí a Sant Feliu de Guíxols, l’únic treball que hi havia era a les fàbriques de taps de suro.

Aya Chakkour El Onsri Cicle superior 5è A, Escola L’Estació

Ara us explicaré com va començar la història dels taps de suro: Un dia, un monjo francès que tenia vinyes, va arribar a Sant Feliu. Va explicar a altres monjos que guardava el cava en ampolles de vidre, però quan passava un temps, el cava es feia malbé. No sabia com ho havia de fer per tal que es conservés en bon estat. Per això, quan va observar que els monjos de Sant Feliu portaven cantimplores amb vi a dins, i les tapaven amb un tap de suro,

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 50

UN ALTRE DIA A LA FÀBRICA DE SURO

els va preguntar si els anava bé. El monjo francès, de cognom Perignon, ho va provar amb un tap de suro i va comprovar que, efectivament, era la millor manera de conservar-lo. D’aquesta manera, els taps de suro es van fer populars arreu del món, i les fàbriques de Sant Feliu de Guíxols i del Baix Empordà van incrementar les seves vendes.

Un altre dia a la fàbrica de suro! Hola, em dic Josep i tinc 8 anys, i treballo en una fàbrica de suro.

Cada dia m’aixeco d’hora i vaig a treballar a la fàbrica amb el meu pare i la meva mare. El dia que em va agradar més va ser quan el meu pare em va portar al bosc per aprendre com es pelava l’alzina i em va explicar que primer es fa un tall circular amb la destral al tronc, després es talla una part del suro i amb el mànec de la destral es treu. També em va dir: recorda aquestes dues coses:

Ara explicaré com es feien els taps de suro : Primer de tot, es treia l’escorça de l’alzina surera que, per cert, es troba en pocs països, la majoria a la zona mediterrània.

Després, calia bullir-lo i, tot seguit, aplanar-lo. El següent pas era classificar-lo: hi havia suro més gruixut, d’altre que era més prim, etc. Una vegada estava classificat, uns homes s’encarregaven de fer la forma del tap amb molt de compte. Després, havien de rentar els taps de suro i, tot seguit, els comptaven un a un. Cada cent o mil taps se’n posaven un a la butxaca i així sabien quants n’havien fet en un dia.

No se li pot fer mal a l’arbre.

La primera pela s’anomena pelegrí.

Per acabar, els posaven en sacs i els transportaven a altres països en vaixells.

Quan vam tornar, em va explicar com es bullia i per què, després vaig veure els llescadors com llescaven el suro, els carradors que tallaven el suro en quadrats i el polien per fer-lo rodó. Després vaig veure la meva mare que seleccionava els taps i les dones del seu costat que posaven la marca de la fàbrica a foc roent. Més tard em van cridar per treballar.

En resum, fabricar taps de suro era una feina molt complicada i laboriosa..

La meva mare i jo treballàvem moltes hores i no cobràvem gaire, en canvi el pare cobrava una mica més.

Kail Flores Martín Cicle superior 5è B, Escola Mossèn Baldiri Reixach

Naia Guerrero Cicle superior 5è B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

----------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------

FABRICACIÓ DEL SURO

EL SURO

Com que des de fa molts anys a la nostra població la manufactura del suro ha estat una de les feines més usuals he pensat aprofitar aquesta expressió escrita per parlar-ne.

El suro és l’escut protector i aïllant de l’alzina surera (Quercus suber).

Abans a Sant Feliu de Guíxols hi havia força fàbriques de taps, tantes que fins i tot anaven a Extremadura a comprar suro perquè no n’hi havia prou aquí. El procés per convertir un tros de suro en taps era llarg i costós.

Començava quan els homes treien les males herbes del voltant de l’arbre per poder extreure el suro. Feien un petit tall a l’arbre per comprovar que el suro tenia un gruix suficient, si era així, començaven l’extracció. La persona que es dedicava a aquest ofici era el pelador.

El suro s’extreu d’un arbre que s’anomena alzina surera. Aquest arbre és molt abundant al nostre territori i en general a tota la comarca. Actualment l’ús preferent del suro és per fer taps per a les ampolles de vi. Antigament tenia moltes més utilitats.

Per no fer malbé l’arbre del suro, només el podrem extreure cada 7-8 anys i per fer-ho només ho fan persones molt especialitzades en aquestes tasques.

Quan les pannes arribaven a la fàbrica les bullien durant una hora i mitja per matar-ne els microbis, i una altra hora i mitja per fer-lo més flonjo.

El suro, una vegada extret de l’arbre, i després d’una primera bullida per aplanar-lo, ha de reposar a l’aire lliure entre nou mesos i un any per adquirir les propietats necessàries per al tapament. Si no es fes així, el tap podria malmenar el vi que ha de conservar.

Després de reposar durant dos dies, tallaven les pannes i en feien llesques, això era la feina del llescador. Després un altre treballador tallava les llesques en cubs anomenats carracs, i un altre li donava forma de tap, era el taper. La feina no s’acabava aquí. Comprovaven un a un la qualitat del tap que podia ser: de primera, els millors taps, de segona o tercera categoria, després els rentaven i els deixaven assecar. Com que tothom estava tan enfeinat, per distreure’ls un treballador de la fàbrica els llegia el diari en veu alta.

Una vegada ha reposat, el suro es bull en una perola durant una hora, aproximadament. Així perd bona part dels tanins i substàncies minerals, augmenta el volum (al voltant d’un 30%) i es torna més elàstic i flexible i, per tant, més adequat per ser treballat amb eines tallants.

Ara sí que estaria preparat el suro per fabricar uns bons taps per a les ampolles de vi.

Per poder vendre els taps els havien de comptar, per això feien servir un sistema curiós, comptaven per desenes, cada deu taps se’n guardaven un a la butxaca, així no es descomptaven. Els sacs de taps s’enviaven arreu del món per vaixell i per tren.

Julieta Follino Castaño Cicle superior 5è A, Escola Mossèn Baldiri Reixach

Jo de les fàbriques de suro en sé una mica perquè m’ho ha explicat la meva família. El meu besavi Lluís va arribar 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 51

a Sant Feliu per treballar de pelador, ell era de Darnius. El besavi Enric va començar a treballar a la fàbrica d’aprenent fins a arribar a encarregat de Can Greiner.

als nens i nenes que treuen les arestes dels carracs.

Quan vaig complir tretze anys, ens van fer un encàrrec de 300.000 taps per 60.000 pessetes. Ens vam posar a treballar ràpidament perquè l’encàrrec s’havia de servir al cap de dues setmanes. Van passar les dues setmanes i encara no teníem els 300.000 taps; ens faltaven 3.000 taps justos. Necessitàvem més tapers; em van dir que si volia podia passar a ser tapera i vaig acceptar. Vam acabar la comanda i el meu pare que era el comerciant va portar els taps a França.

Jan Mora Cicle superior 5è A, Escola Gaziel

----------------------------------------------------------

Passaven els dies i el meu pare no tornava de França; era molt estrany. Van passar dues setmanes i encara no havia tornat. Llavors l’amo de la fàbrica va haver de viatjar fins a França. Quan ell va tornar, ens va donar una mala notícia: el meu pare havia mort.

ELS SURO I L’ALZINA Hi havia una vegada una alzina i el seu suro que vivien en un bosc de l’Empordà. Vivint junts i molt enamorats.

L’alzina sabia que al cap de pocs dies s’haurien de separar. El suro no en sabia res i li va dir a l’azina:

Què faria jo, ara? Ell era l’únic que sabia com fer els taps.

La meva mare es dedicava a vigilar els nens de la guarderia de la fàbrica.

—Mai ens separarem, sempre estarem junts, ens estimem molt.

Van passar uns anys i la fàbrica va anar malament.

L’amo ja n’estava fart i va decidir tancar-la.

—T’he de dir una cosa molt important, suro —va dir l’alzina.

Jo ara tinc 95 anys i explico la meva història a la meva néta.

—Digues, digues —va respondre el suro preocupat.

Dúnia Salah Dris Cicle superior 5è B Escola L’Estació

—Doncs... que d’aquí a uns dies vindran uns homes a tallar-te per fer-te taps i ens haurem de separar.

—Com dius? Taps? –va dir el suro sorprès, perquè no en sabia res.

----------------------------------------------------------

—Sí, uns taps de suro. Els suros serviu per fer taps de vi o de cava.

EL MÓN DEL SURO

—Vi o cava? Què és això?

En Pere treballava en una fàbrica de suro. Era una fàbrica gran, distribuïda en quatre seccions. La seva secció era la de les botifarres. Allà s’encarregava de fer la barreja a la pastera. Primer hi abocava els encenalls de suro i hi afegia el làtex, la cola i la parafina. Una vegada feta la barreja, un bisenfí era l’encarregat de distribuir-la a les vuit màquines de la secció. Era una feina mecànica, senzilla, però monòtona.

—Són unes begudes que prenen els humans que porten una cosa que es diu alcohol.

Va arribar el dia que el suro se n’havia d’anar. Suro i alzina estaven molt tristos, no hi havia solució. Van arribar dos homes amb una furgoneta i quan van sortir, com que no havien posat el fre de mà, el cotxe els va anar enrere, muntanya avall. Els homes van sortir corrents a buscar-la.

Aquell dia d’hivern, però, a l’hora d’esmorzar, el seu pensament va anar al passat. Va recordar un dels relats que el seu avi Pep li explicava, a la vora del foc, a l’hora de berenar. El va veure enfilat al seu cavall, en Navarro, a trenc d’alba, pujant cap a la seva finca, Les Garrigues, al cor de les Gavarres. Anava a extreure el suro, era estiu i feia molta calor.

Quan van aconseguir atrapar-la van començar a pelar les alzines i anar fent i fent es van despistar i no van pelar la nostra alzina enamorada del suro.

Katia Pugnau Cicle superior 5è B, Escola Gaziel

Recordava la seva explicació: una vegada al bosc, agafava la destral i procedia a tallar les pannes de suro.

Quan ja tenia el carro ple el portava a la nau. Posava les pannes en piles rectangulars, fet que permetia que l’aire circulés i facilités la sortida de l’aigua de pluja.

En aquesta posició s’hi mantenien 12 mesos. Passat aquest temps es preparava per a la seva manipulació.

Un procés elaborat en un perol. Seguidament se separava per diferents mides i després començava el procés de llescar i picar, procés que acabaria transformant-lo en un tap. Aquests, classificats per mida i gruix, es posaven en sacs que serien enviats a diferents clients.

----------------------------------------------------------

LA MEVA VIDA A LA FÀBRICA DE SURO Fa molt temps, jo era una nena d’onze anys. Els meus pares treballaven en una fàbrica de suro, la Mundial Cork. Un matí el meu pare em va dir que hauria de deixar l’escola. Els nens de la meva edat ja estaven treballant.

Jo hauria d’anar a treballar a la fàbrica on ho feien els meus pares. Quan ells em van deixar a Mundial Cork, em vaig sentir una mica rara, però em vaig aturar i vaig pensar que així seria el meu futur. Uns dies després, ja havia començat a acostumar-m’hi. M’havien explicat quina era la meva feina i la de la resta de nens. La veritat és que no estava tan malament; era una feina adequada per a la meva edat. Els altres nens i jo hauríem de treballar d’escairadors i escairadores; és el nom que posen

De cop va sonar la sirena, el temps d’esmorzar s’havia acabat, en Pere va tornar al seu lloc de treball més content que altres dies.

Marc Saguer Torres Cicle superior 5è A, Escola Ardenya

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 52

4.

CICLE SUPERIOR

6è

EL SURO

es van enamorar!

Però al seu voltant estava ple de pins que se’n burlaven sense parar.

No hi havia manera que estiguessin junts.

Uns quants anys més tard, van agafar suro de l’alzina i raïm de la vinya, van fer una ampolla de vi i van poder estar junts per sempre.

Era l’any 1976, quan jo estava treballant al bosc d’una comarca de Girona pelant l’escorça dels arbres d’alzina surera, amb les meves eines, per utilitzar-lo en la fabricació de taps.

Un cop tallat el suro, el posàvem en un camió que el transportava fins a un magatzem. En el camí, m’agradava aprofitar i parlar amb els companys mentre esmorzàvem alguna cosa i ens divertíem.

Jan Casanovas Cicle superior 6è A, Escola Gaziel

Allà al magatzem, el deixàvem assecar i ventilar durant sis mesos, per després posar-lo en aigua bullint.

El suro ha de passar per un procés de bullida per ferlo més flexible i acabar amb els bacteris que poden haver-hi als seus porus.

----------------------------------------------------------

Després de bullir-lo, el deixàvem assecar uns altres sis mesos i el portàvem a la fàbrica per fer els taps.

QUERCUS SUBER, LI POTS TREURE SUC AL SURO?

Quan arribàvem, els treballadors ja ens estaven esperant. M’agradava molt veure com treballaven tan concentrats i com s’escoltava només el soroll de les màquines.

La meva àvia Pilar m’ha explicat que el meu rebesavi, que es deia Cruz Arias, era comerciant de suro a Extremadura. Allà, compraven tot el suro d’un bosc d’alzines sureres i pelaven els arbres. Els homes que feien aquesta feina, es passaven molts dies al bosc. Es fabricaven cabanyes amb suro i dormien a dintre mentre durava la feina de pelar. Una alzina surera havia de tenir entre quaranta i cinquanta anys perquè el suro fos de bona qualitat. El suro es treia des de les primeres branques fins a l’arrel. Llavors amb carros el portaven a les fàbriques i el bullien durant una hora perquè el suro quedés pla. En feien uns fardells grans ben lligats amb filferro i els venien a les fàbriques de taps de Sant Feliu de Guíxols. A Sant Feliu feien els taps per a les ampolles de vi i de cava.

Jose Avilés Cicle superior 6è B, Escola Mossèn Baldiri Reixach

----------------------------------------------------------

LA HISTÒRIA D’EN MARIO En Mario és un noi de 13 anys que ha acabat els seus estudis. El seu pare treballa a una fàbrica de suro del poble i li ha dit moltes vegades que quan acabi els estudis haurà de començar a treballar a la mateixa fàbrica.

El col·legi Gaziel estava envoltat de fàbriques de taps.

Les fàbriques tenien un pati molt gran ple de piles de suro. Feia una olor especial. Tot el poble feia aquesta olor. A banda i banda del pati i havia les sales de treball.

Allà els tapers feien les llesques de suro i després els taps. Tenien unes ganivetes molt afilades. Mentre treballaven cantaven, parlaven o un d’ells llegia el diari i els altres escoltaven. Els tapers guanyaven un bon sou i quan volien feien vacances fins que se’ls acabaven els diners i havien de tornar a treballar. A les sales de treball hi havia grans teranyines molt espesses que semblaven cortines gruixudes. Ningú no les treia perquè si un taper es tallava amb la ganiveta, agafava un manyoc de teranyines com si fos cotó fluix i es tapava el tall, se l’embenava amb un tros de saca i un cordill, i així se li curava. Altres treballadors es dedicaven a comptar els taps fets, i ho feien així: cada cent taps que comptaven, l’últim se’l posaven a la butxaca i quan tenien dins la butxaca deu taps, volia dir que havien comptat mil taps. També n’hi havia que es dedicaven a destriar els taps bons dels dolents. Els qui feien aquesta feina eren els qui menys cobraven i els que no sabien l’ofici.

En Mario, tot enfadat, ha d’accedir-hi, ja que la seva família és bastant pobre i necessiten els diners per viure.

Els primers dies d’en Mario a la fàbrica són terribles i no hi ha manera de fer la feina com toca, malgrat que l’encarregat del seu sector li ha explicat tot el que ha de fer.

Passen els dies, no se’n surt i es desespera.

Passada una setmana, comença a triar correctament els taps de suro i li va molt bé la feina. Amb el pas del temps es converteix en el millor triador de taps i moltes fàbriques el volen contractar, però ell no deixa la seva fàbrica ni el seu poble.

Anys més tard aconsegueix tenir la seva pròpia fàbrica de suro. Ángel Benítez Cicle superior 6è A, Escola Gaziel

Per saber si un tap de cava és de bona qualitat es pot veure quan treus el tap de l’ampolla; la part de sota del tap s’ha d’inflar, si no ho fa, vol dir que el tap és d’aglomerat. L’aglomerat prové dels trossos de suro que no volien o que sobraven. Llavors els trituraven i els barrejaven amb cola per obtenir l’aglomerat. L’aglomerat servia per fer aïllant, paper, decoració de parets i fins i tot ara fa poc roba de vestir i sabates.

----------------------------------------------------------

L’ALZINA I LA VINYA Hi havia una vegada una alzina que vivia al començament d’un bosc.

Al costat de l’alzina hi van plantar una vinya.

Un dia quan eren grans...

Els taps ja fets es posaven dins unes saques i les saques es carregaven en carros tirats per cavalls. Els carreters eren molt mal parlats.

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 54

Anaven passant les setmanes, els mesos i els anys i en Pierre cada cop era més gran.

Els carros descarregaven les saques al port perquè les carreguessin als vaixells i transportar-los a tot arreu. Els vaixells anaven al sud de França i també a Anglaterra.

Altres anaven al port de Barcelona, Salou i Tarragona.

Els taps fets a Sant Feliu es van enviar a tot el món.

Si ja, Pierre, has arribat a aquesta alçada del llibre, et deus preguntar qui sóc i com sé tantes coses de la teva vida. Però, ja que hi som, t’explicaré la meva història.

A Sant Feliu de Guíxols els amos de les fabriques eren catalans, però també varen venir industrials estrangers a obrir fàbriques de taps. Varen venir francesos, alemanys i anglesos. A les fàbriques hi treballava molta gent.

A mi, des que era petit, m’encantava la naturalesa, els arbres i tot el que estigués relacionat amb la natura. En general, a mesura que anava creixent, vaig tenir una obsessió pels arbres, en concret per l’alzina surera. Al cap d’uns anys es va inventar el tap de suro! Tothom volia taps de suro. Així vaig descobrir la meva vocació: ser taper. Nosaltres, els tapers, tenim fama d’independents i malgastadors. El món del suro s’inicià quan els pagesos van començar a explotar el suro, per la demanda dels viticultors francesos. Aviat es van anar creant tallers a les poblacions veïnes. Aquest és un petit resum de la història, a dia d’avui, quan tu llegeixis això, segurament jo ja seré mort, però t’explicaré una mica més de la meva història com a taper artesà.

Actualment, no queden gaires fabriques a Sant Feliu de Guíxols. Darrere de la nostra escola en queda una, l’empresa Mundial Cork. Cada any fa més de 300 milions de taps de suro en unes modernes instal·lacions, i té 95 treballadors en plantilla. El 60% dels taps de cava i xampany del món es fabriquen en fàbriques catalanes.

Nora Casas Cicle superior 6è B Escola Gaziel

Al llarg de la meva vida jo he treballat principalment de taper, la meva vida ha estat basada en el suro. He fet tota mena de classes de taps: per a ampolles de vi, de cava, per a pots de conserves com ara d’anxoves i, fins i tot, per a les farmàcies. Els medicaments que preparaven a la farmàcia eren ampolletes petites i els taps també eren de suro i els fèiem nosaltres. Ah, i els taps de les bótes de vi també eren de suro.

----------------------------------------------------------

PIERRE I EL LLIBRE MISTERIÓS DEL SURO L’any 1790 va néixer en Pierre. Un any després van traslladar-lo a un internat. Era un nen d’alçada mitjana, amb els ulls foscos i de mirada penetrant, cabells de color castany clar, faccions exòtiques, llavis més aviat gruixuts, un nas ni molt punxegut ni molt rodó, i no era gras ni prim. Era un nen tímid, li agradava molt llegir —de fet era un gran lector.

Però, si et dic la veritat, sí que m’han servit els coneixements sobre els arbres i en concret el del suro. Però de tot això que t’he explicat, només vull que et quedis amb el més important que et diré ara. A la vida no pots anar de setciències, ni et pots creure que ho saps tot perquè ni el dia en què morim ho hem après tot. Que la vida són moments, saps?, i no cometis el mateix error que jo, que m’he passat la vida sense conèixer diferents llocs, cultures… Fes el que et digui el teu cor, i sé que és complicat que el cap i el cor es posin d’acord, però, sé millor que ningú, que si t’ho proposes ho pots fer i… viatja, descobreix, oblida, estima… I que sàpigues que jo, a qualsevol dels “dos barris” sempre he estat i estaré al teu costat.”

Un dia fred d’hivern en Pierre es va aixecar del seu llit. El començament del dia no era especial, era un dia com un altre. Cap a les deu del matí va demanar per anar a fer una volta, com cada dia, i li van deixar anar. Es va preparar la roba: les sabates, els mitjons, les calces, el barret… i, evidentment, el collaret, que era l’únic record que tenia dels seus pares, que li van posar només de néixer. Tenia una corda per penjar-lo al coll, que es podia regular segons l’edat, hi penjava una pedra de color blau, turquesa concretament, amb alguns reflexes d’altres tons de blau.

Era únic.

Dàlia Colomeda Bravo Cicle superior 6è B, Escola Ardenya

Quan ja ho tenia tot, en Pierre va sortir, va anar a fer una volta com sempre, pel mateix camí. Al tornar a casa eren cap a dos quarts d’una. En Pierre, en arribar, estava molt cansat i se’n va anar a la seva habitació a descansar, perquè dinava a la una (era el seu horari). Quan va acabar de dinar va anar altre cop a l’habitació. Aleshores va deixar el collaret sobre la tauleta de nit, per treure’s el jersei. Al deixar-lo sobre la tauleta, li va caure sota el llit.

Es va ajupir per recollir el collaret i va veure que sota el llit hi havia un llibre. A ell li va estranyar molt, el va agafar.

Estava cobert de pols. En treure la pols de sobre, va veure que a la portada del llibre hi havia el seu nom: “Pierre”.

----------------------------------------------------------

EL SURO Fa molts i molts anys, en un poble llunyà hi vivia una família que eren molt pobres. El pare es deia Joan, la mare es deia Maria, el fill Adrià i la filla, Marta. La família era tan pobre que no tenia ni per comprar menjar.

Un dia el pare va pensar anar al banc i treure tots els diners que tenien, perquè al sostre tenien goteres i entrava molta aigua. Quan va agafar els diners va dir que li preparessin un sostre de suro. L’endemà, quan el pare va tornar a la botiga, el sostre ja estava preparat, i li va preguntar al botiguer que d’on venia el suro perquè el pare i la seva família tenien molta curiositat per saber-ho. El botiguer li va començar a explicar.

Com a bon lector, en Pierre va obrir el llibre i el va començar a llegir molt intrigat. El llibre seguia així: “L’any 1790, Pierre va néixer en una família més aviat pobre. Al cap d’un any per motius econòmics els pares d’en Pierre van traslladar-lo a un internat. Va ser llavors, quan tenia poc més d’un any, que el vaig veure per primera vegada. Era un nen bufó, amb una mirada perduda i ulls foscos. Al veure’l vaig sentir una sensació estranya, com de pena, tendresa, alegria i un cúmul d’emocions que no sabria explicar ben bé. Va ser llavors que em vaig adonar que necessitaves algú al teu costat, encara que no fos físicament.

—Primer de tot els treballadors van al bosc per grups, tallen l’escorça de l’arbre i quan van a la fàbrica la classifiquen de més gruixuda a més prima. Després la mullen i quan està molla la deixen reposar durant un temps.

Quan ja passa temps la porten a les màquines i és allà

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 55

nen a treure’m l’escorça però tota de cop no perquè, si no m’estresso i em moro, només me n’han de treure el cinquanta per cent; després se l’emporten en camions fins a la fàbrica, la bullen i l’aplanen. Més tard ha de reposar entre nou mesos i un any perquè el tap sigui bo, perquè si no el vi no sortiria amb la qualitat adequada.

on comença el procediment del suro.

Quan el botiguer va acabar d’explicar-li d’on treuen el suro, el pare Joan va donar les gràcies al senyor botiguer. I li va dir: —Quan arribi a casa li explicaré tot això que m’ha explicat a la meva família, perquè això és molt interessant.

Gràcies a mi i a les meves companyes, les altres alzines sureres, cap al 1760, a Sant Feliu de Guíxols els vam ajudar a sortir d’una mala època al poble. La indústria surera va començar a funcionar i la gent va poder anar a treballar a les fàbriques. Veníem taps a França, perquè feien i fan molt de vi de qualitat, i els els portàvem en vaixells que carregaven al port natural de la ciutat, ja que encara no hi havia el port modern.

Quan el pare va arribar a casa li va començar a explicar a la seva família la història del suro. Després van col·locar el sostre i ja s’estava fent fosc. Van sopar una mica i van guardar part del menjar per l’endemà al matí. A partir d’ara i amb aquell sostre ja mai més van tenir goteres.

Aya El Araby Cicle superior 6è A, Escola Mossèn Baldiri Reixach

Ara les coses han canviat, només queden dues fàbriques, però les altres estan tancades; la indústria surera a Sant Feliu pràcticament ha desaparegut però a altres pobles encara continuen, així que les meves amigues i jo encara estem contentes.

----------------------------------------------------------

Víctor Montiel Ferrer Cicle superior 6è B, Escola L’Estació

L’ÀVIA MARIA Avui he anat a casa de la meva àvia Maria a dinar i li he explicat que havia anat al museu a veure l’exposició de la sala del suro. Ella s’ha apropat al moble del menjador i m’ha ensenyat una foto de quan era jove, de quan treballava en una fàbrica de suro.

----------------------------------------------------------

El MÓN DEL SURO

A la foto es veu una noia guapa i jove, quasi no l’he reconeguda. Ella està asseguda en una cadira baixeta amb un cove al costat ple de discos de taps de suro. La meva àvia estava a la secció de triatge, que es diu així perquè es trien els discos que estan millor; els bons van al cove dels que s’enganxen al tap i els discos pitjors es llencen en un altre cove per fer taps de baixa qualitat. En una palangana petita llençaven els que no valien per res i eren esmicolats per fer aglomerats.

Hi havia una vegada un home que es deia Cintu. Ell era pagès, vivia en un bosc on hi havia moltes alzines i es dedicava a vendre suro als francesos, que el necessitaven per tapar les ampolles de vi.

En Cintu cada mes anava al bosc a comprovar quins arbres estaven llestos per poder treure’ls el suro i amb els seus companys treien a poc a poc i amb molta cura el suro dels arbres. En acabar posaven el suro al carretó i anaven a casa del nostre protagonista perquè els francesos no tardarien gaire a arribar.

La meva àvia en aquella època era molt feliç. M’ha explicat que tot i que les dones treballaven moltes hores i estaven mal pagades, xerraven tota l’estona amb les companyes de feina i reien molt.

Aquests van agafar el suro, pagaren i li van regalar una ampolla de vi. Per celebrar-ho i valorant l’obsequi rebut, els amics d’en Cintu es van quedar a sopar a casa seva.

També m’ha dit que la indústria surera era una de les més importants a Catalunya. I Sant Feliu de Guíxols tenia moltes fàbriques, grans, petites i mitjanes. Era molt estrany tenir a algú de la família que no hagués treballat en alguna de les fàbriques de suro que hi havia a la ciutat.

L’endemà, ell es va aixecar amb ganes de treballar i va estar pensant com devien fer els taps de suro. Com que havia sobrat suro, en Cintu va decidir fer-ne un; va fer moltes proves i cap va sortir bé.

Crec que ens hem de sentir molt orgullosos de la feina dels nostres avis. Ara, per desgràcia, a Sant Feliu de Guíxols ja només queda una d’aquelles fàbriques i possiblement seguirà l’exemple de les altres i també tancarà. Pensar que aquest fet pugui ocórrer li provoca molta tristesa a la meva àvia, que recorda amb enyorança aquells temps passats.

Dues setmanes més tard, amb els amics, van tornar a quedar per agafar més suro dels arbres. Ell comentà la idea de poder fer ells mateixos els taps i d’aquesta forma poder cobrar-lo més car. Els seus amics van respondre que no era gaire bona idea, ja que seria molt complicat.

Però en Cintu no es va rendir i va voler intentar-ho de nou.

Després d’un parell d’intents va sortir un tap bo i el següent també. En Cintu, fascinat, va anar a buscar els seus amics per explicar-los el que havia passat. Ells no s’ho van creure i decidiren anar a casa seva a comprovar-ho.

Emma Martín Cornejo Cicle superior 6è A, Escola L’Estació

Un cop allà, els amics van veure que era cert el que havia explicat en Cintu. Llavors, en Cintu els va explicar el seu gran somni: obrir la primera fàbrica de taps de suro a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols.

----------------------------------------------------------

HISTÒRIA D’UN SURO

Anys més tard, el somni s’ha fet realitat.

Hola, em dic Quercus Suber i sóc una alzina surera.

Júlia Oriol Cicle superior 6è A, Escola Ardenya

Ara us vull explicar com es fa un tap de suro. Primer ve-

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 56

LES FÀBRIQUES DE TAPS DE SURO A SANT FELIU DE GUÍXOLS

EL SURO Si jo fos surer, viuria al segle XVII ja que aquí va començar tota la història del suro. En aquest segle van inventar un vidre molt resistent. Amb aquest vidre van fer ampolles i van necessitar alguna cosa que les tapés. Van decidir que el suro seria una bona elecció perquè és elàstic, això permet que s’ajusti perfectament a l’ampolla, però no deixa passar el líquid, una qualitat que és molt important.

Com molts saben, a Sant Feliu va haver-hi moltes fàbriques de taps de suro. El que molts no saben és com es fan aquests taps, per això en aquesta redacció explicaré com es fan els taps de suro, entre altres coses.

Sant Feliu de Guíxols va tenir moltes fàbriques de suro gràcies a les tantes alzines sureres o Quercus suber que hi havia aquí. Hi ha tres sectors: els tapers, els fabricants i últim, però no menys important, els comerciants. Els tapers van ser persones que passaven poc temps a casa i al final del segle XIX van tenir sous alts. Els fabricants eren persones que anaven molt al Casino La Constància, ja que tenien bastant temps lliure comparat amb els tapers. La primera generació de fabricants tenia origen pobre, però la segona i tercera generació van deixar l’administració a gerents. A finals del segle XVIII els tapers eren comerciants de taps, quan va augmentar la producció va sorgir l’especialització i van ser els comerciants qui contactaven amb els consumidors.

Treballaria molt, 10 hores o més, perquè en aquell segle feien els taps d’un en un. Per fer-los necessitaria molta experiència, ja que així és com s’aprenia. Com que treballaria tantes hores guanyaria diners i el poc temps que tindria lliure me’l podria passar bé.

Per fer taps de suro primer hauria de treure el suro a mà, i si l’alzina surera fos molt gran m’hauria d’enfilar a dalt d’una altra persona per poder-hi arribar. Quan ja l’hagués tret, amb els meus companys, l’hauria de portar al pati de la fàbrica. Llavors, bullirien el suro, el truncarien (li traurien el que no era necessari) i el classificarien en piles. Un cop classificat farien llesques de suro, les carrarien (fer-les en daus) i les escairarien (treure-li les puntes), després els triadors, ho repassarien, els rentarien, els assecarien amb el sol, els tornarien a repassar i ja estarien a punt per vendre.

Costava molt transportar el suro i van posar fàbriques de suro a prop,així seria més fàcil transportar el suro i costaria menys pessetes.

Història Els grecs utilitzaven el suro al segle V per fer àmfores i calçats femenins per temporades fredes. A l’època medieval s’utilitzava per facilitar la natació i Pierre Pérignon va començar a tapar el cava amb el suro. Pierre va ser un monjo que va aprofitar les varietats dels raïm de les seves terres per fer-lo servir per fabricar el cava, com que encara no sabia això del suro, el tapava amb draps i fusta. Quan va veure els monjos tapant les cantimplores amb taps de suro se li va ocórrer que ell podria fer el mateix amb el cava.

Si fos surer a principis del segle XIX treballaria amb una Garlopa. Una màquina que tenia un motllo que tallava el suro en forma de tap. La van inventar perquè venia molta gent a comprar taps de suro i necessitaven fer-ne més i més ràpid. El motiu de per què venia tanta gent era perquè el suro només es feia a Extremadura, Andalusia, Portugal i Catalunya. En necessitava tot el món i els comerciants ensenyaven mostres als clients per no haver de portar tots els taps amunt i avall.

La Garlopa va anar evolucionant fins al dia d’avui. Ara fer taps de suro és molt més fàcil.

Al segle XIX va començar a haver-hi màquines que facilitaven la producció de suro, i gràcies a això,van començar a treballar més dones en aquests sectors. Els artesans marxaren i els treballadors ja no guanyaven tantes pessetes.

L’alzina surera és un arbre que ens protegeix del foc i a més a més fa suro. Necessita tenir 40 o 50 anys perquè el seu suro pugui servir i si li treuen el suro tarda 12 anys a tornar-lo a fer. Tot i això, els va molt bé que els treguin el suro, ja que eliminen entre 3 i 5 vegades més el diòxid de carboni.

Va prosperar durant el segle XIX fins a la II Guerra Mundial, que és quan la gent es va començar a dedicar més als sectors dels serveis.

Sant Feliu és una ciutat petita que gràcies al suro s’ha fet més important. Com el suro no hi ha res millor per tapar les ampolles.

Fabricació Fer un tap de suro en aquell temps no era gens fàcil, quan treien el suro (entre maig i setembre) s’havia de bullir i aplanar amb pannes, es lligava en feixos i es bullien en calderes. Una hora per fer un 20% d’elasticitat i 200 kg cada bullida. Després es toscava, el suro es posava panxa avall per aplanar-lo i es rascava. Seguidament es classificava de moltes maneres diverses. Segons el gruix, taques, rugositat, etc. Es llescava i després els aprenents, que eren nois de 12 a 16 anys, el tallaven.

Després els fabricants professionals feien la forma de 800-900 taps al dia. Perquè no estiguessin bruts els taps, els rentaven i els assecaven. Seguidament marcaven els taps amb la marca de la fàbrica o el consumidor i els comptaven, una manera que tenien era posar 5 taps a cada mà, comptar de 5 en 5 i quan en tenien 50 o 100 ficar-se un tap a la butxaca. Finalment, es posaven en saques, s’embalaven i es transportaven al consumidor.

Anna Prunell Cicle superior 6è A, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

Espero que hagi agradat la meva redacció i s’hagin après més coses sobre Sant Feliu de Guíxols.

Isis Pla Juanicó Cicle superior 6è B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 57

5.ESO1r

EL SOMNI DE LA SURERA

la forma de l’ampolla. M’estic adonant que el suro és un material molt valuós i per això els tapers aprofiten fins i tot les restes o els taps que no surten bé per fer l’aglomerat.

(Basat en el llibre La niña de los sueños de colores d’Aurora Díaz Plaja.)

Avui la Jenny, una noia que treballa a la fàbrica, ens ha ensenyat com es feia l’aglomerat i la veritat és que era molt interessant, primer hem triturat el suro restant que no ha estat utilitzat per fer els taps, després hem fet una pasta i l’hem posat en un motlle que la premsarà. Tot seguit ho courem en un forn i traurem el bloc del motlle, a partir d’aquí podem fer diverses coses amb l’aglomerat, com mobles o pissarretes de suro.

Aquest somni es va obrir amb una cortina de color marró.

—Dec haver menjat massa xocolata? —em preguntava— O he vist un gos sortint de l’escola?

Vaig recordar el que havia fet el dia abans. Em vaig llevar més aviat que de costum, teníem excursió. On anàvem?

Ah, sí! Vam anar a una sureda. Mentre pensava tot això, vaig sentir algú plorant. Vaig obrir els ulls i vaig veure un rastre de fulles dentades, petites i dures, i vaig decidir seguir-les. Em van conduir a un bosc, a la mateixa sureda on havia anat al matí.

Entre la Marina i jo hem provat de fer-ho amb l’ajuda de la Jenny i la veritat és que no ens ha sortit gens malament. Avui ha estat un dia d’aprenentatge, però estic molt emocionada perquè demà el pare ens ensenyarà el procés de tapers!

Allà vaig sentir la pobra surera que plorava.

Ens ha dit que primer hem d’aprendre tots els passos a seguir i després ja ens assignaria les nostres tasques a la fàbrica, en tinc moltes ganes, encara que serà un procés lent fins que arribem a ser taperes professionals, demà comencem!

— Què et passa? —vaig preguntar-li.— Per què plores?

—Un nen de la teva classe, aquest matí, m’ha trencat l’escorça i m’ha deixat una cicatriu —sanglotava. —A la cicatriu hi diu “Tom Ryddle”.

No us imagineu quina feinada hi ha darrere un simple tap de suro, sembla senzill, però no ho és. Només arribar a la fàbrica el pare ens ha dit que havia d’arreglar unes coses amb un comprador, així que seria en Marc, un dels millors tapers de la fàbrica, el que ens ensenyaria el procés. Per començar s’han de triar les planxes de suro, que no siguin ni molt seques ni molt humides, perquè no es trenquin i seguidament comença el procés per elaborar els taps.

—Una cicatriu només és una marca de les experiències viscudes i d’ara en endavant sempre recordaràs la teva valentia gràcies a un nen malcriat que va voler deixar una part de la seva ànima amb tu —va somriure. —Ara, jo tornaré a casa, abans que la mare em vingui a despertar, i a partir de demà em dedicaré a conscienciar tothom que vegi que no s’ha de fer mal a les plantes.

Aquest va ser el començament de deixar de fer servir el suro, per no fer mal a més sureres.

Primer s’agafen les planxes de suro i s’aplanen bullint-les al gran pati de la fàbrica i després es tosquen, és a dir, se’ls allisa la part de dalt.

Laia Fernández Cabezas ESO 1r, Institut Sant Feliu

Quan ja s’han toscat les planxes es trien segons si tenen més, menys porus...

Seguidament les llesquem amb uns ganivets especials i després es carren també amb aquests ganivets.

----------------------------------------------------------

Després s’han de treure les punxes, escaiar-lo i aquesta és la primera feina que hem executat la Marina i jo juntament amb dos nens més que són fills de treballadors, i a nosaltres quatre se’ns anomena “els xerrics de la fàbrica Planelles”.

UNA HISTÒRIA LLARGA D’EXPLICAR El meu nom és Emma i tinc 12 anys, vinc d’una família que sempre s’ha dedicat a la indústria surera a St. Feliu de Guíxols. El meu pare és propietari de la fàbrica que va heretar de l’avi Josep, la fàbrica Planelles, situada al carrer Barcelona. Aquest any, juntament amb la meva germana Marina, un any més gran que jo, iniciem la nostra aventura a la fàbrica. La feina desborda la família i els cal un cop de mà, ja que tenen pocs treballadors.

Quan hem acabat passem el suro als tapers, els quals tot fent girar el tall de suro, amb un ganivet el van pelant per aconseguir la forma que volen i després el sobrant li porten a la Jenny i altres treballadors per fer l’aglomerat.

En un altre racó de la fàbrica hi ha els treballadors que repassen tots els taps per mirar si estan ben fets. Seguidament, uns altres els renten per tal de treure’ls la sorreta per no contaminar i es deixen assecar a l’exterior.

Cada nit tinc costum de relatar en poques línies tot el que m’ha passat durant el dia i penso que quan sigui gran seran les meves memòries i ajudaran que les properes generacions coneguin com era la vida al segle XIX, i sobretot les vivències de la infància en aquesta època.

Quan ja són secs es trien segons la qualitat i després es marquen amb tinta o amb foc, segons si el comprador vol serigrafiar el seu logotip o algun altre gravat.

Cada matí ens aixequem ben d’hora per anar a la fàbrica amb el pare, i sempre ens trobem alguns dels treballadors que arriben amb els carros carregats de planxes de suro, venen de la tala, però està clar que fins d’aquí a un temps no es podrà utilitzar aquest suro per fabricar taps.

Després es compten els taps. És la feina més dura, ja que s’han de comptar posant 1 tap de cada 10 a la butxaca i quan en tenen 10 vol dir que n’han comptat 100, i així seguidament fins arribar al nombre corresponent de taps.

Avui el pare ens ha explicat totes les propietats del suro, que en són moltes: és lleuger, aïllant, elàstic..., ara entenc perquè quan ahir vaig posar el tap de suro a la meva cantimplora era rodonet, i avui a la nit quan l’he tret tenia

—Hola! Jo sóc la Marina, i ja que l’Emma no us explica els detalls ja ho faré jo. Us en recordeu d’aquells dos nens que treballen amb nosaltres?, es diuen David i Pau. Ara ja fa uns dies que treballem junts i a l’Emma

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 59

CLASSE D’HISTÒRIA: EL SURO

li agrada en Pau. Espero que no faci marxa enrere i ho llegeixi, però s’ha d’explicar tot.

Tres, dos, un, JA! El temps passava volant, literalment.

Estàvem dins d’en Tic-Tac una màquina capaç de transportar-nos al passat, però no al futur. Les màquines del temps són normalment emprades per a l’educació, específicament la història. La professora i tots els nens estan dins d’en Tic-Tac i jo intentant fer memòria, què tocava ara? Havíem vist dinosaures, egipcis, pirates i ara... L’EDAT DEL SURO!

—Em sap greu, però sí que he fet marxa enrere i potser és veritat, però no ho explica pas tot la Marina, perquè ella i en David s’estan fent moooolt amics, ja veurem com acabaran.

Ara que ja tinc 90 anys, asseguda a la butaca de la sala d’estar amb la meva néta, llegim aquests diaris que ara que la memòria m’està traint m’ajuden a recordar aquells moments i a la Núria, la fan comprendre que dura que era la infància en aquells anys i fan que agraeixi totes les comoditats d’avui en dia.

Sóc la Mia, una nena NSR (No de la Societat dels Robots) de 13 anys. Visc a Zelandia, l’últim continent descobert, tot i que fa més de 2 mil·lennis. Sóc alta i prima, per això tothom em considera robot, tinc cabells pèl-rojos i ulls negres, nas petit i segons ma mare les dents més blanques de l’univers. Socialment sóc addicta al meu IPhone 1.500 Plus X3 tot i que vull l’IPhone 2.000 de la meva cosina Nina. Tothom diu que sóc bastant optimista i tossuda, però diria que no sóc així, o almenys l’última cosa no.

I la història no pot quedar així, tot s’ha d’acabar d’explicar. Us he de dir que ara el meu marit és en Pau i hem tingut dos fills, l’Adrià i la Martina.

La Marina també ha acabat casada amb en David i han tingut una nena, la Laura, i dos bessons, la Maria i en Joel.

Ja arribem! No m’ho podia creure, ha passat tan ràpid, no sembla que viatgem en el temps. —Piiip, ja has arribat al teu destí, 150 anys aRC (Abans de RoboCrist, per als que sentiu això antigament) —va dir la màquina. Quin aterratge! Estàvem just enmig d’un bosc d’alzines sureres on només es veien arbres, i òbviament sense wifi.

La professora ens havia repartit una fitxa, ja que no li agradava gaire donar-nos coses via mail encara que estigués molt antiquat.

Tots els meus néts estan casats i amb criatures al món, i una d’elles és la Núria, filla de la Martina i el seu home.

Podríem dir que la família ha crescut, i bastant, però seguim fent els dinars típics de Nadal, Sant Esteve i que no se’ns oblidi cap aniversari.

Crec que ja va sent la meva hora i per això ara he escrit tot això. La malaltia de l’Alzheimer m’està esborrant la memòria, crec que és el millor moment per acabar la meva història i que això quedi escrit per sempre.

L’ALZINA SURERA

Aina Garriga Piera ESO 1r, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

L’Alzina Surera (en llatí Quercus Suber) és l’arbre d’on s’extreu el suro. Aquesta escorça protegeix l’arbre del foc i serveix d’aïllant tèrmic impermeable. Les primeres escorces solen ser primes, però a mesura que es va regenerant (aproximadament de 10 a 12 anys) es torna gruixuda. El procés és bo per a l’arbre ja que està comprovat que així rendeix més. Antigament el suro era molt valuós ja que tardava molt en regenerar-se i el suro vell s’emprava pel carbó. El banyarriquer és un insecte semblant a l’escarabat que es troba en el suro.

Cinc minuts després va venir l’instructor, que semblava que feia uns quants anys que era al passat. Ens va explicar que la de taper era una de les feines més populars a la península Ibèrica avui en dia el Regne Ibèric i venien els taps produïts a uns francesos. En teoria, si ho he entès bé, aquests pobres homes es passaven tot el dia treballant amb ganivets (l’avantpassat al làser de cuina) i teòricament eren ben pagats per la dificultat de la feina. Eren tan cruels que també obligaven els nens a treballar i ajudar els seus pares tapers. I finalment, molt antigament quan els antics grecs eren vius, el suro era utilitzat. Abans de marxar uns 10 anys després on ens ensenyarien l’elaboració, havíem passat per la botiga de records on m’anava a comprar un tap on es podien observar les cèl·lules buides que feien el suro lleuger i tou, però preferia agafar un collaret que venia adornat amb un tall d’escorça d’alzina surera.

—Hora de marxar! —cridava la mestra. La veritat és que estava intrigada per veure com es feien els taps de suro.

Després del llarg discurs d’en Tic-Tac havíem arribat 10 anys més tard, on la feina de taper havia evolucionat. Primer s’observava com els homes s’enfilaven als arbres i recol·lectaven suro i seguidament es veia com el bullien per fer el suro flexible. Aleshores aplanaven la seva escorça, classificaven el suro i el llescaven com si

Nil López ESO 1r A, Institut Sant Elm

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 60

fos pa. A continuació el carraven fent daus i l’escaiaven fent taps rodons. El següent pas era curiós, ja que els homes agafaven el suro i un per un l’anaven arrodonint perquè quedessin perfectes, mentrestant un home els llegia el diari o ells mateixos es posaven a cantar. Després es repassen, netegen, assequen, marquen, venen, embalen i transporten, vaja, coses bàsiques. Més tard es van inventar altres màquines capaces de fer el mateix procés molt més ràpid, però ja no era tan divertit

de mirar, al contrari, avorria. Després de tant aprenentatge estàvem tots cansats i vam decidir tornar a casa.

Aquesta ha sigut una de les classes d’història més divertides, tot ens ha semblat genial excepte... la setmana que ve examen!

Maria Vilches ESO 1r B, Escola Sant Josep

Arnau Saubí ESO 1r C, Institut Sant Elm

Helena Serrat ESO 1r B, Institut Sant Elm

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 61

5.ESO2n

EL LLIBRE DE SURO

del tot amb les proves, però queden massa dubtes per resoldre.

En un dia assolellat de vacances un nen anomenat Oriol caminava sol i tranquil de camí a casa del seu avi. El seu avi havia estat arqueòleg. Tenia al seu soterrani i per casa moltes fotos de jaciments i troballes arqueològiques, però una de les troballes més estranyes —segons el seu avi— era un llibre. El material que s’havia fet servir per ferlo era el suro i en aquell llibre hi havia unes escriptures que ningú no havia desxifrat. Aquest llibre estava guardat en un museu. L’Oriol va veure que a la contraportada del llibre hi havia un símbol i li va preguntar al seu avi què era aquell símbol i el seu avi li va respondre que no ho sabia, però que aquell símbol tenia característiques molt semblants a la mitologia dels Maies i també de l’Índia. Se’n van anar del museu. A les deu de la nit van tancar el museu i més tard dos lladres van entrar al museu per robar el llibre i quan van trencar la vitrina amb molta cura que no sonés l’alarma, un dels lladres es va adonar que el símbol de la contraportada estava brillant amb una llum violeta i després es va obrir sol. Del vidre en va sortir un portal cap a una altra dimensió i se’n va emportar els dos lladres. El llibre es va quedar al terra del museu fins al matí i ningú no va saber perquè no havien robat el llibre.

De sobte, ell es posa a la defensiva: —I què, que anés borratxo? Quan vaig presenciar el crim vaig mirar l’hora i eren exactament les onze i tretze de la nit. Però el que sí que és cert...

Aquella última frase m’ha exaltat: —El què és cert?

Ell respon intentant desviar el tema, però després d’insistir molt, m’ho explica: —Un detall que no m’ha encaixat durant tot aquest temps i que no vaig declarar al tribunal és un fet tan estrany que em pensava que eren al·lucinacions creades per l’efecte de l’alcohol. —Em quedo en silenci perquè segueixi.— Veuràs, abans de ser apunyalada, la víctima va fer un gest curiós, com si es tragués un objecte de la butxaca i el clavés a l’arbre que tenia al darrere. Després el va llançar a terra.

Això és molt important per mi, un detall que pot ser clau per descobrir la veritat. M’acomiado amb pressa, dono les gràcies pel te i me’n vaig corrents a veure el jutge.

Alexis Alarcón ESO 2n, Institut Sant Feliu

Entro a la sala del jutge i li explico el que he deduït: el motiu del crim. L’Estefania tenia alguna cosa de valor i l’assassí ho sabia, per això la va perseguir fins a l’escena del crim. La víctima se’n va desfer abans de morir i encara ningú l’ha trobat.

----------------------------------------------------------

LA VERITAT AL CAP DE QUINZE ANYS

L’única resposta del jutge ha sigut:

Els assassinats que no s’han resolt prescriuen al cap de quinze anys. Demà, vint de desembre, prescriu aquell cas. Tenien poques proves, però tot i que hi havia un testimoni, no va ser prou.

—Així que has anat a veure el testimoni presencial...

Volies treure-li tot el suc al suro, eh?

Jo m’he quedat pensatiu: “Tot el suc al suro... Tot el suc al suro!” Ja sé la veritat! L’Estefania estudiava medicina i tenia accés a moltes substàncies. Això era el que buscava l’assassí, una substància (segurament una nova medecina) amb la qual es podria fer ric! L’Estefania volia protegir-la a tota costa i la va amagar a l’escena del crim i, com que és un parc d’alzines sureres, en una d’elles hi

La meva parella va ser la víctima d’aquell incident i per aquest motiu vaig decidir fer-me fiscal, per trobar el desgraciat que havia posat fi a la vida de l’Estefania.

Em dirigeixo a ca l’Arnau, el testimoni presencial. Tinc la sensació que no se li ha extret tot el suc.

He picat i no contesta ningú, així que he cridat: —Hola! Hi ha algú? Sóc fiscal, vinc a fer-li unes preguntes sobre un cas d’ara fa quinze anys.

Llavors la vella porta de fusta s’obre a poc a poc.

—Endavant, passi. Em dic Arnau. Vol una mica de te?

L’home ja és gran, deu tenir uns cinquanta anys. El seu testimoni ara fa quinze anys va ser rebutjat. Tenint en compte que anava begut, el jutge va decidir que la ment li havia jugat una mala passada. Intentaré descobrir la veritat amb unes preguntes: —Vostè, aquell dia, anava torrat, així que comprenc perfectament que els fets o l’hora no encaixin

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 63

Hajar Chraa Ezziti ESO 2n A, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

ha d’haver la substància.

Convenço el jutge que la meva teoria és certa i em dona permís per anar-hi amb alguns agents i comprovar-ho.

En efecte, en una alzina surera s’hi havia injectat un líquid que resulta ser una nova medecina. Llavors se m’acut que la meva parella tenia un company de laboratori, l’únic que podia tenir coneixement d’aquesta medecina i, per tant, l’actual sospitós.

Després d’interrogar-lo, el sospitós acaba confessant el seu crim. La medecina salva milers de vides i a l’assassí li cauen trenta llargs anys a la presó. S’ha fet justícia.

Isaac Cárdenas ESO 2n, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

PERSONA DE SURO Comença el dia, són les 8 del matí i no tinc ganes de res, només d’estar al llit i no sortir de la meva habitació.

A vegades, penso que la meva vida no té cap mena de sentit, només és despertar, anar a estudiar i tornar a la meva rutina.

Pau Olivares ESO 2n B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

No tinc cap motivació, visc sense ganes, sense somnis, en definitiva, la vida viu la meva vida i no sóc jo que visc la vida.

Al meu pare li va anar tan bé que va trobar feina en una fàbrica de suro, ja que abans no treballava, i a casa ja tot va tornar a la normalitat.

Potser diguis que no tinc cap motivació o que tinc alguna depressió, però no... El que em fa ser així és el món en què vivim, on és més important tenir més cul que ser intel·ligent, on es valora més tenir un bon cotxe que ser un viatger aventurer de la vida.

----------------------------------------------------------

Un dia jo vaig tornar de l’escola plorant, perquè unes nenes m’havien humiliat davant de tota la classe, tothom es va posar a riure, i ningú volia estar amb mi perquè deien que jo no tenia sentiments, que era de suro, i era veritat, però jo tot això ho feia per oblidar-me de la mort de la meva mare, però es veu que la gent et critica per qualsevol cosa que facis. Quan vaig arribar a casa el meu pare no hi era i era molt estrany perquè avui tornava aviat. Vaig trucar-li al mòbil però no contestava, vaig trucar a un amic seu de la feina i li vaig preguntar a on era el meu pare, i em va dir que el meu pare era a l’hospital, perquè li havia caigut un prestatge a sobre, i es va quedar inconscient. Quan em va dir allò vaig sortir corrents cap a l’hospital, però quan hi vaig arribar no em van deixar entrar a veure al meu pare, fins que un metge es va apropar a mi i em va dir que no li passava res, que només tenia el braç i la cama trencats. Jo vaig entrar a l’habitació i vaig anar corrents a abraçar el meu pare, ja que no volia que li passés res, i em va prometre que tot tornaria a ser com abans.

ENS VAM HAVER DE FER DE SURO

Chaimae Sabba ESO 2n, Institut Sant Feliu

Sí, potser la gent pensa que sóc una persona de suro... però NO! Sóc una persona que no contribueix a la societat, que valora més llegir un bon llibre que sortir de festa amb persones disfressades d’amics. És més trist ser una còpia de la societat que ser una persona de suro.

Per tant: Aixeca’t, viu i gaudeix com TU vulguis!

Joanna García ESO 2n, Institut Sant Feliu

Avui 2 de març, fa quatre mesos que es va morir la meva mare i encara estic molt afectada. Sempre estic pensant i plorant per ella recordant tots els moments que hem passat juntes. La meva mare era l’alegria de la casa i des que es va morir, el meu pare també ha canviat molt, igual que jo. Quan alguna vegada havia sentit “aquesta persona és de suro” no sabia què volien dir, va ser quan la meva mare va morir que vaig entendre el significat de la frase. El meu pare i jo ens vam haver de fer de suro per afrontar tots els nostres problemes i seguir endavant. La veritat és que ens va funcionar i ja no estem tan afectats com abans, encara que a vegades segueixo pensant en la meva mare.

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 64

5.ESO3r

LA FÀBRICA ABANDONADA

carrar. A baix de tot hi havia un requadre on hi havia escrit el nom de Quercus Suber, el nom llatí del suro.

Ja feia tres anys que esperava aquell moment, aquell moment de crear la seva pròpia fàbrica de suro. Només faltava un dia per començar a restaurar la vella fàbrica per poder obrir-ne una de nova que, segons el que havien previst, tindria molt d’èxit ja que la producció de suro estava començant a augmentar últimament.

En Manel, fascinat pel misteriós ambient que regnava en aquella fàbrica, va decidir explorar una mica més abans de sortir i continuar amb el seu projecte. Va estirar una gran porta de ferro, que aquesta vegada no va caure, i va veure dos grans forats. Es va acostar per veure el que hi havia i va descobrir una mena de capa de suro aglomerat. Va tocar-lo i estava molt dur. Llavors va agafar un ganivet que hi havia a sobre d’una taula i va tallar-ne un tros per observar-lo de més a prop. Va veure que l’interior del suro estava intacte i va suposar que no havia canviat des de la seva fabricació, ja que el suro és un material impermeable i conservador. Poc temps després, va avançar uns passos fins a veure un altre cartell on hi havia escrit “Magatzems”. Hi va entrar i va veure dues grans columnes amb plaques de suro i al costat, milers de taps de suro apilonats. No es va interessar gaire en allò així que va tornar cap a la sortida i va decidir continuar amb els plans. Però just al costat de la sortida, va veure que hi havia unes escales que portaven cap a baix. En Manel no va poder resistir-se a anar-hi i es va dirigir cap allà. Quan ja va baixar les escales, va veure una gran sala plena de màquines que, a diferència de les de dalt, estaven noves. En Manel va pensar que potser les podria utilitzar per la nova fàbrica. Llavors, en una lleixa, va veure que hi havien unes cintes d’aquelles que s’utilitzaven antigament per veure vídeos. Les va agafar i va pujar cap a dalt. Quan per fi va arribar a l’exterior, es va sentir millor tot i que l’olor estranya que feia a dintre de l’edifici encara la podia sentir.

L’endemà, a les nou del matí, totes les màquines estaven preparades per començar el projecte i en Manel, el que ho dirigia tot, també estava allà, arreglant els últims detalls que faltaven per començar. I cinc minuts més tard, les màquines ja estaven engegades i treballant. Mitja hora després, el mur de davant estava destapat de les plantes que cobrien el vell edifici i en Manel va decidir entrar a dins per veure que no hi hagués res que pogués perjudicar-los. Va voler obrir la porta principal de fusta, però aquesta era tan vella, que va caure just després que en Manel la toqués. Llavors, es va endinsar per un passadís que era fosc, i pel qual no hi penetrava cap raig de llum, de manera que va haver d’agafar la llanterna del seu mòbil per poder veure-s’hi.

No va fer falta gaire temps perquè en Manel descobrís una sala plena de màquines rovellades i de ferro oxidat que tenien un aspecte lamentable i que segurament, si les toqués, caurien i es trencarien. També va observar unes imatges penjades a la paret on es podien veure diferents grups de persones, organitzades segons l’alçada i el sexe, que mostraven un aspecte estrany. En un cartell que hi havia prop de les imatges, hi havia explicat el procés de la fabricació del suro. Estava dividit en sis apartats que es denominaven: reposar, classificar, bullir, raspar, llescar i

Es va acomiadar dels constructors i va anar ràpidament cap a casa d’un amic seu que tenia un aparell per llegir les cintes i li va demanar a veure si podia utilitzar-lo per veure-les. El seu amic va acceptar i el va deixar sol en una sala a darrere de casa seva on tenia molts aparells vells que col·leccionava. En Manel va introduir les cintes i va encendre el televisor. Uns segons després, unes imatges en blanc i negre van aparèixer a la pantalla i un senyor va començar a explicar la història d’aquella fàbrica que havia estat abandonada durant molts anys. En Manel no va veure res estrany, però va decidir mirar el documental fins al final. No va ser fins mitja hora més tard, que en Manel es va despertar sobtadament a causa d’un soroll fort que provenia de darrere seu i es va adonar que el senyor que parlava català ja no se sentia i que de cop, unes lletres van començar a aparèixer a la pantalla. En Manel es va quedar bocabadat quan va llegir el que posava: “SI DESTRUÏU AQUESTA FÀBRICA, DESTRUIRÉ LES VOSTRES VIDES. SIGNAT: QS”.

En Manel, tot i que es va sorprendre al principi, va continuar amb els plans i va ignorar tot allò. Però, una setmana després del començament del projecte, dos dels constructors van morir per un accident estrany de cotxe i tres dies més tard, va ser el seu millor amic, que també treballava en el projecte, que va morir, intoxicat per un producte que, curiosament, tenia una olor semblant a la que feia dins la fàbrica.

Aïda Andreu Pereira ESO 3r A, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

Adel Calabuig ESO 3r B, Institut Sant Elm 31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 66

FER-SE DE SURO

EL TAP DE SURO

En Marc i l’Eulàlia eren dos joves molt enamorats. Anaven junts a tot arreu i s’estimaven molt. Semblaven fets l’un per l’altre.

Quan em van fabricar, em van posar en una ampolla de vi de la qual em vaig enamorar totalment per la seva olor. Cada dia veia el mateix supermercat, aquell tan i tan gran, fins que un dia, sense esperar-m’ho, vaig veure com una mà gegant ens va agafar.

Un dia, l’Eulàlia estava a l’institut i la professora va parlar als seus alumnes sobre l’expressió fer-se de suro.

Significava haver d’enfortir-se per poder passar per un tràngol, i va posar l’exemple de quan dues persones que s’estimen no es poden tornar a veure i s’han de fer de suro per oblidar-se l’una a l’altra. A ella li va fer força gràcia l’expressió i, encara més, l’exemple que havia posat, ja que ella creia fermament que mai s’hauria de fer de suro i menys per aquesta causa, atès que ella i el seu xicot eren inseparables.

Ens van transportar amb un carro fins a una cinta, ens van fer rodolar i ens van posar en una bossa de plàstic.

Vam entrar en el maleter d’un cotxe fins a arribar a un lloc desconegut per nosaltres. Al cap d’una estona vaig veure menjar i, de sobte, vaig notar un terrible dolor al meu interior; sentia que cada cop s’apropava més la fi de la meva vida, i això em feia patir, sobretot perquè no volia separar-me mai d’aquella ampolla que tant m’agradava. La meva vida sense aquella ampolla, ja no tenia sentit.

Els anys van passar i tots dos semblaven molt feliços.

Fins que, un dia, en Marc va haver de marxar a viure a un altre país i es van veure obligats a separar-se. Això els va afectar molt, malgrat que esperaven tornar-se a veure.

I de sobte... Clac! Ens van separar i vaig acabar morint del tot.

Zaira Martín ESO 3r, Institut Sant Feliu

Quan ell se’n va anar, l’Eulàlia va pensar que si ell l’estimava, la tornaria a buscar; i ell va pensar el mateix.

Tots dos es van quedar esperant durant molt de temps, però ningú es va moure, per això, van haver de fer-se de suro, tot i seguir-se estimant, i començar una nova vida. I va ser aquí on l’Eulàlia va comprendre el significat d’aquesta expressió que, en moments llunyans, li havia fet tanta gràcia.

Laia Conchillo ESO 3r, Institut Sant Feliu

Jennifer Dan ESO 1r A, Institut Sant Elm

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 67

QUERCUS SUBER

CIUTAT DE SURO

Diuen que el suro ha canviat el món del champagne i el vi fent que el període en què es conserva el líquid sigui molt més llarg que amb els taps de plàstic i també fa que no agafi altres gustos. A part d’això, al meu poble, que és Sant Feliu de Guíxols, i a les comarques del voltant, hi va deixar una gran empremta, ja que gràcies a ell, va néixer una nova manera de treballar, una nova classe social i sobretot un gran negoci.

La ciutat, vista des de dalt d’una teulada, resplendeix amb la seva bellesa groguenca; però, com tot, també té una part negativa. El suro posseeix unes característiques molt bones: és lleuger i elàstic, flota i és tan manejable com un nen petit. Ecològicament, és orgànic i renovable. La població és una altra història.

A mesura que anava creixent, m’anava assabentant d’un munt de coses i vaig classificar els habitants en dos grans grups. Dins les grans mansions, viuen còmodament els propietaris de les fàbriques de suro, l’activitat que manté la nostra ciutat, però són massa egoistes i els és igual fer patir els altres per aconseguir els seus objectius. Són uns insensibles, sense fer excepcions, per això els vaig batejar com els reis amb cor de suro. L’altre grup és la majoria de la població que, malauradament, no tenen els recursos necessaris per obtenir coneixement, només treballen en fàbriques a partir dels deu anys. Els reis els han anomenat els caps de suro.

Es pot dir, que Sant Feliu de Guíxols va ser un poble molt important per aquesta indústria gràcies als seus boscos d’alzines sureres que van afavorir a la producció.

Un altre factor que feia evident que Sant Feliu era una zona important no només en la producció, sinó també en la distribució, és el fet de tenir port, que va fer possible el comerç pel Mediterrani i també permetia carregar una alta quantitat de suro i transportar-la a la vegada.

Un altre mitjà de transport que va revolucionar el comerç del suro, va ser el tren. El tren connectava Sant Feliu amb Girona i això feia que els tapers poguessin transportar els productes a una ciutat com Girona de manera molt més ràpida i en una alta quantitat i així poder-ne vendre més al mercat que es feia a Girona.

I jo de quin grup sóc? Mai he estat en cap bàndol perquè jo sóc jo mateixa. He hagut de créixer sola en aquesta cruel societat i aprendre a fer-me de suro des de molt joveneta, amb l’objectiu d’ajudar les persones que realment ho necessiten.

Però, com una ciutat com Sant Feliu va començar a practicar el suro i ser una gran productora?

Amanda Pino ESO 3r, Institut Sant Feliu

Tot va començar quan un monjo francès que es dedicava a fer vins, passava pels boscos de Sant Feliu i va veure l’alzina surera. Després, en va extreure el material i va provar de tapar l’ampolla de vi amb el suro i va veure que tenia les característiques ideals per fer el tap per guardar-lo. Va ser llavors quan la gent del poble va començar a treballar-lo: a tallar-lo, observar-lo...

Passat un temps van aparèixer els tapers. Els primers tapers, treballaven en petits tallers sense calefacció que tenien una taula amb una cadira on ell es posava i que amb diferents eines, agafava el tros de suro i li anava donant la forma per tapar l’ampolla. Aquests tapers, de mica en mica es van anar enriquint i van fundar diferents fàbriques que van donar lloc a diferents llocs de treball. A més d’això, altres tapers estrangers sobretot francesos i alemanys com Perdieux o Charles Pansin, van venir i van instal·lar les seves fàbriques al poble.

La llàstima, és que això no ha durat per sempre. De mica en mica, els petits tallers i les fàbriques del poble han anat tancant i això ha fet que a Sant Feliu només hi quedi la fàbrica Mundial Cork i a Cassà de la Selva hi hagi la Francisco Oller, que té un pes important en la fabricació de taps de suro. Altres factors que han fet que Sant Feliu perdi pes en la indústria del suro, és que l’alzina surera hagi anat creixent per diferents zones i sobretot a Portugal, on hi té un clima molt més favorable per créixer i generar un suro més bo per fer taps.

En aquesta redacció només us he parlat de l’ús del suro per fer taps però en realitat, amb ell també es poden fer altres coses. Per exemple, a les classes, a les parets hi ha un aglomerat que està fet amb el suro que no és útil per fer taps o també el pots fer servir per fer flotar un vaixell. Així doncs el suro no només és útil per una cosa tan comuna com són els taps sinó d’altres que també ens ajuden durant el dia a dia.

Joan Parareda Martínez ESO 3r B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 68

5.ESO4t

VAIG SER DE SURO

Mai ho havia entès, però justament quan va morir, mentre portava les seves cendres més enllà de l’espigó, la llum del far va donar sentit a aquesta frase, reflectint-la sobre una onada, que es va encarregar de tornar-lo a la sorra, on tantes tardes havíem estat. I on em vaig adonar que el meu avi no havia estat mai de suro.

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap.

No tenia sentit que una persona fos de suro. El suro es fa servir per fer taps, i no per anomenar una persona.

No sé si serà un homenatge involuntari al meu avi o a la màgia de la literatura.

Durant tota la meva vida, des que era ben joveneta, vaig treballar a Can Prioux, una de les moltes fàbriques de suro de Sant Feliu. Algunes amigues meves treballaven també al suro: a la fàbrica Pecher, a Can Batet, a la d’en Tomàs Brugada, a la Greiner, a la Bombi&Soler o a Can Rosselló Vilà. Les dones érem les encarregades de triar taps. Cada dia passaven per les nostres mans centenars o potser milers de taps, sota l’atenta mirada dels encarregats, que vigilaven que ho féssim bé. La nostra feina, potser avorrida i repetitiva, era una de les millors de l’època.

Mar Fernández Recasens ESO 4t, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

Sempre que podíem amb les meves amigues intentàvem trobar-nos per anar a la taverna i posar-nos al dia.

La Maria de Cal Canari sempre ens feia riure, deia que no podia dur dues pessetes a la butxaca perquè se li barallaven, quan se’n gastava una deia que l’altra estava molt sola i per això també se l’havia de gastar.

MAI T’ESPERES QUÈ POT FER LA GENT Just en sortir de la fàbrica va veure allò i va quedar aturat. Sorprès. Impactat. Era una nit tranquil·la de 1960.

Qui sortia era en Joan, de quinze anys. Tot el dia que treballava, des que havia sortit el sol, a la Factoría del Corcho Industrial. Estava molt cansat, només volia anar a casa seva, prendre un bol de brou i anar-se’n a dormir.

Els seus pares no l’obligaven a fer la feina de triador a la fàbrica, però ell ho feia igualment per ajudar la seva família.

Ara que m’he fet gran, entenc què volien dir quan deien que una persona és de suro. Jo em vaig tornar de suro.

La crisi del 29 va ser dura, però després va ser pitjor: va arribar la guerra civil i el meu home va haver d’anar a fer la guerra, de la qual mai més va tornar. Em vaig queda sola amb quatre fills per alimentar. Vaig haver de treballar més hores, dormir menys, i sobretot no queixar-me.

Va ser difícil, però me’n vaig sortir. Vaig saber sobreviure, i vaig saber fer-me de suro.

El que va poder observar a l’exterior era possiblement el més sorprenent que havia vist mai. Una avioneta sobrevolava el cel rumb a ves a saber on. Era el primer cop que en veia una. Aquest mitjà de transport no era gens freqüent en un poble tan petit com Sant Feliu de Guíxols.

Ràpidament, va entrar un altre cop a la fàbrica per explicar la notícia als altres treballadors. La majoria no va quedar tan meravellada com ell, ja que molts ja n’havien vist abans. Tot i això, com que estava ben segur que era un fet molt important, li va dir al seu cap el que havia divisat al cel. En aquest moment una cara amb una barreja de por i preocupació va aparèixer al rostre del cap, en Jordi. En Joan sabia que alguna cosa greu havia passat.

Sílvia Casamitjana Formiga ESO 4t, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

GUIXOLENC FINS L’ÚLTIM BATEC Duc una vida força normal: estic casat i tinc dues filles.

El meu avi havia treballat en una fàbrica de suro durant més de trenta anys, però cap al final de la seva vida, va aconseguir ser un escriptor reconegut. Estava molt unit a ell, i recordo que quan jo era molt petit ja li agradava escriure. M’encantava que em llegís les seves històries inspirades en un petit poble pesquer de la Costa Brava des del cim que va marcar la meva infantesa, el Puig de les Cols.

En Marc, un treballador aparentment humil de la fàbrica, ja volava rumb a Barcelona. Havia deixat tota la fàbrica amb un pam de nas. Ningú s’havia adonat de res. Només observava al terra un nen insignificant sorprès pel simple fet d’estar veient una avioneta. Ell havia comès el robatori del segle. Uns mesos abans, quan estava en un viatge de negocis a Barcelona, havia conegut un home, en Sardà. En Marc va escoltar que estava parlant sobre el suro amb un altre noi, i s’hi va parar. En Sardà, el cap d’una fàbrica de la zona, li va fer saber que, si robava una quantitat considerable de suro de la Factoría del Corcho Industrial amb una avioneta i la portava cap a Barcelona, guanyaria moltes pessetes, totes les que no havia tingut mai en la seva vida. En Marc, que sempre intentava aprofitar-se de tothom, havia decidit dur a terme un pla per trair la seva fàbrica de sempre per uns quants diners, que tampoc sabia si li donarien segur. Ja feia gairebé un mes que assajava com robar els taps de suro, fins que aquell dia s’havia decidit a fer la part final del seu pla, portar tant de material com pogués cap a Barcelona.

Em recordava la importància de llegir, i sempre, abans d’anar a dormir, em deia un parell de refranys populars o frases fetes. Jo pensava que era boig, perquè per alguna cosa són refranys i no històries vertaderes.

Encara que alguna vegada sí que els entenia. Per exemple, un dels que més em repetia és el que diu que mai diguis que d’aquesta aigua no en beuràs, perquè les circumstàncies i les persones canvien.

O que a cal sabater, el sabater és el més mal calçat, perquè qui té més d’una cosa, sovint és el que menys profit en treu. O que de mica en mica s’omple la pica, perquè encara que sigui a poc a poc, tot suma per aconseguir els teus propòsits.

En Joan i en Jordi van descobrir ràpidament tot el que havia passat. Quan van arribar al magatzem es van trobar un gran forat a la paret i molts menys taps dels que hi havia abans, però el més significatiu era una carta que deia:

En canvi, quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Encara que també una part molt important de la vida del meu avi.

–Estimat, Jordi. Sí, Jordi. No et penso dir mai més cap.

Com has pogut veure, et falten uns quants taps de

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 70

passeu un bon dia!

suro. No és res personal, eh. Només és que vull guanyar més diners de la misèria que em doneu aquí.

Les criades s’acomiaden ben contentes, ja tenen el seu tema de conversa per entretenir-se una estona mentre treballen.

Cordialment, Marc.

En Jordi va agafar el seu cotxe de color negre i, encès de ràbia i fúria, va arrencar pel carrer de Santa Magdalena, dirigint-se cap a Barcelona. Ell sabia qui estava al darrere de tot això, en Sardà. En Marc només era un ximple que s’hagués deixat enredar pel primer que hagués passat pel seu costat oferint-li qualsevol cosa.

—Que n’és de simpàtic, el senyor Alfred! —s’escolta la veu d’una de les noietes més llunyana.

I la veritat és que sí, el senyor Alfred es fa estimar pels del poble i tothom l’aprecia molt. En queden poques de persones com ell al món. És un senyor d’uns 60 llargs que estima la seva terra i és més que feliç amb la seva dona al costat i, com no, la seva estimada fàbrica de suro, on ja fa anys que treballa. De fet, és el director de la fàbrica de Sant Feliu de Guíxols. Va estar en aquesta mateixa fàbrica com a treballador ara farà 43 anys, des que en tenia 17.

En Sardà i en Jordi, molts anys enrere, havien estat molt bons amics. En fer vint-i-cinc anys, van decidir obrir una fàbrica de suro. Però una diferència de personalitat havia causat la seva separació. Mentre que en Jordi sempre utilitzava mètodes legals per dur a terme els negocis, en Sardà era capaç de tot per guanyar uns calerons més. Això havia portat a què aquest últim se n’anés del poble, enfadat, i mai més s’havia tornat a saber res d’ell.

Això em recorda en Marcos. Tenia exactament aquesta edat quan va entrar a treballar. La història d’en Marcos en aquesta fàbrica és molt bonica.

Quan va arribar a Barcelona, sabia perfectament on havia d’anar. Feia poc, havia trobat al despatx uns fulls amagats on hi havia explicats una part dels plans d’en Sardà. En arribar a la fàbrica, va veure que en Marc posava una cara de “sabia que vindries”. Quan s’anava a dirigir a ell, una bala es va creuar pel costat, passant a molts pocs centímetres del cap d’en Jordi. Era en Sardà.

En Jordi va reaccionar tan ràpid com va poder i començà a córrer. Van entrar dins la fàbrica. En Sardà es va dirigir a en Marc i li va ordenar que llevés la vida a en Jordi.

Quan ja s’estava tapant la cara, va sentir el tret. Però no el va tocar a ell, sinó a en Sardà. En el fons, ell encara volia mantenir-se fidel a en Jordi. Tot i això, conscient que havia matat una persona, es va disparar a la cama.

“Un 13 d’abril en ple matí, es va presentar un jove amb mala cara a la fàbrica dient que l’havien pegat i que volia entrar perquè l’estaven perseguint. El senyor Quim, l’antic director, el va deixar passar. Un cop a dins, en Marcos es va asseure i va començar a explicar-li al Sr. Quim tot el que acabava de passar. Aquest no entenia gaire de què anava tot allò, però no va dir res. Simplement escoltava.

Després d’estar una bona estona parlant, el Sr. Quim, li va oferir un lloc a la fàbrica, ja que el noiet li va fer molt bona impressió. En Marcos va acceptar sense pensar-s’ho dues vegades.

La situació s’havia convertit en molt poc temps de tensa a un calvari.

Al cap d’uns mesos d’estar treballant allà, per mala sort, el Sr. Quim va morir per causa d’una malaltia i allà va ser quan el nostre estimat Sr. Alfred va passar a ser director.

En Jordi estava, evidentment, molt astorat pel que havia passat. Sabia que en Sardà era dolent, però capaç d’intentar fer una barbaritat com la de matar algú, no. Va maleir el món cruel en el qual havia nascut i que havia portat en Sardà i en Marc pel mal camí. Tot i que ells dos l’havien traït, en Jordi va córrer a cercar un metge. “En què s’havia convertit el món?”, es preguntava. Una llum resplendent de color vermell entrava per una obertura de la porta. Just en sortir de la fàbrica va veure allò i va quedar aturat. Sorprès. Impactat.

Durant tots els anys que en Marcos ha estat treballant, s’han ajudat molt amb el Sr. Alfred. Quan en Marcos no podia pagar-se els estudis, quan tenia problemes a casa, etc.”

I pensant això és com entra el Sr. Alfred al seu estudi i seu a la cadira a punt de començar. Però no pot sense prendre’s un bon cafè així que li demana al seu treballador preferit:

Xavier Gay Teixidó ESO 4t A, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

—Marcos, em podries portar un cafè com els de cada matí, si us plau?

En veure que no responia ningú, l’Alfred es va aixecar i va començar a buscar per tota la fàbrica sense trobar-lo.

----------------------------------------------------------

Abans de sortir al carrer, va veure un home estirat al terra amb sang per tot el voltant.

LA FÀBRICA DE SURO

En sortir de la fàbrica, va quedar parat, petrificat. Li va caure la gorra de la mà.

—En sortir de la fàbrica, va quedar parat, petrificat. Li va caure la gorra de la mà.

Teia Miralles Cruanyes ESO 4t B, Fundació Cor de Maria-Sant Josep

—De veritat? No m’ho puc creure, i què, va dir alguna cosa o no? —diu la Lola molt sorpresa, i s’escolten alguns xiuxiuejos més cap al fons.

—Home, és clar que sí. No la veia des de feia tres anys, i ja et dic jo que en tres anys creixen molt, els nens! Déu n’hi do l’ensurt que es va endur al veure sa filla... —fa gestos mentre els explica a les criades, que van fent la seva feina, la reacció del seu amic Eloi quan va veure la seva filla ahir al sortir de la fàbrica. —Bé, noietes, me’n vaig que començo a treballar d’aquí a una estona, que

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 71

6. BATXILLERAT

METAMORFOSI

Un cop varen deixar el quadre, l’avi li ensenyà com es feia una figura. Però, és clar, havia de ser de les més senzilles, perquè això demanava molt de temps i paciència, i no en disposaven.

Quan alguna vegada havia sentit: “aquesta persona és de suro”, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap. I un tap és un objecte que obstrueix el pas. I jo a ell sempre l’havia considerat un tap.

Agafà un tros de suro i uns ganivets amagats a l’armari esquerre del fons de l’habitació. Quan obrí la caixa d’eines, rumià quin ganivet afilar; per poder-ho fer bé utilitzà la pedra. La pedra és un segment que l’avi utilitzava per afilar tots els ganivets de la caixa d’eines. Un cop afilat, començà a fer els pètals de la rosa, tots diferents dels altres. Així la rosa tenia més versemblança. Després de fer set pètals, començà amb la tija i les seves espigues. Un cop tenia les dues parts de la rosa feta, tocava enganxar. Ho enganxà amb una cola especial per a suro, amb molta cura i delicadesa. Ara sí que sí, ja teníem la rosa.

Ell era d’aquell tipus de persones que obstruïa la felicitat dels altres, però que necessitaves inevitablement en aquells moments en què estaves a punt de desbordar-te. Et frenava. Al principi pensava que això era bo, que algú que em frenés quan més ho necessitava era necessari, però estava equivocada. Un cop adquirit aquell poder sobre mi se’n va aprofitar fins no poder més, el tap es va convertir en corda, ja no em frenava, m’ofegava. Em sentia retinguda en tot el que feia, i per por ho vaig deixar de fer, sentia que l’oxigen anava marxant a poc a poc de dintre el meu cos, com quan et rodegen fort amb una corda, però el patiment no va acabar aquí. La corda es va convertir en fuet, a part d’ofegar-me em coïa, tant per dins com per fora, no em podia creure que els actes de la persona que més m’estimava en aquest món fossin capaços de coure’m tant, però jo l’estimava i si ell estava fent això devia ser perquè era bo per a mi.

La Carmen no sabia què dir, el secret de l’avi era impressionant. Des d’aquella tarda, l’avi i la Carmen estaven més junts que mai, fins que l’avi morí de càncer, de leucèmia. La Carmen recorda aquella tarda i aquell quadre de la masia cada dia. Una vegada al dia se’l mira i li fa un petó, com a recordatori d’aquella tarda.

L’avi és mort des de fa anys, però jo el recordo prou per saber que era un geni. Sabia conquerir la Carmen. L’àvia m’explicava com feia les figures i els quadres. En la caixa dels records hi havia monedes amb tot el seu detall, hi havia vaixells, hi havia flors, prestatges amb el detall de les fulloles. Qualsevol cosa et podries trobar en la caixa del secret del suro de l’avi Pascalet. Sí, així es deia l’avi.

Qualsevol geni té la seva maqueta a l’engròs. I així ho va fer. Va fer amb el seu germà la maqueta de suro de la Porta Ferrada de Sant Feliu. Mai ha estat enganxada, perquè l’avi va morir poc després, i el germà no va voler acabar la maqueta sense ell. Sentia tristor.

Però la coïssor augmentava. I jo no sortia de casa. I ell mai era a casa. I quan hi era a mi em coïa tot. Fins que un dia van entrar a casa i no era ell, i van tenir el valor d’aixecar la corda que lligava el tap, i el dolor va desaparèixer. I tot gràcies a la veïna, que va dir que l’aigua que m’ofegava li estava arribant per sota la porta.

Maria Lobato Cilleruelo Batxillerat 2n, Institut Sant Feliu

----------------------------------------------------------

L’avi em deia que no hi havia límits en la imaginació de cada un, i que tothom pot arribar lluny sempre, i que realitzis allò que t’agrada fer i sobretot amb la companyia que més desitgis. Em deia que escoltés el meu cor.

EL SURO

La seva passió era el suro i l’àvia. Es passava hores fent figuretes, cada dia de noves. Jo m’amagava a la porta i el mirava com ho feia, no volia saber el secret de l’avi, perquè si no me’l volia explicar devia ser per alguna raó, a més a més ja no tindria la mateixa fantasia si sabés el gran secret dels Pascalet.

Algú el coneixia? Al meu avi, em refereixo. Els avis són aquelles persones que t’expliquen contes i historietes de quan eren joves, alts i forts, i combatien contra guerrillers d’altres països. El meu avi no era d’aquests. M’explicava historietes i contes del suro, anys enrere.

En aquella època, el suro era molt important al poble on vivia. Treballava en una de les indústries més importants. Allà és on va conèixer la meva àvia Carmen.

M’explicava que ella era la més bonica i bella que havia vist mai. Va voler fer-li un regal i li va fer una rosa de suro. Sí, sí, de suro. Amb tots els seus detalls i espines, i a més que si les tocaves et punxaves. Quan l’avi li va entregar la flor de suro a la Carmen, no va saber què dir, es va quedar sense paraules. Va pensar en com havia fet aquella rosa, amb tots els seus detalls. Tot just després de regalar-li la rosa, la Carmen va exigir que li expliqués el seu secret.

Va arribar lluny. A part de tenir una família que l’estimava, té una petita exposició al museu de St. Feliu, on hi ha alguna moneda i arbres fets en tres dimensions. Això sí, tot en suro. El suro, la seva especialitat. El suro és la història de la nostra família, la història de Sant Feliu. És probable que algú, a part de la família, conegués l’avi.

Iona Pascalet Batxillerat 2n A, Institut Sant Elm

L’avi, per guanyar-se el cor de la Carmen, li va explicar els secrets de fer figuretes i altres coses en suro. Quan la Carmen va entrar a casa de l’avi va quedar sorpresa de tanta bellesa, hi havia quadres i figures bastant grossos de suro. Semblava com si mirés una exposició d’un museu. Quan van arribar al fons del passadís, la Carmen es va fixar en un quadre, era una masia amb un arbre que l’envoltava i un estany amb un parell d’ànecs i un pou al costat. L’avi li preguntà si li agradava. Ella sense moure el cap va dir que sí, que li recordava la masia on vivia quan era més petita. Es varen quedar callats mirant el quadre sense dir-se res.

----------------------------------------------------------

DE SURO Quan alguna vegada havia sentit: “aquesta persona és de suro”, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap. Però, després del que m’ha passat ho he pogut entendre. Jo mateix he desenvolupat una escorça al meu voltant, un escut que em permet aguantar totes les patacades que em ventin sense haver d’agenollar-me.

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 73

COR DE SURO

I mai hauria pensat que la necessitaria, abans de començar l’institut; però bé és sabut que el món és ple de gent que gaudeix fent patir, gent que troba la seva felicitat en les desgràcies dels altres. Mira que m’ho deia el meu pare abans de marxar del poble: “Ara més que mai has de ser fort, fill. Ja ets gran, i fora d’aquest poble no hi haurà ningú que cuidi de tu.”

Quan alguna vegada havia sentit: “aquesta persona és de suro”, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Un tap que era dur però tou, que es pot modificar per adaptar-lo al lloc que ha de tapar.

Després d’uns anys vaig entendre aquesta expressió.

Des de joveneta vaig començar a tenir una capa protectora més dura que una roca, però per dins era tova com el cotó. El meu cor era una roca de cotó, o un tap de suro. Tot això va començar quan em deien: “Ara anem cap aquí, ara cap allà” i jo, mentrestant, m’anava fent un lloc entre la societat de les diferents ciutats on vivíem, com ho fa un tap de suro quan es va tallant perquè encaixi a l’ampolla a la perfecció. La meva adolescència la vaig passar emigrant per tot el país i sempre que em preguntaven d’on venia jo no sabia què contestar. Tots aquest moviments de ciutat a ciutat van ser a causa de l’escassetat de feina i el poc aliment que hi havia després de l’infern que va passar el país.

Ens acabàvem de mudar, i jo no coneixia ningú. Els meus pares havien estat despatxats de la feina per la crisi i ens vam traslladar a la ciutat per necessitat. Com que no ens podíem permetre cap mena de luxe, estàvem situats als suburbis de la ciutat, a la seva zona més conflictiva. I ho vaig notar des del primer dia del curs.

Vaig entrar a classe per primer cop, i només d’obrir la porta ja vaig veure el grupet de companys que passarien els següents dies assetjant-me. Estaven recolzats a la finestra fumant una cigarreta. Em vaig asseure a segona fila, al costat de la paret, i no em van dir res. Però quan va entrar la professora, un d’ells se’m va acostar i va apagar la burilla al meu clatell, mentre em deia: “Benvingut a l’insti, amic”.

Vaig haver d’adaptar-me a qualsevol situació que m’imposava la meva família, com quan va arribar el dia de casar-me als divuit amb un home gairebé deu anys més gran que jo. Va ser un matrimoni de conveniència per terres, vinyes i no sé quantes històries més. Vaig viure sotmesa al meu marit durant més de cinquanta anys fins que el seu cor va dir prou. Des de llavors, vaig aconseguir alliberar-me del suro que em tenia presa.

La convivència a classe des de llavors no va pas millorar, sinó tot al contrari. Dia rere dia, els companys van anar ficant-se més amb mi, i cada cop me les feien més grosses. Durant molt temps, arribava a casa i l’únic que feia era plorar sense parar, i no sabia com acabar amb el maltractament. Fins al dia que vaig dir prou.

La professora de català ens havia encomanat una redacció que comptava el deu per cent de la nota de final de trimestre i jo m’havia passat el diumenge a la tarda treballant per acabar-la. Quan va arribar la classe del dilluns, em vaig aixecar del pupitre per anar a entregar-la, però un dels companys em va frenar i arrabassant-me el full de les mans em va dir: “Moltes gràcies per fer-me la feina, amic”.

A dia d’avui miro enrere per trobar algun moment de felicitat i només he arribat a un: quan encara era una nena que jugava al pati de casa, la casa on vaig estar vivint fins a l’adolescència i la que em va veure créixer. És allà on pertanyo i on pertany el meu cor de suro, com una roca de cotó.

Laura Tudela Trujillo Batxillerat 2n, Institut Sant Feliu

Jo estava a punt de posar-me a plorar una altra vegada, però, en lloc de fer-ho, actuant com si estigués posseït d’ira, vaig clavar-li un cop de puny al nas. La classe va quedar muda. Llavors ell, enfurismat, em va pegar tres cops a la cara i em va deixar estabornit al terra; i em va rematar ventant-me un parell cosses a la panxa, per si no m’havia quedat clar que no m’havia de posar contra seu.

Em vaig passar la resta de la setmana recuperant-me a l’hospital, fins que el diumenge següent em van donar l’alta. Encara tenia la cara ben morada i estava atemorit de tornar a classe. Dilluns, a primera hora, ja estava preparat pel pitjor que pogués passar. M’havien explicat que el noi que m’havia pegat estava expulsat, però jo sabia que tenia molts amics que podien fer-me el mateix que ell.

Vaig fer el cor fort i, tremolant, vaig obrir la porta de la classe. Tothom se’m va quedar mirant mentre avançava cap al pupitre amb el cap cot i la mirada als peus. Vaig seure i els nois van començar a xiuxiuejar entre ells, però ningú em deia res. De sobte, el que m’havia apagat la cigarreta al coll el primer dia de classe em va parlar. “Escolta, estàs bé? Han expulsat en Marc pel que et va fer.

No sé com et vas atrevir a plantar-li cara.”

Per primer cop des que havia arribat, una persona en aquell institut no m’havia parlat per insultar-me ni riure’s de mi. Vaig aixecar el cap i vaig notar que tota la classe em mirava d’una manera diferent: m’havia guanyat el seu respecte. A partir d’aquell dia, ningú més es va aprofitar de mi i els nois em van deixar d’emprenyar d’una vegada per totes. M’havia fet de suro.

Arnau Quintana Barbé Batxillerat 2n, Institut Sant Feliu

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 74

ÍNDEX 1. CICLE INFANTIL

4. CICLE SUPERIOR

P3 Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola Ardenya Escola Ardenya Escola L’Estació Escola Mossèn Baldiri Reixach F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Gaziel Escola Gaziel F. Cor de Maria-Sant Josep Escola L’Estació

P3 P3 P3 P3 P3 P3 P3 P3 P3 P3

5è Khalid Azzi 05 Escola Ardenya Daniela Cañaveras Rosillo 05 Escola L’Estació Ivan Espinola Chaparro 06 F. Cor de Maria-Sant Josep Ivet Esteva Garriga 06 Escola Mossèn Baldiri Reixach Yelysei Fedorov 07 Escola Mossèn Baldiri Reixach David Garcia 07 F. Cor de Maria-Sant Josep Laia Gimbernat 08 Escola Gaziel Mireia Hernández 08 Escola Gaziel Paula Jiménez 09 Escola L’Estació Gala Tomás Mateo 09 Escola Ardenya

5è 5è 5è 5è 5è 5è 5è 5è 5è 5è

Carla Anguita Martínez 50 Aya Chakkour El Onsri 50 Dan Ferrando 50 Kail Flores Martín 50 Julieta Follino Castaño 51 Naia Guerrero 51 Jan Mora 51 Katia Pugnau 52 Dúnia Salah Dris 52 Marc Seguer Torres 52

P4 Escola Gaziel Escola Gaziel F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola Ardenya Escola L’Estació Escola Ardenya F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola L’Estació

P4 P4 P4 P4 P4 P4 P4 P4 P4 P4

6è Unai Camps 11 Escola Mossèn Baldiri Reixach Héctor Cañadas 11 Escola Gaziel Mar Delgado 12 Escola Gaziel Marc Garcia Rubio 12 Escola Gaziel Júlia Guerrero Herrero 13 Escola Ardenya Leo Martínez González 13 Escola Mossèn Baldiri Reixach Mirella Martínez Padilla 14 Escola L’Estació Amelia Meere 14 Escola L’Estació Lucía Sánchez Rodríguez 15 Escola Ardenya Ariadna Villa Concepción 15 F. Cor de Maria-Sant Josep F. Cor de Maria-Sant Josep

6è 6è 6è 6è 6è 6è 6è 6è 6è 6è 6è

Jose Avilés 54 Àngel Benítez 54 Jan Casanovas 54 Nora Casas 54 Dàlia Colomeda Bravo 55 Aya El Araby 55 Emma Martín Cornejo 56 Víctor Montiel Ferrer 56 Júlia Oriol Tendero 56 Isis Pla 57 Anna Prunell 57

P5 Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola Ardenya F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Gaziel Escola L’Estació Escola Gaziel Escola L’Estació Escola Ardenya Escola Mossèn Baldiri Reixach F. Cor de Maria-Sant Josep

P5 P5 P5 P5 P5 P5 P5 P5 P5 P5

Ainoha Aracena De la Rosa 17 Alexandra Arrua Medina 17 Isona Comellas 18 Viktoriya Dzyama 18 Sofia Fang Huang 19 Adel Jaouhari Fernández 19 Basmae Lamallam 20 Marina Rodríguez Moreno 20 Miguel Angel Sánchez Asensió 21 Hugo Santana 21

1r 1r 1r 1r 1r 1r

Laia Fernández Cabezas 59 Aina Garriga Piera 59 Nil López 60 Maria Vilches Mejias 60 Arnau Saubí 61 Helena Serra 61

5. ESO 1r Institut Sant Feliu F. Cor de Maria-Sant Josep Institut Sant Elm F. Cor de Maria-Sant Josep Institut Sant Elm Institut Sant Elm

3r Escola L’Estació Escola Ardenya F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Mossèn Baldiri Reixach F. Cor de Maria-Sant Josep Escola L’Estació Escola Gaziel Escola Gaziel Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola Ardenya

3r 3r 3r 3r 3r 3r 3r 3r 3r 3r

2n Institut Sant Feliu Institut Sant Feliu F. Cor de Maria-Sant Josep Jana Anguita Martínez 23 Institut Sant Feliu Malak Bardadouh 24 Institut Sant Feliu Elm Batallé 24 F. Cor de Maria-Sant Josep Gerard Bondia Torres 25 Mariam Boumahdi 25 3r Pau Esgleas 26 F. Cor de Maria-Sant Josep Lluc Río 27 Institut Sant Elm Juan José Rodríguez González 28 Institut Sant Feliu Helena Ruiz 29 Institut Sant Feliu Berta Serrano Jiménez 30 Institut Sant Elm F. Cor de Maria-Sant Josep Institut Sant Feliu Jon Eric Falces 32 Eloi Izcara Albiol 33 4t Biel Jofre Pujol 33 Institut Sant Feliu Gina Massallé 34 Institut Sant Feliu Júlia Massallé 35 F. Cor de Maria-Sant Josep Anna Oleskiv 37 F. Cor de Maria-Sant Josep Agustín Orban 37 Aura Pujol 38 Emma Xirgu 39 6. BATXILLERAT Aya Zouhry 40 2n Institut Sant Feliu Institut Sant Elm Institut Sant Feliu Institut Sant Feliu Zhara Aaddach Ourchid 42 Alba Borromeu Felip 42 Júlia Casellas 42 Mocere Coulibary 42 Pol Jiménez 43 Júlia Manyik Morcillo 43 Guiu Ripoll 43 Sergi Rodríguez 43 Òscar Segovia 44 Jana Serra Ventura 44

4t F. Cor de Maria-Sant Josep F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Gaziel Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola Gaziel Escola L’Estació Escola L’Estació Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola Ardenya Escola Ardenya

4t 4t 4t 4t 4t 4t 4t 4t 4t 4t

Maria Bisbe 46 Mireia Brea 46 Elsa Martín 46 Damian Martínez Sanchez 46 Blai Ponce 47 Júlia Pons Pulgarín 47 Martí Puig Gallardo 47 Esnayer Romero Beltre 47 Giulia Rossi 48 Gerard Vila Soler 48

2. CICLE INICIAL 1r Escola Ardenya Escola L’Estació Escola Gaziel Escola L’Estació Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola Gaziel F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Mossèn Baldiri Reixach F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Ardenya

1r 1r 1r 1r 1r 1r 1r 1r 1r 1r

2n Escola Ardenya Escola Ardenya Escola L’Estació F. Cor de Maria-Sant Josep F. Cor de Maria-Sant Josep Escola Mossèn Baldiri Reixach Escola L’Estació Escola Gaziel Escola Gaziel Escola Mossèn Baldiri Reixach

2n 2n 2n 2n 2n 2n 2n 2n 2n 2n

3. CICLE MITJÀ

31a Mostra Artística | Sant Jordi 2017 75

2n Alexis Alarcón Flores 63 2n Isaac Cárdenas Arbat 63 2n Hajar Chraa Ezziti 63 2n Joana García Moreno 64 2n Chaimae Sabba El Fechtali 64 2n Pau Olivares Màrquez 64 3r 3r 3r 3r 3r 3r 3r

Aïda Andreu Pereira 66 Adel Calabuig 66 Laia Conchillo Puigmolé 67 Zaira Martín Perdigón 67 Jénnifer Dan 67 Joan Parareda Martínez 68 Amanda Pino Fernández 68

4t 4t 4t 4t

Sílvia Casamitjana Formiga 70 Mar Fernández Recasens 70 Xavier Gay Teixidor 70 Teia Miralles Cruanyes 71

2n Maria Lobato Cilleruelo 73 2n Iona Pascalet 73 2n Arnau Quintana Barbé 73 2n Laura Tudela Trujillo 74

xols

SANT FELIU DE

Empordà - Costa Brava

Biblioteca Pública Octavi Viader i Margarit C/ de Joan Surís, 28-34 17220 St. Feliu de Guíxols Tel. 972 324 057 biblioteca@guixols.cat

www.guixols.cat