V Petit Llibre Gegant de la biblioteca de Bigues i Riells del Fai

V PETIT LLIBRE GEGANT

Biblioteca municipal de Bigues i Riells Carrer Anna Mogas, 130 08415 Bigues i Riells biblioteca@biguesiriells.cat 938 657982

Sumari Índex d’il·lustradors ....................................................................................................................

Pàg. 3

Introducció a càrrec del regidor de Cultura, Jesús Cano Sánchez ...........................................

Pàg. 4

Fins a 18 anys

Drogas d’Ainhoa Rodríguez ........................................................................................................

Pàg. 3

A partir de 18 anys Contrapicat humà de Núria Rosell ...............................................................................................

Pàg. 5

Un amor particular de Charo Bolívar ..........................................................................................

Pàg. 7

La Solitud del Drac de Susana Masanés ......................................................................................

Pàg. 9

El Tronc sec de Maite Framis .......................................................................................................

Pàg. 12

2

Índex d’il·lustradors Andrzej Krupinski .................................................................................................................

Pàg. 12

Nico Mayolas .........................................................................................................................

Pàg. 4 i 6

Introducció Benvinguts i benvingudes, novament, a la, possiblement, diada més estimada i valorada pels catalans i catalanes, més nostrada, més especial i la més diferent de totes, per què per no ser, ni tan sols és festiu.

Però, enguany, després de dos anys de tancament i, pràcticament, de funambulisme, el calendari ens regala un Sant Jordi en cap de setmana. Tant de bo això es tradueixi amb moltes roses i molts llibres, és a dir, molt d’amor i molta cultura, que haurien de ser dos pilars vitals en les nostres vides.

Des de Bigues i Riells del Fai ja és el cinquè que elaborem el Petit Llibre Gegant, una obra que ens permet donar volada a la nostra imaginació i a la nostra capacitat literària i sentir-nos, encara que només sigui una miqueta, partícips de la diada des de la banda dels autors, una banda en la que és molt esgotador estar-hi però que és una experiència inoblidable. En aquesta ocasió, ens il·lustren els textos Andrezj Kruspinski i en Nico Mayolas, que de ben segur donaran el toc necessari a cadascuna de les històries que trobarem.

Sense més, gaudiu del Petit Llibre Gegant de Bigues i Riells i intenteu, per poc que es pugui, que cada dia

de l’any sigui un petit Sant Jordi regalant amor i cultura a tothom.

Bona Diada de Sant Jordi!!!!!

4

Jesús Cano Sánchez

Regidor de cultura

Dr0g4$ Te advierten de las dr0g4$ como del alcohol, los cigarros, la mar1a, la c0cain4… te dicen que tengas cuidado, que son muy peligrosas, pero no te advierten de la que para mi es la dr0g4 más peligrosa, el amor.

Esa sí que es peligrosa, porqué no te advierten de lo peligroso que puede llegar a ser, lo tapan con un telón rosa lleno de flores de colores y mariposas en el estómago, pero detrás de ese telón tan bonito, está la realidad, lo que viene siendo gris casi negro, con flores marchitas y rímeles corridos por que el amor como todas las dr0g4$ te hace sentir bien al principio , te sientes vivx, feliz, todo son sonrisas y paseos por el parque, pero luego se pasa el efecto y llega el bajón, que te hace sentir vacíx, triste, deprimidx, ahora donde antes habían sonrisas hay llantos y lagrimas, en vez de dar paseos por el parque das paseos por aquellos recuerdos que te hacían feliz pero que ahora solo te hacen llorar. El amor es peligroso, pero a veces lo más peligroso no es el amor si no la persona de la que te enamoras, como bien dijo Luke Howland “La dr0g4 más fuerte de un ser humano es otro ser humano".

Así que en conclusión, ten cuidado con el amor y sobre todo de quien te enamoras.

Ainhoa Rodríguez 3

- 16 anys

4

Nico Mayolas

CONTRAPICAT HUMÀ Entrar amb bon o amb mal peu, tant se val. L'important és començar. Aquesta reflexió se la feia cada matí en Bernat quan posava el peu esquerre damunt l'estora de llana.

—Ui, quin mal! —es va queixar. Va notar una punxada sota la planta del peu, el dret però. Es posà dempeus i fent equilibri, va portar tot el pes a la cama esquerra. Llavors, va doblegar el genoll dret per veure què li havia provocat aquell dolor.

Res, no veia res; no duia les ulleres. Encara les tenia damunt la tauleta de nit, entre quatre o cinc llibres que rellegia cada vespre abans de dormir, i al costat del despertador i del llapis i del mug d'infusió de passiflora per descansar. Gairebé a palpentes, va portar la mà on suposava podrien estar les ulleres, mal graduades, per cert. A la fi, les trobà entre aquells articles coneguts i se les posà per començar a deambular, cada matí, pel seu loft davant Hyde Park.

Despullat, però amb ulleres amb muntura de pasta blau cel, va preparar la cafetera. Als pocs minuts, l'aroma del cafè omplia l'estança. Jo també el podia olorar a través de les meves minúscules narius.

Sonà el mòbil. Encara el tenia en vibració, però va tremolar damunt l'escriptori improvisat que tenia davant la finestra.

—Hi, Bernat, ja t'enyor i només han passat tres dies...

—Ets massa impacient, David. Nova Zelanda t'enamorarà, gaudeix d'aquestes vacances! — va dir—. Per quan tornis, he organitzat una sortida per visitar les catacumbes de Nova York a la llum de les espelmes.

—Les que hi ha al costat de la Catedral de St. Patrick?

5

—Sí, a veure si m'inspiren per completar un dels capítols de la meva novel·la. Aquests dies redacto sense parar, llegeixo i rellegeixo el text, en veu alta i en silenci. I saps? Esborro tota la pàgina, no m'agrada; semblo un principiant i no pas un escriptor d'aquells que en diuen professionals.

—Però Bernat, ja saps que això et passa sempre, no és nou, forma part del procés creatiu. Fer i desfer.

Tu sempre m'ho has explicat així.

Mentrestant parlava amb el seu amor, s'aixecà de la cadira articulada, i amb la tassa de cafè tornà cap on jo era, posà els peus damunt l'estora de llana, i així vaig poder gaudir d'aquell espectacular paisatge humà, en contrapicat.

En Bernat va sentir un pessigolleig que li pujava pel dors del peu, va avançar la cama endavant i va veure com una formiga amiga l'havia acompanyat des que en David era fora.

Núria Rossell + 18 anys

6

Nico Mayolas

AMOR PARTICULAR

Per Sant Jordi, sempre li regalava una rosa vermella; ella mai l'hi havia correspost amb l'habitual llibre, però això a ell no l’importava.

Es va enamorar només veure'l, tot i que no era un home que cridés l'atenció, però, parlava tan bé! Vestia aquella americana d'executiu, ben afaitat i perfumat i sempre atent. Quan li rosava la mà el món era molt més bonic, li agradava veure el seu somriure el matí. Què meravellós que era compartir els dies al seu costat! Mai havia descuidat el detall, recordava el naixement del primer fill i com quan va arribar a l'habitació de l'hospital tenia un ram de roses enorme a la tauleta de nit. Un home considerat, es deia a si mateixa. La mare sempre li havia dit que cerqués una persona que fos agraïda, detallista, amable i amb un somriure bonic. I l'havia trobat!

Cada any, quan arribava el 23 d'abril esperava la seva rosa amb aquell llacet perfecte, es posava molt nerviosa la nit anterior, sentia com les papallones li feien pessigolles a l`estómac. Escollia el millor vestit per aquell dia, anava a comprar-se un de nou cada any perquè a ell li agradava que fes goig. Anava a la perruqueria, es feia les ungles i es mirava al mirall esperant ser la dona de la seva vida.

Al matí el veia entrar per la porta i acostar-se cap a ella amb pas segur, d'un home que s'havia fet a si mateix, però no descuidava els detalls. I li apropava una rosa dient-li aquelles paraules dolces: —Feliç Diada, Anna—. Sempre es posava vermella quan el sentia parlar—. Estàs molt bonica, com sempre.

7

I esperava el seu petó d'amor, el petó d'aquells llavis molsuts. Aquells llavis que li parlaven cada dia amb tanta finesa. Sospirava per sentir les seves mans al seu cos i que li acariciés els cabells. Un sopar romàntic i una nit difícil d'oblidar.

—Gràcies, Joan—responia.

I abaixava els ulls ruboritzats. Qui ho havia de dir després de tants anys!

Quan pujava els ulls veia com es repetia la mateixa imatge, en Joan deixava una rosa a les mans de cada una de les dones de l'oficina dedicant-les el seu millor somriure. A l'Anna se li escapava una llàgrima fugissera que ràpidament esborrava amb el puny del vestit nou de Sant Jordi.

Charo Bolívar + 18 anys

8

LA SOLITUD DEL DRAC No se'n recorda de com va aparèixer allà, el drac. Des que té consciència que viu en una cova humida i fosca, plena de passadissos tortuosos. Un a un, els ha anat conquerint i només el més ample d'ells porta cap a l'exterior. Els dies que se sent prou valent, surt de la cova fosca per engolir una mica d'aire fresc i, de pas, trobar-se amb aquell ésser que tant li fascina. Sap perfectament on trobar-lo. Trepitja l'herba humida fins que les seves potes entren en contacte amb quelcom llefiscós. I allà hi és, l'ésser fantàstic, puntualment esperant la trobada. «Com ho sap, que m'hi presentaré en aquell precís instant? Ben bé que és realment com màgia!». Se'l mira i ell li torna la mirada; el saluda i és correspost alhora.

Però avui, mentre hi era allà fora, un nou ésser ha aparegut en l'escena. Un ésser gràcil i harmoniós que corria pel bosc, s'ha aturat en sec davant seu observant els seus moviments.

—Què estàs fent, drac del bosc? Em pensava que els dracs no existien i ara t'he trobat a tu...

—Que què faig? Tu què creus? Que no ho veus que estic acompanyat?

—Acompanyat? Jo només et veig a tu...

—Doncs mira fixament aquí, cap a terra. Dona'm la mà, no sigui que caiguis...

—Àngela Maria, no m'ho puc creure!

—El què? Parla, dona sortida de les entranyes del bosc!

—Si ets tu reflectit al pantà!

9

—El meu reflex? M'estàs dient que el que veig soc jo mateix?

—Exacte.

El drac no va poder evitar que una llàgrima li rodolés galta avall. Quina decepció i vergonya alhora, es pensava que algú estava per ell i ara, tot de sobte, descobria la fal·làcia... El drac ple de ràbia va sacsejar la noia amb les urpes, tot dient-li: —Per què? Per què m'has hagut d'explicar la veritat? Que no ho veus que a partir d'ara seré infeliç per sempre més?

La noia, sorpresa i atemorida alhora, li va voler dir que ella de bon grat el vindria a visitar tot sovint, si el seu mal era la soledat. Però, abans que els mots li sortissin per la boca, el drac va caure fulminat a terra.

Una espasa li acabava de travessar el seu tors.

La noia va buscar amb la mirada qui havia estat el ser despietat que acabava de ferir el seu solitari nou amic.

—Tros d'animal! Però què acabes de fer?

—Jo..., jo..., em pensava que estaves en perill...

—I què, si ho estava? Que no t'has assabentat que els contes d'avui en dia per sort han canviat? Les princeses ja no necessitem ningú que ens protegeixi, ja que estem empoderades!

—Doncs ho sento moltíssim. Com puc fer per compensar-te?

—Corre, ves a buscar un bon veterinari a veure si encara hi som a temps per salvar el drac.

I el veterinari va obrar la màgia... El drac es va recuperar del tot i, a partir d'aquell moment, va trobar una molt bona amiga en la figura de la noia, que per més inri, va deixar de venir sola. Diuen que un atractiu veterinari l'acompanyava sempre...

Susana Masanés Azón + de 18 anys

10

TRONC SEC En Joan fugia de la persecució aferrissada que els cristians d'Alexandria practicaven cap als seguidors d'Orígenes. L'Església els titllava d'heretges, tal com havia quedat establert al Concili de Nicea l'any 325.

No sabia ben bé en què creia. El van trobar en una dissertació sobre l'origenisme a la plaça de la ciutat.

En Joan, encara sortint de l'adolescència, era un noi inquiet que buscava, sense fer cap mal a ningú. Tampoc era l'única reunió a la que havia assistit, ni l'única corrent per al que es va interessar. Però,

malauradament, va arribar el dia en què el van enxampar.

I fugint, entre malfactors i dissidents de la fe cristiana, va arribar al desert de la Tebaida. Algú li havia parlat que hi residien uns quants eremites respectats i honorats per moltes persones, als quals la pròpia gent anomenaven abat, ja que al voltant de les seves coves s'hi aplegaven grapats de deixebles procedents de la ciutat, per abraçar una incipient vida monàstica.

Concretament, en Joan buscava l'abat Teonàs, per la fama que havia adquirit de menar als nois més joves i perduts a les virtuts més excel·lents.

11

Amb la reverència que es mereixia aquell abat ancià, de llarga barba blanca, en Joan li va demanar si podia compartir amb ell la seva humil cova. Es sentia confús i volia donar camí a la seva vida.

L'abat Teonàs el mirà amb tendresa, tot advertint-lo de la duresa i de la fe que precisava la seva elecció.

Mentre s'anava adaptant a la nova vida, tot passant-li els dies l'un rere l'altre, un matí l'abat es va atansar al neòfit jove i li va demanar: —Ei noi, ves a la llenyera i porta un tronc ben sec.

Obeint prestament el mandat, va deixar caure el tronc als peus del seu mestre i li va dir: —Abat Teonàs, i ara que voleu que en faci?

—Doncs de moment, deixa'l a terra. Ara necessito que vagis a buscar aigua, que ja se'ns ha acabat.

—A on en puc trobar? Aquest desert és molt gran i no sé on n'hi pot haver...

L'abat li digué:

—Fill, necessitaràs caminar ben bé dues hores entre anar i tornar, per fer-te amb un petit oasi que trobaràs en aquella direcció —digué, tot aixecant el seu dit ossut i cremat pel sol.

Sense dubtar-ho, el jove prengué el càntir i animosament, s'hi va encaminar.

12

Andrzej Krupinski

La llum del sol formava ja un angle recte amb la sorra calenta quan arribà el deixeble a la cova de l'ancià.

—Abat!, ja he trobat l'aigua i aquí us la porto.

—Molt bé fill, ara ves a regar aquell tronc sec que t'he fet treure.

—Però, però... és una llàstima utilitzar aquesta aigua que tant esforç m'ha costat d'aconseguir, per llençar -la a perdre sobre un tros de fusta sense vida... —digué, acotant el cap amb l'actitud més humil que coneixia.

—No dubtis, fill meu, i fes allò que t'he dit. A la tarda hi tornaràs perquè això ho faràs dos vegades cada dia.

El noi assentí i va entrar a la cova per aprofitar l'ombra i la frescor que necessitava després de la caminada.

Van transcórrer dies, mesos, un any, deu anys i en Joan no va deixar mai d'obeir el manament de l'abat.

Evidentment el tronc estava sempre igual, però a l'interior d'un Joan ja madur hi quedava l'esperança que algun dia veuria rebrotar-hi una fulla verda, doncs per alguna cosa que desconeixia, l'abat potser pretenia que aprengués el significat de l'esperança. Hi hauria un fruit amagat en aquell tronc sec?

Però aquell segon al que tots hi hem d'arribar, va tocar la porta de l'abat Teonàs. En Joan, veient-lo apagar-se a poc a poc com una espelma, amb la boca petita i a cau d'orella, i abans que en fos massa tard, 13

preguntà a l'ancià moribund...

—Pare estimat, per què m'heu fet regar cada dia durant tant de temps un tronc que és com una pedra sense vida?

Amb un filet de veu, li va contestar:

—L'ensenyament ja està fet, ho entendràs aviat... d'aquest tronc mai en sortirà cap branca.

El bon home va intentar incorporar-se per última vegada i deixant caure a poc a poc el seu cos vell, va expirar.

—Pare!, mestre!... amic... !, es planyia el deixeble, deixant anar llàgrimes que arribaven a la seva espessa barba.

L'home va continuar anant per aigua cada dia, amb la cabòria de quin sentit podria tenir d'aquell acte persistent i inútil...

Un cert dia que una lluna plena i preciosa li llepava literalment la cara i els pensaments, va notar una brisa suau darrere el clatell, una frescor que el feu respirar profundament...

—Ja ho entenc! —va gosar cridar en veu alta, en la immensitat d'aquell desert—. No hi creixerà mai res d'un tronc inert... I què? —es digué— Què passa si no creix?... Doncs no passa res.

I la pau envaí el seu cor.

Maite Framis + 18 anys

14