El Berguedà. Geopolítica, poder i territori. by Òscar Caldera

EL BERGUEDÀ Geopolítica, poder i territori

Àngels Carbonell i Òscar Caldera Països Catalans, gener 2015

Àngels Carbonell i Òscar Caldera 1

El Berguedà. Geopolítica, poder i territori Àngels Carbonell i Òscar Caldera Berga – Països Catalans. Gener del 2015

Deixeume dirli, a risc de semblar ridícul, que el revolucionari veritable està guiat per grans sentiments d'amor. És impossible pensar en un revolucionari autèntic sense aquesta qualitat.(...) Cal tenir una gran dosi d'humanitat, una gran dosi de sentit de la justícia i de la veritat per no caure en extrems dogmàtics, en escolasticismes freds, en aïllament de les masses. Cada dia s'ha de lluitar perquè aquest amor a la humanitat es transformi en fets concrets, en actes que serveixin d'exemple, de mobilització. Che Guevara (2007, p. 237)

Índex Introducció

Algunes limitacions del treball

Característiques

Característiques geogràfiques

Població

Infraestructures viàries

Context històric

Model industrial català

Model industrial berguedà

Conseqüències de la liberalització franquista i postfranquista

Unió Europea i desindustrialització catalana

La desindustrialització al Berguedà

El miracle amb peus de fang. L'esclat de la crisi

Reestructuració productiva i crisi capitalista al Berguedà

Estructura del capital

Estructura i evolució del PIB

Agricultura i ramaderia

34 5

Indústria

Construcció

Serveis

Turisme

Estructura empresarial

Situació de la classe obrera

Redistribució de la renda i polarització salarial

Estructura i evolució de l'ocupació

Contractació, expedients de regulació i atur

Mobilitat laboral

Endeutament i inflació

Pauperització de la classe obrera

Consideracions finals Reducció dràstica de la classe obrera industrial Atur com a autodisciplina obrera

61 63 64

Mercat i mobilitat laboral

Consciència de classe, praxi política i organització social

El jovent treballador

Organitzacions de classe

Reptes de futur

Bibliografia 6

Introducci贸 7

“Geopolítica designa a la pràctica tot el que fa referència a les rivalitats pel poder o la influència sobre determinats territoris i les seves poblacions: rivalitats entre poders polítics de tot tipus (...) i rivalitats pel control o el domini del territori de major o menor extensió.” Yves Lacoste (2008, p. 8)

Tota societat es desenvolupa amb relació a un espai geogràfic determinat que, alhora, manté relacions amb altres àrees geogràfiques i la història de totes aquestes societats, tal com expliquen Marx i Engels en el Manifest Comunista. És la història de la lluita de classes. Aquestes lluites pel poder i les seves relacions amb els espais geogràfics són objecte d'anàlisi de la geopolítica. Així, doncs, la geopolítica estudia les relacions entre el medi geogràfic i les formacions socials i polítiques d'un territori o regió. En la formació social (que no és més que una totalitat social històricament determinada) trobem una estructura econòmica, en què poden coexistir diferents relacions de producció; una estructura ideològica, formada per diferents tendències ideològiques i on la ideologia de la classe dominant tendeix a subordinar i deformar les altres; i, finalment, una estructura jurídicopolítica que compleix la funció de dominació de la classe dominant. Totes aquestes funcions tecnicoadministratives i de dominació política s'estructuren entorn dels estats i d'estructures supraestatals, com és el cas de la Unió Europea (UE). Per tant, la geopolítica ens permet estudiar les relacions de poder en relació als espais i als territoris i les seves disputes. Cal tenir present que tota societat es desenvolupa en un espai geogràfic determinat que manté relacions, alhora, amb altres àrees geogràfiques i que qualsevol anàlisi caldrà tenir en compte aquestes relacions de poder, ja sigui dins d'un territori i entre territoris, estats, regions, etc. Això que pot semblar tan abstracte es concreta quan volem analitzar el paper del Berguedà en la industrialització catalana, i els motius pels quals el capital industrial del sector tèxtil o miner es va instal∙lar a la nostra comarca, de la mateixa manera que ens és de gran utilitat per entendre el perquè de la reestructuració industrial a la nostra comarca, que coincideix històricament amb la liberalització de l'economia espanyola, la reestructuració del capitalisme a escala mundial i un seguit de canvis en la divisió europea i mundial del treball. En les pàgines que segueixen pretenem exposar i analitzar els canvis que s'han produït a la nostra comarca i on ha tingut molta influència la reestructuració del capitalisme internacional. Canvis en el territori, en el model d'acumulació de capital 1 i en la classe Quan ens referim a acumulació de capital ens referim a l'augment dels beneficis de la classe capitalista. Beneficis obtinguts de la plusvàlua creada pel treball no remunerat dels obrers assalariats.

obrera. Tot i que això s'escapa de la voluntat d'estudi, i que caldria un anàlisi a part, al llarg de tot el document hem intentat relacionar els canvis que s'han produït a la nostra comarca amb els canvis en l'àmbit de Països Catalans, estatals i internacionals, i els interessos de classe que hi ha al darrere per poderlos contextualitzar. La voluntat d'aquest treball (si és possible) no és res més que ajudar a conèixer més la comarca on vivim, les formes i relacions de producció i les conseqüències que aquestes tenen en les nostres formes i condicions de vida, sempre des d'un anàlisi materialista de la història i de la societat. També pretén aportar eines d'anàlisi i de reflexió que ens permetin encarar els reptes que se'ns presenten amb una mica més de precisió i coneixement de l'entorn. Eines d'anàlisi que caldrà anar esmolant si es pretén construir un moviment que sigui realment una alternativa, en tots els àmbits, al capitalisme. I, finalment, i potser l'objectiu més ambiciós, és contribuir al debat col∙lectiu, que necessàriament s'haurà de produir, per tractar quin model productiu i d'organització socials volem per a la nostra comarca i per als Països Catalans. Què volem produir i com, a què ens referim quan parlem de sobirania alimentària i com es concreta això al Berguedà, els efectes de la terciarització de la nostra economia i com afecta en la consciència de la classe treballadora i què podem fer per revertirho, com organitzar a la nova classe obrera fragmentada i atomitzada, entre molts d'altres. Per assolir aquests reptes hem volgut dividir el document en cinc apartats clarament diferenciats. El primer es titula “Característiques” i s'hi exposen les particularitats geogràfiques de la nostra comarca i que tant han marcat i continuen marcant l'estructura del capital i la situació de la classe obrera a la comarca. També es vol situar la comarca en el marc català i europeu per entendre quin paper té la nostra comarca en el desenvolupament del capitalisme català, la nostra situació geogràfica respecte als grans centres productius i econòmics catalans i respecte als del sud de l'Estat francès. El segon apartat, “Context històric”, pretén analitzar històricament com s'ha desenvolupat el capitalisme a la nostra comarca, partint del naixement de la indústria tèxtil fins a la darrera crisi capitalista, contextualitzantho amb la situació que es vivia, i es viu, a la resta dels Països Catalans, l'estat espanyol i la UE. El tercer apartat porta per títol “Estructura del Capital”. En aquest apartat s'explica l'evolució dels diferents sectors productius, sobretot a partir del tancament de les grans indústries tèxtils i la mineria, i quin pes tenen actualment a la comarca, així com l'anàlisi de l'estructura empresarial de la comarca. Conèixer l'evolució de l'estructura del capital i com està estructurat avui en dia ens permet analitzar les condicions de vida de la classe treballadora en el quart punt, que hem anomenat “Situació de la classe obrera”. Més enllà d'analitzar les condicions de vida i les polítiques que han provocat l'empobriment i un deteriorament d'aquestes condicions, en aquest apartat hi ha dades comarcals sobre els tipus i les característiques de la contractació, atur, expedients de regulació, entre d'altres. Per acabar, el punt de “Consideracions finals” en què s'analitza com aquestes polítiques, que han comportat la pèrdua de drets i l'empobriment de la classe obrera, també han volgut afeblirla organitzativament. El darrer apartat d'aquest punt es deixen a l'aire un seguit de reptes, que, juntament amb d'altres que no hem

mencionat, al nostre entendre, caldrà reflexionarhi i, tard o d'hora, serà necessari tractar los i debatre'ls col∙lectivament si pretenem superar les relacions socials i de producció del model de producció capitalista.

ALGUNES LIMITACIONS DEL TREBALL Són diverses les mancances que ens hem trobat a l'hora d'elaborar aquest document i que l'han limitat. El primer element limitant ha sigut el temps per durlo a terme. Tot i que ens vam marcar una data límit per finalitzarlo, ens hem acabat allargant força més, ja que el fet d'intentar analitzar els canvis en l'estructura econòmica, els motius que l'han provocat i les seves conseqüències, tant per a la classe obrera com per al territori i l'estructura del capital, requereix un estudi exhaustiu en molt àmbits, des de l'històric, el geopolític, el sociològic, l'econòmic, entre d'altres, que ni de bon tros no hem sigut capaços de fer. Aquest fet també ha comportat que no hàgim pogut tractar altres elements que també han influït en aquests canvis i que haguessin enriquit l'anàlisi. Tanmateix, creiem que amb el que aquí s'aporta permet ferse una visió força general. Tots els canvis exposats en aquest document hem intentat analitzarlos, en la mesura que ens ha estat possible, des de tots aquests àmbits d'estudi anteriorment mencionats, utilitzant la bibliografia referenciada al final d'aquest treball. Aquest document tampoc aporta res de nou teòricament, ni era la nostra voluntat, sinó que intenta analitzar la realitat berguedana a partir dels resultats de diferents estudis, tesis d'altres treballs i aportacions teòriques d'altres autors. El segon limitant fa referència a les dades estadístiques que hem utilitzat. Per un cantó, hem tingut dificultats a l'intentar homogeneïtzar tots el períodes d'estudi, ja que algunes de les dades d'anys anteriors no estaven disponibles a l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) i al buscar en altres fonts d'organismes oficials ens hem trobat que les dades coincidents no concordaven amb les d'Idescat. Per homogeneïtzarho al màxim possible hem utilitzat (sempre que hem pogut) les dades d'Idescat. Per un altre cantó, ens hem trobat amb el fet que moltes de les dades que necessitàvem eren d'àmbit local, el Berguedà, i que s'aconsegueixen, en bona part, a partir d'aproximacions de les obtingudes en l'àmbit autonòmic o estatal, amb tot el que comporta treballar sobre dades estimades i no reals. Una altra dificultat afegida ha sigut el fet d'intentat comparar amb les dades en l'àmbit de Països Catalans, dels quals no se'n tenen dades i s'ha de fer a partir de les que es publiquen a Catalunya, País Valencià i les Illes, sense tenir en compte la Franja de Ponent ni la Catalunya Nord, ja que aquestes darreres no disposen d'organismes oficials que facin estudis d'aquests dos territoris del nostre país. Per aquesta dificultat i per qüestió de temps, hem comparat amb la situació als Països Catalans quan hem pogut obtenirles d'altres estudis o notícies. En la majoria dels casos hem utilitzat les dades de Catalunya per compararles. A tot això també cal afegir que els organismes dels quals hem pogut extreure aquestes dades tenen unes línies d'estudi estadístic de la realitat totalment vinculat a un model de producció capitalista, amb la qual cosa les dades utilitzades, en part, ja ens han vingut

predeterminades i amb uns interessos de classe clars: la productivitat i la maximització del benefici. A més, cal tenir present que en molts casos els organismes oficials deformen i disfressen les xifres de la veritable afectació del capitalisme, com ara l'atur, la pobresa, etc. Volem alertar el lector del fet de no haver tingut ni el temps, ni les eines, ni les capacitats suficients per fer una anàlisi propi de totes les dades utilitzades, fet que ens ha obligat a treballar a partir d'unes dades estadístiques oficials basades en unes categories que formen part de la teoria ortodoxa i el seu sistema conceptual, de base keynesiana, deixant de banda categories fonamentals de la teoria valortreball de Marx com el capital variable, el capital constant o la plusvàlua, entre d'altres 2 Finalment, quan hem volgut tractar la situació de la classe obrera al Berguedà ens hem trobat que moltes de les dades que haguessin sigut útils d'analitzar no estan disponibles i cap organisme oficial ha tingut cap interès per estudiarles i publicarles. Dades com ara els pisos buits en mans de bancs, quina afectació té la pobresa energètica a la nostra comarca, els pisos de protecció oficial que hi ha a la comarca, l'atur real... entre d'altres. I tot i que és una evidència que el grau de sindicació a la nostra comarca i als Països Catalans és baix i té una tendència a disminuir, hauria estat interessant conèixer l'evolució de la sindicació a la comarca o de les hores de vaga que hi ha hagut, dades que no hem pogut obtenir ni dels sindicats a qui els hem demanat aquesta informació. Amb tot, quan no hem pogut obtenir dades en l'àmbit comarcal, hem utilitzat les dades a escala catalana o estatal, sent conscients dels seus límits, per poder completar l'anàlisi.

Si es vol ampliar informació sobre l'aplicació de l'analisi teòric marxista sobre els comptes nacional es pot consultar l'obra de l'economista d'origen paquistanès: SHAIKH ANWAR. Cuentas de ingreso nacional y categorias marxistas. Marxismo Crítico. Octubre 2011. [en línia] <https://marxismocritico.files.wordpress.com/2011/10/cuentas_de_ingreso_nacional_y_categorias_marxistas.pdf>

caracterĂstiques 13

“Mentre el capitalisme és capitalisme, l'excés de capital no es consagra a l'elevació del nivell de vida de les masses en un país determinat, ja que això significaria la disminució dels guanys dels capitalistes, sinó l'augment d'aquests beneficis mitjançant l'exportació de capital a l'estranger, als països endarrerits. Aquests països endarrerits el benefici és ordinàriament elevat, atès que els capitals són escassos, el preu de la terra relativament poc considerable, els salari baixos, les matèries primeres barates.” V.I. Lenin (2008, p. 89)

Que en un moment de la història el capital, en la seva fase imperialista, tal com la va anomenar Lenin, es veiés amb la necessitat d'expandirse per tot el món en busca de la conquesta de nous mercats, de matèries primeres barates i salaris baixos, fet que en l'actualitat s'ha accelerat, va venir determinat perquè, en molts casos, prèviament ja havia conquerit bona part dels mercats interiors a la recerca d'aquesta mà d'obra barata i les matèries primeres necessàries per acumular beneficis. La geografia berguedana i la localització del carbó, tant necessari per a l'acumulació de capital a Catalunya, va determinar la configuració de la comarca tal com avui la coneixem. El Llobregat, les zones mineres a l'Alt Berguedà i les diferències tan marcades entre l'Alt i el Baix Berguedà, en orografia i climatologia, van marcar i continuen marcant aquesta comarca i l'estructura del capital. De la mateixa manera que la seva localització, a cavall entre les zones d'activitat econòmica de l'àrea metropolitana de Barcelona i les del sud de l'Estat francès, n'ha determinat, en part, les seves infraestructures viàries. Tots aquests elements han determinat els moviments migratoris i, per tant, la població a la comarca que en alguns períodes ha sigut molt fluctuant. Fluctuacions molt marcades per la localització de la indústria tèxtil i la mineria i per la posterior reestructuració del capital.

CARACTERÍSTIQUES GEOGRÀFIQUES La comarca del Berguedà forma part de les comarques de muntanya de Catalunya. Ocupa un lloc de transició entre la Depressió Central i el PrePirineu. El Berguedà limita al nord amb la Cerdanya, per l’est limita amb el Ripollès i Osona, per l’oest amb l’Alt Urgell i el Solsonès i al sud amb el Bages. És composta per 31 municipis i té una superfície de 1.185,2 km2. A la comarca hi ha dues zones clarament diferenciades: • L’Alt Berguedà. Territori format per elevades muntanyes i boscos. Septentrionalment limita amb els Pirineus i comprèn dues valls allargades. La de l’inici del Llobregat i la

del Bastareny, que s’uneixen a Guardiola del Berguedà. La població ha viscut tradicionalment del carbó, la fusta i la ramaderia. L’orografia i la climatologia ha provocat que la població sigui més escassa que a la resta de la comarca i que les comunicacions siguin més precàries. •

El Baix Berguedà. S’inscriu plenament a la Depressió Central Catalana, amb territoris més suaus, plataformes estructurals i relleus d’erosió. Aquestes característiques han facilitat les comunicacions amb les comarques veïnes i sempre ha estat més poblada. S’han dedicat, històricament, al conreu i a l’activitat tèxtil i en què actualment predomina l’activitat econòmica.

Entre aquests dos espais hi ha la ciutat de Berga, que articula la comarca. La vall del Llobregat ha donat una coherència territorial a la comarca, compartint especialitat industrial: el tèxtil.

POBLACIÓ Amb una població de 40.039 habitants (2014), es converteix en la comarca barcelonina menys poblada i amb menor densitat de població (33,8 hab/ km2). Berga concentra el 41,1% de la població, amb 16.456 habitants, mentre que el Baix Berguedà hi resideixen prop del 38,29%, i a l’Alt Berguedà, el 20,07% restant, tal i com s'observa a la taula C1. La comarca comprèn 8 municipis, que tenen entre 1.000 i 5.000 habitants. Els 22 municipis restants que conformen la comarca no arriben als 1.000 habitants i, d’aquests, n’hi ha 13 que no superen els 250 habitants. Aquesta concentració de població a la capital es deu al caràcter rural de la comarca, l’orografia complicada de l’Alt Berguedà i la deficiència de xarxes de comunicacions. Taula C-1

Població al Berguedà. 2014 Capital de comarca Berga

Alt Berguedà 16.456

Baix Berguedà

Bagà

2225

Borredà

540

Avià

2.258

Capolat

Casserres

1.594

Castell de l'Areny

L'Espunyola

259

Castellar de N'Hug

159

Gironella

4987

Castellar del Riu

171

Montclar

117

Cercs

1246

Montmajor

476

Fígols

Olvan

876

Gisclareny

Puig-reig

4207

Gósol

216

La Quar

Guardiola de Berguedà

937

Santa Maria de Merlès

177

Nou de Berguedà

150

Viver i Serrateix

174

La Pobla de Lillet

1155

Sagàs

149

Saldes

283

Sant Jaume de Frontanyà

Sant Julià de Cerdanyola

239

Vallcebre

258

Vilada

443

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'IDESCAT

Pel que fa l’estructura de la població per sexes, el Berguedà es divideix gairebé equitativament entre homes i dones Gràfic C-2

Piràmide de població del Berguedà, 2013 De 85 anys i més De 80 a 84 anys De 75 a 79 anys De 70 a 74 anys

Font: Elaborat amb dades de l'IDESCAT

De 65 a 69 anys De 60 a 64 anys De 55 a 59 anys De 50 a 54 anys De 45 a 49 anys De 40 a 44 anys De 35 a 39 anys De 30 a 34 anys De 25 a 29 anys De 20 a 24 anys De 15 a 19 anys De 10 a 14 anys De 5 a 9 anys De 0 a 4 anys 9

1 0 1 2 Percentatge (%)

Homes Dones

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'IDESCAT

Després de dècades continuades de pèrdua de població, l’arribada d’immigrants ha posat un cert fre a l’envelliment poblacional, encara que no ha estat suficient per superar els principals indicadors negatius, com són la baixa taxa de natalitat i uns continus fluxos

migratoris cap a altres comarques i cap a Barcelona, tal i com s'observa al gràfic C2. Al Berguedà, l’emigració ha estat tradicionalment molt intensa. D’una banda, de l’entorn rural cap a Berga o cap a les àrees industrials de les comarques veïnes i, d’altra banda, cap a Barcelona, on la majoria dels joves marxen a estudiar i a treballar. La immigració estrangera supera lleugerament el 10% de la població, mentre que al Bages representa el 12% i a Osona, el 14%, segons la base de dades Hermes de la Diputació de Barcelona. Aquest flux, que té una edat mitjana de 34,7 anys, ha permès reforçar les franges en edat laboral, on ha propiciat l’increment de la taxa de natalitat i ha reduït lleugerament l’edat mitjana de la població resident. L’any 2013, el nombre de persones d’altres nacionalitats residents al Berguedà era de 3.452 persones, el 8,5% del total, població que s’ha vist reduïda des del 2010, en 810 persones. La procedència d’aquests són el 37,2% del Marroc, el 23,8% de Romania, el 6,5% de l’Equador, el 5,3% de Polònia i el 4,4% de Colòmbia. Segons dades dels darrers informes territorials de la província de Barcelona, la població berguedana resident a l’estranger ha anat augmentant any rere any. Eren 580 persones el 2011, 631 el 2012 i ja 694 el 2013. Al llarg de la primera meitat del segle XX, la població del Berguedà va créixer de manera continuada. A l'any 1960 hi havia gairebé 48.000 habitants. A partir d'aquesta dècada, i fins a final del segle, hi ha hagut una regressió constant, que contrasta amb el creixement lent, però constant, de la societat catalana. L'any 2000 s'havia reduït a 38.051 habitants. La disminució de les taxes de natalitat i, sobretot, l'emigració rural cap a les àrees industrials de les comarques veïnes, en serien l'explicació. Actualment, el Berguedà comptabilitza el 0,7% de la població de la província, amb la qual cosa és la comarca barcelonina menys poblada. Per cinquè any consecutiu, tal com s'observa al gràfic C3, la comarca registra una disminució de la població, i ha tancat el 2014 amb una caiguda de la població respecte al 2013 de l'1,27%. Gràfic C-3

Taxa de variació de la població. Berguedà - Catalunya. 2003 - 2014

3 2 Berguedà

Catalunya 0 0 20 -1

0 20

1 20

13 20

14 20

-2

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'IDESCAT

L'evolució de la població del Berguedà ha estat molt determinada per un model productiu basat en l'explotació de les mines de carbó, i especialment, en la implementació de les colònies tèxtils a partir de la segona meitat del segle XIX, cosa que ha configurat una comarca bàsicament industrial amb una gran especialització tèxtil. En paral∙lel, Berga s'erigeix com a principal centre de comunicacions i pol comercial i residencial de la comarca. El 41,94% dels municipis de la comarca del Berguedà han guanyat població en els darrers 10 anys. La mitjana de la taxa de variació de la població del 2014 respecte al 2013 al Baix Berguedà mostra una tendència a la disminució de la població, entorn de l'1%. L'únic municipi del Baix Berguedà que incrementa la població any rere any en els últims 10 anys és Avià, excepte aquest 2014, que ha tingut una pèrdua entorn de l'1%, de manera que s'ha consolidat l'efecte de periurbanització. Pel que fa a les dues poblacions amb més habitants del Baix Berguedà, Gironella i Puigreig, la tendència des del 2005 és mantenir la població, tot i que algun any presenten alguna pèrdua. Des del 2005 fins al 2014, Santa Maria de Merlès i Avià incrementen la població per sobre del 10%. La mitjana de la taxa de variació de la població del 2014 respecte al 2013 a l'Alt Berguedà mostra una tendència a la disminució de la població, baixant entorn del 3%. Vilada, Saldes, la Pobla de Lillet i Castellar de N'Hug destaquen com a municipis que perden més del 10% de la població en els últims 10 anys. La Pobla de Lillet havia estat tradicionalment una de les poblacions catalanes més actives en el camps de la indústria tèxtil llanera; darrerament s'ha vist afectada pel tancament d'indústries en el sector alimentari. La població de Capolat i Castell de l'Areny en els últims 10 anys augmenta entorn del 10%, i destaca Castellar del Riu, amb un increment del 25,74% de la població des del 2005. El turisme rural ha crescut de manera sostinguda, i el Berguedà ha estat una de les comarques que ha augmentat més la seva oferta. L'Alt Berguedà per les seves condicions paisatgístiques acull una gran part de l'oferta d'allotjament de la comarca, i presenta un dels càmpings de primera categoria i amb més concentració a Castellar del Riu. Del 2004 fins al 2010, la capital de comarca del Berguedà, Berga, ha augmentat la població, però en els darrers quatre anys està experimentant una davallada progressiva.

INFRAESTRUCTURES VIÀRIES El Berguedà no disposa de cap via d’accés ferroviària des de l’any 1972. Les principals vies d’accés són per carreteres, en automòbil o transport públic de viatgers. Tot i ser una comarca de muntanya, el Berguedà està ben comunicat amb els centres econòmics més importants de Catalunya i amb el sud de l’Estat francès. Està connectat

amb l’àrea metropolitana de Barcelona a partir de l’Eix del Llobregat (E9/C16), que, tot i que disminueix el temps de desplaçament, n’augmenta el seu cost. Aquesta via fa la funció de vertebrar la comarca. Amb les àrees de Girona i Lleida a partir de l’Eix Transversal (C25), que comuniquen aquestes dues ciutats. Tot i que no passa per la comarca, hi ha bones vies que comuniquen amb aquest eix. I amb el sud de l’Estat francès (Tolosa de Llenguadoc) a partir del Túnel del Cadí i el del Pimorent, per la ruta E9 de la UE. Per la seva banda, la C26 també es considera una via de vertebració comarcal i de Catalunya. Es preveuen obres en un futur amb l’objectiu de descongestionar la C25. Per contra, les comunicacions amb els pobles de l’Alt Berguedà són precàries i el servei del transport públic, ridícul. La construcció d'un sistema ferroviari que vertebri la comarca i que la comuniqui amb la resta del país i perquè els berguedans no siguin tant depenents del transport privat, ha quedat totalment postergada.

ESTRUCTURA DEL CAPITAL

Context històric 21

“Així pot suscitar l'aparença que les “lleis de l'economia” poden treure el sistema d'una crisi, de la mateixa manera que li han portat; mentre que la realitat és simplement que la classe dels capitalistes ha aconseguit gràcies a la passivitat del proletariat superar el punt mort i tornar a posar en marxa la màquina.” György Lukács (1970, p. 250)

Per comprendre més bé el model d’industrialització i la posterior “reconversió industrial” al Berguedà cal estudiar com es va conformar la indústria a Catalunya, les seves característiques, particularitats i les seves etapes, així com la reestructuració productiva a partir de la dècada dels seixanta del segle passat i l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Cal tenir present que els canvis en el model d’acumulació capitalista a la nostra comarca i als Països Catalans han estat i continuen subjectes al lloc que ocupem dins de la Divisió Internacional del Treball 3, a Europa i al món, i als canvis en l’estructura productiva capitalista mundials. Canvis molt marcats en les darreres dècades, sobretot en les quatre últimes (que són en les quals ens hem centrat) per les successives crisis i les polítiques per minimitzar els seus efectes. Unes polítiques que han consolidat les bases per als següents cicles de sobreacumulació i les conseqüents crisis econòmiques que han afectat i afecten les nostres societats. Canvis, que en el nostres cas, han provocat l’eliminació de les capacitats productives excedentàries en la indústria i en l’agricultura, i que han comportat el tancament d’instal∙lacions industrials, en cap cas no perquè no siguin aptes per produir, sinó perquè no són competitives en el mercat mundial, i una desertificació agrària per reduir costos. Això ha tingut efectes sobre la classe treballadora en forma d’acomiadaments massius, empitjorament de les condicions de vida i precarietat laboral. El trasllat d’aquestes 3

La Divisió Internacional del Treball és la divisió del procés de producció mundial entre països i regions mitjançant l'especialització en la realització de determinats béns i serveis. La integració dels Països Catalans a la UE ha comportat, d'una banda, l'entrada a una divisió europea del treball i, per l'altra, una divisió mundial del treball, en tant que membre de la UE. L'entrada dels Països Catalans a la UE va comportar una desindustrialització en pro del països més industrialitzats de la UE i una terciarització de l'economia, amb un fort pes del sector turístic a causa del nostre clima mediterrani i les nostres caracterítiques geogràfiques. Caracterísitques que no tenen els països del nord d'Europa i que se'ls oferta per al gaudi del seu oci. Així, doncs, hi ha països a la UE amb un pes industrial més elevat i d'altres, com el nostre, que, després d'una forta desindustrialització, ha agafat força l'oferta del territori perquè els països amb més especialització industrial en puguin gaudir. El fet de ser membres d'una estructura imperialista com la UE fa que a, més, tinguem una posició dins la divisió mundial del treball. Una posició de força en els procesos d'intercanvi desigual nordsud. Intercanvi desigual que provoca que el salari mitja d'aquí sigui molt superior que a Bangladesh o al Marroc, que els països industrialitzats no hagin permès que els altres s'industrialitzessin i que els comprin les matèries primeres a preu de ganga per després vendre'ls els productes acabats a preus desorbitats, i que cronifiquen així aquesta desigualtat.

indústries a països perifèrics per reduir costos, ampliar i conquerir nous mercats, ha estat una constant en les últimes dècades i, tot i que això s’escapa de la voluntat d’aquest document, a continuació fem una pinzellada amb la voluntat de contextualitzar, breument, el lector.

MODEL INDUSTRIAL CATALÀ El model d’industrialització català, de final del segle XVIII, segueix el model anglès basat en el tèxtil, un sector que ja predominava en la manufactura artesana catalana. A diferència de la industrialització anglesa, la mala qualitat dels minerals, la manca de ferro i de carbó en va dificultar l’arrancada i va caldre la importació de les matèries primeres i les fonts d’energia. Rafael Llussà (2002, p.97) identifica tres salts endavant, clarament diferenciats, en la indústria catalana. Un primer salt, l'any 1833, en què s’introdueix el vapor com a font d’energia. Això provoca la descentralització de les fàbriques de Barcelona mentre es va produint una proletarització en contraposició d’una burgesia naixent i forta. Entre el 1861 i el 1913 s’imposa un model de fàbrica a les lleres dels rius i d’aquí sorgeixen les colònies industrials. La burgesia industrial buscava utilitzar la força hidràulica per fer anar les filatures i aprofitar els sous més baixos que al pla de Barcelona, fruit de la menor organització de la naixent classe obrera berguedana. El segon salt se situaria a cavall dels segles XIX i XX, el qual està relacionat amb la finalització de la xarxa de ferrocarrils i amb l’electrificació. L’electrificació trenca amb la dependència a les fonts d’energia i això afecta la localització de les fàbriques, ja no cal col∙locarles a les lleres dels rius. Alhora, augmenta la producció i comporta la introducció de noves branques industrials i l’ampliació de l’àrea d’influència de Barcelona. En aquest període es desenvolupa la mineria de manera important, un sector industrial explotat per capital estranger, bàsicament. Cal destacar les mines de sals potàssiques del Llobregat. En el període comprès entre 1914 i 1939 es produeix un esgotament del model industrial del segle XIX i, un cop finalitzada la Guerra Civil, els anys de la postguerra es van caracteritzar per una agricultura i una indústria molt endarrerida respecte al mercat mundial i la població que va romandre aquí es va dedicar, bàsicament, a garantirse la seva subsistència. El darrer salt que s'identifica és a partir de la segona meitat del segle XX, en què s’introdueixen noves branques industrials, com ara l’automobilística, la petroquímica, ambdós amb un fort component de capital estranger. Aquest tercer salt també va comportar la utilització de noves fonts d’energia, com per exemple la nuclear, amb la construcció de les centrals nuclears de Vandellós i d’Ascó; l’energia tèrmica, amb la construcció de les centrals tèrmiques de Sant Adrià del Besòs, Cercs i Cubelles. En aquest període, comprès entre 1960 i 1975, que coincideix amb el període de liberalització del

govern feixista, es va construir la xarxa d’autopistes, que va provocar una modificació important del territori.

EL MODEL INDUSTRIAL BERGUEDÀ Les primeres fases d’industrialització al Berguedà van seguir les etapes del conjunt de l’evolució industrial de Catalunya i la importància del Llobregat va convertir el Berguedà en una comarca d’alta especialització industrial. Això va provocar una millora de les comunicacions amb Barcelona i la construcció del ferrocarril, amb l’inici de l’explotació minera. Fins al primer terç del segle XX, el Berguedà, juntament amb altres comarques, van tenir un paper important en la industrialització catalana. L’establiment de les colònies al llarg del Llobregat i el Cardener es va veure afavorit per la llei de 1868. L’ús de l’energia hidràulica i l’establiment d’un ordre social propi a l’interior de la colònia (molt allunyat de la conflictivitat social dels nuclis urbans i industrials) va fer que proliferessin. La industrialització de la comarca es va caracteritzar pel seu component colonial capital forà a la comarca que s’instal∙la aquí en busca de fonts d’energia i mà d’obra barata i s’emporten els beneficis de la producció fora de l’àrea de producció, cas del Berguedà. Aquest component colonial es va iniciar amb l’aparició de la indústria tèxtil i es va consolidar, després, amb la mineria i les activitats associades, com la central tèrmica de Cercs. La mineria va ser introduïda a la comarca amb l’explotació de lignit a Fígols l’any 1860 i es va convertir en un sector industrial molt important per a la comarca durant tot el segle XX. A la comarca hi havia tres focus lignífics: FígolsGuardiolaSaldes, CercsPeguera, i la Nou Catllaràs. Aquesta indústria, però, està relacionada amb tot el canvi paisatgístic i territorial a l’Alt Berguedà. Tant les colònies tèxtils primer, com la mineria, posteriorment, van provocar l’aparició de nous nuclis urbans a la comarca.

CONSEQÜÈNCIES DE LA LIBERALITZACIÓ FRANQUISTA I POSTFRANQUISTA Els anys de la postguerra van ser durs: les condicions de vida de la classe treballadora van empitjorar i l’agricultura i la indústria van quedar obsoletes en el marc de l’economia mundial. El model autàrquic feixista, basat en la industrialització per substitució d’importacions i salaris baixos, va demostrar ser insuficient per assegurar a l’Estat els seus propis mitjans de reproducció, alhora que va provocar greus problemes en la balança de pagaments i una greu crisi de crèdit.

En el context de la Guerra Freda, l’any 1959, l’Estat espanyol va esdevenir soci d’Occident en la seva guerra contra el comunisme. Com a contrapartida, el Fons Monetari Internacional (FMI) va preparar un pla d’estabilització econòmica per rescatar el franquisme a partir d’una lleugera liberalització i una integració econòmica als circuits de capital europeus i mundials. Això va provocar la creació de la indústria turística i l’emigració de treballadors de l’Estat cap a mercats de treball de l’Europa Occidental, cosa que va provocar un augment de les remeses. Paral∙lelament, es va permetre que capital estranger invertís en sectors clau de la producció. La crisi capitalista mundial dels setanta va fer trontollar la fràgil economia franquista, ja que els ingressos per remeses i el turisme van disminuir, i això es va traduir en repressió i inflació per intentar contenir les aspiracions d’una classe obrera cada vegada més organitzada i militant. Tot i que la crisi capitalista internacional va continuar sacsejant les economies occidentals a l’Estat espanyol, amb els Pactes de la Moncloa l’any 1977, firmats per franquistes, sindicats majoritaris, patronals i partits polítics, van obrir el camí perquè als anys vuitanta l’estat, amb el PSOE al Govern, encetés un programa de “reconversió industrial” que va comportar l’augment de l’atur, destrucció de capital obsolet a escala massiva i l’entrada de l’Estat a una nova divisió internacional del treball que per al capital va esdevenir poder relocalitzar la producció a qualsevol lloc del planeta per beneficiarse de costos de producció menors. Aquest fet va accelerar el procés que havia començat a la dècada dels seixanta amb la relaxació del proteccionisme en alguns sectors. Pel que fa al Berguedà, un cop finalitzada la Guerra Civil, l’activitat industrial a la comarca es reprengué amb dificultats, entre altres coses per la manca de matèries primeres i per les polítiques autàrquiques de la dictadura feixista. Entre l’any 1939 i el 1950, les màquines es van renovar poc. A partir de 1950, la producció es va fer a partir de mà d’obra provinent de la immigració, sense introduir millores tècniques, i a partir del 1960, amb la liberalització de l’economia espanyola, això canvia. La tendència en l’ocupació a tots els sectors és d’augment des que finalitza la guerra fins a l’any 1960, quan comença la destrucció de llocs de treball en tots els sectors de la producció. Declivi que coincideix amb la liberalització de l’economia, la “reconversió industrial”, que es tradueix en desindustrialització i la nova posició que pren l’Estat espanyol dins de la nova divisió internacional del treball.

UNIÓ EUROPEA I DESINDUSTRIALITZACIÓ CATALANA Tot i que la integració l’any 1986 a la CEE, que anys després s'anomenarà UE, es va vendre com a una oportunitat per augmentar la productivitat, tecnificar els processos productius i augmentar la mà d’obra qualificada i els sous, el resultat va ser que un selecte número de capitals espanyols (en sectors com ara la banca, telecomunicacions i producció energètica) van augmentar la competitivitat, cosa que els va permetre augmentar els beneficis

procedents de mercats exteriors, sobretot de l'Amèrica Llatina, mentre que la resta de capitals van romandre poc productius i depenents de capitals forans; i la classe treballadora veia com que se li reduïa el sou i augmentar la precarietat laboral. L’entrada de l’Estat espanyol a la UE va consolidar la seva posició relativament endarrerida que hi tenia, va accentuar la “reconversió industrial” que ja s'estava produint, amb la destrucció massiva de capitals obsolets per al mercat mundial, i facilitar l’entrada de capital estranger a l’economia estatal provocant una transnacionalització de l’estructura productiva i una tendència a l’oligopoli, és a dir, un alt grau de concentració que comporta que un número petit d’empreses controlen una gran proporció de la producció. A tall d'exemple, l'any 1986 mateix, en què l'Estat espanyol entra dins la CEE, es va firmar la venda del 51% de les accions de SEAT a Volkswagen. Així doncs, la UE i la Unió Monetària ha servit com a mecanisme disciplinari basat en la competició, a partir de la deflació i l’augment de la productivitat del treball, que ha buscat que la classe treballadora europea treballés més durament en un context de deteriorament de les seves condicions. D’ençà de l’entrada a la UE, els Països Catalans han patit un procés de desindustrialització, que també ha afectat la resta de l’Estat espanyol i francès, i en general tots els estats europeus membres de la UE, tot i que ha estat més agreujada en els estats perifèrics. Aquesta desindustrialització també comporta un canvi en la fisonomia de les ciutats. Hi ha una concentració de ciutats serveis i un desplaçament de l’activitat industrial cap a fora apareixen els polígons industrials i provoquen un augment de viatges entre el lloc de residència i el lloc de treball. A casa nostra tenim el cas de Barcelona o València, entre d’altres, en què el seu desenvolupament urbà ha estat altament especulatiu i en què han tingut un paper de ciutat de ciutats amb un sector terciari avançat. La indústria difusa s’estén en les àrees de base agrària i es produeix el fenomen de districte industrial 4 a les ciutats perifèriques de la regió metropolitana. A Catalunya es produeix una especialització de la producció en branques industrials com ara la química, l'alimentació, etc. LA DESINDUSTRIALITZACIÓ AL BERGUEDÀ L’obertura econòmica de l’Estat espanyol i l’entrada a la CEE fa que sigui poc rendible per al capital mantenir les indústries tèxtils al Berguedà. Des del 1960 fins als inicis dels noranta es van produint, successivament, el tancament de la majoria de les indústries tèxtils de la comarca. Aquests tancaments també coincidiran amb la reducció, quasi total, de l’activitat minera. Això comportarà l’eliminació de bona part de les empreses, un augment de l’atur i un empitjorament de les condicions laborals. Les empreses que quedaran es veuran obligades a introduir noves tècniques per augmentar la productivitat. 4

Un districte industrial és un sistema productiu geogràficament localitzat basat en una intensa divisió local d'activitats entre petites empreses especialitzades en els diferents processos de la producció i de la distribució d'un sector industrial o una activitat dominant. Aquesta organització social i productiva en la qual es combina tant la competència com la cooperació està fortament influenciat pels factors històrics i socioeconòmics.

Dels 10.937 treballadors del tèxtil que hi havia l’any 1962 al Berguedà, es passà a 7.339 el 1971. De manera que és a partir dels anys seixanta quan es produeix una inflexió en l’evolució econòmica del Berguedà. Abans d’aquest punt d’inflexió, el 85% de tots els ocupats a la indústria comarcal ho estaven en el tèxtil. Aquesta reestructuració es fa a partir de jubilacions anticipades, acomiadaments, destrucció de maquinària, etc., en busca d’una competitivitat que no es va produir. El nombre de llocs de treball perduts a les grans empreses tèxtils del Berguedà entre 1985 i 1992 va ser de 1.950. A conseqüència dels darrers acords comercials en matèria de productes tèxtils entre la UE i la Xina l’any 2003, acaba de posar en dificultats l’intent de reconversió d’aquest sector industrial. A tot això se li han d’afegir uns altres 700 llocs de treball perduts en el sector miner en el mateix període. L’explotació de les mines es va abandonant perquè l’empresa ja no obtenia els beneficis desitjats i l’any 1991 l’empresa Carbones de Berga, SA, deixa d’explotar les darreres mines subterrànies que quedaven actives. Des de llavors, únicament funcionava l’empresa Carbones Pedraforca, SA, d’explotació a cel obert, però el pla de reconversió de la mineria del carbó, de la UE, provoca que des de l’any 1998 es prejubilessin els 62 treballadors que integraven la seva planta, fins que l’octubre del 2007 va tancar totalment la mina. Aquests fets fan augmentar el nombre d’aturats a la comarca. L’any 1983, un dels anys més difícils, hi havia 1.055 persones aturades a la comarca. A la dècada dels vuitanta, el pes de les grans empreses al Berguedà era important, el 60% d’assalariats es concentraven en empreses de 100 a 500 treballadors. El gran nombre de tancaments de fàbriques tèxtils es produeix entre 1988 i 1992. Cal tenir present que en el sector miner hi havia més de 3.500 treballadors ocupats i en el sector tèxtil, més de 12.000 treballadors ocupats. Tenint en compte que la població de la comarca l’any 1960 era de 47.284 habitants, això ens permet fernos una idea de la importància d’aquests dos sectors industrials al Berguedà. La reestructuració capitalista té grans repercussions en l’estructura territorial. Les comarques que no tenien cap activitat competitiva que poguessin ser demandades per a la regió metropolitana són les que desenvolupen, en major grau, les activitats complementàries a la vida urbana i les necessitats creades, com ara la segona residència, esquí, activitats de lleure, etc. Així doncs, és el territori mateix que s’oferta a l’espai metropolità. El Berguedà s’hi comença a trobar a final dels anys vuitanta i principi dels noranta, mentre que en altres comarques, com a la Cerdanya, aquest canvi es fa abans. Aquesta transformació econòmica va produir diferents efectes espacials, d’ençà de la qual a la comarca es poden diferenciar cinc espais diferenciats 5: 1. Berga, que s’ha terciaritzat en més mesura que la resta de poblacions. 2. L’eix industrial des de Puigreig a Berga, que manté un percentatge important de població ocupada a la indústria, si bé amb un augment de serveis. 3. L’eix del Llobregat al nord de Berga, que manté una part de la població ocupada a 5

Cinc espais diferenciats, segons Tulla. Llussà (2002, p. 260)

la indústria i amb un predomini dels serveis. 4. El Berguedà meridional fora de l’eix central industrial, en què l’agricultura té una relativa importància i en el qual els serveis i la indústria tenen poc pes. 5. El Berguedà septentrional fora de l’eix del Llobregat, que manifesta un acusat despoblament i en què gairebé la totalitat de la població està ocupada en els serveis i la construcció vinculada al turisme.

EL MIRACLE AMB PEUS DE FANG. L'ESCLAT DE LA CRISI El que es va definir com a miracle espanyol ha resultat que era un gegant amb peus de fang. L’augment en l’acumulació de capital i en el consum durant la segona part dels noranta i inici del 2000 es va basar en el sector de la construcció i el mercat immobiliari. Aquests sectors van ser altament rendibles per als excedents de capital global, en particular procedents d’Alemanya, que van entrar a l’Estat a partir del mercat de fons d’inversió garantits i van ser canalitzats per les caixes d’estalvi. Un gran volum de capital financer de les economies del centre d’Europa va fluir cap a sectors de la construcció, cosa que va provocar la sobreproducció especulativa del sector, la qual va ser estimulada per taxes d’interès baixes, reformes en les regulacions urbanístiques, canvi en l’estructura productiva amb un model turístic de masses en expansió, etc. Tot això va facilitar el desembarcament del capital especulatiu. Miracle que va fer que l’economia de l’Estat fos de les que més ràpidament va créixer a la UE i que més ocupació va crear. Tanmateix, aquest negoci suculent va fer reduir la competitivitat en les exportacions i va fer augmentar la inflació i el consum a través de l’expansió del crèdit, etc. Al 2008, però, van esclatar totes les contradiccions dels darrers deu anys d’acumulació de capital a l’Estat espanyol. Les conseqüències són conegudes: privatitzacions, precarietat laboral, reducció de les pensions i l’Estat del benestar, augment de l’atur i la pobresa, augment de l’emigració a la recerca d’oportunitats laborals en altres països, etc. L’Estat s’ha convertit en la nova normalitat 6, que no és res més que el creixement econòmic que permet al capital que es lucri sense que es generin nous llocs de treball, tot això acompanyat d’un enduriment de les condicions de vida de la classe treballadora.

REESTRUCTURACIÓ PRODUCTIVA I LA CRISI CAPITALISTA AL BERGUEDÀ Després d’aquesta reestructuració productiva, el sector turístic es va desenvolupar amb molta intensitat des de final dels anys vuitanta sota la forma d’augment de la segona residència i la proliferació de cases rurals, càmpings i restaurants. La proximitat amb l’àrea metropolitana de Barcelona fa possible viure al Berguedà i treballar a l’àrea metropolitana. 6

Los límites del capital en España: las raíces de la “nueva normalidad”. Marxismo crítico. [En línia]. Desembre 2014. <https://marxismocritico.files.wordpress.com/2014/12/charnock-et-al_spain_-hm_vspanish.pdf>[Consulta: gener 2015]

Pel que fa a la indústria, es va produir una diversificació del sector industrial com ara el metall, l’alimentació i la fusta, aquest darrer un sector que esdevé la transformació d’una matèria primera molt important a la comarca i que era poc present al Berguedà. A la comarca es van instal∙lar algunes indústries foranes a la recerca d’una constant al llarg de la història al Berguedà: sous baixos i clima de baixa conflictivitat obrera, i sobretot des de la caiguda del tèxtil i la mineria, juntament amb les facilitats que reben per part dels ajuntaments. Des de l’inici, aquesta darrera crisi capitalista ha afectat especialment la nostra comarca. Trobem una caiguda del sector de la construcció a tots els Països Catalans, fet que afecta en especial el Berguedà, en què el pes de la construcció era superior a la mitjana de Catalunya. A la comarca, aquest sector ocupava el 20% dels assalariats. A la caiguda d’aquest sector cal afegirhi el tancament de la planta de Berga de la multinacional nord americana Tyco Electronics (2009), dedicada a la fabricació de components d'automoció, per motius de reducció de costos. Això va comportar la pèrdua de 121 llocs de treball i l’increment del 0,7% de la taxa d’atur. Per fernosen una idea, aquesta empresa tenia el mateix pes relatiu que Seat o Nissan per a l’àrea metropolitana de Barcelona. La crisi econòmica es va consolidant a la comarca, com a la resta del país, i al desembre del 2009 les persones aturades ja són 2.789. Per primera vegada, el nombre d’homes aturats iguala al de dones a causa del tancament del nombroses empreses del sector de la construcció. Altres empreses, com per exemple Bermaq, SA, i Berguedana Solutions, antiga Planxisteria Berguedana, tanquen definitivament al 2010 i entre les dues deixen unes 180 persones a l’atur, tot i que després algunes han reprès la producció. Al 2012, les empreses Aviàpunt i Transport Cotxarrera també van tancar les portes. En el cas d'Aviàpunt, una empresa del sector tèxtil va deixar sense feina les 17 persones que hi treballaven (la majoria, dones) i amb una llarga trajectòria a la companyia, per concentrar tota la feina a una planta que ja tenia al Marroc. Al 2013 també tanca l’empresa Soluciones AlimentariasRocha Caterin, SL, una de les poques indústries ubicades a l’Alt Berguedà, en concret a la Pobla de Lillet, i deixa a l’atur més de 50 treballadors.

ESTRUCTURA DEL CAPITAL 31

“L'estructura econòmica de la societat constitueix en cada cas el fonament real a partir de la qual s'ha d'explicar en darrera instància tota la superestructura de les institucions jurídiques i polítiques, així com els tipus de representacions religioses, filosòfiques i d'altra naturalesa de cada període històric.” Frederich Engels (1968, p. 12)

El model d'acumulació de capital al Berguedà, que durant molts anys es va basar en la mineria i les colònies tèxtils, amb una estructura econòmica de base colonial, ha passat per un dur procés de decadència i de pèrdua de teixit productiu, fruit de la reestructuració del capital a escala internacional. D’aquí ha sorgit, en els darrers anys, una nova estructura productiva, que ha intentat diversificar més, amb més predomini de capital comarcal i en què el sector serveis, amb un fort pes del sector turístic, apareix com a nou motor.

ESTRUCTURA I EVOLUCIÓ DEL PIB Des dels inicis, el Producte Interior Brut (PIB) es va dissenyar principalment com a eina per quantificar monetàriament la producció d'una economia. Darrere del PIB s'expressa la consideració del capital entre treball productiu i improductiu. Si som rigorosos, el treball s'expressa en hores de treball, mentre que el PIB son valors monetaris, és a dir, preus. El PIB com a mesura de l'activitat productiva d'un territori té moltes limitacions ecològiques, de desigualtat, de sostenibilitat, entre d'altres; però el PIB no té aquest objectiu, ja que no permet avaluar el desenvolupament de manera integral. El PIB és el valor total de tots els serveis i béns produïts en una economia durant un període específic; en el càlcul només es tenen en compte els béns i serveis destinats al consum i a les inversions, valorats a preus de mercat. Hi ha béns que no es tenen en compte, com per exemple: serveis socials, educació... entre d'altres. Així doncs, només calcula tot allò que el capital considera treball productiu, és a dir, tot aquell treball que permet ser valoritzat, i que se n'obté un benefici quan es ven al mercat. En cap cas comptabilitza el treball reproductiu que permet als obrers continuar reproduintse, tampoc inclou en el seu càlcul els danys causats al medi ambient com a resultat d'activitats econòmiques; tot i que sí que té en compte els costos derivats de la neteja d'una catàstrofe ecològica, que augmenten el PIB. Això ens permet veure que el PIB el que mesura és la capacitat d'acumulació de capital d'una societat el conjunts de béns i serveis mercantilitzats o que passen pel mercat. L'ús quotidià d'aquest indicador no ens permet tenir una visió crítica del model capitalista d'organització social i econòmica basat en el creixement indefinit. Tanmateix, ara com ara, el PIB és una eina d'anàlisi, ja que ens permet mesurar i comparar l'economia d'una societat, així com veure en quina situació estan els diferents sectors de la producció.

Durant els darrers vinticinc anys, la comarca ha experimentat un increment important dels residents que es desplacen a treballar fora, que no s'ha compensat pels que van en sentit invers, donant com a resultat un saldo de mobilitat laboral cada cop més negatiu. A conseqüència de la caiguda de l'activitat dels darrers anys, de l'emigració del jovent i de la mobilitat laboral cap a fora de la comarca, el Berguedà té un dels índexs més baixos del PIB/càpita en l'àmbit català. Un percentatge important de la població potencialment activa del Berguedà treballa en una comarca veïna, que és on s'enregistra la seva aportació al PIB. Analitzant l’evolució del PIB des del 2005, es veu com creix fins al 2006, en què comença a disminuir, i accentuadament a partir del 2008, amb l'inici de la crisi. Aquest any hi va haver una caiguda significativa en els sectors industrial i la construcció, mentre els sectors primaris i serveis van experimentar creixements modestos. El PIB va continuar disminuint fins al 2009, i al 2010 experimenta un creixement, abans de continuar descendint. Aquest creixement és fruit del fet que aquell any els sectors industrial i primari van presentar un increment i la construcció va tenir una pèrdua menor. Al gràfic E1 s'observa aquesta evolució del PIB a la comarca, des de l'any 2005. Gràfica E-1 6

Taxa de variació del PIB. Berguedà - Catalunya. 2005 - 2013

Berguedà Catalunya

-2

-4

-6 2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'IDESCAT

Si ens fixem en l'estructura del PIB, pel que fa a les darreres dades que tenim d'aquest indicador al Berguedà (2013), el PIB se situa al 0,54%, un registre similar al de Catalunya, 0,48%. Els resultats del 2013 reflecteixen les pèrdues especialment en el sector de la construcció i els avenços del sector primari, tal com podem observar al gràfic E2.

Gràfic E-2

Creixement del PIB per sectors en %. Berguedà. 2013 6 5 4 3 2 1 0 -1 -2 -3 -4 -5 -6 -7 -8 Primari

Indústria

Construcció

Serveis

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'Annuari 2014 de Catalunya Caixa

La davallada en la construcció afecta especialment l'àmbit residencial, però també el de l'obra pública, que han disminuït en els darrers anys. La davallada dels serveis va ser conseqüència de la gran retallada dels serveis públics. Tanmateix, la branca del comerç, dins del sector serveis, va presentar un lleuger augment. El sector primari va créixer, ja que va ser un any molt bo en el conreu dels cereals. La producció industrial va presentar un lleuger increment, tot i la caiguda de les manufactures, pel creixement en els sector de l'energia. La davallada de les produccions manufactureres expressa la caiguda del sector de la fusta i el suro, de la metal∙lúrgia i els productes metàl∙lics, i el manteniment de l'alimentació, begudes i tabac.

AGRICULTURA I RAMADERIA L'agricultura al Berguedà s'està convertint en un gran monocultiu del cereal, bàsicament d'ordi i de farratges, cada vegada més vinculada a la ramaderia. Hi ha una gran diferència entre l'Alt Berguedà i el Baix Berguedà, pel caràcter muntanyenc del primer. A l'Alt Berguedà, l'accidentalitat del terreny fa que es vagin deixant de banda les feixes de més difícil accés i l'agricultura es concentri en llocs favorables, principalment a les valls dels rius. La tendència general de l'Alt Berguedà és abandonar els conreus i deixar que les zones esdevinguin pastures. Al Baix Berguedà, la situació és diferent, atès que les condicions geogràfiques afavoreixen més els conreus.

El sector primari ha anat perdent pes amb els anys a la comarca del Berguedà. L’any 1991, el primer any en què es pot obtenir aquestes dades a I'Idescat, el sector primari representava el 2,15% del PIB. Deu anys més tard, al 2001, el sector representava l'1,8%, i al 2010, darrer any del qual se'n té informació, ja només representava l'1%. Tot i això, el 2013 el PIB en el sector primari augmenta el 5,15%, gràcies a la bona collita del cereal i per l'augment de les produccions del porcí i boví. Segons el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, amb dades del 2012, al Berguedà hi ha un total de 118.512 hectàrees, entre superfície forestal, àrees sense vegetació, conreus, territoris urbanitzats i infraestructures, de les quals unes 25.000 són Superfície Agrícola Útil (SAU). De la SAU, segons dades de l'Idescat, el 99% de les hectàrees són conreus de secà i més de la meitat tenen una dimensió d'entre 10 i 100 hectàrees i són d'arrendament, tal com s'observa al gràfic E3. Pel que fa als conreus, hi ha un predomini absolut dels cereals, amb 7.554 hectàrees, i els conreus farratgers, amb 4.386 hectàrees. La resta de conreus no destaquen gaire, tal com podem veure a la taula E4. A més, una gran part del conreu de cereal va destinat a l'aliment del bestiar. I només 491 hectàrees s'utilitzen per a l'agricultura ecològica. Gràfic E-3

Tinença de la superfíce útil del Berguedà, 2009 8%

38%

Propietat Arrendament Parceria

54%

Font: Elaboració amb dades de l'IDESCAT

Amb tot això queda palès que la sobirania alimentària no es contempla com una prioritat en el conreu de les terres al Berguedà. Amb el transcurs dels anys s'ha anat abandonant el conreu de les lleguminoses, moltes d'elles ideals pel tipus de conreu de secà de la comarca, i el conreu del cereal tampoc s'ha prioritzat a conrearlo pe al consum humà.

Taula E-4

Tipus de conreus al Berguedà Conreu

Superfície de secà (ha)

Superfície de regadiu Superfície total (ha) (ha)

Cereals per a gra

7514

7554

Lleguminoses per a gra

Patates

Conreus farratgers

4360

4386

Hortalisses

Flors i plantes ornamentals

Conreus industrials

207

Fruiters de clima temperat

Fruiters de fruita seca

Vinya

170

180

Olivera

Font: Elaboració amb dades de l'IDESCAT

Segons dades de l'Idescat, en la ramaderia són les explotacions porcines les que ocupen el lloc principal, amb gairebé 230.000 porcs; a més, el nombre de porcs ha augmentat el 20% en deu anys, des del 1999 al 2009. Molt d'aquest bestiar va destinat a alimentar la població de l'àrea metropolitana i amb l'augment als darrers anys del nombre de bestiar porcí, a la comarca es genera una problemàtica amb la gestió dels fems. També cal esmentar que aquest bestiar és alimentat en gran part pels cereals que es conreen a la comarca, a banda de tota la soia i el blat de moro que s'importa per afrontarne l'alimentació. Taula E-5

Explotacions ramaderes al Berguedà Explotacions

Caps de bestiar

Bovins

243

20.566

Ovins

23.973

Cabrum

2.580

Porcins

214

228.927

Aviram

113

179.574

Conilles mares

128

10.592

Equins

494

Font: Elaboració amb dades de l'IDESCAT

INDÚSTRIA La indústria sempre ha estat molt important a la comarca i ha estat el motor del desenvolupament de diversos municipis. L'any 1975, la població ocupada en el sector industrial era el 57,5%, cosa que indicava que la base econòmica fonamental era la indústria. L'evolució industrial dels onze anys següents va estar molt influenciada per les diverses crisis que va patir el principal subsector de la comarca: el tèxtil. Això va fer que al 1986 la població industrial es xifrés en un 49,3%, el 8,2% per sota de la del 1975. Entre el Baix i l'Alt Berguedà, les diferències es difuminaven força a l'hora de parlar d'indústria. Cal tenir en compte que el riu Llobregat va ser l'eix entorn del qual es va desenvolupar la indústria berguedana i que, per tant, tendien a ser els municipis situats al voltant d'aquest riu els que estaven més industrialitzats. Al Berguedà, el sector industrial ha anat perdent pes amb els anys. Una tendència que també ha succeït a Catalunya i als Països Catalans. L’any 1991, el primer any del qual es poden obtenir aquestes dades a l'Idescat, el sector industrial representava el 37,22% del PIB. Deu anys més tard, el 2001, el sector ja representava el 27,3% i el 2010, darrer any del qual se'n té informació, ja representa el 20,4%. La indústria, el sector tradicional de la comarca, tot i que encara manté un pes notable, en els darrers anys ha sofert una profunda reestructuració, que ha propiciat a una caiguda mitjana anual del seu Valor Afegit Brut (VAB) 7 del 3,6% en els darrers sis anys. El tèxtil, la mineria i l'energia, que concentraven més del 70% de la producció industrial a mitjan anys noranta, s'ha reduït dràsticament i la seva aportació ha caigut el 38%, amb un especial retrocés de l'activitat tèxtil, que havia estat predominant. La indústria ha crescut en altres branques d'activitat, entre les quals destaquen l'alimentació, que representa el 20% del PIB industrial i es localitza sobretot a Avià, Olvan i Berga; és l'únic subsector que ha augmentat en els últims sis anys, en ple període de crisi. El sector del metall, que representa el 14%, ha augmentat en termes relatius i han aparegut altres sectors, que han diversificat més la base industrial de la comarca. El 2013, la producció industrial va presentar un lleuger increment, tot i la caiguda de les manufactures, pel bon comportament de l'energia. La davallada de les produccions manufactureres expressa la caiguda del sector de la fusta i del suro, de la metal∙lúrgia i productes metàl∙lics, i el manteniment de l'alimentació, begudes i tabac.

7 El Valor Afegit Brut (VAB) representa la riquesa generada en l'economia durant el període considerat i s'obté com a diferència entre el valor de la producció i el valor dels consums intermedis utilitzats (primeres matèries, serveis i subministraments exteriors, etc). Es calcula a preus bàsics, és a dir, no s'inclouen els impostos i subvencions sobre els productes (IVA, impostos especials, etc.) i només s'hi inclouen els impostos sobre la producció.

CONSTRUCCIÓ L’acumulació capitalista a l’Estat espanyol a partir de la dècada dels noranta es va basar, sobretot, en el sector de la construcció. Després de la reestructuració capitalista, a la comarca el sector de la construcció, juntament amb el turisme, serveis i la indústria, van ser els nous motors de l’economia berguedana. El sector es va mantenir des del 1991 al 1996 amb un pes del 10,6% sobre el PIB. A partir del 1996 augmenta el seu pes fins al 2006 que representa el 16,82% del PIB. D’ençà de l’inici de la crisi, el sector de la construcció al Berguedà no ha parat de perdre pes en l’economia comarcal. Al 2013, el sector representava el 13,4% del PIB comarcal. Si agafem tot el període comprès entre 20072013, les pèrdues del sector han estat del 41,68%. Tot i que la construcció d'obra pública s'ha reduït, la disminució de la construcció d’habitatge ha estat molt més elevada. El sector de la construcció ha quedat reduït a empresa de petita dimensió, d'iniciativa local i d'un marcat caràcter familiar. Només Pasquina, que s'ha especialitzat en obres públiques, opera a escala supracomarcal. Al gràfic E6 observem els habitatges iniciats al Berguedà: Alt Berguedà, Baix Berguedà i Berga des del 1996 fins al 2012, en què el 2006 supera la mitjana catalana amb l'inici de la construcció de més de 1.000 habitatges. De fet, la construcció de la C16 va impulsar una dinàmica constructiva de l'àrea de Manresa cap als municipis del Baix Berguedà, especialment a Puigreig, Gironella i Olvan. Ara, a conseqüència de la crisi, l'activitat ha caigut fortament fins que va quedar pràcticament col∙lapsada al 2012. Gràfic E-6

Evolució dels habitatges iniciats al Berguedà. 1996 - 2012

Font: Extret del l'estudi: “Impacte econòmic de l'activitat turística al Berguedà, 2013.”

Pel que fa als habitatges a la comarca, en trenta anys, del 1981 al 2011, han augmentat el 35% i actualment supera els 25.000, tal com s'observa al gràfic E7. El percentatge de segones residències s'ha mantingut força constant en les darreres tres dècades, si bé s'ha anat concentrant progressivament a l'Alt Berguedà. Gràfic E-7 27500

Evolució del parc residencial de Berguedà. 1981 - 2011

25000 19%

22500 20000

18%

17500 25% 15000 12500

14%

21% 14%

Buit

14%

2a residència Principals

10000 67%

7500 66%

65%

1981

1991

68%

5000 2500 0 2001

2011

Font: Extret del l'estudi: “Impacte econòmic de l'activitat turística al Berguedà, 2013.”

A la taula E8 hi ha una relació de les cases buides a cada municipi al 2012. Les dades més actualitzades que hem trobat són a partir d'un document de l'Oficina d'Inclusió Social del Consell Comarcal del Berguedà 8, en el qual observem que fins llavors hi havia més del 20% de les llars del Berguedà buides, cosa que representava més del 20% del total d'habitatges del Berguedà. Amb data de novembre de 2014, els ajuntaments del Berguedà que van aprovar la moció de comprometre's a imposar multes fins a 100.000 euros a les entitats financeres que especulin amb pisos buits no han complert el compromís que van prendre amb la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Berguedà (PAHC Berguedà). Cal destacar que la moció no ha arribat a tots els ajuntaments de la comarca, ja que el Consell Comarcal tampoc ha complert l'acord que va prendre de traslladar la moció als diversos ajuntaments del Berguedà.

8 OFICINA D'INCLUSIÓ SOCIAL. Llars buides per municipis del Berguedà 2012 [En línia] < http://inclusio.bergueda.cat/observatoriDades.php?municipi=Bergueda&ambit=relacional >

Taula E-8

Relació llars buides als municipis del Berguedà. 2012 Municipi

Cases buides

% de cases buides sobre el total de cases

Avià

162

15,77%

Bagà

441

30,92%

Berga

1.308

16,23%

Borredà

116

33,72%

Capolat

15,36%

200

22,77%

Castell de l'Areny

10,52%

Castellar de N'Hug

69,23%

Castellar del Riu

17,07%

Cercs

264

31,42%

L'Espunyola

13,46%

Fígols

35,46%

Gironella

757

27,01%

Gisclareny

29,62%

246

35,91%

Montclar

18,75%

Montmajor

20%

La Nou de Berguedà

24,32%

Olvan

110

24,77%

La Pobla de Lillet

263

32,3%

Puig-reig

721

29,64%

La Quar

33,33%

Sagàs

23,63%

Saldes

38,18%

Sant Jaume de Frontanyà

33,33%

Sant Julià de Cerdanyola

30,85%

Santa Maria de Merlès

26,86%

Vallcebre

25,47%

Vilada

30,99%

Viver i Serrateix

21,21%

5131

21,81%

Casserres

Guardiola de Berguedà

Comarca

Font: Elaboració amb dades l'Oficina d'Inclusió Social del Consell Comarcal del Berguedà

SERVEIS A la comarca, el sector serveis ha anat guanyat pes amb els anys. Una tendència que també ha esdevingut a Catalunya i als Països Catalans. L’any 1991, el primer any del qual es pot obtenir aquestes dades a l'Idescat, el sector serveis representava el 42% del PIB. Deu anys més tard, al 2001, el sector ja representava el 49,6% i al 2013, darrer any del qual se'n té informació, ja representa el 55,42%. Taula E-9

Estructura del VAB del sector serveis. Berguedà-Catalunya. 2010 Estructura % sobre Estructura % sobre el total al Berguedà el total a Catalunya Comerç

23,2

19,4

Transport, informació i comunicacions

9,3

Hostaleria

18,4

Act. financeres i assegurances

5,9

6,5

Act. immobiliàries tècniques i administratives

13,1

22,6

Administració pública i altres serveis

30,1

26,4

Font: Elaboració amb dades de l'Idescat

Mirant la taula E9, en què apareix l’estructura del VAB del sector serveis, l'últim any del qual disposem de dades segons l'Idescat, el 2010, veiem que destaquen els subsectors d’Administració pública i altres serveis, el comerç i l’hostaleria. Aquests tres subsectors representen més del 70% del VAB del sector serveis. Si comparem aquest tres subsectors amb el pes que tenen sobre el VAB a Catalunya veiem que tots tres tenen més pes que la mitjana catalana.

TURISME Tal com ja hem analitzat a l’apartat Context històric, l’entrada de l’Estat espanyol a la UE va significar l’entrada a la divisió europea del treball i, per tant, tenir un altre paper dins la divisió mundial del treball. En aquest nou paper dins la UE, els Països Catalans han agafat molt pes pel turisme de masses. Per aquest motiu i perquè en els darrers anys s’està parlant molt a la comarca del turisme com a element per revitalitzarla volem aportar unes quantes dades, tot i que el turisme no es compta com a sector i, per tant, trobar dades fidedignes es fa més difícil. El sector turístic va començar a créixer a la comarca a la dècada dels vuitanta, amb l’obertura dels primers hotels, càmpings i cases rurals, i també amb certs restaurants de

renom. El Berguedà està dins la marca turística dels Pirineus. Després dels focs del 1994 hi va haver un augment notable del turisme rural, tal com observem al gràfic E10. Les millores en les comunicacions també han fet augmentar aquest sector. Gràfic E-10

Evolució històrica dels principals allotjaments turístics. Berguedà. 1985-2010

Font: Extret de l'estudi “Impacte econòmic de l'activitat turística al Berguedà, 2013.”

A la taula E11 observem l'ocupació dels diversos establiments turístics al Berguedà el 2013; entre hotels, càmpings i cases rurals hi ha un total de 10.498 places per pernoctar. A totes aquestes places cal afegirhi unes 2.000 places més entre albergs de joventut, refugis de muntanya i cases de colònies. Això fa que al Berguedà hi hagi prop de 13.000 places per pernoctar. Taula E-11

Establiments turístics per tipus. Berguedà. 2013 Establiments

Places

Hotels

1.303

Càmpings

7.917

Cases rurals

139

1.27

Font: Elaboració amb dades de l'IDESCAT

En l'àmbit català, el Berguedà concentra el 0,4% de les places hoteleres, el 2,9% de les places de càmping i el 7,2% de les places de turisme rural. El nivell d’ocupació, però, és molt baix, de només el 15% en hotels, el 25% de les cases rurals i el 65% en càmpings, aquests darrers superiors a la mitjana catalana. Pel que fa a la localització de l’oferta d’allotjaments, el 65% es troben a l’Alt Berguedà (13 càmpings i 31 hostals i pensions), el 24% es troba al Baix Berguedà (la meitat dels allotjaments de turisme rurals i cinc càmpings) i Berga concentra un terç de les places hoteleres. Gràfic E -12

Evolució del nombre de pernoctacions turístiques. Berguedà. 2006-2012 500000 450000 400000

20% 17%

350000

23% 19%

18%

21%

20%

300000 Allotjament rural

250000 200000

66%

69%

66%

67%

12%

14%

2009

2010

2011

2012

69%

65%

68%

13%

2007

2008

Càmping Hotel

150000 100000 50000

18%

0 2006

Font: Extret de l'estudi “Impacte econòmic de l'activitat turística al Berguedà, 2013.”

L’estudi titulat Impacte econòmic de l’activitat turística al Berguedà mostra una estimació de l’impacte del turisme a la comarca. Segons aquest estudi, al 2012 el turisme va generar un PIB valorat en uns 50,1 milions d’euros, cosa que significa el 7,1% de l’economia comarcal. Aquests valors els treuen tant dels turistes que van visitar la comarca, de les segones residències i els visitants a la comarca que no van pernoctar. Aquest mateix estudi dóna dades de l’impacte de l’activitat turística al 2007 i la situa en el 5,7% del PIB, alhora que genera el 7% dels llocs de treball. Per tant, i segons aquest estudi, el pes del turisme ha augmentat el 15,7%. Aquest mateix estudi fa una estimació de la distribució del PIB turístic generat a la comarca per sectors productius, tal com podem observar al gràfic E13, en què l'hoteleria i la restauració contenen el pes més important.

Gràfic E-13

Distribució del PIB turístic generat al Berguedà per sectors productius, 2012 Resta

12,80%

Transport

4,30%

Serveis a les empreses

8,70%

Oci i cultura

8,00%

Serveis personals

3,40%

Indústria

16,40%

Comerç

16,00%

Hoteleria i restauració

30,40%

Font: Extret de l'estudi “Impacte econòmic de l'activitat turística al Berguedà, 2013."

ESTRUCTURA EMPRESARIAL El nombre d’empreses a la comarca a final de 2013 era de 1.271 i per sisè any consecutiu en disminueix el nombre. L’estructura empresarial està dominada per petites empreses, tal com es pot veure en el gràfic E14.

Gràfica E-14

Empreses segons nombre d'assalariats. Berguedà. 2013 >250 treballadors

51-250 treballadors

6-50 treballadors

220

1-5 treballadors

1055

100

200

300

400

500

600

700

800

900

1000

1100

1200

Font: Elaboració pròpia amb dades de "L'informe de la província de Barcelona 2014", Diputació de Barcelona-

Pel que fa al nombre d’empreses per sectors, la construcció continua registrant pèrdues molt importants. Les caigudes són menors en el sector de la indústria i augmenten les empreses agrícoles i les que estan destinades a serveis. En el gràfic E15 es pot observar la distribució de les empreses segons sectors d'activitat al Berguedà durant el 2013. Més de la meitat estan situades a Berga i a Gironella. Gràfic E-15

Empreses segons els sectors. Berguedà 2013 3%

14%

Agricultura 10%

Indústria Construcció Serveis

72%

Font: Elaboració pròpia amb dades de "L'informe de la província de Barcelona 2014", Diputació de Barcelona

Segons el Sistema Anual de Balanços Ibèrics (SABI), al 2013 sis empreses van facturar més de 10 milions d’euros: • • • • • •

Montajes Rus (reparació i muntatge d’equips de mineria i de plantes industrials). Catalana de Pinsos Pasquina (construcció, reparació i demolició d’immobles). Ballús (comercialització de combustibles). Serradora Boix (fabricació d’envasos i embalatges de fusta). Cedinsa Conservació, SL (explotació, conservació i manteniment d’infraestructures).

El sector on hi ha més treballadors assalariats és el sector serveis, seguit per la indústria, la construcció i l’agricultura. Destaca l’augment del nombre d’ocupats en els subsectors del Comerç al detall i Educació. Dins del subsector Administració públiques i Altres cal destacar l’Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga, amb més de 300 treballadors i el conjunt d’organismes de l’Administració pública, que tenen un total de 1.202 treballadors repartits en registre central de personal de la Generalitat de Catalunya, l’ICS, les administracions locals i els sectors públics locals. La principal concentració d’empreses actualment es troba a Berga, Bagà, Casserres, Cercs,

Gironella, Olvan i PuigReig. Quant als polígons industrials del Berguedà, d'acord amb les dades disponible segons el Sistema Anual de Balanços Ibèrics (SABI), representen una superfície total de 275 hectàrees en 39 polígons, els quals estan formats per 168 establiments. Aquí no es tenen en compte les empreses amb seu social en una localitat diferent a la de l'establiment del polígon corresponent. Les empreses que en formen part tenen com a activitat econòmica principal la construcció d'immobles, les activitats especialitzades de la construcció, el comerç, ja sigui a l'engròs o al detall, les activitats immobiliàries, la indústria tèxtil i de productes alimentaris i la fabricació de productes metàl∙lics. La distribució dels polígons està relacionada amb la C16, ja que els principals polígons industrials ressegueixen l'eix del Llobregat. La dimensió d'aquestes empreses és majoritàriament petita, amb menys de 50 treballadors. Entre les empreses petites cal destacar les que tenen menys de 10 treballadors. Hi ha cinc de les empreses que són de dimensió mitjana (menys de 250 treballadors); concretament tenen entre 50 i 120 treballadors. Són: • • • • •

Serradora Boix, SL (polígon industrial El Saltet) Balvitex, SA (polígon industrial la Plana) Líneas y Montajes eléctricos y telefónicos, SA (polígon industrial CFI la Consolació), Tractaments ecològics, SA (polígon industrial de la Valldan) Sociedad Anónima Tejidos Especiales Lona (polígon industrial Sant Jordi)

Només hi ha una empresa amb més de 250 treballadors, que és Montajes Rus, SL, al polígon industrial de la Plana, a Berga. Aquesta empresa concentra la seva activitat al sector de la mineria, en el manteniment industrial, estructures i grans mecanitzats. Tal com hem vist en l'apartat Context històric, des de l'inici de la crisi hi ha diverses empreses a la comarca que han tancat, algunes per traslladar la producció en països on la mà d'obra és més barata i les lleis laborals i mediambientals permeten més benefici empresarial, algunes de les quals estaven instal∙lades en polígons industrials de la comarca. A Catalunya hi ha 1.748 polígons industrials que ocupen unes 32.240 hectàrees, part de les quals es troben a un nivell d'ocupació per sota del 25%. Des dels anys vuitanta que es va donar una doble especulació urbanística, d'una banda, la corrupció que ha “expulsat” de les zones urbanes les activitats productives no contaminants col∙laborant en el tancament de moltes empreses situades en zona urbana i, per altra banda, la recol∙locació d'aquestes empreses en els polígons industrials creats en sòl agrari requalificat com a sòl industrial. La majoria d'aquests terrenys eren zones de conreu i podien facilitar la producció i el consum de proximitat.

SITUACIÓ DE LA CLASSE OBRERA 47

“La manera de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social política i espiritual en general. No és la consciència de l'home la que determina el seu ser, sinó, per contra, l'ésser social és el que determina la seva consciència.” Karl Marx (O.E , p. 182)

Fins ara hem vist els canvis que s’han anat produint en l’estructura del capital al Berguedà d’ençà que es van començar a aplicar les mesures neoliberals amb la tímida obertura de l’economia a la dècada dels seixanta del segle passat i la posterior entrada de l’Estat espanyol a la UE, accentuant encara més el nostre paper dins la divisió europea i mundial del treball. Una liberalització que s’està accelerant des que al 2008 es van començar a notar els primers efectes de la crisi que estem vivint actualment i que el capital està utilitzant per dur a terme l'ofensiva més gran contra el treball des de la 2a Guerra Mundial. Ara, però, ens volem fixar en les conseqüències directes d’aquestes mesures per a la classe treballadora berguedana, que s’han traduït en precarietat laboral, atur, disminució del salari real, augment de l’endeutament familiar, entre d’altres, i que ha comportat un deteriorament de la qualitat de vida.

REDISTRIBUCIÓ DE LA RENDA I POLARITZACIÓ SALARIAL El primer en què ens volem fixar és com a partir del desplegament del capital financer i de les mesures neoliberals a final dels seixanta del segle passat es va produint, progressivament, un canvi en la distribució de la renda, és a dir, en com s’han repartit els recursos materials fruit de l’activitat econòmica. Tal com veiem en el Gràfic S1, la contribució dels sous a la renda estatal no ha deixat de disminuir. Si a final dels seixanta aproximadament dos terços de la riquesa es destinaven a pagar els sous dels treballadors i el terç restant quedava per dividends, plusvàlues, interessos, rendes, etc., cap a final del segle XX, i de manera molt més accentuada a principi del segle XXI, aquesta distribució canvia i ara els sous representen poc més de la meitat. Es veu, doncs, una redistribució dels ingressos que afavoreix les rendes del capital. Hi ha diversos factors que expliquen aquesta tendència redistributiva, però si ens fixem bé en la corba, és durant els últims anys del franquisme i la Transició quan la porció de la renda que passa a mans del treball pren més força, i arriba al seu punt més alt l’any 1976. A partir d’aquí hi ha un canvi de tendència. Un dels fets que expliquen aquest canvi de tendència són els Pactes de la Moncloa, firmats a l’octubre del 1977. En aquests pactes es van acordar tot un seguit de mesures que van afectar negativament la classe treballadora, com ara una moderació salarial, en què l’augment salarial es va vincular a la inflació passada i no pas a la prevista. Un altre element que ha afectat aquesta distribució ha estat l’elevada taxa de desocupació dels vuitanta i inici dels noranta, que va arribar al 25% el

1994 i que va ser utilitzada per pressionar els treballadors per treballar igual per menys sou. Tot i que després la taxa d’atur va disminuir i que el nombre de treballadors ocupats ha augmentat, el model d’acumulació de capital en què s’ha basat l’Estat, l’especulació immobiliària i la precarització laboral, han fet que els beneficis del capital continuessin augmentant. La part de l’excedent apropiada pel capital va passar del 27% el 1977 al 40% el 2012, la qual cosa comporta un increment de 17 punts percentuals. A més, en la fase actual del capitalisme on hi ha un fort predomini dels oligopolis, fet que permet a les empreses, entre altres coses, poder augmentar el preu dels productes segons els seus interessos. Gràfic S-1

Part salarial com a % del PIB a l'Estat espanyol (1960-2014) 80 78 76 74 72 70 68 66 64 62 60 6 19

63 19

6 19

7 19

78 19

8 19

9 19

0 20

1 20

Font: Elaboració pròpia amb dades de la Comissió Europea, AMECO database (la dada de 2014 és estimada). El càlcul només incorpora el repartiment entre guanys empresarials i sous, sense incloure els impostos estatals, que afecten el capital i el treball

Així doncs, si des de l’any 1976 fins al 2007 la part dels beneficis del treball que van a parar als treballadors és menor i durant tot aquest període ha augmentat el nombre de treballadors ocupats, això vol dir que el poder adquisitiu dels treballadors va disminuint, mentre que les classes dominants han augmentat la seva riquesa. Per tant, el fet que augmenti el PIB no vol dir que millorin també les condicions de la classe obrera. Fruit d'aquesta redistribució de la renda s'ha produït una polarització salarial. La diferència entre els salaris alts i els baixos ha incrementat de manera important en l’etapa de crisi. Les desigualtats salarials per sexe i edat continuen sent elevades. Amb dades del 2012 a Catalunya, segons l'Idescat, el salari mitjà de les dona és el 24,81% inferior respecte al dels homes. També destaca la diferència salarial dels treballadors immigrants: al 2012 era el 32,3% més baixa que la mitjana general. En l'àmbit estatal, segons l'elaboració del baròmetre social d'Espanya, al 2012 el 45% de les persones assalariades cobren menys de 1.000 euros, el 44% de la població ocupada percep entre 1.000 i 2.500 euros i l’11% restant dels treballadors tenen ingressos superiors a 2.500 euros.

ESTRUCTURA I EVOLUCIÓ DE L’OCUPACIÓ Després de la crisi de la mineria i el tèxtil, el sector serveis va anar agafant importància a la nostra comarca, moltes vegades relacionat amb el treball precari, temporal i poc qualificat. Amb boom immobiliari a la dècada dels noranta, fruit de l’especulació, el sector de la construcció va esdevenir molt important al Berguedà. Aquests sectors (la construcció, el comerç, els serveis no qualificats, etc.), actualment molt castigats per la crisi, es van basar en un model d’explotació extensiva de mà d’obra, en la majoria de casos ocupant el jovent treballador i els immigrants. Si ens fixem en l’evolució dels afiliats al règim general de la Seguretat Social, al Berguedà en el període 20082013 veiem que hi ha hagut un descens del 20%, i s'ha passat de 8.302 afiliats a 6.582. Aquesta disminució afecta en major mesura els assalariats que no pas els autònoms, els quals experimenten un descens del 12%. Tot i que molts fan feines per compte propi, hi ha una tendència que s’està estenent, en què les empreses estan contractant autònoms com a assalariats per estalviarse de pagar a la Seguretat Social, cosa que contribueix encara més a la precarització del mercat laboral. En el gràfic S2 observem la distribució dels afiliats al règim de la Seguretat Social per sectors d'activitat al Berguedà en el període 20082013, el qual engloba els afiliats en règim general i en règim d'autònoms. Podem observar una davallada d'afiliats a la Seguretat Social en tots els sectors de la producció, cosa que significa que s'estan destruint llocs de treball a la comarca. En dades absolutes, des del 2008 al 2013, el sector de l'agricultura ha baixat gairebé el 6,5%; la indústria, el 26% i en la construcció la davallada és més pronunciada, entorn del 51% i el sector serveis es veu reduït entorn del 4,5% durant aquest període. Observant la distribució anual, el pes del sector serveis ha augmentat, i s'ha vist representat pel 65% dels afiliats, mentre que el pes de la construcció i la indústria es veuen reduïts en 8 i 3 punts percentuals, i l'agricultura es manté molt igual en quant a afiliacions, en dades relatives. Gràfic S-2

Distribució dels afiliats al règim de la Seguretat Social, per sectors d'activitat. Berguedà. 2008 - 2013

13000 12000 11000 10000

9000

56%

Serveis

55%

8000

60%

7000

60%

Construcció 63%

65%

6000

Agricultura

5000 4000

19%

22%

3000 2000

16%

14%

12%

11%

21%

18%

19%

20%

19%

18%

2008

2009

2010

2011

2012

2013

1000 0

Indústria

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'Idescat

La davallada de les afiliacions a la Seguretat Social al Berguedà és molt semblant a la de Catalunya en els diversos sectors d'activitat, tot i que el sector primari no decreix tan fortament com a Catalunya, en el qual la decaiguda és entorn de l'11%; i la indústria en termes relatius es veu més afectada al Berguedà que no pas a Catalunya, on la decaiguda és entorn del 22%, 4 punts percentuals per sobre del Berguedà. CONTRACTACIÓ, EXPEDIENTS DE REGULACIÓ I ATUR La flexibilitat laboral és un terme que ens han fet interioritzar. En parla la patronal, els mitjans de comunicació de masses, els sindicats oficials, etc. Però quan parlen de flexibilitat laboral com a mecanisme per sortir de la crisi ens estan dient que cal desregularitzar el mercat laboral, és a dir, la pèrdua de més drets per part dels treballadors perquè els empresaris mantinguin o incrementin la seva taxa de benefici. Si els Pactes de la Moncloa van representar un canvi en la tendència de la distribució de la renda, també van ser el punt de partida per desregularitzar el mercat laboral i facilitar els contractes temporals en contra dels contractes indefinits. Aquests pactes ja contemplaven la contractació temporal de les persones acollides al subsidi d’atur i els joves, en què donaven una bonificació del 50% de les quotes empresarials a la Seguretat Socials. La primera reforma parcial de l’Estatut dels Treballadors, l’any 1984, va adoptar mesures per facilitar l’acomiadament, i va generalitzar el contracte temporal i allargar els contractes de pràctiques i de formació d’un a tres anys, entre altres mesures. Aprofitant la recessió econòmica de 1992, el Govern espanyol i la patronal van redactar la tercera reforma laboral, en què es va reduir la durada, la quantitat i el dret a la prestació de l’atur, elevant de 6 a 12 mesos la cotització mínima per poder percebre’l, i en què es van dictar una sèrie de mesures de control de la contractació laboral. Però potser la mesura més important pel que fa a la contractació temporal va ser la creació de les Empreses de Treball Temporal (ETT), al 1994. D’aquesta manera, juntament amb la contractació temporal feta directament pels empresaris, ara es facilitava a les ETT el fet de poder accedir a la contractació temporal i fer de mediador entre el capital i el treball, minvant així els drets dels treballadors contractats. Després d’això han vingut diverses reformes laborals: totes i cadascuna d’elles han empitjorat les condicions laborals i els drets dels treballadors i han estat orientades a afavorir el capital, i a la llarga contra el treball i el treballador. Això s’ha traduït en disminució de sous, augment dels contractes temporals, facilitat per als acomiadaments, reduir les prestacions de l’atur, etc. Pel que fa a la contractació a la nostra comarca, aquesta pèrdua de drets ha comportat un augment dels contractes temporals i precaris a la nostra comarca. Entre gener i agost del 2014, el 91% dels contractes que es van firmar van ser temporals, de manera que el 28,3% eren d’una durada inferior a un mes i el 43,6%, de durada indeterminada. Més de la meitat, 53%, són contractes d’obra i servei i el 38% són eventuals de producció. La major part d’aquests contractes són al sector serveis i només el 28% són a la indústria. El 40% d’aquesta contractació temporal i precària és per als joves treballadors de la comarca. Sobre

l’evolució de contractació temporal i indefinida des del 1998 fins al 2014 continua pràcticament la mateixa estructura: entorn del 90% dels contractats del Berguedà són de tipus temporal, tal com s'observa al gràfic S3, amb dades del 2013. Gràfic S-3

Tipus de contractació. Berguedà, 2013 8%

Indefinits Temporals

92% Font: Elaboració pròpia amb dades de l'Observatori d'Empresa i Ocupació

Per altra banda, la facilitat per acomiadar els treballadors ha fet augmentar el nombre d’Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). Al Berguedà aquests han augmentant des de l’inici de la darrera crisi, especialment els anys 2012 i 2013. Durant el període comprès entre 2008 i 2013, el nombre d’ERO a la comarca ha estat de 151 i ha afectat 1.297 treballadors. Taula S-4

Expedients de regulació d'ocupació autoritzats. Berguedà. 1991-2013

1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2001 2002

Berguedà Expedients Treballadors autoritzats afectats 22 827 18 476 28 479 13 234 8 213 4 166 2 67 9 113 7 113 5 219 7 308

2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013

Berguedà Expedients Treballadors autoritzats afectats 4 35 6 80 4 25 1 13 0 0 5 48 24 109 29 368 17 52 39 465 37 255 Font: Elaboració pròpia amb dades de l'Idescat

L’ERO és un procediment contemplat en l’actual legislatura estatal que facilita a les empreses que justifiquin unes pèrdues, suspendre o acomiadar els treballadors. Aquesta facilitat per acomiadar treballadors és utilitzada per les empreses durant els períodes de crisi, però també si volen traslladar la producció a altres països en què el preu de la força de treball sigui més baix i la legislació laboral o mediambiental li sigui més beneficiosa per

obtenir més guanys. Ja en el darrer període de crisi, del 1991 al 1993, els ERO van augmentar a la comarca, mentre que entre 1995 i 2007 la tendència va disminuir. Així doncs, els ERO estan molt relacionats en el cicle que viu l’acumulació de capital, d’expansió o de recessió. Però hi ha una diferència entre aquest període de crisi i l’anterior. La diferència és que els empresaris tenen més facilitats per acomiadar els treballadors. Amb la reforma laboral de 2012 és més econòmic acomiadar un treballador (20 dies per any treballat, quan a l’Estatut dels Treballadors de 1980 la indemnització era de 60 dies), hi ha més facilitats per canviar jornades de treball, torns, funcions i reduir sous. Ara l’acomiadament és sempre procedent, demostrar el contrari és a càrrec del treballador. Per tant, a cada crisi econòmica les condicions de la classe obrera són pitjors que en l’anterior, mentre que el capital en surt reforçat. Factors com ara l’augment dels contractes temporals, de la precarietat laboral i una legislació laboral que facilita els acomiadaments i defensa els interessos de la patronal, juntament amb una estructura econòmica comarcal en que els sectors més castigats per la crisi tenien un fort pes, fan que l’atur a la comarca es mantingui alt. Tot i que l'atur és un element estructural dins del mode de producció capitalista i que tant als Països Catalans com a la nostra comarca han registrat taxes d'atur elevades, en comparació a altres països europeus durant períodes d'expansió, amb l’inici de la crisi hi ha un augment de les persones aturades, i l'increment més accentuat s'ha situat en el primer any de la crisi. Aquest atur està castigant més les persones més grans de 45 anys, que representen més de la meitat dels aturats a la comarca. Segons dades de l'Idescat, al 2005, el nombre d'aturats al Berguedà era de 1.464 i va augmentant fins a tancar el 2013 amb 3.446 persones a l'atur. De manera que en aquests vuit anys, l'atur ha augmentat el 135,4%. L'atur comença reduirse el 2014; l'última dada de què disposem és la de desembre d'aquest any: segons dades del Departament Observatori d'Empresa i Ocupació hi ha 2.788 persones a l'atur; i la taxa d'atur de l'últim trimestre de 2014 és del 17,22%. Tot i que les dades oficials reflecteixen que aquest últim any la taxa d'atur al Berguedà s'ha reduït, això no ha d'implicar que hagi augmentat l'ocupació. Les dades d'atur registrat no reflecteixen el nombre real de persones en situació de desocupació, ja que en assistir a un curs de formació propi del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) o no renovar la prestació d'atur no comptabilitza oficialment com a atur registrat, i en canvi no s'està en situació d'ocupació. Si ens fixem en com afecta l'atur segons sexe, previ a l’esclat de la crisi, dues terceres parts de les persones aturades eren dones. Tot i que actualment l’atur continua castigant més les dones que no pas els homes, des de l’inici de la crisi la taxa d’atur masculina ha crescut i s'ha equilibrat entorn del 50%, a causa del fet que la crisi ha afectat especialment el sector de la construcció, en què majoritàriament hi havia homes contractats.

Si ens fixem en la temporalitat de les persones aturades, reflectit al gràfic S5, el 54% són aturats de llarga durada, és a dir, més d'un any a l'atur, i que afecten especialment, altra vegada, les dones treballadores. Pel que fa a les prestacions al Berguedà, el 40% de les persones aturades, és a dir, 1.163 persones, no perceben cap tipus de prestació. El desembre d'aquest any passat es va aprovar una prestació per a les persones aturades que hagin exhaurit l'atur. Una mesura cosmètica que no va a l'arrel del problema i a més a més es tracta d'un subsidi que podran rebre durant sis mesos només les persones que certifiquin una sèrie de condicions, una de les quals serà tenir almenys un familiar al seu càrrec. Gràfic S-5

Persones a l'atur segons durada. Berguedà. Novembre 2014 Més de 12 mesos

De 6 a 12 mesos

Fins a 6 mesos

200

400

600

800

1000

1200

1400

1600

1800

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'Obsevatori d'Empresa i Ocupació

Per sectors d'activitat econòmica, al 2013, l'atur es concentra en els sectors de la construcció i serveis, que sumen el 74,27% de l'atur total de la comarca. Del 2005 al 2009, la taxa d'atur dels sectors indústria, construcció i serveis es manté entorn de l'1% cada sector; fins que al 2009 en els tres sectors es dispara exponencialment, tal com podem observar en el gràfic S 6. Gràfic S-6

Evolució de l'atur per sectors al Berguedà. 2005-2013 100

48%

49%

48%

50%

53%

54%

56%

90 80 70 60

Serveis

50 40

15%

Construcció 22%

30 20

40%

41%

40%

34%

21%

Indústria

20%

28%

26%

22%

20%

19%

2009

2010

2011

2012

2013

0 2005

2006

2007

2008

Font: Elaboració pròpia amb dades de l'Idescat

Sense ocupació anterior

Tot i que no disposem de dades del Berguedà, a Catalunya, durant el segon trimestre del 2014, hi havia 233.700 llars on tots els seus membres estaven a l’atur. Una xifra que comporta un augment del 288,9% en comparació amb el mateix període de l’any 2008, amb 60.100 llars catalanes amb tots els membres a l’atur.

MOBILITAT LABORAL Si ens fixem en el gràfic S7 podem veure com ha variat la mobilitat laboral entre els anys 1986 i 2012. La variació de les persones treballadores que viuen i treballen al Berguedà s'ha vist reduïda més del 25% en aquest període. Els berguedans que treballen fora de la comarca han augmentat el 725%, i al 2012 va ser més del 40% la població resident al Berguedà que treballa fora de la comarca. En aquest període, però, els llocs de treball localitzats a la comarca s'han reduït entorn del 23%, coincidint amb les dades de l'evolució dels afiliats a la Seguretat Social, en les quals constatàvem una destrucció de llocs de treball a la comarca. Gràfic S-7

Estimació de la mobilitat laboral al Berguedà (entrades i sortides a la comarca)

Font: Extret de l'estudi: “Impacte Econòmic de l'Activitat Turística al Berguedà”, 2013, amb dades de l'Idescat

Tal com estan organitzades les comunicacions a la comarca i el transport públic, fa que bona part d’aquests desplaçaments es facin en vehicle privat i que tenir un vehicle sigui gairebé un requisit indispensable per poder treballar. Bona part d’aquesta mobilitat obligada entre lloc de residència i el lloc de treball va a la comarca del Bages, que representa aproximadament dues terceres parts dels desplaçaments fora del Berguedà i més de a meitat dels qui hi entren. El segon lloc en nombre de desplaçaments per motius de feina l’ocupa el Barcelonès i en tercera posició trobem els desplaçament a la comarca d’Osona. Els desplaçaments per motius de treball dins de la comarca també han augmentat. Bona part d’aquests desplaçaments tenen Berga com a destinació.

ENDEUTAMENT I INFLACIÓ Tal com hem vist, el cost d’entrar a la UE va ser l’aprofundiment en la pèrdua del pes de l’agricultura, un procés de desindustrialització i una terciarització de l’economia amb un fort pes del turisme. Aquest fet va fer que l’economia encara fos menys productiva, és a dir, que es produïssin menys mercaderies i que ens fessin més dependents del béns procedents de l’exterior (ja siguin metalls, aliments, productes químics, tecnologia, etc.) dels quals no es té cap control dels preus. Un altre fet característic del procés d’acumulació de capital a l’estat i als Països Catalans ha estat els sous baixos, fet que, entre altres coses, ha incentivat la utilització de mà d’obra barata en comptes de maquinària, cosa que ha permès mantenir una baixa productivitat. Amb l’esclat del sector immobiliari i tot el procés especulatiu que es va generar entorn de la construcció va fer que fos més rendible per al capital invertir en aquest sector. Un sector que ha estat molt relacionat amb el turisme, l’altre puntal de l’economia. És a dir, que el capital va preferir lucrarse en aquest negoci suculent abans que invertir en processos realment productius. No cal dir que van tenir una total complicitat de les administracions públiques, les quals van facilitar requalificacions de terrenys, permisos d’obres, beneficis fiscals, etc. Però com afecta el fet de tenir una economia poc productiva en un món capitalista? El fet d’aprofundir la nostra dependència d’altres economies i que cada vegada se sigui menys productiu, i el que es produeixi de poc valor afegit, vol dir que s’han d’importar més productes, fet que provoca un desequilibri en les balances de pagament. Abans d’entrar a l’euro s’utilitzava la devaluació de la pesseta per intentar abaratir els productes produïts que s’exportaven. Amb l’entrada a l’euro, el mecanisme que s’està utilitzant és disminuir els sous dels treballadors per abaratir els productes (deixant intacte els beneficis empresarials). Però com ha afectat el fet que els sous siguin baixos i que siguem més depenents de les importacions en una societat capitalista com la nostra? Tota societat capitalista es basa en el creixement. Si no creix, entra en crisi. El fet de tenir sous baixos i precarietat laboral, fruit de la terciarització i de les lleis laborals, feia que no es pogués consumir i, per tant, el capital tenia dificultats per continuar creixent i acumulant. Així doncs, per augmentar el consum es va promoure l’endeutament de les famílies. És a dir, es va vincular el consum amb l’endeutament. El tipus d’interès baix, les polítiques i la propaganda per incentivar els crèdits van fer la resta. La política d’habitatge també hi va influir molt. L’increment de l’endeutament de les famílies respecte a la Renda Bruta Disponible va passar del 45% el 1995 al 131% el 2007, segons dades del Banc d’Espanya. Amb la crisi, però, es restringeix el crèdit i el Banc Central Europeu (BCE) augmenta el tipus d’interès. Això té una afectació directa sobre el model d’acumulació de capital basat en el crèdit, l’endeutament de les famílies per poder consumir. Però també una afectació

directa sobre les famílies treballadores, ja que moltes s’havien endeutat quan el tipus d’interès era baix i de sobte van veure com els havia augmentat amb l’afegit d’estar en un context de crisi que ha afectat milers de treballadors, els quals han estat abocats a l’atur. Així doncs, veiem una altra diferència substancial d’aquesta crisi a l’anterior, el major nivell d’endeutament de les famílies que ara ja està al límit. En situacions de crisi, moltes vegades les famílies que han arribat al límit han hagut de recórrer als pares o avis, que els han fet de coixí amb els estalvis, pensions, etc. Ara aquest coixí és més petit i el marge de maniobre és més reduït. Altra vegades el col∙lectiu d’immigrants ha estat un dels col∙lectius més afectats, ja que no disposen del coixí familiar i, a més, en molts casos estaven contractats en els sectors més afectats per la crisi: la construcció, l’hostaleria, etc. Si les famílies treballadores han vist augmentat el seu endeutament, la inflació ha estat un altre factor que les ha afectat. Tal com veurem a continuació, la inflació no afecta de la mateixa manera les rendes més baixes que les altes. Els col∙lectius que es veuen més afectats per la inflació són les persones amb les rendes fixes o les que no tenen capacitat d’augmentarles proporcionalment a la inflació. Aquí entren en joc els pensionistes i tots els treballadors que no tinguin inclosa la clàusula de revisió en els seus contractes. La inflació es calcula a partir de l’Índex de Preus al Consum (IPC). En el període que va del 2011 al 2013, a Catalunya ha augmentat el 4,7% al 2011, el 2,9% al 2012 i l'1,8% al 2013. Tot i que la inflació augmenti, això no vol dir que els preus de tots els productes augmentin de la mateixa manera i, per tant, que coincideixin amb la taxa interanual de l’IPC. Segons les dades que proporciona l’Idescat 9 en el període 20112013 veiem com les pujades de preus més significatives són en els productes com ara aliments i begudes no alcohòliques, ensenyament, medicina i habitatge (que inclou el preu del lloguer, la distribució de l’aigua, la recollida d’escombraries, electricitat, gas... però no afecta la compravenda). Per contra, altres productes com ara el vestit i calçat; oci i cultura; hotels, cafès i restaurants, etc., l’augment no ha estat tan agreujat i fins i tot ha disminuït en els productes d’esbarjo i cultura. Per tant, veiem que les pujades de preus més accentuades són en els productes bàsics, amb la qual cosa surten més afectades les persones amb rendes més baixes.

Cal tenir present que l'entrada a l'euro va agreujar aquesta inflació, atès que va significar un augment dels preus dels productes de consum, i que va afectar en major mesura els productes bàsics. Altra vegada, les rendes baixes s'hi van veure perjudicades. Tot i que no té a veure amb l'endeutament de les famílies, cal tenir present tots els efectes provocats pel traspàs de renda pública al capital, ja sigui en projectes d'infraestructures que moltes vegades no beneficien directament les persones del territori i que, en canvi, 9 INSTITUT D'ESTADÍSTICA DE CATALUNYA. Índexs de preus de consum [En línia].

<http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=5801>

constitueixen una transacció directa al capital; o el rescat bancari que entre “ajudes públiques” i “mesures de liquiditat” han rebut, segons dades de la Plataforma Ciudadana de la Deuda 10, 1.427.355 milions d'euros; o el darrer cas que s'ha conegut, la “indemnització” de 1.350 milions d'euros al Projecte Castor, a les costes de Vinaròs. Tot aquest traspàs de renda pública al capital té un efecte directe sobre la classe obrera en una menor prestació de serveis socials, ja siguin sanitaris, educatius, etc. PAUPERITZACIÓ DE LA CLASSE OBRERA Si una tendència del capitalisme en el seu procés d'expansió és l'augment de la proletarització, és a dir, augmentar el número de persones desposseïdes de qualsevol mitjà per garantir la seva subsitència i, per tant, forçades a anar al mercat a vendre la seva força de treball per un sou al capitalista que els ha desposseït, l'altra tendència és a la pauperització d'aquests nous treballadors assalariats, és a dir, l'empobriment progressiu de la classe treballadora. La redistribució de la renda, l’endeutament i la inflació, juntament amb una taxa d’atur elevada, ha tingut un efecte directe sobre les famílies treballadores. Menys poder adquisitiu i menys marge de maniobra davant de situacions crítiques. Aquesta situació s’ha visualitzat amb un augment de la pobresa, que ha desembocat en un augment dels desnonaments o de la pobresa energètica, una de les conseqüències més visibles avui en dia, però no pas les úniques. La taxa de risc de pobresa a Catalunya al 2013, segons l'Idescat, va augmentar fins al 19,8%, i va tenir més incidència sobre els menors de 16 anys, el 27,3%. D'aquest 19,8%, el 12% viu per sota del llindar de la pobresa. A partir de l'Observatorio Social de las Personas Mayores, el periòdic L'Accent ha calculat el percentatge de famílies que depenen de les pensions dels avis als Països Catalans (sense la Catalunya Nord ni la Franja de Ponent): el 20,8% de famílies d'aquesta part del nostre país depenen fonamentalment dels ingressos dels més grans.11 Tot i que no hem trobat les dades referents a pobresa al Berguedà, segons l'Oficina d'Inclusió Social del Berguedà, les persones beneficiàries d'aliments a la comarca, amb dades del juny del 2014, van ser 1.567, de manera que va augmentar el 40,6% i va afectar 593 menors. Pel que fa al risc de pobresa, a Catalunya està augmentant des del 2008 al 2013 es va situar 10 PLATAFORMA AUDITORÍA CIUDADANA DE LA DEUDA. La ilegitimidad de los rescates a la Banca en el Estado español [En línia] <http://auditoriaciudadana.net/2013/10/14/presentacion-del-informe-la-ilegitimidad-de-los-rescates-a-la-banca-en-elestadoespanol/> 11 L'ACCENT.CAT. Una de cada cinc famílies depèn d'una jubilada [En línia]. Desembre 2014. <http://laccent.cat/una-de-cada-cinc-families-depen-duna-jubilada/ >

en el 19,8% 12. Això equival a 1,46 milions de persones, un de cada cinc catalans. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l'Instituto Nacional de Estadística (INE), al 2013, el 15,5% dels catalans tenien molta dificultat per arribar a final de mes i el 21% hi arribava amb dificultats. Segons l’Aliança contra la pobresa energètica 13 del mateix any, el 10% de catalans van tenir dificultats o no van poder pagar la llum, el gas o l’aigua. Tanmateix, l’oligopoli energètic –Endesa, Gas NaturalFenosa, Iberdrola, EON Espanya i EDP i Agbar han augmentat el seu benefici. Des del 2007, els preus de l’energia i l’aigua han pujat més del 60% i en l'última dècada s’han doblat. Les caigudes de la rendes familiars i l'augment dels preus de l’energia han fet que s’estiguin produint més de dos milions de talls de subministrament a l’any per impagaments. Endesa i Iberdrola van tallar la llum a un milió de persones de tot l’Estat, mentre Endesa ha repartit 14.600 milions d'euros en dividends extraordinaris. Agbar ha admès 150.000 talls d’aigua anuals i pel que fa al gas el projecte fallit Castor, va comportar el pagament de 1.350 milions d'euros, que seran pagats amb un augment en la factura del gas. El nombre de desnonaments, lluny de disminuir, al 2014 han augmentat, tal com recull L'Accent 14 a partir de l’informe “Efectos de la crisis ecónomica en los órganos judiciales” 15, publicat pel Consell Superior del Poder Judicial. Fins al tercer trimestre de 2014, els Països Catalans van marcar un nou rècord de desnonaments. Des de l’inici de la crisi, els desnonaments no han parat d’augmentar i ja han sumat un total de 147.584. Observem aquest augment dels desnonaments des del 2008 al 2013 als Països Catalans al gràfic S8, en què en dades absolutes han augmentat en gairebé el 134%. Als Països Catalans s’han produït el 46,7% del total de desnonaments de l’Estat, i Catalunya n'ha estat la comunitat més afectada. Els bancs que estan duent a terme més execucions immobiliàries són Bankia, Catalunya Caixa, l'entitat privada SAREB (Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Restructuración Bancaria) i Banc Sabadell, entre d'altres. També cal destacar que els desnonaments per lloguer són molt elevats. Pel que fa a la comarca, tot i no tenir dades sobre els desnonaments, la situació econòmica no divergeix gaire de la de la resta del país. Molta gent afectada recorre a l'ajuda familiar, amistats o abandonen casa seva, moltes vegades per evitar que es conegui la situació per la qual estan passant. Aquest fet dificulta una confrontació col∙lectiva que forci les entitats bancàries arribar a un acord amb les famílies i, per tant, a fer que aquests casos no tinguin 12 INSTITUT D'ESTADÍSTICA DE CATALUNYA. Taxa de risc de pobresa [En línia].< <http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=416&t=2013&x=8&y=7> 13 ALIANÇA CONTRA LA POBRESA ENERGÈTICA. [En línia] <http://www.pobresaenergetica.es> 14 L'ACCENT.CAT. La crisi no és història: nou rècord de desnonaments dels Països Catalans [En línia]. Desembre 2014. < http://laccent.cat/la-crisi-no-es-historia-nou-record-de-desnonaments-als-paisos-catalans /> 15 Datos sobre el efecto de la crisis en los órganos judiciales [En línia] <http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Temas/Estadistica-Judicial/Informes-estadisticos/Informes-periodicos/Datos-sobre-el-efectode-la-crisis-en-los-organos-judiciales---Datos-desde-2007-hasta-tercer-trimestre-de-2014 >

cap mena de repercussió. Gràfic S-8

Desnonaments als Països Catalans 30000 24156

25000

25581

26847

19505

20000 15952 15000

Desnonaments als Països Catalans (sense la Catalunya Nord ni la Franja de Ponent)

11749

10000 5000 0 2008

2009

2010

2011

2012 2013 Font: Gràfic extret de l'ACCENT

Tot el que hem exposat anteriorment està portant al límit molts treballadors i les seves famílies. Tot i que són dades difícils d'obtenir i difícils d'atribuir a aquesta situació, segons l'informe publicat per el Instituto Nacional de Estadística (INE)16 mostra que al 2012 a Catalunya va augmentar el 10% el nombre de suïcidis respecte a l'any anterior i es va situar en 526 suïcidis, unes 10 persones cada setmana.

16 INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA. Defunciones según la causa de muerte [En línia]. 2014. <http://www.ine.es/prensa/np830.pdf>

Consideracions finals 61

“El poder del capital resideix, en bona part, en la seva constant habilitat per dividir i separar els treballadors: per posarlos a competir entre si, per convertir la diferència en antagonisme. Conseqüentment, l’esforç per unir i per reduir el grau de separació entre ells constitueix una part essencial de la lluita de classes dels treballadors.” Michael A. Lebowitz (2006, p. 290)

Que el capitalisme, com a sistema d'organització social i econòmica, es mantingui en la història requereix de la reproducció d’unes condicions materials i socials que són les que permeten que es mantingui, es reprodueixi i s’expandeixi. D'una banda, requereix de la reproducció del capital i, de l'altra, del treball, la classe obrera. Si ens endinsem, molt superficialment, en les entranyes del model de producció capitalista veurem que la finalitat en si és la producció de mercaderies, però no per satisfer les necessitats bàsiques de la majoria, sinó encaminada a l’obtenció de plusvàlua. És a dir, tot el que es produeix en aquest sistema va encaminat a obtenir uns guanys, uns beneficis un cop aquestes mercaderies han estat venudes al mercat. D’això se’n diu valorització. Aquests guanys, però, no van destinats al gaudi de les persones que el produeixen, sinó a les butxaques dels grups socials propietaris dels mitjans de producció, la burgesia. Però com obtenen aquests beneficis els propietaris dels mitjans de producció? L' única manera de poder obtenirlos és a partir de la mercaderia força de treball, és a dir, dels treballadors. Només els obrers, amb el seu treball, fan possible que el capital pugui valoritzar els productes un cop els han tret al mercat i els ha venut. Això ho aconsegueixen no pagant tot el que l’obrer ha produït i posteriorment s’ha valoritzat. Aquest diferencial entre el que paguen a l'obrer del que realment en treuen un cop venut al mercat se'n diu plusvàlua. Per tant, d’aquí en podem extreure que l’obrer té un preu. Aquest valor està determinat pels valors dels articles de primera necessitat exigits per produir, desenvolupar, mantenir i perpetuar la força de treball. És a dir, tot allò necessari perquè l'endemà el treballador torni a treballar en condicions òptimes per produir: menjar, roba, habitatge, calefacció... però també totes aquelles necessitats socialment generades. Aquelles necessitats creades en aquests, moltes de les quals supèrflues, que obliguen a nous sacrificis i que crea una nova dependència, que a voltes significa una ruïna econòmica. Però per què els treballadors cada dia es lleven i van a treballar, a disgust, perquè uns altres gaudeixin del fruit del seu treball? El fet que en un moment de la història una minoria, amb el suport de governs, estats i aparells repressius, desposseïssin la immensa majoria dels mitjans de producció va impossibilitar que aquests poguessin continuar produint els seus propis mitjans de subsistència, fet que encara continua succeint a molts

llocs del planeta i es coneix amb el nom de proletarització. Això va obligar que haguessin d’anar al mercat a vendre l'única cosa que tenien: la força de treball. Per tant, el fet de no posseir els mitjans per garantirse la subsistència fa que els obrers hagin d’anar al mercat per vendre’s i obtenir uns diners que els permetran comprar tot allò necessari biològicament, però també allò socialment necessari. Així doncs, s’afiançava la dependència imprescindible per al sistema, la dependència social del treballador respecte al capitalista. Aquesta dependència es va retroalimentant amb les noves necessitats creades perquè els treballadors continuïn depenent del treball assalariat. Per tant, per garantir la supervivència del capitalisme cal que uns pocs continuïn guanyant a costa d’una immensa majoria, que es veuen obligats a vendre’s per poder consumir les mercaderies que ells mateixos produeixen i que d''altres valoritzen. Perquè això tan irracional es mantingui, els capitalistes s’han dotat d’Estat i d'organismes supraestatals, com la UE, que disposen de tots els mitjans de propaganda i aparells repressius per alienar, sucumbir i reprimir els treballadors. Un altre mitjà que ha permès al capital la seva existència ha estat, és i continuarà sent la seva capacitat per dividir i separar als treballadors; ja sigui per sexe, edat, raça, nacionalitat... fet que és una tendència interna del sistema mateix. Les divisions entre els treballadors són produïdes i reproduïdes com una condició d’existència del capital. Gran part dels canvis produïts per la reestructuració del capital a la dècada dels setanta del segle passat (i que van suposar canvis per a la classe obrera) han buscat una major valorització, obtenir més guanys amb les deslocalitzacions, rebaixar el valor de la força de treball i debilitar i dividir els treballadors. Ja per acabar volem analitzar com els canvis produïts en l’estructura del capital i en la classe obrera a la comarca han afavorit aquesta divisió tan necessària per a la perpetuació del mode de producció capitalista i numerar una sèrie de reptes, que, al nostre entendre, se'ns presenten.

REDUCCIÓ DRÀSTICA DE LA CLASSE OBRERA INDUSTRIAL El primer en què ens volem fixar és com han afectat les mesures de liberalització econòmiques i l’entrada de l’Estat espanyol a la UE per a la classe obrera. El primer efecte que es va produir va ser la reducció dràstica de la classe obrera industrial, sobretot a partir de la dècada dels setanta del segle passat. En la majoria de casos, la classe obrera industrial es relacionava amb centres de producció, on treballaven un gran nombre d’obrers utilitzant sistemes de producció en sèrie. Amb la liberalització econòmica es produeix un canvi i les empreses amb petits treballadors es generalitzen, fet facilitat també per la terciarització de l’economia. Això va provocar una dificultat organitzativa dels treballadors, ja que, tal com hem vist, a la comarca hi ha un predomini de les empreses entre un i cinc treballadors. Al Berguedà, aquesta classe obrera es trobava ocupada, bàsicament, en el sector del tèxtil i la

mineria. El tancament i la deslocalització de la producció va comportar la pèrdua de llocs de treball, canvis demogràfics, canvis en l’estructura d’acumulació del capital a la nostra comarca, fragmentació de la classe obrera... entre d’altres. Tot això, juntament amb un reforçament del capital en les seves relacions amb el treball, ha comportat un canvi en la consciència de classe, en la praxis política i en l’organització social dels treballadors, tal com veurem a continuació.

ATUR COM A AUTODISCIPLINA OBRERA La liberalització econòmica, juntament amb la progressiva pèrdua de drets laborals de la classe treballadora, han estimulat els alts índexs d’atur, d’ocupació eventual i l’augment de la polarització salarial. L’atur ha estat, és i continuarà sent (mentre existeixi el capitalisme) una mesura de política econòmica que facilita a l’empresari l’obtenció de benefici. Els interessos del treballador i l’empresari són contraposats. Mentre que per als treballadors hi ha un interès en augmentar el seu sou, fer un treball que no sigui excessivament dur i en bones condicions laborals, per a l’empresari aquestes demandes afecten directament els seus beneficis. El fet que hi hagi un elevat nombre d'obrers a l'atur, és a dir, més oferta que demanda de força de treball, fa que el preu d'aquest, és a dir, el sou, disminueixi i les condicions de treball es deteriorin. En una societat com la nostra, totalment depenent del sou per comprar totes les mercaderies, des dels aliments fins a l'habitatge, i on més del 80,5% són persones assalariades 17, i que, per tant, han de recórrer al mercat laboral per vendre la seva força de treball a canvi d’un sou, ens permet fernos una idea del que significa l’atur tant per als treballadors com per als empresaris. Per als uns, un malson; per als altres, oportunitats. La por de quedarse a l’atur debilita les posicions de negociació dels treballadors i moltes vegades aquest fet és utilitzat pels empresaris per obligar els treballadors a treballar amb més intensitat. Aquesta debilitat es tradueix en la por d’organitzarse dins dels llocs de treball, en no queixarse davant de situacions injustes, etc., que es veuen reforçades per les contínues reformes laborals que faciliten a l’empresari el fet d'acomiadar els treballadors. Això s’accentua en èpoques de crisi, com ara, que s’apel∙la des dels estats, les patronals i els sindicats oficials a la responsabilitats dels treballadors perquè l’empresa obtingui beneficis i no deslocalitzi la producció. Això augmenta la pressió social sobre els treballadors i debilita, encara més, la solidaritat de classe. Hem de tenir present que darrere de les xifres hi ha persones i que darrere de les 2.788 persones aturades i de les 1.163 que no reben cap prestació al Berguedà hi ha una família. Això vol dir que les persones afectades per aquesta política econòmica es multipliquen per dos o per tres i, per tant, els efectes econòmics i psicològics d’aquesta política es multipliquen.

17 VV.AA. Crisis económica y resistencia obrera: la crisis mundial y sus efectos en España (2009, p. 45). [En línia] ICEA - Instituto de Ciencias Económicas y de la Autogestión. Barcelona, 2009. <http://www.rebelion.org/docs/85736.pdf>

MERCAT I MOBILITAT LABORAL Un altre efecte de la liberalització de l’economia i de l’entrada a la UE ha estat una tendència, progressiva, a l’augment dels contractes temporals. Tal com hem vist, una gran part dels contractes que es firmen actualment són temporals. Aquest fet, però, no és un fet conjuntural fruit de la crisi en què estem immersos, com ja hem vist, sinó que és una tendència que es produeix des dels anys vuitanta del segle passat. El fet que dins d’una mateixa empresa hi hagi treballadors amb contracte temporal i altres amb contracte fix aprofundeix en la divisió dels treballadors i dificulta qualsevol tipus de negociació col∙lectiva, alhora que reforça els empresaris. Però com afecta aquesta temporalitat laboral? Si agafem com a exemple una empresa on hi ha treballadors amb contracte més o menys fix i altres que són contractats temporalment, o que bona part dels treballadors tenen contracte temporal, aquesta situació de “trànsit”, de no saber si demà hi seràs o no, no permet o dificulta establir relacions d’amistat íntimes al treball ni fer plans de futur. Les relacions estables a llarg termini entre companys de feina, ni es plantegen. Ergo, les relacions que es construeixen són transitòries i moltes vegades giren entorn del cap de setmana. Però com afecten al conjunt de la classe obrera aquestes situacions tan quotidianes i malauradament normalitzades? Davant de la vulnerabilitat de ser acomiadats i d'aquest factor de temporalitat, que fa que la renovació tingui un paper com “d’examen”, si s'ha fet bé la feina i s'ha portat bé hi ha més possibilitats de renovació o de passar a contracte fix, produint un efecte d'autodisciplinació dels obrers i una lluita individual per poder garantirse la renovació. Això afecta de ple qualsevol projecte col∙lectiu de suport mutu entre treballadors i, per tant, qualsevol organització de classe dins l’empresa i fora, ja que aquesta actitud individualista s’estén en tots els àmbits de la vida dels treballadors. Això es veu retroalimentat pel fet que, com que no tenen seguretat laboral, estan atomitzats i en patir aquesta situació d’indefensió hi ha més vulnerables davant de l’empresari, que té tot el suport de l’aparell de l’Estat. Aquest poder que tenen els capitalistes de poder contractar i acomiadar, renovar o restringir els contractes de treball afecta els llaços personals, socials i l’autoestima dels treballadors, atemorits per la inseguretat i els abusos dels empresaris amb exigències d’hores extres, etc. reforçant un sentit “egocèntric” i una carència de solidaritat. Tot això, juntament amb la impregnació en totes les esferes de la societat de la ideologia dominant burgesa, dificulta els projectes col∙lectius, la solidaritat entre companys i qualsevol projecte que pretengui superar l’actual sistema d’organització econòmica i social, sobre les bases d'un nou sistema de relacions socials. Però si sortim de l’àmbit estrictament de l’empresa, com afecta aquesta divisió tan accentuada dins del mercat laboral? El fet que una mercaderia amb funció d’equivalència general creada per l’home, com són els diners, hagi assolit la categoria quasi de divinitat i sigui el mediador de tot en aquesta societat i el consum en sigui el garant provoca que, indirectament, les persones se les jutgi pel que tenen o pel que aparenten. Això dins la classe treballadora produeix divisions entre treballadors actius o a l’atur, treballadors

temporals o fixos, treballadors ben remunerats o no, que en darrera instància el que marca és la capacitat de consum, la base d’aquest sistema. Totes aquestes divisions dins dels assalariats, juntament amb l’augment de l’individualisme, fruit d’aquest sistema econòmic, minva la consciència de classe i, per tant, l’acció conjunta per millorar les condicions d’una manera col∙lectiva. Tal com hem vist en el punt Situació de la classe obrera, la mobilitat dels treballadors berguedans ha augmentat i són molts els berguedans que fan llargs trajectes des de casa seva al seu lloc de treball. Això provoca directament un augment de la jornada laboral, una despesa més i més fatiga per als treballadors. El fet que la gent sigui de llocs diferents, i en molts casos força allunyats del lloc de residència, també dificulta l’establiment de relacions estables amb els companys de feina i la seva implicació en qualsevol organització col∙lectiva al lloc de treball. Per altra banda, el fet que centenars de joves treballadors hagin d'emigrar també debilita la forja d'una consciència de classe.

CONSCIÈNCIA DE CLASSE, PRAXI POLÍTICA I ORGANITZACIÓ SOCIAL Tal com ja hem assenyalat en l’apartat anterior, aquests canvis en l’estructura del capital han afectat la classe treballadora en tots els àmbits, tant en la consciència de classe com en la seva praxi política i les organitzacions socials. La liberalització de l’economia ha comportat el debilitament del sentiment i el compromís comunitari, i ha provocat l’atomització social i la desarticulació de les organitzacions socials, en especial la del jovent treballador. Resumint, ha atacat qualsevol intent de crear una cultura obrera. Per exemplificar aquesta situació ho volem fer a partir de l’experiència del barri de Santa Eulàlia de Berga, un barri obrer construït a la dècada dels seixanta del segle passat i que creiem que ens és de gran utilitzat per veure els canvis que s’han produït en el si de la classe obrera. Molts dels veïns d’aquest barri eren immigrants procedents d’altres parts de l’Estat espanyol a la recerca de feina en el sector del tèxtil i la mineria. Per tant, molts d’aquests treballadors eren companys de feina i veïns del barri, fet que es repetia en altres barris de la ciutat i altres municipis de la comarca. Per unes certes demandes que feien els veïns van optar per organitzarse entorn de l’Associació de Veïns. Així, el fet d’estar organitzats al barri i compartir llocs de treball, que majoritàriament eren contractes fixes, feia augmentar el sentiment comunitari, el sentiment col∙lectiu, vaja, el sentiment de pertinença a una classe. Els llaços d’amistat es construïen al barri i es reforçaven a la fàbrica o la mina. Evidentment, Santa Eulàlia va tenir una peculiaritat que potser no es va produït tant en altres barris i pobles: una gran majoria dels veïns eren immigrants i, per tant, els llaços de solidaritat entre ells i la cohesió de barri era molt gran. Les amistats de llarga durada estaven relacionades amb la feina i amb el barri i les condicions laborals eren més uniformes; per tant, hi havia més cohesió social. Les lluites laborals i l’activitat veïnal es reforçaven. Val a dir que tota aquesta cultura obrera, no només al barri de Santa Eulàlia, sinó a tot el país, es veia reforçada o va estar influenciada per la lluita antifranquista i totes les sinergies que es van crear, tot i que la transició i la posterior liberalització han tingut

com a objectiu destruir qualsevol signe de cultura obrera i de solidaritat de classe. Amb el tancament de la mina i el tèxtil, els joves del barri han hagut de buscarse la vida en un mercat laboral totalment fragmentat i atomitzat, tal com hem analitzat anteriorment. La temporalitat i la precarietat, juntament amb tota la maquinària propagandística, han fomentat l’individualisme. Tot i que en moltes de les empreses coincideixen aquesta nova generació de treballadors amb els més grans, la temporalitat del jovent, que ara ja afecta tots els treballadors, i les prejubilacions, han trencat amb la transmissió natural d’experiències de lluites. Evidentment, tots aquests canvis han afectat les organitzacions veïnals i socials. Altres factors que han contribuït a posar fi a qualsevol signe de cultura i solidaritat obrera han estat la indiferència de bona part dels treballadors amb “contracte fix i bones condicions laborals” davant de la situació de subocupació i precarietat laboral dels nous treballadors, la indiferència davant de la situació precària de molts treballadors immigrants o la situació de les dones treballadores, que en molts casos continuen cobrant menys per fer la mateixa feina que els seus companys. A això cal afegirhi la baixa participació en organitzacions obreres i la pèrdua de combativitat. Si abans el sentiment de pertinença al barri, lloc de treball o sindicat estava relacionat amb la voluntat de canvi i de lluita per construir una societat nova, superant el capitalisme, això també s’ha trencat amb la Transició. El lloc de treball és el lloc per guanyar diners i els treballadors se socialitzen en altres llocs. Hom s'organitza la vida entorn del cap de setmana, que són les vàlvules d’escapament, i en què el futbol, les drogues, l’alcohol i l’oci són el centre a partir del qual gira la resta. El treball és un treball alienant, no conscient i una cosa penosa que la gent fa a disgust, i això queda palès en les cares de la gent quan arriba el diumenge a la tarda. Per altra banda, cal tenir present que les polítiques de liberalització de l'economia s'han fet a partir de decrets i lleis que no han estat, precisament, processos participatius, com s'ha acabat exemplificant amb la modificació de l'article 135 de la Constitució per donar prioritat al retorn del deute. Aquest foment del delegacionisme, falta de crítica i control social sobre la política, l'economia, etc., que ha estat volgut i perfectament calculat, ha tingut uns efectes devastadors per a la classe obrera. D'una banda, els governs, estats i capitals han pogut fer i desfer segons les seves necessitats i interessos, s'han reforçat les estructures d'Estat opaques i poc democràtiques allunyades dels treballadors. Això, juntament amb la burocratització dels sindicats oficials, han desactivat l'esperit crític i participatiu dels treballadors. El resultat de tot plegat queda palès en la corrupció generalitzada que impregna tot el sistema i que una petita part està sortint a la llum. Tots aquests canvis han afectat tant la praxi política com les organitzacions socials i en el compromís que agafen els treballadors. Això dificulta la visió col∙lectiva i comunitària de la societat i ens fa més permeables a l’individualisme i altres valors capitalistes, com ara l’egoisme, la competitivitat, la irracionalitat, etc.

EL JOVENT TREBALLADOR Si els efectes d'aquestes polítiques econòmiques i laborals són especialment dures, sens dubte qui en reben les conseqüències és el jovent treballador. Són els que estan patint de ple tots els efectes d'anys de reformes laborals. Són les víctimes de la precarietat laboral, dels contractes temporals, de l'atur que impossibilita, en molts casos, que el jovent pugui projectar el seu futur, ni tan sols independitzarse, amb tots els efectes que hem mencionat anteriorment: alienació, delegacionisme, individualisme, viure el moment, falta de compromís en projectes polítics de canvi, etc. Si les generacions que es van incorporar al mercat laboral als anys setanta i vuitanta del segle passat van viure, participar i créixer en un ambient de fortes lluites obreres on a partir de mobilitzacions es van aconseguir petites victòries, el jovent treballador que s'incorpora avui al mercat laboral no ha viscut res d'això, tot al contrari, ha vist que les vagues que es fan avui en dia, en la majoria de casos, no serveixen per a res. La derrota obrera i la traïció dels principals partits i sindicats obrers patida durant la Transició va comportar un trencament generacional. Les noves generacions de treballadors van quedar orfes d'aquesta transmissió d'experiències de lluites de les generacions precedents. En molts casos, aquest trencament també ha estat facilitat per les polítiques de pre jubilacions o per les diferències contractuals, mentre els més grans han tingut un sou “més estable”, els joves no. Els joves viuen la feina com un lloc de competició per garantir se un lloc de feina i no un espai de solidaritat entre iguals. Així doncs, la divisió dels treballadors no només ha sigut a partir de la contractació, sinó que també ha sigut generacional. Tot això porta lligat un canvi en la cultura, una despolitització i una falta de compromís en tot el que sigui comunitari. Això queda reflectit en la situació actual en què cada vegada les noves generacions són més precàries que les anteriors i no hi ha cap moviment juvenil revolucionari amb força.

ORGANITZACIONS DE CLASSE Després de la traïció dels sindicats majoritaris durant la Transició, els sindicats oficials s'han convertit en òrgans burocràtics, delegacionistes i corruptes. Un reflex més del mode de producció capitalista. S'han convertit en una eina més de desmobilització i en una peça més de la xarxa clientelar capitalista. A ulls dels treballadors, no són més que mers gestors. Organismes on acudir per solucionar problemes, dubtes, etc. En altres casos, ser afiliats o delegats els permet negociar directament condicions individuals amb l'empresari o poder gaudir d'avantatges laborals pel fet de ser delegat, etc. Tot i que hi ha diversos sindicats dignes i honestos que pretenen anar més enllà de les lluites economicistes i pretenen superar el capitalisme i reconstruir aquesta cultura obrera, són minoritaris i molts treballadors s'apropen a aquests quan la situació laboral està realment fotuda. És a dir, en molts casos la lluita de classe és temporal. Cal tenir present, també, que el capitalisme produeix una consciència sindicalista de lluita dins dels límits del capital, amb totes les

limitacions que això comporta. Per motius d'espai i de temps deixem per analitzar la situació i l'evolució de tots aquells moviments polítics i partits polítics que es plantegen l'alliberament de classe més enllà de les conquestes laborals parcial. Que plantegen la construcció d'una societat socialista i que plantegen un debat a fons sobre el poder. Els efectes que va tenir sobre aquests moviment i, de retruc sobre la classe obrera, el col∙lapse del bloc socialista, l'eurocomunisme i la Transició. Com ha evolucionat la socialdemocràcia i les formes que pren avui en dia, així com els límits i les trampes de basar, exclusivament, la lluita de classes en la lluita institucional.

REPTES DE FUTUR Al llarg d'aquest document hem volgut exposar els canvis que s'han anat produint en l'estructura del capital a la comarca i els efectes que ha tingut sobre la classe obrera. Tot fa preveure que la liberalització econòmica i la precarització laboral continuaran aprofundint se en els propers anys. Per tant, se'ns presenten un seguit de reptes que haurem d'afrontar col∙lectivament. Reptes que estan relacionats en el fet de reforçar la unitat dels treballadors i intentant superar tots els esculls que posa el capital perquè les diferències entre els treballadors no esdevinguin antagonismes i faciliti, així, la seva supervivència. Això passa necessàriament per crear una cultura obrera. Però com crear aquesta cultura obrera, de solidaritat i suport mutu quan la cultura que ens imposen és la de competir per aconseguir un lloc de treball i això s'estén en tots els àmbits de la vida? Quan els contractes temporals dificulten estrènyer llaços afectius amb els companys de feina? Quan l'individualisme i el consumisme estan impregnats en tota la societat i quan les necessitats creades perquè el capital es pugui reproduir escanyen més i més a la classe obrera? Un dels reptes serà, doncs, repensar com ha de ser el nou sindicalisme que permeti superar aquesta atomització, aquest individualisme, aquesta competitivitat i que tingui la solidaritat i la cultura obrera com a pilar bàsic, superant l'economicisme i sent una eina vàlida per al conjunt dels treballadors, tant dins del lloc de treball com a fora. Un altre repte fa referència a les organitzacions polítiques i populars que es plantegen superar el capitalisme. Se'ns planteja el repte d'evitar reproduir aquestes actituds dins de les organitzacions socials i polítiques, se'ns presenta la necessitat de crear aquestes actituds de solidaritat, respecte, suport mutu, camaraderia, compromís, actitud crítica i autocrítica, en definitiva, crear aquesta cultura obrera dins les organitzacions polítiques i socials que treballen per construir una societat més justa, que superi la propietat privada, i estendre les a tota la societat per trencar amb la irracionalitat capitalista. Recuperant les reflexions aportades en l'estudi del berguedà Pep Tuson L'autoproveïment d'aliments a Catalunya. És possible la nostra sobirania alimentària?, reflexions que compartim si ens replantegem canviar l'estructura agrícola a la nostra comarca, creiem que són, també,

de gran utilitat per als reptes que se'ns presenten, més enllà de la sobirania alimentària. Segons Tuson, la sobirania alimentària està relacionada amb el consum d'aliments i la seva producció agrària. Per tant, no es pot parlar d'una sobirania alimentària sense un canvi de consciència. Amb els patrons de consum alimentari i la dieta desequilibrada com la que tenim es fomenta un sistema de cultiu intensiu basat en en el monocultiu, un consum excessiu d'aigua, entre d'altres. Com la sobirania alimentària d'un poble està relacionada amb l'econòmica i política no podem parlar de recuperar la sobirania segrestada sense un canvi d'actitud personal i col∙lectiu, sense una actitud i praxi política participativa, activa, conscient i crítica, ja que tot canvi passa per una presa de consciència individual i col∙lectiva. En aquesta presa de consciència ens haurem de replantejar l'internacionalisme i la divisió internacional del treball que ha servit i continua servint els interessos dels països de les principals potències imperialistes, i en què les classes obreres d'aquestes potències s'han aliat, per omissió, a l'espoli de les burgesies als països perifèrics. Recuperant un fragment del text El socialismo y el hombre en Cuba, del Che, “no es pot construir el socialisme amb les armes oscades del capitalisme”. Cal, doncs, que aquestes actituds es vagin estenent cada cop en més àmbits de la nostra vida. Les experiències de Som Energia, les cooperatives de consum, banca cooperatives o altres experiències ens demostren que qualsevol sortida passa per aquest canvi d'actituds individuals i col∙lectives. Però també en un canvi de relacions amb els altres, com en la resolució dels conflictes, etc. Caldrà tenir present, també, que si la voluntat és la de disputar el poder i crear una alternativa real al capitalisme, en tots els vessants de la vida, caldrà debatre com canviar l'estructura de producció, adaptarla a les necessitats de la gent i avançar cap a la sobirania econòmica, que passa indefugiblement per un control obrer de la producció, que és el que ens permetrà canviar la consciència dels treballadors i que ens portarà a un debat col∙lectiu sobre els patrons de consum i les formes de viure. Un debat, d'altra banda, que no es pot posposar pels efectes mediambientals que està provocant l'expansió del capital i el consum desenfrenat de combustibles fòssils i l'estrès a què s'està exposant el planeta en nom del màxim benefici individual. Finalment, caldrà tenir present que qualsevol alternativa a l'actual model de producció i organització social, si és real, es trobarà de cara amb les classes dominants i amb tota la superestructura dels estats. Intentaran avortar qualsevol projecte de canvi, ja sigui amb la divisió entre els treballadors, que hem apuntat anteriorment, creant noves necessitats socials que hipotequin encara més els treballadors i els obliguin a les fugides individuals. Però també amb les opcions socialdemòcrates, i el fetitxisme institucional, per frenar qualsevol situació de canvi real. Si les mesures persuasives fallen, entrarà en joc la repressió, les drogues, tal com va passar als EUA amb la comunitat negra o a Euskal Herria, en què busquen desestructurar la societat; i el feixisme i l'amenaça del terror com a darrer recurs. Així, doncs, caldrà aprendre a cada pas, en cada lluita, en cada debat i avançar sempre col∙lectivament. Els reptes són enormes; l'ambició, gegantina i les dosis d'amor, d'humanitat i de sentit de justícia són inesgotables.

BIBLIOGRAFIA 71

DOCUMENTS IMPRESSOS ALABORT, Endika; BUENDÍA, Luís; FUSTER, Gaspar; OBISPO, Mario; RODRÍGUEA, Luís. Crisis económica y resistencia obrera: la crisi mundial y sus efectos en España. Barcelona: ICEAInstituto de Ciencias Económicas y de la Autogestión, 2009. ENGELS, Frederich. AntiDüring. México DF: Editorial Grijalbo, SA, 1968. ENGELS, Frederich; MARX, Karl. Manifest del Partit Comunista. Editat per l'àrea d'Agitació, Propaganda i Publicacions del Secretariat Nacional del MDT. Badalona, 1999. GUEVARA, Che. El socialismo y el hombre en Cuba a Che Guevara Presente, una antología mínama. Bogotá: Ocean Sur, 2007. HARNECKER, Marta. Los conceptos elementales del materialismo histórico. Mèxic: Siglo XXI editores S.A., 2007. LACOSTE, Yves. Geopolítica. La larga historia del presente. Madrid: Editorial Síntesis, S.A., 2008. LEBOWITZ, Michael A. Más allá de El Capital. La economía política de la clase obrera en Marx. Caracas: Monte Ávila Editores Latinomericana C.A, 2006. LENIN, V.I. El imperialismo. Fase superior del capitalismo. Buenos Aires: Ediciones Libertador, 2008. LLUÇÀ, Rafael. Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà 1975 1998. Manresa: Centre d’estudis del Bages, 2002. LUKÁCS, György. Historia y consciencia de clases. Habana: Editorial de Ciencias Sociales, 1970. MARX, Karl. El Capital, t.I. Mèxic: Siglo XXI Editores, SA, 2008. MARX, Karl. Manuscritos de economía y filosofía. Madrid: Alianza Editorial, 2003. MARX, Karl. Prólogo de la contribución a la cítica de la economía política, a Marx i Engels, Obras escogidas. Moscú: Editorial Progreso. MAU BRANCO, Matias O. Història de Carbones de Berga, SA. Berga: Noves Tecnologies Digitals, 2000. MUNIESA, Xavier. Santa Eulàlia, Berga. Catalunya: Thaul S.L., 1995.

PETRAS, James. El informe Petras: Padres e Hijos, dos generaciones de trabajadores españoles. Difunde la idea, CGT, 1995. VVAA. El llibre roig dels Països Catalans. Barcelona: Pol∙len Edicions, 2014. Gran geografia comarcal de Catalunya. 9 vol. 2a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994.

DOCUMENTS ELECTRÒNICS CHARNOCK, Greig; PURCELL Thomas; RIBERAFUMAZ, Ramon. The limits to Capital in Spain. Crisis and Revolt in the European South. Palgrave MacMillan, 2014. Disponible a: https://marxismocritico.files.wordpress.com/2014/12/charnocketal_spain_ hm_vspanish.pdf [Consulta: gener 2015] DEPARTAMENT D'AGRICULTURA, RAMADERIA, PESCA, ALIMENTACIÓ I MEDI NATURAL. Distribució general de la superfície de Catalunya. [en línia] <http://agricultura.gencat.cat/ca/departament/dar_estadistiques_observatoris/dar_estr uctura_produccio/dar_distribucio_gral_superficie_catalunya/> [Consulta: gener 2015] ENDAVANT. Per què diem 'no' a la Unió Europea? [en línia] febrer 2010 <http://www.endavant.org/wpcontent/uploads/2010/02/llibret_UE.pdf> [Consulta: novembre 2014] INSTITUT D'ESTADÍSTICA DE CATALUNYA. Base de dades de municipis.[en línia] <http://www.idescat.cat/territ/BasicTerrTC=6&V0=2&CTX=B&ALLINFO=TRUE&V1=1 4&VOK=Confirmar> [Consulta: octubre 2014] OBSERVATORI D'EMPRESA I OCUPACIÓ. Atur registrat i demandes d'ocupació. [en línia] <www.coamb.cat/userfiles/Autoproveïment%20d%27aliments%20a%20Catalunya%20 %20article%20maquetat.pdf> [Consulta: desembre 2014] RED ROJA. Antes de que el material altamente inflamable acumulado empiece a arder y más allá de las elecciones, lo esencial es preparar el parto de lo nuevo. [en línia] Octubre 2014. <http://redroja.net/index.php/documentos/analisisdecoyuntura/2922antesdequeel materialaltamenteinflamableacumuladoempieceaarderymasalladelaselecciones loesencialesprepararelpartodelonuevo> [Consulta: novembre 2014]

SEMINARI D'ECONOMIA CRÍTICA TAIFA. Desentranyant la Unió Europea – Avançament. Seminari d'economia crítica taifa. Núm 10A. Barcelona: abril 2014. <http://informes.seminaritaifa.org/informe10aca/> [Consulta: desembre 2014] SHAIKH ANWAR . Cuentas de ingreso nacional y categorias marxistas. Marxismo Crítico. Octubre 2011. [en línia] <https://marxismocritico.files.wordpress.com/2011/10/cuentas_de_ingreso_nacional_y_ categorias_marxistas.pdf> [Consulta: gener 2015] TUSON, Pep. L'autoproveïment d'aliments a Catalunya. És possible la nostra sobirania alimentària? [en línia] Revista Agrocultura. Núm.55. <http://www.coamb.cat/userfiles/Autoprove%C3%Afment%20d%27aliments%20a %20Catalunya%20%20article%20maquetat.pdf>[Consulta: desembre 2014] Anuari Econòmic Comarcal 2014. [en línia]. Catalunya Banc, SA, Barcelona: , 2014 <http://www.catalunyacaixa.com/docsdlv/Portal/Servicio%20de %20Estudios/Documentos/Anuari%202014.pdf>[Consulta: octubre 2014] Crisis económica (I) – Treinta años de crisis abierta del capitalismo. [en línia] Corriente Comunista Internacional. Gener 1999 <http://es.internationalism.org/rint96crisis> [Consulta: novembre 2014] Crisis económica (II) – Los años 80 – Treinta años de crisis abierta del capitalismo. [en línia]. Corriente Comunista Internacional. Abril 1999. <http://es.internationalism.org/rint97crisis> [Consulta: novembre 2014] Crisis económica (III) – Los años 90 – Treinta años de crisis abierta del capitalismo. [en línia]. Corriente Comunista Internacional. Desembre 2006. < http://es.internationalism.org/rint98anos90> [Consulta: novembre 2014] Impacte econòmic de l'activitat turística al Berguedà 2013. [en línia] <http://www.adbergueda.cat/media/docs/impacte_socioecon_turisme_al_bergueda_201 3.pdf> [Consulta: octubre 2014] Informe territorial de la província de Barcelona 2014. [en línia] Diputació de Barcelona. Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona 2014. <http://www.diba.cat/documents/172547/18157184/INFORME+TERRITORIAL_2014_W EB .pdf/855afe7fa97d4c3eb2fc76ac4ab97280 > [Consulta: novembre 2014] Las políticas neoliberales profundizan la desigualdad social. Colectivo IOÉ. [en línia] <http://www.colectivoioe.org/uploads/0a46dd682fe55fecd20543c528836c2daed54963.pdf >[Consulta: gener 2015]

“Instruïuvos, perquè necessitarem tota la nostra intel∙ligència; emocioneuvos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme; organitzeuvos, perquè necessitarem tota la nostra força.” Antonio Gramsci