Premis Contes Certamen literari Sant Jordi 2021 viladecavalls

Sant Jordi 2021 Premis Certamen literari Contes

JORDI SEBASTIÀ I GALÍ I MARTÍ SÁNCHEZ BOSCH REBEN ELS PREMIS DE LA MÀ DE LA IL·LMA SRA. CESCA BERENGUER, ALCALDESSA DE VILADECAVALLS, EL SR. JORDI AMIGUET, REGIDOR DE CULTURA I LA SRA. IRENE LLADÓ, DIRECTORA DE LA BIBLIOTECA PERE CALDERS

1ER PREMI JORDI SEBASTIÀ I GALÍ

UN VOLT PER LA TARUMBA I USTRELL ...?

1

2

Ha sortit el sol però no podem gaudir del seu escalf. Els núvols baixos d’aquest dia d’hivern del mes de gener, vesteixen de gris els entorns de la Tendera. Avui estem confinats al municipi però no ens resignem, i decidim seguir amb les nostres rutes setmanals d’aventura i descoberta. Som cinc veterans carregats amb motxilles plenes de vitalitat i bon xoriç, cafè, ratafia, cigrons, i altres menges per fer el que ens agrada, trescar de sol a sol. El terme de Viladecavalls, amb una orografia complicada, ens permet fruir de paisatges i entorns molt diversos que avui volem aguaitar. Després d’un cafetó matiner a peu de cotxe, comencem la ruta que, passant

per la granja d’Aventura Park, ens condueix cap a la magnífica masia de Can Coromines, on actualment hi ha muntat un centre de recuperació de toxicòmans i persones en exclusió social, anomenat “el Reto”.

No sé que em passa aquest matí, tinc una sensació estranya, com si alguna cosa extraordinària estigués a punt d’esdevenir. La conversa, aparentment intranscendent, remet el meu pensament més enllà del raonable. He rebut al mòbil notícies greus d’un amic i he notat com un alè glaçat al meu clatell. Quelcom no encaixa!...

Una paradeta m’aniria bé!

Abans d’arribar a Can Cabassa, ens aturem sota un arbre magnífic, on, algú, ha fet un banc molt precari aprofitant uns totxos vells i un tauló de les obres del mai acabat, i molt esperat, quart cinturó. És on els primers raigs de sol ens acaronen suaument. Davant nostre la que havia estat una magnífica masia, ens mostra la cara trista de la decadència. El lladrar d’uns gossos al seu interior ens fa pensar que potser no està tot perdut. Jo, de petit, havia estat a Can Cabassa on recordo hi havia una taula de billar, per a mi espectacular, i una piscina de somni. Animats per el bon ritme que portem, decidim travessar la riera de Gaià i pujar fins a Ullastrell per fer anar una mica les cames (caminant podem entrar a un terme municipal veí). Creuar no ha estat fàcil, el ritme accelerat i el volum de les aigües ens ha obligat a aturar-nos i omplir la llera amb pedres del camí per tal d’improvisar una passera segura; per a no mullar-nos. Quant gairebé tots havíem creuat, el Jordi encara insistia en reforçar-la; semblava que no volgués travessar, com si un pressentiment estrany l’atures a l’altra riba. Finalment s’ha decidit.

Les aigües marronoses i tèrboles, i la fredor de l’entorn marcit, no auguren cap bon presagi en un dia com aquest. Som a la part més baixa i fosca, a partir d’aquí hem d’enfilar la vertiginosa pujada que ens menarà al poble. El meu neguit no fa més que augmentar a mesura que avancem. Tinc ganes de ser a dalt i que bufi el vent.

Després de travessar la masia de Can Font on, de joves, ens trobàvem amb els Anglada per anar a practicar trial per l’entorn, la fita de C.O.N.V.I.V.E. ens informa que entrem dins el terme d’Ustrell (com sempre havíem dit a casa) i que som sobre la traça del camí vell. Al costat, un rètol força nou, ens dona la benvinguda al Parc Rural del Montserrat. Quan ens aturem davant l’ajuntament ens entra fresqueta només de llegir que estem a 3ºC. Al costat, la placa de la pujada de l’1 d’Octubre, ens fa saber que 1245 veïns van votar que sí per a l’autodeterminació de Catalunya. Més endavant un mural ens explica la tradició de la Serralavella, celebrada més o menys a meitat de Quaresma, quan la mainada anaven per les cases amb un xerrac serrant un tronc i cantant per rebre llaminadures i altres menges (mai peix o carn) que els trencava el rigorós dejuni quaresmal.

Amb el fred al cos i la cançó de Quaresma als llavis no acabo de lligar caps; què hi fem allà? No és el destí que m’esperava i el dia gris ha vençut la tímida llum que de tant en tant s’albirava. Potser després ho veure més clar. De moment la negror interior persisteix.

Deixem el poble resseguint el camí d’Olesa de Montserrat que per un estret corriol ens portarà altre cop fins a la riera de Gaià. Les vistes de Montserrat i, en primer terme, la de Can Sanahuja, ens impressionen quan el sol es decideix finalment a lluir sense complexos. Un cavall estrany, tancat a la vora del baixador, ens mira desafiant quan el depassem a poca distància.

La bèstia, estrafeta i fosca, de llambregada malaltissa, confirma definitivament que estic a prop de saber quin serà l’esdevenir i la causa que em manté tant estranyament angoixat.

Des de la llera decidim pujar en direcció al quart cinturó per poder observar, des d’un mirador privilegiat, les obres faraòniques dels dos túnels que, potser mai, comunicaran el Vallès Occidental amb el Baix Llobregat. El lloc i l’hora acompanyen per aturar-nos a esmorzar amb delit. Aquests és un dels moments on xalem de valent: el cafè de l’Eduardo, la xocolata del Juanjo, la ratafia del

Jordi i les fotos del Pepito; s’han convertit en un costum plaent.

Quan ens alcem ja decidits a passar per Can Sanahuja, les nostres ombres es retallen sobre el vell asfaltat mai estrenat. Travessem l’amplada dels dos vials i ens enfilem cap la masia. En arribar, davant la impressionant portalada uns sorolls estranys ens distreuen quan, de cop, s’obre la porta i apareix la figura de l’amo, don Jorge, que molt amablement ens fa unes fotos de record davant de casa seva. Tot seguit marxem en direcció cap a la font i la bassa del Molí de Vent.

Ha passat! Com un llamp a la ment, mentre ens dirigíem a la font, el meu trasbals, s’ha confirmat definitivament. Dues imatges potents s’han fixat al meu cervell: una vella porta arrencada d’una casa senyorial de Barcelona amb estranyes inscripcions; i la del meu amic Requena, amb el qui vaig compartir responsabilitats al comitè executiu de l’ara dissolta Fundació Progrés i Tècnica.

Aquesta no és una excursió qualsevol, és també, o és principalment, un viatge de confinament interior. De remembrança de temps ja passats compartits amb qui ja només és als records més profunds de l’esperit.

El roures majestuosos que envolten la font que abans coneixíem, potser equivocadament, com del Roser, enfosqueixen l’entorn a l’estiu, però ara, a l’hivern, deixen passar tota la claror que ens cal per gaudir del rajar pausat i de la cantarella de l’aigua. Més avall, ja al creuament de les rieres de Can Trullàs i de Sant Jaume (i també del GR 6 i el GR97), el nostre estrany camí els descarta tots i s’enfila directe cap a la carena mitjancera de les dues rieres, en direcció a Can Duran de les Tauperes primer, i Can Baiona després.

En Requena era un bon home al que vaig perdre la pista ja fa molts anys. Quan va saber que jo era de Viladecavalls els seus ulls es van il·luminar. Ell era d’origen castellà, de Salamanca si no recordo malament. Deuria tenir uns 23 o 24 anys més que jo i era ja, quan el vaig conèixer, un enginyer veterà. Aquell dia vam anar a dinar junts i em va explicar amb emoció com de petit el van traslladar, crec que des de Madrid, com a nen refugiat a Viladecavalls; precisament a Can Sanahuja. Al mas es va deslliurar temporalment

de l’horror de la guerra civil; del mal viure franquista de la postguerra no se’ns va escapar ningú, tret d’algun falangista o oportunista proper al poder.

L’altre record em porta a una nit estrellada, fosca, sense clar de lluna, contemplant la volta del cel mentre que el meu pare ens explicava, a la meva germana i a mi, les meravelles que amagava aquell univers tant visible i tant allunyat alhora. Després de resseguir el cinturó d’Orió i rememorar les vicissituds de les Plèiades, les set germanes que es van casar amb deus i es van convertir en estrelles, vam entrar a la casa de la Tarumba, on la meva mare mantenia la llar de foc encesa des de l’hora de sopar.

Esverats pel que acabàvem d’escoltar no teníem son, i la vetllada es va allargar amb la narració també, d’altres històries del poble. Em va sobtar la de la gran portalada de Can Sanahuja que segons el meu pare havia estat la porta principal de la Seca de Barcelona (lloc on s’encunyava moneda). Altres fonts especulen que la van portar del Palau dels Vescomtes de Santa Coloma situat al carrer Ample de Barcelona quan el van enderrocar, ja al segle XX. Potser el Palau havia estat en algun moment seu de la Seca?... Però el que més em va encuriosir no va ser el fet que la traslladessin pedra a pedra, sinó la simbologia de secreta significació que tenia, i conserva avui intacta, pintada de grana a la dovella i pedres adjacents. Encara avui ni el propietari ni ningú (que jo sàpiga) en coneix la màgia protectora, o adhesió que pugui establir pels qui travessen el portal.

Aviat, l’assolellada façana de l’antiga masia de Can Baiona ens dona la benvinguda i una mica de repòs després de la forta pujada. Però no ens aturem massa, travessem la carretera d’Olesa i anem directes cap el Roure Gran, arbre monumental proper al trull de Can Trullàs. Amb la font del Roure i el magnífic forn de calç, tots a tocar, formen un conjunt espectacular. Tres en un que diria aquell.

El Juanjo i l’Eduardo s’abracen a l’arbre intentant encerclar-lo tot però degut a la seva inclinació, sembla que lluitin, inútilment, per arrancar-lo. Allà coincidim amb una parella, ja granadets, que passegen tranquil·lament el seu retrobat romanticisme. Els deixem tranquils cercant herbetes, hi anem amb pas decidit cap a Can Marcet, masia coneguda antigament com les Marcetes. En travessar el pont sobre la via del tren de rodalies ja se’ns apareix la casa i endevinem el seu estat d’abandó quan descobrim un pi que

creix directament sobre la teulada. Ens estranya; no fa tant que encara s’hi vivia i hauria d’estar protegida al estar declarada com a bé cultural d’interès local. Sembla però que, fa un parell d’anys, també va estar ocupada per uns portuguesos si fem cas a la bandera que onejava per la finestra. Avui, ni a la masia, ni a la font de Can Marcet, molt propera a la casa, hi ha cap rastre de vida.

Deixem enrere el casalici i ens endinsem per la serra del Samuntà cap el pont que travessa la C-16 i ens dona accés a la zona senderista de la serra de Collcardús. Després de contemplar per uns moments la densitat de trànsit de l’autopista, enfilem el camí de pujada en direcció al turó del Ros. Ens aturem una estona al forn de calç de Can Boada de les Parentes i bastant mancats d’alè emprenem la més dura de totes les pujades d’avui, la que ens conduirà al cim del Ros. Abans però, passat el coll de la Bassa, ens dirigim cap la les restes del mas del Ros on farem parada per dinar.

El racó triat és un balcó privilegiat sobre el Vallès on unes lloses de pedra molt ben disposades fan de taula i banc per seure. Millor no podem estar!

Recordo amb certa nostàlgia les sortides matinals amb en Junyent, el Federico i altres persones de Viladecavalls just a aquest indret, on amagades sota les lloses de la taula en un buit ben estudiat, apareixien l’oli, la sal, mistos, les graelles, els esmolls, l’aigua, el vi i altres coses necessàries per a fer un bon foc a terra i esmorzar unes botifarres i carn a la brasa. El dia anterior a la nostra sortida, rememorant aquelles efemèrides, vaig amagar una ampolla de cava i un gatonet3 de nata i rovell cremat, congelats, sota la llosa.

Curiosament encara quedava algun estri, mig rovellat, d’aquella època gloriosa. Com els trobo a faltar!

Havent dinat, he explicat als meus companys la història i els he animat a cercar sota la llosa; han tingut una sorpresa molt agradable que ens ha endolcit i alegrat el dia (potser massa i tot).

Pujar al cim del Ros ha estat un moment. L’estelada oneja renovada, però ja no hi ha la placa recordatori del malaguanyat Sebastià Homs, batlle de Viladecavalls. Animats, ens hem atrevit a entrar a l’avenc del Forat del Vent sense cordes ni material

espeleològic, emulant al Jaume Junyent que amb més de 70 anys hi entrava com si res; a pèl (en conservo una foto).

Ara toca tornar i ho fem carenejant pel Turó dels Quatre Termes, el coll de Can Magarit, el turó de les Guixeres i finalment pel turó de les Bassotes. Abans, però, d’enfilar-nos a aquest magnífic mirador hem passat per l’indret on, de joves, teníem una cabana feta amb troncs i branques on havíem passat moltes nits i havíem celebrat moltes festes. També, perquè no dir-ho, havíem experimentat nits memorables d’ensurts, corredisses i coses prohibides. En baixar de la talaia hem visitat el forn Riscal i després hem anat directes cap a la Pedra Degollada on, esbojarrats com a jovenets, potser animats pels efluvis del cava del dinar, hem decidit de “surfejar”, a cor que vols, damunt la joia geològica del nostre poble. Per un moment hem pensat que el difícil equilibri de la roca la podia fer trontollar, però la confiança sòlida de la nostra decisió ens ha donat ales per enfilarnos i davallar, imaginàriament, per les onades arbòries de l’entorn.

La tonada del Surfin’ USA dels Beach Boys el mític grup dels 60’s ens ha acompanyat fantasmagòricament. Tot ha acabat bé i, preveient la caiguda de la fosca, hem accelerat el pas passant a tocar per la font de Sant Miquel, la desapareguda vil.la romana del Molinot, l’estació de la RENFE i la masia de Can Corbera. Arribar a can Mir des de l’antiga Sony ha estat laberíntic entre carreteres, autopistes i els horts que hem hagut de travessar. Fins a la Tendera, només ens ha mancat creuar el quart cinturó, on hem recollit unes bledes boníssimes que creixen salvatges a la vorera.

Hem arribat ja amb el sol darrere l’horitzó i com sempre, abans de tornar cap a casa ho hem volgut celebrar.

S’ha acabat! Ara ja sol dins el cotxe, he hagut de trencar el confinament local a la força, ja que un senyal de prohibit el pas m’envia cap a Terrassa i m’obliga a passar pes sota el pont de l’enllaç a la C- 16 on, malauradament, he xocat mortalment amb un camió que venia a tot drap per la dreta, des dels Salesians de Terrassa...

L’ensurt ha estat espantós... El cor accelerat semblava m’hagués de sortir del pit... Els pulmons ardents no admetien tant d’aire com

calia...M’he despertat sobtadament i la realitat m’ha caigut a sobre, amb més força encara, quan he sentit la cadència monòtona del so del respirador. Tot plegat només ha estat un somni... Els metges diuen que me’n sortiré, però jo fa dies que no veig a la família i al pobre del costat se l’han endut... Maleït Coronavirus!

19 de gener de 2021

1.- Nom amb el que anomenàvem Viladecavalls als anys 70.

2.- Nom tradicional d’Ullastrell.

3.- A Terrassa, de petits, al braç de gitano en dèiem gató i per tant anomenem “gatonet” a un braç de gitano de reduïdes dimensions. Possiblement el nom es manllevés del típic gató mallorquí que és un pa de pessic d’ametlles.

2ON PREMI MARTÍ SÀNCHEZ BOSCH

EL VELL I L'OCELL

Heus aquí una vegada un poble a les muntanyes. Es tractava d'un poble petit, tan petit que feia que el més menut dels barris que pogueres trobar a qualsevol ciutat paregués gran al seu costat. El poble s'anomenava Vellbuc, i era modest com cap més altre.

Vellbuc estava compost per cases petites i maques, de parets de pedra i teulades de pissarra, a més d'un ajuntament i una ermita. El poble es trobava abraonat per grans cims, que en dificultaven l'entrada i la sortida de mala manera. Per als pobres vellbuquencs suposava un problema, ja que amb l'arribada de l'hivern queia la neu, i aquesta s'acumulava a les valls i impedia als habitants marxar

del poble. No podien sortir ni per buscar menjar als mercats de les ciutats properes, ni per dur els ramats a pastar pels camins, ni per visitar amics que residissin fora de Vellbuc.

La temporada de l'hivern feia passar un mal tràngol als habitants del poble. Fou per això que l'alcalde, un home amb molta determinació i una gran estima envers els veïns de Vellbuc, decidí establir un sistema per assegurar-se que cap pogués patir gana al llarg d'aquells mesos tan freds. Cada setmana els habitants havien de dur a l'ajuntament tot el menjar del que disposés cadascun d'ells. Els pagesos hi duien collites, els ramaders hi duien llet, ous o carn del bestiar i cada vilatà contribuïa en major o menor mesura, amb el que podia, sempre amb la millor intenció. Un cop arreplegat tot el menjar, aquest es repartia entre tots els vellbuquencs, de manera que tots rebien exactament el mateix.

Era un sistema just, que a tothom semblava bé. La petitesa del poble suscitava un lligam entre els vilatans afí al que vincula una gran família, fet que nodria la solidaritat que permetia a Vellbuc mantenir aquest funcionament cada hivern. El poble fou sempre feliç i pròsper. La pau l'embolcallà durant molts anys, fins que un dia ocorregué quelcom que ningú esperava.

Una tarda de mitjans de novembre Radulf, un home vell que es guanyava la vida amb un petit hort, tornava a casa caminant pels afores del poble. Havia anat a acompanyar la seva filla i el seu gendre, que havien vingut a Vellbuc uns dies amb els fills per passar la castanyada amb ell. Els havia dut fins al camí del sotrac, la via que conduïa cap a la ciutat al sud i, després d'acomiadar-se'n, ja se'n tornava al poble.

En Radulf passejava tot content, escoltant el cantussol dels arbres, quan tot d'una el sorprengué un crit que venia de l'aire. Llavors, quelcom estrany caigué a prop dels seus peus, espantant-lo. Al principi no s'atreví a acostar-s'hi, però no trigà a veure que es tractava d'una mena d'ocell. L'home, que tenia bon cor, s'apropà per cerciorar-se que l'animal no estigués ferit.

Ell no sabia de què es tractava, però el cert és que no era un ocell corrent. Era petit, no gaire més gran que la seva mà ben oberta, i tenia unes plomes vermelles i daurades, molt belles, i cos prim i esvelt. En Radulf sabia que per aquelles muntanyes corrien molts rumors, entre ells rumors d'una au extraordinària, que creuava el cel

com un llamp i duplicava les collites d'aquells qui el veien. Ell no hi creia pas, en tot això, així com tampoc creia en els gambutzins, però ràpidament veié que aquell ocellet estava ferit, se'n compadí i decidí agafar-lo.

En Radulf el dugué a casa, amb el propòsit de cuidar-ne fins que l'au pogués valdre's per si mateixa i marxar volant. Li preparà un espai a la taula i l'hi donà miques de talls de vedella crua que tenia, per sopar. Aquell ocell es mirava l'home amb uns ulls que a en Radulf li feren gràcia, així que alçà la veu i li digué: ―Et diré Garbí, com el meu besavi. En Garbí inclinà el cap.

No ho explicà a ningú en Radulf, això. Creia que la bellesa d'en Garbí podia atraure interessats de males intencions i no volia que l'hi prenguessin. Passaren els dies a Vellbuc i començà a fer fred. En Garbí recuperà forces aviat i de seguida pogué caminar, però no volava. En Radulf preferí no deixar-lo anar encara, ja que era una bèstia xica i no estava convençut que pogués sobreviure tot sol a la natura.

Com cada any, l'arribada de l'hivern significà una reunió a la plaça de l'ajuntament. L'alcalde pronuncià el seu discurs encoratjador i els vellbuquencs aplaudiren. Aquells dies alguns marxaren a la ciutat, per passar aquells mesos amb la família, i d'altres s'anaren preparant per a aquell temps més difícil.

En Radulf tenia un hort al jardí. Aquells mesos feia cistells amb collites de pastanagues, coliflors, escaroles i ruca, entre d'altres. Per a ell feia ja temps que la temporada de la neu no suposava un gran canvi en la rutina, però en Garbí es veia nerviós amb la baixada de temperatures. Començà a córrer amunt i avall per la casa fins que l'home el deixà sortir a l'hort, on l'ocell donà voltes tot emocionat.

En Radulf reia i se sorprengué, ja que en Garbí, com si fos conscient de l'ús i el valor de l'hort, procurà no fer malbé res del que hi tenia plantat.

Amb en Garbí d'acompanyant, el vell Radulf se sentia menys sol.

Estava agafant afecte per l'ocell. L'animal el seguia per tot arreu i amb prou feines el deixava sortir per anar a comprar o a la Sagrada

Comunió els diumenges. Li feia festes quan tornava i li prenia els coberts i les eines perquè l'home el perseguís per la casa.

Però en Garbí s'estava fent gran. A mitjans de desembre havia crescut quasi un pam des que en Radulf el trobà. Encara no volava, però ja era capaç d'enfilar-se tot sol a la taula i en una ocasió l'havia esgarrapat sense voler-ho i amb prou feines havia pogut caminar fins passats un parell de dies. L'ocell cada cop tenia més fam, i havia arribat un punt on en Radulf amb prou feines tastava la carn, ja que pel que havia vist en Garbí era més carnívor que herbívor i n'estava molt de la carn. També el veia alimentar-se d'insectes del jardí, a més d'algun ratolí de camp.

Aquest fet el portà a guardar-se menjar en comptes de dur-lo tot a l'ajuntament. Sabia que estava terminantment prohibit i que podia buscar-se problemes, però no li quedava una altra sortida. A en Garbí no li agradava cap dels conreus, per tant podia oferir-li a ell tota la carn que li destinava l'ajuntament i en Radulf podia passar amb la resta de menjar que li arribava juntament amb el que es guardava.

Aquest truc no li serví gaire temps. Una tarda ben entrat el gener, van trucar a la seva porta. En Radulf li indicà al Garbí que s'amagués a l'hort i l'ocell obeí. Estava acostumat a anar allà quan l'home rebia visites, i havia après a romandre en silenci i a no moure's. En Radulf obrí la porta i es trobà amb l'alcalde Feliu en persona, acompanyat amb dos dels homes que l'ajudaven a l'ajuntament. ―Radulf, bon amic, com anem? ―digué aquest. ―Ves, no em puc queixar ―respongué, sorprès―. Déu vos guard, Feliu. ¿A què dec la visita? ―Bé, m'han dit que últimament ens arriba menys menjar del teu hort ―explicà en Feliu―. Que li passa res? ―Oh, no pas! ―En Radulf rigué, nerviós― Està creixent menys, potser. L'alcalde es mirà els seus acompanyants, amb una mirada neguitosa. ―Mira, Radulf, a mi no m'agrada malpensar. Tots sabem que sou un bon home, i mai no heu privat d'ajut a cap dels nostres, però és important que tothom ens porti tot el menjar. Són temps difícils.

L'Isaac donarà una ullada i, si no hi ha res estrany, haurem de venir a buscar-lo aquí per tal d'assegurar-nos-en.

Ell digué que ho entenia, i els agraí la visita. L'Isaac es mirà l'hort i no veié res estrany, així que se'n tornà a l'ajuntament amb els altres.

En Radulf tornà a dins amb el Garbí, i li acaricià el cap. ―Haurem de fer un esforç ―li digué.

I així ho van fer. Cada setmana venia l'Isaac per a fer el cistell amb en Radulf i tot el menjar anà a l'ajuntament. L'home i en Garbí s'havien de dividir el menjar que els arribava, i aviat l'ocell començà a sortir més a l'hort, buscant algun animaló per acabar d'omplir la gana.

Un matí uns crits despertaren al vell Radulf. Es llevà de pressa, inquiet, i sortí a veure què passava. Era en Guifré, el seu veí, que estava furiós. En Radulf el trobà fora, davant del galliner, sacsejant una destral. La malla metàl·lica que protegia les aus havia estat danyada, deixant un petit forat. ―Qui ha estat?!, qui?! ―cridava.

Llavors veieren el rastre de sang, que iniciava al jardí d'en Guifré i es dirigia cap a casa del vell. En Guifré es dirigí cap a ell. ―Vós? Vós m'heu mort dues gallines? ―Jo mai ―assegurà en Radulf.

Però no el cregueren. Quan van escorcollar la casa, van descobrir l'autor dels fets. ―Què és aquesta bèstia, Radulf? ―li van preguntar.

Ell els ho explicà tot, fil per randa. Els digué, però, que era un bon ocell, que mai havia pretès ferir res ni ningú. ―És un assassí! ―digué Guifré. ―No hi ha dret que l'estiguem alimentant amb el menjar del poble! ―es queixà la Ramona, la que criava els anyells. Els vilatans convingueren. Si per mantenir l'ocell havien d'emprar el menjar dels vellbuquens, no l'hi volien pas. Així mateix, podia caçar el bestiar i prou gana passaven ja. Les queixes eren rigoroses, malgrat que moltes provenien de vilatans que es beneficiaven del sistema de repartiment sense laborar ni un dia a la setmana.

L'alcalde fou ferm:

―El portarem als boscos, cap a les muntanyes. Déu vulgui que es pugui valer per si mateix, però a Vellbuc no es pot quedar.

En Radulf s'hi oposà, però no pogué fer res. Tornà a casa i plorà, plorà perquè no volia separar-se'n, d'en Garbí. L'ocell no semblava que entengués què l'hi passava, al vell, i tampoc comprenia que havia fet mal fet. Però havia de marxar als boscos, on en Radulf l'havia trobat.

Era a principis de febrer quan l'hi dugueren. L'home el duia en braços i en Garbí es mirava el paisatge, tot sorprès. Feia temps que no viatjava d'aquella manera, i tot li semblava nou i fascinant altra vegada. També es mirava al vell, que l'agafava amb força i amb llàgrimes als ulls. Anaren lluny, fins al bosc on la neu permetia arribar. Allà, en Radulf s'acomiadà d'ell. ―Adeu, estimat amic. Cuida't força. Ens tornarem a veure aviat.

L'ocell acceptà de bon grat la mà afalagadora del vell, i se'l mirà amb aquells ulls que a ell li feien tanta gràcia. Aquest fou l'últim cop que es veieren.

En Radulf tornà moix a casa. L'absència d'en Garbí es feu feixuga les següents setmanes, ja que al llarg d'aquell temps s'havia acostumat a la convivència amb l'ocell i tot l'hi recordava. Anà al bosc sovint per veure si el veia, però no el va saber trobar. El va trobar molt a faltar.

Passaren els mesos i lentament en Radulf aconseguí que el record del Garbí deixés de ferir-lo. Hi pensava sovint, mentre cuidava l'hort, i seguia passejant pel bosc, mentre es preguntava si estava bé i com li devia anar. A la Sagrada Comunió pregava a Déu, entre altres coses, per veure un cop més el seu amic abans que li arribés l'hora.

A mitjans de primavera vingueren a veure'l la seva filla i el gendre, amb els nens. El vell els explicà la història d'en Garbí, l'ocell de plomatge vermell i daurat que li havia fet companyia aquell hivern, i els nens li demanaren d'anar-lo a buscar. ―Per què no? ―digué el vell, somrient― Potser tenim sort.

I així ho van fer. La família anà junta cap al camí del bosc, per donar un passeig. En Radulf es feia vell i la seva filla ja començava a ajudar-lo. Tot d'una un dels nens mirà el cel i obrí molt els ulls. ―És allà, avi! ―cridà, emocionat.

El vell Radulf mirà enlaire i el veié, tot esplendorós, al Garbí. Per fi volava.

Diu la llegenda que en Garbí era un ocell molt especial, un fènix, de fet, i que sempre s'enrecordà de l'amabilitat d'en Radulf. Tant és així que es diu que, en favor del vell, en Garbí feu el niu damunt la neu de les valls i allà, com tot fènix, cremaren ell i el niu, fonent la neu que aïllava Vellbuc tots els hiverns. I és que, si una cosa se sap del cert, és que des d'aquell dia no va tornar a haver-hi mai més neu bloquejant les valls i que, abans que li arribés l'hora, el vell pogué veure una vegada més al seu amic. O més...