1r Premi Categoria Joves “Bells somnis vells” Alba Collado Cascales
Així com el tenir fam mai no ha sigut prou per a conjurar un plat de menjar, carregar aquelles maletes pesades cada dia tampoc no faria que apareguera un tren que mai no havia existit. O sí?... Arribava cada dia a les quatre en punt, i sempre vestia igual. Lluïa un vestit obscur, elegant però vell. Més que vell, passat de moda. Els cabells, sorprenentment abundants per a un home de la seua edat, els portava ben pentinats, tirats acuradament arrere, impecables. Tot i que un floquet rebel es resistia a obeir i li queia còmicament pel front. La gent del poble deia que estava boig, que les penúries dels anys de guerra l’havien trastocat. I és veritat que actuava com un boig. Com a part d’una rutina que ningú no comprenia, cada dia arribava i començava el seu ritual. Es quedava de peu al costat d’un banc del carrer Major; es mirava l’hora; guaitava al carrer, i , allà on qualsevol espectador extern haguera vist un carrer ordinari d’un poblet qualsevol amb el seu vaivé regular de cotxes i caminants, ell veia (o no veia) alguna cosa més. Restava amb la mirada inquieta, molt nerviós, ansiós diria jo, com si esperés impacient alguna cosa que mai no arribava. Un altra ullada al rellotge de polsera, i de nou escodrinyava al carrer en aquella misteriosa cerca. Però el que veia no li agradava, i bufava i rebufava i altra vegada comprovava l’hora. Després d’una estona semblava adonar-se’n que allò que esperava mai no arribaria. Aleshores seia al banc i es treia alguna cosa de la butxaca. Semblava un tros de paper. Però ell se’l mirava com si fos un tresor. Durant les següents mil·lèsimes de segon, si haguéssim pogut detindre el temps i reproduir-lo a càmera lenta, haguéssim apreciat que les arrugues del front i les línies dels ulls, testimonis de l’edat i mostres del seu caràcter seriós i taciturn, s’esborraven màgicament. La cara li canviava per complet i aquell semblant seriós passava a