Sabors i sabers: Coneixem Israel?

SABORS I SABERS: CONEIXEM ISRAEL?

I* Hau HAUSFATER-DOUĂ?EB, Rachel. El nen estel I* Sle SLEGERS, Liesbet. Un nen nascut a Betlem I** Oz OZ, Galia. Saki se ha perdido I*** Sch SCHRAM, Peninnah. El rei dels captaires i altres contes hebreus

I*** Sin SINGER, Isaac. Bashevis. Contes jueus I 296 Bar BARNES, Trevor. Judaísmo: culto, festividades y ceremonias religiosas litúrgicas del mundo I 792 Mil MILLÀ, Lluís. Anem a Betlem o Els petits pastorets I N842 Met METER, Leo. Cartas a Bárbara I DVD Rei El Rei Salomó i l’abella: un conte d’Israel 221 Wie WIESEL, Elie. Celebración profética: personajes y leyendas del antiguo Israel 296 Cho CHOURAQUI, André. Moisés: viaje a los confines de un misterio realizado y de una utopía realizable 296 Gui GUIRAO, P. Narraciones del Talmud: el libro secreto de los judíos 296 San SAN JUAN, Enrique. Kabbalah y principios espirituales para principiantes 296 Sav La saviesa dels pares d’Israel 296 (03) Coh COHN-SHERBOK, Dan. Breve enciclopedia del judaísmo 323.1 (56.9) Sai SAID, Edward W. Crónicas palestinas: árabes e israelíes ante el nuevo milenio 323.1 (56.9) Var VARGAS LLOSA, Mario. Israel, Palestina: paz o guerra santa

451 (03) Tar TARGARONA BORRÁS, Judit. Diccionario hebreo-español: bíblico, rabínico, medieval, moderno 451.6 Fer FERRER I COSTA, Joan. Hebreu: llengua, literatura, gramàtica MM 451 Heb Hebreo ¡simplemente hablemos!

641 Ste STERNBERG, Robert. La cuina sefardita: la riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani 78 (Bar) Bar BARENBOIM, Daniel. El so de la vida: el poder de la música 78 (Bar) Bar BARENBOIM, Daniel. Mi vida en la música N 833 Esp ESPRIU, Salvador. Israel N 833 Llo LLOMPART, Josep M. Jerusalem N 833 Pla PLA, Josep. Israel 1957 N 841B Sai SAID, Edward W. Humanismo y crítica democrática: la responsabilidad pública de escritores e intelectuales P 833 Dua DUARTE I MONTSERRAT, Carles. Tríptic hebreu P 833 Llo LLOMPART, Josep M. Jerusalem P 851 Ami AMIKKHAI, Yehuda. Clavats a la carn del món: antologia poètica

P 851 Sad SADÉ, Pinkhas. El Déu abandona David 9 (56.9) His Història de l’altre: [Israel i Palestina, un conflicte, dues mirades] 9 (56.9) Izq IZQUIERDO BRICHS, Ferran. Israel y Palestina: un segle de conflicte 9 (56.94) May MAYER, Arno J. El arado y la espada: del sionismo al estado de Israel 9 (56.94) Seb SEBAG MONTEFIORE, Simon. Jerusalén: la biografía 9 (=924) De L DE LANGE, Nicholas. El pueblo judío: historia, cultura, arte y religión 9 (=924) Vil VILLATORO, Vicenç. Del call a la sinagoga 9 (=924) Vil VILLATORO, Vicenç. Els jueus i Catalunya 902 Sai SAID, Edward W. Orientalisme 91 (026) (59.9) Isr Israel y los territorios palestinos. Barcelona: Geoplaneta, 2010. Col·lecció Lonely Planet 91 (026) (56.9) Tic Tierra Santa, Israel y territorios palestinos: [historia, gastronomía, naturaleza, cultura] 91 (026) (56.94) Isr Israel. Barcelona: Océano, cop. 2008 91 (56.94) Bel BELLOW, Saul. Jerusalén, ida y vuelta

910.4 (56.9) Dez DEZCALLAR, Rafael. Tierra de Israel, tierra palaestina: viajes entre el desierto y el mar 910.4 (56.9) Pie PIERA, Josep. A Jerusalem 92 (Sal) Coh COHEN, Laurent. Salomón, el rey sabio JN Wal WALLACE, Lewis. Ben-Hur N Ben BENÍTEZ, J.J. Caballo de Troya 1: Jerusalén N Ben BENÍTEZ, J.J. Nazaret N Gor GORDON, Noah. El diamante de Jerusalén N Gor GORDON, Noah. El Rabino N Gor GORDON, Noah. El último judío N Gro GROSSMAN, David. Llévame contigo N Gro GROSSMAN, David. Véase: amor N Gui GUILLOU, Jan. Del norte a Jerusalén N Gui GUILLOU, Jan. El camí de Jerusalem N Gur GUR, Batya. Asesinato en directo: un caso en televisión

N Gur GUR, Batya. Asesinato en el corazón de Jerusalén: un caso pasional N Gur GUR, Batya. Asesinato en el kibbutz N Gur GUR, Batya. Un asesinato musical N Hal HALTER, Marek. El Mesías: la historia de David Reubeni N Hal HALTER, Marek. Los Jázaros N Kah KAHN, Michèle. Salomón y la reina de Saba N Ker KERET, Etgar. Pizzeria Kamikaze y otros relatos N Lap LAPIERRE, Dominique. Oh, Jerusalén N Mae MAESO DE LA TORRE, Jesús. El lazo púrpura de Jerusalén N Mas MASSIE, Allan. Rey David: el elegido de Dios N Nah NAHMAN, de BRATSLAV. Cuentos fantásticos N Oz OZ, Amos. Fima N Oz OZ, Amos. El mateix mar N Oz OZ, Amos. El meu Mikhael

N Oz OZ, Amos. Hasta la muerte N Oz OZ, Amos. Inesperadament al fons del bosc: un conte fantàstic N Oz OZ, Amos. No digas noche N Oz OZ, Amos. Un descanso verdadero N Oz OZ, Amos. Una pantera al soterrani N Oz OZ, Amos. Una història d’amor i de foscor N Rou ROURKE, Mary. El Sanador de Nazaret N Yeh YEHOSHUA, Abraham. Barcelona: Una dona a Jerusalem N Yeh YEHOSHUA, Abraham. La novia liberada C Sfa SFAR, Joann. La Bar-Mitzva GN Cue. Cuentos hebreos contemporáneos R 9 Ave. La Aventura de la historia, nº 7 (abril 2011).

Jerusalén. Ciudades con historia.

R 91 De. De viajes, nº 152 (des. 2011), pàgs. 62-71 UBACH, Kris. Israel sorprendente R 91 Lon. Lonely Planet, nº 59 (jul. 2012), pàgs. 40-55 ARNEDO, Clara. Tel Aviv. Espíritu libre en Tierra Santa R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 210 (nov. 2008), pàgs. 30-43 CÓRDOBA, Susana. Jerusalén: viaje a Tierra Santa

R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 210 (nov. 2008), pàgs. 54-61 REVELLES, David. Tel Aviv: cien años de juventud CD 023.3 ALL All the best from Israel CD 023.6 PER PERELMAN, Amir. Prayers beyond words CD 023.7 LEV LEVY, Yasmin. Mano suave CD 023.7 LEV LEVY, Yasmin. Sentir CD 300 JER Jérusalem: la ville de deux paix: la paix céleste et la paix terrestre CD 520 Yen Yentl DVD 641 Pla Israel y los territorios palestinos DVD 9 (4) “19” Nov La noche de los cristales rotos y El Estado de Israel DVD 9 (=924) Rei El Reino de David: la saga de los israelitas DVD 92 (Rab) Isa Isaac Rabin DVDM 398 BAR Daniel Barenboim: 50 years on stage DVD Ben Ben-Hur DVD Exo Éxodo

*CURIOSITATS: Sabies que...?

9 9 9

9

9

9

9

Jerusalén és una ciudad conquistada en 11 ocasiones, destruida y vuelta a edificar hasta cinco veces a lo largo de los últimos dos mil años.

El espacio donde nació Jerusalén estaba ya poblado en la Edad del Bronce temprano, en el tercer milenio antes de nuestra era. Las primeras referencias documentales conocidas son los egipcios Testos de Execración (s. XIX a.C.).

La figura clave en los orígenes de la ciudad es el rey David, quien, hacia el año 1004 a.C., fortificó y refundó el primer establecimiento allí existente, dándole su propio nombre, Ir David – ciudad de David -, en un espacio próximo a la actual. Salomón, el hlijo y heredero de David, la amplió y, sobre todo, edificó el templo que llevó su nombre. En su interior se emplazaron el Arca de la Alianza y las Tablas de la Ley, que Yavé había entregado a Moisés en el monte Sinaí.

Dada su estratégica situación, la ciudad conoció también la presencia de Alejandro Magno, en su camino hacia la conquista del Imperio persa. La dominación romana llegó en el año 64 a.C., con la conquista por el general Pompeyo. Jerusalén vive años de auge bajo el reinado de Herodes el Grande, que la reconstruyó y restauró el templo. En ese momento es cuando se sitúa en Jerusalén el episodio protagonizado por Jesús de Nazaret, que serviría para abrir una nueva era en la Historia de la Humanidad.

Décadas más adelante, gobernada la ciudad por la comunidad religiosa delos asmoneos, los levantamientos populares contra Roma provocaron un nuevo asedio, ocupación y destrucción, en el año 70, a manos del general Tito. Ésta es la fecha que la historia judía da al inicio de la Diáspora. Una tendencia que se reforzó, tras la nueva revuelta del año 135 en la que era llamada Aelia Capitalina, sofocada por el emperador Adriano, que fomentó la salida de la población.

En 1290, los mamelucos gobernantes en Egipto y Siria se hicieron con el territorio palestino y la ciudad de Jerusalén fue islamizada en profundida, adquiriendo rasgos físicos de gran relevancia que se conservan hasta el día de hoy. El relevo de poder sobre Tierra Santa, pero dentro del ámbito del ámbito musulmán, llegó en el año 1517, cuando el ascenso del poderío otomano en los umbrales de la Edad Moderna le entregó su dominio. Como ciudad sagrada del islam, Jerusalén se vio muy beneficiada por la obra del sultanato, especialmente durante el gobierno de Solimán el Magnífico,el gran rival del emperador Carlos V en el agitado escenario del Mediterráneo. A él se debe la construcción de la muralla, concluida en 1540, que hasta hoy rodea el recinto de la Ciudad Vieja, con sus 4,5 kilómetros de longitud, 43 torres y 8 puertas.

Las principales – Puerta de Damasco, Puerta de Jaffa, Puerta de los Leones y Puerta de Sión – están orientadas a los cuatro puntos cardinales. La Puerta Dorada, que

tradicionalmente siempre ha estado sellada, es aquélla donde la tradición cristiana sitúa la entrada de Jesús en la ciudad en vísperas de la Pasión y la que, según la tradición hebrea, servirá para la nueva entrada en la ciudad del Mesías.

9

9

9

9

Tras este positivo período, la ciudad decayó en todos los sentidos, perdida su importancia política, disminuida su actividad económica y convertida en una población marginal, en la que ni siquiera el mantenimiento de la afluencia de peregrinos servía como instrumento de animación.

Ya bien entrado el siglo XX, con el progresivo debilitamiento del poderío del Imperio otomano, la marginada Tierra Santa fue adquiriendo destacada presencia en la escena internacional, a impulso de la influencia europea. Un proceso de modernización que se trdujo en la presencia de comerciantes occidentales y delegaciones diplomáticas de las grandes potencias, que impusieron usos y costumbres occidentales. El auge del turismo que buscaba espacios exóticos se complementó aquí con una marcada recuperación del peregrinaje.

A partir de 1860, la ciudad fue extendiéndose más allá del recinto amurallado. En los años finales del siglo, la propaganda sionista desplegada en los países europeos en base al retorno a la tierra prometida llevó hasta aquí a considerables contingentes humanos, que contribuyeron a imponer rasgos de un decidido cosmopolitanismo. Una tendencia que se incrementó como consecuencia de la I Guerra Mundial, que produjo el hundimiento del Imperio otomano y la subsiguiente ocupación de la ciudad por los ingleses, el 9 de diciembre de 1917.

El general Allenby fue la primera mayor autoridad del Mandato que Gran Bretanya impuso aquí durante los siguientes treinta años, otorgado por la Sociedad de Naciones.

Una etapa de manifiesta prosperidad y profunda transformación en todos los órdenes, que introdujo plenamente a la vieja ciudad en el siglo XX, dotándola de infraestructuras e instituciones, ordenando las construcciones según planes racionales y armónicos en el plano estético y disponiendo equipamientos de gran envergadura.

A partir del año 1933, en que tuvo lugar en Alemania el ascenso al poder de Hitler, la marca nazi derivada de la persecución que desencadenó contra la población judía empujó hasta las tierras de Palestina a gran cantidad de personas. A ellas, después del find de la guerra en 1945, se vinieron a añadir los supervivientes de aquella política de persecución y exterminio.

Se abrió entonces el enfrentamiento violento con los británicos por su política acerca de la inmigración, que se cerró con el abandono del territorio y su partición por decisión de las Naciones Unidas, en noviembre de 1947. En 1948, en medio de un clima de gran violencia y tensión, se proclamaba el Estado de Israel y la ciudad de Jerusalén erea dividida en dos partes – israelí y jordana – y quedaba bajo un régimen de administración por las Naciones Unidas.

Jerusalén Este, la parte correspondiente al nuevo reino de Jordania, abarcaba la Ciudad Vieja, donde se encontraban todos los espacios que eran considerados sagrados para los

fieles de las tres religiones. A su vez, la Ciudad Vieja se presentaba tradicionalmente dividida en cuatro barrios: árabe, judío, cristiano y armenio.

9

Una historia convulsa la que han vivido desde entonces estos espacios, jalonada por las sucesivas guerras árabe-israelíes que se produjeron en los años 1948, 1956, 1967 y 1973, dentro del conflicto que todavía hoy no ha solucionado en absoluto los problemas de convivencia de las dos comunidades sobre una área tan reducida y disputada como densamente poblada.

En junio de 1967, después de la Guerra de los Seis Días, que nuevamente vio la victoria israelí sobre sus adversarios árabes, la parte oriental de Jerusalén fue ocupada y anexionada por el Estado vencedor. Proclamada así “capital eterna e indivisible de Israel”, la cuestión, dotada de un elevado simbolismo en muchos sentidos, sigue estando abierta en los foros internacionales, ya que la Autoridad Nacional Palestina exige la devolución del Jerusalén oriental con el fin de situar en él su definitiva capitalidad.

Una ciudad, pues, proclamada “tres veces santa”, imprescindible tanto en la historia de las religiones como en la de la cultura y hasta el mismo día de hoy atravesada por una permanente y aguda conflictividad que define su vida cotidiana, convertida en escenario de tensiones y enfrentamientos políticos y sociales de considerable calado y dificultosa resolución.

9

No hay lugar más importante en el mundo para el pueblo judío que el Muro de las Lamentaciones, si bien esta denominación tan extendida en todo el mundo no es la que utilizan los judíos, ya que su nombre en hebreo significa propoiamente Muro Occidental.

Es un hecho conocido que los romanos cuando destruyeron el Beir HaMikdash, el templo sagrado de los judíos, en el año 70 d.C., tan sólo dejaron en pie este muro, de donde sin embargo, de acuerdo con la tradición rabínica, jamás se alejó la presencia divina al ser el lugar más cercano al Kodesh Hakodashim, el sancta sanctórum del templo. Desde una perspectiva arqueológica, se trata de un tramo del muro exterior de la ampliación realizada por Herodes el Grande en el siglo I a.C. de la explanada que cubría el Monte Moria, durante la cual se remodeló también el Segundo Templo.

La parte visible del Muro tiene algo más de 18 metros de altura, aunque se sabe que por debajo del nivel del suelo éste se prolonga aproximadamente 13 metros más.

Hay fuentes que afirman que la tradición de orar frente al Muro se remonta a los tiempos del emperador Constantino, cuando los judíos fueron autorizados a entrar de nuevo en la ciudad, aunque tan sólo una vez al año en el mes de Av, al ser anulada la prohibición en ese sentido establecida por Adriano tras sofocar la Revuelta de Bar Kojba, si bien es ampliamente aceptado que su reconocimiento como lugar de oración de la comunidad judía no se hizo efectivo hasta el siglo XVI, bajo el gobierno de Solimán el Magnífico.

Deseos y rogativas se acumulan en los recovecos del Muro. Hoy, se pueden mandar desde cualquier parte del mundo por correo electrónico, sms y hasta por fax.

Lloc de la imatge: http://redhistoria.com/el-muro-de-las-lamentaciones-el-antiguo-templo-de-salomon/

Lloc de la imatge: http://fotos.lainformacion.com/mundo/el-pequeno-muro-de-las-lamentaciones-en-jerusalen

9

“Mi primo fue el último de la familia en abandonar Jerusalén en marzo de 1948 para empezar, como todos nosotros, el largo camino del exilio, el largo camino de los refugiados”. Así recordaba edward Said en sus Memorias el definitivo abandono familiar de su ciudad natal. Jerusalén era para los Said “la tierra”, aunque sólo residieran allí durante las vacaciones; habitualmente, por razones laborales de su padre, vivían en El Cairo; sin embargo, las largas visitas veraniegas a la casona familiar, donde Edward había nacido el 1 de noviembre de 1935, significaban la vuelta a las raíces, a los primos, a las correrías y travesuras infantiles, a las viejas calles familiares.

La Jerusalén de Edward contaba con poco más de cien mil habitantes, entre los autóctonos palestinos y los judíos que habían empezado a afincarse allí con el beneplácito del mandato británico. Había también un 10 por ciento de europeos establecidos en las colonias rusa, alemana, griega, norteamericana, en los cuarteles británicos y en los conventos y edificios religiosos. La ciudad tenía dos partes bien diferenciadas: la Ciudad Nueva, la más grande y poblada, se extendía a partir de las murallas de la Ciudad Vieja hacia el oeste creciendo en torno a la avenida de Jaffa, y hacia el sur aglomerándose en amobos márgenes de la carretera que conducía a Belén.

La otra parte, la Ciudad Vieja, vivía al abrigo de la vieja muralla abierta al exterior por siete puertas, y guardaba los sagrados lugares de las tres religiones monoteístas.

9

Los directores capaces de sacar todo el jugo a Richard Wagner se pueden contar con los dedos de la mano. Daniel Barenboim es uno de los privilegiados que trasciende la grandiosidad opulenta de Tristán e Isolda extrayendo todos sus matices sin caer en la ostentación. Y a la vez consigue proyectar las disonancias musicales y dialécticas de los amantes con la hiriente fatalidad de un amor adolescente. Claro ue, a algunos de los asistentes al Festival de Jerusalén en 2002, todo lo anterior les sonaba a “nazi”. Y es que, cuando Barenboim decidió romper el tabú de interpretar al compositor preferido de Adolf Hitler en la patria ancestral judía, la opinión pública se le echó encima. A regañadientes, el director cambió su elección inicial (La Valkiria) por piezas de Stravinski y Schumann. Pero al final del concierto este argentino de origen judío criado entre Israel y Alemania, se dirigió cortésmente al público, y en perfecto hebreo anunció: “Vamos a interpretar una pieza de Wagner. Si alguno de los presentes tiene alguna objeción, es libre de abandonar la sala”. Algunos lo hicieron, pero el resto le dedicó una cálida ovación al concluir la actuación. Hizo entonces algo insólito: bajar del escenario para explicar su decisión a los que aún se mostraban ofendidos.

Algunos dicen que el músico ha hecho más por la paz en los territorios ocupados que muchos políticos. Fue la primera persona del mundo en tener la nacionalidad conjunta palestina e israelí (también tiene la española y argentina), y en 1999 fundó junto con el escritor Edward Said la West-Eastern Divan Orchestra, una formación compuesta por jóvenes músicos palestinos e israelíes.

Su talante conciliador es el resultado más que probable de una trayectoria personal accidentada y cosmopolita. En su currículum como director figuran orquestas excelsas de todo el mundo.

Llocs de les imatges: http://www.wagneropera.net/RW-Performers/Daniel-Barenboim.htm http://www.musicalcriticism.com/concerts/prom-12-13-0712.shtml

9

GASTRONOMIA: La cuina jueva, des del punt de vista històric, correspon a la del poble jueu o hebreu.

Originàriament era una tribu del desert de Palestina que, segons la Bíblia, el seu llibre sagrat – interpretat a través de la Torà o “llei” -, després d la seva esclavitud a Egipte, al segle XIII a.C. s’establí a l’actual Palestina, que els jueus reclamen com a solar històric, d’on també foren expulsats i esclavitzats en altres ocasions. És un dls motius de la “diàspora” jueva, i el fet que n’hi hagi comunitats – sovint molt antigues – arreu del planeta: de la Xina a Europa, passant per Àfrica (Etiòpia), fins a arribar, més tard, a Amèrica i Oceania.

9

Una cuina basada en la religió El judaisme és una religió d’origen tribal i familiar: es transmet a través de la mare, i per això l’alimentació hi té un paper fonamental. La mare no és solament la que cuina, sinó que és l’encarregada de vetllar per a l’acompliment de les detalladíssimes particularitats alimentàries que imposa la religió, concretades en les normes kosher, que inclouen allò permès i allò no permès: prohibició de menjar porc i altres animals, particularitats culinàries, aliments rituals de les festivitats, etc.

L’actual Israel és un estat plurinacional, amb l’hebreu com a llengua oficial. S’hi inclou Palestina (amb les zones autònomes palestines àrabs de la Franja de Gaza i Cisjordània).

S’hi parlen, per tant, d’altres llengües: l’àrab, el yiddish, el sefardita i altres llengües dels jueus arribats d’arreu del món, des del rus fins a l’alemany. Els dos grans grups de jueus són els askenasites – procedents de l’Europa central i oriental, com Alemanya, Polònia, Rússia... – i els sefardites, procedents de la Península Ibèrica (però espanyolitzats o castellanitzats, ja que els catalans i galaicoportuguès i el català (i l’occità). Aporten dues tradicions culinàries diferents, ja que els jueus, per sobre de les normes imposades per la religió, lògicament, s’han adaptat a cada cultura. La tradició askenasita correspon a les pautes de la cuina de l’Europa central, nòrdica i eslava; mentre que la sefardita a la de les cuines ibèriques i, més tard, de la Mediterrània oriental, ja que s’establiren bàsicament en terres de l’Imperi Otomà, on foren més ben rebuts que no pas en els països cristians, d’on sovint foren sotmesos a progroms, expulsions i holocausts.

9

Mediterrània i asiàtica La cuina jueva és una de les més antigues – o, almenys, una de les que posseeix documents més antics – de tota la Mediterrània, incloent-hi Europa i Àsia. La Bíblia, en efecte, ja cita molts productes, menges i espècies que encara avui aquesta cuina fa servir, del pa al vi o a l’oli d’oliva – molt relacionat amb la religió, per la prohibició del porc i de l’ús de productes làctics per cuinar, com la mantega – a moltes herbes i espècies. I, semblantment, als llibres sagrats s’hi troben els fonaments dels preceptes religiosos de l’alimentació dels jueus, concretats en els principis del Kashrut, o sigui, la codificació d’allò permès i allò no permès, i en els aliments i rituals que es consideren kasher (o

kosher) o sigui, d’acord amb allò que marquen els rabins (enfront d’allò que és taref, o sigui, impur, no conforme a la llei).

Així, d’acord amb aquests principis, els jueus no poden menjar porc ni cavall ni caça. I, com que no es pot beure ni menjar sang, els animals han de ser sacrificats d’una forma concreta i ritual (chehita) i la carn sempre ha de ser remullada almenys mitja hora, i salada, cosa que comporta certes particularitats en les receptes.

Tampoc no es pot barrejar carn amb llet i productes làctics, d’acord amb una interpretació estricta de la Bíblia: els jueus més observants, doncs, han de tenir a casa un doble joc d’estris de cuina, vaixella, coberts i parament de taula, un per a la carn i l’altre per als productes làctics. Els plats que contenen llet o mantega, si de cas, s’han de menjar abans dels de carn. Per això, com ja esmentàvem, la cultura jueva és una cultura de l’oli, a la Mediterrània, particularment el d’oliva.

Pel que fa al peix, d’acord amb la interpretació bíblica, només es poden consumir els que tenen escates i aletes, és a dir, que tenen una forma arquetípica d’allò que es considera un peix. Per tant, un jueu religiós no pot menjar perixos sense escates, com per exemple, anguila, ni molt menys calamars, pops, crustacis, mol·luscs, ni tampoc cargols. Per això molts presenten preferències per peixos amb escates molt aparents, com la carpa.

9

La cuina de les festes Segons l’ortodòxia, és la dona la que cuina i té cura de la llar. I aquesta ha de fer observar a la família – també gastronòmicament – les grans festes del calendari jueu. La cuina jueva, en efecte, està profundament impregnada del calendari festiu i religiós. I, de fet, cada festa marca els aliments, els plats i fins i tot el menú corresponent.

En primer lloc el sàbat (shabat) o festa setmanal, dia de descans i en el qual no es pot encendre foc ni cuinar ni fer cap mena de treball. D’aquí es deriva la tradició de cuinar plats a foc lent, des des dia abans, que reben el nom de cholent (askenasites), adafina (jueus sefardites castellans) o haní (jueus catalans).

Altres festes són el Rosh Hashana o Any Nou. Cal menjar aliments dolços; aquests no poden ser ni agres ni amargs. Els més llaminers i, particularment els nens, en diuen bé.

El Yom Kipur és un dia de dejuni i penitència, però abans i després és costum menjar àpats suculents i copiosos, amb fòrmules que, sovint, s’han transmès de generació en generació.

El Sucot és la festa de la collita (o de les barraques; els jueus medievals catalans l’anomenaven “de les canyelles”), es caracteriza pel consum de fruites i verdures.

La festa de la Hanukà o del canelobre també suposa l’elaboració de plats especials.

D’altres festes són el Purim, el Lag Bomer i, sobretot, la Pesach o Pasqua, que celebra l’èxode i alliberament del poble jueu. Hi ha menges rituals com les herbes amargues, els ous durs, les verdueres i el xai. Encara avui hi ha rastres d’aquesta influència en l’alimentació de matriu cristiana, particularment a l’illa de Mallorca (on hi ha una

comunitat juevocatalana almenys des de l’Edat Mitjana, els “xuetes”, nom que era considerat un insult pels cristians).

9

Sefardites i askenasites Els jueus constitueixen un poble i una fe, no pas una raça, malgrat els tòpics criminals de l’antisemitisme. Per tant, inclouen diversos grups ètnics: dels semites als etíops (falaixes, recentment en la seva major part portats a Israel), dels sefardites o safaradis (procedents dela Península Ibèrica) als askenasites, procedents de l’Europa Central i Oriental. Els sefardites parlen sefardita, “ladino” o “djudeoespanyol” (derivat de l’antic espanyol, però, segurament, amb restes catalanes i portugueses en el lèxic o la pronunciació. Eren nombrosos a Liora – Livorno, d’origen mallorquí -, Dubrovnik, Tessalònica i particularment a Istambul. Hi ha documentada l’existència – a Bulgària, per exemple – de jueus catalanoparlants), i s’instal·laren a l’est d’Europa i al Magrib, d’on, progressivament, foren expulsats a causa de la violència del fonamentalisme islàmic. Però fins i tot els jueus històrics no eren només de la llengua hebrea: així, Jesucrist, el fundador del Cristianisme, parlava arameu.

Per tant, al marge dels principis religiosos, els jueus tenen diverses cuines: bàsicament, l’askenasita, que parla yiddish i que s’inspira en la cuina alemanya, del centre i l’est d’Europa, de Rússia, etc.; i la sefardita – típicament mediterrània – que inclou els plats orientals i els del Magrib. Però també hi ha plats jueus procedents de tot l’Orient, de l’Índia i fins de la Xina i de l’Àfrica negra i, actualment, d’Amèrica, dels Estats Units – on és una comunitat molt influent – i de l’Argentina. És a dir, hi ha una cuina jueva, per exemple, de Bòsnia, una de Macedònia, una de Turquia, i d’altres del Marroc, de Tunísia o d’Egipte, com també una cuina jueva polonesa, alemanya, bielorussa, ucraïnesa, bàltica, argentina, etc.

9

L’Estat d’Israel Hi ha, finalment, la cuina que es fa actualment a l’Estat d’Israel, que és una remarcable i interessant síntesi de totes les cuines de l’ampli món hebreu, però reinterpretada, cada cop més, en clau mediterrània, ja que parteix dels grans plats comuns en aquesta part de la Mediterrània oriental i asiàtica.

Aquí hi trobem, doncs, receptes procedents tant del món germànic i europeu com, fonamentalment, sefaradi, compartides en aquest univers culinari que és la cuina dels països balcànics, de Grècia, Turquia, Síria, el Líban o de Palestina. El nucli fonamental d’aquesta cuina és, a partir de la base ibèrica, l’aportació turca, tal com es pot veure en els noms dels plats, productes i receptes, tècniques culinàries o preferències gustatives. A Israel, actualment, es produeixen molts productes excel·lents, de foie-gras, confitures, conserves, infusions, formatges frescos – gewina zfatit -, fins a d’altres tipus com ara Gouda, Edam, Emmental, i farines especials (com la matzo, per al pà àzim ritual).

Igualment, l’Estat d’Israel ha revolucionat, a través de la investigació i les inversions, l’agricultura i les seves tècniques, convertint un desert en un veritable verger on es produeixen les millors fruites mediterrànies i fins tropicals: dels dàtils als cítrics.

Els hebreus, a diferència dels àrabs, poden beure vi i altres begudes alcohòliques – kosher, com un que es produeix a Catalunya, a la regió de Tarragona -. És un vi que es pot considerar elaborat amb criteris ecològics, ja que, sovint, les normes kosher suposen un rigorós control de la qualitat natural dels productes, cosa que els fa també molt abellidors per a qualsevol consumidor. La indústria alimentària d’arreu produeix productes kosher per a aquesta comunitat: també a Catalunya es produeixen (concretament a Banyoles), caramels de gelatina, i s’hi havia produït xocolates. Als Estats Units, a França, etc., hil ha una important indústria i artesania alimentària destinada a elaborar aquests productes especials (sota el control d’un rabí): de carns d’escorxador a brous concentrats, de carns a dolços, de productes elaborats a begudes.

(Jaume Fàbrega. La cuina del món. Cultura i gastronomia dels cinc continents.

Barcelona: L’Isard, 2004-2005, vol. 1, pàgs. 48-52.)

9

Un jardí de fruites i essències: ingredients crus de la cuina jueva mediterrània “Els teus llavis, esposa, regalimen mel verge, mel i llet tens a la llengua...

Els teus recs formen un verger de magraners i de fruits exquisits. xiprer i nards, nard i safrà; canya aromàtica i cinamom, amb tots els arbres d’encents; mirra i àloes, amb tots els bàlsams més fins.”

Càntic dels Càntics, 4:11, 13-14 El rei Salomó va ser un dels primers a descriure l’abundància de fruites, herbes i espècies per la qual la regió mediterrània és famosa. El seu llenguatge poètic i evocatiu va preconitzar el que poetes grecs, romans, àrabs, jueus, turcs, francesos i italians escrigueren sobre els jardins de la Mediterrània en segles posteriors. Aquests jardins eren cultivats tant per les seves fragàncies com pels aliments i el plaer de l’estètica. La dolça esséncia de les herbes, de les herbes, de les fruites i de les flors, les espècies fortes i els colors lluminosos són, tots, elements importants en la composició d’un àpat mediterrani.

Una esbalaïdora varietat de fruites, verdures, herbes i grana, creix a la Mediterrània.

Alguns productes es cultiven tot l’any, prerò la majoria són de temporada. La primavera proporciona carxofes, espàrrecs, espinacs, enciams primerencs, herbes perennes joves com el cebollí, el cerfull, la menta, la majorana i l’anet, la primera herba de l’any.

Ametlles, tomàquets, albergínies, olives, pebrots, cogombres, mongeta verda, faves, porros, melons, carbasses verdes i grogues, api i tots els enciams, poden obtenir-se des del final de la primavera, durant les collites de l’estiu i la tardor, i fins ben entrat l’hivern.

Fruites com les cireres, les prunes, els albercocs, el raïm, els préssecs i les figues són també abundants durant aquesta llarga temporada de recol·lecció. Les herbes tenen el seu millor moment durant la temporada estiuenca. La tardor és el temps de les carbasses, les magranes, el fonoll, les nous, el codony, les pomes i les peres. De llimona n’hi ha tot

l’any, però les taronges i altres cítrics comencen la seva temporada just després de la recol·lecció de la tardor i n’hi ha durant tot l’hivern. Algunes herbes, com la farigola, l’orenga, la menta, la sàlvia i la majorana, s’assequen per poder utilitzar-les durant l’hivern. Encara que a la regió mediterrània el terra no es glaça sovint, les fortes pluges d’hivern i la poca quantitat de sol afecten el sabor de les herbes. La collita del blat i de l’arròs es fa a principis d’estiu i al final de la tardor.

Per raó de la immensa varietat de cultius, totes les cuines mediterrànies, incloses les dels jueus mediterranis afavoreixen més els aliments d’origen vegetal que els d’origen animal, encara que cap d’elles és exclusivament vegetariana. El peix es menja mès sovint que la carn, la qual es reserva per a ocasions especials, com el Sàbat i les festes.

Durant milers d’anys, els jueus mediterranis van conviure amb els seus veïns no jueus, molt diferents cultural i ètnicas, talment com els cristians i els musulmans, els turcs, els grecs, els àrabs, els berbers, els europeus del sud i els africans del nord. La gent del Mediterrani ha intercanviat aspectes culturals, però mai no ha format una comunitat homogènia. La família individual, la comunitat i les identitats tribals són fortes i propicien que els grups desenvolupin diferents estils regionals i preferències.

Els cuiners jueus han aportat contribucions úniques a la cuina mediterrània. L’existència de lleis del kosher i del Sàbat ha fomentat les tècniques dels rostits i dels estofats, la separació de productes làctics i càrnics, l’exclusió del porc i del marisc, i l’ús del vi i dels licors a la cuina. Els musulmans, com els jueus, també exclouen el porc de les seves dietes, però no el marisc. També barregen productes làctics amb la carn. Els musulmans prohibeixen l’ús de l’alcohol, tant en la cuina com per beure. Quan vegeu vi o licors en una recepta de l’Orient Mitjà, és que la recepta és d’origen jueu o cristià.

Molts productes vegetals, com els porros, les carxofes i el fonoll, van ser utilitzats primer pels jueus i després adoptats per d’altres. Els cuiners jueus a Itàlia, i concretament a Roma, són famosos pels seus mètodes de preparar carxofes. Els jueus també van adaptar i modificar receptes per adequar-les a les lleis del kosher. La recepta jueva per a la moussaka, es fa sense la beixamel de la clàssica recepta grega, perquè conté llet i formatge, els quals, segons la tradició jueva, no poden combinar-se amb la carn.

Al Mediterrani hi ha preferències regionals molt fortes pel que fa a combinacions d’herbes i d’espècies. A Grècia, el julivert i l’orenga es combinen amb l’all per aromatitzar el menjar, mentre que a Turquia l’all combina amb l’anet, la menta i el julivert, el coriandre, el pebre vermell picant o el pebre de Caiena, afegint-hi a vegades menta per refrescar.

Els jueus sefardites que procedien d’Espanya van introduir a les ciutats otomanes i del nord de l’Àfrica l’oli d’oliva, les ametlles, els cítrics, el safrà i el gust pels dolços fets amb ou i rovell d’ou. També van substituir l’oli d’oliva per la mantega o per greix de xai de cua gruixuda, que usaven els cuiners àrabs, els turcs i els berbers. (Els xais de cua gruixuda i greixosa són una raça que es cria al nord de l’Àfrica, dels quals s’extreu el greix per cuinar). Espècies i essències de flors, com l’aigua de roses i les flors de taronger, van ser introduïdes des de Pèrsia als països àrabs i nord-africans, i finalment absorbides per totes les cuines jueves de la mar Mediterrània. Les espècies, sobretot les llavors de comí sempre es torren abans de moldre-les, per extreure’n tot el sabor.

La grana i les fruites seques també estan subjectes a preferències regionals. Als jueus descendents dels sefardites els agrtada l’arròs, el gra preferit d’Andalusia i de València, llar dels seus avantpassats. Els cuiners del nord de l’Àfrica prefereixen el blat en forma de cuscús. Els turcs i els àrabs cuinen el blat en forma de trahanas, similar al bulgur, encara ue també utilitzen l’arròs amb freqüència. Els turcs i els macedonis fan servir nous en les seves pastes. Al nord d’Àfrica i als països àrabs, es cuina més amb ametlles i pinyons que amb nous.

Les cuines jueves dels països mediterranis eren molt més pròsperes que les d’Europa de l’est.

Els ingredients necessaris per elaborar els autèntics plats jueus mediterranis es troben amb facilitat a la majoria de supermercats.

(Rabí Robert Sternberg. La cuina sefardita, pàgs. 35-39)

9

El Kashrut El Kashrut o compendi de lleis sobre la dieta jueva, es basa en els llibres bíblics del Levític i el Deuteronomi, en el Talmud i en altres Codis de la Llei Rabínica. Algunes de les normes del Kashrut estan determinades pels costums i les tradicions, que canvien segons les comunitats jueves. La majoria de les diferències entre les pràctiques sefardites i les asquenasites tenen a veure amb els costums o tradicions socials.

Normes generals del Kashrut Vegetarianisme Les lleis del Kashrut només s’apliuen per al consum de productes animals. Tots els aliments que provenen de les plantes són kosher: fruites, verdures, fruites seues, herbes, espècies, granes i ualsevol cosa que creixi a la terra o als arbres. Si una persona és estrictament vegetariana i no menja productes animals, inclosos els productes làctics, aquesta persona està observant el kosher estrictament. El vegetarianisme és considerat l’estil de vida ideal d’acord amb la tradició jueva, però no és un requeriment necessari de la Llei jueva. En la tradició jueva hi ha un principi anomenat n’zirut, que significa “adoptar costums de més que ajuden a evolucionar cap a una relació espiritual superior amb el Creador”. Els dies de dejuni extra, l’abstenció d’alcohol, el vegetarianisme i el no tallar-se el cabell són totes pràctiues del n’zirut. A través dels segles, molts homes i dones sants jueus han fet, voluntàriament, vots de n’zirut entre els quals s’ha inclòs el de vegetarianisme. Durant la depressió i l’ocupació nazi a Europa, la meva àvia, Miriam Brizman, que va emigrar des de Lituània a Amèrica, va dejunar cada dilluns i dijous, dies de la setmana en què es llegeix la Torà a la sinagoga. També durant aquest període va refusar menjar carn, excepte durant el Sàbat i les festes jueves. Feia això per pregar a Déu que restablís l’ordre al món i li alleugés la fa. Aquests eren act es del n’zirut.

Durant el Sàbat i el Yom Tov el Talmud diu: Aim Simcha Eloh B’Yayin i Ain Simcha Eloh B’Bassar, que signifiquen: “No hi ha ocasió alegre sense vi” i “No hi ha ocasió alegre sense carn”. Per aquest motiu, la majoria de jueus no segueixen un estil de vida estrictament vegetarià. Els jueus mediterranis, igual que d’altres pobles del Mediterrani, menjaven més verdures i fruites que carn, ue només consumien en ocasions especials.

Hi ha un període en el calendari jueu durant el qual és costum no menjar carn, durant les tres setmanes de l’estiu que precedeixen el dejuni de Tisha B’Av, el qual commemora la destrucció del primer i el segon temple hebreu a Jerusalem. Per als jueus mediterranis, el T isha B’Av també assenyala l’exili de la comunitat jueva d’Espanya el 1492. Els nou dies abans del Tisha B’Av són especialment solemnes. En aquesta època de l’any, els jueus practicants de tot el món observen el vegetarianisme.

El consum de carn Hi ha algunes regles estrictes sobre el consum de carn: 1. L’animal ha de ser ruminant i tenir la peülla partida. Això explica la prohibició del porc, ja que encara que té la peülla partida, no és ruminant.

2. Ha de ser un animal domèstic; la llei jueva prohibeix estrictament la caça. La domesticitat s’aplica tant a les aus com als remugants.

3. L’animal ha de ser sacrificat, segons uns determinats rituals, per un escorxador anomenat shochet.

4. Una vegada s’ha mort l’animal, s’ha de submergir la seva carn en aigua freda durant 30 munuts i salar-la amb sal gruixuda o sal kosher durant una hora, per treure’n tota la sang. Les lleis jueves prohibeixen el consum de sang.

El consum de peix 1. El peix ha de tenir aletes per ser considerat kosher. Això explica la prohibició del marisc i de peixos com les angules i car pes, que no tenen escates.

2. El peix no l’ha de matar el shochet, ni ha de ser submergit en aigua ni ser salat per treure-li la sang.

3. És tradició no barrejar el peix i la carn al mateix plat, però sovint són servits en el mateix àpat en plats diferents.

4. Els ous de peix han de provenir de peix kosher (aquell que té aletes i escates).

El consum de productes làctics 1. Els productes làctics han de provenir d’animals kosher.

2. Els productes làctics no es poden cuinar ni menjar amb carn. Les cases jueves tenen jocs separats de plats ,olles, paelles i coberts per a aliments carnis i làctics.

3. Hi ha també un període d’espera entre la ingesta de carn i la de productes làctics. La durada d’aquest període depèn de la tradició local, però pot anar des de cinc hores a una hora. Aquesta tradició tan sols es refereix al consum de làctics després de la carn.

Si els làctics s’ingereixen primer, no s’ha d’observar un període d’espera.

El consum d’aliments pareve El peix i els ous es consideren productes pareve. Com que no són ni càrnics ni làctics, es poden cuinar i menjar juntament amb altres productes. Els ous han de provenir d’aus kosher i no pas d’aus de presa, rèptils o tortugues. També s’ha de comprovar que no hi hagi taques de sang. Si se’n troben, s’han de llençar.

Si una persona és vegetariana, però també menja peix i ous, no cal tenir dos jocs de plats, d’olles, de paelles i de coberts, perquè aquests aliments són pareve.

La Pasqua jueva Durant la Pasqua s’observa una restricció de dieta addicional: no es pot menjar pa, ni derivats que hagin fermentat amb llevat, fècula de blat de moro o bicarbonat de sosa. Els jueus practicants tenen jocs de cuina i utensilis per menjar ue nomé s’utilitzen per a la Pasqua. El vidre es considera un mateiral que no absorbeix; per tant, una casa kosher nomé necessita un joc de cristalleria. De totes maneres, la cristalleria es prepara per a la Pasqua, remullant-la durant vint-i-quatre hores.

Per a la celebració de la Pasua, els jueus del Mediterrani segueixen uns costums diferents als dels jueus del nord, del centre i de l’est d’Europa. Els jueus asquenasites no mengen arròs, blat de moro o llegums durant la Pasqua perquè, en temps llunyans, els pans àzims es feien amb aquests productes. Els jueus mediterranis no consideren hametz (fermentat) aquests pans fets amb farina d’arròs, farina de blat de moro o llegums durant la Pasqua perquè, fins i tot usant llevat, la massa sola no puja. Per tant, els mengen durant la Pasqua. També és tradició, en algunes comunitats jueves del Mediterrani, menjar arròs durant el seder (àpat) de la Pasqua. Per a la Pasua dels jueus del Mediterrani, es preparen aliments exquisits a base d’arròs i de les primeres faves de la temporada.

(Rabí Robert Sternberg. La cuina sefardita, pàgs. 41-44)

9

Recepta: Amanida d’albergínia (Salata de berendjena)

Ingredients: 4 albergínies morades (1/2 kg, aproximadament), 1 got de suc de llimona, 1 o 2 cullerades d’oli d’oliva, sal, julivert.

L’amanida d’albergínia, si bé es pot presentar en forma d’amanida pròpiament dita, o sigui, com a entrant, és també una excel·lent guarnició, com a acompanyament d’altres plats: de xai, pollastre, etc. És una recepta que es troba a Turquia, Grècia, els països balcànics i el Pròxim Orient. Els sefardites la van adoptar amb entusiasme, com la major part d’exquisides receptes turques, balcàniques i orientals a base d’albergínia. Aquesta recepta, en algunes famílies, és anomenada “a la grega” (és així com es diu en sefardita, igual que en català). De l’origen ibèric es manté el nom de berendjena (que cal pronunciar amb “j” catalana o francesa), mot espanyol procedent de l’àrab, que al seu torn l’havia pres del persa.

Elaboració: Escaliveu les albergínies, directament a la flama o amb caliu (és el mètode millor i més ràpid) o bé coueu-les a forn baix durant una hora i mitja o una hora (o una mica menys, sobretot si empreu el microones), però prèviament punxades amb una forquilla. O bé escaliveu-les a la flama del gas, ja que sempre surten millor fetes així que no pas fetes al

forn. Peleu-les, regueu la polpa amb suc de llimona, sal i oli d’oliva i reduïu-les a puré amb una forquilla traient les llavors si en tenen. Serviu-ho fred.

Abans de servir-ho, adorneu-ho al gust amb julivert picat.

Notes: Trieu unes albergínies tendres, a fi que no tinguin llavors.

Ho podeu adornar amb unes olives negres.

Els jueus sefardites també fan el kiopolu o salata de berendjena a la búlgara que, a la manera d’una escalivada catalana, inclou albergínies, pebrots i tomàquets.

(Jaume Fàbrega. La cuina del món, pàg. 53)

9

Recepta: Codonys al forn (Bimbriyos al orno)

Ingredients: 4 codonys, 1 got de sucre, 1 got petit d’aigua, 1 llimona (el suc).

Els antics grecs i romans tenien diversos plats dolços que, com en la cuina medieval o en la xinesa actual, no es menjaven pas al final de l’àpat o com a postres, sinó que formaven part dels plats consideraríem salats. Els turcs van heretar part d’aquesta cultura culinària del món antic a través de Bizanci: en aquest sentit, tenen raó els grecs que afirmen que ells tenen força cosa a dir pel que fa a la qualitat, orígens i refinament de la cuina turca. Amb l’Imperi Otomà, a més, el Palau de Topkapi va generar una de les escoles gastronòmiques més il·lustres de la història. Els jueus sefardites, al seu torn, hereus d’una saviesa culinària no menys antiga i d’una positiva adaptació a l’entorn, ens ofereixen aquesta recepta, procedent d’aquesta zona d’antiga cultura hel·lènica i ara grega, macedònia o turca. A Turquia, els codonys són una de les fruites més utilitzades per fer tota mena de dolços deliciosos.

Elaboració: Netegeu els codonys, talleu-los pel llarg en dos o més trossos i traieu-ne el cor. Deixeu-los en remull durant una hora o més en un recipient amb aigua i suc de llimona. Poseu-los en una plata de forn, amb la pell cap amunt, tireu-hi mig got de sucre i poseu-los a forn baix durant uns 30 minuts. Traieu-los, gireu-los, tireu-hi la resta del sucre i l’aigua i torneu-los al forn, prèviament encès, uns 25 minuts. Deixeu-los refredar.

Notes: Els podeu servir amb kaymak (una nata turca molt densa) o nata corrent.

Aquesta deliciosa confitura se serveix com a postres, però també, segons la tradició balcànica i jueva, a l’hora del cafè, si es presenta alguna visita, o bé en festes i celebracions, tan importants en el calendari jueu.

(Jaume Fàbrega. La cuina del món, pàg. 57.)

9

Recepta: Pilotes de peix (Gefilte)

Ingredients: 1 carpa d’una mica menys d’1 kg, 1 tassa de farina (uns 60 g), 1 ou dur, un raig d’oli d’oliva, 1 ceba grossa, 2 ous, sal, pebre, 1 pols de sucre.

Per al brou: 2 cebes mitjanes, 2 pastanagues mitjanes, 1 l d’aigua, sal, pebre.

Com a mostra de les diverses tradicions que conflueixen en la cuina actual d’Israel, aquesta recepta és un exemple de la cuina d’origen askenasita, pròpia dels jueus del centre i est d’Europa; el mot es deriva del yliddish i inclou un ingredient molt utilitzat pels jueus d’aquesta procedència: la carpa. La carpa farcida a la jueva, justament, és un dels grans plats festius d’aquesta cuina, però aquestes mandonguilles ens en donen una versió més mengívola per als qui el peix de riu no els acaba de fer el pes. El mot gefilte (i altres grafies, com gefüllte, guefilte, etc.) en el seu origen vol dir farcit, i dóna nom al Gefilte fisch o peix farcit.

Elaboració: Renteu bé el peix i talleu-lo a rodanxes. Aspergiu-hi sal abundant i guardeu-ho, en un recipient tapat, durant una hora a la nevera (en tractar-se d’un peix de riu, la sal li dóna gust.

Hi ha que li deixa més hores).

Amb un ganivet esmolat, traieu la pell del peix i lleveu-li l’espina dorsal. Talleu-li el cap.

Guardeu-ho. Passeu pel túrmix el peix amb l’ou dur, la ceba pelada, sal, pebre i farina. Hi ha qui ho passa dues vegades pel molí.

Barregeu els ous amb oli, sal, pebre i un pols de sucre. Poseu aquesta barreja a la nevera, juntament amb el peix picat.

Mentrestant feu un brou amb el cap i l’espina del peix i la resta d’ingredients, amb la pastanaga tallada a rodelles.

Feu-lo bullir una mitja horeta. Formeu unes boles de peix amb les mans humitejades amb aigua i passeu-les per l’ou. Feu-les bullir posant-les d’una en una en el brou uns minuts, i tapant una mica l’olla. Deixeu-l’hi un parell d’hores, a foc baix (hi ha qui l’hi té fins a tres hoers). A les pilotes se’ls pot donar una forma allargada (però fent-les més petites que la pilota catalana). És un plat que se sol servir fred.

El cap del peix és un mos molt apreciat, i també s’acostuma a menjar.

Notes: Per al sopar del shabat es prepara de diverses maneres: amb brou – que ha quedat una mica quallat -, rodelles de pastanaga, pa especial challah, salsa de rave picant, etc. Al peix picat hi ha qui hi afegeix trossos de pell del peix i pastanaga. Al brou s’hi pot posar api, patates, suc de llimona i sucre.

Es poden fer servir altres peixos: lluç de riu, lluç, eglefí (parent del bacallà) o bacallà fresc.

En tots els casos cal que siguin peixos considerats kosher, és a dir, de forma pisciforme i sense escates.

No hem de confondre aquest plat amb un altre de famós (i amb un nom yiddish similar), la carpa farcida a la jueva, propi dels jueus del centre i est d’Europa.

En comptes de farina corrent és normal fer servir farina matza o pa challh (ingredients jueus).

(Jaume Fàbrega. La cuina de món, pàg. 58.)

9

Recepta: Aguacates rellenos (Avocado im egozim)

Ingredientes (para 4 personas): 2 aguacates maduros, 1 tallo de apio, 6 tallos de cebollino, 50 g de nueces peladas, 100 g de aceitunas negras, más 8 aceitunas negras para decorar, 8 hojas de lollo rosso o lechuga, 1 cucharadita de semillas de cilantro, 1 cucharadita de semillas de comino, 1 cucharada de perejil picado, el zumo de 1 limón, 4 cucharadas de aceite de oliva, sal.

Preparación: Pique finos el apio y los tallos de cebollino. Trocee gruesas las nueces.Maje en el mortero las semillas de cilantro. Deshuese y pique las aceitunas. Corte por la mitad los aguacates y retire el hueso.

Vierta el aceite en un cuenco con el zumo de limón y bata con la ayuda de un tenedor. Añada las semillas de cilantro y el comino. Agregue el apio, el cebollino, las nueces y las aceitunas; mezcle y rellene los huecos de los aguacates.

Espolvoree con el perejil y adorne con las aceitunas enteras y las hojas de lollo justo antes de servir.

Tiempo de preparación: 20 minutos (Lourdes March y Lourdes Alcañiz. Cocina mediterránea. Salud y placer a través de 80 recetas de Egipto, España, Francia, Grecia, Israel, Italia, Marruecos, Siria, Líbano, Túnez y Turquía. Barcelona: Blume, 2010, pàg. 14.)

9

Recepta: Guiso de cordero (Kderat keves)

Ingredientes (para 4 personas): 1,5 kg de paletilla de cordero deshuesada, 1 cebolla mediana, 3 dientes de ajo, 1 cucharada de comino, 1 dl de vino tinto, 4 ramitas de perejil, puré de patatas para acompañar, 1 dl de aceite de oliva, sal, agua.

Preparación: Corte la paletilla en dados del mismo tamaño. Pele y pique finamente la cebolla y los dientes de ajo.

Maje en el mortero los ajos, los cominos y el perejil, junto con una pizca de sal.

Caliente el aceite en una sartén, dore los trozos de cordero a fuego fuerte e incorpórelos a una cacerola. En la misma sartén, rehogue la cebolla a fuego lento durante 8 minutos.

Cuando empiece a dorarse, añada el majado del mortero. Deje que hierva durante 2 minutos.

Añada esta preparación a la cacerola y vierta el agua necesaria para cubrir la carne.

Rectifique el punto de sal y deje cocer a fuego muy lento durante unos 90 minutos; vaya añadiendo pequeñas cantidades de agua durante la cocción, si fuese necesario.

Sirva el guiso bien caliente acompañado del puré de patatas.

Tiempo de preparación: 25 minutos.

Tiempo de cocción: 1 hora y 50 minutos.

(Lourdes March y Lourdes Alcañiz. Cocina mediterránea, pàg. 127.)

9

Dulces de almendra (Marronchinos) Ingredientes (para 4-6 personas): 125 g de almendras con piel, 125 g de almendras peladas, 150 g de azúcar, 2 huevos, 2 cucharaditas de canela molida, ½ cucharadita de clavo molido.

Preparación: Separe la clara de la yema de uno de los huevos y reserve la clara en el frigorífico.

Tueste ligeramente las almendras y deje la otra mitad con la piel. Pele la mitad de las almendras y deje la otra mitad con la piel.

Triture todas las almendras y mézclelas con el azúcar, el huevo, la yema, el clavo y la canela. Reserve esta masa en un cuenco, tápelo con un paño limpio y déjelo reposar en el frigorífico durante 24 horas.

Bata ligeramente la clara reservada y añádala a la masa. Forme bolitas del mismo tamaño con la masa. Dispóngalas en una fuente de hornear ligeramente engrasada y cuézalas en el horno, precalentado a 200ºC, durante 8-10 minutos. Deje enfriar los dulces antes de retirarlos de la fuente.

Tiempo de preparación: 40 minutos. Tiempo de cocción: 15 minutos.

(Lourdes March y Lourdes Alcañiz. Cocina mediterránea, pàg. 149.)

9

BIBLIOTEQUES ISRAELIANES: Biblioteca Nacional d’Israel

La Direcció Nacional de Biblioteca d'Israel (en hebreu: ‫ )תימואלה היירפסה‬anteriorment coneguda com la Biblioteca Nacional i de la Universitat, és la Biblioteca Nacional d’Israel.

Aquesta biblioteca conté més de 5 milions de llibres i està situada al campus de Givat Ram de la Universitat Hebrea de Jerusalem.

La primera biblioteca pública que va servir a la comunitat jueva a Palestina va ser la B’nai B’rith, fundada a Jerusalem el 1892. Aquesta biblioteca se situava en un carrer homònim, proper a la zona de la Missió Russa a Jerusalem. Deu anys després va ser reubicada al Carrer Etiòpia.

El 1920, quan es planejava la concreció de la Universitat Hebrea, la col·lecció de la biblioteca B'nai Brith es va convertir en la base per a la biblioteca universitària. Els llibres es van traslladar a la Muntanya Scopus on la universitat obriria cinc anys després.

El 2007 va ser oficialment reconeguda com la Biblioteca Nacional de l’Estat d’Israel, després de l’aprovació de la Llei de Biblioteques Nacionals. Aquesta llei, que va entrar en funcionament el 23 de juliol de 2008 va canviar el nom de la Biblioteca al actual i la va convertir en dependent de la Universitat per després passar a ser una empresa d’interés comunitari, compartida conjuntament pel Govern d’Israel (50%), la Universitat Hebrea (25%) i altres organitzacions.

La missió de la Biblioteca Nacional d’Israel és assegurar tot el material publicat a Israel en qualsevol llengua. Pretén Albergar totes les publicacions que tractin d’Israel, la Terra d’Israel, el Judaisme i el poble jueu publicats en qualsevol idioma, en qualsevol país del món. També pretén acumular tot el material publicat en hebreu o en qualsevol llengua parlada en la Diàspora, com el Yiddish o el Judeocastellà. Per llei, dues còpies de qualsevol element publicat a Israel han de ser dipositades a la Biblioteca. Des de 2001, amb la reforma de la llei, també s’inclouen entre els materials que s’han de dipositar a la Biblioteca, enregistraments d’àudio, vídeo i material no imprès.

Entre els materials rars de la Biblioteca es troben manuscrits de Isaac Newton que tracten sobre temes teològics i documents personals de centenars de figures jueves rellevants.

Lloc de la imatge: http://www.nocturnar.com/forum/historia/605443-biblioteca-nacional-de-israel-documentos-denewton.html

Edifici principal de la Biblioteca Nacional d’Israel Lloc de les imatges: http://es.wikipedia.org/wiki/Biblioteca_Nacional_de_Israel

El comiat de l’escriptor Stefan Zweig Coincidint amb el 70è aniversari de la seva mort, la Biblioteca Nacional d’Israel publica el manuscrit de la seva nota de comiat Juan Carlos Moreno Dimarts, 28 de febrer de 2012

Stefan Zweig Autor de narracions com ‘Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona’, ‘Amok’, ‘Carta d’una desconeguda’ o ‘Novel·la d’escacs’; de biografies com ‘Maria Antonieta’, i fins i tot d’un llibret d’òpera per a Richard Strauss, ‘La dona silenciosa’ —el nazisme va esborrar-ne el nom—, l’austríac Stefan Zweig és un dels escriptors i intel·lectuals que millor han reflectit les contradiccions de l’home europeu, especialment en el període d’entreguerres. Contradiccions que acabarien donant peu a la barbàrie del règim d’Adolf Hitler, que el va obligar a prendre el 1936 el camí de l’exili i, el 1942, a suïcidar-se juntament amb la seva dona, Lotte, a la ciutat brasilera de Petrópolis, a 66 km de Rio de Janeiro.

Ara, coincidint amb el 70è aniversari de la seva mort, s’ha publicat per primer cop, al web de la Biblioteca Nacional d’Israel, el manuscrit de la seva nota de comiat. La nota, amb data de 23 de febrer i redactada en alemany, explica que l’escriptor abandona el món per voluntat pròpia, després de veure com “el món del meu propi llenguatge s’enfonsa i es perd per a mi, i la meva pàtria espiritual, Europa, es destrueix a si mateixa”. I continua: “M’estimo més, doncs, posar fi a la meva vida en el moment apropiat, com un home la feina cultural del qual sempre ha estat la seva felicitat més pura i la seva llibertat personal. La seva possessió més preuada en aquesta terra […]”. La nota va ser requisada per la policia brasilera, que la va donar a un doctor jueu perquè la traduís. Aquest va demanar de quedar-se-la, però li ho van denegar. Tot i això, 20 anys després

va aconseguir comprar-la a un policia retirat per, finalment, cedir-la a la Biblioteca Nacional d’Israel, on avui es conserva. http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/02/el-comiat-de-l-escriptor-stefan-zweig-1829.php

Pinturas desconocidas de Hermann Hesse se han descubierto en la Biblioteca Nacional de Israel

Pinturas hasta ahora desconocidas de Hermann Hesse se han descubierto en la Biblioteca Nacional de Israel en Jerusalén y se exhibirán el próximo mes en un evento que conmemorará los 50 años de la muerte del reconocido autor alemán. Hesse (1877-1962), premio Nobel de literatura, Escribió muchas obras, siendo las más conocidas El lobo estepario, Siddhartha, Narciso y Goldmundo y El juego de los abalorios. Sus escritos estuvieron profundamente influenciados por la filosofía hindú y china, y hacen referencia a la búsqueda de la autenticidad espiritual, la libertad de las normas sociales, la verdad interior y la autorrealización. Además de sus obras literarias, Hesse era también un artista amateur.

Varios de sus dibujos y grabados han sido descubiertos en la Biblioteca Nacional por el Dr. Stefan Litt del departamento de archivos de la biblioteca. Litt descubrió las imágenes hace varios meses entre dos colecciones de la biblioteca: el archivo dedicado al filósofo Martin Buber y la colección Avraham Schwadron de autobiografías.

Las imágenes se exhibirán el 14 de octubre en la biblioteca en un evento especial para conmemorar a Hesse. ¿Cómo llegaron las pinturas a la Biblioteca Nacional y por qué fueron encontradas ahora, 50 años después de su muerte? La historia comienza en 1922, cuando Hesse escribió el cuento "La metamorfosis de Piktor", que trata sobre el amor y la identidad social. En un principio lo escribió en una copia manuscrita, a la cual adjuntó sus propias ilustraciones a todo color. Dedicó el libro, que fue publicado en Alemania en 1954, a Ruth Wenger, quien más tarde se convertiría en su segunda esposa Después de que se divorciaran, Hesse comenzó a preparar varias copias del cuento. Mantuvo el texto original, pero alteró ligeramente algunas de las ilustraciones, y, finalmente, obtuvo varias versiones apenas diferentes del manuscrito original. Muchas fueron preparadas por él por encargo de los asociados. Otras fueron donadas para recaudar fondos para organizaciones de beneficencia social.

Una colección recorrió el camino hacia Israel. En 1932, Hesse la dedicó a un judío llamado Menajem Weitz, del que poco se sabe, excepto que vivía en el barrio de Rehavia de Jerusalén y era un cultivador de cítricos. En 1943, el manuscrito fue trasladado a la Biblioteca Nacional, una

movida probablemente llevada a cabo por el vecino de Weitz, Shlomo Shonami, que trabajaba como bibliógrafo de la Biblioteca Nacional.

Avraham Schwadron, quien fundó la colección de autobiografías de la biblioteca, recibió el manuscrito en la Biblioteca Nacional. En su primera página escribió en lápiz el año en que se recibió y agregó el texto original a la colección de autobiografías de la biblioteca. Sin embargo, hasta el día de hoy este objeto de valor no había sido catalogado. Generaciones pasaron y nadie sabía de su existencia hasta hace unos meses, cuando Litt descubrió el manuscrito, que incluye 15 páginas y 15 ilustraciones.

Litt también descubrió dibujos de Hesse en otra colección en la biblioteca. Su historia se remonta a 1927, cuando Hesse envió una versión ilustrada de sus poemas a Martin Buber y su esposa Paula. "La estrecha relación entre el autor no judío y el filósofo judío fue sin duda la razón de este regalo precioso", dice Litt. Los bocetos nunca llamaron mucho la atención hasta la reciente finalización de la informatización de los archivos comprimidos. http://www.acal.es/actualidad-y-opinion/420-pinturas-desconocidas-de-hermann-hesse-se-handescubierto-en-la-biblioteca-nacional-de-israel

Universitat Hebrea de Jerusalem

Lloc de la imatge: http://www.moriacenter.org/es/conozca-el-moria-center/cooperacion-con-la-universidadhebrea-de-jerusalen/

La Universitat Hebrea de Jerusalem (abreviat HUJI) va ser la primera universitat jueva a Israel, fundada en 1925 com una de les institucions del Estat de Israel «en camí».

L’any 1884, durant la Convenció dels Jovevéi Tzión (Amants de Sion) a Kátowitz, el Professor Herman Tzvi Shapira proposar la creació d'una Universitat Jueva. Aquest plantejament va ser tornat a ser exposat davant del 1r Congrés Sionista, a Basilea l’any 1897. Els qui van impulsar amb més fervor la proposta van ser els integrants de l’agrupació liderada per Jaim Weizmann, qui era professor a la Universitat de Ginebra i hauria de convertir anys més tard en el primer president de l’Israel.

L’any 1902, Weizmann en companyia de Berthold Feiwel i Martin Buber, sol·liciten la ràpida constitució i finançament d'una Universitat Jueva a Jerusalem. Theodor Herzl va ser l'encarregat de gestionar davant el Sultà otomà un permís per a dur a terme l’empresa. En 1921, Jaim Weizmann i Albert Einstein van viatjar a Estats Units i recaptar una suma pròxim al milió de dòlars per finançar la Universitat Hebrea.

La pedra fonamental de la universitat va ser col·locada al Muntanya Scopus en 1918, i l’1 d abril de 1925 va tenir lloc el seu acte inaugural, amb la presència entre altres de lord Arthur Balfour, el poeta nacional Jaim Najman Bialik i Jaim Weizmann. Albert Einstein va dictar la classe inaugural.

El 1948, en concloure la guerra d’Independència d'’Israel, el campus de la Muntanya Scopus va quedar aïllat i desconnectat de la resta de la ciutat, per la qual cosa la universitat es va veure obligada a traslladar les seves activitats a altres llocs: al campus de Guiv’at Ram al centre de Jerusalem, el de medicina a l’Hospital Hadasa del barri Ein Kàrem, i el campus d’agricultura de la ciutat de Rejovot.

El 1967, després de la reconquesta de la Muntanya Scopus a la Guerra dels Sis Dies, la universitat va recuperar el seu emplaçament original, conservant des de llavors els quatre llocs d’ensenyament. Actualment compta amb un cos acadèmic de 1.400 membres titulars i 23.800 alumnes.

La universitat gaudeix de renom internacional, perquè per les seves aules hi ha passat cinc Premis Nobel: •

Daniel Kahneman (economia, 2002)

•

Aaron Ciechanover (química, 2004)

•

Avram Hershko (química, 2004)

•

David Gross (física, 2004)

•

Israel (Robert) Aumann (economia, 2005).

Així mateix, la Universitat és hereva única i dipositària del llegat de Albert Einstein, i conserva entre els seus béns patrimonials tots els seus documents manuscrits.

Segons dades de 2003, la Universitat Hebrea comptava amb 22.600 alumnes, havent atorgat fins al dia d’avui més de 90.000 títols universitaris.

Universidad Hebrea de Jerusalem lanzará sitio web de los Archivos de Einstein y abrirá su biblioteca privada y personal al mundo Universidad Hebrea de Jerusalén. Marzo 19, 2012.

En una conferencia de prensa la Universidad Hebrea lanzará sitio web de los Archivos de Einstein y abrirá su biblioteca privada y personal al mundo.

Haciendo historia, la Universidad Hebrea de Jerusalén pondrá en marcha un sitio web con los Archivos completos de Einstein y con un código abierto de su biblioteca personal y privada en el mundo.

Para celebrar el cumpleaños de Albert Einstein y el Día Nacional de la Ciencia, su nuevo web y la biblioteca privada, que por primera vez todos los documentos archivados Einstein estarán disponibles para el público en general.

El lanzamiento estará seguido de forma simultánea en la Universidad de Princeton, Caltech, las organizaciones de los Amigos de la Universidad Hebrea y de las embajadas israelíes de todo el mundo.

Los nuevos documentos presentados en la conferencia de prensa se incluyen entre otros: - La carta de Einstein a Azmi El-Nashashibi, el editor de Falastin, que sugiere una solución original para el conflicto judeo-árabe.

- Una carta dirigida a la comunidad judía de Berlín, que describe la distinción entre la religión judía y el nacionalismo judío.

- Un discurso en una reunión sionista que contiene un informe sobre una campaña de recaudación de fondos en los Estados Unidos para la Universidad Hebrea.

- Una postal a su madre enferma.

- Una carta de su joven amante, Betty Neumann.

Albert Einstein fue uno de los fundadores y seguidores más leales de la Universidad Hebrea. En su testamento, legó todos sus escritos y el patrimonio intelectual a la Universidad Hebrea, incluidos los derechos a la utilización de su imagen.

http://infopublico.com/universidad-hebrea-%E2%80%8B%E2%80%8Bde-jerusalem-lanzara-sitio-web-de-losarchivos-de-einstein-y-abrira-su-biblioteca-privada-y-personal-al-mundo/224255/

Biblioteques de l’antiga Jerusalem: Khalidi i Budeiri

Bibliotecas en la vieja Jerusalén Las bibliotecas de la ciudad antigua de Jerusalén conservan en sus estanterías auténticas joyas manuscritas e impresas que han logrado sortear los avatares históricos y, en ocasiones, el hostigamiento de la ocupación israelí. En la imagen, Haifa Khalidi, conservadora de la biblioteca que lleva su nombre, en una de las salas del recinto donde se exponen fotografías de sus antepasados, que fueron alcaldes de Jerusalén, y una carta de 1798 fechada en esta ciudad y que advertía al Imperio Otomano de la llegada de "infieles", referencia al desembarco de Napoleón en Palestina. EFE

Las bibliotecas de la ciudad antigua de Jerusalén conservan en sus estanterías auténticas joyas manuscritas e impresas que han logrado sortear los avatares históricos y, en ocasiones, el hostigamiento de la ocupación israelí.

EFE Es el caso de las bibliotecas Khalidi y Budeiri, pertenecientes a dos de las más prominentes familias palestinas de Jerusalén, cuyos precursores comenzaron recopilando volúmenes que han sido celosamente custodiados generación tras generación.

En Bab al-Silsila, una de las callejuelas del barrio musulmán de la ciudadela antigua, se ubica la biblioteca Khalidi, construida en 1900 sobre la tumba del emir Barka Khan y que data del siglo XIII. Junto a la sepultura se hallan las de sus dos hijos, que lucharon bajo las huestes de los mamelucos contra los cruzados, histórica antesala de los más de 1.200 manuscritos y 6.000 volúmenes reunidos por el jeque Mohamed Sunallah Khalidi, que da nombre al recinto.

Bajo los otomanos, el patriarca inició una colección privada de libros destinada exclusivamente "a los varones".

También declaró el edificio y otras propiedades de la familia ubicadas en la misma calle como "waqf", bien islámico inalienable e intransferible confiado a la comunidad musulmana.

Tras la muerte del primer conservador y descendiente del jeque, la biblioteca cayó en desuso, aunque uno de los Khalidi, de nombre Haidar, sorteó los intentos por parte de israelíes de adquirir el edificio al considerarlo "propiedad abandonada" después de 1967.

"Mi padre puso un cartel en la puerta y los oficiales israelíes desistieron de confiscar la biblioteca cuando vieron que no estaba abandonada", explica Haifa Khalidi, la única descendiente que vela porque la biblioteca siga existiendo.

El centro ha sobrevivido a la falta inicial de presupuesto para su conservación, los intentos de un rabino de impedir las obras de rehabilitación, y años de lucha para que la Municipalidad de Jerusalén aprobara dicho proyecto.

Hoy en día alberga tesoros como el primer diccionario compilado de kurdo-árabe, o una carta de 1798 fechada en Jerusalén y que advertía al Imperio Otomano de la llegada de "infieles", referencia al desembarco de Napoleón en Palestina.

Haifa muestra con orgullo un Corán de hace 400 años, engalanado con un emblema estampado en dorado y azul del Sultanato Otomano Turco; otro libro de "Venenos y Remedios" de 1.439, o una crónica de 800 años que cuenta la batalla de Saladino contra Ricardo Corazón de León, todos manuscritos en filigrana.

La biblioteca Budeiri fue fundada en 1180 y junto a uno de los accesos al Noble Santuario, donde se emplazan la mezquita de Al-Aksa y el Domo de la Roca, es otro ejemplo de "resistencia cultural" en Jerusalén. Su fundador, el jeque Mohamad ibn Budeir (1747-1805), natural de la ciudad santa y estudioso de teología islámica en la mezquita Al-Azhar, en El Cairo, destinó gran parte de su vida a coleccionar libros antiguos y manuscritos raros.

Su depósito cuenta con más de 600 manuscritos, de los cuales 18 son originales y fueron escritos por sus propios autores, y 2.200 volúmenes de temática principalmente religiosa.

Autor de un conocido poema que describe la derrota de Napoleón en San Juan de Acre, Budeir fue el primero en ser enterrado en la mezquita de Al-Aksa.

"Israel ha tratado de erosionar la cultura local no sólo expulsando a las familias palestinas sino tratando de erradicar su legado", refiere Huda Imam, directora del Centro de Estudios de Jerusalén de la Universidad Al-Quds.

Y se lamenta de que "muchas obras confiscadas a palestinos han ido a parar a la Universidad Hebrea de Jerusalén".

La biblioteca armenia Gulbenkian, inaugurada en 1929 y restaurada recientemente, alberga 100.000 ejemplares, 60.000 de ellos en lengua armenia, numerosos incunables, además de los primeros periódicos impresos en Jerusalén y manuscritos desde el siglo X. "Los armenios fueron pioneros en utilizar la imprenta tanto en Irak, Turquía como en Tierra Santa", refiere George Hintilian, uno de sus responsables.

Las bibliotecas de la ciudad antigua de Jerusalén conservan en sus estanterías auténticas joyas manuscritas e impresas que han logrado sortear los avatares históricos y, en ocasiones, el hostigamiento de la ocupación israelí. En la imagen, Haifa Khalidi, conservadora de la biblioteca que lleva su nombre, en una de las salas del recinto donde se exponen fotografías de sus antepasados, que fueron alcaldes de Jerusalén, y una carta de 1798 fechada en esta ciudad y que advertía al Imperio Otomano de la llegada de "infieles", referencia al desembarco de Napoleón en Palestina. EFE

Lloc de la imatge: http://www.diarioinformacion.com/cultura/2008/03/12/bibliotecas-vieja-jerusalen/733038.html

Biblioteca de la Custodia de la Tierra Santa

La biblioteca de la Custodia de la Tierra Santa será transferida muy pronto de su actual sede a una nueva más grande en el Monasterio de San Salvador, en el barrio cristiano de la Ciudad Vieja de Jerusalén.

El gran número de trabajadores locales dedicados a la construcción de la nueva biblioteca, forma parte del proyecto “Jerusalén, Tierra de Memorias”, llevado a cabo por ATS pro Terra Santa en coordinación con la Tesorería de la Custodia, utilizando expertos de la Oficina Técnica de la Custodia de la Tierra Santa. http://www.dokumentalistas.com/noticias/jerusalen-tendra-una-biblioteca-en-el-monasterio-de-san-salvador/ Abril 2012 proterrasancta.org

Jerusalén: continúan trabajos en la nueva biblioteca del Monasterio de San Salvador

La biblioteca de la Custodia de la Tierra Santa será transferida muy pronto de su actual sede a una nueva más grande en el Monasterio de San Salvador, en el barrio cristiano de la Ciudad Vieja de Jerusalén. Los trabajos de construcción y renovación, para adaptar el lugar a su nuevo uso, continúan a paso firme.

El gran número de trabajadores locales dedicados a la construcción de la nueva biblioteca, forma parte del proyecto “Jerusalén, Tierra de Memorias”, llevado a cabo por ATS pro Terra Santa en coordinación con la Tesorería de la Custodia, utilizando expertos de la Oficina Técnica de la Custodia de la Tierra Santa. http://www.terrasanctablog.org/2012/04/03/jerusalen-continuan-trabajos-en-la-nueva-biblioteca-del-monasterio-desan-salvador/

9

Per continuar llegint:

Breu història dels jueus sefardites

Fins al primer segle de l’era contemporània, la majoria dels jueus del món vivien a Jerusalem o a les seves proximitats. Això era així perquè el temple hebreu, construït dalt d’una muntanya on hom creia que l’esperit del Creador vivia, es va situar a Jerusalem.

Els jueus d’aquest període només resaven en aquest temple. El temple era tant un lloc de reunió com un lloc per resar. Al mateix temps que es resava, es portaven a terme negocis i intercanvis. La vida espiritual, social, econòmica i cultural dels jueus estava centrada estrictament al temple, amb els seus ritus diaris i festius de la temporada. Jerusalem era també la capital de la província romana de Judea.

La gent de Judea va sofrir molt sota la dominació romana. Els líders jueus van rebutjar l’adoració de déus i deesses pagans al temple i, per això, van guanyar-se l’enemistat dels governadors romans. Van fer-se molts intents per derrocar el govern romà a Judea. L’any 70 de l’era cristiana, l’exèrcit romà va assetjar Jerusalem i a l’estiu d’aquell any, el novè dia del mes hebreu d’Av, Jerusalem va ser conquerida i el temple destruït. A través de l’Imperi Romà milers de jueus van ser assassinats i milers van ser enviats a l’exili, com a esclaus. El Sanedrí, un cos de setanta-un-savis rabins nomenats pel rabí Yochanan ben Zakkai, amb el permís del general romà Vespasià, va convertir-se en el líder de la comunitat jueva després de la destrucció del temple. Una de les decisions presa pel Sanedrí, per assegurar la supervivència de la comunitat jueva, va ser la reorganització de la seva vida mitjançant els estudis, la codificació de la Bíblia hebrea i la tradició oral, i la creació de nous llocs d’adoració anomenats sinagogues. La sinagoga, anomenada en hebreu bet knesset (que significa “cases de reunió”) o bet hamidrash (que significa “cases d’estudi”) vapassar a fer una funció similar a la del temple. Gràcies a la previsió del Sanedrí, els jueus de Judea i d’altres llocs, al contrari dels seus veïns pagans, no van assimilar-se dintre del món romà. La majoria d’ells va continuar vivint d’acord amb les normes de la religió jueva i va romandre com a una part cohesionada i ben organitzada de les comunitats jueves a través de l’Imperi Romà.

L’any 313 d.C. l’emperador romà Constantí I va adoptar el cristianisme com a la seva religió personal i va embarcar-se en una campanya per convertir el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi Romà.

L’any 313 d.C. l’emperador romà Constantí I va adoptar el cristianisme com a la seva religió personal i va embarcar-se en una campanya per convertir el cristianisme en la religió oficial de l’Imperi Romà. La majoria de cristians, en aquells temps, va considerar la seva religió separada del judaisme. Durant els següents segles, el paganisme desapereixia d’Europa i era reemplaçat pel cristianisme.

En la primera part del segle VII d.C., Mahoma d’Aràbia va desenvolupar una altra religió monoteista, l’islam, basada en el que havia après dels principis del judaisme i del cristianisme – la creença en un sol Déu i un cos de lleis morals, ètiques i espirituals per crear una societat bona i justa. L’islam va convertir-se en la religió majoritària a l’Orient Mitjà i al nord de l’Àfrica, tal i com el cristianisme era majoritari a Europa. Amb el

temps, el judaisme va romandre com a religió minoritària als països de la regió mediterrània.

Durant aquest període de la història, les poblacions jueves més grans del món eren a Babilònia, a Pèrsia i a les terres de l’Orient Mitjà. Un nombre més petit de jueus vivien al nord de l’Àfrica i a la península ibèrica i, fins i tot comunitats més reduïdes, vivien a França, a Itàlia, a Sicília, a Alemanya i a Bizanci (actualment Grècia, Bulgària i les repúbliques dels Balcans).

Hom creu que els primers assentaments de jueus es van establir a Espanya en els temps del primer temple hebreu (953-586). Al voltant del segle IV de la nostra era, hi havia comunitats jueves ben establertes per tota la península ibèrica. L’any 711, Tarik, el general dels moros musulmans del nord de l’Àfrica, va creuar l’estret de Gibraltar i, en quatre anys, tota Espanya estava sota el domini musulmà.

En conjunt, la vida jueva va prosperar sota el domini musulmà més que ho féu sota el domini cristià. Els dominadors musulmans d’Espanya eren especialment tolerants. Encara que la llengua oficial de l’Espanya musulmana era l’àrab i l’islam la religió oficial de la cort, tothom gaudia de les mateixes oportunitats encara que tingués antecedents ètnics o religions diferents. Els jueus de l’Espanya musulmana treballaven en moltes ocupacions: grangers, viticultors, sastres, ferrers i argenters, comerciants, científics, metges, matemàtics, astrònoms, poetes i filòsofs. Molts jueus servien com a diplomàtics i com a intèrprets del govern espanyol. Aquesta “època daurada” a Espanya va durar quasi cinccents anys i va produir alguns dels més grans pensadors, savis, escriptors i líders de la història jueva.

Els jueus de l’Europa cristiana no vivien tan còmodament com els dels països islàmics.

En algunes zones d’Europa, la pràctica del judaisme estava prohibida per l’església, o els jueus eren objecte de restriccions especials relatives a on podien viure i quina feina podien fer. Aquestes restriccions estaven dissenyades per incomodar als jueus i amb la finalitat d’animar-los a abandonar la seva fe jueva i convertir-se al cristianime.

El segle XII va ser també el principi del final de “l’època daurada del judaisme espanyol”. Al mateix temps que els reis cristians guanyaven lentament el control de diverses províncies d’Espanya, els esforços per convertir jueus i musulmans augmentava.

L’any 1391, un començament massiu de persecucions, va produir una conversió majoritària de jueus al cristianisme. Les conversions eren forçades i molts jueus convertits practicaven el judaisme en secret i ensenyaven als seus fills a fer el mateix. Es van alçar moltes crítiques en contra d’aquests conversos pel fet de no comportar-se com a “autèntics prosèlits”. Quan Isabel de Castella i Ferran II d’Aragó es van casar, els dos regnes més grans d’Espanya per convertir tota Espanya en terra cristiana i va crear la Inquisició, amb la finalitat de resoldre “l’escàndol” dels “nous cristians” que tornaven a caure en el judaisme. La “tasca” de la Inquisició va ser “obstaculitzada” perquè no tenia autoritat sobre el gran nombre de jueus que mai no van acceptar la conversió. La Inquisició espanyola es va tornar cada vegada més brutal, sotmetent gent sota el seu control a innominables tortures i cremant-los a la foguera pel fet d’haver comès heretgies contra l’església.

El dia 2 d’agost de 1492, a tots els jueus d’Espanya se’ls va donar a escollir entre convertir-se al cristianisme o exiliar-se. Els jueus que van escollir l’exili van haver

d’abandonar totes les seves propietats i possessions, les quals foren confiscades pel rei i la reina. El viatge de Cristòfol Colom, que va començar el 3 d’agost de 1492, un dia després de l’inici de l’exili dels jueus espanyols, va ser finançat amb la confiscació dels béns jueus. Es calcula que el 1492, al voltant de 250.000 jueus van abandonar Espanya.

La majoria de jueus espanyols van anar cap als països musulmans del nord de l’Àfrica i a l’Imperi Otomà, on eren ben rebuts per líders com el sultà Baiazet II de Turquia. Salònica (Tesalònica, Grècia) va convertir-se en un centre especialment important del judaisme sefardita. Totes les ciutats espanyoles que tenien grans comunitats jueves abans de l’exili, estaven representades a Salònica en les seves pròpies congregacions. Grups més reduïts d’exiliats jueus espanyols van anar a Itàlia i als Països Baixos. No a tots els jueus exiliats els va anar bé. Molts van morir en la pobresa o van ser robats i morts per l’avarícia dels capitans de vaixell abans que arribessin a les destinacions desitjades.

La majoria de jueus que van acceptar la conversió forçosa al cristianisme i van romandre a Espanya foren perseguits, fins it tot més intensament, per la Inquisició. Molts d’ells marxaren a Portugal en grups més petits que aquells que hi van anar obertament exiliats el 1492 i el 1496. Alguns es traslladaren a les colònies espanyoles i portugueses d’Amèrica del nord, central i del sud, on el terror de la Inquisició no era tan opressiu.

Holanda, especialment Amsterdam, va convertir-se en el centre més gran d’emigrants jueus de Portugal. Aquesta migració “secreta” de jueus va esdevenir-se durant dos segles i molts dels jueus que s’assentaren en comunitats jueves sefardites restablertes de l’Europa de l’oest i de les Amèriques, no van poder educar-se en la religió jueva.

L’edicte d’expulsió va romandre oficialment en vigor fins al 1968, moment en què va ser fonalment rescindit pel govern espanyol.

Els descendents dels jueus espanyols i portuguesos són anomenats sephardim, per Sepharad, la paraula hebrea que significa “Espanya”. Els jueus sefardites encara conserven els rituals i les litúrgies de les sinagogues d’Espanya i de Portugal. Molts dels descendents dels jueus espanyols encara parlen judeocastellà.

El judeocastellà, també anomenat latino, judezmo, i ladino, està compost pels antics dialectes espanyols barrejats amb l’hebreu, l’àrab, el turc, el grec i mots medievals francesos. Fins fa pocs anys, el judeocastellà s’escrivia en caràcters hebreus en comptes de caràcters romans. No hi ha prou evidència històrica per confirmar que l’origen del judeocastellà fos un idioma jueu. És més probable que fos un dialecte o diferents dialectes de l’espanyol medieval. En qualsevol cas, després que els jueus van ser expulsats d’Espanya, el judeocastellà va evolucionar específicament com a idioma jueu, perquè els jueus espanyols exiliats eren les úniques persones de parla espanyola en el món que podien preservar l’idioma, el qual havia quedat arcaic. El judeocastellà es parlava a Grècia, a Turquia, a Iugoslàvia, a Bulgària, a Romania, al nord de l’Àfrica, al sud de França, a Israel i, no tan estès, als Estats Units i a Llatinoamèrica.

Els jueus que van emigrar a Portugal entre els segles XVI i XVII parlaven principalment portuguès, més que no pas judeocastellà, i escrivien el seu idioma en caràcters romans en comptes d’hebreus. També empraven l’espanyol per als negocis i com a llengua semisagrada per a traduccions de la Bíblia.

El segle XIX va marcar el principi del final del judaisme sefardita a Europa. Després de la primera guerra mundial, l’Imperi Otomà es va dissoldre. Els governs inestables de

molts països van provocar una immigració massiva des de Grècia i Turquia cap a l’Europa occidental, Amèrica i, sobretot, Llatinoamèrica. Abans que es posessin quotes a la immigració als Estats Units, de cinquanta a seixanta mil jueus sefardites van emigrarhi, especialment després de la Jove Rebel·lió Turca del 1908.

L’Holocaust va produir la desfeta de la resta de les poblaciions jueves sefardites. A Holanda, els sefardites van ser els últims a ser deportats pels nazis als camps d’extermini, però, així i tot, el seu nombre va quedar reduït a una desena part de la població. Als Balcans, el sacrifici dels jueus va ser portat a terme a gran escala, concretament a Iugoslàvia. El govern búlgar va jugar un paper heroic, salvant poblacions jueves quasi senceres, però no va fer res per protegir els aproximadament onze mil jueus de Tràcia i de Macedònia, que van ser posats sota la jurisdicció dels nazis. A Grécia, la majoria de la comunitat jueva estava concentrada a Salònica. La petita comunitat jueva d’Atenes fou salvada pel patriarca grec ortodox, Damascens, però jueus d’altres parts de Grècia no van tenir la mateixa sort. De les setanta-tres mil persones que componien la població jueva de Grècia abans de la segona guerra mundial, més de seixanta-cinc mil foren assassinades pel nazis i pels seus col·laboradors. Només les comunitats sefardites jueves del nortd de l’Àfrica, de l’Orient Mitjà i de Turquia no van ser afectades per l’Holocaust.

Avui en dia existeixen comunitats sefardites jueves a Israel, a França, a Llatinoamèrica, a Sud-Àfrica i als Estats Units. La comunitat més gran als Estats Units és a la ciutat de Nova Iork. Tanmateix, també hi ha poblacions importants a Los Angeles, Seattle, Portland, Miami, Xicago, Filadèlfia i Atlanta.

Els jueus sefardites pronuncien l’idioma hebreu d’acord amb un dialecte sefardita concret conegut con havarah sephardit.

Els jueus de l’Europa central i de l’est són anomenats ashkenazic, que prové de la paraula hebrea ashkenaz, i significa “Alemanya”. La majoria, però no tots, segueixen la pista dels seus avantpassats fins a Alemanya o d’altres parts de l’Europa central. Els jueus asquenasites tenen els seus propis rituals i litúrgies de la sinagoga, i la seva pròpia manera de pronunciar l’idioma hebreu havarah ashkenazis. Molts jueus asquenasites també parlen jiddisch, una combinació d’alemany medieval i d’hebreu, amb quelcom de polonès, de rus i de paraules ucranianes.

Els jueus nadius de països de l’Orient Mitjà, de l’Àsia central i del nord de l’Àfrica eren anomenats en hebreu edot hamizrach (“les comunitats ètniques de l’Est” o “les comunitats ètniques de l’Orient”).

Estan inclosos en l’edot hamizrach els jueus de l’Iran, de l’Iraq, del Kurdistan, d’Armènia d’Uzbekistan, de Bukhara, de Geòrgia, de l’Azerbaidjan, del Iemen, d’Aden, de Turquia, de Síria, del Líban, de Tunísia, d’Algèria i del Marroc. Els edot hamizrach, o els jueus “orientals”, eren molt diversos. Els rituals i les litúrgies de la sinagoga eren molts i diferents, però la pronunciació de l’idioma hebreu entre aquestes comunitats és semblant a la pronunciació sefardita i no pas a l’asquenasita.

El govern israelià va nomenar un comandament rabínic per tractar dels assumptes de lleis religioses a l’Estat d’Israel. Els nombrosos sefardites establerts a l’Orient Mitjà i al nord d’Àfrica, amb el temps, van fusionar les seves pràctiques religioses amb les dels jueus orientals dels països on s’establiren. Els governs israelians van designar dos responsables

rabins, un per servir als jueus descendents dels asquenasites i l’altre per servir a les comunitats de jueus sefardites i orientals. Ambdós rabins van ser nomenats pels israelians: abí en cap asquenasita i rabí en cap sefardita. El rabí en cap dels jueus sefardites i orientals també és anomenat Rishon L’Tzion (el “primer” o el “cap” a Sion).

Per aquest motiu, als jueus els avantpassats dels quals van venir de l’edot hamizrach, sovint se’ls anomenava erròniament sefardites.

Atès que el govern d’Israel també va trial el havarah sephardit com a pronunciació estàndard oficial, va augmentar la confusió sobre qui hauria de ser anomenat sefardita.

Els jueus sefardites, asquenasites i orientals, tenen similituds i diferències quant al menjar i als seus rituals. Generalment, el menjar consumit pels jueus està dictat pels climes, per les estacions i pels productes disponibles d’allí on viuen i que s’adapten per complir amb les lleis dels Kashrut. Algunes similituds es troben al pa (challa) enfornat per al Sàbat i els festius, i en la preparació dels estofats del Sàbat cuinats a foc lent, anomenats hamin.

Les diferències es troben principalment en els ingredients de les receptes. En el cas del hamin, els jueus sefardites i orientals fan servir arròs, cigrons i espècies com el safrà, mentre que els jueus asquenasites fan servir patates, civada i pebre vermell dolç.

Els rituals de consum del menjar de cada comunita estan molt relacionats amb la cultura ètnica, el folklore, les creences tradicionals i els estils de vida. El món sefardita va abraçar les ensenyances místiques del judaisme i les va convertir en el centre de la pràctica de la religió jueva. Malgrat això, no és sorprenent trobar costums cabalístics com el Yehi Ratsones del Ros ha-sanà “recitant brochot”, en el sopar del Sàbat del divendres a la nit i a la cerimònia de Las frutas del seder de Tu b’Shevat, pràctica comuna entre els jueus sefarditas. La vida jueva asquenasita gira principalment al voltant de les ensenyances talmúdiques i rabíniques, per tant els rituals religiosos dels jueus místics són menys rellevants.

Aquest poema va ser escrit quan Yehudà Haleví va deixar Esparta, per raó de la intensa persecució que patien els jueus, i va intentar traslladar-se a Israel. El poeta va viatjar a Egipte i hom creu que va morir allà, sense arribar mai a ssolir la Terra Santa.

En record de casa “No ploraré pel jardí que he plantat i regat, perquè hi creixin les flors…

Gairebé oblidaré la sinagoga on vaig estudiar la meva escriptura.

Oblidaré la joia de tots els Sàbats, el plaer de les vacances, les meravelloses Pasqües, i quant als tributs que hauria pagat als altres, llego les meves pròpies oracions a aquells menys afortunats que jo.

He canviat els meus fruiters i vinyes per les ombres dels brucs.

I la força dels meus enreixats per la protecció dels espins.

La meva ànima, embriagada amb l’aroma de les espècies més delectables, està ara satisfeta amb l’essència dels cards.

Ja no camino més amb les meves mans o genolls, però m’he posat a mi mateix en el si de la mar, fins que trobi l’escambell del meu Déu…”

Yehuda Haleví (1075-1148 d.C.) (Robert Sternberg. La cuina sefardita: la saludable cuina dels jueus del Mediterrani)

Producció casolana i hospitalitat entre els jueus de la mar Mediterrània

“Els dies de fred han passat I els dies de primavera han enterrat la pluja d’hivern Veiem els coloms tornant cap a la nostra terra L’estol acariciant els brots de les fulles noves Per tant, amics meus, sigueu sincers i manteniu la vostra paraula Aneu amb compte i no decebeu el meu amic Veniu al meu jardí Les roses estan esperant, boniques i fragants, llestes per ser tallades Veniu i beveu amb mi, entre les poncelles i els ocells de l’estiu Vi, vermell com les meves llàmigures per la pèrdua dels amics, o vermell com la vermellor de les galtes dels amants.”

Samuel El Nagid (993-1055 d.C.) Aquest poema romàntic, escrit pel poeta sefardita Samuel el Nagid, es una invitació per Participar de la belleza de l’estació, del jardí i de l’amargor dolça de l’amor. Samuel el Nagid va ser també un savi talmúdic, un home d’estat, i un líder de la comunitat jueva a Espanya durant la seva època daurada. L’esperit oberta de l’hospitalitat mediterrània contingut en aquest poètic convit, malgrat el lament amarg-dolç del final, dóna una petita visió de la importancia de l’hospitalitat en les cultures mediterrànies.

La gent dels països mediterranis, inclosos els jueus, són famosos per la seva hospitalitat.

L’hospitalitat es tan important que s’apliquen normes especifiques de comportament. Una persona entre la gen, incloses reunions de negocis i visites a botigues, es considera una oportunitat per fer-ho. Als venedors els encanta jugar a ser amfitrions amb els seus clients potencials i sovint conviden als clients a procedir a portar a terme els negocis. Només després d’haver-se conegut comença seriosament el procés de regateig. I hom ha de regatejar, es una forma de vida! Es una qüestió d’enginy on es temptegen, amunt i avall, els límits. Els nervis es poden destrozar. La sang pot bullir. La gent es pot tornar agresiva. però el regateéis es molt divertit també, i el resultat final d’aconseguir una ganga, pot ser l’inici d’una relació comprador-venedor, basada en la confiança mutua, l’honor i, de vegades, l’amistat genuina.

Quan es visita la llar d’un jueu d’un país del Mediterrani, hom és normalment saludat amb una disculpa per part de l’amfitrió o amfitriona per la pobra i limitada qualitat del menjar servit. La disculpa va normalment seguida per un bufet abundant d’apetitosos entrants i amanides que et fan venir aigua a la boca. Un mínim de tres o uatre aperitius precedeixen el menjar i quan s’hi va amb companyia, uns quants més. Els aperitius inclouen salses fetes amb llegums com: cigrons, puré de patates amb all, iogurs, herbes fresues, amanides de puré de verdures, amanides de verdures trossejades, olives

macerades, plats de peix fred, i pastissos salats com les borekas,les buleymas o els boyos.

Només uan tothom ja ha menjat força dels aperitius, entra el plat principal. A vegades, se serveix amb arròs, bulbur o cuscús, o bé sol amb pa cruixent a l’estil mediterrani, per sucar les salses.

La carn i el peix no són els únics menjars consumit s com a plats principals. Molts entrants són vegetarians o fets només d’ous o formatge. Les postres són senzilles; normalment fruita natural o dolços fets amb fruites seques farcides de massapà o pasta de pistatxo. La rebosteria es menja amb el cafè o el te, separadament de la resta del menjar.

Als països mediterranis, hi ha normes estrictes que regeixen les invitacions per compartir el menjar. Hom mai no refusa un convit per beure o menjar. Refusar un regal de menjar és l’insult més gran que pugui fer-se a una persona d’un país de la mar Mediterrània. Es considera una ofensa grollera i vulgar. Una altra norma és que hom ha de menjar quasi tot el menjar del seu plat, però no pas tot, ja que això seria un senyal per a l’amfitriona que el seu convidat encara està afamat. En aquest cas, l’amfitriona apareixeria cerimoniosament amb un altre plat contenint una segona porció. Quan passa això, es considera un insult no menjar-se de tot cor la segona porció.

L’ordre de servir els plats és el següent: després de servir els entratnts, tots els plats excepte les postres apareixen sobre la taula al mateix temps i hom se serveix el que desitgi. Això evita que l’amfitriona entri i surti de la cuina, permetent que segui amb els convidats, es relaxi i els entretingui tant amb la seva conversa com amb el menjar.

L’atmosfera d’aquests menjars és còmoda i informal. Itàlia és l’excepció d’aquest protocol, on la formalitat de servir els plats separadament (antipasto, primo, secundo,insalata, dolci) és una tradició molt arrelada.

Els jueus sefardites tenen alguns rituals socials interessants i poc usuals, associats als aliments del Sàbat i dels festius. Un d’ells és el costum de “recitant brochot” (benediccions). El salm 24:1 diu: “La terra és del Senyor i per això l’abundància”, que vol dir que tot a la terra es considera sagrat i que un regal de Déu s’ha de beneir abans de menjar-lo. La benedicció dels aliments, segons la tradició jueva, és molt complexa. Hi ha diverses benediccions per als diferents tipus d’aliments. Els aliments que provenen de les plantes que creixen en terra tenen la següent benedicció: borei p’ri ha’etz (t’agraïm Senyor els fruits de la terra). Els aliments que provenen de plantes que creixen en arbres, en tenen una altra: borei p’ri ha’etz (t’agraim Senyor els fruits dels arbres). La grana i tots els plats fets de gra, excepte el pa fet amb llevat, tenen una tercera benedicció: borei minay m’zonot (t’agraïm Senyor els diferents tipus de gra). Els pans fets amb llevat i vi tenen benediccions separades: hamotzi lechem mi ha’aretz (t’agraïm Senyor el fruit del vi). D’altres aliments ue no encaixarien en aquestes categories, reben una benedicció general: shehakol ni’hieh bid’voro (t’agraïm Senyor qualsevol aliment creat per ordre Teva).

Per complicar les coses encara més, la tradició jueva estableix una “llei del més fort” per als aliments. El pa es considera el més important de tots els aliments i, abans de menjarne, hom s’ha de rentar les mans, recitar una benedicció mentre se les renta i beneir el pa.

Si el pa es menja amb l’àpat, la resta d’aliments queden exempts de ser beneïts, perquè la benedicció del pa els inclou. Si no es menja pa durant l’àpat, tots i cada un dels aliments s’hauran de beneir. La benedicció de shehakol ni’hieh bid’voro cobreix tots els productes

lactis i totes les begudes excepte el vi. Malgrat això, la benedicció shehakol és la més inferior de totes i no hauria d’emprar-se amb aquells aliments que tenen la seva pròpia benedicció. La benedicció shehakol només es considera suficient si es recita per equivocació abans que les altres benediccions.

Els jueus sefardites han desenvolupat el costum de recitar més benediccions pels aliments durant el Sàbat i altres festes, basant-se en la creença cabalística que quantes més benediccions es diguin durant el Sàbat més a prop de Déu s’està. Com que el Sàbat és el dia per lloar Déu i desenvolupar una relació personal amb el Creador, es reciten més benediccions. Abans del sopar del Sàbat, es beneeixen, de forma extraordinària, les fruites, un “fruit” de la terra i els pastissos salats.

Vaig observar per primera vegada aquest costum de recitar benediccions de forma extraordinària, a casa del meu amic sefardita David Zargari. Vam tornar de la sinagoga un divendres al vespre i vam seure en una taula baixa, rodona, molt ben parada. Cada comensal tenia un plat petit amb fruites del temps,un cogombre (sense pelar) i tres borekas. Vam cantar algunes cançons incloent-hi la tradicional Shalom Aleichem, que dóna la benvinguda a la taula als àngels de la guarda del Sàbat, i, aleshores, el pare d’en David va fer la benedicció diddush pel deliciós vi dolç casolà. Després de beure una mica de vi, va quedar la garrafa sobre la taula. Yitzchak, el pare d’en David, va prendre un recipient amb forma de peix que contenia espècies aromàtiques i va beneir l’aroma de les espècies. La caixa de les espècies va anar passant de mà en mà i tothom va ensumar l’aroma. Això era nou per a mi. Com a jueu asquenasita, jo pensava que les espècies tan sols s’utilitzaven en finalitzar el Sàbat, durant la cerimònia Havdallah. Aquell vespre en finalitzar el Sàbat, durant la cerimònia Havdallah. Aquell vespre vaig aprendre que els jueus sefardites, així com els Zargari, donaven la benvinguda i acomiadaven el Sàbat amb rituals d’ensumació d’espècies, una per al sopar del diverndres i la segona, plena de diferents espècies aromàtiues, per al final del Sàbat.

Després de la benedicció de les espècies, Yitzchak va agafar un albercoc que hi havia en un plat davant seu, va recitar la benedicció “fruits dels arbres”, i se’l va menjar. Tothom va contestar “Amén”. Li va tocar el torn a en David que, seguint les passes del seu pare, va beneir l’albercoc i se’l va benjar. Tothom va tornar a contestar “Amén”. Aleshores vam seguir fent el mateix al voltant de la taula i responent “Amén” després de cada benedicció. El ritual va continuar amb una tanda de noves benedic cions. Quan va tocar menjar el cogombre es va oferir la benedicció dels “fruits de la terra”. Vam seguir el mateix ritual amb les borekas, farcides amb deliciosa carbassa dolça. Es va fer la benedicció del gra, perquè la pasta estava feta amb farina de blat. Cada ronda de benediccions era seguida d’un cor “d’Amén”.

En finalitzar la cerimònia “recitant brochot”, vam cantar Yedid Nefesh, una preciosa cançó del Sàbat sobre la pau,la nostra relació amb Déu i la curació ue la celebració del Sàbat proporciona a l’ànima jueva. Yehid Nefesh va ser seguida pel ritual de rentar-se les mans i la benedicció del pa del Sàbat. Seguint el costum mediterrani, vam començar amb un assortiment d’amanides i entrants, seguits per un excel·lent hamin. Vam menjar,vam beure grans quantitats de vi, vam cantar moltes cançons i vam contar contes fins ben entrada la nit. Aquest primer Sàbat, dels molts ue vaig passar amb la família Zargari, va ser una de les experiències més memorables que conservo d’Israel.

També vaig observar la cerimònia “recitant brochot” en un altre context. Un Sàbat dels que vaig passar amb els Zargari, va morir un veí de la casa del costat. La família estava a la meitat del shiva, el període de dol de set dies. Les lleis del shiva s’aixequen durant el Sàbat. Vaig anar amb en David, el seu pare i el seu germà a visitar els veíns per donar-los les nostres condolences, i uina no va ser la meva sorpresa en ser rebuts amb una altra cerimònia de “recitant brochot”. La família va fer servir vi, fruites, plàtans (que estan considerats un “fruit de la terra”), rosques de pa sefardites i pastes a tots els visitants presents. Abans de començar a menjar, cada convidat va recitar la benedicció pertinent, mentre tothom somreia amb aprovació i contestava “Amén”. Se suposava que tots i cada un dels convidats compartirien el menjar i recitarien la benedicció corresponent. David va explicar-me que, en aquest cas, les benediccions s’oferien al finat, per ajudar-lo a obrir les portes del Paradís i facilitar a la seva ànima el camí de tornada cap al Creador. En la tradició jueva, visitar una casa en dol durant el Sàbat, on es reciten aquestes benediccions especials, es considera un dels actes de més gran gentilesa.

Per als jueus mediterranis, el menjar és una part integrant de totes les ocasions especials.

Això inclou fets cíclics vitals, especialment casaments i circumcisions, les quals són ocasions per a grans celebracions comunitàries.

Una dita judeocastellana fa: “No té importància si vares o no vares menjar. El que importa és que seguessis a taula”. Això il·lustra l’essència del que es considera l’element més important del menjar mediterrani jueu: compartir l’experiència d’estar amb gent, gaudir de la seva hospitalitat i assaborir l’alegria de les relacions humanes. A la taula on se celebra la joia d’estar tots junts, l’art d’alimentar-se s’eleva a l’art de menjar.

(Rabí Robert Sertnberg. La cuina sefardita, pàgs. 19-33)

Lloc de la imatge: http://www.baibarsbooks.com/catalogo/estudios-judios/page/5/

Mezze per començar un àpat a la jueva Lloc de la imatge: http://www.cuina.cat/ca/fitxa-activitat.php?IDE=527