Page 1

1   


Llistat d’autors ucraïnesos  •

Appelfeld, Aron. Badenheim 1939 

Bielski Nella i Berger John. El Último retrato de Goya.                         

Bulgakov, Mikhail. Els Dies dels Turbin : la guàrdia blanca.                   

Bulgakov, Mikhail. El Maestro y Margarita. 

Bulgakov, Mikhail. Morfina. 

Bulgakov, Mikhail. Morfina : relats d'un jove metge. 

Bulgakov, Mikhail. Salmo y otros cuentos inéditos. 

Gogol, Nikolai Vasilevitx. Almas muertas : poema                 

Gogol, Nikolai Vasilevitx. Les Ànimes mortes 

Gogol, Nikolai Vasilevitx.  El Capote.                                           

Gogol, Nikolai Vasilevitx .L'Inspector.                  

Gogol, Nikolai Vasilevitx . El Inspector 

Grossman, Vasilii Semenovich. Vida y destino. 

Grossman, Vasilii Semenovich. Todo fluye 

Korolenko, Vladimir Galaktionovic. Sin lengua.   

Kurkov, Andrei. Muerte con pingüino.                                   

Lem, Stanislaw. Fábulas de robots.                       

Lem, Stanislaw. El Fracàs.      

Lem, Stanislaw. . Solaris 

Lugovskaia, Nina. Il Diario di Nina 

Makarenko, Anton Semenovich. Poema pedagògic.                 

Némirovsky, Irène. El Malentendido.  2 


Némirovsky, Irène. Jezabel. 

Némirovsky, Irène. Els Gossos i els llops. 

Némirovsky, Irène.Nieve en otoño 

Némirovsky, Irène .L'Afer Curilov 

Némirovsky, Irène .Vi de solitud. 

Némirovsky, Irène. El Mestre d'ànimes. 

Némirovsky, Irène. Suite francesa. 

Némirovsky, Irène. El Ardor de la sangre. 

Némirovsky, Irène .David Golder.  

Némirovsky, Irène .Suite française. 

Nister. La Familia Máshber. 

Ukraine. Yvry‐sur‐Seine.                          

Sobre Ucraïna.  •

Gille, Elisabeth. Irène Némirovsky : el mirador, memorias soñadas.      

Gosnell, Kelvin. Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia.                       

Tuveri Igor. Cuadernos ucranianos .                 

Falip, Esther. Ucraïna 

Kostin, Ihor F. Txernòbil : confessions d'un reporter.       

Kostin, Ihor F . Chernobil : confesiones de un reportero.   

3  


Sobre  Lev Trotskij.  •

Kingsolver, Barbara. Laguna.  

Padura, Leonardo. El Hombre que amaba a los perros.  

Trotskij, Lev. Manifiesto por un arte revolucionario e independiente. 

Wilde, Harry. Lev Trotski / Harry Wilde 

                                   

4  


Vols saber més d’aquests autors?    IRÈNE NÉMIROVSKY  Irène Némirovsky (Kíev, Imperi Rus, 11 de febrer de 1903 ‐ Auschwitz, Tercer Reich, 17  d'agost de 1942), va ser una escriptora ucraïnesa en llengua francesa.  Irène Némirovsky (en ucraïnès: Ірина Леонідівна Немировська, transcrit: Iryna  Leonídivna Nemýrovska) era filla d'un ric banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky (en  ucraïnès: Леонід Немировський, Leonid Nemýrovskyi).   Va ser educada per una institutriu francesa, que va fer que per a Irène el francès fos  gairebé com una llengua materna. Al llarg de la seva vida, arribarà a parlar també el  rus, el polonès, l'anglès, el basc, el finès i el jiddisch.   El desembre de 1918, ella i la seva família fugen cap a Finlàndia, a causa de la  Revolució Russa.   El juliol de 1919 la família arriba a França, després d'una petita estada a Estocolm. Un  cop a França Irène reprèn els seus estudis i obté, el 1926, la llicenciatura universitària  de lletres a la universitat de la Sorbona.  També el 1926, es casa amb Michel Epstein, un enginyer esdevingut banquer. D'aquest  matrimoni en sortiran dues filles: Denis, nascuda el 1929 i Élisabeth, el 1937. La família  Epstein s'instal∙la a París. En aquests moments publica la seva primera novel∙la, ‘’Le  malentendu’’ (El malentès).  Irène Némirovsky esdevé cèlebre a partir de 1929, arran de la publicació de la seva  segona novel∙la, David Golder. El seu editor, Bernard Grasset la projecta dins els millors  ambients literaris, ja fossin de l'esquerra o de l'extrema dreta. David Golder va ser  adaptada el 1930 al teatre i al cinema.  El 1930, "Le Bal" explica el pas difícil que ha de fer una adolescent per a arribar a l'edat  adulta. "Le Bal" també va ser adaptada al cinema. D'èxit en èxit, Némirovsky esdevé  una escriptora cèlebre.  Tot i el seus èxits i talent reconeguts mundialment, el govern francès li denega, el  1938, la nacionalitat francesa.  En el context de psicosis de guerra de l'any 1939, i després d'una dècada marcada per  la propaganda antisemita, decideix convertir‐se, juntament amb les seves dues filles, al  catolicisme.   Víctima de les lleis antisemites promulgades l'octubre de  1940 pel govern de Vichy, el seu marit no pot seguir  treballant a la banca i Irène té prohibida la publicació de les  seves obres. Es refugien a Issy‐l'Évêque, dins el Morvan a la  Saône‐et‐Loire, on ja havien deixat, des del setembre de  1939, les seves filles. Són aquestes mateixes lleis les que  l'obliguen a portar "l'estrella groga". No obstant això, la seva  ànima d'escriptora no es rendeix, i continua escrivint  multitud de manuscrits, la majoria dels quals seran publicats  pòstumament.                                                                                                                    Irène Némirovsky  5   


El 13 de juliol de 1942 és arrestada per la "gendarmerie" francesa i internada al camp  de concentració de Pithiviers, per tot seguit ser deportada a Auschwitz, on morirà de  tifus el 17 d'agost de 1942. El seu marit intentà desesperadament obtenir notícies de la  seva localització i el seu estat, però l'octubre de 1942 serà també arrestat i deportat a  Auschwitz, on dies després serà assassinat a les cambres de gas d'aquest camp.    La redescoberta d'una escriptora  Després de l'arrest dels seus pares, Élisabeth i Denise Epstein s'amaguen fins al final de  la guerra, amb l'ajuda de parents i amics de la família, portant amb elles els manuscrits  inèdits de la seva mare, entre els quals es troba una de les seves millors obres, Suite  Francesa, novel∙la però, que Irène deixà inacabada.    Algunes obres de Irène Némirovsky  Edicions en espanyol  • El baile. Publicaciones y Ediciones Salamandra.   • David Golder. RBA LIBROS.   • Fogatas. El Aleph Editores.  • Las moscas del otoño o La mujer de otrora. El Aleph Editores.   • Los perros y los lobos. Noguer Ediciones.  • Suite francesa. RBA LIBROS.   • La vida de Chejov. Noguer Ediciones.   • El ardor de la sangre. Salamandra Ediciones.   • El maestro de almas. Ediciones Salamandra.  • Un niño prodigio. Alfaguara.   • El caso Kurílov. Salamandra.   • El vino de la soledad. Salamandra.   • Nieve en Otoño. Salamandra.       http://ca.wikipedia.org/wiki/Ir%C3%A8ne_N%C3%A9mirovsky      

6  


NIKOLAI VASILEVITX GÓGOL    Nascut en terres de l'actual Ucraïna l'any 1809 fill d'una família de petits terratinents,  Nikolai Vassílevitx Gógol persegueix el somni de tot jove de províncies amant de la  cultura i es trasllada a Petersburg a 19 anys. Ben aviat comença a fer classes a la  Universitat, on coneixerà Puixkin, i publica els Vespres a un poblet prop de Dikanka,un  recull d’històries situades en la terra natal de l'autor però en temps de Caterina laGran,  que tindran una molt bona acollida. L’any 1835 decideix abandonar la docència per  dedicar‐se exclusivament a la literatura i publica Mírgorod, que inclou el cèlebre  poema èpic "Taras Bulba", i Arabescos, que recull alguns dels seus relats més cèlebres,  com ara "El capot", "La perspectiva Nevski" o els "Apunts d'un boig". Tanmateix, el seu  gran èxit d’aquesta època serà la comèdia satírica L'inspector. Gógol invertirà bona  part de la seva vida i dels seus esforços intel∙lectuals a compondre la seva obra magna,  Les ànimes mortes, la primera part de la qual apareixerà l'any 1842. L'autor morirà el  1852 al llindar de la bogeria i després d’haver cremat la segona part de l'obra.        Algunes obres traduïdes a l’espanyol.  • El retrato   • Retrato y otros cuentos.   • Cuentos Ucranianos   • Las aventuras de Chíchikov o las almas muertas.   • Almas muertas.  • El capote y otros cuentos.   • Obras completas.   • El inspector.  • El inspector. El casamiento. Los jugadores.                                                                                    Nikolai Vasilevitx Gógol 

  7   


MIKHAÏL BULGÀKOV    Mikhaïl Afanàssievitx Bulgàkov (Kíev, Imperi Rus, 3 de maig de 1891 ‐ Moscou, URSS,  10 de març de 1940) fou un escriptor ruso‐soviètic. La seva obra més coneguda és El  mestre i Margarida, en què barreja hàbilment la fantasia amb la realitat, de tal manera  que el fantàstic passa per real i el real per fantàstic, així com les èpoques i els llocs,  Jerusalem al segle I, sota Ponç Pilat, i Moscou, en els anys 1930, sota la dictadura  soviètica.  Mikhaïl Bulgàkov era l'hereu d'Afanassi Ivànovitx Bulgàkov, fill d'un prebost d'Oriol (ell  mateix va ser professor d'història de les religions occidentals a l'acadèmia de Kíev), i de  Varvara Mikhàilovna, de soltera Pokróvskaia, filla d'un arqueprebost de Karatxev  (Província d'Oriol), que fou mestra abans de casar‐se. L'àvia materna de Bulgàkov era  nascuda a Turbin. Va tenir quatre germanes i dos germans. Al 1901 en Mikhaïl va  entrar al liceu Alexandrovski de Kíev. El mateix any, els Bulgàkov fan construir una  datxa a Butxa, a 30 quilòmetres de Kíev, on es reunien a l'estiu i organitzaven  espectacles d'aficionats familiars i amics. La família apreciava i practicava la música i en  Mikhaïl aprengué a tocar el piano.    http://ca.wikipedia.org/wiki/Mikha%C3%AFl_Bulg%C3%A0kov       Algunes obres traduïdes al castellà  • Notas en los puños   • La guardia blanca  • Las aventuras de Chíchikov. Los huevos  fatídicos.   • Correspondencia  • Relatos de Moscú..  • Maestro y Margarita  • Morfina,   • Los huevos fatales    • Cartas a Stalin,   • Vida del señor de Molière.   • Don Quijote.    Obres traduïdes al català  • El mestre i margarida  • Aquell foll d’en Jourdain  • La guàrdia blanca  • Els dies dels Turbin  • Cor de gos                                                                                                              MIKHAÏL BULGÀKOV    8   


ANDRÉI KURKOV  Andréi Yúrievich Kurkov San Petersburgo, 23 de abril de 1961) escritor ucraniano sobre  todo de literatura infantil.    Trayectoria  Su madre era médica y su padre piloto de pruebas y empezó a escribir con siete años al  morir dos de sus tres mascotas, con un poema sobre la soledad del hámster que había  quedado vivo. También hizo poemas sobre Lenin, influenciado por la educación  soviética vigente en su momento.  Por ser un traductor de japonés, al iniciar el servicio militar fue adscrito a la KGB y  sirvió en la policía. En esa etapa, que pasó como vigilante de prisiones en Odesa, fue  cuando escribió sus obras infantiles.  Su primera novela fue publicada justo dos semanas antes de la caída de la Unión  Soviética. En esa tumultuosa situación social y política se inició en el mundo de la  autoedición y distribución, pidiendo dinero a sus amistades para crear una editorial  independiente. Organizó la distribución por toda Ucrania, y también distribuyó  ejemplares por las tiendas de las calles comerciales.    http://es.wikipedia.org/wiki/Andr%C3%A9i_Kurkov  

Andréi KurkoV      Algunes obres traduïdes al castellà  • Muerte con pingüino.  • L’Angelo del Caucaso.  • Pingüino perdido.  • Querido amigo, compañero del difunto.  • El tercer hombre.      9   


HAMPA Y PINGÜINO      Por Justo Navarro  Sabado, 8 de octubre del 2005    El escritor ruso Andréi Kurkov narra las vicisitudes de un escritor de necrológicas en  medio de un absurdo ambiente de corrupción. De Ucrania a Chechenia, el protagonista  se mueve por un universo en el que la política y la economía son una modalidad más  del crimen. Y todo ello acompañado de un pingüino que pilla una pulmonía en el  funeral de un gánster.  No tratan de crímenes, sino de vida criminal, las novelas del ucranio Andréi Kurkov  (San Petersburgo, 1961), hijo de rusos que vive en Kiev. El crimen es lo normal en el  mundo imaginario de Kurkov, la Ucrania de estos años, todavía postsoviética. Los  héroes de Kurkov son Víktor Zolotaryov, escritor siempre empezando, y su pingüino,  Misha, regalo de un zoo que reparte animales hambrientos en el país en bancarrota:  estamos en Muerte con pingüino (Smert Postoronnego, 1996; en español, casi  literalmente, Muerte de desconocidos). Víktor redacta notas necrológicas para un  periódico de la capital, epitafios anticipados para gente notable, aún viva, futuros  difuntos, secretarios de Estado, diputados, generales, banqueros, empresarios,  bandidos y cantantes de ópera, importantes todos, interesantes. Es una pena que no  estén muertos y Víktor siga siendo un autor inédito.      Entonces empiezan a morir rápidamente los vivos  obituarizados. Caen por una ventana, o abatidos a tiro  limpio, o por bomba o estrangulamiento, 118 asesinatos  o muertes en extrañas circunstancias. Constituyen un  selecto círculo de elevada tasa de mortalidad. En el  mundo de Kurkov la política y la economía son una  modalidad del crimen, y la guerra es la continuación de  la política por otros medios.   Víktor acaba en Chechenia en Pingüino perdido (Zakon  Ulitki, 2002; traducción literal: La ley del caracol),  después de servir en Kiev a un candidato a diputado,  hombre de bien, de principios, que aplica la ley del  caracol, es decir, a caracol chico le toca concha chica, y a  grande, grande, y las babosas no tienen futuro. La  bondad también es útil: un buen hombre, como el  candidato, puede ayudar a que el novio de tu novia,  intruso en tu casa, desaparezca en un instante a mano  de unos supuestos policías.          10   


Ser diputado significa inmunidad.  Ser rico da derecho a servicio de inteligencia y ejército propios. El pingüino coge una  pulmonía en el funeral de un gánster, necesita con urgencia un trasplante de corazón y  se pierde en Chechenia, donde Víktor, buscándolo, es narcotizado, golpeado y echado  a los perros.   El escritor resistirá en la guerra, otra vez a costa de los difuntos, esclavo ahora en un  horno crematorio abastecido de cuerpos rusos y chechenos, muertos y vivos, por los  que se bebe mientras arden y nieva en un calor de sauna. En situaciones sórdidas y  extremas sólo se vive sórdidamente, en los extremos. El mundo de Andréi Kurkov es  supersticioso, patriarcal, sentimental, brutal y bastante alcohólico, alimentado con  patatas y algo de salchichón.    No encierra misterios criminales, sino una moralidad criminal,  universal, de hampa por todas partes, como si la privatización de la  antigua Unión Soviética resumiera de modo sangrante y grotesco el  origen cruel de toda propiedad privada. El pingüino, deprimido,  enfermo, despistado, fuera de sitio, incómodo, es aquí lo más parecido  a una persona decente. El talento de Andréi Kurkov, grande, consigue  atravesar ágil, alegremente, con buen humor y buenos sentimientos,  como en una comedia doméstica, la triste feria de barbaridades.      http://elpais.com/diario/2005/10/08/babelia/1128729011_850215.html

                                      11   


AHARON APPELFELD    Aharón Appelfeld (en hebrero, ‫ןרהא‬ ‫דלפלפא‬, Zhadova, 16 de febrero de 1932) es un  novelista israelí.    Appelfeld nació en Zhadova cerca de Czernowitz, Rumanía, hoy Ucrania. En 1940,  cuando tenía ocho años, los nazis invadieron su pueblo natal y asesinaron a su madre,  y él y su padre fueron deportados a un campo de concentración Nazi en Transnistria,  en territorio entonces ocupado por Rumanía. Más tarde, se escapó y estuvo escondido  tres años antes de alistarse en el Ejército Rojo como cocinero.   Tras la Segunda guerra mundial, pasó varios meses en un campo de refugiados italiano  antes de establecerse en Palestine en 1946, dos años antes de la independencia de  Israel, y pudo reunirse con su padre gracias a que encontró su nombre en una lista de  la Agencia Judía para Israel. Su padre había sido enviado a una maabará en Be'er Tuvia.  La reunión fue tan emotiva que el escritor dice no haber podido escribir nunca sobre  ella.  Conocía y manejaba con destresa varios idiomas, el alemán, polaco e inglés, además  de rumano y hebreo. Es reveladora de la personalidad de este escritor, la entrevista  que le hizo su amigo, el escritor judío norteamericano Philip Roth en 1988 (Editorial  Seix Barral, De Bolsillo 2011).  En Israel, Appelfeld pudo completar sus estudios y aprendió hebreo, la lengua que ha  usado en sus publicaciones. Estudió en la Universidad Hebrea de Jerusalén y hoy vive  en Mevaseret Zion y enseña literatura en la Universidad Ben‐Gurión del Néguev.    Algunas obras.  • La novela de Israel (1987)  • Katerina (1989)  • Historia de una vida (2003)  • Todos los que he amado (2002)  • Badenheim 1939 (2007)      http://es.wikipedia.org/wiki/Aharon_Appelfeld Aharón Appelfeld

                    12   


SU EXPERIENCIA EN LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN  Appelfeld recupera su terrible pasado en 'Historia de una vida'        Considerado uno de los grandes  escritores israelíes de la actualidad,  Aharon Appelfeld ha visitado  Madrid para presentar sus  memorias,'Historia de una vida', un  libro en el que recupera retazos de  su terrible pasado y trata de  reconstruir también la historia más  reciente del pueblo judío.    'Historia de una vida', Premio Médicis 2004 de Narrativa Extranjera, es el primer libro  de Appelfed que se publica en España, y su llegada a las librerías de la mano de  Península coincide con la de su novela 'Vía férrea', editada por Losada. Una doble  oportunidad para acercarse a un autor que tiene en su haber una treintena larga de  novelas, ensayos y relatos y que ha sido traducido a numerosas lenguas.  Una dura infancia Appelfeld sobrevivió a la dura experiencia de los campos de  concentración y toda su vida ha estado marcada por el hecho de ser judío, pero no se  considera un escritor del holocausto.  El autor afirma no puede escribir sobre lo que significó la muerte de seis millones de  judíos quien sólo tenía siete años cuando estalló la Segunda Guerra Mundial y doce y  medio cuando terminó.  Él escribe sólo sobre las vivencias de un niño al que le tocó vivir unos años "en los que  sucedieron los más terribles acontecimientos", cuya crueldad y alcance no  comprendería hasta muchos años después. En cierto modo, esa mentalidad infantil le  ayudó a sobrevivir y lo salvó.  "Mi literatura no es un testimonio del holocausto. Sólo trato de comprender lo que me  pasó interiormente" y cómo el niño de cinco años que aparece en la foto de la portada  del libro, jugando con un caballito de madera, fiel reflejo de la feliz infancia del escritor  antes de que estallara la guerra, "murió y vivió luego su resurrección", cuenta  Appelfeld.  Nacido en Czernowitz, Rumanía, en 1932, en el seno de una familia judía adinerada y  culta, Aharon Appelfeld fue testigo a los ocho años del asesinato de su madre por los  nazis y después fue deportado junto con su padre a un campo de concentración, de  donde logró escapar.  El duro peregrinaje vital del escritor Durante tres años se ocultó en los bosques de  Ucrania, donde aprendió que se podía uno fiar más de los animales que de los  hombres y donde, entre otras experiencias, compartió casa durante un tiempo con una  prostituta ucraniana. Allí recibió lecciones de anatomía humana, recordaba hoy con  humor.   Al finalizar la guerra, malvivió en distintos campos de refugiados en las costas de Italia  y en las de Yugoslavia, hasta que en 1946 emigró a Israel, país en el que vive aún y en  el que es profesor de Literatura hebrea en la Ben Gurion University, en Negev.  13   


Las memorias de Appelfeld no son un resumen "sino un intento, desesperado si se  quiere, de ir uniendo las diferentes partes de mi vida hasta las raíces de su  germinación", afirma el escritor en la introducción de 'Historia de una vida'. "Sólo trato  de comprender al hombre", añade.    En defensa de su pueblo  Applefeld reconoce que no sabe a qué se debe el antisemitismo que recorre buena  parte del mundo. "He venido a Madrid para que la gente me explique por qué lo hay",  dijo con cierta sorna, para añadir que los judíos fueron "socios activos en la formación  de la Europa moderna; no se puede escribir la historia del mundo moderno sin  nombrar a Freud, Wittgenstein, Kafka o Einstein".  El Holocausto, añade el escritor, no sucedió en Ruanda o en otro país de Africa.  Sucedió en Europa, "y eso es algo difícil de comprender. Cada vez que vengo a Europa  espero una respuesta, que alguien me explique por qué pasó todo aquello".  "Soy europeo" Se considera europeo hasta la médula. Su lengua materna era el  alemán ‐también era la de los asesinos de su madre‐, y sus padres no se veían como  judíos sino como europeos. "Estoy conectado con la literatura y el pensamiento  europeos y me es difícil verme fuera de ese contexto", asegura.  A Appelfeld lo suelen comparar con Kafka, pero al escritor israelí no le gusta este tipo  de comparaciones. "Cada autor tiene sus cualidades y sus defectos. Yo admiro mucho  a Kafka y he escrito sobre él, pero él viene del mundo de la pesadilla interna y yo del  de la externa".    http://www.elmundo.es/elmundolibro/2005/02/07/no_ficcion/1107805896.html                                              

14   


Sabies que.......la literatura ucraïnesa....  Gran Enciclopèdia Catalana.  Literatura conreada en ucraïnès.  Els seus orígens, en vell eslau, corresponen al fons comú que hom té en compte també  quan estudia la literatura russa. Aquests texts primitius són, però, més ucraïnesos per  la terra on foren escrits i per l’esperit que hi reflecteixen. Cal referir‐se a texts  religiosos, sovint traduccions del grec —texts bíblics, patrístics, vides de sants  (especialment dels monjos de les laures de Kíev), sermons, etc, al relat d’un  pelegrinatge a Terra Santa del monjo Daniel (~1110) i també a texts profans, com la  Poučenie (‘Ensenyament’) de Vladimir Monòmac als seus fills, la crònica anomenada  de Nèstor (que arriba fins al 1110 i que fou continuada per altres cròniques fins a la fi  del s XIII) i literatura cavalleresca i feudal —l’obra més important, Slovo o polku Igorevi  (‘Cançó de la host d’Igor’), poema de la fi del s XII, conservat només en una defectuosa  traducció russa del s XVIII, canta l’expedició del príncep Igor contra els polovetsians—.  Amb les invasions tàtares la literatura culta decaigué pràcticament fins al s XIX, bé que  Kíev continuà essent un centre d’influència cultural.  Del 1491 data el primer llibre, un saltiri escrit en ucraïnès, i la Bíblia d’Ostrog fou  impresa el 1580. La unió amb Roma (1596) produí abundant literatura religiosa de  caire polèmic entre ortodoxos i catòlics —cal destacar sobretot les cartes del monjo  Ivan Vyšens’kyj (~1550‐1625)—.  L’acadèmia de Kíev (1632) introduí un sistema d’ensenyament copiat dels jesuïtes,  d’on sortí la literatura barroca tardana: drames acadèmics i intermedis, que floriren al  costat d’un teatre popular rutè, que abandonà el primitiu caràcter religiós per donar  entrada a trets profans i satírics. La producció de cròniques continuà també essent  important durant tot el s XVIII. A la fi d’aquest segle la llengua ucraïnesa fou fortament  combatuda, tant per part polonesa com russa, situació que provocà reaccions de  protesta entre els escriptors, com Hrehor Poletyka (1725‐84), a qui hom atribueix una  Istorija Russov, de caràcter nacionalista antimoscovita, i Hrehor Skovoroda (1722‐94).  Paral∙lelament es desenvolupà una poesia popular, sobretot en mans dels kobzari, o  cantors ambulants, i els banduristi, o tocadors de bandura. La temàtica és molt  variada: nadales, cançons de Pasqua, de primavera, de sega, de noces, romanços i  cançons de caire històric sobre les lluites dels cosacs contra els tàtars o l’aristocràcia  polonesa, cançons de caire social, amoroses, balades, etc.     

Cossack Mamay

15  


No tingueren, però, cap influència decisiva en la literatura erudita fins al s XIX. Per a  una major comprensió de la literatura ucraïnesa cal tenir presents els fets històrics de  la fi del s XVIII, sobretot la partició d’Ucraïna: la part oriental, sota el domini rus, i la  part occidental, essencialment la terra dels rutens, Galítzia, sota l’imperi  austrohongarès (Ucraïna).   La caiguda de l’estat ucraïnès coincideix amb el ressorgiment literari. La primera obra  important de la literatura moderna ucraïnesa és la versió burlesca de l'Eneida (1798)  d’Ivan Kotljarevs’kyj (1769‐1838), on descriu les disputes entre els cosacs i llurs  dirigents, en lloc de les disputes entre els troians i els déus.   Escriví també Natalka Poltavka, que fou musicada posteriorment per a òpera per  M.Lysenko.   Al s XIX l’activitat literària fou intensa; cal destacar, entre altres, els poetes Petro  Artemovs’kyj‐Hulak (1790‐1866), Levko Borovykovs’kyj (1811‐89) i Markijan Šaškevič  (1811‐43), primer poeta de la renaixença de Galítzia, i els narradors Hrygory Kvitka  (1778‐1843) i Evhen Hrebinka (1812‐48).   Però, per damunt de tots, sobresurt la figura de Taras Ševčenko,  poeta nacional per  antonomàsia, alhora que pintor, que en els seus  poemes lírics i èpics protesta contra les injustícies polítiques i socials  de la seva pàtria i canta, amb estil romàntic, el passat gloriós de la  Ucraïna dels cosacs en la lluita per una pàtria lliure d’ocupadors  estrangers. A la segona meitat del s XIX el govern tsarista prohibí en  dues ocasions (1863 i 1876) l’ús de la llengua ucraïnesa a la Ucraïna  sotmesa a Rússia (la situació a Galítzia era diferent), però la  literaturaucraïnesa en sorgí més enfortida.                                                             Taras Ševčenko  Després de Ševčenko cal esmentar Panko Kuliš (1819‐1950), Stepan   Rudans’kyj (1830‐73) i Oleksander Konys’kyj (1836‐1900), els poetes Iakiv Ščoholiv  (1824‐98) i Oleksander Pavlovyč (1803‐65), etc.   La prosa ucraïnesa descriu primerament la vida dels pagesos en la seva condició  d’esclaus, tant abans de l’abolició de l’esclavitud com després —Marko Vovčok (1834‐ 1918), Panas Myrnyj (1849‐1920) i el dramaturg Ivan Tobilevič (1845‐1907)—, la vida  dels intel∙lectuals dels pobles, clergues i seglars —Ivan Nečuj‐Levyc'kyj (1838‐1918) i  Olga Kobyljans’ka (1863‐1942)—, el naixement del moviment obrer a les regions  petrolieres de Galítzia —Ivan Jakovlevič Franko (1856‐1916)—, el proletariat dels  pobles i els intel∙lectuals revolucionaris de les ciutats —Volodymyr Vynnyčenko (1880‐ 1951)—, etc.    Les’ja Ukrajinka (1871‐1913) tractà de les qüestions  nacionals i sociopolítiques de la seva pàtria servint‐se  d’imatges de la Bíblia i de l’antiguitat clàssica, mentre que  Mykhajlo Kocubyns’kyj (1864‐1913) escriví sobre la revolució  en el camp els anys 1905‐1906.             16   


Els autors de la Ucraïna occidental i de l’emigració —el poeta líric Jevhen Malanžuk  (1897‐1968) i el novel∙lista Ulas Samčuk (1905)— han descrit els fets del moviment  nacionalista i de la guerra civil dels anys 1917‐20.   Hom pot esmentar encara narradors com Luka Demjan (1894), Oleksander Markuš  (1891), Josyf Župan (1904), traduït a diverses llengües, etc. Els anys vint es formaren a  la Ucraïna soviètica dos grups principals d’escriptors: els neoclàssics de Kíev, de  tendències nacionalistes i parnassianes —Maksym Ryls’kyj (1895‐1964), Juryj Klen‐ Burkhardt (1891‐1947), etc—, i els poetes lírics de Khàrkiv, de tendències nacional‐ comunistes —Pavlo Grigor'evič Tyčina (1891‐1967), Volodymyr Sosura (1898‐1967),  amb els prosistes Mykola Khvylovs’kyj (1893‐1933), Juryj Janovs’kyj (1902‐ 1954), que  cantaren el Romanticisme de les lluites revolucionàries i dels anys de ressorgiment—.  Ambdós moviments foren desfets pel terror estalinista dels anys trenta, que liquidà  físicament molts poetes i obligà la resta a seguir la línia del realisme socialista, és a dir,  una literatura russòfila i adaptada als models soviètics, que no feia sinó propagar les  idees del partit de Moscou: Oleksander Korničuk (1907‐1972), Mykola Bazan (1909),  etc.   Després de la Segona Guerra Mundial la temàtica preferida fou la guerra, els partisans i  la reconstrucció del país, en un estil patètic i heroic, com en les novel∙les de Mjkhajlo  Stel’makh, (1912), entre altres. Amb la desestalinització dels anys seixanta (a Ucraïna  es convertí en desrussificació) aparegué una munió de joves poetes, que saberen  expressar els interessos politicoculturals de llur pàtria: Vasyl’ Simonenko (1935‐1963),  Ivan Drač (1936), Vasyl’ Stus (1938), Igor Kalineč (1939) i Lina Kostenko (1930), entre  altres.   Molts d’ells foren perseguits i arrestats quan Brežnev reintroduí els mètodes  estalinistes els anys setanta.   

Lina Kostenko

http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8diacatalana/EC-GEC-0149007.xml?s.q=literatura+ucrainesa#.UrHGRaJg9Ih           17   


Sabies que......... Trotski?    Lev Davídovitx Bronstein, més conegut com Lev Trotski, (Lànovka, Ucraïna, Imperi Rus,  1877 ‐ Coyoacán, Mèxic, 1940) fou un revolucionari marxista soviètic i una de les  figures més destacades de la Revolució Russa de 1917.  Primers passos  Lev Trotski, va ser el cinquè fill d'una parella de noiets terratinents jueus de classe  mitjana. Va estudiar matemàtiques per un breu període en Nikolayev. Va ser en aquest  període en què comença el seu verdader activisme. Primer, adherit a l'anomenat  populisme agrari per a després integrar‐se definitivament en el marxisme. És en  Nikolayev on va organitzar la Lliga Obrera del Sud de Rússia, les activitats de la qual  contra el règim autocràtic tsarista farien que fóra detingut, empresonat i  posteriorment desterrat a Sibèria.  Finalment aconsegueix evadir‐se del seu  empresonament i aconsegueix arribar a  Londres on coneix Lenin, Julius Martov i  Gueorgui Plekhànov, principals dirigents del  Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR),  que editaven el periòdic Iskra ("L'espurna"),  amb el qual va col∙laborar. És llavors quan  començarà a utilitzar el pseudònim de  Trotski, nom d'un dels seus carcellers de  Sibèria. Durant aquesta època, no arriba a  emmarcar‐se en cap dels dos corrents dins  del partit: la faccions bolxevic i la menxevic.  En el segon congrés del POSDR, celebrat a Londres en 1903, Trotski va coincidir en la  primera part amb Lenin, però en les qüestions centrals que van delimitar els camps  entre els marxistes revolucionaris encapçalats per Lenin i els reformistes, el Programa i  els Estatuts, Trotski es va alinear amb els menxevics, qualificant Lenin com el "cap de  l'ala reaccionària del Partit" i desorganitzador del POSDR. Tanmateix, no va establir  vincles forts amb la facció menxevic.  Apartat dels principals dirigents de la socialdemocràcia es va afanyar a tornar a Rússia  per a participar en la revolució de 1905, durant la qual va ser un dels organitzadors del  primer soviet (consell revolucionari) en Sant Petersburg, i va assumir el paper de  dirigent principal. Fracassada la revolució, va ser empresonat i deportat novament a  Sibèria. Durant esta època escriu dos de les seues obres: 1905 i Resultats i  perspectives.        18   


En 1912 va participar activament de l'anomenada Aliança d'Agost, alineant‐se junt amb  els menxevics liquidacionistes, i es va oposar fèrriament a l'organització d'un partit  fermament centralitzat. Va ser el que ell mateix va anomenar "una aliança d'elements  heterogenis contra l'ala proletària del partit".  Després de la Revolució de 1917  Després de recórrer mig món entrant en contacte amb els focus de conspiradors  revolucionaris, es va traslladar a Rússia tan bon punt va esclatar la Revolució de febrer  de 1917, que va derrocar Nicolau II. Abandonant la seva trajectòria anterior de  socialista independent (en relació amb els menxevics), va posar el seu talent  d'organitzador i d'agitador al servei del Partit Bolxevic i va ser triat president del Soviet  de Petrograd. Exercí un paper central en la conquesta del poder per Lenin: va ser el  principal responsable de la presa del Palau d'Hivern pels bolxevics, que va instaurar el  règim comunista a Rússia (Revolució d'octubre de 1917).  Encara que Lenin va ocupar la cúspide del poder, Trotski va exercir un paper crucial en  el govern soviètic fins a la mort d'aquell. Com a primer comissari d'Afers Estrangers de  la Rússia bolxevic (1917‐1918), va negociar amb els alemanys el Tractat de Brest‐ Litovsk, que va retirar el país de la Primera Guerra Mundial per a respondre als desitjos  de pau de les masses i concentrar‐se en la consolidació de la Revolució. Després va ser  comissari de Guerra (1918‐1925), càrrec des del qual va organitzar l'Exèrcit Roig en  condicions molt difícils i va derrotar en una llarga guerra civil els exèrcits blancs  (contrarevolucionaris) i els seus aliats occidentals (1918‐1920). La seua tasca va ser,  per tant, crucial per a la supervivència del primer estat comunista del món.    Exili  Membre principal del Politburó després de Lenin,  recolzaria a aquest en les seves principals  innovacions fins que una apoplexia va obligar Lenin  a apartar‐se de la política. En oposició a Trotski, es  van unir Grigori Zinóviev, Lev Kàmenev i Stalin.  Aquest agrupament, una vegada que va aconseguir  apoderar‐se de la direcció del Partit, va acusar  Trotski de cometre serioses violacions a la  disciplina del partit, amb l'objectiu de debilitar les  seves organitzacions. En conseqüència Trotski és  primer destituït com a comissari de Guerra,  després apartat de la direcció del partit i  posteriorment expulsat del mateix. Més tard seria  deportat al Kazakhstan (Àsia Central) i finalment  expulsat de l'URSS en 1929.            19   


Des de llavors, els ideòlegs oficials del règim es van encarregar de revisar la figura de  Trotski (arribant inclús a trucar fotografies originals a fi de fer‐lo desaparèixer, per  exemple, del lloc que ocupava junt amb Lenin mentre aquest pronunciava un discurs)  fent‐lo aparèixer com un traïdor, encara que el treball historiogràfic posterior ha  demostrat que no són certes les asseveracions fetes contra ell.  D'altra banda, Trotski començaria un autèntic pelegrinatge per diferents països des  dels quals pogué expressar públicament les seves crítiques a l'estalinisme.  Finalment, Lev Trotski arriba a Mèxic, després d'una sèrie de gestions realitzades  principalment pel pintor mexicà Diego Rivera davant del president Lázaro Cárdenas  qui, en 1938, li concedeix l'asil polític.   A la seva arribada, Trotski va ser rebut en el port de Tampico per Frida Kahlo, esposa  de Rivera i transportat cap a la ciutat de Mèxic a bord del tren presidencial. Va viure en  la "Casa Blava", domicili de Frida i Diego en Coyoacán, fins a la ruptura política amb  aquest últim, que es va esdevenir el 1939. En aquest any, va canviar la seva residència  al Carrer de Viena també en Coyoacán, on va viure fins al dia de la seva mort. En  aquesta casa, Trotsky va patir dos atemptats, el primer d'ells ocorregut al maig de  1940. Durant la matinada del dia de l'atemptat, un comando de 20 homes armats  comandats pel pintor David Alfaro Siqueiros, va aconseguir penetrar a la casa amb la  complicitat de Robert Sheldon Hart, un guardaespatlles de Trotski que era un doble  agent.   Els intrusos van disparar prop de 400 tirs amb armes de gros calibre. El mateix  Siqueiros va disparar contra el llit on dormien Trotski i la seva esposa Natalia Sedova,  sense aconseguir assassinar‐los, perquè van aconseguir proveir‐se junt amb una paret,  al costat del seu llit. Els guàrdies de Trotski van repel∙lir els intrusos i aquests van haver  de fugir sense aconseguir la seva comesa.     Uns mesos més tard, el 20 d'agost de 1940, Trotski va   patir un segon atemptat en aquesta mateixa casa, que li  costaria la vida. Ramon Mercader conegut amb l'àlies de  Jacques Mornard, va entrar a l'habitatge amb enganys i va  clavar salvatgement un piolet en el cap de Lev Trotski qui  confiadament, assegut en el seu escriptori, llegia un escrit  que aquest home li havia entregat. Trotski va morir  l'endemà en un hospital de la Cruz Verde, en la Ciutat de  Mèxic. Cal assenyalar que a les seves exèquies, hi van  assistir prop de tres‐centes mil persones, en una ciutat que  en aquell moment a penes comptava amb uns quatre  milions d'habitants.                                                                                             Tomba de Trotski a Ciutat de Mèxic                                                                                                                                                                                                                                                                                                                Durant els seus anys d'exili, Trotski escriuria diversos assajos: (l'autobiografia La meva  vida, Història de la Revolució Russa, La revolució traïda) i articles sobre temes  d'actualitat (estalinisme, nazisme, feixisme, la Guerra Civil espanyola). Des del seu exili  també encapçalaria l'oposició comunista dissident, que formaria la IV Internacional.    http://ca.wikipedia.org/wiki/Lev_Trotski 20   


Sabies que .......Kíev?    Kiev, la capital de las cúpulas doradas  La Vanguardia. Viajes  28/06/2012  Por Magda Bigas 

  La ciudad ucraniana, una de las más importantes de la Europa del Este y a su vez más  desconocida para el turista occidental, combina tradición y modernidad, historia y vida  A pesar de que Kiev era a principios de los años 90 del siglo pasado la tercera ciudad  más importante de la antigua Unión Soviética, tras Moscú y San Petersburgo,  seguramente son pocos los lectores de este reportaje que sabían ubicarla en el mapa.  La Eurocopa de Fútbol 2012 ha sido una ocasión de oro para darse a conocer a nivel  internacional y permitir descubrir que merece estar en la agenda de destinos  “pendientes”.La capital de Ucrania es una ciudad repleta de iglesias ortodoxas, cuyas  cúpulas doradas brillan a la luz del sol, y de parques, entre los que destacan el Parque  Mariinskiy, donde se encuentra un bonito teatro de marionetas, y los jardines  botánicos de Pechersky y Fomin.

Las cúpulas doradas, como las de la Catedral de San Miguel de Kiev, son características  en las iglesias ortodoxas.  Patrimonio religioso  El edifico más emblemático de Kiev es sin duda la catedral de Santa Sofía, declarada  por la Unesco Patrimonio de la Humanidad. Convertido en el símbolo de la ciudad, este  templo ortodoxo de espectaculares cúpulas verdes, cuyos orígenes se remontan a  prácticamente mil años, ha sido también escenario de la coronación de reyes. Si  subimos al campanario contemplaremos excelentes vistas de la capital. 

21  


Otro de los puntos imprescindibles de la ciudad e igualmente distinguido por la Unesco  es el monasterio de las Cuevas, el más antiguo de Ucrania. Se trata de un  impresionante complejo de casi 30 hectáreas, en cuyo interior encontramos iglesias,  museos y, sobre todo, las famosas cuevas –una red de túneles subterráneos  laberínticos similares a las catacumbas romanas‐, en las que descubrimos criptas y  capillas dignas de ser visitadas.  No podemos perdernos tampoco el monasterio de San Miguel de las cúpulas doradas  ni la iglesia de San Andrés, ambos edificios de estilo barroco y color azul, construidos a  mediados del siglo XVIII.Más allá de la espectacularidad de las construcciones  religiosas, que nos recuerdan que Kiev fue durante siglos un lugar de referencia para la  religión ortodoxa, la capital cuenta con numerosos otros puntos de interés.  Por la calles de Kiev  Empezaremos el recorrido descendiendo desde lo alto de la colina donde se encuentra  la iglesia de San Andrés por una calle adoquinada que nos conduce al Podol, una de las  zonas más antiguas de la ciudad. A nuestro paso encontramos artesanos y vendedores  ambulantes que ofrecen artesanía típica ucraniana como camisas con bordados,  matrioskas, balalaicas, e incluso podemos comprar vodka y el famoso caviar.  Aprovecharemos el paseo para entrar en una taberna típica y probar alguna  especialidad del país. 

Podol. Kiev. 

No debemos perdernos tampoco la oportunidad de ver la ciudad desde las alturas y  nos acercaremos a la colina de Vladimiro, a la que se puede acceder en funicular.  Disfrutaremos de unas buenas vistas y de la posibilidad de perdernos en un largo  paseo por el parque del mismo nombre.  La arteria principal de la capital ucraniana es la avenida de Khreshchatyk, un  concurrido y hermosos bulevar, flanqueado por castaños, repleto de tiendas,  22   


restaurantes, hoteles de lujo y, sobre todo, mucha animación. Es un escenario ideal  para pasear, mientras saboreamos un helado, sobre todo los fines de semana, cuando  se cierra al tráfico.  Junto a esta calle encontramos la plaza de la Independencia –antes conocida como la  plaza de la Revolución de octubre‐, que conmemora la independencia de Ucrania de la  URSS, alcanzada en 1991. La plaza, habitualmente escenario de los principales  acontecimientos, también fue el centro de la Revolución naranja de 2004. En esta zona  resulta interesante contemplar la mezcla de estilos de las construcciones, que saltean  edificios típicos de la antigua Unión Soviética con mansiones neoclásicas.  En el subsuelo de la Maidan Nezalezhnosti –el nombre de la plaza en ucraniano‐ se  encuentra El Globo, un gran centro comercial de lujo y de entretenimiento del que  sobresalen unas cúpulas de cristal. En la superficie, destaca la columna de la  independencia, en cuya parte superior reposa la imagen de la madre Ucrania.  No podemos abandonar la capital ucraniana sin antes acercarnos a la Puerta de Oro,  una construcción del principios del siglo XI, que es la entrada más antigua a la ciudad.  El paseo merece la pena. 

Puerta de Oro. Kiev 

Finalmente, los aficionados al fútbol tienen una cita adicional: el estadio Olímpico,  escenario de la final de la Eurocopa y sede de la selección nacional ucraniana. Con  capacidad para unos 65.000 espectadores, el estadio se halla cerca del centro, en el  Monte Cherepanov, por lo que los aficionados pueden llegar en metro. Cuenta con un  techo transparente y ha sido remodelado para la ocasión.  http://www.lavanguardia.com/viajes/20120628/54316685025/kiev‐capital‐cupulas‐ doradas.html

23   


I per acabar.......últimes noticies.    MULTITUDINÀRIA MANIFESTACIÓ A KÍEV CONTRA LA RENÚNCIA DEL GOVERN A  FIRMAR L'ACORD D'ASSOCIACIÓ AMB LA UNIÓ EUROPEA.    Catalunya informació  Redacció ‐ 24/11/2013    Desenes de milers persones han omplert el centre de Kíev per protestar contra la  decisió del govern ucraïnès de renunciar a la firma de l'Acord d'Associació amb la Unió  Europea (UE). Ha estat una de les manifestacions més grans de la capital ucraïnesa dels  últims deu anys. Segons els organitzadors, a la plaça d'Europa, on s'ha fet la trobada,  han acudit més de cent mil manifestants, tot i que la policia ha rebaixat la xifra a vint  mil.   

Uns ucraïnesos onegen banderes europees durant la protesta a la plaça de la Independència a Kíev. (Foto: EFE) 

Des de l'hospital on es troba reclosa, l'exprimera ministra i líder opositora Iúlia  Timoixenko ha fet una crida per obligar el president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx, a  firmar l'Acord d'Associació amb la UE el dia 29, a la cimera de l'Associació Oriental  Vílnius. "Avui tenim una tasca clara: obligar Ianukóvitx a revocar la seva humiliant  decisió, i a firmar l'acord", ha insistit Timoixenko a la pàgina web de Batkivschina, el  seu partit.  Timoixenko, que compleix una pena de set anys de presó per "abús de poder", ha  afirmat que l'acord "és el nostre full de ruta cap a una vida normal" i un "salt quàntic"  per anar "del profund salvatgisme de la dictadura a la civilització del futur".  Des de la tribuna, el cap del grup parlamentari de Batkivschina, Arseni Iatseniuk, ha  demanat la dimissió del govern i ha advertit que l'oposició muntarà piquets  permanents davant la seu de l'executiu per exigir la firma de l'Acord d'Associació amb  la UE.      24   


El campió mundial de boxa de pesos pesats en la versió WBC i líder del partit opositor  UDAR, Vitali Klitschko, no ha pogut arribar a temps a la manifestació pel fet que els dos  aeroports de Kíev han denegat el permís d'aterratge a l'avió en què tornava a la capital  ucraïnesa.    Durant el míting, s'ha aprovat una resolució per donar caràcter indefinit a les  protestes, tal com va passar el 2004 a la Revolució Taronja, quan una campanya  pacífica contra el frau a les eleccions presidencials va acabar amb la repetició dels  comicis. A més, els manifestants han demanat la celebració d'una sessió extraordinària  del Parlament per aprovar totes les lleis necessàries per a la integració europea,  inclosa la que permeti a Timoixenko viatjar a l'exterior per tractar‐se de l'hèrnia discal  que l'afligeix. En cas que no es compleixi aquesta demanda, l'oposició exigirà la  dissolució del Parlament i la celebració d'eleccions anticipades.  El Ministeri de l'Interior ha disposat un imponent dispositiu de seguretat, ja que també  s'ha celebrat a Kíev un míting dels partidaris del govern, tot i que molt menys  multitudinari que el de l'oposició. Encara que la jornada ha transcorregut en un clima  de calma, en caure la tarda s'han produït alguns incidents aïllats.    El govern justifica l'acció per motius econòmics    L'oposició acusa Ianukóvitx i el seu govern de torpedinar els processos d'integració a la  UE i de trair els interessos nacionals. Aquest dijous, el govern ucraïnès va anunciar la  suspensió dels preparatius per a l'Acord d'Associació amb la UE, firma prevista per a  finals de la setmana vinent. El govern ho va justificar per la necessitat de desenvolupar  les relacions econòmiques amb Rússia i amb la postsoviètica Comunitat d'Estats  Independents.  Després de l'anunci de Kíev, el comissari europeu de Política de Veïnatge, Stefan Füle,  ha lamentat la decisió de les autoritats ucraïneses i ha considerat que la suspensió dels  preparatius per a la firma de l'acord obligarà a retardar "moltes de les noves  oportunitats per al país i per als seus ciutadans". No obstant això, Füle ha dit que la UE  "manté la porta oberta".  La renúncia a la firma de l'Acord d'Associació amb la UE ha desencadenat una onada  de protestes a les ciutats més importants del país, incloses les orientals pro russes com  Donetsk i Khàrkiv, on Ianukóvitx té el seu graner electoral.    http://www.catalunyainformacio.com/noticia/2228434/mon/Multitudinaria‐manifestacio‐a‐ Kiev‐contra‐la‐renuncia‐del‐govern‐a‐firmar‐lAcord‐dAssociacio‐amb‐la‐Unio‐Europea             25   

Ciutats literàries kíev  

Dossier literari de la ciutat de Kíev. Gener 2014. Biblioteca de Nou Barris

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you