1r Accèssit Categoria Adults “El camí de la memòria” Montse Freixas i Rovira
El pensament el turmentava i decidí retirar-se d’hora. Acostumava a fer-ho quan la immobilitat davant el televisor li accentuava la sensació de fred. La casa, aïllada del poble, era massa gran per escalfar-la quan l’hivern era rigorós. Va apartar la manta que li cobria les cames amb un gest brusc i li caigué a terra, a prop de la llar de foc que cremava minsa, sense flames. Es va ajupir amb dificultat. Recollí la manta i escampà els quatre buscalls. Encara tenia força als braços, no pas a les mans, que ara, als noranta anys, les veia com eines rovellades . Tenia els dits adolorits, aspres, encarcarats, com si una maledicció els hagués aturat en el gest d’agafar l’aixada. Aquell migdia, contemplant com moria el petit hort que li havia distret la vida, va pensar que estava arribant el moment. Apagà el televisor. Va rentar els dos plats que quedaven a la pica mentre s’escalfava la llet. Amb cura, la va abocar dins el petit termos però es va vessar. Ho netejà. Se’l va endur a la cambra i el deixà damunt la tauleta de nit, al costat de la tassa. Des del llit escoltava el batec de les persianes. El vent no l’espantava. Bufava fort i xiulava amb un gemec trist que s’escolava per la ranura de la finestra envaint tota la casa. Recordà el xiulet alegre, amb cantarella, que li feia el seu fill. Tants anys mort i encara n’escoltava la tonada. La Lluïsa, pobreta, el va sentir xiular tota la vida, el fill. No ho sabia per ella, perquè del nen mai no en parlaven, sinó per la néta. “Avi, tu també sents el xiulet del tiet?” Dies enrere es va enfadar amb les filles i els néts. “Mentre em pugui valer, no em mouré de casa meva”, els digué. Havia caigut mentre feinejava sota els avellaners i prengué mal. De cap manera seria una càrrega per a ningú, ja ho