Page 1

Núm. 580 - Desembre de 2016

VACARISSES

     balcó de Montserrat  edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Escena del naixement. Fragment del frontal de l'altar de Cardet (Vall de Boí - Alta Ribagorça) Museu Nacional d'Art de Catalunya, s.XIII

Bon Nadal!


SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic   3 L’Evangeli pam a pam II    4 La cuina de Ca la Quima    6 Des de Sant Llorenç Savall                7 Pensaments caçats al vol  8  Campanades         9 Des de Sitges             10  Racó de la poesia  11 Parròquia de Vacarisses  12 Vacarisses, balcó de Montserrat   18 Racó del conte 26 Dels Diaris 28 Col·laboracions  32

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 -      0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya)      vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació:  Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014 

                                Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net. 

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Novembre Dia 1  Missa al Cementiri en record de tots els que ens han precedit vers Déu, principalment dels que ens han deixat des de la diada de Tots Sants de l’any passat. Dia 25 Trobada amb els consells parroquials de Pastoral i col·laboradors de l’Església amb  motiu del canvi de Rector. Presentació del nou rector Mn. Josep Morros, escolapi. Dia 27 Baptismes: Ona Torras i López. Concert a càrrec de l’Escola de Música de Vacarisses.

CANVI DE RECTOR Dia 11 de desembre del 2016, a 2/4 d’11 del matí Solemne Eucaristia concelebrada d’Acció de Gràcies  Presidida per Mn. Pere Oliva, Vicari general de Pastoral del Bisbat de Vic,  Mn. Josep Morros i Mn. Sebastià Codina. Us convidem a la festa. Consells de Pastoral de Vacarisses La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció  i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 2


PÒRTIC "Operación Diálogo"

Prepareu-vos, que ara baixa l’Operación Diálogo. I baixa amb la connivència de tots els mitjans  de comunicació d’allà (i de la immensa majoria dels d’aquí, tot sigui dit), amb tots els altaveus  predisposats a magnificar- lo, i amb la complicitat (i ara, perdoneu l’expressió) de tots els porucs  i cagadubtes d’aquí, que és allò que a les estadístiques surt sota l’epígraf dels indecisos. Torna a  venir una etapa de “diàleg i consens”. Enric Millo fa crides al diàleg, la Soraya Sáenz de Santamaría vol “unir voluntats” i evitar “escenaris de radicalitat” (com si l’ús que ells fan del TC no  ho fos) i ara resulta que fins i tot Rajoy planifica que, un dia d’aquests, el Consell de Ministres es  podria venir a reunir a Barcelona. Ha, ha, ha.  La vicepresidenta Soraya ara ens començarà a caure simpàtica i vindrà a Catalunya a dir-nos que  sí, que no l’havíem entès bé i que els quaranta i tants punts que el president Puigdemont va portar mesos enrere a Madrid a Rajoy per ser discutits, resulta que ara són tots tractables i acordables. Fins i tot el vicepresident Junqueras, l’independentista líder dels independentistes autèntics,  es reunirà amb ella per parlar d’aquests punts i es faran, segur, una foto somrients. A Madrid han  arribat a la conclusió que internacionalment no s’estava entenent el seu immobilisme, mentre que  el relat del clam al diàleg fet des de Catalunya estava tenint acceptació. Doncs ara, ja ho veuen,  canvi de tàctica: ens passarem dies i dies o mesos, sentint la seva predisposició al diàleg, a parlar  allà  on  calgui  i  amb  qui  calgui,  fins  i  tot  sense  línies  vermelles.  No  descarteu  que  un  dia  d’aquests fins i tot el rei acabi fent una crida al diàleg a les dues parts.  Millo i el seu discurs de presa de possessió del càrrec n’és el màxim exponent, d’aquesta nova  estratègia del PP: “Volen diàleg? Doncs els en donarem!” Aquesta és la nova estratègia popular.  Amanyagar-nos. Carícies i afalacs. Donar-nos peixet mentre van fent via judicialment (que això  sí que és una prova de diàleg) i no accepten el tracte bilateral que els demana Puigdemont.  La sort (o la desgràcia) és que, un cop més, la clau de l’èxit o el fracàs de la  seva nova estratègia no la tenen pas ells. La tenim nosaltres. I es diu unitat. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 3


L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament. Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

22 - Timoteu Vaig ser el deixeble mimat de Pau que fou el meu mestre, pare i metge. Jo tenia una salut molt  migrada. Pau em va aconsellar fer algun traguinyol de vi de tant en tant per ajudar i animar una  mica l’estómac. Pau es va adonar de mi i li vaig caure en gràcia en el seu viatge apostòlic a la  meva ciutat Listra, a l’Àsia Menor. Va venir amb Bernabé. Jo no tenia més de 20 anys. Al cap  d’un parell d’anys em va encarregar la Comunitat Cristiana de la meva ciutat. Jo era descendent  de jueus. Vaig compartir amb Pau fatigues i tota mena de trifulgues i adversitats. Després em fou  encomanada la comunitat d’Efès. Vaig recórrer molts indrets,  entre  ells  Macedònia,  Grècia,  Filips,  Tessalònica  i  Corint.  Corint tenia molts temples dedicats a tota mena de Déus. Era  un  centre  comercial  molt  important  on  regnava  el  vici  i  les  corrupcions  més  extremades.  Era  ple  de  mariners,  comerciants i aventurers. La pregunta que tothom em feia era: “Què he de fer per salvar-me?” Jo els contestava tot seguit: “Creu en Jesús de Natzaret i fes el que ell feia i deia.” Ja des del principi els nostres  signes van ser: el Baptisme, l’ordenació de sacerdots, la unció  dels malalts i l’Eucaristia. La festa dels jueus era el dissabte,  era molt austera. Pels cristians aviat començà a ser el diumenge amb un caire més festiu. Només existia el matrimoni civil.  Els cristians demanaven en la primera reunió, una benedicció del sacerdot. Es donava molt relleu  als  funerals.  Els  enterraments  tenien  lloc  en  galeries  subterrànies,  anomenades  catacumbes,  on  després els cristians s’amagaren durant les últimes persecucions. Les catacumbes foren cementiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 4


L'EVANGELI PAM A PAM II ris fins el segle IX. Es van redescobrir de nou a partir del segle XVI. El personatge bíblic que em  fa més gràcia, és Jonàs. El pensament que mai no em vaig treure del cap és que l’amistat és el  sentiment més noble, conjuntament amb l’amor, indispensable per a poder viure com a persones. Vaig viure molts anys encara que considero que una persona no es pot mesurar mai pels anys que  viu. La tradició diu que vaig morir màrtir, el que sí és cert que vaig acabar els meus dies molt feliç per haver escampat els ensenyaments del Jesús.

Sebastià Codina i Padrós

La poetessa manresana Sabina Fornell i Morató, col·laboradora habitual en la nostra revista, va morir el passat dia 9 de juliol, a l'edat de 86 anys. El funeral es va celebrar el dia 11 a la basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa. Sabina Fornell va néixer el 30 de desembre del 1929 a Manresa. Fou fundadora de la colla sardanista La Clavellina i cantant de l'Orfeó Manresà. D’allà va despuntà com artista, participant en representacions com la sarsuela “La Parranda”, “Bohemios” (1961) “Los Gavilanes” (1963), “El rei que rabió” (1964), etc. La seva vocació com a literata la va portar a escriure diverses sardanes com “Montserrat, llum i guia”, “La font de l'Albera”, etc. Fornell ha rebut varis premis i commemoracions per la seves poesies. Sabina Fornell junt amb la seva família va residir uns anys a les Brucardes. Va col·laborar en diferents activitats artístiques del nostre poble i també en Montpeità de Sant Fruitós de Bages. Tothom que vulgui conèixer els seus poemes, pot trobar-los a la Biblioteca, on en va fer donació dels seus llibres. Descansi en pau la Sabina i rebin els seus familiars el nostre més sentit condol.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 5


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Canelons de Sant Esteve Ingredients: 600 grams de carn magra. 300 grams de vedella.  200 grams de cansalada virada.  2 pits de pollastre sense os.  1 llauneta petita de foie gras. 1 trosset de canyella.   1 ceba a trossos.  3 alls sencers.  2 tomàquets.  1 raig de vi sec.  Oli i sal.

Ingredients per a la salsa beixamel: Llet sencera. Mantega. Farina (la proporció de farina/llet és, més  o  menys,  una  cullerada  de  farina  per  uns  200 cm3 de llet. Aprox. un got de llet). Nou moscada. Pebre. Sal.

Posarem les carns a rostir amb oli abundant, amb la ceba, els alls, etc. Deixarem que cogui suaument fins que ens quedi ben rosset, una vegada fred ho trinxarem. En una cassola posarem una  mica  d’oli  del  rostit  on  hi  sofregirem  mitja  ceba  ratllada  ben  fina,  un  cop  cuita  hi  afegirem  la  carn trinxada. Farem una mica de beixamel que afegirem al trinxat per tal que ens quedi una pasta més suau, no clara, ho remenarem bé fins que quedi tot ben lligat, també hi posarem una llauneta de foie gras, opcional al gust de cadascú. Bullirem les plaques en una cassola amb aigua, sal i un raig d’oli. Un cop passat el temps d’ebullició  les  posem  en  aigua  freda  i  les  estendrem  damunt  d’un  drap  de  cuina  i  les  assequem.  Ja  podrem farcir els canelons i els anirem posant en una safata de forn untada de mantega. Per fer la beixamel posarem la llet sencera al foc i, quan comenci a bullir, la reservem. Tot seguit,  en  una  cassola  apart,  desfarem  la  mantega,  que  no  bulli,  abocarem  la  farina  i  anirem  barrejant  amb fermesa, per tal que la farina es cogui sense que quedin grumolls. Quan veiem que tot queda  homogeni, aboquem a poc a poc la llet prèviament bullida. Ho mesclem tot fins que quedi una  barreja espessa. Rectifiquem-ho amb una mica de sal, pebre, la nou moscada i la beixamel ja està  llesta. Amb la beixamel cobrirem els canelons de la safata. Espolsarem el formatge ratllat per sobre i posarem els canelons a gratinar al forn a 180º durant uns 10-15 minuts.  Hi ha mil maneres de fer els canelons, crec que cada cuinera te la seva pròpia recepta, no volem  descobrir res de nou amb aquesta, expliquem simplement com els feia la nostra mare, els canelons de Ca La Quima.  Bon profit i Bon Nadal!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 6


DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes Boira pel desembre, pluja o llevant. Boires  pel  desembre,  ni  pluges  ni  neus  són  de témer.  Darrera  el  desembre  nuvolós  ve  el  gener  polsós. 

El qui no celebra el Nadal, és home que  molt poc val.  L’endemà de Nadal és Sant Esteve: la casa on no hi ha pa, ningú està alegre.  La setmana de Nadal la bugada s'asseca a  la fornal. 

Desembre mullat, gener ben gelat.  Nadal en dimarts, festes a grapats.  El mes de desembre, el mes de les festes.  Nadal passat, Cap d'any aviat.  El sol de desembre i del gener porta gelades  pel febrer.

Per Nadal, capons, neules i torrons. 

Pel desembre  gelades  i  nevades,  i  llargues  matinades. 

Per Nadal i per Cap d'Any, cada ú amb el  seu company. 

Qui el desembre acabarà, any nou veurà. 

Per replantar i empeltar l'ametller, la lluna de Nadal va bé. 

Boires per Nadal, no fan bé ni mal.  Bona anyada, si per Nadal és lluna plena. 

Per Sant  Tomàs,  qui  no  crema  llenya  li  tremola el nas. 

Castanyes per Nadal, saben bé i es paieixen  mal. 

Si Sant Silvestre plora, tot l'any plora; si  Sant Silvestre riu, tot l'any riu.

De Nadal un mes abans i un mes després, hivern és.

De Tots Sants a Sant Andreu, pluja, neu,  o fred molt greu.

De Santa  Llúcia  a  Nadal,  tretze  dies  per  igual.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 7


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Un dia sant Pau va pensar: “no m’entenc gens ni mica a mi mateix, no faig el bé que voldria  fer i faig tranquil·lament el mal que tan abomino i detesto...” El gènere humà que va aparèixer fa milions d’anys i la nostra espècie apareguda actual no  és pas el cimal ni el centre de l’evolució de la vida. Encara no hem arribat enlloc. Deu quedar molta feina. Es deurà arribar molt enllà. Som una anella d’una cadena molt llarga. A on  passem?... Ens distingim dels altres éssers primats per una determinada capacitat cerebral de la que en  depenen la consciència, la llibertat, el llenguatge, l’art, la cultura i un inacabable etcètera... L’evolució deurà portar als humans a capacitats avui inimaginables... El futur depèn de nosaltres. Aquest desafiament del demà  depèn de l’avui... Se’ns ha girat feina. Si no aplanem una mica els viaranys  de la vida, potser alguns ens maleiran els ossos. I tindran  raó... Tot  plegat,  un  misteri!  Oi? Ai  d’aquells  que  ja  ho  saben  tot!... Per arribar al capdamunt encara deu faltar molta estona...

Pensaments de Jardineria Flora

L’evolució és un encant i una expectació que fa obrir els ulls esperançats. El que espanta és  que els humans, mentrestant, malmetem el món físicament i moralment. Això deu encallar  una evolució que prometi un BON DEMÀ. Un demà amb cara i ulls, que no faci mala ganya, que no faci cara de nyeu-nyeu... Els que ja som grans pensem moltes vegades que, quan érem petits, no ens podíem pas imaginar moltes coses de les que vivim avui amb normalitat. I això no fa pas gaire; tot plegat  només fa quatre dies. Fa una estona. Era ahir...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 8


CAMPANADES Nomenaments i trasllats de rectors A pagès, hi ha pins, arços, roures, boixos, cogullades i aloses, que dels camps s'enfilen cel amunt,  i tudons. Al bell mig d'aquest escenari camperol hom pot trobar rectors de pagès, oblidats com un  missal llatí en una ermita. Olorosos de boix, flairosos de farigola, nosaltres, encara fem l'apostolat a l'estil amb que a pagès fan formatges.  A ciutat, més aviat fan iogurts. No sé per què, però el camp ens fa tornar irònics com el cant de  les guatlles després que el pagès es desespera passada una pedregada. Acostumats a sentir el remoreig dels gaigs i les garses, no entenem l'argot de l’elit eclesial. Nosaltres, capellans bosquerols, assabentats que anava bullint la marmita de coure nomenaments i endegar trasllats rectorals,  hem fet com la llebre, que si veu venir maltempsada s'ajoca al cau, orelles baixes. En qualsevol  Parròquia pilot faríem pilot com un ocell lliure engabiat. En una parròquia de les que en diuen màquina, perquè estiren, ens sentiríem esparverats com òliba dins una església amb la lluminària disparada, arrugaríem el front com l’òliba mou el plomall  del bec ensumant el dia. Avui, l'apostolat és més complicat que fer rodar les dues mans en sentit  invers.  Miquel  de  Montaigne,  el  meu  pare  espiritual,  diu  que  mereix  un  cop  de  vit  de  bou  el  metge  rural  que  desitja  que  els  seus  aconductats  agafin  alguna  malura  i  poder ell demostrar la seva sapiència.  Recull: Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Ermita de Santa Margarida

L'ermita de  Santa  Margarida  és  al  fons  del  cràter  del  volcà  de  Santa  Margarida.  Originàriament  era  d'estil  romànic, però fou destruïda pels moviments sísmics dels  anys  1427-1428  (veure  Terratrèmol  de  Catalunya  de  1428). Va ser reedificada l'any 1865. És un senzill temple  d'una  sola  nau  i  carreus  ben  escairats.  Fa  un  parell  d'anys va ser restaurada i netejada després de molts anys  d'abandó i mals tractes. Les visites pastorals efectuades  a la parròquia de la Cot, a la qual pertany, en poquíssimes  ocasions  foren  portades  a  terme  pel  mateix  prelat;  en d'altres Santa Margarida fou ignorada. 

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 9


DES DE SITGES

Jocs desestructurats En una  època  com  la  nostra,  amb  obsessió  per  aprofitar el temps, queda poc espai pel valor del  joc  desestructurat.  Els  nens  van  d’una  activitat  escolar  a  una  altra  sense  temps  per  jugar,  relaxar-se o deixar volar la seva imaginació.

Segur que més d’una vegada heu observat com juguen  els vostres fills i us heu adonat que troben el joc en els  objectes més senzills i inesperats que et podries imaginar: una caixa de cartró, una branca, tres pedres... i que  amb això desenvolupen jocs rics i diversos. La seva necessitat innata de jugar i la seva capacitat  d’imaginar fan de l’objecte l’element perfecte on abocar tota aquesta creativitat que porten dins. Si et pares a pensar t’adones que, generalment, aquests tipus d’objectes no tenen so ni llums, no  es  mouen  sols  ni  tampoc  tenen  una  forma  que  els  relaciona  amb  una  funció  concreta. Tampoc  porten normes ni instruccions. Sinó que solen ser pals, taps, caixes, trossos de fusta... materials  que són una cosa però que en poden ser també moltes altres, que permeten als nens jugar de moltes maneres, sols o en companyia, marcant ells mateixos les regles, i que afavoreixen el desenvolupament de tot el seu potencial.  Els jocs desestructurats ajuden als nens a desenvolupar les seves capacitats d’una forma natural,  respectant la seva necessitat vital d’explorar i jugar segons la seva etapa evolutiva. Jo diria que  ajuden al nen a créixer pas a pas i al seu gust. Aquest tipus de joguines protegeixen la seva capacitat de sorpresa, tan necessària per al seu aprenentatge, i estimulen la seva mirada, tant en la bellesa d’allò més simple com en la diversitat de  detalls i possibilitats. I això es reflecteix des del primer contacte, quan la seva curiositat els mou  a estirar la mà per tocar, gaudint del seu tacte i descobrint en les seves formes simples “res” o “el  tot”, convertint tot això en un estímul per explorar. Tocar, ajuntar, aliniar, construir, desmuntar... La seva forma simple no dirigeix el joc de l’infant  sinó que l’inspira, i és el propi nen qui decideix què representa en el seu joc aquesta forma.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 10


RACÓ DE LA POESIA Prec

No ploreu, no, volguts Ja s'ha acabat al món la meua estada,  el meu cos dolorit ja té repòs,  vaig a la meva estança preparada  envoltada de cants i sense plors. 

Què em guarda la vida  abans de la mort?  L'angoixa colpida  sotjarà el meu cor?  L’incògnita es dreça     com un gran abim,  la passa m'hi adreça  sense mirar prim...  L'espina que em fibla  seguint el camí,  és pena terrible  que mai no té fi.  La veig que m'espera  amb el seu verí.  La Parca darrera  barrant-me el camí.  Déu meu atureu-me  us prega el meu cor.  Salveu-me, salveu-me  sigueu el meu port!  Joan Sisamón i Borràs

Darrera un núvol blau o d'una estrella  us estaré esperant voltat de llum,  cantant amb els germans, o meravella!  Uns suaus cants d'amor; plens de perfum. No ploreu, no, volguts, el front enlaire,  amb ulls amorosits mireu el cel, a dins del pit tindreu aquella flaire  de la bondat de Déu, darrera un vel. 

Sabina Fornell i Morató Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 11


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Déu vos guard!                                                              

Carta dirigida  a  la  Comunitat  Parroquial  de  Sant  Pere  de  Vacarisses.  Una  salutació  cordialíssima a tots plegats. Em sembla que ha arribat l’hora de deixar de ser el vostre Rector i animador de la fe.  M’he fet gran i amb algunes limitacions que em dificulten exercir el càrrec amb plena  normalitat. Aconsellat  per  amics  molt  respectables  que  m’han  orientat  sempre  en  els  moments  de prendre una determinació important, faig aquest pas. El nou rector serà Mn. Josep Morros, molt conegut de tots vosaltres ja que com a arxiprest  que  és  del  Bages  Sud,  s’ha  fet  present  en  moltes  de  les  nostres  activitats  eclesials i culturals. Amb  la  benevolència  del  Senyor  Bisbe  i  amb  la  vènia  del  nou  Rector,  jo  continuaré  residint  a  la  rectoria  de  Vacarisses  i  seré  un vacarissà més, sempre disposat a ser el vostre amic i company de camí.  Vull  donar  les  gràcies  a  vosaltres  i  a  molts  dels  vostres  avantpassats  per  l’acolliment  i  col·laboració  que  m’heu  dispensat durant tants anys. A vegades no hauré estat a l’altura i us hauré molestat en algunes de les meves actuacions. Us en demano perdó ben sincerament. Vull, si Déu m’ho permet, acabar els meus dies entre vosaltres,  de cara al Montserrat, el Sinaí de Catalunya, Casa pairal de la  Mare de Déu i pedestal de la Pàtria.

Us demano que oferiu al nou rector la vostra adhesió i col·laboració en la gran tasca  del seguiment dels camins que ens duen a Déu encapçalats per Jesús de Natzaret,  l’autèntica drecera que ens hi condueix. Us portaré sempre en el meu record i continuaré estimant-vos com fins ara.  Ben vostre. Una gran abraçada.                                                                                  Sebastià Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 12


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Pau i bé per a tothom!

Amb humilitat accepto el repte de ser el vostre rector. Mai no sabré estar a l’alçada  de Mn. Sebastià. El seu mestratge al llarg dels anys ha deixat una forta petjada en  tots vosaltres.  Gràcies, Tià! Sé, perquè he anat venint a casa vostra en diverses ocasions, que sou una comunitat oberta i acollidora. 

A la vostra bondat m’acullo. Poc  a  poc  anirem  seguint  el  camí  engrescador  de  portar  la  Bona  Nova  a  tothom  perquè  en  el  nostre  cor  ressona  la  veu  del  Mestre  que  ens  anima  a  no  tenir  por  i  a  anunciar  que  l’Amor de Pare l’ha de conèixer tothom. Compteu amb mi i ajudeu-me a ser un bon servidor de tots i  cadascun de vosaltres. Finalment, des de les tres parròquies que tinc encomanades,  cada vegada m’acosto més a Montserrat. 

Que la Verge bruna estengui el seu mantell de mare bona damunt nostre. I, vosaltres que en sabeu, pregueu per mi!

Josep Morros i Castelltort, escolapi Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 13


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

SANT PERE  DE  PONTS El  lloc  de  Ponts  apareix  documentat  per  primera  vegada  en  la  dotació  que  van  fer  el  comte  Guifré i la seva esposa Guineldilda al monestir de Santa Maria de Ripoll l'any 888. Entre les possessions  que  van  donar  al  cenobi  hi  havia  una  església  dedicada  a  Santa  Maria  en  el  terme  de  Ponts. Aquest document és considerat per molts com a fals, no així la donació, que apareix confirmada un segle més tard en un privilegi del rei Lotari al monestir de Ripoll. La primera notícia de l'església de Sant  Pere de Ponts és del 1 de Novembre de  1024 quan es va celebrar en el seu interior un judici en presència dels comtes  Ermengol  II  d'Urgell,  Berenguer  Ramon  de  Barcelona  i  la  seva  mare  la  comtessa Ermessenda. Des  dels  seus  inicis  va  desenvolupar  tasques  parroquials  a  banda  de  ser  el  temple de la canònica. En el segle XIV  La col·legiata abans de la restauració (1a meitat s. XX) es va traslladar la canònica i les funcions de parròquia a la nova església de Sant Pere i Santa Maria. De totes maneres no es van abandonar completament les celebracions litúrgiques en el temple de Sant Pere. En 1592, amb motiu  de la secularització de les canòniques agustinianes, es va convertir en col·legiata. En  1839  les  tropes  absolutistes  van  incendiar  el  castell  i  l'església  de  Sant  Pere.  Fruit  d'aquest  atac es va ensorrar el cimbori i part de la volta de la nau. També es van destruir completament les  dependències de la canònica. A partir d'aquell moment el temple es va anar deteriorant progressivament fins que en 1975 es van començar les tasques de consolidació i restauració de l'edifici. L'església està formada per una única nau coberta amb una volta de canó, que està reforçada per  tres arcs doblers, el darrer adossat al mur de ponent. La capçalera és l'element més destacat de tot  l'edifici, doncs és de forma trevolada. Els absis estan precedits de petits arcs presbiterals en gradació. Exteriorment estan decorats segons la tradició llombarda amb parelles d'arcs cecs separats  Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 14


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES per lesenes. Sota els arcs hi ha uns grans nínxols, força habituals en els grans edificis de l'època  com  Sant Vicenç  de  Cardona  o  Santa  Maria  d'Obarra.  En  l'absis  sud  trobem  una  particularitat,  doncs en el sector on s'obre una finestra no trobem la presència d'aquests nínxols. L'absis central  està decorat interiorment amb tres absidioles semicirculars, emmarcades per una arquivolta que  es  recolza  en  semicolumnes  amb  capitells  molt  esquemàtics.  Els  absis  laterals  són  llisos.  En  la  part central de cadascun dels tres absis s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada. També  hi ha tres finestres en el mur sud i dues en el costat nord. La finestra més occidental del mur sud  ha estat parcialment reconstruïda, doncs es va modificar per convertir-la en una porta, que comunicava el cor elevat del temple amb les dependències canonicals. També trobem una finestra en  la façana oest, en aquest cas geminada i força restaurada. Sobre el creuer s'alça un esvelt cimbori. Com ja hem comentat, aquest va ser  destruït en el segle XIX. A partir de les  restes  conservades  en  la  façana  nordoest  es  va  procedir  a  reconstruir-lo  completament  entre  els  anys  1982  i  1983.  El  resultat  final  és  un  cimbori  octogonal  amb  dos  nivells  de  finestres  geminades.  Aquestes  estan  emmarcades  entre  lesenes  cantoneres  i  un  fris  d'arcs  cecs  de  mig  punt.  El  cimbori  es  Estat actual de la col·legiata  sustenta  en  una  cúpula  recolzada  en  petxines, que permeten passar d'una planta quadrada a una octogonal. En el tambor de la cúpula i  al damunt de cadascun dels tres absis, s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada. El temple té actualment dues portes d'entrada: una situada en la façana oest i una en el mur nord.  Tenint en compte que el gruix de les dependències de la canònica es trobaven al sud del temple,  sorprèn no trobar cap obertura que comuniqués el temple amb un claustre. Si ens fixem bé en el  parament  del  mur  sud,  veurem  una  part  molt  reconstruïda  en  el  sector  més  proper  a  l'absis.  En  aquest sector hi havia un gran esvoranc obert en el mur i durant la restauració del temple que es  va  procedir  a  reconstruir  el  mur  sense  fer  cap  estudi  que  permetés  confirmar  el  que  semblaria  evident, que és la presència d'una porta en aquest punt. Tant aquest mur com el de tramuntana estan decorats amb un fris d'arcs cecs sota la cornisa i lesenes. No passa el mateix en el mur oest,  que  no  té  cap  tipus  de  decoració.  En  ell,  a  banda  de  la  finestra  abans  citada,  també  s'obre  una  porta d'accés, formada per un arc de mig punt molt restaurat. La porta principal s'obre en el mur nord.  Està formada per un senzill arc de mig punt i protegida  per una arquivolta molt més alta. Al seu costat hi ha un arcosoli excavat en el mur i protegit per  un  arc  apuntat,  que  allotja  un  sepulcre.  També  es  conserva  un  sarcòfag  a  l'interior  del  temple.  Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 15


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Aquest va ser descobert l'any 1979 quan s'estava excavant el terra del temple. En aquest cas és  d'època romànica (s. XII). En un dels angles hi apareix el nom de "Gilabertus". A la cara frontal  hi trobem cinc cercles esculpits. En el central i en els laterals es van representar motius florals en  el seu interior, mentre que en els altres dos s'hi va esculpir un griu i un bou respectivament. En  els angles curts hi ha també un cercle amb una creu grega potençada. A  l'exterior  del  temple  trobem  un  altre  sarcòfag,  en  aquest  cas  datat  en  el  segle  XIII.  En  la  seva  tapa  tornem  a  trobar  motius vegetals i cercles esculpits, tot i que estan molt deteriorats.  Com  en  el  cas  anterior,  en  els  extrems  curts  hi  ha  una creu grega circumscrita. A pocs metres trobem les restes  del que sembla un arcosoli totalment aïllat, on hi ha la tapa  d'un  sepulcre  que  té  esculpida  una  flor  circumscrita.  En  el  paviment  que  hi  ha  just  al  davant  de  la  porta  oest  trobem  nombroses làpides sepulcrals. Aquest no era el seu lloc original, doncs estaven situades en l'antiga necròpolis de Sant  Pere. Estava situada a l'oest del temple i va ser utilitzada entre els segles XI i XV. Amb la creació de la nova parròquia  es va deixar d'utilitzar aquest cementiri i segles més tard es  va  convertir  en  un  camp  de  cereals... Això  va  provocar  la  pèrdua  de  la  majoria  d'enterraments.  Durant  la  restauració  del temple es va decidir recuperar totes aquestes làpides i es  van col·locar en el paviment. En algunes d'elles es van gravar creus i altres elements geomètrics i vegetals. Al sud del temple s'organitzaven les dependències de la canònica, de les que n'ha quedat ben poca cosa. Adossades a l'angle sud-oest de l'església hi ha dues estances rectangulars i parcialment  reconstruïdes. Prop de l'absis sud també podem veure els fonaments d'una altra estança rectangular. Malauradament les accions d'estudi i reconstrucció de l'antiga canònica només s'han centrat  fins ara en el temple. Esperem que algun dia es realitzi alguna campanya arqueològica que permeti definir les estances que conformaven aquest recinte monacal. Mossèn Sebastià Codina, conjuntament amb en Joan Cortada, han realitzat enguany la  maqueta d'aquesta col·legiata, la qual quedarà exposada a l'església de Sant Pere de Vacarisses, després de ser l'ambient del pessebre d'aquest Nadal. Podeu trobar una informació molt més extensa i acurada en la següent adreça: http://www.recercat.cat/bitstream/handle/10459.1/48047/ncaballols.pdf?sequence=1 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 16


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES Maqueta de la col·legiata de Sant Pere de Ponts

Foto: Joan Vila

Autors: Sebastià Codina i Joan Cortada

Ran l’abrupte serralada hi ha un minyó que encara dorm: ACOSTEU-VOS DE PUNTETES. NO FEU FRESSA: FA NON-NON! Veniu gent de l’encontrada des dels Caus al Coll del Bram, que ressoni sota el Cingle l’espinguet del vostre clam. Apropeu-vos al Pessebre, poc a poc, té molta son: ACOSTEU-VOS...

Al replà de la barraca És petit però ja somnia entre palla, brucs i arreus i amanyaga un munt de plans. un infant despert, somnia Ai el dia que s’engresqui fer un NOU MÓN de cap a peus. i ens engalti el SÓU GERMANS... És un foc que els cors escalfa,  Per un món de rics i pobres, és un sol que mai no es pon:  ser germans és UN AFRONT: ACOSTEU-VOS... ACOSTEU-VOS...

BON NADAL 2016 Mn. Josep Morros, rector, Mn. Sebastià Codina, Consell de Pastoral i “Vacarisses, balcó de Montserrat” Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 17


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat mes d’octubre és va fer entrega d’una col·lecció sencera, des del número 1 fins al número 549 en format paper, i des del número 550 fins als dies d’avui en format digital, de totes les revistes del “Vacarisses, balcó de Montserrat”, a l’Arxiu Gavín. Història L’Arxiu Gavín és un arxiu de tipus personal, és a dir, que ha estat generat per la iniciativa d’una  persona. El seu fundador és el senyor Josep Maria Gavín i Barceló. Gairebé sempre l’arxiu ha estat localitzat a Valldoreix (Vallès Occidental). Els inicis de l’arxiu no tenen una data concreta, però ja de bon principi l’Arxiu Gavín posa en  marxa les dues grans branques que el caracteritzen: les col·leccions i els fons documentals d’arxiu, dels quals destaca el fons fotogràfic de les esglésies de Catalunya. Pel que fa a les col·leccions cal destacar les col·leccions d’estampes, goigs, postals de Catalunya i del món, advocacions  de la Mare de Déu, etc. També cal esmentar el buidatge de la premsa escrita sobre pobles i comarques de Catalunya i sobre personatges rellevants de la cultura catalana. L’any 1984 el senyor Gavín obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seua situació laboral li  permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l’arxiu. A més al llarg de la seua trajectòria ha  rebut diversos guardons, entre els quals quatre Guiness. Des de bon principi Josep Maria Gavín ha comptat amb col·laboradors que l’han ajudat en la seua tasca, tant dintre de l’arxiu com en el seu treball de camp. Solen ser amics i coneguts que hi  col·laboren de forma voluntària i desinteressada. El nombre de voluntaris ha anat variant depenent dels anys, actualment són entre 25 i 30 voluntaris. A inicis del anys vuitanta Gavín feu donació a la Generalitat del fons de l’arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l’arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar  el volum de documentació del seu fons. A causa d’això es veu obligat a buscar un nova ubicació  tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l’arxiu. Després d’un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l’Institut dels  Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s’acaben les  obres de l’edifici que allotjarà l’arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part  de la documentació. El juny del 2007 es signà l’acord per tal que tot l’arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d’octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 18


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Fons documental L’Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l’activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d’aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana. Actualment l’arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1.500 metres  lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport  paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes. El fons de l’Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca. Els fons documentals d’arxiu, contenen la documentació relacionada amb  la tasca de crear o  recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya. A) Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC) B) Fons de l’inventari d’esglésies de Catalunya (IEC) C) Fons de personatges cèlebres catalans (PCC)   L’Inventari d’esglésies és l’obra mestra d’en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 edificis religiosos. Actualment s’està treballant de nou en l’actualització de l’inventari. El fons conté imatges d’esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris,  cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s’entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de  Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l’únic inventari exhaustiu que existeix  de tota una nació. Cadascun dels edificis religiosos està representat per una o més fotografies (màxim quatre), amb  el nom de la comarca on pertany, el seu municipi o agregat, el nom o advocació a qui està dedicada, el número de foto en el llibre, per afavorir la localització, si està o no en culte, la seva situació exacta en graus, minuts i segons de latitud i longitud, si està en actiu o si està en ruïnes. També hi ha diversos índexs per facilitar la recerca: • per ordre d’advocacions. • per ordre de municipis. • per ordre de desaparegudes. • per ordre de topònims. Dins  els  contenidors,  les  esglésies  estan  ordenades  alfabèticament  per  comarques;  dins  les  comarques, per població. Les poblacions que aglutinen diferents pobles -Sant Cugat del Vallès, Les  Franqueses del Vallès,  s’entén per aquesta població genèrica. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 19


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Les col·leccions de tipologies i temàtiques diverses: Postals: • Postals de Catalunya • Postals d’Espanya • Postals del món • Altres postals Estampes: Estampes de Sant Josep.- La col·lecció d’estampes de Sant Josep fou la primerenca de l’arxiu.  Tot i ésser superada en importància, ha romàs com la més personal d’en Josep Maria Gavín. Actualment,  és  l’única  col·lecció  en  què  encara  entren  nous  documents  per  compra.  I  el  resultat  d’aquesta ànsia tenaç per recollir i ordenar les estampes dedicades a Sant Josep, actualment l’arxiu compta amb una important col·lecció de més de 54.000 estampes, de tot el món, dedicades a  Sant Josep.  El renom de la col·lecció li valgué l’interès de la pròpia Biblioteca del Vaticà, qui demanà a en  Gavín poder emprar el sistema d’ordenament de la col·lecció gaviniana a la col·lecció vaticana  d’estampes de Sant Josep.  Les estampes estan ordenades seguint un sistema propi inventat als set anys. Es tracta de classificar-les segons: • posicions de les figures: dempeus, el Nen en braços,.. • material que acompanya les figures: amb lliris, amb llibres,... • personificació de Sant Josep: amb barba, jove/vell,... • iconografia: amb x línies de text, amb marc,… I concretament, així fins arribar als 1554 criteris d’ordenació, que fan possible  trobar qualsevol estampa en menys d’un minut. Les estampes estan disposades  en uns 340 àlbums, protegides per una funda de plàstic, anvers i revers. • Estampes de Sant Jordi • Estampes de la Mare de Déu • Estampes del Santoral Nadales Les  nadales  recullen  diferents  tipologies  de  postals  i  felicitacions  nadalenques,  destacant  la  col·lecció de postals del dibuixant Ferrandis. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 20


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Goigs Els goigs són poemes en lloança als sants o a la mare de Déu, impresos des d’antuvi, especialment  a  Catalunya,  cantats  a  les  cerimònies  religioses  en  petició  de  favors  especials.  La  seva  història  es  remunta  al  segle  XII,  tot  i  que  van  començar  a  estudiar-se  seriosament  a  començaments d’aquest segle. Josep Maria Gavín, amb una col·lecció importantíssima, ha demostrat ésser un deixeble en honors de grans goigistes com Joan Baptista Batlle, Roca i Ballber o Ribas i  Mustarós. Dels 30.000 goigs que es calcula que existeixen a Catalunya, Gavín n’ha recollit 24.400. Això el  situa només darrere de la col·lecció del Monestir de Montserrat, i el converteix en un dels grans  estudiosos dels goigs catalans. La tradició goigista acostuma a al·ludir els autors de l’imprés, per la qual cosa s’entren per advocació. A  l’Arxiu  Gavín,  tots  els  goigs  estan  inventariats  amb  fitxes  individuals,  seguint  aquest  criteri  d’entrada. Altres  dades  presents  a  la  fitxa  són:  població,  comarca,  província,  nació  i  nomenclatura de culte. Recordatoris: • recordatoris de comunió • recordatoris de defunció • recordatoris de commemoracions • Mes de Maria • Lletanies Altres col·leccions:  • Calendaris de butxaca • Acudits • Cromos • Símbols del pobles

La Biblioteca està formada per monografies de les comarques i pobles de Catalunya,  així com biografies de personatges catalans.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 21


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

NADAL A VACARISSES COMMEMORACIÓ DEL 2016 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE JESÚS DE NATZARET

Dia 24, a 2/4 d'11 de la nit, Presentació del PESSEBRE 2016, a càrrec de Josep Torras Prat. És una interpretació lliure de la col·legiata de Sant Pere de Ponts. Construcció romànica del segle XI.

SOLEMNE MISSA DEL GALL Adoració i Nadales populars Dia de Nadal, a 2/4 d'11 del matí, MISSA FAMILIAR

Concert de Nadales a càrrec dels infants de la Catequesi parroquial sota la direcció de les Catequistes

CONCERT DE NADAL Acte col·laborador amb la Marató de TV3 17 de desembre a 2/4 de 8 de la tarda Església Parroquial de Sant Pere de Vacarisses Amb l’actuació de: Cors 1, 2 i Joves de l’EMM de Vacarisses i Cor de Vacarisses El concert és gratuït. Les aportacions voluntàries aniran destinades a la Marató de TV3 Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 22


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Dijous 1, a 2/4 de 7 de la tarda. Presentació: Argelagues de Gemma Ruiz. A càrrec de l'autora. Del 12 al 23. Inscripcions als tallers de Nadal. Places gratuïtes i limitades. Més informació al taulell de la biblioteca. Divendres 16, a 2/4 de 6 de la tarda. Cloenda Lectofaraons. Jeroglificant jeroglífics faraònics a càrrec de Bufamots. Entrega de diplomes als lectofaraons.

Dimarts 27. Tallers (inscripció prèvia). D'11 a 12 h: Intercanvi de puzles (de P3 a 6è) De 12 a 14 h: Trobada gamer (de 2n a 2n ESO) Dimecres 28. Tallers (inscripció prèvia). D'11 a 12 h: Construcció de dinosaures (de 1r a 4t) De 12 a 14 h: Trobada gamer (de 2n a 2n ESO) Dijous 29, a les 12 del migdia. Xerrada a càrrec de l'ONG Petits detalls. Divendres 30, d'11 a 12 del matí.

Dimarts 20, a 2/4 de 7 de ta tarda. Club de lectura 1. Quan en deiem xampany, de Rafel Nadal.

Donem la benvinguda al Patge Murriet! Decorarem la biblioteca amb dibuixos i un mural per rebre'l.

Dijous 22, a 2/4 de 7 de la tarda. Club de lectura 2. La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joel Dicker.

Dies 27, 28, 29 i 30. Horari nadalenc: Obert només des de les 9 del mati fins a les 2 de la tarda.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 23


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT L’Osservatore vaticà publica la revolució cristiana de Rahola

El pregó del Domund pronunciat per Pilar Rahola a la basílica de la Sagrada Família és publicat per l’Osservatore Romano, diari polític religiós del Vaticà. “La pàtria del cor” és el títol del pregó. L’amplia crònica del diari vaticà és titula “La rivoluzione cristiana”. Segueix a continuació el pregó de la periodista i escriptora catalana.

“No puc  començar  aquest  pregó  sense  compartir  els  sentiments  que,  en  aquest  precís  moment,  em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall,  s'hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l'immerescut honor de ser  la pregonera d'un grandiós acte d'amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l'esser humà.  Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m'he sentit tan apel·lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança. LA NO CREIENT MÉS CREIENT No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix.  Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l'espiritualitat que percebo en un lloc sant  com aquest, i admiro profundament l'elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu  em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat  no m'impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d'entrega i estima al proïsme que  fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i  horitzons i aterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que  no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de tenir,  dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat.  No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 24


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT EVANGELITZACIÓ I SOLIDARITAT Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d'ideologies i perduts  en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense brúixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d'aquests creients que  entenen Déu com una inspiració d'amor i d'entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.  Parlo d'ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els  cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels  temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades, arrossegat pel fang del menyspreu. És  cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l'accent  en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les  ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist. D'aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts. EL MISSATGE DE JESÚS ÉS BO PER A LA HUMANITAT No  cal  dir  que  és  evident  que  les  crítiques  històriques  a  determinades  pràctiques  en  nom  de  l'evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que  el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l'Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del  Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes.  Desgraciadament, el nom de tots els déus s'usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té  molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l'entrega  de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d'evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d'humilitat, l'entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs,  els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat.  Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, per què no ha de ser pertinent portar la paraula d'un déu lluminós i bondadós, que  també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda  ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d'un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d'un ideal espiritual? I  em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques. Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d'evangelitzar és, també, una missió de servei a l'ésser humà, sia quina sia la seva condició,  identitat,  cultura,  idioma...,  perquè  els  valors  cristians  són  valors  universals  que  entronquen  directament amb els drets humans.  No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l'ús de déu  com a idea de poder i d'imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, espeVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 25


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT cialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom. ELS DEU MANAMENTS EN LA CIVILITZACIÓ MODERNA Permetin-me que ho expliciti d'una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un  centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s'hagués salvat el  text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs  al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals..., la sortida de la jungla,  l'ideal de la convivència! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d'escrúpols.  El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar. I de la  idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l'evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb  la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat  cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins  i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a  servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç  ètica  laica,  per  posar  en  qüestió  la  moral  religiosa  que  tant  de  bé  ha  fet  a  la  humanitat!  La  caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots. MOTIVATS PER LA FE I CAIGUTS EN EL SERVEI A LA HUMANITAT I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l'estat, repartits arreu del món, allà on cal l'ajuda més extrema, sinó també a aquells  llunyans cristians que, en l'amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir,  per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que  motivava Sant Serapió a anar fins al Magrib, entrar en la presó d'un sultà i alliberar a un desconegut, convençut que aquell acte d'amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar la Isabel  Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d'entrega, va  deixar  la  seva  estela  de  bondat  i  servei,  i  gràcies  a  ella,  per  exemple,  existeix  ara  el  Projecte  Haití, un centre d'atenció i rehabilitació de mutilats que fabrica pròtesis per als haitians que no  tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians poVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 26


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT bres havien  tingut  una  segona  oportunitat.  Més  de  vuit-cents  anys  separaven  un  Sant  Serapió,  d'una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, impel·lits per  la creença en un Déu d'amor. I com la Isabel, tants d'altres missioners, monges, capellans i seglars,  morts  en  qualsevol  racó  del  món,  assassinats,  abatuts  per  virus  terribles,  caiguts  en  les  guerres de la foscor. Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l'Orde de Sant  Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l'Àfrica, es va infectar d’Èbola a  Sierra Leone i va morir. O al seu company d'orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més  castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa  i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l'ideal del missioner: el d'estimar sense condicions, ni concessions.  Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes,  identitats,  idiomes,  cultures,  religions  i  fronteres,  per  aterrar  en  el  cor  mateix  de  l'ésser  humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a  prop d'aquells que no coneixem l'idioma per parlar-li. Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo  blog  per  demanar  ajuda  per  el  seu  centre  de  pròtesis:  "Us  preguntareu  com  puc  seguir  vivint  a  Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L'única cosa que podria dir és que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada  amb Déu". MIL GRÀCIES PER CREURE EN UN DÉU DE LLUM No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l'amor. He dit a l'inici d'aquest  pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem  tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots  aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. El Papa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d'entrega, però no perquè  els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó  perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent.  És  un  viatge  cap  al  centre  de  la  humanitat. Aquesta  crida  ens  apel·la  a  tots,  als  creients,  als  agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben,  o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit  de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.  Només  puc  dir  gràcies  per  l'entrega,  gràcies  per  l'ajuda,  gràcies  pel  servei,  gràcies,  mil  gràcies  per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots. Pilar Rahola Martínez Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 27


RACÓ DEL CONTE

L'assassinat de l'amor

Reunits en assemblea, seriosos, mirant a terra, callant i interrogant amb mirades de culpabilitat i  desobediència,  els  sentiments  més  negres  del  pensament  i  els  desitjos  més  perversos  del  cor  humà esperaven amb ansietat la manifestació del ponent. Apreciats i tenebres sentiments i desitjos, us he reunit avui aquí per fer-vos coneixedors del meu desig més desitjat, de la meva intenció immediata de matar. Ohhhh!!!!! Exclamaren tots i totes. El senyor Odi s’aixecà de la cadira i  va prosseguir. Vull matar l’amor, n’estic tip de l’amor, odio l’amor i vull acabar amb ell d’una  vegada i per totes. Els convocats a la reunió van entendre de seguida tant nodrida convocatòria, matar l’amor no era  feina fàcil i el senyor Odi necessitaria ajuda per aconseguir tant menyspreable feta. De totes maneres no li mancarien pas voluntaris, molts d’aquells assistents a la reunió festejarien la mort de  l’amor. El primer que es va aixecar disposat a posar fil a l’agulla va ser el molt despreciable senyor mal caràcter. Va prometre acabar amb l’amor, va prometre crear tal discòrdia i tal ràbia que  l’amor no ho podria suportar de cap de les maneres. Va passar un any i l’amor resistia i no només  resistia, s’enfortia, el mal caràcter havia fracassat estrepitosament. El següent voluntari per matar l’amor va ser la senyora Ambició, presumia del seu poder pensant  que tot ho podia i que res ni ningú li podia fer ombra, qui millor per matar l’amor, es deia ambiciosa la senyora ambició. L’ambició va tramar un pla maquiavèl·lic, desviaria l’atenció de l’amor  cap al desig per la riquesa i pel poder. Convençuda de l’èxit del seu pla quedà astorada en veure  que després de totes les seves temptacions, l’amor, ferit però viu, va renunciar a tot desig de poder i resistí. El ponent, desesperat, enutjat, enrabiat com un dimoni, el senyor odi va pensar que potser la gelosia  faria  bona  feina.  Qui  burletes  i  perversos  inventaven  tota  classe  d’ardits  i  situacions  per  despistar l’amor i llastimar-lo amb dubtes i sospites infundades. Però l’amor, tot i que confós, va  plorar, va pensar, va decidir que no volia morir va tornar a vèncer per sobre de tot. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 28


RACÓ DEL CONTE L’odi, el senyor odi persistia any rere any en el seu desig malèfic de matar l’amor. Ho provà amb  la fredor, l’egoisme, la indiferència, la pobresa, la malaltia, la discussió, amb tot allò que va poder trobar com a companys malèfics, però cap ni ningú va poder acabar amb l’amor. Quan es veia defallit pels atacs del senyor odi, l’amor tornava a prendre força i s’imposava una vegada i una  altre. El senyor odi era a punt de donar-se per vençut i declarar l’amor com a invencible, que d’un racó  de la sala, una figura misteriosa s’aixecà i s’oferí voluntària per matar l’amor. Qui deu ser? Qui  deu  ser?  Es  preguntaven  els  altres.  Jo  mataré  l’amor,  va  dir.  No  va  passar  pas  gaire  temps  que  aquella  figura  misteriosa  tornar  a  les  dependències  del  senyor  odi  i  va  confirmar  tant  esperada  notícia, l’amor havia mort. Aquella criatura misteriosa havia acabat amb l’amor amb poc temps i  sense que aquest hagués oposat resistència. Qui ets? Preguntà l’odi. Quin sentiment amagues? La  figura misteriosa es regirà i digué, Sóc la rutina, per servir-vos. Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal. (Paulo Coelho) Sap quina és la meva malaltia? La utopia. Sap quina és la seva? La rutina. La utopia és el futur  que s’esforça en néixer. La rutina és el passat que s’esforça en segur vivint. (Victor Hugo) Fem-ho, però fem-ho diferent, fem-ho divertit. Jordi Badia Codina

Loteria SORTEIG DE NADAL

99675

El portador juga 4,50 € en el número a dalt indicat, pel sorteig del dia 22 de desembre de 2016 Donatiu 0,50 €. Total butlleta 5,00 € Perticipeu-hi!

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 29


DELS DIARIS

“Pardon” L'Església Catòlica occitana demana perdó per la matança de càtars a mitjans del segle XIII.

Gairebé vuit-cents anys més tard dels fets, un gran acte de contrició es va celebrar aquest diumenge a l'església de Montsegur (Occitània) d'acord amb les directrius del papa Francesc de viure l'any 2016 sota el signe de la misericòrdia i el reconeixement de les faltes de l'Església. En nom seu, monsenyor Jean-Marc Eychenne, bisbe de Pàmias (Pamiers), i una nodrida representació d'eclesiàstics amb responsabilitats a la regió de l'Arièja es van prostrar de genolls davant l'altar i van demanar perdó per la matança i crema que l'any 1244 van sofrir els càtars resistents de Montsegur.

Un moment de l’acte que va celebrar-se  a l’església de Montsegur (Occitània)

Instigades pel  mateix  papa  Innocenci  III  i  capitanejades  per  Simó  de  Montfort,  les  tropes del rei franc van culminar aquell any  la  croada  albigesa  contra  un  dels  corrents  de l'Església cristiana que més havia importunat l'Església oficial i que s'havia fet fort  en  terres  occitanes.  La  repressió  contra  els  càtars  ha  estat  la  més  cruenta  que  mai  ha  provocat un conflicte alhora polític i espiritual.  Vuit  segles  després,  monsenyor  Eychenne  llegia  el  parlament  dels  catòlics  de  l'Arièja  sobre  el  drama  càtar  al  prop  d'un  miler de ciutadans reunits a la nau i els afores de l'església de Montsegur: “No podem  deixar  de  reconèixer  les  infidelitats  fetes  a  l'Evangeli que van cometre alguns dels nostres germans durant el segon mil·lenni i demanem  perdó  per  les  divisions  i  violències  que hi va haver entre els cristians”. 

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 30


DELS DIARIS Totes les  intervencions  eclesiàstiques  van  ser  en  francès.  La  cantant  lírica  Muriel  Batbie,  el  duet Terramaire  i  el  poeta  Serge  Pey  van  ser  els  únics  oficiants  de  l'acte  religiós  i  civil  que  es  van  mantenir  fidels a la llengua occitana, amb la recitació d'un sentit  Parenostre,  unes  cançons  populars  i  un  poema  evocador dels fets medievals.  Segons Fabien Ginoux, membre de l'associació cultural Convergència Occitana, “feia anys que l'entitat estava  treballant  amb  les  autoritats  eclesiàstiques  per  concretar una petició pública de perdó, però no va ser  fins  a  l'arribada  al  pontificat  del  papa  Francesc  que  s'ha pogut fer realitat”.  Després de l'acte de petició de perdó, tots els assistents van iniciar una marxa a peu fins al Pla  dels Cremats, al peu del castell, on es va fer un minut de silenci en record de les víctimes càtares  i es va entonar l'himne d'Occitània Se canto.  Des de primea hora del matí, la vila de Montsegur estava fortament controlada per dotzenes de gendarmes i d'agents antiterroristes. Tots els ciutadans que  hi entraven eren minuciosament registrats en previsió d'atemptats de caràcter  islamista.  Una  delegació  del  Centre  d'Agermanament  Occitano-Català  (CAOC) es va desplaçar a Montsegur en representació dels occitanistes catalans.

SANT ESTEVE (26 de desembre) és el complement ideal de Nadal. Igual  que  el  Dilluns  de  Pasqua  ho  és  de  la  Pasqua  Florida.  Quan  una  parella  s'ajunta, calen dues diades per visitar la família d'una part i de l'altra. Amb  les  dues  festes,  els  dinars  familiars  es  poden  repartir  entre  Nadal  i  Sant  Esteve.  I així tothom queda content!

“Les perles,  les  pedres  precioses  i  l'or  són  l'origen dels pitjors mals”.  Horaci.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 31


COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA Les espases de la ciutat Ara tothom  va  amb  mòbil,  però  fa  torça  temps  I'usual  era portar espasa. Les espases eren símbol de justícia  i  de  poder.  Hi  ha  algunes  espases  ben  famoses.  Deixant de banda la làser de la Guerra de les Galàxies, tenim la mítica Excalibur, el propietari de la qual era el rei  Artús.També  coneixem  la  Tissona,  amb  la  qual  el  Cid  Campeador  repartia  espasades  a  tort  i  a  dret.  Sembla  que  Barcelona  era  una  ciutat  amb  bona  fama  en  la  confecció  d'aquests  estris  tan  valorats  en  unes  altres  èpoques. I n'hi va haver una de molt famosa...

L'any 1131  s'havien  inventat  les  fargues  de  ferro  catalanes,  que  constituïen  un  dels  avenços  més  importants  de  la  metal·lúrgia.  Molt  superiors  a  les  ferreries  de  Bascònia  i  Cantàbria, las fargues catalanes es diferencien de tots els sistemes anteriors en que, per  bufar  el  forn,  s'utilitzava  un  corrent  d'aire  produït  per  acció  d'una  bomba  d'aigua,  alimentada  per  un  rierol  o  un  canal.  El  ferro  preparat  per  aquest  procediment  tenia  un  tremp  més  gran  i  s'exportava  a  Itàlia,  per  a  la fabricació d'armadures i espases. L'exportació d'aquest ferro català de tan alta qualitat  contribuïa  a  més  a  més  a  promocionar  les  armes  forjades  a  la  ciutat  de  Barcelona,  de  part d'innombrables tallers que van donar els  noms al passatge dels Ferros i als carrers de  Dagueria i d'Espaseria. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 32


COL·LABORACIONS Els espasers  barcelonins  eren  famosos  entre  el  món  cavalleresc  medieval  perquè  tenien  el  secret  de  forjar  espases  amb  un  tremp  tan  especial  que  ferien  sense  tocar-les  i  des  de  la  beina  estant.  Aquesta fama va esdevenir un refrany: Espasa de Barcelona Espasa bona.

El millor present que es podia fer a un cavaller d'aquells temps era una espasa de Barcelona. No  hi havia home d'armes foraster que, en visitar la nostra ciutat, no comprés espases per a ell i per  als amics que més distingia. S'atribueixen, en part, els èxits guerrers de la Catalunya medieval al  tremp de les espases catalanes. S'havia arribat a creure que les espases barcelonines estaven posseïdes d'encís i de meravella, i els espasers eren considerats com mig bruixots. Segons  un  cens  de  la  primeria  del  segle  XVI, a Barcelona hi havia vint espasers i  tres  llancers. Aquesta  notable  diferència,  en un temps que s'usava tant l'espasa com  la  llança,  ens  parla  de  la  gran  producció  d'espases  barcelonines  destinades  a  l'exportació, ja que si tres llancers satisfeien  les  necessitats  de  la  nostra  gent  d'armes,  un  nombre  semblant  d'espasers  haurien  bastat si no s'haguessin enviat gran quantitat d'espases a l'estranger. Fragment del full preliminar del  Llibre Gremial dels Espasers (1433-1713) Ateneu Barcelonès Continuarà. Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

El cavaller  Soler de Vilardell matant el drac  Portal de Sant Iu (Catedral de Barcelona) Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 33


COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA CATALUNYA S'OFEGA La unió de la Corona d' Aragó amb el regne de Castella i el descobriment d' América van iniciar la política imperialista hispànica. Catalunya va veure's apartada de la conquesta i explotació d’Amèrica, del centre del poder. De fet, acabarà sent primer una colònia i després una víctima més de la fagocitat cultural de l’Imperi. El matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella dóna origen a la unió del regne de Castella  i la Corona d'Aragó el 1474. La unió no és total perquè els regnes mantenen les seves estructures  independents, però Castella n'és el centre (Ferran i Isabel són castellans). Ferran es desplaça al  centre,  i  només  visita  Catalunya  de  tant  en  tant.  En  aquestes  circumstàncies  s'inicia  la  política  imperialista, en la qual Catalunya no va participar.  Virrei, rei de lluny. Ferran II va crear el 1479 la figura del virrei, el representant de la monarquia hispànica a Catalunya. La família dels Trastàmara, nobles castellans,  van  ocupar  generalment  els  càrrecs  de  virrei.  Les  relacions  entre les institucions catalanes i el virrei van anar-se deteriorant amb  el pas del temps. Els interessos del virrei xocaven sovint amb els de la  Generalitat, que controlava gran part dels impostos, i els privilegis de  la noblesa (el virrei havia de pactar amb la noblesa per poder actuar a  les seves terres). Amb Carles I va començar el distanciament. Però és  amb  Felip  II  que  es  va  produir  el  viratge  reaccionari,  motivat  per  la  sublevació  dels  moriscs  a  l’Alpujarra,  la  independència  dels  Països  Baixos (que causa por a més independències en altres zones on el rei  també és vist com a un estranger) o l’extensió del calvinisme.

Ferran II

Les excuses de Felip II. Amb Felip II la Generalitat va començar a perdre els privilegis. L'any 1571 el Papa va concedir a  Felip II un nou impost, l'excusat, que podia cobrar als seus territoris. L'impost consistia a pagar  els  delmes  (10%  de  determinats  béns)  al  rei,  que  fins  llavors  es  pagaven  a  l'Església.  Per  tant  Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 34


COL·LABORACIONS s'excusava de  pagar-los  a  l'Església. Aixó  va  servir  per  pagar l'exèrcit destinat a aturar la sublevació als Països  Baixos. L'hora d'imposar-lo a Catalunya es va convertir  en una demostració de força entre el rei i la Generalitat.  La Generalitat es va negar a pagar l'impost i Felip II va  acusar els diputats de la Generalitat de calvinistes i, per  tant,  d'heretgia.  Felip  II,  un  cop  demostrada  la  seva  força, va retirar els càrrecs. Però va aprofitar per introduir la censura a Catalunya el 1573.

Felip II

La dada Amb  Felip  III  i  Felip  IV  els  virreis  van  convocar  les  Corts catalanes cada cop amb menys freqüència, fins que  les relacions van trencar-se amb la guerra dels Segadors.

El detall Durant el regnat de Felip V i l'absolutisme les relacions  van canviar de to. El decret Nova Planta va eliminar les  institucions  catalanes,  va  substituir  el  català  pel  castellà  com a llengua oficial i el virrei pel capità general. Catalunya va ser absorbida per l'Imperi.

Carles I

L’Atlàntic d'esquenes a Catalunya. Catalunya va perdre el comerç amb Orient arran de la caiguda de l'Imperi bizantí el 1453, però  podia compensar-ho amb el comerç; amb el Nou Món. La corona catalanoaragonesa va invertir  en les expedicions. A la segona expedició de Cristòfor Colom, els caps religiosos i militars eren  catalans: fra Bernat Boïl i el cavaller Pere Margarit. Però els Reis Catòlics van concedir l’exclusivitat del comerç directe amb América a Sevilla i Cadis. El 1522 els catalans van demanar tenir comerç directe amb América i Carles I els ho va negar.  Van optar, però, pel comerç indirecte via Cadis. Ara bé, no tan sols es va perdre l'hegemonia del  comerç atlàntic sinó també la del comerç mediterrani: Carles I va aliar-se amb els Dòria de Gènova i va renunciar a impulsar el comerç marítim català en favor de genovès. Catalunya, que havia perdut força econòmica i demogràfica amb la crisi del segle XV i la Guerra  Civil Catalana, no va poder defensar una posició més privilegiada en el comerç del segle XVI. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 35


COL·LABORACIONS El català resisteix el castellà, per Cristòfor Despuig. La presència d'alts càrrecs castellans a Catalunya al llarg del segle XVI va fer que les classes altes i la classe política abandonés el català a favor del castellà. La noblesa d'origen castellà i les altes jerarquies eclesiàstiques, nombrades pel rei, parlaven castellà.  Les  classes  populars  (la  baixa  noblesa  rural,  el  baix  clericat  i  la  burgesia),  però,  seguien  parlant català. Però no tothom seguia aquesta norma. Cristòfor Despuig  defensava el catalá a l'obra "Los col∙loquis de la insigne  ciutat de Tortosa", una obra escrita l'any 1557. És la primera defensa de l'ús de la llengua catalana que tenim. L'obra, però, va ser inèdita fins al segle XIX. Aquesta dada és indicativa de l'efecte de les censures que van patir  les obres en català fins al segle XIX de mans de Felip II i  Felip V, i que encara van trobar una nova censura al segle  XX.  Potser  la  decadència  cultural  del  segle  XVI  es  va  veure agreujada pel garbell de les censures, que van eliminar  moltes  obres  en  català.  Es  produïa  poc  en  català,  però potser no tant poc com ens ha arribat. De la mateixa  manera  que  al  segle  XIX  es  va  publicar  el  text  de  Despuig, encara hi deuen haver molts textos perduts que tenien alguna referencia en documents oblidats. Ara bé, també es van eliminar molts documents que parlaven de fets de la història catalana  que  no  convenien  als  censors.  Darrerament  s'ha  presentat  un  altre  dubte  inquietant:  podria  ser  que haguessin desaparegut tots els exemplars en català d'alguns llibres catalans anònims traduïts  a diferents idiomes i que haguessin quedat només els exemplars en castellà, cosa que hauria fet  que se n'atribuís l'autoria a escriptors castellans.

No imprimiu la Ç.  La impremta va arribar a Barcelona l'any 1468 o abans. El primer llibre imprès de que es té notícia és el "Pro condendis orationibus justa grammaticas, leges, literatissimi auctoris", de Bartholomei Mates. L'aparell, que en general va ser dinamitzador de la cultura, a Catalunya va suposar  un desavantatge perquè estava supeditat a la llista de llibres prohibits per la inquisició, entre ells  molts dels escrits en català,  El català va quedar relegat a l'oralitat, als manuals i als romancers, i va desaparèixer de la  literatura. A Italia hi havia el Renaixement i a Catalunya la decadència. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 36


COL·LABORACIONS

EL TEMOR ANCESTRAL DE LA SEQUERA  DAVANT DEL TEMOR DE LES INUNDACIONS Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

N

o restarem gravetat al fenomen d’una sequera severa: el bestiar no té on pasturar, les collites  es  malmeten,  creix  el  risc  d’incendis  forestals,  es  produeixen  epidèmies,  l’aigua  per  cuinar i per rentar-se escasseja i és difícil aconseguir aigua potable amb què calmar la set. Apareix la fam. La nostra tradició agrícola ha fet que el temor de la sequera hagi colpit la població,  fins i tot en la que no té cap relació amb l’agricultura, i aquest temor supera de lluny el temor de  les inundacions, encara que aquestes últimes produeixin morts i greus danys econòmics. Els dies que plou i ens queixem per les molèsties de la pluja, és freqüent que surti un espontani  que ens recordi que la pluja és necessària i que l’hem de suportar. Les lamentacions per les riuades i les seves conseqüències són molt més tolerants perquè es considera que aquest excés d’aigua evita les temibles sequeres.

La constant insistència del Govern Central espanyol en les excel·lències de la Constitució Espanyola ha arribat a impregnar la mentalitat del ciutadà de peu, que inconscientment ha arribat a la  convicció que la Constitució és una cotilla a la qual el ciutadà no s’hi pot resistir. Però si es raona s’observa que hi ha un “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” d’àmbit  mundial que estableix l’indiscutible dret a la lliure determinació dels pobles i per tant la possible  i consegüent secessió de qui opti per independitzar-se de l’Estat en què es troba. Aquesta possibilitat s’enfronta a la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots  els espanyols” que pregona la Constitució, però aquesta contradicció la resol la “Convenció de  Viena sobre el dret dels tractats” que, en el seu article 27, diu: “El dret intern i la observança dels  Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 37


COL·LABORACIONS tractats.- Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat...”. És a dir, que el dret de lliure determinació preval sobre el que diu la  Constitució. És més, el “Pacte” es va convenir el 1966 i Espanya el va ratificar el 1977. La “Convenció de Viena” va néixer el 1969 i Espanya la va ratificar el 1972. Ambdós acords internacionals són anteriors a la Constitució Espanyola, que fou aprovada per les  Corts el 1978 i que per tant és posterior i contradiu els referits tractats internacionals. Com es va  poder incórrer en una contradicció de tanta transcendència?  Recordem que l’eficàcia general de les normes jurídiques (la força d’obligar al respecte a la lliure determinació del “Pacte”, en el nostre cas) es tracta a l’Art. 6.3 del Codi Civil, que estableix  que “Els actes contraris a les normes imperatives i a les prohibitives són nuls de ple dret, tret que  en elles s’estableixi un efecte diferent per al cas de contravenció”. Es podria considerar que l’Art. 2 de la Constitució Espanyola, relatiu a la indissoluble unitat de  la  Nació  espanyola,  és  nul  per  impedir  l’exercici  de  la  lliure  determinació  dels  pobles,  un  dret  que Espanya ha reconegut i està obligada a respectar? L’Estatut  de  la  Cort  Internacional  de  Justícia  (San  Francisco,  1945)  estableix  (Art.  65)  que  la  Cort  podrà  emetre  opinions  consultives  respecte  de  qualsevol  qüestió  jurídica  a  sol·licitud  de  qualsevol organisme autoritzat per fer-ho per la Carta de les Nacions Unides, és a dir, que podria  plantejar-se la improcedència que vulgui evitar-se el dret de determinació de Catalunya sobre la  base del que disposa la Constitució, ara bé, podria ser la Generalitat un organisme autoritzat per  sol·licitar una opinió consultiva? Molt em temo que la Generalitat no seria reconeguda com a legitimada per fer aquesta consulta. Amb motiu de la visita de la primera ministra del Regne Unit a Madrid el 13 d’octubre de 2.016  durant la seva reunió amb el President en funcions del Govern espanyol el President va manifestar  que  si  Escòcia  s’independitza  del  Regne  Unit  Espanya  vetaria  l’ingrés  d’Escòcia  a  la  Unió  Europea. És evident que la intenció del President espanyol és aconseguir que el Regne Unit, si  arriba el cas, veti l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Als ara compatriotes catalans, per no  acatar la voluntat de l’Estat, els enfonsaria Espanya sense contemplacions ni remordiments!!! Com se li acut, al President del Govern espanyol, ingerir-se en una qüestió interna del Regne Unit,  mitjançant  una  manifestació  amenaçadora  per  a  Escòcia?  Quina  imatge  està  donant  Espanya  a  Escòcia i al món? No reaccionaran els independentistas escocesos davant d’aquesta ingerència? Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 38


COL·LABORACIONS Amb el manifestat vet a l’ingrés d’Escòcia a la Unió Europea, està oblidant el President del Govern  Espanyol  que  l’objectiu de  la  Comunitat Europea fou  la  creació d’una  àrea d’Estats  europeus en què es respectessin normes comunes en benefici del conjunt d’Estats i que utilitzar el vet  a  l’ingrés  d’Escòcia  a  la  Unió  Europea  no  té  cap  justificació  a  la  vista  dels  objectius  pretesos?  L’exclusió d’Escòcia de la Unió Europea no només perjudicaria Escòcia sinó també el conjunt de  la Unió Europea. Es podria dir el mateix davant un possible vet a l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Aquesta  exclusió perjudicaria Catalunya però també la Unió Europea. És un criteri generalitzat considerar  que la unió fa la força.  “Ningú no està per sobre de les Lleis”: Els membres del Govern Central espanyol repeteixen incansablement que “ningú no està per sobre de les Lleis”, oposant-se a l’aspiració independentista catalana que contradiu la Constitució  Espanyola quan diu que la Nació espanyola és indissoluble i és pàtria comuna i indivisible dels  espanyols. Joseph Goebbels fou un mestre de la propaganda nazi i amb ella va aconseguir enardir el poble  alemany, que va seguir les consignes d’Adolf Hitler sense badar boca fins al desenllaç final de la  II Guerra Mundial. Ara la propaganda del Govern Central espanyol consisteix a anar repetint que ningú no està per  sobre de les lleis. Però qui pretén estar per sobre de les lleis? Els independentistes catalans està  clar que no, puix les manifestacions de la Constitució relatives a la indivisibilitat d’Espanya contradiuen l’obligat respecte a la lliure determinació dels pobles, establert en el “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”, i aquesta confrontació entre el “Pacte” i la Constitució la resol la  “Convenció de Viena sobre el dret dels tractats” com hem vist.   En aquestes circumstàncies, la insistència que ningú no està per sobre de les lleis constitueix una  propaganda tòxica que disfressa la realitat i no és tolerable.

No serà el Govern Central espanyol qui pretén  estar per sobre dels tractats internacionals  que l’obliguen però que incompleix?

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 39


COL·LABORACIONS

L'àngel de les fonts

- Veniu a mi, els qui us plauen les coses netes -digué l’àngel de les fonts. Jo us ofereixo l’aigua pura, sortida del misteri de la terra, jo us convido a compartir la vida al meu  entorn, a entreteixir les vostres paraules amb els meus mormols.  Tot ell era transparència i netedat. Un somriure fresc es dibuixava en els seus llavis. I se t’oferia  simplement,  com  una  besada  d’aigua.  Era  l’ànima  de  totes  les  fonts  del  món  i  en  sabia  les  cançons i els missatges. - A cada font jo en canto la cançó, una cançó nova i vella –féu l’àngel. D’anys i de  mil·lennis que la canto. I em plau que vosaltres la sentiu i la canteu junt amb mi. És  una cançó de vida i de joia, una cançó que canten els arbres i els ocells i els pastors.  Eternes  paraules  que  revelen  misteris,  eternes  paraules  de  retorn  i  de  vida. Totes  les  cançons del mar, tots els cants dels núvols, tota la música de la pluja ressona en els  meus cants inacabables.  L’àngel somriu en les fonts amb un somriure de miralls i transparències. Sempre és com inesperat el trobament amb el seu somriure. A vegades no coneixes l’indret on ell somriu, i se’t fa present tot de cop en una recolzada del camí. Altres, en saps el lloc, però a l’últim pas se’t presenta  l’àngel com un esclat, com un misteri que brolla davant teu. Una font sempre conté quelcom de  misteriós, quelcom que brolla no saps ben bé per què, un xic a l’atzar, espontàniament. I, tanmateix, quanta veritat rere seu, quanta concatenació! Tot origen ens intriga, però no existeix sense  una història que tots podem comprendre, car tot allò que existeix pot ser conegut. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 40


COL·LABORACIONS L’àngel cantava en les fonts i els homes hi anàvem i bevíem. De temps que hi anàvem, de temps  que hi bevíem, com els faunes i les nàiades, com els cérvols lleugers i els ocells volaires, com les  vacades de pausat caminar i els vianants cansats per les rutes. A tots ens plaïa el seu cant. I, un  cop havíem begut de l’aigua fresca que ens regalava, ens assèiem i pensàvem en els misteris de  les fonts i en l’enllà de la història. I deixàvem que l’esperit somiés, endut lluny amb la cançó de  l’aigua. Passàvem, llavors, llarga estona en els reialmes de la fantasia, sentint, llunyana, la cançó  de l’àngel. Després, retornant a la terra, desvetllàvem el front amb el dors de la mà, i repreníem  la ruta, enyorant les fonts estimades. 

I és que tots enyorem la nostra font d’aigua.

Jordi Llimona i Barret

LA BONA TRADICIÓ DEL REGAL DE NADAL  Dies abans de festes pensem en els regals per la família i  amics. Són detalls que porten records i refan l'amistat, És  ritual joiós, tal com diu la nadala «Dolces festes»: -Digues, xic, com és que riuen  tan contents tots els minyons?  -Pare, perquè avui els donen  neules, vi blanc i torrons. Ai, dolces festes  com són aquestes  les de Nadal!  Les gents se'n riuen  quan els nois diuen:  -Neules, neules,  torrons i vi blanc. 

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 41


COL·LABORACIONS

Sant Llorenç del Munt i l'Obac

El Paller de Tot l'Any El Paller de Tot l'Any, amb 818 metres d'alçada, és una de les muntanyes emblemàtiques de la carena del Camí Ral i del conjunt de la Serra de l'Obac. També és conegut  com a Paller de l'Obac o també com a Muronell. Seguint  l'estructura  geològica  de  tot  el  parc,  el  Paller  de  Tot  l'Any  està  format  per  conglomerats argilosos. L'element més caracteristic de la muntanya és la seva agulla superior, que li dóna la  forma de paller. A la base de l'agulla s'hi pot accedir caminant des del Camí Ral i fer   una volta completa al seu entorn. El Paller de Tot l'Any és un dels llocs mítics de la història dels bandolers. A la part  del penyal abocat al Sot de la Portella, hi ha una esquerda on s'afirma que hi va viure  i  es  feia  fonedís  en  Capablanca,  després  dels  seus  robatoris.  El  popular  i  enigmàtic  bandoler tenía organitzat un sistema que li permitía despenjar-se per la paret fins el  seu refugi rocós. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 42


COL·LABORACIONS Al cim del Paller de Tot l'Any s'hi pot anar: - Des del Torrent de la Font del Solitari, venint de la banda de Vacarisses. - Des de la carena del Collet Estret o des del Coll de Tres Creus venint de la banda  de Matadepera. Si  es  vol  pujar  fins  dalt  de  tot,  s'ha  de  dir  que  la  primera  grimpada  es  bastant  delicada, s'ha d'anar molt en compte. Hi han pocs punts on aguantar-se i la caiguda  és bastant considerable. Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com

Al Casal de Cultura

L'Associació Grup Teatre Jove  de Vacarisses presenta

els dies:

17 de desembre, a les 6 de la tarda 23 de desembre, a les 7 de la tarda 26 de desembre, a les 7 de la tarda al final de la representació del dia 26,  Festa en commemoració  del Centenari dels Pastorets d’en Folch i Torres. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 43


COL·LABORACIONS

Posem-nos al dia sobre la Castellassa  de can Torras (anys 2010 al 2016) Massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac  (continuació)

Toponímia: l’any 1786 s’esmenta la “Castallassa”: La disparitat de formes de denominar la Castellassa no ha cessat pas en aquests anys, tot i que la  forma Torras amb “a”, argumentada i defensada en el llibre esmentat, no s’ha imposat. A la majoria de mapes, guies i publicacions posteriors s’ha mantingut la “e” de Torres, seguint la normativa fabriana d’escriure els plurals en vocal neutra com a “-es”, considerant que aquest topònim és  un plural de “torre”, cosa que en canvi no està confirmada. A més, Torres prové del cognom dels  propietaris de la masia homònima que hi ha a prop de la Castellassa, i no està certificat que l’origen del cognom sigui un plural de “torre”. Pel que fa a les novetats sobre toponímia, s’ha fet una troballa sobre el topònim “Castellassa”.  Recordem que és un nom mil·lenari, aparegut per primer cop en un pergamí de l’any 960 dC citat amb la forma de “Castelle Azano”, i que fins a finals del s.XVIII no va aparèixer en la forma  “Castellassa” actual, concretament en un mapa conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Doncs  bé, l’any 2013 es va publicar el dens i voluminós llibre titulat “Tres capbreus del Vallès Occidental”, de Joan-Antoni Ferran, on s’esmenta la forma “Castallassa” en un any precís, el 1786, i en  concret  dins  del  text  “La  confessió  de  Salvador  Torras,  de  Matadepera  (18-11-1786)”,  en  un  paràgraf on aquest senyor dóna fe de tenir una peça de terra que inclou aquesta roca.

Excursionisme: Alguns llocs poc o mai divulgats dels voltants de la Castellassa han passat a ser visitats i difosos  en molts mitjans diferents gràcies a la seva aparició en el llibre d’Òscar Masó, encara que sense  arribar a massificar-se ni a degradar-se, però sí essent tinguts en compte feliçment per la comunitat excursionista del massís. Llocs com la Balma del Sot de la Carda, els pins Pinyoners del Sot  del Guix, la canal de l’Elefant, la canal Gentil, la canal del Tro, les pinasses del Dalmau, etc. ara  són més coneguts i, ensems, estimats i valorats. El dia 6-11-2011 el Centre Excursionista de Terrassa va organitzar la 27a edició de la seva tradiVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 44


COL·LABORACIONS cional i  multitudinària  Caminada  Popular  de Terrassa,  i  la dedicaren a la Castellassa de can Torras, homenatjant  als  germans  Òscar  i  Albert  Masó  Garcia.  Ells  dos  hi  col·laboraren  escrivint  l’Òscar  un  tríptic  descriptiu  dels  bonics racons i curiositats que envolten la roca, amb fotografies pròpies incloses, i també amb una poesia inèdita de l’Albert elaborada expressament per a l’ocasió, que  venia adjunta a un cartró de colors lligat a un bon embotit  que  es  va  donar  com  a  obsequi  als  participants  de  l’excursió.

Novetats d’escalada: La  confecció  del  primer  llibre  d’Òscar  Masó  dedicat  a  la  Castellassa  (2006-2008),  confegit  en  format de guia d’excursions i d’escalades, va provocar un inusual auge aperturista que propicià  l’obertura de quatre noves vies clàssiques en aquesta roca en un marge ben curt de temps. Passada la febre endegada per la imminent publicació del llibre, esparses novetats han aparegut posteriorment pel que fa a la pràctica d’aquest esport acrobàtic en les parets de la Castellassa, de les  quals us en fem cinc cèntims de forma cronològica: • 5-9-2011: Mor tristament Àngel Casanovas i Crespo de forma inesperada, qui fou un dels  aperturistes de la variant Ullés-Casanovas de la cara nord. Ferm muntanyenc i millor persona, fou president del Centre Excursionista de Terrassa i destacat escalador i fotògraf. • 27-9-2011: S’instal·la una nova anella de ràpel al cim, que fa joc junt amb la històrica anella dels ex-TIM. • 15-9-2012: S’obre a l’estil clàssic la via Gai Grimpar, a càrrec de Ricard Darder i Amadeu  Pagès, l’única que s’ha obert des de la publicació del llibre citat. La ruta discorre paral·lela  al cantó esquerre de la canal de la Matalonga, per una esquerda molt difícil i delicada, amb  una part superior en placa fins al cim de la Torre. • 6-1-2013:  1a  repetició  de  la  treballosa  via  Enric  Comellas  i  Llinares  a  càrrec  de  Bernat  i  Jordi del “Rumba Team”. El potet ficat a la R2 a càrrec dels germans Masó Garcia, coaperturistes, encara no tenia la firma de cap repetidor. • 10-5-2013: Efren Gaitan i l’històric David Vallhonrat alliberen la via Gai Grimpar, en una  ferma activitat a la Castellassa que ha donat com a resultat la següent graduació: L1=6b+;  L2=A2,6c/+. Efren ha treballat en altres alliberaments, alguns parcials i altres de sencers,  en vies com la Color de Rosa, Torras Homet, Orgull Masònic, etc. • 5-11-2015: Ens deixa Josep Calvet Pratginestós a l’edat de 101 anys, històric aperturista sabadellenc de la cara Nord Original, feta junt amb Àngel Graner i Alexandre Camps l’any  1936. Fou un digne supervivent d’una època pionera i irrepetible, igual que ho va ser el seu  Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 45


COL·LABORACIONS •

• •

amic escalador Manel Roviras, que ens deixà l’agost de 2010 als 95 anys. 27-1-2016:  L’entranyable  Fredi  Parera  també  ens  deixa.  Fou  un  valent  i  decidit  escalador  terrassenc que s’atreví a escalar l’Escletxa Central de la cara Oest de la Castellassa, patinthi un aparatós accident. 30-1-2016: El castellarenc Josep M. Torras Homet, qui més cops ha escalat la Castellassa  (156 vegades), compleix 90 anys. Sobreequipaments  i  restauracions: Aquest  fenomen  de  desvirtuació  de  la  classicitat  genuïna de la via normal s’ha produït diversos cops, i altrament s’hi ha restaurat l’equipament  original. Aquest fet no és nou a la Castellassa, ja que cada cop hi ha més pressió per imposar  a  la  força  i  sense  ètica  de  respecte  la  modalitat  d’escalada  esportiva  en  els  llocs  on  històricament  sempre  s’hi  ha  practicat  la  clàssica,  eliminant-hi  l’esforç,  compromís  i  enginy que suposa aquesta última. Novetat a la via “X”: Noves recerques han donat fruit i s’ha trobat, en el butlletí nº463 del  C.E. de Catalunya de desembre de 1933, la citació més antiga coneguda fins avui dia sobre  una ascensió a la canal-xemeneia de la via “X” de la Castellassa. La va efectuar en Santiago Coll en solitari (!), afirmant que va pujar la canal “pel costat de Terrassa”. Cal recordar,  no obstant, que es creu que aquesta via fou oberta pels anys vint del segle passat.

Tres recordats escaladors que varen obrir vies a la Castellassa i que ens han deixat  en aquest lapsus de temps. Fotos: Conxita Garcia Pérez i Òscar Masó Garcia.

El primer llibre sobre la Castellassa feia referència a les escalades dels voltants de la roca, de les  quals hi ha també diverses novetats a ressaltar: •

• •

2012 (juny): Es reequipa l’aresta del Conveni, col·locant un parabolt per burí, i mantenint  el caire clàssic i de compromís de la via però amb les assegurances renovades. Posteriorment s’ha alliberat amb un grau de 6b+. 2012 (agost): S’obre la via Jaume Torrens Calvó al costat oest de la canal de l’Elefant, a  càrrec dels germans Masó Garcia. 2013: La via Normal del Bolet és també víctima d’un sobreequipament i una posterior resVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 46


COL·LABORACIONS tauració, un fet ben insòlit en aquest monòlit. La restauració ve a ser com la reinstauració  de l’anterior estat d’equipament que presentava la via, més clàssic i exposat.

La Castellassa de can Torras de nit amb el pessebre del 50è aniversari dalt del cim.  Foto: Òscar Masó Garcia.

Curiositats: Dins del farcit apartat de fets insòlits que el llibre de la Castellassa tenia dedicat a aquest enorme  monòlit, podem afegir-hi noves entrades: • Una BTT al cim!: pel desembre de 2011, arran de la inauguració d’una nova botiga de Bicicletes Escapa a Sabadell, els propietaris del negoci van fer pujar una bicicleta de BTT al  cim de la Torre de la Castellassa per fer-hi una espectacular foto promocional. Pujaren el  vehicle a lloms de diversos escaladors (entre ells Ricard Darder, molt vinculat a la roca) i a  dalt de tot un ciclista de veritat, impecablement abillat amb el seu flamant mallot, va fer diverses  pedalades  mentre  quedava  immortalitzat per  les  càmeres.  De  la  notícia  se’n  va  fer  ressò el Diari de Sabadell i la publicitat que se’n va derivar va crear impacte. • Noves Castellasses!: l’any 2010 apareix la guia de l’Alt Solsonès, de Cossetània Edicions,  i s’hi esmenta una Castellassa al bell mig del feréstec Clot de Vilamala. Es tracta d’un turó  arrodonit, gros i força rocós situat en un paratge salvatge i de difícil accés, al qual els autors de l’article hi obrírem una via (Ermitanets) i poguérem gaudir del privilegiat aïllament  del lloc. Una altra Castellassa ben propera i en forma de turó s’esmenta en un mapa Alpina  de la mateixa comarca, situada al sud del poble de Canalda i en l’indret dominat per la imVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 47


COL·LABORACIONS ponent Espluga Tremosa,  a  tocar  del  Riu  de  Canalda. Aigües  avall  i  ben  a  prop,  un  altre  turó apareix batejat com a “Castellasseta”. Aquests topònims són nous, o foren ignorats per   l’”Onomasticon  Cataloniae”  de  Corominas,  que  no  els  cita  pas?  Evidentment,  caldria  un  estudi ben aprofondit de l’origen de tot plegat.

La salvatge Castellassa del Clot de Vilamala,  vista des de la 2a reunió de la via Vilabona.  Foto: Òscar Masó Garcia.

Canvis vegetals i geològics a la Castellassa i voltants: Als camps de la geologia i la vegetació, dos aspectes tractats amb detall en els dos llibres esmentats, s’hi han d’afegir les novetats i canvis que normalment les plantes i les roques van patint en  el transcurs del temps, i que al llarg dels darrers sis anys han anat succeint a la Castellassa:  • 2012 (novembre): Es té notícia que ha caigut una de les quatre branques del Pi de les Quatre Besses, l’únic arbre declarat oficialment com a Monumental al massís de Sant Llorenç  del Munt i l’Obac, i que està situat a relativa poca distància de la Castellassa. Un roll casolà i molt aproximat li va atorgar més de 160 anys de vida, a l’espera de l’opinió dels experts. • 2012 (desembre): Mor el pi que servia per fer el ràpel de la cara oest de la Castellassa de  can Torras. Era l’únic pi que es tenia coneixement que vivia en el monòlit. • 2013: Desapareix una presa de peu que facilitava el primer pas de la via normal de la Castellassa. Era rodona i petita, estava molt polida i sembla que va saltar pel seu compte, no  pas  “ajudada”  com  li  va  passar  malauradament  a  la  famosa  “pedra  negra”,  que  va  desaparèixer del pas clau del cim principal a cops de martell als anys 50 del segle passat. • 2013: Es produeix una aparatosa esllavissada pel cantó E, just dessota dels blocs del cim.  Mica a mica les compactes lloses cimals van perdent fonament! També es va produir una  Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 48


COL·LABORACIONS esllavissada d’una crosta situada damunt del bloc anomenat el Cigró, el qual de moment es  manté indemne després de la inquietant ensulsiada que l’afectà l’hivern de 2005-2006. • 2014: Neix de nou i amb empenta el marfull que brota de la penombra del fons de la profunda bretxa del cim de la Torre, punt culminant de la Castellassa. • 2016: Una gran part de l’heura que cobria l’agulla homònima, propera a la Castellassa, ha  caigut de forma massiva al seu cantó NE i n’ha canviat completament la seva fesomia. Caldria continuar anomenant-la l’agulla de les Heures? Fins  aquí  us  hem  posat  al  dia  de  la  Castellassa  de  can  Torras  sobre  tot  allò  que  ha  succeït  d’ençà de la publicació del seu llibre monogràfic,  l’any  2010,  i  que  ha  tingut  com  a  protagonista aquesta grandiosa roca i els seus voltants.  El nombre de fets recopilats en aquests sis anys  demostra  que  aquest  impressionant  monument  natural  no  ha  passat  de  moda  i  que  continuarà  com  sempre  ben  present  en  els  cors  de  tots  els  que l’estimem.

L’esllavissada de sota dels blocs del cim,  ocorreguda a finals de 2013.  Foto: Òscar Masó Garcia.

Us convidem  a  retrobar-nos  d’aquí  a  uns  anys  per  compartir  les  bones  noves  que  s’hagin  originat  al  voltant  de  l’intens  i  perdurable  encant  que desprèn la Castellassa de can Torras. Segur  que no ens defraudarà! Agraïments:  Pere Estapé, Efren Gai, Ricard Darder i Conxita Garcia. Albert i Óscar Masó Garcia

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 49


El passat dissabte dia 12 de novembre l’Associació grup Teatre Jove de Vacarisses,  amb la col·laboració del Casal de la Gent Gran, va representar: ENTREMESES DE 

Cervantes IV CENTENARI DE LA MORT DE

CERVANTES

Fotos: Joan Vila Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 580 - Desembre 2016 - Pàg. 50

580 desembre 2016  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you