Sokkanlai2017cataleg

Sok Kan Lai

Ba

08172 t lag www.

Sok Kan Lai Pretexts

Aquest catàleg i l’exposició estan dedicats a Àngel i Aina

“La meva única ambició és fruir de la calma que necessito per treballar” Giorgio Morandi

Sok Kan Lai: pintar és viure Antoni Puigverd Només he parlat una vegada amb Sok Kan Lai. És una dona menuda i morena, de vigorosos trets xinesos, amb una força interior enorme i un únic desig: pintar. Ens havíem escrit. Poques vegades.

Ella és molt respectuosa del temps dels altres; i molt gelosa del seu temps de pintura. Fa molt poques exposicions, però pinta cada dia moltes hores i no li agrada robar hores als pinzells per regalar-lo a la vida social o cultural, tan dispersa, inútil i teatral. Ens havíem escrit algunes vegades, però hem sintonitzat sobretot en silenci. Li tinc una devoció absoluta. No crec que hi hagi ara mateix gaires artistes tan de veritat com ella. Estima tant la pintura que no necessita ni tan sols assolir un estatus artístic, un reconeixement canònic.

Fa un parell d’anys que, al costat dels diccionaris, imprescindibles en la meva feina de columnista, hi tinc una reproducció d’un dels seus quadres: uns tomàquets tallats i un ganivet de cuina, amb la fulla en forma de serra, damunt d’un plat transparent, de duralex. Encara que sigui mitjançant una deficient reproducció fotogràfica, la conec tant, aquesta imatge, que m’agradaria aturar-m’hi perquè em sembla representativa dels quadres que Sok Kan presenta en aquesta exposició.

La del tomàquet tallat no és una imatge especialment bonica. Per descomptat, no serveix per decorar una habitació com fa l’art més convencional que buscaria un objecte de molta més prosàpia i brillantor. No és impactant, no colpeix, no és feridora ni corprenedora com se suposa que han de

ser les obres d’art contemporànies, que acostumem a batejar amb adjectius del tipus: “arriscat”, “innovador”, “transgressor”. No conté cap lliçó moral, cap discurs estètic o ideològic, com ara està de moda. No és símbol de res. No conté cap filosofia digna de ser resumida amb cites de Heidegger o Walter Benjamin. No conté cap vivència que es pugui condensar amb un haikú de Matsuo Basho, amb uns versos críptics de Paul Celan, amb unes ratlles clarividents d’Italo Calvino, W�adys�aw Tatarkiewicz o Susan Sontag. No. Són unes tallades de tomàquet normals i corrents.

Com ho són les geometries quotidianes de Giorgio Morandi, el seu parent italià.

Unes tallades de tomàquet pintades, això sí, amb una perfecció absoluta. La llum hi cau en diagonal i en treu una delicada, per bé que gens exhibicionista paleta de colors: del vermell suau, tirant a taronja, dels tomàquets madurs, al verd delicadíssim a punt de madurar en roig, passant pels cors més aviat rosadets i, encara, pel llampegueig brillant i grogós que la llum provoca en les llavors, talment fossin petits cristalls. D’altra banda, l’humilíssim plat de duralex, del tot passat de moda a les nostres cuines, té en aquest quadre una curiosa semblança amb una corona: desprèn una energia lluminosa. També reflecteix colors molt variats, segons l’impacte de la llum: ara plata, ara gris fosc, ara blanc, ara translúcid. Deixa ombres imprecises a sota, aquest plat, i la coherència del conjunt queda tibada per la presència del ganivet: un fulgor clar (fulla) o fosc (mànec). Malgrat la seva falta de pretensió, despullada de tota voluntat decorativa, simbòlica, provocativa o rupturista, aquesta amanida de tomàquet té una força hipnòtica. Conté una bellesa pura.

Les imatges aparentment domèstiques i anodines de Sok Kan Lai estan pintades amb una perfecció completament insòlita en l’art contemporani. Fruit d’un treball lent, molt pacient, aquesta perfecció va més enllà del figurativisme, va més enllà de l’hiperrealisme, va més enllà de qualsevol tècnica pictòrica que es proposi superar la representació fotogràfica. No, allò que meravella dels bodegons contemporanis de Sok Kan Lai no és només la tècnica. És el magnetisme que destil∙len les figures.

Un magnetisme que, sense buscar cap significació, revela una realitat oculta.

¿De quina realitat oculta ens parlen aquestes imatges generalment vulgars i quotidianes que trobaríem normalment a qualsevol cuina de qualsevol habitatge? Per respondre a aquesta pregunta només disposo d’una paraula estranya i sonora: veritat. Un concepte que el món contemporani ja no practica mai. Veritat. Si els objectes casolans dels quadres de Sok Kan Lai són tan magnètics és perquè són autèntics. Són de veritat. Intentaré justificar tot seguit per què recorro a una paraula tan sòlida com “veritat” per descriure una pintura que s’està creant avui, en aquest temps històric que Bauman va qualificar de líquid.

Sok Kan Lai no té cap intenció quan pinta. La pintura és la seva manera de viure. No hi ha cap joc escenogràfic, rere la seva obra. No hi ha cap dels objectius característics de la creació artística, en la seva obra. Sok Kan Lai no té cap pretensió, cap objectiu, cap ego per projectar, exhibir o mostrar.

No té cap impostura per mistificar, cap ambició per defensar, cap necessitat de protagonisme, cap afany de triomf comercial, econòmic o històric. És tot més senzill i alhora més profund. La manera de viure de Sok Kan Lai és pintar, això és: assolir la perfecció compositiva i cromàtica. No busca res més que aquesta perfecció. Hi destina tota la seva energia, tot el seu esforç, la seva dèria, la seva passió, el seu temps, la seva intel∙ligència, la seva constància.

Pintar bé. Conquerir l’ànima d’uns pebrots verds situats al costat d’una llimona. Posseir la llum blanca i verda d’un porro, reflectir la meravella formal d’un nap, la pura rodonesa vermella d’un tomàquet.

Fer emergir la bellesa d’una tetera blavissa i elegant de la qual penja l’etiqueta d’un te ensobrat que contrasta amb la rugositat marronosa d’unes galetes situades al costat, en una taula coberta amb un hule que fa replecs.

Pintar bé. Descriure la geografia d’una coliflor sobre un hule brillant com l’antracita al costat d’un ganivet de cuina. Pintar bé. Desvelar el secret d’un plat de patates xips: les ombres i contrallums que susciten. Pintar bé. Traduir l’ànima d’un tros de cel∙lo. Pintar bé. Rescatar el misteri d’un quadern,

uns llapis i unes ulleres fumades. Pintar bé. Immobilitzar la força cromàtica d’unes mandarines en contrast amb la discreció evanescent d’una pera i de la lucidesa vítria d’uns grans de raïm... Totes les composicions de Sok Kan Lai assoleixen un perfeccionisme insòlit en el panorama pictòric actual.

Un perfeccionisme que, però, és posat al servei d’una veritat minúscula, generalment domèstica (escenes de cuina, però també de jardí). Una veritat que nosaltres hem vist mil vegades a les nostres cuines, però que gràcies a la mirada i al pinzell de l’artista adquireixen una dimensió magnètica, hipnòtica, gairebé mística.

No he fet servir l’adjectiu “mística” en sentit literal, sinó tan sols per subratllar la profunditat vital que conté la perfecció dels bodegons de Sok Kan Lai. És la seva vida que traspua en la perfecció dels objectes pintats: són les hores i hores de pacient pintura les que es condensen en aquestes formes tan perfectes; són els dies, les setmanes, els mesos de cultiu devot o religiós de la pintura. Són els anys de densa elaboració: la recerca de la composició equilibrada, del to de llum adequat, de les ombres precises, dels colors justos, del contrast intel∙ligent.

Siguem precisos, però, en valorar la influència del temps en la nostra pintora! Al revés de molts artistes de vida tràgica o turmentada, la pintura de Sok Kan Lai no és testimoni patètic de l’esforç realitzat, no és exponent d’un pathos tràgic o tremendista. La nostra artista no viu dramàticament el temps esmerçat en la pintura ni expressa cap tensió dramàtica relacionada amb l’obligació artística que s’imposa. Al contrari: els seus quadres són el testimoni d’una magnífica naturalitat vital, d’un equilibri alhora pacient i apassionat, d’una vocació tan absoluta i alhora tan poc heroica com ho és l’acció de respirar. Sok Kan Lai respira com pinta, pensa com pinta, pinta com viu. Les seves obres revelen no pas el pes de la porpra artística, sinó el temps de dedicació, de cura i de meditació que la seva lenta pintura implica. El temps que necessita per convertir la pintura d’objectes reals en puresa i veritat.

Malgrat que les peces en color, treballades amb una depuradíssima tècnica d’aquarel∙la, tenen la força suggestiva i l’encís del cromatisme, són les obres amb llapis les que representen amb més profunditat el sentit del treball de Sok Kan Lai. No solament per la formidable gamma de negres, blancs i grisos, que assoleix convertint la limitació monocroma en un instrument de possibilitats infinites. També perquè dóna fe de manera encara més despullada del seu treball de recerca de la veritat i la puresa expressives. Els jocs de llum del jardí, la màquina de fotografiar sobre un plàstic de bombolles, els objectes d’escriptori, les fruites o les patates xips revelen una recerca artística allunyada de tot objectiu efectista, depurada de tota temptació decorativa, sofisticada o pretensiosa.

Són un austeríssim viatge iniciàtic al cor del treball creatiu. Són una expedició al fons de la puresa artística. El temps, la paciència i la delicadesa s’hi revelen amb una pulcritud essencial. L’amor a l’art i a la vida s’hi confonen.

Amb l’ajut només del llapis, aquest viatge iniciàtic al cor del treball creatiu troba en rostre d’Aina, la filla de la pintora, el destí més natural. Nosaltres no la coneixem, però només de contemplar-ne el retrat ens sembla familiar, de tan viva i autèntica que apareix Aina als nostres ulls, il∙luminada només des d’un extrem i, per tant, dominada per l’ombra. La bellesa del seu rostre jove, de mirada segura i decidida, ens corprèn. Ens meravella la força continguda que revelen les seves faccions.

Ens encanten les subtils filagarses de cabells que s’escapen de la fixació del pentinat. Aquest estudi del rostre d’una noia estimada és, alhora, un estudi de la llum en penombra. Sembla la culminació del treball artístic de Sok Kan Lai, però, fonamentalment, és el testimoni de com ella fusiona vida i pintura, treball creatiu i vida personal: afecte de mare i vocació creativa, observació psicològica i anàlisi d’artista, estudi de la filla i investigació de la llum, excel∙lència creativa i harmonia personal.

“Mi única ambición es disfrutar de la calma que necesito para trabajar” Giorgio Morandi

Sok Kan Lai: pintar es vivir Antoni Puigverd Sólo he hablado una vez con Sok Kan Lai. Es una mujer menuda y morena, de vigorosos rasgos chinos, con una fuerza interior enorme y un único deseo: pintar. Nos habíamos escrito algunas veces. Ella es muy respetuosa con el tiempo de los demás; y muy celosa de su tiempo de pintora.

Expone en contadas ocasiones, pero pinta cada día muchas horas y no le gusta robar horas a los pinceles para regalarlo a la vida social o cultural, tan dispersa, inútil y teatral. Nos habíamos escrito algunas veces, pero básicamente hemos sintonizado en silencio. Su arte suscita en mí una devoción absoluta. No creo que existan ahora mismo muchos artistas tan verdaderos como ella. Ama tanto la pintura que no necesita alcanzar un estatus artístico, un reconocimiento canónico.

Hace un par de años que, junto a los diccionarios, imprescindibles en mi trabajo de columnista, tengo una reproducción de uno de sus cuadros: en un plato transparente de duralex, unos tomates cortados junto a un cuchillo de cocina. Aunque la trato habitualmente en una deficiente reproducción fotográfica, la conozco tan bien, esta imagen, representativa de los cuadros que Sok Kan presenta en esta exposición.

La del tomate cortado en rodajas no es una imagen especialmente bonita. Por supuesto, no sirve para decorar una habitación a la manera de un objeto especialmente brillante, como acostumbra el arte ornamental y artificioso. No es impactante, no conmociona, no es hiriente o sobrecogedora

como se supone deben ser las obras de arte contemporáneas, que acostumbramos a bautizar con adjetivos del tipo: “arriesgado”, “innovador”, “transgresor”. No contiene ninguna lección moral, ningún discurso estético o ideológico, como está de moda. No es símbolo de nada. No contiene ninguna filosofía digna de ser resumida con citas de Heidegger o Walter Benjamin. No contiene vivencia alguna que pueda condensarse con un haikú de Matsuo Basho, con unos versos crípticos de Paul Celan, con un párrafo clarividente de Italo Calvino, W�adys�aw Tatarkiewicz o Susan Sontag. No. Se trata de unas rodajas de tomate normales y corrientes. Como lo son las geometrías cotidianas de Giorgio Morandi, su pariente italiano.

Unas rodajas de tomate pintadas, eso sí, con una perfección absoluta. La luz cae en diagonal y atrae una delicada, aunque nada exhibicionista paleta de colores: desde el rojo suave, tirando a naranja, de los tomates maduros, al verde delicadísimo a punto de madurar en rojo, pasando por los corazones rosáceos, sin olvidar el relampagueo brillante y amarillento que la luz provoca en las semillas, como si fueran pequeños cristales. Por otra parte, el muy humilde plato de duralex, totalmente pasado de moda en nuestras cocinas, tiene en este cuadro un curioso parecido con una corona: desprende una energía luminosa. También refleja colores muy variados, según el impacto de la luz: ora plata, ora gris oscuro, ora blanco, ora translúcido. Debajo del plato, unas sombras imprecisas. La coherencia del conjunto queda tensada por la presencia del cuchillo: un fulgor claro (hoja) y oscuro a la vez (mango). A pesar de su falta de pretensión, despojada de toda voluntad decorativa, simbólica, provocativa o rupturista, esta ensalada de tomate tiene una fuerza hipnótica.

Contiene una belleza pura.

Las imágenes aparentemente domésticas y anodinas de Sok Kan Lai están pintadas con una perfección completamente insólita en el arte contemporáneo. Fruto de un trabajo lento, muy paciente, esta perfección va más allá del figurativismo, va más allá del hiperrealismo, va más allá de cualquier técnica pictórica que pretenda superar la frontera de la representación fotográfica. No, lo que

produce maravilla en el espectador no es la técnica de los bodegones contemporáneos de Sok Kan Lai. Es algo más: el magnetismo que destilan los objetos representados. Un magnetismo que, sin pretender tener significación simbólica, revela una realidad oculta. ¿De qué realidad oculta nos hablan estas imágenes generalmente vulgares y cotidianas que encontraríamos normalmente en cualquier cocina de cualquier vivienda? Para responder a esta pregunta sólo dispongo de una palabra extraña y sonora: verdad. Un concepto que el mundo contemporáneo ya no practica. Verdad. Si los objetos caseros de los cuadros de Sok Kan Lai son tan magnéticos es porque son auténticos. Son verdaderos. Intentaré justificar a continuación por qué recurro a una palabra tan sólida como “verdad” para describir una pintura que es contemporánea de un tiempo histórico que Bauman calificó de líquido.

Al pintar, Sok Kan Lai no tiene ninguna intención instrumental. La pintura es su manera de vivir. No existe ningún juego escenográfico detrás su obra. Ninguno de los objetivos característicos de la creación artística se revelan en su pintura. Sok Kan Lai no tiene ninguna pretensión, ningún objetivo, ningún ego que proyectar, exhibir o mostrar. No pretende mixtificar ninguna impostura. No tiene ninguna ambición que defender, ninguna necesidad de protagonismo, ningún afán de triunfo comercial, económico o histórico. Es todo más sencillo y a la vez más profundo. La manera de vivir de Sok Kan Lai es pintar, eso es: alcanzar la perfección compositiva y cromática. Solo busca esta perfección. A ella destina toda su energía, su esfuerzo, su obsesión, su pasión, su tiempo, su inteligencia, su constancia.

Pintar bien. Conquistar el alma de unos pimientos verdes situados junto a un limón. Poseer la luz blanca y verde de un puerro, reflejar la maravilla formal de un nabo, la pura redondez roja de un tomate. Evidenciar la elegancia de una tetera azulada de la que cuelga la etiqueta de un té de sobre, cuya belleza contrasta con la rugosidad marrón de unas galletas que reposan a su lado en una mesa cubierta con un hule de visibles pliegues.

Pintar bien. Describir la geografía de una coliflor sobre un hule brillante de antracita junto a un cuchillo de cocina. Pintar bien. Desvelar el secreto de un plato de patatas chips: las sombras y contraluces que suscitan. Pintar bien. Traducir el alma de un trozo de celo. Pintar bien. Rescatar el misterio de un cuaderno, unos lápices y unas gafas ahumadas. Pintar bien. Inmovilizar la fuerza cromática de unas mandarinas en contraste con la discreción evanescente de una pera y de la lucidez vítrea de unos granos de uva... Todas las composiciones de Sok Kan Lai alcanzan un perfeccionismo insólito en el panorama pictórico actual. Un perfeccionismo que, sin embargo, se pone al servicio de una verdad minúscula, generalmente doméstica (escenas de cocina, pero también de jardín). Una verdad que nosotros hemos visto mil veces en nuestras cocinas, pero que gracias a la mirada y al pincel de la artista adquieren una dimensión magnética, hipnótica, casi mística.

No he usado el adjetivo “mística” en sentido literal, sino tan sólo para subrayar la profundidad vital que contiene la perfección de los bodegones de Sok Kan Lai. Es su vida interior, la que rezuma en la perfección de los objetos pintados: son las horas y horas de paciente pintura las que se condensan en estas formas tan perfectas; son los días, las semanas, los meses de cultivo devoto o religioso de la pintura. Son los años de densa elaboración: la búsqueda de la composición equilibrada, del tono de luz adecuado, del contraste inteligente, de las sombras precisas o los colores justos. ¡Seamos cuidadosos, sin embargo, valorando la influencia del tiempo en nuestra pintora! Al revés de muchos artistas de vida trágica o atormentada, la pintura de Sok Kan Lai no es el testimonio patético del esfuerzo realizado, no es el exponente de un pathos trágico o tremendista. Nuestra artista no vive dramáticamente el tiempo empleado en la pintura ni expresa ninguna tensión dramática relacionada con la obligación artística que se impone. Al contrario: sus cuadros son el testimonio de una magnífica naturalidad vital, de un equilibrio tan paciente como apasionado, de una vocación tan absoluta y, a la vez, tan poco heroica como sería la acción constante de respirar. Sok Kan Lai respira como pinta, piensa como pinta, pinta como vive. Sus obras revelan no el peso de la púrpura artística, sino

el tiempo de dedicación, cuidado y meditación que su lenta pintura implica. El tiempo que necesita para convertir la pintura de objetos reales en pureza y verdad.

A pesar de que las piezas en color, trabajadas con una depuradísima técnica de acuarela, contienen la fuerza sugestiva y el encanto del cromatismo, son las obras a lápiz las que representan con más profundidad el sentido del trabajo de Sok Kan Lai. No solamente por la formidable gama de negros, blancos y grises que logra, convirtiendo la limitación monocroma en un instrumento de posibilidades infinitas. También porque de una manera completamente desnuda da fe de su trabajo de investigación de la verdad y la pureza expresivas. Los juegos de luz del jardín, la máquina de fotografiar colocada sobre un plástico de burbujas, los objetos de escritorio, las frutas o las patatas chips revelan una búsqueda artística alejada de todo objetivo efectista, depurada de toda tentación decorativa, sofisticada o pretenciosa. Son un austerísimo viaje iniciático al corazón del trabajo creativo. Son una expedición al fondo de la pureza artística. El tiempo, la paciencia y la delicadeza se revelan en estos trabajos a lápiz con una pulcritud esencial. El amor al arte y a la vida se confunden.

Con la solitaria ayuda del lápiz, este viaje iniciático al corazón del trabajo creativo encuentra en el rostro de Aina, la hija de la pintora, el destino más natural. Nosotros no la conocemos, pero basta una primera contemplación del retrato para que se nos revele familiar, por la viveza y autenticidad con que se manifiesta a nuestros ojos, iluminada sólo desde un extremo y, por tanto, dominada por la sombra. La belleza de su rostro joven, de mirada segura y decidida, nos sobrecoge. Nos maravilla la fuerza contenida que revelan sus facciones. Nos encantan las sutiles hebras de pelo que se escapan de la fijación del peinado. Este estudio del rostro de una chica amada es, a la vez, un estudio de la penumbra. Parece la culminación del trabajo artístico de Sok Kan Lai, pero, fundamentalmente, es el testigo de cómo ella fusiona vida y pintura, trabajo creativo y vida personal: afecto de madre y vocación creativa; observación psicológica y análisis de artista; estudio de la hija e investigación de la luz; excelencia creativa y armonía personal.

“My only ambition is to enjoy the calm that I need to work�

Giorgio Morandi

Sok Kan Lai: to paint is to live Antoni Puigverd I have talked only once with Sok Kan Lai. She is a small, dark hair woman of strong Chinese features, with an enormous inner strength and a single wish: to paint. We had written, very few times, to each other. She is very respectful of others’ time; and jealous of her own time for painting. She does not exhibit often, but paints every day for hours and does not likes to steal time from her brushes to give it away to social or cultural events, so dispersed, pointless and theatrical. We had written a few times, but essentially we tuned in silence. Her art arouses in me an absolute devotion. I do not believe that there are at this moment many artists as authentic as her. She cares for painting so much that she has no need to attain any artistic status, any endorsed acknowledgment.

For a few years now, alongside with dictionaries, essential in my job as a columnist, I have a reproduction of one of her paintings: sliced tomatoes and a kitchen knife, with a serrated blade, on a transparent duralex dish. I know this image so well, even though through a poor photographic reproduction, that I would like to dwell on it here because it seems to me to be representative of the paintings that Sok Kan presents in this exhibition.

That of a sliced tomato is not a particularly pretty picture. Of course, it does not serve to decorate a room in the manner of an especially dazzling object, as is expected in ornamental and conventional art.

It is not shocking, it does not strike, it is not offensive nor heartstopping as they are supposed to be in

the works of contemporary art, which are usually baptized with adjectives such as “risky”, “innovative”, “transgressor”. It does not contain any moral lesson, any ideological nor aesthetic discourse, as is fashionable now. It is not a symbol of anything. It does not contain any philosophy worthy to be summarized by brief quotations of Heidegger and Walter Benjamin. It does not contain any experience that can be condensed with a haiku of Matsuo Basho, with cryptic verses of Paul Celan, with visionary lines of Italo Calvino, W�adys�aw Tatarkiewicz or Susan Sontag. No. They are just normal and ordinary tomato slices. As are the everyday geometries of Giorgio Morandi, its Italian relative.

The sliced tomatoes are painted, however, with an absolute perfection. Light falls diagonally on them and extracts a delicate, though not exhibitionistic palette of colours: from the soft red, almost orange, of ripe tomatoes, to the very delicate green of those about to be matured in red, passing through the rather pinkish centre and, without forgetting the bright yellowish flash that light provokes on the seeds, as if they were small crystals. On the other hand, the humble duralex dish, that is totally out of fashion in our kitchens, has in this painting a curious resemblance to a crown: it emits a luminous energy. It also reflects a variety of colours, depending on the effect of light: now silver, now dark gray, now white, now translucent. This plate, which leaves vague shadows underneath it, and the coherence of the whole is bound together by the presence of the knife: a glow that is light (the blade) and dark (the handle) simultaneously. Despite of its lack of pretension, stripped of all decorative, symbolic, provocative or disruptive intention, this tomato salad has a hypnotic force. It contains pure beauty.

The apparently domestic and anodyne images of Sok Kan Lai contain: they are painted with a perfection that are completely unusual in contemporary art. The result of a slow, very patient labour, this perfection goes beyond figurativism, goes beyond hyperrealism, goes beyond any pictorial technique that intends to exceed photographic representation. No, what render amazing the contemporary still lifes of Sok Kan Lai is not only the technique. It is the magnetism that distils through the objects. A magnetism, without seeking any significance, reveals a hidden reality.

Of what hidden reality these generally vulgar and everyday images found habitually in any kitchen of any home do we speak? To answer this question I have only one strange and sonorous word: truth.

A word that the contemporary world no longer ever uses. Truth. If the homely objects in Sok Kan Lai’s paintings are so magnetic that is because they are authentic. They are real. I will try to justify why I call upon such a solid word as “truth” to describe a painting that is being created today, at this historical time which Bauman described as liquid.

Sok Kan Lai has no instrumental intention when she paints. Painting is her way of living. Behind her work, there is no theatrical game, none. In her work, there is none of the typical objectives of artistic creation. Sok Kan Lai does not have any claim, any goal, any ego to project, to exhibit or to display.

She does not have any imposture to confound, any ambition to defend, any need for prominence, any pretention to commercial, economic or historical triumph. It’s all more simple, and hence more profound. Sok Kan Lai’s way of living is painting, that is: to achieve compositional and chromatic perfection. She does not look for anything else but this perfection. She devotes all her energy, all her effort, her obsession, her passion, her time, her intelligence, her perseverance.

To paint well. To conquer the soul of a couple of green peppers placed next to a lemon. To possess the white and green light of a leek, to reflect the wonderful form of a turnip, the pure red roundness of a tomato. To bring out the beauty of a blueish and elegant teapot with a teabag tag hanging from it, which contrasts with the brown roughness of a few biscuits that lie by its side, on a table covered with an oilcloth with visible creases.

To paint well. To describe the geography of a cauliflower on an oilcloth shiny as anthracite beside a kitchen knife. To paint well. Reveal the secret of a dish of potato chips: the shadows and backlights which it provoks. To paint well. To translate the soul of a piece of adhesive tape. To paint well. To rescue the mystery of a sketchpad, a few pencils and dark glasses. To paint well. To restrain the

colourful strength of a couple of tangerines in contrast to the fleeting discretion of a pear and the glassy clarity of some grapes ... All compositions of Sok Kan Lai achieve an unusual form of perfection in the current pictorial scene. A form of perfection which, however, is put at the service of a tiny truth, usually domestic (scenes of kitchen, but of garden also). A truth that we’ve seen a thousand times in our kitchens, but thanks to the eyes and the brush of the artist it acquires a magnetic, hypnotic, almost mystical dimension.

I have not used the adjective “mystical” in the literal sense, but only to emphasize the vital depth that the perfection of still lifes by Sok Kan Lai contains. It is her inner life that comes through the perfection of these painted objects: these are the hours and hours of patient painting that are condensed into such perfect forms; these are the days, weeks, months of devoted or religious cultivation of painting.

These are the years of dense elaboration: the quest for the balanced composition, for the exact tone of light, for the accurate shadows, for the right colours, for the intelligent contrast.

Let us be precise, however, in evaluating the influence of time over our painter! As opposed to the tragic or tormented lives of many artists, Sok Kan Lai’s painting is not a pathetic testimony to the efforts employed, it is not an example of tragic or sensationalist pathos. Our artist does not live the time spent in painting dramatically nor expresses any dramatic tension related to her self-imposed artistic obligation. On the contrary, her paintings are testimony to a magnificent vital naturalness, to an equilibrium that is both patient and passionate, to a vocation that is so absolute and yet so little heroic as in the action of breathing. Sok Kan Lai breathes like she paints, she thinks like she paints, she paints like she lives. Her works does not reveal the weight of artistic eloquence, but her slowlyexecuted painting implies time of dedication, care and meditation. Time that is needed to transform the painting of real objects into purity and truth.

Even though the works in colour, executed with a most refined watercolour technique, have chromatic evocative strength and charm, the works in pencil are the ones which represent more profoundly the meaning of Sok Kan Lai’s work. Not only the impressive range of black, white and greys which achieve in transforming the limited monochrome into an instrument of infinite possibilities. Also because they show faithfully in a totally naked manner her labour in search for truth and purity of expression.

Plays of light in the garden, camera on bubble wrap, desktop objects, fruits or potato chips, they reveal an artistic search far from any sensational purpose, stripped of all, whether sophisticated or pretentious, decorative temptation. They are a most austere initiatory journey into the heart of creative work. They are an expedition to the pit of artistic purity. Time, patience and delicacy are revealed here with an essential clearness. Here love for art and for life are merged.

With pencil as the only help, this initiatory journey into the heart of creative work finds in the face of Aina, daughter of the painter, the most natural destination. We do not know her, but even just by contemplating her portrait for the first time, she seems so familiar to us, so vivid and real to our eyes, illuminated only from one side and, therefore, dominated by shadow. The beauty of her young face with a confident and determined glance, dazes us. We marvel at the restrained strength that her features reveal. We delight at the subtle loose strands that stray from the combed hair. This study of the face of a beloved girl is, at the same time, a study of light in darkness. It seems to be the culmination of the artistic labour of Sok Kan Lai, but, fundamentally, it is the testimony of how she merges life and painting, creative work and personal life: mother’s love and creative vocation, psychological observation and artist’s analysis, study of the daughter and research in light, creative excellence and personal harmony.

O b r e s

Obras Works

Paraigua i cinturรณ (Paraguas y cinturรณn. Umbrella and belt), 2016

Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 26,9 x 34,9 cm

Ulleres, vi i fruites (Gafas, vino y frutas. Glasses, wine and fruits), 2016

Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 18,5 x 43 cm

Bossa amb bufanda (Bolsa con bufanda. Shopping bag with scarf), 2015 Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 18 x 40,3 cm

La raqueta (La raqueta. The racket), 2012

Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 22,8 x 35,2 cm

Pebrot migpartit (Pimiento demediado. Halved pepper), 2011

Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 18,5 x 26,9 cm

Taula de tallar amb hortalisses (Tabla de cortar con hortalizas. Cutting board with vegetables), 2009 Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 27,9 x 39,8 cm

Pebrots verds i llimona (Pimientos verdes y limรณn. Green peppers and lemon), 2008 Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 21,8 x 44,2 cm

TomĂ quet a rodanxes (Tomate en rodajas. Sliced tomatoes), 2007

Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 18,1 x 29,3 cm

La tetera xinesa (La tetera china. The Chinese teapot), 2007

Aquarel.la sobre paper (Acuarela sobre papel. Watercolour on paper), 26,2 x 27,8 cm Col.lecciรณ particular (Colecciรณn particular. Private collection)

Aina en ombra (Aina en sombra. Aina in shadow), 2015 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 28 x 25,3 cm

Ametlles (Almendras. Almonds), 2016 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 23,1 x 36,8 cm

Plat amb fruites (Plato con frutas. Dish with fruits), 2014 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 17,2 x 23,9 cm

Xinxetes (Chinchetas. Drawing pins), 2014 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 8,2 x 12,2 cm

“Minolta”, 2013 Grafit sobre cartró (Lápiz sobre cartón. Pencil on cardboard), 25,3 x 26 cm

Aina i la morera (Aina y la morera. Aina and the mulberry tree), 1998 - 2012 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 38,9 x 50,8 cm

Auriculars amb CD (Auriculares con CD. Headphones with CD), 2011 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 23,4 x 35,3 cm

Cinta adhesiva i ganiveta (Cinta adhesiva y cuchilla. Adhesive tape and cutter), 2009 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 17,7 x 33 cm

Coliflor i ganivet (Coliflor y cuchillo. Coliflower and knife), 2008 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 36,4 x 50,9 cm

Patates fregides amb tovallรณ (Patatas fritas con servilleta. Potato chips with napkin), 2007 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 16,2 x 33,6 cm

Quadern i ulleres (Cuaderno y gafas. Sketch pad and glasses), 2007 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 20,2 x 39,9 cm

Pot de vidre amb cacauets (Tarro de cristal con cacahuetes. Glass jar with peanuts), 2007 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 27,4 x 35,6 cm

Patates fregides (Patatas fritas. Potato chips), 2002 Grafit sobre cartrรณ (Lรกpiz sobre cartรณn. Pencil on cardboard), 13,9 x 21,9 cm Col.lecciรณ particular (Colecciรณn particular. Private collection)

Fruites sobre estovalles d’hule (Frutas sobre mantel de hule. Fruits on oilcloth), 2000 Grafit sobre cartró (Lápiz sobre cartón. Pencil on cardboard), 23 x 38,2 cm Col.lecció particular (Colección particular. Private collection)

ATURO LA IMATGE PURA

Aturo la imatge pura de les coses en un bres de silenci que murmura, quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!

Guanya el temps la paciència: mot per mot, es transfigura l’inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís de la paraula tocada per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant: flor de neu, alba, rosada, duren sempre en el meu cant.

Joan Vinyoli El Callat (1956)

Nota biogràfica Nascuda a Hong Kong el 1959. S’ha format a Hong Kong, el Canadà, França i Catalunya, on resideix des del 1981.

Nota biográfica Nacida en Hong Kong en 1959. Formación recibida en Hong Kong, Canadá, Francia y Cataluña, donde reside desde 1981.

Biographical note Born in Hong Kong in 1959. Formation received in Hong Kong, Canada, France and Catalonia, where she lives since 1981.

Catàleg editat amb motiu de l’exposició PRETEXTS, realitzada a la sala La GaLeRia de Sant Cugat del Vallès del 24 de febrer fins a mitjans d’abril del 2017.

El poema ATURO LA IMATGE PURA, de Joan Vinyoli, reproduït en aquest catàleg, pertany al llibre EL CALLAT, del 1956, el qual s’inclou en l’antologia titulada JOAN VINYOLI. POESIA COMPLETA (ISBN: 978-84-9930-856-2), publicada el 2014 per ‘labutxaca’ Edicions, del Grup 62. És amb el permís exprés dels editors, als qui s’agraeix la seva gentilesa, que aquí es presenta.

Nota sobre el text d’Antoni Puigverd: les versions en català i castellà són, ambdues, originals de l’autor.

La traducció a l’anglès, feta a partir dels dos textos originals, és de Sok Kan Lai.

AGRAÏMENTS: A la Sra. Yoyo Chan per la cal∙ligrafia de la coberta.

本人在此鳴謝陳韻瑤小姐提供此畫冊封面中文名字的書法字體式樣 Al Sr. Enrique Oliver de Querol per la seva col∙laboració en l’exposició.

A Marçal, Mario i Pere, de FotoGasull S.L., per la seva dedicació i paciència en la realització de les fotografies del catàleg.

© de les reproduccions: Sok Kan Lai Disseny de la maquetació: Sok Kan Lai i Alfredo Carmona (Gràfiques Ortells S.L.) Fotografies: FotoGasull S.L. Impressió: Gràfiques Ortells S.L.

ISBN: 978-84-617-8218-5 Dipòsit legal: B-2808-2017

Ba

08172 t lag www.

Batlle Argimon S.L. Sant Jordi 14 08172 Sant Cugat del Vallès t 93 675 04 98 lagaleria@pimec.net www.batlleargimon.com