50 anys de la mort de Josep Carner Josep Carner va ser un poeta, periodista, traductor i escriptor nascut a Barcelona el 9 de febrer de 1884 que ens va deixar a Brussel·les el 4 de juny de 1970. Amb dotze anys Carner publicà els primers escrits a “L’Aureneta”. Es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904). Dirigí les revistes “Catalunya” (1903), “Empori” (1907) i “Catalunya” (1913). Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), col·laborà amb Pompeu Fabra en l’obra normativa i d’enriquiment de la llengua, aportant-hi uns dos mil neologismes. A primeria del segle fou redactor de “La Veu de Catalunya”. Creà un nou estil de periodisme polític i esdevingué un temible polemista. Emprà més de trenta pseudònims, sobretot “Two”, “Caliban”, “Bellafila” i “Olaguer Recó”. Des del 1928 col·laborà a “La Publicitat”. Dirigí l’Editorial Ibèrica i l’Editorial Catalana. Durant la guerra civil es posà al costat de la República i romangué a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. El 1939 se n'anà a Mèxic, on restà fins el 1945, i fou professor a la universitat i al Colegio de México. De tornada a Brussel·les, fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges. Fou membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili, a Londres (194547). Anà a Barcelona per una breu estada el 1970. El seu primer llibre, Al vapor (1901), és un sainet. Escenificà temes populars per als EspectaclesAudicions Graner: El comte l’Arnau (1905), La Fustots (1906) i Lo Miracle del Tallat (1906). La influència modernista s’endevina al primer llibre líric, Llibre dels poetes (1904), on ja apunta la ironia, element essencial i diferenciador de la seva obra. Amb Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907) imposà el sonet en el món literari i excel·lí pel seu sentit de l’objectivisme, combinat alhora amb una gran fantasia. Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, del qual Carner fou un pilar fonamental. En Verger de les galanies (1911) creà un nou estil de poesia amorosa: joiós, reverencial o elegíac. Després de Les Monjoies (1912), publicà La paraula en el vent (1914), on són revelades totes les gammes del sentiment amorós. Amb Auques i ventalls (1914), reprèn la tradició satírica i dona un reflex costumista de Barcelona i de la política de l’època. Amb Bella terra, bella gent (1918) i L’oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la casolania, de l’amor i de la pàtria. A part l’antologia amorosa La inútil ofrena (1924), els llibres següents, El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935), són una creació constant de llenguatge i una transfiguració del seu món, esdevingut ja clàssic.
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.