Ignasi Iglesias L'Ignasi Iglesias va portar al teatre cátala un avene, considerable. Els primers moments de la nostra escena nenien infosos inevitables rudiments prehistórics. Fluctuaven entre el plebeisme barceloní, el ruralisme dialectal i el floralisme pedantesc. Serafí Pitarra encarnava bé aquest moment. Ángel Guimerá, ja molt mes patrici, redimeix la llengua de la seva servitud vernacla. L'allibera del dialectisme; i si bé accentua la significació romántica de l'era floralista, té ja el sentit trágic; el seu teatre deixa de vacil-lar entre les formes vulgars del sainet, la gatada o la parodia, própies d''in léxic de classes inferiors i ascendeix ais graons de la tragedia. Calc.a el coturn al peu desconegut de la Ventafocs. Pero, encara és massa esclau de l'escenarisme tradicional i épic; cerca en les transfiguracions históriques el
Ignasi Iglesias treballant en el seu despatx de ia casa on residía a Barcelona
seu refugi patricial, per fugir del vulgarisme. Es la dignificació de l'época floral; i enllaga la gran herencia épica amb la Catalunya vivent. Santiago Rusiñol, en la seva primera época, aporta la influencia del gran art cosmopolita. Obre les finestres de l'idioma al refrigeri deis grans vents. Ignasi Iglesias, retornant a la directa ínspiració popular, inverteix els termes de la inspirado pitarresca. No rebaixa la musa ais menesters plebeus; sino que cerca la difícil exaltado de la oculta poesia popular en capacitat dramática. La saba dormida, que un temps sois podia alimentar facécies de grassa comicitat, cobra aptituds aristocrátiques d'alta dramaturgia, i, com en un rou d'aurora, de dies espléndids, es ban'/a en les mes profundes fonts del do de llágrimes. GABRIEL ALOMAR