Joan Maragall

Aixís mateix les paraules en el vers. Parlem-les, doncs, tal com elles vinguen; i venint amb els mestres tradicionals, admetem-les-hi, ja que una tal aparició és una senyal que sols una vana supèrbia podria menysprear. Deixem-les que passin i repassin amb el va-i-vé de la inspiració, per dintre del mestre en què se’ns presenten, de modo que resti dintre d’aquell motllo tot lo que pugui restar-hi sense detriment de vida... però res més. Perquè si la paraula forta trenca el motllo, val més qu’ella trenqui el motllo que nosaltres les paraules: aixís és com justament els motllos se van renovant amb el temps. Joan Maragall. Elogi de la poesia

Un cop endegat a la casa on s’hostatjaven, vaig còrrer a saludar Joan Maragall, a l’hotel provincià on havia anat a raure. Es trobava rebent altres visites de més grau, perquè moltes personalitats de Lleida anaven a veure’l. Era prop de migdia quan pogué fer-me passar, i estava encara sufocat d’una palestra una mica viva que acabava de sostenir amb el president de l’Audiència, un senyor vell i endolat, de cabell curt i barba llarga, estampa perfeta del magistrat que vegeta “en provincias”. Quan ell sortia, jo entrava. Jo no coneixia Maragall encara més que de vista, i en trobar-me davant seu, a soles, en aquella cambra de fonda, em sentia tot petit. Em causà un gran efecte de seguida la resplendor extraordinària dels seus grans ulls, damunt el to emmorenit de la pell, contrastant amb la veu, que era més aviat feble, opaca i com llunyana. No sabé estar-se de contar-me en confiança, com una antiga coneixença, el que li acabava de passar amb el magistrat: una de les trifulgues corrents en aquells temps de susceptibilitats i fregadissos polítics. Damunt la tauleta de la cambra, encara hi havia intacta, espesseïda i freda, una tassa de xocolata, i a la vora un vas de llet: l’esmorzar tardà que el poeta, sobtat pel magistrat, encara no havia tingut lleure de prendre’s. Vaig pregar-li que es desdejunés. I, mentre ho feia, llestament, ens posàrem a parlar dels jocs florals i de poesia, jo amb força timidesa, ell amb un gran encís per mi. A cada moment, però trucaven a la porta o el demanaven al telèfon. Vaig haver de deixar-lo i anar-me’n a rodar carrers. *****

Permanyer (Joan Permanyer, jurisconsult imminent i catedràtic de Dret Espanyol de la UB) no havia dit una paraula més. Tranquil·litzat, per fi, segur que aquella nit dormiria a casa seva, s’ensopia, a poc a poc, mentre el tren caminava i l’aire fi dels camps ens entrava per les finestres obertes. Maragall, en canvi, a mesura que es feia fosc es redreçava en el seient i estirava e coll prim, guaitant enfora, com l’ocell que vigila entorn cel i terra. -

Miri, don Joan – digué tot d’una a Permanyer, assenyalant-li en el capvespre somort el despuntar de la primera estrella.

L’al·ludit obrí només mig ull, vagament; i, com que no veié res d’interessant per a ell, tornà a encodormir-se. Llavors Maragall es girà francament de cara a nosaltres, els

dos acòlits asseguts davant seu, i se’ns posà a parlar de la posta, del seu encís penetrant, de les sentor salabroses que l’aire, passant de finestra a finestra, ens duia de la mar propera, però encara invisible, i de la gran pau de la nit que s’anava atansant. Oller i jo, embadocats, l’escoltàvem. Ara no sé què donaria per haver pogut recollir exactament les paraules fervoroses del poeta. Tot intent de recrear-les avui seria –a més d’un fracàs segur- un sacrilegi. Només puc dir, sense por d’una cosa ni l’altra, que les paraules de Maragall eren exemptes de tot efectisme, directes, i li brollaven sense càlcul ni l’esforç: eren “paraules vives”, com ell les estimava, tèbies encara de la vida interior que les dictava, davant la immensa pau de la nit de primavera. Devia tenir llavors uns quaranta-cinc anys i estava en la plenitud de la vida, per bé que ja hagués donat to el millor de la seva obra i la mort estigués rondant-lo per endur-se’l prematurament. En la penombra sotraguejada del vagó vèiem el seu rostre encarat a nosaltres, la boca carnosa, la barbeta negra migpartida, el front serè i sobretot els ulls vellutats, que fulguraven damunt la parpella inferior lleugerament embofegada. -

Senten? – ens deia-. Senten com ara canten els grills?

I abaixava la veu, com si tingués por d’espantar-los. Els camps tots sembrats de vinyes, a l’esquerra del tren i la mar, com una immensa i viva foscor, a la dreta, dormien sota el cel estrellat. Les incomptables veus dels grills no s’entenia bé si remuntaven de terra o regalimaven del lleu parpelleig dels astres. Gaziel. Tots els camins duen a Roma. Memòries I

Maragall no cerca trobar en la poesia idees o sentiments personals, o mètrica, o ornamentació, sinó l’essència – és a dir, el pol oposat a l’anècdota – de la vida. I aquesta és una aportació [...] que desborda àmpliament la clàssica atribució a la literatura d’una utilitat (mimètica i moral) i d’un plaer sensorial estimulat per l’ornamentació de la forma. Ramon Pla. La poètica de Joan Maragall Per a Maragall, cada individu, singularització de l’ànima del món, posseeix la seva pròpia especificitat, no pot ser objecte de permuta ni ser substituït per no res, no

“s’assembla” a res [...]. Aquest caràcter singular de cada cosa, home, mirada, paisatge, planta (les dues flors talles al mig del camí, la noia que canta la cançó del Comte Arnau) és capaç de donar suport a la redempció de totes les coses: en totes i cadascuna d’elles, hi ha un anhel inconfusible, plenament singularitzat, d’eternitat.

Eugenio Trías. El pensament de Joan Maragall Les muntanyes, les puntes del món, les crestes emboirades... com s’hi delia! Va pujar al Pirineu una vegada, quan era jove, amb en Soler i Miguel, i sovint m’explicava com els va corprendre a tots dos aquell paisatge. L’anada va ésser a Núria, l’excursió burgesa des de Ribes. En Maragall estava en el ple de la seva força receptiva, i el resultat va ésser Les Pirinenques. Ah! com era veritat allò, que a l’hivern, a la ciutat, els seus ulls enlluernats veurien en la foscúria l’ermita voltada de soledats. La veia igual al cap de molts anys. En Maragall es complaïa explicant i explicant aquell viatge. Va ésser una visió d’alta muntanya, que el va ferir talment, que encara que després el temptessin altres muntanyes i més altes, cap com aquelles vistes de prop, en els bons dies de la joventut.

Aleshores es va formar es seu concepte del Pirineu com la muntanya nostra. Dic el concepte, en el sentit de comprendre la muntanya , i està mal dit tractant-se d’en Maragall; va ésser la muntanya que es va apoderar d’ell enriquint-lo de visions, de colors, de perfums d’altes carenes, per a tota la vida. Ja no va necessitar pujar-hi més; jo crec que fins tenia por d’un desencant so s’hi acostava gaire. Ell, d’altra part, coneixia ben bé les seves limitacions físiques, sabia bé que no era un Proteu, que pogués dar o rebre massa sensacions. El seu Pirineu, la seva muntanya, era la que va veure amb en Soler i Miguel anant a Núria, i no en volia d’altra. Més tard jo me’l vaig emportar pels cims del Montseny, va viatjar també per les valls del Pirineu francès, però res no va desfer la visió dels pedegrams dels cims del Puigmal, voltant l’ermita de Núria. Aquelles eren les muntanyes que tan altes són, aquelles les cascades que s’estan tot trenant i destrenant llur blancura resonanta, aquelles els cims tots ditejats de neu, i fins la inscripció de la Glossa i del Comte l’Arnau arrenquen ja d’aquella anada. Josep Pijoan. Obra catalana