Ignasí Iglesias Sempre havem sentit — nosaltres, Sant Martí — la mes noble i la mes pura de les enveges per Sant Andreu, la ve'ina barriada que havia aportat un astre com l'Iglesias a la constellació literaria de Catalunya. Per aixó mateix, ara, experimentem amb Sant Andreu, la dolor profunda de la pérdua del gran dramaturg del poblé, del fill illustre del suburbi humil. Dintre ciutat mes d'una vegada ens havien dit — algú vagament desorienta t —: Es deis vostres barris l'Iglesias, oi? I nosaltres — tothora bravament amics de la veritat —, no gosávem concretar que l'Iglesias era nascut a Sant Andreu. Era que l'estimávem tant que el volíem també una mica nostre. Com si no no fos de nostre aquell gran c"5r vessant d'amor pels desheretats i pels humus! Com si no s'hagués donat sempre en eos i ánima a tots eis obrers de Catalunya! Com si no els hagués ofert tothora, la flor del seu esperit! (I permeti's que em valgui d'una imatge ben habitual en llavis de l'autor d'El cor del poblé). L'home que sap donar una tan bella estructura escénica a un problema social com el plantejat en Els vells, per forca ha de sentir un gran amor a la humanitat i per forca ha d'ésser un gran poeta. Ha estat per aquest humanisme i per aquesta poesia que l'Iglesias insufla a la seva obra cabdal, que l'árid problema que ni exposa arriba palpitant i atuidor, al cor de les multifruds. Els polítics d'esquerra, els sociólegs, el mateixos sindicáis obrers, no havien encertat mai una descripció tan real i torbadora del cas deis pobres vells, devinguts inválids peí treball, ais quals el patró no vol o no pot SQStenir i §1 legislador
no empara (1). lo
No solament era el seu teatre, era tota la seva vida la que era xopa d'aquest afecte cálid i comprensiu vers els obrers. La seva curta actuació política, els seus versos, els seus discursos, eren relligats entre si peí nexe cotnú deis seus sentiments de democracia. Com un enllumenat, com un apóstol, moltes vegades, el mestre havia exposat al cronista, l'altíssmi concepte que el poblé li mereixia. No era sois al cronista. Tot aquell que havia gaudit la companyia del gran desaparegut podria manifestar el mateix. —El poblé té en definitiva un tnstint certer i misterios per a destriar alió que li convé i alió que li és nociu — deia —: L'ánima conectiva de1 nostre poblé és delicadament sensible. El nostre poblé és, generalment, agrait i essencialment virtuós. Si sabéssiu quines proves me n'ha donat el poblé de la finor de la seva sensibilitat! Com ha sabut copsar la subtil i generosa intenció de determináis passatges de les meves obres!...— I el cronista escoltava la inflexió de fervor de les paraules del gran enamorat del poblé i veia la seva fac. com transfigurada per una llum espiritual, talment un apóstol. I el cronista es sentia encongit i corprés davant la grandesa de la bondat i de les conviccions del Mestre. I si no n'hagués de sofrir desmérit ais vostres ulls, els cronista us conf essaría que mentre el Mestre li parlava, ell mentalment feia determinades reserves en quant a les virtuts i la sensibilitat de l'ánima popular. Temia, és ciar, d'es-
(1) Avui, la llei de Retirs Obrers, ofereix un irrisori, un migradíssim ajut al vell de seixantacinc anys. Tan irrisori és, que sois es pot admetre com un tanteig inicial, (Aixó era escrit en octubre deU9S8), - 146