Ucronies, la Història amb trampa

Ucronies, la Història amb trampa Miquel Àngel Arasa Ràdio Tortosa 11 d’abril de 2019

La novel·la que comentaré avui correspon a un gènere que s’anomena ucronia, que és una variant curiosa de la novel·la històrica.

La novel·la històrica és un gènere narratiu que consisteix a situar uns fets inventats, la trama i la història de la novel·la, en un context històric concret i de forma molt ben documentada. Aquest context ha de ser allò que trobem en els llibres d’Història, per entendre’ns, no serveix situar-la en qualsevol època; si fos així, totes les novel·les serien novel·la històrica, perquè sempre s’han de situar en una època o una altra. Dins d’aquell ambient els fets que se succeeixen estan protagonitzats per personatges històrics, o com a mínim, aquests personatges històrics participen del marc de forma central en la trama de la història, encara que el protagonista pot ser un personatge inventat.

La novel·la històrica té mala fama, diuen que és de qualitat menor perquè hi ha qui la considera literatura de gènere, com la novel·la negra, la policíaca, la de misteri o la novel·la sentimental. Però, de la mateixa manera com hem dit en aquest programa manta vegades, referit generalment a la novel·la de lladres i serenos, el que fa bona una obra literària no és el gènere en què la ubiquem, sinó què transmet i com està escrita: l’important és la trama, l’estil, l’originalitat, la versemblança interna –en aquest cas també cal que sigui versemblant històricament- i la qualitat literària, a més del missatge que es pot extreure de la lectura i el goig que pot oferir al lector la lectura de l’obra.

Ucronia Però com he dit, no ens centrarem en la novel·la històrica, sinó en el que podríem anomenar novel·la antihistòrica o, potser millor, pseudohistòrica.

Perquè una ucronia és això, la Història que no va ser. És una novel·la històrica, però situada en un context històric que no va ocórrer, en una Història alternativa. És aquell exercici consistent a preguntar-se què hauria passat si, en comptes d’haver passat una cosa,

Una ucronia: els alemanys han guanyat la 2a Guerra Mundial i arriben a lla Lluna, en lloc dels americans.

1

n’hagués passat una altra; com hauria continuat la Història, què hauria passat, com s’haurien desenvolupat els fets posteriors.

Així, doncs, dins d’aquesta Història alternativa, es crea una novel·la històrica. Això és la ucronia, un neologisme que significa mai en cap temps, és a dir, que és una utopia situada en el temps. Hi ha qui la considera un subgènere de la ciència-ficció, però jo crec que, llevat de comptades excepcions, l’hem de considerar un subgènere de la novel·la històrica.

Ucronies catalanes Tot i que em centraré bàsicament en una de les novel·les, la d’Albert Villaró, esmentaré i faré un breu comentari sobre diverses ucronies catalanes. A més de novel·les, parlaré sobre un programa radiofònic que es va emetre per Catalunya Ràdio, El nas de Cleòpatra.

A part d’això, les novel·les que comentaré o esmentaré són Els ambaixadors, d’Albert Villaró, però també Paraules d’Opòton el Vell, d’Avel·lí Artís Gener Tísner, i Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís.

El nas de Cleòpatra Va ser un programa d'Història ficció de Catalunya Ràdio conduït per l'Enric Calpena i l'historiador Oriol Junqueras. El format és una emissió de quasi una hora, molt semblant a un programa d’Història dels mateixos autors a la mateixa emissora, En guàrdia, que explica de manera molt didàctica i amena uns fets històrics.

Tal com el mateix programa s’anunciava, el plantejament del programa parteix de la idea de "Què hauria passat si... en comptes del que va passar hagués passat un feta alternatiu..?" Les ucronies ens permeten explorar determinats fets -històrics o del futur- des d'una òptica totalment diferent.

El programa van ser 43 capítols que duraven quasi bé una hora, en què a mode de narració històrica explicaven uns fets que mai havien passat, però que haurien pogut passar. A mode d’exemple, alguns dels programes tractaven aquests temes:         

Si Catalunya aconseguís la independència.

Si Portugal no s'hagués independitzat d'Espanya.

Si la República hagués guanyat la guerra civil espanyola.

Si la llengua catalana arribés a una situació d'agonia.

Si els EUA haguessin perdut la guerra de la independència Si Hanníbal hagués conquerit Roma Si els jueus no haguessin estat expulsats Si Israel no hagués vençut Egipte i Síria l'any 1973. ...

2

Podem escoltar el programa a https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-nas-decleopatra/fitxa-programa/ultims-programes/939/

Paraules d’Opòton, el Vell, d’Avel·lí Artís-Gener Tísner Aquesta obra fabula sobre el fet que, l’any 1498, el asteques arriben a Galícia. És un història a l’inrevés, no són els espanyols que descobreixen Amèrica, sinó els mexicans que descobreixen Europa. L’obra narra el xoc cultural i, a la manera com ha estat descrita la descoberta d’Amèrica pels descobridors espanyols, per les Cròniques d’Índies. Com sabem, les Cròniques d’Índies son els relats dels primers anys dels primers anys de descobriment, conquesta i colonització d’Amèrica pels espanyols. Hi ha els processos de dominació cultural, d’imposició religiosa i política, així com una gran descripció dels costums del pobles americans, vistos des d’una òptica europea dels segles XV a XVII. Tenen un caràcter justificatiu, entre altres, les Cristóbal i Hernando Colón, la carta d’Americo Vespucio o d’Hernán Cortés, i n’existeixen en sentit contrari, com ara les de Fray Bartolomé de llas Casas, que van donar origen a la Leyenda negra.

PARAULES D’OPÒTON EL VELL AVEL·LÍ ARTÍS-GENER TÍSNER Edicions 62, Col·lecció “Butxaca 62”, núm. 40 Primera edició dins de Butxaca 62: març del 2000 Primera edició: Ed. Cadí, Barcelona, 1969 268 pàgines / 11,95€

Doncs bé, Paraules d'Opòton el Vell seria una Crònica d’Europa, és la percepció dels indis d’arribar a un món nou on les normes son diferents i els costums dels gallecs estranys; els ridiculitza i es planteja com son d’absurds, des de la seva visió. Utilitza un llenguatge i un estil com de barreja del castellà antic i del nàhuatl, però en català, és clar. Això, per al lector actual, la fa de lectura una mica pesada i costosa, però és una novel·la de gran qualitat i que va guanyat a mesura que es va llegint.

Per a escriure aquesta novel·la va necessitar Tísner va haver de fer una gran recerca antropològica i cultural. S’ha dit que és una novel·la d’amor a Mèxic d’aquest autor que hi va estar exiliat. L’obra es presenta en un doble nivell: d’una banda, les memòries d’un vell terrissaire asteca, l’Opòton, que de vell decideix escriure les memòries dels fets que va viure, i de l’altra d’un narrador-editor que ha de traduir al 3

català el text escrit en nàhuatl i que demana al lector occidental, que llegirà aquesta adaptació, la seva complicitat. El text és una paròdia irònica que ens posa davant de l’espill, perquè ens trenca els esquemes culturals, els europeus som els estranys, els pobles primitius, els homes pàl·lids que tenen uns costums il·lògics, absurds, ridículs: donar rodonetes de metall per a aconseguir alguna cosa material, no poder fer carícies –com ara acariciar el mugró de la seva dona- en públic, haver-se de tapar les parts pudendes...

L'autor n'ha dit, dins de Màrius Serra, "La ena de Tísner", Cultura, núm. 37 (setembre 1992), sobre el procés de gènesi d'aquesta crònica de la conquesta inversa que és Paraules d'Opòton el Vell: “-El procés és clar. És el nacionalista català que té unes ganes tremendes d'escriure alguna cosa demolidora contra Espanya sense anomenar-la. Pertanyo a un país ocupat militarment. Per tant, el llibre té una finalitat política tremenda, però si això fos literal fóra un pamflet, i jo no puc fer literatura pamfletària perquè no està d'acord amb el meu tarannà. Aleshores invento la trapelleria. La conquesta al revés. En Rafael Tasis, que va llegir la novel·la primer que ningú, em va dir que els asteques havien d'arribar a Catalunya perquè seria una conya molt bona. I jo li vaig dir que justament per això no els hi faria arribar. Jo no en volia fer cap, de conya. Volia fer una cosa molt seriosa. No volia fer una novel·la antihispànica, sinó condemnar l'ocupació dels pobles per les armes. Era un llibre que, a més, havia de passar la censura franquista. Aquest fet va condicionar molt la seva redacció [...]”.

Els ambaixadors, d’Albert Villaró Estem a la República catalana, però no a la dels presidents Torra o Puigdemont, sinó a l’any 1949. En els Fets d’Octubre de 1934 Catalunya assoleix la independència respecte a Espanya i, és clar, la història es desenvolupa d’una altra manera.

La Guerra Civil Espanyola Catalunya no hi participa, és clar, perquè és un país independent. El seu desenvolupament ha estat diferent del que coneixem, perquè Franco mor en l’enlairament del “Dragon Rapide”, mentre que Sanjurjo no mor en accident d’avió, com va succeir a la realitat, sinó que és el general que dirigeix l’exèrcit rebel i que guanya la guerra. Quant a la Segona Guerra Mundial, la guanyen els aliats, especialment gràcies a la intervenció dels russos, que llencen una bomba atòmica sobre Hamburg.

Catalunya va estar un dels països aliats en la 2a Guerra Mundial i va ser envaïda pels nazis. Gràcies a resistència interna i el curs dels esdeveniments bèl·lics, aconsegueix alliberar-se i forma part del bàndol vencedor. Però el 1949 es troba en una situació precària, empobrida, com tots els països d’Europa, assolada pel terrorisme dels falangistes, que volen tornar-la a unir a Espanya, i pels anarquistes de la FAI, i assetjada 4

per Espanya, que després de la Guerra civil de 1936 ha esdevingut un estat totalitari de caràcter militarista feixista, dirigida pel general Sanjurjo, i que té interès a recuperar-la i posa en perill l’existència de la República Catalana.

Els fets narrats a la novel·la comencen quan, al 1949, un enviat de Manuel Carrasco i Formiguera, President de la República Catalana, va a recollir a Llorts, a Andorra, a Mossèn Farràs. Mossèn Farràs ha estat integrant de la secció de muntanya les Milícies d’Interior, els cossos paramilitars, guerrillers voluntaris que actuaven sense cap contacte amb la direcció política ni militar, que s’havien organitzat per lluitar contra l’ocupació nazi de Catalunya i anaven per lliure per evitar qualsevol possibilitat d’infiltració. Mossèn Esteve Farràs, en realitat no és capellà, sinó que ha estat dirigent d’una secció especial de les Milícies d’Interior, sicari del govern i espia.

Havia treballat com a espia a Madrid després de l’alliberament durant els anys de la Guerra Civil, entre el 1936 i 1940.

D’altra banda, havia buscat, desarticulat i matat falangistes que havien fet un atemptat i assassinat el Miquel Badia, ministre d’Interior, i els anarquistes de la FAI que havien volat el ministre de Defensa. Durant els anys de la Segona ELS AMBAIXADORS ALBERT VILLARÓ Guerra Mundial també havia estat a Ed. Destino, Col·lecció “labutxaca” Irlanda, on s’havia relacionat amb els Premi Josep Pla 2014 681 pàgines / 11,95€ republicans irlandesos, amb qui manté bons vincles.

El cas es que a Madrid han caigut totes les cèl·lules d’espionatge de Catalunya i, gràcies a un avís de l’ambaixador nord-americà a Catalunya el Govern de la República s’assabenta que la República corre un perill greu, i recorren a Esteve Farràs, que estava retirat a Llorts per tal que no el pogués trobar cap dels múltiples enemics que té. El Govern l’envia a Madrid a reconstruir les cèl·lules d’espionatge i a intervenir si pot per eliminar el risc. L’espionatge nord-americà havia descobert que a Madrid es trobaven molts científics alemanys que estaven treballant en el programa nuclear alemany i que havien hagut de fugir en perdre els nazis la guerra. La sospita és que estan treballant per construir una bomba atòmica per atacar Catalunya i, si més no, si no pot ser una bomba de fissió nuclear, per falta de tecnologia prou avançada, almenys una bomba bruta, una mena de bomba que consisteix a concentrar material radioactiu en una bomba convencional que, en detonar, escampa radiació en una àrea gran i la 5

contamina per molts anys. Una vegada ha explicat això, l’ambaixador nord-americà fuig, amb la qual cosa dona més versemblança a l’amenaça que els ha explicat, i l’Esteve Farràs organitza, juntament amb activistes irlandesos i altres, un equip d’espies que van a Madrid. I la història segueix.

Una vegada explicada la sinopsi del començament de la novel·la, cal dir que aquesta obra va estar premiada amb el Premi Josep Pla 2014. Feta de capítols molt curts, la majoria de dues o tres pàgines, té un ritme trepidant, és molt amena i està molt ben escrita. El lector queda seduït i manté de forma constant la intriga, de tal manera que es fa difícil parar de llegir; tot i que té 600 pàgines –al final, la resta de pàgines son el dramatis persona, on exposa de forma breu qui son els personatges, que són personatges reals, però que a la novel·la tenen una història diferent a la que van tenir en la realitat- es fa de fàcil lectura i es llegeix no diré d’una tirada, però amb molt poc temps.

L’autor Albert Villaró (La Seu d’Urgell, 1964), de formació historiador, és un escriptor i assagista andorrà, molt prolífic.

Col·labora en les publicacions Ara i Diari d'Andorra. A part d’assajos i altres textos, ha escrit 10 novel·les i guanyat diversos premis  Les ànimes sordes, 2000  Obaga, 2003  L'any dels francs, 2003; Premi Néstor Lujan de novel·la històrica  Blau de Prússia, 2006; Premi Carlemany.  La primera pràctica, 2010 6

    

L'escala del dolor, 2012 Els ambaixadors, 2013, Premi Josep Pla 2014.

La selva moral 2.0, 2013; Premi Memorial Anna Dodas.

La bíblia andorrana, 2015; Premi Prudenci Bertrana.

El sindicat de l’oblit, 2018

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís I per últim, no vull acabar aquest treball sense esmentar la darrera novel·la catalana d’èxit que és una ucronia: Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, premi Sant Jordi 2017. En aquesta novel·la el règim franquista victoriós del Guerra Civil Espanyola s’alia amb els nazis i entra a la Segona Guerra Mundial del seu costat, entra a França i bombardeja el camp d’Argelers en la seva primera acció, per tal de seguir atacant els refugiats republicans. Allí es troba Agustí Vilamat, el personatge que afirma haver matat a Franco.

Nascut el 1916 a Solsona, era un nen tranquil que perdé un ull en un accident absurd. Després, llegint revistes infantils que guarda un notari amic de la família, descobreix el gust per la lectura i pels secrets de la llengua. Ja de més gran, una mica abans de l’inici de la guerra. se’n va a Barcelona a fer de corrector lingüístic, i després ha de fugir a l’exili en arribar la derrota JO SOC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO republicana. En arribar a França, JOAN –LLUÍS LLUÍS fa cap al camp de refugiats Ed. Proa, Col·lecció “A tot vent” Premi Sant Jordi 2017 d’Argelers. La història i les 304 pàgines / 20€ aventures d’Agustí Vilamat configuren la trama d’aquesta novel·la.

Joan-Lluís Lluís és un escriptor de Perpinyà que sempre ha desenvolupat la seva carrera literària en català, és un gran defensor de la llengua catalana.

7