Issuu on Google+


Autors portuguesos Andrade, Eugénio de. Aquella nube y otras Andrade, Eugénio de. Ofici de paciència. Andrade, Eugénio de. Ran del Dir. Antunes, António Lobo. Ayer no te vi en Babilonia. Antunes, António Lobo. Buenas tardes a las cosas de aquí abajo. Antunes, António Lobo. D'este viver aqui neste papel descripto : cartas da guerra. Antunes, António Lobo. En el culo del mundo. Antunes, António Lobo. Exortaçao aos crocodilos : romance. Antunes, António Lobo. Memoria de elefante. Antunes, António Lobo. A Morte de Carlos Gardel. Antunes, António Lobo. La Muerte de Carlos Gardel. Alcoforado, Mariana. Cartes d'amor de la monja portuguesa. Anes, José Manuel. Pessoa esotérico. Camões, Luís Vaz de. Els Lusíades. Castelo Branco, Camilo. Amor de perdição. Cury, Augusto. Padres brillantes, maestros fascinantes. Cury, Augusto. El Vendedor de sueños : la novela que regala il·lusiones. Damasio, Antonio R. En busca de Spinoza : neurobiología de la emoción y los sentimientos. Damasio, Antonio R. El Error de Descartes : la emoción, la razón y el cerebro humano.

2


Damasio, Antonio R. I el cervell va crear l'home : sobre com el cervell va generar emocions, sentiments, idees i el jo. Ferreira, Vergílio. Cartas a Sandra. Ferreira, Vergílio. En nombre de la tierra. Gonçalves Mendes, Miguel. José y Pilar: los días de José Saramago y Pilar del Río Luís, Agustina Bessa. La Sibila. Montemayor, Jorge de. La Diana. Montemayor, Jorge de. Los Siete libros de la Diana. Negreiros, José de Almada. Nombre de guerra. Pessoa, Fernando. Autobiografies. Pessoa, Fernando. El Banquer anarquista. Pessoa, Fernando. Diarios. Pessoa, Fernando. L'Educació de l'estoic. Pessoa, Fernando. L'Hora del diable i altres ficcions. Pessoa, Fernando. Libro del desasosiego. Pessoa, Fernando. Llibre del desassossec. Pessoa, Fernando. Mensaje = Mensagem. Pessoa, Fernando. A Música em Pessoa Pessoa, Fernando. Odes de Ricardo Reis. Pessoa, Fernando. Poemes d'Alberto Caeiro. Pessoa, Fernando. Poemes d'Álvaro de Campos. Pessoa, Fernando. . Teatro completo.

3


Pina, Manuel António. Els Llibres. Pires, José Cardoso. De profundis, vals lent. Pires, José Cardoso. L'Hoste de Job. Pires, José Cardoso. Lisboa : llibre de bord : veus, mirades, remembrances. Queirós, Eça de. La Correspondència de Fradique Mendes. Queirós, Eça de. El Crim de Mossén Amaro. Queirós, Eça de. Cuentos completos. Queirós, Eça de. Cuentos melancólicos. Queirós, Eça de. El Misterio de la carretera de Sintra. Queirós, Eça de. La Reliquia. Santos, José Rodrigues dos. El Códice 632. Santos, José Rodrigues dos. La Fórmula de Dios. Santos, José Rodrigues dos. El Séptimo sello. Saramago, José. Assaig sobre la ceguesa. Saramago, José. Assaig sobre la lucidesa. Saramago, José. Caín. Saramago, José. Casi un objeto. Saramago, José. La Caverna. Saramago, José. Claraboya. Saramago, José. Cuadernos de Lanzarote : 1993-1995. Saramago, José. L'Evangeli segons Jesucrist. Saramago, José. La Flor més grossa del món. Saramago, José. Historia del cerco de Lisboa.

4


Saramago, José. El Hombre duplicado. Saramago, José. El Hombre duplicado (enregistrament sonor) Saramago, José. L'Home duplicat. Saramago, José. Las Intermitencias de la muerte. Les Intermitències de la mort. Saramago, José. ¡Palestina existe! Saramago, José. Las Pequeñas memorias. Saramago, José. Els Poemes possibles. Saramago, José. Sobre la lectura (enregistrament vídeo). Saramago, José. Todos los nombres. Saramago, José. L'Últim quadern. Saramago, José. El Último cuaderno Saramago, José. Viatge a Portugal. Saramago, José . El Viatge de l'elefant. Tavares, Gonçalo M. Aprender a rezar en la era de la técnica. Tavares, Gonçalo M. El Señor Valéry. Tavares, Miguel Sousa. Equador. Torga, Miguel. El Espíritu de la tierra : antología poètica Verde, Cesário. El Libro de Cesário Verde. Vicente, Gil. Teatro castellano. Vieira, Alice. Los Ojos de Ana Marta. Vieira, Alice . Quadern d'agost. Vasconcellos, J. Leite de. La Gaita maravillosa y otros cuentos portugueses

5


Sobre Portugal Auscher, Christian. Portugal. Crespo, Ángel. Lisboa màgica. García-Martín, Manuel. Lisboa. Muñoz Molina, Antonio. El Invierno en Lisboa. Paisajes culturales. Barcelona : EDP : UNESCO. Rubio i Martori, Marina. El Cel de Lisboa. Tabucchi, Antonio. Sostiene Pereira. Wilson, Robert. Sólo una muerte en Lisboa.

6


Vol saber mes d’aquests escriptors? José Maria Eça de Queirós Novel·lista portuguès..Póvoa de Varzim, 25 de novembre de 1845 —París, 16 d’agost de 1900.Estudiant a Coïmbra, es vinculà al grup contrari a l’estètica del Romanticisme conservador en la polèmica coneguda per la “Qüestió de Coïmbra”, de la qual nasqué la moderna literatura portuguesa. Participà en les Conferències Democràtiques del Casino de Lisboa (1871), punt de partença del socialisme portuguès. Diplomàtic des del 1869, visqué quasi sempre fora de Portugal. A París es posà en contacte amb el simbolisme. La seva obra mostra una etapa realista, sota la influència de Proudhon, la crítica religiosa de Renan i Feuerbach, el positivisme de Comte i, en l’aspecte literari, Flaubert. Corresponen a aquesta època les novel·les O Primo Basílio (1878), O Crime do Padre Amaro (1875) i Os Maias (1888), la seva obra màxima. A partir d' O Mandarim (1880) evolucionà cap a posicions pròximes al Modernisme, amb una cura minuciosa de l’adjectivació i un joc de misticisme i sensualitat que influí sobre l’etapa inicial de Valle-Inclán, traductor d’algunes de les seves obres. D’aquesta segona època són A Relíquia (1887), A ilustre casa de Ramires (1900) i Correspondência de Fradique Mendes (1900), on insisteix en una visió irònica i descoratjadora de la realitat portuguesa. Per influència francesa, simplifica la sintaxi, alhora que sobrecarrega la prosa d’imatges insòlites, tot cercant la perfecció musical de la frase. En la seva darrera obra, A cidade e as serras (1901), insinua un retorn a la terra nadiua, lluny de la vida cosmopolita. Completen la seva obra nombrosos assaigs i impressions de viatges, volums de crítica literària i un abundant epistolari. http://www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-enciclopèdia-catalana/EC-GEC0053605.xml?kt.subject=ROOT%40ARBRES%40ARBRE+DEL+CONEIXEMENT%40història%40Hist òria+(per+àmbits+temàtics)%40Història+de+l'art%40estil%40Art+del+segle+XIX%

7


Fernando Pessoa Poeta portuguès. Lisboa, 13 de juny de 1888 —Lisboa, 30 de novembre de 1935 Establert amb la família a l’Àfrica del sud —el seu padrastre era cònsol a Durban—, estudià a la Universitat de Cape Town (1903-04). Dominà l’anglès tan bé com el portuguès i, en anglès, li foren publicats 35 Sonnets (1913), Antinous (1918), Inscriptions (1921) i Epithalamium (1921), aplegats després a Poemas Ingleses, amb traducció portuguesa de J. de Sena. El seu bilingüisme pot ésser una de les claus de la seva personalitat disgregada. Tornà a Lisboa (1905), on llegí Schopenhauer i Nietzsche, els postsimbolistes i els portuguesos Antero de Quental i Cesário Verde. Des del 1908 visqué obscurament, amb una peculiar ineptitud per a la vida sentimental, com a traductor de texts comercials anglesos. Els seus primers treballs en portuguès —hi començà a escriure el 1908— foren els assaigs de crítica apareguts a la revista A Águia (1912). El 1914 entrà en contacte amb els avantguardistes portuguesos —Sá-Carneiro, Almada, sobretot—, i sorgiren els seus principals heterónimos (Alvaro de Campos, Alberto Caeiro i Ricardo Reis). Coeditor d'Orpheu, revista avantguardista, s’interessà per la teosofia i l’esoterisme: ell mateix es descobrí mèdium i pensà a establir-se com a astròleg. Es relacionà també amb el grup de Presença. L’únic llibre en portuguès que publicà en vida fou Mensagem (1934), poemes de nacionalisme místic, profecia de futura grandesa lusitana. A partir del 1941 han anat apareixent les seves obres completes (onze volums fins el 1974), revelació d’un dels grans poetes del s. XX. El problema clau de la seva poesia és el dels heterònims, que no són pseudònims, sinó personatges reals distints d’ell. Per a crear la pròpia imatge, li cal crear personatges distints, imaginant-ne la biografia i l’horòscop, independitzant-los, per elaborar després una obra poètica distinta de la pròpia, fins al punt que el Pessoa que publica amb el seu propi nom és també un heterònim. Entre els diversos heterònims hi ha relacions d’afinitat i de rebuig i derivacions que impliquen una relació de magisteri: Alberto Caeiro, “mestre” de R. Reis i d’A. de Campos, és poeta instintiu, sensualista, antimetafísic i oposat a la interpretació del real per mitjà de la intel·ligència; Ricardo Reis, hel·lenista, “pagà de caràcter”, centra la seva poesia en una imatge anticipada de la mort; Campos és el menys intel·lectual, enginyer naval cantor de la trepidació industrial a la manera de Whitman, decau al capdavall en una actitud de tedi autodestructiu. Els poemes que signà amb el propi nom i des de la pròpia personalitat transparenten un gust per la poesia popular. Altres heterònims no reeixiren perquè no pogueren 8


independitzar-se prou de la personalitat del poeta: el prosista Bernardo Soares, el doctrinari António Mora, el doutor Quaresma, del qual es val per a escriure estranyes novel·les policíaques. El problema dels heterònims deriva de la tendència orgànica i constant vers la despersonalització i vers la simulació que ell mateix considera com a clau del propi caràcter, i constitueix el testimoni de la pròpia crisi personal i, alhora, el reflex de l’època que li tocà de viure. Amb caràcter pòstum, a més de les seves obres completes, hom ha recopilat les seves Páginas de Estética e de Teoria e Crítica Literárias (1967), Páginas íntimas e de autointerpretação (1966), Textos Filosóficos (1968), O livro do desassossego (1982) i Faust (1987). Una part considerable de la seva obra és encara inèdita.

http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/ECGEC-0050557.xml#.UynAQNIaZNM

Llibre del desassossec

El banquer anarquista

9


José Saramago José de Sousa Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 - Lanzarote, 18 de juny de 2010)fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1998. Biografia Va néixer a la població d'Azinhaga, situada al municipi de Golegã i al seu torn a la districte de Santarém. Tot i que el registre oficial del seu naixement situa el seu naixement el dia 18, aquest fet es deu a un error en l'anotació per part del funcionari, que alhora el va inscriure amb el nom de José Saramago i no pas José de Sousa, cognom del seu pare. El 1924 la seva família es va traslladar a Lisboa, on el seu pare va començar a treballar de policia. Als dotze anys va iniciar els seus estudis a l'Escola Industrial de Lisboa, estudis que no va poder finalitzar al no poder seguir pagant la matrícula. Aquest fet provocà que el jove Saramago entrés a treballar en una ferreria mecànica, sense oblidar però la seva nova passió: la lectura. Va canviar de feina i entrà a formar part de l'administració de la Seguretat Social. Posteriorment entrà a treballar en una companyia d'assegurances i simultanejà les seves col·laboracions com a periodista al Diário de Notícias, un periòdic d'abast nacional, però que per raons polítiques ben aviat en fou expulsat. Crític literari de la revista Seara Nova, va formar part de la primera direcció de l'Associació Portuguesa d'Escriptors. Membre del Partit Comunista Portuguès des de 1969, va patir la persecució i censura durant els anys de la dictadura de António de Oliveira Salazar. Posteriorment va sumar-se a la Revolució dels Clavells que va portar la democràcia a Portugal l'any 1974. Des de 1976 es dedicà exclusivament al seu treball literari. El 1998 es va casar amb la periodista i traductora espanyola Pilar del Río, qui va traduir les seves obres al castellà. Saramago acabà compartint la seva residència entre Lisboa i l'illa de Lanzarote (Illes Canàries), on morí el 18 de juny del 2010 als 87 anys. Obra literària Les seves obres destaquen per la denúncia dels mals de la societat actual, portant a l'extrem algun dels casos per analitzar què passaria i posar-lo en relleu. Sempre hi ha algun protagonista que s'oposa a deixar-se anar, és l'arquetip de l'heroi. Pel que fa a l'estil, usa frases llargues, amb un estil de puntuació propi. El 1944 inicià l'escriptura de la seva primera novel·la, Terra do pecado ("Terra del pecat", 1947), que no va tenir gens d'èxit. La seva segona novel·la Claraboia no pogué ni tan sols publicar-la. Aquest fet provocà que abandonés la literatura durant vint anys. « Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar. » 10


La seva primera gran novel·la fou Levantado do chao (1980), un retrat fresc i vívid de les condicions de vida dels treballadors de la població de Lavre, situada a la regió d'Alentejo. Amb aquest llibre Saramago aconseguí trobar la seva veu pròpia, amb l'estil gairebé poètic que el caracteritza. La novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo ("L'Evangeli segons Jesucrist", 1991) el catapulta a la fama a causa d'una polèmica sense precedents a Portugal (que es considera una república laica), quan el govern veta la seva presentació al Premi Literari Europeu d'aquell any, al·legant que "ofèn als catòlics". Com a acte de protesta Saramago abandona Portugal i s'instal·la a l'illa de Lanzarote (Illes Canàries). El 1995 publica Ensaio sobre a cegueira ("Assaig sobre la ceguesa") i el 1998 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que amb paràboles sustentades per la seva imaginació, compassió i ironia ens permet contínuament observar una nova realitat il·lusòria, esdevenint el primer autor en llengua portuguesa en rebre aquesta distinció. Obra traduïda al català Novel·la 1982: Memorial del convent (Edicions Proa) 1984: L'any de la mort de Ricardo Reis (Edicions 62) 1989: Història del setge de Lisboa (Edicions 62) 1995: Assaig sobre la ceguesa (Edicions 62) 1997: Tots els noms (Edicions 62) 2000: L'Evangeli segons Jesucrist (Edicions 62) 2001: La caverna (Edicions 62) 2002: L'home duplicat (Edicions 62) 2004: Assaig sobre la lucidesa (Edicions 62) 2005: Les intermitències de la mort (Edicions 62) 2008: El viatge de l'elefant (Edicions 62) 2009: Caín (Edicions 62) 2012: Claraboia (Edicions 62) http://ca.wikipedia.org/wiki/Saramago

11


António Lobo Antunes Escriptor portuguès. Lisboa, 1 de setembre de 1942. Estudià medicina i exercí com a psiquiatre abans de dedicar-se íntegrament a la literatura. Mitjançant ambiciosos panorames narratius fets de juxtaposicions de perspectives sense solució de continuïtat, les seves novel·les recorren la història contemporània de Portugal. A banda dels premis APE ha rebut també els premis Jerusalem (2005), Camoes (2007) i TerenciMoix (2008) Algunes obres. Memória de elefante (1979) O auto dos Danados (1984, premi de l’Associació Portuguesa d’Escriptors 1985) Manual d’inquisidores (1996) Exhortaçao dos crocodilos (1999, premi APE 2000) Que farei quando tudo arde? (2001) D’este viver aqui neste papel descripto: cartas de guerra (2005) O Meu Nome é Legião (2007) O Arquipélago da Insónia (2008) . El archipiélago del insomnio (O Arquipélago da Insónia) (2008) Sôbolos Rios Que Vão (2010) Quarto Livro de Crónicas (2011) http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0255457.xml?s.q=Terenci+Moix#.Uym5ytIaZNM

12


António Lobo Antunes: “Nadie escribe como yo. Tampoco yo” Per Antonio Jiménez Barca  El más importante de los autores vivos en lengua portuguesa publica en España ‘Sobre los ríos que van’  Es un trasunto literario, tierno y terrible como toda su obra, de la enfermedad que hace unos años le tuvo al borde de la muerte  "El arte puede vencer a la muerte" Afuera, la tarde en Lisboa es gris y fría, con un aguacero feo que parece no cansarse nunca de ladrar. Dentro, en su casa de barrio pobre, como él dice, António Lobo Antunes (Lisboa, 1942), rodeado de libros por todas partes, de frases de escritores anotadas en la pared, fuma sin parar, sonríe a menudo, bromea, invita a grappa y echa la ceniza, invariablemente, en la cajetilla vacía del Marlboro light. Se nota que está contento. Hace dos años, el escritor portugués, candidato eterno al Nobel y autor de un puñado de obras maestras por las que cualquier novelista mataría —Fado Alejandrino, Esplendor de Portugal, El orden natural de las cosas, Manual de inquisidores, En el culo del mundo...— recibió a este corresponsal en la mesa pequeña del rincón donde se sienta a trabajar día tras día con el ánimo por los suelos, debido a que, según él, probablemente no iba a terminar ningún libro más. Desde entonces ha escrito dos novelas o, como él dice con su sonrisa irónica, “dos cosas”. De ahí la sonrisa de quien no se concibe sino escribiendo. En España se publica ahora Sobre los ríos que van (Random House), en la que narra su paso por el hospital en 2007 para operarse de un cáncer que superó. La experiencia, eso sí, está descrita a la manera alucinada, intensa y poética de este escritor dueño de un universo propio. Por eso, además de enfermeras, médicos, aparatos, pastillas y un paciente llamado Lobo Antunes a merced del destino y del tic-tac del reloj de la muerte, el protagonista soberano es la infancia. Pregunta. Así que acabó superando usted la crisis creativa. Respuesta. Es que los comienzos de los libros son terribles. Recomenzar, recomenzar… A veces me entretengo escribiendo a la manera de Scott Fitzgerald o Gómez de la Serna o copio páginas de otros para aprender. Copio, qué sé yo, de Balzac. Así aprendo.

13


P. ¿Pero aún necesita aprender? ¿Todavía no está seguro de su escritura? R. Mire: yo después de los cánceres ya no miento. Yo sé que nadie escribe como yo. Tampoco yo. El reto es llegar cada día más lejos, cada día hacerlo mejor, llegar más cerca. Observe el teatro de Chejov: asombra que en unas pocas frases aparentemente sencillas como “tengo frío” o “por fin he llegado”, pueda transmitir tanta gama de sentimientos. Todo a base de trabajo: tengo fotocopias de sus manuscritos, y están llenísimos de correcciones. P. En este Sobre los ríos que van aparece, a la par que la enfermedad y la sombra de la muerte, la infancia. ¿Por qué? R. Mi intención era… Bueno, no tenía ninguna intención, solo que no me apetecía hablar de la muerte. Me apetecía hablar de la vida. Yo no soy crítico, ni teórico de la literatura, así que no puedo responder bien a esa pregunta. Pero tal vez sea por eso. Para mí la infancia es la salud, la vida, la alegría, la esperanza… Pero no sé explicarlo bien. Simplemente tenía que ser así. Cuando escribes, tienes la sensación de que es inevitable que sea así. P. Habla como si los libros ya estuvieran escritos antes de escribirlos… R. Sí, como estatuas enterradas en el jardín que hay que desenterrar, y luego limpiar y limpiar. Quizá un libro sea una eficaz, sola y larga palabra. P. Y usted, ¿salió distinto del hospital? R. Seguí siendo el mismo. Pero hay cosas que de repente me empezaron a gustar muchísimo. El sol, por ejemplo, un día de sol, un día bonito, el hecho mismo de estar aquí, hablando los dos. Estar vivo es un privilegio, un azar y un privilegio. Aunque, ¿Sabe lo que más me impresionó del hospital? P. ¿Qué? R. La inmensa dignidad de la gente, de los enfermos de la planta de oncología. Todos eran príncipes. Era un hospital del Estado, así que había gente pobre, portándose con una dignidad de aristócratas, con coraje, nunca les oí una queja, a nadie oí rogar, o pedir “sálvame”. La gente aguantaba callada, sonriendo, saludándote, deseándote que mejoraras, muchos de ellos con metástasis por todas partes. Sabías que se iban a morir, y se morían sin quejarse, sin miedo. Yo he visto a gente borrarse de miedo en la guerra. Y el espectáculo de la cobardía es horrible. Vi a un teniente así: todos los oficiales le daban puntapiés y le insultaban, y el tipo no hacía otra cosa que llorar. La cobardía, físicamente, es fea. Te reduces a un ser miserable, despojado de toda dignidad de hombre.

14


P. En la guerra colonial usted estuvo quince meses ¿Qué significaron? R. No sé decirle. Quizás usted y yo, todos, nacemos con una idea que no nos abandona nunca. Yo no tengo certidumbres, ni respuestas. Sólo escribo libros. Me gustaría que cambiaran el mundo, pero no van a cambiar nada. Aunque tal vez sean una compañía, un placer para algunas gentes. Yo solo soy un chico que escribe libros y espero morir con la misma inocencia. Al fin y al cabo, somos muy inocentes. Viene un médico, te dice que te vas a curar, que vas a mejorar, y te lo crees… P. En este libro dice que su madre curaba todo con una aspirina R. Ójala estuviera mi madre con su aspirina…. P. ¿No ha pensado alguna vez se acabó, ya no escribo más? R. Pero ¿cómo voy a pensar eso? Si hay tanto por escribir…. De cualquier forma, esto quedará en algún momento interrumpido. Definitivamente interrumpido. P. En Portugal es muy conocido también por sus crónicas en semanarios y periódicos… R. Eso solo lo hago porque pagan bien. A la gente le gusta porque son como piscinas para niños. Es imposible ahogarse. Los libros, en cambio, están hechos para que se ahoguen. Comencé a hacer esas crónicas junto a mi amigo José Cardoso Pires, a quien extraño mucho. P. Siempre habla mucho de sus amigos. R. La amistad es como el amor: instantánea y absoluta. Conoces a alguien y te conviertes en su amigo suyo de la infancia, aunque ya tengas cuarenta años. Para mí es el sentimiento más importante. P. ¿Más que el amor? R. ¿Y qué es el amor? ¿Usted lo sabe? P. Bueno, yo solo soy el que hago las preguntas. R. Qué cómodo eso. ¿Por qué no cambiamos?

http://cultura.elpais.com/cultura/2014/01/23/actualidad/1390507834_868380.html 15


Gonçalo M. Tavares Gonçalo M. Tavares (Luanda, Angola, 1970) és un narrador, dramaturg i poeta portuguès. La seva veu literària molt personal ha fet que la crítica el consideri un dels més destacats escriptors en llengua portuguesa. Els seus llibres s'ha publicat en més de 30 països, i el llibre Jérusalem ha estat inclosa a l'edició europea dels 1001 llibres ha llegir abans de morir, una guia dels llibres més importants de tots els temps. Biografia Va ser becari del Ministeri de Cultura de Portugal amb una beca en l'àrea de Poesia, i el 2001 va publicar la seva primera obra Livro dóna dança Va guanyar el premi Branquinho da Fonseca da Fundação Calouste Gulbenkian i el premi del diari Expresso amb la seva obra O senhor Valéry i el premi Revelació de Poesia de l'associació portuguesa d'escriptors amb el seu llibre Investigações. Les seves novel·les O homem ou é tonto ou é mulher i A colher de Samuel Beckett e outros textos van ser adaptats al teatre. A Espanya té com un dels seus més destacats valedors a Enrique Vila-Matas que l'ha assenyalat com "la revelació més original de la literatura portuguesa". A Portugal és admirat per autors com el Premi Nobel José Saramago, qui va comentar-ne el següent: «No té dret a escriure tan bé als 35 anys, venen ganes de donar-li un cop de puny» El 2007 va guanyar el Premi Portugal Telecom de Literatura amb la seva obra Jérusalem. Algunes obres Cicle O Bairro Livro da dança - Assírio e Alvim 2001 Investigações. Novalis - Dífel 2002 (Prémio Revelação de Poesia de l'Associació Portuguesa d'Escriptors) Água cão cavalo cabeça - 2006 - Grande Prémio de Conto Camilo Castelo Branco de l'Associació Portuguesa d'Escriptors Breves notas sobre ciência - Relógio d'Água 2006 Matteo perdeu o emprego - Porto Editora 2010 Canções Mexicanas - Relógio d'Água 2011 Short Movies - Caminho 2011 Atlas do Corpo e da Imaginação - Caminho 2013

16


Gonçalo Tavares: "La cultura no tiene una retribución inmediata" El escritor portugués publica 'Un viaje a la India', una epopeya que se desarrolla en el momento actual

Madrid (EUROPA PRESS) El escritor portugués Gonçalo Tavares emprende un viaje literario en el libro Un viaje a la India (Seix-Barral), una epopeya que se desarrolla en el momento actual y que reivindica la idea del viaje como transcurso y proceso, no como mero medio para llegar al destino. Tras haber sido galardonada con numerosos premios, tales como el Premio de la Sociedad Portuguesa de Autores, el Premio Especial de la Prensa o el Gran Premio de Novela de la Asociación Portuguesa de Escritores, y tras haber sido publicada en cerca de 45 países, la última novela de Tavares llega a España. El protagonista de esta historia es Bloom, un nombre que hace referencia al protagonista de Ulises, de James Joyce. Tras asesinar a su padre, huye de su ciudad natal, Lisboa, y comienza un viaje con destino a la India con paradas en ciudades como Londres, París, Viena y Praga. La idea misma de este libro camina de forma paralela a la de su concepto de lectura, alejado de cualquier actividad rápida y con resultados materiales instantáneos, algo tan demandados en los últimos tiempos. Tal y como ha señalado el autor de Un viaje a la India en un encuentro con los medios, la cultura está relacionada etimológicamente con la idea de "cultivar". En este sentido, señala que si la cultura es "una semilla", hay que "dejar tiempo para que haya naranjas". "Esto, en tiempos económicamente violentos no se entiende", lamenta. Al contrario, Tavares (Luanda, Angola, 1970) reivindica que el sentido de la cultura es, precisamente, que "su retribución no es inmediata". Tampoco su labor de escritor obedece al público, ni siquiera a las prisas editoriales, sino tan solo a su "necesidad orgánica" para escribir, una fuerza tan intensa que la 17


imposibilidad de drenarla un solo día le hace sentirse "irritado", según él mismo explica. Precisamente, esa separación entre "la vida pública y la escritura" es lo que le permite mantener una distancia respecto a el exterior y continuar su trabajo diario. Nada ha de interrumpirle de su misión, ni siquiera los premios, esos que tantas sorpresas le han dado a lo largo de su trayectoria narrativa. Eso sí, su asombro y alegría ha de durar "solo una hora". Después, empieza a "retomar" su trabajo. "Los estoicos dicen claramente: "Tu camino no puede depender de lo que suceda", añade. Un viaje a la India termina con una palabra clave para el escritor: tedio, el peligro "más difícil al que ha de enfrentarse un ser humano". "El 90 por ciento de nuestras vidas lo dedicamos a hacer lo mismo que el día anterior", indica Tavares. Sin embargo, matiza que lejos de ser un enemigo, el tedio se convierte en una oportunidad para la creatividad, ya que precisamente las creaciones nacen de esos momentos. "Si tienes tareas, no puedes tener un momento creativo. Es algo esencial, tenemos que saber lidiar con ello", recalca. Otro de los conceptos importantes que gravitan en torno al protagonista de este libro es la idea del viaje como transcurso, es decir, no como "una línea recta" sino como un "desvío" constante. Por ello, Tavares recupera aquí el sentido de viaje del siglo XV, que se iniciaba en el momento en el que se dejaba la ciudad natal. "Ahora arranca en el momento en el que se llega al destino", critica. Además, añade que mientras que antes se intentaba recibir algo que no se conocía, ahora el turista acude a ver aquello que ha visto antes en fotografías. "Eso es paradójico, porque la idea es ver algo distinto", argumenta. http://www.lavanguardia.com/libros/20140225/54401720653/goncalo-tavares.html

Un viaje a la India

18


Sabies que ....? Literatura portuguesa. Es considera literatura portuguesa el conjunt d'escrits en portuguès. La periodització segueix les convencions europees habituals i es pot dividir en tres grans fases: la creació de la llengua, amb els períodes medievals i renaixentista, la decadència dels segles XVII i XVIII i la modernitat des del segle XIX, en un procés paral·lel al d'altres literatures peninsulars. Edat mitjana La primera literatura va ser escrita en galaicoportuguès i correspon a les cantigues difoses pels trobadors, amb una forta influència provençal. Els poemes més coneguts van ser recollits al Cancioneiro da Ajuda. La cort de Dionís I de Portugal, a semblança de les occitanes, va ser un focus rellevant de creació poètica. Els gèneres més importants són la cantiga d'amigo (de tradició popular, on una dona es dirigeix al seu estimat), cantiga d'amor (poemes d'amor cortès) i la cantiga d'escarnio e maldizer (poemes satírics) i un dels pocs autors coneguts és Martín Codax, ja que la majoria de trobadors escrivien anònimament. L'èpica no va ser tan conreada i es basa sobretot en versions locals i traduccions dels grans cicles europeus, amb introduccions de passatges clàssics. En prosa també es troben els livros de Linhagens, tractats de genealogia, i alguns sermons religiosos. Dins la crònica històrica, cal fer esment de la figura de Fernão Lopes i de l'anònima Chronica do Condestavel. Renaixement Amb el Renaixement sorgeix una llengua culta, allunyada de la parla ordinària, molt llatinitzant. La poesia segueix les influències italianes generals a tot el continent. L'ègloga lloa el paisatge natural portuguès amb autors com Bernardim Ribeiro i les estrofes amoroses tenen al capdavant a Sá de Miranda i António Ferreira. Tota la poesia renaixentista va arribar, però, al seu punt àlgid amb Luís de Camões, considerat un dels autors més rellevants del cànon portuguès (no debades dóna nom al Instituto Camões, conjunt d'organismes difusors de la cultura portuguesa a l'exterior). Luís de Camões

João de Barros va escriure a Décadas da Ásia sobre les glòries viatgeres de Portugal, un tema que seria reprès a l'època de l'imperialisme. Altres cronistes de la història local i expansionista són Damião de Gois, Fernão Lopes de Castanheda i Francisco de Andrade. Gil Vicente va ser el creador de teatre més rellevant, amb obres de tots els gèneres: representacions religioses de fragments bíblics d'influència medievals, versions de clàssics i comèdies modernes, basades en malentesos amorosos i en situacions grotesques. 19


Barroc i Neoclassicisme El barroc suposa una certa decadència per l'impuls de l'espanyol com a llengua de cultura, malgrat la independència que va seguir a la revolta de 1640. Aquest declivi va continuar durant el neoclassicisme, amb unes obres molt afectades, seguidores del gust llatí i sense gaires innovacions. Francisco Rodrigues Lobo, per exemple, va continuar escrivint en el gènere pastoral del segle anterior i l'orador António Vieira va seguir els temes de predicació tradicionals. Teòricament sí que es van fer avenços, gràcies a la creació de les Arcàdies i Acadèmies, que van regular la producció artística i científica, actualitzant metodologia i prescrivint el tipus de llengua que calia emprar. Destaca l'Arcàdia lusitana, que va tenir com a membre més destacat António Dinis da Cruz e Silva, un dels poetes de l'època que va reunir al seu voltant una escola de liristes de renom. Segle XIX Per renovar la literatura calia trencar amb els preceptes puristes i recuperar la llengua d'ús comú, tasques que va iniciar Almeida Garrett, després de conèixer el romanticisme anglès i francès, i que van seguir entre d'altres Castilho. Anthero de Quental va reaccionar contra aquesta escola i va conrear una poesia de caràcter pessimista i existencial, un to que va seguir Teófilo Braga, qui va destacar també com a polític. Alexandre Herculano de Carvalho e Araújo pot ser considerat el fundador de la novel·la històrica portuguesa. Un altre escriptor destacat del romanticisme va ser Camilo Castelo Branco. Però la prosa arriba al seu esplendor amb el realisme i la figura de José Maria Eça de Queiroz, una altra figura imprescindible del cànon. A cavall entre el segle XIX i el XX es troba Fernando Pessoa, possiblement el poeta portugès més traduït de la història.

Eça de Queiroz

Segle XX Pessoa va basar la seva obra en la invenció d'heterònims o veus poètiques que li van permetre tocar tots els registres de la lírica, renovant la manera d'escriure literatura al seu país (tot i que gran part del seu èxit va ser pòstum). Els seus versos tenen ressons del modernisme, de les avantguardes i del post-romanticisme i van obrir el camí als poetes del segle XX. En prosa els autors més rellevants daten de finals de segle: António Lobo Antunes i José Saramago. Ambdós tenen en comú viure fora de Portugal, conrear una novel·la crítica amb la realitat, ser candidats al Premi Nobel de Literatura (Saramago el va guanyar) i comptar amb traduccions als principals idiomes literaris. http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_portuguesa 20


Sabies que....? Lisboa Població: 545.245 h Capital de Portugal, del districte homònim i d’Estremadura.

La torre de Belém a Lisboa, Portugal, mostra d’estil manuelí, obra de Francisco Arruda© B. Llebaria

És situada a la vora del Tejo, a pocs quilòmetres de la desembocadura, a la sortida de l’estuari, anomenat Mar da Palha. Des del 1900 ha experimentat un gran creixement demogràfic (360 000 habitants el 1900; 709 179 habitants el 1940), que ha comportat l’expansió territorial per ambdues riberes de l’estuari del Tejo. El terratrèmol del 1755 la destruí quasi per complet, i fou reconstruïda pel marquès de Pombal. La part baixa (Cidade Baixa), vora el riu, fou la part més castigada, i la seva reconstrucció fou feta sobre un pla regular, l’eix urbanístic del qual és la Praça do Comércio, oberta al Tejo pel Cais das Colunas; és en aquesta part on es concentra la vida de la ciutat i on es troben la majoria dels edificis públics.

La zona alta conserva l’antic aspecte medieval, i un dels barris més populars i més típics és el de l’Alfama, situat al peu del castell de São Jorge. La ciutat moderna, que presenta llargues avingudes i àmplies places, ha crescut vers l’oest i vers el Nord, i un pont modern sobre el Tejo (1966) la uneix als nuclis de l’altra vora del riu (Almada, Barreiro, Cova de Piedade, Seixal), els quals formen part de la seva àrea urbana. Pel fet d’ésser Lisboa eix de grans rutes transoceàniques, és un port actiu, tant de passatgers com de mercaderies, on fan escala moltes línies de navegació que es dirigeixen a Amèrica i Àfrica. A les seves funcions i activitats administratives i polítiques s’uneix una gran activitat comercial i industrial (construccions navals, indústria siderúrgica, de maquinària, química, etc). És també un centre cultural important, amb universitat (fundada el 1290) i diverses escoles tècniques i superiors. Seu arquebisbal i primada de Portugal, amb el títol de patriarcat. Entre els monuments de la ciutat cal destacar la catedral, romànica, reconstruïda després del terratrèmol del 1755; el castell de São Jorge; el monestir dels Jerònims (s. XVI, amb un bell claustre) i la torre de Belém, que són d’estil manuelí, i el Padrão dos Descobrimentos (1960); hi ha també l’església de São Vicente de Fora, amb una façana renaixentista del s. XVI, la basílica da Estrêla (s. XVIII), la plaça del Comercio (s. XVIII), etc.

21


Vistes des de Sant Pedro Alcantara

L’any 1981, un incendi devastà la galeria nacional d’art modern i en destruí totes les pintures. De fundació incerta, fou municipi romà (Olisipo), formà part dels reialmes sueu i visigot i el 714 la sotmeteren els musulmans. Els monarques asturians i lleonesos l’ocuparen temporalment, i Alfons I de Portugal la incorporà al regne de Portugal (1147), del qual assolí la capitalitat en temps d’Alfons III de Portugal. Durant els s. XV i XVI, gràcies al comerç ultramarí, esdevingué un activíssim centre econòmic: el seu port redistribuïa a tot Europa els valuosos productes (espècies, esclaus, or, sucre, etc) dels establiments portuguesos a Àfrica, Àsia i Amèrica. Després d’un període de decadència, al s. XVIII Lisboa tingué una nova època d’esplendor, vinculada a l’or brasiler. Els francesos l’ocuparen el 1807, un any després l’alliberaren els anglesos, i durant els decennis següents fou un reducte del constitucionalisme. S'hi proclamà la república (1910), i durant el govern de Salazar, des del 1932, experimentà una renovació urbana. Aquesta activitat constructiva es reprengué durant el decenni dels noranta amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de Lisboa l’any 1998. Aquest any el president portuguès Jorge Sampaio inaugurà el pont Vasco da Gama, que, amb 17,2 km, és el més llarg d’Europa, i tingué lloc l’esmentada Exposició, que se celebrà en un recinte construït en un antic barri industrial de la ciutat.

http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0037370.xml?s.q=lisboa#.Uyhq986EnT0

22


Articles....... Lisboa, adoquines de poesía Por Javier Memba. Elmundo.es. Pocos autores sintetizan el alma de una ciudad como Fernando Pessoa lo hace con su Lisboa. Por más que escribiera aquello de que "el poeta es un fingidor", el cariño que le inspiraron las calles que le vieron nacer era tan sincero que ha acabado por convertirle en un fenómeno turístico en algunas de ellas. De sus paseos por la capital portuguesa aún hablan sus paisanos, muchos de sus lugares favoritos aún se ofrecen al lector viajero. El paseo por la Lisboa del autor de 'El libro del desasosiego' comienza en el barrio de O Chiado. Ya casi totalmente reconstruido tras haber sido pasto de las llamas del devastador incendio sufrido en 1988. El poeta aún aguarda al visitante sentado en la terraza Visitar a este eterno Pessoa es una cita ineludible para el lector viajero. de A Brasileira (Rúa donde do Almeida Garret, 120), donde una estatua en bronce reproduce su triste figura. Junto a ella, una silla vacía, invita al lector a tomar asiento y fotografiarse junto a Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Alvaro de Campos y el resto de los heterónimos que Pessoa alumbró. Todos ellos habitaron en la casa del escritor (Rúa Coelho da Rocha, 16). Entre sus paredes, además de la correspondiente biblioteca y un importante archivo, el visitante encontrará algunos de los objetos personales de ese empleado comercial que fue Pessoa en vida. Destaca entre todos ellos la carta astral del escritor. Cuenta la leyenda que Luis Vaz de Camões vivió algunas de sus disipaciones en los alrededores de la plaza que hoy le recuerda, también en el barrio de O Chiado. Algunas de estas mismas calles fueron holladas por Pereira 350 años después de la muerte del autor de 'Os Lusíadas'. En cualquier caso, la Lisboa de Pereira es una ficción nacida en la mente de una italiano buen amante de la cultura portuguesa, Antonio Tabucchi. Sin embargo, cabe apuntar que Pereira se hubiera sentido satisfecho de ver que algunos de los nombres salazaristas de las calles por las que Vista de la Rua do Carmo.

23


él paseo, tras la Revolución de los Claveles pasaron a denominarse de maneras más felices. Tal puede ser es caso de la Avenida da Libertade. José María Eça de Queiroz -uno de los autores más grandes que hayan dado las letras del país vecino-, no por realista y parnasiano dejó de interesarse por lo quimérico. Así, en sus protagonistas, desde una pensión lisboeta, eran capaces de matar mediante prodigios a terribles mandarines que hacían volar sus barriletes en terrazas que se alzan en la remota China. La Lisboa del gran Eça de Queiroz es la del Cementerio de los Placeres, y el Hotel Bragança, la de Benfica, el barrio Alto, el Graça, el de la Mouraira. El teatro de São Carlos, la Estación de Santa Apolónia, la rua du Ouro y la plaza del Rossio -todo ello en el centro neurálgico de la ciudad- son el escenario de esas espléndidas narraciones de Eça de Queiroz, Estación de Santa Apolónia

donde pasión y esoterismo discurren en paralelo.

Cabe una última recomendación en la visita a la Lisboa literaria: el museo dedicado a la memoria del poeta João de Deus (Avenida Álvares Cabral, 69). http://www.elmundo.es/especiales/2003/07/sociedad/destinos_literarios/lisboa/

24


Lisboa: ruta literaria en el tranvía 28 E. Vázquez Pita Suba al eléctrico 28 y asómese al café A Brasileira a saludar a Pessoa, beba una limonada con Pereira en el British Bar o espíe a los nazis en el avenida Palace. La ciudad de las Siete Colinas se aprende a pie, callejeando barrio arriba, barrio abajo. Y no hablamos de Roma. Si el turista se sienta en un vagón de la red de trenes de Lisboa a Sintra pronto rememorará el ambiente mestizo y multicultural de Londres. La herencia de una capital con lazos ultramarinos en América, Asia y África ha inspirado innumerables novelas de espías nazis, lucha por la libertad o pesimismo existencial. En esta ruta, no basta con fotografiarse ante la estatua de Pessoa, hay que subir al tranvía amarillo 28 y seguir la pista al poeta por los cafés que frecuentó. He aquí la Lisboa más aventurera, descrita magistralmente en siete obras. HISTORIA DEL CERCO DE LISBOA: Castillo de San Jorge José Saramago fabuló sobre un personaje, el anodino conservador Raymundo Silva, que cambiaba a su gusto los textos históricos de Lisboa, desde que fue sitiada por las huestes cristianas en el siglo XII. Las ruinas del castillo dos Mouros o de San Jorge dominan el barrio marinero de la Alfama y el Tajo desde esa época. El tranvía 28 lo deja en el mirador de Santa Lucía y la cuesta debe subirla a pie. «CÁNDIDO»: La Sé Un terremoto seguido de un maremoto destruyó Lisboa en 1755. El cataclismo impresionó a Voltaire, que lo menciona en un poema como algo contrario a la providencia divina. El filósofo alemán Leibniz replicó que, a pesar de las apariencias, todo en este mundo ocurre para el bien de la humanidad. La respuesta del ilustrado francés fue su cuento Cándido, cuyo protagonista sobrevive al seísmo. La Sé es de los pocos edificios que quedaron en pie. Esta fortaleza-catedral, fundada en el siglo XII por el primer rey Afonso Henriques, armado caballero en Tui, preside el barrio comercial de La Baixa. Alberga un baptisterio decorado con preciosos azulejos. El 28 para justo en la puerta.

25


LIBRO DEL DESASOSIEGO: Café A Brasileira Descubrir el verdadero yo del poeta Fernando Pessoa requiere paciencia. Para seguirle la pista hay que asomarse primero por el café restaurante Martinho da Arcada, fundado en 1782 en la plaza do Comercio y frecuentado por el literato. El 28 tiene parada en la rúa da Conceiçao. Luego, siga viaje hasta el Chiado y apéese al llegar al Brasileira, en Garrett, 120. Esta cafetería art decó fue frecuentada por los intelectuales lusos entre 1920 y 1950. Es obligado fotografiarse con la estatua de bronce del literato que hay en la terraza. Si siente el desassosego, visite su casa museo en Coelho da Rocha. SOSTIENE PEREIRA: Orquídea y British Bar En honor del novelista italiano Antonio Tabucchi, es obligatorio tomar una limonada muy azucarada y probar una omelette a las hierbas aromáticas en la Orquídea. Puede retrotraerse a la triste Lisboa de 1938 e imaginarse las charlas entre el periodista Pereira y el camarero Manuel. El 28 lo deja en A Estrela, pero le resta una larga caminata. Luego, mire de reojo para cerciorarse de que no lo siguen los policías secretos del dictador Salazar, apéese del 28 en la plaza de Luis Camões y camine hacia el río. Reúnase de incógnito con el subversivo Monteiro Rossi en el British Bar. Este local portuario casi centenario está en el Cais de Sodré (Bernardino Costa, 52), con vistas al Tajo. Ojo, las agujas del reloj corren al revés. CONFESIONES DE FÉLIX KRULL: Hotel Avenida Palace Inaugurado en 1892, el lujoso hotel Avenida Palace destiló su mayor glamur entre la Belle Époque y la Segunda Guerra Mundial. Por su salón pasaron diplomáticos, religiosos y artistas y fue escenario de intrigas y espionaje. En 1954, Thomas Mann se encerró en una habitación para escribir Confesiones del estafador Félix Krull, la novela más juvenil de un anciano. Fue iniciada en 1911 y quedó inacabada. Grandes vistas desde la rúa 1 de Decembro, cerca de la estación de tren del Rossio. En 1940, el MI6 británico controlaba a los espías nazis que contactaban en el vestíbulo con sus enlaces. La señal era un pañuelo blanco. La parada más cercana del 28 está en el Chiado.

26


INVIERNO EN LISBOA: El Barrio Alto Es inútil que busque el prostíbulo Burma Club porque solo existe en la imaginación de Antonio Muñoz Molina. Pero su novela menciona los elevadores, como el de Santa Justa, próximo a la plaza del Comercio, o el de A Bica. El 28 para en el Chiado y en Calhariz (A Bica). En un capítulo, Biralbo sale de un garito de sexo y jazz en busca de Lucrecia. Se da cuenta de que lo siguen y corre por sus calles empinadas hasta que se pone a salvo en el elevador que sube al mestizo barrio Alto (parada del 28 en Luis Camões). Molina refleja la Lisboa más oriental, la de bares como Yakarta, Goa o Honk Kong. Para revivir la atmósfera nocturna de trompetistas y humo, puede entrar en el Catacumbas Jazz bar, en el Chiado, o el Musicais, en Alfama. En esa zona, hay locales con recitales de fado en directo. Si sale de allí, dos discotecas de moda son Kapital y Lux. LOS MAIA: Hotel As Janelas Verdes El lujoso palacete As Janelas Verdes se ubica cerca del Museu de Arte Antiga en la rúa de As Janelas Verdes, ante el puente 25 de Abril. Allí escribió Eça de Queirós su novela realista El Ramillete de Los Maias, saga portuguesa que algunos equiparan a El Quijote. El autor de El Crimen del Padre Amaro instaló su despacho en la capital en 1866 y en 1875 narró las tensiones entre el patriarca Afonso y su idealista nieto Carlos. Conviene pedir consejo al barman sobre el cóctel a beber. Apéese del 28 en la basílica da Estrela, Domingos Sequeira o en Prazeres y siga un buen trecho a pie hacia el río. Si toma el 15E, le llevará a Belém, pero esa ya es otra historia. http://www.lavozdegalicia.es/escapadas/2010/03/26/00031269591299912608426.htm

27


Ciutats literàries. Lisboa