ENTREVISTA JORDI FERNÁNDEZ

BENVINGUTS I BENVINGUDES A LA SECCIÓ ENTRENADORS PEL MÓN

em va fer molta il·lusió jugar contra ells i veure l’evolució de jugadors que vaig entrenar quan eren molt joves, com és el cas de Nikola Jokic.

En aquest espai donarem veu als entrenadors i entrenadores que estan entrenant fora del territori espanyol.

Si, ell és el Jordi Fernández, un entrenador badaloní que va aterrar als Estats Units l’any 2005 per participar en un Campus a Oklahoma i que gairebé vint anys més tard, ha estat el primer entrenador europeu en dirigir un partit NBA com a “Head Coach”.

Com són els teus inicis en el món del bàsquet? Primer com a jugador i després com entrenador?

Quan tenia 6 anys vaig començar a jugar a l’escola de la Penya i vaig jugar fins als catorze anys; vaig començar a descobrir aquest esport, i vaig gaudir-lo molt i fer molts amics, que era el més important.

Més tard me’n vaig anar quatre anys a la Unió esportiva Montgat, on vaig poder competir al Màxim nivell contra els millors equips de Catalunya; precisament a Montgat va ser on vaig començar a fer d’entrenador Ajudant al Toni Gazor amb un mini B. Després de l’experiència a Montgat jugo algun any més al Lleida, però ja estava més enfocat a entrenar.

Passo pel Badalonès amb en Vidal Sabater, per Sant Josep al costat del Quim Solà, per Hospitalet amb el Mateo Rubio i per Lleida. També tinc molt bon record de la meva etapa al Sarrià, que és la meva primera experiència en el bàsquet femení i tinc un gran record d’aquells anys.

Com arribes als Estats Units i que és el que més t’atrau d’iniciar una experiència com aquesta?

Arribo a Estats units l’estiu de l’any 2005, a Oklahoma. Arribo amb la intenció de buscar el meu forat i de poder gaudir d’una oportunitat d’aprendre i conèixer el bàsquet americà. Hi arribo per un jugador al qual havia conegut a Tàrrega, que havia jugat als Estats Units i per via del seu entrenador universitari vaig arribar com a entrenador un campus. Jo en aquell moment ja havia viscut a Noruega i a Holanda i em podia defensar prou bé amb l’anglès.

La segona experiència és al 2006 al Imapct Basketball Academy; com arribes aquí i en què consistia?

L’Impact Basket Academy és un centre d’alt nivell de tecnificacions, gimnàs i nutrició situat a les Vegas; hi arribo perquè conec a la propietària a Badalona per mitjà del Rudy Fernández, que en aquell moment l’estava Ajudant amb el Draft NBA. Em van proposar si volia treballar per ells a l’estiu,

i així ho vaig fer; vaig estar 4 anys treballant durant tot l’any per a l’estiu poder-me pagar un vol a les Vegas i treballar per a ells. És una època que guardo molt bon record, i que vaig poder treballar primer amb jugadors d’institut, després amb universitaris i finalment amb jugadors professionals, tots ells amb entrenaments específics i tecnificacions

D’aquí t’incorpores al desenvolupament de jugadors de Cleveland; amb aquesta funció ja estaves dins d’un staff NBA. Quin era el teu dia a dia?

Si, m’incorporo de la mà de Mike Brown amb una Feina des de molt a baix. La meva primera funció va ser conèixer una lliga que jo no dominava en Absolut, perquè em centrava més en l’Eurolliga, l’Acb o les competicions FEB.

Inicialment, feia tecnificacions als jugadors i treball individual de vídeo; amb el pas del temps i quan ja coneixia millor la lliga, vaig començar amb temes de scouting, on havia d’anar a veure diferents partits i fer-ne un informe.

Després tallen a Mike Brown i em quedo amb Scott; vaig passar tres anys al seu costat i vaig anar creixent pel que fa a responsabilitats com a preparació de partit o vídeo. Al cinquè any m’envien a la D-League com ajudant principal. És un pas endavant a ser un dels entrenadors principals de l’equip, i haver de preparar partits i fer en primera persona tot el que havia après.

I a partir d’aquí passes a ser l’entrenador principal

Si, el primer entrenador de l’equip rep una oferta NBA i queda una vacant a l’staff tècnic; aposten per mi com entrenador

principal i per primer cop soc entrenador principal d’un equip professional. Era una lliga poc coneguda, però molt atractiva; personalment van ser dels millors anys com a entrenador, perquè vaig tenir l’oportunitat d’entrenar a jugadors molt joves, amb moltíssim talent que han acabat sent jugadors professionals a l’NBA o a Europa. Jo defineixo aquesta lliga com l’única lliga de formació que hi ha als Estats Units

Qui t’acompanya en aquesta primera experiència com a Head Coach ?

Doncs un cop soc l’entrenador principal tinc el meu cos tècnic; tenia 3 ajudants, un d’ells era Mike Batiste, un dels millors americans que han disputat l’Eurolliga, tenia un noi que feia tasques de vídeo i tenia preparadors físics i fisioterapeutes. D’alguna manera començava a ser una estructura molt professional que s’assemblava més a un cos tècnic europeu El teu següent pas és arribar als Denver Nuggets; qui era el 1r entrenador i que creus que els va cridar l’atenció de tu? La teva experiència a Cleveland? El fet de ser europeu?

Mike Malone era el primer entrenador, i era el exajudant principal de Mike Brown; té una vacant i me l’ofereix. Els cossos tècnics a l’NBA són de 14 persones, i es diferencien molt els entrenadors de pista i els entrenadors de darrere banqueta; entrenadors de pista són el head Coach i els ajudants principals, on cadascú d’ells té una tasca concreta com la part ofensiva o la part defensiva.

Llavors d’alguna manera em veig amb trenta-tres anys assegut a una banqueta NBA, i allà comença una nova etapa,

amb responsabilitats a un staff NBA. Després d’etapes com entrenador de tècnica individual, de scouting o de vídeo, torno a començar una etapa completament de 0 i on havia d’aprendre i familiaritzar-me amb una lliga com és l’NBA.

Finalment arribes a Kings de la mà de Mike Brown

Mike Brown m’ofereix el Lloc d’entrenador assistent principal i jo accepto; per mi és molt especial perquè és una manera de tancar un cicle: vaig començar amb Brown des de baix de tot i tanco el cicle al seu Costat, però amb la màxima responsabilitat i com ajudant principal seu i d’un equip NBA. Li agraeixo moltíssim la lleialtat que sempre m’ha mostrat i per mi cada dia és una oportunitat per retornar-li tota aquesta confiança que m’ha donat oferint la meva millor versió cada dia.

I ets el protagonista d’una de les gestes més importants del bàsquet europeu a l’Nba; com vas viure el moment i quines sensacions vas tenir. Vam veure a Mike Brown superfeliç que haguessis aconseguit aquesta gesta!

Si, per a mi va ser un moment especial; a Toronto fan fora a Brown del partit quan queden més de 20 minuts i em toca dirigir el partit fins al final i l’acabem guanyant, que encara ho fa més especial tot. Haig d’agrair la bona predisposició que van tenir tots els jugadors i ho positius que van ser tots els meus companys d’staff. És un record increïble.

A part d’aquell dia a Toronto, quan Mike Brown va estar de baixa per malaltia vaig dirigir dos partits més; el primer, tot i que els jugadors el van competir molt bé, no vam ser capaços de sumar la victòria, però al segon si que el vam guanyar. Per a mi va ser molt especial perquè era contra Denver, el meu exequip; em va fer molta il·lusió jugar contra ells i veure l’evolució de jugadors que vaig entrenar quan eren molt joves, com és el cas de Nikola Jokic.

Quina és la teva funció dins el cos tècnic?

Soc l’entrenador associat; aquí a l’NBA hi ha molta jerarquia i jo soc l’encarregat d’organitzar la Feina que ha de fer cada membre de l’staff; a part de dirigir i supervisar aquesta Feina, també m’encarrego de temes defensius.

Però el més important és que haig de fer la vida més fàcil a l’entrenador; m’encarrego que els jugadors facin vídeo, vagin als entrenaments individuals, etc… I descarrego aquesta tasca a l’entrenador. Ell s’ha de poder preocupar de dirigir els partits i prendre les decisions, però tot i que treballem plegats en moltes coses, tinc la responsabilitat de fer-li més fàcil el seu dia a dia.

Quins són els futurs passos que vol donar Jordi Fernández a l’Nba; el teu nom ha sonat amb força com a possible primer entrenador

El meu objectiu és mantenir-me en aquesta lliga molt de temps, continuar gaudint del dia a dia, creixent i aprenent de tothom. El fet de ser primer entrenador o no, no depèn només de mi, i com que sé que si m’arriba l’oportunitat estaré preparat, només puc fer que treballar i aprendre d’aquesta magnífica experiència.

Estic molt a gust a Sacramento i tinc moltes ganes de continuar fent les coses com ho estem fent.

Sempre hi ha hagut la comparació entre l’NBA i l’Eurolliga, o el bàsquet europeu i el bàsquet americà. Quines creus que són les principals diferències entre els dos?

Penso que no té massa sentit compara una cosa amb l’altra; les normes i el calendari són diferents. Per exemple, es diu que es fiquen més punts a l’NBA que a Europa, però es juguen 8

minuts a l’NBA; el mateix passa amb la defensa Quan es diu que hi ha més espais per atacar, perquè hi ha la norma dels 3 segons defensius que obliga que la defensa hagi d’estar més lluny de cistella. Això fa que siguin dos productes completament diferents, i si no vius o veus l’experiència des de dins és molt complicat d’imaginar-se una realitat o l’altra.

Per mi l’Eurolliga és la millor Lliga del món després de l’NBA; però els millors jugadors del món estan a l’NBA. Tu pots escollir quin dels dos estils t’agrada més, si l’europeu o l’americà, però tot i ser el mateix esport no tenen res a veure.

He tingut la sort d’iniciar-me en el bàsquet europeu, que m’ha permès entendre, i valorar uns aspectes determinats del joc, i també he tingut la sort de formar-me professionalment a l’NBA.

El tòpic que a l’NBA no es defensa, és cert?

Crec que no és així; els millors jugadors estan a l’NBA i per poder jugar-hi, has de ser capaç de defensar als millors jugadors. A l’NBA, a diferència del joc europeu, té molta més importància la defensa de l’1c1 que la defensa col·lectiva, ja que l’estil de joc porta a trobar més accions d’1 contra 1, i per això és bàsic que un jugador sigui capaç de defensar amb garanties a qualsevol jugador. Una altra dada rellevant és que quan competeixen els americans en competicions FIBA, també demostren que són capaços de defensar a diferents estils de joc.

Una de les coses que més crida l’atenció és la quantitat de personal que tenen els equips NBA; ens pots explicar una mica com està format un staff NBA?

Cada entrenador decideix com vol formar el seu cos tècnic, però normalment hi ha un entrenador principal, tres Entrenadors assistents a pista, dos o tres Entrenadors assistents darrere de banqueta, preparadors físics i fisioterapeutes. A part de tots ells, hi ha Entrenadors especialitzats en els entrenaments individuals dels jugadors, i també hi ha Entrenadors per tot el tema de vídeos col·lectius i individuals. Una figura molt interessant és la del Advance Scout, una persona que viatja a veure partits d’altres equips, i extreure conclusions.

Per què creus que hi ha pocs Entrenadors europeus a la NBA?

Penso que no és així; les franquícies estan plenes de professionals europeus que donen una visió diferent i els fa millor. Són gent amb la ment molt oberta a conèixer noves realitats i aprendre. Per exemple, hi ha molts més Entrenadors europeus a l’NBA, que entrenadors americans a l’Eurolliga.

PREGUNTES RÀPIDES

Jugador preferit NBA?

Lebron James

Equip campió de l’NBA?

Sacramento Kings

Jugador que més bon record tens d’haver entrenat ?

Anderon Varejao

Propera estrella NBA?

Keegan Murray

Millor Jugador europeu?

“Shasa” Vezenkov

Ricky Rubio

Grandíssim jugador, millor persona

Santi Aldama i Usman Garuba?

Talent i futur per a la selecció

Germans Hernangómez ?

Són quasi familia per a mi.

Campió Eurolliga?

Olympiacos

Jugador espanyol preferit de tots els temps?

Ricky Rubio

Quin equip europeu t’agrada més com juga?

Baskonia

Si puguessis portar 1 jugador europeu a la Nba, quin seria?

“Shasa” Vezenkov

Sant Josep?

Club de tradició

Badalona?

casa meva