Recull 27 concurs literari nou barris corregit 2

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS MAIG 2015

1

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Són molts els versos i relats que s’escriuen, moltes les persones que expressen els seus sentiments i les seves il·lusions a través de les paraules.

Mai ens podríem imaginar la gran quantitat d’històries narrades i recollides en centenars d’escrits, nascudes gràcies al joc de la imaginació, espais de creació que permeten somiar i expressar sentiments sovint difícils d’aflorar.

Aquest any hem celebrat una nova edició del concurs literari de Nou Barris, una nova convocatòria que arriba a la vint- i –setena edició. Durant tots aquests anys han estat multitud les persones que han contribuït amb els seus versos o relats a consolidar aquest espai literari al nostre districte.

Amb aquesta edició sumem ja més d’un quart de segle de poesies i relats de centenars de persones que han trobat un espai on poder expressar i compartir sentiments, il·lusions, i el seu imaginari amb les veïnes i veïns del nostre districte.

Volem agrair a totes les persones que heu concorregut en aquesta edició i a les anteriors i donar-vos les gràcies per haver contribuït amb les vostres obres a fer possible aquest espai d’expressió cultural, tot desitjant que aquest espai literari esdevingui un gran referent literari a tota la ciutat.

Amb aquest document us presentem els guanyadors d’enguany.

Irma Rognoni I Viader Regidora de Nou Barris.

2

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

3

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

OBRES PREMIADES POESIA EN CATALÀ 1r No hi ha volta de full. Joan Urbach …………………………………………. p.5 2n L’atzar que aconduïa les orenetes. David Dot Cervera ……….................p.6

POESIA EN CASTELLÀ 1r Azules. Patricia Luque Tapia ……………………... ………………………..p.7-8 2n premi. Desert

PROSA EN CATALÀ 1r Viatge en metro un dia d’estiu. Jordi Ubach i Vilarnau …………………p. 9-11 2n Seré baula. Ma Carmen Poveda Barbero …………………………… ...p.12-17

PROSA EN CASTELLÀ 1r Historia de una casa. María Sala Yañez. ………………………………p.18-20 2n Lamentos de un bajel. Ramón G. Reverter. …………………………...p.21-24

HUMOR EN CATALÀ 1r L’informe Murphy. Antonio Frias Noguera. ……………………………p. 25-27 2n Mitja hora de sensacions. Josep Torrents Puga. …………………… p. 28-30

HUMOR EN CASTELLÀ 1r Cruasanes de madrugada. Carlos del Pozo Manzanares …………..p. 31-32 2n DESERT

RELAT FANTÀSTIC 1r Brevísima historia de Sirio. José Mª Aranzana Naraciso. ………….. p. 33-36 4

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

POESIA EN CATALÀ.

2n premi de poesia en català

L’ATZAR QUE ACONDUÏA LES ORENETES

Jo reposava amb el capçal a prop de la finestra, en aquella casa d’estiueig recuperada de l’oblit, on les orenetes no pogueren tornar a fer el niu contradient la tenacitat de moltes primaveres.

A la funesta tela que enxarxava les persianes, els becs doblegaren fils per fer pentagrames, on jo havia d’aprendre a agençar els acords d’una simfonia que resultà ser premonitòria.

Elles fugiren a l’illa del far, en espera de tornar, com d’habitud, als més càlids palaus d’hivern.

Mentre jo componia, sense saber-ho, una elegia.

Ran de mar, entre els pins, la casa on vaig niar, fins que em van voler fer creure que m’hi havia portat el mateix atzar que aconduïa les orenetes.

David Dot Cervera

6

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

POESIA EN CASTELLÀ.

1r premi de poesia en castellà

AZULES

Nebulosas doradas se me idean en los campos siderales, como el trigo en las noches de marzo.

Bailan en la negrura, disfrazadas de mar.

Y sucede que mi cuerpo, ligero, traspasa la bóveda celeste y caliente como humo de cerilla se eleva, calmo.

A la entrega de cuanto peso y ocupo, pienso y siento.

Alma del viento

Bailando en la negrura, disfrazado de mar.

En aquellos mis instantes de quietud, una gota resbala sin saberse y generosa se fracciona imperceptible.

Entonces soy esa gota, soy la espiga, 7

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

el tallo, la tierra húmeda que descansa..

Y del pedazo que mis zapatos ocupan: nada queda.

Bailando en la negrura, disfrazado de mar.

Quizás, en lejanas y profundas tierras, donde la sombra del hombre no haya posado su dibujo, podamos observar tranquilos sin el gris humano, el viento que nos envuelve y el rocío que nos amanece.

Bailando en la negrura, disfrazados de mar.

Llegaré sediento a esas tierras, allá donde se escondan, llegaré con el alma descubierta.

Patricia Luque Tapia

8

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

PROSA EN CATALÀ .

1r premi de prosa en català VIATGE EN METRO EN UN DIA D’ESTIU

La gentada m'arrossegava escales avall. Una multitud de gent atrafegada i decidida. Tan decidits estaven, que si hagués volgut girar cua no ho hauria aconseguit. De fet, tampoc és que m'hi volgués resistir. Senzillament m’hi deixava portar. A vegades és agradable deixar-se fer, anar on tothom va i no capficar-se gaire.

Vaig baixar a l'andana i vaig ficar-me al metro que just en aquell moment s'hi havia aturat. No sé si per pròpia iniciativa o més forçat per aquella gernació sorprenentment resoluda que sentia darrere meu i que m'empenyia, vaig entrar al vagó ràpidament i vaig anar a parar a la porta de l'altra banda. Va sonar l'advertència de seguretat i les portes es van tancar. La darrera persona que va entrar al vagó era una dona gran. La recordo bé perquè gairebé es va quedar atrapada entre les dues portes. La bossa que duia, però, va quedar a la part de fora. De seguida uns nois van obrir la porta uns centímetres i van poder recuperar la bossa abans que el metro emprengués novament la seva marxa.

Malgrat tot, la dona no semblava gaire tranquil·la durant el trajecte. Se li havia quedat al rostre una expressió de preocupació i avergonyiment al mateix temps.

Feia calor tot i que l'aire condicionat estava engegat. La gent s'amuntegava com podia i, encara que no volguessin, no podien evitar tocar-se els uns als altres. Els que eren al mig del vagó havien d'agafar-se on i com podien per tal de no perdre l'equilibri i acabar caient sobre els que havien tingut la sort de poder seure en un seient. Al meu costat hi havia una noia. Com que hi havia tanta gent al començament no m'hi havia fixat. A més, jo anava a la meva, pensava en vés a saber què i no tenia previst deixar de fer-ho. Només durant un moment ho havia deixat de fer, i era a causa de la dona gran que havia quedat mig atrapada a les portes.

Tenia els ulls clavats a terra. A vegades em fa sentir incòmode creuar la mirada amb gent desconeguda quan són ben a prop. Sovint són mirades descarades o 9

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

bé, com la meva, amb un punt de desconfiança. De seguida vaig adonar-me, però, que al costat dels meus hi havia, dins unes sandàlies blaves, els peus gairebé nus de la noia. Vaig estar-me una estona contemplant-los amb atenció.

Eren uns peus molt bonics: de talla mitjana, devia fer un trenta-sis, blancs i delicats, amb els ditets ben ajuntats apuntant cap a terra i amb una dretura plena de dignitat. Amb la gentada que hi havia em sentia totalment lliure per observar-los sense cap vergonya.

El vagó de metro corria veloç pel túnel fosc. Ho feia sota una pila d'edificis i de cotxes embussats en plena hora punta. De petit em feia por anar en metro per aquest motiu. Pensava en totes les coses que hi havia a sobre i tenia la sensació que en qualsevol moment alguna cosa havia de fallar, que el sostre del túnel s'enfonsaria i que un conglomerat de maons, ciment, ferralla, i de cossos mutilats horriblement cauria sobre meu, esberlant-me d'un sol cop el crani amb sort, o potser deixant-me malferit i agonitzant dins la foscor més absoluta. Sortosament amb el temps vaig superar aquella fòbia, i d'aleshores ençà, mai he tornat a tenir aquesta sensació. És ben cert, però, i això no ha pas canviat, que no puc evitar de pensar en tot allò que hi ha a sobre del meu cap cada vegada que viatjo en metro.

Encuriosit per saber a qui pertanyien aquells peus, vaig alçar els ulls. Em va sorprendre adonar-me que la noia m'estava observant. Ens vam quedar mirantnos directament als ulls, i aleshores ella em va somriure d'una manera estranya, amb una certa complicitat. Es devia haver adonat que li havia estat mirant els peus? Vaig apartar la mirada de cop. Cap a on? Jo que sé, cap a la vella que havia quedat mig enganxada a les portes i que continuava preocupada i recelosa.

Vaig tornar a girar-me cap a la noia dels peus nus. I ella tornà a mirar-me i a somriure'm un altre cop amb el mateix somriure còmplice i carregat del que ara em semblà un desig contingut, com dient-me, "ja sé què penses". Li vaig tornar el somriure sense deixar de pensar en els seus peus nus, blancs i rectilinis, i ja imaginava una possible conversa inicial amb la noia i mil històries més. El cor se m'accelerà i vaig notar com la sang em pujava a la cara i en posava vermell

10

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

com un tomàquet. Em sentia molt ridícul per aquest motiu perquè no podia evitar-ho.

No em vaig adonar de que havia de baixar en aquella estació fins que el metro no s'hi va aturar i una riuada de gent començà a avançar cap a les portes. Vaig seguir els que tenia davant com si fos un xaiet enmig d'un ramat qualsevol, també aquesta vegada empès per la gentada que tenia darrere. Amb prou feines me'n vaig adonar, m’hi deixava fer novament. Vaig mirar cap a les portes del vagó però la dona gran ja no hi era. Devia haver sortit ràpidament així que les portes s'havien obert.

Tot i que la gent m'empenyia i em limitaven els moviments vaig aconseguir girar el cap a l'últim moment, quan ja era fora del vagó i sonava el senyal d'advertència.

La noia dels peus nus no s'havia mogut del lloc on era. Segurament anava a qualsevol altre lloc. Ni baixava ni baixaria amb mi! No sé la cara que jo feia, però en la seva cara hi vaig veure un somriure trist i malenconiós. El rostre d'algú terriblement decebut. Em féu un gest amb el cap com volent dir; "quina llàstima".

I jo vaig sortir i ella se n'anà.

Sant Petersburg, 2006 Jordi Ubach i Vilarnau

11

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

PROSA EN CATALÀ.

2n premi de prosa en català SERÉ BAULA Alguns m’anomenen tenaç, potser perquè quan descobreixo a les mirades alienes un interrogant sobre les raons de la meva supervivència, no m’entretinc a buscar-ne explicació. O potser sí la cerqui, o la imagini, però de seguida la bandejo, com també rebutjo amb lleugeresa la compassió que em tornen certs ulls tristos posats a la meva malmesa figura.

La veritat és que en moltes de les ocasions en què algun conegut em visita, puc observar que, després d'un llarg passeig visual a través dels quadres, les parets, les butaques, i fins i tot la meva cadira metàl·lica, no sempre acaba mirant-me als ulls, tot i que els tinc bonics, grans i grisos.

Segurament no entenen aquest destí clínic, que em retorça progressivament, nuant els meus ossos per llocs incerts, deixant-me perpètuament i de vegades dolorosament encongida en una cadira de rodes.

Jo ja he comprès que és molt difícil posar-se en la pell d’un tolit; els anys m'han tornat més dòcil i he normalitzat el fet que ser físicament inferior als altres provoqui rebuig. No es pot competir, no generes igualtat, evoques una disfunció i a més, no pots evitar-ho.

Començo a lamentar el principi d'aquesta narració, però tot i que no és la meva intenció continuar donant protagonisme a la meva condició física, he cregut necessari explicar aquesta història des d'un punt de vista més autobiogràfic que totes les que he pogut inventar fins ara.

Els meus pares van cuidar de mi amb la incondicionalitat pròpia de l'amor genètic. I aquest amor incondicional, juntament amb tota la cultura que van deixar sempre al meu abast, m'han tornat una dona lliure, relativament feliç i lliure, malgrat tot. Cal reconèixer que la independència econòmica que m'han proporcionat les riqueses que n’he heretat, han ajudat a mantenir al meu voltant una infraestructura que facilita molt el meu benestar.

12

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Des que ells van morir, la Marina no s'ha separat de mi. Administradora de finques de professió, va ser durant molts anys la dona de confiança de la meva mare. Encara segueix gestionant el meu llegat: una vintena de blocs construïts en una antiga zona aleshores rural, que va passar a annexar-se a la ciutat a finals dels anys 50 del segle passat.

Això la converteix a ella en la meva marmessora i a mi en una discapacitada física amb un alt poder adquisitiu. Encara que podria dir que depenc d'ella en un percentatge elevat de tot el que faig, també és cert que la Marina, sense decidir-ho i probablement sense ser-ne del tot conscient, viu únicament i exclusivament pendent dels meus desitjos.

En realitat, crec que li encantaria que n’ampliés el meu abast. M'entusiasma la vista des del meu balcó, passo llargues hores en una hamaca adaptada, veient com el mar dibuixa les seves onades en horitzontal, mentre els vaixells de pesca les corregeixen en vertical. Tant per les meves dificultats de moviment com per la meva laxitud, trobo poques vegades alguna cosa que millori la panoràmica naval. I encara que en ocasions la Marina em tempta amb suculents oferiments culinaris (m'encanta menjar) o exposicions en què és possible l'accés amb cadira de rodes, poques vegades sucumbeixo a les seves petites ambicions, molt poques excepcions fan variar les meves preuades rutines.

Això sí, tots els divendres anem a la biblioteca municipal. Ella em col·loca sempre a la mateixa taula i acomoda la meva cadira, la seva bossa i els abrics.

Després es dirigeix diligentment a les prestatgeries amb la llista dels meus desitjos lectors en una mà. Amb l'altra, vagabundeja buscant entre fileres de mil volums les inicials de l'autor escollit.

Per sort, encara puc passar els fulls dels llibres, i la lectura em complau tant com els bells paisatges des del meu balcó. Amb el pas dels anys, i amb l'adquisició continuada de tots aquells títols que en algun moment han cridat la meva atenció, he anat construint una extensa biblioteca de la qual m'enorgulleixo. No obstant això, és només una habitació amb llibres, en res comparable amb l'extensió inacabable del centre públic que freqüento, un dels més grans del país. Hi ha milers de toms, cadascun amb una olor diferent, 13

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

algun d’ells, de llaminera antiguitat. Els acaricio amb els costats de les meves mans engarrotades, i em delecto en la succió dels seus humors. Busco en cada lectura una nova referència que m’encadeni a un altre autor, i aquest a un altre i l'últim a un de nou, de vegades desconegut, sempre amb la seguretat d'obeir al dictat infinit de la cultura universal.

En aquest temple del plaer es produeixen poques situacions inesperades fora dels llibres. La veritat és que, a aquella hora recurrent dels nostres divendres, solem formar un petit club de desconeguts quotidians al voltant de les taules de fusta, que imprimeix a aquestes estades un cert aire de familiaritat. Per això hem notat una presència estranya fa alguns divendres.

La nouvinguda compleix sempre amb el mateix ritual: s'acosta al tauler d'informació, on li lliuren diversos llibres i CD i l'acompanyen a la taula contigua a la que la meva cadira ocupa habitualment.

Ara fa menys d'un mes, gairebé sense advertir-ho, com una sorpresa una mica lasciva, vaig descobrir la seva presència davant meu, just sota el llum que il·lumina la taula en la qual ens asseiem la Marina i jo cada setmana.

-

Què estàs llegint?

-

La Terra, de Zola - vaig contestar després d'un titubeig, abruptament, gairebé com si m'haguessin donat un copet a l'esquena.

- Ah, està bé. Hi ha molts llibres que no puc llegir. Es publica poc en Braille i encara s'editen menys audiollibres. Alguns els he escoltat 30 vegades.

T'agrada?

Va formular les preguntes en veu baixa, amb to amistós encara que una mica més seriós del que delatava la seva actitud i l'expressió del seu rostre.

- Sí, està bé.

- Llegeixes molt?

- No puc fer massa coses més ...

14

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Vaig pensar que això li faria somriure i en canvi, va torçar el gest en una ganyota desagradable, com si acabés de donar-li una mala notícia. La seva expressió em va fer preguntar-me com era possible que s'hagués dirigit directament a mi sense l'ajuda de ningú i ara reaccionés com si la meva resposta fos més incòmoda que el meu aspecte.

- Em dic Llúcia.

- Jo sóc la Isabel. Pots veure? - No vaig poder evitar-ho. Tota una vida de circumloquis i eufemismes m'han convertit en una persona de discurs directe.

A la Llúcia no va semblar molestar-li la meva pregunta.

- No veig res, ara ja ni ombres. És veritat que la ceguesa t’activa altres sentits, però això no és cap avantatge. En realitat és una llauna, encara que ja has de saber de què et parlo.

- Qui t'ho ha dit?

- Ningú. Sento el grinyol de la teva cadira i com demanes llibres al teu acompanyant. Cercar llibres entre molts llibres és gairebé tan plaent com llegirlos, així que és fàcil deduir que no és la teva voluntat no fer-ho.

- Anava a dir: què observadora ... Em fa riure ...

I efectivament, vam començar a riure a un mateix temps, estrepitosament i amb ganes. Feia temps que no ho feia.

Això va provocar un murmuri de desaprovació al nostre voltant, i la bibliotecària va alçar les celles sense moure’s, mostrant sorpresa amb una mirada severa i freda.

Vam decidir sortir fora. La Marina ens va acompanyar amb expressió circumspecta, tot i que la Llúcia s'havia ofert a portar-me. Això també ens va fer riure amb ganes, i en aquesta ocasió la bibliotecària es va aixecar de la seva cadira, encara que no va arribar a acostar-se a nosaltres abans que sortíssim d'allà.

15

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

A la cafeteria vam riure més, davant l'atònita mirada de la Marina, que no donava crèdit al meu sobtat brot d'hilaritat. En aquell moment tot just coneixíem la Llúcia, encara que ara ja sé que la situació també va ser per ella totalment excepcional.

Han passat alguns dies, i ara que ho explico, m'adono que en realitat són molt pocs per entendre com he arribat a normalitzar la seva presència contínua amb tanta rapidesa.

El primer que ella va fer, el mateix divendres, va ser demanar-me que li llegís el meu llibre des del principi. Potser em mogués la compassió que tant he criticat sempre en els altres, encara que no ho crec. En realitat, presumeixo que simplement em venia de gust fer-ho i em va entusiasmar que no mostrés cap inconvenient en suggerir-ho.

De manera que vam començar a llegir aquella mateixa tarda a casa meva, ella recolzada al balcó i jo estirada a l'hamaca.

Des de llavors, s'ha familiaritzat de seguida amb les diferents estances del meu habitatge. En dos dies ja el podia recórrer amb una gran orientació, sense ajuda del seu bastó extensible.

D'altra banda, ja hem acabat un segon títol, tot i que no només llegim; xerrem durant hores seguides i de vegades ja és ben fosc quan s'acomiada per tornar al seu pis, a pocs carrers de distància. La Marina sempre l'acompanya.

I encara que desconec el futur d'aquesta relació, sento que ja formo part d'aquesta baula, d'aquesta cadena que uneix un autor amb un altre, de l'engranatge que fon i projecta les idees dels que ens van precedir i fonamenten les dels que vindran.

Això és el que m'ha portat a explicar aquesta història, la possibilitat infinita de submergir-nos i formar part del que altres ja van saber abans, el potencial de coneixement que hi ha en cada un de nosaltres i la possibilitat de transmetre’l, per avançar i ser ciutadans més lliures, cecs, sords, coixos o mancs, sempre més lliures i desperts.

16

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Això i el despertar d’un nou sentiment que ha fet brollar la font que creia eixuta i m’ha omplert d’esperances i ambicions.

I com totes les històries, es nodreix de rumor i realitat. I per descomptat, del desig humil i inconscient de formar part d’un llegat.

Ma Carmen Poveda Barbero

17

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

PROSA EN CASTELLÀ.

1r premi de prosa en castellà HISTORIA DE UNA CASA

Veo a través del tiempo, nítido y claro el jardín de la casa grande. Majestuosos árboles dan sombra al sendero que conduce hacia ella. La casa, mi casa, cobijo de emociones y tristezas infinitas. Se hizo vieja ya. Sus debilitados cimientos y las grietas en sus paredes son heridas abiertas por donde sale a borbotones un río caudaloso que arroja todas las vivencias en ella acumuladas.

Intuyo que espera a alguien (quizá yo misma que la viví), para que sepa interpretar todo el amor y dolor que en su interior, la casa acumuló durante los años que mi infancia vivió en ella.

Fue la última en caer en el invierno de 1942. Nunca la olvidaré. Sigue viviendo dentro de mi corazón.

Nadie puede decir que he sido yo una casa silenciosa; por el contrario, muchas noches rasqué la seda pálida del suelo con mi piano, los valses y las risas, acompañada por los más jóvenes de la familia.

No me han faltado, claro está, días en blanco, silenciosos. Pero el silencio era distinto entonces; era un silencio con sabor a humano. Y es que el hombre, aunque no lo sepa, unido está a su casa, como el molusco a su concha. No se rompe esta unión sin que algo muera en la casa, en el hombre... O en los dos.

Decía que he tenido también mis días silenciosos; era cuando los míos se iban de viaje y cuando no se iban también… Aquella primavera, ¡cómo la he recordado siempre!, en que se nos murió la mayor de las niñas de sarampión.

Ya no se mueren niños de sarampión, ni de difteria, pero en mi tiempo, bien lo sé, algunos se morían todavía. Acaso María Eugenia fue la última, con su pelito rubio y aquel nido de ruiseñores lentamente desmigajado en su garganta. Esto 18

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

pasó en mi tiempo; ya no pasa. Puedo hablar de mi tiempo melancólicamente como las personas que empiezan a envejecer, pues en verdad soy una casa vieja.

Cuando me hicieron, yo veía el mar. Lo veía cerca de mí, como un amigo, y nos saludábamos todas las mañanas al salir juntos de la noche, que entonces era la única que conseguía poner entre él y yo su cuerpo ligero, palpitantes los dos de lunas y rocíos.

Ahora, hace ya mucho tiempo que he perdido también al mar. Perdí su compañía, su presencia, su olor, que era distinto al de las flores y acaso solo yo percibía. Mis hermanas fueron cayendo a golpe de piqueta y me han dejado sola; rodeada de esas moles inmensas que me han dejado sin ver el mar, el sol… y hasta las hormigas del jardín se han ido lejos en busca de tierras mejores.

El mundo se nos hace cemento. Cemento perforado es una casa. Y el mundo es ya pequeño, sin que nadie lo entienda, para hombres que viven hacinados en cuartos que ellos llaman casa. Ni para morirse hay espacio en ellas; y si alguien muere, todos tienen prisa para sacarlo y llevarlo a otras mansiones creadas solo para eso: acomodar los muertos de cada día.

Tampoco nadie nace en ellas. Hay casas para nacer así como recintos para recibir la muerte colectiva, ¡con tantos que nacieron y murieron en mi regazo! Y no es que fueran importantes, pues nunca pude lucir en mi fachada una placa grande y brillante recordando que allí, dentro de mí, había habitado gente importante tal y como sí lo habían conseguido algunas de mis hermanas de alrededor. Aunque ahora ya no existan. En su lugar han levantado grandes rascacielos. Pero a pesar de no lucir una placa en mis viejas paredes, aún recuerdo a un pintor muy famoso. Se llenaba mi interior de gente culta interesada por su obra. Según oía decir, era único en su estilo: bodegones, naturalezas muertas y un sinfín de retratos hechos a la familia, cuando estaban todos: viéndolos reír y tan felices, parecían ser inmunes a todo mal. Yo les protegía; me sentía fuerte. Pero ahora todo es diferente. Siento que con tanta gente que ha vivido en mí, y que de pronto se me vayan todos… Me siento ya como una casa enferma.

19

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Recuerdo cuando sucedió lo de la niña. El padre se escondía para llorar y escribir versos… versos sin rigor de talla, cuajados sólo para darle alivio a la pena. Que pasa una la vida guareciendo los sueños de esos hombres para luego no ser más que un cascarón vacío que se deja, una ropa sin cuerpo que se cae.

No he de caerme no, ¡qué yo soy fuerte!, aunque la humedad me ha abierto úlceras verdes, con un poco de cal yo me compongo… con un poco de cal y de ternura.

Allá lejos, la familiar campana de la iglesia aún me hace compañía y en este mediodía, sin relojes, sin tiempo, acaban de sonar lentamente las tres… Y fui vendida al fin, porque llegué a valer tanto en sus bolsillos que ya no valía nada en su corazón…

Y si no valgo en él, nada valgo… ¡Y es hora de morir!

María Sala Yañez.

20

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

PROSA EN CASTELLÀ.

2n premi de prosa en castellà LAMENTOS DE UN BAJEL

En homenaje a “La canción del pirata” de Espronceda.

Deseo expresaros una queja: yo no debería estar aquí. Me explicaré. Hoy, para mi personal tragedia, yazco en un anodino museo, en medio de una gran sala que albergó lo que antaño fue la aduana de un notorio puerto mediterráneo. Y aquí, esclavo del tiempo, se me utiliza para mostrar a propios y extraños la historia naval de una ciudad que presume de marinera. Yo, que aborrezco los puertos, me veo expuesto, cual atracción de feria, estando a no más de treinta metros de mi medio natural: el mar.

Ahora, apenas una sombra de lo que otrora fui, me veo mudo y cautivo, cuando tres siglos atrás era un osado bergantín que hacía temblar las orillas del Mediterráneo. Desde Gibraltar hasta Estambul mi presencia era temida por no pocos lugareños, goletas y jabeques. Y hasta por algún buque de guerra que, ante mi potencia de fuego, huía a todo trapo de mis dominios, pues yo fui, hasta quedar aquí trabado y obsoleto, un intrépido barco pirata. Y lo digo con meridiano orgullo.

En estos tiempos tan cambiantes, puede parecer ridículo el desangelado porte que hoy ofrezco, puesto que en dicho museo, soy una reliquia relegada al olvido. Sin embargo, antaño sólo el mástil mayor, donde ondeaba la enseña de la calavera y las tibias cruzadas, junto al trinquete y el palo de mesana que sostienen las vergas y componen mi arboladura, me confería un fiero aspecto que amedrentaba por su magnitud. No pocos artesanos se ocuparon de la dura madera y un par de artistas cincelaron leyendas alusivas a motivos marineros, consiguiendo unos repujados sin parangón.

El velamen, de lona recia, capaz de aguantar estoico los temporales más severos, era de un blanco impoluto que cegaba los ojos del vigía más curtido.

21

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Verlo flamear con la generosidad de los vientos de levante llenaba de dicha a cualquier tripulación que se preciara. Pena me da saber que las usadas velas resten ahora pálidas y marchitas, huérfanas de los alisios que las henchían hasta conseguir tensar las jarcias rumbo a la línea que marcaba el timonel. De mi casco, construido con sólidas tablas de roble, se podía afirmar, sin el menor género de dudas, que desafiaba no sólo a las inclemencias del tiempo, sino a más de una salva de cañonazos que tuve que soportar en acto de servicio.

Nueve meses, cual embarazo bien concebido, es lo que tardaron los maestros carpinteros del astillero en convertir aquellos pesados maderos en la nave que impresionaría por su empaque y poderío al más curtido lobo de mar. Porque de allí, entre sal y sol, es de donde procedo. Soy hijo del viento y del mar.

Sin embargo, lo que luzco con mayor arrobo, son los veinte cañones que atesoran mis portillas de babor y estribor, prestos a asomar por sus troneras a una orden de zafarrancho del contramaestre. Durante algo más de medio siglo, yo fui el bajel pirata más temido a lo largo y ancho del Mare Nostrum. Nadie ensombrecía mi hegemonía. Parecía que el azul infinito era mío, puesto que haciendo gala de temerario desdén, arrostraba el peligro con decisión, aunque se tratara de una batalla de incierto pronóstico.

Evoco aquellos tiempos en que hurtábamos mercancías de gran valor o nos apoderábamos de fortunas en lingotes de oro y plata para revenderlas en algún alejado puerto. Al observar, desde un ventanal abierto a mi diestra, los yates y veleros anclados en el muelle, me duele verlos convertidos en juguetes de recreo, en herederos bastardos de navíos que, como yo, forjamos nuestra leyenda a fuerza de abordajes, demostrando arrojo y denuedo en el combate.

Ahora que soy objeto de fotografía pasajera, que no consigo estremecer como antaño, me siento cautivo y desamparado, añorando la época en la que surcaba el mar hacia el horizonte al acecho de alguna vela y haciendo tronar los cañones, siempre listos para arrojar una andanada en un eventual ataque.

Hoy, cuando los portones del museo se cierran, cuando los focos duermen y el guardián efectúa su tediosa ronda nocturna, es cuando tenso mis músculos e hincho mi velamen en recuerdo de tan glorioso pasado. Aún puedo escuchar, en las noches de temporal, los envites del cercano mar y hasta creo percibir su 22

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

inconfundible olor salobre. Así rememoro los capítulos de abordaje, donde sin normas ni misericordia, se asaltaba una presa a sangre y fuego para obtener algunas monedas que acabarían cambiando de mano en un maloliente burdel o en alguna apestosa taberna. Porque la piratería suponía un estilo de vida y yo el refugio de cuántos vivían lejos de la disciplina, al margen de imposiciones y servidumbre.

Todavía conservo, en no pocos rincones de cubierta, cientos de golpes de hacha y alfanje, fruto de las peleas libradas para logro de mayor botín. Y no es menos cierto que, en ocasiones, percibo el olor a pólvora o los gañidos de un barco derrotado, cuando empezaba a escorarse por el impacto de alguno de mis cañones. También yo recibí no pocas heridas, pero todas y cada una de tales cicatrices han forjado mi ser y mi aura. No obstante, las proezas vividas por cada uno de los clavos que sirven para unir las cuadernas que componen mi quilla, apenas se relatan. Sólo soy un bergantín postrado en un rincón del museo, olvidado, muerto. Por eso, verme relegado a mero objeto de exposición humilla mi alma y mancilla mi reputación, pues es preciso recordar que yo no fui construido como punto de reunión de febriles enamorados ni para postal de fugaz recuerdo y, mucho menos, para distracción de alumnos primerizos.

Ayer, tras una visita escolar, me sentí enfermo y derrotado. Hastiado de tanta verborrea. Apenas una gris reseña sobre mis hazañas. Mozalbetes necios adoctrinados cual torpe rebaño y cuidados con excesivos mimbres, ni siquiera repararon en mi empaque y tronío. Nadie se fijó en la gallardía que rezumo.

Otra sala, con objetos más futuristas con un espectáculo interactivo de luz y sonido, atrajo la atención de semejantes botarates. Yo me quedé ignorado y lastrado en mi obligado cautiverio, que lejos de aliviar la congoja que me aflige, hunde más, si cabe, mis ya decaídos ánimos. ¡Progreso, maldito progreso que ancla bravos navíos entre silenciosas paredes!

Devolvedme al mar, a mis ceñidas y bordadas. Quedaos con vuestros focos y pedestales. Lo que yo ansío es enfrentarme a tempestades y cañones, no a luces efímeras ni a miradas indiferentes. Ningún barco, oídme, ninguno, debería ser varado a la fuerza, amarrado para siempre a tierra firme, pues los puertos tendrían que ser refugio pasajero para calmar la sed y los desatinos de

23

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

la tripulación, y una vez remozado el casco, zarpar de nuevo rumbo a lejanas fronteras con el fin de navegar en pos de su destino.

Repito mi lamento. Yo, que albergo corazón guerrero, no debería estar aquí, porque como dice el poema: “Que es mi barco mi tesoro, que es mi dios la libertad, mi ley, la fuerza y el viento, mi única patria, la mar”.

Ramón G. Reverter.

24

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

HUMOR EN CATALÀ.

1r premi d’humor en català L’INFORME MURPHY

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Ricard Més, mirant seriosament als consellers va dir: —Senyors, a continuació el conseller de Benestar Social i Recerques Varies ens llegirà l'Informe Murphy —dirigint-se a l'esmentat conseller va dir-li—: Si us plau senyor Vilatorta posi els seus companys en antecedents...

—Amb el seu permís senyor President —diu Vilatorta agafant primerament uns folis del costat de l'informe que posaven “Antecedents”—. Des de fa uns mesos —diu Vilatorta amb veu clara— estem rebent cartes dient que la gent està fins al barret dels interruptors del llum als lavabos públics. És a dir, tant de la seva ubicació com del seu funcionament. En un principi, no li vam fer gaire cas — dient això Vilatorta mira al President i ruboritzat abaixa els ulls; el President fa un gest imperceptible com animant-lo a continuar...— Veient que ja les cartes arribaven a milers i ja vessaven les papereres, vam decidir, amb el consentiment del nostre President, encarregar-hi una exhaustiva investigació.

Per tant ens vam dirigir al famós Edward A. Murphy Jr., la persona que consideràvem mes adient per fer-ne informe. Malauradament, aquest home ja feia temps que era mort, però buscant vam trobar a l'estat de Oklahoma (també conegut com The Sooner State, l'estat dels matiners) al seu fill James L.Murphy, avui ja jubilat, i es va oferir a fer ell l'estudi seguint la metodologia del seu pare i, cosa prou important, per un preu molt competitiu —llavors va agafar l'informe—. Senyors, seguidament llegeixo l'informe: Senyors,em dic James L. Murphy i seguidament passo a donar l'informe fet per mi sobre la investigació que ens ocupa: Per sort per a vostès pateixo de la pròstata, la qual cosa va molt bé per aquest estudi. Mireu, la hiperplàsia benigna no és una malaltia, no. És una forma de vida. Cada vegada que surts al carrer, el primer que vigiles és on són els bars, 25

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

comerços o diferents establiments que tinguin lavabos públics per cas d'emergència.

Dit això, vostès comprendran el meu interès per voltar i ficar-me en tota mena de establiments que tinguin lavabos públics i aquestes són les meves conclusions.

He trobat tres tipus diferents de interruptors del llum: El primer, el més comú, és el que té dues posicions, apagar i encendre; el segon, que funciona amb una mena de temporitzador, és a dir que quan el prems té un temps limitat i després s'apaga; i tercer que no existeix, millor dit sí que existeix, però és un artefacte posat a tocar el sostre on que detecta el moviment i, quan aquest es produeix, s’encén el llum per un temps limitat, quan tot és quiet, s'apaga.

Conclusions: En el primer i segon aparell ens trobem que quan arribes al habitacle mai saps en quin lloc es troba, el problema el tens quan vas una mica apurat i has de grapejar totes les rajoles de la paret abans de trobar-. Si, per acabar d'adobar-ho, sense voler amb una bossa o simplement amb el moviment natural que fa un home quan acaba de fer la seva feina, sacsejar, toques l'interruptor i aquest s'apaga (primer aparell), o s'acaba el temps, que passa molt sovint (segon aparell) la feina és teva per trobar-lo de nou sense tacar-te i, vulguis o no, grapeges de nou tota la paret.

Recomanació: S'hauria de especificar un lloc obligatori on ficar l'interruptor i aquest hauria de sortir de fàbrica amb un llum de led per veure'l en tot moment.

El tercer dispositiu és una mica més complicat. Explicaré el que pot passar amb aquesta automatització: Arribes a l'habitacle, et sorprèn que sense fer res s'encengui el llum, saps de que va i no et preocupes del lloc on hauria de ser l'interruptor. A mitja feina allò s'apaga. Tranquil, no perdis els nervis! Penses, saps que és un artefacte que reacciona amb el moviment, tranquil, també saps que no pots moure't gaire perquè perdries la vertical del raig. Tranquil, comences a moure suaument els malucs, amb molta cura. Allò no s'encén.

Llavors mous, sempre atent al raig i al soroll que fa en caure sobre l'aigua, 26

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

l'espatlla dreta, res, l'esquerra, res, comences a notar la humitat als baixos dels pantalons; has perdut la vertical del raig. Perds els nervis i mous l'esquena, els malucs i... s'encén. Veus amb desesperació com el terra, les parets, els pantalons i la llibreta de notes estan ben xops. Surts quasi de puntetes de l’establiment posant la gorra davant de la bragueta per, si més no, cobrir una mica la vergonya.

Recomanació: Donar-li més temps al temporitzador, afegir a l‘aparell un dispositiu que quan un digui una exclamació en veu forta tipus “mecasun dena” s'encengui de seguida.

Havent llegit l'informe, es fa un silenci sepulcral. Tots els conseller i fins i tot les conselleres es posen, dissimuladament, la mà a l'entrecuix.

Amb un lleuger gargameig el President diu: senyors s'ha de solucionar aquest tema, heu de saber que jo també pateixo d'aquest mal.

Antonio Frias Noguera

27

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

HUMOR EN CATALÀ.

2n premi d’humor en català

MITJA HORA DE SENSACIONS

Són dos quarts de vuit del matí, tinc pressa, a les vuit entro a treballar i de casa a la feina hi tinc mitja hora justa. Com puc vaig esquivant el personal que trobo normalment pel carrer cada dia i que potser no saludaré mai. Tinc la sensació de viure sol envoltat de molta gent que ignoro.

Ja he arribat a la boca del metro, instintivament els ulls se me’n van al rellotge, vaig bé de temps. Llavors començo a baixar les escales i, com si d’un drac es tractés, l´enorme boca ens va engolint de viu en viu i així paguem la gosadia de baixar per la seva llengua llarga i escalonada. Tenim la sort que la bèstia està desdentegada, però, renoi, li canta l’alè d’ una manera… És com una bafarada d’aire calent que ens envolta provinent de les profunditats.

He arribat a l’andana i penso: “la feina serà nostra si tots hem de pujar al proper metro”. El comboi és a l’estació. Tinc la sensació d‘opressió i m’imagino els vagons com un seguit de salsitxes ben unides les unes amb les altres, on part del farciment ja és dins. S’obren les portes i cap a dins que el budell dóna de si i acabarem de farcir-lo.

Estic atrapat, m’ha tocat estar a la segona salsitxa del comboi i he entrat en un món de sensacions que no me’l vull perdre, malgrat que fa poc que estic llevat i això pugui distorsionar les meves vivències.

Una nova sensació m’envaeix i és la de sentir-me com carn adobada, sí, he dit adobada pels mil i un perfums que sumats i ensumats formen un aiguabarreig tal que et transporta a la secció de perfumeria de qualsevol d’aquests grans centres comercials que tant odio.

Atenció, el comboi s’ha parat, s’obren les portes, apa, vinga, més farciment dins d’aquest budell que amb tant de carn i greix penso que rebentarà, però no, tot és qüestió d’ apropar-se més al que tens al teu costat.

28

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Vatua l’olla!! (que la podria dir més grossa perquè la situació que us explicaré se la mereix), tinc la sensació que m’ha tocat estar al costat d’un tros de carn un xic passada. Voldreu saber el perquè, oi? Jo també, però com que el perquè no el sabrem mai, als fets em remeto: L’home que tinc al costat per assegurarse que no caurà, aixeca el braç i amb la mà s’aferra ben fort a una de les moltes barres que hi ha al metro, les quals i que ens ajuden a combatre les fortes estrebades que patim els usuaris, (encara que com que avui anem tant juntets, penso que si ens deixéssim anar no cauríem, seríem com aquell flam que harmoniosament es gronxa i no s’esmicola).

Malgrat aquest parèntesi, continuo al costat d’un personatge que aixeca el braç per no caure, aconseguirà tombar-me. Quins pebrots!!!!, Tinc la sensació d’estar ensumant una barreja de males olors on l’all és el principal protagonista.

Ara no puc fer res més que, amb molt de compte i procurant no molestar massa, posar-m’hi d’esquena.

Des d´ aquest punt, tinc un altra visió del budell farcit, les persones que han tingut la sort de poder agafar un seient. De tot cor, que en gaudeixin.

Observo que al banc hi ha a banda i banda dues persones amb el cap cot endinsats en la becaina. Sembla talment com si volguessin empalmar aquell somni que ha començat al coixí del seu llit i que el maleït despertador els ha estroncat, almenys és la sensació que a mi em fa.

Així mateix, a banda i banda, n’hi ha dos que estan connectats, si més no, ho sembla, els pengen dos fils, un de cada orella que es despengen pit avall fins a connectar-se a un petit aparell de telefonia. Dic aparell de telefonia però no és cert, és un petit monstre electrònic que fa de tot. Amb ell pots fer fotografies, i baixar les aplicacions que vulguis i mentrestant pots escoltar música. Senyors, tinc la sensació que aquests personatges estan en un altre món i que amb una mica de sort tornaran a la realitat si algú els clava una bona trepitjada.

Al bell mig del banc queden dos personatges típics d’aquest entorn, el senyor que acuradament llegeix el diari i el sapròfit del seu costat, que pagant els altres s’assabenta de les notícies del dia. És tant descarat veure’l com gira el cap a la seva dreta, que n’hi ha per plegar el diari i demanar-li si vol fer un 29

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

debat sobre la notícia que ha llegit a quatre ulls. En aquest món, em fa la sensació que sempre hi ha algú que s’aprofita de l’atri.

Són tants els tipus-tòpics que trobaríem dins d’aquest budell que no sé per què em fa la sensació que fotríem una barreja de carn picada tan estrafolària com la que ara us descriuré. Pareu l’orella com si fos una recepta de cuina en la qual podríem trobar tots aquests tipus de carns: vedella, porc, gallina, pollastre, conill….i altres animalons. Déu meu, quin desori!!!

No en feu gaire propaganda d’aquesta carn picada, no fos cas que arribés a les oïdes del mestre Ferran Adrià i ens fes un farcit de canelons, aromatitzat als mil i un perfums. Mestre, no t’ho prenguis malament però crec que no m’ agradaria.

El comboi ha parat, estem en una estació important que és centre neuràlgic per poder continuar la marxa amb altres mitjans de transport o, senzillament, baixar i caminar vers la teva fita, en el meu cas, la feina.

La sensació que he tingut quan s’han obert les portes del metro ha estat molt plàstica: Una riuada de gent sortíem prement el pas.

Imaginem-nos que el botifarró on viatjàvem s’esparraca de mala manera i la carn picada surt disparada cap a un altre budell on encabir-se o bé a formar part d’un plat combinat dins la seva empresa.

Amics, aquest és un món de sensacions que no vol dir sensacional. Però si volem maquillar la realitat diària, la podem fer diferent segons la intensitat del color que donem a les nostres sensacions. Tan sols un desig: Que les teves sensacions siguin positives i t’ajudin a passar-ho de conya.

Josep Torrents Puga.

30

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

HUMOR EN CASTELLÀ.

1r premi humor en castellà CRUASANES DE MADRUGADA Hace poco saltaba a los medios de comunicación una ardua polémica a cuenta de ciertas aficiones que el Presidente de la República francesa profesa cuando frisa la medianoche. Pese a que a ese señor se le presumía felizmente emparejado desde hace algunos años con una conocida periodista -con quien se fue a vivir abandonando a la madre de sus cuatro hijos-, ahora se ha llegado a saber que el buen hombre, a esas horas que prologan el alba de cada día y, exonerado ya de sus obligaciones de estadista, se colaba en el piso de una conocida actriz de cine con más que previsibles intenciones.

Tras haberse revelado las excursiones nocturnas del presidente del país vecino y, dejando aparte el debate público en torno a si se han de airear o no los dislates privados de los gobernantes, la mujer del presidente ha tenido que ser ingresada en una clínica parisina presa de un ataque de ansiedad. Incluso uno de los médicos que la ha atendido, al ser preguntado al respecto, ha asegurado que lo que padecía en realidad la señora era una gran tristeza.

De todos es sabido que los franceses han inventado todo en esta vida: el adulterio, las felaciones, las despedidas a la francesa, toda clase de tortillas incluso la de patatas-, el terrorismo -qué si no fueron Marat y Robespierre, los primeros terroristas-, la buena vida y el amor libre. Ahora pueden enorgullecerse también de contar entre ellos con la primera persona ingresada en un hospital aquejada de una nueva enfermedad, la tristeza.

Se ha especulado en este tema con la negligencia y la poca seriedad del Presidente, que tan solo se hacía acompañar de un escolta, al salir por ahí a unas horas en las que toda persona decente debe estar recogida en casa, y más el presidente de la nación. También se ha discutido bastante a cuenta de la diferencia de edad entre el mandatario y la artista, cerca de veinte años. Se ha especulado asimismo con la posible conexión entre alguno de los vecinos de edificio de la actriz y peligrosos miembros de la mafia corsa. Y se ha compadecido a la primera dama, a quien tanto se criticó hace años cuando el

31

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

Presidente abandonó a la madre de sus cuatro hijos y se fue a vivir con ella contra viento y marea cuando ella, ay, aún era joven y hermosa.

El presidente se ha defendido invocando su privacidad y el derecho a hacer lo que crea conveniente con sus asuntos domésticos. En eso le ha respaldado cerca del ochenta por ciento de la ciudadanía, que defiende que cada uno incluso el máximo mandatario del país- disponga de su vida privada sin interferencias ajenas. No es ninguna sorpresa en un país en el que el adulterio es cosa natural que nadie reprueba y, al parecer, una gran mayoría de la población practica.

Quien no ha dicho nada es la actriz, que se ha recluido en su domicilio, hasta hace unas noches nido de amor adúltero, y que probablemente habrá de pasar las madrugadas de las próximas semanas -y quién sabe si de los próximos meses- en la más absoluta soledad, o al menos no en compañía del presidente de la República francesa. Aunque lo más probable es que para ella suponga un alivio el fin de tanta furtividad nocturna; en fin, parece que eso, como tantas otras cosas de ese vidrioso asunto, es algo que nunca llegaremos a saber.

La triste esposa, el atribulado Presidente de la nación, la solitaria amante..., ¿puede acabar peor una historia de amor? Parece difícil concebir un final tan cruel, pero no todo en la vida son más sonrisas que lágrimas, no siempre adviene el final feliz por más que nosotros legítimamente lo deseemos.

Seguramente a partir de ahora, ninguno de ellos tres será como antes fue a ojos de los demás y llevarán de por vida el sello de esta historia como algunas reses llevan en sus lomos la identificación de la divisa a la que pertenecen.

Sin embargo, todos han centrado su atención en ellos y nadie se ha preocupado de deslizar ni una mísera alusión hacia el eje y al mismo tiempo epicentro de este relato, el escolta del Presidente, nadie. El mismo que guardaba las espaldas del hombre más poderoso de Francia a medianoche y que cuando despuntaba el día subía a su jefe y a la amada de éste un par de cruasanes con los que calmar la hambruna tras el previsiblemente arrebatador intercambio de voluptuosidades. Y ése, no lo duden, es el personaje capital de esta historia.

Carlos del Pozo Manzanares

32

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

RELAT FANTÀSTIC. 1r premi de relat fantàstic BREVÍSIMA HISTORIA DE SIRIO Uno, dos, tres, probando. Mi nombre es Sirio y me acerco al objetivo a una velocidad constante y estable. Este será mi último mensaje, mi últimas palabras transportadas por la inmensidad del espacio hasta mi hogar. Mi último esfuerzo para que mi recuerdo prevalezca sin mácula en las mentes de los que ni siquiera conocí. Este es mi destino, cuanto más cerca del final me hallo, más cristalino se muestra. Un destino que fue fijado desde el mismo día en que nací. Desde ese día en el que la comadrona no fue capaz de sujetarme y me escurrí de sus manos, y no por efecto del líquido amniótico y la sangre que me cubría, y que a todo bebé hace resbaladizo, sino que simplemente atravesé sus manos como si mi cuerpo estuviera hecho de bruma matinal. Una nueva y etérea conciencia que se hundía. Y fui cayendo desde el noveno piso en el que se encontraba la maternidad hasta el tercero en el que un pobre hombre, científico de profesión, se hallaba sumido en un profundo letargo debido al infortunio de un experimento fallido. Mi suave aterrizaje, la extrema calidez de mi cuerpo al hacerse tangible sobre su pecho y, cómo no, mi llanto lo despertarían. Un renacer inverosímil e inesperado. De esta manera conocí al que sería mi padre, mientras mi pobre y soltera madre moría desangrada seis pisos más arriba sin siquiera haber tocado a su retoño.

Crecí maravillándome con las historias que mi padre adoptivo me leía sobre ciencia. Desde el eterno espacio, del que nuestra limitada mente es incapaz de vislumbrar cun vasto es, hasta la partícula más infinitesimal; todo me fue enseñado. De todo traté de aprender. Pero la mayoría de mi atención siempre recayó sobre nuestro astro rey. Un Sol que hacía milenios que había dejado de brillar como en tiempos pretéritos y empezaba a debilitarse, a sentirse viejo y cansado. Descubrí que eones atrás la gente debía utilizar un tipo de lentes polarizadas para que sus ojos no fueran dañados por los rayos del Sol o que éstos mismos eran capaces de hacer cambiar la piel blanca y lechosa de un humano en un color que rivalizaba con el de la tierra fértil y húmeda. Nuestra galaxia se había estado muriendo de forma lenta e inexorable desde hacía 33

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

miles de millones de años, casi desde el preciso momento en que nació, pero nunca como ahora los efectos se habían hecho tan patentes. Y aun así debíamos vivir. Acometer nuestra senda sin temor.

Nunca tuve muchos amigos y a los pocos que pude atraer fue gracias a un truco que nunca supe cómo ni por qué podía realizar. Para mí no requería gran esfuerzo cautivar pequeñas partículas de luz, unirlas en un haz y hacerlas orbitar a mi alrededor creando una elipse perfecta para finalmente liberarlas y dejarlas que continuaran con su vertiginoso viaje. Era un niño que solo quería ser normal, pero que ya era consciente de que no lo era.

Mi padre siempre supo que era un muchacho especial pero prefirió hacer la vista gorda y dejar crecer en su mente la esperanzadora idea de que aquello solo era algo pasajero. Entonces llegó el día en que en vez de atraer haces de luz o pequeños objetos hice gravitar a varios animales domésticos del barrio. A raíz de este suceso, y tras reiteradas quejas de vecinos que apenas creían lo que veían, mi padre decidió llevarme al médico. El doctor me chequeó de una forma superficial y con la toma de un par de pastillas al día creyó resolver mi extraña afección además de tranquilizar a un padre que según su criterio podía estar comportándose de forma demasiado protectora, fabulando sobre la salud de su hijo. Pero fue mi padre quien no conforme con el dictamen decidió tomar cartas en el asunto. Tras estudiarme metódicamente y con mimo, sin crearme ningún tipo de perjuicio o dolor, y siempre con la certidumbre que tiene un padre de que todo lo que hace es para mantener sano y salvo a su hijo, consiguió descubrir algo. Aún recuerdo cómo su voz entre afligida y sorprendida me dijo: Hijo, eres algo tan bello y maravilloso como imposible. Tus átomos se mueven al ritmo de una coreografía que nada vivo es capaz de imitar. No sé qué va a ser de ti. Y se encogió de hombros ante su propia sinceridad Uno, dos, tres, probando. La gravedad de atracción es ya tan fuerte que está arrugando la nave como un pedazo de papel. El ruido se vuelve ensordecedor.

El calor, asfixiante pero placentero. El oxígeno escasea pero eso no parece afectarme. Mi destino está próximo y mi historia debe tornarse escueta, tan solo unos minutos para resumir la crónica de toda una vida que en la Tierra habrá sido tergiversada.

Cuando cumplí la veintena mi padre fue diagnosticado de mal de radiación. Sus 34

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

diversos experimentos ahora se cobraban factura. Perdió su cabello, empalideció y se marchitó como un flor expuesta a un sol inclemente. Falleció sin encontrar una cura para mi afección, la cual apenas comprendía. Me sumí en tal tristeza que sólo quería hacerme pequeño hasta desparecer. Todo se combaba a alrededor; la fuerza de gravedad que me envolvía como una capa arrastraba todo tipo de objetos, seres, minerales y hasta el propio tiempo, dejándome atrapado en un mismo segundo durante meses. Entonces Julia me salvó.

Este mensaje, si de algún modo llega a ser escuchado, es para mi familia allá donde estén. Para mis hijos, y para ti, Julia. Tú, que fuiste como un meteorito apareciendo de forma fugaz e impactando de forma brutal y despiadada contra mi corazón. Fuiste la fuerza imparable que se obstinó en chocar una y otra vez contra mí, haciendo que me abriera y abandonara la aflicción que me consumía. Tu amor trajo el equilibrio a mi vida. Nuestro amor, como una semilla que germina y crece, brindó la posibilidad a nuestros hijos de existir.

La nave turística en la que ahora viajo, y que estaba preparada para partir con rumbo a Marte, la abordé por la fuerza y tomé un destino totalmente opuesto.

Coaccioné tanto a la tripulación como a los pasajeros a abandonarla. Aunque nadie salió herido sé que no hay disculpa posible por tal acción. Pero ni de lejos es esto lo que me angustia. Es el haber abandonado el hogar sin despedirme de vosotros lo que realmente me mortifica. Pero fue una decisión que fue incubándose en mí, y que sabía que tarde o temprano tomaría, desde que vi los rizos sobre la almohada. Tus rizos sobre la almohada Julia, esos mechones que cada mañana encontrabas y tratabas de ocultarme. Tu incipiente palidez. Las fuerzas que en ocasiones te abandonaban. Ya había visto esos síntomas en una ocasión, y sabía cómo terminaba la historia si el enfermo había sido expuesto durante demasiado tiempo. Y entonces de forma súbita, como un trozo de yesca que se inflamaba por efecto de una chispa, lo comprendí. Haces de luz que danzan con un niño de la misma forma que unos hermanos juegan entre sí. Temperatura corporal siempre por encima de lo normal, una suerte de fiebre que jamás presentó enfermedad. Una fuerza de gravedad que no casaba con mi masa. Radiación. Había estado atrapado en un cuerpo demasiado pequeño en un lugar al que no pertenecía. Aun así os amo. Aun así os extraño. Todo esto es por vosotros.

35

27è CONCURS LITERARI DE NOU BARRIS - MAIG 2015

La nave se hace pedazos, mi traje de protección se desintegra. Mi cuerpo, mi prisión de carne, huesos y vísceras se descompone, y molécula a molécula, átomo a átomo, toda la energía recluida se libera de forma explosiva para alcanzar su destino dejando tras de sí una conciencia. Mi nombre es Sirio y solo soy un hijo tomando el relevo de su padre. Solo soy un padre protegiendo a sus hijos y el lugar en el que viven. Dentro de no mucho podré viajar de forma veloz y llegar cada mañana para acariciar sus rostros, y bañar de luz tus rizos Julia. Y cuando llegue la oscuridad y no me veáis y en medio de la noche os sintáis solos, mirad al cielo, observad las estrellas, pues yo estaré allí velando por vosotros y por vuestro pequeño planeta azul.

Jose Ma Aranzana Naraciso.

36