dos acòlits asseguts davant seu, i se’ns posà a parlar de la posta, del seu encís penetrant, de les sentor salabroses que l’aire, passant de finestra a finestra, ens duia de la mar propera, però encara invisible, i de la gran pau de la nit que s’anava atansant. Oller i jo, embadocats, l’escoltàvem. Ara no sé què donaria per haver pogut recollir exactament les paraules fervoroses del poeta. Tot intent de recrear-les avui seria –a més d’un fracàs segur- un sacrilegi. Només puc dir, sense por d’una cosa ni l’altra, que les paraules de Maragall eren exemptes de tot efectisme, directes, i li brollaven sense càlcul ni l’esforç: eren “paraules vives”, com ell les estimava, tèbies encara de la vida interior que les dictava, davant la immensa pau de la nit de primavera. Devia tenir llavors uns quaranta-cinc anys i estava en la plenitud de la vida, per bé que ja hagués donat to el millor de la seva obra i la mort estigués rondant-lo per endur-se’l prematurament. En la penombra sotraguejada del vagó vèiem el seu rostre encarat a nosaltres, la boca carnosa, la barbeta negra migpartida, el front serè i sobretot els ulls vellutats, que fulguraven damunt la parpella inferior lleugerament embofegada. -
Senten? – ens deia-. Senten com ara canten els grills?
I abaixava la veu, com si tingués por d’espantar-los. Els camps tots sembrats de vinyes, a l’esquerra del tren i la mar, com una immensa i viva foscor, a la dreta, dormien sota el cel estrellat. Les incomptables veus dels grills no s’entenia bé si remuntaven de terra o regalimaven del lleu parpelleig dels astres. Gaziel. Tots els camins duen a Roma. Memòries I
Maragall no cerca trobar en la poesia idees o sentiments personals, o mètrica, o ornamentació, sinó l’essència – és a dir, el pol oposat a l’anècdota – de la vida. I aquesta és una aportació [...] que desborda àmpliament la clàssica atribució a la literatura d’una utilitat (mimètica i moral) i d’un plaer sensorial estimulat per l’ornamentació de la forma. Ramon Pla. La poètica de Joan Maragall Per a Maragall, cada individu, singularització de l’ànima del món, posseeix la seva pròpia especificitat, no pot ser objecte de permuta ni ser substituït per no res, no