Cravan a Barcelona, 100 anys

ITINERARIS LITERARIS a Llegeix B@rcelona

CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS

(Cravan vs Cravan), i Maria Lluïsa Borràs li ha dedicat una documentadíssima biografia. Ella mateixa va ser la comissària d’una exposició que va tenir lloc el 1992 al Palau de la Virreina: val la pena que feu una ullada al catàleg. A la biografia, Maria Lluïsa Borràs hi escriu:

Poeta, boxejador, precursor de les avantguardes...

L’obra mestra d’Arthur Cravan va ser la seva vida, i la Barcelona de 1916 –la de les vages, però també la dels exiliats europeus i la passió per la boxa– va ser escenari privilegiat d’aquest poema agredolç i travessat d’ombres que és l’aventura vital d’Arthur Cravan.

He llegado a la conclusión, finalmente, que el precursor indiscutible de la provocación como arte, del anti-arte, y a la vez uno de los más desgarrados poetas de la primera mitad del siglo, había hecho suya la teoría de Oscar Wilde que proclamaba que la vida debía reproducir “las maravillas del arte” y que los auténticos discípulos del artista no son los que imitan su estilo sino aquellos que van pareciéndose a su obra, aquellos cuyas vidas se diría creadas por mano del artista. Así, he llegado a ver en la vida de Cravan un ejemplo de ello, uno de los personajes de las inolvidables y siempre subversivas obras de Wilde, el gran, el adorable proscrito. [Arthur Cravan, p. 9]

Aquest adorable provocador neix el 22 de maig de 1887 a Lausana, Suïssa. És el segon fill d’Hélène Clara St. Clair i Otho Holland Lloyd (germà de Constance Mary Lloyd, casada amb Oscar Wilde, va abandonar la família al poc de néixer Cravan). “Cravan” és un pseudònim: sembla que Fabian l’adopta cap al 1912, en honor de la seva companya Renée Bouche, nascuda al poble de Cravans.

Fabian Avenarius Lloyd, nebot d’Oscar Wilde – més conegut pel seu nom artístic, Arthur Cravan– va arribar a Barcelona el desembre de 1915. Com altres artistes i escriptors, la Primera Guerra Mundial el va empènyer a deixar París i refugiar-se en una ciutat neutral. La seva estada a Barcelona va ser breu –la deixa el Nadal de 1916, camí de Nova York–, però n’han quedat nombrosos documents, alguns d’ells extraordinaris, com a mínim per a un poeta: cartells de boxa, anuncis a diaris, dibuixos, cartes, fotografies... Cap llibre, però.

Va passar la infància a Lausana, on ja destaquen les seves aptituds per les arts i els esports (també per buscar-se problemes: va ser expulsat del col·legi cantonal i va haver d’acabar els estudis de primària internat en un institut de St. Gallen). Estudia secundària a Anglaterra (més problemes), i ben aviat comença a viatjar:

Qui era Cravan? La resposta a aquesta pregunta no és gens fàcil. Isaki Lacuesta va dedicar una pel·lícula meravellosa a seguir-ne el rastre [1]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

Estats Units, Itàlia i Berlín, d’on seria expulsat.

Novament a Lausana, el 1904 coneix el seu cosí Vyvyan Holland, sis mesos més gran que ell, i fill d’Oscar Wilde. És aleshores que Fabian descobreix la dimensió de la figura del seu oncle –l’ovella negra de la família– i comença a jugar amb la fantasia que Wilde fos el seu pare.

una visita que li ha fet el seu oncle... tretze anys després de la seva mort.

París també és l’escenari de la seva passió per la boxa, que el durà a fer-lo campió en la categoria de semipesats. Sembla que l’adversari no es va presentar al combat, però el títol no és cap invenció, i Cravan el faria valer en el futur per guanyar-se la vida, sobretot a Barcelona, on hi aniria fugint de la mobilització per la guerra i seguint les passes del seu germà Otho.

Vol ser poeta, i el 1908 rep una herència que el permet instal·lar-se a la capital de la literatura: París. Diuen que en arribar-hi, una de les primeres coses que fa és visitar tots els membres de l’Acadèmia (a casa seva) i presentar-se com a escriptor. També surt de festa, entre altres amb el poeta Blaise Cendrars i el pintor Robert Delaunay: es vesteixen amb robes de colors, sabates desparellades, tatuatges a la vista... Cravan practica l’art de la provocació, i no trigaran a inspirar-s’hi els futuristes.

Arriba a finals de 1915 i s’instal·la a Vallcarca, acompanyat de Renée, l’amor que havia conegut a París. Es fa passar alternativament per fill o nebot de Wilde, i freqüenta els gimnasos i els cafès de la ciutat, així com les platges de Tossa de Mar. El punt àlgid de la seva estada a Barcelona és el combat –o potser hauríem de dir-ne farsa– amb el campió del món Jack Johnson a la Monumental, que us explicarem en un post posterior.

També escriu. Ho fa signant amb el seu nom i amb pseudònims a una revista que edita ell mateix: Maintenant (Ara). Hi ha qui el recorda anunciant-la i venent-la pels carrers de la ciutat.

El tercer número de la revista inclou un dels textos més sonats: “Oscar Wilde és viu”, on explica –amb pretensions de versemblança–

Cravan i Renée a Barcelona el 1916.

El 16 de desembre s’embarca al Montserrat, camí de Nova York. Un altre passatger, Trotski, recordaria haver-li escoltat manifestar les seves preferències per trencar-li la cara a un yankee

[2]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

en un esport noble, que deixar-se fer-se trossos per un alemany. El seu amic Francis Picabia, també establert a Barcelona, deia, en canvi, que Cravan hi anava a donar conferències.

de 1915, la ciutat és víctima d’una intensa agitació social. El 1916 hi ha tanta tensió que fins i tot se suspèn la rua de Carnaval. Si esteu interessats en aquest període, us recomanem molt especialment Barcelona, zona neutral: 1914-1918, el catàleg de l’exposició que va tenir lloc recentment a la Fundació Miró.

A Amèrica Cravan hi viu una aventura trepidant, que aquí no podem més que resumir: té una relació amb la poetessa Mina Loy, viatja pels Estats Units, Canadà (fugint un altre cop de la mobilització), s’embarca en un pesquer danès, i passa a Mèxic... on torna a dedicar-se a la boxa.

Mina Loy s’hi reuneix, i el setembre de 1918 es proposen establir-se a Buenos Aires.

Segurament per motius econòmics, viatgen per separat. Mina l’espera inútilment, embarassada de Fabienne, perquè de Cravan no se’n torna a saber res més del cert: el darrer cop que se’l va veure amb vida va ser a Salina Cruz (Mèxic), el novembre de 1918, quan s’endinsava al Pacífic en una barca.

A més de trobar refugi agradable en una ciutat neutral on podia rebre l’ajut del seu germà Otho, Cravan tenia altres motius per venir a Barcelona. Un d’ells era trobar-s’hi amb el seu amic el pintor Kees Van Dongen, que havia d’exposar aviat a les galeries Dalmau. Cravan havia de guanyar-se la vida, i sabia que Barcelona comptava amb una important afició a la boxa. Segurament pensava que podria donar classes i fins i tot organitzar algun combat, com finalment fa passar. Finalment, un altre bon motiu era que del port de Barcelona sortien vaixells cap a Amèrica. Vaixells que, pel fet de navegar amb bandera espanyola, corrien menys riscos de ser torpedinats pels submarins alemanys.

I així, aquesta vida que es volia obra d’art va tenir un final obert i misteriós.

Si voleu saber-ne més, us recomanem, a més a més dels llibres de Maria Lluïsa Borràs i la pel·lícula de Lacuesta, l’article “Las vidas misteriosas de Cravan”, que Vicente Molina Foix va publicar a El País l’agost de 2008.

CRAVAN I LA BARCELONA DELS “DEFAITISTES” La Barcelona on arriben els artistes europeus fugint de la Primera Guerra Mundial és molt lluny de ser un oasi. Quan esclata la guerra, Barcelona és una ciutat amb fama de lliure, divertida i francòfila. La indústria té com a clients els països en guerra i viu dies de prosperitat, però quan Cravan hi arriba, a finals

[3]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

Picabia a la Galeria Dalmau (1922) Façana del Cafè Novedades. [Fons Ubaldo Iranzo. Cátedra Gaudí-ETSAB-UPC]

Cravan i el seu germà anaven justos de recursos. Això els va dur a cercar vivenda en un indret encara no urbanitzat, Vallcarca, aleshores al barri de Gràcia. Maria Lluïsa Borràs explica que el barri ja comptava amb altres artistes arribats a la ciutat amb el mateix propòsit: Serge Charchoune i Helène Grunhoff, Francis Picabia o Marie Laurencin s’havien instal·lat als voltants de la plaça dels Josepets, ben comunicada amb la Plaça Catalunya i el port pels tramvies 20, 24 i 25.

San Salvador, a Gràcia, però sembla que Cravan s’establiria al pis d’Albigesos. A Cravan vs Cravan podeu veure l’interior de la torre, avui convertida en convent de Clarisses. Les sales on s’hi feien festes van ser dividides en estances més petites, però encara es conserva alguna cambra que permet fer-se una idea de l’aspecte que tenia l’edifici abans de la reforma.

El cor de la ciutat quedava lluny de Vallcarca: els germans Lloyd passaven el dia al centre, sobretot al Café Novedades del Passeig de Gràcia, on jugaven a escacs i billar –i on Cravan va tenir ocasió de proclamar que havia estat campió de boxa a França–, així com al Club Marítim, on donaria classes de boxa. Costa imaginar-se les dimensions i l’ambient del Novedades: segons la web Barcelofilia, quan el freqüentava Cravan el cafè comptava 160 taules de cafè i vint-i-tres de billar. Desapareixeria un any després, el 1917, quan s’hi construïren les Cases Rocamora i el Novedades passà a compartir local amb el teatre del Carrer Casp.

En arribar a Barcelona, Otho Lloyd i Olga Sacharoff s’havien allotjat a la Pensión Comercial del carrer Sacristans, prop de la Catedral, però aviat es varen traslladen a un pis del número 10 del carrer Albigesos de Vallcarca, prop d’altres russos provinents de París. Poc després Olga i Otho canviarien al 53 del carrer

Els germans també freqüentaven l’acadèmia d’idiomes Berlitz del carrer Pelai, on treballava Otho, i la tertúlia de les galeries Dalmau, al carrer Portaferrissa. Perquè us feu una idea de

La plaça dels Josepets, cap a 1910

[4]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

la importància de les exposicions que organitzava Dalmau, penseu que fou el primer – el 1912– en exposar els cubistes fora de París.

Ja el 1908 hi havia a la ciutat penyes de boxa a locals mal ventilats i il·luminats. Maria Lluïsa Borràs apunta que al número de març de 1910

CRAVAN I LA BOXA A BARCELONA Un dels motius perquè Cravan decidís venir a Barcelona era la boxa. Avui se’ns fa difícil fernos una idea de la popularitat d’aquest esport a la Barcelona d’aquella època. La majoria de locals han desaparegut, i és pràcticament impossible fer un recorregut per les penyes, locals, frontons i gimnasos on es practicava un esport que despertava passions entre totes les classes socials i representava, per a molts, una forma de vida.

Exemplar de 1912.

de la revista La Boxe et les Boxeurs (on es recull la proclamació de Cravan com a campió de França) s’hi parlava de Barcelona com a nova seu de la boxa, i s’anunciava que Jean Vidal (fill d’un conegut campió i professor de boxa francès) s’havia establert a Barcelona com a professor de boxa del Cercle del Liceu. No va ser l’únic: pocs anys després ho faria el jamaicà Frank Crozier, que formaria un grup de boxejadors amb seu al bar Montecarlo del carrer Unió fins que fundaren el Boxing Club.

La boxa també la practicaven les classes altes a gimnasos i centres esportius de prestigi, com ara el Club Marítim, fundat el 1914, que es va permetre contractar com a professor un campió francès de nom... Arthur Cravan.

Com gairebé sempre, nosaltres seguim aquí Maria Lluïsa Borràs i la seva biografia de Cravan, però si esteu interessats en la història de la boxa a Barcelona, podeu consultar també la Història de la boxa catalana de Juli Lorente, i Jamás me verá nadie en un ring: historia del boxeador Pedro Roca, de Julià Guillamón.

[5]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

Vanguardia anunciava classes de boxa al Real Club Marítimo de Barcelona “bajo la dirección del professor Arthur Cravan”, i sembla que també arbitrava combats en altres locals.

Però la seva popularitat va créixer quan el campió mundial Jack Johnson va anunciar la seva arribada a Espanya tot declarant que acceptava qualsevol repte. Això és el que deia la primera pàgina de El mundo deportivo del 20 de març de 1916:

El Real Club Marítimo, cap el 1914.

Ayer fue presentado al público de Barcelona [...] el notable boxeador Mr. A. Cravan, actualment professor de boxeo del Real Club Marítimo y el Fimnsasio Solé. Cravan es conocido del público

El 1916 hi havia a la ciutat diversos rings que oferien vetllades de boxa. Al número 179 del carrer València hi havia l’Iris Park, i frontons com el Condal (Rosselló 223, cantonada Balmes) o el Novedades (a tocar del cafè, al carrer Casp) sovint allotjaven combats. També n’hi havia a la Bohemia Modernista, que es va tirar a terra el 1930 per construir-hi el Gran Price. Molts combats es feien a gimnasos com el Bricall (Canuda 26) o el Solé (Montjuïc del Carmen 5, avui Pintor Fortuny). Al Solé també hi donà classes Cravan.

que asiste a nuestras sesiones de boxeo por haver actuado de árbitro. Recientemente nos visitó y habló de sus planes. Ahora parece que se le presenta a cravan una ocasión propicia de sentar definitivamente sus reales en Barcelona y de darnos a conoce la valía que se le supone.

Sembla que Cravan es va ficar en aquest embolic per diners, potser amb la urgència d’embarcar-se cap a Amèrica i deixar lluny la guerra i les mobilitzacions de súbdits britànics.

Per molt que Johnson –prop dels quaranta– no estigués en el seu millor moment, Cravan no tenia cap possibilitat de guanyar-lo, i l’únic que podia esperar era no fer el ridícul. El contracte es signa el 25 de març. El combat tindria lloc el 23 d’abril, a la Monumental, i Cravan intenta posar-se en forma al Gimnasio Bricall.

Molts dels entrenaments són públics, i algun va arribar a filmar-se. Quan Johnson arriba a Barcelona participa en molts actes i també fa sessions obertes d’entrenaments. Fins i tot apareix en una pel·lícula. Això és el que diu La Il·lustració Catalana:

A Cravan no li devia ser difícil introduir-se a l’ambient pugilístic de la ciutat: tot i que havia guanyat el títol de manera poc heroïca (el rival no s’hi va presentar), era campió de França, i –a més– podia fer valer els seus coneixements de la tècnica anglesa. El 23 de febrer de 1916, La [6]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

Aquesta i altres fotografies del combat i dels entrenaments fetes per Josep Maria Co i de Triola les podeu consultar a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Cravan està animado; tiene grandes deseos de vencer, cosa que, de conseguirlo, haría su fortuna. Lo dudamos. Se entrena con toda su fe, incluso opinamos que se entrena demasiado. Hay una pasta de cincuenta mil francos por los que vale la pena dejarse hacer una cara nueva. A última hora nos enteramos qie el governador civil autoriza el match però con la condición de que no sea lucha, sinó exhibición.

Sembla que Johnson va voler ridiculitzar Cravan i va allargar-li el mal tràngol. El públic es va enfadar davant el que considerava una farsa, però aquest no seria el darrer combat de Cravan a Barcelona: dos mesos després en faria un altre contra el seu amic Frank Hoche, al frontón Condal. Sembla que Cravan no estava en forma: va ser un combat ensopit i el van declarar nul.

Fer de la vida una obra d’art té riscos insospitats. Però s’hi ha de posar la cara.

Tot i això, el que havia de ser una exhibició festiva es va tòrcer. Maria Lluïsa Borràs apunta la possibilitat –referida per Otho, el germà de Cravan– que potser aquest havia demanat més diners i Johnson s’havia molestat. El mateix Otho explicava que Cravan tremolava en començar el combat. Així ho explicaria La Veu: El blanco muy alarmado en el primer asalto. El contrario lo cansó con diversos cuerpo a cuerpo y le propinó tres golpes en el estómago que lo desmontaron del todo. Durante 5 asaltos Cravan demostró su fatiga [...] al llegar al sexto, después de haber jugado materialmente con su contrincante [...] Johnson le propinó un directo de frente seguido de otro de través que lo echaron al suelo, fuera de combate.

Cravan i Johnson a La Monumental. Foto: Josep Maria Co i de Troia [detall]

[7]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

HIE! (Arre) ¿Qué alma se disputará mi cuerpo?

Oigo la música: ¿Me arrastrará?

Me gustan tanto el baile Y las locuras físicas Que siento con evidencia Que, de haber sido una muchachita Hubiera acabado mal.

Pero, desde que estoy sumergido En la lectura de esta revista ilustrada uraría no haber visto en mi vida Tan mágicas fotografías: El océano perezoso meciendo las chimeneas, Veo en el puerto, sobre el puente de los vapores, Entre indeterminadas mercancías, A los marineros mezclarse con los chóferes; Cuerpos pulidos como máquinas, Mil objetos de la China, Las modas y las invenciones; Luego, dispuestos a cruzar la ciudad, En la suavidad de los automóviles, Los poetas y los boxeadores.

Esta noche, ¿qué error cometo, Que con tanta tristeza, Todo me parece hermoso?

El dinero que es real, La paz, las vastas empresas, Los autobuses y las tumbas; Los campos, el deporte, las amantes, Hasta la vida inimitable de los hoteles.

Quisiera estar en Viena y en Calcuta.

Coger todos los trenes y todos los navíos, Fornicar todas las mujeres y jalar todos los platos.

Mundano, químico, puta, borracho, músico, obrero, pintor, acróbata, actor; Anciano, niño, estafador, golfo, ángel y juerguista; millonario, burgués, cactus, jirafa o cuervo; Cobarde, héroe, negro, mono, Don Juan, rufián, lord, campesino, cazador, industrial, Fauna y flora: ¡Soy todas las cosas, todos los hombres y todos los animales! ¿Qué hacer?

Probemos el aire libre, Quizás ahí podría dejar ¡Mi funesta pluralidad!

[8]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

Y mientras que la luna, Más allá de los castaños, Unce sus lebreles Y, que igual que un caleidoscopio, Mis abstracciones Elaboran las variaciones De los acordes De mi cuerpo, Que mis dedos pegados A la delicia de mis llaves Absorben frescos síncopes, Bajo mociones inmortales Vibran mis tirantes; Y, peatón ideal Del Palais-Royal, Me embriago con candor Incluso con el mal olor.

Lleno de una mezcla De elefante y de ángel, Lector mío, paseo bajo la luna Tu futura infortuna, Armada con tanta álgebra Que, sin deseos sensuales, Entreveo, fumadero del beso, Coño, pipa, agua, África y descanso fúnebre, Tras las cortinas apaciguadas, La calma de los burdeles.

Bálsamo, ¡oh mi razón!

Todo París es atroz y yo odio mi casa.

Ya los cafés están oscuros.

Sólo quedan ¡oh mis histerias!

Las claras cuadras De los urinarios.

Ya no puedo quedarme fuera.

Ahí tienes tu cama; sé tonto y duerme.

Pero, último de los habitantes Que se rasca tristemente los pies, Y, aunque cayendo a medias, Si yo oyera sobre la tierra Retumbar las locomotoras, ¡Cuán atentas sin embargo se tornarían mis almas!

Arthur Cravan, Maintenant, num. 2.

Trad. de Jérôme Gauchet i Elena Fons

[9]

[ ITINERARIS LITERARIS | CRAVAN A BARCELONA, 100 ANYS ]

PER SABER-NE MÉS (cliqueu al damunt per accedir al catàleg)

ι Arthur Cravan, poeta i boxador: Palau de la Virreina, del 21 d'octubre al 13 de desembre de 1992.

Barcelona: Ajuntament de Barcelona, DL 1992.

ι BORRÀS, Maria Lluïsa. Arthur Cravan: una biografia.

Barcelona: Quaderns Crema, cop. 1993.

ι CRAVAN, Arthur. Maintenant. Córdoba: El Olivo Azul, 2009.

ι CRAVAN, Arthur. Cartas de amor a Mina Loy. Cáceres: Periférica, cop. 2012.

ι FANÉS, Fèlix; MINGUET, Joan M. (eds.). Barcelona, zona neutral: 1914-1918. Barcelona: Fundació Joan Miró, DL 2014.

ι GUILLAMÓN, Julià. Jamás me verá nadie en un ring : la historia del boxeador Pedro Roca. Barcelona: Comanegra, 2014.

ι LACUESTA, Isaki. Cravan vs Cravan. [S.l.] : Planeta D, DL 2003.

ι LORENTE SEGURA, Juli. Història de la boxa catalana.

Barcelona: TOT, 1996.

ι MOLINA FOIX, Vicente. “Las vidas misteriosas de Cravan”, El País, 17 de agosto de 2008. Disponible a: <http://elpais.com/diario/2008/08/17/eps/121895 4413_850215.html>.

ι PORTELL, Susana. “La Barcelona de la Primera Guerra Mundial”, L’Avenç n. 408 (gener de 2015), pp. 62-64.

ι PUIGVENTÓS I LÓPEZ, Eduard. “Barcelona, capital d’Europa. La Primera Guerra Mundial i l’efervescència de la ciutat”, Revista de Catalunya núm. 275-276 (nov./des. 2011).

ι THEROS, Xavier. Barcelona dadà”, El País , 9 de febrero de 2009.

ι VILLAR, Paco. Barcelona, ciutat de cafès (18801936). Barcelona: Viena: Ajuntament de Barcelona, 2013.

[ 10 ]

Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda

ι Adreça i web Camèlies, 76-80, 08024 Barcelona Tel. 934 353 170 / Fax. 934 552 029 A/e: b.barcelona.mr@diba.cat www.bcn.cat/bibmercerodoreda www.facebook.com/bibguinardomercerodoreda bloc: www.llegeixbarcelona.net